Mostrando las entradas para la consulta tremolá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tremolá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

4. 2. De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

Capítul II.

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

Pos siñó, aixó porte lo seu camí, pero mol depressa, a escape, a tota mecha. Per supost que lo lectó sempre haurá pensat que lo llibre se teníe que acabá; pos be, u séntigue o no, corre cap al seu final, y sen va a ressibí y tancá l'arco; y si un atre portal es, lo veu ya doblegat y buscanse los dos caps pera tocás y quedá fet un sírcul perfecte. O de un atre modo, aquí lo tossal y aquí lo escomensamén de la baixada.

Están un día senán Pedro Saputo va arribá un criat de Juanita en una carta a la que li suplicabe aniguere cap allá inmediatamen, pos li fée falta, y que procurare arribá entre les nou y onse del matí. Ere lo primé favor, la primera mersé, la primera grassia y firmesa que li demanáe aquella vella amiga, a la que com a Paulina, ya sap lo lectó que no podíe ell negá res, pero cridanlo tan a propósit y en tanta urgensia, del sementeri se haguere eixecat pera servila. Sen va aná cap allá, pos, y va prepará la jornada de modo que va arribá a la hora prevista. Va trobá a Juanita vestida de dol, encara que al semblán va vore que ere per los vius y no per lo mort. Y en efecte, li va di que qui se habíe mort pera descans de tots, de un benéfic tabardillo, ere la seua bona y gloriossíssima sogra, dona (va afegí) de la rassa de les arpíes o germana de les furies, a qui de dret li tocáe per home un gos o can Cerbero, y se va emportá un ángel, si es que ñan entre los homens casats. Be que va tindre la culpa un descuido. En fin, s'ha mort, no li rosseguem los ossos; Deu la haigue perdonat, tanta pau se emporto com descans dixe; y anem al cas abans de que vingue lo meu sogre.

- Te hay cridat perque te nessessito. Yo hay viscut en una sogra y antes me frechirán viva que ne patiré un atra. ¡Ay si sapigueres lo que hay patit en ella! Tres mesos fa que la va diñá, y tres mesos fa que se descanse y viu an esta casa; perque no patía yo sola, sino tots; y sort de la prudensia y amabilidat del meu sogre, si no, yo al menos ya me haguera secat y mort. Lo meu home no té lo talento de son pare. Pos be, ting barruntos de que este home, no escarmentat encara de una dona, trate de casás. ¡Me cago en los homens y les dones! Y desde que hay sabut la seua idea ha perdut mol a la meua opinió, perque no es de sabuts casás dos vegades tenín fills y casa; fills bons, vull di, com natros que besam la terra que ell poteche, de amor y respecte que li tenim; y la casa plena a cormull de totes les bendissions del sel. Yo crec que u trate en lo mossen del poble, que no li aconsellará mes que lo mateix que ell proposo y vullgue, perque sap mes lo meu sogre que lo retó, y cuan lo mossen eixeque lo peu, ell ya ha anat y tornat dos vegades. Yo li diré que te vach coneixe de estudián después de passá pel meu poble, y que te vam vore tamé a Saragossa. ¿Li dic quí eres? 

- Per ara no, va contestá Pedro Saputo.

- Be, va di Juanita; y si te rogue que te estigues demá y mes díes no sigues melindrós. Ell te portará a vore los seus bancals, les seues finques, margens en coruñes y ribassos de romé, y tú l'has de disuadí del casamén, aprofitán be la ocasió y parlanli com se parle a qui no nessessite consells. La ocasió, si es verdat que té eixe maldit pensamén, ell mateix te la donará sabén guañali la voluntat, que u farás, perque no ha de sé ell una exepsió al món.

En aixó va arribá un jornalé de casa en lo recado de que no aguardaren a minjá al amo perque habíe passat al poble de N. y no vindríe hasta 'l tart. Ere lo poble de Paulina, y va di Juanita: men alegro; estarem sols, perque lo meu home no ve hasta la nit. Has de sabé que com mos va tocá la sort de casamos prop, no mes de dos legües de distansia, mos visitam assobín, y natres ham fet amics als sogres y a les families. Paulina té sogres y cuñades; pero una bona gen que la idolatren, y es la verdadera siñora de la casa. 

- ¿Saps, Juanita, li va di Pedro Saputo, que te has tornat una chicharra? Si no acabes, ¿qué hay de dit yo del propósit en lo que me crides? Ara es la meua, escóltam. No me pene habé vingut, perque ting lo gust de vóret, y después aniré a vore tamé a Paulina. Pero yo no sé si sirá assertat parlali a ton sogre encara que ell me dono peu, que no es normal perque de eixes coses no se parle mes que en persones mol conegudes, en amics en una paraula, y encara aixina no en tots. Pero no te apuros. Si ton sogre té la idea de casás, creu que no li estará mal ni an ell ni a vatres. Perque no pot dixá de sabé que la vostra compañía no la milloraríe una dona forastera y nova, y perdre la vostra per la de ella siríe imprudensia que homens com ell no cometixen.

- Una mica me calme ixa reflexió, va contestá Juanita; pero sempre ting aquí dins un pes y tristesa que no sé lo que me anunsie. Per sí o per no, aprofita la ocasió si te la done y trauli ixa manía del cap; anem al segú.

En tot lo día sol van parlá de lo mateix, y no va pugué Pedro Saputo assossegá del tot a Juanita, no perque an ell li faltaren raons sino perque ella ere dona. Per la tarde tampoc va vindre lo sogre, va torná en son demá per lo matí. Li va di Juanita cóm teníe un huésped que habíe conegut a casa de Paulina a un atre tems, y que esperabe que se alegraríe de vórel, pero que encara no se habíe alsat.

Al poc rato ya estáe Juanita al apossento de Pedro Saputo y li va di: 

- Mon sogre acabe de arribá y pareix que vol entrá a vóret; yo voldría que anigueres tú al seu cuarto y acompañát. Perque, encara que en rigor an ell li tocáe visitát primé, eres tú mes jove, estás a casa desde ahí y així li donarás a vore que no eres un ignorán.

Van entrá, en efecte, a vore al sogre, que se entreteníe mirán uns papés; se va girá al sentí la porta, y veén a Pedro Saputo se li va escomensá a cambiá lo semblán, contestán en poca atensió a les seues paraules cuan lo saludabe; y sense apartá la vista de la seua cara, se va assentá y va fé seña als dos que s' assentaren. Juanita, sense sabé per qué, se va ficá a tremolá veén tan formal y serio al seu sogre. Pedro Saputo no estáe tampoc sereno al seu interió perque no esperáen aquell ressibimén.

Al cap de un bon minut de silensio li va preguntá: 

- ¿De aón sou?, y ell va contestá:

- De Almudévar.

- ¿De quí sou fill?

- De una dona.

- ¿Y lo vostre pare?

- No lo hay conegut.

- ¿Quí es la vostra mare?

- Una infelís y honrada pubilla que va sé pobre a la seua juventut y de un engañ en que la van seduí va tindre un fill que ha sapigut fela rica y exaltala a un estat dessén y a la estima y respecte públic.

- ¿Quína edat teniu?

- Vach als vinticuatre añs.

- ¿Cóm tos diéu?

- La gen me diu Pedro Saputo...

Va callá una mica lo caballé, va torná a mirá a Pedro Saputo, y tussín y aclarinse la gola, va di mes sossegat y en veu natural, encara que reprimín lo afecte de la expresió:

- ¡Sou mon fill...!, ¡Yo soc ton pare! 

Al acabá de pronunsiá estes paraules y veén a Pedro Saputo enrochit de cara y eixecanse del seu assiento, se va eixecá ell tamé, y se van abrassá en gran amor y sense sentís mes paraules que la exclamassió de Pedro Saputo cuan va di: 

- ¡Pare meu...!

Juanita se va trastorná del tot, y plena de imaginassions, avergoñida, acalorada, blanca y casi sense llum als ulls sen va eixí fora y va pendre un glopet de aigua, y sen va aná y se va dixá caure al llit; va suspirá, va suá, va entressuá, se va assossegá una mica y va di:

- ¡Pedro Saputo fill de mon sogre! ¡Pedro Saputo germá del meu home! ¡Y cuñat meu! ¡Paulina! ¡Qué dirás cuan u sápigues! Va torná a suspirá, una y un atra vegada, y va fixá lo pensamén en Paulina, se va eixecá, va escriure mol depressa dos línies aon li díe que a casa seua estáen passán acontessimens mol serios, no tots de bon agüero, y que per Deu vinguere corrén; va cridá a un criat, lo va enviá cap allá aposta, y sen va entorná cap al cuarto de la gran escena.

Va mirá entonses al fill y al pare, y no fen cas de lo que parláen va di exclamán: ¡tan que s'assemellen, y no había caigut! Van riure los dos, y lo pare li va preguntá si habíe enviat recado al seu home; ella va di que no hi habíe pensat, pero que sen anáe a enviál, com en efecte u va fé y va torná a vore y aguaitá milló an aquells dos homens que se teníe que coneixe abans de tindre tancats los ulls pera sempre.

Va vindre lo fill, se van alegrá mol, van selebrá lo día, y después de la michdiada va cridá lo pare als tres, va ajuntá la porta y los va fé una llarga relassió de la seua vida que tocáe al cas presén. Pero aixó demane un atre capítul. Advertixgo que en lo nom del caballé tenim les nostres dudes; yo per lo que ting averiguat lo hay anomenat sempre don Alfonso López de Lúsera: y lo fill mes gran, lo home de Juanita, se díe don Jaime.


Original en castellá:

Capítulo II.

De cómo Juanita llamó a Pedro Saputo. Descúbrese un gran secreto.


Pues señor, esto va su camino, pero muy aprisa, a escape, a las cuatro sucias. Por supuesto que el lector siempre habrá creído que el libro se había de acabar; pues bien, que lo sienta o no corre a su fin, y se va a recibir y cerrar al arco; y si otro arco es, mírale ya doblado y buscándose los dos cabos para tocarse y quedar hecho un círculo perfecto. O de otro modo, aquí la cumbre y aquí el principio del descenso.

Estando un día cenando Pedro Saputo llegó un criado de Juanita con una carta en que le suplicaba fuese allá inmediatamente, pues le necesitaba, y que procurase llegar entre las nueve y once de la mañana. Era el primer favor, la primera merced, la primera gracia y firmeza que le pedía aquella vieja amiga, a la cual como asimismo a Paulina, ya conoce el lector que no podía él negar nada, pero llamándole tan adrede y con tal urgencia, del cementerio se hubiese levantado para servirla. Partió allá, pues, y dispuso la jornada de modo que llegó a la hora prevenida. Encontró a Juanita vestida de luto, aunque en el semblante vio que era por los vivos y no por el muerto. Y en efecto, le dijo que quien se había muerto para descanso de todos, de un benéfico tabardillo, era su buena gloriosísima suegra, mujer (añadió) de la raza de las harpías o hermana de las furias, a quien de derecho tocaba por marido un cancerbero, y se llevó un ángel, si los hay entre los hombres casados. Bien que tuvo culpa un descuido. En fin, ha muerto, no le roamos los huesos; Dios la haya perdonado; y vamos al caso antes que venga mi suegro.

