El catalán siempre ha sido uno más de los dialectos de esta antiquísima lengua; véanse los Serments de 842 en Estrasburgo.
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
martes, 27 de enero de 2026
Pur - Espurgatori
El catalán siempre ha sido uno más de los dialectos de esta antiquísima lengua; véanse los Serments de 842 en Estrasburgo.
domingo, 28 de julio de 2024
3. 11. La cova de Santolaria.
Capítul XI.
La cova de Santolaria.
Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.
Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.
Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.
A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.
Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.
A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.
Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.
Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts.
Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.
Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.
Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.
En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.
En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.
Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua.
Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos.
- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?
En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.
sábado, 27 de julio de 2024
3. 1. Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble.
Llibre tersé.
Capítul I.
Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble.
¡Venerable antigüedat, amor del cor, encanto de la imaginassió, dessich del tems presén, gloria y honor dels pobles, de les nassions y de la humanidat, ajuntán sempre lo sel en la terra, als deus en los homens! ¡Salve! Tamé yo me alimento de la teua memoria, me exalto de les teues maravilles, magnifico a los teus héroes y contemplo estátic y ansiós lo mágic resplandó dels teus nugols arrebolats.
Mol tems fáe que Pedro Saputo dessichabe visitá los pobles historics del nostre regne; y libre ara de tota preocupassió y abans de que lo cridare alguna nova obra, va determiná satisfé la seua curiosidat.
Va visitá, pos, los antics forts dels cristians, que eren Marcuello, que al seu tems encara se conserváe, Loharre, Montearagón y Alquézar (al qsar), que tan sélebres y nomenats són a les nostres histories.
A Alquézar habíe estat en los estudians, pero no va examiná les seues antigüedats, y va volé torná mol aposta a vóreles, y mes les pintures de la iglesia. Va vore unes opossisions de segón violín de aquella capelleta de música; aon van concursá sis opossitós. Per sert que al vore la parsialidat en la que se va jusgá la habilidat comparativa dels musics, va di: "Pamema de pamemes y tot pamemes es aixó de les opossisions; una cortina que cubrix una farsa; lo cumplimén de una ley lo seu espíritu no entre a la consiensia o se quede allí y no ix als efectes. Van competí aquí les mitres y les faldes, y van guañá les faldes.» Va sabé que ñabíe recomanassions de dos siñós obispos y de una siñora de títul, habense emportat la plassa lo recomanat per esta. Per lo demés, lo milló de ells li va pareixe sol mijanot. Y encara que en gust haguere agarrat lo violín y ficat en ridícul a tots, no va volé féu pera evitá la vanidat.
De Alquézar, per está tan prop y habé volgut sempre, va puchá a la serra de Guara. Va pujá, y una vegada a la punta va mirá infinidat de pobles que se veuen, sobre tot an aquell pressiós lienzo o llansol estés desde la falda al que diuen lo Semontano. Y va di: ¿ñaurá un atre paraís a la terra? Sol falte que u entenguen y valoron los que hi viuen.
Va mirá después cap al seu lloc (poble, vila), y va saludá a sa mare, a sa padrina, a san germaneta Rosa y a Eulalia; va bachá un atra vegada al poble, y va visitá lo alcázar de aon agarre lo nom aquella mol antiga y mol noble vila.
De ahí va pujá al Sobrarbe, y va visitá la seua capital, la famosa vila de Aínsa, poble entonses de singsens veíns y ara de poc mes de sen, habén sigut cremat a la guiarra de sucessió, y enrunats fée poc los seus valens forts; sén, sin embargo, una plassa que si tinguerem gobern siríe mes respetable y forta que la de Jaca y no menos importán y nessessaria.
Va pujá tamé a San Victorián; va visitá la antiga cova dels monjos, o sigue del san; va adorá lo cos de éste pensán en Alcoraz; va venerá lo sepulcre de don Gonzalo, y dudán del de Arista, va baixá y sen va aná a Jaca, desde aon va pujá a San Juan de la Peña.
