Mostrando las entradas para la consulta raím ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta raím ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 28 de noviembre de 2025

Premer

Premer, v., lat. premere, presser, comprimer, serrer, tendre.

Part. pas. Semblon razains prems en troill.

trull, prensa, vi, oli, almazara

(chap. Pareixen raíms prensats al trull; comprimits, apretats; se prensen a la prensa, y después lo mosto va al trull.)

trull, trujal, trullo, cup, fe vi, hacer vino

Lantelm: Lanfran qu' ill. 

Semblent raisins pressés en pressoir.

Eras l' a si prem e gros.

Guillaume de Berguedan: Un sirventes. Var.

Maintenant il l'a si tendu et gros. 

Fig. Chascus vices es prems per paor.

Trad. de Bède, fol. 44.

Chaque vice est comprimé par peur.

ANC. CAT. Premer. IT. Premere. (chap. prensá, apretá, comprimí : prenso, prenses, prense, prensem o prensam, prenséu o prensáu, prensen; raím prensat, raíms prensats, brisa prensada, panses prensades; prensaría; prensaré; si yo prensara.)

2. Pressa, Preissa, s. f., presse, foule.

Bella m' es pressa de blezos.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Belle m'est presse de bliaux.

Per que la preissa fo tan grans. V. de S. Alexis.

C'est pourquoi la presse fut si grande.

CAT. Pressa. ESP. Priesa (prisa). PORT. IT. Pressa. 

(chap. Pressa, presses; ting pressa, me hay de apressurá pera arribá a un puesto al hora, hay de acabá aixó enseguida, me toquen los talons al cul.)

3. Prezurar., v., pressurer, comprimer.

Part. prés. Per actio de freg prezurant et indurzent.

Eluc. de las propr., fol. 183.

Par action de froid comprimant et endurcissant.

- Figer, coaguler, cailler.

Ha so suc virtut de prezurar layt en formagge.

(chap. Lo seu suc té la virtut de collá la lleit en formache; per ejemple, pels de carchofa, de la carchofera, no los de una dona; suc de llimó.)

Sanc tauri soptament si prezura quan es fora 'l corrs.

Eluc. de las propr., fol. 207 et 29.

Son suc a vertu de cailler lait en fromage.

Sang de taureau subitement se fige quand il est hors du corps.

Part. pas. Materia prezurada.

Eluc. de las propr., fol. 68. 

Matière coagulée.

(chap. Fé presió, apretá, comprimí; collá: collo, colles, colle, collem o collam, colléu o colláu, collen; collada, collades; collaría; collaré; si yo collara.)

4. Prezura, s. f., lat. pressura, pression, froissement, souffrance.

Can ha enfentat, no li membra de sa prezura.

Frag. de trad. de la Passion.

Quand elle a enfanté, il ne lui souvient de sa souffrance.

Fig. En aquest mon auretz presura, mas aiatz ferma cofizansa.

Frag. de trad. de la Passion. 

En ce monde vous aurez froissement, mais ayez ferme confiance.

ANC. CAT. Pressura. ANC. ESP. Presura. IT. Pressura. 

(chap. Presió, presions.)

5. Prezurament, s. m., présure, caillement.

Mollifica popas per prezurament de layt endurzidas.

(chap. Amolle mamelles per collamén de lleit endurides.)

Eluc. de las propr., fol. 215.

Amollit mamelles par caillement de lait endurcies.

6. Apremer, v., presser, opprimer, froisser, comprimer.

Dux fols aprem mots homes per calumpnia. 

Trad. de Bède, fol. 78. 

Chef fou opprime de nombreux hommes par calomnie.

Part. pas. Cel que essercha mal, er aprems. 

Trad. de Bède, fol. 77.

Celui qui cherche le mal, sera froissé. 

Dieus sostrais lo drechurier Lot apremut dels escumenegatz.

Trad. des Actes des apôtres, Épître de S. Pierre. 

Dieu délivra le juste Loth opprimé par les excommuniés.

Per gaug et per alegrier son mant cocirier apremegut.

Leys d'amors, fol. 2.

Par joie et par allégresse sont maints soucis comprimés.

Fig. Tant cant sem aprems de la grandeza de las charnals cogitacios.

Trad. de Bède, fol. 27.

Autant que nous sommes pressés de l'étendue des pensées charnelles.

(chap. Oprimí : oprimixgo u oprimixco, oprimixes, oprimix, oprimim, oprimiu, oprimixen; oprimit, oprimits, oprimida, oprimides.
Los catalanistes sempre se troben oprimits, sempre troben la culpa fora de la seua comunidat autónoma.)

TV3%, Cataluña, arma de aborregamiento masivo, Espanya et roba, boba

7. Apreissar, v., presser, tourmenter.

Mas apreissavatz me tan fort que eu, per aquela temensa o paor que aic de vos, si vos vendei.

Trad. du Code de Justinien, fol. 8. 

Mais vous me pressiez si fort que moi, par cette crainte ou peur que j'eus de vous, ainsi je vous vendis.

8. Enpremar, v., lat. imprimere, imprimer, empreindre.

Que enprema... fort enprecio.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Qui imprime... forte impression.

Johannes Gutenberg, imprenta, Drucker, drucken

 

CAT. ESP. PORT. Imprimir. IT. Imprimere. (chap. Imprimí : imprimixco o imprimixgo, imprimixes, imprimix, imprimim, imprimiu, imprimixen; imprimit, imprimits, imprimida, imprimides; encara no parle de la imprenta de Gutenberg (circa 1440); Albucasis o Abulcasis va morí com a tart al 1013, va escriure lo manual de cirugía al siglo X, y la traducsió al ocsitá es del siglo 14, XIV.)

