Mostrando las entradas para la consulta lluny ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta lluny ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 6 de febrero de 2026

25 OCTUBRE, 1349. Tomás Aguiló Forteza

EL 25 D'OCTUBRE

1349.

https://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Lluchmayor

EL 25 D'OCTUBRE 1349. Asseguda dins la cambra, La cambra de mes endins, Dona Costança, l'esposa D'en Ramon de Sant Martí

Asseguda dins la cambra,

La cambra de mes endins,

Dona Costança, l'esposa

D'en Ramon de Sant Martí,

Pròp d'una taula, ab el colze

Demunt un coxí molt rich,

S'aguantava el front, enveja

Dels llíris de son jardí.

Deu del cel! qui l' hagués vista

Aquell vespre malehit,

En que li estavan devora

Trists com ella els seus dos fills!

 

EL 25 DE OCTUBRE

1349.

Sentada junto a una mesa, en su más apartado retrete, Doña Constanza, la esposa de Ramón de Sant Martí.

Apoyado el codo en riquísima almohada, sosteníase la frente, cuya blancura envidiaran los lirios de su jardín.

Dios del cielo! quién la viera aquella malhadada noche, cuando, como ella tristes, rodeábanla sus dos hijos!


A tres anys un no arribava,

No arribava l'altre a cinch,

Y per cert que tots dos eran

Com dos ángels de garrits.

El mes grandet la tenia

Agafada p'el vestit,

Esglayat la se mirava

Demunt sa falda el petit.

¡Pobre mare que no feya

Jochs y festes als seus nins,

Perque plena d'amargura

Sols pensava en son marit!

Pensava qu'en aquella hora

Se trobava en gran perill,

Y ja a dolses esperançes

No gosava doná' abrig.

Els seus ulls li espiretjavan,

De son cor treya suspirs,

Y per molt que fés esfòrsos

No 'l tenia gens tranquil.

En Gilabert de Centellas

De ciutat havia exit,

Y en son estol, gent valenta,

S'hi contavan molts de mils.


En los tres años frisaba el uno, el otro no llegaba a cinco, y eran los dos tan bellos que semejaban dos ángeles.

Teníala el mayorcito cogida de la falda de su brial, y en su regazo el pequeño mirábala aturdido.

¡Pobre madre, que no hacía mimos ni fiestas a los hijos de su amor, porque llena de amargura pensaba sólo en su marido!

Pensaba que en aquellos instantes hallábase en terrible riesgo, y no osaba dar albergue a lisonjeras esperanzas.

Asomó el llanto a sus ojos, exhalaba dolientes gemidos, y a pesar de sus esfuerzos no conseguía recobrar el perdido sosiego.

Gilaberto de Centellas había salido de la ciudad, y componíase su mesnada de muchos millares de valientes.


La llum del sol apagada,

S'anava el cel enfosquint,

Y a la cambra un esclau mòro

Ab un ciri entra summís.

- No guaytavas a la torre?

- En vench, senyora.- ¿Y qu'has vist?

- Ran de mar fòchs que servexen

Per doná' a ciutat avís.

- ¿Y res mes?- Fayes enceses

De Lluchmajor p'el camí.

- Y dius ver? Mon còr s'esclata,

Mon còr no'm cab dins el pit.

- De pols una nigulada

S'hi veya abans, y ferits

Del sòl los férros de llansa

Hi llambretjavan sovint.

- Ah! son ells, son ells que tornan,

Son els nostres inimichs;

¿Es que venen victoriosos

O s'en venen fugitius.

Y, digués, ¿son lluny encara?

- A retronar fins aquí

No 's tardará moltes hores

La remor del seus clarins.


Apagada ya la luz del sol, ennegrecíase el cielo; y con una vela en la mano entró humildemente en la cámara un esclavo moro.

- ¿No velabas en la torre? - De allí vengo señora. - ¿Y qué viste? - Orillas del mar grandes hogueras que deben ser aviso para los de la ciudad.

- ¿Nada más? - Antorchas encendidas camino de Lluchmayor. -

¿Es cierto? Se me rompe el corazón que no cabe, no, dentro mi pecho.

- Descubríase antes espesa nube de polvo, y los hierros de las lanzas reflejaban los rayos del sol poniente.

- Ah! son ellos los que vuelven; son sin duda nuestros enemigos: mas ¿es que vienen victoriosos o es que huyen derrotados?

Y, di, ¿están lejos todavía? - Dentro de breves horas se oirá desde aquí el sonido atronador de sus clarines.


- Vés, puja, puja a la torre,

Y si 's cumpleix mon desitj,

Si mon plant el cel escolta,

No serás ja mes catiu. -


D'exir lo esclau acabava,

Quant la dama exhala un crit,

Perque 's veu devant un frare

Que l'abrassa ab frenesí.

De fèrro una cervellera,

Un arnés mitj desguarnit,

Uns esperons sanguinosos,

Cubria el ropatje humil.

Espassada la sorpresa:

- Ramon! Esposa! qu'estim...

- ¿Y el Rey? - Amor de ma vida,

¿No estavas pensant en mí?

- El Rey?... Callas, y a la boca

l'' acòstas plorant el dit?

- En Centellas comandava

No soldats, sino botxins.

- ¿Qué vols dir? - Caygut en terra...

- ¡Pobre Don Jaume! Felis,

Qu'entre el desterro o l'afronta

No ha tengut temps d'elegir.



- Ve, sube, sube a la torre, y si mis anhelos se cumplen, si escucha el cielo mis suspiros, no seras ya cautivo. -

Acababa de salir el esclavo cuando lanzó la dama un grito de terror, al ver entre sus brazos a un fraile que la estrechaba con frenesí.

Cubría el humilde ropaje un acerado yelmo, un arnés desguarnecido y unas espuelas mojadas en sangre.

- Ramón! exclamó la dama, desvanecida su sorpresa. - Esposa adorada!.... - ¿Y el rey? - Amor de mi vida, ¿no estabas pensando en mí?

- El rey... Callas y llorando me impones silencio? - Los de Centellas no eran soldados sino verdugos.

- ¿Qué dices?- Caído en tierra... - Pobre Don Jaime! - Feliz, pues no pudo escoger entre el destierro y la afrenta.



