Mostrando las entradas para la consulta puncha ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta puncha ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 24 de noviembre de 2025

Ponch, Pong, Ponh, Punt, Poynh, Point, Puint

Ponch, Pong, Ponh, Punt, Poynh, Point, Puint, s. m., punctum, point, terme de géométrie.
A ponch del escayre.
Trad. du Tr. d' Arpentage, part. 1re, c. 18.
A point de l'équerre.
- Pôle.
Ponchtz arthic et anthartic.
Eluc. de las propr., fol. 119.
(chap. Polos ártic y antártic.)
Point arctique et antarctique.
- Terme de grammaire, signe qui sert à déterminer une phrase. 
Li denan dig ponch han diverses noms, quar coma... ha nom ponch suspensiu, e colum ponch mejancier, e periodus ponch pla.
Leys d'amors, fol. 144. 
Les devant dits points ont divers noms, car coma... a nom point suspensif, et colum point moyen, et périodus point simple.
- Instant, moment, une des divisions du temps.
Us pong es d' ora quarta partz.
(chap. Un pun es la cuarta part de un hora: 15 minuts, un cuart.)
Brev. d'amor, fol. 43.
Un point est d'heure la quatrième partie. 
Foron al ponh que foron batejatz.
V et Vert., fol. 28.
Ils furent au moment qu'ils furent baptisés.
- Terme d'astrologie.
En plus greu point non pot nuills esser natz.
Sordel: Qui be s membra. 
En plus difficile point nul ne peut être né.
L' art de l' austronomia e de las planetas e dels signes e dels ponhs e de las oras. Liv. de Sydrac, fol. 44.
L'art de l'astrologie et des planètes et des signes et des points et des heures.
Era tals ora e tals poinz que, segon la razon dels agurs ni de poinz e d' estrolomia, non era bon comensar negun gran faich.
V. de Bertrand de Born. 
Il était telle heure et tel point que, selon la raison des augures et des points et de l'astrologie, il n'était pas bon de commencer nul grand fait.
- A divers jeux, en parlant des nombres.
Neis si m doblava 'l mals d' aital faisso
Com dobla 'l poins del taulier per razo. 
Folquet de Marseille: En chantan.
Même si me doublait le mal de telle façon comme double le point de l'échiquier par raison.
Aysso son los XVIII poynhs dels datz que gieta lo dyable sobre l' arma d'  home accidios. V. et Vert., fol. 13.
Ce sont les dix-huit points des dés que le diable jette sur l'âme de l'homme paresseux.
- Partie d'un tout, d'une science.
Especialmens els articles et els ponhs de la fe.
V. et Vert., fol. 102. 
Spécialement aux articles et aux points de la foi.
- État, position, situation.
Aissi par issida del ponh
Ab mal parlier, dona prezans.
R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 
Ainsi paraît sortie du point avec méchant parleur, dame méritante.
- Le moment où commence le jour ou la nuit.
En aquel ponh que lo solelhs apar es ponhs del jorn, et en aquel ponh qu' el nos falh, el es ponhs de la nueh. Liv. de Sydrac, fol. 71.
A ce point que le soleil apparaît est point du jour, et à ce point qu'il nous manque, il est point de la nuit.
Del ponh del jorn.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 58. 
Du point du jour.
- Terme de musique.
Cantar en sancta gleysa per ponhs e per accens.
Pierre de Corbiac: El nom de. 
Chanter en sainte église par points et par accents. 
Loc. Disen qu' el era malaute, e si era sus en bon puint.
Arbre de Batalhas, fol. 95. 
Disant qu'il était malade, et il était sur (pied) en bon point.
La nobla ciptatz, 
Per los nostres peccatz, 
A mal pong fora messa.
V. de S. Honorat.
La noble cité, par les notres péchés, à mauvais point serait mise.
Adv. comp. Cant la lun' es pauzada ponh e ponh drechamens.
Pierre de Corbiac: El nom de. 
Quand la lune est posée point à point directement. 
Chansos, si t plai, a point t' en vai coren.
Giraud de Borneil: Toi aissi m pren. 
