Mostrando las entradas para la consulta passes ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta passes ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 7 de septiembre de 2024

Pe - Pebraria


Pe, s. m., lat. pes, pied.

Al terz caussiga 'l pe rizen.

T. de Savari de Mauleon, de G. Faidit et de Hugues de LA Bachelerie: Gaucelm.

Au troisième elle presse le pied, en riant.

E 'l liuretz las mas e 'ls pes.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Et vous lui délivrâtes les mains et les pieds.

Maria Magdalena que sezia als pes de Jhesu Crist.

V. et Vert., fol. 83.

Marie Madelaine (Magdelaine) qui était assise aux pieds de Jésus-Christ. Loc. Seus soi del pe tro la cima.

A. Daniel: Ab guay so.

Je suis sien des pieds jusqu'à la tête. 

A ome a pe non val re.

Deudes de Prades, Auz. cass.

A homme à pied il ne vaut rien. 

El cap derrier e 'ls pes avan 

Los coven dels palaitz issir.

Marcabrus: Emperaire per.

Le chef derrière et les pieds en avant il convient de les sortir des palais.

Li dei tos temps estar als pes.

Rambaud d'Orange: Peire Rogiers. 

Je lui dois toujours être aux pieds. 

Deu hom comandar al ric d' estar em pes aissi cum lo paure.

Liv. de Sydrac, fol. 39. 

On doit commander au riche d'être sur pieds ainsi comme le pauvre.

Hom non deu far pas lo paure estar d' em pes e far seire lo ric.

Liv. de Sydrac, fol. 39. 

On ne doit pas faire le pauvre être sur pieds et faire asseoir le riche.

Quan sui en pes, cazer mi lais.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

Quand je suis sur pieds, je me laisse choir. 

Archilaus se levet en pes.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 8 bis. 

Archilaüs se leva sur pieds. 

ANC. FR. Contre eles s' est levés en piez. 

Marie de France, t. I, p. 208. 

Toute l'assistance du peuple se leva en pieds. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Pélopidas.

Martius se levant en pieds, reprit adonques aigrement ceulx qui en cela vouloient gratifier à la commune. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Coriolan.

Fig. Metre los delietz de sa carn sotz los pes.

Met totas las autras cauzas sotz sos pes. V. et Vert., fol. 85 et 48.

Mettre les délices de sa chair sous les pieds. 

Met toutes les autres choses sous les pieds.

ANC. FR. Il mettoit soubz les piedz toutes les calumnies.

Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de M. Caton.

Los avia passat a pe sec. Liv. de Sydrac, fol. 26. 

Les avait passés à pied sec. 

Quant el vi que venia, 

Salh en pes per far m' onor.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

Quand il vit que je venais, il saute sur pieds pour me faire honneur.

El no 'l sec ni no 'l pot s' a pe non fazia. 

L' Évêque de Clermont: Peire de.

Il ne le suit pas ni ne le peut, s'il ne le faisait à pied. 

No se pot sostener sobre pes. V. et Vert., fol. 22. 

Ne peut se soutenir sur pieds.

El luec on ilh te ssos pes 

M' es mil aitans per vezer plus plazens. 

Giraud d'Espagne: S'ieu en pascor. 

Le lieu où elle tient ses pieds m'est mille fois aussi agréable à voir.

Meravil me com puesc en pes tener. 

Izarn Rizols: Aylas tan. 

Je m'étonne comment je puis tenir sur pieds.

Fig. Per tener en pes son bon ressos.

Guillaume de Mur: D'un sirventes. 

Pour tenir en pieds sa bonne réputation.

Si tu vas a pe coma sirvens. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 65.

Si tu vas à pied comme sergent. 

Adv. comp. Ieu nueg e dia,

De genolhs e de pes,

Sancta Maria

Prec vostr' amor mi des.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous cossire.

Moi, nuit et jour, à genoux et à pieds, je prie sainte Marie que vous me donniez votre amour. 

Ar son abduy el camp pe e pe ajustat. Roman de Fierabras, v. 1407.

Maintenant ils sont tous les deux sur le champ (de bataille) ajustés pied à pied.

- Par extension. Il sert à désigner la partie inférieure d'une montagne, d'un édifice, etc.

Un flum que a nom Gaura, lo quals passa al pe de Niort.

V. de Bertrand de Born.

Un fleuve qui a nom Gaure, lequel passe au pied de Niort.

Al pe d' una gran roca. V. de S. Honorat.

(chap. Al peu d' una gran roca.) 

Au pied d'une grande roche.

Loc. fig. Mentre elh monestier sia em pes. Philomena.

Pourvu que le monastère soit en pieds.

- Mesure d'étendue.

Los valhatz agron XXX pes de preon e LX pes d' ample.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14. 

Les fossés eurent trente pieds de profond et soixante pieds de large.

Fan sacrifici far en un taulier alt de tres pes o plus.

Liv. de Sydrac, fol. 31. 

