Mostrando las entradas para la consulta secreto ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta secreto ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

4. 3. Relassió del pare de Saputo.

Capítul III.

Relassió del pare de Saputo.


Yo, fills meus (va di), vach tindre a la meua juventut uns fums que me han costat mol cars, pos me van traure la felissidat de la vida, sense traure de ella per contrapés datra utilidat que desengañám de la virtut de les dones. Pero no cregáu per naixó que les condeno o que penso mal de elles; no poden sé de atra manera. Encara mes:

ni convendríe que u foren si no se cambie del tot la inclinassió que se tenen los dos sexos. Tamé admitiré exepsions si me se demanen; o al menos dixaré en la seua opinió al que les defengue.

Habíe arribat lo final dels meus libres entretenimens, sin embargo, no vach montá cap escándol ni vach doná peu a mals rumós; pensaba en casám, pero cap de les joves que había tratat o coneixía me van pareixe dignes de sé la meua dona. Mon pare me habíe dit que lo seu, es a di, mon yayo, a qui li van pesá los collons en romanes y sense contá la llana pesáen mes que lo cap de Pelayo, va sé home mol sabut y que li va parlá moltes vegades de la condissió dels caballés, de la diferensia dels tems, de la mudansa de les costums, del oblit dels usos antics, tot per caussa que ya no estáe en mans dels homens aturá, y los seus efectes siríen encara mes grans per sí mateixos y per lo sol abansá de les coses, perque en un siglo habíe corregut mol lo món y habíe cambiat tan que ya no se reconeixíe. Que per tan lo home que sabíe apartás del vulgo chusgán les coses, y teníe valor pera obrá conforme a la raó vensén les falses opinions ressibides, no debíe fé los solamens de la felissidat en causes d'atres y potsé contraries al orden y fin de la naturalesa. Y entre atres moltes consecuensies que de estes reflexions traíe, aplicanles al estat particulá de cada un, díe que a la dona no se li teníe que buscá mes que dos coses, talento y agrado; y del naiximén díe que sense despressiál de cap modo, no ere de les primeres raons que contribuíen a feles mes o menos dignes. Així es que mon pare imbuít de estes sabies máximes se va casá en una llauradora filla de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y va sé mol felís en ella; y u vam sé los seus fills tamé, perque ere una dona mol amable, y solísita, fée tot lo que li demanáes, y advertida de tot. Y a mí me díe que si me pareixíe be una dona plebeya, no reparara en preferila a un atra de naiximén, com si per la seua roba no fore tan digna com aquella.

Confesso que esta filossofía de mon pare y de mon yayo me pareixíe una mica irregulá; pero observán lo que passáe a mols matrimonis veía que ere la verdadera; y entonses me fáe escrúpol, y hasta casi m'haguere deshonrat vóreu a casa meua. Me va apetí en aixó un viache a Saragossa, y de allí passá a Huesca, a Casbas y atres pobles, y no tenín a Almudévar cap conegut y acassanme lo fret vach demaná fonda a la primera persona que vach trobá al carré. Ere una sagala de una presensia agradable que entráe a una caseta que me va pareixe que pegáe en lo traje y aire modesto de la persona. Volía sol passá un rato; pero la veu de aquella jove, les seues respostes y paraules, sempre naturals, sempre atentes y hasta discretes, me reteníen y me féen contá les hores per minuts. Se va passá lo día; en son demá va continuá lo mal orache, y me vach alegrá per dins, y li vach di que si no li había de fe nosa no men aniría en aquell temporal. Ella, en una grassia que va acabá de prendám, va contestá: "lo mal tems, siñó, lo té vostra mersé a casa meua; y no al monte o per los camins; pero vostra mersé mane. No lay pareix, lo mateix sirá engañás que está be en realidat. Ya li vach di ahí que sol séntigo no podé hospedál com dessicharía; lo demés es cuenta de vostra mersé que u patix”. Esta resposta, com dic, me va encantá de tal manera, que vach passá tot lo día observán los seus ademans; y enrecordanmen del consell de mon pare vach di pera mí: an esta sagala en dos mesos la educo yo y la eixeco a la dignidat del porte que li correspón a casa meua; es discreta, mansa, naturalmén grassiosa y afabilíssima; honrada tamé y pel que puc jusgá, me pareix que no me engañe, es honesta y recatada. Lo seu apellit ha tingut lustre a Aragó, y no fará dissonansia en lo meu.

Esta es, pos, la meua sort; seguiré la filossofía dels meus bons pares y yayo. Y per algo tamé me ha portat la Providensia an esta casa. 

La vach cridá entonses, y fenli primé algunes preguntes, li vach di: no tinguéu temó, soc caballé; la vostra virtut mereix un premio, y vach a donatos lo mes gran que puc. Soc libre, miraume; y si no tos pareixco mal, doneume la má y siréu la meua dona. Ella se va esbarrá, com ere natural, y tremoláe; yo li vach agarrá la má, la hi vach apretá y li vach preguntá: ¿me la donéu com yo to la demano?, y va contestá plena de neguit y sense pugué casi pronunsiá les paraules: sí, siñó. Me vach aturá aquell día y part del siguién, y vach continuá lo meu viache.

Vach eixí de casa seua, felís, gloriós, com si fora un atre home. No vach voldre aná a Huesca, vach torná vía recta cap a casa a dili a mon pare lo que había fet; cuan al arribá me entregue una lletra que fée dos díes que me aguardabe, a la que la pobreta me díe:

"Ting notissia que has tornat a Saragossa, y ya me moría de pena, y mes pensán que fa sis mesos que no te has dignat vindre a vórem. Que sápigues que la teua radera visita me ha ficat en un estat que ya no puc amagá. Si dins de tres díes no vens, u descubriré tot a mons pares que ya su están barruntán; o me tallo lo coll o fach alguna malesa, perque estic desesperada y no puc dissimulá mes, no fach mes que plorá y doná a entendre la meua desgrassia.»

Figureutos lo que me va passá en esta nova tan a deshora. Mon pare, al vórem sense coló y sense veu me va preguntá qué ere, y yo li vach doná a lligí la carta. La va lligí y me va di: Séntigo lo teu disgust y lo de aquella familia; pero tot té remey, si no es mala elecsió la que has fet, perque lo carácter de ixa sagala li donará mal genio y sirá poc amable, al no domala desde lo primé día. Ha tingut una educassió mol roína, o milló dit, no ne ha tingut cap; la han criat a la soberbia y sol sap sé soberana, impertinén y sompa, com si tinguere sang blava; y lo no sé fea no compense estos defectes. 

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

- Pera humillá la seua soberbia, vach di entonses, la vach volé enamorá de esta manera sense está yo enamorat de ella. 

- Pos has sigut ignorán, me va contestá mon pare; la soberbia del carácter, la fanfarronería del genio, la vanidat y lo orgull, no tenen que vore en la sensibilidat del cor, si ña honor al home no ha de mostrá aquella flaquesa. Per la meua part estic ressignat a vórela de nora a casa meua, encara que tindrem faena en ella.

Vach arreá aquell mateix día; y a poc mes de la mitat del camí vach topetá en un germá de ella que veníe a buscám. Me se va plantá dabán y mol serio me va preguntá: 

- ¿Aón anéu, don Alfonso?

- A casa vostra, li vach contestá.

- ¿Sabéu lo que passe an ella?

- U sé y an aixó vach.