¡Oh, en quin respecte y amor va venerá les sendres dels nostres reys allí enterrats, y dels héroes que al seu costat dormen an aquell antic panteón y cova aon están les memories y tota la gloria de lo nostre regne!
Va sentí lo del vol del caball o lo salt al aire just al canto de aquella altíssima peña; va vore, meneján lo cap, les columnes, altera Troja, de que mos parle lo bon pare Briz Martínez, y al sabé de les rentes del monasteri y veén qué poc les nessessitáen los monjos, se va di per an ell: eixes rentes han de pedrels, primé pedrán a Deu, después pedrán lo món.
Tamé va pujá a la cova mes alta del monte Oruel; y después de respirá fondo va baixá per lo camí real cap a Almudévar, pero passán per Riglos, perque va volé vore los Mallos, aquelles peñes que pareixen malls o martells en renglera, en lo mánec embutit a la montaña. S’hi va atansá, y los va vore, y va pujá an ells, y en un gabiñet va escriure lo seu nom al fron del que mes erguit y solt té lo cap.
Cuan arribáe prop del seu lloc va vore una gran gentada a la part de fora, se sentíe un gran estrapalussi, brogit, crits y veus com de mando. Y ¿qué ere? No u haguere volgut vore; sego haguere vullgut está. Habíe caigut un rayo a la torre de la iglesia y la habíe inclinat una mica cap a un costat desde lo radé cos; y lligada en redol una maroma passán per damún dels edifissis de les cases hasta lo campo, estáen tots agarrats an ella y estirán pera adressala.
Així que lo van vore y van coneixe se van alegrá mol y lo van cridá, perque esperáen que en lo seu bon discurs se inventaríe alguna trassa pera animá lo intento, y li van di lo que passáe, que prou veíe ell y sentíe. Pero va dissimulá y va maná portá mes cordes y lligales a la maroma de la que estiráen; va repartí la forsa entre totes, y va di que lo llas de la torre no estáe ben ficat; y que abans de fé lo gran estiró volíe ell compóndrel. Va escalá la torre com un gat, y en una navalla va retallá la maroma sense dixali mes que una veta sana, pera que al menos puguere atribuí la desgrassia al poble. Va fé desde la teulada de la iglesia la siñal convenida, y a una veu que va doná lo encarregat de la direcsió de les forses, van estirá tots en tanta forsa y tan rápit que se va trencá la maroma y van caure tots de cul a enterra; estáe mol humida y blana y va quedá un forat mol gran, tardán tots no poc en alsás, ya que no podíen desapegás del fang. Va ploure per la tarde y tota la nit y se va umplí lo forat de aigua, y pel matí se van trobá en una bassa feta y dreta que encara al nostre tems, después de tans añs desde lo fet, se diu la bassa de la culada (que es mol pareguda a la de Fórnols, lo poble del autó).
http://www.sipca.es/censo/1-INM-TER-044-105-009/Balsa/y/lavaderos.html
https://matarranyaturismo.es/wp-content/uploads/2021/04/LA-BALSA.-FORNOLES-1.pdf?x80321
viernes, 17 de mayo de 2024
Martz - Massar
Martz, s. f., lat. martes, marte, martre.
Selhas que semblon martz
Mudan soven lur colors.
Serveri de Girone: Pus semblet.
Celles qui ressemblent à marte changent souvent leurs couleurs.
CAT. ESP. PORT. Marta. IT. Martora. (chap. Marta, Martes martes, de la familia de la mustela, fagina, furó, visón, armiño, mustelidae.)
Marvier, Marver, adj., alerte, prompt.
Trameton los messatges ben coitos e marviers.
Fan trabuquetz dobles e firens e marvers. Guillaume de Tudela.
Ils transmettent les messages bien pressés et alertes.
Font trébuchets doubles et frappants et prompts.
2. Marves, adv., immédiatement, promptement.
Diguas li m qu' a tal domna sopley,
Que jurar pot marves sobre la ley
Que 'l genser es del mon e 'l plus corteza.
Bertrand de Born: Pus li baron.
Dites lui moi qu'à telle dame je suis soumis, qu'il peut jurer immédiatement sur la loi qu'elle est la plus belle du monde et la plus courtoise.
