champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
miércoles, 6 de mayo de 2026
Salubramens - Salvar
viernes, 26 de julio de 2024
1. 9. De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.
Capítul IX.
De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.
O u hay ensomiat o u hay vist; yo crec que es lo segón. ¡Y en quina ocasió y cóm u vach vore! Encara me bull la sang y me se ensén lo coraje de pensáu. ¡Cobart! Allí debía morí, allí debía acabá, que esta va sé la seua intensió o lo seu aturdimén. Pero me va salvá l'ángel antic de Pedro Saputo perque sabíe que passán lo tems había de tindre la inspirassió de escriure la seua vida. Agraíxco la seua protecsió, y cumplixco lo encárrec de la Providensia.
Tenen los de Almudévar, a la part del poble que mire cap a Saragossa, un santuari y capella de la nostra Siñora de la Corona a un puch o eixecada aon a un atre tems estáe lo castell dels moros.
Y com la habíen renovat de la seua dixadesa y ruines van volé tamé pintala, buscán pera la obra un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes; éste va demaná tressentes libres jaqueses per lo seu traball en la condissió que ell ficaríe los colós y l'aigua llimpia.
U va sabé lo chiquet Pedro Saputo y se va alegrá mol perque volíe sabé de pintura, faltanli entre atres coses vore la compossisió y mescla dels colós, ya que al dibuix habíe arribat al extrem de primor y fassilidat. Va aná al mestre Artigas y li va di que lo prenguere com aprendís y criat; y la primera vegada no va volé. Pedro va rogá, suplicá, y veénlo sempre du li va di una mica enfadat pero templadamén:
- Miréu, pos, siñó mestre Artigas, que vullguéu o no vullgáu yo hay de sé lo vostre discípul; y si no, lo vostre mestre.
Lo va mirá entonses lo mestre Artigas, va menejá lo cap y va contestá:
- Yo tos admitixgo, chiquet Pedro, perque me es impossible fé un atra cosa obliganme una forsa secreta que no sé lo que es; pero entén que sirás lo meu discípul mentres sápigues menos que yo y may lo meu mestre encara que arribos a pintá milló que Miguel Ángel, perque per an aixó han de passá mols añs y yo soc ya vell, que ting sixanta y nou añs, y an ixa hora que me buscon al món.
Y tots se van admirá de que lo mestre Artigas li haguere contestat tan blanamen, perque ere de condissió mol aspra, de voluntat absoluta y de opinió forta y asserada.
Van escomensá, pos, a pintá; y lo primé que lo mestre li va enseñá va sé a moldre los colós; y Pedro li preguntáe moltes vegades cóm se mesclaben y quina diferensia ñabíe dels que portáen oli als que no ne dúen, en atres coses del art. Lo mestre Artigas se importunabe, pero unes vegades de bona gana, y atres de mala, satisfée al discípul; y alguna tamé se quedabe mut o li allargáe una clatellada per resposta. Pero ell no se aburríe ni arredráe, sino que cada día procuráe servil en mes afissió y tornáe a les preguntes.
Habíen demanat los del consell al mestre Artigas que primé pintare parres y muixons y después lo que vullguere; y va pintá a la faixa del altá a la má dreta un abre en una parra y mols muixons an ella picán los raíms; y a la punta de un sarmén que fée eixí per un costat va pintá un corv. Li va di entonses Pedro:
- Siñó mestre Artigas, si me done llissensia li diré una cosa que observo an esta pintura. La hi va doná, y va di:
- Astí hau pintat un corv a la parra, y los corvs mes van als muladás que a les viñes. Una garsa quedaríe milló. Se va assombrá lo mestre Artigas per l'atrevimén del discípul, y li va maná que callare y no sen ixquere de moldre los colós. Va passá un rato, y un atra vegada va di Pedro Saputo:
- Pos encara si me donáreu llissensia diría un atra cosa, siñó, mestre meu.
- No te la dono, va contestá éste mol alsada la veu.
- Es una cosa sense importansia, va replicá lo sagal: volía di a vostra mersé que lo corv té que pesá tan com una gallina o poc menos; y de raó hauríe de fé inclinás eixe sarmén solt, y la vostra mersé lo ha pintat tan tiesso com si fore de asser o lo corv estiguere fofo. Al sentí aixó va sé tan gran la rabia del mestre Artigas, que no podén atiná en les paraules va acudí al cacharro dels colós que teníe entre les mans y la hi va aviá en molta furia, chafanse en trossets contra enterra perque lo chiquet va esquivá lo tiro, y va di:
- No vull pintá mes, perque eres un llauradó, un descarat, un insolén, un perillán, un grandíssim bellaco. Y va cridá al poble, y ajuntanlos a la plassa los va di, que mentres tingueren al poble al atrevit de Pedro Saputo, no pintaríe la capella. Entonses Pedro Saputo va demaná llissensia pera parlá y va contá lo que habíe passat en lo seu mestre; y li van doná la raó y lo van aprobá, y no van volé que sen aniguere del poble.
- Pos men aniré yo, va contestá mol emborrascat lo mestre Artigas.
- Anéu en hora bona, van cridá tots; pero que no se pinto la capella. Y Pedro Saputo eixecán la veu desde una pedra va di al poble:
- Si lo mestre Artigas sen va y vatres voléu yo pintaré la capella.
- ¡Que la pinto, que la pinto!, va cridá lo gentío. Y lo justissia y lo consell en los prohomens del poble van encarregá la pintura a Pedro Saputo. Ell entonses mol contén va di:
- Ara miréu, poble de Almudévar; yo pintaré la capella de la nostra Siñora de la Corona, pero me hau de doná lo mateix que li donáeu al mestre Artigas. Y lay van prometre. Los va preguntá qué volíen que pintare, y no sabíen qué dili. Y va torná a preguntáls:
- ¿Voléu que pinta lo que veéu o lo que no veéu?
