Mostrando las entradas para la consulta justissia ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta justissia ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 1 de octubre de 2024

Podar - Omnipotencia

 

Podar, v., lat. putare, tailler la vigne, les arbres.

Es temps de podar aybres et vinhas. Eluc. de las propr., fol. 129.

(chap. Es tems de podá abres y viñes.)

Est temps de tailler arbres et vignes

Hom adoncx poda las vitz 

Et autres albres.

Brev. d'amor, fol. 46. 

Alors on taille les vignes et autres arbres.

Part. pas. Podatz et de superfluitatz purgatz.

Vitz podadas en temps degut. Eluc. de las propr., fol. 217 et 225. 

Taillés et de superfluités purgés. 

Vignes taillées en temps dû. 

ANC. FR. Laquelle vigne j'ai podée, fossée, vinée et gouvernée.

Lett. de rém. de 1469. Carpentier, t. III, col. 326. 

CAT. ESP. PORT. Podar. IT. Potare. (chap. Podá: podo, podes, pode, podem o podam, podéu o podáu, poden; podat, podats, podada, podades.)

2. Podador, s. m.. lat. putator, vigneron, tailleur de vignes.

Boviers e fotiadors, 

Podador, ortolas.

G. Riquier: Pus Dieu.

Bouviers et terrassiers, vignerons, jardiniers. 

A manieira de podador 

Podadoira portan.

Brev. d'amor, fol. 46. 

A manière de vigneron serpe portant.

CAT. ESP. PORT. Podador. IT. Potatore. 

(chap. Podadó, podadós, podadora, podadores.)

3. Podadoira, s. f., du lat. putatorius, serpe, serpette.

A manieira de podador

Podadoira portan.

Brev. d'amor, fol. 46.

A manière de vigneron serpe portant.

CAT. Podadora. ESP. Podadera. PORT. Podadeira. 

(chap. Podadora, podadores : navalla de podá; en fransés se li diu serpe y serpette, té la forma de serp, serpeta.)

Podadora, podadores : navalla de podá; en fransés se li diu serpe y serpette, té la forma de serp, serpeta

Poder, s. m., pouvoir, puissance, autorité, juridiction.

Quora us tenrai en mon poder?

La Comtesse de Die: Estat ai.

Quand vous tiendrai-je en mon pouvoir? 

Vol en Gascoign' intrar 

Ab tal poder de genz 

Que murs ni bastimenz 

Non o puesca suffrir.

B. Calvo: Mout a que. 

Il veut en Gascogne entrer avec telle puissance de gens que mur ni bâtiment ne puisse supporter cela. 

Loc. Ieu non ai ges poder

Que m puesca d' amor defendre.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Je n' ai point pouvoir que je puisse me défendre d'amour.

Denant aquel jutge deu esser faitz lo plaitz en cui poder es la tenesos.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Devant ce juge doit être fait le plaid sous l' autorité duquel est la propriété.

Qui risien a tut lor poder. V. de S. Honorat. 

Qui riaient de tout leur pouvoir.

S' en re faill, fatz o per non poder. 

Rambaud de Vaqueiras: Savis. 

Si je faux en rien, je le fais par non pouvoir. 

Prép. comp. Lieis cui ador,

Qu' es aurs en poder d' estaing.

Perdigon: Be m dizon. 

Celle que j'adore, qui est or en comparaison d'étain.

Adv. comp. Enaus son ric pretz, quascun dia, 

de mon poder.

Guillaume de Saint-Didier: El mon non.

J' exalte son brillant mérite, chaque jour, de mon pouvoir.

(chap. Poder, poders.)

2. Poder, v., pouvoir, avoir la puissance, la force.

Non puesc mal dir de lieis, quar no i es ges.

B. de Ventadour: Be m'an. 

Je ne puis dire mal d'elle, car il n'y est point. 

Partirai m' en ieu? Non, qu'ieu non poiria.

Aimeri de Sarlat: Fis e leials. 

M'en séparerai-je? Non, vu que je ne pourrais pas.

ANC. FR. Respundi Saül: Ne te poz pas à lui cupler.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 22.

CAT. ESP. PORT. Poder. IT. Potere. (chap. Podé, pugué: puc, pots, pot, podem, podéu, poden; pogut, poguts, poguda, pogudes.)