Font faire sacrifice sur un tréteau haut de trois pieds ou plus.

Lo bran ...

A terra s' es ficatz pus d' un pe mesurat. Roman de Fierabras, v. 4806.
Le glaive... à terre s'est fiché plus d'un pied mesuré. 

ANC. CAT. Pe. CAT. MOD. Peu. ESP. Pie. PORT. Pé. IT. Piede.

(chap. Peu, peus; pevet o peuet, pevets o peuets.)

2. Pezada, s. f., empreinte, trace de pied.

Per vezer si trobaran ni pezada ni tast

De nulla creatura que passes per lo gast.

V. de S. Honorat.

Pour voir s'ils trouveront ni empreinte de pied ni vestige de nulle créature qui passât par le désert. 

Set s'en anet per 1 montanha gran, 

E segui las pezadas de son paire Adam. 

Chronique d'Arles.

Seth s'en alla par une montagne grande, et suivit les traces de son père Adam. 

CAT. Petjada. ESP. PORT. Pisada. 

(chap. Patejada, potada, huella, patejades, potades, huelles.)

3. Pezo, Peon, s. m., lat. pedonem, piéton, fantassin.

Foro rengat cavalier e pezo. 

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Furent alignés et fantassins.

Pois l' aucis uns peons.

V. de Guillaume de Berguedan. 

Puis l'occit un fantassin.

X milia homes en cavals, e de peos ses nombre.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215. 

Dix mille hommes à cheval, et de piétons sans nombre.

ANC. CAT. Peo, penon. ESP. Peón. PORT. Peão, pião. IT. Pedone.

(chap. Peó, peons.)

4. Peonet, s. m. dim., pion, au jeu des échecs.

Ans que ...

Fass' hueymais, de son peonet, fersa.

E. Cairels: Abril ni mais.

Avant que... il fasse désormais, de son pion, dame.

(chap. Peonet, peonets; peó del ajedrez.)

5. Pezonier, Pessonier, s. m., piéton, fantassin.

Pezoniers et sergens e mot gran compagnia. V. de S. Honorat. 

Piétons et sergents et moult grande compagnie. 

II M cavayers et XXX M pessoniers. Philomena.

Deux mille cavaliers et trente mille piétons.

ANC. FR. Li mandat pur ses chevaliers 

Pur geldrons e pur péoniers.

G. Gaimar, Haveloc, v. 648.

6. Pezatge, Peatge, Peage, s. m., péage.

Qui m fizava la renda e 'l pezatge.

P. Cardinal: El mon. 

Qui me donnait à foi la rente et le péage.

Degu mal peatge el camis no prendan. Guillaume de Tudela. 

Que nul mauvais péage au chemin ils ne prennent, 

Levar neguns peages ni vectigal.

Statuts de Provence. BOMY, p. 225.

Lever nuls péages ni impôt.

CAT. Peatge. ESP. Peage (peaje). IT. Pedaggio. (chap. Peache, peaches.)

7. Peatgier, Peatguier, Peagier, Pezatgier, Pezatguier, s. m., fermier de péage, péager.

L' autr' es batles o peagiers.

Folquet de Lunel: E nom del. 

L'autre est bailli ou péager.

Se fan rendier e pezatgier.

Brev. d'amor, fol. 125. 

Se font receveurs de rentes et péagers.

Adject. L' estrada peatguieira.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., K. 17.

L' estrade péagère.

ESP. Peagero (peajero). IT. Pediagiere. 

(chap. Peaché, peachés, peachera, peacheres : encarregat del impost de peache; baile, batlle, batle : bajulus o baiulus.)

8. Peatjar, v., lever un péage, soumettre au péage, rançonner.

Peatjava los peleris que anavo otra mar.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 188. 

Rançonnait les pélerins qui allaient outre mer.

9. Peazo, Peaso, s. f., empreinte de pied, fondement, base.

Las peasos... donadas al chami. Charte de Montferrand, de 1248. 

Les empreintes de pieds... données au chemin.

Fig. Basticam doncx, en ferma peazo,

El pretz que i s ten, quan l' autra vai cazen.

Folquet de Marseille: Hueimais no.

Bâtissons donc, sur ferme base, le mérite qui s'y consolide, lorsque l'autre va tombant.

- Domicile, fixation de demeure.

Si hom i prent peazo, deu i bastir dins 1 an.

Charte de Montferrand, de 1248.

Si homme y prend domicile, il doit y bâtir dans un an.

10. Pedas, s. m., cheville, remplissage.

Pedas, es ajustamen de paraulas vueias que no fan re cant a la sentensa.

Mostram qu' es pedas o quaysh pedas.

Pauzo soen aytals pedasses o quaysh pedasses.

Leys d'amors, fol. 152, 1 et 149. 

Remplissage, c'est ajustement de paroles vides qui ne font rien quant à la pensée.

Montrons ce qu'est cheville ou quasi cheville.

