Mostrando las entradas para la consulta provenzal ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta provenzal ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 2 de octubre de 2024

Poeta - Preposteratio

 

Poeta, s. m., lat. poeta, poëte.

Las ficxios dels poetas. Eluc. de las propr., fol. 114.

(chap. Les ficsions dels poetes.)

Les fictions des poëtes.

Fortunat, poeta, noble hom. Cat. dels apost. de Roma, fol. 72.

Fortunat, poëte, noble homme.

CAT. ESP. PORT. IT. Poeta. (chap. Poeta, poetes.)

El más membrillo de La Codoñera: Tomás Bosque Peñarroya.


Poges, Pogues, s. m,, pougeoise, monnaie du Puy.

Ad IV pougeisses minoris legis, sicut debet fieri moneta.

Tit. de 1253. Hist. de Languedoc, t. III, pr., col. 492.

Ditz hom que, per dos poges,

Sai si logua e lai si ven.

P. d'Auvergne: Chantarai.

On dit que, pour deux pougeoises, ici il se loue et là se vend.

Nég. expl. No us er prezat un pogues.

Marcabrus: Ans que.

Ne vous sera prisé une pougeoise.

2. Pogeza, s. f., pougeoise.

Totz hom que passa aquest mandamen, es tengutz a restitutio entro a 1 pogeza.

Pagar entro a la derieyra pogeza.

(chap. Pagá hasta la radera pugesa.)

V. et Vert., fol. 3 et 53.

Tout homme qui passe ce commandement est tenu à restitution jusqu'à une pougeoise.

Payer jusqu'à la dernière pougeoise.

ANC. FR. Seront li dis deniers à 3 deniers poigeoise.

Charte de 1282. Du Cange, t. V, col. 614.


Poirir, Poyrir, v., lat. putrere, pourrir.

Recemblan lo malvat que vol mays poyrir en la carcer pudenta que aver lo trebalh de montar l' escalier, per issir de la carcer. V. et Vert., fol. 12.

Ils ressemblent au méchant qui veut davantage pourrir dans la prison puante que d'avoir la peine de monter l'escalier, pour sortir de la prison. Part. pas. Sembla frug que par bells e sas deforas, e dins es poyritz.

1 poma poyrida entre las sanas corromp las autras.

(chap. Una poma podrida entre les sanes corrom (podrix, pudrix) les atres.)

V. et Vert., fol. 94 et 85.

Il ressemble à fruit qui paraît beau et sain dehors, et dedans est pourri.

Une pomme pourrie entre les saines corrompt les autres. 

Fig. Aisi avols hom ben vestitz

Es bels defors, e dins, poiritz.

Roman de Jaufre, fol. 30.

Ainsi méchant homme bien vêtu est beau dehors, et dedans, pourri.

CAT. ESP. Podrir, pudrir. IT. Putridire. (chap. Pudrí, pudrís, podrí, podrís: yo me pudrixco o pudrixgo, pudrixes, pudrix, pudrim, pudriu, pudrixen; pudrit, pudrits, pudrida, pudrides; podrit, podrits, podrida, podrides. Podrit, pudrit tamé se li diu a un pesat, cansino com Carlos Rallo, que está mol estorbadet per lo catalanisme.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

2. Poyre, s. m., lat. putrorem, pus, humeur purulente, virus.

Quan es corromput, de leu se transmuda en poyre venenos.

Aquels qui escupo sanc et poyre.

(chap. Aquells que escupiñen sanc o sang y pus - carcassos de humor purulenta, flema, flemes.)

Eluc. de las propr., fol. 29 et 52.

Quand il est corrompu, facilement il se change en pus vénéneux.

Ceux qui crachent sang et pus.

3. Poiridura, Puiridura, Puridura, s. f., pourriture.

Si vostr' auzel a poiridura.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau a pourriture.

A la puiridura de la charn a at fers e coitura. Trad. de Bède, fol. 50.

Pour la pourriture de la chair, il est besoin de fer et de brûlure.

Fig. Terga las puriduras de las malas obras. Trad. de Bède, fol. 29.

Nettoie les pourritures des mauvaises œuvres.

CAT. Podridura, pudridura. (ESP. Podredumbre. Chap. Podridura, podridures; pudridura, pudridures.)

4. Poiridier, s. m., pourriture, saleté.

Be sera bos lo metges, e ricx lo despessiers,

Si sap donar metzina que n' iesca 'l poiridiers.

Izarn: Diguas me tu.

Bien sera bon le médecin, et riche le droguiste, s'il sait donner une médecine pour qu'en sorte la pourriture.

Pel poiridier d'aquestas bestias, tot l' aer ne fo corromputz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 74.

Par la pourriture de ces bêtes, tout l'air en fut corrompu.