- Te he llamado porque te necesito. Yo he vivido con una suegra y primero me freirían viva que sufra otra. ¡Ay si supieras lo que he padecido con ella! Tres meses que murió, y otros tantos hace que se descansa y vive en esta casa; porque no padecía yo sola, sino todos; y válganos la prudencia y amabilidad de mi suegro, si no, yo al menos ya me hubiese secado y muerto. Mi marido no tiene el talento de su padre. Pues bien, tengo barruntos de que este hombre, no escarmentado aún de mujer, trata de casarse. ¡Malditos sean los hombres y las mujeres! Y desde que he conocido su idea ha perdido mucho en mi opinión, porque no es de sabios casarse dos veces teniendo hijos y casa; hijos buenos, quiero decir, como nosotros que besamos la tierra que él pisa, de amor y respeto que le tenemos; y casa llena de todas las bendiciones del cielo. Yo creo que lo trata con el cura del pueblo, que no le aconsejará sino lo mismo que él proponga y quiera, porque sabe más mi suegro, y cuando el cura levanta el pie, ya él ha ido y vuelto dos veces. Yo le diré que te conocí de estudiante después de paso en mi pueblo, y que te vimos también en Zaragoza. ¿Le diré quién eres? - Hasta ahora no, respondió Pedro Saputo. - Bien, dijo Juanita; y si te ruega que te estés mañana y más días no seas melindroso. Él te llevará a ver sus campos, y tú le has de disuadir del casamiento, cogiendo bien la ocasión y hablándole como se habla a quien no necesita consejos. La ocasión, si es verdad que tiene ese maldito pensamiento, él mismo te la dará sabiendo ganalle la voluntad, que sí harás, porque no ha de ser él una excepción en el mundo.

En esto llegó un jornalero de casa con el recado de que no aguardasen a comer al amo porque había pasado al pueblo de N. y no vendría hasta la tarde. Era el lugar de Paulina, y dijo Juanita: me alegro; estaremos solos, porque mi marido no viene hasta la noche. Has de saber que como nos tocó la suerte de casarnos cerca, no más de dos leguas de distancia, nos visitamos a menudo, y nosotros hemos hecho amigos a los suegros y las familias. Paulina tiene suegros y cuñadas; pero una buena gente que idolatran en ella, y es la verdadera señora de la casa.

- ¿Sabes, Juanita, le dijo Pedro Saputo, que te has vuelto cigarra? Si no acabas, ¿qué he de decirte yo del propósito con que me llamas? Sea mi vez, y escúchame. No me pesa de haber venido, porque tengo el gusto de verte, y después iré a ver también a Paulina. Pero yo no sé si será acertado hablar a tu suegro aunque él me dé pie, que no es regular porque de esas cosas no se hablan sino con personas muy conocidas, con amigos en una palabra, y aun no con todos. Pero no te apures. Si tu suegro tiene la idea de casarse, cree que no estará mal ni a él ni a vosotros. Porque no puede dejar de conocer que vuestra compañía no la mejoraría una mujer extraña y nueva, y perder la vuestra por la de ella sería imprudencia que hombres como él no cometen. - Algún tanto me calma esa reflexión, respondió Juanita; pero siempre tengo aquí dentro una tristeza que no sé lo que me anuncia. Por sí o por no, aprovecha la ocasión si te la da y quítale esa manía de la cabeza; lo seguro es lo seguro.

En todo el día no dijeron sino siempre lo mismo, y no pudo Pedro Saputo sosegar del todo a Juanita, no porque a él le faltasen razones sino porque ella era mujer. Por la tarde no vino tampoco el suegro, sino al día siguiente por la mañana. Díjole Juanita cómo tenía un huésped que había conocido en casa de Paulina en otro tiempo, y que esperaba se alegraría de verlo, pero que aún no se había levantado.

A poco rato fue Juanita al aposento de Pedro Saputo y le dijo: mi suegro acaba de llegar y parece quiere entrar a verte; yo quisiera que fueses tú a su cuarto y acompañarte. Porque, aunque en rigor a él le tocaba visitarte primero, al cabo eres más joven, estás en casa desde ayer y así le harás ver que no sigues una etiqueta vulgar como los hombres vanos e ignorantes.

Entraron, con efecto, a ver al suegro, el cual se entretenía en mirar unos papeles; volvióse al oír la puerta, y viendo a Pedro Saputo se le comenzó a demudar el semblante, contestando con poca atención a sus palabras cuando le saludaba; y sin apartar la vista de su rostro, se sentó e hizo seña a los dos que se sentasen. Juanita sin saber por qué se puso a temblar viendo tan formal y grave a su suegro. Pedro Saputo no estaba tampoco sereno en su interior porque no esperaba aquel recibimiento.

Al cabo de un buen minuto de silencio le preguntó: - ¿De dónde sois?, y él respondió: - De Almudévar. - ¿De quién sois hijo? - De una mujer. - ¿Y vuestro padre? - No lo he conocido. - ¿Quién es vuestra madre? - Una infeliz y honrada pupila que fue pobre en su juventud y de un engaño con que la sedujeron tuvo un hijo que ha sabido hacella rica y exaltalla a un estado decente y a la estimación y respeto público. - ¿Qué edad tenéis? - Voy a los veinticuatro años. - ¿Cómo os llamáis? - Las gentes me llaman Pedro Saputo... Calló un poco el caballero, miró de nuevo a Pedro Saputo, y tosiendo y escombrando la garganta, dijo sosegado y en voz natural, aunque reprimiendo el afecto de la expresión: - ¡Sois mi hijo...!, ¡yo soy tu padre! Al concluir de pronunciar estas palabras y viendo a Pedro Saputo inflamado el rostro y levantándose de su asiento, se levantó él también, y se abrazaron con grande amor y sin oírse más palabras que la exclamación de Pedro Saputo cuando dijo: ¡padre mío...!

Juanita se trastornó enteramente, y llena de imaginaciones, turbada, bascosa, pálida y casi sin luz en los ojos se salió fuera y tomó un sorbo de agua, y fue y se dejó caer en la cama; suspiró, sudó, trasudó, se sosegó un poco y dijo: - ¡Pedro Saputo hijo de mi suegro! ¡Pedro Saputo hermano de mi marido! ¡Y cuñado mío! ¡Paulina! ¡Qué dirás cuando lo sepas! Suspiró de nuevo otra y otra vez, y fijó el pensamiento en Paulina, se levantó, escribió muy aprisa dos líneas en que le decía que en su casa estaban pasando muy graves acontecimientos, no todos de buen agüero, y que por Dios viniese corriendo; llamó a un criado, le envió allá de propio, y se volvió al cuarto de la grande escena.

Miró entonces al hijo y al padre, y no haciendo caso de lo que hablaban dijo exclamando: ¡tanto que se parecen, y no haber caído! Riéronse los dos, y el padre le preguntó si había mandado recado a su marido; ella dijo que no había pensado, pero que se iba a mandar, como en efecto lo hizo y volvió a ver y mirar mejor a aquellos dos hombres que debiera haber conocido antes a no tener cerrados los ojos.

Vino el hijo, se alegraron mucho, celebraron el día, y después de la siesta llamó el padre a los tres, cerró la puerta y les hizo una larga relación de su vida en lo que tocaba al caso presente. Pero esto pide otro capítulo. Advierto, que en el nombre del caballero hay sus dudas; yo por lo que tengo averiguado le he llamado siempre don Alfonso López de Lúsera: y su hijo mayor, el marido de Juanita, se llamaba don Jaime.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, (Monserrate com lo de Fórnols) aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.


Original en castellá:

Capítulo III.

De cómo Pedro Saputo hizo otro viaje más largo.

Dos años y medio hacía que había vuelto de su primera salida, y vivió desazonado porque continuamente le escribían y llamaban para obras de pintura, queriendo todos dársela a él con grande envidia de los pintores que hasta entonces se las competían entre sí en el país; y como reconocían la maestría de Pedro Saputo, callaban y se concomían. También esto sentía él, y para que no padeciesen necesidad, se excusaba de la mayor parte de las obras, y alguna vez de todas por no ofrecerse ninguna de mayor empresa. Al mismo tiempo venía estrecho aquel cielo a su alma grande; y concibiendo ya otras cosas que la vez primera, determinó irse a correr la España cuando menos, sin limitarse por tanto a sola España si le venía a mano. Resuelto que tuvo el viaje, compró una mula de buena presencia y poco precio, una buena espada (que sabía manejar), y el día fijado para la salida, montó y echó a andar hacia Cataluña. Y su madre, y la madrina y su hija, Eulalia y Teresita, que llorasen cuanto quisiesen, porque por ellas no había él de vivir y morir en aquel rincón del mundo.

No entró en su plan ir a ver a sus amigas, porque la edad les debía ir pidiendo a toda prisa las últimas palabras que todos quieren oír de los hombres, y él no se encontraba en ese caso. Pero pasaba no muy lejos de la aldea de las novicias, y no pudo menos de torcer allí el camino, como quiera que siendo dos no podían meterle en apuro, como hiciera Morfina, aunque bien sentía no verla.

Llegó, y al entrar salía el padre de Juanita, que le conoció; se saludaron y fueron juntos a su casa, y juntos pasaron luego a la de Paulina, aún antes de comer, porque eran sobre las diez de la mañana. Como le creían navarro y estudiante extrañaron que viajase de aquel modo: él, que nunca se atajaba, les dijo: - Hogaño, curso perdido. Unas veces valen más letras que hacienda; otra hacienda que letras. El tiempo es el que gobierna; y las letras siempre se encuentran; mas la hacienda puede perderse. Y yo me hallo agora en este segundo caso. Las muchachas siempre eran las mismas, y así que le vieron, se les fue el juicio de casa. Luego después quisieron saber el misterio de su persona, y le dijeron que las dos estaban pedidas en matrimonio, y aunque los partidos eran muy ventajosos, especialmente el que lograba Juanita, le pedían consejo, puesto que aún no estaban del todo obligadas. Él les respondió que cuando fuesen casadas las diría quién era, que antes, ni se lo podía decir ni les convenía saberlo. Si pudiera casarme con las dos (les dijo), vosotras seríades mis esposas; pero la ley no lo permite, y ninguna querría ver a la otra casada conmigo. Por consiguiente debéis casaros. Y pasado el día muy alegremente con ellas, continuó su viaje el siguiente.