Chanson, s,'il te plaît, à point va-t'en courant. 
Volem que sian de punt en punt... observadas e gardadas. 
Statuts des tailleurs de Bordeaux. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 475.
(N. E. Ahora comparad textos de Cataluña de las mismas fechas, y veréis cuánto se parecen. Por ejemplo, textos que editó Bofarull en los tomos de la Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón; en esta fecha hay muchos de cuando la guerra de los catalanes contra su rey Juan II, padre del futuro Fernando II el católico.)
Voulons qu'elles soient de point en point... observées et gardées.
(chap. Volem que siguen de pun en pun... observades y guardades.)
Car de totz ponhs lo dessena.
Brev. d'amor, fol. 25.
Car de tous points elle le rend fou.
CAT. Punt. ESP. Punto. PORT. Ponto. IT. Punto.
2. Ponh, Point, adv. de nég., point, pas.
Aissi com lo solelhs intra pel veire e no 'lh fai ponh de dampnage.
Liv. de Sydrac, fol. 14.
Ainsi comme le soleil entre par le verre et ne lui fait point de dommage.
(chap. Aixina com lo sol entre per lo vidre y no li (ni pun) gens de mal.)
Point no us en sove.
Rambaud d'Orange: Dona si.
Point ne vous en souvient.
3. Punctal, adj., ponctuel, exact, certain, déterminé par un point.
En una punctal partida de miral.
Eluc. de las propr., fol. 264.
En une certaine partie de miroir. 
CAT. ESP. (chap.) Puntual. PORT. Pontual. IT. Puntuale.
4. Poncha, Punta, s. f., pointe. 
Mes l' espaza, per la poncha, sotz la tetina.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 17. 
Mit l'épée, par la pointe, sous le téton. 
Punta de lansa.
Arbre de Batalhas, fol. 238. 
Pointe de lance. 
(chap. Punta de llansa, puntes de llanses.)
Fig. Ab poncha d'amor que m sostra 
Lo cor.
G. Rudel: No sap. 
Avec pointe d'amour qui m'arrache le coeur.
(chap. En puncha d'amor que m'arrenque lo cor.)  
Loc. Aissi coma gales ben oncha
Fai en la mar plus leu sa poncha. 
Deudes de Prades, Poëme des Vertus. 
Ainsi comme galère bien enduite fait en la mer plus facilement sa pointe.
CAT. Punxa. ESP. Punta. PORT. Ponta. IT. Punta. (chap. Puncha, punches; v. punchá: puncho, punches, punche, punchem o puncham, punchéu o puncháu, punchen; punchat, punchats, punchada, punchades.)
- Pioche.
Donavan am ponchas 
Et am pics sus l' escueyll.
V. de S. Honorat. 
Donnaient avec pioches et avec pics sur le roc.
(chap. Pica, piques; pic, pics; v. picá: pico, piques, pique, piquem o picam, piquéu o picáu, piquen; picat, picats, picada, picades.)
5. Ponchia, s. f., pointe, sorte de clou. 
Tota saumada de ponchias.
Cartulaire de Montpellier, fol. 105. 
Toute charge de pointes.
6. Punccio, Puncio, s. f., lat. punctio, douleur poignante, élancement.
Punccio et arsura.
Eluc. de las propr., fol. 60.
Douleur poignante et brûlure.
Sentia puncio de jos la aurelha dreyta.
(chap. Ell o ella sentíe (o yo sentía) punchades deball de la orella dreta.)
Trad. d'Albucasis, fol. 49. 
Sentait élancement dessous l'oreille droite.
ESP. Puncion (punción, dolor punzante). IT. Punzione. (chap. Punsió, punsions : punchada, punchades; se fa aná sobre tot en medissina, punsió lumbar, biopsia, injecsió, vacuna.)
7. Punctatio, Ponctacio, Punctacio, s. f., aspérité d'un corps pointu, ou hérissé de pointes. 
Per punctatio de lima.
Trad. d'Albucasis, fol. 18. 
Par aspérité de lime.
- Douleur poignante, élancement.
Ponctacio de dolor de aurelhas.
Trad. d'Albucasis, fol. 6. 
Élancement de douleur d'oreilles. 
ESP. Puntacion (“puntación”, puntada). PORT. Pontuação.
8. Ponchamen, s. m., pointement. 
De los XV cans los XV ponchamens.
P. de Corbiac: El nom de.
Des quinze chants les quinze pointements.
9. Ponchor, s. f., pointe.
L' espic que geta es talment dit, quar spiclum (spiculum) es ponchor, et el es agut et pongent.
Eluc. de las propr., fol. 223.
