Mostrando las entradas para la consulta plorat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta plorat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 7 de diciembre de 2025

Lo rey, Molt car et molt amat primogenit: (Fernando I de Aragó)

Núm. 16. Reg. 2403. Fol. 135.

(Aixina dictabe y li escribíen les cartes a Fernando I de Aragó, lo de Antequera.)

LO REY. Fernando, Ferrando, Aragó, Antequera

Lo rey. - Molt car et molt amat primogenit:
lo Rey dels reys posant lo fre en la boca dels superbioses lur elacio conculca en les baxeses et los corns daquells elats subjuga a servitut per tal que no posen lur sedilla en les alteses et no presumesquen esser
fets semblants al Altissime. Tant es publich que no creem ignorets con Jayme Durgell rompent los ligams de sa faeltat per la qual a nos axi com a son rey e senyor es stret quants actes rebelles quantes indignitats quants e quants et malvades obres ab diabolica austucia havia concebut perit et abortat offenent nostra reyal majestad volent en nostra senyoria sembrar infidelitat et rebellio de la qual en aquella james fon trobada alguna sement: per lo qual provehints a la indempnitat de nostra cosa publica nos ha convengut
personalment venir aci et ab propries mans ministrar salut en ten orrible plaga e havem assatiada aquesta ciutat de Balaguer et aquella no sens gran renom et fama de nostre car oncle lo duch de Gandia comtes barons nobles cavallers gentilshomens et altres axi de nostres regnes et terres com del regne de Castella aci presents ab diverses et multiplicades invasions et artallarias haven macerat fins a la jornada de vuy en la qual lo Fill de la Verge a intercessions de la gloriosa Mare sua en qui es tota nostra esperança no volent la destruccio del poble de la dita ciudat nels grans dans a ell subseguidors ha humiliat et oppremit lo cor del dit Jacme que ell ab ses muller mare et germanes ses vengut metre en nostre poder ab jonols fiquats demanant merce et misericordia confessan sa gran error. E nos moguts mes de pietat que de rigor de justicia al dit Jacme havem perdonat mort natural mutilacio de membres et exili perpetual de nostres regnes et terres et a les dites muller mare e germanes sues les dites morts mutilacio et exili et encare
presons: pero lo dit Jacme pres et ben guardat nos havem detengut per tal que purgues la pena de sos peccats orribles. E per tal quen haurets pleer les dites coses vos notificam ab .... exibidor de la present.
E hajaus molt car et molt amat primogenit en la sua sancta guarda la sancta Divinitat. Dada en lo siti
de Balaguer sots nostre segell secret a XXXI dies doctubre del any mil CCCCXIII. - Rex Ferdinandus. - Gabriel Mascaroni mandato regis facto ad relationem Didaci Ferdinandi de Vadillo secretarii.

Núm. 17. Reg. 2403. Fol. 143.

Lo rey. - En Fenollet: segons havem entes e vist en una letra per vos a nos tramesa vos havent en los fets e aparellaments de nostra coronacio aquella diligencia queus pertany ensemps ab mossen Sancho Davila cavaller cambrer nostre havets ja mirats drap dor e de seda mas que fallen aceytonis tafetans e belluts blanchs e altres en lo dit acte de coronacio necessaris. E axi matex nos fets saber que havets parlat ab en Guillem Mulet de les joyes e penyores de don Jayme Durgell e de sa mare e de sa muller lo qual Guillem Mulet ha parlat ab en Torramorell e diu que noy ha als sino ço que tenim en manifest: de que som molt maravellats com siam informats quey havia mes joyes e penyores que aquelles que son contengudes en manifest e inventari. Perqueus pregam dehim e manam que de les dites joyes e penyores diligentment encerquets e sapiats praticant e comunicant daço ab los dits Guillem Mulet e Torramorell lo fet de la veritat e mes avant nos scrisquats prestament quins e quals draps ço es acetonis tafetans e beluts blanchs fallen que nols puxan haver daqui e quants ni porem haver dor ni de seda per tal que daquells quis poran trobar ni haver puxam fer pertret e haver aquells daltra part. E sobre les dites coses e altres necessaries a la dita benaventurada coronacio ensemps ab los dessus nomenats o sens ells treballets ab sobirana diligencia en tal manera que migençant vostra obra nos siam provehits dels dits apparellaments e per aquests e altres serveys a nos per vos fets siam tenguts de proseguirvos de opportunes gracies e favors. Dada en Leyda sots nostre sagell secret a XXII dias de noembre del any MCCCCXIII.
- Rex Ferdinandus.
- P. D. - E si cas es que vehets o coneixets que aqueix hom sen fracas os metia en torn en no manifestar les dites penyores clarament remetetslom aci a nos decontinent ab una altra persona.
- Dada axi com dessus. - Dominus rex mandavit michi Petro Margall.

Núm. 18. Reg. 2403. Fol. 142.

Rex Aragonum et Sicilie. - Religiose devote ac dilecte noster: Rex regum et dominus ponens circulum in naribus superborum et frenum in labiis impiorum elationem ipsorum conculcat in infimum et cornua eorum servitutis jugo submittit ne ponant in aquilonem sedem suam et similes fier Altissimo erubescant. Sane jamdiu proh dolor exiit in publicum quod
vos non credimus ignorare qualiter Jacobus de Urgello fidelitatis sue rupto federe nobis suo vero regi et domino indisolubiliter alligatus quot rebellionis actus iniquitatis dolos stucia Sathane concepit peperit et fraudes nequissimas obortivit majestatem nostram insudans offendere et
in nostri ditione infidelitatis perfidiam supplantare quibus compulit nos planctus et gemitus nostre reipublice ut abciso radicitus ipso morbo ne amplius pullulet aut concrescat eidem personalem salutis ministraremus medelam: ob quod huc accessimus civitatem hujusmodi Balagerii ubi idem Jacobus et alii ejus complices residebant obsessimus usque in diem hujusmodi multipliciter macerantes quo digno Dei judicio sub cujus virtute prospera cuncta succedunt intercessionibus gloriose virginis matris ejus superbum cor ipsius Jacobi sic humilitate contrivit quod a dicta civitate ad nostri presentiam accessit poplitibus flexis illud davidicum verbum materna linga prosiliens Miserere seque in posse nostre majestatis inmisit ut de ejus persona disponeremus ad nostre libitum voluntatis. Nos autem non rigore justitie comoti sed pietatis rore ac misericordie madefacti eidem mortis naturalis ac membrorum mutilationis exiliique securitatem concessimus ac ejus uxori matri sororibus et populo captionem ultra predicta remissimus ipsumque tamen Jacobum conservari jussimus: in laudes Altissimo exalantes cujus glorie
sunt hec omnia describenda quique ejus solita clementia speramus sic
dexteram nostram diriget quod sedebit populus noster in pulcritudine
pacis et tabernaculis justilie ac requie oppulenta. Ceterum devote et
dilecte noster sunt quamplures in nostri ditione filii Moysi hucusque cecitatis judayce laqueati qui eorum corda Spiritus sancti gratia inspirante ad fidem catholicam tenero volatu anelant sperantes
sitibunde ad nonnulla que humanus capere eorum sensus non valet
instructionibus debitis adjuvari: unde cum speremus e firmo vestri
edificantis sermonis fulgore ab ipsis ofuscationibus eosdem in lucem
catholice veritatis prodire: vos affectuose rogamus et in Domino
exhortamur quatenus visis presentibus Dertusam ubi plures ex
predictis causa previa convenerunt remeare aliquatenus non tardetis
ut ex vobis judei prefati palmam salutis colligant qua possint
perenni in celestibus vita frui: et deinde Çesaraugustam ubi dante Domino proposuimus in brevi sacre nostre coronationis solemnia celebrare procuretis adire cum vestro salutari adventu
predictorum sequentes incessus ex judayca lege quamplures ad
orthodoxam sperentur beatitudinem evolare: nos enim scribimus nostro
procuratori regio ut ad vestri et vestrorum remeatum studeat
necessaria celeriter procurare. Data Ilerde sub nostro sigillo
secreto XX die novembris anno a nativitate Domini MCCCCXIII.
- Rex Ferdinandus. - Venerabili et religioso dilectoque ac devoto nostro fratri Vicentio Ferrarii in sacra pagina pereximio professore. - Dominus rex mandavit michi Paulo Nicholai.

Núm. 19. Arch. de la Dip., Reg. Del trien. De 1413 a 1416. Fol. 128.

Als molt honorables e molt savis senyors los jurats de la ciutat de Gerona.

- Molt honorables senyors: reebuda havem vostra letra en la qual pregats nosaltres que si la ambaxada que havem tramesa al senyor rey sobre la convocacio del Princeps namque ha feta avinença o composicio de la exequcio daquella queus en deguessem certificar car aquexa ciutat ne sta fort congoxosa. A la qual vos responem que de la dita ambaxada havem reebudes letres en les quals fa saber que dimarts que hom comptava a XXXI doctobre per lo mati assats hora de tercia lo duch de Gandia don Enrich e mossenyer Diago de Vedilla son venguts a parlament e tracte ab don Jacme Durgell qui es exit fora la porta del mur de Balaguer vestit de burell ab barret negre al cap ab barba longa e stoch sint e daga e calçat destivals lo qual ha molt plorat en lo companyament e abrassament que faeren. E apres quel duch de Gandia fon puyat al senyor rey vench linfanta e torna supplicar lo dit senyor que fos sa merce perdonar al dit don Jayme marit seu e mes que fos sa merce de prorogar la jornada que havia dada de haver los homens de Balaguer si nos retien per traydors per tot lo dit mes doctobre a ir que fon dimecres festa de Tots Sants e primer de noembre: e mes avant de guiar aquells qui son delats de esser stats a la mort del archabisbe de Çaragossa e del governador de Valencia en tant que sen poguessen anar soltament. E lo dit senyor respos que si don Jayme se metia en son poder per tot lo dit XXXI dia doctobre e vingues a ell al reyal on es que li plahia.
E veus senyors ço que ab veritat vos podem al present certificar: de la composicio o avinença par que la dita missatgeria non hage encara finat ab lo dit senyor. Daço ques seguira per avant vos certificarem tantost Deu volent. Apres senyors que la dita resposta vos haguem feta es vengut un correu ab letra quels missatgers de Barchinona han tramesa als consellers de Barchinona: huy que es dijous hora de completa en quels fan saber com dimarts a vespre prop passat lo dit Jayme Durgell ses mes soltament en poder del dit senyor rey demanantli perdo presens los dits missatgers de Barchinona e lo dit senyor reptant lo dit
don Jayme daço que fet havia remeslo a Pere Juniz de Guzman e ha perdonat a tots los altres. E veus senyors ço queus podem fer saber. Scrita en Barchinona dijous a dos dies de noembre ora del seny del
ladre lany de la nativitat de nostre Senyor MCCCCXIII.
- Los deputats del general de Cathalunya residents en Barchinona a vostra honor apparellats. -
Dominus abbas Montiserrati Gilabertus de Scintillis et Johannes Ros. - Deputati mandarunt michi Johanni Gacet.