A poco más de dos leguas tropezó la mula y cayó con él en un hoyo. Amostazóse de esto y dijo: - Pues si ahora me hubiese roto un brazo o una pierna, ¿quién me sacaba de aquí y me llevaba adonde me curasen? Es decir, que debía llevar un criado; es decir, que debiera viajar con alguna autoridad; es decir, que ya no soy Pedro Saputo el libre, el listo, el sin miedo, el sin respeto a vanidad alguna. Mula, mula, una me has hecho y no me harás dos; poco valías, y agora vales menos; ¡toma!, y tirando de la espada se la metió por el pecho hasta el puño y se la dejó espiritando, y con dos pernadas que dio quedó muerta para siempre y pasto de los cuervos y lobos de la comarca. Sacó de la maletilla unos tapices, y un cuaderno en blanco, dos camisas y un gabancillo (el dinero por supuesto, aunque no tomó gran cantidad de casa), formó un paquetito con todo, atravesó por él la espada, se lo echó al hombro, y haciendo la señal de la cruz, dijo: san Perico: ¡adiós, madre!; ¡adiós, amores míos!; ¡adiós, Aragón!; ¡hasta la vuelta!

Llegó a Lérida y pensó en Julio César. Se internó en el Principado, y visitó el famoso monasterio de Monserrate, donde los monjes le contaron la historia del célebre Juan Garín con la hija del conde Jofré el Velloso (Gofredo o Uvifredo), y la oyó con mucha formalidad por respeto a los presentes. Después se admiró de la penitencia de que hablaban y del regalo con que vivían. Miró las pinturas que había y pasó adelante, no parando hasta Gerona. Allí quiso ver las moscas de san Narciso; pero le dijeron que como la sangre que chupaban de los franceses era sangre ponzoñosa y descomulgada por la invicta espada del gran rey don Pedro III de Aragón, murieron todas después de haberle ayudado a acabar con la canalla, a la cual no le valió traer el estandarte sagrado que llaman el Oriflama: ni las bendiciones y agua bendita que les echó el papa cuando en mala hora publicaron la cruzada contra el rey de Aragón, de que todavía tienen memoria.

De allí por la costa vino a la gran Barcelona, y habiendo sabido que en el puerto había un buque a punto de levantar áncora y hacer vela para Italia, fue allá el día y hora en que debía salir; viole, envidió al más infeliz que en él iba, y le siguió con los ojos y el corazón hasta que le perdió de vista. Quedó solo mirando hacia el mar, y desconsolado y casi llorando, sacó el retrato de su madre que siempre traía consigo, se postró de rodillas, vuelta la cara a Aragón, y dijo: - ¡Oh madre! A tu amor y soledad ofrezco este sacrificio. Por ti no me voy a Italia; por ti no visito la ciudad de los Césares; por ti no veré la capital y señora del mundo.

Siguiendo siempre la costa llegó a Tarragona, y comparándola en lo que era con lo que había sido, y recordando la dominación y poderío inmenso de los romanos, casi en vez de llorar le dio ganas de reír considerando la vanidad y pequeñez de las grandezas humanas y de los imperios de la tierra.

Continuó de allí, pasó el Ebro en Tortosa, entróse en el reino de Valencia, saludó a Peñíscola y los manes santos del papa Benedicto de Luna; llegó a Valencia y buscó la puerta en cuyo muro vio el rey Don Jaime tremolar su glorioso estandarte en señal de victoria desde su Real en donde estaba. Fue luego al mismo Real, que eran palacios y jardines (ahora sólo jardines, arruinados aquéllos en la guerra de la Independencia). Visitó después el Real primero del mismo rey en Ruzafa, cuyo sitio ocupaba un convento de monjas. Y acordándose de las suyas de otro tiempo, dijo: - Sed santas las que aquí os hallades; pero mirad que no penetre dentro de las rejas algún Pedro Saputo, porque le auxiliará la naturaleza que es tan poderosa, y... Perdonad, hijas del error o del espíritu de Dios, que de todo habrá entre vosotras. Las que fuéredes víctimas de la violencia, del engaño o de un despecho, aquí tenéis un corazón que se compadece de vosotras. Habéis perdido el mundo, y no sabéis si ganaréis el cielo; pero tal vez no será vuestra toda la culpa ni se os pedirá toda la cuenta. Dichas estas palabras con gran sentimiento, volvió la espalda a aquel triste y melancólico edificio, y se entró en la ciudad; en la cual se detuvo cerca de un año dedicado a la pintura, porque le gustaron los pintores valencianos.

sábado, 20 de enero de 2024

Clamar - Clerc

Clamar, v., lat. clamare, crier, appeler, proclamer, récrier, réclamer.

Clamar, v., lat. clamare, crier, appeler, proclamer, récrier, réclamer.

Donna, merce us clam.

Arnaud de Marueil: Ses joi.

Dame, je vous crie merci.

Clamar autres omes en plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 3.

Appeler autres hommes en plaid.

El dozes, us petitz Lombartz

Que clama sos vezins coartz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Le douzième, un petit Lombard qui proclame ses voisins lâches.

E m vuelh per vencut clamar.

B. de Ventadour: Leu chansoneta.

Et je veux me proclamer pour vaincu.

Ni de ren al no s rancura ni s clama.

B. de Ventadour: Be m'an perdut.

Et ne s'afflige ni se récrie de rien autre.

Part. pas.

E si m faitz mal, en re no 'n sui clamans.

H. de la Bachélerie: Ses totz.

Et si vous me faites mal, en rien je n'en suis réclamant.

ANC. FR. Fu rois clamez par la sentence le pape Zacarie et par l'election des François.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 314.

El païs se fet clamer roi. Roman du Renart, t. III, p. 258.

Qu'estre sires de tot lo mont clamez.

Le Roi de Navarre: Chanson 29.

CAT. ANC. ESP. Clamar.

ANC. IT. A sergenti clama.

Barberini, Doc. d'amore, p. 339.

ESP. MOD. Llamar. PORT. Clamar. IT. MOD. Chiamare. (chap. Cridá, quirdá; reclamá; proclamá.)

2. Clam, s. m., plainte, réclamation, ban.

E fes li gran clam de P. Vidal, que la avia baisada.

V. de Pierre Vidal.

Et lui fit grande plainte de Pierre Vidal, qui l'avait baisée.

Ans se laissen ses clam deseretar.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Mais sans réclamation se laissent déshériter.

Loc. E si m suoill en tener son clam

Cum vassals de sos bos seignors.

Giraud de Borneil: Ben cove.

Et ainsi ai-je coutume de tenir son ban comme vassal de ses bons seigneurs.

Aquelh home que son mes en clam de crim, si cum es d'adulteri o d'homicidi.
Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Ces hommes qui sont mis en accusation pour crime, comme est d'adultère ou d'homicide.

ANC. FR. Isengrin a son claim finé...

D'autre chose est ore li clains.

Roman du Renart, t. 1, p. 311 et 319.

Celui qui veaut le clam faire, etc.

Assises de Jérusalem, Carpentier, t. 1, col. 975.

Que vous faut-il, notre escuyer,

Qui faites le clam douloureux?

Molinet, p. 126.

ANC. CAT. Clam. ESP. Clamo (queja, reclamación).

3. Clamor, s. f., lat. clamor, plainte, réclamation.

E quant ieu vi qu'el volia

Far de s' amia clamor.

Gui d'Uisel: L'autre jorn.

Et quand je vis qu'il voulait faire plainte de son amie.

E sos enfans, aissi quon dreitz o dona,

Tengan en patz lur terra ses clamor.

G. Riquier: Ples de tristor.

Et que ses enfants, ainsi que le droit le donne, tiennent en paix leur terre sans réclamation.

ANC. FR. Chascun porroit tel clamor fere...

N'i afiert ire ne clamors.

Roman du Renart, t. I, p. 318, et t. II, p. 5.

CAT. ESP. PORT. Clamor. IT. Clamore.

4. Clas, s. m., cri, clameur, glapissement.

E non tem clas, ni crit, ni jab de gossa.

G. de Berguedan: Amicx marques.

Et ne craint glapissement, ni cri, ni aboiement de chienne.

(chap. clapí un gos.)

Loc. M'an levat en tal clas,

C'ab pauc de joi no m'an ras.

Raimond de Miraval: Sitot s'es ma.

M'ont entraîné dans telle clameur, que peu s'en faut qu'ils ne m'aient privé de mon bonheur.

Adv. comp.

Escridan lor essenhas tuh a un clas.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 54.

Ils crient leurs enseignes tous à un cri.

IT. Chiasso.

- Sonnerie des cloches, glas.

Mais al ters clas, sai sias.

Roman de Flamenca, fol. 66.

Mais à la troisième sonnerie, soyez ici.

Intrarai el mostier sonar mos clas.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 77.

J'entrerai dans l'église sonner mes glas.

- Clocher.

E bastiretz mostiers e tors e clas.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 115.

Et bâtirez églises et tours et clochers.

ANC. FR. Les sains sone de grant aïr

A glaz...

Atant a fait le glaz fenir.

Roman du Renart, t. I, p. 126-7.

5. Avant clas, s. m., avant glas.

Ans sonet clas e avant glas.

Roman de Flamenca, fol. 66.

Mais il sonna glas et avant-glas.

6. Clamaire, s. m., lat. clamator, réclamant.

Us s'en fazia clamaire

Dels digs don autr' era laire,

Com fes de la gralha 'l paus.

Giraud de Borneil: S'es cantars.

Un se faisait réclamant des paroles dont un autre était larron, comme fit de la corneille le paon.

CAT. Clamador. ESP. Llamador. PORT. Clamador. IT. Chiamatore. (chap. reclamadó, reclamadós, reclamadora, reclamadores; reclamassió, reclamassions)

7. Clamatier, adj., réclamant, plaignant.

De vos no serai clamatiers,

Ans sufrirai alegramen

Los mals que m fan viure languen.

Deudes de Prades: Anc hom.

Je ne serai point plaignant de vous, mais je souffrirai joyeusement les maux qui me font vivre en languissant.

ANC. CAT. Clamater.

8. Clamos, adj., criard.

Cum mostra per sa clamoza votz et plorosa.

Quar mala molher es clamoza.

Eluc. de las propr., fol. 68 et 71.

Comme il montre par sa voix, criarde et pleureuse.

Car méchante femme est criarde.

Fig. - Plaignant, plaintif, réclamant.

Ni per dona de que no suy clamos.

G. Riquier: Yvern.

Ni pour dame dont je ne suis pas plaignant.

Et a la fin totz temps serai clamos

Del vostr' afar.

P. de Barjac: Tot francamen.

Et à la fin je serai toujours réclamant de votre affaire.