L'épi qu'il produit est ainsi dit, parce que spiculum c'est pointe, et il est aigu et piquant.
10. Ponchet, s. f. dim., petit point, globule.
I bassinet... un ponchet dessus... et al pe del cordon un autre ponchet.
Tarif des monnaies en provençal. 
Un bassinet... un petit point dessus.... et au pied du cordon un autre petit point.
(chap. Puntet, puntets; puntadeta, puntadetes si se parle de cusí, bordá.)
11. Ponchadamen, adv., à la suite, consécutivement.
Pauzadas ponchadamen ses tota conjunctio.
Leys d'amors, fol. 126. 
Posées à la suite sans aucune conjonction. 
IT. Puntatamente.
12. Poncheta, s. f. dim., petite pointe. 
Aitan can levar en poiretz 
Ab la poncheta d'un coutel.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Autant que vous pourrez en lever avec la petite pointe d'un couteau.
CAT. Punteta. (chap. Puncheta, punchetes; punteta, puntetes.)
13. Ponchura, Punctura, s. f., lat. punctura, piqûre.
Se sentira ponhs de las ponchuras del verinos serpens de yfern.
V. et Vert. fol. 84.
Se sentira point par les piqûres du serpent venimeux d'enfer.
Contra punctura d' escorpio.
(chap. Contra picotada, fisonada d' arreclau o arraclau.)
Eluc. de las propr., fol. 155.
Contre piqûre de scorpion.
ANC. FR. La moindre pointure d'une simple cholique. 
Les vives pointures de celle-cy nous donnent de bien plus vertes entorses.
Camus de Belley. Diversités, t. 1, fol. 388. 
ESP. PORT. IT. Puntura.
14. Ponchaire, s. m., pointeur, terme d'église.
Y a ordonnats de ponchaires los quals an jurat et promes de far l' ufici justamen. 
Tit. de 1409. Bosc, Mémoires du Rouergue, t. III, p. 250. 
Y a ordonné des pointeurs, lesquels ont juré et promis de faire l'office justement. 
ESP. Puntador.
15. Poncharia, s. f., pointage, l'action de pointer les absents. 
A facha la taula de poncharia.
Tit. de 1409. Bosc, Mémoires du Rouergue, t. III, p. 250. 
A fait la table de pointage. 
PORT. Pontaria.
16. Ponticitat, s. f., pointicité, qualité de ce qui est pointu, piquant.
Fig. Mixtio de ponticitat am dossor.
Carn de buou per so es plazent et de cervi quar han ponticitat.
Stiptica sabor es comtada entre ponticas... quar ponticitat no es mas intenssa et fort stipticitat.
Eluc. de las propr., fol. 271.
Mixtion de pointicité avec douceur.
Chair de boeuf pour cela est agréable et (celle) de cerf parce qu'elles ont pointicité.
Saveur astringente est comptée entre les piquantes... parce que pointicité n'est qu'intense et fort resserrement.
17. Pontic, adj., pointu, piquant. 
Sabor... pontica.
(chap. Sabor, gust picán.)
Eluc. las propr., fol. 271. 
Saveur... piquante.
18. Ponhemen, Ponjement, s. m., piqûre, élancement.
Per lo ponjement de la cheira.
Trad. de Bède, fol. 51.
Par la piqûre du cilice. 
Fig. Ponhemen de gran dolor.
Passio de Maria. 
Élancement de grande douleur. 
ANC. CAT. Punyiment. ESP. Pungimiento. IT. Pungimento, pugnimento.
19. Ponchut, adj., pointu.
A las aurelhas ben ponchudas.
(chap. Té les orelles ben puntiagudes; en punta.)
Roman de Blandin de Cornouailles, etc.
A les oreilles bien pointues.
20. Punchier, s. m., pioche.
Pogues passar ab son punchier, et qu' ell punchiers foz d'una canna d'alt e d' un' altra d' ample.
(chap. Que puguere passá en sa (la seua) pica, y que la pica fore d'una caña d'alt y d'un atra d'ample. Caña : antiga mida.)
Régl. sur les mines d'Hierle. Hist. de Nîmes., t. I, pr., p. 72. 
Pût passer avec sa pioche, et que la pioche fût d'une canne de haut et d'une autre de large.
21. Ponctalment, adv., ponctuellement, exactement.
Auteza... de torr... si pot saber de lonh, per artifici de mezurar...; deves pendre una post, o fust...; entro que pel somelh del fust veia lo somelh de la torr ponctalment.
Eluc. de las propr., fol. 280.