Núm. 6. Reg. 2401. Fol. 35.
(pegat de https://chapurriau.blogspot.com/2019/11/lo-rey-fernando-ferrando-arago-antequera.html)

Lo Rey. - En Ramon Fivaller: com per rao de la entrada per nos Deu migençant e en breu faedora en aquexa ciudat vullam haver aquella jornada per servey de nostra persona una cota un manto e un juppo de drap daur de aquell tall e manera e semblants que eren les cota manto et juppo ab que entra novellament com a rey en aquexa ciutat lo senyor rey en Marti de bona memoria oncle nostre e per aquesta rao nos trametam aqui lo feel sastre nostre mestre Johan Dalvernia: pregamvos et manam que decontinent donets recapte que sia comprat tant drap daur com a aço sia manester et axi mateix arminis per afolradures et que prestament se façan los dits manto cota et juppo a fi que un dia abans de la nostra entrada aqui nos puscam haver les dites robes acabades: car en Barthomeu Gras regent nostra tresoreria dara o fara donar bon recapte aqui sobre la paga dels dits drap e arminis e altres coses a aço necessaries. E en aço dats aquella bona cura et diligencia ques pertany. Dada en Tortosa sots nostre segell secret a XVII dies de noembre del any MCCCCXII. - Rex Ferdinandus. - Gabriel Mascaroni mandato domini regis facto ad relationem Didaci Fernandez de Vadillo secretarii.

viernes, 27 de septiembre de 2024

Pleonasme - Plovilar

 

Pleonasme, s. m., lat. pleonasmus, pléonasme.

Vol dire pleonasmes aytan cum sobrehabondansa e sobrefluitatz de dictio e de paraula. Leys d'amors, fol. 106.

Pléonasme veut dire autant comme surabondance et superfluité de mot et de parole.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Pleonasmo.


Pleurezis, s. f., lat. pleuresis, pleurésie.

Apostema apelada pleurezis. Eluc. de las propr., fol. 50. 

Apostème appelé pleurésie.

En la malautia de pleuresi. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Dans la maladie de pleurésie.

(ESP. Chap. Pleuritis: inflamassió de la pleura.)

2. Plevezi, s. m., lat. pleuritis, pleurésie.

De febre e de plevezi. V. de S. Alexis. 

De fièvre et de pleurésie.

3. Pleurezia, s. f., pleurésie. 

Val specialment contra pleurezia. Eluc. de las propr., fol. 211.

Vaut spécialement contre pleurésie.

CAT. Pleuresia. ESP. Pleuresía. IT. Pleurisia. 

(chap. Pleuresía o pleuressía.) 

4. Pleuretic, adj., lat. pleuriticus, pleurétique, de pleurésie.

En cauzas reumaticas, pleureticas. Eluc. de las propr., fol. 86.

En causes de rhumes, de pleurésie. 

CAT. Pleuretic. ESP. (pleurético) PORT. Pleuretico. 

(chap. Pleurétic, pleuretics, pleurética, pleurétiques.)


Plevir, Plivir, v., promettre, garantir, engager

Hom era crezutz ses sagramen,

Ab sol la fe, si la volgues plevir.

P. Cardinal: Tot atressi. 

Homme était cru sans serment, seulement avec la foi, s'il voulait la promettre.

Ieu vos plevisc e us afi

Que vostre soi endomenjatz.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Je vous garantis et vous assure que je suis votre tenancier.

Subst. Si 'l jurars e 'l plevirs de nos dos.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Si le jurer et le promettre de nous deux. 

Part. prés. Revendedor, obrier e menestral 

Iran a Dieu, si lor o vol sofrir, 

Ab car vendre et ab pliven mentir. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Revendeurs, ouvriers et manœuvres iront à Dieu, s'il veut le leur permettre, avec vendre cher et avec garantissant mentir.

Part. pas. Vostr' om sui juratz e plevitz. 

B. de Ventadour: Pels dols chan. 

Je suis votre homme juré et engagé.

Ricx hom, que per aver traire, 

Sec torneyamen plevitz, 

Per penre sos vasvassors, 

Non l' es honors.

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Homme puissant qui, pour acquérir richesse, suit les tournois promis, afin de surprendre ses vavasseurs, ce ne lui est pas honneur.

ANC. FR. Chescun l' a par sa main è plévie è jurée. 

Roman de Rou, v. 2702. 

Ce vos plevis, puis entrerons. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 359. 

Li frères lor jurèrent e lor fei lor plévirent 

Ke jà ne lor fauldront è cil altretel firent. 

Roman de Rou, v. 813.

2. Pliu, s. m., garantie, promesse, engagement.

Loc. En aquest cinc, senz pliu, 

Nais proeza e reviu.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Dans ces cinq, sans engagement (en toute liberté), naît prouesse et s'avive.

3. Plevensa, Plivensa, s. f., promesse, garantie, confiance.

Mas en so n' ai plevensa.

Aimeri de Bellinoy: Era m destreing. 

Mais en cela j'en ai garantie.

Vostr' amor fug e desvoill, 

Qu' ieu non ai plivensa.

Lantelm: Lanfranc. 

Votre amour je fuis et dédaigne, vu que je n' ai pas garantie.

On avion lur plevensa.

P. Vidal: Pus tornatz. 

Où ils avaient leur confiance.

4. Plevi, Plevit, s. m., garantie, promesse, serment.

No m' aten plevi ni covinenza.

P. Vidal: S' ieu fos. 

Ne me tient serment ni promesse. 

Ab cui el ven el camp e ses plevitz.

(Ralmens) Ralmenz Bistors: Aissi col fort. 

Avec qui il vint au champ et sans garantie. 

ANC. FR. Car moi, por vostre garison

Poes, dist-il, metre en prison 

Por plévines ou por ostages. Roman de la Rose, v. 8123.

5. Plevizo, s. f., assurance, promesse. 

Tuit l' autre baro 

Que m feron pleviso.

Bertrand de Born: Ges no. 

Tous les autres barons qui me firent promesse.


Pliades, s. f. pl., lat. pleiades, pléiades.

Part los planetas sobredig 

Trobam ...

... Arturus et Orio 

E cap e coa de drago, 

Dalfis, signes e bootes 

E sageta e pliades.

Brev. d'amor, fol. 37. 

Par delà les planètes susdites nous trouvons.... Arture et Orion et tête et queue de dragon, dauphin, cygne et bouvier et sagette et pléiades. 

Las stelas ditas pliades. Eluc. de las propr., fol. 110. 

Les étoiles dites pléiades. 

CAT. Pleiades. ESP. (chap) Pléyades. PORT. Pleiadas. IT. Pliade.

CAT. Pleiades. ESP. (chap) Pléyades. PORT. Pleiadas. IT. Pliade.



Plom, s. m., lat. plombus, plomb.

Ilh son pus pezan que plom.

Pierre de la Mula: De joglar.

Ils sont plus pesants que plomb.

Ai lo plom e l' estanh recrezut, 

E per fin aur mon argent cambiat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

J'ai le plomb et l'étain dédaigné, et pour fin or mon argent changé.

Loc. Tot o mena a plom et a livell et a drecha linha. V. et Vert., fol. 59.

Il le mène tout à plomb et à niveau et à droite ligne.

Loc. fig. Non avia cor de plom,

Sec e malvat, mas fi e bo. 

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

N' avait point coeur de plomb, sec et méchant, mais fidèle et bon.

ANC. FR. Et y appliquent toutes choses avec le plomb et la règle de la raison. Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. II, p. 249.

CAT. Plom. ESP. Plomo. PORT. Chumbo. IT. Piombo. (chap. Plom, ploms.)

2. Plumbenc, adj., plombé, couleur de plomb.

Han estranha color, cara plumbenca. 

De cara falbela et en color plumbenca.

Eluc. de las propr., fol. 100 et 101. 

Ont étrange couleur, face plombée. 

De face blême et en couleur plombée.

(chap. Plomís, del coló del plom, plomisos, plomisa, plomises.)

3. Plombar, v., lat. plumbare, plomber, garnir de plomb.

Elh daurara so que mantha gens plomba.

(chap. Ell dorará lo que molta gen plome : cubrix de plom.)

Guillaume de Durfort: Quar say.

Il dorera ce que mainte gent plombe.

Loc. fig. En Oc e No conois qu' un datz mi plomba.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Je connais que le seigneur Oui et Non me plombe un dé.

- Par extens. Plonger, pêcher, jeter le plomb.

Quo 'l pescaire que plomba 

En la mar, e pren ab l' esca 

Lo peisson que sauta.

E. Cairels: Era non vey.

Comme le pêcheur qui jette plomb en la mer, et prend avec l'appât le poisson qui saute. 

Part. pas. Ab un datz

Menut plombatz 

Nos a trichatz.

P. Vidal: Tan me. 

Avec un dé plombé menu nous a trichés.

Ab sagetas plombadas. Eluc. de las propr., fol. 202.

