Mostrando las entradas para la consulta mangrana ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mangrana ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 28 de noviembre de 2025

Premer

Premer, v., lat. premere, presser, comprimer, serrer, tendre.

Part. pas. Semblon razains prems en troill.

trull, prensa, vi, oli, almazara

(chap. Pareixen raíms prensats al trull; comprimits, apretats; se prensen a la prensa, y después lo mosto va al trull.)

trull, trujal, trullo, cup, fe vi, hacer vino

Lantelm: Lanfran qu' ill. 

Semblent raisins pressés en pressoir.

Eras l' a si prem e gros.

Guillaume de Berguedan: Un sirventes. Var.

Maintenant il l'a si tendu et gros. 

Fig. Chascus vices es prems per paor.

Trad. de Bède, fol. 44.

Chaque vice est comprimé par peur.

ANC. CAT. Premer. IT. Premere. (chap. prensá, apretá, comprimí : prenso, prenses, prense, prensem o prensam, prenséu o prensáu, prensen; raím prensat, raíms prensats, brisa prensada, panses prensades; prensaría; prensaré; si yo prensara.)

2. Pressa, Preissa, s. f., presse, foule.

Bella m' es pressa de blezos.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Belle m'est presse de bliaux.

Per que la preissa fo tan grans. V. de S. Alexis.

C'est pourquoi la presse fut si grande.

CAT. Pressa. ESP. Priesa (prisa). PORT. IT. Pressa. 

(chap. Pressa, presses; ting pressa, me hay de apressurá pera arribá a un puesto al hora, hay de acabá aixó enseguida, me toquen los talons al cul.)

3. Prezurar., v., pressurer, comprimer.

Part. prés. Per actio de freg prezurant et indurzent.

Eluc. de las propr., fol. 183.

Par action de froid comprimant et endurcissant.

- Figer, coaguler, cailler.

Ha so suc virtut de prezurar layt en formagge.

(chap. Lo seu suc té la virtut de collá la lleit en formache; per ejemple, pels de carchofa, de la carchofera, no los de una dona; suc de llimó.)

Sanc tauri soptament si prezura quan es fora 'l corrs.

Eluc. de las propr., fol. 207 et 29.

Son suc a vertu de cailler lait en fromage.

Sang de taureau subitement se fige quand il est hors du corps.

Part. pas. Materia prezurada.

Eluc. de las propr., fol. 68. 

Matière coagulée.

(chap. Fé presió, apretá, comprimí; collá: collo, colles, colle, collem o collam, colléu o colláu, collen; collada, collades; collaría; collaré; si yo collara.)

4. Prezura, s. f., lat. pressura, pression, froissement, souffrance.

Can ha enfentat, no li membra de sa prezura.

Frag. de trad. de la Passion.

Quand elle a enfanté, il ne lui souvient de sa souffrance.

Fig. En aquest mon auretz presura, mas aiatz ferma cofizansa.

Frag. de trad. de la Passion. 

En ce monde vous aurez froissement, mais ayez ferme confiance.

ANC. CAT. Pressura. ANC. ESP. Presura. IT. Pressura. 

(chap. Presió, presions.)

5. Prezurament, s. m., présure, caillement.

Mollifica popas per prezurament de layt endurzidas.

(chap. Amolle mamelles per collamén de lleit endurides.)

Eluc. de las propr., fol. 215.

Amollit mamelles par caillement de lait endurcies.

6. Apremer, v., presser, opprimer, froisser, comprimer.

Dux fols aprem mots homes per calumpnia. 

Trad. de Bède, fol. 78. 

Chef fou opprime de nombreux hommes par calomnie.

Part. pas. Cel que essercha mal, er aprems. 

Trad. de Bède, fol. 77.

Celui qui cherche le mal, sera froissé. 

Dieus sostrais lo drechurier Lot apremut dels escumenegatz.

Trad. des Actes des apôtres, Épître de S. Pierre. 

Dieu délivra le juste Loth opprimé par les excommuniés.

Per gaug et per alegrier son mant cocirier apremegut.

Leys d'amors, fol. 2.

Par joie et par allégresse sont maints soucis comprimés.

Fig. Tant cant sem aprems de la grandeza de las charnals cogitacios.

Trad. de Bède, fol. 27.

Autant que nous sommes pressés de l'étendue des pensées charnelles.

(chap. Oprimí : oprimixgo u oprimixco, oprimixes, oprimix, oprimim, oprimiu, oprimixen; oprimit, oprimits, oprimida, oprimides.
Los catalanistes sempre se troben oprimits, sempre troben la culpa fora de la seua comunidat autónoma.)

TV3%, Cataluña, arma de aborregamiento masivo, Espanya et roba, boba

7. Apreissar, v., presser, tourmenter.

Mas apreissavatz me tan fort que eu, per aquela temensa o paor que aic de vos, si vos vendei.

Trad. du Code de Justinien, fol. 8. 

Mais vous me pressiez si fort que moi, par cette crainte ou peur que j'eus de vous, ainsi je vous vendis.

8. Enpremar, v., lat. imprimere, imprimer, empreindre.

Que enprema... fort enprecio.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Qui imprime... forte impression.

Johannes Gutenberg, imprenta, Drucker, drucken

 

CAT. ESP. PORT. Imprimir. IT. Imprimere. (chap. Imprimí : imprimixco o imprimixgo, imprimixes, imprimix, imprimim, imprimiu, imprimixen; imprimit, imprimits, imprimida, imprimides; encara no parle de la imprenta de Gutenberg (circa 1440); Albucasis o Abulcasis va morí com a tart al 1013, va escriure lo manual de cirugía al siglo X, y la traducsió al ocsitá es del siglo 14, XIV.)

Albucasis, Abulcasis, s. X-XI

 

9. Empressio, Enpressio, s. f., lat. impressio, impression, empreinte.

Trameten sas empressios.

Brev. d'amor, fol. 32.

Transmettant ses impressions.

Ayssi co 1 miralh recep totas las formas e las enprecios que li venon davant. V. et Vert., fol. 61.

(chap. Aixina com un espill ressibix totes les formes y les impressions que li venen dabán; podría escriure davant, claro, pero u fach com los fablistes de la fabla, que fan aná les b de burro y borraines, que són mol bones.)

Ainsi comme un miroir reçoit toutes les formes et les impressions qui lui viennent devant.

CAT. Impressió. ESP. Impresión. PORT. Impressão. IT. Impressione.

(chap. Impressió, impressions.)

10. Emprenta, s. f., empreinte.

Per la forma que ti mostra l' emprenta que ensec.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. Ire, ch. 36.

Par la forme que te montre l'empreinte qui ensuit.

(ESP. Impronta : reproducción de imágenes en hueco o de relieve, en cualquier materia blanda o dúctil, como papel humedecido, cera, lacre, escayola, etc.); 

11. Espremer, Exprimir, v., lat. exprimere, exprimer, presser.

La grana madura

Faretz espremer.

(chap. La mangrana madura faréu exprimí. Mansana (poma) + grana = mangrana; mangrané, mangranera. La grana en castellá són llaós, gra, grans, que es lo que té la mangrana a dins, roijos, rochos, cuan están madús. Conec uns cuans rochos madús.)

Mangrana, mangranes, magrana, magranes

Deudes de Prades, Auz. cass.

La graine mûre vous ferez presser.

- Articuler, énoncer.

No la poden exprimir per 1 vocable, per so la cove exprimir per trops.

Leys d'amors, fol. 145.

