Mostrando las entradas para la consulta omplí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta omplí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 4 de diciembre de 2025

Prior, Privat, Pro, Pron, Proa

Prior, s. m., lat. prior, prieur.

Ieu non sai tan fals coronat
Clerge ni prior ni abbat.

Guillaume de Berguedan: Mal o fe.
Je ne sais si faux couronné clerc ni prieur ni abbé.
Vengut son a Llerins, demandan lo prior. V. de S. Honorat.
Ils sont venus à Lerins, ils demandent le prieur.

Dans cet ouvrage on trouve priols, pour prior.

L'an de Dieu mil e tres cent
Compli lo priols son Romans.
(chap. L'añ de Deu mil y tressens acabe lo prior son (lo seu) romans.)

V. de S. Honorat.
L'an de Dieu mil et trois cents le prieur acheva son roman.
ANC. FR. Que li abbé ne li prior

Tant les gardoient chierement.
Fables et cont. anc., t. II, p. 345.
CAT. ESP. PORT. Prior. IT. Priore. (chap. Prior, priors.)

2. Priorat, s. m., lat. prioratus, prieuré.

L' abas si 'l det lo Priorat de Montaudon.
V. du moine de Montaudon.
L'abbé ainsi lui donna le prieuré de Montaudon.
CAT. Priorat. ESP. Priorato. PORT. Priorado. IT. Priorato.
(chap. Priorat, priorats, com la famosa comarca de Falset, Montsant.)

Francesc Franc B. cuenta parodia, catalanistas, Francisco Franco Bahamonde

3. Prioressa, Prioresa, s. f., lat. priorissa, prieure, supérieure.

Las terras de la prioresa. Tit. de 1270. Arch. du Roy., J. 4.
Les terres de la prieure.
Domna l' abadessa... la prioressa. Cartulaire du Bugue, fol. 32.
Dame l'abbesse... la prieure.
PORT. Prioreza. (ESP. Priora, menos común prioresa.)
(chap. Prioresa, prioreses; prioressa, prioresses; priora, priores.)

4. Prioritat, s. f., priorité.
Totas tres ses prioritat. Eluc. de las propr., fol. 4.
Toutes trois sans priorité.
CAT. Prioritat. ESP. Prioridad. PORT. Prioridade. IT. Priorità, prioritate, prioritade. (chap. Prioridat, prioridats.)

5. Sotz prior, s. m., sous-prieur.

Esser sotz prior et soz abatz.
(chap. Sé subprior y subabat, sub-prior, sub-abat.)

Regla de S. Benezeg., fol. 25.
Être sous-prieur et sous-abbé.

Ghino de Tacco atrape al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte. Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballé del Hospital de Jerussalén.


Privat, adj., lat. privatus, privé, intime, secret, particulier, connu.

Aras sai per vertat

Que 'lh a autr' amic privat.

B. de Ventadour: Accossellatz.
Maintenant je sais par vérité qu'elle a autre ami intime.

Auran can e lebrier
Del comt', e s' amor privada.

Bertrand de Born: Rassa mes se.
Ils auront chien et lévrier du comte, et son attachement intime.

Dis l'emperaire: Vuelh siatz de mon cossel privat.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 8.
L'empereur dit: Je veux que vous soyez de mon conseil privé.

Anc non vi tan salvatge,

Mais pueys fon maniers e privatz.

Giraud de Borneil: No puesc sofrir.
Oncques je ne vis si sauvage, mais après il fut familier et privé.

De totas encontradas
Estranhas e privadas.

Arnaud de Marueil: Razos es.
De toutes contrées étrangères et connues.
Subst. Non pas solament als bos et als privaz, mas als non doctrinaz.

Trad. de Bède, fol. 74.
Non pas seulement aux bons et aux intimes, mais aux non instruits.
Adv. Comtan privat e pales. V. de S. Honorat.
Ils content particulièrement et publiquement.
Adv. comp.

N Aimars fai lum en sa cambra
De sef ardent, quan a privat s' en intra.
Guillaume de Saint-Gregori: Ben grans.
Le seigneur Aimar fait lumière en sa chambre de suif ardent, quand en secret il s'en entre (rentre).
ANC. FR. Où que je soie, ge sui vostre privé.
Roman d'Agolant, v. 1262.
Ne vaudroit-il pas mieux que cela eust esté dit à part et en privé.

Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 321.
CAT. Privat. ESP. PORT. Privado. IT. Privato.
(chap. Privat, privats, privada, privades; íntim, intims, íntima, íntimes; secret, secrets, secreta, secretes; particulá, particulás; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

2. Privada, s. f., amie.
Preguet una sia privada
Que annes en cell' encontrada.

V. de S. Honorat.
Pria une sienne amie qu'elle allât dans cette contrée.

- Privé, latrine.

Poyrir en privadas et en lagz luocz. V. et Vert., fol. 80.
Pourrir en privés et en vilains lieux.
CAT. ESP. PORT. Privada. IT. Privata. (chap. Privada, privades : amiga, amigues; novia, novies; amán, amans. Letrina, letrines, cagadó, cagadós.)

3. Privadamen, adv., privément, particulièrement, secrètement.

Alberguet privadamen e seladamen en la cieutat.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 1.
Il séjourna privément et secrètement dans la cité.

Anet s' en a la vinha un ser privadamen. V. de S. Honorat.
Il s'en alla à la vigne un soir secrètement.
ANC. FR. Tant qu'eussiez à cest péchière
Privéement un poi parlé.

Roman du Renart, t. III, p. 38.
CAT. Privadament. ESP. PORT. Privadamente IT. Privatamente.
(chap. Privadamen, privádamen.)