Hauteur... de tour... se peut savoir de loin, par artifice de mesurer...; vous devez prendre une planche, ou fût...; jusqu'à ce que par le sommet du fût il voie le sommet de la tour exactement. 
CAT. Pontualment. ESP. Puntualmente. PORT. Pontualmente. IT. Puntualmente. (chap. Puntualmen, exactamen.)
22. Punger, Ponjer, Poigner, Ponher, v., lat. pungere, piquer, aiguillonner, stimuler, exciter, poindre.
(chap. Punchá, picá, agulloná, estimulá, exitá.)
Aguilla sembla qu'el ponga.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Il semble qu'une aiguille le pique.
Fig. En aquel sirventes el poins fort lo rei Felip qu'el degues comensar la guerra.
V. de Bertrand de Born.
Dans ce sirvente il stimule fort le roi Philippe (pour) qu'il dût commencer la guerre.
Tem que la dolor me ponja.
Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 
Je crains que la douleur me poigne. 
Aissi m punh al cor e m toca 
E m tolh manjar e dormir.
Hugues de La Bachelerie: Per grazir. 
Ainsi m'aiguillonne au coeur et me touche et m'ôte le manger et le dormir.
Amors...
Plus suau ponh qu'una mosca.
Marcabrus: Dirai vos.
Amour... plus doucement pique qu'une mouche.
- Donner des éperons à un cheval, s'élancer.
(chap. Punchá a un caball en los espolons; espoloná.)
Punhetz avant, baro, no 'ls ne laychem anar.
Roman de Fierabras, v. 3420. 
Piquez en avant, barons, ne les en laissons pas aller.
Fig. Amor pung vas mi e desreia
Si que, ses leis, no m pot vida valer.
G. Faidit: Molt mi. 
Amour pique vers moi et déborde de telle sorte que, sans lui, ne me peut la vie valoir. 
Subst. et loc. fig.
Car vei c' al poigner d' esperos, 
Non puosc far tant que joi cobres.
Giraud de Borneil: A ben chantar. 
Car je vois qu'au piquer d'éperons, je ne puis pas faire tant que joie je recouvrasse. 
Part. prés. De ponhens espinas coronat.
(chap. De punchans espines coronat; que punchen.)
Folquet de Romans: Quan lo.
De poignantes épines couronné. 
Fig. El sieu dobl' esgard poingnen.
Lanfranc Cigala: Un avinen ris. 
Le sien double regard poignant.
Part. pas. Car en sui poingz de l' espina.
Lanfranc Cigala: Gloriosa sainta. 
Car j'en suis piqué par l'épine.
Se sentira ponhs de las ponchuras del verinos serpens de yfern.
V. et Vert., fol. 84.
Se sentira point par les piqûres du serpent venimeux d'enfer.
CAT. Punyir. ESP. PORT. Pungir. IT. Pungere, pugnere.
23. Pungitiu, adj., excitatif, poignant, stimulatif.
Pungitiva dolor.
Eluc. de las propr., fol. 94.
Douleur poignante.
ESP. Pungitivo. IT. Pungitivo, pugnitivo. (chap. Punchán, punchans; pugnitiu, pugnitius, pugnitiva, pugnitives.)
24. Ponhar, Poignar, Poingnar, Punhar, Pungnar, Ponchar, Punchar, v., tâcher, s'efforcer, se hâter, s'empresser, se peiner.
(chap. Pugná, luchá, esforsás, empeñás, donás pressa, empendre, etc. Pugno, pugnes, pugne, pugnem o pugnam, pugnéu o pugnáu, pugnen; pugnat, pugnats,  pugnada, pugnades.)
Ben deuria
Chascus ponhar, qui bon pretz vol aver, 
De fin' amor leialmen mantener.
G. Faidit: Tug cilh.
Bien devrait chacun, qui bon mérite veut avoir, tâcher de maintenir loyalement fidèle amour. 
Degra poignar al finir.
Hugues de Saint-Cyr: Anc enemics.
Devrait se hâter au finir.
Qui no poingna que vailla
Mais qu' enans non ha valgut?
T. de Cadenet et de Guionet: Cadenet pro. 
Qui ne s'efforce qu'il vaille plus qu'auparavant il n' a valu?
Om se pung de Deu servir.
Folquet de Romans: Can ben me. 
On s'empresse de servir Dieu. 
ANC. FR. Del chevalier ki apoignoit vers ti?
Roman de Gérard de Vienne, v. 1665.
- Pointer, marquer.
Segon que vezets ponchar algunas vetz una letra.
Leys d'amors, fol. 144.
Selon que vous voyez pointer aucunes fois une lettre.
Part. pas. Qui be no sapcha que ditz p
Ponchat, et en apres .I. (1) g.
B. Carbonel: Un sirventes de.