3. Poderos, adj., puissant, maître, possesseur, efficace, libre.

A la destra de Dieu, lo payre totz poderos. V. et Vert., fol. 6. 

A la droite de Dieu, le père tout-puissant. 

Siei fag plus poderos de poder 

Qu' els autres fagz fazian desvaler. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Ses faits plus efficaces de pouvoir qui les autres faits faisaient diminuer de prix. 

Poderos de son corps e de pes e de mans. V. de S. Honorat. 

Libre de son corps et de pieds et de mains. 

Del fugir no sui ges poderos.

Le moine de Montaudon: Aissi cum. 

Du fuir je ne suis point maître. 

Poderos l' en fare. Titre de 1067. 

Possesseur l'en ferai. 

CAT. Poderos. ESP. PORT. IT. Poderoso. 

(chap. Poderós, poderosos, poderosa, poderoses.)

4. Poderatge, s. m., puissance, pouvoir.

Trop demostra ves mi son poderatge. 

Pierre d'Auvergne: D' un bon vers.

Trop démontre envers moi sa puissance.

Doncs pos avetz en mi plan poderatge, 

Amor, merce!

Le moine de Foissan: Be m'a. 

Donc puisque vous avez sur moi plein pouvoir, Amour, merci!

5. Poderozamens, adv., puissamment, vigoureusement.

Los homes poderos poderozamens suffriran lurs turmens.

V. et Vert., fol. 90.

Les hommes puissants puissamment souffriront leurs tourments.

CAT. Poderosament. ESP. PORT. IT. Poderosamente. 

(chap. Poderosamen.)

6. Potestat, Podestat, Pozestat, Poestat, Postat, s. f., lat. potestatem, puissance, autorité, juridiction.

En lor podestat lo tornaran. Titre de 1025. 

En leur puissance le replaceront. 

Filla 's al rei qui a gran poestat. Poëme sur Boèce.

Fille elle est au roi qui a grand pouvoir. 

Si recobrar lo pot en la sua potestat. Tit. de 1059. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 230. 

Si recouvrer il le peut en sa puissance.

- Podestat, potentat, gouverneur, magistrat souverain. 

Les Romains ont employé potestas dans ce sens.

An Fidenatum Gabiorum que esse potestas?

Et de mensura jus dicere?

Juvenal, Sat. 10. 

Mites praestare dominos potestatesque exorabiles.

Pline, lib. XXIX, cap. 4.

Sed jussit potestas officialem suum magna severitudine coerceri.

Apulée.

Comtes e reys, ducs et emperadors 

E manh baro e manta poestat 

Vey guerreyar.

Folquet de Romans: Quan lo. 

Comtes et rois, ducs et empereurs et maints barons et mainte puissance je vois guerroyer. 

Elegron poestatz 

Per que entr' els fos patz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Ils élurent gouverneurs pour qu' entr' eux fût paix.

- Autorité des magistrats, justice.

Atressi lo libertz non pot clamar son patron en plait ses mandament de la poestat. Trad. du Code de Justinien, fol. 3. 

Pareillement l'affranchi ne peut appeler son patron en cause sans l'autorisation de la justice.

ANC. FR. Rei nus dune ki sur nus ait poested. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 9. 

Vos don de chanter poesté. Roman du Renart, t. 1, p. 123.

Sans supériorité et légitime potesté. Monstrelet, t. 1, fol. 59.

CAT. Potestat. ESP. Potestad. PORT. Potestade. IT. Potestà, potestate, potestade, podestà, podestate, podestade. (chap. Potestat, potestats.)

Doña Filipa, trobada pel home en lo seu amán, cridada a juissi, en una rápida y divertida resposta conseguix la libertat y fa cambiá les leys.

7. Poestados, adj., puissant.

No seran per els asebelitz

Ni visitatz ni aculhitz,

Si non eron poestados.

P. Cardinal: Can vey.

Ne seront par eux ensevelis ni visités ni accueillis, s'ils n'étaient puissants.

8. Poestadit, adj., puissant, affermi.

Anc non fui 1 jorn senher poestaditz. Guillaume de Tudela.

Oncques je ne fus un jour seigneur affermi. 

ANC. FR. Tant cum il fu si poestis, 

Edelsi fu bien sis amis. 

Ki donc ert reis poistifs. 

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 77 et 511.