- Pos anem. Y sense tartí, sense chistá en tot lo camí, vam arribá. Son pare, home una mica furo y aspre, perque la soberbia ere innata an aquella familia, me va ressibí en seriedat, me va portá al cuarto aon estáe sa filla plorán, y sense preguntám res, sense dim res, me va pendre del bras, me va presentá an ella y va di:

- Aquí tens a la teua dona; dónali la má. Yo li vach allargá la má, ella me va doná la seua, y va di lo pare: ya s'ha acabat tan plorá, o al menos plórali al que ha de consolát y no a mí. Yo al vórela tan humilde, tan apocadeta y avergoñida, li vach di: 

- Has de tindre bon ánimo, Vissenteta; esta má es teua, y este bras lo teu escut. Avui hay de minjá en tú a la taula, y no hay de vore despenjás mes llágrimes de eixos ulls. Pera abreviá; aquella mateixa nit se va arreglá tot, y als sis díes caminabem ya cap an esta casa units legitimamen.

Yo, sin embargo, no podía olvidá a ta mare; sempre estáe allá lo pensamén; pero cuan vach sabé que habíe parit un chiquet, vach pensá en doná al traste en la meua ressignassió y aviá lo carro pel pedregal. Vach tindre que conformám en lo que no teníe remey, y pretextán no sé qué vach aná a Huesca, me vach presentá al siñó obispo y li vach di lo que passáe, pera suplicali que en gran recato y mol secreto, y valense del mossen del poble a qui res se li habíe de revelá y sí encarregá no diguere per qué ni aón, procurare assistí a ta mare y al fill, sense má llarga que despertare la curiosidat dels bachillés del poble, o de un modo dissimulat, en prudensia, y fen vore que ere un favor que ella y lo chiquet mereixíen; en ocasió de una festa, en públic, li vach dixá mil escuts de plata, y ne vach enviá uns atres mil después de sing añs. Així se va fé hasta que tú vas escomensá a volá; y ten anáes y entornáes del niu per la teua cuenta, y campabes al ample; que va sé cuan vas acabá de pintá la capella del Carmen. Per lo siñó obispo vach sabé que la pintabes, y vach aná a vóret y vach está a la capella com un mes de tans visitans. Me va pareixe conéixet, y no vach dudá de que fores tú, disfrassat de estudián, están de casualidat a Berbegal cuan vau passá, y be podrás enrecordaten que de una sola má vau arreplegá trenta sis escuts de plata, y no vau sabé de quí veníen.

- Men enrecordo, ya u crec que men enrecordo, va contestá Pedro Saputo, de eixe gesto de soltura; pero vach está ben lluñ de imaginá que fore de mon pare. - Yo pos, va continuá don Alfonso, cuan te vach vore tan aventajat y listo, y que desde chiquet te díen Pedro lo Sabut, vach di: éste ya no me nessessite; ni yo ting que fé mes per ara; al seu tems sirá un atra cosa. Y desde entonses (no olvidán may lo teu dret) te vach encomaná a la Providensia, y sol vach procurá sabé si mare y fill vivíeu, la mateixa fama del teu nom me u díe. Ara hay quedat libre y determino cumplí la meua obligassió en ta mare y en tú; y an aixó me disposaba cuan no sé cóm te has presentat aquí pera obrí mes fássil lo camí an este trate, per al que, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréu la vostra aprobassió y consell. 

- Yo, va contestá Juanita, admitixco, ressibixco y abrasso de cor an este nou germá que me trobo, y a sa mare per meua y per siñora an esta casa. Lo seu home (lo fill mes gran de don Alfonso) va di lo mateix, y va afegí que ademés lo pare faríe lo que vullguere, aprobanu y donanu tot per be desde aquell pun. Lo pare entonses ple de amor y consol del cor, va abrassá als tres; y passades les demostrassions y satisfacsions primeres de aquell cas tan gran, va di lo pare a Pedro Saputo:

- Ara, fill, te toque a tú. Vull que un atre rato, o atres, me contos mol detalladamen y ben desplay la teua vida, les teues travessures, aventures, que no dudo ne sirán moltes y mol bones. 

- Crec que sí, va di Juanita; dignes sirán de sabés, perque segons la fama, y encara no u deu di tot, ha de ñabé coses mol extraordinaries de sentí de la vida del vostre fill y lo nostre germá. Pero per an aixó, tems ñaurá; calléu, que séntigo un caball o mula a la porta, y me diu lo cor que es la meua amiga Paulina a qui vach escriure que vinguere. Vach a ressibila. Mira germá, va di a Pedro Saputo, de no contá lo que yo tamé vull sentí, que tindrás doble faena. No nessessitáe ell esta advertensia, que va entendre mol be lo pensamén de Juanita, pos no anáe a contá les pesolagades del novissiat ni unes atres después de aquelles.

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 7. Se descubrix a les monges.

Capítul VII.

Se descubrix a les monges.

Héctor Moret Coso se descubrix a les monges.

Al cap de poc mes de dos mesos li va pareixe que lo bigot se li anáe espessín, y va di a les seues dos enamorades novissies, que ere ya tems de pensá en lo que teníen que fé. Perque si ella (ell) se quedabe home com portáe trassa de séu per lo que li quedáe de vida, allí no podíe está; y si les mares u sabíen, ñauríe una gran tronada de escándol y aspavens.

- Pos si tú ten vas, li van contestá, mos morirem les dos de pena. 

- Calléu, va di ell, que ya ne cavilaré yo alguna pera que ton aniguéu tamé vatres dos y mos veigam les tres fora de esta presó, y mos amem y busquem y tratem en libertat y gust.

¿Qué, no voléu torná a les vostres cases y al estat libre que teníeu?

- Sí, sí, van di les dos mol contentes; ¿pero cóm u farem? 

- Ya u ting pensat, va di ell, y tos u comunicaré al seu tems. 

Ara entenéu que yo no puc dixá de manifestá a la mare priora lo que me passe, y figureutos ya lo que resultará; no pot dixá de sé la meua eixida del convén. Pero abans quedará mol ben ordenat lo que toque a vatres. Sentíen elles aixó y los saltáe lo cor de jubileu perque se habíen ubert los seus ulls y veíen que aquell estat no los conveníe.

En molta vergoña y en temó va aná ell a la cámara de la mare priora y li va di (demananli abans perdó y suplicanli que no la maltratare), que segons habíe advertit, fée alguns díes que se estáe tornán un home; y que ya u ere casi del tot.

La priora, al sentí tal charrada, va arrencá a riure, la va mirá a la cara, y después de un rato va di:

- Tú, Geminita, no estás be del cap. ¿Qué te passe, pobreta?, ¿qué es aixó?, ¿T'añores de la teua terra?, ¿Tens la semaneta y aixó te gire lo juissi? No te preocupos; cridaré a sor Mercedes, que es íntima amiga meua, y te vol tamé mol, y vorem lo que se ha de fé en tú. Ara vesten al coro y resa nou Padrenuestros o Parenostres y nou Salves al san del día, San Estés, al nostre beato patriarca y a la Virgen de la teua devossió; y a les set tornarás y ya vorem. En aixó lo va agarrá de la má en bondat y li va besá al fron. Va cridá a sor Mercedes, li va di lo que ñabíe, y sen va enriure tamé mol y u va tindre per imaginassió, y van quedá en que tornare al cap de un hora.