Y van contestá tots:
- Lo que no veém.
- Pos yo, va di ell, u pintaré, y tos ha de agradá.
Inmediatamen sen va aná cap a la capella y va borrá lo que habíe pintat lo mestre Artigas, que ere poca cosa. Tres mesos va está pintán, y va acabá l' obra y va di al poble a la plassa:
- La pintura está acabada. Ara vull que la ermita estigue vuit díes uberta pera que vaiguen a vórela tots los del poble, grans y minuts, sabuts y ignorans, y que si algú trobe defectes a la pintura me los digue pera enmendáls. Y van aná tots a vórela y ningú va trobá cap falta, sino al contrari, lo alabáen mol y díen:
- ¿Cóm sap fé aixó lo fill de la pupila, que es un chiquet y ningú la hi ha amostrat? Pero li van di que no enteníen les escenes que habíe pintat ni la intensió de ixos cuadros. Y ell los va di:
- Escolteume, fills de Almudévar: yo tos vach preguntá si había de pintá lo que veéu o lo que no veéu, y me vau contestá que pintara lo que no veéu. Pos be: segons ixa paraula, yo tos hay pintat a un lienzo dos cuadros; la un es un olivá, y l’atre una viña, que són coses que pera vore teniu que aná a Huesca y al Semontano; pero lo que es al vostre lloc no les veéu per dixats y dropos.
Al atre lienzo ñan dos cuadros mes; la un es una dona de casa seua mol asseada y cuidada, mol atenta, modesta y aplicada a la seua faena y a la inteligensia de les coses del gobern doméstic, la volten dos chiquets y una chiqueta, fills seus mol grassiosos, llimpios, asseats, ben vestits y criats; que tamé es cosa que no veéu al vostre poble. Al atre ña una sogra y una nora minchán les dos a un plat mol concordes, amigues y ben animades entre elles: cosa que tampoc veéu a la aldea. Per lo voltán y per l'aire ñan bosques, fieres y muixons, nugols, y atres coses segons me s'anáen ocurrín, importabe poc que foren estes o datres. Y a dal a la bóveda o sel de la capella hay pintat a María Santíssima en les mans tancades perque no ña an este poble qui les óbrigue en orassions devotes y sinseres, y la obligo a obriles pera dixá caure damún de vatres les bendissions de que les porte plenes.
Al sentí esta explicassió se van quedá tots espantats de la sabiduría de les pintures, y van cridá mol rato en gran ardó y jubileu:
- ¡Es verdat!, ¡es verdat! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva lo fill de la pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y lo van agarrá y lo van portá a muscles a casa seua alabanlo y cantán a la seua gloria y lo van presentá a sa mare y li van di que ere la dona mes dichosa del món. Ella lo va ressibí plorán de goch, y va doná a tots les grassies per aquell favor que mostraben a son fill.
Original en castellá:
Capítulo IX.
De cómo Pedro Saputo pintó la capilla de la Virgen de la Corona.
O lo he soñado o lo he visto; yo creo que es lo segundo. ¡Y en qué ocasión y cómo la vide! Aún me hierve la sangre y se me enciende el coraje de pensarlo. ¡Cobarde! Allí debí morir, allí debí acabar, que ésta fue su intención o su aturdimiento. Pero me salvó el ángel antiguo de Pedro Saputo porque sabía que andando el tiempo había de tener la inspiración de escribir su vida. Agradezco su protección, y cumplo el encargo de la Providencia.
Tienen los de Almudévar, a la parte del pueblo que mira a Zaragoza, un santuario y capilla de Nuestra Señora de la Corona en un pueyo o montecillo donde en otro tiempo estuvo el castillo de los moros. Y como la hubiesen renovado de su vetustad y ruinas quisieron también pintarla, buscando para la obra un pintor muy afamado de Huesca llamado Raimundo Artigas, hombre melancólico, estreñido de genio, bilioso de color, seco de carnes, largo de cuello y claro de barbas; el cual pidió trescientas libras jaquesas por su trabajo con la condición que él pondría los colores y el agua limpia.
Súpolo el niño Pedro Saputo y se alegró mucho porque quería saber de pintura, faltándole entre otras cosas ver la composición y mezcla de los colores, puesto que el dibujo había llegado al extremo de primor y facilidad. Fue al maestro Artigas y le dijo le tomase por su aprendiz y criado; y la primera vez no quiso. Porfió Pedro, rogó, suplicó, y viéndole siempre duro le dijo un poco despechado pero templadamente. - Mirad, pues, señor maestro Artigas, que queráis que no queráis yo he de ser vuestro discípulo; y si no, vuestro maestro. Miróle entonces el maestro Artigas: meneó la cabeza y respondió: - Yo os admito, niño Pedro, porque me es imposible otra cosa obligándome una fuerza secreta que no sé lo que es; pero entended que seréis mi discípulo mientras supiéredes menos que yo y nunca mi maestro aunque lleguéis a pintar mejor que Miguel Ángel, porque para eso han de pasar muchos años e yo soy ya viejo, que tengo sesenta y nueve, y a esa hora que me busquen en el mundo. Y todos se admiraron de que el maestro Artigas le hubiese respondido tan blandamente, porque era de condición muy áspera, de voluntad absoluta y de opinión fuerte y acerada.