Qui ne sache bien que signifie p pointé, et par après un g.
CAT. Punxar. ESP. Punzar. IT. Puntare. (chap. Punchá.)
25. Poigna, Ponha, s. f., empressement, soin, effort, peine.
Ai perdut ma poigna
E mon sirventes.
Tomiers et Palazis: De chantar. 
J'ai perdu mon effort et mon sirvente.
Hi ai tota ma ponha meza.
Peyrols: Be m cuiava.
J'y ai mis tout mon soin.
ANC. CAT. Punya. (chap. Pugna, pugnes; esfors, pena.)
26. Apontamen, s. m., traité; accord, arrangement, accommodement.
Parlementar an els de qualque apontamen. 
Dit e declarat lo dit apontamen al dit abat. 
Chronique des Albigeois, col. 16 et 3. 
Parlementer avec eux de quelque accommodement. 
Dit et déclaré ledit accommodement audit abbé. 
CAT. Apuntament. ESP. Apuntamiento. PORT. Apontamento. 
IT. Appuntamento. (chap. Apuntamén, apuntamens; acord o acuerdo, acords o acuerdos, tratat, tratats.)
27. Apontar, Apointar, v., convenir, régler.
Part. pas. Dit et apontat que lo dit abat de Cisteaux. 
(N. E. Se encuentra en un texto de Cataluña: Cistell por Císter.)
Chronique des Albigeois, col. 3.
Dit et convenu que ledit abbé de Cîteaux.
- Appuyer.
Sus son espieut s' apunta per denant so mento.
Roman de Fierabras, v. 4516. 
Sur son épieu s'appuie par devant son menton. 
Part. pas. Apointat era entr' els.
Chronique des Albigeois, col. 7. 
Il était convenu entr'eux.
CAT. ESP. Apuntar. PORT. Apontar. IT. Appuntare. (chap. Apuntá, acordá, tratá; apoyá, apuntalá.)
28. Esponchar, v., épointer.
Aygla, quan si repausa, plega sas unglas per que no si esponcho.
Eluc. de las propr., fol. 49.
L'aigle, quand il se repose, ploie ses ongles pour qu'ils ne s'épointent pas. CAT. Espuntar. IT. Spuntare. (chap. Espuntá, espuntás: pedre la punta. Des passe a ES, com a escamochá, escapsá, estossolá, etc.)
29. Compunctio, Compuncio, s. f., lat. compunctio, componction. Thesaurs es bona compunctios. 
Si 'l cors n' a compunctio. 
Compuncios, o dolors de son pechat.
Trad. de Bède, fol. 26, 50 et g. 
Bonne componction est trésor.
Si le coeur n' a componction. 
Componction, ou douleur de son péché.
ESP. Compunción (añado tilde donde no la había). PORT. Compunção. 
IT. Compunzione. (chap. Compunsió, o dolor (pena, mal) de son pecat.)
30. Compong, adj., affligé, peiné, attristé, contrit.
Auzidas aquestas causas, foron compong en lur cor.
Trad. des Actes des Apôtres, ch. 2.
Ces choses ouïes, ils furent attristés dans leur coeur. 
ESP. PORT. Compungido. IT. Compunto. (chap. Compungit, compungits, compungida, compungides; afligit, apenat, triste.)
31. Perpong, Perpoing, Perponh, Perpunh, s. m., pourpoint. 
Perpong falsat e romput.
Bertrand de Born: Lo coms.
Pourpoint faussé et rompu.
Contra l' ausberc e 'l perpoing e 'l bleso. 
Gausseran de Saint-Leidier: Puois.
Contre le haubert et le pourpoint et la tunique. 
Als us viratz vestir ausbercx, 
Als autres perpunhs et escutz.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 
Aux uns vous verriez revêtir hauberts, aux autres pourpoints et écus.
ANC. FR. Je sais où mon pourpoint m'estraint. 
Charles d'Orléans, p. 274. 
Un pourpoint de trois paroices; car le corps estoit de demie ostade, le haut de manches de cuir, et le bas de velour.
Henri Estienne, Apologie pour Hérodote, t. II, p. 22. 
ESP. Perpunte. (N. E. Jubón fuerte, acolchado y pespuntado, que se usaba para proteger el cuerpo de las armas blancas.)
32. Perponta, s. f., pourpoint.
Ausberc ni perponta 
No vol, e vai ferir.
Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.
Haubert ni pourpoint ne veut, et va combattre.
33. Contraponchamen, s. m., contrepoint, terme de musique.
Triplar sons, agnus e contraponchamens.
P. de Corbiac: El nom de. 
Tripler sons, agnus et contrepoints.
(chap. Contrapún, contrapuns. ESP. Contrapunto.)