Ne la pouvant exprimer par un mot, pour cela il convient de l'exprimer par beaucoup. 

CAT. Espremer, exprimir. ANC. ESP. Expremir. ESP. MOD. Exprimir. 

PORT. Exprimer. IT. Esprimere. (chap. Exprimí : exprimixco o exprimixgo,  exprimixes, exprimix, exprimim, exprimiu, exprimixen; exprimit, exprimits, exprimida, exprimides; varián esprimí.)

12. Exprimar, v., exprimer, énoncer, articuler.

Per exprimar pluz complidamen so qu' om vol dire.

Leys d'amors, fol. 101.

Pour exprimer plus complétement ce qu'on veut dire.

13. Expremesos, s. f., oppression.

Dont se va congruar dis lo dit castel ung mal de expremesos.

Lo dit vesconte fouc fort malaud de expremesos.

Chronique des Albigeois, col. 58 et 20.

Dont va s'amasser dans ledit château un mal d'oppression.

Ledit vicomte fut fort malade d'oppression.

14. Expressiu, adj., expressif.

Pots so... de dolor et tristor expressius.

(chap. Los labios són... de doló y tristesa (tristó) expressius; los labios expressen la tristesa, lo doló, la alegría, la set, són mol expressius.)

Eluc. de las propr., fol. 42.

Lèvres sont... de douleur et tristesse expressives. 

CAT. Expressiu. ESP. Expresivo. PORT. Expressivo.  IT. Espressivo. 

(chap. Expressiu, expressius, expressiva, expressives.)

15. Espriu, Esprieu, adj., expressif, clair.

Adv. comp.

Conoyssensa a tant de mestiers bos

Que de bos faitz demostra 'l pus espriu.

G. Riquier: Be m meravelh. 

Le savoir a tant de bons métiers que de bons faits il démontre le plus clair.

(N. E. Salvador Espriu.)

16. Expres, adj., lat. expressus, exprès. 

L' expressa scriptura. Doctrine des Vaudois.

L'expresse écriture.

CAT. Expres. ESP. Expreso. PORT. Expresso. IT. Espresso. 

(chap. Exprés, expresos, expresa, expreses.)

17. Expressament, Espressamens, adv., expressément.

Aco esdeven tacitament o expressament.

(chap. Aixó esdevé tácitamen o expressamen; esdevindre, esdevindres; advindre : advén, adviento; vindre.) 

Trad. du Code de Justinien, fol. 3.

Cela advient tacitement ou expressément.

Aysso mostret espressamens Jhesu Crist. V. et Vert., fol. 79. 

Ceci montra expressément Jésus-Christ.

CAT. Expressament. ESP. Expresamente. PORT. Expressamente. 

IT. Espressamente. (chap. Expressamen; lo primé acento está a la segona e, per lo que se pot escriure expréssamen.)

18. Espressar, v., spécifier, dire expressément.

Mas per so no volc espressar 

Dieus, que hom se degues amar.

Brev. d'amor, fol. 134. 

Mais pour cela Dieu ne voulut spécifier qu'on se dût aimer. 

Part. pas. Aital coma es de jos contenguda et expressada.

Tit. de 1280. Arch. du Roy. Querci, J. 334.

Telle comme elle est dessous contenue et spécifiée.

CAT. Expressar. ESP. Expresar. PORT. Expressar. 

(chap. Expressá, expressás; expresá, expresás : yo me expresso, expresses, expresse, expressem o expressam, expresséu o expressáu, expressen; expressat, expressats, expressada, expressades; expressaría; expressaré; si yo me expressara milló.)

19. Depremer, v., lat. deprimere, comprimer, étouffer.

Fig. Lo qual folava e depremia Ytalia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 67.

Lequel foulait et comprimait l'Italie.

Part. pas. Si que la heretguia fos depremida.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 76.

De sorte que l'hérésie fut étouffée.

CAT. ESP. PORT. Deprimir. IT. Deprimere, depremere. 

(chap. Deprimí, deprimís : yo me deprimixco o deprimixgo, deprimixes, deprimix, deprimim, deprimiu, deprimixen; deprimit, deprimits, deprimida, deprimides; deprimiré; deprimiría; si yo me deprimiguera o deprimira.)

20. Depressio, s. f., lat. depressio, dépression.

Aytals maniera de pronunciar ab elevatio o am depressio.

Leys d'amors, fol. 7.

Pareille manière de prononcer avec élévation ou avec dépression.

CAT. Depressió. ESP. Depresión. IT. Depressione. 

(chap. Depressió, depressions; depresió, depresions.)

21. Opprimer, v., lat. opprimere, opprimer.

Opprimens las moylhers per forssa.

(chap. Oprimín les mullés (dones) per la forsa.)

Priv. acc. par les R. d'Angl., p. 17.

Opprimant les femmes par force.

ANC. CAT. Oppremer. CAT. MOD. ESP. Oprimir. PORT. Opprimir. 

IT. Opprimere. (chap. Oprimí : oprimixco u oprimixgo, oprimixes, oprimix, oprimim, oprimiu, oprimixen, oprimit, oprimits, oprimida, oprimides; oprimiría; oprimiré; si yo oprimiguera u oprimira.)

22. Oppression, s. f., lat. oppressionem, oppression.

En oppression... de la... gent.

(chap. En opressió... de la... gen - chen.)

Statuts de Provence. BOMY, p. 224.

En oppression... de la... gent.

CAT. Opressió. ESP. Opresión. PORT. Oppressão. IT. Oppressione.

(chap. Opressió, opressions; v. oprimí.)

23. Compremer, v., lat. comprimere, comprimer.

Pus que tu compremes aquels am la tieua ma per bona compressio.

Trad. d'Albucasis, fol. 9.

Puisque tu comprimes ceux-là avec la tienne main par bonne compression.

CAT. ESP. PORT. Comprimir. IT. Comprimere. (chap. Comprimí.)

24. Compressio, s. f., lat. compressio, compression.

Pus que tu compremes aquels am la tieua ma per bona compressio.

Trad. d'Albucasis, fol. 9. 

Puisque tu comprimes ceux-là avec la tienne main par bonne compression.

CAT. Compressió. ESP. Compresión. PORT. Compressão. 

IT. Compressione. (chap. Compressió, compressions.)

25. Conpressiu, adj., compressif.

De venas et arterias conpressiva.

Eluc. de las propr., fol. 65.

De veines et artères compressive.

ESP. Compresivo. PORT. Compressivo. (chap. Compressiu, compressius, compressiva, compressives : que aprete, comprimix, com una compressa o compresa pera una ferida.)

26. Reprimer, v., lat. reprimere, réprimer, contenir.

Personna ben adordenada deu tantost reprimer... aytals folls pessamens.

Deu los hom... reprimer.

V. et Vert., fol. 18 et 3.

Personne bien organisée doit aussitôt réprimer... pareilles folles pensées.

On les doit... réprimer.

CAT. ESP. PORT. Reprimir. IT. Reprimere. (chap. Reprimí, reprimís: yo me reprimixco o reprimixgo, reprimixes, reprimix, reprimim, reprimiu, reprimixen; reprimit, reprimits, reprimida, reprimides; reprimiría; reprimiré; si yo me reprimiguera o reprimira.)


Prendre

lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit.
Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut.

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua.

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot.

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro J. Bel Caldú).


Original en castellá:

Capítulo X.

Concluye el registro de novias. Y es lo mejor de todo.