ANC. ESP. Clamoso.

9. Reclamar, v., lat. reclamare, réclamer, se plaindre.

Reclama Deu del cel, lo rei, lo grant.

Poëme sur Boèce.

Réclame Dieu du ciel, le roi, le grand.

Mas per merce, dona, reclam

Que m perdones.

Arnaud De Marueil: Dona genser.

Mais par merci, dame, je réclame que vous me pardonniez.

Conseilleron Constanti qu'el se reclames d'En Bertrand.

V. de Bertrand de Born.

Ils conseillèrent Constantin qu'il se plaignît du seigneur Bertrand.

CAT. ESP. PORT. Reclamar. IT. Richiamare. (chap. reclamá: reclamo, reclames, reclame, reclamem o reclamam, reclaméu o reclamáu, reclamen.)

10. Reclam, s. m., réclamation, plainte.

Et sens reclam d'autre cost.

Tit. de 1339. Bordeaux, bibl. Monteil.

Et sans réclamation d'autre dépense.

El mercadans s'en anet a reclam al rei de Fransa.

V. de Guillaume de Baux.

Le marchand s'en alla à réclamation au roi de France.

En Bertrans si 'l fetz reclam de ma domna Maenz.

V. de Bertrand de Born.

Le seigneur Bertrand lui fit ainsi plainte de ma dame Maenz.

- Rappel, réclame, terme de fauconnerie.

Sella carn que es lur reclam...

E lur reclam soven en sentisca.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Cette chair qui est leur réclame...

Et en sente souvent leur réclame.

Allusiv. E non puesc trobar metzina

Tro venga 'l vostre reclam.

G. Rudel: Quand lo rius.

Et je ne puis trouver remède jusqu'à ce que je vienne à votre réclame.

ANC. FR. Tant que besoing, poverte et fain

La face venir à reclaim.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 301.

Il fit un reclam moult pieux.

Hist. de Gerard de Nevers, p. 66.

CAT. (chap.) Reclam. ESP. PORT. Reclamo. IT. Richiamo.

11. Exclamatio, s. f., lat. exclamatio, exclamation.

Fay se exclamatios per dolor, per indignatios.

Leys d'amors, fol. 136.

L' exclamation se fait par douleur, par indignation.

CAT. Exclamació. ESP. Exclamación. PORT. Exclamação. IT. Esclamazione. (chap. exclamassió, exclamassions)

12. Exclamatiu, adj., exclamatif.

Podon esser dichas exclamativas.

Leys d'amors, fol. 37.

Peuvent être dites exclamatives.

13. Proclamation, s. f., lat. proclamationem, proclamation.

Certanas proclamations.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. CLXXIII, fol. 168.

Certaines proclamations. 

CAT. Proclamació. ESP. Proclamación. PORT. Proclamação.

 

Clapcedra., s. f., seringue. (ESP. chap. jeringa, jeringuilla)

La extremitat de la clapcedra.

La conquavitat de la clapcedra.

Trad. d'Albucasis, fol. 31.

L'extrémité de la seringue.

La concavité de la seringue.

 

Clar, adj., lat. clarus, clair, pur, brillant, gai.

E vei lo temps clar et sere.

(chap. Y vech lo tems cla y sereno.)

B. de Ventadour: Quan par la. 

Et je vois le temps clair et serein.

E 'ls riu son clar de sobre los sablos.

(chap. sauló : sablos : sablon : arena; a Beseit es un tipo de pedra arenosa; esta arena llimpie mol be la brutissia de les mans o la pell, es com la que fan aná los mecanics y la industria al sabó espessial. 

San Pere ere petrvs, petrus, pedra, peyra, pera; San Pablo, Paul, Saulo, sauló.)

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Et les ruisseaux sont clairs sur les sables.

Am sa votz, que ac clara, s'es en aut escridatz.

Roman de Fierabras, v. 567.

Avec sa voix, qu'il eut claire, il s'est écrié hautement.

Fig. Li siei bel huelh clar, amoros, rizen.

G. Faidit: Ja non creyrai.

Ses beaux yeux brillants, amoureux, souriants.

E si 'l muns fos e nos aitals, co fom

Al comensar, tug foram clar e mun.

Serveri de Girone: Del mon volgra. 

(N. E. Observen cómo escribía el trobador catalán Cerverí de Gerona, Girona; Cervera.)

Et si le monde fût et nous tels, comme nous fûmes au commencer, nous serions tous purs et nets.

Que s'ieu fos alegres ni clars,

A cascun jorn saubra far canso guaia.

Raimond de Miraval: Selh que.

Que si je fusse joyeux et brillant, je saurais à chaque jour faire chanson gaie.

De claras revelatios. V. et Vert., fol. 83.

De claires révélations.

Loc. Que non sia clars com dia.

(chap. Que no sigue cla com lo día.)

Lanfranc Cigala: Escur prim.

Qui ne soit clair comme le jour.

Adv. O no y vey clar dels huels ab que us remir.

B. de Ventadour: Ab joi.

Ou je n'y vois pas clair des yeux avec lesquels je vous regarde.

Adv. comp. Al dia clar.

Poëme sur Boèce.

Au jour clair.

CAT. Clar. ESP. PORT. Claro. IT. Chiaro.

2. Clarament, adv., clair, clairement, distinctement.

Que tos fyllz veyra clarament.

(chap. Que ton fill vorá claramén.)

V. de S. Honorat.

Que ton fils verra clairement.

Si om non pot mostrar clarament, de l'autra part, que non es vers aco que aquela escriptura ditz.

(chap. Si hom no pot mostrá claramén, del atra part, que no es ver – verdat - açó que aquella escritura diu.) 

Trad. du Code de Justinien, fol. 62.

Si on ne peut démontrer clairement, de l'autre part, que ce que cette écriture dit n'est pas véritable.

CAT. Clarament. ESP. PORT. Claramente. IT. Chiaramente.

3. Claret, adj., clairet.

Et ab mel claret onhetz li

Totas las penas per aqui.

(chap. Y en mel clareta untéuli totes les plomes per aquí.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Et avec du miel clairet oignez-lui toutes les pennes par ici.

Y en mel clareta untéuli totes les plomes per aquí

ANC. FR. Que tous avons claret et bel.

Roman de Partonopeus, t. II, p. 28.

IT. Chiaretto. (chap. claret, clarets; clareta, claretes.)

4. Claret, s. m., clairet,, sorte de boisson.

Claret si fa de vi, de mel e d' especias aromaticas subtilment polveridas.

Eluc. de las propr., fol. 272.

Le clairet se fait de vin, de miel et d'épices aromatiques finement pulvérisées.

CAT. Claret. ESP. PORT. Clarete. IT. Claretto.

5. Claritat, Clardat, Clartat, s. f., lat. claritatem, clarté, lumière, éclat.

Lo mas o entra, inz es gran claritatz.

(chap. Lo mas aon entre, adins ña gran claredat o claró.)

Poëme sur Boèce.

La demeure où elle entre, il y a dedans grande clarté.

Si quo 'l solelhs sobr' autr' alumnamen

Nos ren clardat, ben puesc dir eyssamen

Qu'ilh es clardatz e rend alumenatge.

Cadenet: Ab leyal.

Ainsi que le soleil au-dessus de tout autre éclairage nous rend clarté, je puis bien dire également qu'elle est clarté et rend lumière.

Tot atressi com la clartatz del dia

Apodera totas altras clartatz.

Faidit de Belistar: Tot atressi.

Tout ainsi comme la clarté du jour surpasse toutes autres clartés.

Fig. E per aiso pert sas clartatz

Pretz e valors e lialtatz.

Folquet de Romans: Tornatz es.

Et pour cela mérite et valeur et loyauté perd ses éclats.

ANC. CAT. Clartat. ESP. Claridad. PORT. Claridade. IT. Chiarità. (chap. Claredat, claridat, claró)

6. Clarat, s. f., clarté.

Tot jorn estei en luec escur,

Per so que ill claratz no ill pejur.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qu'il soit toujours en lieu obscur, afin que la clarté ne lui nuise.

7. Claror, Clardor, Clayror, s. m,, lat. claror, clarté, éclat.

La claror del solelh.

(chap. La claró del sol.)

Trad. d'Albucasis, fol. 16.

La clarté du soleil.

Cel e terra an perdut lor Senhor,

E yeu mon filh, e 'l solelh sa clardor.

(chap. Sel y terra han perdut lo seu Siñó, y yo mon fill, y lo sol sa claró.)

Passio de Maria.

Le ciel et la terre ont perdu leur Seigneur, et moi mon fils, et le soleil sa clarté.

Lo rays d'aquesta flama,

Am sa bella clayror, venia tro en Espaigna.

V. de S. Honorat.

Le rayon de cette flamme, avec son bel éclat, venait jusqu'en Espagne.

CAT. ANC. ESP. Claror. IT. Chiarore.

8. Clarzir, v., lat. clarescere, rendre clair, éclaircir.

Quar de beutatz elugora

Bel jorn e clarsis noiz negra.

B. de Ventadour: Amors enquera.

Car de ses beautés elle illumine un beau jour, et elle rend claire la nuit noire.

Pos dels vertz folhs vei clarzir los garricx.

Pierre d'Auvergne: De jost' als.

Puisque je vois les chênes s'éclaircir de vertes feuilles.

ANC. CAT. Clarir. ESP. Clarecer. IT. Chiarire. (chap. Aclarí, aclarís: yo me aclarixco, aclarixes, aclarix, aclarim, aclariu, aclarixen. Aclarit, aclarits, aclarida, aclarides.)

9. Clareiar, v., lat. clarare, briller.

Car en materia terrestra mens clareio.

(chap. Ya que a la materia terrestre menos clarejen.)

Eluc. de las propr., fol. 266.

Car en matière terrestre ils brillent moins.

ANC. FR. Li renc clairoient endroit lui.

Roman de Partonopeus, t. 1, p. 75.

CAT. Clarejar. ESP. PORT. Clarear. (chap. clarejá: clarejo, clarejes, clareje, clarejem o clarejam, clarejéu o clarejáu, clarejen. “Te clarejen les orelles” me díe un de “Valdarrores” cuan erem chiquets.)

10. Esclarziment, s. m., netteté.

Per la purdat del sanc s'esclarzis la servela e la servela per son esclarzimen monta al coratge. Liv. de Sydrac, fol. 75.

Par la pureté du sang se nettoie la cervelle, et la cervelle par sa netteté élève au courage.

ANC. CAT. Esclarimen.

11. Esclarzir, Esclarzezir, v., éclaircir, clarifier, nettoyer, purifier, éclairer.

Rius o fontanas esclarzir.

Le Comte de Poitiers: Pus vezem.

Ruisseaux et fontaines se clarifier.

Ab c'un pauc esclarzis sos motz.