4. Privadeza, Prevadeza, s. f., privauté, familiarité, habitude.

El amava una domna de gran valor, et avia gran prevadeza ab ela.

V. de Rambaud de Vaqueiras.

Il aimait une dame de grande valeur, et avait grande privauté avec elle.

Nuls hom non pot conoisser lo sen de las Saintas Scripturas si non o aprent per la privadeza de ligir. Trad. de Bède, fol. 83.

Nul homme ne peut connaître le sens des Saintes-Écritures s'il ne l'apprend par l'habitude de lire.

5. Privar, v., lat. privare, priver, cacher.

La priva, deshereta de totz sos bens et heretages.
Tit. de 1399. Justel, Hist. de la maison de Turenne, p. 134.
La prive, déshérite de tous ses biens et héritages.
Coms de Tolsan, ja non er qu' ie us o priva;
Veiaire m' es que 'l guerra recaliva.

Montan Sartre: Coms de.
Comte de Toulouse, jamais il ne sera que je vous le cache; il me semble que la guerre se rallume.

Part. pas. Coma Valent, l' emperador... agues privadas motas glieias de lors pastors. Cat. dels apost. de Roma, fol. 47.
Comme Valens, l'empereur... eut privé de nombreuses églises de leurs pasteurs.
CAT. ESP. PORT. Privar. IT. Privare. (chap. Privá, privás: yo me privo, prives, prive, privem o privam, privéu o priváu, priven; privaré; privaría; si yo me privara.)

6. Privacio, Privatio, s. f., lat. privatio, privation, perte.
Ab privatio de votz. Eluc. de las propr., fol. 47.
Avec privation de voix.
Per negatio o per privatio. Leys d'amors, fol. 45.
Par négation ou par privation.
CAT. Privació. ESP. Privación. PORT. Privação. IT. Privazione.
(chap. Privassió, privassions.)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

7. Aprivadansa, s. f., familiarité, privauté.

Per sel' aprivadansa que davan lor auria facha. Liv. de Sydrac, fol. 64.
Par cette familiarité que devant eux il aurait faite.

8. Aprivadar, v., apprivoiser, familiariser, rendre familier.

No lor deves mostrar bela cara... ni els aprivadar de te.

Liv. de Sydrac, fol. 64.
Tu ne leur dois montrer belle mine... ni les familiariser avec toi.

Pueis, quan s' ira aprivadan,
Hom li mostre la carn denan.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Puis, quand il ira s'apprivoisant, qu'on lui montre la chair devant.

Moral. Aprivadar pot hom estranhas gens,
Et estranhar los pus propdas parens.
Serveri de Girone: Cavayers.
On peut apprivoiser les gens farouches, et rendre farouches les plus proches parents.
Part. pas. Tant l' ai aprivadat.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Tant je l'ai apprivoisé.


Pro, Pron, adv., prou, assez, beaucoup.

Quan me soi pro trebalhatz,
Ieu jet defor amdos mos bratz.

Arnaud de Marueil: Dona genser.
Quand je me suis assez tourmenté, je jette dehors mes deux bras.
Subst. Del papa, sai que dara largamen

Pro del perdon e pauc de son argen.
(chap. Del Papa, sé que dará (donará) llargamen prou de perdó y poc de son argén : dels seus dinés. prou de : mol, bastán.)
Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes.
Touchant le pape, je sais qu'il donnera largement beaucoup du pardon et peu de son argent.

Adv. comp. No n' ai retengut

Ni pauc ni pro per negun autr' afaire.
P. Raimond de Toulouse: No m puesc.
Je n'en ai retenu ni peu ni prou pour nulle autre affaire.

Qu' om no li puesca essenhar
Petit ni pro.

Marcabrus: Cortezamens.
Qu'on ne lui puisse apprendre peu ni beaucoup.
ANC. FR. Ce qui se fait bien, se fait prou vistement.

Du Bartas, p. 24.
Entre peu ou prou de durée, il n'y a rien de différence si nous le comparons avec l'infinie éternité.

Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. IV, p. 239.
IT. Adv. Pugnate forte et prò.

Guittone d'Arezzo, lett. III, p. 17.
CAT. Prou. (chap. Prou, mol, bastán; ya ne ting prou : ya val, ya no ne vull mes; plou poc, pero plou prou pera omplí 'l (lo) pou.)


Pro, Pron, s. m., profit, avantage.

Si qu' ieu n' aia tot lo pro,
Et el la belha razo.

B. de Ventadour: Acossellatz.
De sorte que j'en aie tout le profit, et lui la belle raison.

S' ieu mueir aman per vos, cug far mon pron.
Blacasset: Gerra.
Si je meurs pour vous en aimant, je crois faire mon profit.

Loc. Vei que nulha pro no m te
Ves lieis que m' auci e m cofon.

B. de Ventadour: Quan vei la.
Je vois que nulle profit ne me tient vers celle qui me tue et me détruit.

Per pron tener, es hom apelhatz pros.
P. Cardinal: Ieu trazi piegz.
Pour profit tenir, l'homme est appelé preux.
En mains afars que no us tornon a pron.
T. de Blacas et de P. Vidal: Peire Vidal.
En maintes affaires qui ne vous tournent à profit.
Loc. fig. Podetz dire vostre talan,

Que mi no tenetz pro ni dan.

Cadenet: S' ieu ar esdevenia.
Vous pouvez dire votre désir, vu que vous ne me tenez profit ni dommage.
Prov. Com lo proverbis ditz:

Non es tot bel so que pro te.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Comme le proverbe dit: N'est pas tout beau ce qui profit tient.
ANC. FR. A nul pro ne lui puet venir.