- Deu etern! ¿y la justicia

Consent tan horrible crim?

- ¿Y ha de viure sens corona

Qui en son cap corona ha vist?

- Ingrata, ingrata Mallorca!

Y l'infant? - Está ferit.

- Tot perdut! - Tot, fòra l'honra

Guanyada aquex dematí.

- Els traydors tan valerosos!

Y els faels...- Mes qu'ells ardits,

Y per cada tres dels nostres

Ne duya en Centellas vint!

Tres llansades he rebudes...

- Ah!... - Mon cavall mes de sis.

Còps d'espasa, ¿quí los conta?

Sols sé que masell n'estich.

De la sang qu'ara 'm degota

N'está aquex trispol homit;

Ja 'l veurás com vermeyetja,

Ja 'l veurás demá matí.

Venturós si a les galeres

Viu encara jo hi arrib,

Y un poch de terra sagrada

Pot esser mon derrer llit. -

- Dios eterno! ¿y tu justicia consiente tan horrible crimen? - ¿Y puede vivir sin corona quién la llevó en su cabeza?

 

- Ingrata, ingrata Mallorca! ¿Y el infante? - Está herido. - Perdióse todo! - Todo, menos la honra alcanzada en este día.

- Los traidores tan valientes! y los leales... - Más esforzados que ellos; por cada uno de los nuestros llevaba Centellas veinte!


Tres lanzadas recibí... - Ah! - Mi caballo más de seis. Golpes de espada, ¿quién pudo contarlos?

Con la sangre que mana mi cuerpo humedécese el pavimento, a la luz de la mañana le verás todo enrojecido.

Dichoso si puedo llegar con vida a las galeras, y cubre mis huesos un puñado de tierra bendecida! -


Dona Costança esmortida

No sent ja lo que li diu,

Y als nins, Don Ramon abrassa

Plorant també com un nin.

El front gelat de sa esposa

Besa ja p'el derrer pich,

Y sortint d'aquella cambra

De sang dexa un regalim.

___

Desvanécese Doña Constanza y no oye ya la voz de su marido. Don Ramón estrecha contra su corazón a sus hijos llorando como un niño.

Besa por última vez la frente helada de su esposa, y al salir de aquella cámara deja en el suelo un reguero de sangre.

Adios. Tomás Aguiló Forteza.

ADIOS! (Tomás Aguiló Forteza.)


Tomás Aguiló Forteza; Adios; ¡Cóm se mostían y cauen, Esfullades baix dels brots,


¡Cóm se mostían y cauen,

Esfullades baix dels brots,

Les flors qu'eran l'alegría

D'aquest jardí tan hermós!

Floretes blanques y blaves,

Floretes de cent colors,

Ramells no faré de voltros

Ni vendré ja a regarvos:

Adios, floretes, adios!


De lluny s'en venen les ones,

De lluny les du la maror,

Y cap n'arriba a la platja

Que totduna no s'en torn.


ADIÓS!

¡Cómo se marchitan y caen, deshojadas bajo del tronco, las flores que eran la alegría de este jardín tan bello! Florecillas blancas y azules, florecillas de cien colores, ramos no haré de vosotras, ni vendré ya a regaros. Adiós, florecillas, adiós!

De lejos vienen las olas, de lejos las lleva el temporal; ninguna hay que no se vuelva en el momento de tocar en la playa. ¿Es que buscan


¿Es que cerquen altre terra?

¿O 's qu'es perden dins els fons?

Si sabeu, mare, d'hont venen,

¿Ahont van ho sabeu vos?

Ay! ones, adios, adios!


Ja s'en van les oronelles,

Que de prest vendrán els tords,

Y aquests dias tan alegres

Serán dias de tristor!

Els penyals de neu blanquetjan,

El mestral despulla els tronchs,

Y a n'el cor també 'l despullan,

També 'l gèlan les fredors.

Adios, alegría, adios!

Aquells qui tasten la vida

Li troban un gust tan dols!

Y quant menos ho esperan

¡Qu'es d'amarch el derrer glop!

Si d'entre les mans mos fujen

Les esperançes del mon,

¿Per qué el cor d'un ple qui 'l mata

N'está sempre desitjos?

Adios, esperança, adios!

¿Per qué hi ha flors que matzinan

Quant tenen tan bon olor?

¿Per qué en lo blau de les ones

El blau del cel se confon?

¿Per qué tot crestall s'entela?


otras tierras, o es que se pierden en el fondo? Si sabéis, madre, de dónde vienen, ¿sabéis quizás a dónde van? Ay! adiós, olas, adiós!

Ya se van las golondrinas, asaz presto llegarán los tordos, y esos días tan alegres serán días de amargura! La nieve blanquea las cimas, el huracán despoja los troncos, y también al corazón despojan, también le hielan los rigores del otoño. Adiós, alegría, adiós!

Es dulce el sabor de la vida para aquellos que liban su copa, y cuando menos lo esperan, ¡cuán amargo es su último sorbo! Si de entre las manos huyen las esperanzas del mundo, ¿Por qué de un placer que le mata está siempre ansioso el corazón? Adiós, esperanza, adiós!,

¿Por qué hay flores de suavísimo olor que envenenan? ¿Por qué se parece tanto el azul de las olas al azul del cielo? ¿Por qué todo cristal se empaña?


¿Per qué tot mirall se romp?

¿Per qué han de venir les ditxes

Si venen per deixarmos?

Adios, ditxa meua, adios!

Del seu cavall que s'allunya

El trapitx qu'es ja de sórd!

Y encara derrera els àrbres

Axeca un nigul de pols.

El nigul s'escampa al ayre,

El trapitx es perd del tot;

Ja may mes sobre la terra

Tornarém a veuremós.

Adios, pera sempre, adios!

Sentiu, mare? sentiu, mare?

Aquests aglapits, qué son?

El meu còs tot s'escarrufa;

Ay, mare, quín tremoló!

¿Será ver axó que diuen,

Qu'el cá del nostre pastor,

Cada pich qu'el fosser passa,

Se pòsa a lladrar furiós?

Adios, vida meua, adios!