Comenzaron, pues, a pintar; y lo primero que el maestro le enseñó fue a moler los colores; y Pedro le preguntaba muchas veces cómo se mezclaban y qué diferencia había de los que llevaban aceite a los que no llevaban, con otras cosas del arte. El maestro Artigas se importunaba, pero unas veces de buena gana, y otras de mala, satisfacía al discípulo; y alguna también se le quedaba mudo o le alargaba un pescozón por respuesta. Mas él no se aburría ni arredraba, sino que cada día procuraba servirle con más afición y tornaba a las preguntas.
Habían pedido los del concejo al maestro Artigas que primero pintase parras y pájaros y después lo que quisiese; y pintó en la faja del altar a la mano derecha un árbol con una parra y muchos pájaros en ella picando las uvas; y en la punta de un sarmiento que hacía salir por un lado pintó un cuervo. Díjole entonces Pedro: - Señor maestro Artigas, si me dais licencia diré una cosa que observo en esta pintura. Diósela, y dijo: - Ahí habéis pintado un cuervo en la parra, y los cuervos más van a los muladares que a las viñas. Asombróse el maestro Artigas por el atrevimiento del discípulo, y le mandó que callase y no saliese de su molimiento de los colores. Pasó un rato, y otra vez dijo Pedro Saputo: - Pues aun todavía si me dieseis licencia diría alguna otra cosa, señor, maestro mío. - No te la doy, respondió éste muy alzada la voz de punto. - Es una friolerilla, replicó el muchacho: quería decir a vuestra merced que el cuervo debe pesar tanto como una gallina o poco menos; y de razón había de hacer inclinar ese sarmiento suelto, y vuestra merced le ha pintado tan tieso como si fuese de acero o el cuervo estuviese fofo. Al oír esto fue tan grande la ira del maestro Artigas, que no pudiendo atinar con las palabras acudió al cacharro de los colores que tenía entre las manos y se lo tiró con mucha furia, rompiéndose en menudos pedazos contra el suelo porque el niño hurtó el cuerpo al tiro, y dijo: - No quiero pintar más, porque eres un labrador, un descarado, un insolente, un malsín, un grandísimo bellaco. Y se fue de aquel paso y llamó al pueblo, y ayuntado en la plaza dijo, que mientras tuviesen en el lugar al atrevido y vano de Pedro Saputo, no quería pintar la capilla. Entonces Pedro Saputo pidió licencia para hablar y contó lo que había pasado con su maestro; y le dieron la razón y lo aprobaron, y no quisieron que se fuese del lugar. - Pues me iré yo, respondió muy aborrascado el maestro Artigas. - Idos enhorabuena, gritaron todos; mas que no se pinte la capilla. Y Pedro Saputo levantando la voz desde una piedra dijo al pueblo: - Si el maestro Artigas se va y vosotros queréis yo pintaré la capilla. - ¡Que la pinte, que la pinte!, gritó la multitud. Y el justicia y el concejo con los prohombres del pueblo encargaron la pintura a Pedro Saputo. Él entonces muy contento dijo: - Agora mirad, pueblo de Almudévar; yo pintaré la capilla de Nuestra Señora de la Corona, pero me habéis de dar lo mismo que dabais al maestro Artigas. Y se lo prometieron. Preguntóles qué querían que pintase, y no sabían qué decirle. Y tornó a preguntarles: - ¿Queréis que pinte lo que veis o lo que no veis? Y respondieron todos: - Lo que no vemos. - Pues yo, dijo él, lo pintaré, y gustaros ha por mi cuenta.
Inmediatamente se fue a la capilla y borró lo que había pintado el maestro Artigas, que era aún poco y no muy en su lugar. Tres meses estuvo pintando, y concluyó la obra y dijo al pueblo en la plaza: - La pintura está acabada. Agora quiero que la ermita esté ocho días abierta para que vayan a verla todos los del lugar, grandes y chicos, sabios e ignorantes, y que si alguno encuentra defectos en la pintura me los diga para enmendallos. Y fueron todos a verla y nadie halló falta alguna, sino al contrario le alababan mucho y decían: - ¿Cómo sabe hacer esto el hijo de la Pupila, que es un niño y nadie le ha enseñado? Pero le dijeron que no entendían las escenas que había pintado ni la intención de aquellos cuadros. Y él les dijo: - Oídme, hijos de Almudévar: yo os pregunté si había de pintar lo que veis o lo que no veis, y me respondisteis que pintase lo que no veis. Pues bien: según esa palabra, yo os he pintado en un lienzo dos cuadros; el uno es un olivar, y el otro una viña, que son cosas que para ver tenéis que ir a Huesca y al Semontano; pero lo que es en vuestro lugar no las veis por vuestra mucha desidia y cobardía. En el otro lienzo hay otros dos cuadros; el uno es una mujer de su casa muy aseada y cuidadosa, muy atenta, modesta y aplicada a su labor y a la inteligencia de las cosas del gobierno doméstico, rodeándola dos niños y una niña, hijos suyos muy graciosos, limpios y bien vestidos y criados; que también es cosa que no veis en vuestro lugar. En el otro hay una suegra y una nuera comiendo las dos en un plato muy concordes, amigas y bien animadas entre sí: cosa que tampoco no veis en el lugar. Por ahí alrededor y por el aire hay bosques, fieras y pájaros, nubes, y otras cosas según me iban ocurriendo, como quiera que importaba poco fuesen éstas u otras. Y arriba en la bóveda o cielo de la capilla he pintado a María Santísima con las manos cerradas porque no hay en este pueblo quien se las abra con oraciones devotas y humildes, y la obligue a abrirlas para dejar caer sobre vosotros las bendiciones de que las trae llenas.
