4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat. 

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).



Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Nosaltres sols! La Catalunya espanyola. 1932.

Nosaltres sols!

Publicació adherida a la unió catalanista.

20 cts.

Any II – Núm. 72 – Barcelona, dissabte dia 20 d'Agost de 1932.

Redacció i administració: Canuda, 14, pral.

El Renaixement de la Catalunya vuitcentista.

LA CATALUNYA ESPANYOLA.

Amb la sublevació del general Sanjurjo s'ha escrit un capítol més d'història d'Espanya. Amb la sublevació del general Sanjurjo, i la sensació popular que els jets han promogut, Catalunya s'ha escrit ella mateixa unes pàgines més de la seva més vergonyant submissió.

Qui és el general Sanjurjo, per a nosaltres catalans? Un general espanyol, del més clàssic espanyolisme, servador fervent de la casta i de la unitat espanyola. Naturalment, si el seu temperament no exacerbés aquest patriotisme tirànic, ja fóra ell de si, per concepció personal, un enemic de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tot això va sense dir, i està perfectament entès per a la majoria dels catalans conscients. Però, no per ésser, com a catalans, enemics irreconciliables d'aquests senyors militars que propugnen encara per un règim de privilegi, per no dir de lladronici, com era durant la seva dictadura, que anà de 1923 a 1930, haguem d' enlairar i posar tan alts els seus successors, l' actitud dels quals referent a Catalunya és prou recent i tota tendra encara per a ésser tan excessivament oblidadissos.

Els diaris catalans, de l' Entente esquerrana – L' Opinió i La Publicitat -, s'han esforçat, aquests dies, amb motiu de la sublevació de Sevilla i dels de Madrid, a voler-nos convèncer que l'oposició que experimentava l'Estatut de Catalunya al Parlament espanyol era una reminiscència d'aquest extens front que maniobrava contra la República. Que la campanya contra l'Estatut era un pla monàrquic per a obstaculitzar la República i aixecar, en nom d'un sentiment espanyol, la impopularitat contra ella. És evident, diem nosaltres, que les masses populars de les capitals espanyoles més significades, s'han posat aquests dies, al costat de la República. Tot Madrid – per exemple -, ha vibrat unànime quasi en l'adhesió al règim. Desitjaríem saber si hi ha algú que s'atrevís a sostenir-nos que aquest mateix Madrid, passat ço passat, s'aixecaria, amb la meitat d'aquest entusiasme palesat pel règim, a favor del nostre Estatut. Fa tres setmanes – hem de recordar-ho, catalans, i no esdevenir uns badocs idiotitzats de L'Opinió i de La Publicitat – que tot Madrid i tot Espanya s'aixecava contra Catalunya. No era la minoria parlamentària “cavernícola” l'enemiga de Catalunya, no eren solament Fanjul ni Royo Villanova. La caverna era tot Espanya. Els cavernícoles eren la majoria dels ciutadans espanyols, fossin monàrquics, fossin republicans. 

¿És monàrquic l'ambaixador espanyol a Praga, que féu retirar la nostra ensenya, vexada, ultratjada, befada i traïda? ¿És monàrquic aquest senyor Governador civil de València, que féu retirar la bandera valenciana dels Jocs Florals llevantins?... I en agraïment a tot això, grups de catalans – de catalans senyors! - fa una setmana exigien que es posés una bandera que simbolitza encara no solament la tradicional subjugació, sinó l'espiritual solidaritat amb aquestes ofenses a la nostra, de bandera. Fa catorze anys que, per Catalunya, repercutí el crit de Guimerà:
L' ÁNIMA ÉS MEVA!

A l'eco d'aquest gran crit, la joventut catalana de 1918 a 1923, s'arborà de patriotisme. Ha calgut un altre crit, ha calgut la veu de la més gran traïció històrica, després de la del Compromís de Casp, perquè avui hàgim de registrar l'actual degeneració nacional, l'absència total de sentiments nacionalistes en l'actual i novíssima generació catalana.

De qui és, aquesta obra? A qui es deu aquest funest treball de desnacionalització catalana? Aquí teniu l'obra de l'Esquerra! Tenim al davant ço que ha emparat Macià! Aquí podem tristament repetir allò que “els coneixereu per les seves obres”. I la seva obra és aquesta: ULTRA LA TRAICIÓ, HAN ROBAT A LA JOVENTUT LA SEVA ÁNIMA NACIONAL!

Ja poden editar fullets, tots els professionals de la menjadora, sobre si Macià no ha traït. La Història d'aquests temps serà implacable. No serà la història que escriu a sou de l'actual Generalitat el senyor Ferran Soldevila. La veritat té fonts insospitades, i triomfa sempre en definitiva.

Si recollíem totes les notes polítiques de Catalunya en aquestes dues setmanes darreres, podríem fer un florilegi del nostre decaïment nacional. Catalunya ha estat, per voluntat pròpia, la “provincia” submisa i lleial. Explotant l'odi popular als nostres tirans, els polítics de Catalunya han fet ajupir l'esquena als nous detentors de la seva llibertat. I com en altres ocasions s'encengué la protesta contra aquest col-lectiu vinclament d'esquenes, ara, tot ha anat com una seda i tots els catalans entrem pacíficament a la cleda.

La Catalunya vuitcentista, desnacionalitzada, afeblida, amb absència completa de tota reconeixença pròpia, lligava la seva vida política a la política de la península. I no obstant i això, hi hagué moments que el geni de la raça guspirejava per entre les cendres. Aquells catalans de llavors havien perdut la consciència nacional, darrera els anys d'extermini que seguiren a 1714. No sabien ben bé ço que eren. Malgrat estar submergits, sorgien en la desnacionalització més pregona, de tant en tant fets de dignitat catalana que els honoren. Moltes de les seves gestes són molt més dignes que les dels catalans d'avui, després de quaranta anys de catalanisme, amb les seves Assemblees, els seus mítings, els seus discursos, els seus llibres, les seves Conferències Nacionals, etc.

El moment polític d'ara, a la nostra terra, evidencia un dels moments històrics més penibles i lamentables. Durant aquests darrers quinze anys, una gran massa catalanista es mantenia protestatària a tot intent d'intromissió a la política del poder de l'Estat. Aquesta protesta, és veritat que, per massa temps, romangué ineficaç i féu ben poc de reconstructiu en sentit nacional. Però aquesta servava la dignitat del nostre moviment nacionalista. Quan a còpia de desil·lusions i de desenganys, aquesta protesta començava a dibuixar tot un pla d'acció, vingué prematurament el cop d'Estat militar de 1923. Semblaria que les presecucions i la reacció d'aquest temps dictatorial haurien d'haver fet reflorir l'ànima nacional dels catalans. Així va ésser. Aquells, encimbellats, pel moment, a la més alta de les nostres jerarquies ciutadanes, no volgueren o no capiren el valor patriòtic contingut en servar aquella tensió nacionalista i, porucs de l'esdevenidor, abandonaren l'oportunitat que tenien entre mans i arrossegaren amb la seva influència tot el poble català a l'abjecció més vil. No té explicació lògica l'actitud de Macià i de Gassol. Però és encara més estranya la conducta dels homes del Partit Catalanista Republicà (de República espanyola), que feia poc que es juramentaren també, en Conferència Nacional, declarant la guerra moral a Espanya. És evident que aquests homes han traït també els principis nacionalistes que deien defensar. Quan la proclamació de la República Catalana, s'acostaren a Macià, no aconsellant-li el manteniment de la República Catalana, sinó la transigència. En el fons, sols existia el desig de captar-se la confiança, per a no ésser acabats d'expulsar de la Generalitat, pels nous arribats i més sortosos de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Per aquests senyors fou tret a empentes el senyor Regassol, de la Generalitat. Les campanyes de La Publicitat contra l'Esquerra sols han estat inspirades pel despit polític, no per un ideal recte i patriòtic. Fa quatre dies que La Publicitat atacava de front l'Esquerra. L'atac s'ha anat emmudint d'una manera estranya: l'Entente esquerrana, en vistes a les futures eleccions, es va concretant.