Va aná, per supost, al coro Pedro Saputo y va resá lo que li va maná la priora, no pera que los sans que invocabe li tornaren lo entenimén que no habíe perdut, sino pera que, pos ya que eixiríe de aquella seguridat y asilo, de aquella oscurina y retiro, lo libraren dels alguasils de Huesca. Y va arribá la hora entre tan y se va presentá a la cámara de la priora aon lo aguardaben les dos amigues.

- Me pareix, siñores y mares meues, va di, que la orassió del coro me ha acabat de convertí en home, no sol perque ya u soc perfecte en cos, sino perque me séntigo en unes forses extraordinaries, y un gran dessich de blandí espases y arcabusos, y de montá y bufáls deball de la coa als caballs; y hasta la cara me s'ha mudat. Y dién aixó brassejabe y apretabe los puñs, y ficáe lo semblán fort y marcat. Y pera proba, va di, miréu y perdonéu, y va agarrá a sor Mercedes y la va fé voltá com a una nina, y después a la priora, encara que ere mes grossota, y se van admirá les bones monges, y van pensá que efectivamen ere ya un home o u acabaríe de sé mol depressa. La escena va sé divertida, la rissa gran, y después la admirassió y lo pasmo de aquelles dos beneídes dones, sense podé creure del tot lo que veíen, ni tampoc dixá de creureu. En conclusió van acordá no di res a la comunidat y doná vuit díes de tems a Geminita pera que se reconeguere milló y puguere afirmá y ratificá lo que acababe de declará. La forseguera de que va fé alarde, y hasta lo semblán que ara sels figuráe mes reforsat y que tirabe a señes de home, cuan hasta aquell día les habíe paregut dona. Tamé sels representabe mes alt de estatura, y lo seu cos mes dret y musculós. Y van está parlán dos hores bones, acabanse lo consell en la ressolusió (mentres ell estáe ya jugán en les seues novissies) de repudiá tota proba que ofenguere lo pudor o repugnare a Geminita; encara que sén totes dones (va di la priora) no tindríe que sé tan gran l'empach.

Va proposá tamé la priora consultá al pare confessó; y a sor Mercedes, que ere mes avisada, no li va pareixe be per moltes raons y atres tans motius que va exposá, resumín que per la seua part no se teníe que consultá a ningú, ni se atropellaríe a la sagala, ni volíe tindre escrupols; y se va conformá la priora.

En ixos vuit díes van tindre les dos monges mols coloquis, y sempre quedaben en lo mateix, amaganse empero la una a l'atra, que les dos miráen a Geminita en uns atres ulls dels que la habíen mirat hasta entonses, y que la volíen tamé mes y en un atre gust.

No va tindre ell a les seues volgudes novissies mol tems en suspense, si passats los vuit díes se veíe obligat a eixí del convén, les va previndre y va di:

- Ya veéu, amigues meues, que este estat y esta vida no tos convé; engañades vau vindre, o ignorans mes be y sense sabé lo que tos feieu. Y com me diéu que tos moriríeu les dos en pocs díes si aquí tos quedáreu, vach a donatos la trassa que hau de inventá y seguí pera eixí de aquí y torná a les vostres cases. La una fará vore que está dolenta y l'atra mol trista. La mare priora haurá de escriure als pares de la dolenta; vindrán, los demanaréu que tos traguen uns díes, y ya no tornaréu. La manera de fé aixó...

- No ña per qué cansás, va di Juanita; ya t'ham entés; yo soc la dolenta y Paulina la triste. Als dos mesos que tú ten haigues anat, ya faltará poc pera la nostra professió, se fa lo embeleco, y te prometixgo que ixirá be, vullgue o no vullgue. ¿Yo quedám aquí? Primé me tiraré de la finestra mes alta.

- Y yo, va contestá Paulina, me agarraré a les teues faldes y caurem juntes.

- Pera fé vore que estás dolenta, continuabe Pedro Saputo...

- ¡Qué pesadet! Lo va interrompre o interrumpí Juanita. Hay dit y repetixgo que está calat. En dixá de vóret me ficaré dolenta tan de veres, que pot sé que después me costo mich añ recuperám; y si vull un añ. Pero, ¿mos dones paraula de vindre a vóremos?

- Sí, va contestá Pedro Saputo; y vatres, ¿me la donéu a mí de vóldrem sempre com ara?

- Sí, y mes encara, li van di les dos. Y van quedá en aixó.

Passats los vuit díes se va torná a presentá a les mares, y va confirmá y ratificá lo que habíe dit, assegurán que sense remey ere home, y home del tot, y sol home; que ya no li chauchaben los ofissis de dona, y ya li fée nosa lo vestit y personalidat de dona, que en consecuensia veíe que no podíe está mes al convén; que u sentíe mol, pero que ya veíen que Deu als seus inexcrutables y inapelables juissis habíe disposat un atra cosa.

¡Oh, quí u habíe de di! Se van ficá tendres aquelles dos sensibilíssimes y apressiabilíssimes siñores. Y ell que u va guipá, va continuá dién:

- Yo hasta ara hay mereixcut de la bondat de algunes mares, de vostra mersé espessialmén, algunes mostres de cariño que potsé ya no me atreviré a torná com abans; y es un atra proba mes de la meua sansera transformassió, pos la vech y u séntigo per la amistat de unes persones de qui tan favor y potsé amor hay mereixcut.

An aixó elles sense tartí, sense di ni mu, miráen com un mussol de Fórnols, y los pareixíe que Geminita parláe mes doctamen, com si desde que ere home tinguere lo sabé y la autoridat. La priora, per fin, li va di:

- Pos be, cuan vullgues, cuan te paregue determinarás la teua eixida del convén; natres no te traurem; a la teua prudensia y voluntat u dixem.

- Yo, los va contestá, no men aniría may; no, siñores; que moltes llágrimes vech que haurá de costám.

- Tamé a natros, va di la priora; y desde ara te demanem que mos donos noves teues, te passo lo que te passo. Y mentres estigues al convén sigues prudén y no digues res a ningú; sobre tot a les novissies.

Acordat aixó y mosseganse Pedro Saputo los labios sobre lo que ñabíe a l'atra part, los va demaná que li fassilitaren roba, la que fore, pera fes un vestit de home. Vindrás demá, li van di, y la tindrás preparada. En efecte van acudí an algunes túniques y mantellets de san, perque no teníen datra cosa a má, y com a gorra una tuniqueta de vellut blavós tirán a violeta de un chiquet Jesús Nazareno, adornada en galons de or; y en tres díes se va fé tot lo traje. 

Res va di a les novissies, la nit que lo va tindre acabat, sel va ficá y ajuntanles a la cámara de Paulina sels va presentá vestit de home y en una pluma mol pincha a la gorra que se va acomodá de una de pavo real que teníe la priora. Cuan elles lo van vore, van pensá que se tornáen loques de amor, y en micha hora no van acabá de mirál, ni en una, ni en dos, ni en tota la nit, de fé extrems y regalás en ell y regalali lo cor y l'alma.

En son demá va proposá y li va pareixe be a la priora, que per la nit, después de sená, se vestiríe a la seua cámara pera que lo veigueren ella y sor Mercedes. Se van reuní, y ell va demaná que lo pentinaren com a un home y caballé, y u van fé elles de boníssima gana. 