Albucasis, Abulcasis, s. X-XI

 

9. Empressio, Enpressio, s. f., lat. impressio, impression, empreinte.

Trameten sas empressios.

Brev. d'amor, fol. 32.

Transmettant ses impressions.

Ayssi co 1 miralh recep totas las formas e las enprecios que li venon davant. V. et Vert., fol. 61.

(chap. Aixina com un espill ressibix totes les formes y les impressions que li venen dabán; podría escriure davant, claro, pero u fach com los fablistes de la fabla, que fan aná les b de burro y borraines, que són mol bones.)

Ainsi comme un miroir reçoit toutes les formes et les impressions qui lui viennent devant.

CAT. Impressió. ESP. Impresión. PORT. Impressão. IT. Impressione.

(chap. Impressió, impressions.)

10. Emprenta, s. f., empreinte.

Per la forma que ti mostra l' emprenta que ensec.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. Ire, ch. 36.

Par la forme que te montre l'empreinte qui ensuit.

(ESP. Impronta : reproducción de imágenes en hueco o de relieve, en cualquier materia blanda o dúctil, como papel humedecido, cera, lacre, escayola, etc.); 

11. Espremer, Exprimir, v., lat. exprimere, exprimer, presser.

La grana madura

Faretz espremer.

(chap. La mangrana madura faréu exprimí. Mansana (poma) + grana = mangrana; mangrané, mangranera. La grana en castellá són llaós, gra, grans, que es lo que té la mangrana a dins, roijos, rochos, cuan están madús. Conec uns cuans rochos madús.)

Mangrana, mangranes, magrana, magranes

Deudes de Prades, Auz. cass.

La graine mûre vous ferez presser.

- Articuler, énoncer.

No la poden exprimir per 1 vocable, per so la cove exprimir per trops.

Leys d'amors, fol. 145.

Ne la pouvant exprimer par un mot, pour cela il convient de l'exprimer par beaucoup. 

CAT. Espremer, exprimir. ANC. ESP. Expremir. ESP. MOD. Exprimir. 

PORT. Exprimer. IT. Esprimere. (chap. Exprimí : exprimixco o exprimixgo,  exprimixes, exprimix, exprimim, exprimiu, exprimixen; exprimit, exprimits, exprimida, exprimides; varián esprimí.)

12. Exprimar, v., exprimer, énoncer, articuler.

Per exprimar pluz complidamen so qu' om vol dire.

Leys d'amors, fol. 101.

Pour exprimer plus complétement ce qu'on veut dire.

13. Expremesos, s. f., oppression.

Dont se va congruar dis lo dit castel ung mal de expremesos.

Lo dit vesconte fouc fort malaud de expremesos.

Chronique des Albigeois, col. 58 et 20.

Dont va s'amasser dans ledit château un mal d'oppression.

Ledit vicomte fut fort malade d'oppression.

14. Expressiu, adj., expressif.

Pots so... de dolor et tristor expressius.

(chap. Los labios són... de doló y tristesa (tristó) expressius; los labios expressen la tristesa, lo doló, la alegría, la set, són mol expressius.)

Eluc. de las propr., fol. 42.

Lèvres sont... de douleur et tristesse expressives. 

CAT. Expressiu. ESP. Expresivo. PORT. Expressivo.  IT. Espressivo. 

(chap. Expressiu, expressius, expressiva, expressives.)

15. Espriu, Esprieu, adj., expressif, clair.

Adv. comp.

Conoyssensa a tant de mestiers bos

Que de bos faitz demostra 'l pus espriu.

G. Riquier: Be m meravelh. 

Le savoir a tant de bons métiers que de bons faits il démontre le plus clair.

(N. E. Salvador Espriu.)

16. Expres, adj., lat. expressus, exprès. 

L' expressa scriptura. Doctrine des Vaudois.

L'expresse écriture.

CAT. Expres. ESP. Expreso. PORT. Expresso. IT. Espresso. 

(chap. Exprés, expresos, expresa, expreses.)

17. Expressament, Espressamens, adv., expressément.

Aco esdeven tacitament o expressament.

(chap. Aixó esdevé tácitamen o expressamen; esdevindre, esdevindres; advindre : advén, adviento; vindre.) 

Trad. du Code de Justinien, fol. 3.

Cela advient tacitement ou expressément.

Aysso mostret espressamens Jhesu Crist. V. et Vert., fol. 79. 

Ceci montra expressément Jésus-Christ.

CAT. Expressament. ESP. Expresamente. PORT. Expressamente. 

IT. Espressamente. (chap. Expressamen; lo primé acento está a la segona e, per lo que se pot escriure expréssamen.)

18. Espressar, v., spécifier, dire expressément.

Mas per so no volc espressar 

Dieus, que hom se degues amar.

Brev. d'amor, fol. 134. 

Mais pour cela Dieu ne voulut spécifier qu'on se dût aimer. 

Part. pas. Aital coma es de jos contenguda et expressada.

Tit. de 1280. Arch. du Roy. Querci, J. 334.

Telle comme elle est dessous contenue et spécifiée.

CAT. Expressar. ESP. Expresar. PORT. Expressar. 

(chap. Expressá, expressás; expresá, expresás : yo me expresso, expresses, expresse, expressem o expressam, expresséu o expressáu, expressen; expressat, expressats, expressada, expressades; expressaría; expressaré; si yo me expressara milló.)

19. Depremer, v., lat. deprimere, comprimer, étouffer.

Fig. Lo qual folava e depremia Ytalia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 67.