9. Potestatiu, adj., potestatif, facultatif.

Autra condicio es que hom apela potestativa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62.

Autre condition est qu'on appelle facultative.

(chap. Potestatiu, potestatius, potestativa, potestatives : facultatiu, facultatius, facultativa, facultatives.)

10. Poyssans, adj., puissant.

Sitot s' es sobeirans reys poyssans.

P. Cardinal: Us sirventes. 

Quoiqu'il soit suprême roi puissant.

11. Poschable, adj., possible. 

Totas causas... poschablas al crezent. Trad. de Bède, fol. 57. 

Toutes choses... possibles au croyant.

(chap. Possible, possibles.)

12. Apoestat, Apposestat, s. m., potentat, souverain, dominateur.

Mans reys e mans apoestatz

A mes en heretgia.

Conquist ay terras e regnatz,

Mantz ducz e mantz apposestatz. 

V. de S. Honorat.

Maints rois et maints potentats il a mis en hérésie.

J'ai conquis terres et royaumes, maints ducs et maints souverains.

(chap. potentat, potentats, potentada, potentades; soberano, soberanos, soberana, soberanes; dominadó, dominadós, dominadora, dominadores.)

13. Apoderar, v., surpasser, subjuguer, soumettre.

Tot atressi com la clardatz del dia 

Apodera totas autras clardatz, 

Apodera, domna, vostra beutatz,

Al meu semblan, totas cellas del mon. 

G. Faidit: Tot atressi. 

Tout pareillement comme la clarté du jour surpasse toutes autres clartés, dame, votre beauté surpasse, au mien avis, toutes celles du monde. Amors apodera e vens 

Paubres e manens.

Aimar de Rocaficha: Si amors. 

Amour soumet et subjugue pauvres et riches. 

Part. pas. Vol ades tener aunitz 

Sos vezis ni apoderatz. 

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Veut incessamment tenir ses voisins honnis et subjugués. 

CAT. ANC. ESP. PORT. Apoderar. (chap. Apoderá, apoderás: yo me apodero, apoderes, apodere, apoderem o apoderam, apoderéu o apoderáu, apoderen; apoderat, apoderats, apoderada, apoderades.)

14. Apoderamen, s. m., autorité, puissance, pouvoir.

Los apoderamens

C' avian li diable.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les pouvoirs qu'avaient les diables.

ESP. Apoderamiento. (chap. Apoderamén, apoderamens; apoderassió, apoderassions; autoridat, poder.)

15. Apoderir, v., maîtriser, dompter.

Ab ardimen apoderisc l' esglai.

Folquet de Marseille: S' al cor. 

Avec hardiesse je dompte l'effroi.

16. Apoderamen, adv., puissamment, en maître, vigoureusement, impétueusement.

Ab vassal bon de conquerimen 

Vegna (venga) cascus apoderamen. 

Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes. 

Qu'avec vassal bon pour conquête vienne chacun impétueusement.

ESP. Apoderadamente. (chap. Apoderadamen : en poder.)

17. Despoder, s. m., impuissance, dénuement, infirmité.

Quant ac estat lonc temps en aquel despoder.

Vilhesa e despoders la rendon enviosa. V. de S. Honorat.

Quand il eut été long-temps dans ce dénuement.

Vieillesse et infirmité la rendent envieuse.

18. Despoderat, adj., sans force, infirme.

Avia long temps estat despoderatz el lieg. V. de S. Honorat.

Il avait longtemps été infirme au lit.

CAT. Despoderat. ANC. ESP. Despoderado. 

(chap. Despoderat, despoderats, despoderada, despoderades : dolén, dolens, dolenta, dolentes; malal, malals, malalta, malaltes.)

19. Dezapoderar, v., affaiblir, atténuer, rendre impuissant, infirme, malheureux.

Que se dezapodera totz, e ven en felloneza de cor. V. et Vert., fol. 13. Qui s' atténue tout, et vient en félonie de coeur. 

Part. pas. Destruitz es hom desapoderatz. 

P. Cardinal: Ges ieu no. 

Est détruit homme rendu impuissant. 

Subst. Per so conosc qu' es dan e deshonors 

Qui non acora 'ls dezapoderatz.

Pons de Capdueil: Aissi cum selh. 

Par cela je connais que c'est dommage et déshonneur qui n'encourage pas les malheureux. 