Avec flèches plombées. 

CAT. ESP. Plomar. PORT. Chumbar. IT. Piombare. 

(chap. Plomá: plomo, plomes, plome, plomem o plomam, ploméu o plomáu, plomen; plomat, plomats, plomada, plomades. 

Plomada, plomades : plom lligat a un cordell pera trassá la línia recta vertical. Plom pera peixcá, com lo que fée aná lo agüelo de la novela de Ernest Hemingway, lo agüelo y lo mar, traduít al chapurriau per mí.)

Lo agüelo y lo Mar. Chapurriau. Ernest Hemingway. Ramón Guimerá Lorente


Plorar, v., lat. plorare, pleurer, gémir, lamenter, larmoyer. 

Si 'l moria 

A totz dic a prezensa 

Qu' il no 'l ploraria.

P. Bremon Ricas Novas: Lo bel. 

S' il mourait à tous elle dit publiquement qu'elle ne le pleurerait pas.

Las lagremas que Jhesu Crist ploret. V. et Vert., fol. 36. 

Les larmes que Jésus-Christ pleura. 

Ieu chant que deuria plorar 

D' ira d' amor que m fai languir.

B. de Ventadour: En abril. 

Je chante (alors) que je devrais pleurer de chagrin d'amour qui me fait languir.

Quant lo vi, elh se pres a plorar. Philomena.

Quand il le vit, il se prit à pleurer. 

Adoncs se ploret lo rei de so filh. V. de Bertrand de Born. 

Alors le roi se lamenta sur son fils. 

Fig. El cors m' art e dels hueil plor..., 

Eissamens com fa la vertz leigna 

Qu' al fuoc arden

Plora soven.

G. Faidit: Lonratz (L' onratz) jauzens. 

Le corps me brûle et des yeux je pleure..., également comme fait le bois vert qui au feu ardent pleure souvent.

Subst. Mais val d' amor, si non es angoissos,

Un belh plorar no fan quatorze ris. 

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Davantage vaut un beau pleurer d'amour, s'il n'est pas angoisseux, que ne font quatorze ris.

ANC. FR. Par les oilz fere assez plorer. 

Mainte chaude lerme plorer 

I fist, quant ele s' en ala. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 78 et 89. 

Là véissiez mainte lerme plorer. Villehardouin, p. 152.

Sire, jo plur pur nostre amur. Marie de France, t. 1, p. 128.

Nous plorions jour et nuict Jérusalem destruite. Bertaut, p. 24.

CAT. Plorar. ESP. Llorar. PORT. Chorar. IT. Plorare.

(chap. Plorá: ploro, plores, plore, plorem o ploram, ploréu o ploráu, ploren; plorat, plorats, plorada, plorades.)

Plorá: ploro, plores, plore, plorem o ploram, ploréu o ploráu, ploren; plorat, plorats, plorada, plorades

2. Plor, s. m., lat. ploratus, pleur, gémissement, larme. 

Ve nicx qu' an afilatz lurs becx,

E 'ls pros cortes adreg fan plors e gems, 

Quar pretz es mortz.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Je vois sots qui ont affilé leurs becs, et les preux courtois francs font pleurs et gémissements, parce que mérite est mort. 

Anc non ayc joi que no m costes un plor.

Arnaud de Marueil: Hom ditz. 

Oncques je n'eus joie qui ne me coûtât un pleur.

Aquel chaitius, cui tu o as tolt, plora, e Dieus aus son plor.

Trad. de Bède, fol. 83.

Ce malheureux, à qui tu l' as ôté, gémit, et Dieu entend son gémissement.

ANC. FR. Dunc crust li dols, dunc li crust plors. Roman de Rou, v. 15229. 

Mais lessiés ester vostre plor. Roman de la Rose, v. 16513. 

Le grant pleur que ilz menoient devant leur fut, par leur venue, tourné en joye. Roman de Giron-le-Courtois, fol. 82. 

Mi plor, mes larmes, mi désir. 

Roman de Parthonopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 47.

ESP. Lloro. PORT. Choro. ANC. IT. Ploro. (chap. Plo, plos; plorera, ploreres; ploramiques catalanista com Carlos Rallo Badet.)

3. Ploramen, s. m., affliction, désolation.

Es de gens menudas lo dol e ploramens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Est pour les petites gens le deuil et affliction. 

ANC. FR. Duel i ot grans et ploremens.

Vie de J.-C. Carpentier, t. III, col. 322.

(chap. Ploramenta, ploramentes.)

4. Plorador, s. m., lat. plorator, pleureur.

Li falliran plorador.

P. Cardinal: D'Esteve. 

Lui manqueront les pleureurs. 

CAT. Plorador. ESP. Llorador (plañidero). PORT. Chorador.

(chap. Ploradó, ploradós, ploradora, ploradores.)

5. Ploros, adj., éploré, désolé.

Deu esser totz lo pobles ploros.

G. Riquier: Ples ne. 

Doit être tout le peuple éploré.

Tot ploros, la levet d' aqui. Passio de Maria. 

Tout éploré, it la leva de là.

Plorosa e cays en desperatio. Carya Magalon., p. 14.

Éplorée et quasi en désespération.

ANC. FR. Que pensis e ploros esteit. 2e Trad. du Chastoiement, cont. 13.

Ne mais por vous 

N' averai jà iex plorous.

Romancero français, fol. 89. 

Sans estre murmurans ni pleureus ni plaintifs. 

La Boderie, Hymnes eccl., fol. 75. 

CAT. Ploros. ESP. Lloroso. PORT. Choroso. 

(chap. Plorós, plorosos, plorosa, ploroses.)

6. Plorios, adj., douloureux, désolant, déplorable.

Abiz vils e plorios. Trad. de Bède, fol. 50. 

Abîme abject et déplorable.

7. Plorilvoment (plorivolment), adj., lamentablement.

Plora plorilvoment. Doctrine des Vaudois. 

Pleure lamentablement.


Plovilar, v., plonger.

Tro lai on lo soleils plovil.

A. Daniel: Lancan son. 

Jusque là où le soleil plonge.


lunes, 29 de julio de 2024

4. 6. Testamén del tío Gil Amor.

Capítul VI.

Testamén del tío Gil Amor.

Testamén del tío Gil Amor. Ayerbe

Moltes coses grassioses o extraordinaries ha vist lo lectó hasta ara; pero cap mes que la que va passá aquells mateixos díes en uns consultós de Ayerbe. Eren un agüelo, una agüela y una sagala de uns vin añs, bastán donosa, encara que una mica morena, y mol ben vestida, formán contraste en les gales dels agüelos, que ya no podíen mes de cansats; y los tres en un tuf a dol mol espés y ressién, be que sense cap siñal de habé plorat. Los acompañabe un sagal del poble en lo que igual s'habíen topetat al carré y lo van agarrá per guía, ere aprenén de barbé, de uns catorse añs de edat, nova generassió que ya no coneixíe Pedro Saputo. Li va preguntá de quí ere, y va di que ere fill de la Suspira, y que sa mare díe que encara eren en ell algo parens.

- Home, mira lo que dius: conec a ton pare y a ta mare, y no sé res de mescles en ells. A vore cóm u endilgues.

- Sí, siñó, va replicá lo aprendís mol confiat; perque ma mare es cusina tersera de la tía Simona de Tuteubusques, que es cusina germana de Ramón Portodós, y Ramón Portodós va sé en la seua primera dona gendre carnal de la mare de Juan Brams, que está casat en la filla de Tornavoltes, que es cuñat de la sogra del germá del home de Salvadora Olvena, sa padrina de vosté. Va soltá aquí Pedro Saputo una gran carcañada, se va fé sis miches creus de admirassió, va torná a enríuressen, y va di:

- En efecte, tot aixó es verdat; pero sumats tots eixos parentescos, afinidats y consanguinidats, podríes di, com diríe Bart Simpson: multiplícat per cero. Li va caure tan en grassia aquell método de trobá les families, que después cuan sentíe de parentescos lluñans que se buscáen per interés, per vanidat, o per afissió y amor a les persones, al pun sen enrecordáe y díe. Lo entronque de la Suspira. Hasta los agüelos de la consulta sen van enriure en tot lo dol y la temó que portáen. Li va di al sagal que teníe que parlá y tratá en los forastés, que sen podíe aná, pero que tornare un atre día mes desplayet a fé una nova mostra de la seua bona memoria.

Va pendre entonses la paraula lo vell, y va di:

- Natros, siñó, venim a presentatos an esta chica, ya la veéu, que es mol pobra, y vosté si voléu la podéu fé rica.

- ¿Yo?, va di Pedro Saputo; ya tos explicaréu.

- Sí, siñó, ya mos explicarem, va continuá lo agüelo. Pos, com anaba dién, es filla de un gendre que vam tindre, y de una filla que se va morí fa sis añs. Ell la va matá, ell, sí siñó, perque ere una mala testa, gos, dropo, gastadó en dones roínes, que, siñó, a tot arreu ne ñan. Conque segons aixó, esta sagala es neta nostra. Pero com son pare se va fotre lo que li van doná y li vam doná, sempre los vam tindre que portá a cascarrulles mentres va viure la nostra filla, y después de tot mo sen van aná acabán; y ara les passem no de almoyna, perque no es verdat, pero sí com Deu vol. En fin, que la chica sigue felís, que a natros de poc ya mos pot engañá lo món. 

Pos siñó, yo tenía un germá que ere ric, no ric ric que diguem, perque atres u són mes; pero sí, siñó, ric de verdat per al que ell ere. Perque ademés que mons pares (¡cuáns añs fa!) li van doná mes que a mí, ell va sé mes tratán y ambulán, y la seua dona mes aspra y roína que una serba verda. Y van tindre bons añs y no mals fills, ni bons ni roíns, perque no ne van tindre cap. En mules y bueys y bestiá de tota classe de pel va guañá lo que ell se sap. Mort ara fa sing díes, dixe hereua a la nostra neta Ninila (Petronila), que es única a casa seua y a la meua, en pacte y condissions que se ha de casá dins de un añ y que sigue en la aprobassió y a gust de Pedro Saputo de Almudévar, que es vostra mersé. Y lo que ha dixat són sing mil libres en dinés y atres tantes que valen les seues possessions a casa. Miro ara vostra mersé si está a la seua má, com dieba, fé rica o pobra a Ninila, perque diu lo testamén que si passe del añ o no es a gust de la vostra mersé, tot u dixe pera les almes del purgatori y del atre món.