5. Poyrimen, Puirimen, s. m., pourriture.

Tola cauza apta a poyriment. Eluc. de las propr., fol. 276.

Toute chose apte à pourriture. 

Vida de las charns es sandaz del cors, e puirimens dels os, enveia.

Trad. de Bède, fol. 33. 

La vie des chairs est santé du corps, et pourriture des os, l'envie.

CAT. Podriment. ESP. Podrimiento, pudrimiento. 

(chap. Podrimén, podrimens; pudrimén, pudrimens.)

6. Poyregos, adj., formé de pourriture.

Eruca... verm es mol et poyregos. Eluc. de las propr., fol. 250.

Chenille... est ver mou et formé de pourriture.

7. Putrid, adj., lat. putridus, putride.

D' humors putridas consumptiva.

Especia de febre... la segunda... es dita putrida.

Eluc. de las propr., fol. 193 et 87. 

D' humeurs putrides consomptive. 

Espèce de fièvre... ia seconde... est dite putride.

CAT. Pudrite. ESP. (pútrido, pútridos, pútrida, pútridas) PORT. IT. Putrido.

(chap. Podrit, podrits, podrida, podrides; pútrid, putrids, pútrida, pútrides. Tomás Bosque y José Miguel Gracia Zapater, aragonesos catalanistes analfabetos de La Codoñera, tenen codoñs pudrits a la punta dels dits.)

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

8. Putrefaccio, Putrefactio, s. f., putréfaction.

Si atrobaz en la codena putrefactio.

Lepra, que es fayta per putrefaccio de flecma.

Trad. d'Albucasis, fol. 41 et 10.

Si vous trouvez dans la couenne putréfaction. 

Lèpre, qui est causée par putréfaction de flegme. 

Per putrefaccio... de membre mort. Eluc. de las propr., fol. 17. 

(chap. Per putrefacsió... de membre mort.)

Par putréfaction... de membre mort. 

CAT. Putrefacció. ESP. Putrefacción. PORT. Putrefacção. IT. Putrefazione.

(chap. Putrefacsió, putrefacsions.)

9. Putrefact, adj., lat. putrefactus, putréfié.

Febre... simpla es la que si engendra de una materia, en un loc, putrefacta. Eluc. de las propr., fol. 90.

Fièvre... simple est celle qui s'engendre d'une matière, en un lieu, putréfiée.

PORT. (ESP.) Putrefacto. IT. Putrefatto.

(Chap. Putrefacto, putrefactos, putrefacta, putrefactes : podrit, podrits, podrida, podrides; corromput, corromputs, corrompuda, corrompudes.)


Pois, Puois, Pueis, Pos, Pus, adv., lat. post, puis, après, ensuite, depuis.

Pens e repens, e pueis sospir,

E pueis me levi en sezens.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Je pense et repense, et puis je soupire, et puis je me lève en séant.

Quar si fai mal, pois abena.

T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amic. 

Car s'il fait mal, ensuite il améliore. 

Cui encubit al prim vezer e puois.

A. Daniel: Sols sui que. 

Qu'il convoita au premier voir et depuis. 

Adv. comp. Pois apres de gra en gra dissen.

(chap. Después de grasó en grasó (o graó) dessén : baixe.)

Sordel: Qui be s membra. 

Puis après de degré en degré descend.

- Conj. Puisque.

Pos vas me s' orguelha 

Cilh qu'ieu plus volgr' aver.

B. de Ventadour: Lanquan vey.

Puisque vers moi s'enorgueillit celle que plus je voudrais avoir.

Pus de chantar m' es pres talens,

Farai un vers.

(chap. Pos de cantá m' han entrat ganes, faré un vers : cansó.)

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Puisque de chanter il m'est pris désir, je ferai un vers.

Conj. comp. Pos que del tort no s' afraing

Ni s pentis del faillimen.

La Dame Almuc de Châteauneuf: Domna.

Puisque du tort il ne se soumet pas et ne se repent pas de la faute.

De son bec dese adeza

Sus en la carn pueis que l' a presa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De son bec incessamment il frappe sus en la chair après qu'il l'a prise.

Anc pueys, pos que la vi,

Sa fina fresca color,

Non dezirei autr' amor.

Paulet de Marseille: Er que 'l jors.

Oncques après, depuis que je la vis, sa fine fraîche couleur, je ne désirai autre amour.

ANC. FR. Unkes nus homs poiz ne avant

N'en eustrent ne cunquistrent tant. Roman de Rou, v. 49.

Car onques mais puis que fuz né

Je ne fuz tant enamouré.

Roman de la Rose, v. 961.

ANC. CAT. Puys. CAT. MOD. Pus. ESP. Pues. IT. Poi. (chap. Pos : ya que. Después, mes abán, post, del latín post.)