Vai dir al desapoderat. Brev. d'amor, fol. 155.

Va dire à l' infirme.

CAT. ESP. PORT. Desapoderar. (chap. Desapoderá, desapoderás : afluixá, afluixás, atenuá, atenuás, tornás impotén, dolén.)

20. Despostadit, Despoestedit, adj., dépossédé, privé.

Vius n' er despostadit.

G. Riquier: Qui m disses.

Vivant il en sera privé.

Del castel de Belcaire m'an despoestedit. Guillaume de Tudela. 

Du château de Beaucaire ils m'ont dépossédé.

(chap. Desposseít, desposseíts, desposseída, desposseídes; v. desposseí : traure lo poder, la possessió.)

21. Empoestamen, s. m., autorité, puissance, pouvoir. 

Havia lo diables grans empoestamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Le diable avait grands pouvoirs.

22. Sobrapoderar, v., surmonter, subjuguer.

Ans qu' el desiriers m' aussia 

Que m sobrapodera e m vens. 

Berenger de Palasol: Dona s'ieu. 

Avant que me tue le désir qui me surmonte et me subjugue.

23. Potencia, s. f., lat. potentia, puissance, faculté, propriété, force.

Las virtutz o potencias sensitivas. Eluc. de las propr., fol. 76. 

Les propriétés ou facultés sensitives.

CAT. ESP. PORT. Potencia. IT. Potenzia. (chap. Potensia, potensies.)

24. Potencial, adj., potentiel, virtuel. 

De lors virtutz potencials. 

Per sa potencial et actual freior.

Eluc. de las propr., fol. 13 et 137. 

De leurs propriétés virtuelles. 

Par sa potentielle et actuelle froideur.

CAT. ESP. Potencial. IT. Potenziale. (chap. Potensial, potensials.)

25. Potencialment, adv., potentiellement, virtuellement. 

Materia... si es de fayt ab la una forma, es potencialment ab sa contraria. Eluc. de las propr., fol. 130. 

Matière... si elle est de fait avec l'une forme, elle est virtuellement avec sa contraire. 

CAT. Potencialment. ESP. Potencialmente. IT. Potenzialmente.

(chap. Potensialmen.)

26. Inpotens, adj., lat. impotens, impotent, impuissant.

Degasta la humor natural de las mas, et las ret... inpotens ad obrar.

Eluc. de las propr., fol. 95.

Détruit l'humeur naturelle des mains, et les rend... impuissantes à travailler. 

CAT. Impotent. ESP. PORT. IT. Impotente. 

(chap. Impotén, impotens, impotenta, impotentes.)

27. Inpotencia, s. f., lat. impotentia, impuissance.

Donc no es inpotencia..., mas inpossibilitat.

Inpotencia de volar.

Eluc. de las propr., fol. 5 et 145. 

Donc ce n'est pas impuissance..., mais impossibilité. 

Impuissance de voler.

CAT. ESP. PORT. Impotencia. IT. Impotenzia. 

(chap. Impotensia, impotensies.)

28. Possibilitat, s. f., lat. possibilitatem, possibilité.

Supportar los carx de la guerra... juxta lor possibilitat.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 421.

Supporter les charges de la guerre... selon leur possibilité.

La possibilitat del liament del bras. Trad. d'Albucasis, fol. 52.

La possibilité de la ligature du bras.

CAT. Possibilitat. ESP. Posibilidad. PORT. Possibilidade. IT. Possibilità, possibilitate, possibilitade. (chap. Possibilidat, possibilidats.)

29. Possible, adj., lat. possibilem, possible.

Segon que a tu es miels posible. Trad. d'Albucasis, fol. 13.

Selon qu'à toi il est mieux possible.

Causa deguda e possibla. Arbre de Batalhas, fol. 77. 

Chose due et possible.

CAT. Possible. ESP. Posible. PORT. Possivel. IT. Possibile.

(chap. Possible, possibles.)

30. Impossibilitat, Inpossibilitat, s. f., lat. impossibilitatem, impossibilité. El s' escusa per raso de impossibilitat. Arbre de Batalhas, fol. 169. 

Il s'excuse par raison d' impossibilité.

Aytals operacios inporto inpossibilitat. Eluc. de las propr., fol. 5.

Pareilles opérations emportent impossibilité. 