(chap. literal: En que un poc aclarire o aclariguere les seues paraules.)

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Pourvu qu'il éclaircisse un peu ses mots.

Sitot l'aura s'es amara,

Don s'esclarcisson li branc.

Giraud de Calanson: Sitot l'aura.

Quoique l'air est rude, par quoi les branches se nettoyent.

Fig. Ara s pot hom lavar et esclarzir

De gran blasme.

P. Bremon Ricas Novas: Pois nostre temps.

Maintenant on se peut laver et purifier de grand blâme.

Lo entendemen d'ome se leva e se esclarzezis en conoysser son Creator.

V. et Vert. fol. 83.

(chap. L'entenimén del home se eleve y se aclarix al coneixe al seu Creadó.) 

L'entendement de l'homme s'élève et s'éclaire pour connaître son Créateur.

Substantiv. Lo coms demandet vi e vai durmir,

E levet lo mati al esclarzir.

(chap. Lo comte va demaná vi y sen va aná a dormí, y se va eixecá, llevá, al matí al aclarí.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 47.

Le comte demanda du vin et il va dormir, et il se leva le matin à l'  éclaircir.

Part. pas. Aiatz de fort leissiu de vitz

Que sia colatz et esclarzitz.

Deudes de Prades, Auz, cass.

Ayez de forte lessive de vigne qui soit coulée et clarifiée.

Del solelh es esclarzitz lo rays.

B. de Ventadour: Quan la fuelha.

Le rayon du soleil est éclairci.

ANC. FR.

Tout droit à l'ajourner, quant devra esclarcir.

Roman de Berte, p. 23.

J' esclarciroie pos d'estain.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 281.

CAT. Esclarir. ESP. PORT. Esclarecer.

12. Esclairamen, s. m., éclaircissement.

Aordenet lo prumier esturmen per l' esclairamen d'aquestas doas causas.

Liv. de Sydrac, fol. 60.

Il ordonna le premier instrument pour l'éclaircissement de ces deux choses. (chap. Aclarimén)

13. Esclairar, v., éclairer, éclaircir.

Can l'alba aparec, qu'es pres ad esclayrar.

Roman de Fierabras, v. 4469.

(chap. Cuan l'auba, alba, va apareixe, que es prop d' aclarí.)

Quand parut l'aube, alors qu'il est près d'éclairer.

Can lo solelhs defalh en alcunas partidas del mon, el esclaira e las autras. Liv. de Sydrac, fol. 134.

Quand le soleil manque en quelques parties du monde, il éclaire dans les autres.

Fig. E jamais joys la ira no ns esclaire.

Bertrand de Born: Mon chan fenisc.

Et que jamais la joie ne nous éclaircisse la tristesse.

Impers. Lo mati anaray quan sera esclayrat.

Roman de Fierabras, v. 3455.

J'irai le matin quand il sera éclairé.

IT. Schiarare.

14. Aclariar, v., éclairer, éclaircir.

Part. pas. En resta morta el camp la una mitatz, 

E lhi F. so molt aclariatz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 68.

Une moitié en reste morte au champ, et les Français sont beaucoup éclaircis.

15. Clarificatiu, adj., qui a la vertu de clarifier, d'éclairer, clarificatif.

Et de la vista clarificatiu.

(chap. Fa la vista clara, com l'aigua, aclarix.)

De uelhs clarificatiu.

Eluc. de las propr., fol. 55 et 75.

Et clarificatif de la vue.

Clarificatif des yeux.

ESP. Clarificativo.

16. Clarificacio, s. f., lat. clarificatio, clarification, clarté.

Pren el entendement clarificacio.

Eluc. de las propr., fol. 76.

Prend clarté en l'entendement.

ESP. Clarificación. PORT. Clarificação. IT. Chiarificazione.

17. Clarificament, s. m., clarification, clarté.

Per donar als uelhs clarificament.

Eluc. de las propr., fol. 38.

Pour donner clarté aux yeux.

18. Clarificar, Clarifiar, v., lat. clarificare, éclaircir, manifester, glorifier.

Plasa a la dicha real majestat de modifiar e clarifiar.

Statuts de Provence, BOMY, p. 146.

Plaise à ladite royale majesté de modifier et éclaircir.

Paire, clarifica ton nom; adonc venc una votz del cel: Et hyeu l'ai clarificat et encara lo clarificaray.

Frag. de trad. de la Passion.

Père, glorifie ton nom; alors vint une voix du ciel: Et je l'ai glorifié et je le glorifierai encore.

ANC. FR. De clariffier et justifier son excuse.

Lett. de rém., 1460. Carpentier, t. 1, col. 978.

ANC. CAT. ESP. PORT. Clarificar. IT. Chiarificare. (chap. clarificá: clarifico, clarifiques, clarifique, clarifiquem o clarificam, clarifiquéu o clarificáu, clarifiquen. Glorificá, manifestá.)

9. Declaratiu, adj., déclaratif.

De sa declarativa diffinitio.

Forma alcus sos semlans a votz declaratius de sa entencio.

Eluc. de las propr., fol. 13 et 11.

De sa définition déclarative.

Forme quelques sons semblables à la voix déclaratifs de son intention.

20. Declaratio, s. f., lat. declaratio, déclaration.

En aquela canso

Qu'ieu fi per declaratio.

Brev. d'amor, fol. 3.

En cette chanson que je fis par déclaration.

CAT. Declaració. ESP. Declaración. PORT. Declaração. IT. Dichiarazione. (chap. declarassió, com la de los alcaldes que se creíen lingüistes, a Mequinensa, Mequinenza, Miquinença.)

21. Declaramen, s. m., déclaration.

Que lor enterpretamens et declaramens qu'en diria, etc.

Tit. de 1279. DOAT, t. CLXVII, fol. 16.

Que leur interprétation et déclaration qu'ils en diraient, etc.

22. Declarar, v., lat. declarare, expliquer, déclarer.

Discretamen declarava las difficultats de las Escripturas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 161.

Il expliquait sagement les difficultés des Écritures.

Per declarar las figuras

De l'arbre d'amor escuras.

Brev. d'amor, fol. 1.

Pour expliquer les figures obscures de l'arbre d'amour.

Glozetas petitas a declarar lo test.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 156.

Petites gloses pour expliquer le texte.

Segon que dessus ai tocat

E ben expost e declarat.

Brev. d'amor, fol. 88.

Selon que j'ai dessus touché et bien exposé et déclaré.

CAT. ESP. PORT. Declarar. IT. Dichiarare. (chap. Declará: declaro, declares, declare, declarem o declaram, declaréu o declaráu, declaren.)

23. Declaradament, adv., clairement.

Declaradament et specificament.

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXIX, fol. 47.

Clairement et spécifiquement.

24. Preclar, adj., lat. praeclarus, brillant, resplendissant.

Bella 's la domna; el vis a tant preclar

Davan son vis nulz om no s pot celar.

Poëme sur Boèce, 27.

Belle est la dame; elle a le visage si resplendissant que devant son visage nul homme ne se peut celer.

Preclars e resplandens eron endevengut.

Izarn: Diguas me tu.

Étaient devenus brillants et resplendissants.

ESP. PORT. IT. Preclaro. (chap. Preclá, preclás, preclara, preclares.)

 

Clara, Glara, s. f., glaire, blanc d'oeuf.

Ab clara d'un hueu destrempat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Détrempé avec la glaire d'un oeuf.

L'aucels dins l'uou se congria

De la glara tota via.

Brev. d'amor, fol. 51.

L'oiseau dans l'oeuf se forme toujours de la glaire.

CAT. ESP. PORT. Clara. IT. Chiara. (chap. Clara, blang del ou, clares. La yema es lo robell del ou.)

 

Clarmontes, s. m., clermontois, pièce de monnaie.

(N. E. Lugares y apellidos: Claro monte, Claramunt, etc.)

Qu'estiers, nul temps, no gazanhei castel,

Borda ni mas ni 'l quart d'un clarmontes.

R. Gaucelm de Beziers: A penas.

Qu'au contraire, en aucun temps, je ne gagnai château, borde ni habitation, ni le quart d'un clermontois.

Clau, s. m., lat. clavus, clou.

Nég. expl.

Per qu'entr' els pros non es prezatz un clau.

Sordel: Quanqu'ieu.

Parce qu'entre les preux il n'est prisé un clou.

Loc.

Que per mil sagramens

No 'l creiri' hom d'un clau.

P. Vidal: Ges pel temps.

Que pour mille serments on ne le croirait d'un clou.

CAT. Clau. ESP. Clavo. PORT. Cravo. IT. Chiavo. (chap. Clau y tacha, claus y taches. Los claus són mes grans que les taches.)

- Sorte de tumeur.

Malautia que s'apela clau.

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

Maladie qui s'appelle clou.

2. Clavel, s. m., clou, hameçon, dard.

Al lial hom donarai un bezan,

Si 'l deslials mi dona un clavel.

P. Cardinal: Tos temps.

Je donnerai un besant à l'homme loyal, si le déloyal me donne un clou.

E de girofles tres clavels.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et trois clous de girofle.

E si us mena pescar al lac

Greu metrez langosta en clavel.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai.

Et s'il vous mène pêcher au lac, vous mettrez difficilement une langouste à l'hameçon.

Ponh de son clavel.

Un troubadour anonyme: Flor de paradis.

Pique de son dard.

Fig. Mas ieu no m duelh d'aital clavelh.

Deudes de Prades: En un sonet.

Mais je ne me plains pas de pareil clou.

ANC. FR. Li clavel prist tot maintenant,

Si l'a moult tost prist et lié.

Roman du Renart, t. III, p. 295.

CAT. ESP. (clavo, pica, anzuelo, no es la flor) Clavell. IT. Chiavello.

3. Clavellar, v., clouer.

Per pes e per mas clavelar.

(chap. Per peus y per mans enclavá, clavá; Jesús a la creu.)

Passio de Maria.

Clouer par pieds et par mains.

Part. pas. On veyrem clavellat

Dieu en la crotz per totz nos peccadors.

(chap. Aon vorem enclavat a Deu a la creu per tots natros pecadós.)

Folquet de Romans: Quan lo dous.

Où nous verrons Dieu cloué en la croix pour nous tous pécheurs.

ANC. FR.

A la croix où ton Dieu fut pendu et clavellé. 

Roman français de Fierabras.

ANC. CAT. Clavellar. ESP. Clavar. PORT. Cravar. ANC. IT. Chiavellare.

(chap. clavá, enclavá : en + clau, en v: enclavo, enclaves, enclave, enclavem o enclavam, enclavéu o enclaváu, enclaven; enclavat, enclavats, enclavada, enclavades.)

4. Desclavelhar, v., déclouer, détacher.

Qu'elh poguesson desclavelhar,

E de sus la crotz devalar.