2. Despuois, Depueis, Depos, conj., puisque, depuis que. 

Ben es dreig qu'ieu fass' ueimai

Un vers, depos talans m' en ve.

(N. E. Aquí arriba leemos al conde de Poitiers:

Pus de chantar m' es pres talens,

Farai un vers.)

B. Martin: Ben es dreitz.

Il est bien juste que je fasse désormais un vers, puisque l'envie m'en vient.

Tos temps me suy per sieu tengutz 

Depos la vi.

(chap. Tots tems (sempre) me soc per seu tengut o tingut, después de que la vach vore.)

Giraud d'Espagne: Qui en pascor.

Toujours je me suis tenu pour sien, depuis que je la vis.

Despuois vos vi, ai fag vostre coman.

La Dame Castelloze: Ja de chantar.

Depuis que je vous vis, j'ai fait votre commandement.

ANC. CAT. Depus, depuys, depux (N. E. ¿Dónde está el catalán inventado després, no lo encontró Raynouard? Pero sí que encontró variantes de la lengua valenciana (p. ej. Ausiàs March) que creía que eran catalanas). ESP. Después. PORT. Depois. IT. Dopo. (chap. Después.)

3. Poissas, Pueissas, Pueyssas, Poisas, adv., depuis, ensuite. 

Cum poisas cuida montar per l' eschalo. Poëme sur Boèce.

Lorsqu' ensuite il pense monter par l' échelon.

Cantarai, a mon escien, 

D' aquels que pueissas an trobat.

Le moine de Montaudon: Pus Peyre.

Je chanterai, à mon escient, de ceux qui depuis ont trouvé.

Apres sant Vincent

E pueyssas sant Amanz.

V. de S. Honorat.

Après saint Vincent et ensuite saint Amant.

4. Apost, adv., après.

O apost tot en seria afolada. Trad. du Code de Justinien, fol. 18.

Ou après entièrement elle en serait dissipée.

5. Posteritat, s. f., lat. posteritatem, postérité.

A tota ta posteritat.

(chap. A tota ta (la teua) posteridat.)

Tit. de 1185. Arch. du Roy., J. 326.

A toute ta postérité.

CAT. Posteritat (N. E. Algún catalanoparlante avispado o catalanista superdotado se dará cuenta de que posteritat catalán es igual a posteritat occitano, plana lengua romana, provenzal, romance, romans, lemosín, gascón, etc).

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,

ESP. Posteridad. PORT. Posteridade. IT. Posterità, posteritate, posteritade. (chap. Posteridat, posteridats. Yo traduíxco y lucho pera que lo chapurriau se quedo pera la posteridat, encara que ella no ha fet res per mí.)

¿Per qué hauría de preocupám per la posteridat? ¿Qué ha fet la posteridat per mí?


6. Preposteratio, s. f., ordre renversé, confusion, terme de rhétorique.

La preposteratio, so es la dezordenatio d'aytal oratio o d' aytal sentensa.

Leys d'amors, fol. 134.

La confusion, c'est-à-dire le défaut d'ordre de tel discours ou de telle pensée.

ESP. Preposteración. (chap. Preposterassió, preposterassions : desorden o desorde de orassions o frasses; confusió, terme de retórica. De Pre : abans, antes y Post : después.)

lunes, 12 de agosto de 2024

Ortatiu - Conort - Desconortar

 

Ortatiu, adj., lat. hortativus, excitatif, encourageant. 

Ortativas coma eya! Leys d'amors, fol. 100. 

Excitatives comme eya!

2. Conort, s. m., encouragement, consolation, espoir.

Per qu' el sieus conortz m' es plus bos

Que tot quan vei sai entre nos.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

C'est pourquoi le sien encouragement m'est plus bon que tout ce que je vois ici entre nous.

Capdel non quier mas per conort.

H. Brunet: En est son. 

Je ne cherche guide excepté pour consolation. 

Totz mon conortz perdi en 1 jorn. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Tout mon espoir je perds en un jour.

- Preuve.

Si a leis plazia, era ben conort que res no l' amava.

V. de Pons de Capdueil. 

S'il plaisait à elle, bien était la preuve qu'elle ne l'aimait point. 

ANC. ESP. Conhorte.

(chap. Esperansa, consolamén, consolassió, ánim o ánimo.)

3. Conortamen, s. m., encouragement, consolation.

Lo vers vuelh qu' om mi dons me port, 

E que 'l sia conortamens 

Tro que ns esguardem de dreg huelh. 

P. Rogiers: Entr' ira. 

Je veux qu'on me porte le vers à ma dame, et qu'il lui soit consolation jusqu'à ce que nous nous regardions de droit oeil.

ANC. ESP. Conhortamiento.