El senyor Feliu Elies s'esgota, bo i distraient els càndids lectors amb caricatures referents a Royo Villanova; en uns moments que molts patriotes desitjarien veure d'ell una tanda de caricatures referents al resultat de l'Estatut, que podrien fer joc amb aquelles publicades en les hores felices del plebiscit. El Partit Catalanista Republicà tenia encara una gran missió a fer: servir l'ideal nacionalista català. Per a realitzar aquesta tasca, no calia abdicar de cap trajectòria política. Havia solament de fer el sacrifici – si per als seus homes era un sacrifici – de no col-laborar a la política de l'Estat. Tenim entès que va ésser per aquest motiu, que comença així: “Recordeu uns mo-n'anaren de la Lliga. Amb motiu de fer deu anys de la catalanització de La Publicitat, aquest diari reprodueix la plana central del número d'aquella data. Precisament s'hi pot llegir un article de Josep M.a Pi i Sunyer, dedicat a demostrar els avenços del catalanisme i que comença així: “Recordeu uns moments en passar. No cal elevar-se massa. Escollim com a terme de comparació els dies que – sota un eixorc provincianisme i endemà natural d'una repressió sagnant – la terra catalana havia perdut consciència d'ella mateixa. Reduïm l'anàlisi a un període de vint-i-cinc, de trenta anys. Són iguals els homes? Porta, el bategar dels cors, la mateixa duresa? Ah! com ha deixat rastre el temps que ha passat!”

Doncs, bé. Estem en retrocés nacional. La Publicitat fou filla d'aquella Conferència Nacional tan famosa. Cal rellegir tots els acords presos llavors i comparar-los amb la trista actualitat present. ¿És que les minses concessions que es fan amb motiu d'aquest Estatut reduidíssim són prou sòlides per a recolzar-hi tota una política de renunciament nacionalista?

¿És que la forma de govern republicana adoptada en aquella Conferència del 1922 es referia a una forma de govern espanyola? ¿Per què l'oportunisme immoral condemnat tantes voltes, quan ha estat exercit per homes de la Lliga, ha de continuar ara impermeabilitzat per un canvi de règim en l'Estat que té Catalunya encara ben lligada? ¿Per què prolongar aquest engany fet als bons catalans, girant d'una manera fantàstica els discos en què la República tan aviat pot ésser la Catalana com l'Espanyola, que l'Estatut és una derrota vergonyant i poc després en resulta una Autonomia; que el plet nacional català no és una qüestió de règim i que ara el senyor Azaña és per a Catalunya un novell cavaller Sant Jordi?...               

Tot això és l'única i més eficaç manera de fer perdre el cap a la nostra gent. Tot això és sumar els catalans en pro del provincianisme espanyol, com si fossim en els temps de la “jamància”, de les barricades al carrer de Ponent i de les parades de “milicianos”. Que el senyor Royo i Villanova no s'esforci a retreure textos històrics per a provar l'espanyolisme dels catalans. Els senyors Macià, Gassol, Nicolau d'Olwer, Bofill i Mates, Martí Esteve, L'Opinió i, sobretot, La Publicitat, han fet ço que les “Uniones Patrióticas” no pogueren mai assolir. Com el nou règim ha donat a Catalunya tot ço que la nostra Pàtria té dret i per justícia, a obtenir, és qüestió de demanar el cap de Sanjurjo i posar-nos al coll les cadenes voluntàries per a estar més relligats a la República. No res de “Segadors”! Ara és l'hora del “Gloria a España”!

Pàgina 2.

Batecs.

Aquests dies, tots els que som nacionalistes hem passat unes hores amargues en llegir els diaris catalans. Han portat a cap una campanya espanyolista i han comès els contrasentits més monstruosos. Més humiliació, no es pot demanar; més renunciament, no és possible; més inconsciència, no existeix. A vegades hem de rellegir les paraules de la nostra premsa diària, més d'una vegada, perquè tenim por d'ésser víctimes d'al·lucinacions. El mal que estan fent a Catalunya els homes dels partits polítics catalans, és d'aquells que deixen rastre per temps. Estan portant a cap una tasca desnacionalitzadora tan gran, que ni portada pels nostres opressors no seria de tanta eficàcia. L'obra anticatalana que ha fet tota la vida un Lerroux, la que fa un Maura, la del mateix Royo, la de l' Alba i els seus satèl·lits, no ha fet tant de mal a la nostra causa com l'actuació d'un any i mig ençà dels nostres polítics.

Les lleis d'excepció vigents en ple règim demòcrata (?) que vivim, ens priven d'ésser més explícits en les nostres manifestacions; però els nostres lectors ja poden comprendre cap on dirigim els nostres trets.

Cal només comparar els diaris d'avui amb els del temps de pre-república, i copsareu tot seguit la diferència d'esperit que hi ha d'aleshores amb ara. Una reculada enorme. Si els mateixos que avui fan estampar, amb les lletres més grosses, uns visques que són una negació nacional, haguessin vist estampats uns altres visques en els diaris contrincants, haurien posat el crit al cel, s'haurien estripat les vestimentes, i de mals catalans i traïdors els haurien omplert les oïdes.. I hem de reconèixer que aquella gent, malgrat ésser intervencionistes i haver donat ministres als governs, no descendiren a victorejar una forma de govern contrària a reconèixer la nostra personalitat.

Avui contemplem uns espectacles que ens fan abaixar la cara de vergonya; avui veiem com la majoria de catalans es comporten com si fossin fills del Guadalquivir o del Manzanares; hem vist unes desfilades i hem sentit uns crits que ens han posat al nivell de “provincia” de quarta classe. Fa poques setmanes que fou expulsat de la minoria catalana el Dr. Dolcet per haver dit que per a ell era primer la República que l'Estatut; ara el senyor Companys ha dit que primer era la República que tot – i en aquest tot hi va comprès Catalunya i la seva dignitat -, i ni Macià ni ningú no ha tingut una paraula de protesta ni li han posat els peus a rotllo. Fa pocs dies que Rovira i Virgili deia, en un editorial de La Publicitat, que havia fet més mal a Catalunya el regionalisme que el mateix centralisme; malgrat això, La Publicitat d'aquests dies és “provinciana” i àdhuc en una crònica de Tarragona llegim que: “Als edificis públics i a gairebé totes les cases comercials, centres i entitats onejaren les banderes nacional i catalana.” No dèieu que ens havíem de nomenar catalans nacionals?

Ahir, avui i sempre, els que es diuen nacionalistes solament poden cridar: Visca Catalunya!, i com a republicans, Visca la República Catalana! No podem victorejar de cap manera qui no reconeix la nostra personalitat ni ha acatat la voluntat del nostre poble; no podem fer la ploranera per fets dels quals en som estranys.

A tots aquests senyors que es diuen deixebles de Prat de la Riba i que en volen ésser els continuadors els hem de recordar que en la “Doctrina Catalanista” hi ha ben explicat el que som.

Els farem esment del començament, per si és que ho tenen oblidat: “La Pàtria. - Quin és el deure polític més fonamental? Estimar la Pàtria. - Quina és la Pàtria dels catalans? CATALUNYA. - Té algun fonament la distinció entre pàtria petita i pàtria gran? No cap; l'home té una sola Pàtria, com té un sol pare i una sola família.” Ens sembla que això no deixa lloc a dubtes. Per què, doncs, aquest confusionisme pertorbador de què fan gala els nostres diaris i els nostres homes públics?

Si Catalunya és la única Pàtria nostra, l'hem de voler i estimar fins a obtenir la seva completa llibertat; no podem victorejar cap poble que no ens reconegui la personalitat; no el podem ajudar ni estimar; no podem sentir els seus contratemps ni els seus dolors; no podem sentir ni els seus neguits ni les seves alegries.

Obrar d'altra manera, és covardia, baixesa o conveniència personal.

Per tant, nosaltres, que solament ens mou l'amor a la nostra Pàtria esclava, tenim el deure de recordar a tots els catalans que solament com a catalans devem comportar-nos i que cal reflexionar sobre el comportament dels polítics; no hi ha que fixar-se en el nom dels homes, sinó en els seus fets; saber judicar serenament per a poder distinguir tots els fingiments i maquiavelismes. Ara mateix, per voler justificar la incomprensible actitud d'aquests dies, fan la mar d'alegrois perquè s'han aprovat dos articles administratius de l'Estatut espanyol; ho presenten com una victòria, i ja no parlen de la llengua i de l'ensenyament.