Allá demunt la muntanya

S'axeca una vermelló;

Si 's el sol que ja 's vol pondre,

¿Cóm axí 's pòn tan dejorn?

Els niguls vermells s'apagan:

¡Quín nigul s'en vé tan fosch!

¿Por qué se rompe todo espejo? ¿Por qué han de venir las dichas, si vienen para dejarnos? Adiós, dicha mía, adiós!

Cuán sordas llegan ya las pisadas de su caballo que se aleja! y todavía tras de los árboles levanta una nube de polvo. El polvo se esparrama por los aires, y piérdese del todo el rumor de su carrera: ya no le veré más en este mundo. Adiós, dicha mía, adiós!

Oís, madre? oís, madre? ese ruido ¿qué significa? Se estremece todo mi cuerpo. Ay! qué susto, madre! ¿Será verdad lo que dicen? ¿será verdad que el perro de nuestro pastor, lanza furiosos ladridos cada vez que pasa el sepulturero? Adiós, vida mía, adiós!

Por encima de la montana resplandece una luz roja: si es el sol que va a ponerse,
¿por qué se pone tan temprano? Las nubes arreboladas se apagan; ¡cuán negra es la que se acerca! Tan oscuro está el cielo como a la media noche. Adiós, luz del cielo, adiós!


Tot el cel es ja tan negre

Com si mitja nit ja fos!

Adios, llum del cel, adios!

Ay, mare, es meus ulls s'aclucan!

Ay, mare, preniume el pols;

¿No 's un ángel d'ales negres

Aquest qu'are m' besa el front?

Vetx una paloma blanca,

Darrera hi vola un falcó;

Y s'en pujan, y s'en pujan,

Ja no vetx a cap dels dos.

Adios, mare meua, adios!

____

Ay, madre, mis ojos se cierran! Tomadme el pulso, madre; ¿no es un ángel de alas negras el que ahora me besa en la frente? Veo una paloma blanca, y tras de ella volando un halcón; y suben, y suben, y suben; a ninguno de los dos veo ya.
Adiós, madre mía, adiós.

___



Nat en Palma de Mallorca, en l'any 1812, de D. Tomás Aguiló Cortés, també distingit poeta mallorquí, ja en sa jovenesa se dexá conduir per una extraordinaria afició a les Belles lletresy a aquesta es deu sens dupte que fós el qui iniciás en Mallorca la moderna poesia castellana, contribuint a formar ab son exemple la distingida córt de poetas qu' avuy l'honra. En l'any 1840, juntament ab D. Joseph Maria Quadrado y D. Antoni Móntis, publica la revista anomenada La Palma, primer periódich literari que ha vist la llum en aquesta illa; y en lo de 1844 fou un dels principals redactors de La Fé, revista mensual relligiosapolítica y literaria que es vá publicar per espay d'algun temps també en la capital de las Balears.

Entre les obres que 'n llengua nacional té publicades en Tomás Aguiló, son las principals: Rimas varias, colecció de poesies, en tres volums in 8.°, estampats en lo establiment tipografich de D. Felip Guasp; La agonia del Redentor, poema relligiós, un petit volum in 16; Á la sombra del ciprés, cuentos y fantasías, un altre volum in 4.°; y la are derrerament impresa que té per titol Escenas episódicas y es aplech de quadros de la passió de Jesucrist, totes eixes obres estampades en lo mateix establiment.

En aquests ultims anys ha sigut un dels mes constants y eloquents redactors de la Unidad católica, periódich que defensava la unidad relligiosa en nostra patria. En diferents revistes y calendáris poden llegirse moltes de ses poesies escrites en la materna llengua, y ja en 1852 en publicá un tomét titolat Poesies fantásticas en mallorquí, qu'es tal vegada la flor millor de sa corona de poeta. En los Jochs florals de Barcelona del any 1865 fou adjudicat lo primer accéssit de l'englantina d'òr a sa poesia El 25 d'octubre, y en los de 1867 guanyá la viola d'or y argent per la qui s'anomena Constança d'Aragó.

Regí aquest poeta per espay de tres anys la cátedra de Historia del Institut de Tarragona, y viu en el dia en Palma entregat a ses ocupacions literaries.

___

miércoles, 8 de mayo de 2024

Logar, Loguar, Lojar - Perlongar, Perlonjar, Prolonguar

Logar, Loguar, Lojar, v., lat. locare, louer, donner ou prendre en location, mettre à louage. 

Albergar los viandans paubres que no podon logar ostal.

(chap. Albergá als vianans o caminans pobres que no poden llogá (cap) hostal.)

V. et Vert., fol. 79.

Héberger les voyageurs pauvres qui ne peuvent louer gîte.

Ditz hom que, per dos poges,

Sai si logua, e lai si ven.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

On dit que, pour deux pougeois, ici il se loue, et là se vend.

Se vol de veilla logar. 

T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert. 

Se veut donner en location à vieille. 

Part. pas. Ieu soi de parlar logatz... 

Lengua logada non lassa.

P. Cardinal: De paraulas. 

Je suis mis à louage pour parler... 

Langue mise à louage ne se lasse. 

Loc. Homicidi e lauzengier,

Lengua loguat, creba mostier.

Marcabrus: Pus mos coratges. 

Homicides et médisants, mis à louage pour la langue, renverseurs de monastères. 

CAT. Llogar. ANC. ESP. Logar (MOD. Alquilar). ANC. IT. Locare. (chap. Llogá: llogo, llogues, llogue, lloguem o llogam, lloguéu o llogáu, lloguen; llogat, llogats, llogada, llogades.)

2. Logaire, Logador, s. m., lat. locator, loueur, qui prend ou donne à loyer.

Lo senher o 'l logaire de la maio. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 42.

Le seigneur ou le locataire de la maison. 

Apres dels tres ans esta hom al sagrament del logador.

Statuts de Montpellier, de 1212. 

Ensuite des trois ans on est au serment du loueur.

CAT. Llogador. (chap. Llogadó, llogadós, llogadora, llogadores.)

3. Logadier, Logatier, Locadier, s. m., mercenaire, salarié, journalier.

Els atendon la mort, co fay lo logadier la hora de sa paga.

V. et Vert., fol. 33.

Ils attendent la mort, comme fait le mercenaire l'heure de sa paye.