4. Conortos, adj., satisfait, rassuré. 

Ses temensa, ben conortos. V. de S. Georges. 

Sans crainte, bien rassuré.

ANC. ESP. Conhortoso.

5. Conortar, v., lat. conhortari, encourager, consoler, réconforter.

Jamais res no 'l pot conortar.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

Jamais rien ne le peut encourager. 

Be m conorta selha qu'es fina e franca. 

H. Brunet: En est son. 

Me console bien celle qui est sincère et franche. 

Per qu'anc res pueis no m conortet.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia. 

C'est pourquoi oncques rien depuis ne me réconforta.

En aisso m conort e m' afortis.

Arnaud de (Mareuil) Marueil: Anc vas. 

En ceci je m' encourage et je m' assure.

C' anc pueys non ac joy ni deport, 

Ni sap en cal guisa s conort.

Arnaud de Marueil: Sel que vos es. 

Que depuis oncques il n'eut joie ni amusement, ni il ne sait en quelle manière il se console. 

ESP. Conhortar.

6. Aconortar, v., exhorter, encourager.

M'es bon e belh hueymais que m' entremeta d'un sirventes per elhs aconortar.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. Il m'est bon et beau désormais que je m'entremette d'un sirvente pour les encourager. 

ANC. ESP. Aconhortar.

7. Desconort, s. m., découragement, affliction, désolation.

Tot' autra vida m sembla mortz, 

E tot autre joi desconortz. 

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad' iverns.

Toute autre vie me semble mort, et toute autre joie affliction.

Per qu' en pert tot jauzimen,

Tal desconort mi dona.

Peyrols: Manta gens.

C' est pourquoi j'en perds toute jouissance, tel découragement elle me donne. 

Adv. comp. Tos temps viuray a desconort 

Car ieu no mori en ta mort. 

Passio de Maria. 

En tout temps je vivrai avec désolation parce que je ne mourus pas en ta mort.

ANC. CAT. Desconort. ANC. ESP. Desconorte, desconhortamiento.

(N. E. Ver a Ramón Lull, poema Desconort, Obras rimadas de Ramón Lull, escritas en idioma catalán-provenzal; Gerónimo Rosselló.)

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

8. Desconordansa, s. f., désespoir, découragement.

Ab marrimen et ab desconordansa.

Aimeri de Peguilain: Ab marrimen.

Avec affliction et avec découragement.

9. Desconortar, v., décourager, affliger, se tourmenter.

Vos, qui que us en desconort,

Lauzatz en Dieu.

A. Daniel: Pois Raimons. 

Vous, qui que ce soit qui vous en décourage, louez-en Dieu.

No m pogues far 

Ren que m fezes desconortar.

G. Faidit: Ja no cugei. 

Ne me pût faire rien qui me fît décourager. 

Quant ieu l' auzi desconortar, 

Ves lieis vengui, josta 'l riu clar.

Marcabrus: A la fontana. 

Quand je l'entendis se tourmenter, je vins vers elle, près le clair ruisseau.

Fis amans no s deu desconortar, 

Sitot si dons no ill vol al comensar 

Donar s' amor.

T. de Guillaume de la Tour et d' Imbert: Senher. 

Fidèle amant ne doit pas se décourager, quoique sa dame ne veut pas au commencer lui donner son amour.

Subst. Eu sai qu' en desconortar 

No pot hom ren conquistar.

Guillaume de la Tour: Si mos fis.

Je sais qu'avec le décourager on ne peut rien conquérir. 

ANC. ESP. Desconhortar. (chap. Desanimá, desanimás; afligí, afligís; atormentá, atormentás, desconsolá, desconsolás.)

miércoles, 31 de julio de 2024

Nom


Nom, s. m., lat. nomen, nom.

La proprietatz del nom es significar substancia e qualitat, co es significar causa corporal e non corporal am determenada aprehensio.

Leys d'amors, fol. 43.

La propriété du nom est de signifier substance et qualité, c'est-à-dire de signifier chose corporelle et non corporelle avec signification déterminée.

Vers Dieus, el vostre nom e de sancta Maria

M' esvelharai hueimais.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Vrai Dieu, au votre nom et de sainte Marie je m' éveillerai désormais.

El nom de Jhesum Crist qu' es nostre salvamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Au nom de Jésus-Christ qui est notre salut.

Loc. Maistre Peire ai nom.

(chap. Maestre Peire, Pere, Pedro tinc nom : me dic mestre Pere, com Pedro Saputo, lo sabut de Almudévar.)

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó

Pierre de Corbiac: El nom de.

J'ai nom maître Pierre.

Quar reys joves aviatz nom agut.

Bertrand de Born: Mon chan fenisc.

Car vous aviez eu nom roi jeune.

Catre cauzas son fort nominativas ... 