Adv. comp. Ar es perdut qui de marves no pren.
H. Brunet: Pois l' adrechs.
Maintenant est perdu qui sur-le-champ ne prend pas.
3. Marvir, v., presser.
Marvir, amarvir. Leys d'amors, fol. 102.
Presser, donner sur-le-champ.
4. Amarvir, v., donner sur-le-champ, remettre immédiatement.
Una mot bela rauba e un palafre bai
Li a fait amarvir.
Guillaume de Tudela.
Une moult belle robe et un palefroi bai lui a fait donner sur-le-champ.
Voyez amarvir.
Maschar, Machar, v., du lat. masticatus, mâcher, broyer.
Peyshos cassans los autres han plus fortas dens..., algus autres las han mendres, empero plus espessas et unidas, et may talhans per maschar sopte lor pastura. Eluc. de las propr., fol. 155.
Poissons chassants les autres ont plus fortes dents..., quelques autres les ont moindres, mais plus épaisses et unies, et plus tranchantes pour mâcher promptement leur pâture.
Am beure aiga, o en machar pa.
Macharas sel morcel.
Liv. de Sydrac, fol. 81.
A boire eau, ou à mâcher pain.
Tu mâcheras ce morceau.
Part. pas. Maschat entre dens, es mol.
(chap. Mastegat entre les dens, es moll.)
Que la vianda sia maschada.
Eluc. de las propr., fol. 199 et 42.
Mâché entre dents, il est mou.
Que la nourriture soit mâchée.
Substantiv. Sanglotiras ses pus lo machat. Liv. de Sydrac, fol. 81.
Tu avaleras sans plus le mâché.
ESP. Mascar. PORT. Mastigar. IT. Masticare.
2. Mastegar, v., mâcher, broyer.
No li fassas per forsa mastegar alcuna causa.
(chap. No li faigues per forsa mastegá cap cosa : res.)
Eluc. de las propr., fol. 67.
Ne lui faites par force mâcher aucune chose.
Part. pas. Un pauc de sal autresi
En vostra bocca mastegat.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Un peu de sel pareillement broyé dans votre bouche.
CAT. Mastegar. ESP. Masticar. PORT. Mastigar. IT. Masticare.
(chap. Mastegá: mastego, mastegues, mastegue, masteguem o mastegam, masteguéu o mastegáu, masteguen; mastegat, mastegats, mastegada, mastegades.)
3. Masticacio, Mastigacio, s. f., lat. masticatio, mastication.
Mastigacio, cum re no haia entre dens.
Deves la mastigacio.
Eluc. de las propr., fol. 93 et 14.
Mastication, quoiqu'il n'ait rien entre dents.
Devers la mastication.
ESP. (mastigacion) Masticación. PORT. Mastigação. IT. Masticazione. (chap. Mastegassió.)
4. Mastiguatori, s. m., masticatoire.
Aministra guarguarismes e mastiguatoris. Trad. d'Albucasis, fol. 84.
Administre gargarismes et masticatoires.
ESP. (masticatorio) PORT. Mastigatorio.
5. Mascarar, v., mâchurer, barbouiller.
Fig: Hom que sa lauzor declara, l' envelezish e la mascara.
Leys d'amors, fol. 119.
L'homme qui expose son éloge, l'avilit et le mâchure.
ANC. ESP. PORT. Mascarar. (chap. Mascará, mascarás : embrutá, per ejemple en lo fullí, carbó, carbonilla, etc.)
Masclar, s. m., hameçon.
Aquest peccat, es lo masclar e la linha ab que lo pescaire de yfern prend los peyssos. V. et Vert., fol. 20.
Ce péché, c'est le hameçon et la ligne avec quoi le pécheur d'enfer prend les poissons.
(chap. Ham, hams. ESP. Anzuelo.)
Mascle, s. m. lat. masculus, mâle.
Sapchatz que antiquamen
Hom contava lo naissemen
De mascles, e de femnas, no.