Miró la lista, y le faltaban cinco o seis pueblos. En el primero le obsequiaron teniéndole enclavado a dos mesas de juego desde el alba hasta la noche. Moríase de asco y de enfado; y sin decir nada a las muchachas, que eran dos, la una joven y no maleja, y la otra atrevida de edad y talla, y aunque con opinión de buena moza, luz sin calor por demasiada nuestra, pasó adelante.

En el segundo pueblo conoció la persona más extravagante que vio en su vida; y le recibieron poco menos que con desaire teniéndole por un aventurero, hasta que presentó la carta de su padre, en la cual sólo decía al dueño de la casa que su hijo don Pedro pasaba a visitar algunos amigos, y que si algo se le ofrecía le hiciesen la cortesía de recibirle. Entonces todo mudó, y pasaron al extremo contrario. Era el escribano de quien le habló Morfina, hombre rico, de genio irregular, tan pronto arrebatado, tan pronto remiso y como insensible; raquítico, o más bien un poco jorobado, piernas largas, cuerpo corto y encogido, lo que fue causa que le llamasen Curruquis; ojos salidos, rostro pequeño, boca rasgada, cuello dudoso, pecho levantado y propenso a doble giba; hablador sempiterno, y más claro y llano que la pobreza en camisa. Así que vio la carta de don Alfonso dijo: - Ya yo conozco a vuestro señor padre y he oído la historia de vuesa merced, y me alegro mucho y celebro tener en mi casa al gran Pedro Saputo, agora don Pedro López de Lúsera, hijo de un tal caballero como don Alfonso López de Lúsera. Del sabio nace el sabio, que lo es también, aunque no tanto, el caballero don Alfonso López de Lúsera; y tal vez de hombres pequeños nacen hombres grandes, aunque grande es también don Alfonso López de Lúsera; y aún he visto nacer de grandes pequeños, aunque aquí todo ha mejorado y subido punto del uno al otro. ¿Porque comparado con vos, qué es ya vuestro padre por más que sea don Alfonso López de Lúsera? Seáis muy bien venido. Sabed que esta casa toda es vuestra con dominio propio y absoluto; me basta saber que sois el hombre más grande de España y de Aragón y todo. Y más agora con el nuevo nombre que lleváis, no digo nada, con el ser que sois nada menos que hijo del caballero don Alfonso López de Lúsera, la flor y la nata de los caballeros aragoneses de más alta alcurnia. Pero vamos claros: ¿venís a ver a mi hija Pepita? Hallábase ella delante, y respondió Pedro Saputo: - Yo vengo a haceros una visita, y confieso que no me pesa de ver a esa señora Pepita, vuestra hija, pues su presencia no es para espantar a nadie. - Yo lo creo, ¡cuerno!, dijo el escribano; ahí la tenéis, miradla; y luego, ¿eh?, lo que yo le pondré en el delantal, que señor mío, si quiero, será la friolera de seis mil escudos en moneda limpia y enjuta. ¿Os parece poco señor don Pedro?, no reñiremos: sean siete mil. ¿Todavía no estáis contento? Pues, ocho mil, y cerremos. ¿Qué queréis, amigo? Un hijo y dos hijas me dio el de arriba; el hijo se me lo llevó y quedaron ellas; la mayor me la casaron hace cuatro años, y le hice heredera con condición que no me pusiese los pies en casa hasta que me sacasen ésta. ¿Me entiende vuesa merced? Pues digo, vuestra presencia es gallarda; vive Dios que sois galán y bien hecho. Mira, Pepita, mira; esto es cosa buena. Pues de vuestra familia... Vamos, es mucha honra para mí emparentar con don Alfonso López de Lúsera; con una casa tan ilustre; aunque también la mía es antigua. Eh, volved la vista; ésas son mis armas: sí, señor, las armas de los Jordanes. Porque yo soy Jordán por parte de madre, y Almanzor por parte de padre. Los Almanzores (vea vuesa merced sus armas, son las de ese cuartel) fueron por lo menos generalísimos de los moros; digo, capitanes cristianos, pero muy famosos, que vencieron a generalísimos de los moros, y de algún tope que les dieron tomaron su nombre por apellido. Pues los Jordanes, saque vuesa merced la cuenta; en la Tierra Santa de un toqueo mataron lo menos trescientos mil mahometanos, que si agora vinieran a España nos ponían a freír el alma. De modo, amigo mío, que si vos sois noble, mi hija ya lo veis; y podemos decir que pari dignamur stemmate. ¿Entendéis el latín? - Sí, señor. - Es que si no, os diría que eso quiere decir que en linaje somos iguales. Vamos al negocio. Pepita, el señor, como acabas de oír es celebérrimo y nunca bien ponderadosapientissimus sapientum Pedro Saputo, y además hijo de aquel gran caballero que has oído nombrar, don Alfonso López de Lúsera; y viene a verte. Si tú le gustas a él, y él te gusta a ti, cuenta hecha y al nudo ciego; ocho mil por agora del primer empujón, dos mil más para el aniversario de tu boda, y mil por cada nieto que me deis mientras viva. Conque miraos bien, tanteaos de amor, conoceos por dentro y por fuera y enamoraos como locos. Yo me voy a N. (un lugarcito que distaba legua y media) a hacer una escritura; son las nueve de la mañana y volveré a comer, o no volveré; es decir, que a la hora, ¡Jesús!, y la cuchara al plato. Adiós. Y diciendo esto se levanta, coge unos papeles y el tintero, el sombrero y la capa, vuelve a decir adiós, cierra la puerta con llave, quita la llave y se va dejando a los dos encerrados en el cuarto. - ¡Padre!, ¡padre!, gritó la muchacha. - Soy sordo, soy sordo, respondió él; y llamó a su mujer y le dijo: ahí quedan los pájaros; la llave yo me la llevo; cuidado que nadie los incomode. Hasta la vuelta.

Y se quedaron los dos mirándose del uno al otro; él, admirado y sonriéndose; ella, un poco avergonzada y encendida de color, pareciendo casi hermosa con este realce; pero uno y otro se resignaron. Preguntóle Pedro Saputo si su padre había hecho aquello alguna otra vez, y dijo que hacía un año lo hizo con un rústico labrador, que luego (añadió) porque no supo hablarme una palabra en más de hora y media que nos tuvo en este mismo cuarto, le despidió con desabrimiento y bochorno, diciéndole que no quería un gaznápiro y majadero para yerno. - Y ahora, preguntó Pedro Saputo, ¿cuánto pensáis que tardará en abrirnos? - Lo menos cuatro horas, dijo la muchacha, porque tres de ir y venir, que nunca hace correr la mula, y una más allá o más para despachar la diligencia que lleva. ¿Le parece a vuesa merced mucho? - ¿A mí, Pepita?, respondió él; que pareden la puerta si quieren, y hasta que yo los llame. - Pensaba, dijo ella. En esto llamó la madre a la puerta y dijo: - ¡Mira, hija, dile a ese caballero que tenga paciencia; yo lo siento mucho, pero como tu padre es así... Cómo ha de ser; entretened el tiempo lo mejor que podáis; alegra, hija mía, alegra a don Pedro; yo andaré en gobernar la comida con la moza (criada). - Muy bien, señora, muy bien, contestó Pedro Saputo; vuestra Pepita es amable, y no me parecerá largo el tiempo que dure esta penitencia. - Mejor, caballero, mejor, respondió la buena de la madre; con que adiós y no tiene remedio. Ella se fue a la cocina, y ellos se entraron en el despacho del padre.