L' un' a nom joc, l' autr' a nom amors.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Quatre choses sont fort remarquables... l'une a nom jeu, l'autre a nom amour. 

ANC. FR. Marie ai num, si sui de France. Marie de France, t. II, p. 401.

Cette locution a été encore employée par Racine:

J'ai nom Éliacin.

Racine. Athalie, acte II, sc. 7.

PORT. A quarta avera nome Sancta Cruz. 

J. Barros, Dec. I, liv. I, cap. I. 

ANC. IT. Io ho nome don Diegio.

Cento novelle antiche, n° 17. 

Monna Isabelle avea nome. Boccaccio, Dec. III, 4. 

Meseron li nom Maria. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Lui donnèrent nom Marie.

Fier lo am l' espasa Joyosa per nom. Philomena.

Fier lo am l' espasa Joyosa per nom. Philomena.


Le frappe avec l'épée Joyeuse de nom.

Tu m' en covenras per nom de sacrament. Titre de 1023.

Tu m'en conviendras au nom de serment.

Adv. comp. D' ella fazia sas cansos; mas non las auzava dire a ela ni a negun per nom qu' el las agues faitas, ans dizia que autres las fazia.

V. d'Arnaud de Marueil.

D' elle il faisait ses chansons; mais il ne les osait dire à elle ni à personne nommément qu'il les eût faites, mais il disait qu'un autre les faisait. 

CAT. Nom. ANC. ESP. Nome. ESP. MOD. Nombre. PORT. IT. Nome.

(chap. Nom, noms. Vore la obra de Ramon LullLos cent noms de Deu.)

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

2. Nomnamen, s. m., nomination.

Al nomnamen o la eleccion del bailon. Cartulaire de Montpellier, fol. 48.

(chap. Al nomenamén o la elecsió del bailebaylebatlebatlle, y alguna versió mes se poden trobá als textos antics.)

A la nomination ou l'élection du bailli.

3. Nominatio, Nominacio, s. f., lat. nominatio, dénomination, nom.

De la terra on passa, pren fluvi bona o mala qualitat et conditio et propria nominacio. Eluc. de las propr., fol. 151.

De la terre où il passe, un fleuve prend bonne ou mauvaise qualité et condition et dénomination propre.

De la terra on passa, pren fluvi bona o mala qualitat et conditio et propria nominacio.

- Nomination, figuré de rhétorique. 

De quibus exornationibus nominatio est prima, quae nos admonet, ut, cui rei nomen aut non sit, aut satis idoneum non sit, eam nosmet idoneo verbo nominemus, aut imitationis, aut significationis causa.

Auctor ad Herenn., IV, 31. 

Nominatios, es cant hom nomna alcuna cauza, non ges per son propri nom, mas per altre assatz covenable. Leys d'amors, fol. 147. 

La nomination, c'est quand on nomme aucune chose, non point par son propre nom, mais par un autre assez convenable.

CAT. Nominació. ESP. Nominación. PORT. Nomeação. IT. Nominazione.

(chap. Nominassió, nominassions.)

4. Nominatiu, s. m., terme de grammaire, nominatif.

Li cas son seis... nominatius, etc. Gramm. provençal.

(chap. Los casos ne són sis... nominatiu, etc. Al alemán ne queden bastans del latín o llatí.)

Les cas sont six... le nominatif, etc. 

Nominatius est ditz nomnar, quar, per luy, es fayta nominatio.

Leys d'amors, fol. 57.

Le nominatif est dit (de) nommer, car, par lui, est faite la dénomination.

CAT. Nominatiu. ESP. PORT. IT. Nominativo. 

(chap. Nominatiu, nominatius, nominativa, nominatives.)

5. Nominatiu, adj., lat. nominativus, remarquable, renommé.

Es nominatius

Totz homs valens en mant bon luec per lor.

P. Cardinal: Non es cortes.

Est renommé tout homme vaillant en maint bon lieu par eux.

Catre cauzas son fort nominativas...

L' un' a nom joc, l' autr' a nom amors.

(chap. Cuatre coses són ben nominatives (remarcables, nomenades, anomenades)...

La una té nom joc, l' atra té nom amor. - Pos me falten dos coses, o té doble sentit. Per ejemple, joc : jou; amor : Roma.)

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Quatre choses sont fort remarquables... l'une a nom jeu, l'autre a nom amour.

6. Nomnar, v., lat. nominare, nommer, appeler, désigner.

Auzem comtar

Que s fai nomnar

Rey d'Arago.

Pierre, Roi d'Aragon: Peire.