La qüestió, per a ells, és l'administració, i tota la resta quatre sentimentalismes passats de moda dels fanàtics del tot o res. Hem de tenir presents tots aquests homes i partits que posen el nom de Catalunya a un nivell vergonyós; ens hem de recordar sempre de la seva actitud d'ara, i quan vinguin a parlar-nos de la llibertat de Catalunya, els hem de dir que són els nostres Judes, que per un fals petó de concòrdia s'han venut la Pàtria. Pitjors que Judes, puix diuen que Judes, dominat pels penediments, es va penjar, i ells, sense penediments i sense consciència, esperen assaborir amb tota fruïció el seu mancament i la seva covardia.

                            SOLUS.

PATRIOTES!

Demanem, insistentment, el màxim d'esforç en pro de la nostra publicació. Demanem als subscriptors que no s'endarrereixin en el pagament dels seus rebuts així que aquests siguin vençuts. Demanem als nuclis de patriotes de fora la fórmula de trametre en paquets del nostre periòdic, que podrien liquidar mitjançant recader setmanalment. Demanem que es cerquin subscripcions i es propagui NOSALTRES SOLS!

Demanem subscripcions en quotes voluntàries o donatius mensuals. El nostre periòdic és per a la Pàtria. Mercès a l'ajut de bons patriotes, el nostre periòdic té gairebé vida econòmica assegurada. Cal un esforç més. Cal augmentar el seu tiratge, per a la propaganda. Cal sobrepassar els obstacles de tota mena, que sembren al nostre pas. Malgrat la crisi econòmica actual, us demanem, patriotes, una vegada més, el vostre ajut humil.

LA PAGESIA ESTA ALERTA.

La vinya de Companys i Aragai.

En iniciar-se, l'estiu darrer, el conflicte referent a limitar la part que, segons pacte o contacte, corresponia al propietari, demanàrem l'opinió a un dels homes que, dintre la nostra pagesia, ha mostrat més capacitat, ensems que un insuperat esperit de justícia.

La seva resposta fou una crítica severíssima per a tots els qui intervingueren en el Pacte de la Generalitat, el qual, en el fons, no tingué altre resultat efectiu que torpedejar d'una manera infame LA PARAULA, així destruint, en uns moments, tot el prestigi que al llarg dels segles havia tingut en la nostra ruralia. D'aquella admonició en sortia malparada la catalanitat de Macià, l'honorabilitat de Companys i l'Aragai, la cupiditat del tres vegades funcionari i president de la Unió de Rabassaires, Riera, i també l'estultícia dels representants de l'Institut de Sant Isidre.

Aquell pagès intel·ligent i patriota ens deia que no era català aprofitar la vaguetat d'un decret, interpretar-lo capciosament i, a base d'aquesta insinceritat, dividir el poble català en els moments en què calia es mostrés més unit, tant més, quan de Madrid poca cosa podíem esperar-ne de bo.

Demés, la part en litigi, per bé que en alguns casos era força raonable en conjunt resultava negligible, sobretot pel que es refereix a la producció vitícola, afectada per qüestions de més importància, que danyen primordialment els rabassaires i parcers i també els propietaris.

Hi ha la desgravació del tribut de consums, que representa, per als nostres vins, un 40 per 100 del valor del producte. Ultra el facilitar la sortida de vins de forta graduació que es produeixen, en sa major part, fora de Catalunya, puix que l'aigua hi és incorporada dintre la ciutat.

Hi ha el problema greu de la sofisticació que allarga la collita en un 30 per 100 almenys, ço que motiva un sobrant que pesa damunt el preu de venda en una proporció incalculable. Hi ha la tolerància per fabricar vinagres, amb productes no vínics. Hi ha l'encapçalament de licors amb alcohols industrials. Hi ha la imposició d'uns drets a l'exportació de les matèries tartàriques. Hi ha uns drets pohibitus (prohibitius) a la importació de sofre i adobs.

És a dir, la producció vitícola és la més perseguida pels governs de la Monarquia i pels de la República, perquè és la producció que, en l'agricultura catalana, té més importància.

Aquest és el panorama actual.

Ara vegem què han fet els homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya per a remeiar aquesta situació. Pensem que governen la majoria dels nostres Ajuntaments la Generalitat i tenen, encara, gairebé tota la representació parlamentària.

La seva actuació s'ha limitat a promoure un greu conflicte amb els propietaris, en virtut del qual s'ha donat a comprendre al Govern de Madrid que nosaltres, no solament acceptem llurs decrets en el que diuen, sinó que els interpretem de la manera que més puguin afavorir els nostres designis polítics.

S'ha de tenir present que, en la majoria dels casos, la part en disputa no representa més d'un 10 a un 20 del valor de la producció, quantitat fàcilment recuperable, només cooperant en la venda i en la compra de matèries i elements indispensables per a portar a bon terme la producció. Els propietaris, en sa major part, han pecat per absentisme, han pecat negligència i han pecat, com els altres, en no deixar la representació a pagesos autèntics.

Pecaren també pel fet que, quan tingueren influència, no posaren més interès en la solució de totes aquelles qüestions exposades anteriorment, que fan de la viti-vinicultura la Ventafocs de la producció agrària.

A base d'aquell famós decret de l'onze de juliol de l'any passat ampliat el 6 d'agost, aclarit el 10 de setembre i acabat d'esclarir el 31 d'octubre, han passat pels jutjats de Catalunya tota mena de gent demanant revisió de contractes. Els jutges els han fallat gairebé tots en contra, la majoria perquè la part de fruits que percebia el propietari no havia sofert augment d'ençà de l'any 1914, altres perquè les demandes no reunien els requisits previstos pel decret, com aquelles que, patrocinades pel diputat de l'Esquerra senyor Palacín, en què els parcers es negaven a lliurar la novena part dels fruits. D'altres perquè, tot i ésser justes, els pagesos no acudien a les cites, i els qui els representaven eren uns perfectes bandits, a alguns dels quals calgué expulsar del Jutjat de Cervera, accedir a les demandes representava enfortir la posició d'aquelles males persones.

L'historial del que ha passat a Catalunya aquests darrers mesos serà una  pàgina de tristíssima recordança. Potser en cap altra època de la història no s'haurà donat, en les autoritats populars, una mancança tan enorme de tot sentit jurídic, de tot patriotisme i també una despreocupació i descurança majors en la defensa de la nostra economia.

Aquesta és la vinya en la qual Macià, el sheriff Macià ha tolerat que els Companys i els Aragai entressin, com aquell gitano estranger que, en saltar la tanca, exclamava: la tierra de nadie, lo fruto de toos.

Josep M.a Rendé.    

     

“La Publicitat” diari dels catalans.

És, certament, d'una incongruència manifesta el concepte que La Publicitat té dels catalans en referir-se als seus lectors. L'òrgan oficiós del Partit Catalanista Republicà comet, sovint, certes relliscades que l'obliguen a fer viratges sobtats, principalment quan tracta de fer compatibles la dualitat de sentiments de Pàtria.

Catalunya endins, Catalunya enfora, Catalanisme, República Espanyola, Nacionalisme, Estatut, Concòrdia, són els termes usats indistintament pels pseudo-nacionalistes del nostre col·lega. Aquest galimatias, aquesta confusió barroera respon, de fet, a la transformació d'un partit polític que, en moments de redreçament nacional, s'ha decantat a desnonar del seu si una part ben essencial del seu programa. La metamòrfosi d'Acció Catalana en Acció Republicana, Acció Catalana Republicana i Partit Catalanista Republicà indueix a creure, també, que esdevingui l'Acció Catalana de l'Esquerra Republicana. Les galibances proferides per Francesc Macià en parlar dels de La Publicitat, així com el traspàs iniciat per alguns dels més significats elements d'Acció Catalana al districte vuitè, semblen motius per a donar-ho entenent.

Que Acció Catalana ha claudicat ben ostensiblement, en són una prova palesa els editorials publicats a La Publicitat durant aquests darrers temps. Des de l'organització del Kemping a les manifestacions últimes dels parlamentaris d'Acció Catalana, no trobaria aquest partit una excusa airosa a l'abandó de les seves pròpies doctrines.