miércoles, 12 de noviembre de 2025

MONGÓ

 ¿Sabies que canviaren sense cap avís el nom del MONGÓ per el de català MONTGÓ?


¿Sabies que canviaren sense cap avís el nom del MONGÓ per el de català MONTGÓ?


Meticulosos, sense deixar clavill, tot ho adrecen al gust del Institut d'Estudis Catalans. Fins a l'enigmàtic Mongó, per eixemple, ho han transformat en "Montgó", burlant la tradició idiomàtica en llengua valenciana. En 1797, el rigorós Cavanilles anotava que "en Dénia comencen les raïls del Mongó" (Observ., p. 213), reproduint el topònim en l'idioma valencià de Dénia, idèntic al que en 1873 se sentia en el teatre de la citada ciutat en representar-se "La cara de Mongó", de Manuel Barreda.

http://www.softwarevalencia.com/garcia_moya/HTML/LaBodaDelMong.html

EI argument de l'obra tracta sobre el desig de casar-se del Mongó, fet que atrau a una série de dames tan heterogénees com "la Cova de I'Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra i la Cova Tallá". Cada pretenent expon encants i virtuts, que són replicats en agres comentaris del vetust Mongó: "La Palma puncha, la Cova d'Aigua està fosca, la Pansa està sema...". Este lèxic que va alegrar als dianenses la nit del 2 de giner de 1873 està prohibit en els centres d'ESO i BUP; ara ningú pot escriure que la "Cova Tallá està Ilunt" (p. 6), "s'advertix a l'orquesta" (p. 6), "soc yo gran tesor" (p. 8), "eixa aigua destilà" (p. 8). Potser algun alumne de l'acadèmia de català Canal 9 s'esglaye de l'idioma valencià normal; net d’arcaisme, ele geminades i caprichos del IEC, com Iluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destilada, etc.

EI Terç de Catalunya que controla la societat valenciana exclou a la categoria de ciutadà de primera (en dret a ser funcionari, per eixemple) a els que no engulguen el sandwich consonàntic ntg, és dir: un estudiant de Dénia tindrà que escriure "Montgó", adulterant el vocable, si vol passar curs. Pero hi ha arguments que convé recordar, com el del topònim aragonés Monzó o Monsó, veu derivada del llatí "Mons" i un segon element "cao", d'orige prerromà. A partir d'estos ètims varen ser apareixent variables com Monsó, Monçonís, Monço. Lo curiós és que el dianense Roque Chabás -que no cita l'eixemple de Monsó- arreplega que els àraps valencians cridaven a la montanya de Dénia "Caon", imperfecta homonímia del mencionat "cao". I per supost que l'erudit Chabás escrivia Mongó, no Montgó.

Les rajoles immersores (l'Alcover, les Grans Enciclopèdies valenciana i catalana, etcétera), encara que aladern (alarden) d'imparcialitat científica, són camp minat per a caçar a l'ingenu estudiant. La documentació sobre el Mongó està censurada, i certs entrecomillats que fingixen reproduir la parla d'una determinada zona són fraudulents. Per eixemple, en l'Alcover llegim: "No et fies de Dénia, ni de terra que és rega amb senia", incrustant la falsa preposició amb com si fora veu del Regne.

Respecte a la boda, cal sumar atres personages tan simbòlics com "els pilons del Mongó i el Saladar". Els primers es presenten en el prohibit pronom valencià: "Mosatros som els dos Pílons del Mongó" (p. 10); pero la figura que decidix quí serà l'afortunada esposa és el mític "fra Pere Esteve", que anuncia als dianenses: "He vingut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no es pot unir més que a la Cova d'Aigua" (p.13). EI franciscà fra Pedro Esteve, naixcut en Dénia en 1582, sempre usava l'idioma del Regne. En la biografia publicada en 1677 llegim: "En la seua llengua valenciana, en que sempre predicava" (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p. 47). EI religiós aludix al Mongó com un lloc sagrat: "Ermites en Mongoy es troben, i es diu missa" (p.128). Fra Esteve suponia que el segon terme del topònim derivava de goy, veu hebrea que designava als no israelites. No és desgavellat, fins al XV els hebreus varen formar part de la societat valenciana. Mons goy equivaldria, segons fra Pere, a "Mont de la gentilidad".