(chap. Que lo pugueren desenclavá y de dal la creu baixá.)

Passio de Maria.

Qu'ils le pussent déclouer, et le descendre de dessus la croix.

Si que l'ausberc lhi trencha e desclavela.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 81.

Tellement qu'il lui tranche et détache le haubert.

Fig. Franc reis, Proenza vos apela,

Que sens claus desclavella.

P. Vidal: Ben pac d'ivern.

Franc roi, la Provence, qui sans clous se détache, vous appelle.

No vuel ges que desclavel

De sa cort don vau lonhan.

Aimeri de Peguilain: Li folh e.

Ne veut pas que je me détache de sa cour dont je vais m'éloignant.

(chap. Desenclavá. FR. Détache : des + tache; des + tacha : clau = desenclavá, separá, apartá, etc.)

ESP. Desclavar. PORT. Descravar.

 

Clau, s, f., lat. clavis, clef.

Il trameserun a la vescontessa las claus del lur estar de Berniz.

Titre de 1168.

Ils transmirent à la vicomtesse les clefs de leur maison de Berniz.

Ella smetessma ten las claus de paradis.

(chap. Ella mateixa té les claus del paraísso).

Poëme sur Boèce.

Elle-même tient les clefs de paradis.

Una peyra que iesqua defora en maniera de clau.

Philomena.

Une pierre qui sorte en dehors en manière de clef.

E d'albarestas mantas claus

Et estreyner e deyssarrar.

V. de S. Honorat.

Et serrer et desserrer maintes clefs d'arbalètes.

Dans les computs ecclésiastiques, il a signifié le calcul par lequel on trouve l'époque des fêtes mobiles.

Endecios, epactas e claus e concurrens.

P. de Corbiac: El nom de.

Indictions, épactes et clefs et intersections.

- Terme de grammaire.

Pauzadas havem las dictios apeladas claus per las quals s'ajusto li temps entre lor. Leys d'amors, fol. 77.

Nous avons posé les termes appelés clefs par lesquels les temps s'unissent entre eux.

Fig. Amors de pretz es la claus.

A. Daniel: En breu brisa.

Amour est la clef de mérite.

Mi dons ten las claus

De toz los bes qu'ieu aten ni esper.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis.

Ma dame tient les clefs de tous les biens que j'attends et espère.

Ela ten del mieu joi la clau.

Gaubert Moine de Puicibot: Per amor.

Elle tient la clef de mon bonheur.

ANC. FR.

Maîtresse, de mon coeur vous emportez la clef, 

La clef de mes pensers et la clef de ma vie.

Ronsard, t. 1, p. 160.

CAT. Clau. ANC. ESP. Clave. ESP. MOD. Llave. PORT. Chave. IT. Chiave.

(chap. La clau, les claus. Lo catalá, abans de Pompeyo Fabra, lo cap de fava, fée aná plurals, articuls, pronoms, en AS, com lo ocsitá, provensal, plana lengua romana encara fa: Mi dons ten las claus.)

Bonas Pasquas, Nada, Diada és aquesta, de solempnitat incomparable per la IGLESIA Católica, que´ns evoca els recorts més dolsos dels días de la nostra vida,

- Clôture, prison.

O no m met dins una clau

On hom no m pogues vezer.

Pons d'Ortafas: Si ai perdut.

Ou ne me mette dans une clôture où on ne me pût voir.

Que ten mon cor dins sa clau.

Bertrand de Born: Ges de disnar.

Qui tient mon coeur dans sa prison.

2. Clavier, s. m., clavier, portier, qui garde les clefs, trésorier.

Aquels dos consols que seran claviers tengon II de las dichas claus.

Cartulaire de Montpellier, fol. 43.

Que ces deux consuls qui seront claviers tiennent deux desdites clefs.

E non vol esser plus claviers

Dels bains, ni de la tor portiers.

Roman de Flamenca, fol. 116.

Et il ne veut plus être clavier des bains, ni portier de la tour.

ANC. FR. Garder les vout e estoier;

Il meisme en fu clavier.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 78.

ESP. Clavero. (porta llaves, tesorero, etc. En femenino, ama de llaves.)

3. Clavari, s. m., clavaire, trésorier.

Que negun temps no leza a clavari, o a clavaris del cossolat, sagellar carta ni letra que contenga obligation de deniers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 81.

Qu'en aucun temps il ne soit permis à trésorier, ou à trésoriers du consulat, de sceller charte ni lettre qui contienne obligation de deniers.

Si deguessan exigir per los clavaris de las cortz.

Statuts de Provence, BOMY, p. 6.

Se dussent exiger par les trésoriers des cours.

CAT. Clavari. (N. E. ¿Dónde encuentra Raynouard textos catalanes y no provenzales donde las palabras son las mismas? Es de risa, pero es penoso.)

4. Clavaria, s. f., trésorerie.

L'aministration de la clavaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 81.

L'administration de la trésorerie.

5. Clavar, v., fermer, enfermer.

Can vos clavon lo cortil.

Cominal: Comtor d'Apchier.

Quand ils vous ferment le verger.

E li borges si claven d'eviron.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Et que les bourgeois s'enferment à l'entour.

Part. pas.

Cant agron la sanctor esconduda e clavada.

V. de S. Honorat.

Quand ils eurent caché et renfermé le corps saint.

6. Conclavi, s, m., conclave.

Els romperon lo conclavi, e si espaventeron los cardenals.

L'Arbre de Batalhas, fol. 27.

Ils rompirent le conclave, et ainsi épouvantèrent les cardinaux.

CAT. ESP. (chap. cónclave) PORT. IT. Conclave.

7. Enclavar, v., fermer, enfermer, resserrer.

Tremolet, ac paor e sos huels enclavet.

(chap. Va tremolá, tremolabe, teníe po y sons ulls va tancá “enclavá”.)

V. de sainte Magdelaine.

Trembla, eut peur et ferma ses yeux.

Et enclaveron lo en I loc, si que aqui foron tuich tres pres.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 189.

Et le resserrèrent en un lieu, tellement que là ils furent pris tous les trois.

8. Esclavar, v., enfermer.

Per esclavar de nueig.

Deudes de Prades, Poëme sur les vertus.

Pour enfermer de nuit.

9. Desclavar, v., défermer, détacher, ouvrir.

E mains cairels desclavar e destendre.

Aicart del Fossat: Entre dos reis.

Et détacher et détendre maints carreaux.

ANC. FR. Desclaverent les sangles de la selle.

Monstrelet, t. II, fol. 30.

10. Contraclau, s. f., contre-clef, remède.

Que m tramezes del seu estui

La contraclau.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers.

Qu'il me transmît la contre-clef de son étui.

Fig. Si que l'us reys cuida tener la clau

D'afortimen e l'autr' a 'l contraclau.

G. Fabre de Narbonne: Pus dels.

Tellement qu'un roi croit tenir la clef d'assurance et l'autre a la contre-clef.

Vostra valors

Estai seguramens,

Que nulh lairo no y pot far contraclau.

P. Bremond Ricas Novas: Si m ten.

Votre mérite se maintient sûrement, de manière que nul larron n'y peut faire de contre-clef.

11. Contraclaviers, s. m., contre-claviers.

Tans m' i vei dels contraclaviers.

Marcabrus: Mos sens foilla.

Tant j'y vois des contre-claviers.

12. Reclavar, v., refermer.

Las flors, al levant del solelh, si expando, et al colcant, si reclavo.

Eluc. de las propr., fol. 116.

Les fleurs, au lever du soleil, s'épanouissent et, au coucher, se referment.

13. Claus, s. m., clos, enclos.

Sobr'els claus dels canorgues. (lat. chap. esp. claustro)

Tit. de 1271. DOAT, t. CXLVI, fol. 148.

Sur les enclos des chanoines.

14. Clauzura, s. f., clôture.

Com per alcun temps fosson estat en clauzura.

Cartulaire de Montpellier, fol. 76.

Comme ils eussent été pendant quelque temps en clôture.

15. Clauza, s. f, clause. (chap. claussa, cláussula)

Las generals clauzas contengudas en aquesta carta.

(chap. Les generals clausses, cláussules contingudes an esta carta.)

Titre de 1275. Bibl. du R., fonds de D. Villevieille.

Les clauses générales contenues dans cette charte.

- Terme de grammaire.

Cant diversas clausas son ajustadas.

Leys d'amors, fol. 146.

Quand diverses clauses sont ajustées.

16. Clausula, s. f, lat. clausula, clause, convention.

Sens clausula d'opposition... ab clausula de transport.

(chap. Sense cláussula de opossisió... en cláussula de transport.) 

Fors de Bearn, p. 1080.

Sans clause d'opposition... avec clause de transport.

ANC. FR. Une clausele générale contenue oudit Keurbrief, par laquelle clausele, etc.

Tit. de 1323. Carpentier, t. 1, col. 987.

CAT. ESP. (cláusula) PORT. IT. Clausula.

17. Clos, Closc, s. m., coque, clôture, enveloppe.

(chap. clasca, clasques, de amela, anou, ou, mariscos, etc.)

Ab notz frachas

Que sion be totas del clos trachas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Avec des noix cassées qui soient bien toutes tirées de la coque.

Adonx lo closcx se vay trencar,

E pren defora pastura.

Brev. d'amor, fol. 51.

Alors la coque va se fendre, et il prend pâture dehors.

Lo closc del huou.

(chap. La clasca del ou)

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

La coque de l'oeuf.

CAT. Closca. (ESP. Cáscara) PORT. Casca. IT. Guscio.

18. Clusel, s. m., caverne.

E 'ls camis traversiers, los clusels e las balmas.

Izarn: Diguas me tu.

Et les chemins traversiers, les cavernes et les grottes.

19. Cluza, s. f., nid, gîte.

O perditz jove que volar

No sap ni a cluza tornar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ou jeune perdrix qui ne sait voler ni retourner à nid.

20. Clausura, s. f., lat. clausura, clôture.

E val mais que clausura

A ciutat asetjada.

Serveri de Girone: En mal.

Et vaut mieux que clôture à ville assiégée.

Fig. Et an porta e clauzura a totz los V sens corporals.

V. et Vert., fol. 28.

Et ont porte et clôture à tous les cinq sens corporels.

ANC. FR. Et desquels la sépulture

Presse sous même closture

Le corps, la vie et le nom.

Ronsard, t. 1, p. 837.

CAT. ESP. PORT. Clausura. IT. Chiusura. (chap. claussura o clausura, 

v. clausurá o claussurá: claussuro, claussures, claussure, claussurem o claussuram, claussuréu o claussuráu, claussuren.)

21. Clausio, s. f., clôture, action de fermer.

Escurziment de raso ab clauzio de uelhs.

Eluc. de las propr., fol. 81.