Posent souvent pareilles chevilles ou quasi chevilles.

11. Pedassar, v., remplir de chevilles, faire du remplissage.

Part. pas. Son quaysh pedassadas. Leys d'amors, fol. 150.

Sont quasi remplies de chevilles.

12. Pedilhar, Pezilhar, Pezillar, s. m., pôle.

Gira s' en II pedilhars.

Lo zodiacus no s' esten

Als pezilhars del fermamen.

Brev. d'amor, fol. 28 et 29.

Se tourne en deux pôles.

Le zodiaque ne s' étend aux pôles du firmament.

13. Contrapes, s. m., contrepied, rebours.

On jovens mor totz cofondutz

E tornat en tal contrapes.

Marcabrus: Pois l'iverns.

Où grâce meurt toute confondue et tournée en tel contrepied.

(chap. Contrapún, contrapuns. Esp. Contrapunto.)

14. Suppeditar, v., lat. suppeditare, mettre sous les pieds, assujétir, écraser.

Donc deu hom be ab largueza 

Suppeditar avareza.

Brev. d'amor, fol. 228.

Donc on doit bien avec largesse écraser avarice.

ANC. FR. Suffisans à suppediter le monde.

Hist. maccaronique, t. II, p. 331.

CAT. Suppeditar. ESP. Supeditar. 

(chap. Supeditá: ficá daball dels peus, aguantá, vense: supedito, supedites, supedite, supeditem o supeditam, supeditéu o supeditáu, supediten; supeditat, supeditats, supeditada, supeditades.)

15. Trepiar, v., fouler, trépigner. 

Part. pas. Lo bon draps d' escarlata tan soven es trepiatz als pes dels paradors. V. et Vert., fol. 66. 2e Ms.

Le bon drap d'écarlate est si souvent foulé aux pieds des apprêteurs. CAT. Trepitjar. (chap. Patejá, potejá, palsigá, calsigá.

Yo patejo, pateges, patege, pategem o patejam, pategéu o patejáu, pategen; patejat, patejats, patejada, patejades. Yo palsigo, palsigues, palsigue, palsiguem o palsigam, palsiguéu o palsigáu, palsiguen; palsigat, palsigats, palsigada, palsigades; calsigo, calsigues, calsigue, calsiguem o calsigam, calsiguéu o calsigáu, calsiguen; calsigat, calsigats, calsigada, calsigades; potejo, poteges, potege, potegem o potejam, potegéu o potejáu, potegen; potejat, potejats, potejada, potejades.)

16. Quadrupedi, adj., lat. quadrupedem, quadrupède, à quatre pieds.

Bestias quadrupedias. Eluc. de las propr., fol. 61. 

Bêtes à quatre pieds.

CAT. ESP. (cuadrúpedo) Quadrupedo. PORT. IT. Quadrupede.

(chap. Cuadrúpedo, cuadrúpedos, cuadrúpeda, cuadrúpedes : que té cuatre potes, com los burros, rucs, ases de la Ascuma.)

Lo burro mort.

17. Quadrupedal, adj., quadrupède. 

Bestias que quadrupedals so.

(chap. Besties que són cuadrúpedes.) 

Eluc. de las propr., fol. 61. 

Les bêtes qui sont quadrupèdes.

18. Semipes, adj., lat. semipes, semipède, qui n' a qu'un pied au lieu de deux. 

Son semipes,... non han mas 1 pe. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 3.

Sont semipèdes,... n'ont qu'un pied.

19. Antipodes, s. f. pl., lat. antipodes, antipodes.

Ha antipodes, so es dire gens que teno les pes contra nos.

Eluc. de las propr., fol. 168.

A antipodes, c'est-à-dire gens qui tiennent les pieds contre nous. 

CAT. ESP. (Antípoda, Antípodas) PORT. Antipoda, IT. Antipodi.

(chap. Les Antípodes, antípoda.)

20. Empedimen, Inpedimen, s. m., lat. impedimentum, empêchement, difficulté, obstacle.

Accen lati, e dels empedimens d'aquel.

Leys d'amors, fol. 1. 

L'accent latin, et des difficultés de celui-là.

Dels impedimens d' aquest sen. Eluc. de las propr., fol. 16.

Des empêchements de ce sens.

CAT. Impediment. ESP. PORT. IT. Impedimento. 

(chap. Impedimén, impedimens.)

21. Impeditiu, adj., impéditif, propre à empêcher, nuisible.

Cum sia de digestio impeditiva.

De votz impeditiva.

Eluc. de las propr., fol. 25 et 26. 

Comme elle soit impéditive de digestion. 

De voix impéditive.

CAT. Impeditiu. ESP. IT. Impeditivo.

(chap. Impeditiu, impeditius, impeditiva, impeditives.)

22. Impedir, Inpedir, v., lat. impedire, empêcher.

Ni deu impedir los ditz juratz en lor jurisdiction. Fors de Béarn, p. 1074.