Va entrá a la alcoba, se va vestí, se va ajustá la gorra una miqueta inclinada cap a un costat, y en una grassia y bizarría capás de marejá a una santa pintada, ix cap a fora de les cortines mirán afablemen y sonrién a les monges, que al vórel van creure que ere una visió del sel. Tan galán estáe, tanta ere la seua hermosura, tal lo seu donaire y gallardía. Miranles en una tendresa que derretiríe la neu, y enterbolits los ulls de llágrimes va corre cap a la priora en los brassos uberts, y después cap a sor Mercedes, y elles lo van ressibí en lo mes gran apressio que van pugué perque ni la una ni l'atra sabíen lo que les passáe; y sol les pareixíe que Geminita no ere Geminita sino l'ángel del amor, ni elles sor Fulana y sor Zutana, sino dos dones a qui un foc interió que may habíen sentit les estáe desfén lo cor y turbáe la raó y los sentits.

En son demá lo va cridá sor Mercedes a la seua cámara, y tancán la porta va di:

- Desde lo primé día que mos vas parlá de lo que dius que te estáe passán, hay estat pensán cóm podíe sé; y en fin, Geminita, me dono a entendre, y crec que estic covensuda, y no me fará ningú creure un atra cosa, que tan home eres cuan vas vindre al convén, com ara, perque ixa transformassió siríe un milagre mol gran, y tan de rissa com gran, y no u habíe de fé Deu aixina per passatems y joc. Pero sigue lo que vullgue, no te obligaré a que me descubrixques lo misteri de la teua persona y de la teua vinguda an esta casa, perque misteri es y no menut per mes que u dissimulos. Ni tú eres tan ignorán com fas vore, ni tan sensill com aparentes, ni te dius Geminita, sol vech en tú un gran secreto que farás be de no revelá a ningú perque així estarás mes segú. Així com yo res hay dit de esta sospecha a la mare superiora, perque es algo aprensiva y podríe rompre per aon no vinguere al cas. La teua mirada continguda y serena me diu que es verdat tot lo que estic dién. Pero te has cansat de viure en natres y vols anáten; o has satisfet ya la teua curiosidat y gust. Vesten en hora bona, encara que per mí te juro que no ten aniríes; y si me fore possible tamé te seguiría. Perque vach vindre mol engañada, y engañada me vach ficá este hábit, y mes que engañada vach professá y abrassá un estat que si no me fa tan infelís com a les atres, perque no ting la imprudensia de fotre cosses contra lo fisó, y me conformo en lo dit del vulgo y de la ressignassió animosa, que diuen al fet, pit; en tot confesso que me fa viure sense vida. Cap abán empero, no sé cóm me anirá, perque la teua presensia y bellíssima figura no se borrará de la memoria fassilmen; no, jove apressiable. ¡Y ten vas! ¡Ten vas ara que t'ham conegut!, 

¡y sense sabé quí eres!, ¡sense sabé quí es lo que a una edat tan de chiquet tanta discressió ha tingut vivín entre natres, tal desenvoltura, tan amor y encán ha escampat an esta casa...! Dissimula y no extraños estes llágrimes... ¡te vull, jove amable

Sí, ¡ay! te vull... sol te demano... que parlos... y... que me consolos...! Y dién aixó y plorán se va aviá als seus brassos.

A l'atre día la priora, encara que en algún rodeo y menos franquesa, li va di lo mateix, y tamé va dixá corre una llágrima y se li van escapá alguns suspiros; tots mes templadamén ya pel seu carácter, ya per la seua edat, pos teníe coranta y sing añs, cuan sor Mercedes ne teníe sol trenta y un, y encara que de espíritu eixecat ere mes delicada y amán.

No sabíen está sense ell aquells díes que indefinidamen se quedáe al convén; y ell per gratitut y per afecte, perque ere impossible dixá de correspondre a tans favors, les contemplabe lo mes sensiblemen que podíe.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 3. De cóm Pedro Saputo se va ficá mol fort.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo se va ficá mol fort.

Eixecacóduls, haciendo escuela, Moncho, pedrolo, piedra, roca

A los nou añs se anáe ya arrimán, y encara no parláe de aná a la mostra. Sa mare u sentíe, pero calláe, encomanán a Deu la sort del seu fill y la seua. Les seues diversions eren corre mol, jugá a la pilota y saltá y caminá per bardes y parets, ere tan ligero y sereno, que en la mes gran fassilidat se empináe als tellats mes alts y eixíe y se ficáe dret a un caballó, y miráe al carré y no se ni anáe lo cap. Una vegada, ajudat de atres sagalets, va atravessá un tauló prim desde un tellat al atre y va passá per nell moltes vegades, y balláe al mich y corríe a la coj, coj, y fée atres mil moneríes. Tamé solíe aná en los llauradós als cams, y tot lo día estáe preguntán de les faenes, y terres, plantes y estassions. Ere mol charraire. Aixó, així com atres moltes coses, se u va traure del ventre de sa mare, igual que una careta majíssima, ulls amorosos, mirada expresiva y profunda, y un aire grassiós y noble, tots teníen ficats los ulls an ell, y ell robáe lo cor a tots, pareixíe un encantamén. Un día va arribá en gran pena a casa perque un mosset del seu tems li habíe guañat a reñí, y li va di a sa mare que li diguere per qué li habíe vensut si no ere mes alt y teníen la mateixa edat. Sa pobre mare no sabíe qué contestali; al final se li va ocurrí dili que aixó consistíe en que com l’atre pesolaga ere llauradó y fée aná les forses, se habíe endurit y encara que ere tan chiquet com ell, ere mes fort. Va quedá satisfet de esta raó; y aquell mateix día va aná a casa sa padrina, y li va rogá a son padrí (que no ere mes que lo home de sa padrina, que fée tems que se habíe casat) que li portare en lo carro sing o sis pedres mol grosses, tan grans com un arca; y lo padrí, que lo volíe com si fore fill, li va doná lo gust y va portá en dos tongades set roques, unes mes grosses, y atres menos, y una mol gran, y se les va fé entrá al corral de casa seua, lo quels va costá no pocs esforsos a micha dotsena de guañapans.

roquerols, Cristian Laborda Lombarte, Valderrobres

Desde aquell día estáe seguit regirán les pedres en una palanca y les minudes en los brassos, volcanles, cambianles de puesto, fen grans esforsos, y suán y jurán com si estiguere condenat an aquell traball del infern. Tamé va fé afilá dos destrals velles que estáen per allí, y com descans del ejercicio dels barroculs agarráe una estral y fée esclops y bades a uns trongs de carrasca que se va fé portá. No contén en aixó va demaná una massa y chafáe y machacáe la roca mes gran. Al cap de tres o cuatre mesos, pera probá les seues forses, va cridá al sagal de marres y li va di que habíen de reñí un atra vegada; lo zagal no volíe, pero ell lo va amenassá que lo arrastraríe com un gat mort, y lo va obligá y van reñí en gran passió y bravura. Va guañá Pedro Saputo, pero en tanta ventaja, que después se probáe a reñí en atres mes granets y tamé los guañáe fassilmen. Y va di a sa mare: ya hay vist, siñora mare, que me va di la verdat cuan la riña de Geronimillo, pos en lo tombá de les roques y lo ejercicio de la destral y la massa, y alguna vegada que me fico a cavá en los llauradós, me hay ficat tan fort que guaño a tots los sagals del meu tems y hasta algúns atres mol mes grans. Bon secreto me va enseñá. Yo li prometixgo que no me guañará datre a luchá ni a pegá puñades, y hasta hay de derrocá y cossejá, encara que sigue a un chagán que se atrevixque a enfrentás en mí. Y així va sé, perque entrenán mol les forses, y en la bona y perfecta complexió y salut del seu cos, va alcansá mol grans bríos, y va sé tan forsut, que después, tan per diversió com per probás agarráe dos o tres homens y jugáe en ells com si foren tochets de fe calseta (palillos de randa).