2e Trad. du Chastoiement, conte 22.

Plus ala li soen prou ke li vostre quérant.
Roman de Rou, v. 3412.
Bevez assez, bon preu vous face.

Fables et cont. anc., t. I, p. 365.
ESP. IT. Pro.

2. Profieg, Profieyt, s. m., profit.

A ma honor e profieyt. Titre de 1080.
A mon honneur et profit.
Senher, autra via
Prenetz tal que us sia
De profieg major.

G. Riquier: L'autre jorn.
Seigneur, autre voie prenez telle qu'elle vous soit de profit plus grand.

CAT. Profit. ESP. Provecho. PORT. Proveito. IT. Profitto.
(chap. Profit, profits.)

5. Profechos, Profetchos, Profichos, Profeitos, adj., profitable.

Quan no vol creire son sirven
De cosselh profechos e bo.

B. Carbonel: Cor diguas me.
Quand il ne veut pas croire son serviteur touchant conseil profitable et bon.

Atemprada vianda es profeitosa al cors e a l' arma.

Trad. de Bède, fol. 52.
Nourriture tempérée est profitable au corps et à l'âme.

Ta paraula e tos sermos
Sia tot' ora profetchos.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Que ta parole et ton discours soit à toute heure profitable.

Conoisens totas las davan ditas cauzas esser profichozas als ditz cossols.

Cartulaire de Montpellier, fol. 82.
(chap. Coneixén (que) totes les dabán dites coses sé profitoses als dits consuls; los de Montpellier, Mompestler, Montispessulani, etc.)
Connaissant toutes les devant dites choses être profitables auxdits consuls.

Retrato de Jaime I, por Jaume Mateu. Museo de Arte de Cataluña.

CAT. Profitos. ESP. Provechoso. PORT. Proveitoso.
(chap. Profitós, profitosos, profitosa, profitoses; que fa profit, que done profit.)

4. Profechable, Profichable, Profeitable, adj., profitable.
Negus homs non ama neguna causa, si no se cuia que li sia honorabla o delechabla o profechabla.

V. et Vert., fol. 31.
Nul homme n'aime nulle chose, s'il ne pense pas qu'elle lui soit honorable ou délectable ou profitable.

Neguna causa profichabla a mossenhor.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2.
Nulle chose profitable à monseigneur.
Vanas e non profeitablas fablas. Trad. de Bède, fol. 81.
Vaines et non profitables fables.
ANC. CAT. Profitable. IT. Profittabile.

5. Profeitancza, s. f., profit, avantage.

L' autre, entre las peyras, non faczia profeitancza.

L' Avangeli de li quatre semencz.
L'autre, entre les pierres, ne faisait profit.

6. Profeitozament, adv., profitablement.

Eschivat plus profeitozament. Trad. de Bède, fol. 45.
Esquivé plus profitablement.
ANC. FR. Grandement conforté et proffitablement conseillé.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 360.
CAT. Profitosament. ESP. Provechosamente. PORT. Proveitosamente.
IT. Profittevolmente. (chap. Profitosamen.)

7. Profechar, Profichar, Profeitar, Profitar, v., profiter, tirer profit.

Fai profechar, quec dia,
Cels que son en bona via.

Brev. d'amor, fol. 102.
Fait profiter, chaque jour, ceux qui sont en bonne voie.

Cal cosa profeita al ome? Doctrine des Vaudois.
Quelle chose profite à l'homme?
El eis no s' o sap devezir
Tan gen que s puesca profichar.
Pierre d'Auvergne: De Dieu no.
Lui-même ne se le sait diviser si bien qu'il puisse (en) tirer profit.

Part. prés. Las doas profechans

Son, e de pretz enans.

G. Riquier: Si m fos.
Les deux sont profitantes, et de mérite avancement.

ANC. CAT. Profitar. ANC. ESP. Provechar. IT. Profittare.

8. Aprofechable, adj., profitable, utile.
Segon que cascus sera plus aprofechables.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 17.
Selon que chacun sera plus utile.

Aquest enguens a mot de vertutz, que so aprofechablas a las gens que n' an bezonh. Liv. de Sydrac, fol. 43.
Cet onguent a moult de vertus, qui sont profitables aux gens qui en ont besoin.
ESP. Aprovechable. (chap. aprofitable, aprofitables.)

9. Aprofichablamen, adv., profitablement.
Doctors lieg subtilmen o aprofichablamen. Leys d'amors, fol. 99.
Le docteur lit subtilement ou profitablement.

ESP. Aprovechadamente. (chap. Aprofitadamen.)

10. Aprofechar, Aprofiechar, Approfitar, v., profiter.

Podo nozer o aprofechar? - A l' arma non podo re aprofechar.

Aissy coma la medecina non aprofiecha re a la plaga can lo fers es dedins. (chap. Aixina com la medissina no fa profit a la ferida (llaga) cuan lo ferro está adins.)

Liv. de Sydrac, fol. 77 et 95.

Peuvent-ils nuire ou profiter? - A l'âme ils ne peuvent point profiter.

Ainsi comme la médecine ne profite point à la plaie quand le fer est dedans.

Coma en los motz... approfitar. Leys d'amors, fol. 115.
Comme en les mots... profiter.

CAT. Aprofitar. ESP. Aprovechar. PORT. Aproveitar. IT. Approfittare.
(chap. aprofitá : aprofito, aprofites, aprofite, aprofitem o aprofitam, aprofitéu o aprofitáu, aprofiten; aprofitat, aprofitats, aprofitada, aprofitades; aprofitaría; aprofitaré; si yo aprofitara.)

11. Aprofichabletat, s. f., amélioration, perfectibilité.

Per la enfermetat e la no aprofichabletat d' el.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
Par l'infirmité et la non perfectibilité de lui.