Ni ne doit empêcher lesdits jurats dans leur juridiction.

CAT. ESP. PORT. Impedir. IT. Impedire.

(chap. Impedí: impedixco o impedixgo, impedixes, impedix, impedim, impediu, impedixen; impedit, impedits, impedida, impedides. Impedit es sinónim de paralític.)

23. Empedegar, v., empêcher.

Per aco que moutas causas me poirian empedegar qu'ieu non la prendria. Trad. du Code de Justinien, fol. 75.

Pour cela que de nombreuses choses me pourraient empêcher que je ne la prendrais.

24. Expeditio, Expedicio, s. f., lat. expeditio, élimination.

Expeditios, es cant, de diverses membres recitatz,... hom conferma o nega... 1 d'aquels, e layssha los autres. Leys d'amors, fol. 146.

Élimination, c'est quand, de divers membres rapportés,... on confirme ou nie... un de ceux-là, e laisse les autres.

- Expédition.

En remembransa de lor expedicio, quan foro partitz de Egypte.

Eluc. de las propr., fol. 129.

En souvenir de leur expédition, quand ils furent partis d'Égypte.

CAT. Expedició. ESP. Expedición. PORT. Expedição. IT. Spedizione.

(chap. Expedissió, expedissions.)

25. Expedient, Expedien, adj., lat. expedientem, expédient, utile.

Per declarar quals es plus expedient.

Trad. du Tr. d' Arpentage, 1re part., c. 38. 

Pour déclarer lequel est plus expédient. 

Era plus expedien... aver VIII cossuls. 

Docum. de 1475. Ville de Bergerac.

Il était plus expédient... d'avoir huit consuls. 

CAT. Expedient. ESP. PORT. Expediente. IT. Espediente.

(chap. Expedién, expediens, expedienta, expedientes.)

26. Espedir, v., lat. expedire, expédier.

Pels negocis commus expedir. Charte de Gréalou, p. 79.

Pour les affaires communes expédier.

ANC. CAT. Espedir. ESP. PORT. Expedir. IT. Espedire.

(chap. Expedí: expedixco o expedixgo, expedixes, expedix, expedim, expediu, expedixen; expedit, expedits, expedida, expedides.)


Pebre, s. m., (lat.) piperem, poivre. 

Sercaretz un pauc de pebre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous chercherez un peu de poivre. 

I auretz a metre del pebre e de la sal. Guillaume de Tudela.

Vous aurez à y mettre du poivre et du sel.

Loc. fig. Que sa valor senta pebre.

E. Cairels: Era non vey.

Que sa valeur sente poivre.

CAT. ESP. (pimienta) Pebre. IT. Pepe.

(chap. Pebre, pebres; pot sé de diferens colós: negre, vert o verd, roch; se trobe en forma de gra y se pot moldre o machacá. Fa picá mol lo nas y estornudá.)

2. Pebrada, Pevrada, s. f., poivrade.

Fes lo cor raustir e far pevrada. V. de Guillaume de Cabestaing.

Fit le coeur rôtir et faire poivrade.

Proverb. Aital salsa, aital pebrada.

R. Vidal: En aquel.

Telle sauce, telle poivrade.

CAT. ESP. Pebrada. PORT. Pevirada. IT. Peverada.

(chap. Pebrada : salsa a la que lo ingredién prinsipal es lo pebre.)

3. Pebrier, s. m., poivrier, marchand de poivre.

Pebriers e candeliers.

A pebriers, lo portal de la blancaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 186 et 44.

Poivriers et chandeliers.

A poivriers, le portail de la tannerie.

(chap. Pebré : mercadé de pebre - y espessies, espessié -, pebrés, pebrera, pebreres. Pebré o pebrera es aon se fique lo pebre per a la taula, com lo salé o salero.)

4. Pebraria, s. f., poivrerie, commerce de poivre.

Non recepia escolar que vuelha appenre lo mestier de pebraria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 187.

Qu'il ne reçoive pas apprenti qui veuille apprendre le métier de poivrerie.

(chap. Pebrería, pebrería : comers de pebre - y espessies, espessiería, espessieríes.)

miércoles, 4 de septiembre de 2024

Pas - Outrapassar, Outrepassar

 

Pas, s. m., lat. passus, pas, mouvement des pieds.

Ben faria d'un pas dos.

Cadenet: Amors. 

Bien je ferais d'un pas deux. 

Loc. Menero lo filh de Dieu

Al ostal d' Ampna, lo gran pas.

Brev. d'amor, fol. 162.

Menèrent le fils de Dieu à l'hôtel d'Anne, le grand pas.

Adv. comp. Aissi Jaufre s'en vai de pas, 

Car totz es enuiatz e las. 

Ten son dreit camin 

Per la forest, lai on li plas, 

Tot jen e suau e de pas.

Roman de Jaufre, fol. 33 et 4. 

Ainsi Jaufre s'en va au pas, car il est ennuyé et las.