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo. (+ Índice)

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.

Blogspot de Pedro Saputo

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó / Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.
Disponible a Amazon

¡Beneít sigue Deu, que al final lo gran Pedro Saputo ha trobat qui aplegare los seus fets, los ordenare convenienmén, y separán lo fals de lo verdadé eixecare a la historia acresolada y pura de la seua vida la digna estatua que debíem al seu talento y a les seues virtuts

¿Qué me donará lo món per este servissi, per este deute comú que pago, tocanme a mí en ves de a consevol atre veí? Pero ¡a cascala lo interés! No vull datra recompensa que sabé, com u sé desde ara, que este llibre se lligirá en gust per agüelos y joves, per sabuts y per ignorans, a les siudats y a les aldees. 

¡Oh, cuans bons ratos a les velades de hivern passarán en ell escofanse al foc o al brasé! Pos no vull mes recompensa, com dic; aixó, y aixó sol es lo que me hay proposat. Y pos u dono per conseguit, res mes me se oferix advertí, ni previndre als meus lectós y lectores.

A la vila de Almudévar, a tres legües de la famosa siudat de Huesca, a la carretera de Saragossa, va naixe Pedro Saputo de una huérfana donsella que vivíe sola perque se habíe quedat als quinse añs sense pare ni mare, y ere pobra, no teníe mes bens que una caseta a la carrera del forn de fora, y manteninse en lo ofissi de rentadora y lo de cuinera de totes les bodes y de les grans festes del lloc; a la seua juventut cantáe en molta grassia perque teníe una veu extremada y tocáe lo pandero com una gitana. En estes habilidats may li faltáe lo menesté, y algún regalo y bons passatems. Sempre anáe mol pincha y asseada; no envecháe res, ni a pobres ni a rics; tots la volíen be, y ella no volíe mal a ningú.

pera mes gran notissia de la persona direm que ere espabilada, redona de cara, no fea, pero tampoc guapa, primeta de cara tirán a grossa, desembossada de paraules; pit ple y ubert, discreta, honrada de casta, recatada, en bona fama al poble, y en tot mol afable. En estes virtuts entendre se pot que tindríe mols pretendens, y los va tindre, en efecte, no menos en linea recta que en la linea torsuda, y de tots los gustos y apariensies; pero no se donáe per entesa de la mala intensió de algúns, y agarrán les paraules sempre a la dreta, a tots responíe lo mateix y los despedíe sense ofendrels dién que no volíe casás ni tindre amors. Y aixó que la van marejá mossos mol fanfarrons y valens, y algúns en ajuar y pegujar, que la hagueren convertit en una hidalga. Cuan escomensáe a sé mosseta li va di una gitana en lo romeret a la boca que si se casáe ploraríe moltes llágrimes, fenli una professía en vers que diebe:

Si te cases tindrás home, 

llágrimes, pena y doló;

conserta sola lo teu amor

y lo fruit sirá gloriós.

No enteníe lo sentit general de la professía y poessía, pero va entendre mol be y se li va enclavá ben fondo com puncha al alma lo de llágrimes y penes, y ere prou pera que tinguere po: conque se va tapá los oíts a tota proposta de matrimoni per mes que passán lo tems va arribá a cumplí los vin añs de edat, que an aquell siglo casi ere afrenta está soltera.

Antes de que sen acataren al poble, ya teníe una pancha de sis mesos, y encara que teníe gran opinió de honesta no su hagueren cregut si ella no u diu; pero u díe y u afirmáe en tanta naturalidat que van tindre que creureu. Cuan va arribá lo tems va parí un chiquet mol fortot y majo, y preguntanli de quí ere, va di: Per ara meu y de Deu. Y de aquí no la van pugué traure. Una mica se van mosquejá lo justissia y tamé lo siñó retó perque no díe quí ere lo pare del chiquet; pero ella se va mantindre en lo dit y van habé de frená la curiosidat y se va mantindre lo secreto.

Cuan van batechá al chiquet, may un cas com aquell se habíe vist al poble y pareixíe un milagre (que los tems diuen que eren atres diferens dels que corren ara, encara que yo no u crec), dingú se oferíe a sé lo seu padrí; y lo justissia y lo síndic van ajuntá consell general del poble y van di: "honrats veíns de Almudévar: per la veu que ha corregut debéu sabé que la honesta filla pupila o pubilla de Antonio y Juana del forn de fora ha parit casualmén un chiquet, y no té qui lo porto a la pila. Femu a sorts si tos pareix, y dels tres noms que ixquen sen triará un per vots libres de tots.» 

- ¡Be, be!, va cridá lo gentío. Y van eixí dos homens y una dona; y passán a votassió, tots menos sis van votá que fore padrina la dona, y que los dos homens y lo síndic la acompañaren. Ere una donsella, y no va faltá qui remugare dién que les donselles no teníen que habés presentat per séu la mare del chiquet y no estáe be que la visitaren. Pero a qui aixó va di, que ere un ricacho en vanidat de hidalgo, lo van mirá mal de reúll y lo van aburrí tot aquell día. Va sé, pos, padrina la donsella, y lo va traure de pila mol contenta; y com ere de una casa acomodada va ñabé gran batech y alifara, que la van doná los acompañans y son pare de la mateixa padrina. 

Li van ficá de nom Pedro, y no se va parlá en mols díes de atra cosa al lloc. Cuan la mare va traure al chiquet al públic pareixíe una conda en la formalidat y satisfacsió que mostráe y als dijes y mantilla que li ficáe; y la gen la volíe encara mes que abans. La paráen tots pera mirá al chiquet, y sense sabé per qué se alegráen; y moltes dones, espessialmén les donselles, casi li teníen enveja.

//

Índice (o Index):

Primé llibre:

espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet

com Pedro Saputo se va ficá mol fort

de com Pedro Saputo va aná a escola

de com Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi

com Pedro Saputo adepreníe ofissis en un rato

com Pedro Saputo va adependre música

Humanidat y caridat de Pedro Saputo

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo


Llibre segón:

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món

De lo que li va passá a Huesca

Aventures del camí de Barbastro

Aventures de Barbastro

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils

Pedro Saputo al convén

Se descubrix a les monges

Ix del convén

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna

Pedro Saputo escomense la vida de estudián

Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble


Llibre tersé:

Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble

De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache

Arribe a Saragossa. Después al seu poble

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España

Una carta anónima. Visita de un caballé

De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro

La cova de Santolaria

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo

De la comisió de les tres figues

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá

Del pleite al sol

Llibre cuart:

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo

Relassió del pare de Saputo

Arribe Paulina. Casamén dels pares

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar

Testamén del tío Gil Amor

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea

De la fira de Graus

Seguix lo mateix registre. Morfina

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia

Del natural de Pedro Saputo

Máximes y sentensies de Pedro Saputo

martes, 6 de febrero de 2024

Lexique roman; Disciple - Dol

 

Disciple, Discipol, s. m., lat. discipulus, disciple.

Non es disciples sobre so maistre. Trad. de Bède, fol. 80.

Le disciple n'est pas au-dessus de son maître. 

... Pueys ressors confortiest per amor 

Tos dissipols, Senher, dona ns sabensa.