Pues señor, dijo entre sí Pedro Saputo; en esta casa todos son locos; buen remate llevo. Pero la muchacha no es fea ni melindrosa; pecho al agua. Llevaba acaso un lapicero encima, pues los colores estaban en la maleta, como se supone, y se puso a hacer su retrato. Sacóle muy parecido, y la muchacha quedó sumamente complacida; y dieron las once. Después dieron las doce, luego la una, y al fin las dos; él, hombre de mundo, ella tentada de la risa, y el padre no venía. Dan las tres, y en este mismo punto le oyeron en la escalera que subía repitiendo la declaración de una mujer que había herido a su suegro, y decía, como hablando consigo mismo, pero en voz alta y sonora; y dijo la sujeto, que lo había hecho por hacelle entender su razón, por cuanto tenía oído que no hay ejemplar que ningún sordo haya dejado de oír dándole un buen tenazazo en las espinillas... ¡Ja- ja- ja! Y soltó una gran carcajada. Llegó así al cuarto, y les abrió la puerta, mostrándose incomodado y casi furioso porque no habían comido. - Pues señor padre, dijo la muchacha; si teníades vos la llave, ¿cómo habíamos de salir? - Es verdad, dijo él, riéndose, no me acordaba. ¿Y cómo ha ido, hija? - Muy bien, padre, respondió ella. - Supongo, dijo, que don Pedro no es el brutis y mastuerzo del año pasado; aquel páparo, aquel antropófago de Junzamo. Púsose ella colorada, y continuó el padre: buenas nuevas, bonísimas, ¿conque os habéis gustado? Me alegro. - Mirad lo que ha hecho don Pedro, dijo la muchacha; y le enseñó el retrato. Dio un salto el escribano, y dijo: - Diez mil el primer día, y en lo demás lo dicho. Mira, Pepita... ¡Voto a quien!... el primer nieto que me deis quiero que se llame don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor de los... Sí, sí, así se ha de llamar. Ya veis, amigo, que esto de Jordán de Jerusalén hace más bombo y trueno que eso otro de vuestra familia. Vamos, vamos a comer.

Comieron, y no cesando el escribano de ponderar el talento y habilidades de su hija, y de añadir nietos y miles de escudos al dote, y de matar infieles y moros con los Jordanes y Almanzores, se levantó Pedro Saputo, cansado y diciendo que aún iba a pasar al pueblo de... Lo mismo fue oír esto el escribano se echó a reír y dijo: - ¿Pensáis que tendréis mala cama? Y se disparó como una saeta escalera abajo, cerró la puerta de la calle con llave y todos sus cerrojos, y volvió a subir diciendo: conmigo está (enseñando la llave); yo tengo que extender dos escrituras y un testamento, y mi hija no ha de estar sola, porque su madre en poniéndose el sol se pone también, que está un poco delicada y se mete entre las mantas. Conque echad la cuenta, y el sol mirad cómo nos entra. Y con el mismo donaire les dio la espalda metiéndose en su escribanía, y retirándose también muy pronto la madre. La hija le enseñó la casa: la despensa, los graneros, la bodega, los corrales, y hasta las nueve, que tomaron una cena ligera, hubo de dar, bien que sin pesadumbre, conversación y entretenimiento a la muchacha.

Por la mañana no le dejaron ir; comió allí; pero desde la mesa, y aun casi riñendo con el padre y la hija, que no se tomaba ya menos libertad se despidió y montó a caballo, riéndose todo el camino a solas, como hombre que se le ha vuelto el juicio, del carácter de las tres originalísimas personas de aquella casa. Fue la última que visitó, porque deseaba concluir y volver a ver a sus padres.

Llegó y en ocho días no acabaron de reírse del humor y genio del escribano. Juanita y su madre casi enfermaron de tanto reír; el padre le preguntaba muchas veces: - Pero, hijo, ¿es posible que eso ha pasado así como nos lo cuentas? Y se reía también y tornaba a la misma admiración y pregunta. Avisaron a Paulina que Pedro había traído un registro de novias y entre todos habían de elegirle esposa; vino y cuando oyó esta relación, se rió tanto que se le caía a chorros la leche de los pechos y decía a Juanita: - Por Dios, amiga, tenme que me muero; siento no ser hombre para ir a pretender a esa muchacha y ver si me encerraban con ella. Cuéntalo, cuéntalo otra vez; dinos el gesto del escribano Curruquis y la traza de su hija, y lo que hicisteis con ella, que no sería sólo el retrato en tantas horas, algo te dejas; no nos lo dices todo. Y sin duda se dejaba algo, quizá lo más, si no es malicia pensarlo.

En muchos días sólo con mirarse de unos a otros estallaba la risa; y a toda ocasión, y aun sin ella, repetían las palabras del escribano y le remedaban. Porque aunque también gustaron mucho otras aventuras que le sucedieron, pero ésta fue la más celebrada y reída. Y lo podía ser, porque en verdad sólo un burlador de jiboso o un loco rematado pudiera poner los yernos a la prueba que él los ponía. Con todo yo sé de un abogado de cierto reino de España, cuyos hijos viven aún, que intimó otra mucho más abreviada y fuerte a un pretendiente que fue a pedille una hija. Y era, como digo, un abogado, todo un abogado.

miércoles, 3 de abril de 2024

Gramatica - Grasula

Gramatica, s. f., lat. grammatica, grammaire.

Las oit partz que hom troba en gramatica. Gramm. prov.

Les huit parties qu'on trouve en grammaire. 

Per lo maistre de las escolas de gramatica. 

(chap. Per lo maestre o mestre de les escoles de gramática.)

Tit. de 1248. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 230. 

Pour le maître des écoles de grammaire. 

Loc. Per gramatica sai parlar latinamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Par grammaire je sais parler en latin.

CAT. (MOD. Gramàtica) ESP. Gramática. PORT. Grammatica. IT. Gramatica, grammatica.

(chap. Gramática, gramátiques. Es mol interessán la Gramatica occitana segons los parlars lengadocians, de Loís Alibèrt.)

Loís Alibèrt, catalan comprés, dialèctes, occitans, lengadocians; gramatica, gramática

2. Gramaira, s. f., grammaire.

Las arts liberals: gramaira, etc. Cat. dels apost. de Roma, fol. 75.

Les arts libéraux: Grammaire, etc.

3. Gramayrian, s. m., grammairien. 

No prendem pas assi gendre ni especia, com fan li gramayria.

Leys d'amors, fol. 139. 

Nous ne prenons pas ici genre ni espèce, comme font les grammairiens.

Adjectiv. Donat gramairia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 41. 

Donat grammairien. (N. E. Donatus Provincialis : gramática del provenzaloccitano.)

4. Gramaje, Gramatje, s. m, grammairien, sophiste.

Plus parliers qu'uns gramajes.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonet. 

Plus bavard qu'un sophiste. 

Seigner Giralt, el mon non a gramatje

C' ieu non vences en plac de drudaria

T. de Giraud et de Peyronet: Peronet. 

Seigneur Giraud, au monde il n'y a grammairien que je ne vainquisse en discussion de galanterie.

5. Gramazi, s. m., grammairien, sophiste.

Eschivar las fablas dels gramazis. Trad. de Bède, fol. 83. 

Éviter les fables des sophistes.

6. Gramavi, s. m., grammairien, sophiste, docteur.

Meinhs suy savis

Que gramavis

Que la gent ensenha.