Tient son droit chemin par la forêt, là où il lui plaît, tout gentiment et doucement et au pas. 

Lor ost seguia los tot jorn pas e pas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 180. 

Leur armée les suivait toujours pas à pas. 

L'angels li venc en eis lo pas. V. de S. Énimie, fol. 12. 

L'ange lui vint soudainement.

Mas pus d' a pas m' auci.

P. Vidal: Una chanso. 

Mais puisqu'elle m'occit lentement. 

Pus que tan d' a pas s' i pren.

Guillaume de Briars: Si quo 'l. 

Puisqu'elle s'y prend si doucement. 

Deu se totz homs cofessar 

Ben e d' a pas, ses trop cochar.

Brev. d'amor, fol. 118. 

Doit tout homme se confesser bien et à loisir, sans trop se presser.

- Pas, passage, détroit, ouverture.

No sai quora mais la veiray, 

Que tan son nostras terras lonh, 

E tant y a pas e camis.

G. Rudel: Lanquan. 

Je ne sais quand davantage je la verrai, vu que tant sont nos terres loin, et tant il y a passages et chemins. 

Loc. Sirventes, diras

Qu'enans que passes lo pas, 

Gar ben si l' es foudatz granda. 

Reis que gran terra demanda,

Par que fassa gas,

Quan caval non trai del pas.

Bertrand de Born: Gent fai.

Sirvente, tu diras qu'avant qu'il passât le détroit, il regarde bien s'il lui est grande folie.

Roi qui demande grande terre, il paraît qu'il fasse raillerie, quand il ne tire point cheval du pas.

CAT. Pas. ESP. Paso. PORT. IT. Passo. (chap. Pas, passos; passa, passes; v. passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.)

2. Pas, adv. de nég., du lat. passus, pas, point.

Ce mot était employé explétivement avec la négation non. 

Sofrir m' er la pen' e l' afan 

Totz temps, non pas dos jors ni tres.

Pierre d'Auvergne: Eu non laudarai. 

Il me sera à souffrir la peine et le souci toujours, non pas deux jours ni trois. 

S' ieu ai tengut lonc temps lo vostre ostal, 

No us pessetz pas leu lo m fassatz gurpir. 

P. Cardinal: De selhs. 

Si j'ai tenu longtemps le vôtre hôtel, ne vous pensez pas que facilement vous me le fassiez abandonner. 

CAT. Pas.

3. Passada, s. f., passage, traversée, transit.

Re de passada ni d' intrada.

(chap. Res de passada ni d' entrada.)

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1361, t. XVI, p. 130. 

Rien de transit ni d'entrée.

Loc. E 'ls baros d' est' encontrada,

Sels an fag vas vos passada.

Bertrand de Born: Rassa mes. 

Et les barons de cette contrée, ceux-là ont fait vers vous passage.

- Transition.

Deu haver lonc so pauzat 

E noel, am belas montadas 

E desshendudas e passadas.

Leys d'amors, fol. 41. 

Doit avoir long air posé et nouveau, avec belles ascendances et descendances et transitions. 

CAT. Passada. ESP. Pasada. PORT. Passada. IT. Passata. 

(chap. Passada, passades; passache o passaje, passaches o passajes, tránsit, transits).

4. Passatge, s. m., passage, détroit.

Tenian... los pasatges serrats. Chronique des Albigeois, col. 23.

(chap. Teníen... los passaches tancats.)

Tenaient... les passages fermés.

Fig. Aisso non es mortz, ans mi dara passage

De las dolors del mont al sobeyran estage. 

V. de S. Honorat.

Ceci n'est pas la mort, mais me donnera passage des souffrances du monde au souverain séjour.

- Traversée, en parlant d'une rivière que l'on passe avec un bac.

Er son pus vil que vila del passatge.

Serveri de Girone: Cuenda chanso.

Maintenant ils sont plus vils que vilain du passage.

Il s'employait le plus souvent pour indiquer le voyage de la Terre-Sainte.

Per so 'l fatz que ill crozat van reptan

Del passatge qu'an si mes en obli.

S' el passatge no ill platz no crei que i an.

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Pour cela je le fais que les croisés je vais accusant du passage qu'ils ont mis en oubli.

Si le passage ne lui plaît pas, je ne crois pas qu'il y aille.

CAT. Passatge. ESP. Pasage (pasaje). PORT. Passagem. IT. Passaggio.

(chap. Passache o passaje; travessía, travessíes; viache, viaches.)

5. Passamen, s. m., passage, traversée.

Fig. Aquesta vida non es mas 1 breus passamens. V. et Vert., fol. 27.

Cette vie n'est qu'un court passage.

- Trépas.

Cant plac a Jhesum Crist que fos sos passamens,

Sebeli l' ab los angels.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Quand il plut à Jésus-Christ que (ce) fut son trépas, il l'ensevelit avec les anges. 

CAT. Passament. ESP. Pasamiento. PORT. IT. Passamento. 