Al oír esta explicación quedaron todos espantados de la sabiduría de las pinturas, y gritaron mucho rato con grande ardor y júbilo: - ¡Es verdad!, ¡es verdad! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva el hijo de la Pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y le tomaron y le llevaron en hombros a su casa alabándole y diciendo cantares en su gloria y lo presentaron a su madre y le dijeron que era la mujer más dichosa del mundo. Ella le recibió llorando de gozo, y dio a todos las gracias por aquel favor que mostraban a su hijo.
miércoles, 17 de julio de 2024
Libre de caça. Libre de animals de casar.
N.° 1295 En la cubierta: Libre de caça. Libre de animals de casar.
Hoja 2.a: Capitol de les fayçons e dels plomatges que deuen hauer los sparuers per a ser bons.
(N. E. esparvers. Hay que consultar a Deudes de Prades, Auzels cassadors; por ejemplo en las obras de Raynouard.)
94 hojas útiles, excepto las 1.a y última en blanco y las 90 a 96, de las que sólo se conserva la parte inferior; foliación 4 a 91 (las primeras hojas han sido cortadas). - Papel, cuya filigrana consiste en mano con estrella de cinco puntas, 0,314 alto X 0,215 ancho: caja escritura 0,236 X 0,154. - Letra S. XV; algunos claros prueban (que) es una copia.
Perg.°
(De la Librería de D. Vicente Hernández Máñez.)
¿Será el presente tratado la obra de cetrería del famoso Antonio de Vilaragut que cita Salvá?
Se conservan los capítulos siguientes:
De les fayçons e dels plomatges que deuen hauer los sparuers per a ser bons.
De les condicions, maneres e volers que deu aver lo astor prim que es dit femeniu.
Dels mijans astors quins deuen eser.
Dels noms de les plomes del cors de qualquier oçell.
Dels astors terçols que son dits mascles e son los menors.
Quant e com deu hom traure del niu e criar astors e sparuers e per conseguent tots altres ocells de presa.
Com deu fer hom hobrir la boca al falco o al oçell.
Per a fer bo e ben volar e ben casar e ardit al astor o esparuer.
Dels astors o esparuers que son de auol cor e de auol condicio que no uolen caçar ne pendre res e an bona talla e bona pena. (N. E. Pena : ploma : com lo rat penat.)
De les natures dels falcons e dels oçells de presa e de les talles e fayçons e plomatges de aquells quines an a esser per a ser bons.
De no pendre lo falco o lo oçell si gran nesisitat no es.
Com deu hom tenir lo falco o lo oçell e que li deu hom fer quant lo a brau e saluatge.
Del pes cantitat e mesura de medeçines e altres coses que son conuenibles e haura prou qualquier oçell segons lo gran de aquell poch mes o menys.
Com deu abaxar hom los falcons o los oçells.
De la barra o percha qui es bona pera tenir qualseuol ocell.
Per a fer adompdar e amançar e asossegar a oçell malenconich e per ferli perdre que nos debata molt, ni basque e sia pus ayna dompde el fara abaxar molt e perdre algun poch de la brauea e fets axi.
De quant haurets tengut lo falco o lo oçell deu o quince jorns e sera bax e vendra be al puny quey salte volenters o un poch al lloure seguentment que li deuets fer e fets li pebrada e daula y en deju que no haja menjat res a hora de misses majors.
Seguentment que deueu fer al oçell e com li adobareu la nefa e en quin temps ne quant.
De quant voldrets dar la dita bossa o porga al falco o al oçell per denejar (N. E. netejar) li lo ventrell com ho farets.
Qui deu hom fer al falco o al ocell quant hom coneix questa algun poch empachat e volrets que esmirle be.
De la poluora que es mol bona per a dar al falco o al ocell que volrets questiga llarch de ventre.
Per a quant conuendra de dar plomada al falco o al ocell e com la y dareu e quant e en quina manera.
Com deu hom guardar de llançar ne fer pendre al aztor ni al falco ni al oçell ralees ni ceuar lo y ne darliu amenjar.
Com se deu a saytar falco monteri o pelegri a perdiu.
Per a afaitar lo falco a llebre o a perdiu o a altra cosa la qual vos volrets.
Com vos deuets guardar de dar a menjar al oçell que esta molt flac e baix.
Per a tornar gras e engordar lo ocel, que sia vengut a gran flaquea e de falliment (defalliment) de carns.
Quant deu hom tenir lo falco o lo oçell flach o gros segons lo temps.
Com deu exer avisat tot caçador per a caçar be ab lo falco o ab lo oçell.
Per a guardar que lo falco o lo ocell no rode per desig de sol e de esser sbanyat car mols sen van per aquesta raho.
Del falco o del ocell qui desempara la preso qui presa aura ans que y plegue son senyor.
Per a fer ardit lo falco o lo oçell.
Si lo falco o lo ocell es squiu que nos dexe cobrar.
De quant lo falco o lo oçell sesbarrara o fogira del hom es ceuara de qualquier mal past que li deu hom fer.
Quant hom be de caça ab lo falco o lo ocell que li deu hom fer.
Que deu hom fer al falco o al oçell quant be de caça.
Com deuets ceuar lo vostre ocell o falco de oçells de aygua.
Com no deuets fer pendre ni dar res per medecina al falco o al ocell sino en deju si gran necessitat no es.
Per a fer curar les plomades que los falcons o los ocells se retenen.
Com no deu hom de dar plomada ni curall ni osfada al falco o al oçell.
Del falco o del ocell que apresa la plomada o lo curall e so rete que no vol llancar (llançar) per tracio que en ell regna ho (o) per malaltia.
Del falco o del oçell que te alguna cosa en lo ventrell e vomiteja e no la pot llançar per a ferla y llançar fets axi.
Quant los falcons ho los ocells tenen algunes plomades velles pegades en lo ventrell en ques conexera e com lo guarreu. (guariréu : sanaréu)
Del falco o del ocell que fa sanch per dauall ab lo que smirla.