- Locataire.

Dengun home que sera estranh no manjara del anhel, ni degun logatier ni oste. Hist. abr. de la Bible, fol. 28.

Nul homme qui sera étranger ne mangera de l'agneau, ni nul locataire ni hôte.

Negun hoste ni negun locadier.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10. 

Nul hôte ni nul locataire. 

ANC. FR. Y a-t-il différence de demourer en une maison, où il y ait plusieurs louagiers, ou en celle où jamais personne n'ait habité? 

Macault, Trad. des Apopht., fol. 134.

CAT. Llogater. ANC. ESP. Logadero (MOD. inquilino, el que alquila. 

Chap. Llogaté, llogatés, llogatera, llogateres; inquilino, inquilinos, inquilina, inquilines).

4. Loguier, Loguer, s. m., loyer, prix, salaire, récompense. 

Bos er lo gazardo e meilher lo loguiers.

Izarn: Diguas me tu.

Bon sera le guerdon et meilleur le salaire. 

Cels que retenon a tort los loguiers de lurs messatge e dels obriers que fan lur obras. V. et Vert., fol. 15. 

Ceux qui retiennent à tort les salaires de leurs messages et des ouvriers qui font leurs ouvrages. 

De vesoa ni d' orfe enfant, 

Non pris loguier petit ni grant. 

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

De veuve ni d'enfant orphelin, je ne pris salaire petit ni grand.

No perdra so loguer. Trad. du N.-Test., S. Mat., ch. 10. 

Ne perdra pas sa récompense.

ANC. ESP.

Tu en loguer prometes me asaz mala sollada.

V. de S. Domingo de Silos, cop. 144.

CAT. Loguer. ESP. MOD. Loguero. (chap. Llogué, llogués : preu que se pague per a llogá, alquilá, alquiler, alquilers. Premio, salari, recompensa, jornal.)

5. Logation, s. f., lat. locationem, location, louage.

Instrumens de locations de maizons. 

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Actes de locations de maisons.

ESP. Locación. PORT. Locação. IT. Locazione.

6. Logazo, s. f., louage.

Si cum es de vendezo e de logazo e de totas causas que son de bona fe.

Trad. du Code de Justinien, fol. 34. 

Ainsi comme il est de vente et de louage et de toutes choses qui sont de bonne foi.

7. Conlogation, s. f., sous-location. 

Instrumens de logations..., de conlogations.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle. 

Actes de locations..., de sous-locations.

(chap. Colloga, collogues; v. collogá : llogá entre mes de un, normalmén dos, un terreno per a treballál. Collogo, collogues, collogue, colloguem o collogam, colloguéu o collogáu, colloguen; collogat, collogats, collogada, collogades.)

8. Loguadaria, s. f., louage, location. 

En loguadaria de mayos. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 41. 

En location de maisons.

9. Logadit, Loguadit, Lojadit, adj., salarié, stipendié, mercenaire. 

Sabia com era vengutz al rei Henric esser soudadiers logaditz.

V. de Bertrand de Born.

Savait comment il était venu au roi Henri (pour) être soudart stipendié.

Per messatge loguaditz. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Par message salarié.

Lojadiz, es cel que ten luoc de pastor, e non quer... salut de las armas.

Trad. de Bède, fol. 56.

Mercenaire, c'est celui qui tient lieu de pasteur, et ne cherche pas... le salut des âmes.

10. Alogar, v., louer, prendre à gages, allouer, assigner.

Aquels liais obriers

Que Dieus mes en la vinha, c' aitan det als derriers,

Can los ac alogatz, coma fetz als premiers.

Izarn: Diguas me tu.

Ces loyaux ouvriers que Dieu mit dans la vigne, vu qu'autant il donna aux derniers, quand il les eut loués, comme il fit aux premiers. 

Part. pas. fig. Quar aqui es alogada

L' amor desobre nompnada. 

Brev. d'amor, fol. 7.

Car là est assigné l'amour dessus nommé.

ANC. FR. Le seigneur peut saisir pour sa rente les bestes pasturantes sur son fonds, encore qu'elles n' appartiennent à son vassal, ains à ceux... qui ont alloué lesdites bestes.

Coutumes de Normandie, art. 67.

ANC. ESP. Alogar. IT. Allogare.

 

Logre, s. m., lat. lucrum, lucre, gain, profit. 

Sans deception et sans logre d' aver. Titre de 1059. 

Sans déception et sans lucre d'argent.

ANC. CAT. Llogre. ESP. Lucro, logro. PORT. IT. Lucro. (chap. Lucro, profit, guañ.)

2. Lograr, v., lat. lucrari, gagner, obtenir, acquérir.

Logra 

Tals morcels que pueis l' amarga.

Gavaudan le Vieux: Lo mes. 

Acquiert morceaux tels que puis (cela) lui cause amertume.

CAT. ESP. Lograr (lucrar, lucrarse). PORT. Lucrar. IT. Lucrare.

(chap. Lucrá, lucrás: yo me lucro, lucres, lucre, lucrem o lucram, lucréu o lucráu, lucren; lucrat, lucrats, lucrada, lucrades. Lográ : conseguí. 

En rumano diuen lucru : treballá: conseguí un profit : lucrás.)

3. Lucrier, adj., riche, opulent, puissant.

Mas lai on sap baro que es lucriers,

Que a IIII castels ni V entiers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.

Mais là où il sait baron qui est riche, qui a quatre et cinq châteaux entiers. 

ANC. CAT. Logrer. ESP. Logrero. (chap. Ric, potén, opulén.)

 

Loire, s. m., leurre, appât.

Can lo veira apropchar,

Lo loire deu hom lai gitar;

Pero tota hora li sovenha

Qu' el loire per la corda tenha.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand on le verra approcher, le leurre on doit là jeter; pourtant qu'à toute heure on se souvienne qu'on tienne le leurre par la corde. 

ANC. FR. Et fist tornoiement ès nues

D' ostoirs, de faucons et de grues, 

Et les fist au loirre venir.

Roman de la Rose, v. 20351.

On trouve, en ANC. CAT., Loyra.