Ja en èpoques pretèrites d'intensa persecució nacionalista havíem lamentat la renúncia tàcita de La Publicitat a emparar les rebel·lions separatistes per mor d'aparèixer amb les columnes en blanc, bo i presumint quotidianament d'aquella oració: “Aquest número ha passat per la prèvia censura.”

L'Acció Catalana, que a l'adveniment de la Dictadura Espanyola comptava amb almogàvers disposats al sacrifici (no molts, ja que els primers homes que abandonaren el país ho feren per eludir un possible perill), preferia que el seu òrgan periodístic es dediqués a la informació de certes banalitats com per exemple, un accident del cap superior de policia, la salut de l'hereu d'Alfons de Borbó i altres ressenyes l'extensió de les quals arribava a ésser apegalosa. Tal prodigalitat en informacions d'aquesta mena, quan els nacionalistes estaven atents al primer toc de clarí, no justifica, per al nostre col·lega, l'autoqualificació d'ésser el diari dels catalans. Ho justifica menys, encara, la contundència d'expressió sempre que es referia als trabucaires d'”Estat Català”, quan precisament aquest nucli de patriotes fou l'únic que va mantenir-se dignament, mentre els homes d'Acció Catalana alambinaven la dignitat de Catalunya.

No hem d'oblidar que durant l'atzagaiada de Prats de Molló s'hagué d'impedir a La Publicitat la publicació d'un editorial destinat a produir la rebentada del separatisme. Un dels seus habituals cronistes, coneixedor a fons dels problemes nacionalitaris, així ho practicava amb els patriotes irlandesos afectes a l'actuació devaleriana. Tampoc no hem d'oblidar algunes èpoques en què el silenci de La Publicitat podia interpretar-se com assentiment a la persecució patriòtica objecte de la qual n'eren víctimes alguns dels homes més prestigiosos d'Acció Catalana. Que ho diguin, si no, Maçó i Llorens, Baltà i algun altre, als quals aquest partit deu bona part de la seva puixança.

Cal constatar, igualment, l'atenció irreverent amb què s'ha mostrat Acció Catalana respecte els seus afiliats de més sana doctrina catalanista. No volem defensar homes com Carrasco i Formiguera, l'actuació doctrinària del qual no pot confondre's de cap manera amb la de “Nosaltres sols!”; però sí que ens és grat reconèixer-li un grau de dignitat molt superior al dels altres parlamentaris catalans.

No som nosaltres els cridats a jutjar, de moment, els sectors polítics que van des del Lerrouxisme fins a la Lliga, ja que llurs representants s'han mostrat amb certa sinceritat sempre que es tracta de patriotisme. A tals enemics cal tenir l'honor de combatre'ls en moments més viables, cara a cara i sense traïció. Emperò, l'actitud adoptada per Acció Catalana, a l'igual que la de l'Esquerra Republicana de Catalunya, mereix, per part nostra, el qualificatiu d'alta traïció; no solament per haver detentat la llibertat de la nostra Pàtria, sinó també per haver estroncat la possibilitat de fer efectiva, al moment, aquesta llibetat (llibertat.)

És cert que La Publicitat ha estat, en alguns moments, com si diguéssim l'aliment espiritual del nacionalisme terral. La col·laboració espontània de les seccions “El lector diu...” i “Bloc del transeünt” han mantingut un caliu patriòtic entre els lectors de La Publicitat. Mes al costat d'aquest nacionalisme esporàdic, trobareu la botiflera “Revista de Premsa”, on podreu llegir, en castellà, la reproducció dels propis articles de La Publicitat. No calia en veritat i per tan poca cosa, aixecar bandera nova als dissidents de la Lliga Regionalista. Quina concepció més migrada deuen tenir de la Pàtria, en atribuir-se, alhora, la condició de catalanistes i espanyolistes!

Dels principis que informen La Publicitat se'n dedueix una bella manera de fer Pàtria. És ben propi, també, d'aquest periòdic, el voler catalanitzar el poble emprant la propaganda d'anuncis en una llengua que no és la catalana. Tenim damunt la taula exemplars diversos del diari que ens ocupa. Els qui el llegim assíduament entenem que és una cosa de mal gust presentar una exhibició tant pletòrica d'anuncis en castellà. Ho recomanem als lectors de NOSALTRES SOLS! perquè sàpiguen a què atendre's quan hagin de proveir-se de tal o qual mercaderia. Vegem el sistema anunciador de La Publicitat controlat, ara i adés, per uns entrefilets al·lusius a l'ús del català; tot això resulta un joc de cara i creu, més ben dit: un joc brut.

Cara. - La Publicitat és un negoci per a l'anunciant i un ajut a una empresa que no cerca guanys materials.

Creu. - Radio Philco, el aparato de la Multitud. Equipo Bosc, S. A. (i Campalans en C.).

Cara. - Els nostres lectors no han d'oblidar els noms de les cases que hi anuncien.

Creu. - Papel de fumar “Bambú”. (En aquest anunci sovint es destaca un marc al·lusiu a les idees del fabricant.)

Cara. - Català, us convé anunciar a La Publicitat.

Creu. - Unión Suiza de Relojería; ninguna sucursal en España.

Podríem extreure'n un enfilall ben divertit si no fos per causar cansament als lectors de NOSALTRES SOLS!; però, donada l'exuberant col·lecció de què disposem, n'engalzem uns quants més de reguitzell:

Cara. - Ja sou socis de la Protectora? - Els fabricants i magatzemistes han de redactar en català llurs factures adreçades als clients de Catalunya. - 

Els amics de La Publicitat retenen curosament els noms de les cases que hi anuncien. - No podem publicar les notes que no vinguin escrites en català.

Creu. - Blenorragia (Purgaciones), cachets del Dr. Soivré. - Paños Ramos, Pelayo, 10. - 3 minutos y Tex-Ton... he aquí la solución, rico caldo en cubitos.

Cara i creu. - La Publicitat és el diari dels catalans.

JULI.

Pàgina 3.

EXCURSIONISME.

II.

L'altre dia començàrem a parlar de l'abillament de l'excursionista. Dèiem que les sabates han de tenir uns dos centímetres més de llargada que els peus. Cal procurar que en el seu interior no hi hagi cap gruix, costura ni clau que pugui produir durant la marxa molèstia ni dolor de cap mena.

Cal tenir sempre una atenció especial pel calçat; la pell ha d'ésser sempre suau i untuosa. Per mantenir-lo en aquest estat cal engrassar-les periòdicament i quan encara són humides, fent penetrar el greix dins la pell amb els dits. Cal tenir present que no han mai d'eixugar-se al foc, per mullades que estiguin, perquè llavors es resseca la pell i es trenca; la pell ha de contenir sempre un 8 per 100 d'aigua, i si aquesta aigua arribés a desaparèixer, cal mullar-les abans d'engreixar-les.

Les soles han d'ésser ferrades d'una manera que tinguin utilitat; que mai un excés de claus no us tempti, puix llavors s'anul·la la seva utilitat, car esdevenen unes sabates pesants i produeixen relliscades perilloses. Quan s'hagi caminat llarg temps per un terreny sec, cal mullar els claus, que, amb la sequedat, és molt fàcil el seu desprendiment.

Porteu sempre unes espardenyes a la motxilla per canviar el calçat en el lloc d'arribada; això alleugereix i reposa els peus.

Si durant la marxa se us han fet butllofes en els peus, passeu-hi una agulla de cosir, desinfectada previament per mitjà de la flama d'un llumí, l'agulla enfilada, i el fil engreixat amb vaselina. No us talleu mai la pell de la butllofa. Els peus delicats cal cuidar-los molt bé; rentar-los en una solució de formol al 5 per 100 i repetir l'operació cada tres a quatre dies en banys d'alguns minuts. Després de la marxa, rentar-los amb un drap lleugerament humit; no feu mai, en aquest moment, un bany de peus de llarga durada, car fa tornar molt sensible la pell.

Friccioneu-vos amb esperit de vi a l'acabament de cada jornada (cames i peus); això alleugereix molt la fatiga. 

Per a la marxa, també cal tenir en compte que els vestits no us oprimeixin. Les cames, protegides amb bandes, no molt estretes, o per mitges. No porteu mai vestits impermeables, que no deixen fer la transpiració com cal. L'impermeable es porta plegat al sac.