Del falco o del oçell com lo deu hom guardar que no begua de neguna sanch en special sia guardat que no vega (begua, begue, de beure) sanch de oçell vell.
Del falco o del oçel que no sab hom quin mal sea ni lo y pot hom conexer que li deu hom fer.
De quant se aborracara alguna ploma o plomes al falco o al oçell o seli machucara o lluxara o torçra o trencara pero que del tot no sia trencada adobaules hi en la forma seguent.
Que deu hom fer al falco ho al oçell que se li haura trencada alguna ploma o plomes de les alles o de la coha prop la carn com la y deuets escatir.
Per a escatir de agulla.
De quant se li aranca alguna ploma per força al ocell.
Quant se arranca al oçell alguna ploma de les ales ho de la coha per força que li faça sanch.
Per a falco o ocell que sia tacat de oli o de grex en les plomes.
De la formiga ques fa als falcons e als oçells en les plomes de les ales e de la coha que se les tallen ab la nefa e no sab hom quin mal se han.
Per a fer desfer los hous als falcons o als oçells que son femelles.
Per a al falco o oçell que no pot pasar la gorga.
De la polbora qui es bona per a dar al falco o al oçell qui llança la gorga.
Per a qui volra fer llançar la gorga al falco o al oçell.
Per a curar falco o ocell que no pot pasar la gorga e la te ja corrompuda que li put lo ale si la y o letg e la vianda que y te dins que li farets.
Del falco o del ocell que te la gorgua e lo ventrell e les tripes fredes e per raho de aquesta fredor lança la gorgua.
Del falco o del ocell que llança la mitat de la gorga poch mes o menys.
Del falco o del ocell que te la gorga e les tripes plenes de vent.
Del falco o del oçell ques forada la gorga.
Per a falco o oçell que ha defalliment de cor que no pot volar com solia.
Quant lo falco o lo oçell te les mans inflades.
Com se deu fer oli apati.
Del falco o del oçell que te les mans inflades e no y te plaga alguna.
Dels porets e claus ques fan en les mans dels falcons o dels oçells e ab que guaran.
De la ungla quant vol eixir al falco o al oçell que las arranca del dit de la ma.
Com deu hom fer per guardar lo oçell que no se li façen les malalties de la aygua congelada en lo cap.
Que deu hom fer al falco ho al oçell per a que stiga sans tot lany.
Que deu hom fer per guardar lo falco o lo oçell que no haja aygua en lo cap e per sostenirlo sans tot lany.
Per a falco o oçell que te aygua en lo cap.
Del falco o del oçell que te aygua congelada en lo cap e te lo cap inflat.
De mal de aygua congelada ques fa als falcons o als oçells en lo cap.
De altra aygua congelada que es mala.
Si lo falco o lo oçell te blancor o desfeta o tel en lull. (l'ull)
Del falco o del oçell que te tel en lull o desfeta per colp o per als.
Del falco o del oçell que reb colp en lull e sel haura trencat.
De una malaltia ques fa als falcons o als oçells que a nom mal de cap.
Per quines rahons ve lo mal del cançer en la boca als falcons o als oçells.
De quines viandes deu hom guardar al oçell que no li de a menjar quant tendra mal de cançer en la boca.
Del falco o del ocell que te la boca inflada e no y te alre malt. (mal)
Del mal ques fa als falcons o als ocells que sels infla la boca per scalfament.
De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en la boca que dien garmolls ho grans.
De altre gormis ques fa en la boca del falco o del oçell qui es a manera de cançer lo qual es mortal sino es acorregut e curat.
De mal de cancer ques fa als falcons e als oçells en la boca.
De altre cançer ques engendra en algunes plagues o talls ques fan als falcons, o als oçells en la boca.
De altre cançer ques fa en la boca del falco o del oçell.
De altre cançer ques fa es engendra en la boca del falco o del oçell que es pijor que tots e es perillos e mortal.
De altra medeçina que es bona per a guarir mal de cançer que sia fort.
Del guermez ques fa en les orelles dels falcons o dels oçells.
Quant per alguns colps o debatudes se li sera inflat al falco o al ocell en algun lloch e se li sera alli represa alguna sanch cuallada entre lo cuyro e la carn.
Del falco o del oçell que haura rebut colp com dit es en lo altre capitol e no se li ajustara sanch ni sera molt inflat sino que u tendra blau.
De altra manera de cascament que lo falco o lo ocell esta cascat en lo cos e no pasa be lo que menja.
Per a falco o oçell que sera estat mal tractat e cascat.
Quant lo falco o lo ocell sera cascat que ha pres colps.
De altra manera de malaltia que ve per cascament als falcons o als oçells.
Del mal de fetge que ve per cascament als falcons o als oçells.
Del falco o del oçell ques debat per beure quant veu laygua en beu molta e tantes vegades com veura aygua tantes ne vol beure e de fet ne beu si lin dexau beure e tot aço fa per mal que te en la vexiga.
Del falco o del ocell que smirla ab afany que seli comença a fer pedra.
De mal de pedra ques fa als falcons e als oçells.
Dels falcons o dels oçells que han mal de pedra.
Com se deu obrir lo falco o lo ocell quant te tan grosa la pedra que nol dexa smirlar e no la pot lançar.
De una pedra chica ques fa als falcons o als oçells entre les çelles e le cuyro questa sobre la nefa alli hon comença la ploma del cap.
Del falco o del ocell que se li fa pedra o durullo entre la çella e lo cap.
Del falco o del oçell que haura pantax.
Del enguent que es bo per a curar totes nafres als falcons ho als ocells.