2. Loirar, v., leurrer, attirer au leurre.

Fig. Ma domn' es tan bell' e cortes' e pros 

Que m fai loirar plus que falcos lanier. 

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

Ma dame est si belle et courtoise et méritante qu'elle me fait leurrer plus que faucon lanier.

ANC. CAT. Loyrar.

3. Aloirar, v., leurrer, allécher, attirer.

Aloirar coma falco

Et adobar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Leurrer et arranger comme faucon.

Fig. Per lo peccador aloyrar. Brev. d'amor, fol. 130.

Pour leurrer le pécheur.

Part. pas. Can lo falx es fort be aloiratz, 

E ben maniers e ben privatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand le faucon est fort bien leurré, et bien maniable et bien privé.

ANC. CAT. Aloyrar. (chap. Pasturá, doná minjá, empapussá, alimentá.)

 

Lom, Lomp, s. m., lat. lumbus, lombe, rein, longe, filet.

Als ronhos et als loms. Eluc. de las propr., fol. 95. 

(chap. Als riñons y als lloms.)

Aux rognons el aux reins. 

Vostre lombe seint. Trad. de Bède, fol. 40.

Vos reins ceints.

Dieus comandet ad aquells que sacrifiarian l' anhell pascal que senchesson be lurs loms. V. et Vert., fol. 97.

Dieu commanda à ceux qui sacrifieraient l'agneau pascal qu'ils  ceignissent bien leurs reins.

Son porc... vendre fara; deu vendre los lomps als senhors.

Cout. de Tarraube, de 1284.

Son porc... il fera vendre; il doit vendre les filets aux seigneurs. 

CAT. Llom. ESP. Lomo. PORT. IT. Lombo. (chap. Llom, lloms; llomillo, llomillos; solomillo, solomillos; desllomat, desllomats, desllomada, desllomades. Acachá lo llom : belcás per a treballá.)

 

Lombric, Lumbric, s. m., lat. lumbricus, lombric, sorte de ver.

Quan l' arma siec lai los camis estretz, 

E 'l cors es sai vianda dels lombrics. 

P. Cardinal: D' un sirventes far.

Quand l'âme suit là les chemins étroits, et le corps est ici la pâture des vers.

Lombrix de terra qui so esca a pescar ab hams.

(chap. Papaterra que son sebo per a peixcá en hams.)

Eluc. de las propr., fol. 262.

Vers de terre qui sont amorce à pêcher avec hameçons.

- Ver d'intestin.

(chap. Cuc dels budells, tripes, intestinos. Alguns com la solitaria o tenia se poden fé mol llargs y sé perillosos.)

Verms... alcus so en bestias cum lumbrix.

Auci lumbrics et verms d'aurelhas.

Eluc. de las propr., fol. 262 et 200.

Vers... aucuns sont dans les animaux comme les lombrics.

Détruit lombrics et vers d'oreilles. 

ESP. Lombriz. PORT. Lombriga. IT. Lombrico. (chap. Papaterra, papaterres: que minge o pape terra. Papatiarra, papatiarres a Valjunquera.)

2. Lombec, s. m., lombex, sorte de ver à soie.

Lombex es verm nayshent els rams de cipres, de fraishe..., e ministra seda per sa egestio. Eluc. de las propr., fol. 241.

(chap. Cuc de seda. Fique que naix a les rames o branques de siprés, o de freixa, fresno, y que “cague” seda.)

Lombex est ver naissant aux branches de cyprès, de frêne..., et il fournit soie par son évacuation.

 

Lona, s. f., lagune, mare, flaque.

(N. E. ESP. Laguna, lago, estanque, estanca; latín lacu, lacuna; alemán See; Escocia loch, lake. Chap. Laguna, lagunes; lago, lagos. CAT. Llach, llac, llacuna, estany.)

Una granda lona o 'stanh d' ayga dousa o salada.

En la terra essucha que sera entre los senhals e la lona o l' estanh o l' aiga.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 1re part., ch. 30. 

Une grande lagune ou étang d'eau douce ou salée. 

En la terre sèche qui sera entre les signaux et la mare ou l'étang ou l'eau.

 

Long, Lonc, Loing, adj., lat. longus, long, désignant l'étendue.

La pecairis s' estent aitant longa cant fon.

(chap. La pecadora se va estendre tan llarga com ere. Ocsitá pecairitz, pecairis. S'ha estés tot lo llarg qu'es.)

V. de S. Madeleine.

La pécheresse s'étend autant longue qu'elle fut.

Substantiv. Aitan a de lonc coma de larc. Liv. de Sydrac, fol. 45.

Autant a de long comme de large.

Adv. comp. Vi per un gran paviment 

De lonc en lonc la gran serpent. 

Roman de Blandin de Cornouailles.

Vit sur un grand pavé de long en long le grand serpent.

- Désignant la durée.

Lanquan li jorn son lonc en mai.

G. Rudel: Lanquan. 

Lorsque les jours sont longs en mai. 

Aissi finira ma chanso, 

E no vuelh pus longa sia.

Berenger de Palasol: S'ieu sabi' aver. 

Ici finira ma chanson, et je ne veux pas qu'elle soit plus longue. 

Adv. comp. Longa sazo ai estat vas amor

Humils e francs, et ai fait son coman. 

Cadenet: Longa sazo. 

Longtemps j'ai été envers amour humble et franc, et j'ai fait son commandement.

- Différé.

Longua paraula d'amar

Es grans enueitz, e par enjans.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Longue parole d'aimer est grand ennui, et paraît tromperie.

Ieu no 'n trob ges doas en mil 

Ses falsa paraula loigna.

A. Daniel: Lancan son passat. 

Je n'en trouve pas deux en mille sans fausse parole différée. 

Prép. L'autr'ier lonc un bosc fulhos.

Cadenet ou Thibaud de Blizon: L'autr'ier. 

L'autre jour le long d'un bois feuillu. 

Si uns si presenta 

Qu'ill denh lonc se assire.

P. Rogiers: Tan no plou. 

Si un se présente qu'elle daigne à côté de soi faire asseoir.

Prép. comp. De lonc celui qui plus li plai. 

T. de Peyrols et de Gaucelm: Gaucelm. 

A coté de celui qui plus lui plaît.