Proa, s. f., lat. prora, proue.
Cant per la proa pres l' azaura. V. de S. Honorat.
Quand par la proue il prit la tartane.
CAT. ESP. PORT. Proa. IT. Prora. (chap. Proa, proes, contrari a la popa, popes. Lligíu l'agüelo y lo mar, en chapurriau.)

Lligíu l'agüelo y lo mar, en chapurriau

jueves, 26 de septiembre de 2024

Plen

 

Plen, adj., lat. plenus, plein, rempli.

Li vaysell tro al bondon

Foro plen de vin bell e bon.

Foron plenas de froment.

V. de S. Honorat.

Les vaisseaux jusqu'à la bonde furent pleins de vin bel et bon.

Qui furent pleines de froment.

Fig. De tot joy fora mos cors ples.

Arnaud de Marueil: Cui que fui.

De toute joie serait mon coeur rempli.

Tant em ple d' erguelh e de bauzia.

Folquet de Lunel: Bona dompna.

Tant nous sommes remplis d'orgueil et de tromperie.

Loc. Viron los Sarrasins venir a plenas velas. V. de S. Honorat.

Virent les Sarrasins venir à pleines voiles.

En parlant de la lune:

Ella es plena e perfeicha.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Elle est pleine et parfaite. 

ANC. CAT. Plen. CAT. MOD. Ple. ESP. Pleno, lleno. PORT. Pleno. IT. Pieno.

(chap. Ple, plens, plena, plenes; plenet, plenets, pleneta, plenetes.)

2. Plener, Plenier, adj., lat. plenarius, plénier, entier, complet, accompli.

D'una legua plenieyra los a hom ben auzis. Roman de Fierabras, v. 340.

(chap. D' una legua sansera los ha hom ben escoltats, sentits; se 'ls ha ben escoltat, sentit.)

D'une lieue entière on les a bien entendus. 

Car s' eu l' estau lonc lei un an plener, 

No m tenria tot l' an un jorn enter.

Aimeri de Peguilain: Lanquan chanton.

Car si je suis à côté d'elle un an complet, je ne tiendrais pas tout l'an (pour) un jour entier. 

Sel qu' entr' els ricx a gran ricor pleneyra.

T. des deux Guillaume: Guillem prims.

Celui qui entre les riches a grande richesse entière. 

Son plus plasen e de sabor plenier.

T. de Henri et d'Aruer: Amic Aruer. 

Sont plus agréables et de saveur accomplis.

Fig. Dieus, per sa pietat, trames son don plenier. V. de S. Honorat. 

Dieu, par sa miséricorde, transmit son don plénier. 

El ac bona vertut e de saber pleniera. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87. 

Il eut bonne vertu et de savoir accomplie. 

Loc. Vos ai amad', e us am de cor plenier.

B. Carbonel: Aisi m'a. 

Je vous ai aimée, et je vous aime de coeur entier. 

Doni vos plenier e franc poder. Tit. de 1274. Arch. du Roy., K. 17.

Je vous donne plein et franc pouvoir.

ANC. ESP. Plenero. ESP. MOD. Llenero (entero, completo).

(chap. Sansé, sansés, sansera, sanseres; sanseret, sanserets, sansereta, sanseretes; complet, complets, completa, completes.)

3. Plenetat, Plentat, Plendat, Plantat, s. f., quantité, abondance, plénitude.

Car dedins en la vila es bes e plenetatz

De totas las viandas qu' els agrada ni 'ls platz. Guillaume de Tudela.

Car dedans en la ville il y a bien et abondance de toutes les subsistances qu'il leur convient et leur plaît. 

Dieus dona, mantas vetz, als mals 

Gran plantat de bes temporals.

Brev. d'amor, fol. 17. 

Dieu donne, maintes fois, aux méchants grande abondance de biens temporels.

Dels arquiers e dels autres lay ac mot gran plentat.

Roman de Fierabras, v. 389.

Des archers et des autres là il y eut moult grande quantité. 

Pueys li gitet desus de peyras gran plendat. V. de S. Honorat.

Puis lui jeta dessus grande quantité de pierres. 

Per so que Dieus li don plantat 

De mondana prosperitat.

Brev. d'amor, fol. 61. 

Pour ce que Dieu lui donne plénitude de mondaine prospérité.

ANC. FR. Li duz à la planté de la chevalerie. 

Roman de Vacce. Du Cange, t. V, col. 576. 

La terre est la plented de li. Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 23.

Qui tant avoit or et argent, 

Plenté forment et planté dras.

Fables et cont. anc., t. III, p. 2. 

Car il avoit de tous biens à planté. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 133, 

La plénité de la royal puissance.

Stat., an. 1254. Carpentier, t. III, col. 317.

(ESP. Plenitud. Chap. Plenitut, plenituts.)

4. Plendos, adj., comblé de biens.

Ad Arles fon uns homps que era ricx e plendos. V. de S. Honorat.

A Arles fut un homme qui était puissant et comblé de biens.

5. Plendensa, s. f., quantité, abondance.

Adv. comp. Car de totz autres bens avian a gran plendenza.

V. de S. Honorat. 

Car de tous autres biens ils avaient en grande quantité.

6. Pleneza, s. f., plénitude, abondance, quantité.

De sa pleneza nos omplira. V. et Vert., fol. 46.

De son abondance nous emplira.

En tota la pleneza de Dieu. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Ephésiens.

En toute la plénitude de Dieu. 

IT. Pienezza.

7. Plendor, s. m., quantité, espace, étendue.

L' escut lhi fendet un gran plendor.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 55. 