Gavaudan le Vieux: Aras quan. 

Je suis moins sage que le docteur qui enseigne la gent.

- Greffier, écrivain.

Autras personas i an obs... so son li gramavi.

Atrestal razos es dels gramavis que fan covenent ab autre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 4 et 43.

Autres personnes y ont besoin... ce sont les greffiers.

Telle raison est des écrivains qui font accord avec un autre.

7. Gramatical, adj., grammatical.

Los ditz gramaticals. Leys d'amors, fol. 6. 

Les termes grammaticaux. 

CAT. ESP. Gramatical. PORT. Grammatical. IT. Gramaticale, grammaticale.

(chap. Gramaticalgramaticals.)

 

Gran, Gra, s. m,, lat. granum, grain. 

Torn ferir en la palha,

D' on esper qu'el gras salha. 

Giraud de Borneil: Qui chantar.

Je reviens frapper sur la paille, d'où j'espère que le grain sorte.

- Genre, race.

Gals... quar de beltat es lo plus bel de son gran. Liv. de Sydrac, fol. 116.

Le coq... car en beauté il est le plus beau de son genre.

Deguna autra bestia de son gran.

Eluc. de las propr., fol. 54. 

Aucune autre bête de son genre.

- Grain, poids.

Si n' era maihs a dire d'un gra, deven esser refondut.

Tit. de 1276. Commune de Périgueux.

S'il en était à dire plus d'un grain, ils doivent être refondus.

(Il s'agit de la monnaie de Périgueux.)

Fig. Sens aporta grans e mesura.

P. Vidal: Abril issic. 

Sens apporte poids et mesure.

Ce mot a été employé en diverses figures et locutions:

Mescla 'l gran ab la palha.

Bertrand de Born: Un sirventes on. 

Mêle le grain avec la paille. 

Mays Dieus triara lo gra de la palha al jorn del jutjamen.

(chap. Pero Deu triará lo gra de la palla lo día del juissi.)

V. et Vert., fol. 54.

Mais Dieu triera le grain de la paille au jour du jugement.

Chanson, vai t'en... 

Al gran de bon espic.

P. Vidal: Mout viu. 

Chanson, va-t'en... vers le grain de bon épi. 

No cre que nulh hom que viva 

Vis anc dona de tan bel gran.

Amanieu des Escas: A vos qu'ieu am. 

Je ne crois pas que nul homme qui vive vit oncques dame de si beau grain.

Ben cobram lo gran segon l' espic.

(chap. Be cobram – cullim - lo gra segons la espiga.)

Aimeri de Peguilain: En aquel. 

Bien nous recueillons le grain selon l'épi.

Amors, ieu vi la sazo 

Que vos eratz flors e gras.

Elias de Barjols: Amors be m. 

Amours, je vis la saison que vous étiez fleur et grain. 

E 'ls motz d' amdos d' un gran e 'l chan d' un to. 

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz. 

Et les mots des deux de même grain et le chant de même ton.

Mos Bels Miraills, voill que m lais

Sa gaiesa e son bel gran.

Bertrand de Born: Domna puois. 

Mon Beau Miroir, je veux qu'il me laisse sa gaîté et son beau grain. 

Nég. expl. Non daran

En l'arma de lor paire 

Lo pretz d' un gran.

P. Cardinal: Tals cuia be. Var. 

Ne donneront pour l'âme de leur père le prix d'un grain.

ANC. FR. D' Angloys ne leur train 

Ne me challoit grain. 

Vigiles de Charles VII, t. 1, p. 74. 

Ceste-ci n'est mie la mienne, je n'en veulx grain.

Rabelais, liv. IV, Nouv. prologue.

Comme celuy qui disoit: En nostre cave on n'y voit goutte, en nostre grenier on n'y voit grain.

Henri Estienne, Apologie pour Hérodote, t. II, p. 179. 

ANC. ESP. Non vos miente un grano.

Gonzalo de Berceo, P. de S. Vicente, st. 2. 

CAT. Gra. ESP. MOD. Grano. PORT. Grão. IT. Grano. (chap. Gra, grans.)

La trilla 4, los noms, sibá, avena, senteno, blat, etc.

2. Granet, s. m. dim., petit grain. 

Tres granetz li donaretz 

D' aurpimen. 

De solfre ardent, un granet.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous lui donnerez trois petits grains d'orpiment. 

De soufre ardent un petit grain. 

Hom serca los porcs als granetz de la lengua.

V. et Vert., fol. 103. 

On apprécie les porcs aux petits grains de la langue. 

CAT. Granet. ESP. Granillo. IT. Granello. (chap. Granet, granets. Tamé es diminutiu de gran: mosso granet o grandet, mossos granets o grandets, mossa graneta o grandeta, mosses granetes o grandetes.)

raím, va, racimo, carroll, vins

3. Grana, s. f., graine.

De l' api polveratz la grana.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De l' ache pulvérisez la graine.

Er can li rozier

So ses flor ni grana.

B. Arnaud de Montcuc: Er can li. 

Maintenant quand les rosiers sont sans fleur ni graine. 

Fig. La grana del celestial lavor. Évangile (Avangeli) de li quatre Semencz

La graine du céleste travail. 

CAT. ESP. IT. Grana. (chap. Grana, coló granate.) 

- Spécialem. Écarlate, garance.

Fos tan gays ni bobansiers

C' auzes portar grana.

Raimond de Miraval: Anc chantars.

Fut si hardi et fastueux qu'il osât porter écarlate.

Aissi coma tenhs en grana.

V. et Vert., fol. 41.

Ainsi comme teint en écarlate.

E XX del meiller drap de grana.

Roman de Jaufre, fol. 101. 

Et vingt du meilleur drap d' écarlate. 

Ieu tenherai ben e lialmen ab grana et ab alum.

Cartulaire de Montpellier, fol. 117. 

Je teindrai bien et loyalement avec garance et avec alun.

ANC. FR.

Puis vestit drap de lin et bliaut teint en graine. 

Roman de Guillaume au Court Nez. Du Cange, t. I, col. 1203.

Amour d'omme envers fame n'est mie teinte en graine, 

Por trop pou se destaint.

Jehan de Meung, Testam., v. 437. 

CAT. ESP. IT. Grana.

4. Granella, s. f. dim., petite graine.

Granella roia, cairada.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Petite graine rouge, carrée. 

ESP. Granilla.

5. Granage, s. m., grain, céréale.

Granages, vinoly

Granages de camps.

Joan Lluis Camps Joan, Juan Luis Camps Juan o Joan, Cretas, Queretes, Ascuma, ascumita

Fors de Béarn, p. 1086 et 1088. 

Céréales, vin, huile. 

Grains des champs.

6. Granier, s. m., lat. granarium, grenier.

Si avetz deniers,

Et avetz de blat vostres ples graniers.

(chap. Si teniu dinés, y teniu vostres granés plens de blat.)

Le Moine de Montaudon: Manens.

Si vous avez deniers, et avez de blé vos pleins greniers.

Reculhir los blas... e metre en graniers.

Del blat que el tenia en sos graniers. 

Joseph fes ubrir los graniers.

Hist. abr. de la Bible, fol. 17. 

Recueillir les blés... et mettre en greniers. 

Du blé qu'il tenait en ses greniers. 

Joseph fit ouvrir les greniers. 

CAT. Graner. ESP. Granero. PORT. Granel. IT. Granaio. (chap. Grané, granés; a vegades se fique a la pallissa, pallisses, com la palla, aufals, etc.)