Lequel foulait et comprimait l'Italie.

Part. pas. Si que la heretguia fos depremida.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 76.

De sorte que l'hérésie fut étouffée.

CAT. ESP. PORT. Deprimir. IT. Deprimere, depremere. 

(chap. Deprimí, deprimís : yo me deprimixco o deprimixgo, deprimixes, deprimix, deprimim, deprimiu, deprimixen; deprimit, deprimits, deprimida, deprimides; deprimiré; deprimiría; si yo me deprimiguera o deprimira.)

20. Depressio, s. f., lat. depressio, dépression.

Aytals maniera de pronunciar ab elevatio o am depressio.

Leys d'amors, fol. 7.

Pareille manière de prononcer avec élévation ou avec dépression.

CAT. Depressió. ESP. Depresión. IT. Depressione. 

(chap. Depressió, depressions; depresió, depresions.)

21. Opprimer, v., lat. opprimere, opprimer.

Opprimens las moylhers per forssa.

(chap. Oprimín les mullés (dones) per la forsa.)

Priv. acc. par les R. d'Angl., p. 17.

Opprimant les femmes par force.

ANC. CAT. Oppremer. CAT. MOD. ESP. Oprimir. PORT. Opprimir. 

IT. Opprimere. (chap. Oprimí : oprimixco u oprimixgo, oprimixes, oprimix, oprimim, oprimiu, oprimixen, oprimit, oprimits, oprimida, oprimides; oprimiría; oprimiré; si yo oprimiguera u oprimira.)

22. Oppression, s. f., lat. oppressionem, oppression.

En oppression... de la... gent.

(chap. En opressió... de la... gen - chen.)

Statuts de Provence. BOMY, p. 224.

En oppression... de la... gent.

CAT. Opressió. ESP. Opresión. PORT. Oppressão. IT. Oppressione.

(chap. Opressió, opressions; v. oprimí.)

23. Compremer, v., lat. comprimere, comprimer.

Pus que tu compremes aquels am la tieua ma per bona compressio.

Trad. d'Albucasis, fol. 9.

Puisque tu comprimes ceux-là avec la tienne main par bonne compression.

CAT. ESP. PORT. Comprimir. IT. Comprimere. (chap. Comprimí.)

24. Compressio, s. f., lat. compressio, compression.

Pus que tu compremes aquels am la tieua ma per bona compressio.

Trad. d'Albucasis, fol. 9. 

Puisque tu comprimes ceux-là avec la tienne main par bonne compression.

CAT. Compressió. ESP. Compresión. PORT. Compressão. 

IT. Compressione. (chap. Compressió, compressions.)

25. Conpressiu, adj., compressif.

De venas et arterias conpressiva.

Eluc. de las propr., fol. 65.

De veines et artères compressive.

ESP. Compresivo. PORT. Compressivo. (chap. Compressiu, compressius, compressiva, compressives : que aprete, comprimix, com una compressa o compresa pera una ferida.)

26. Reprimer, v., lat. reprimere, réprimer, contenir.

Personna ben adordenada deu tantost reprimer... aytals folls pessamens.

Deu los hom... reprimer.

V. et Vert., fol. 18 et 3.

Personne bien organisée doit aussitôt réprimer... pareilles folles pensées.

On les doit... réprimer.

CAT. ESP. PORT. Reprimir. IT. Reprimere. (chap. Reprimí, reprimís: yo me reprimixco o reprimixgo, reprimixes, reprimix, reprimim, reprimiu, reprimixen; reprimit, reprimits, reprimida, reprimides; reprimiría; reprimiré; si yo me reprimiguera o reprimira.)


Prendre

domingo, 8 de septiembre de 2024

Peing, Pein, Peng - Sobrepelitz

Peing, Pein, Peng, s. m., lat. pignus, gage, nantissement, assurance.

Ja no i s deu hom fiar

Mais en bella semblansa,

Ses peing.

Aimeri de Peguilain: Qui sofrir.

Jamais on ne s'y doit fier en belle apparence, sans assurance.

Non an peins ni gatge.

Rambaud de Vaqueiras: Si eu sui. 

N'ont nantissements ni gage.

ESP. Peño (empeñar, pignorar, etc.). PORT. Penhor. IT. Pegno.

2. Pegnora, Penhora, Pignora, s. f., gage, assurance, saisie.

Pero 'l senhers coms, ducs, marques 

N' a ben pegnora traicha.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Pourtant le seigneur comte, duc, marquis en a bien tiré gage.

Ara digam de la causa que us hom met en penhora ad autre.

Me sera obligat per penhora tacitament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 30 et 87.

Maintenant disons de la chose qu'un homme met en nantissement à autre.

Me sera obligé par gage tacitement.

ANC. FR. Lesquels débats commencèrent pour la pigneure de certaines bestes prinses. Tit. de 1447. Carpentier, t. III, col. 277.

CAT. Penyora. PORT. Penhora.

3. Penhoramen, s. m., gage, nantissement.

D' aquella forza ni d'aquel penhoramen. Statuts de Montpellier, de 1204. De cette violence et de ce nantissement.

4. Pignorar, Penhorar, v., lat. pignerare, nantir, gager, appeler en garantie, mettre à l'amende.

Si no o fasia pignorar degudamen.

Puescan pignorar... o destringer aquel. Charte de Gréalou, p. 82.

S'ils ne le faisaient gager dûment. 

Puissent appeler en garantie... ou contraindre celui-là.

Penhoras ne En Pons de Capdueil.