G. Riquier: Cristian son. 

... Puisque ressuscité tu reconfortas par amour tes disciples, Seigneur, donne-nous science. 

Fig. Lo derrers jorns es disciples del premeir. Trad. de Bède, fol. 5.

(chap. Lo radé día es dissípul del primé.)

Le dernier jour est disciple du premier.

ESP. (discípulo) PORT. Discipulo. IT. Discepolo. (chap. dissípul o discípul, dissipuls o discipuls; dissípula o discípula, dissípules o discípules.) 

2. Discipola, s. f., lat. discipula, disciple, écolière.

Una discipola fon en Jafa. Trad. des Actes des apôtres, ch. 9. 

Une disciple fut à Jaffa. 

ESP. (discípula) PORT. Discipula. IT. Discepola.

3. Disciplina, s. f., lat. disciplina, discipline, enseignement.

Qui la te en dissiplina.

(chap. Qui la té en dissiplina o disciplina.)

B. de Ventadour: E manht.

Qui la tient en discipline.

Car nulhs non a doctrina

Ses autrui disciplina.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Car nul n'a doctrine sans enseignement d'autrui.

- Discipline, instrument de pénitence.

Tal disciplina,

Com ell lur dara sus l'esquina.

V. de S. Honorat.

Telle discipline, comme il leur donnera sur l'échine

CAT. ESP. PORT. IT. Disciplina. (chap. dissiplina o disciplina, dissiplines o disciplines.)

4. Disciplinar, v., lat. disciplinare, discipliner, instruire, commander, punir par la discipline.

Per la carn disciplinar. Brev. d'amor, fol. 66.

Pour discipliner la chair.

Cui mauvestatz disciplina.

Marcabrus: Per l'aura. 

A qui méchanceté commande.

Part. pas. Te sos efans disciplinatz. Brev. d'amor, fol. 229.

(chap. Té sons fills dissiplinats o disciplinats; filles dissiplinades o disciplinades.)

Tient ses enfants disciplinés.

Hom sabis e disciplinaz no murmura. Trad. de Bède, fol. 48.

(chap. Home sabio, sabut com Pedro Saputo, y dissiplinat o disciplinat no murmure.)

Homme sage et discipliné ne murmure pas.

Negus no s'enardisca de contendre ab son abat, e qui o fara, sia disciplinatz.

Trad. de la règle de saint Benoît, fol. 6.

Que nul ne s'enhardisse à disputer avec son abbé, et qui le fera, qu'il soit puni par la discipline.

CAT. ESP. PORT. Disciplinar. IT. Disciplinare. (chap. dissipliná o discipliná: dissiplino, dissiplines, dissipline, dissiplinem o dissiplinam, dissiplinéu o dissiplináu, dissiplinen; disciplino, disciplines, discipline, disciplinem o disciplinam, disciplinéu o disciplináu, disciplinen.)

5. Disciplinable, adj., disciplinable, apte à apprendre.

Home qui ha aytal cervel es be disciplinable, et soptamen ve a granda sciencia. Eluc. de las propr., fol. 36.

Homme qui a tel cerveau est bien apte à apprendre, et vient soudainement à grande science. 

ESP. Disciplinable. PORT. Disciplinavel. IT. Disciplinabile. (chap. dissiplinable o disciplinable, apte per a adependre, dissiplinables o disciplinables, val tan per a mascle com per a femella.)

6. Endisciplinar, v., punir par la discipline.

Part. pas.

Si non s'en esmenda, sia endisciplinatz.

(chap. Si no s'en corregix, que sigue dissiplinat o disciplinat.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 17.

S'il ne s'en corrige, qu'il soit puni par la discipline.

Discretio, Discrecio, s. f., lat. discretio, discrétion, équité, discernement, droiture. 

En aysso deu hom aver discretio e razo. V. et Vert., fol. 60.

En cela on doit avoir discrétion et raison.

Naturals discrecios 

De causir entre be e mal.

Brev. d'amor, fol. 54.

Naturel discernement de choisir entre bien et mal. 

Fig. Discrecios es maire de totas vertutz.

(chap. La discressió es la mare de totes les virtuts.)

Regla de S. Benezeg, fol. 75. 

Discrétion est mère de toutes vertus. 

CAT. Discreció. ESP. Discreción. PORT. Discrição. IT. Discrezione.

2. Discret, adj., lat. discretus, discret. 

En tas responsios 

E savis e discretz.

V. de S. Honorat. 

Et sage et discret en les réponses. 

Triar deu cascus persona

Ad amar discreta e bona.

Brev. d'amor, fol. 3. 

Chacun doit trier personne discrète et bonne pour aimer.

- Titre de respect.

Venerables et discrets senhors.

Tit. de 1490. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Vénérables et discrets seigneurs.

CAT. Discret. ESP. PORT. IT. Discreto. (chap. discret, discrets, discreta, discretes com les de Queretes.)

3. Discretiu, adj., lat. discretivus, distinguant, séparatif.

Virtut gustativa que es discretiva et aprehensiva de sabors... Sen comu qui es perceptiu, discretiu, judicatiu de cauzas visiblas. 

Eluc. de las propr., fol. 14 et 17.

Vertu dégustative qui est séparative et appréhensive de saveurs... 

Sens commun qui est perceptif, distinguant, jugeant les choses visibles.

4. Discretamen, adv., discrètement. 

Fassa discretamen e drechurieramen so que fara.

(chap. Que faigue discretamen y a dretes lo que fará.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 5. 

Fasse discrètement et honnêtement ce qu'il fera.

CAT. Discretament. ESP. PORT. IT. Discretamente.

5. Indiscretio, s. f., indiscrétion. 

Alcunas vetz ve de indiscretio o de folla devotio.

V. et Vert., fol. 13. 

Aucunes fois vient d'indiscrétion ou de folle dévotion.

CAT. Indiscreció. ESP. Indiscreción. PORT. Indiscrição. IT. Indiscrezione. (chap. indiscressió, indiscressions.)

6. Secret, s. m., lat. secretum, secret. 

Es mutz, 

E ja per el nostre secret

Non er saubutz.

(chap. Es mut, y ya per nell lo nostre secret no sirá sabut.)

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

Il est muet, et jamais notre secret ne sera su par lui.

Tu non deves descubrir ton secret a nulh home.

(chap. Tú no deus descubrí ton (lo teu) secret a cap home; nulh: nul: 0)

Liv. de Sydrac, fol. 79.

Tu ne dois découvrir ton secret à nul homme. 

Adjectiv. 

Aysso es us dels secretz concelhs de Dieu.

(chap. Aixó, aissó, açó, assó es un dels secrets consells de Deu.)

V. et Vert., fol. 53.

Ceci est un des secrets conseils de Dieu.

Adv. comp. Que hom l'amonesta una vetz o doas a secret.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 14.

(chap. Que hom lo amonesto una vegada o dos en secret.)

Qu'on l'admoneste une fois ou deux en secret.

Se rescon en lo secret, en la ombra de la peira.

V. et Vert., fol. 55. 

Se cache dans le secret, à l'ombre de la pierre. 

CAT. Secret. ESP. PORT. IT. Secreto. (chap. secret, secrets, secreta, secretes; se diu tamé secreto, secretos per castellanisassió.)

7. Secretamen, Secretament, adv., secrètement.

Deu tramettre secretamen alcus dels fraires savis.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 15. 

Doit transmettre secrètement aucuns des frères instruits.

Per que Karlles secretament

A tapin se met en la via.