CAT. Impossibilitat. ESP. Imposibilidad. PORT. Impossibilidade.

IT. Impossibilità, impossibilitate, impossibilitade. 

(chap. Impossibilidat, impossibilidats.)

31. Impossible, Inpossible, adj., lat. impossibilem, impossible. 

No lor seria pas impossible de demorar en patz.

Arbre de Batalhas, fol. 72.

Ne leur serait pas impossible de demeurer en paix. 

Alcunas meravilhas, las quals semblan naturalmens inpossiblas.

Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 17. 

Aucunes merveilles, lesquelles semblent naturellement impossibles.

CAT. Impossible. ESP. Imposible. PORT. Impossivel. IT. Impossibile.

(chap. Impossible, impossibles.)

32. Omnipotent, adj., lat. omnipotentem, omnipotent, tout-puissant. 

Zo 's la justicia al rei omnipotent. Poëme sur Boèce. 

(chap. Aixó es la justissia del rey omnipotén.)

C'est la justice du roi tout-puissant.

El nom de Dieu qu' es paire omnipotens.

G. Anelier de Toulouse: El nom de. 

Au nom de Dieu qui est père tout-puissant.

Subst. Laisan Deu lo grant omnipotent. Poëme sur Boèce.

Ils laissent Dieu le grand tout-puissant.

So que l' omnipotentz a volgut ordenar. V. de S. Honorat. 

Ce que le Tout-Puissant a voulu ordonner.

ANC. FR. Prier à Dieu omnipotent. Marie de France, t. II, p. 393.

Luy sacrifioient comme à leur Dieu omnipotent. Rabelais, liv. IV, ch. 58.

Quant la puissance omnipotente 

Créa les cieulx comme parfaict.

J. Marot, t. V, p. 306. 

CAT. Omnipotent. ESP. PORT. Omnipotente. IT. Onnipotente.

(chap. omnipotén, omnipotens, omnipotenta, omnipotentes.)

33. Omnipotencia, s. f., lat. omnipotentia, omnipotence, toute-puissance. La omnipotencia de Dieus. Eluc. de las propr., fol. 5. 

(chap. La omnipotensia de Deu.)

L' omnipotence de Dieu.

CAT. ESP. PORT. Omnipotencia. IT. Onnipotenza. 

(chap. Omnipotensia, omnipotensies.)

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.


Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 15. Del pleite al sol.

Capítul XV.

Del pleite al sol.


Este capítul, discreto lectó, no voldría que lo llixgueres, perque dirás: trufa, trufa: y ya veus que aixó es contra lo meu crédit y la estimassió del llibre. Be me hay dit a mí mateix, que no debía escríureu; pero me hay contestat, que yo no ting la culpa de que la tradissió haigue conservat este fet. Y pera descárrec de la meua consiensia ting que manifestá que yo, u crega o no u crega, si ha passat, potsé no va sé a Almudévar, pos ña qui u atribuíx a datres pobles. Anem al cas.

Diuen, pos, que mentres Pedro Saputo va está a la Cort, van ficá los del seu poble un pleite al sol, y que cuan va arribá de Saragossa y después que lo van saludá tots, lo van cridá un día a la plassa aon estáe ajuntat lo poble, y li va di un del consell:

- En mol dessich, oh fill, lo nostre Pedro Saputo, esperabem la teua vinguda a la vila pera donát cuenta de una cosa que ham fet y que tú en la teua molta agudesa y sabiduría mos has de ajudá a portá a bon terme y final cumplimén. Has de sabé que fará un mes vam ficá un pleite al sol... tal com va sentí aixó Pedro Saputo, va di:

- ¡Pleite al sol! Y va contestá un de la plassa: 

- Pleite al sol, sí, pleite al sol; perque sempre mos ferix de frente al camí de Huesca. ¿Anem cap allá? Mos ferix la cara; ¿Tornem de allá?, mos torne a ferí la cara. Y l’atre día a Simaco Pérez y a Calisto Espuendas los va passá que de tan feríls lo sol se van quedá segos; y com aixó ya ha passat atres vegades no volem que mos passo a tots, avui un, demá dos, perque después los de atres pobles mos farán momos y mos dirán ullets, garchos y guiñosos. Per naixó ham ficat un pleite al sol, y hasta que lo guañem y no mos ferixque mes de cara al camí de Huesca, no ham de pará. Y ya pots, tú que eres tan espabilat y tan aquell, mirá de fé que aixó no se pergue y traballá en los juches y lletrats, que be los paguem, que yo vach doná l’atre día una ovella mamia que me va tocá per als gastos.