(chap. Passamén, passamens; mort.)

6. Passador, s. m., passage. 

Lai venon trei

Al passador.

E. Fonsalada: En abriu.

Là ils viennent trois au passage.

- Passant, passager.

Aysi con passador. Trad. de l'Épître de S. Jacques. 

Ainsi comme passant. 

CAT. Passador. ESP. Pasador. PORT. Passador. IT. Passatore.

(chap. Passadó, passadós, passadora, passadores.)

7. Passar, v., passer, traverser. 

Peironet, passa riu d' Ili.

G. Rudel: No sap chantar. 

Peironet, passe le ruisseau d' Ili. 

Tan sotils que pogues passar per un anel d'un petit det.

Liv. de Sydrac, fol. 106.

Si mince qu'il put passer par un anneau d'un petit doigt.

Il s'employait souvent pour indiquer le voyage de la Terre-Sainte.

Mas trop d'omes son que eras fan semblansa 

Que passaran, e ges no n' an dezire.

R. Gaucelm de Beziers: Qui vol aver. 

Mais beaucoup d'hommes sont qui maintenant font semblant qu'ils passeront, et ils n'en ont point envie.

- Transporter.

Tug li nautor que devo passar lo comte e totas sas gens.

Tit. de 1221. Arch. du Roy., J. 309. 

Tous les nautoniers qui doivent passer le comte et toutes ses gens.

Dos rossins tenia cascun an, 

Am que passava l' aygua del Var als pellegrins. 

V. de S. Honorat. 

Il tenait deux roussins chaque année, avec quoi il passait l'eau du Var aux pélerins.

- Dépasser, transgresser, outre-passer. 

Fig. Trop passatz los decx 

De Dieu.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous passez beaucoup les commandements de Dieu.

Ja no m desesper per tan, 

Qu'anc de re non passei son man.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Jamais je ne me désespère pour autant, vu que oncques en rien je ne dépassai son ordre.

- Surpasser.

Vens en aissi totas autras beutatz,

Com lo soleills passa totas clardatz.

Aimeri de Bellinoy: Totas clardatz.

Elle vainc par ainsi toutes autres beautés, comme le soleil surpasse toutes clartés.

- Lancer, jeter.

Moral. En passey man regart.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

J'en passai mainte oeillade.

- Se résoudre, se changer.

Si cum tonedres grans passara en ploia. Trad. de Bède, fol. 71. 

Ainsi comme grand tonnerre se résoudra en pluie.

- Faire tremper, plonger.

Per aiga buillen passatz

Tota l' autra carn que ill donatz.

Deudes de Prades, Auz. Cass.

Par eau bouillante passez toute l'autre chair que vous lui donnez.

- Couler, écouler.

A vegadas passa l' aigua que cor 

Desobr' el pont, per forsa qu' a en se, 

Pueys merma tan que non passa re.

P. Cardinal: Non es cortes. 

Parfois passe l'eau qui court dessus le pont, par la force qu'elle a en soi, puis elle diminue tant qu'il ne passe rien.

- Exister, agir, faire ses affaires, se comporter.

Las autras gens, que sabo las autras artz, fan gran bezonh al segle, mas hom se poiria passar ses lor. Liv. de Sydrac, fol. 81.

Les autres gens, qui savent les autres arts, font grand besoin au monde, mais on pourrait se passer sans elles.

Ab fols passi com puosc, ab sabis, saviament.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Avec fous je passe comme je peux, avec sages, sagement.

Loc. fig. Ni s cug que m pas las dens 

Uns mot descovinens. 

Giraud de Calanson: El mon non. 

Et qu'elle ne pense pas que me dépasse les dents un mot déplacé.

Si qu'el dir no m passa las dens.

Rambaud d'Orange: Era mes. 

De sorte que le dire ne me dépasse pas les dents.

Part. prés. subst. Tu yest l' estela que guia 

Los passans d'aquest paes. 

P. Cardinal: Vera vergena. 

Tu es l'étoile qui guide les passants de ce pays. 

Part. pas. A mais de tres mes passatz.

GUI de Cavaillon: Doas coblas. 

Il y a plus de trois mois passés. 

Quan la nuhs es passada. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84. 

Quant la nuit est passée. 

Loc. A passat un an

C' Amors no m tenc ni pro ni dan.

Gui d'Uisel: Ades on plus.

A passé un an qu'Amour ne me tint ni profit ni dommage.

Non fon tal mortaldat, passat ha tres cens ans. V. de S. Honorat.

Il ne fut telle mortalité, a passé trois cents ans.

- Devenir, parvenir. 

Part. pas. Aquel qui sera aprobat et passat mestre.

Statuts des Cordonniers de Bordeaux. 

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 452. 

Celui qui sera approuvé et passé maître.

- Mourir, trépasser.

Part. pas. Lo cors de Jhesu-Crist pres lo benauratz 

De la man sant Caprasi, apres s'en es passatz. 