7. Grani, s. m., lat. granarium, grenier.

Ades m' escont en grani o en seillier.

G. Rainols d'Apt: Quant aug. 

Alors je me cache en grenier ou en cellier.

8. Granja, Granga, s. f., grange, métairie.

De las proprias vinhas, de la maio e de las granjas de Granselva.

Tit. de 1262. DOAT, t. LXXIX, fol. 125. 

Des propres vignes, de la maison et des granges de Granselve.

Quatre sestiers de seguel a la granja de Banis. 

Tit. de 1222. DOAT, t. CXIV, fol. 88. 

Quatre setiers de seigle à la métairie de Banis. 

Devers la granga de Donzac.

Tit. de 1270. DOAT, t. XCI, fol. 85. 

Devers la grange de Donzac. 

CAT. ESP. PORT. Granja. (chap. Granjagranges o granjes.)

espantapájaros, nino, ninot, granja

9. Grangier, s. m., granger, celui qui avait la direction d'une métairie, d'une grange appartenant à un monastère.

Prior, celarier, obrier e grangier.

Tit. de 1263. DOAT, t. XCI, fol. 238.

Prieur, cellérier, maître de l'oeuvre et granger.

Adjectiv. Frayre... grangier.

Tit. de 1254, DOAT, t. CXV, fol. 89. 

Frère... granger. 

CAT. Granger. ESP. Grangero (granjero). (chap. Grangé, grangés, granjera, grangeres.)

10. Granulos, adj., granuleux, grenu.

Carn porcina granuloza. Eluc. de las propr., fol. 100.

(chap. Carn de gorrino granulosa.)

Chair de porc granuleuse.

- Spécial. Couleur de garance, rouge.

Blavenc ni vert ni granulos.

Eluc. de las propr., fol. 58.

Bleuâtre ni vert ni couleur de garance. 

ESP. Granujoso (granuloso). IT. Granelloso. (chap. Granulós, granulosos, granulosa, granuloses; gránul d' aufals, granuls per als conills.)

11. Granar, v., grener, produire des graines.

Vezem granar e florir.

(chap. Veém graná y florí.)

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben. 

Nous voyons grener et fleurir. 

Terra que ses labor grana.

Pierre de Corbiac: Domna dels angels. 

Terre qui sans labour produit. 

Fig. Mas si anc nulhs joys poc florir, 

Aquest deu sobre totz granar.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Mais si oncques nulle joie pût fleurir, celle-ci doit au-dessus de toutes grener. 

CAT. ESP. Granar. IT. Granare. (chap. Graná.)

12. Engranar, v., engrener. 

Part. pas. Que negun blat pezat que sia engranatz, non sia levatz de la tremueia tro que sia moutz. Cartulaire de Montpellier, fol. 140. 

Que nul blé pesé qui soit engrené, ne soit enlevé de la trémie jusqu'à ce qu'il soit moulu.

13. Milgrana, s. f., grenade. 

Met un estront per milgrana.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seing' En. 

Met un étron pour grenade. 

ANC. ESP.

Ond nació tal milgrana, feliz fó el milgrano, 

Et feliz la milgrana, que Dió tanto buen grano. 

Salió un sancto grano de la sancta milgrana.

V. de S. Domingo de Silos, cop. 675 et 689. 

ESP. MOD. Granada. IT. Melagrana. (chap. Mangrana, mangranes; mansana o poma granada.)

Mangrana, mangranes; granada, granadas; mangranera, mangrané,

14. Milgranier, s. m., grenadier.

Oliviers, milgraniers. Leys d'amors, fol. 51. 

(chap. Olivés u oliveresmangranés o mangraneres. Este olivé empeltat de mandariné es de Beseit.)

Oliviersgrenadiers.

Olivés u oliveres, mangranés o mangraneres. Este olivé empeltat de mandariné es de Beseit

15. Grus, s. m., grain. 

Gru de razim negre. Eluc. de las propr., fol. 37. 

Grain de raisin noir. 

Adv. comp. Manja I razim gru e gru, o pauc e pauc.

(chap. Se minge un carroll de raím gra a gra, o poc a poc, granet a granet.)

Leys d'amors, fol. 114.

Mange un raisin grain à grain, ou peu à peu.

16. Engrunar, v., égrener, séparer, détacher. 

Part. pas. Saumada de cebas... si son engrunadas.

Cartulaire de Montpellier, fol. 106. 

Charge d'oignons... s'ils sont séparés. 

CAT. Engrunar.

17. Esgrunar, v., égrener, mettre en débris.

Sa tor e so mur fragna et esgru.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 28.

Que sa tour et son mur il brise et mette en débris.

CAT. Esgrunar.

18. Degrunar, v., égrener, ôter grain à grain.

Fig. Marcabruns, lo filhs Marcabruna

Fo engendratz en tal luna 

Qu'el sap d' amor com degruna.

Marcabrus: Dirai vos.

Marcabrus, le fils de Marcabrune, fut engendré en telle lune qu'il sait touchant l'amour comment il égrène.

Marcabrus, Marcabruns, Marcabrun, Marcabrunela,

Gran, adj., lat. grandis, grand, large.

Gran ben e gran honor 

Conosc que Dieus me fai.

B. de Ventadour: Pus me. 

Grand bien et grand honneur je connais que Dieu me fait.

Fa gran nueg.

G. Riquier: Ab plazen. 

Il fait grande nuit.

Dans la langue des troubadours et dans celle des trouvères cet adjectif fut un adjectif commun; cependant, des troubadours l'ont employé au féminin, mais très rarement: 

Sa beutat es tan granda.

A. Daniel: Ans qu'els cims. 

Sa beauté est si grande.

Substantiv. Que tengatz dreytura als paucs e alhs grans. Philomena.

Que vous teniez justice aux petits et aux grands. 

I pertus del gran d'una cavilha. Liv. de Sydrac, fol. 139.

Un trou du grand d'une cheville. 

De pauc en gran e de gran en maior.

Aimeri de Peguilain: A vos amors. 

De petit en grand et de grand en plus grand. 

Comparatif. Que uns palais granors fon fatz. V. de S. Honorat. 

Qu'un palais plus grand fut fait.

ANC. FR. En grant chierté l' aveit Rou por sa grant valor. 

E complaintes granz è petites.

Roman de Rou, v. 1725 et 9562.

Ma grant dolour et mes maus alégier. 

E tant me fi en sa grant loïauté. 

Le Comte d'Anjou. Ess. sur la Mus., t. II, p. 154. 

De deux grands déitez la faveur je désire. 

Premières œuvres de Desportes, fol. 24.

Grand a conservé dans la langue actuelle son genre commun en diverses circonstances, telles que grand mère, grand messe, grand salle, grand chambre, grand route, etc.

La langue des trouvères eut aussi grenor, graindre, greignor, etc., pour exprimer les termes de comparaison:

Ainz mais ne n'ot joie graignor. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 293. 

N' éussent-il pas grenor joie.

Roman du Renart, t. I, p. 119. 

Cayn, qui frères fu d' Abel, 

Ne fist pas greignor trahison. 

Six jours après la Saint-Jehan, 

Que li jours sont gregneur de l'an. 

Fables et cont. anc., t. 1, p. 193, et t. II, p. 229. 

Ambedeux sunt moult grans, mais charité est graindre.

Jehan de Meung, Test., v. 1849. 