(chap. Sentim (: escoltem, “oím”) contá que se fa nomená Rey d'Aragó. Este Peire es Pedro II, son pare de Jaume I, Jacobus, Jacme, Iavmes, Jaime, Santiago, Tiago, etc. No sé a quí se referix cuan diu que algú se fée cridá rey d'Aragó. Hauría de lligí lo poema “Peire” escrit per nell. 

Este Peire es Pedro II, son pare de Jaume I, Jacobus, Jacme, Iavmes, Jaime, Santiago, Tiago, etc.

Está mol cla que Pedro II escribíe y parlabe en ocsitá, apart de atres llengües y dialectes. De son pare Alfonso II tenim algún texto en llengua ocsitana, y de Jaime I se ha parlat y manipulat massa.)

Als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics, e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa, sian pris e tot lo poble venguia se d'el.

Nous entendons conter qu'il se fait nommer roi d'Aragon.

Senher, sa gran valensa

Lo fai ab bevolensa

A totas gens nomnar.

Giraud Riquier: A Sant Pos.

Seigneur, sa grande vaillance le fait avec bienveillance par toutes gens nommer.

Bel sun si drap; no sai nomnar lo fil. Poëme sur Boèce.

Beaux sont ses vêtements; je ne sais désigner le fil.

Part. pas. Dieus paire, Filhs salvaire, Crist nomnatz. 

Guillaume d'Autpoul: Esperansa. 

Dieu père, Fils sauveur, appelé Christ. 

Anc de mala re nomnada, 

Ni d'enguan no fo appellada.

Bertrand de Born: Rassa tan. 

Oncques pour méchante chose ne fut désignée, ni de tromperie accusée.

ANC. FR. De cheli Rasoir devant nomet.

Charte de 1260. Carpentier, Hist. de Cambrai.

ANC. CAT. Nomenar. ESP. Nombrar. PORT. Nomear. IT. Nominare.

(chap. Nomená, anomená, nombrá: anomeno, anomenes, anomene, anomenem o anomenam, anomenéu o anomenáu, anomenen; anomenat, anomenats, anomenada, anomenades; nomeno, nomenes, nomene, nomenem o nomenam, nomenéu o nomenáu, nomenen; nomenat, nomenats, nomenada, nomenades; nombro, nombres, nombre, nombrem o nombram, nombréu o nombráu, nombren; nombrat, nombrats, nombrada, nombrades.)  

7. Nomnadamen, Nompnadamen, adv., nommément, nominativement, expressément.

Nompnadamen ad 1 cascun de sos enfans. V. et Vert., fol. 38. Nommément à un chacun de ses enfants. 

Deu los desheretar nomnadamen, e deu dire la causa per que el los deshereta. Trad. du Code de Justinien, fol. 60. 

(chap. Los deu desheredá nomenadamen (expresamen, nominativamen), y deu di la causa per la que ell los desherede. Antics capituls del código de Justiniano, alguns después se veuen als furs, fueros, com los de Jaca de 1077.)

Doit les déshériter nominativement, et doit dire la cause pour laquelle il les déshérite.

ANC. FR. Vint en terre de Israël, numéement en Afec.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 115.

ANC. CAT. Nomenadament. ESP. Nombradamente. 

PORT. Nomeadamente. IT. Nominatamente. (chap. Nomenadamen, expresamen, nominativamen, se teníe que nomená al hereu o al desheredat y nomená la causa, per qué se desheredabe, sinó teníe dret a apelá y a la herensia que li pertocare. Avui en día no ha cambiat mol este dret, se li pot dixá 1 euro a un hereu, y encara pagará gastos.)

8. Nominament, adv., nommément, nominativement.

Io dic nominament a vos. Doctrine des Vaudois.

(chap. Yo li dic nominativamen; yo dic nominativamen a vos.

Fixeuton que los Vaudois són del actual cantón de Vaud, a Suiza, Suissa, Schweiz, Suisse; tenen textos anteriós al 1100 que consevol que parlo chapurriau los pot entendre, después de 924 añs de cara als 1000.)

La nobla leyczon.

Je dis nominativement à vous.

9. Nomenativar, nomnativar, v., nommer, publier, divulguer.

Part. pas. Que es nomenativad dessus.

Tit. de 1192. Arch. du Roy. Toulouse, J. 322.

Qui est nommé dessus.

Mais no sia nomnativat el poble.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 4.

Plus ne soit divulgué au peuple.

10. Agnom, s. m., lat. agnomen, nom d'aventure, nom de guerre, sobriquet.

Jaciaysso que, segon lati, sian quatre..., prenoms..., propris noms..., sobrenoms..., agnoms.

Leys d'amors, fol. 46.

Bien que, selon le latin, ils soient quatre..., le prénom..., le nom propre..., le surnom..., le sobriquet.

11. Agnominatio, s. f., lat. agnominatio, agnomination, figure de mots.

Hinc est *gr, quae dicitur annominatio: ea non uno modo fieri solet, sed ex vicinia quadam praedicti nominis ducta casibus declinatur.