De la poluora que es bona per a guarir los falcons o los oçells que han nafres giques que no han mester cosir ni obrir.
Del falco o del oçell que reb colp.
Per a falco o oçell que sera nafrat de fora en la caça.
Per a guarir al falco o al oçell que tendra plaga en les mans o en les cames de la ploma avall.
De quant lo falco o lo oçell per nafra li hixen les tripes de fora.
Com se deu fer la consolda per a les trencadures.
Com se deu fer la consolda per a les trencadures. (sic, duplicat)
De quant lo falco o lo oçell se trenca alguna canyella de la ala os trenca la ala tota en redo e no li ix os ni sanch ni te romput lo cuyro.
Del falco o del oçell que haura la cama trencada o la cuxa que nos haura romput lo cuyro ne li haura exit os ni canyella ni sanch.
Si lo falco ho lo ocell tendra la cuxa o la cama o la ala trencada que sia romput lo cuyro que ixca sanch.
Dels filandres ques engendren en lo ventrell del falco o del oçell.
Des filandres que son engendrats prop los rinyons de fora lo ventrell dins en lo cos.
Del inflament que los falcons o los oçells tenen en lo ventrell de ram de enfit que stan enpachats.
Del falco o del oçell que esta costribat que fa la smirla dura a durullons.
(constipado : estreñit, que fa la merda dura a cagallons : truños.)
Del falco o del oçell que ha mal de febra questa empachat.
Del inflament ques fa als falcons o als oçells en lo ventre que ha nom tropich.
Del inflament ques fa al oçell entre lo cuyro e la carn per ventositat.
Del falco o del oçell que se li fa potra.
Del falco o del oçell que tendra les barres fora de lloch. (barres : mandíbula, mandíbules.)
Del mal de fistola ques fa als oçells.
Del falco o del oçell que se li fara sobre os.
Que deu hom fer al oçell quant lo vol posar en muda.
Com vol star lo oçell en muda e en quin loch lo deu hom tenir e en quina forma.
De les viandes e altres coses que son bones per a fer be mudar e tost lo falco o qualseuol oçell. E dauli de aquestes viandes al començ mentre menja ab fam que depuix no voldra menjar ni pendre nenguna poluora per a quel faça mudar tost e despullar.
Que deu hom fer per a tenir sanch (N. E. sa, sano) lo falco ho lo oçell quant estiga en muda e per conseguent tot lany.
De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en lo temps que estan en muda que sels puxen filandres als renyons.
Que deu hom fer al falco o al oçell quan ix de muda e quant hom lo vol traure.
Que deu hom fer al oçell que remuda les plomes.
De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en lo temps que muden que ha nom prohija de ques guasta les plomes.
Per a fer desfer lupia.
Per a desfreçar e mudar de color los falcons o los oçells que nols coneguen.
Per a guarir sarna per molta que tingan qualseuol gos o altre animal e encara persona...
lunes, 15 de julio de 2024
Guerau de Montmajor, Gaspar. Grau.
Guerau de Montmajor, Gaspar.
N.° 1082 I H S. Breu discriptio dels mestres que anaren a besar les mans a sa magestat del Rey D. Phelipp Al Real de la ciutat de Valencia a 8 de febrer any 1586.
6 hojas útiles, excepto la 1.a a 2 col.s y 40 líneas. - Papel 0,200 alto X 0,135 ancho: caja escritura 0,171 X 0,090. - Letra S. XVI.
Título. - Texto. - P. en bl.
Rústica.
Mayans en su Vida de Vives, Fuster, Salvá, Nevot (Nebot) y Serrano Morales, se refieren a dos copias conocidas de esta sátira, las cuales tenían al final indicación de pie de imprenta, seguramente apócrifo.
El presente MS. debe ser el original.
Guerau o Grau, que era natural de Onteniente (Valencia), graduóse de Maestro en Artes y Doctor en Teología; ejerció en la Universidad Valentina la cátedra de Retórica y Oratoria, de la cual fue destituido, repuesto y vuelto a expulsar, pasando a Alcalá, donde murió (como profesor de Retórica).
Véanse las dos curiosas notas proporcionadas por nuestro queridísimo amigo D. José Rodrigo Pertegás (N. E. o Pertegaz), que, según nuestra modesta opinión, ocupa el número uno entre los bibliófilos valencianos:
Requisicións ante el Justicia Civil, año 1585. - Mano 15, folio 1.° a 15.
En una información testifical ante el Justicia promovida a instancia del Rector, en 18 de Marzo de este año presta declaración como testigo lo Reverent mestre Joan Joachim Mijavila entre otras cosas dice:
“... e aixi mateix essent ell dit testimoni ara ultimament rector a un mestre en arts dit mestre grau cathedratich de rethorica per diverses quexes que de aquell hi havia li feu proces del qual fonch escriva miquel andreu notari de la dita universitat y per lo que de dit proces resulta los magnifichs Jurats qui tunc eren lo privaren de la cathedra y classe il remeteren á ell testimoni pera que lo castigas e aixi maná al lochtinent
del Justicia criminal lo portas pres a les presons del dit estudi general e dit lochtinent ab efecte lo prengue en la plaça de Sent Nicholau fora del territori del estudi e porta a mig jort (sic) publicament pres a dit estudi e per orde del dit testimoni fonch possat en lo cep y detengut molts dies de hon en apres sen fuyggue...” (Sigue otro asunto).