T. de Gui de Cavaillon et de Richard de Tarascon: Cabrit.

Nantissez-en le seigneur Pons de Capdueil.

Part. pas. Aquel que sera defailhens sera penhorat de XII deners. 

Ord. pour Carcassonne. Ord. des R. de Fr., 1411, t. IX, p. 607.

Celui qui sera faisant défaut sera mis à l'amende de douze deniers.

ANC. CAT. Penyorar. PORT. Penhorar. IT. Pegnorare. 

(ESP. Pignorar. Chap. Pignorá : empeñá : hipotecá.)

5. Empenhar, v., hypothéquer, engager.

Si res si vendia o si empenhava. Tit. de 1274. Arch. du Roy., K. 17. 

Si rien se vendait ou s' hypothéquait.

Loc. fig. Bel joc no vent ni empenha.

P. Vidal: Pus ubert.

Beau jeu elle ne vend ni engage.

CAT. Empenyar. ESP. Empeñar. PORT. Empenhar. IT. Impegnare.

(chap. Empeñá, empeñás: yo m' empeño, empeñes, empeñe, empeñem o empeñam, empeñéu o empeñáu, empeñen; empeñat, empeñats, empeñada, empeñades.)

6. Empeinhorahura, s. f., droit de gage, d' hypothèque.

Vendas, empeinhoraduras et acaptas.

Tit. de 1239. DOAT, t. CXXIV, fol. 302.

Ventes, droits d' hypothèque et acaptes.

7. Impignoratio, s. f., gage, hypothèque.

Lo ces, l' acapta e sas impignoratios. Charte de Gréalou, p. 90.

Le cens, l' acapte et ses hypothèques.

8. Empenhadura, s. f., droit de gage, d' hypothèque.

Mos acaptes e mas empenhaduras, si res se vendia o si empenhava.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., K. 17.

Mes acaptes et mes droits d' hypothèque, si rien se vendait ou s' hypothéquait.

9. Impignorar, Empeinnorar, Empenhorar, v., engager, hypothéquer, donner en nantissement.

La volria impignorar. Tit. de 1222. Arch. du Roy., Toulouse, J. 329. 

La voudrait engager.

Per tal que el no lla poscha tolre a lui ni a sos hereters, o empeinnorar.

Trad. du Code de Justinien, fol. 1. 

Afin qu'il ne la puisse ôter à lui ni à ses héritiers, ou donner en nantissement. 

Part. pas. Demandar la causa empenhorada. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 30. 

Demander la chose engagée.

ANC. CAT. Empenyorar.

10. Sobrepignora, s. f., surgage, surhypothèque.

De totas las pignoras e de las sobrepignoras. 

Tit. de 1224. Arch. du Roy., J. 323.

De tous les gages et des surgages.


Peis, Peys, Peiz, Peyz, Peisso, Peysso, s. m., lat. piscis, poisson. 

Res, mas bestia o peys.

No lur es obediens.

Bertrand de Born: S'abrils. 

Rien, excepté bête ou poisson, ne leur est obéissant. 

Si cum li peiz an en l'aigua lor vida.

Arnaud de Marueil: Si cum li.

Ainsi comme les poissons ont dans l'eau leur vie.

Aitan pauc col peissos 

Viu ses l' aigua, viurai, s'il platz mos dans. 

Pons de Capdueil: Astrucx es selh. 

Aussi peu comme le poisson vit sans eau, je vivrai, si lui plaît mon dommage.

Ha cors de femna e coa de peysso. V. et Vert., fol. 23.

A corps de femme et queue de poisson.

(chap. Té cos de femella y coa de peix : sirena.)

Trasalh coma lo peissos. Liv. de Sydrac, fol. 17.

Saute comme le poisson.

- Signe du zodiaque.

Lo derriers signe es peisso. Brev. d'amor, fot. 28.

Le dernier signe est poissons.

CAT. Pèx. ANC. ESP. Pesce, pece. ESP. MOD. Pez. PORT. Peixe. IT. Pesce.

(chap. Peix, peixos.)

2. Peissonet, Peisonet, s. m. dim., petit poisson.

Vezer

Un peissonet nadar 

En aigua.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Voir un petit poisson nager en eau.

Dels peisonetz c' om tot l' an pren, 

Que an nom trochas o tregans.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Des petits poissons qu'on prend toute l'année, qui ont nom loches ou goujons.

ANC. FR. Maint poissonet, mainte vandoise. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 596.

CAT. Pexet. ESP. Pececico, pececillo. PORT. Peixinho. IT. Pesciolino. 

(chap. peixet, peixets.)

3. Pisses, s. m. pl., lat. pisces, poissons, l'un des signes du zodiaque.

Renha en un signe que a nom pisses. Liv. de Sydrac, fol. 54.

Règne en un signe qui a nom poissons.

CAT. ESP. (chap.) Piscis. PORT. Pisces. IT. Pesce.

4. Peissonier, Peyssonier, Peissoneir, Peychonier, adj., poissonnier, en parlant d'un des signes du zodiaque.

En lo dig signe peyssonier

Entra lo solelhs en febrier. 

Brev. d'amor, fol. 28.

Dans ledit signe poissonnier entre le soleil en février.

- Substantiv. Marchand de poisson.

Us peisoneirs, III d. l'an. Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

Un marchand de poisson, trois deniers l'an.

IT. Pesciaiuolo. (chap. Peixcaté, peixcatés, peixcatera, peixcateres.)

5. Peyssonaria, Peichonaria, s. f., poissonnerie, commerce du poisson, lieu où il se vend.

Yeu, hom establitz garda de la peyssonaria.

Los usatges de la peichonaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 194 et 108.