L'écu il lui fendit un grand espace.

8. Plenega, s. f., des deux mots latins plenus et aqua, pot à l'eau.

Plenega per aiguiera. Leys d'amors, fol. 69. 

Pot à l'eau pour aiguière.

9. Plenir, v., remplir. 

Lors fums pleno lo cap. Eluc. de las propr., fol. 270.

Leurs fumées remplissent la tête. 

Part. pas. Plenit de sa lei. Trad. de Bède, fol. 31. 

Rempli de sa loi.

(chap. Plená; omplí, umplí.)

10. Pleneiramen, Plenieyramens, adv., entièrement, pleinement.

En Jhesu Crist foron totas las gracias e las virtutz plenieyramens, ses mesura. V. et Vert., fol. 45.

En Jésus-Christ furent toutes les grâces et les vertus entièrement, sans mesure.

Non ai ges totas tocadas 

Pleneiramen lurs qualitatz.

Brev. d'amor, fol. 51. 

Je n' ai point toutes touchées entièrement leurs qualités.

ANC. ESP. Pleneramente. ESP. MOD. PORT. Plenariamente.

(chap. plenamen, sanseramen.)

11. Emplir, Omplir, Umplir, v., lat. implere, emplir, remplir.

Ab que non aia grineza

Mas d' emplir sa pansa.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Pourvu qu'il n' ait souci que d' emplir sa panse. 

Fetz omplir detz concas d' aigua. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 22. 

Fit remplir dix conques d'eau.

Fetz lo umplir d' aiga. Liv. de Sydrac, fol. 6. 

Le fit emplir d'eau.

Part. pas. Laqual coronda fo omplida de sanctas reliquias. Philomena.

(chap. La cual columna estabe plena (omplida) de santes reliquies.)

Laquelle colonne fut remplie de saintes reliques.

CAT. Umplir. IT. Empiere. (chap. Omplí, umplí: ómpligo, omplis, ompli, omplim o umplim, ompliu o umpliu, omplin; omplit o umplit, omplits o umplits, omplida o umplida, omplides o umplides (ple, plens, plena, plenes.) 

12. Ahumplir, v., accomplir, exécuter. 

Sera sircumcis per ahumplir la ley. Liv. de Sydrac, fol. 119. 

(chap. Sirá sircunsidat (sircunsís) pera cumplí la ley.) 

Il sera circoncis pour accomplir la loi.

13. Ademplir, Adimplir, Adumplir, Aemplir, Azemplir, v., remplir, accomplir, achever.

S' ill voletz ben servir, 

Ni sos talans ademplir. 

T. de Bernard et de Gaucelm: Gaucelm. 

Si vous voulez bien la servir, et ses désirs remplir. 

Despendon e gaston, per lurs golas adimplir, so de que motz paubre poyrian esser revengutz e sadollatz. V. et Vert., fol. 21.

Dépensent et gâtent, pour leurs gosiers remplir, ce de quoi de nombreux pauvres pourraient être ranimés et rassasiés. 

Fig. Li adumplisca son poder. V. de S. Honorat.

Qu'il lui accomplisse son pouvoir. 

Part. pas. Cant lo temps fo aemplit. Trad. d'un Évangile apocryphe. Quand le temps fut accompli. 

IT. Adempiere, adempire.

14. Aumplimen, Aumplimens, s. m., accomplissement, terme.

L' aumplimen de la lei, es bona amors.

L' aumplimens de sciencia.

Trad. de Bède, fol. 23 et 31.

L' accomplissement de la loi, c'est bon amour. 

Le terme de science.

IT. Adempimento. (chap. Cumplimén de un terme, de un tems.)

15. Remplir, v., remplir.

Jehus vos fassa 'l sieu servir

El cel, clar paradis, remplir.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis.

Jésus vous fasse remplir le sien servir dans le ciel, clair paradis.

16. Replenir, v., remplir.

Odors del ences replenis l' aer. Trad. de Bède, fol. 54. 

L'odeur de l'encens remplit l'air.

(chap. L' auló del incienso (re-)ompli l' aire.)

Fig. Cruels chausa es que cel que a non done al non avent e no 'll replenischa sa sofraita. Trad. de Bède, fol. 84.

C'est cruelle chose que celui qui a ne donne pas au non ayant et ne lui remplisse sa disette.

Part. pas. De tal doussor sui replenitz.

B. de Ventadour: Quan lo.

Je suis rempli de telle douceur.

D' aital cuiar douz et amar 

Es totz lo segles replenitz.

Marcabrus: Doas cuidas. 

De tel penser doux et amer est tout le monde rempli. 

ANC. FR. Que tut le cors lui repleni. Marie de France, t. II, p. 469. 

La cité cerchent qu'est d' avoir replénie. Roman de Roncevaux.

(chap. reomplí, reumplí : torná a omplí.)

17. Repletio, Replecio, Repleccio, s. f., réplétion.

Es senhals de repleccio. Brev. d'amor, fol. 56.

C'est signe de réplétion.

Sia mermat de trebal o de replecio de vianda.

Sagna aquel, si es atrobada repletio manifesta.

Trad. d'Albucasis, fol. 10 et 28. 

Qu'il soit affaibli par travail ou par réplétion de nourriture.

Saigne celui-là, si est trouvée réplétion manifeste. 

CAT. Repleció. ESP. Repleción. PORT. Repleção. IT. Ripiezione.

(chap. Replessió, replessions: está ple, a cormull, fart, empachat.)

18. Replet, adj., lat. repletus, replet, rempli, plein. 

Per VII jorns de son cors tal odor n' es isida

Que tug n' eron replets aquels que la intravon. 