___
En el mismo día presta declaración Matheu balaguer vedell del Studi general de Valencia habitador de la present ciutat y dice:
“Que en lo any MDLXXXI essent vedell del estudi Lorens gostanti oncle de la muller del dit testimoni un dia de diumenge anant ell dit testimoni a dit estudi a vesitar dit gostanti troba en la plaça del dit estudi al lochtinent del Justicia criminal de la present ciutat nomenat alegre y demanantli all testimoni de hon venia aquell i dix que de portar un pres al estudi per orde del Rector de aquell y aci entrantsen ell testimoni en la casa del dit gostanti la cual esta dins lo estudi general troba com aquell estava en guarda de un mestre en arts nomenat grau y tenia cuydado y pena per lo que lo dit mestre grau deya que no volia muntar al cep ni a les presons y aci al cap de moltes rahons que ell testimoni passa juntament ab lo dit gostanti al dit mestre grau muntaren aquell pres y posaren en lo cep ahon ell testimoni lo veu tenir per alguns dies fins tant que entengue que cen era fugit de dites presons y aci per dits respecte com per altres entengué ell testimoni que lo Reverent mestre Mijavila qui llavors era Rector del dit estudi bandeja aquell...” (Sigue otro asunto).
(Archivo Regional del Reino de Valencia).
La sátira que originó la desgracia de nuestro autor, es como sigue:
Yo mestre Grau del mes agut
a qui mes plau del corral brut
ser lo bochi de les escoles
del Rey paschi de beceroles
y lo fiscal gran nuuolada
pera dir mal e caualcada
vul de mondit (mon dit) de cada trip
dexar escrit al Rey phelipp
lo besamans ne fan viage
quels mestres vans que may pasage
an fet al Rey de arenes viu
per que en la ley passar lo riu
en que yo vixch que tant duras
dest modo em reixch el fonch bell pas
riurem de tot Dos grans maces
y dir un mot fins areries
duen per guia ell fa de cel
tantost venia coua de ladres:
un trist mesqui per be que ladres
en un roci Vicent Garcia
coxo grammatich ab gallonia
un poch lunatich y molt gralleges
lo bon pomares e bachilleges
moço de frares no te se escusa
fonch en son temps. que en caperusa
ab ell ensemps tambe no rebes
ve Figuerola tu fart de sebes
gran laguiola e de tonyna
pareix vulca es gran moyna
tant coxo va veuret lo hergul
de un negre peu. la veu de trul
Al jubileu del lop menor
no y falta Gil lo cap menor
capdell de fil sentint les gens
sens sentener: puix un nas tens
veli darrer dich que tens nas
un mestre Seua que si fa lcas ('l cas)
que tostemps neua phisonomia
per ser tant fret: en sodomia
ya sentremet has de parar
Agesilau a tot liurar
que tot li escau almanguenat
si nol saber: del leonat
Lo mercader trau inuentio
del bon Torrella lo uil capo
sil porta sella gentil diuisa
tambe la porta com en camisa
ab gepa torta no paregue
com los demes: mespanta ha fe
Seguia apres lo Vicent Blay
mestre Real lo papagay
vent fals y mal de les escoles
per un diner no marcha a soles
al barater tambe adorna
lo cambias esta gran sorna
al seu compas: un Castanyeda
ve Ripolles cruxint la seda
pesat poll es diu cada pas
com ques apega Sancto Thomas
a la gent lega es de mi parte
simple sens fel primera parte
questione prima pareix un drach
tantost intima destopa ple
lo que no sap: darrere ve
mes chic que nap Antoni Andreu
un forcadell qui tot ho veu
ningu com ell y tot ho llig
mestre chiquet y a tot afig
pareix fillet y res no sap
de mestre en arts per altre cap
a totes parts va mestre Roca
seua girant quant mala y poca
petit infant doctrina allega:
dix un fadri en esta sega
que per meni ab gran herror
pensa restar lo laurador
a visitar de Villa Franca
al princep nostre tant poca y manca
laltre ques mestre molt tes de coll
mestre Palau pensas lo foll
preten y cau ser archebisbe
y no so sent un syllogisme
pensaua ardent que saber fer
ser catredatich (: catedratich) e Lucifer
qui bon gramatich guito de peige
no crech que sia. portaua un meige
apres seguia o dos del loch
un mestre Alberro vestits de groch
digne sancerro color de gualles
daquest ramat a les espales.
ben entrañat Adell la hu
sobre ser roig que no ningu
feume mal goig lo Catala
mestre Ferrer cozin germa
de tireter sols tenen venes
propri martell pera morenes
en campanar ques ell mes mal
a mes anar quels mals que cura
ve frare mas de la oradura.
un pegomas Anaua lo physich
semblaua entrells etich y tisich
al pas dels vells del mal mateix
trota Cardona Rodrig el leix
legia persona si nou sabeu
descosit sach laltre que veu
Arbriscio es diu un be mereix
entrant lestiu daquell bon loch
lo salaran que fonch un poch
ques porch tan gran home de be
de gros no puda puix lo mig te
tot se de muda de homens viciosos.