Loc. Pogra m guerir ses afan

Que ja no 'n traysses pauc ni gran. 

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Pourrait me guérir sans peine que jamais je n'en tirasse petite ni grande. Gran temps a. Declaramens de motas demandas. 

Grand temps il y a. 

Adv. comp. Gran ren d' armatz ensems brugir. 

Bertrand de Born: Be m play lo. 

Beaucoup de soldats ensemble gronder.

Voyez Ren.

L'ancien italien a souvent employé gran. Des lexicographes ont dit que c'était una voce sincopata di grande; ils auraient pu reconnaître que c'était un emprunt à la langue provençale. 

CAT. ESP. Gran. PORT. IT. MOD. Grande. (chap. Gran, grans; granet o grandet, granets o grandets, graneta o grandeta, granetes o grandetes.)

2. Granmen, Grandamen, adv., grandement, beaucoup.

Car ab tot so qu' el vos hi val granmen,

Vos an il tout tan, q' en vivetz dolen.

B. Calvo: Ges no m'es. 

Car avec tout cela qu'il vous y vaut grandement, ils vous ont enlevé tant, que vous en vivez dolents. 

Aparellet se granmen d' anar al rei. 

V. de Guillaume de Baux. 

S' apprêta grandement d'aller au roi. 

De leys ni de decretz non apris anc granmens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De lois ni de décrets je n'appris oncques beaucoup. 

Melhuret... tan grandamen sanhta Glieia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 35. 

Améliora... si grandement sainte Église

Papa de Roma, Francisco, cardenal Omella, Queretes, Cretas

ANC. FR. Lor ad grantment le soen doné. 

Marie de France, t. I, p. 158. 

Quant il partit de son pays 

Pas grammant d'argent il n'avoit. Repues franches, p. 21. 

ESP. PORT. IT. Grandemente. (chap. Granmen)

3. Grandesa, Grandeza, Grannessa, s. f., grandeur, étendue, hauteur, puissance.

La grandesa de la terra. Trad. du Code de Justinien, fol. 13. 

(chap. La grandesa de la terra.)

L' étendue de la terre.

Los murs nauts de la grandesa de L coydats.

L'Arbre de Batalhas, fol. 33. 

Les murs hauts de l' étendue de cinquante coudées.

Fig. De grandeza e d' eternitat. Brev. d'amor, fol. 7.

De puissance et d' éternité. 

Charitaz cobre la grandesa dels pechaz. 

Trad. de Bède, fol. 19.

Que charité couvre la grandeur des péchés. 

Cobrira la grannessa dels peccatz. Épître de S. Jacques.

Couvrira la grandeur des péchés. 

ANC. FR. Qui toutes fois n'oublie sa grandesse, 

A ces seigneurs parlant comme maistresse. 

Histoire d'Anne de Boleyn.

CAT. Grandesa. ESP. PORT. Grandeza. IT. Grandezza.
(chap. Grandesa, grandeses. Tamé granea.)

4. Granditat, s. f., grandeur, étendue.

Cove... que la cauza haia granditat. 

En lors dimencios, granditat.

Eluc. de las propr., fol. 15 et 107. 

Il convient... que la chose ait grandeur. 

En leurs dimensions, grandeur.

ANC. FR. Sa force et sa grandité.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 149.

5. Grandir, v., lat. grandire, grandir.

Qui en loc remanra de vos tres,

Ben deu aver fin cor e ferm cossir

De totz bos aips enansar e grandir.

G. Faidit: Fortz chausa.

Qui en place restera de vous trois, doit bien avoir pure volonté et ferme pensée d' augmenter et de grandir de toutes bonnes qualités.

ANC. ESP. Grander. IT. Grandire.

 

Granat, s. m., lat. granatus, grenat.

Es faitz granatz, 

Qu'a maracde retray.

Serveri de Girone: Sitot s'es. 

Est fait grenat, qui revient à émeraude

CAT. Granat. ESP. (chap.) Granate. IT. Granato.

2. Granada, s. f., grenat.

Car aqui avia carboncles, saphirs, maracdas, dyamans, turquisas, granadas et totas manieyras de peyras preciosas. Libre de Tindal.

Car là avait escarboucles, saphirs, émeraudes, diamants, turquoises, grenats et toutes espèces de pierres précieuses. 

PORT. Granada.

 

Granissa, Granzissa, s. f., grêle. 

Granissa es gota de ploia... en l' ayre congelada.

Eluc. de las propr., fol. 137. 

Grêle est goutte de pluie... en l'air congelée. 

Gran granzissa, si co bezans, deycendet del cel. 

Trad. de l'Apocalypse, ch. 16. 

Large grêle ainsi comme besant, descendit du ciel. 

CAT. Granis. ESP. PORT. Granizo. (chap. Granís, pedra; granissada o pedregada. Granissat: beguda en gel. Ha granissat o pedregat.)

2. Gressa, Greza, s. f., grêle.

Gressa fu faita.

Li home blastemeron Dieu per la plaga de la greza.

Trad. de l'Apocalypse, ch. 8 et 16.

Grêle fut faite.

Les hommes blasphémèrent Dieu à cause de la plaie de la grêle.

3. Grandinar, v., lat. grandinare, grêler. 

Cum ades plova, ades grandine, ades neve. 

Eluc. de las propr., fol. 135. 

Comme maintenant il pleuve, maintenant il grêle, maintenant il neige.
IT. Grandinare. (chap. Granissá, pedregá.)

 

Granoilla, Granolha, s. f., du lat. rana, grenouille.

Ans que chant la granoilla.

Guillaume de Berguedan: Chanson. 

Avant que chante la grenouille. 

Peire d'Alvernhe a tal votz 

Que chanta cum granolh' en potz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Pierre d'Auvergne a telle voix qu'il chante comme grenouille en puits.

Granolha... no cura de sos filhs. Eluc. de las propr., fol. 154. 

Grenouille... ne se soucie de ses petits. 

CAT. Granota. (chap. Rana, ranes; los embrions se diuen cullerotcullerots. An alguns pobles se diu granota, granotes, per ejemple a Fórnols. Jesús Moncada va escriure El cafè de la granota. Grenouille en fransés es lo apellit de Juan Bautista, lo protagonista de Lo Perfume, Jean-Baptiste.)

rana, ranes; granota, granotes; grenouille

Grapaut, Crapaut, s. m., crapaud.

La terra que porta e noyris los porcs e los grapautz aysi ben com los reys. V. et Vert., fol. 34. 

La terre qui porte et nourrit les porcs et les crapauds aussi bien que les rois.

Serps lai ac e grapautz enviro, per totz latz. 

Roman de Fierabras, v. 2000. 

Il y eut là serpents et crapauds à l'entour, de tous côtés.

Peyra precioza engendrada el cap del crapaut.

Eluc. de las propr., fol. 159. 

Pierre précieuse engendrée en la tête du crapaud. 

Nég. expl. No t pres un grapaut.

Raimond l' écrivain: Senhors l'autr'ier. 

Je ne te prise un crapaud.

ANC. CAT. Grapalt, grapaut. CAT. MOD. Calapat (gripau). (chap. Saposapos.)

2. Crapaudina, s. f., crapaudine.

Crapaudina es peyra precioza, engendrada el cap del crapaut.

Eluc. de las propr., fol. 159.

Crapaudine est pierre précieuse, engendrée en la tête du crapaud.

Crapaudine est pierre précieuse, engendrée en la tête du crapaud.

 

Graissan, Graixant, s. m., crapaud. 