Obscurcissement de raison avec clôture d'yeux.

22. Claustra, s. m., lat. claustrum, cloître, monastère.

Comenzat an la gleysa e claustras e maysos.

(chap. literal: Escomensat han la iglesia y los claustros y les cases.)

V. de S. Honorat.

Ont commencé l'église et les cloîtres et les habitations.

Ni la claustra dels cannonegues.

Tit. de 1174. Hist. de Lang., t. III, pr., col. 134.

Ni le cloître des chanoines.

Mesurec la claustra en fora. Philomena.

Il mesura le cloître en dehors.

S'estas en claustr' a rescos,

Ni vols guerras ni tensos.

Le Moine de Montaudon: L'autr'ier.

Si tu es en monastère en cachette, et veux guerres et disputes.

O dedins vostra claustra libres legir.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 77.

Ou dans votre cloître lire des livres.

Fig. Aquest don de scientia es priors e claustriers en la claustra de l'arma. V. et Vert., fol. 59.

Ce don de science est prieur et cloîtrier dans le cloître de l'âme.

ANC. CAT. ANC. ESP. ANC. PORT. Claustra. IT. Chiostra.

23. Claustrier, s. m., cloîtrier.

Claustriers contra priors et contra abbatz et officials.

V. et Vert., fol. 26.

Cloîtriers contre prieurs et contre abbés et officiaux.

ANC. ESP. Claustero.

24. Claure, Clauzer, v., lat. claudere, clore, fermer, enfermer, environner,

cacher.

Aquelh trauc pusquatz clauser ab una peyra. Philomena.

Vous puissiez fermer ce trou avec une pierre.

Mas aissi 'l clau e 'ls enserra

Qu'Engolmes a per fort cobrat.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Mais les environne et les enferme tellement qu'il a par force recouvré Angoulême.

Clauzi mos huelhs e torn ma cara.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Je ferme mes yeux et tourne mon visage.

Loc. fig. E claus tas aurelhas

A lur votz.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Et fermes tes oreilles à leur voix.

Drutz, er clau las dens.

Rambaud d'Orange: Peire.

Amant, maintenant je ferme les dents.

Part. prés. Coa clauzens et subtileta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Queue fermant et effilée.

Part. pas. Es tot entorn clauz de fossatz.

Bertrand de Born: Be m play.

Est tout à l'entour clos de fossés.

Portar lettras clausas de part mossenhor.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

Porter lettres closes de la part de monseigneur.

Loc. Deffendre en camp claus.

L'Arbre de Batalhas, fol. 192.

Défendre en champ clos.

Substantiv. Clauzis e sauputz.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Les cachés et les connus.

ANC. FR. Il me cloyt le pas.

Monstrelet, t. II, p. 104.

Et voulut voir les lettres clauses qui estoient arrivées.

Comines, t. 1, p. 380.

ANC. IT. E l'affamato ch' appetito claude.

Barberini, Doc. d'amore, p. 115. 

ANC. CAT. Cloir. CAT. MOD. Clourer. IT. Chiudere. (chap. tancá, cloure. A Beseit, al carré Villaclosa, que no té eixida, per naixó se diu aixina, natros li diém “la botera”.)

25. Cluchar, v., clore.

Si be someilla ni s clucha,

L'amors que m fai languir.

Giraud de Borneil: Quan la bruna.

Bien que l'amour, qui me fait languir, sommeille et se close.

26. Clure, v., cligner, renfermer, clore, couvrir.

En menz que no clugeras l'ueyll.

(chap. En menos (tems) que no clucares l'ull; l'ull, com Lull, Ramón Lull, Lulio, Lulius, ell u escribíe en una L al escomensamén y dos al final. Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma, a vegades escriu Montclús y datres Monclús. Montis, montem, mons, mont, va pedre la t final fa mols siglos, com Moncada, Muncada, Montecatheno, Montserrat, Monserrate, Monserrat, etc. v. clucá: cluco, cluques, cluque, cluquem o clucam, cluquéu o clucáu, cluquen. Yo tamé cluco l'ull del cul, pero encara no u hay vist may.)

V. de S. Honorat.

En moins que vous ne cligneriez l'oeil.

Part. pas. Als enemics son sei hueilh cluc.

Lantelmet d'Aiguillon: Er ai ieu.

Ses yeux sont fermés aux ennemis.

Lai a 'N Guillem Augier on pretz s'es clutz.

Bertrand du Puget: De sirventes.

Là au seigneur Guillaume Augier où mérite s'est renfermé.

Ab motz alqus

Serratz et clus.

Pierre d'Auvergne: Be m'es plazen.

Avec quelques mots serrés et couverts.

Qu'un vers non clus cuelha

Tal qu'el sos sia novelhs.

Pierre d'Auvergne: L'airs.

Que je cueille un vers non couvert tel que le son soit nouveau.

Anc trobars clus ni braus

Non dec aver pretz ni laus.

Raimond de Miraval: Anc trobars.

Jamais trouver couvert et rude ne dut avoir prix ni louange.

Pascha clusa se disait du premier dimanche après Pâque.

So fo sapte de pascha clusa.

Roman de Flamenca, fol. 35.

Ce fut le samedi de la pâque close.

27. Claumen, adv., closement, étroitement.

Mal fai qui claumen serra

Dona joven amorada.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Fait mal qui ferme étroitement dame jeune enamourée.

28. Clusamen, adv., obscurément, secrètement.

Sel que fey per auzir

La chanzo cluzamen.

G. Riquier: Als subtils.

Celui qui fit la chanson obscurément pour ouïr.

29. Aclucar, v., fermer les yeux.

La nuoich quan lo sons m'acluca.

Giraud de Borneil: Quan la bruna.

La nuit quand le sommeil me ferme les yeux.

30. Acclure, v., enfermer, cacher.

E sai ne motz que dins lai on estan

S'acluzon plus non fa son past auzel.

R. Gaucelm: A penas vau.

Et j'en connais plusieurs qui là-dedans où ils sont se cachent plus que l'oiseau ne fait sa pâture.

Part. pas. Ni ab dregz huels esguardar,

Tan sui conquis et aclus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Ni regarder avec des yeux fixes, tant je suis conquis et enfermé.

31. Conclusio, s. f., lat. conclusio, conclusion.

Ni ses el logica forme conclusio.

Eluc. de las propr., fol. 280.

Et que sans lui la logique forme conclusion.

CAT. Conclusió. ESP. Conclusión. PORT. Conclusão. IT. Conclusione. 

(N. E. ¿Cuándo se empiezan a encontrar tildes en el occitano? En latín el acento de conclusio está en la u; ¿se desplaza a la última o en el occitano, provenzal? Sólo hace falta comparar varias rimas.

32. Conclusiu, adj., conclusif.

Don conclusiu, si que conclusiu.

Donc, doncas son conjunctios conclusivas.

Leys d'amors, fol. 76 et 101.

Donc conclusif, si que conclusif.

Donc, ainsi sont conjonctions conclusives.

ESP. IT. Conclusivo.

33. Concluire, Conclure, v., conclure.

Mas l'Escriptura conclus totas aquestas causas.

Trad. de l' Ép. de S. Paul aux Galates.

Mais l'Écriture conclut toutes ces choses.

Sophismar e concluire, e tot ginhosamens

Menar mon adversari a desconfezimens.

P. de Corbiac: El nom de.

Sophistiquer et conclure, et tout adroitement mener mon adversaire à déconfiture.

Part. prés. Conclusivas o concluens.

Leys d'amors, fol. 26.

Conclusives ou concluantes.

CAT. Conclouer. ESP. PORT. Concluir. IT. Conchiudere. (chap. concluí: concluíxco, concluíxes, concluíx, concluím, concluíu, concluíxen.)

34. Enclostrar, v., cloîtrer.

Qual pro y auretz s'ieu m'enclostre?

Le comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Quel profit y aurez-vous si je me cloître?

35. Inclusio, s. f., lat. inclusio, inclusion.

Dieus es dins el mon ses incluzio.

Eluc. de las propr., fol. 5.

Dieu est dans le monde sans inclusion.

CAT. Inclusió. ESP. Inclusión.

36. Enclaure, v., enclore, enfermer.

Dins en ma cambra l'ai enclaus.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Je l'ai enfermé dans ma chambre.

Fig. Malvestatz roill et usa

E enclau joven.

Rambaud d'Orange: Car douz.

Méchanceté rouille et use et renferme amabilité.

Adoncs Clariana s'enclaus

En sa chambra secretament.

V. de S. Honorat.

Alors Clariane s'enferme dans sa chambre secrètement.

C'onrada n'er la corona romana,

Si 'l vostre cap s'i enclau.

Bertrand de Born: Ges de disnar.

Que la couronne romaine en sera honorée, si votre chef s'y enferme.

Mas selhs en qui pretz s'enclau

Am ieu e dey ben amar.

Raimond de Castelnau: Ges sitot.

Mais j'aime et je dois aimer ceux en qui le mérite se renferme.

Ar n'ai dig pro, perque mas dens enclau.

Sordel: Quanqu'ieu.

Maintenant j'en ai dit assez, c'est pourquoi j'enferme mes dents.

Part. pas. La donzella s'estet enclausa.

V. de S. Honorat.

La demoiselle se tint enfermée.

37. Enclure, v., lat. includere, enclore, enfermer.

Part. pas. Totas paguas et politias enclusas.

Tit. de 1433. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 241.

Tous paiements et quittances inclus.

Tug viron que de Helena, des lo muscle en jus,

Tenia la viva brasa lo sieu gent cors enclus.

V. de S. Honorat.

Tous virent que d'Hélène, de l'épaule en bas, la vive braise tenait son gentil corps enfermé.

CAT. Enclourer. ESP. PORT. Incluir (recluir). IT. Inchiudere. (chap. incluí: incluíxco o incluíxgo, incluíxes, incluíx, incluím, incluíu, incluíxen.)

38. Inclusivament, adv., inclusivement.

Se inten inclusivament.

Fors de Bearn, p. 1092.

S'entend inclusivement.

CAT. Inclusivament. ESP. PORT. IT. Inclusivamente.

39. Exclusio, s. f., exclusion.

Fora 'l mon ses exclusio.

Eluc. de las propr., fol. 5.

Hors du monde sans exclusion.

CAT. Exclusió. ESP. Exclusión. PORT. Exclusão. IT. Esclusione.

40. Esclaure, Esclure, v., lat. excludere, exclure, défendre.

Ab signes conogutz

m' esclutz

Que re m fassa.

T. de Gui et de Joris: Joris.

Avec signes connus elle me défend que je fasse rien.

Part. pas. Certa amistatz non es esclausa per nulla forsa.

Trad. de Bède, fol. 75.

Amitié sûre n'est exclue par nulle force.