No se va admirá Pedro Saputo de este testamén, perque lo testadó (que al momén va adiviná quí ere) lo coneixíe y volíe mol, entráe a vórel sempre que passáe per Almudévar, de sol sentíl parlá ploráe de goch, y li díe moltes vegades: Después de Deu, Pedro Saputo; y li va oferí moltes vegades tots los seus bens y buscali novia en ells. Paraules que enteníe mol be Pedro Saputo, perque ara teníe en ell a la neboda.

- Segons la vostra explicassió, va contestá al vellet, eixe germá seu ere lo meu bon amic, lo tío Gil Amor.

- Lo mateix, sí, siñó, - va di lo agüelet.

- Que en pas descanso, va continuá Saputo. Séntigo no habél vist a les seues raderes hores; alguna vegada lo vach fe quedá a minjá juns. Pero yo voldría vore lo testamén.

- Aquí lo porto, va di lo paissano; y lay va traure; y en efecte, ficáe a la sagala les dos condissions. Li va preguntá an ella si teníe galans o pretendens.

- ¿Que si ne té?, va contestá la yaya; aixina, aixina. Y menejabe los dits de la má cap a dal.

- Pero natros, va di lo vellet, n'hi tenim buscat un; aquell sí que es bo, ric, sí siñó, de una casa mol bona. Una mica torsut porte lo coll del cap, y no li agrade mol an esta sagala; pero ya li diem que aixó ve después; lo que importe es que sigue ric.

- Es verdat, va di la velleta; y yo encara hay pensat en un atre milló que eixe, perque es mes ric, y tampoc no li agrade perque es garcho, tort de un ull, y li falte lo dit gros de una má.

¿Quína culpa té lo pobre mosso?

Volíe Pedro Saputo preguntali a la sagala, y los agüelos, parla que parlarás y torna a charrá, y no la dixáen contestá, adelantánseli sempre y reñín casi los dos per quí habíe de portá la paraula. 

Al final va di lo yayo:

- Val, mira, lo que natros volem es que sa mersé mos dono un papé escrit pel seu puñ que digue que li pareix be y aprobe lo casamén que natros faigam.

- ¿Conque només es aixó?, los va preguntá ell.

- Sí, siñó, van contestá los dos; no volem res mes, que después ya u lligarem natros tot ben lligadet.

- Pos be, va di Pedro Saputo; pera fé este papé vull preguntá algunes coses a Ninila, pero a soles.

- Tot lo que vullgue, va di lo vellet; ahí la té; lo que vullgue; la chica es mol aquell, y sinó... ¡ojito!... (va di miranla en ulls amenassadós).
Natros mon anem a la fonda.

- No sirá tan rato, va di Pedro Saputo, només caldrá que ixquen un rato a la cuina. Y sen van eissí.

- Mira, li va di a la sagala; per lo que vech, traten de casát en qui tú no vols, y yo, al contrari, dessicho que te casos al teu gust. 

Disme: ¿tens algún amán, algún mosso que te vullgue y te agrado? Párlam en llibertat, perque ya vech que está la teua sort a la meua má.

- Yo crec, va contestá ella, que ñan tres que me volen be, pero un mes perque fa dos o tres añs que me festeche. Y dels atres dos, si en aquell no pot sé, tamé me casaría en consevol de ells. 

Li va preguntá entonses (ya sol per curiosidat) si son tío Gil Amor li habíe parlat de ell alguna vegada; y va contestá que moltes, y que díe que sol dessichabe una cosa an este món.

- ¿Y va di quína cosa ere? Se li van ensendre les galtes a la sagala en esta pregunta, y plena de vergoña va contestá, que portál an ell de gendre a casa. Entonses Pedro Saputo se va ficá a escriure una carta en contestassió a un atra que li van portá del mossen, y acabada, va cridá en veu grossa y forta, van entrá los agüelets, los va entregá la carta y va di que estáen despachats.

- Pos ¿y la chica?, va preguntá lo vell.

- Uspen los tres de dabán de mí, los va contestá en aspró, si no volen que los agarra del bras y los faiga rodá escales aball. 

- ¡Siñó!

- Fora de casa meua, tos dic; ¡Au!

Los pobrets, tremolán, esglayats y no atinán casi en les portes, sen van aná plorán, sense sabé qué passáe.

Los van vore Rosa y sa mare y los va fe compassió; pero al arribá a la porta del carré y abans de eixí van sentí que lo vell li díe a la sagala:

 - Tú tens la culpa, sí, tú; que no li haurás volgut doná gust.

- Ah, tunanta, va di la vella: te hay de desfé a bufetades y pessics. ¡Per no donali gust! ¡Y la herensia qué! ¡Carnussa, que mos has perdut!

- ¡Per Deu!, díe plorán la sagala. ¿Qué gust ni qué disgust li hay pogut doná yo si no me ha dit res?

- ¡No te ha dit res! Eixes coses se fan sense dís. Tú ten enrecordarás del día de avui. Y la amenassabe en lo puñ preto. La sagala juráe que res li habíe dit ni demanat; y sinó, va di, tornem a pujá.

- A pujá, va di s'agüelo, a que mos agarro en un feix y mos faigue volá per la finestra. Anem, anem, que ya te passarem la cuenta.

Van escoltá tamé tot aixó la mare y la filla, lay van contá a Pedro Saputo, extrañanles mol aquella duresa y crueldat. Pero ell les va di que ñabíe una raó pa tot alló, y que pronte aquelles llágrimes se convertiríen en goch y alegría.

 - Veigáu lo que pot lo interés, pos tan sentíen los dos perdre la herensia per no habé acatat la sagala lo que malissiosamen discurríen que yo li había demanat, creén que per naixó hay volgut quedám a soles en ella. Y lo que éstos han fet, no dudéu que de cada sen u faríen noranta nou, trobanse al mateix cas.

Y aquell únic potsé u aprobaríe dels atres.

Van arribá los agüelos a Ayerbe y apenes se va sabé lo mal recado que portáen se van espantá los pretendens de la sagala y la van dixá com los muixons cuan en gran sarabastall acudixen al caure lo día, que si va algú y tire en forsa un códul escampen tots calladets y fan una revolada cap a un atra part. Pero lo mossen, lo prior de Santo Domingo y atres persones prinsipals van prometre intersedí en Pedro Saputo, y en efecte li van enviá micha dotsena de cartes, y ell los va despachá sense contestán cap; en lo que se van reafirmá en que Pedro Saputo volíe los bens del tío Gil Amor pera les almes del atre món, y ya lo mateix mossen y lo prior dels flares sels repartíen caritativamen en esperansa.

Sis díes fée que estáe a Almudévar cuan van arribá los agüelos del testamén, y ne va está vuit mes consedinlos al cariño de Eulalia y Rosa, y ne haguere consedit mol mes de bona gana. Les va dixá, pero en tan sentimén que casi va plorá en elles; y va aná cap a Ayerbe aon tamé ne portabe una apuntada.

Apenes va arribá, va cridá a Ninila y en molta afabilidat li va preguntá quins galans li habíen quedat de tans com van di que ne teníe. Ella, enrecordansen del mal trate dels agüelos, y veén que tamé la habíe entrat a un cuarto a soles, dudán, en les galtes colorades, mirán an terra, sofocada, y luchán en la vergoña, va contestá:

- Encara que sé que no soc prou hermosa... sin embargo... ningú me ha tocat encara... lo que vostra mersé vullgue fé de mí... 

Pedro Saputo, al sentí aixó, se va portá la má al fron enrabiat; y la ira per una part, la compassió per un atra, pensán en la malissia dels agüelos, y en lo candor y inossensia de la sagala, va está un rato neguitós y apamplat sense sabé cóm rompre. 

Al remat va eixecá lo cap y li va di entre severo y afable:

- Yo lo que dessicho es la teua felissidat, y lo que te demano es que me digues si dels pretendens que teníes ten ha quedat algún fiel después de sabé que yo no te volía doná la herensia.

- Un, va di ella, tota avergoñida, suán y tragán saliva dels ñirvis.

- ¿Es lo que tú creíes que te volíe mes?

- No, siñó, ara vech que me volíe mes que aquell, perque me ha dit que tan li fotíe si yo era pobra.

- Pos ves y que me lo porton aquí tons yayos; tornarás tú tamé en ells.

Se van presentá en lo mosso; va vore Pedro Saputo que ere ben pincho, galanet com un pintó de Arnes, gallet, no massa ardén y fogós, pero de un cor com un Alejandro. Li va pareixe be y va maná cridá a un escribén y se va fé la declarassió en forma, aprobán la boda de Ninila en aquell noble y desinteressat jove. Acabat aixó, va fé quedá als agüelos y a la sagala, y an ells los va empendre aspramen lo seu mal propósit y villana sospecha, y an ella li va encarregá mol la virtut y la fidelidat al home.

En cuan a la enregistrada de aquell poble la va vore dos vegades y sempre per casualidat: ere tiessa, jarifa, collerguida, pantorrilluda y ben plantada, en aire de ficás en jarres, descocada y capás de aventali un mentíu al fill del sol; y va di: Llástima que yo no siga tot un tersio de soldats pera emportámela de vivandera.


Original en castellá:


Capítulo VI.

Testamento del tío Gil Amor.