És gojós llegir poesies de fra Pedro, les originals, sense manipulació catalanera. Escriu sobre la "fortalea de la carrasca i la primeja de la canya" (no fortalesa, alzina i flaquesa). Tracta sobre els montanyes (no muntanyes); escriu mentres (no mentre), pedra i arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), "fa el conte" (no compte), "plou en un toll" (no a un xipoll); llança metàfores sobre "els foches de l'Albufera i els machos del Almodí". Usava adverbis en ortografia correcta "estiga ya fet" (no ja); i llamaba Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no "Mestrat". Encara que semble absurt, este idioma valencià usat per un dianense naixcut en 1582 -i pels valencians normals en 1999- està prohibit per les nostres autoritats. Acabe de visitar les restaurades ruïnes de Lucentum -depenents de la Diputació de Juli d’Espanya- i en l'horari observe que usen el barbarisme "tarda". Afigguen vostés el comentari.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 10. Pedro Saputo escomense la vida de estudián.

Capítul X.

Pedro Saputo escomense la vida de estudián.


Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:

"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»

Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.

Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.

En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito. 

Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:

- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.

- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones. 

Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases. 

Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.

Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.

Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.

bizcochos, cocs rapits, cocs en anous

En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.

Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).

Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.

Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.

Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:

- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos: 

a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.

- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.

Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).

Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.

Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:

- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.

Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvoslo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.

Botiga Ascuma

Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.

Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.

Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.

Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.

Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:

- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?

Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:

- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.

- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.

- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:

- Be podríes portá algún gat o mona pera divertitos, mol fill de puta.

Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:

- Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, ranacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudenta, la gran pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, morruda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcó reventat, trasgo del barri, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls...

Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.

No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.

Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit. 

Y va torná a la seua.

Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.

¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.

Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.

Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:

- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.

- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.

- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped. 

Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.

- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.

Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.

Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá. 

¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.

- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.

- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.

Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.

jueves, 25 de julio de 2024

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo. (+ Índice)

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.

Blogspot de Pedro Saputo

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó / Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.
Disponible a Amazon

¡Beneít sigue Deu, que al final lo gran Pedro Saputo ha trobat qui aplegare los seus fets, los ordenare convenienmén, y separán lo fals de lo verdadé eixecare a la historia acresolada y pura de la seua vida la digna estatua que debíem al seu talento y a les seues virtuts

¿Qué me donará lo món per este servissi, per este deute comú que pago, tocanme a mí en ves de a consevol atre veí? Pero ¡a cascala lo interés! No vull datra recompensa que sabé, com u sé desde ara, que este llibre se lligirá en gust per agüelos y joves, per sabuts y per ignorans, a les siudats y a les aldees. 

¡Oh, cuans bons ratos a les velades de hivern passarán en ell escofanse al foc o al brasé! Pos no vull mes recompensa, com dic; aixó, y aixó sol es lo que me hay proposat. Y pos u dono per conseguit, res mes me se oferix advertí, ni previndre als meus lectós y lectores.

A la vila de Almudévar, a tres legües de la famosa siudat de Huesca, a la carretera de Saragossa, va naixe Pedro Saputo de una huérfana donsella que vivíe sola perque se habíe quedat als quinse añs sense pare ni mare, y ere pobra, no teníe mes bens que una caseta a la carrera del forn de fora, y manteninse en lo ofissi de rentadora y lo de cuinera de totes les bodes y de les grans festes del lloc; a la seua juventut cantáe en molta grassia perque teníe una veu extremada y tocáe lo pandero com una gitana. En estes habilidats may li faltáe lo menesté, y algún regalo y bons passatems. Sempre anáe mol pincha y asseada; no envecháe res, ni a pobres ni a rics; tots la volíen be, y ella no volíe mal a ningú.

pera mes gran notissia de la persona direm que ere espabilada, redona de cara, no fea, pero tampoc guapa, primeta de cara tirán a grossa, desembossada de paraules; pit ple y ubert, discreta, honrada de casta, recatada, en bona fama al poble, y en tot mol afable. En estes virtuts entendre se pot que tindríe mols pretendens, y los va tindre, en efecte, no menos en linea recta que en la linea torsuda, y de tots los gustos y apariensies; pero no se donáe per entesa de la mala intensió de algúns, y agarrán les paraules sempre a la dreta, a tots responíe lo mateix y los despedíe sense ofendrels dién que no volíe casás ni tindre amors. Y aixó que la van marejá mossos mol fanfarrons y valens, y algúns en ajuar y pegujar, que la hagueren convertit en una hidalga. Cuan escomensáe a sé mosseta li va di una gitana en lo romeret a la boca que si se casáe ploraríe moltes llágrimes, fenli una professía en vers que diebe:

Si te cases tindrás home, 

llágrimes, pena y doló;

conserta sola lo teu amor

y lo fruit sirá gloriós.