- Pero, siñós, va di Pedro Saputo: ¿es possible que haigáu caigut a la mengua que estáu dién? ¿Pleite al sol hau ficat? ¿Qué dirán los atres pobles?

- Que diguen lo que vullguen, va contestá un atre bárbaro de la gentada; mes val que diguen aixó que no tornamos cèlios com aquell de Tortosa que cante en lo noi y lo mut de Ferreríes, y después no valgam pera res mes que fé bona música y fandangos, y mos faiguen la figa y no u veigam. Y ya pots traballá, sinó a volá d'icho puesto, que pareix que desde que has estat a la Cort del Rey ya no te coneixem. Y an estes paraules ne van seguí datres mes altes, acaloranse la gen de modo que Pedro Saputo va habé de sedí, y fen siñal de volé parlá, se van assossegá y van callá, y ell los va di:

- Yo tos dono paraula que lo pleite se acabará pronte, que no durará ni una semana, y que lo guañarem.

- ¡Be! ¡Be! ¡Viva Pedro Saputo! Y se va desfé la junta. Va preguntá quí ere lo lletrat que defeníe a Almudévar, y va aná a vores en ell y les demés pesses de aquell ajedrez.

Lo lletrat, despert com un mussol, li va di que efectivamen li habíen demanat los de Almudévar que los escriguere una demanda y querella contra lo sol, perque los feríe de cara cuan veníen cap a Huesca y cuan sen entornáen al poble, y que li volíen ficá un pleite; que primé los va di que ere un disparate, pero que no va pugué disuadíls; que después los va volé acolloná en los gastos que vindríen, y que an aixó habíen contestat que no faltaríen dinés; y que en efecte después habíe sapigut que se escotaben y reuníen una cantidat mol considerable. Per esta relassió va vore Pedro Saputo que no ñabíe estafa o malissia; sen va enriure en lo lletrat, y se va está passeján per allí dos díes, y al tersé per la tarde sen va entorná cap a Almudévar discurrín lo modo de eixí del pas, dixán als del seu poble per sabocs hasta la consumassió dels siglos.

Va convocá al poble per lo matí, y los va di desde unes pedres que habíen sigut los solamens y lo peu de una creu: 

- Fills de Almudévar, tos partissipo que ham guañat lo pleite al sol... No tos abalotéu; escoltéu: ya no tos tornaréu segos, ni tos podrán di ullets o garchos, perque no u siréu mai mes. La cosa ha passat de esta manera. Después de vore lo que se va alegá de la nostra part y lo que va contestá la contraria, vach aná a la justissia y li vach parlá llárgamen de la tirria que mos té lo sol, de lo tossut que es, mos ferix sempre de cara; y a forsa de les meues reflexions ha sentensiat al nostre favor; y yo, agarrán una copia de la sentensia, me la vach ficá an esta burchaqueta secreta del meu gabán, y diu aixó:

(¡Cóm van eixecá lo cap y obríen la boca pera sentíu!):

"A la siudat de Huesca, als set díes del mes de novembre del añ a Nativitate mil y tans deu catorse, yo la justissia, alcalde, corregidó, tribunal y definidó de causes, pleites y querelles de la terra y los planetes del sel; a la instansia que se seguix per lo consell y vila de Almudévar contra lo procuradó Benito Camela nomine y de part del sol de España; atento al que per les dos parts se ha alegat, y remitínme al prossés en tot cas tam in preses quam in futurum, declaro y fallo a justissia, ley, consiensia, y raó, y a nom y veu de la católica Majestat del Rey lo nostre Siñó (que Deu lo guardo), que lo consell y vila de Almudévar no demane cap gollería ni lo que diuen cotufas al golfo, peres al olm, sino lo que fa mols añs y hasta siglos que van pugué demaná en lo mateix dret y justissia que ara, y que lo sol de dabán no sigue osat de feríls de cara cuan vaiguen cap a Huesca y cuan sen entornon per lo matí...»