Muchas cosas graciosas o extraordinarias ha visto el lector hasta ahora; pero ninguna más que la que sucedió aquellos mismos días con unos consultores de Ayerbe. Eran un viejo, una vieja y una muchacha de unos veinte años, bastante donosa, aunque un poco morena, y muy bien vestida, formando contraste con las galas de los viejos, que ya no podían más de cansados; y los tres apestando con un luto muy espeso y reciente, bien que sin maldita la señal de haber llorado. Acompañábalos un muchacho del lugar que acaso toparon en la calle y le tomaron por guía, el cual aprendía de barbero, de hasta catorce años de edad, nueva generación que ya no conocía Pedro Saputo. Preguntóle de quién era, y dijo que era hijo de la Suspira, y que su madre decía que aún eran con él algo parientes. - Hombre, mira lo que dices: conozco a tu padre y a tu madre, y no sé tener mezclas con ellos. A ver cómo lo endilgas. - Sí, señor, replicó el aprendicillo muy confiado; porque mi madre es prima tercera de la tía Simona de Tutelobuscas, que es prima hermana de Ramón Llevodos, y Ramón Llevodos fue con su primera mujer yerno carnal de la madre de Juan Bramidos, que está casado con la hija de Tornavueltas, que es cuñado de la suegra del hermano del marido de Salvadora Olvena, su madrina de usted. Soltó aquí Pedro Saputo una gran carcajada, se hizo seis medias cruces de admiración, volvió a reírse, y dijo: - Con efecto, todo eso es verdad; pero sumados todos esos parentescos, afinidades y consanguinidades, podrías decir: cero y llevo cero. No obstante le cayó tan en gracia aquel método de encontrar las familias, que después cuando oía de parentescos lejanos que se traían por interés, por vanidad, o por afición y amor a las personas, al punto se acordaba y decía. El entronque de la Suspira. Hasta los viejos de la consulta se rieron con todo su luto y los temores que traían. Dijo al fin al muchacho que teniendo que hablar y tratar con los forasteros, se podía ir, pero que volviese otro día más de espacio a hacer una nueva muestra de su buena memoria. Fuese, y Pedro Saputo quedó consigo en favorecerle por el despejo que mostró en la relación de tan extraño rodeo, que no era aún parar a él o a su madre, sino al marido de su madrina.

Tomó entonces la palabra el viejo, y dijo: - Nosotros, señor, venimos a presentaros esta chica, ya le veis, que es muy pobre, y vos si queréis la podéis hacer rica. - ¿Yo?, dijo Pedro Saputo; ya os iréis explicando. - Sí, señor, ya nos explicaremos, continuó el viejo. Pues, como iba diciendo, es hija de un yerno que tuvimos, y de una hija que se murió hace seis años. Él la mató, él, sí, señor, porque era una mala testa, holgazán, pendenciero, gastador con mujeres malas, que, señor, en todas partes las hay. Conque según eso, esta zagala es nieta nuestra. Pero como su padre acabó lo que le dieron y le dimos, siempre los tuvimos que llevar a cuestas mientras vivió nuestra hija, y después de todo se nos fue acabando y dio fin de día en día, y nos quedamos per istam; y agora los pasamos no de limosna, porque no es verdad, pero sí como Dios quiere. En fin, que la chica sea feliz, que a nosotros de poco ya nos puede engañar el mundo. Pues señor, yo tenía un hermano que era rico, no rico rico que digamos, porque otros lo son más; pero sí, señor, rico de verdad para lo que él era. Porque además que mis padres (¡cuántos años hace!) le dieron más que a mí, él fue más tratante y ambulante, y su mujer más ingrata y ruin que una azarolla verde. Y tuvieron buenos años y no malos hijos; bien que hijos, ni buenos ni malos, porque no tuvieron ninguno. Con mulas y bueyes y ganados de todo pelo ganó lo que él se sabe. Hase muerto ahora cinco días, y deja heredera a nuestra nieta Ninila (Petronila), que es única en su casa y en la mía, con pacto y condiciones que se ha de casar dentro de un año y que sea con la aprobación y a gusto de Pedro Saputo de Almudévar, que es vuesa merced. Y lo que ha dejado es cinco mil libras en dinero y otras tantas que vienen a valer sus posesiones con la casa. Mire ahora vuesa merced si está en su mano, como decía, hacer rica o pobre a Ninila, porque dice el testamento que si pasa del año o no es a gusto de su merced, de vuesa merced, todo lo deja para las almas del purgatorio y del otro mundo.

No se admiró Pedro Saputo de este testamento, porque el testador (que al momento adivinó quién era) le conocía y quería mucho, entraba a verle siempre que pasaba por Almudévar, de sólo oírle hablar lloraba de gozo, y le decía muchas veces: Después de Dios, Pedro Saputo; y le ofreció muchas veces todos sus bienes y buscarle novia con ellos. Palabras que entendía muy bien Pedro Saputo, porque aquél se tenía consigo a la sobrina.

- Según vuestra explicación, respondió al viejo, ese hermano era mi buen amigo el tío Gil Amor. - El mismo, sí, señor, dijo el viejo. - En paz descanse, continuó Saputo. Siento no haberle visto en sus últimas horas; alguna vez le he hecho quedar a comer conmigo. Mas yo desearía ver el testamento. - Aquí lo traigo, dijo el paisano; y le sacó; y en efecto, ponía a la muchacha las dos condiciones. Preguntóle a ella si tenía galanes o pretendientes. - ¿Si tiene?, respondió la abuela; así, así. Y meneaba los dedos levantando la mano. - Pero nosotros, dijo el viejo, le tenemos buscado uno; aquél sí que es bueno, rico, sí, señor, de una casa muy buena. Un poco torcido lleva el cuello de la cabeza, y no le gusta mucho a esta rapaza; pero ya le decimos que eso viene después; lo que importa es que sea rico. - Es verdad, dijo la vieja; y aun yo le he pensado otro mejor que ése, porque es más rico, y tampoco no le gusta porque es tuerto de un ojo y le falta el dedo pulgar en la una mano. ¿Qué culpa tiene el pobre mozo?

Quería Pedro Saputo preguntarle a la muchacha, y los viejos, hablar y darle, y no dejarla responder, adelantándosele siempre y riñendo casi los dos por quien había de llevar la palabra. Al fin dijo el abuelo: - Vaya, mira, lo que nosotros queremos es que su mercé de vuesa merced nos dé un papel escrito de su puño que diga que le parece bien y aprueba el casamiento que nosotros hagamos. - ¿Conque no más es eso?, les preguntó él. - No, señor, respondieron los dos; no queremos más, que después ya lo endilgaremos nosotros. - Pues bien, dijo Pedro Saputo; para hacer este papel quiero preguntar algunas cosas a Ninila, pero a solas. - Todo lo que quiera, dijo el viejo; ahí la tiene; lo que quiera; apuradamente la chica es muy aquél, y si no... ¡cuidado!... (dijo mirándola con amenaza). Nosotros nos vamos a la posada. - No tanto, dijo Pedro Saputo, bastará que salgan un rato a la cocina. Y se salieron.

- Mira, le dijo a la muchacha; a lo que veo, tratan de casarte con quien tú no quieres, y yo, al contrario, deseo que te cases a tu gusto. Dime: ¿tienes algún amante, algún mozo que te quiera y te guste? Háblame con libertad, porque ya veo que está tu suerte en mi mano. - Yo creo, respondió ella, que hay tres que me quieren bien, pero uno más porque hace dos o tres años que me festeja. Y los otros dos, si con aquél no puede ser, también me casaría con cualquiera de ellos. Preguntóle entonces (ya por sola curiosidad) si su tío Gil Amor le había hablado de él alguna vez; y respondió que muchas, y que decía que sólo deseaba una cosa en este mundo. - ¿Y dijo qué cosa era? Encendiósele el rostro a la muchacha a esta pregunta, y llena de vergüenza respondió, que traérselo de joven a casa (de amo joven, de yerno). Entonces Pedro Saputo se puso a escribir una carta en contestación a otra que le trajeron del cura, y concluida, llamó con voz grave, entraron los abuelos, entrególes la carta y dijo que estaban despachados. - Pues ¿y la chica?, preguntó el viejo. - Sálganse los tres de delante, les respondió con aspereza, si no quieren que los tome del brazo y les haga rodar la escalera. - ¡Señor! - Fuera de mi casa, digo; ¡ea! Los infelices, temblando, asustados y no atinando casi con las puertas, se fueron llorando, sin saber lo que les pasaba.

Viéronlos Rosa y su madre y les dieron compasión; pero al llegar a la puerta de la calle y antes de salir oyeron que el viejo decía a la muchacha: - Tú tienes la culpa, sí, tú; que no le habrás querido dar gusto. - Ah, tunanta, dijo la vieja: te he de deshacer a bofetadas y pellizcos. ¡Por no dalle gusto! ¡Y la herencia! ¡Bribona, que nos has perdido! - ¡Por Dios!, decía llorando la muchacha. ¿Qué gusto ni qué disgusto le he podido dar yo si no me ha dicho nada? - ¡No te ha dicho nada! Esas cosas se hacen sin decirse. Tú te acordarás del día de hoy. Y la amenazaba con el puño. La muchacha juraba que nada le había dicho ni pedido; y si no, dijo, volvamos a subir. - A subir, dijo el viejo, a que nos coja y nos vuele por la ventana. Vamos, vamos, que ya te ajustaremos la cuenta.

Oyeron también todo esto la madre y la hija, y se lo contaron a Pedro Saputo, extrañando mucho aquella dureza y crueldad. Pero él les dijo que había su fin en ello, y que pronto aquellas lágrimas se convertirían en gozo y alegría. - Y ved, les dijo, lo que puede el interés, pues tanto sentían los dos perder la herencia por no haber condescendido la muchacha a lo que maliciosamente discurrían le había yo pedido, creyendo que por eso he querido quedarme a solas con ella. Y lo que éstos han hecho, no dudéis que de cada ciento lo harían noventa y nueve, hallándose en el mismo caso. Y aquel único lo aprobaría quizás en los otros.