No enteníe lo sentit general de la professía y poessía, pero va entendre mol be y se li va enclavá ben fondo com puncha al alma lo de llágrimes y penes, y ere prou pera que tinguere po: conque se va tapá los oíts a tota proposta de matrimoni per mes que passán lo tems va arribá a cumplí los vin añs de edat, que an aquell siglo casi ere afrenta está soltera.

Antes de que sen acataren al poble, ya teníe una pancha de sis mesos, y encara que teníe gran opinió de honesta no su hagueren cregut si ella no u diu; pero u díe y u afirmáe en tanta naturalidat que van tindre que creureu. Cuan va arribá lo tems va parí un chiquet mol fortot y majo, y preguntanli de quí ere, va di: Per ara meu y de Deu. Y de aquí no la van pugué traure. Una mica se van mosquejá lo justissia y tamé lo siñó retó perque no díe quí ere lo pare del chiquet; pero ella se va mantindre en lo dit y van habé de frená la curiosidat y se va mantindre lo secreto.

Cuan van batechá al chiquet, may un cas com aquell se habíe vist al poble y pareixíe un milagre (que los tems diuen que eren atres diferens dels que corren ara, encara que yo no u crec), dingú se oferíe a sé lo seu padrí; y lo justissia y lo síndic van ajuntá consell general del poble y van di: "honrats veíns de Almudévar: per la veu que ha corregut debéu sabé que la honesta filla pupila o pubilla de Antonio y Juana del forn de fora ha parit casualmén un chiquet, y no té qui lo porto a la pila. Femu a sorts si tos pareix, y dels tres noms que ixquen sen triará un per vots libres de tots.» 

- ¡Be, be!, va cridá lo gentío. Y van eixí dos homens y una dona; y passán a votassió, tots menos sis van votá que fore padrina la dona, y que los dos homens y lo síndic la acompañaren. Ere una donsella, y no va faltá qui remugare dién que les donselles no teníen que habés presentat per séu la mare del chiquet y no estáe be que la visitaren. Pero a qui aixó va di, que ere un ricacho en vanidat de hidalgo, lo van mirá mal de reúll y lo van aburrí tot aquell día. Va sé, pos, padrina la donsella, y lo va traure de pila mol contenta; y com ere de una casa acomodada va ñabé gran batech y alifara, que la van doná los acompañans y son pare de la mateixa padrina. 

Li van ficá de nom Pedro, y no se va parlá en mols díes de atra cosa al lloc. Cuan la mare va traure al chiquet al públic pareixíe una conda en la formalidat y satisfacsió que mostráe y als dijes y mantilla que li ficáe; y la gen la volíe encara mes que abans. La paráen tots pera mirá al chiquet, y sense sabé per qué se alegráen; y moltes dones, espessialmén les donselles, casi li teníen enveja.

//

Índice (o Index):

Primé llibre:

espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet

com Pedro Saputo se va ficá mol fort

de com Pedro Saputo va aná a escola

de com Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi

com Pedro Saputo adepreníe ofissis en un rato

com Pedro Saputo va adependre música

Humanidat y caridat de Pedro Saputo

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo


Llibre segón:

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món

De lo que li va passá a Huesca

Aventures del camí de Barbastro

Aventures de Barbastro

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils

Pedro Saputo al convén

Se descubrix a les monges

Ix del convén

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna

Pedro Saputo escomense la vida de estudián

Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble


Llibre tersé:

Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble

De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache

Arribe a Saragossa. Después al seu poble

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España

Una carta anónima. Visita de un caballé

De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro

La cova de Santolaria

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo

De la comisió de les tres figues

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá

Del pleite al sol

Llibre cuart:

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo

Relassió del pare de Saputo

Arribe Paulina. Casamén dels pares

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar

Testamén del tío Gil Amor

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea

De la fira de Graus

Seguix lo mateix registre. Morfina

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia

Del natural de Pedro Saputo

Máximes y sentensies de Pedro Saputo