Moi, homme établi garde de la poissonnerie. 

Les usages de la poissonnerie.

(chap. Peixcatería, peixcateríes.)

6. Pesquier, Peschier, s. m., étang, vivier.

Un gran vergier 

Ont avia trop bel pesquier.

Das mi de l' aiga del peschier.

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Un grand verger où il y avait fort beau vivier. 

Donnez-moi dé l'eau de l' étang.

(chap. Peixquera, peixqueres, com les de Beseit, tolls aon abundaben los peixos; vivero, viveros; estanque, estanques, com la estanca de Alcañís.)

7. Pesquiu, Pesquieu, s. m., droit de pêche.

Lo ters de totz los frugz e de pesquiu. 

Tit. de 1235. Arch. du Roy., Toulouse, J. 4.

Le tiers de tous les fruits et du droit de pêche.

Passius, cassius, pesquius. Tit. de 1246. Arch. du Roy., J. 4.

Droit de pacage, droit de chasse, droit de pêche.

8. Pesca, s. f., pêche.

La pesca entro el lac. Tit. de 1274. Arch. du Roy., K. 17. 

La pêche jusqu'au lac.

Gent... donada a cassa et a pesca. Eluc. de las propr., fol. 183. 

Gent... adonnée à chasse et à pêche.

CAT. ESP. PORT. IT. Pesca. (chap. Peixca.)

9. Pescaire, Pescayre, Pescador, s. m., lat. piscator, pêcheur.

Quo 'l pescaire que plumba

En la mar, e pren, ab l' esca,

Lo peisso que sauta.

E. Cairel: Era no vey.

Comme le pêcheur qui jette plomb en la mer, et prend, avec l'appât, le poisson qui saute. 

1 pescayre, cant pren 1 gran salmo. V. et Vert., fol. 98.

Un pêcheur, quand il prend un grand saumon. 

En aissi m pren cum fai al pescador, 

Que non auza son peys manjar ni vendre 

Entro que l' a mostrat a son senhor.

G. Magret: En aissi m pren. 

Par ainsi il me prend comme il fait au pêcheur, qui n'ose manger ni vendre son poisson jusqu'à ce qu'il l'ait montré à son seigneur.

ANC. FR. Grim le peschere est mon piere.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, p. 541. 

CAT. ESP. PORT. Pescador. IT. Pescatore. (chap. Peixcadó, com lo del llibre en chapurriau Lo agüelo y lo mar, de Hemingway; peixcadós, peixcadora, peixcadores.)

Lo agüelo y lo mar, chapurriau, Ramón Guimerá Lorente


10. Pescaria, s. f., pêcherie.

En una ret de pescaria.

(chap. A una ret de peixcá o de peixca.)

Una barca de pescaria.

(chap. Una barca de peixca o de peixcá.)

V. de S. Honorat.

En un filet de pêcherie.

Une barque de pêcherie.

CAT. ESP. (pesquería) Pesqueria. IT. Pescheria.

11. Pesquieira, s. f., pêcherie.

Ac la pesquieira aquela virtut. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 17. 

La pêcherie eut cette vertu.

CAT. ESP. Pesquera. (Chap. Peixquera, peixqueres.)

control de acceso la Pesquera, Peixquera, toll del Caje 2

12. Pescadoira, s. f., lat. piscatoria, pêcherie.

A una pescadoira de Saina ven. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12.

A une pêcherie de Seine il vint.

CAT. Pescateria. ESP. Pescadería. PORT. Pescadaria. 

(chap. Peixcatería, peixcateríes.)

13. Pescada, s. f., droit de pêche.

La pescada del poiar e del deissendre.

Tit. de 1230. Arch. du Roy., J. 307.

Le droit de pêche du monter et du descendre.

14. Pescar, v., lat. piscari, pêcher.

Si us mena pescar al lac.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai.

S'il vous mène pêcher au lac.

Car leu troba qui pesca en estanc.

Guillaume de Durfort: Quar sai.

Car facilement trouve qui pêche en étang.

Fig. Mon cor que ses aigua pesca.

Rambaud d'Orange: Un vers. 

Mon coeur qui sans eau pêche.

Prov. Sobre totz cols gen fols pesc.

Rambaud d'Orange: Ben s'eschai. 

Sur toutes collines le fou gentiment pêche. 

Part. pas. Subst. Las venazos, los pescatz, las aiguas.

Tit. de 1221. DOAT, t. XXVII, fol. 226.

Les venaisons, les pêches, les eaux.

CAT. ESP. PORT. Pescar. IT. Pescare.

(chap. Peixcá: peixco, peixques, peixque, peixquem o peixcam, peixquéu o peixcáu, peixquen; peixcat, peixcats, peixcada, peixcades.)

15. Paisseira, Paisera, Paichera, s. f., barrage, estacade, pêcherie.

Lo moli de la Begonia e 'l molinar e la paisseira.

Tit. de 1271. Arch. de la maison de Lentillac. 

Le moulin de la Begonie et la vanne et l' estacade.

Entre la paisera del moli. Tit. de 1203. Arch. du Roy., J. 323.

Entre le barrage du moulin.

Els deismes de las paicheras e dels molis.

Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., J. 310. 

Les dîmes des pêcheries et des moulins. 

Tot lo peis que penran en la paisseira. 

Tit. de 1238. Arch. du Roy., J. 325.

Tout le poisson qu'ils prendront en la pêcherie.

16. Piscina, s. f., lat. piscina, piscine, réservoir.

Fon sorna la piscina. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Fut trouble la piscine.