Llegaron los viejos a Ayerbe y apenas se supo el mal recado que traían se espantaron los pretendientes de la muchacha y la dejaron como los pájaros cuando con gran bullicio acuden al caer el día, que si va alguien y tira con fuerza una piedra huyen todos callados y vuelan a otra parte. Mas el cura, el prior de Santo Domingo y otras personas principales les prometieron interceder con Pedro Saputo, y con efecto le mandaron con un propio media docena de cartas, y él les despachó sin contestar a ninguna; con que se afirmaron más y más en que Pedro Saputo quería los bienes del tío Gil Amor para las almas del otro mundo, y ya el mismo cura y el prior de los frailes se los repartían caritativamente en esperanza.

Seis días hacía que estaba en Almudévar cuando llegaron los viejos del testamento, y estuvo ocho más concediéndolos al cariño de Eulalia y Rosa, a quien hubiera concedido mucho más de buena gana. Dejólas en fin, pero con tanto sentimiento que casi lloró con ellas; y fue a Ayerbe donde también llevaba una registrada.

Apenas llegó, llamó a Ninila y con mucha afabilidad le preguntó qué galanes le habían quedado de tantos como le dijeron que tenía. Ella, acordándose de los malos tratamientos de los abuelos, y viendo que también la había entrado en un cuarto a solas, dudando, ruborosa, mirando a tierra, sofocada, y luchando con la vergüenza, respondió: - Aunque conozco que no soy bastante hermosa... sin embargo... nadie me ha tocado aún... lo que vuesa merced quiera hacer de mí... Pedro Saputo, al oír esto, dejó caer la frente en la mano sobre la mesa; y la ira por una parte, la compasión por otra, pensando ya en la malicia de los viejos, ya en el candor e inocencia de la muchacha, le tuvieron un rato desazonado y perplejo no sabiendo cómo romper. Al fin levantó la cabeza y le dijo entre severo y afable: - Yo lo que deseo es tu felicidad, y lo que te pido es que me digas si de los pretendientes que tenías te ha quedado alguno fiel después que han sabido que yo no te quería dar la herencia. - Uno, dijo ella, toda avergonzada y sudando y tragando saliva de congoja. - ¿Es el que tú creías que te quería más? - No, señor, sino que agora veo que me quería más que aquél, porque me ha dicho que no se le daba nada de que yo fuese pobre. - Pues anda y que me le traigan aquí tus abuelos; volverás tú también con ellos.

Presentáronse con el mozo; vio Pedro Saputo que era bien dispuesto, galancete, un si no es ardiente y fogoso, pero de un corazón como un Alejandro. Parecióle bien y mandó llamar un escribano y se hizo la declaración en forma, aprobando el casamiento de Ninila con aquel noble y desinteresado joven. Concluido, hizo quedar a los abuelos y a la muchacha, y a ellos les reprendió ásperamente su mal propósito y villana sospecha, y a ella le encargó mucho la virtud y la fidelidad al marido.

En cuanto a la enregistrada de aquel lugar la vio dos veces y siempre por casualidad: era tiesa, jarifa, cuellierguida, pantorrilluda y bien plantada, aire de ponerse en jarras, descocada y capaz de arrojar un mentís al hijo del sol; y dijo: Lástima que yo no sea todo un tercio de soldados para llevármela de vivandera.

jueves, 4 de abril de 2024

Gratar - Agreviar, Agrieviar

Gratar, v., gratter, égratigner.

Romp son vestir, grata sa cara.

Ara las mans grata son vis clar.

V. de S. Honorat.

Déchire son vêtement, égratigne sa face.

Avec les mains égratigne son visage clair.

Fig. Non grate plus la gelosia, car qui plus la grata, ela plus art.

Liv. de Sydrac, fol. 36. 

Qu'il ne gratte plus la jalousie, car qui plus la gratte, plus elle brûle.

Loc. prov. Gratar me fai lai on no m pru. 

(chap. Rascá me fa allí aon no me pique.)

B. de Ventadour: Ab cor leial.

Gratter me fait là où ne me démange. 

Prov.

Tan grata la cabra tro pogna que mal jay. V. de S. Honorat.

Tant gratte la chèvre jusqu'à ce qu'elle fait en sorte qu'elle gît mal. 

CAT. ESP. (rascar) Gratar. IT. Grattare. 

(chap. Rascá, rascás: yo me rasco, rasques, rasque, rasquem o rascam, rasquéu o rascáu, rasquen; rascat, rascats, rascada, rascades; esgarrapá, esgarrañá.)

rascar, rascá; Gratar, gratter, égratigner. 

 

2. Gratuzar, v., gratter, arracher, détacher.

Part. pas. Lana d' anhels gratuzada de pels d' anhels.

Cartulaire de Montpellier, fol. 144. 

Laine d' agneaux arrachée de peaux d' agneaux.

3. Regratier, s. m., regrattier (Sous l'Ancien Régime, marchand qui vendait au détail légumes, fruits, épices et surtout le sel des greniers royaux.)

Nuls regratiers no... comprar oli.

Docum. de 1381. Ville de Bergerac.

Nuls regrattiers ne... acheter huile.

IT. Rigattiere. (chap. Regatejadó, comersián que veníe al detall. 

An este documén sels prohibix comprá oli.)

 

Graus, s. m., plainte, peine, tourment.

Merce vos clam d'aquel graus.

Marcabrus: Puois mos coratges. Var. 

Je vous crie merci de cette plainte.

(chap. Greuge : perjuissi; ix mes abán: Greug, Greuge.)

2. Grausa, s. f., plainte, murmure, peine.

De las grausas dels homes fo Aventura faita deuessa.

Neguna grausa non es tan grans a ta pessa. 

Trad. de Bède, fol. 5 et 7.

Des murmures des hommes Fortune fut faite déesse.

Nulle peine n'est si grande à ta pensée.

3. Grahusa, s. f., grabuge, débat, querelle, dispute.

N Anselmes d' Olbi avia grahusas de terras am lo comte Dalfi.

Trésor des Chartes de Turenne.

Le seigneur Anselme d'Olbi avait débats de terres avec le comte Dauphin.

4. Grausar, v., murmurer, se plaindre. 

A! quant chaitiva chausa es qu' om sia grevaz d' aquel de cui no s' auze grausar.

Neguna ves non es tan bona aventura que grausar no t'en poschas en qualque part. 

Trad. de Bède, fol. 6 et 7.

Ah! combien malheureuse chose c'est qu'on soit grevé par celui de qui on n'ose se plaindre.

Nulle fois n'est si bonne aventure que tu ne puisses t'en plaindre en quelque partie.

 

Gravier, s. m., gravier, sable. 

A la fontana del vergier,

On l' erb' era vertz, josta 'l gravier.

Marcabrus: A la fontana. 

A la fontaine du verger, où l'herbe était verte, près le gravier.

L'aigua si part sus el gravier. V. de S. Honorat. 

L'eau se sépare sur le gravier.

Tost mostra al fol l' estrada, 

Quan lo gravier es voiatz.

Marcabrus: Dirai vos. 

Montre tôt au fou le chemin, quand le gravier est déblayé.

2. Graviera, s. f., sable, grève.

Tres codols qu' om troba en la graviera.

(chap. Tres coduls o codols que hom trobe (se troben) a la gravera; códul o códol : pedra; barrócul, bolo.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 38. 

Trois cailloux qu'on trouve sur la grève.

3. Grava, s. f., grève, sable.

Cel que cercha l'aur, tant lava 

Lo lot e trastorna la grava 

Tro que trueba.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Celui qui cherche l'or, tant lave la fange et retourne le sable jusqu'à ce qu'il trouve.

Qui us donava

V sols, e puois en gitava

Autres V por en la grava,

X sols auria perdutz.

T. de Hugues et de Reculaire: Cometr' us vuelh. 

Qui vous donnait cinq sous, et puis en jetait hors cinq autres sur la grève, dix sous aurait perdus.

(chap. Grava, graves; gravilla, gravilles; gravera, graveres, com Áridos Curto y (absorbida) Áridos Fabre y Abás (cap de bolo) a Valderrobres.)

Togo, Áridos Curto, natros tamé parlem chapurriau

4. Gravel, s. m., gravier, sable.

Totz jauzions, de mon rossi

Dessendey jos sobr' el gravel.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Tout joyeux, de mon roussin je descendis à bas sur le gravier.

ANC. FR. Cil ont en gravele semé. Roman de la Violette, p. 15.

(chap. Aquells han sembrat a la grava.)

5. Engravar, v., engraver.

Part. pas. Quar en terra son engravat. Brev. d'amor, fol. 52.

Car en terre sont engravés.

6. Desgravar, v., nettoyer, dégraveler, débarrasser du gravier. 

Desgravar los molis.

(chap. Desgravá los molins; traure la grava.)

Tit. de 1356. DOAT, t. XCIII, fol. 210. 

Dégraveler les moulins. 

IT. Sgravare. (chap. Desgravá: desgravo, desgraves, desgrave, desgravem o desgravam, desgravéu o desgraváu, desgraven; desgravat, desgravats, desgravada, desgravades. Tamé se pot referí als impostos, des + gravá.)

 

Grazil, s. m., grésillement, cri du grillon, de la raine. 

Om d'auzel ni rana non au

Chan ni grazil.

Marcabrus: Lo vers comens.

On n'entend d'oiseau ni de raine chant ni grésillement.

(chap. Lo cric-cric del grill, grills; lo croá de la rana (granota), ranes : grobi grobi)

2. Grazillar, v., grésiller, pétiller, craquer.

Espera piegz en apres

Que selh que crema e 'n grazilla.

Bernard de Venzenac: Lanquan cor. 

Espère par après pire que celui qui brûle et en pétille.

(chap. Petá, cruixí; per ejemple cuan algo o algú se creme.)

Lo foc

Grec, adj., lat. Graecus, grec.

Subst. Una grega que 'll fon donada per moiller. V. de P. Vidal.

(chap. Una grega que li va sé donada per mullé, dona, esposa. Per a empeltá se fa aná la pega grega.
Es normal que tamé digam griega, griegues, griego, griegos, en ves de grec, grecs, grega, gregues o greques.)

Une grecque qui lui fut donnée pour femme.

- Nom de peuple.