V. de S. Honorat.

Le corps de Jésus-Christ prit le bienheureux de la main de saint Capraise, après il s'en est passé. 

CAT. Passar. ESP. Pasar. PORT. Passar. IT. Passare. 

(chap. passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.)

8. Passadamen, adv., entièrement, totalement passé.

Mas de mi, n' a dos ans passadamen 

Qu'ieu son privatz.

Le moine de Montaudon: Aissi cum. 

Mais pour moi, il y en a entièrement passé deux ans que je suis privé.

9. Despassar, v., dépasser, surmonter, dominer.

Fig. Ges mos cors no s lassa 

D' amar, ni m despassa 

L' angoissos turmen.

G. Riquier: En res no.

Point mon coeur ne se lasse d'aimer, ni me dépasse le tourment angoisseux.

10. Enpassar, v., faire passer, avaler.

Non es tan gran lo roinhos 

Qu' en un sol morsell o en dos

No 'll enpasses.

Bertrand de Born: Maitolin ges. 

N'est pas si grand le rognon qu'en un seul morceau ou en deux tu ne l' avales. 

CAT. Empassar. (chap. Tragá, engullí.)

11. Espassar, v., passer, finir, s'en aller, dissiper.

Per espassar l' ira e la dolor 

C' ay dins mon cor.

B. Carbonel: Per espassar. 

Pour dissiper la tristesse et la douleur que j'ai dans mon coeur. 

Part. pas.

Lo jorns es espassatz e 'l sers vengutz. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 89. 

Le jour est passé et le soir venu.

12. Compas, s. m., compas, mesure.

Voyez Aldrete, p. 361.

Pren son compas e sa mezura. V. et Vert., fol. 59.

Prend son compas et sa mesure.

Sera partitz e ssenhatz per un conpas. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Sera partagé et marqué par un compas.

- Rhythme.

Qui pren cert compas e no 'l continua, vicis es. Leys d'amors, fol. 26. 

Qui prend certaine mesure et ne la continue pas, c'est vice.

Adv. comp. Faita d'un nou talh presan, 

A compas e a guaran. 

Gaubert, moine de Puicibot: Un joys. 

Faite d'une nouvelle taille distinguée, avec mesure et avec proportion.

Quar qui per compas va, 

Per compas deu obrar.

Nat de Mons: Al bon rey.

Car qui va par mesure, par mesure doit travailler. 

ANC. FR. Cil à cheval è cil à pié, 

Si com il orent comencié, 

Tindrent lor eire è lor compas, 

Serréement lor petit pas 

Ke l' un l' altre ne trespassont.

Roman de Rou, v. 12827. 

Mès toute taillie à compas. Roman de la Rose, v. 21004.

CAT. ESP. (compás) Compas. PORT. Compasso, compaço.

IT. Compasso. (chap. Compás, compassos.)

13. Compassar, v., compasser, mesurer, arranger, disposer.

Tot jorn en lor cor compassan

Co en gastan te desfassan.

Libre de Senequa. 

Toujours en leur coeur ils mesurent comment en gâtant ils te détruisent. Part. pas. Dieu fe tot lo mon 

Conpassat e redon.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Dieu fit tout le monde compassé et rond. 

Fig. Mon estribot fenisc que es tot compassatz.

P. Cardinal: Mon estribot. 

Je termine mon estribot qui est tout compassé.

ESP. Compasar. PORT. Compassar. IT. Compassare. (chap. acompassá.)

14. Traspas, Trespas, s. m., trépas, trajet, trait.

En breu d'ora s'esdeve 

Que om mor en un traspas.

Folquet de Romans: Quan beu me.

En peu de temps il advient qu'on meurt en un trait. 

Loc. Anet de vida a trespas. Chronique des Albigeois, fol. 7. 

Alla de vie à trépas.

CAT. Traspas. ESP. Traspaso. PORT. Traspasso, trespasso. IT. Trapasso.

(chap. Traspás, traspassos; v. traspassá; morís.)

15. Trespassatge, s. m., passage, action d'aller outre. 

Be conosc, al trespassatge, 

Qu' ab aital toza vilana 

Pot hom far ric companatge.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Je connais bien, au passage, qu'avec telle fillette villageoise on peut faire riche assortiment.

16. Trespassamen, s. m., trajet, traversée, passage. 

E 'l ricors del segle malvaz

Non es mas trespassamens.

Folquet de Romans: Quan ben me.

Et la puissance du mauvais siècle n'est que passage.

- Transgression.

Pueys cant d'Adam fou lo sieu trespassamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Depuis que d'Adam fut la sienne transgression.

- Mort, trépas.

Que m valhatz a mon trespassamen.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Que vous me valliez à mon trépas. 

Non deu hom dire de Dieu fo o sera, car non pren negun trespassamen.

V. et Vert,, fol. 40.

On ne doit pas dire de Dieu il fut ou il sera, car il ne prend nul trépas. ANC. FR. De plorer le trespassement de ce saint prince.