Piscina, es ajustament d' aygua per noyrir peishos.

Eluc. de las propr., fol. 152.

Piscine, c'est ajustement d'eaux pour nourrir poissons.

- Dans les églises, c'est le lieu où l' on jette l' eau qui a servi à laver les vases sacrés.

Van pesseiar los sanctuaris, 

Claustras, piscinas et armaris.

V. de S. Honorat. 

Vont briser les sanctuaires, clôtures, piscines et armoires. 

CAT. ESP. PORT. IT. Piscina. (chap. Pistina, pistines.)


Pel, Pelh, s. f., pellis, peau, cuir.

Tot en premier, en una pel

Bona e prima d'un anhel, 

Vostr' auzel enmaillotaretz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tout d'abord, dans une peau d'un agneau bonne et fine, votre oiseau vous emmailloterez.

El XX dia escorgaria la malvasa pel, et al conplimen de XXV jorns, lhi mudaria un' autra pels. Liv. de Sydrac, fol. 43. 

Au vingtième jour dépouillerait la mauvaise peau, et au complément de vingt-cinq jours, une autre peau lui muerait.

Dedins sion folratz

Ab pels de lebre o de catz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Que dedans ils soient fourrés avec peaux de lièvre ou de chats.

ANC. FR. De l' aignel a vestu la pel. Fables et cont. anc., t. II, p. 41.

CAT. Pell. ANC. ESP. Pel. ESP. MOD. Piel. PORT. IT. Pelle.

(chap. Pell, pells; v. pelá, despellotá; pellaranca, pellaranques.)

2. Peleta, s. f. dim., petite peau.

Es la gola vestida de semlans peletas que la lengua e 'l paladar.

Eluc. de las propr., fol. 46.

La gorge est revêtue de semblables petites peaux que la langue et le palais.

CAT. Pelleta. (chap. pelleta, pelletes.)

3. Pellicula, s. f. dim., lat. pellicula, pellicule.

Tot so que es remas de aquela pellicula. Trad. d'Albucasis, fol. 25.

Tout ce qui est resté de cette pellicule.

ESP. Película. PORT. Pellicula. IT. Pellicula, pellicola.

(chap. Película, películes : pelleta, pelletes.)

4. Pelalha, s. f., pelure, écorce.

Las pelalhas e 'ls gras remanens, quan le vi n' es fora, las quals manjo porcs. Eluc. de las propr., fol. 228.

Les pelures et les grains restant, quand le vin en est dehors, lesquelles les porcs mangent.

(chap. Brisa : pells y grans del raím que queden al prensá. Tamé ñan tronchos dels carrolls. La brisa se pot fé aná per a destilá orujo, aiguardén.)

5. Pelhier, Pelier, s. m., pelletier, peaussier.

D' aquels V rutlons donon als pelhiers 1 rutlon lo segon an.

Cartulaire de Montpellier, fol. 45.

De ces cinq boules ils donnent aux pelletiers une boule la seconde année.

CAT. Peller. (chap. Pelleté, pelletés, pelletera, pelleteres.)

6. Pellicier, Pellecier, s. m., pelletier, peaussier, apprêteur, marchand de peaux.

Que non foras bos pelliciers.

Giraud de Borneil: Cardalhac.

Que tu ne serais bon peaussier. 

Al vilan qu' er' un pellicier.

Le moine de Montaudon: Pus Peyre.

Au vilain qui était un pelletier.

Fui mareschals de cavals... 

E fabres e pelleciers.

Raimond d'Avignon: Sirvens sui.

Je fus maréchal pour les chevaux... et forgeron et pelletier.

CAT. Pellisser. ESP. Pelletero. PORT. Pelleiro. IT. Pellicciere.

(chap. Pellissé, pellissés, pellissera, pellisseres; pelleté.)

7. Pelissa, s. f., pelisse, fourrure.

Cap' e gonel' e pelissa.

(chap. Capa y gonella y pellissa.)

Marcabrus: L'autr'ier.

Cape et gonelle et pelisse.

Era cenhs de pelissa. 

Brev. d'amor, fol. 151. 

Était ceint de fourrure.

Las pelissas de conils e las pelissas de lebre.

(chap. Les pellisses de conills y les pellisses de llebre o liebre.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 113.

Les fourrures de lapins et les fourrures de lièvre.

ANC. CAT. Pelissa. PORT. Pellissa. IT. Pelliccia.

(chap. Pellissa, pellisses.)

8. Pelharia, s. f., pelleterie.

La draparia vermelha: Aion V rutlos per un cosol, e d' aquels V rutlos donon 1 lo premier an, a la pelharia. Cartulaire de Montpellier, fol. 45.

La draperie vermeille: Qu'ils aient cinq boules pour un consul, et de ces cinq boules qu'ils (en) donnent une, la première année, à la pelleterie.

(chap. Pelletería, pelleteríes.)

9. Pellissaria, Pellisaria, s. f., pelleterie, commerce de peaux, de fourrures.

A pellisaria vaira. Cartulaire de Montpellier, fol. 44.

A pelleterie de vair.

De pellissaria, dona hom, del C d' anhinas, 1 d.

Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

De pelleterie, on donne, du cent (de peaux) d'agneau un denier. 

IT. Pellicceria.

10. Pellacilh, Pelacilh, s. m., pelisse, fourrure.

Greu veiretz ja juec cominau

Ab pellacilh.

Marcabrus: Lo vers comens.

Difficilement vous verrez jamais jeu commun avec pelisse.

11. Pelar, Pellar, v., peler, ôter la peau.

De figas a pellar 

Lo vencerai.