Quintilianus, Inst. or., IX, 3, 66.

Nombre de manuscrits portent agnominatio.

Les commentateurs citent les exemples suivants d' agnominations: 

Tibi erunt parata verba, huic homini verbera. 

Terent., Heaut., II, 2, 356. 

Ex oratore, arator factus. Cic., Philipp., III, 9.

Agnominatios, la quals se fay ab aquela meteyssha maniera qu' es estada dicha. Leys d'amors, fol. 124.

L' agnomination, laquelle se fait de cette même manière qui a été dite.

CAT. Annominació. ESP. Agnominación, anominación. 

(chap. Anomenassió, anomenassions; v. anomená.)

12. Cognom, Cognon, s. m., lat. cognomen, surnom.

Part generalitat,

Per cognoms declarat.

G. Riquier: Sitot s' es.

Outre généralité, déclaré par surnoms.

Sera inscrits... los noms et cognons. Fors de Bearn, p. 1077.

Il sera inscrit... les noms et surnoms.

ANC. FR. Dont il a eu le cognom Aphricanus. 

J. Collin, trad. du Tr. de l'Amitié de Cicéron, p. 2. 

ANC. ESP. Cognombre. PORT. IT. Cognome.

(chap. Apellit, apellits. CAT. Cognom.)

13. Denominatio, Denominacio, s. f., lat. denominatio, dénomination, nom. 

De la qual tota aquela partida del cel pren denominacio.

Eluc. de las propr., fol. 119. 

De laquelle toute cette partie du ciel prend dénomination.

- Figure de rhétorique.

Denominatio est quae, a propinquis et finitimis rebus trahit orationem, qua possit intelligi res, quae non suo vocabulo sit appellata..., ut si quis Macedonas appellarit hoc modo: Non tam cito sarissae Graecia potitae sunt. Auctor ad Herenn., IV, 32.

C'est la figure que l'on appelle ordinairement métonymie *gr.

Denominatios tira vas si oratio per lo nom de las cauzas a liey mays promdanas e vezinas. Leys d'amors, fol. 131. 

La dénomination attire vers soi le discours par le nom des choses à elle plus proches et voisines. 

CAT. Denominació. ESP. Denominación. PORT. Denominação. 

IT. Denominazione. (chap. Denominassió, denominassions.)

14. Denominatiu, adj., lat. denominativus, dénominatif, dérivé.

Las formas dels noms, denominatius son aquestas.

Leys d'amors, fol. 49.

Les formes des noms dénominatifs sont celles-ci.

PORT. IT. (ESP.) Denominativo. (chap. Denominatiu, denominatius, denominativa, denominatives.)

15. Denommar, v., lat. denominare, dénommer.

Part. pas. Mas si non es dias denommatz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 11. 

Mais si le jour n'est pas dénommé.

CAT. ESP. PORT. Denominar. IT. Denominare. 

(chap. Denominá: denomino, denomines, denomine, denominem o denominam, denominéu o denomináu, denominen; denominat, denominats, denominada, denominades.)

16. Paronomazia, s. f. 9 lat. paronomasia, paronomase, paronomasie, figure de rhétorique.

Paronomazia, es cant doas o motas dictios semblans, o quaysh semblans, en lo comensamen o en la fi, son pauzadas am diverses

significatz. Leys d'amors, fol. 124.

Paronomasie, c'est quand deux, ou plusieurs mots semblables, ou quasi semblables, au commencement ou à la fin, sont employés avec diverses significations. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Paronomasia.

17. Paranomeon, s. m., paranoméon, figure de rhétorique. 

Paranomeon, es can motas dictios comenso per una meteyssha letra.

Leys d'amors, fol. 125. 

Paranoméon, c'est lorsque nombre de mots commencent par une même lettre.

18. Prenom, s. m., lat. praenomen, prénom.

Jaciaysso que, segon lati, sian quatre..., prenoms..., propris noms..., sobrenoms... agnoms. Leys d'amors, fol. 46.

Bien que, selon le latin, ils soient quatre..., le prénom..., le nom propre..., le surnom..., le sobriquet.

19. Prenominatio, s. f., lat. pronominatio, pronomination, figure de mots.

Pronominatio est, quae sicuti cognomine quodam extraneo demonstrat id, quod suo nomine appellari non potest; ut si quis, cum loquatur de Gracchis: at non Africani nepotes, inquiet, istius modi fuerunt.

Auctor ad Herenn., IV, 31.

Quintil., VIII, 6, 29, appelle la même figure antonomosia.

*gr id est pronominatio quae pro proprio, alieno utitur.

Diomedes, t. II, col. 452, éd. Putsch.