La marxa ha de fer-se a una velocitat de 5 quilòmetres per hora; quan s'està ben entrenat, la marxa que es pot assolir és d'uns 6 quilòmetres per hora. En totes les marxes cal fer un repòs cada 50 minuts de 10 minuts. Quan es marxi en petits grups, es poden regular en quinze minuts cada dues hores. Quan la distància a recórrer és molt llarga, cal fer una parada d'una hora, un cop recorregudes les dues terceres parts, per a fer un menjar lleuger. Un entrenament perfecte i ordenat permet fer marxes de llargues distàncies sense arribar a fatigar-se. Feu entrenaments de marxes moderades de 8 quilòmetres, que podreu augmentar gradualment.

No començar mai una marxa en dejú, com tampoc després d'un gros àpat. Beure amb moderació. Fer-se un tip d'aigua pot provocar els més greus accidents, àdhuc la mort. Beure l'aigua amb un xic de cafè és un gran reconfortant. Xucleu terrossos de sucre durant la marxa; el sucre és un gran economitzador d'energia. No reposeu en llocs humits o massa frescos. No dormiu mai damunt l'herba ni en llocs on bati el vent. No dormiu en els moments de repòs. Aquestes mal dormides hores produeixen un afebliment en l'organisme.

RAMPONT.

Senyor Governador...

(Tot en mayúscules.)

NO ESTIMEM NI CORRECTES NI PRACTIQUES NI FORTES, AQUELLES PROTESTES ELEVADES A CRITS PEL VERBALISME HISTERIC. US ENDRECEM AQUESTES RATLLES, SENYOR GOVERNADOR, ESCRITES AMB RESPECTE, AMB EL MATEIX RESPECTE QUE VOLDRIEM PER ALS IDEALS EXPOSATS EN AQUEST PERIODIC, PER PART DE LA DEPENDENCIA D'AQUEST GOVERN CIVIL, QUE ESTÁ ENCARREGADA DE LA PREMSA PERIODICA. 

FA MÉS DE QUATRE SETMANES, SENYOR GOVERNADOR, QUE QUAN, EN HORA LEGAL, ES PRESENTEN A LES OFICINES DEL GOVERN CIVIL ELS NOSTRES NÚMEROS PER A SEGELLAR, ELS EMPLEATS DE LA SECCIÓ CORRESPONENT NO ELS SEGELLEN TOT SEGUIT, FENT ESPERAR HORES I MÉS HORES EL NOSTRE ENCARREGAT DE PORTAR-LOS A SEGELLAR, I MOLTS DIES NO S'HAN SEGELLAT FINS DISSABTE AL MATÍ, HAVENT ESTAT PRESENTATS DIVENDRES AL MIGDIA. ALTRES VEGADES HAN MANIFESTAT QUE NO ELS VOLIEN SEGELLAR SENS ABANS LLEGIR-LOS, COSA ATEMPTATORIA A TOT DRET D'IMPRENTA. AQUESTES MIDES EXTRAORDINARIES, RESERVADES A “NOSALTRES SOLS!” PERJUDIQUEN EN GRAN MANERA L'EDICIÓ DEL NOSTRE PERIODIC. SI EL NOSTRE PERIODIC ÉS DELICTIU, CREIEM QUE ÉS EL FISCAL QUI HA DE PRENDRE AQUESTES MIDES CONTRA EL MATEIX. SI EL NOSTRE PERIODIC, OFICIOSAMENT, ÉS INDESITJABLE, QUE ES DIGUI CLARAMENT I SE SUSPENGUI LA SEVA PUBLICACIÓ. COM ENTENEM ELS NOSTRES IDEALS EMPARATS PER LES LLEIS DE LA REPÚBLICA, DE LA QUAL VÓS EN SOU EL REPRESENTANT A BARCELONA, US PREGUEM QUE DONEU LES ORDRES OPORTUNES D'ACORD EN TOTA ACTUACIÓ DE JUSTÍCIA.

ALS NOSTRES LECTORS.

Pels motius exposats en altre indret d'aquest número, demanem als nostres lectors tota mena d'excuses, si setmanalment el nostre número no és posat a la venda a Barcelona dissabte al matí. Com hauran llegit, la culpa no és nostra. Els demanem que persisteixin demanant NOSALTRES SOLS! tots els dissabtes. Si el nostre periòdic, per impediments ja anunciats, no pot veure la llum dissabte al matí, que esperin dissabte a la tarda o l'endemà. Cal fer-se càrrec dels obstacles que es creen per a impossibilitar la sortida del nostre setmanari. Cal que els patriotes amics supleixin aquestes deficiències i salvin aquests obstacles, amb més entusiasme, amb més tenacitat, amb més persistència a favor de la nostra publicació, que no és nostra, sinó de la Causa de la Pàtria Catalana. Per damunt de tots els obstacles: ENDAVANT!

Fa tretze mesos que l'Ajuntament de Barcelona és regit per una majoria que es diu catalana. Els rètols dels carrers de la Ciutat no són encara en català. Com es vol que els industrials barcelonins retolin en català els seus establiments, si encara no ha vagat, al Govern de la Ciutat, de canviar els seus rètols urbans?...

LLETRES DE VALENCIA.

Amor i Llibertat.

Quan l'altre dia vingué a València, a adherir-se a nostra Setmana Cultural Valencianista, el cèlebre “Orfeó Montsià” d'Ulldecona i ens regalaren amb sons cants meravellosos, tots plens d'harmonia i cadències belles, i pels quals l'esperit nacional de Catalunya vibraba potent i abassegador – com cal a un poble que renaix a la vida -, aleshores nostres esperits s'eixamplaven plens d'optimisme, nostre fervor nacional valencianista es refermava i el gran afecte que sempre hem professat a la nació germana creixia.

Sentíem, en escoltar el dolç i patriòtic “Cant a la Senyera”, que nostres cors, amargats encara per l'ordre arbitrària i dictatorial del “Poncio de Castella” que aleshores patíem els valencians, en prohibir-nos el dia abans que nostra gloriosa bandera sortira pels carrers de la ciutat a rebre els braus orfeonistes d'Ulldecona i en impedir que foren radiats nostres “Jocs Florals”, pel sol motiu de fer-se en la llengua nostra, es sentíen dins de nostre ambient propi, junt a uns altres cors que ens comprenien, i la gran foguera de nostre amor a la Pàtria Valenciana s'encenia més i més, fins consumir-nos en ella.

I en oferir-nos com darrer plat la gloriosa sardana, orgull de la terra vostra: “Cant de la Pàtria”, no ens poguérem contindre, i les darreres notes foren ofegades per un crit naixut (sic) de lo més íntim del nostre ser: el crit de Visca la independència de Catalunya!, que sortí vibrant i potent de nostres llavis valencians i simultàniament fou contestat amb un altre, dit amb el mateix fervor, per llavis catalans: “Visca València lliure!”

Estos crits dominaren per un moment per sobre l'ambient, i mentre les boques repetien i contestaven els crits de deslliurament, les mans oferien son entusiàstic aplaudiment com signant aquell pacte de germanor entre dos pobles igualment grans.

Ensems un pensament va creuar pel meu cap: “Dos nuclis, els més importants de la Península, estàn afermant la seva independència absoluta, la seva personalitat jurídica, i malgrat açò – estranya paradoxa -, hi ha entre els dos l'harmonia i la germanor més completa i exemplar; i és que tenen per ideal comú l'amor a la llibertat”.

I continuava pensant: “què passaria si en estos moments un espanyòfil, tipus Royo Villanova, donara el crit de ¡Viva la unidad espanyola!? Puix, que eixe crit d'unitat ens alluntaria, ens faria enemics, ja que representaria un atemptat a nostres sentiments lliberals!”

Totes estes observacions em feia i treia la conseqüència que el problema de las nacionalitats ha de ésser producte de l'amor i la comprensió, i no de la tirania i el despotisme. Que el llaç que a tots els homens ens ha d'unir ha de ser sempre el d'estimar el proïsme com a nosaltros mateix; ja que jamai l'opressió no podrà ajuntar la humanitat.

I este és el gran erro espanyol: el de voler que siguem germanastres per la força, i no companys per l'amor.