Graissans ni serps que s'amola

No m fai espaven.

Marcabrus: Pus la fuelha.

Crapaud ni serpent qui s' amoncelle ne me fait peur.

Dyable no pot suffrir la bona odor del enguen de misericordia, aytan pauc com graixant la odor de razi.
V. et Vert., fol. 74; 2e Ms.

Diable ne peut souffrir la bonne odeur de l'onguent de miséricorde, aussi peu comme crapaud l'odeur du raisin.

 

Gras, adj., lat. crassus, gras. 

Fo pus gras que calha.

Rambaud de Vaqueiras: El so que. 

Fut plus gras que caille.

Fructifica pus en magra terra que en grassa. 

Coma aquell que fay oly, que reten lo plus gras, e gieta por la caca.

V. et Vert., fol. 75 et 35.

Fructifie plus en maigre terre qu'en grasse. 

Comme celui qui fait huile, qui retient le plus gras, et jette dehors la lie.

- Fertile, fécond.

La plus grassa cauza que sia, es la terra. 

Es la terra plus grassa que res que sia.

Liv. de Sydrac, fol. 112. 

La plus grasse chose qui soit, c'est la terre. 

La terre est plus grasse que chose qui soit. 

Subst. et loc. No y reman gras ni mesquis. 

Gavaudan le Vieux: Senhors per los. 

N'y reste gras ni chétif. 

ANC. FR. S' éusse bone poule crasse. Roman du Renart, t. II, p. 259.

Un singe cras è parcréu. Marie de France, t. II, p. 191.

Ge les voi, les jengléors, 

Plus cras qu' abbés ne que priors.

Roman de la Rose, v. 2568. 

CAT. Gras. ESP. Graso. IT. Grasso. (chap. gort, gorts, gorda, gordes, que té molta grassa, greix, sagí. Gros, grossos, grossa, grosses. Sebós, sebosos, sebosa, seboses. De bon añ; majetón; com un jónec

Juaquinico MonclúsOriol Junqueraslo rey de Fransa Louis VI le Gros.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso, crassus

2. Grassament, adv., grassement.

Loc. Viure grassament. Lo novel confort. 

Vivre grassement.

ANC. CAT. Grassament. IT. Grassamente.

3. Grasset, Grazet, adj. dim., grasset, grassouillet.

Grasset e de fresca color. Brev. d'amor, fol. 55. 

Grassouillet et de fraîche couleur. 

Grazet c' ades iesca del niu.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Grassouillet qui maintenant sorte du nid. 

ANC. FR. Si le trova grasset e gros.

Roman du Renart, t. II, p. 300. 

Tant l'a trové plain e craset. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. 1, p. 44. 

ESP. Grasete. IT. Grassetto. (chap. Gordet, gordets, gordeta, gordetes; grosset, grossets, grosseta, grossetes.)

4. Grasseza, s. f., embonpoint, graisse.

Dedins ab grasseza, defora ab magreza

Eluc. de las propr., fol. 250. 

Dedans avec graisse, dehors avec maigreur. 

ANC. CAT. Grassesa. ESP. Graseza. IT. Grassezza.

5. Grais, s. m., graisse.

De grais de porc ben fondut.

(chap. De greix de gorrino ben fos: sagí, grassa que se fa aná per a fé les ensaginades o ensanginades.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

De graisse de porc bien fondue.

Loc. fig. Sel que d' autrui grays s' engrayssa. 

B. Alaman de Narbonne: No puesc. 

Celui qui de la graisse d'autrui s' engraisse. 

CAT. Grex. (chap. greix, grassa, sagí; v. engrassá.)

6. Graissa, s. f., graisse, embonpoint.

Ab graissa d'auca o de galina.

(chap. En grassa de oca o de gallina.) 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec graisse d'oie ou de poule.

De que ve la graissa el cors. Liv. de Sydrac, fol. 35. 

De quoi vient la graisse au corps. 

ESP. Grasa. (chap. Grassa, grasses.)

7. Grayshos, adj., graisseux.

Leu crema, cum sia unctuos et grayshos. Eluc. de las propr., fol. 218.

Brûle facilement, comme il soit onctueux et graisseux. 

CAT. Grexos. (chap. Greixós; engrassat, engrassats, engrassada, engrassades.) 

Junqueras; CAT. Grexos. (chap. Greixós; engrassat, engrassats, engrassada, engrassades.)


8. Engrayshament, s. m., engrais. 

Cabra... dona... so fems et urina a terra engrayshament.

Eluc. de las propr., fol. 242. 

Chèvre... donne... sa fiente et urine engrais à la terre. 

ANC. CAT. Engressament. IT. Ingrassamento. (chap. Engordimén, engreixamén, engrassamén.)

9. Engraissar, Engruaissar, v., engraisser.

La vianda del cors non deu esser per delechar ni per engraissar, mais per noyrir. V. et Vert., fol. 60. 

La sustentation du corps ne doit pas être pour delecter ni pour engraisser, mais pour nourrir.

Bueus e bocx e cabra autressi 

Engraisson tot auzel mesqui.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Boeuf et bouc et chèvre pareillement engraissent tout oiseau chétif.

Rosiers, per aiga que l' engrueis,

Non a tal briu.

A. Daniel: Sols sui. Var. 

Rosier, pour eau qui l'engraisse, n'a pas telle valeur.

Fig. L' offerenda del just engraissa l'altar.

Trad. de Bède, fol. 69.

L'offrande du juste engraisse l'autel.

De Dieu se noyriss, de Dieu se engrayssa. V. et Vert., fol. 100.

De Dieu se nourrit, de Dieu s'engraisse.

ANC. CAT. Engrassar. ESP. Engrasar. PORT. Engraxar. IT. Ingrassare.

(chap. Engrassá: engrasso, engrasses, engrasse, engrassem o engrassam, engrasséu o engrassáu, engrassen; engrassat, engrassats, engrassada, engrassades.)

 

Grasal, Grazal, Grazaus, s. m., cratère, vase, jatte.

No remanra a donar aurs ni deniers 

Ni enabs ni grasals ni candeliers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74.

Ne restera à donner or ni deniers ni coupe ni vase ni chandelier. 

Saumada de grazals, I grazal.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114. 

Charge de vases, un vase. 

En lo bacin, o en grazal. Trad. d'un Évangile apocryphe.

Dans le bassin, ou en jatte.

(Chap. Grial, grials; grela, greles; griala, griales.)

EL SANTO GRIAL EN ARAGÓN (SIGLO XV. SAN JUAN DE LA PEÑA) GRAAL

Saint-Gréal, vase fameux dans la chevalerie, et qui a fourni le titre d'un roman.

Que s' esbaic d' esguardar

Tan, que no saup demandar

De que servia

La lansa ni' l grazaus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum Persevaus.

Qui s'ébahit à regarder tellement, qu'il ne sut demander de quoi servait la lance et le Saint-Gréal.

ANC. FR. Comme icelle femme eust appareillé un grasal ou jatte plain de prunes... et ledit grasal ou jatte eust mis à son huis.

Lett. de rém. de 1416. Carpentier, t. II, col. 654.

ANC. CAT. Gresal. ANC. ESP. Grial.


Grasula, s. f., fruit de la joubarbe.

De grasula de barbaiol

Que sobre peiras estar sol.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Du fruit de joubarbe qui a coutume d'être sur les pierres.

joubarbe, grasula, barbaiol, jovibarba, barbe de Jupiter