Aquí no va pugué ya aguantás la multitut, y van tirá los sombreros al aire cridán: ¡Viva Almudévar! ¡Viva Pedro Saputo! Y va durá un rato la alifara y selebrasió de la victoria.

Així que se habíen desfogat, va continuá Pedro Saputo y los va di: 

- Ara de eixes perres que hau arreplegat, que segons hay calculat passe de mil libres jaqueses, se podríe fé un pou de pedra pera tindre aigua abundán y bona a tot hora y tems, en una bassa, de la que se podríe passá l'aigua del sel después de aclarida y desenterbolida, com al Mas de Torubio de Queretes.

Mas de Torubio, pozo, pou, finca, Cretas, Queretes, viña, viñedo

- ¡No, no!, va cridá una veu de la turba. ¿Aigua dius? Hasta la del sel mos fa nosa. Si hagueres dit una fon o un pou manantial de vi, entonses sí que hagueres assertat; pero d'aigua, ¡mal empleades perres! 

En un atra cosa u podem empleá. Escoltéu lo que passe: per ahí se están sorsín los muros y arruinanse a tota pressa, y día y nit tenim lo poble ubert; que se reforson los muros y faiguem unes portes ben fortes pera tancá de nit pera que no entron los lladres y no torno a passá lo fet de la semana passada, que van entrá a micha nit, van matá gossos, van assustá a la comare y al forné vell, y se van emportá a la filla de Jorge Resmello, a la Resmella, pos ya la coneixíeu; y la tornarán, sí, gora un rasco, o la dixarán que no valdrá pera res. Aixó es lo que ham de fé en eixes perres. Y van aplaudí tots al que aixó va di; y Pedro Saputo va callá, va eixecá los muscles, y sen va aná cap a casa seua, imaginán la ligeresa y fassilidat del vulgo, que igual aclamáe en vives com amenassáe de mort.

Pero, en efecte, lo lectó té que atindres al que hay dit al prinsipi: 

a sabé, que este fet es puro cuento, perque tanta simplissidat, tanta gran tontería, no cap a homens que caminen en dos peus y tenen los ulls a la cara. Ña qui assegure que van sé los de Loharre los del pleite al sol, uns atres diuen que los de Beseit, al Matarraña; yo dic lo mateix. Y tamé u hay sentit de un poble de Galissia y de dos de Andalusía. Pero de éstos y de tots, lo dit, dit. Conque lo lectó se servirá tindre este capítul per no escrit; de lo contrari lo acuso de roín y burlón y enemic de la pas dels pobles.

3. 10. De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.

Capítul X.

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.


Habíe sentit que los de Barbastro reedificaben o ampliaben la capella del Puch, y va aná cap allá a oferí lo seu pinsell si trataben de pintala. Y apenes va arribá, va tindre curiosidat de vore la fon de Matacroc y va eixí cap al riu. Be va está an aquella siudat en los estudians, y com no se separáen may pera aná ell a soles, ara va refé les seues antigues passes.

¡Cuán se va alegrá de vore aquella fon y aquelles grades aon va passá la nit, y se va minjá lo pastel de magre y la llenguañissa de la engañada mosseta de la rondalla! Y sen va enrecordá tamé de la sagala que lo va despertá y lo va portá a casa seua de ofissial de sastre, y va di: pos vach a vórela.

No li va sé gens difíssil trobá la casa, perque com aventura tan singular se va imprimí tota mol be a la seua memoria, y va sabé seguí lo carré y reconeixe la porta. Va cridá y va pujá escala amún. La sagala, ya se veu, ere la mateixa, la va trobá sola y pentinanse. Una mica se va turbá al vores dabán de un caballé, pos no frecuentaben casa seua persones de tanta clase; en tot li va torná lo cumplit en bastanta naturalidat.

- ¿No me coneixéu, Antonina?, li va preguntá. Lo va mirá ella y va contestá, que no mes que pera servíl.

- Pos yo tos dic que me coneixéu, així com yo tos conec. Dieume: fa sis o siat añs, ¿no vau topá un matí a la fon de Matacroc en un sagal y lo vau portá a casa perque tos va di que ere sastre? Pos aquell mateix sagal es lo home que ara tos está parlán. Se va alegrá la sagala, y va mostrá mes confiansa y va parlá en mes libertat. 

- Per sert, va di, que mos vau dixá plantades ananton per la tarde y no tornán. 