Però jo crec que l'actual oposició espanyolista front a les justes aspiracions catalanes són els últims esforços d'un poble decadent, que es veu molt proper a morir sota el pes de les culpes pròpies, i que vol, si no pot aixecar-se, arrossegar en la seua caiguda a tots els grups peninsulars; i açò no passarà mentre existixquen hòmens conscients del seu deure de patriotes, puix sabrem defensar nostres drets a la llibertat per damunt de tots els egoismes particulars * (i) partidistes.

B. Bono i Barber.

DE LA NOSTRA HISTORIA.

La primera conquista de les Balears.

Mort del Comte.

A l'any 1115 arribà a les costes de Catalunya una flota de Pisa amb la intenció de conquerir les Balears, però que una tempesta havia desviat.

Ramon Berenguer III aprofità aquesta avinentesa per a fer, tots junts, catalans i pisans, la conquista de les illes. Així és que organitzà un estol en el qual formaren molts cavallers de Provença, i sortiren definitivament de Salou. Segons Aulèstia, l'estol estava format d'uns 500 bastiments, la major part galeres, de les quals n'hi havia cent del comte.

Aquesta expedició tingué el nom de croada, car el seu fi no fou de conquesta definitiva, sinó solament de càstig, a l'objecte de disminuir la pirateria que s'aixoplugava en aquelles illes. Així veiem que, després d'apoderar-se d'Eivissa, passen a conquerir Palma de Mallorca, on tingueren de lluitar enormement i on els catalans demostraren la seva vàlua com a guerrers. Un cop amos d'aquelles terres, les deixaren al mateix valí alarb, però amb la condició, se suposa, de pagar certs tributs als vencedors.

De tornada d'aquesta expedició, Ramon Berenguer III aparellà una altra esquadra i anà a fer una visita a les repúbliques de Pisa i Gènova. Aquest viatge tingué el doble aspecte de polític i comercial; des de llavors es comencen a veure les naus catalanes anar a mercadejar en terres estrangeres i particularment a Sardenya.

Ramon Berenguer, a l'objecte d'intensificar més el tràfec amb Barcelona, rebaixà els tributs que havien de pagar totes les naus que fessin arribada al nostre port.

A l'objecte de preparar la conquesta de diversos territoris catalans que encara estaven en poder dels alarbs, sembla que féu una expedició, també ajudats pels pisants (sic), en terres de València, cosa que sembla respondre a un pla estratègic d'anar isolant els nuclis alarbs, a fi que no els fos factible el rebre reforços de fora.

No obstant ocupar-se també d'afers interiors, sembla que la idea del comte era les conquestes per mar, cosa que produí un desig d'expansió que s'efectuà més tard i que elevà Catalunya en una potència naval, que quasi arribà a ésser mestressa de la Mediterrània.

Les lluites que hagué de tenir per fer prevaler el dret que li havia cedit la seva esposa sobre Carcassona, no li permeteren continuar la trajectòria  començada de les empreses marítimes.

La seva vida s'acabava, però encara obtingué per a la catedral de Tarragona que fos elevada novament a la dignitat de metropolitana, dignitat que havia tingut en èpoques anteriors; per a obtenir-la, calgué fer la restauració de la ciutat, en la qual tingué per col·laboradors l'arquebisbe Sant Oleguer i un cavaller normand anomenat Robert d'Aguiló.

Ultra això, entrà a formar part de l'ordre militar dels Templers. Aquesta ordre tenia un caràcter doble de militar i eclesiàstic i tenia l'aurèola de les gestes que diversos prínceps havien fet en les croades que aquesta ordre havia realitzat a Terra Santa.

Poc temps després d'haver entrat a formar part dels Templers, finà Ramon Berenguer III, i fou enterrat en el Monestir de Santa Maria de Ripoll, deixant del seu govern un altíssim record, ja que, ultra haver fet unes ardides i profitoses expedicions, també col·laborà a donar expansió a totes les arts i donà una grossa empenta a l'agricultura, segons es pot despendre de les nombroses donacions de masos fetes en son testament, on és citat, entre altes (altres) conreus, el de la vinya.

R. Dalmau Ferreres.

Diada de germanor a Sant Just Desvern amb motiu de la visita de la Joventut Catalanista de Solsona que feia a “Nosaltres Sols!” de Sant Just.

La senzillesa assoleix, de vegades, caràcters de solemnitat. Així fou la festa de germanor celebrada a Sant Just Desvern.

Fou aquest acte un alt exemple, una demostració magnífica de les forces espirituals que integren la nostra comunió nacionalista.

Hi foren gairebé representades les Delegacions de gairebé tota Catalunya; les que no hi eren, trameteren l'adhesió.

“Nosaltres Sols!” de Gavà.

“Nosaltres Sols!” d'Esplugues de Llobregat.

“Nosaltres Sols!” de Sant Boi.

“Nosaltres Sols!” de Cornellà.

Grup “Bac de Roda” de Molins de Rei.

“Nosaltres Sols!” del Districte VIII de Gràcia.

“Nosaltres Sols!”, entitat de Barcelona.

Els companys de Solsona portaren l'adhesió del ferm patriota Ramon Viladrich, d'aquesta ciutat.

El “Centre Català” de Sabadell trameté una llista d'adhesió entusiasta.

El “Centre Català” de l'Havana hi era representat per Ramon Vilaró.

La Redacció del nostre periòdic no cal dir que també hi era, amb el seu estendard.

A la plaça una cobla tocà unes sardanes i el jovent les puntejà amb aquella alegria.

Després, a migdia, als voltants de la Font de la Bona Aigua, hi hagué fogueres i graelles i germanor i senzillesa casolana.

Acabat el repàs, les colles es traslladaren al mas d'un amic i foren obsequiades amb cafè, cigars i licors.

Hi hagué parlaments d'una gran modèstia oratòria, però d'una unció patriòtica i d'un amor a les coses de la terra, que feien commoure els cors i elevaren les ànimes, amb la sublim eloqüència de les coses expressades tal com les dicta l'esperit.

L'eloqüència del farsant o del que diu només coses superficials és una fumerola d'encens o un castell de focs. L'eloqüència del patriota que no té altra preparació que la ferma i conscient labor realitzada en profit de la redempció de la terra esclava, no és un devessall, no és fàcil que sigui un prodigi de retòrica; ha d'ésser més aviat una letania de planys, de desigs, d'al·locucions als oients.

L'eloqüència de l'aventurer o del fracassat pot ésser el soroll, l'eco de la pròpia davallada, el terrabastall, la ruïna i el clam de la desgràcia pròpia; de totes maneres, una còsa planera i còmoda, com tot allò que significa relliscar, caure, descendir...

Però l'eloqüència de l'home d'ànima sincera, de voluntat ferma, d'intencions pures, de projectes d'abnegació i capaç de tots els sacrificis, àdhuc de la vida, per la llibertat, per la dignitat de la terra i dels homes germans seus, ha d'ésser una ascensió difícil, una construcció de frases feixuga com els carreus de les catedrals o de les muralles...

Això fou la festa íntima celebrada al mas mig amagat en la boscúria de Sant Just Desvern: una congregació de picapedrers de l'edifici de la llibertat de Catalunya.

Pàgina 4.

Dissabte, 20 d'agost de 1932.

EPISTOLARI NACIONALISTA.

Lliguers de Dreta i lliguers d'Esquerra.

Amic del cor: avui em perdonaràs la vel·leïtat de subtitular una senzilla lletra; què et diré?; no me n'he sabut estar. 

Al cap i a la fi, les realitats així ho comporten; i el cas que tu m'exposes (vull dir les teves discussions de pur nacionalista amb els teus dos companys de dispesa, el lliguer i el comunista) també ha pesat en la balança d'aquesta meva decisió.

Em dius que em parles amb la màxima sinceritat i que estàs convençut que el criteri personal que sostens davant l'opinió “aparentment diversa en el fons, respecte del nacionalisme”, dels teus dos companys, no és un criteri personal del tot, sinó que d'altres nacionalistes el comparteixen.

I bé, amic; no he dubtat mai de la teva sinceritat, i crec que tu tampoc de la meva, i el teu criteri de nacionalista el comparteixo, certament, i amb tu i jo, de segur que molts altres.