Joinville, p. 157.

Il senti que l' eure de son trespassement aprochoit.

Gestes de Louis le Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 169. 

En ce temps alla de vie à trespassement Sigismond de Bavière.

Alain Chartier, p. 105.

- Cours, durée.

En aquel trespassament del temps de sant Jehan Baptista jusqu'à papa Silvestre. Arbre de Batalhas, fol. 6.

En ce cours du temps de saint Jean-Baptiste jusqu'au pape Silvestre.

ESP. Traspasamiento. IT. Trapassamento.

(chap. Traspassamén, traspassamens; mort.)

17. Traspassaire, Traspassador, s. m., transgresseur.

Si tu iest traspassaire de la ley. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.

Si tu es transgresseur de la loi.

ANC. ESP. Traspasador. IT. Trapassatore.

(chap. Traspassadó, traspassadós, traspassadora, traspassadores; transgressó, transgressós, transgressora, transgressores.)

- Adj. Qui doit trépasser, périssable. 

Ayso que es traspassador en present. 

Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Ceci qui est périssable présentement.

18. Traspassar, Trespassar, Trapassar, v., dépasser, outre-passer, enfreindre, transgresser.

May no vuelh dromadari menar ni cavalguar, 

Qu' ieu un jorn ne volria XIIII trespassar.

Roman de Fierabras, v. 3668. 

Plus je ne veux dromadaire mener ni chevaucher, vu qu' (en) un jour j'en voudrais dépasser quatorze.

Pensas tu trespassar

So que l' Ompnipoten a volgut ordenar?

V. de S. Honorat.

Penses-tu transgresser ce que le Tout-Puissant a voulu établir?

Senher, Na Eva trespasset 

Los mandamens.

Gavaudan le Vieux: L' autre dia. 

Seigneur, dame Eve transgressa les ordres. 

ANC. FR. Vostre commandement lequel je ne vouldroye trespasser.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 5.

- Passer, aller, traverser, percer.

L' autre dia, per un mati, 

Trespassava per un simmelh.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia. 

L'autre jour, par un matin, je traversais par un coteau.

Trapassar lo camel per lo pertus de l' agullia. Doctrine des Vaudois.

(chap. Traspassá (passá) lo camello per l' ull de l' agulla.)

Passer le chameau par le trou de l'aiguille.

ANC. FR. Si vit d'aventure un home trespasser qui portoit sur son col une grant coignie. Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 203.

- Finir, cesser.

Lo cel e la terra trespassaran, mais las mieuas paraulas no trespassaran.

Trad. du N.-T., S. Marc, ch. 13.

Le ciel et la terre passeront, mais les miennes paroles ne passeront pas.

- Trépasser, mourir.

Mi muer e vuelh trespassar.

B. de Ventadour: Quan lo boscatge. 

Je me meurs et veux trépasser. 

Loc. Volrion vius traspassar

Mais que aquelh turmen sofrir.

Pons d'Ortafas: Aissi cum. 

Ils voudraient vivants trépasser plus que souffrir ce tourment.

Part. prés. Tro qu'es denan mi trespassans. 

G. Adhemar: Quan la. 

Jusqu'à ce qu'elle est passant devant moi. 

Qui avia huelhs trespassans coma loba servieyra.

Aquestz bes trespassans que Dieus dona neyss a sos enemix.

V. et Vert., fol. 31 et 87.

Qui avait yeux perçants comme louve cervière. 

Ces biens finissants que Dieu donne même à ses ennemis.

Subst. Anc no menespreziey los trespassans. V. et Vert., fol. 82. 

Oncques je ne méprisai les passants.

Part. pas. Per temps avenidor 

E per lo trespassat.

G. Riquier: Qui conois.

Pour le temps à venir et pour le passé.

Mas non es long temps trespassatz. V. de S. Honorat. 

Mais n'est pas long temps passé.

A totz fizels trespassatz. Brev. d'amor, fol. 103. 

A tous fidèles trépassés.

ANC. FR. Ainz que cist jors soit trespassez. 

Roman du Renart, t. II, p. 214.

CAT. Traspassar. ESP. Traspasar. PORT. Traspassar, trespassar. 

IT. Trapassare. (chap. Traspassá: traspasso, traspasses, traspasse, traspassem o traspassam, traspasséu o traspassáu, traspassen; traspassat, traspassats, traspassada, traspassades.)

19. Outrapassar, Outrepassar, v., outrepasser, dépasser.

Part. pas. Vei los mortz que, pels costatz,

An los tronsons outrepassatz.

Bertrand de Born: Be m play.

Je vois les morts qui, par les côtés, ont les tronçons outrepassés.

- Aller outre mer.

Luecx es qu'hom deu outrapassar.

Pons Fabre d'Uzes: Luecx es.

Il y a lieu qu'on doit aller outre mer.

IT. Oltrapassare, oltrepassar.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.