V. de sainte Magdelaine. 

Pendant sept jours de son corps telle odeur en est sortie, que tous en étaient remplis ceux qui entraient là.

Adonc Anna, que fon repleta 

Del Sant Esperit, es moult leta.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Alors Anne, qui fut remplie du Saint-Esprit, est moult joyeuse. 

ANC. CAT. Replet. ESP. PORT. Repleto. (chap. repleto o replet, repletos o replets, repleta, repletes.)

19. Repletiu, adj., réplétif, propre à remplir.

De las vacuitatz del corrs repletiva. Eluc. de las propr., fol. 65.

Des vides du corps réplétive.

20. Complir, v., lat. complere, accomplir.

No podon ges complir lo viatge.

T. du Comte de Provence et d'Arnaud: Amics.

Ne peuvent point accomplir le voyage.

Que compliscatz 

L' obr' e non la desfasatz.

Perdigon: Entr'amor.

Que vous accomplissiez l'oeuvre et ne la défassiez pas.

- Remplir.

Compliro tot lo trauc de la coronda de santas reliquias. Philomena. 

Ils remplirent tout le trou de la colonne de saintes reliques.

Fig. Gen complir m' atendensa.

G. Faidit: L'onratz jauzens. 

Gentiment remplir mon attente.

Part. pas. Esteron trenta ans complitz. Trad. d'un Évangile apocryphe. Trente ans furent accomplis.

Quar es complitz sos sabers. Brev. d'amor, fol. 12.

Car son savoir est accompli.

Sa capelha complida de libres. Philomena.

(chap. Sa capella omplida, umplida, plena de llibres.)

Sa chapelle remplie de livres.

ANC. CAT. Complir. CAT. MOD. ESP. Cumplir. PORT. Comprir. IT. Compiere, compire. (chap. Cumplí: cumplixco o cumplixgo, cumplixes, cumplix, cumplim, cumpliu, cumplixen; cumplit, cumplits, cumplida, cumplides; tamé signifique plená, omplí, umplí.) 

21. Complidament, Complidamen, adv., complètement, entièrement, parfaitement.

Chascus que us ve, domna, sap qu' es vertatz 

Que totz bons aibs avetz complidamen.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh. 

Chacun qui vous voit, dame, sait qu'il est vérité que toutes bonnes qualités vous avez entièrement.

Las! qui sabra mais tan complidamen 

Faire tot so que tanh ad home bo.

B. Carbonel: S' ieu anc. 

Hélas! qui saura davantage si complètement faire tout ce qui convient à homme bon.

Pagat complidament. Tit. de 1308. DOAT, t. XIV, fol. 296.

Payé entièrement.

CAT. Cumplidament. ESP. Cumplidamente (completamente). 

(chap. Cumplidamen, completamen, sanseramen, del tot, perfectamen.)

22. Complimen, Complement, s. m., lat. complementum, achèvement, terme, complément.

Ieu ja vi comensar un pon,

Ab una peira solamen, 

Que pois venc a complimen.

G. Faidit: S'om pogues. 

Je vis incessamment commencer un pont, avec une pierre seulement, qui ensuite vint à achèvement.

L' enterinamen e complement de la d. letra clauza.

Docum. de 1475. Ville de Bergerac.

L' entérinement et complément de ladite lettre close.

- Perfection.

Anc natura non formet vostra par 

Per aver cap de totz bels complimens. 

R. Menudet: Ab grans.

Oncques nature ne forma votre pareille pour avoir chef de toutes belles perfections. 

CAT. Cumpliment. ESP. Cumplimiento. PORT. Cumprimento. 

IT. Compimento. (chap. Cumplimén, cumplimens; acabamén, acabamens, completamén, completamens.)

23. Completa, s. f., complies.

Quan agron dig completa et ora nona.

Giraud de Calanson: Sitot s'es.

Quand ils eurent dit complies et heure neuvième (nones).

Que tug sian a completa.... Quan sera issit de completa.

(chap. Que tots estiguen a completa o completes... cuan sirá (haurá) eixit de completes.)

Regla de S. Benezeg, fol. 52.

Que tous soient à complies... Quand il sera sorti de complies. 

IT. Compieta. (chap. Completa, completes : la radera orassió de la liturgia de les hores canóniques.)

24. Completas, s. f. pl., complies.

Dixero vespras et en aprop completas am gran solempnitat.

(chap. Van di vespres y enseguida completes en gran solemnidat.

Philomena. 

Dirent vêpres et ensuite complies avec grande solennité.

CAT. ESP. PORT. Completas. 

(N. E. Atención al plural en AS del dialecto occitano catalán.)

25. Completiu, adj., complétif, propre à compléter.

De lors movemens completivas. Eluc. de las propr., fol. 114. 

De leurs mouvements complétives.

ANC. ESP. IT. Completivo. (chap. Completiu : que complete y plene; completius, completiva, completives.)

26. Supplir, Suplir, v., lat. supplere, suppléer, remplacer.

Cove que las supliscam per alcunas proprietatz accidentals.

(chap. Convé que les supligam (reemplassem) per algunes propiedats acsidentals.)

El latis, alcunas vetz, supplish 1 mot per dos.

Leys d'amors, fol. 145 et 95.

Il convient que nous les remplacions par aucunes propriétés accidentelles.

Le latin, aucunes fois, supplée un mot par deux.

Part. pas. Ayssi entendatz dels autres temps suplitz.

Leys d'amors, fol. 90.

Entendez ainsi des autres temps suppléés.

CAT. ESP. Suplir. PORT. Supprir. IT. Supplire. 

(chap. reemplassá; suplí: suplixco o suplixgo, suplixes, suplix, suplim, supliu, suplixen; suplit, suplits, suplida, suplides.)