Jaufre, com ben ensegnhatz, 

Vai de lonc Brunezen sezer.

Roman de Jaufre, fol. 88.

Jaufre, comme bien appris, va auprès de Brunesent s'asseoir. 

ANC. CAT. Llonch. ANC. ESP. Luengo. PORT. Longo. IT. Lungo. 

(chap. Llarg o llarc; llargs o llarcs; llarga, llargues.)

Compar. D' un sirventes no m qual far longor ganda.

Bertrand de Born: D' un sirventes. 

D'un sirvente il ne me faut pas faire plus long délai.

Aissi vai lo vers definen,

Et ieu no 'l puesc far lonjor.

(chap. Aquí va lo vers acabán, y yo no lo puc fé mes llarg. Lonjor : mes llarg o llarc.)

Pierre d'Auvergne: Belha m' es la.

Ici va le vers finissant, et je ne le puis faire plus long.

2. Sobrelonc, adj., très long.

Jorns sobreloncs. Eluc. de las propr., fol. 109.

Jours très longs.

(chap. Sobrellarg, sobrellarc : massa llarg, mol llarg.)

3. Long, Loing, Lonh, Lung, Luenh, Lunh, adv., loin.

No m sai quora mais la veyrai, 

Quar tan son nostras terras lonh. 

(chap. literal: No me sé cuán mes la voré, ya que tan están les nostres terres llun, lluñ.)

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Je ne sais quand plus je la verrai, car tant sont nos terres loin.

Cug esser loing en Espanha, 

Preon entre Sarazis. 

Folquet de Marseille: Ja non volgra. 

Je crois être loin en Espagne, bien avant parmi les Sarrasins.

Luenh es lo castelhs e la tors 

Ont elha jay e son maritz.

G. Rudel: Pro ai. 

Loin est le château et la tour où elle gît et son mari.

D' aquest' amor son lung forsdutz.

A. Daniel: Lanquan vei. 

Je suis éconduit loin de cet amour.

Loc. Anc tan non amey luenh ni prop. 

Arnaud de Marueil: Dona sel. 

Oncques tant je n'aimai loin ni près. 

Mielhor ni gensor non sai 

Ves nulha part, ni pres ni lonh.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Meilleure ni plus belle je ne sais vers nulle part, ni près ni loin. 

Adv. comp. M' es belhs dous chans d' auzelhs de lonh. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Le doux chant d'oiseaux m'est beau de loin.

Pres e valor vezem pauc en luenh enantir.

G. Fabre de Narbonne: On mais vey. 

Mérite et valeur nous voyons peu s'avancer au loin.

Prép. comp. Menet lo ab si foras lonh del castel.

V. de G. de Cabestaing.

Le mena avec soi dehors loin du château.

Las serisias vi loing de se. 

(chap. Va vore les sireres lluñ de sí : d'ell, d'ella.)

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peirols.

Les cerises vit loin de soi. 

Fig. Lo cor de lor es long de mi. Doctrine des Vaudois.

Le coeur d'eux est loin de moi.

CAT. Lluny. ANC. ESP. Luene (MOD. lejos). PORT. Longe IT. Lungi. 

(chap. Lluñ, llun; alluñat, alluñats, alluñada, alluñades; apartat, apartats, apartada, apartades; a la quinta biscuerna; al quinto pi; allá aon nostre Siñó va pedre les abarques; alló está a pendre pel cul.)

4. Longa, s. f., longue, délai.

Adv. comp.

Be sabon qu'a la longa no i poiran pas durar. Guillaume de Tudela. 

(chap. Be saben que a la llarga no hi podrán aguantá, durá, permaneixe.)

Ils savent bien qu'à la longue ils n'y pourront pas durer.

ESP. Luenga. (chap. A la llarga. Conec algú de Valderrobres en apellit Llonga, se va casá a Beseit, té dos filles mol guapes. Encara fa vi a la manera tradissional, com u fée son sogre “lo sistellé”.)

5. Longueza, Longuessa, Longesa, s. f., longueur.

La largueza, la longueza, l' auteza e la pregundeza.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Éphésiens.

La largeur, la longueur, la hauteur et la profondeur.

Mesurec la longuessa de 1 peyra entro l' autra. Philomena, fol. 22.

Mesura la longueur d'une pierre jusqu'à l'autre.

Li longesa de la terra non part pas aquels que charitaz ajostet.

Trad. de Bède, fol. 20.

La longueur de la terre ne sépare pas ceux que charité réunit.

ANC. FR. Les bons usages... se refroidissent par longuesse de temps. Not. des Mss. de la bibl. dite de Bourgogne, p. IG. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Longueza. IT. Lunghezza. (chap. Llargaria, llargaries, tan de mida com de tems.)

6. Longeitz, Longeis, adv. de compar., plus longuement, plus longtemps.

Tot atressi cum Duransa

Pert en mar major 

Son nom, que longeis non cor. 

Richard de Barbezieux: Lo nous mes.

Tout ainsi comme la Durance perd en haute mer son nom, vu qu'elle ne court pas plus longtemps. 

Si 'l mals longeitz li dura,

Pauc viura.

(chap. Si lo mal mes tems li dure, poc viurá. En inglés, long, longer : alemán lang : länger : llarg de tems, mes llarg de tems : mes tems.)

P. Rogiers: Al pareissen. Var.

Si le mal plus longuement lui dure, il vivra peu.

7. Longas, Longuas, Lonjas, adv., longtemps.

Las! ges longas non posc sofrir l' afan.

Raimond de Salas: Si m fos. 

Hélas! longtemps je ne peux point souffrir la peine.

Adv. comp. A lonjas n'ay sufert lo fays.

Jordan de Cofolen: Non estarai.

Dès longtemps j'en ai supporté le faix.

8. Longamen, Longuamen, Lonjamen, adv., longuement, longtemps. Aissi com hom longuamen

Non pot viure ses vianda.

B. Zorgi: Atressi. 

Ainsi comme on ne peut vivre longtemps sans nourriture.

S'ieu n' ai lonjamen

Gran ben dig, no m desplatz.

Arnaud de Marueil: Ja non er. 

Si j'en ai longtemps dit grand bien, il ne me déplaît pas.