V. de S. Honorat. 

C'est pourquoi Charles se met en chemin secrètement en tapinois.

CAT. Secretament. ESP. PORT. IT. Secretamente. (chap. secretamen)


8. Secreta, s. f., secrète, sorte d'oraison.

Ajustet en la secreta de la messa sanhtas paraulas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90. 

Il réunit en la secrète de la messe de saintes paroles. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Secreta. IT. Segreta.

9. Secretari, s. m., lat. secretarius, secrétaire.

Si m recebetz am vostre secretari. Leys d'amors, fol. 152.

(chap. Si me ressibiu en lo vostre secretari.)

Si vous me recevez avec votre secrétaire.

Secretari de mossen Huc de Belloi.

Tit. de 1293. DOAT, t. CXXXII, fol. 201. 

Secrétaire de monseigneur Hugues de Belloi. 

CAT. Secretari. ESP. PORT. IT. Secretario. (chap. secretari, secretaris, secretaria, secretaries; secretaría, secretaríes.)


Disertament, s. m., enjolivement. 

Per lo disertament e per l'adobamen.

Tit. de 1257. DOAT, t. LXXXIX, fol. 34.

Pour l'enjolivement et pour l'arrangement.


Dissenteria, Discenteria, s. f., lat. dissenteria, dyssenterie.

Senhals de dissenteria so sanguinenca egestio, del ventre torcio, pongitiva dolor. Eluc. de las propr., fol. 94.

Les signes de dyssenterie sont évacuation sanguinolente, torsion du ventre, poignante douleur. 

De discenteria sana.

Brev. d'amor, fol. 50.

Guérit de dyssenterie.

CAT. ESP. (disentería) PORT. Disenteria. IT. Dissenteria. (chap. dissentería.)


Dissipar, Discipar, Decipar, v., lat. dissipare, dissiper, chasser, ruiner, détruire. 

Dissipa nivols et ploias.

Eluc. de las propr., fol. 133. 

Dissipe nuages et pluies. 

Las ciutatz qu'om decipava totas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 56. 

Les cités qu'on détruisait toutes. 

Aquelhs que agrieivon e dissipon e devoron las pauras gens.

V. et Vert., fol. 90.

Ceux qui grèvent et ruinent et dévorent les pauvres gens.

Part. pas. Em del sieu sant loc discipat. 

G. Riquier: Be m degra. 

Nous sommes chassés de son saint lieu. 

Si una vila o una ciutatz era distruida o dissipada per guerra.

(chap. Si una vila o una siudat ere destruida o dissipada per guerra.)

Leys d'amors, fol. 41.

Si une ville ou une cité était détruite ou ruinée par guerre.

CAT. Dissipar. ESP. Disipar. PORT. Dissipar. IT. Dissipare. (chap. dissipá: dissipo, dissipes, dissipe, dissipem o dissipam, dissipéu o dissipáu, dissipen.)

2. Dissipation, s. f., lat. dissipatio, dissipation, ruine. 

Van li apausar la dissipation

Dels bens de l'evescat.

V. de S. Honorat. 

Vont lui opposer la dissipation des biens de l'évêché.

Per motas cruels mortz et per motas autras dissipatios.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 34. 

Par de nombreuses morts cruelles et par plusieurs autres ruines.

CAT. Dissipació. ESP. Disipación. PORT. Dissipação. IT. Dissipazione.

3. Dissipayre, Disipaire, s. m., lat. dissipator, dissipateur. 

Exterminayre e dissipayre. Eluc. de las propr., fol. 12.

(chap. Exterminadó y dissipadó.)

Exterminateur et dissipateur.

Sanh Lops dih: E ieu lops disipaires del parc.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 50. 

Saint Loup dit: Et je suis loup dissipateur du parc.

CAT. Dissipator. ESP. Disipator (disipador). PORT. Dissipador. IT. Dissipatore. (chap. dissipadó, dissipadós, dissipadora, dissipadores.)


Distinctio, Distinzion, s. f., lat. distinctio, distinction, discernement.

Ab grant distinctio fai aquo que faras. Trad. de Bède, fol. 53. 

Fais avec grand discernement ce que tu feras.

(chap. Fes en gran coneiximén lo que farás. Distinsió, v. distinguí.)

Senes acceptio e distinctio de personas.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 34. 

Sans acception et distinction de personnes.

Loc. Segon la via de distinctio. Trad. d'Albucasis, fol. 24.

Selon la voie de distinction. 

Adv. comp. Pot ses destinzion al marit donar e laissar so que s volra.

Statuts de Montpellier de 1204. 

Peut sans distinction donner et laisser au mari ce qu'elle voudra.

CAT. Distincció. ESP. Distinción. PORT. Distinção. IT. Distinzione.

2. Distinguir, Destinguir, v., lat. distinguere, distinguer, reconnaître.

Part. prés. Distingent per capitols. Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Distinguant par chapitres.

Part. pas. Destinguit en divers libres... E 'l regne de Constantinople deu esser destinguitz maier del regne dels Romas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 156 et 110. 

Distingué en divers livres... Et le royaume de Constantinople doit être reconnu plus grand que le royaume des Romains.

CAT. Distingir. ESP. PORT. Distinguir. IT. Distinguere. 

(chap. distinguí: distinguixco, distinguixes, distinguix, distinguim, distinguiu, distinguixen; distinguit, distinguits, distinguida, distinguides.)

3. Distinctament, adv., distinctement.

Conoysh clarament e distinctament la divinal essencia... Que l'uelh distinctament no la poyria percebre... Parlar es distinctament votz formar. Eluc. de las propr., fol. 10, 15 et 45.

Connaît clairement et distinctement la divine essence... Que l'oeil ne pourrait la percevoir distinctement... Parler est former voix distinctement.

CAT. Distinctament. ESP. Distintamente. PORT. Distinctamente. 

IT. Distintamente. (chap. distintamen.)

4. Endestinctamens, adv., du lat. indistinctus, indistinctement.

Tuch deien... endestinctamens.

Tit. de 1391, bailliage de Sisteron. 

Tous doivent... indistinctement.

CAT. Indistinctament. ESP. Indistintamente. PORT. Indistinctamente. 

IT. Indistintamente. (chap. indistintamen, sense diferensia, indiferentamen, indiferénmen.)


Disputa, s. f., lat. disputatio, dispute. 

Denan Pharaho ac disputa.

(chap. Dabán del Faraó va ñabé disputa.)

Trad. en prose de l'Évangile de Nicodème. 

Devant Pharaon il y eut dispute.

CAT. EST. PORT. IT. Disputa. (chap. disputa, disputes.)

2. Desputar, v., lat. disputare, disputer, discuter. 

Desputar am los enchantadors.

(chap. Disputá en los encantadós.)

Trad. en prose de l'Évangile de Nicodème. 

Disputer avec les enchanteurs.

Me platz desputar una questio.

L'Arbre de Batalhas, fol. 146. 

Il me plaît discuter une question.

CAT. ESP. PORT. Disputar. IT. Disputare. (chap. disputá: disputo, disputes, dispute, disputem o disputam, disputéu o disputáu, disputen. Disputat, disputats, disputada, disputades.)


Divicias, s. f. pl., lat. divitias, richesses.

De totas mas divicias. Brev. d'amor, fol. 96. 

De toutes mes richesses.

PORT. Divicias. IT. Divizie. (chap. divisa, divises. De totes les meues divises, riqueses, pago primissies, la déssima, etc.)