27. Suplement, s. m., lat. supplementum, supplément.

O de suplement. Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 113.

Ou de supplément.

Per suplement de legitima. Fors de Bearn, p. 1088. 

Pour supplément de légitime. 

CAT. Suplement. ESP. Suplemento. PORT. IT. Supplimento.

(chap. Suplemén, suplemens; suplimén, suplimens.)

28. Supletio, s. f., supplément, supplétif.

Aytal meteysha supletio.... Aytal supletio pot hom trobar per los autres temps. Leys d'amors, fol. 90.

Pareil même supplétif.... Pareil supplétif on peut trouver pour les autres temps.

29. Expletiu, adj., lat. expletivus, explétif.

Las autras expletivas, si cum sivals. Gramm. provençal.

Les autres explétives, ainsi comme Quoique.

ESP. PORT. Expletivo. IT. Espletivo. 

(chap. Expletiu, expletius, expletiva, expletives.)


lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”


Original en castellá:

Capítulo XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se supo más de él. A los cuarenta o cincuenta años de su desaparición se presentó en Almudévar un mendigo de esa edad poco más o menos, quiero decir, de unos cincuenta años, diciendo que era Pedro Saputo, cuando éste debiera tener entonces, si viviera, setenta y cuatro o setenta y cinco. Pero por burla y con mucho desprecio le preguntaron de su casa y no supo decir cuál era; ni satisfacer a mil otras preguntas que le hicieron. Pidiéronle que pintase, y tocase algún instrumento; y respondió muy entonado y grave: el águila no caza moscas. Y repetía y juraba que era hijo de Almudévar y el verdadero Pedro Saputo. Como era zafio, bajo, grueso, y un borrachín torpísimo, los de Almudévar se ofendieron y le entregaron a los muchachos, que llenándolo de barro y con grande ignominia y algazara le arrastraron por las calles y sacaron del lugar medio muerto. Él se levantó, y mirando al lugar, dijo en tono profético: presto será que el cielo vengue esta ingratitud y mala obra. ¡Pueblo de Almudévar!, no sabes lo que has hecho: ya lo sabrás cuando venga sobre ti el castigo y caiga en ti la calamidad de tu pecado. Los del pueblo rieron, y hasta ahora no ha vengado nada el cielo, ni les ha sobrevenido ninguna calamidad en castigo de haber tratado a aquel asqueroso como merecía. Mas él se fue a otros pueblos, andando mucho por el pie de la Sierra y por el Semontano, llamándose Pedro Saputo. Y como hablaba con gravedad y decía muchas sentencias, aunque las más de ellas muy disparatadas, se habían atribuido algunas al verdadero Pedro Saputo; pero no en Almudévar ni por nadie de los que conocieron al grande hijo de la Pupila.

Como el lector lo está viendo desde el principio de la historia de su vida, no hubo hombre en su tiempo ni después se ha conocido que le igualase en agudeza, en talento, en discreción, en habilidad para todo, juntando a tan excelentes dotes una amabilidad que robaba el corazón a cuantos le hablaban, un aire de mucha dignidad, una presencia gallarda y hermosísima, y una gracia incomparable en todo lo que decía y hacía; y jamás se le vio hinchado ni se vanaglorió de nada. Con la misma naturalidad y facilidad trataba con los grandes que con los pequeños, sin faltar al respeto que se debía a cada uno y al decoro de las personas y de las cosas. No se hacía pequeño con unos, ni grande con otros; ni alto o desdeñoso con éstos, y bajo o servil con aquéllos.

Recibió algunas ofensas, y no vengó ninguna, dándole siempre venganza a su tiempo los mismos que le ofendieron, porque su virtud y la estimación pública, y sobre todo su generosidad, confundían muy pronto a sus enemigos.

Huyó de tener envidiosos, disimulando en lo posible su gran superioridad; y con todo en Andalucía se dice que tuvo un lance con dos émulos a quienes combatió a un tiempo y desarmó, dándoles después de bofetones por desprecio, y como notándolos de infamia por haber usado con él una villanía y acometiéndole alevosamente cuando salían al campo.

También se asegura que habiéndose hecho de él un grande elogio en cierta tertulia de Huesca, tuvo un caballerete, muy jactancioso y vano, la imprudencia de decir movido de la envidia: pero al fin es un borde. No era esto ciertamente una injuria; pero además nombró a la Pupila de Almudévar con una calificación harto fea. Súpolo Pedro Saputo y el domingo inmediato por la mañana se dirigió a la ciudad, y por la tarde a la hora que la gente principal salía a recrearse a ciertos puntos, fue al más concurrido, y vio con otro y una señora a aquel desdichado. Acercósele, y pidiendo permiso a la señora y al caballero le dijo: - Yo soy Pedro Saputo; ¿qué es lo que dijiste de mi madre el jueves en casa de N.? Turbóse el cuitado; y él le dijo con severidad: dentro de tres días he de saber yo que habéis ido a la misma casa y habéis declarado a las personas que se hallaron presentes, que no sabíais lo que decíais porque no estabais en vuestro acuerdo. ¿Lo haréis? Acusado el otro de su conciencia y con la noticia de que tenía del valor y esfuerzo de Pedro Saputo, respondió que sí. Pues en señal de amistad, y que en esto no se hablará más, dadme la mano. Diósela; y él se la apretó de modo que le magulló los dedos, estrujándoselos unos con otros; de que quedó lisiado para siempre después de estar mucho tiempo en poder de cirujanos; dio altos ayes el miserable y llamó la atención del paseo; mas Pedro Saputo le dijo: de vivo a muerto es inmensa la distancia, y eso no es nada; una leccioncita de prudencia, y una memoria del día que nos vimos en este paseo. Y muy sereno, con gentil continente, y saludando a los conocidos, se fue andando a la ciudad, y se volvió a Almudévar. Y solía decir que sus particulares injurias todas las perdonaría; pero que las que dijesen o hiciesen de su madre, le quitarían el sueño a él, y el sueño y algo más a sus autores. Se habló en Huesca de este lance, y todos le aprobaron como obra de un verdadero hijo que vuelve por la honra de sus padres.