(chap. Sapiáu que antigamén se contaben los naiximens de los mascles, y de les femelles, nol.)
Brev. d'amor, fol. 82.
Sachez qu' anciennement on comptait la naissance de mâles, et de femelles, non.
ANC. FR. E oscist toz les mascles en la boche de l'espée.
Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 163.
Tout mascle dont la char... ne sera pas retaillée.
Anc. Vers. de la Bible. Gloss. sur Joinville.
- Adjectiv. Masculis es aquel que aperte a las masclas causas solamen.
Gramm. provençal.
Le masculin est celui qui appartient aux choses mâles seulement.
- Par extens. Masculin.
No i aura mais motz masclez.
P. Cardinal: Al nom del.
Il n'y aura que des mots masculins.
Ieu ai motz mascles auzitz...,
E motz femenis pauzatz.
Aimeri de Peguilain: Mantas vetz.
J'ai entendu des mots masculins..., et j'ai posé des mots féminins.
ANC. FR. Et quand un papillon volle autour de la belle,
Il crie, et veut sçavoir s'il est masle ou femelle.
Premières Œuvres de Desportes, fol. 188.
CAT. Mascle. ESP. PORT. Macho. IT. Maschio. (chap. Mascle, mascles; contrari: femella, femelles.)
2. Masculin, adj., lat. masculinus, masculin.
Parlar vos ai de las paraulas masculinas e femininas.
Gramm. provençal.
Je vous parlerai des paroles masculines et féminines.
Subst. Masculis es aquel que aperte a las masclas causas solamen.
Gramm. provençal.
Le masculin est celui qui appartient aux choses mâles seulement.
CAT. Masculí. ESP. PORT. IT. Masculino. (chap. Masculino o masculí, masculinos o masculins.)
Massa, s. f., lat. massa, masse, quantité, volume.
Trobet en sa via una gran massa d'aur. V. et Vert., fol. 75.
Trouva sur son chemin une grande masse d'or.
Mas tan gran massa n'y resta.
P. Cardinal: Qui ve gran.
Mais si grande quantité il y en reste.
Presentero li gran massa de cavalers.
Tit. de 1178. Justel, pr. de la mais. de Turenne, p. 35.
Lui présentèrent grande masse de cavaliers.
ANC. FR. Li reis Alred ki ert dedenz
Od grant masse de ses parenz
Kuida desfendre la cité.
Roman de Rou, v. 6503.
CAT. Massa. ESP. Masa. PORT. IT. Massa. (chap. Massa, masses; cantidat, cantidats.)
- Adverb. Trop, beaucoup.
Ricx hom que massa vol traire.
Le Moine de Montaudon: Be m'enueia.
Homme puissant qui veut trop amasser.
So respon l' amiran: Vassal, massa parlatz.
Roman de Fierabras, v. 2519.
Ceci répond l'émir: Vassal, vous parlez trop.
Ab massa d'autres encombriers.
G. Riquier: Be m degra.
Avec beaucoup d'autres embarras.
CAT. Massa. (chap. Massa; massa poc; massa minjá, etc.)
2. Massis, Masis, adj., massif, plein.
De Joyosa lo fier Karles, rey de Paris,
No 'l poc entamenar l' elme, tan fo masis.
Roman de Fierabras, v. 4780.
De Joyeuse le frappe Charles, roi de Paris, il ne lui put entamer le heaume, tant il fut massif.
Ja que, per sa natura, sia massissa. Eluc. de las propr., fol. 157.
Bien que, par sa nature, elle soit massive.
Fig. Trobei pastora mestissa,
De joi e de sen massissa.
Marcabrus: L' autr' ier.
Je trouvai pastourelle moyenne, de gaîté et de sens pleine.
ANC. FR. Tours séures et massices. Roman du Renart, t. IV, p. 157.
(chap. Torres segures y massises.)
CAT. Massis. ESP. Macizo. PORT. Massiço, maciço. IT. Massiccio.
(chap. Massís, massisos, massisa, massises. Se fa aná tamé per a una cadena montañosa, com lo massís dels Ports de Beseit - Tortosa.)