(chap. Yo lo venseré a pelá figues.)

Marcoat: Mentre m'obri.

A peler des figues je le vaincrai.

Ni ben figas no pelaretz.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai.

Ni bien vous ne pèlerez figues.

Part. pas. Pilat tenc en la ma un basto pelat.

(chap. Pilatos teníe a la ma una gayata pelada; un garrot pelat.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 8 bis.

Pilate tint en la main un bâton pelé.

De lenga de porc ben pelada.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De langue de porc bien pelée.

CAT. ESP. PORT. Pelar. IT. Pelare. 

(chap. Pelá, pelás: yo me pelo, peles, pele, pelem o pelam, peléu o peláu, pelen; pelat, pelats, pelada, pelades.)

12. Sobrepelitz, s. m., lat. superpelliceum, surplis.

Us frevols pobols petitz

Armatz de sobrepelitz.

G. Rainols d'Apt: Laissatz m'era.

Un frivole petit peuple revêtu de surplis.

CAT. Sobrepellis. ESP. PORT. Sobrepelliz. (chap. Sobrepellís.)

domingo, 28 de julio de 2024

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 3. Aventures del camí de Barbastro.

Capítul III.

Aventures del camí de Barbastro.

Aventures del camí de Barbastro.


No anáe per lo camí real o triscat temén que lo flare s'haguere mort y lo estigueren acassán, sino per sendes y voreres per culpa de la temó que lo guiabe.

Se va topetá en un llauradó que ajudat de dos mossos fills seus estáe fen uns forats com a fosses y li va preguntá pera qué los faien. Li van contestá que pera plantá una viña, y que a cada forat ficáen dos sarmens. Va mirá ell un rato y va di:

plantá una viña

- Bons llauradós, ¿no siríe milló en ves de ixos forats obrí una sanja tan llarga com la tira de viña, y u faríeu en mes fassilidat, y después de orejada y solejada ficáreu los sarmens atravessats y los enterráreu en la terra ya curada que vau traure primé? 

Y va di lo mes mosso dels fills:

- Yo crec, pare, que este sagal té raó.

Pero lo pare va contestá:

- Ni tú ni ell la teniu; aixina me va enseñá lo vostre yayo, mon pare, a plantá la viña, y aixina tos u enseño yo a vatres.

- Y ¿no donaréu datra raó, bon home?, li va di Pedro Saputo. ¿Conque moro mon pare y moro hay de morí yo? Pos en verdat que si sempre faiguerem lo que van fé los nostres pares y allacuanta féen ya los antics, sempre lo món estaríe com al primé día. 

Y dieume, ¿Cuán donará fruit aquella atra viña?

- Eixa, va contestá lo llauradó, se va plantá l’añ passat y encara tardará a doná fruit, perque ara creix y arraíle, después se pode a ran, degolle o escamoche, pera tráureli los chupons inutils, y después torne a rechitá, llansá, y són ya los sarmens que han de formá lo sep; y al cuart añ de plantada fa lo primé raím.

Va mirá Pedro Saputo la viña de mes a prop, va mirá les atres y se va girá al llauradó y li va di:

- Yo crec que dixá llansá al seu aire a la viña ha de tráureli forses del seu arrailamén, y que siríe milló podala com lo primé añ, o al menos llimpiala mol be, y podala lo segón, cuan ya tindríe que doná alguns carrolls. Perque... 

- No ña perque ni per cuán, lo va tallá lo llauradó; sou un mosset que encara put a la lleit de sa mare, ¿y veniu donanme llissons y volén enseñám modes noves? Caminéu, fill de puta, y seguiu lo vostre camí, si es que sabéu aón está, que yo, per sert, no tos hay cridat.

- Men vach, sí, men vach, va contestá Pedro Saputo, pero tos dic, home fals, y chafaré sen llanses sobre aixó, que la viña que no done fruit y bo, encara que no mol abundán, lo segón añ, o no va naixe pera viña o es filla de burro.

- ¿L'hau sentit al insolén? Va di lo llauradó a sons fills; y los mossos van arremetre contra nell eixecán les seues caveguetes. 

Ell anáe ya a probá un atra vegada la puntería del seu bras en un parell de coduls contra los mossos, cuan, enrecordansen del flare preguntón, los va dixá caure als peus; pero se va enfrentá al primé que veníe, y agarranlo de costat va esquivá lo cop de la eixadella, li va saltá damún y lo va tombá an terra, mentrestán va arribá l’atre y va fé en ell lo mateix. Bregáen per eixecás, y ell los marejáe com un ratolí al gat, hasta que pera acabá li va fotre una puñada al mes gran al muscle y li va estamordí un bras, y al mes menut de una cossa li va empaná los nassos, fenli saltá un riu de sang; y li va di al pare que veníe cap an ell mol furién:

- Vech canes al vostre cap y no li vull ficá les mans a damún, cap de suro, que si no teníu mes dicha en atres coses que tindre fills valens, miréu la cara que porten. Torqueuli los mocs an eixe mosso que se embrute la cara y la camisa, y an eixe atre lligueulo curt, si ne sabéu, que be u ha de menesté, y donéu memories de la meua part al albéitar del poble. Y en aixó los va dixá y va tirá cap abán.