Traía siempre consigo el Manual de Epicteto, y decía que no le podía leer tanto, que no le abriese siempre con gusto y provecho. Y solía decir que este libro es el testamento de la raza humana, así como el Evangelio es el testamento de la sabiduría increada, conduciendo el uno (en lo posible) a la paz de la vida y el otro a la paz de la vida y a la felicidad eterna.

Yo quisiera poder quitar de la historia de su vida algunas travesuras que hizo de muchacho, en especial la de disfrazarse de mujer y meterse en el convento; pero debe considerarse su poca edad, los motivos porque lo hizo, y no juzgarle con disfavor. No fue una calaverada; fue sólo discurso del miedo, por más que a otro no le hubiese ocurrido. También a algunos parecerá que fuera mejor haber olvidado después a aquellas dos compañeras del noviciado, o que las hubiese tratado ya con menos familiaridad. Pero, ¿era esto muy posible a él ni a ellas? Si cuantas mujeres le veían y trataban un poco, lo que es por ellas, se daban luego por perdidas, ¿qué sucedería a aquellas dos que nacieron con él a la luz y conocimiento de la malicia? ¿Y de un modo tan singular y no visto?

Desde el momento que se reconoció a sí mismo y vio cuan fácilmente podía ser rico si quería, que fue cuando volvió del gran viaje por España, dijo a su madre estas hermosas palabras: «Ya, buena madre y señora mía, tenemos un estado decente, el cual Dios mediante y yo con salud no ha de faltarnos. Yo os ruego, pues, que a ningún pobre, anciano, enfermo o desvalido, y más si es mujer, dejéis que le coja la noche sin pan si no sabéis que otro le acude. Acordaos cuando lo érades vos e yo niño, acordaos de lo que sentíades cuando alguna persona os saludaba con afabilidad y os daba algo para mí o con pretexto y voz que era para mí, y os encontrábades con un día bueno tomándome en brazos o sentándome a vuestro lado. Aquel gozo que entonces sentíades le podéis renovar y tener siempre que quisiéredes, con la ventaja de ser vos misma la autora de vuestra felicidad, dando con que le sientan otros infelices. Porque si felicidad hay en este mundo, es la conciencia de los beneficios que se hacen.» Y él por su parte, aunque generalmente valiéndose de terceras personas, socorría muchas necesidades. ¿Quién con esto no le amaría, aunque no hubiese otra causa? Viendo tal caridad, le dijo una vez un eclesiástico virtuoso, que no podía dejar de ser su vida muy feliz y próspera; y él, generoso y magnánimo, respondió: ésa no es cuenta mía.

Puédese disputar si fue un bien o un mal, mirando a su sola persona, el haber encontrado a su padre. Porque sus bienes no los necesitaba; su favor tampoco, ni la dignidad de la familia; fuera de si quería casar con mujer que se deshonrase de un hombre sin linaje. Pero como él no la hubiese querido con esta vanidad, no se puede considerar como un favor de la fortuna el adornarle después con un tan ilustre apellido. El de sabio que ha merecido y llevaba era mucho más grande. Y en cuanto a mujer y esposa digna de él habíasele prevenido en la hermosa y discreta Morfina, que nacida con un entendimiento muy claro, un juicio profundo y recto, y un pecho nobilísimo, prefirió a todos sus hinchados pretendientes un hombre de dudosa cuna, pero con ilustre dictado de sabio, que llevaba sin vanidad, sin afectación ni ceño. Dignas eran también de él su hermanita y Eulalia, tan apreciables una y otra, cada una por su término.

Para nada, pues, necesitaba a su padre ni de su apellido. Con todo, se alegró mucho de conocerle, aunque por su madre principalmente. Nunca él había creído liviandad ni desenvoltura el hecho de su madre, porque, sobre dar entero crédito a su relación, le conocía bastante para no dudar de su virtud, sin lo que oía a todos de su mucha honestidad y recato; pero la infeliz no podía estar satisfecha con su buena opinión, y más creyéndose engañada.

Por lo demás, parece que la suerte quiso mostrar en él que los hombres que nacen de su cuenta no deben procurar ser hijos sino de sí mismos, de su aplicación y de sus obras, pues le ocultó al mundo, sea con muerte, sea de otra manera, luego que encontró un padre que le diese estado. No era sin duda éste el que le convenía; y por eso y porque ya había perdido el otro, que era el legítimo en su condición, dejó de ser su hijo, y se perdió la luz y la gloria con que en él quiso iluminar y adornar el mundo.

Acerca del fin que tuvo nada se puede afirmar. Sospechóse por algunos y aun se quiso asegurar, que la carta y llamada a la corte fue traición de los cortesanos, que viendo al rey con deseos de hacerle venir y mostrando alegría algunas damas de las principales y más hermosas, se llenaron de envidia y discurrieron esta maldad para deshacerse de él, valiéndose luego de asesinos que le quitaron la vida en el camino, juntamente con el criado. Esto es lo que se sospechó y dijo, y lo que yo he creído siempre; pero de cierto no puede saberse. De todos modos, bien exclamó el poeta aragonés: ¡Oh corte, quién te desea!