3. Amassar, v., amasser, ramasser, rassembler, réunir.
Per aver amassar,
Volc Judas Deu renegar.
Giraud de Borneil: Honraz es hom.
Pour amasser de l'avoir, Judas voulut renier Dieu.
Sa maire calfava 'l forn,
Et amassava l' issermen.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Sa mère chauffait le four, et ramassait le sarment.
Ab sa gran ost que atrai et amassa.
Bertrand de Born: Pus Ventedorn.
Avec sa grande armée qu'il attire et rassemble.
La vianda que hom manja s' amassa tota el estomac.
Liv. de Sydrac, fol. 80.
La nourriture qu'on mange s'amasse toute dans l'estomac.
Fig. Qui tot bon pretz vol aver et amassa.
B. de Ventadour: En amar.
Qui toute bonne qualité veut avoir et réunit.
CAT. Amassar. ESP. Amasar. IT. Ammassare. (chap. Amassá, per ejemple, fortuna. Reuní, ajuntá, etc.)
4. Amas, s. m., amas, tas, collection.
Singulars e d'un amas.
Vos, flors humils, a cui fau mon amas
De mos dictatz.
Leys d'amors, fol. 41 et 34.
Singulier et d'un tas.
Vous, fleur modeste, pour qui je fais ma collection de mes compositions.
5. Amassament, Amassamen, s. m., amas, collection.
Qui 'n fai amassamen.
P. Cardinal: De selhs.
Qui en fait amas.
Seinhors, so es mos tesaurs e mos amassament.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Seigneur, c'est mon trésor et mon amas.
ANC. CAT. Amassament. ESP. Amasamiento. IT. Ammassamento.
(chap. Amassamén, amassamens.)
6. Amassaire, Amassador, s. m., thésauriseur.
Vos dic qu' es plus fins amaire,
Qu' el vostre qu' es amassaire.
T. d'Albertet et de Pierre: Peire.
Je vous dis qu'il est plus pur amant, que le vôtre qui est un thésauriseur.
Son larc donador
E just amassador.
P. Cardinal: Falsedatz.
Sont donneurs généreux et justes thésauriseurs.
ANC. FR. On est bien aise d'ouïr ceulx qui se nomment amasseurs de sagesse. Amyot, trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 411.
Ne prisent rien que l'avare amasseur.
Cl. Marot, t. II, p. 411.
ESP. Amasador. IT. Ammassatore. (chap. Amassadó, amassadós, amassadora, amassadores; acaparadó, acaparadós, acaparadora, acaparadores; es com una formiga, es un formigueta.)
Massa, Maça, s. f., lat. massa, masse d'armes, massue.
Voyez Muratori, Diss. 33; et Aldrete, p. 271.
Lo jayant una massa portava. Roman de Blandin de Cornouailles.
Le géant portait une massue.
Li dard e las massas e cotels e destral. Guillaume de Tudela.
Les dards et les masses et couteaux et haches.
Proverb. Fier petit colp de grieu massa.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Frappe petit coup de dure masse.
CAT. Massa. ESP. Maza. PORT. Maça. IT. Mazza. (chap. Massa, masses. Apellit aragonés Maza, Maça.)
2. Massola, s. f., massue, masse.
Porta pic e massola
Don son gros abdui li malh.
Marcabrus: Quan la.
Porte pic et massue dont les deux maillets sont gros.
(chap. Massola, massoles; per a cullí ameles va mol be una de goma en bon mánec. Tamé se diu com a insult: eres un massoles.)
3. Massador, s. m., assommeur, meurtrier.
Lengua forcat, massador,
B. Martin: Companho.
Fourchés de langue, assommeurs, ces faux écouteurs.
4. Massar, v., frapper, taper.
Cum les buous mais excite a labor, aquel que ara cantan que... massan.
Eluc. de las propr., fol. 46.
Puisque plus excite les boeufs au travail, celui qui laboure en chantant que... en frappant.
Part. pas. Aze... es forment massat. Eluc. de las propr., fol. 236.
L'âne... est fortement frappé.