lo Boninfant anant pomposos
veuse galant per mig del pont
be uol lo leig estant de front
que lo paseig ja del Real
duras un any. com un tabal
aquell traues uenia al trot
de cordoues lo doctor Garcia
espadachi e tant corria
venint alli que tal se creu
lo gran doctor que fos correu
Cosar menor de les escoles
que ca mos talla flos y violes
com ves y talla nesta dient
lo mal dient del mancament
en seguiment que fet li an
ve lo Segarra en est Sen juan
que ve que charra falta Almenara
mes tot ho borra no sap encara
ab tant que gorra lo seu treball
auisitar. la rambla auall
Polo me par ab vesta groga
segons lo viu no crech que ploga
groch cloch y piu diuen que dix
pernoriat un mal capell
venir deuia diu que puix ell
tant li seria micer Miro
lo esclafament ab capiro
que lo trist sent y borles verdes
de tanta fusta sobre ses serdes
com tostemps gusta de jauali
al seu costat lo deu mari
porta a Salat em paregue
que per desig tant vert ixque
venia en mig quel vert de coll
del Segarra lo gira sol
raym de parra la baluerna
penjat pareix ram de tauerna
tot ell me sembla entre coloms
en altra adsembla dos corps mesclats
ve mestre Blanes dells diuisats
unflat ab ganes va mestre Aldana
de ser tengut que tot ho agrana
lo pet agut y tot ho vol
per molt donos cul de muçol
sent enujos tambe Monço
a Deu y a tots mestre en raco
en los seus mots fet en tinebles
escola legia y te decexbles
molt li bestiegia qui nuna ho fon
la cara fe[r]a tot o confon
passar carrera ab contra puns
un mestre peres sent tots los puns
que en totes veres de calçater
vol ser hebreu ve molt darrer
mas qui nou creu? lo Blay Nauarro
Veli vehi pesat com carro
lo gran Marti tot ert cosit
vehi li fonch pareix lo sit
pare que fonch apres de mort
nat en la sella lligat ben fort
quina parella? sobre la sella
ell y lo Gil tota Castella
doctor sotil no te tant vent
gelliceras per conseguent
com un cedas ve lo Ferrus
te lo ceruell que la jesus
qui cern ab ell pareix no sap
sols trau cego tant baix de cap
La processo que toca als peus
mes vogit te prim con fideus
Asscensi ve tot esmortit
lo que tant sap etich podrit
que ja no cap figa batut
en aquest mon tot espremut
dos frares son ve lo traydor
Salon y Estela del gran rector
que en esta tella mestre pasqual
tambe campege que res no val
ab puns de drets y val quant pot
fastijo sets ab beguinot
pesats com plom lo vant seguint
en aquest mon a peu grunint
molta canalla altres restaren
e gran farfalla que no anaren
de machucons la groça anguila
com en perdons de Mijavila
en badalits que diu ques cast
vent los vestits y home bast
dels mascarats en sermonar
ells son penats com sol cridar
destes escholes aualotant
portant estoles e palmejant
de puritat per exes trones
lo graduat espanta dones
y qui no u es gran plorador
Basta no mes de la moneda
ploma a retraure esta vereda
no vulles caure no vol seguir
per molt bolar per presehir
ques rebentar del gafarro
passar per tot mestre Monço
dich de rebot mestre Galant
y de mon dit ques vell infant
ho dexe escrit tot melindros
yo mestre Grau tot puagros
a qui mes plau tot mort de fam
ser lo bochi lo fill de Adam
del Rey paschi mes desdichat
e lo fiscal no sa trobat
pera dir mal en la pastura
segons dit es. la vil criatura
Finis. mestre Cordero
ab son sombrero
(Feta la present descriptio a e barret fort
8 del mes de febrer any 1586). que de la mort
es adjutor
Dels que no anaren. lo portador
al degollar
Y no viu mes y sententiar
estant present los desdichats
de aquesta gent esquarterats
ques poca y mala fins al suplici
semblant canalla resta en son vici
puix se mostraren mestre Oromi
e pasejaren gros colomi
com agotats empapussat
arraconats de roin blat
casi fugits
trists y marchits
de formentera no volgue ter
gran bestia fera lo capiro
ensuperbit gran sens raho
molt engrehit lo desdijat
per ques lector tant subjectat
reformador al vezitar
de gent gallofa y mosejar
menjant garrofa al bon bou vermell
Calbo resta ques burla dell
que no gaza terriblement
comprar ceti lo impertinent
ans sen fugi confus boçal
per no venir brut animal
ans vol morir pomar falta
que no gastar que diu ana
mes viu faltar [a] vizitar
en lo aualot pera donar
lo tararot lo mig del guany
doctor Reguart al roig vehi
que deu men guart no accedi
per deu exir lo trasullat
se senti dir cantos criat
tot diuisat de la miseria
com a orat perque ab lazeria
en primauera no pot comprar
es la albufera lo que gastar
arros ben fret li convenia
lo mes quinet tampoch venia
del doctor Plaça lo mallorqui
sens embaraça o alarbi
en cascun any dich lo doctor
ple de malany gran curador
e de unflors des cotiflats
y grans dolors puix les maldats
pagant peccats del meje suares
per ell causats no vol exerir
en son jouent nol puch sufrir
home imprudent gran guañador
murmurador no per doctor
y prouador mes per beato
de medicines fa gran barato
dexant les fines per sis dines
y les prouades va tres carres
falta pujades no per vezita
que sa muller en esta crita
falta Roqueta un millonar
criatureta de cagaferros
que va enconant terribles erros
phylosophant mercadejar
fins a patraix y vizitar
per fer lo encaix tot juntament
ab sa muller la pobra gent
ab son diner asi falta
mig homenet qui may guanya
lo cariestret fama ni nom
cara de pega un honrat hom
exuta y negra Bosch tant espes
Calbo falta que may ixques
que nos troba dell cosa bona
ab lo diner mala persona
pera fer fer de tota gent
lo capiro gran maldient
lo gran Masco si ell fora mut
volgue faltar y Montagut
y no anar son preceptor
per no tenir fora millor
ab que cobrir lo Martorell
son mal cosas moro borracho
animalas resta per macho
Capella armeno y en veritat
que de Galeno per gran orat
sol molt parlar restar pogues
y coblejar basta no mes
en la velea ploma a retraure
que mal se emplea no vulles caure
lo meije roig per molt bolar
no li feu goig ques rebentar
aquesta empreça passar per tot
al tort monteza dich de rebot.
que tot lo dia Finis.
ell consumia (Facta a 8 de febrer any 1586.)
en fer pesar