A obs los Grex Roma volia tradar. Poëme sur Boèce. 

Au profit des Grecs Rome voulait livrer.

- Nom d'un vent. (chap. Gregal.)

Levan, grec e transmontana. Brev. d'amor, fol. 41. 

(chap. Lleván, gregal y tramontana. Com veéu, tramontana es lo mateix que transmontana. Se entén lo significat.)

Levant, grec et tramontane.

CAT. Greg. ESP. Greco (griego). PORT. Grego. IT. Greco. (chap. Grec o greg, grecs o gregs, griego, griegos; grega, griega, gregues, griegues.)

Greg, Greco, griego, Grego, Grec, grecs, gregs, griego, griegos, grega, griega, gregues, griegues

2. Grieu, adj., grec.

Subst. Filha d'emperador, del grieu manen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 20. 

Fille d'empereur, du grec possédant (puissant). 

ANC. FR. Qant Griu orent Troie conquise. Roman de Brut, t. I, p. 1.

ESP. Griego.

3. Grezesc, Grezeis, Grezes, adj., grec, grégeois. 

Desoz avia escript un pei (Π) grezesc. Poëme sur Boèce.

(chap. Deball habíe escrit una pi grega.)

Dessous il y avait écrit un pe (Π) grec.

Fuec grezesc acendre.

(chap. Ensendre foc grec.)

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Feu grégeois allumer. 

Fis jois ses flama gresesca.

Rambaud d'Orange: Car douz. 

Fine joie sans flamme grégeoise.

- Subst. Nom de peuple.

Entr' els Latis e 'ls Grezeis.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Entre les Latins et les Grecs.

Per. Ongria, en terra de Grezes.

E. Cairel: Qui saubes. 

Par Hongrie, en la terre des Grecs. 

ANC. CAT. Greguesc.

4. Grifo, adj., grec. 

Subst. En lati et en grifo. Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

En latin et en grec.

- Nom de peuple.

No m' avion re forfag li grifo. 

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Ne m'avaient rien forfait les Grecs.

Ieu l' enten mens qu' els grifos. 

T. du Marquis et de Giraud: De so don. 

Je l'entends moins que les Grecs.

5. Gressime, s. m., grécisme, figure de rhétorique.

Gressimes pauza aquesta figura. Leys d'amors, fol. 137. 

Le grécisme pose cette figure.

 

Grecz, Grecs, s. m., lat. grex, troupe, troupeau.

Ni en grecz de bestias. Lo Dispreczi (Despreczi) del mont. 

Ni en troupeaux de bêtes.

La pratiqua e uzança del seignor sobre lo grecs. Doctrine des Vaudois.

(chap. La práctica y usansa del siñó sobre la grey; los gregaris.)

La pratique et usance du seigneur sur le troupeau.

ANC. ESP. PORT. Grege. IT. Gregge.

2. Grey, s. m., troupeau.

En ovelhas et autres greys copioza. 

Aquel qui es del grey defensor. 

En greys, ensems vivo. 

Eluc. de las propr., fol. 179, 234 et 244.

En brebis et autres troupeaux abondante.

Celui qui est le défenseur du troupeau.

Vivent ensemble, en troupeaux.

ESP. Grey. PORT. Grei. (chap. Grey; ramat o rabera de bestiá, com los de la Ascuma en lo pastoret Quimet Monclús.)

3. Greuga, s. f., troupe.

Quan forsa lo greuga d' omes armatz, 

Adonc es orgolhos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 53. 

Quand le presse troupe d'hommes armés, alors il est fier. 

IT. Greggia.

4. Greugansa, s. f., réunion, assemblée.

La greugansa del orde. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 29.

La réunion de l'ordre.

5. Agregacio, Agreguacio, s. f., agrégation, amas, assemblement, réunion.

En las nivols no s fa aytal agregacio de vapors. 

Eluc. de las propr., fol. 138. 

Dans les nuées ne se fait tel amas de vapeurs.

Agreguacio de humiditat. Trad. d'Albucasis, fol. 15.

Amas d'humidité. 

CAT. Agregació. ESP. Agregación. PORT. Aggregação. IT. Aggregazione.

(chap. Agregassió, agregassions.)

6. Agregatiu, adj., agrégatif, qui a la faculté de réunir, de rassembler. Negreza es de lum agregativa. Eluc. de las propr., fol. 38. 

La noirceur est agrégative de la lumière.

(chap. Agregatiu, agregatius, agregativa, agregatives.)

7. Agreguar, v., lat. aggregare, agréger, assembler, réunir, amasser.

La manieyra de la sutura es que tu agregues la solucio de continuitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

La manière de la suture c'est que tu réunisses la solution de continuité.

Part. pas. Aquesta humiditat es agreguada entre la codena e l' os.

(chap. Esta humitat está agregada (ajuntada, afegida) entre la cona y l'os.) 

Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Cette humidité est amassée entre la couenne et l'os. 

CAT. ESP. Agregar. PORT. Aggregar. IT. Aggregare. (chap. agregá: agrego, agregues, agregue, agreguem o agregam, agreguéu o agregáu, agreguen; agregat, agregats, agregada, agregades.)

8. Congregatio, s. f., lat. congregatio, congrégation, assemblée, réunion. La congregatios del coven on devem tuh estar.

(chap. La congregassió del convén aon debem tots está; tota la grey s'  ajunte; assamblea, reunió.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 7. 

La congrégation du couvent où nous devons tous être.

Totas congregacios de pobles. Eluc. de las propr., fol. 2. 

Toutes assemblées de peuples.

En la qual congregatio d'avesques. Cat. dels apost. de Roma, fol. 35. 

En laquelle réunion d'évêques.

Sias compains de la congregacio dels paubres. Trad. de Bède, fol. 66.

(chap. Sigues compañ de la congregassió dels pobres.)

Sois compagnon de la congrégation des pauvres. 

CAT. Congregació. ESP. Congregación. PORT. Congregação. 

IT. Congregazione. (chap. Congregassió, congregassions; v. congregá.)

9. Congregatiu, adj., lat. congregativus, congrégatif, collectif. 

Congregativas coma: Essems, etc. Leys d'amors, fol. 100. 

Collectives comme: Ensemble, etc.

(chap. Congregatiu, congregatius, congregativa, congregatives; colectiu, colectius, colectiva, colectives. Essems, ensemble : jun, juns, ajuntat, ajuntats, ensamblat, ensamblats.)

10. Congregar, Congriar, Congruar, v., lat. congregare, rassembler, réunir, entasser, amasser, attrouper.

Fig. La vapors levada...

Pestilencia nos congria.

Brev. d'amor, fol. 42.

La vapeur élevée... nous entasse pestilence. 

Dont se va congruar dis lo dit castel ung mal de expremesos.

Chronique des Albigeois, col. 58.

Dont va s'amasser dans ledit château un mal d'oppression.

Congria s' el cor.

Nat de Mons: Sitot non. 

S' amasse au coeur. 

Part. pas. Lo poble congregat al son de las trompas.

(chap. Lo poble congregat al so de les trompes, trompetes.)

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 34. 

Le peuple rassemblé au son des trompes. 

Segreguats e congreguats. Trad. d'Albucasis, fol. 16.

(chap. Segregats y congregats; reunits, ajuntats.)

Séparés et réunis. 

CAT. ESP. PORT. Congregar. IT. Congregare. (chap. Congregá: congrego, congregues, congregue, congreguem o congregam, congreguéu o congregáu, congreguen; congregat, congregats, congregada, congregades.)

11. Disgregacio, s. f., disgrégation, dispersion, séparation.

Per digregacio (disgregacio) de lutz.

L' esperit visiu pren disgregatio et diffuzio.

Eluc. de las propr., fol. 140 et 268. 

Par disgrégation de lumière. 

L'esprit visuel prend disgrégation et diffusion. 

CAT. Disgregació. ESP. Disgregación. PORT. Digregação. 

IT. Disgregazione. (chap. Disgregassió, disgregassions.)

12. Disgregatiu, adj., disgrégatif, propre à disgréger.

Del esperit viziu disgregativas. Eluc. de las propr., fol. 37. 

Disgrégatives de l'esprit visuel. 

ESP. PORT. IT. Disgregativo. (chap. Disgregatiu, disgregatius, disgregativa, disgregatives.)

13. Disgregar, v., lat. disgregare, disgréger, diviser, séparer.

Rachtz visuals disgregar. Eluc. de las propr., fol. 38. 

Disgréger les rayons visuels.

Part. prés. Clartat trop resplendent... l' esperit viziu disgregant.

Eluc. de las propr., fol. 82. 

Clarté trop resplendissante... disgrégeant l'esprit visuel.

CAT. ESP. Disgregar. IT. Disgregare. (chap. Disgregá: disgrego, disgregues, disgregue, disgreguem o disgregam, disgreguéu o disgregáu, disgreguen; disgregat, disgregats, disgregada, disgregades.)

14. Segreguar, v., lat. segregare, séparer, diviser, distinguer.

Part. pas. Segreguats e congreguats. Trad. d'Albucasis, fol. 16.

Séparés et réunis.

CAT. ESP. PORT. Segregar. IT. Segregare. (chap. Segregá: segrego, segregues, segregue, segreguem o segregam, segreguéu o segregáu, segreguen; segregat, segregats, segregada, segregades.)

 

Greda, s. f., lat. creta, craie.

Terra o greda. Eluc. de las propr., fol. 267. 

Terre ou craie.

CAT. ESP. PORT. Greda. IT. Creta. (chap. Argila de un coló blang y blavós.)

 

Greu, Grieu, adj., lat. gravis, grief, pénible, difficile, dur. 

Dels legums, deu hom laissar aquels que sunt greu e pesant.

Trad. de Bède, fol. 52.

Des légumes, on doit laisser ceux qui sont durs et pesants.

Mas sola vos, qu' etz grieus a convertir. 

B. de Ventadour: Quan la fuelha. 

Excepté vous seule, qui êtes difficile à convertir. 