ANC. CAT. ESP. PORT. Excluir. IT. Escludere. (chap. excluí, se conjugue com incluí, miréu mes amún.)

41. Desclaure, v., déclore, ôter la clôture (ouvrir).

Ny desclauses los orts.

Tit. de 1238. DOAT, t. CXLIX, fol. 2.

Ni n' ôtât la clôture des jardins. (N. E. Ni n' ôtât se pronunsie com ninotet, diminutiu de ninot, com Chimo Puig, Ximo.)

Part. pas. Que la porta sia desclausa e pueys causada de mur.

Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221.

Que la porte soit déclose et puis garnie de mur.

CAT. Desclourer. IT. Dischiudere.

42. Interclure, v., entre-clore.

Part. pas. Ajuda calor natural intercluza...

Las fumositatz intercluzas.

Eluc. de las propr., fol. 216.

La chaleur naturelle entre-close aide...

Les fumosités entre-closes.

IT. Interchiudere.

43. Resclauza, s. f., écluse.

Ayssi co moli ses resclauza que se torneja am blat et senes blat, segon lo cors de l'ayga. V. et Vert., fol. 103.

(chap. literal: Així com lo molí sense esclusa, estanca, que gire en blat y sense blat, segons lo curs de l'aigua.)

Ainsi que moulin sans élcuse qui se tourne avec blé et sans blé, selon le cours de l'eau.

Fig. Reten tas paraulas en la resclauza de discretio.

V. et Vert., fol. 103.

Retiens tes paroles dans l'écluse de discrétion.

CAT. Resclosa. (ESP. Esclusa)

44. Resclausada, s. f., éclusée.

La dicha... secada... fo si grand que non podia hom molre sinon a resclauzadas. (chap. La dita... sequera, sequía... va sé tan gran que no podíe hom moldre mes que a estancades.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 76.

Ladite... sécheresse... fut si grande qu'on ne pouvait moudre sinon à éclusées.

45. Reclaure, Resclure, v., fermer, faire reclus, enfermer.

De vanetat que reclausa la porta de paradis.

Leys d'amors, fol. 24.

De la vanité qui ferme la porte du paradis.

Part. pas. Que us tengra mon fin cor reclus...

E amera vos a rescos.

A. Daniel: Si que vos.

Que je vous tiendrais mon pur coeur caché... et je vous aimerais en secret.

En la maiso de Dedalus

M'a mes amors aman reclus.

G. Magret: Ma dona m.

En la maison de Dédale amour m'a mis amant reclus.

ANC. FR. A la fin des XII heures sailloient hors XII chevalier armé par XII fenestres, que il ouvroient à leur issir, puis le reclooient per enging.

Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 254.

CAT. Reclourer. ESP. Recluir. IT. Richiudere. (chap. Recluí, recluís: yo me recluíxco o recluíxgo, recluíxes, recluíx, recluím, recluíu, recluíxen.)

46. Reclus, s. m., reclus, moine, religieux, enfermé dans le cloître.

Ans viurai cum lo reclus,

Sols, ses solatz.

Richard de Barbezieux: Atressi cum l' olifans.

Mais je vivrai comme le reclus, seul, sans agrément.

Loc. Que bona fes salva reclus.

Deudes de Prades: Ab cor.

(chap. Que la bona fé salve al reclús, monjo, religiós, que está enclaustrat, tancat a dins de un monasteri. Alemán Kloster; claustro, claustrum, etc.)

Que bonne foi sauve le reclus.

CAT. Reclos. ESP. PORT. Recluso. IT. Richiuso.

 

Claudicatio, s. f., lat. claudicatio, claudication, boitement.

Non accideys al malaute claudicatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 64.

N'arrive au malade boitement.

ESP. Claudicación. PORT. Claudicação. IT. Claudicazione.

2. Claudiquar, v., lat. claudicare, boiter.

Es necessari que claudique.

Trad. d'Albucasis, fol. 64.

Il est nécessaire qu'il boite.

CAT. ESP. PORT. Claudicar. (chap. claudicá: claudico, claudiques, claudique, claudiquem o claudicam, claudiquéu o claudicáu, claudiquen.)

3. Clop, s. m., éclopé, boiteux.

E 'l fazia los sortz auzir

E los clops sautar e salhir.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Et il faisait les sourds ouïr et les boiteux sauter et saillir.

Fig. Per que bella rasos cara

Se pert, que 'l clop e li ranc

Trobon e son cantador.

(N. E. En chapurriau, ranquejá, coixejá; clop: paralític.)

Giraud de Calanson: Sitot l'aura.

C'est pourquoi se perd belle raison chère, attendu que les éclopés et les boiteux trouvent et sont chanteurs.

(N. E. Voire: Les Schtroumpfs éclopés.)

ANC. FR. XIV clop y furent redrecié.

Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 279.

Et d'épée donner main cop

Et espauler et faire clop.

Roman du Renart, t. IV, p. 148.

4. Clopchar, v., clocher, boiter.

Part. prés. Dreitz pas de vostres pes que no foleges clopchant.

Trad. de Bède, fol. 73.

Droits pas de vos pieds pour que vous n'erriez en clochant.

Per aquo n'anatz clopchan.

T. de Cavaire et de Bonafous: Bonafos.

Pour cela vous en allez clochant.

 

Cleda, s. f., claie, palissade.

Per desotz la tor fetz de cledas un gran pon.

(N. E. Observen la pérdida de la t final de pont, pontem, etc.)

Roman de Fierabras, v. 3313.

Il fit par-dessous la tour un grand pont de claies.

ANC. FR. Le suppliant portoit une clede ou claye qu'il avoit faicte.

Lett. de rém., 1466. Carpentier, t. 1, col. 988.

 

Clerc, s. m., lat. clericus, clerc, lettré.

A! per que vol clercx belha vestidura?

G. de Montagnagout: Per lo mon.

Ah! pourquoi le clerc veut-il beau vêtement?

Li clerc per cui ancse

Sab hom lo mal e 'l be.

Arnaud de Marueil: Rasos es.

Les clercs par qui toujours on sait le bien et le mal.

La regina de qui ieu soy clercz.

Leys d'amors, fol. 52.

La reine de qui je suis clerc.

ANC. CAT. Clerc. ESP. (clérigo) PORT. Clerigo. IT. Chierico.

2. Clerczon, s. m., petit clerc, enfant de choeur.

Eu l'audi legir a clerczons.

Fragm. de la V. de sainte Foi d'Agen.

Je l'entendis lire à petits clercs.

Fo premieramen paubre clerzo en la glyeia de, etc.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 156.

Il fut premièrement pauvre enfant de choeur dans l'église de, etc.

ANC. FR. Ke ne sai la kele leçons

Est alé lire un des clerjons...

Cantent li mestre cler é cantent li clerjon.

Roman de Rou, v. 503 et 1626.

Que li maistres fait as clerçons

Quant il lor pernent les leçons.

Roman du Renart, t. III, p. 43.

ESP. Clerizon (clérigo). IT. Chiericone.

3. Clergue, Clerge, s. m., clerc, lettré, ecclésiastique.

Clergue volon trastot l'an per engual

Ab cobeitat gent caussar e vestir.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Les clercs veulent toute l'année également avec convoitise se chausser et se vêtir gentiment.

Loc. Et a clergues et a laix. Philomena.

Et à clercs et à laïques.

Prov. Si col proverbi despon:

Ja no t fizar ni en clerge ni en lairon.

P. Cardinal: Atressi.

Comme le proverbe enseigne: Jamais ne te fie ni en clerc ni en larron.

Adjectiv. Per aleu laic o per aleu clergue.

Tit. de 1244. DOAT, t. CXXXIV, fol. 69.

Par aleu laïque ou par aleu ecclésiastique.

CAT. Clergue. ESP. (clérigo) PORT. IT. Clero.

4. Clergua, s. f., clergesse.

Greu n'i vey laica ni clergua.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Avec peine je n'y vois femme laïque ni clergesse.

ANC. FR. Aprenez, soyez clergesses,

Quelque mot vous y servira.

Coquillart, p. 3.

Mais trop plus est à craindre une femme clergesse.

Ronsard, t. 1, p. 125.

5. Clergavis, s. m., clerc.

Anc clergavis

Ni gramavis.

G. de Berguedan: Un trichaire.

Oncques clerc ni écrivain.

6. Clergier, s. m., prêtre.

En est luc avia clergier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.

En ce lieu il y avait prêtre.

7. Clergat, Clergant, s. m., ecclésiastique, clerc.

En servizi de los fals clergatz.

G. Figueras (Figuieras, Figueiras): No m laissarai.

Au service des faux ecclésiastiques.

Ar er l'enjans de lui e dels clerjatz.

G. Rainols d'Apt: A tornar.

Maintenant la tromperie sera de lui et des clercs.

E dis ben leu d'aicel clergant.

Roman de Flamenca, fol. 71.

Et dit peut-être de ce clerc.

8. Clerguada, s. f., tonsure.

Qui vol paradis gazanhar,

Fass' aisso qu'ieu vuelh retraire,

Pueis no 'i cal clerguada faire.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Qui veut gagner le paradis, fasse ce que je veux rapporter, puis qu'il ne lui soucie de faire tonsure.

Que ades mi tolla la cri,

E que m fassa granda clerguada.

Roman de Flamenca, fol. 62.

Que maintenant il m'ôte la chevelure, et qu'il me fasse grande tonsure.

9. Clercia, s. f., clergé.

Mas cobeitatz tolh a clercia 'l sen.

Pons de Capdueil: So qu'hom plus.

Mais convoitise ôte le sens au clergé.

E clercia o degra prezicar.

R. Gaucelm: Ab grans.

Et le clergé le devrait prêcher.

- Science.

Et ab aitan de clercia,

Auriam pro ieu et vos.

Cadenet: Amors.

Et avec autant de science, vous et moi nous aurions assez.

ANC. FR. Moins on en voit de l'art de chyrurgie

Qui ne requiert pourtant si grand clergie.

J. Bouchet, Triomphe de François Ier, fol. 98.

CAT. ESP. (clerecía) Clerecia. PORT. Clerezia. IT. Chiericia.

10. Clergil, adj., du clergé, ecclésiastique.

Que Dieus e l' orde clergil

Vos a tout pretz et onransa.

Cominal: Comtor d'Apchier.

Que Dieu et l'ordre du clergé vous a ôté mérite et honneur.

11. Clerjal, adj., lat. clericalis, clérical.

En simple habit clerjal.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 17.

En simple habit clérical.

12. Clerguegar, v., pérorer, se perdre en paroles.

Anc Guillems trop non clergueget,

Quar ren non quis ni demendet.

Roman de Flamenca, fol. 103.

Jamais Guillaume ne se perdit beaucoup en paroles, car il ne requit ni ne demanda rien.