2. Dieutat, s. f., richesse.

Anc gran rieutatz

No fon dieutatz. 

T. de Lignaure et de G. de Borneil: Ara m platz. 

Oncques grande abondance ne fut richesse.


Doana, s. f., douane, lieu d'entrepôt des marchandises, et où l'on paie les droits.

Si son en terra de Sarrazis, en doana o pauzon.

Statuts de Montpellier de 1258. 

S'ils sont en terre de Sarrasins, ils le posent en douane.

CAT. Duana, aduana. ESP. PORT. Aduana. IT. Dogana. (chap. Aduana, aduanes; aduané, aduanés, aduanera, aduaneres.)


Doctor, s. m., lat. doctor, docteur.

De sapiencia l'appellaven doctor

Poëme sur Boèce. 

L'appelaient docteur de sagesse.

Ni m tengua per doctor.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Ni me tienne pour docteur. 

Doctors de theologia.

(chap. Doctós de teología.)

Eluc. de las propr., fol. 136. 

Docteurs de théologie.

Los sants doctors de la religion crestiana.

(chap. Los sans doctós de la religió cristiana.)

V. et Vert., fol. 19. 

Les saints docteurs de la religion chrétienne. 

CAT. ESP. Doctor. PORT. Doutor. IT. Dottore. (chap. Doctó, doctós, dotó, dotós : meche, meches; doctora, dotora, doctores, dotores, mechesa, mecheses.)

2. Doctrina, s. f., lat. doctrina, doctrine, science, instruction. 

Car nulhs non a doctrina 

Ses autrui disciplina.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Car nul n'a doctrine sans enseignement d'autrui. 

Es de bona doctrina.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo. 

Il est de bon enseignement. 

CAT. ESP. Doctrina. PORT. Doutrina. IT. Dottrina. (chap. doctrina, dotrina, doctrines, dotrines.)

3. Doctrinament, s. m., enseignement.

Per disciplina et doctrinament. Eluc. de las propr., fol. 258. 

(chap. Per dissiplina y doctrinamén : enseñamén : amostramén. A Cataluña ha ñagut mol adoctrinamén catalanista los radés coranta añs. 

Ya sabíe Tarradellas lo que veníe en l' enano mafiós, Jordi Pujol Soley.)

Par discipline et enseignement.

IT. Dottrinamento.

4. Doctrinador, s. m., professeur, docteur, enseignant.

Sens, per nulh doctrinador,

Ses bon cor, no pot melhurar.

Giraud de Borneil: Abans qu'el. 

Sens, par nul professeur, sans bon coeur, ne peut améliorer.

CAT. Doctrinayre. ESP. Doctrinador. PORT. Doutrinador. IT. Dottrinatore. (chap. Doctrinadó, mestre, maestre, professó, enseñadó, amostradó; doctrinadora, professora, mestra, amostradora.)

5. Doctrinal, adj., doctrinal. 

Per doctrinal enformacio...

Donar ad elas doctrinals instruccios.

Eluc. de las propr., fol. 10 et 70. 

Par information doctrinale... 

Donner à elles instructions doctrinales.

CAT. ESP. Doctrinal. PORT. Doutrinal. IT. Doctrinale. (chap. doctrinal, doctrinals.) 

6. Doctrinar, v., endoctriner, prêcher.

Deg me tres vez doctrinar.

Marcabrus: Assatz m'es.

Me dut prêcher trois fois.

Part. pas. Doctrinatz,

Emparlatz 

De bon' aventura.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut. 

Instruit, informé de bonne aventure. 

Pueis, cant las ac totas sacradas

Per mongas e gen doctrinadas.

V. de sainte Enimie, fol. 39. 

Puis, quand elle les eut toutes consacrées pour religieuses et bien endoctrinées. 

Substantiv. Non pas solamant als bos et als privaz, mas als non doctrinaz. Trad. de Bède, fol. 74.

Non pas seulement aux bons et aux privés, mais aux non instruits. 

ANC. FR. Bien le doctrine de lor ordre.

Roman du Renart, t. II, p. 206. 

Et de toz biens est doctrinée. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 29.

ESP. Doctrinar. PORT. Doutrinar. IT. Dottrinare. (chap. doctriná, predicá.)

7. Document, s. f., lat. documentum, document.

Trobet per cartas et per autres documents. 

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CLXXV, fol. 264. 

Trouva par chartes et par autres documents.

Contengut en alcuns document o documentz.

(chap. Contingut an alguns documén o documens.)

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 9. 

Contenu en quelque document ou documents. 

CAT. Document. ESP. PORT. IT. Documento.

8. Adoctrinar, v., endoctriner, enseigner, instruire.

Per c'omz se deu ab savis adonar

Et ab lials per mielhs adoctrinar.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

C'est pourquoi on se doit adonner avec les sages et avec les loyaux pour mieux s'instruire. 

... Fero 'l letra essenhar, 

E saviamen adoctrinar.

V. de S. Alexis. 

... Le firent apprendre la littérature, et sagement endoctriner.

A lo a l' escola mes,

On los autres adoctrinava

Lo maystre e 'ls enseynava.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

L'a mis à l'école, où le maître endoctrinait et enseignait les autres. 

Part. pas. Mot leu fora adoctrinat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Bientôt il serait endoctriné.

En la etat 

Que dec esser adoctrinatz.

V. de S. Alexis. En l'âge qu'il dut être enseigné. 

CAT. ESP. Adoctrinar. IT. Addottrinar. (chap. adoctriná, enseñá, instruí.)

9. Endoctrinamen, s. m., doctrine, enseignement.

Mostret drechamens 

La via de veritat e 'ls endoctrinamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Montra directement la voie et les doctrines de vérité.

CAT. Endoctrinament.

10. Endoctrinar, v., endoctriner, enseigner.

Volguistz nos endoctrinar

Co es neteza cara res.

Los VII gauz de la maire.

Voulûtes nous enseigner comment pureté est précieuse chose.

Han la cura de nos ensenhar et endoctrinar.

Les dix Commandements de Dieu. 

Ont le soin de nous enseigner et endoctriner. 

Part. pas. Car es enrazonatz

De rimas, de romans, et es endoctrinatz. 

Izarn: Diguas me tu.

Car tu es savant en rimes, en romans, et es endoctriné.

CAT. Endoctrinar. IT. Indottrinare. (chap. endoctriná)


Dogua, s. f., douve, creux, cavité.

Partida del obrage per nos fach en la dogua del valat.

Tit. de 1434, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 240. 

Partie de l'ouvrage par nous fait en la douve du fossé.

O dogas o archas.

(chap. O forats, forigons, o arques; com a Torredarques.)

Torre de Arcas, Torredarques, escudo, escut

Cartulaire de Montpellier, fol. 130.

Ou douves ou coffres.

ANC. FR. De ci qu'as doves des fossés. 

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 120. 

IT. Doga.


Dol, s. m., lat. dolus, dol, fraude.

Mas tan dol en a en la gen...

Per que valors dissen.

P. Cardinal: Qui vol aver.

Mais il y a tant de dol en la gent... par quoi valeur descend.

Per dol o per malvolenza.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XVI, p. 129. 

Par dol ou par malveillance.

(N. E. Comparen ustedes el provenzal de Francia, en 1461, con el que escribían los deputats del General de Cathalunya en ese mismo año, e incluso posteriores, resposta de hoc o de no

Más claro, el agua, ayga, aigua, aygua.)

CAT. Dol. ESP. PORT. IT. Dolo.