Adv. comp. La carta 'l porto VII Juzieu, 

De longamen bon amic sieu.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

La charte lui portent sept Juifs, de longtemps ses bons amis.

ANC. CAT. Llongament. ANC. ESP. Luengamente. PORT. Longamente. 

IT. Lungamente. (chap. Llargamen.)

9. Sobrelongament, adv., très longuement.

Viu sobrelongament. Eluc. de las propr., fol. 232. 

Vit très longuement.

10. Longitut, s. f., lat. longitudo, longueur. 

Fig. Per longitut... d' estudi. Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Par longueur... d'étude.

CAT. Longitut. ESP. Longitud. PORT. Longitude. IT. Longitudine. 

(chap. Longitut, longituts : llargaria, llargaries.)

11. Longinc, adj., lat. longinquus, éloigné, distant, lointain.

El loc de la seccio, sobre peyra, en las femnas, es longinc del loc de la peyra.

Fig. Aquesta operacio es pus salva e pus longinqua de flux de sanc.

Trad. d'Albucasis, fol. 32, et 33.

Le lieu de la section, sur la pierre, dans les femmes, est distant du lieu de la pierre.

Cette opération est plus sûre et plus distante de flux de sang.

ESP. Longincuo. PORT. IT. Longinquo. (chap. Alluñat, longincuo, distán, apartat.)

12. Longansa, s. f., retard, prolongation, ajournement.

Ab brau respos et ab longansa.

Aimeri de Peguilain: S'ieu fui. 

Avec dure réponse et avec ajournement.

13. Lonhdan, Lunhdan, Loindan, adj., lointain, éloigné. 

Voyez Muratori, Diss, 33.

Ja negus non er tan plazentiers,

... Ni lunhdas ni vezis,

Que ja sia de mos afars devis.

Arnaud de Marueil: Anc vas amors.

Jamais nul ne sera si agréable... ni éloigné ni voisin, que jamais il soit médisant de mes affaires.

Una non sai loindana ni vezina,

Si vol amar, vas vos no si' aclina.

La Comtesse de Die: A chantar m' er.

Je n'en sais pas une éloignée ni voisine, si elle veut aimer, qui envers vous ne soit soumise.

Fin' amors jonh e lia

Dos cors de lonhdan pais.

Peyrols: Quoras que.

Amour pur rapproche et unit deux coeurs de lointain pays.

- Adverbial. Longuement.

Si 'l mals loindans li dura,

Pauc viura.

P. Rogiers: Al pareissen.

Si le mal longuement lui dure, peu il vivra.

IT. Lontano. (ESP. en lontananza, alejado.)

14. Longar, Loingnar, Lonhar, Luenhar, Lunhar, v., éloigner, renvoyer, écarter, reculer, s'éloigner. 

Assatz par

Que loingnar 

Me volc de sa reio.

V. de Pierre Vidal. 

Il paraît assez qu'elle voulut m'éloigner de son pays.

Partic lo de si e 'l lonhet, e no 'l vesti ni l' armet. V. de Peyrols. 

Le sépara de soi et le renvoya, et ne le vêtit ni l'arma.

Que joi mi renda,

E m luenh sospirs e plors.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Qu'elle me rende joie, et écarte de moi soupirs et pleurs.

S'era reys d' Englaterr' o de Fransa, 

Lonhera m'en per far totz sos comans.

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier. 

Si j'étais roi d'Angleterre ou de France, je m'en éloignerais pour faire tous ses commandements. 

A doas legas lonhet d' aqui.

(chap. A dos legües se va alluñá d'aquí, assí, açí, astí.)

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

A deux lieues il s'éloigna de là.

- Séparer.

Tro lauzengiers crois e savais 

Nos longeran ab lors fals brais.

Rambaud d'Orange: Entre gel. 

Jusqu'à ce que médisants méchants et lâches nous séparèrent avec leurs faux cris.

Part. prés. L' esperitz

Es de lieis privatz et aizitz, 

Sitot lo cors s' en es lonhans. 

B. de Ventadour: Pel dols. 

L'esprit est d'elle familier et accueilli, quoique le corps s'en est éloignant. Fig. Que s' an' ades loinhan 

Per mielhs salhir enan.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Qu'il s'en aille incontinent reculant pour mieux sauter en avant.

Part. pas. fig. Anc no fuy tan lunhat d'amor. 

G. Rudel: Belh m' es. 

Oncques je ne fus si éloigné d'amour. 

Annet en pellerinatge en lunhada terra. 

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 15. 

Alla en pélerinage en terre éloignée.

ANC. IT. Si forte esso longiando. Guittone d'Arezzo, Lett. 30.

ANC. CAT. Lunyar. (chap. Alluñá, alluñás, anassen lluñ o llun: yo m'  alluño, alluñes, alluñe, alluñem o alluñam, alluñéu o alluñáu, alluñen. 

Yo m' en vach lluñ; yo m' aparto.)

15. Alongament, Alonhament, s. m., éloignement.

Per gran alonhament del solelh. Eluc. de las propr., fol. 134.

Par grand éloignement du soleil.

- Retard, prolongation, délai.

En breu d' ora y ven alongamens.

H. Brunet: Cuendas razos.

En peu de temps y vient retard.

Ses plus d' alongamen.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2 bis.

Sans plus de retard.

Queron inducias, so es respech e alongamen.

Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Demandent renvois, c'est-à-dire répit et prolongation.

ANC. ESP. Alongamiento. PORT. Alongamento. IT. Allungamento.

(chap. Allargamén, allargamens; prolongassió, prolongassions; prórroga, prórrogues; atrasamén, atrasamens de un juissi, retrás, retrasos.)

16. Alongui, s. m., délai, prolongation.

Paubres deu atrobar perdo

Et alongui, cant falh promessio.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Le pauvre doit trouver excuse et délai, quand promesse manque.

Alonguis de IIII mes non sia autreiatz.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 714.

Qu'un délai de quatre mois ne soit pas octroyé.

(chap. Retrás, prolongassió, prórroga, atrasamén.)

17. Alonguier, s. m., retard, retardement, délai, prolongation.

Dama, ditz En Lucatz, no fassam alonguier. Guillaume de Tudela. 