La plus greus artz que sia. Liv. de Sydrac, fol. 41.

Le plus difficile art qui soit. 

Chant on plus trac grieu martire. 

P. Raimond de Toulouse: Atressi com la candela.

Je chante où plus je traîne pénible martyre. 

Comp. En donan sentencia, grevior pena pauzar.

Cartulaire de Montpellier, fol. 50.

En donnant sentence, plus dure peine infliger. 

Loc. Car greu es, si ben amatz, 

Que ja cuidetz pro ben faire.

Cadenet: S'ieu pogues.

Car il est difficile, si vous aimez bien, que vous croyiez jamais assez bien faire.

Crestiantatz greu sera que non caia.

(chap. Sirá difíssil que la cristiandat no caigue.)

Lanfranc Cigala: Quan vei far. 

Il sera difficile que chrétienté ne déchoie. 

Adverb. Greu a hom gran ben ses dolor. 

T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amics.

Difficilement a-t-on grand bien sans peine.

Quar qui mal demanda 'l sieu, 

Greu conquerra l' autrui fieu.

B. d'Allamanon: Pueis chanzon. 

Car qui mal demande le sien, difficilement conquerra le fief d'autrui.

Adv. comp. Ses la qual a greu pot hom far bon dictat.

Leys d'amors, fol. 63. 

Sans laquelle difficilement on peut faire bonne composition. 

ANC. FR. Les unes sunt en gref turment. Marie de France, t. II, p. 418.

Trop griés maus m'en convient sentir. Roman de la Rose, v. 4163.

K'altre en fera encor de nos grief pénitance. Roman de Rou, v. 3112.

ANC. CAT. Greu. CAT. MOD. (N. E. Ja ja, grave en catalán moderno de antes de 1900) ESP. PORT. IT. Grave. (chap. Grave, graves; difíssil, pesat.)

2. Greument, Greumen, Grieumen, adv., grièvement, difficilement, péniblement.

Mantas vetz n' ai pueys plorat greumen. 

Raimond de Miraval: D'amor son. 

Maintes fois j'en ai depuis grièvement pleuré. 

Cum plus m' enliama 

Grieumen.

Peyrols: Quora qu'amors.

Comme il m'enlace plus péniblement. 

ANC. FR. Ne finèrent de doluser,

De grefment pleindre é de plurer. 

Marie de France, t. II, p. 45". 

ANC. CAT. Greument. ESP. (gravemente) PORT. IT. Gravamente.

(chap. Gravemen; difissilmen, pesadamen.)

3. Grevozamen, adv., péniblement, rudement, fortement. 

Ni tan grevozamen ni tan duramen. Leys d'amors, fol. 137.

Ni si péniblement ni si durement.

4. Greug, Greuge, s. m., grief, vexation, dommage, préjudice. 

En prejudici e en greug.

(chap. En perjuissi y en greuge.)

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88.

En préjudice et en dommage.

Far alcuna extorsion ni greuge.

Chronique des Albigeois, col. 82 et 83. 

Faire aucune extorsion ni dommage. 

De mals curials que fan grans greuges a la paura gen.

V. et Vert., fol. 15.

De méchants officiers de la cour qui font grandes vexations à la pauvre gent.

ANC. CAT. Greuge. (chap. Greuge, greuges; estes paraules ixen a les leys, fueros d'Aragó.) 

5. Greugetat, s. f., gravité.

Fig. Sabis home atempra l' alegreza de son front per la greugetat de sas mors. Trad. de Bède, fol. 69.

Homme sage tempère l' allégresse de son front par la gravité de ses moeurs. (chap. gravedat, gravedats; com al pun siguién:)

6. Gravitat, s. f., lat. gravitatem, gravité, pesanteur.

Gravitat lo porta en jus talment, que no ha repaus entro ve al centre.

Eluc. de las propr., fol. 281.

Gravité le porte en bas tellement, qu'il n'a repos jusqu'à ce qu'il vient au centre. 

Fig. Si accideys, aprop sanacio, gravitat en... membre.

Trad. d'Albucasis, fol. 68.

S'il survient, après guérison, pesanteur dans... le membre.

- Difficulté.

Per gravitat de ausir. Trad. d'Albucasis, fol. 15.

(chap. Per gravedat, dificultat de escoltá; ausir : oír.)

Par difficulté d'entendre.

CAT. Gravedat. ESP. Gravedad. PORT. Gravidade. IT. Gravità, gravitate, gravitade.

7. Greveza, Grevessa, s. f., pesanteur, gravité.

Gravitat o grevessa. Eluc. de las propr., fol. 281.

Gravité ou pesanteur.

- Difficulté.

Escuzar per greveza. Brev. d'amor, fol. 104.

Excuser par difficulté. 

ANC. ESP. PORT. Graveza. IT. Gravezza.

8. Grevor, s. f., peine, dommage.

Om qu'a grevor 

Desira mais de salut.

Giraud de Borneil: Las cum ave. 

Homme qui a peine désire plus de salut.

9. Grevansa, s. f., peine, difficulté.

A cui platz dreitz e tortz peza, 

Soven a grevansa.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Celui à qui droit plaît et tort pèse, a souvent peine.

ANC. FR. Mès, biau sire, que vous avance 

De lui faire anui ne grevance? 

Roman de la Rose, v. 3284.

Et si luy rendray la grevance, 

Le mal, le dueil et le soussy

Où il m'a mis jusqu'à oultrance.

Charles d'Orléans, p. 130. 

Que seulement ne nous porte grévance. Clément Marot, t. 1, p. 312.

Au domage et à la grevance 

Du royaume et de la couronne.

G. Guiart, t. I, p. 44.

ANC. CAT. Grevansa. IT. Gravenza. 

10. Grevament, Greviament, s. m., peine, dommage.

No 'l pot sufrir ses grevament de se. Trad. de Bède, fol. 9. 

Ne le peut souffrir sans dommage pour soi. 

Per razo de lor dureza, de leu no prendo greviament.

Eluc. de las propr., fol. 43.

En raison de leur dureté, ne prennent pas facilement dommage.

CAT. ESP. Gravamen. IT. Gravamento. (chap. En chapurriau, gravamen es un impost; porte lo acento a la segona a, sense tilde.)

11. Greviatiu, adj., oppressif. 

Del estomach greviativas. Eluc. de las propr., fol. 75.

Oppressives de l'estomac.

12. Grevar, Gravar, Greviar, v., lat. gravare, accabler, tourmenter, peiner, grever, aggraver.

N Uc de San Cir, be m deu grevar 

Que us veia.

T. du Comte de Rhodez et de H. de S. Cyr: N Uc de. 

Seigneur Hugues de Saint-Cyr, bien me doit peiner que je vous voie.

Ades sent greviar ma dolor.

Hugues de Pena: Cora que m. 

Incessamment je sens aggraver ma douleur. 

Lo greviava la malautia. V. de S. Honorat. 

La maladie l'accablait.

Part. pas. Atressi cum malautes grevatz.

B. Zorgi: Aissi col. 

Tout ainsi comme malade accablé. 

Si tenen per gravat. Tit. de 1360. DOAT, t. XLIV, fol. 122. 

Se tenant pour grevé. 

Greviada e non poderoza de pagar. V. et Vert., fol. 14.

Grevée et non capable de payer. 

ANC. FR. En somme, des choses qui nous adviennent contre nostre volonté, les unes nous griefvent et nous offensent par nature. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 448. 

Disant que faussement et mauvaisement il l'avoit grévée et blasmée, et qu'il s'en repentoit, et crioit mercy. Arrêts d'amour, p. 821.

Tant peu son faix et sa charge nous griefve.

Clément Marot, t. 1, p. 302. 

Aidoit les petis... ne fuissent grevet des grans. Chronique de Cambray.

CAT. ESP. PORT. Gravar. IT. Gravare. (chap. Gravá: gravo, graves, grave, gravem o gravam, gravéu o graváu, graven; gravat, gravats, gravada, gravades. Grabá en b ve de graphia, grafía, escriure, dibuixá, etc.)

13. Agreviamen, s. m., aggravation, dommage. 

En prejudici et agreviamen.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 87. 

En préjudice et aggravation. 

CAT. Agravament. ESP. Agraviamiento. IT. Aggravamento. (chap. Agravamén, greuge.)

14. Agreviatiu, adj., aggravatif, qui est propre à aggraver. Accidentalment agreviativa. Eluc. de las propr., fol. 24.

Accidentellement aggravative.

(chap. Agravatiu, agravatius, agravativa, agravatives.)

15. Agreviar, Agrieviar, v., lat. aggravare, aggraver, accabler.

Lo dous cossir del belh cors benestan 

Agrevia mout mas dolors e mos mals. 

Cadenet: Ab leyal. 

La douce pensée du beau corps bienséant aggrave moult mes douleurs et mes maux.

Aquells que agrievion e dissipon e devoron las pauras gens.

Circumstancias que agrievion los peccatz.

(chap. Sircunstansies que agraven los pecats.)

V. et Vert., fol. 90 et 69. 

Ceux qui accablent et ruinent et dévorent les pauvres gens.

Circonstances qui aggravent les péchés.

Ad Abraham agreviava aquela vida. Abrégé de l'A. et du N.-T., fol. 4.

A Abraham pesait cette vie.

ANC. FR. Dunc agreva Deus sa main sur cels de Azote.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 7.

E le fu griois à gieter 

Por ceaus dedens plus agrever. Roman du Renart, t. IV, p. 163.

Meins m' engrejast or à maltrere.

2e trad. du Chastoiement, conte 27, p. 183.

Le prist une enfermetez; mais avant que il agreigast plus, se fist porter en la cité de Tours.

(chap. literal: Lo va pendre una enfermedat; pero abans de que se agravare mes, se va fé portá a la siudat de Tours.)

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 224.

CAT. ESP. Agravar. PORT. Aggravar. IT. Aggravare. (chap. Agravá, agravás: yo me agravo, agraves, agrave, agravem o agravam, agravéu o agraváu, agraven; agravat, agravats, agravada, agravades.)