A les raons que tu em contes que has adduït, permet-me que n'afegeixi encara unes quantes més. Abans, però, et felicito per la teva distinció entre “política vulgaris” (nacional o internacional) i aquelles actuacions que porten com a distintiu l'afany desinteressat, (gaiebé) gairebé idealista fins al sacrifici, de que sigui vindicada la justícia per a tota aquesta col·lectivitat complexa que en diem la Pàtria. És cert; això ja ultrapassa els límits de la política tal com sol ésser entesa i practicada. És, si vols, “política trascendental”. Quanta de raó tens en assegurar que mentre no ens haguem alliberat col·lectivament, tampoc individualment no ens podrem considerar lliures ni amb les mínimes garanties!

Així, doncs, la llibertat que d'antuvi ens cal, és la llibertat de tots, i per això som tots els qui tenim el deure d'esforçar-nos a obtenir-la, amb el mínim de refrecs i de disgregacions, i amb el màxim de solidaritat i de cohesió. Dintre d'una Pàtria, avui per avui i fins al present, trobem diversos estaments socials; en una Pàtria esclava, no deixa d'ésser també això cert. Tots els estaments, volguem o no, integren la Pàtria; tots, doncs, àdhuc aquells que així no ho volen entendre, tenen necessitat de la llibertat col·lectiva. Si tant hom afirma que està disposat a qualsevol sacrifici per la Pàtria, caldrà creure'l, però quan ne doni proves. Una d'elles, i decisiva per a la disciplina, consisteix a deixar de banda i almenys momentàniament, els personalismes i les divisions, no sempre injustificats, és cert. Vol dir això que hom deu renunciar a la dignitat d'home i a la redempció que creu justa? Naturalment que no, i mil vegades no! Però sí que vol dir que l'interès de la Pàtria, fent abstracció temporalment, si convé, de tot doctrinarisme, deu ésser la finalitat immediata principal: i en la concessió (que és un deure) d'aquesta primordialitat, va involucrat ja, si així volen que hom ho reconegui, el primer sacrifici seriós pro Pàtria i àdhuc pro reivindicacions socials.

Quan la gran massa defensa un ideal, tard o d'hora els elements hostils a ell són emportats en son corrent, de grat o per força. S'imposa, doncs, la tàctica d'infondre la idea i el sentiment patri a tots els sectors socials, amb energia i amb constància, i la tàctica d'eliminar, ara com ara, els motius que entrebanquin la solidarització de tots els sectors, en els quals la idea i el sentiment patris ja han estat avivats a bastament. Si totes les activitats socials i polítiques de la terra catalana anessin amb preferència encaminades a l'obtenció de la nostra independència total, ben tost la Pàtria i tots els seus problemes en sortirien beneficiats. Però despenem les energies en combatre'ns per sistema, i així ens erigim en co-autors de l'obra enemiga, que tant blasmem. L'un malda per la conservació dels costums, floriment i purificació de la llengua, etc., i, en canvi, va de bracet amb qui ha pervertit aquells costums i procura de no deixar respirar l'aire de la parla autòctona; l'altre combat un mal social; però com que la invasió de gent forastera, amb la qual fraternitza suspicaçment, és tan densa, hom té dret a creure – perquè n'està convençut – que aquella tara social es trobaria molt més atenuada a casa nostra – atenuada fins al punt de poder-se permetre un compàs d'espera en el qual anar a l'alliberament de la Pàtria -, si en lloc de donar la mà als sobrevinguts, i sobrevinguts amb detriment dels propis compatricis, els fes comprendre dignament que deuen establir-se en casa pròpia, allà on van néixer tal volta.

Però no passa així. Les nostres “autoritats” fan concòrdia; els qui capitanegen moviments de reivindicació social no volen o no poden decidir-se a donar aquell pas per tal de tallar la invasió forastera; i així hom aconsegueix que la visió dels nostres problemes socials peculiars, sigui interpretada a través de l'espectacle propi dels sobrevinguts i a través dels quals aquests sobrevinguts provoquen; i anem seguint tots molt patriotes, però incapaços de posar, en un instant suprem, l'interès de la Pàtria per damunt de tot altre. Què aconsegueix hom així, Que parli la realitat: un estira i arronça; un empitjorament del problema essencial, per no dir de tots. Hom comprèn molt bé una unió d'esforços de nacions ibèriques per tal d'alliberar-se totes elles; hom comprèn molt bé que totes aquelles terres que foren desmembrades per la violència o per la intromissió estranya (Bascònia-Navarra; Galícia-Portugal; València-Balears-Catalunya i àdhuc Rossellò), tendeixin, a més a més, dintre l'esforç general d'alliberament, a unir-se, a aliar-se o federar-se, segons ben lliurement acordin i els convingui; però hom no pot coincidir amb qui vol condicionar aquell alliberament, sigui a un imperialisme exterior de qualsevol forma, sigui a un imperialisme interior, que és el que es formaria indefectiblement, com escuma de xampany, en el cas d'una federació ibèrica del tipus propugnat per la Lliga, o en el d'una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques. I és que solament com una hipòtesi podem pensar en el canvi d'un poble ibèric, fins al punt d'una homogeneïtat convenient: aquest poble tots sabem quin és i el paper que ha tingut en la història: el poble de la “meseta”.

Creure que en nom d'un credo qualsevol, aquest poble modificarà la seva naturalesa d'au de rampinya, és una ingenuïtat. La història ens diu que és incorregible, i que Catalunya i les altres nacions ibèriques començaren d'anar malament així que les mans dels mesetanos van tocar, de lluny primer i més de prop cada dia després, les regnes de llur regiment polític i econòmic. I és incorregible encara. La República espanyola, amb el pseudo-Estatut, l'alçament Sanjurjo, els innombrables periòdics que a casa nostra es publiquen en espanyol (i amb els quals tenen concomitàncies sospitoses gents que diuen preocupar-se dels nostres problemes nacionalitaris i que encara no sabem què pensen respecte de Balears i València), són, entre molts, fets que ho evidencien.

Per això nosaltres, inconseqüentmen, hem de suportar les ires de dretes i esquerres, car ens mantenim en el punt patriòtic i deixem en lloc secundari, tots pensem com pensem (i pensem ben diversament!), els restants problemes, que no s'arranjaran del tot mai, ni per Roma ni per Rússia. I què? Irlanda, Grècia... han anat per camins d'alliberament pels mitjans que propugnem; és que en aquells països ja no es diu ni piu de les qüestions socials? Fóra absurd afirmar-ho. Per altra banda, casos com Ucrània i Geòrgia – a pesar del que hom digui – són alliçonadors.

Nosaltres no hem d'exposar-nos a jugar el seu paper a Ibèria respecte de ningú; i el poble mesetano, sigui amb el règim que es vulgui, creieu que renunciaria a fer-nos-el jugar? L'essencial no es canvia. Ultra això, no podem estar al caprici de qualsevol Sanjurjo que, monàrquic o comunista, ens tornés a escarmentar. La història parla massa. I el cas dels Estats alemanys, corbats ara sota les eventualitats d'un Reich, i el d'una Irlanda nominalment lliure fins ara, no ens farien mai decidir a acceptar amb els braços oberts ni un Estatut ni una federació lliguera, fos de dretes, fos d'esquerres.

Els dirigents del nostre moviment proletari (i, com tu, sóc un estudiant proletari!), farien un bé immens, àdhuc als seus ideals justiciers, si volguessin entendre aquestes coses totalment dins llurs organitzacions autònomes; els intel·lectuals, si imitaven a Maspons Anglasell, i els rics i els economistes si al costat dels obrers i com a iguals, ho fessin en llurs activitats. Llavors la llibertat col·lectiva fóra rápida i segura. 

Solidaritats universals, reivindicacions; justícia!... Totes les que hom vulgui; però no cap submissió nacional hipòcrita en nom de cap solidaritat; no cap atac als nacionalistes íntegres, que, amb perill evident, sostenen el foc patriòtic. Denunciem, amic, a tot desaprensiu que intenti aprofitar-se del corrent nacionalista per finalitats alienes a l'essencial i comú: l'alliberament total de la nostra nació, de la nostra Pàtria! I amb ell, el primer pas per a l'alliberament de cadascu dels seus fills!

J.

Sant Boi del Llobregat a Rafael de Casanova.