Dame, dit le seigneur Lucas, ne faisons point retardement.

No quieyras alonguier ni definida de jorn. 

No lur permet alonguier entro a dema. 

V. et Vert., fol. 68 et 71. 

Ne requiers prolongation ni assignation de jour. 

Ne leur permet délai jusqu'à demain.

18. Allongansa, Aloingnansa, s. f., prolongation, délai, allongement.

Val mais us cortes nos,

Quant ocs non trob' abondansa,

Que s'om ditz per allongansa: 

Si farai.

Azemar le Noir: Era m don. 

Mieux vaut un non courtois, quand oui n'y trouve suffisance, que si on dit pour délai: Si ferai.

Un manuscrit porte aloingnansa. 

ANC. ESP. Alonganza.

19. Alongar, Alonguar, Alonjar, Alunhar, v., allonger, prolonger.

- Désignant l'étendue.

Regnas breus qu' om non puesc' alonguar.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Rênes courtes qu'on ne puisse allonger.

(chap. Riendes curtes que no se puguen allargá.)

Las regnas alonguet al seu bausan destrier.

Roman de Fierabras, v. 170.

Les rênes allongea à son destrier bauçant.

S' alonjan e s' abrevian cum li masculin. Gramm. provençal.

S'allongent et s'abrègent comme les masculins.

- Désignant la durée.

Ab deniers dels mortz alonga al rei sa guerra.

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna. 

Avec deniers des morts il prolonge au roi sa guerre. 

Alongon las causas, e fan far grans dampnatges. V. et Vert, fol. 15.

Prolongent les causes, et font faire grands dommages.

- Retarder, différer.

Mas si m' alongues de morir, 

Ma vida for' el sieu servir.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Mais si elle me retardait de mourir, ma vie serait au sien servir.

Part. pas. Mandet que la sagrassio fos alongada entro lendema mati.

(chap. Va maná que la consagrassió fore diferida, allargada hasta en son demá de matí.)

Philomena. 

Ordonna que la consécration fût différée jusqu'au lendemain matin.

L' alonga sol meig an, 

E fa carta novela.

G. Riquier: Si m fos. 

Le diffère seulement d'un demi-an, et fait titre nouveau.

- Éloigner.

Si nos de las tendas no 'ls podem alunhar. Guillaume de Tudela. 

Si nous ne les pouvons éloigner des tentes. 

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Alongar. IT. Allungare. (chap. Alluñá de lluñ, allargá de llarg.)

20. Deslongar, Deslonhar, Deslonjar, Desluenhar, Deslunhar, v., éloigner, écarter.

Plus que serps de sicomor

M' en deslong.

Guillaume de Cabestaing: Ar vei qu'em.

Je m'en éloigne plus que serpent de sycomore.

Per descassar e per deslonhar lo diable. V. et Vert., fol. 70. 

Pour chasser et pour éloigner le diable.

En la sua desmesura,

Mi part de si, e m desluenha.

Guillaume de Saint-Didier: Bel m' es. 

Dans son mauvais procédé, elle me sépare de soi, et m'éloigne.

No s pot sebrar ni deslunhar de vos. 

P. Raimond de Toulouse: Tos temps aug. 

Ne se peut séparer ni éloigner de vous. 

Fig. De tota joia m deslonja 

Ma dona.

Peyrols: Manta gens. 

De tout plaisir ma dame m'écarte.

21. Esloignar, Eslueingnar, Eslonhar, v., éloigner, éviter.

Fig. Eslueingna de turmen

Los las.

B. Zorgi: On hom plus.

Éloigne de tourment les malheureux. 

Doncx per que s' en vai negus tarzan

Ni eslonhan d' aquelh senhor servir?

Elias de Barjols: Qui saubes.

Donc pourquoi nul s'en va tardant et évitant de servir ce seigneur?

Que d' afan 

Lo puosca anar esloignan.

B. Zorgi: Sitot. 

Que de peine je puisse aller l' éloignant.

ANC. CAT. Elongar. (chap. Evitá, apartás de, alluñás de los capsots catalanistes, aragonesos incluíts.)

22. Perlongamen, Prolongament, s. m., prolongation, délai.

Dilacio... vol dire perlongamen. V. et Vert., fol. 12.

(chap. Dilassió... vol di prolongamén.)

Dilatation... veut dire prolongation. 

Senes prolongament, devon enquerir e cercar lo tort.

Cout. de Tarraube, de 1284. 

Sans délai, ils doivent enquérir et chercher le tort. 

ANC. CAT. Prolongament. ESP. Prolongamiento. PORT. Prolongamento. 

IT. Prolungamento. (chap. Prolongamén, prolongamens; prolongassió, retrás, prórroga, etc.)

23. Prolongacio, s. f., prolongation, allongement.

Abreviament et prolongacio.

(chap. Abreviamén y prolongassió.)

Eluc. de las propr., fol. 126.

Abrégement et prolongation.

CAT. Prolongació. ESP. Prolongación. PORT. Prolongação.

IT. Prolongazione, prolungazione. (chap. Prolongassió, prolongassions.)

24. Perloinjansa, s. f., retard, prolongation.

Que om la reda ses tota perloinjansa.

Traité de la Pénitence, en prov., fol. 59.

Qu'on la rende sans aucun retard.

25. Perlongar, Perlonjar, Prolonguar, v., lat. prolongare, prolonger, différer, retarder.

Perlonga de jorn en jorn d' enansar sa via. Liv. de Sydrac, fol. 128. Diffère de jour en jour d'avancer son chemin. 

Non perlongues ton do als frachuros. V. et Vert., fol. 81.

Que tu ne diffères pas ton don aux indigents. 

Part. pas. Per so car lo cosselh era prolonguat. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

Parce que le conseil était prolongé. 

Esperansa perlonjada. Trad. de Bède, fol. 58.

Espérance prolongée. 

ANC. CAT. Perlongar. CAT. MOD. Prolongar. ESP. PORT. Perlongar, prolongar. IT. Prolungare. (chap. Prolongá: prolongo, prolongues, prolongue, prolonguem o prolongam, prolonguéu o prolongáu, prolonguen; prolongat, prolongats, prolongada, prolongades.)