Atravessán plans, y baixán y puján barrangs, alguns mol fondos, passán rius y no tocán cap poble, perque se desviabe de tots, va vindre la nit y no sabíe aón se trobáe, habíe perdut lo tino y estáe baldat. Va trobá un collet coronat de un edifissi cuan miráe cap al sel perque ñabíe molta oscurina; y a má dreta allá lluñ sentíe algunes campanes. Este collet y este edifissi, va di, be podríe sé la ermita famosa de Nostra Siñora del Puch y eixes campanes que séntigo siríen de la siudat de Barbastro. Y així ere en verdat. Y fen alto y mirán a la ermita díe: ahí té que ñabé per lo menos un capellá en la seua casera; pero es hora sospechosa, y primé contestarán los morts dels sementeris y se eixecarán al juissi de Deu, que contestarán ixos solitaris ara y me obrirán la porta. La siudat, segons lo eco de les campanes, no pot está mol lluñ y vech una faixa blanca que deu sé lo caminet, la senda. Dormiu en pas, guardes del santuari; no vull estorbá lo vostre descans ni donatos cap susto sense profit. Y dién aixó va empendre lo camí de la siudat.

A les poques passes y entre una gran espessura de abres que faen del tot fosc lo puesto de un costat al atre del camí, va sentí remugá, y después va topetá en un home que li va preguntá sobressaltat: 

- ¿Quí va?, ¿sou cosa de este món o del atre?

- De éste y del atre, va contestá Pedro Saputo; y vosté, ¿quí sou? 

- Yo, va di lo home en veu tremolosa, soc un penitén, y totes les nits ixco de la siudat a les nou, y en los peus descalsos y resán lo rosari ving a la ermita, reso a la porta a ginollons set credos y tres salves, y men entorno cap a casa. De nou díes men falten tres, avui es lo sexto de la novena.

- ¿Y quin pecat hau cometut, li va preguntá Pedro Saputo, pera fé tan extraña penitensia? Y va contestá lo home: 

- Un domenche que va aná molta gen al Puch vach está yo un rato per eixes caigudes del monte en algunes mossetes y vach seduí a una de elles.

- Pos, amic, va di Pedro Saputo, si tots los que seduíxen donselles als santuaris o van an ells a demostrá los seus amors, segons ting sentit y prediquen per ahí los flares, hauríen de fé esta penitensia que vosté fa, me pareix a mí que totes les ermites del món hauríen de sé mes visitades de nit que de día.

- Es que yo, va di lo penitén, li vach doná paraula, y ara ha eixit de sing y no vull casám en ella, sino en un atra.

- ¡Hostia!, va di Pedro Saputo; esta ya es mes grossa. Pero has de entendre, mosso engañat, que en la teua penitensia no satisfarás a la mosseta, perque ella, creén en la paraula que li vas doná se va entregá a la teua voluntat, y la has burlat. La deuda de la teua paraula sempre estará viva; aquell deute sempre es lo mateix; lo dret es de ella y sol de ella, y si no sedix, la vostra persona tota no es la vostra, sino seua.

¿Qué feu als passeos de nitet a la ermita, y en los credos y salves? Encara que vingueres tota la teua vida, en ves de sol nou nits, no enmendaríes la mala obra que li vas fé ni li tornaríes la honra que li has pres, ni redimiríes la obligassió que tens en ella. No vas be, mosso, no vas be; y lo confessó que te ha imposat ixa penitensia es un ignorán que tos porte a la perdissió en eixe engañ que vols fé a Deu y has fet al món y a la sagala. Yo te dic, y creume: si vols viure en pas de la teua alma, y no sé desgrassiat an este món y condenat al atre, cumplix primé la penitensia, ya que te la han imposat, y después la paraula an aquella simple inossén mosseta. Yo sé que ella te vol, y com la vas engañá, cada día demane a Deu que te castigo. ¡Y te castigará!... ¡Y ara mateix! ¡Aquí mateix y per la meua má!... Si no te arrepentixes inmediatamen y vas demá a demanali perdó y oferili la teua má. ¿U entens?... Va di estes paraules en gran forsa y severidat, y lo mosso estáe ya tan acollonit, que al sentiles va caure an terra de ginolls y va di tremolán y plorán:

- U faré, siñó ángel, u faré; ¡no me matéu!, ¡no me faiguéu mal, per Deu! - ¡Sí que u faré! - ¡Ay, Siñó!, ¡Dixeume aná a demanali perdó a la Virgen Santíssima!...

- Ves en hora bona, va di Pedro Saputo en la mateixa seriedat; pero has de tindre entés que si no cumplixes, si demá mateix no vas a casa de la mosseta, y quedes conforme, te trauré la vida de repén en una espasa invissible que porto sempre en mí. Perque, ¡villano!

- ¡Siñó, siñó!, va gañolá lo mosso mich mort de po.

- Camina, malaventurat; seguix lo teu camí, y demá mos vorem aquí o a un atra part. Y dién aixó lo va agarrá del bras y de una espolsada lo va eixecá y lo va aventá camí abán en tal furia, que al infelís li va pareixe que lo remate siríe obrís la terra daball dels peus y caure al mes fondo dels abismos del infiarn. Va aná entropessán deu o dotse passes caigo o no caigo y bramán:

- Virgen Santíssima, ¡perdó!, ¡perdónam!, tot escagarsataterrorisat, en temó de que sel emportaren los dimonis. La escurina los va separá y arribán lo mosso a la porta de la capella va fé mols actes de contricsió y va está dos hores allí en la boca seca demanán misericordia a Deu y a María Santíssima. Y en son demá a la matinada va aná a vore a la dels sing (mesos), li va di que ya volíe casás en ella, y en efecte va portá cap abán lo negossi en tanta actividat que abans de acabás lo mes estáen casats, y mol contén ell de pugué aná al sel en una dona que ben mirada valíe tan com un atra, apart de habela conegut en lo sentit bíblic, que no done ni trau poca cosa.