Prenominatios es cant hom pausa 1 vocable agradable per no agradable, o pel contrari. Leys d'amors, fol. 147.

La pronomination est quand on pose un mot agréable pour un non agréable, ou par le contraire.

20. Pronom, Pronomen, s. m., lat. pronomen, pronom.

Pronomen es aici apelatz, quar es en loc de propri nome pausatz.

Gramm. provençal. 

Le pronom est ainsi appelé, parce qu'il est mis en place du propre nom.

Pronoms es una partz d'oratio, la qual es pausada en loc de propri nom.

Leys d'amors, fol. 71. 

Le pronom est une partie de discours, laquelle est mise en place du propre nom.

Sun apelat pronom demostratiu. Gramm. provençal.

Sont appelés pronoms démonstratifs. 

CAT. Pronom. ESP. Pronombre. PORT. IT. Pronome. 

(chap. Pronom, pronoms; pronominal, pronominals.)

21. Renom, s. m., renom, réputation, renommée.

Nobles homes e de gran renom. Arbre de Batalhas, fol. 48. 

(chap. Nobles homens y de gran renom.)

Nobles hommes et de grand renom. 

CAT. Renom. ESP. Renombre. PORT. Renome. (chap. Renom, renoms; renombrá: renombro, renombres, renombre, renombrem o renombram, renombréu o renombráu, renombren; renombrat, renombrats, renombrada, renombrades.)

22. Renomada, Renomnada, s. f., renommée.

De bon pretz la renomada.

Un troubadour anonyme: Hai! dolsa. 

La renommée de bon mérite. 

Proverb. Bona renomnada val mais que avers. Trad. de Bède, fol. 4.

Bonne renommée vaut davantage que richesse. 

IT. Rinomata. (chap. Reputassió, reputassions; renom.)

23. Renomansa, s. f., renommée.

Mas cant auzi lo reis de Fransa 

De la filha la renomansa.

V. de S. Énimie, fol. 39.

Mais quand le roi de France ouït la renommée de la fille. 

IT. Rinomanza.

24. Renomnar, Renompnar, Renomenar, v., renommer, célébrer, réputer.

Cant auzon renompnar 

Las soas bontatz en que a volgut renhar. 

Poëme sur la mort de Robert, R. de Naples.

Quand ils entendent célébrer les siennes bontés avec lesquelles il a voulu régner. 

Part. pass. Esser temutz et amatz,

E per lo mon renomenatz. 

Un troubadour anonyme: Seingner N enfantz. 

Être craint et aimé, et par le monde renommé. 

Ero renomnatz d'alquna proessa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 164. Étaient réputés de quelque prouesse. 

ANC. FR. Ung dyamant que l'on renommoit de estre de la valeur de bien cinq cens ducatz. Légende de Faitfeu, p. 58.

ESP. Renombrar. IT. Rinomare. (chap. Renombrá, renomená.)

25. Sessionomaton, Scessinomaton, s. f., sessionomaton, scessinomaton, abondance de synonymes, figure de rhétorique.

Sessionomaton, en autra maniera dicha scessinomaton, es mouteza de dictios o d' oratios, quaysh significans una meteyssha cauza de dictios, coma: “Per greu temps mal, fer, e salvatge.”

Leys d'amors, fol. 124.

Sessionomaton, en autre manière appelée scessinomaton, est multitude de mots ou de discours, quasi signifiant une même chose de mot, comme: “Par temps dur, mauvais, cruel et sauvage.”

16. Sinonimar, v., synonymer, terme de rhétorique.

Part. pass. Motz sinonimatz, so es can motas dictios significo una cauza.

Leys d'amors, fol. 7. 

Mots synonymés, c'est quand nombre de mots signifient même chose.

(chap. Sinónim, sinonims; lo verbo sinonimá no se fa aná.)

27. Sobrenom, s. m., surnom. 

Al marques qu'el sobrenom gic

De Monferrat, e pren selh de sa maire.

E. Cairels: Pus chai. 

Au Marquis qui quitte le surnom de Montferrat, et prend celui de sa mère.

Car aquel sobrenom avian sos parentatz. V. de S. Honorat.

Car ce surnom avaient ses parents.

ANC. FR. Cest seurenom ai-je par vous.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 139.

CAT. Sobrenom. ESP. Sobrenombre. PORT. Sobrenome. IT. Soprannome. (chap. Sobrenom, sobrenoms : apellit.)

28. Transnominatio, s. f., du lat. transnomino, transnomination, figure de mots. 

Methonimia es transnominatios o transformatios d'una significatio ad autra. Leys d'amors, fol. 130. 

(chap. La metonimia es transnominassió o transformassió de un significat a un atre.)

La métonymie est transnomination ou transformation d'une signification à autre.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.