No podia pasar un altre 11 de setembre sense que deixéssim sentir d'una manera o altra la nostra veu de patriotes per aprofitar l'avinentesa que a Sant Boi reposen les despulles de Rafael de Casanova. Refugi, l'any 1714, d'aquest patrici, escapant de les urpes tiràniques del primer Borbó, qui, amb la força del número, dominava els patriotes que amb esforç sobrehumà s'aixecaren en defensa de la llibertat del poble i feia sentir més tard la veu de la pàtria clamant al món justícia davant el fet indignant a què restava sotmès el poble liberal de Catalunya.

Ara, avui, els patriotes no podem deixar passar per alt un just homenatge. Avui que l'ideal de la llibertat apunta en tots els ordres de la vida del nostre poble, volem homenatjar merescudament a Rafael de Casanova, el Conseller heroic que caigué ferit, a les muralles barcelonines, i amb ell a tots aquells lluitadors de la llibertat. Ara també Catalunya vol redreçar-se poc a poc d'aquell esclavatge, i cal que aquest redreçament sigui total, sigui de primer lloc, que cap altre sentiment no se li avantposi, que res no pugui entelar la cristal·lització magnífica de fer esdevenir realitat un bell ideal.

Que davant la seva tomba, que Sant Boi de Llobregat s'honora de tenir en la seva Església Parroquial, es mogui amb intensitat el fervor patriòtic, que faci veure a tots els patriotes que per a obtenir unes realitats en la llibertat individual, cal conquerir primerament la llibertat col·lectiva, i aquesta és la llibertat de Catalunya.

Així, doncs catalans, acudiu a les festes que organitza l'Associació Nacionalista Radical “Nosaltres Sols!” en desgreuge dels anys d'oblit en què s'ha tingut els defensors de les llibertats catalanes.

Per Catalunya i els seus màrtirs, no hi manqueu.

Associació Nacionalista Radical “Nosaltres Sols!”

Delegació de Sant Boi del Llobregat.

EL CONSELL DIRECTIU.

Sant Boi del Llobregat, Agost 1932.

Es qüestió de cridar l'atenció dels catalans, referent a la discussió pròxima de la part econòmica de l'Estatut. Per a nosaltres, és més important això que la “Sanjurjada”. Al capdavall, d'aquí a deu anys sortiran deu generals més, espanyols, enemics de Catalunya. En canvi, si triomfa el criteri de la Comissió parlamentària, que Catalunya constitueixi la seva base econòmica amb participacions i no cedint-li impostos exclusius, l'Estatut arribarà al més enllà del no-res. Amb les petites concessions, es pot esperançar els avantatges de l'aplicació. Les pessetes no admeten altra aplicació que el seu valor intrínsec.

LA NOSTRA TASCA.

Es evident que els nostres enemics – que no són pocs, com algú es pensa – hauran quedat sorpresos en veure que “NOSALTRES SOLS!” anem a un local més gran.

I és així, “NOSALTRES SOLS!” ha pres, durant aquest darrer temps, una gran embranzida.

Comptem ja amb una Secció Feminal ben nodrida; amb una Secció Universitària que Déu n'hi do; amb una munió de Centres i Delegacions adherides al nostre ideari; el nostre setmanari compta ja amb una vida més intensa, i ara, d'un mes ençà, formen un bon número els ciutadans que han demanat per ingressar als nostres rengles.

Quina és la causa d'aquest avenç?

Al nostre juí, són dues: Puresa d'ideals i Resultat de l'actual política concordista.

Repassem ara els fonaments que tenim per creure en les dues causes exposades.

“Puresa d'ideals” anomenem la primera causa. I no res més cert. Estem cansats de repetir que a “NOSALTRES SOLS! hi cap tothom, amb la condició que senti els ideals de deslliurança de la Pàtria; aquests ideals s'han de sentir de cor; i sentir-los de cor vol dir SACRIFICI.

Repassant la col·lecció del nostre setmanari, hom veurà com d'ençà del nostre primer número hem exposat que a “NOSALTRES SOLS!” no es poden cercar guanys materials ni actes de Diputat, Regidor ni aspirar a cap sub-secretaria.

Els qui sentim l'ideal de “NOSALTRES SOLS!” sabem que més aviat haurem de patir. Sabem que en els temps de la repressió eren perseguits, empresonats i s'exiliaven patriotes germans. Es aquest el sacrifici al qual ens referim.

¡Quants germans nostres hi han patit torturaments i fins hi han mort!

Però quina mort! Amb el pensament posat en la Pàtria i tenint als llavis el mot de Catalunya!

Ja ho sap tothom – fins els nostres enemics -, que els nostres ideals són purs, d'una puresa tan sublim com enèrgica.

I és precisament per això que avancem. Perquè els altres saben que som sincers i certs en les nostres manifestacions; perquè saben que tenim tota la raó en la qüestió del nostre plet; perquè saben que en proclamar-se la República continuàrem el nostre camí malgrat els confusionismes que hi havia i dient al Poble la veritat de la nostra intransigència ferma.

L'altra causa és el “Resultat de l'actual política concordista”. Ben sincerament creiem que el nostre avenç es basa en aquest segon punt.

Hom sap els confusionismes i les desorientacions que ha patit el Poble d'un any i mig ençà. Homes que eren catalanistes, s'espanyolitzaren a causa de certes campanyes concordistes portades a cap per elements de la nostra Pàtria.

Li posaren una bena als ulls i el desorientaren. Els resultats d'aquella política ja els veiem. El Poble, conscient de la realitat del seu plet, s'ha concentrat i ha tornat – torna – al vertader camí de la vertadera llibertat: al digne camí del sacrifici.

…

“NOSALTRES SOLS!” s'engrandeix. Anem a un local més gran. Ens en felicitem. Catalunya, la nostra Pàtria, encara més.

Ara, però, per a acabar, perdoneu-me una suggestió que l'adreç a la infinitat de joves que coincideixen amb nosaltres i que per pressions familiars no gosen venir.

Vosaltres, companys que encara sou joves, dieu que, sentint-ho molt, no podeu actuar tal com voldríeu.

Prou que teniu mitjans. Feu-vos socis; guardeu provisionalment una actitud reservada. Després, més endavant, quan ja sigueu més lliures en part familiar, aleshores podreu actuar en el sentit que volgueu dins el nostre ideari.

Ara, mentrestant, podeu propagar el nostre setmanari; el nostre ideari; buscar-nos subscripcions per a engrandir el “NOSALTRES SOLS!” i fer-lo arribar a Diari Català; buscar-nos donatius, socis, simpatitzants, etc., etc. 

Que us consti que el que signa aquestes ratlles es troba en el mateix cas vostre i que espera – potser amb massa impaciència – el jorn d'actuar ben lliure i ben patriòticament. El triomf de l'esdevenidor l'esperona a esperar. 

A esperar per “NOSALTRES SOLS!”, que vol dir per Catalunya.

J. DE C.

              

Cel obert.

El nostre poble, fa llàstima haver de dir-ho, està mancat de l'agilitat política suficient per abandonar els traïdors i els retractats. Què dic, si tants i tants dels mateixos intel·lectuals fan els possibles per lligar-lo amb enganys! Ah, Catalunya, que a ningú no trairies sinó a tu mateixa! Com podem consentir que dormin tranquils els nostres concordistes i espanyolitzants? Mireu sinó amb el fet de l' “Arxiu” de la Corona d'Aragó que malgrat l'Estatut quedarà en mans de Madrid.

*

Un nou “pronunciamiento”? Les intromissions que Espanya es reserva amb el seu pseudo-Estatut. I si es tractés de l'Estatut? Encara trobaria maneres. Unic remei? La independència integral!

SUBSCRIPCIÓ PRO “NOSALTRES SOLS!” DENUNCIAT.

Suma anterior Ptes. 383,45

Un nacionalista 2, -

A. S. de C. 5, -

Un Cervelloní 3,-

Separatistes de Solsona 9,-

Joan Cristià i Roca 1,-

Delegació de Gràcia

Unes lleidatanes mai espanyoles 2,-

Martrus 0,50

Camps 0,50

Asther 1,-

Calvo 1,-

Dominguez 0,50

Cañissar 0,50

Roca 1,-

Alexandre Salabert 0,50

T. S. T. 0,25

Un Separatista 1,-

Puig de fàbregues 1,-

Pere Valldeperes 2,50

Aguilar 2,-

Total: 417, 70

Segueix la subscripció.

IMP. Ràfols: Portaferrissa, 15.