- Men vach aná a pendre lo oreo an aquella hora, vach pedre lo tino dels carrés y no vach assertá a torná al meu ofissi. En son demá vach sentí lo que va passá a la iglesia Majó y vach tindre temó que lo sel castigare an esta siudat y me embolicare a mí al cástic.

- ¿Y quína culpa teníem los demés?, va contestá Antonina; be u van pagá ixos desdichats, que un atre mort se va eixecá del sepulcro y los va ferí no se sap cóm, y se van morí los dos en tres díes sense que la justissia tinguere nessessidat de ficáls la má damún. 

La familia del jove, que eren plateros, sen va habé de aná per lo món y no se ha sabut mes de ells. Ya tot está olvidat.

- Com totes les coses que passen al món, va di Pedro Saputo; y com deu está olvidat per part de vosté lo sastret de la fon. 

- No siñó, va contestá ella, encara que be u mereixíe, pos tan poc cas va fé de natres y dels vestits que mos dixáe tallats. Ell va sé lo que mos va olvidá, que yo ben presén lo vach tindre mol tems; y lo que es del tot encara hasta avui no lo había olvidat. No podría encara que vullguera, perque tots los díes vach a la fon y sempre me pareix que lo vech allí, com lo Doncel de Sigüenza, com lo vach trobá aquell matí. Van passá después a datres explicassions y van quedá entesos.

- Pero vosté no ereu sastre, va di ella, perque poca pinta teníu ara de fé tal ofissi.

- No, Antonina; de chiquet vach sé mol carnús y pesolaga, y algo atrevidet, y per sagalería anaba a tots los tallés, y cusía en lo sastre, llimaba en lo ferré, asserraba en lo fusté, cardaba en lo pelaire, borrajeaba en lo pintó, y día missa en lo mossen. ¿No vas vore aquell mateix estiu uns estudians que van passá per aquí y van está vuit díes?

- Sí que men recordo; y que un de ells ere mol gran predicadó, y pujabe als muscles dels seus compañs en la fassilidat de un gat. 

- Pos aquell era yo; feu memoria, que a casa de N. aon vas assistí al ball, vach di entre atres coses, que les Petres eren tontes dossiletes o beates, y les Antonines resservades y grassioses.

- Es verdat, y men vach enriure mol.

- Pos u vach di per tú y te miraba al mateix tems.

- Men enrecordo, es verdat; pero ¿cóm había yo de figurám que ereu lo sagal de la fon y lo sastre dels meus vestits? ¿Per qué no me vau di algo?

- No podía aná a vóretos, ya que ere costum que cap de natros se separare a coses particulás.

Antonina lo miráe tan embelesada, y ell estáe tan olvidat de la seua pintura, que se habíen fet les nou del maití, y los van doná les deu y les onse, les dotse, la una y les dos y les tres, sense donassen cuenta y pareixenlos que no fée mes de micha hora que estáen parlán. Ella li va di que sa mare estáe a la verdat fée ya tres añs; que son pare, sempre delicat de salut, ixíe al campo ben entrat lo día, que un germá de devuit añs sen anáe de matí en lo jou a llaurá, alguna vegada tamé a polligana; y que, en fin, ella no se habíe casat per no dixá a son pare hasta que se casare lo germá, que ere lo que debíe quedás a casa. Li va alabá Pedro Saputo lo propósit y confirmat lo antic amor a satisfacsió dels dos, y se va despedí hasta l’atre día.

Después de minjá va aná al santuari, y sen va enrecordá pel camí del penitén reconeixén lo puesto del encuentro, de la trobada. 

Va arribá al Puch y va trobá un regidó que cuidabe la obra. Después van vindre un atre regidó, un canonge y un caballé, componens de la junta o comisió de la obra; y los va preguntá si al seu tems se pintaríe la capella. Va pendre la paraula lo canonge y va di que pensabe pintala, y que volíen buscá un pintó de nota.

- De nota, sí siñó, va di un regidó chato, sellut, baixet y rechonchet; un pintó famós, un pintó que no ñague al món datre igual; extrangé, per supost, perque a España no ñan mes que asclapinsells; o andalús, que es mes que extrangé.

- Pos siñós, va di Pedro Saputo, yo soc pintó, pero no de gran nota, y español pera la meua desgrassia an este cas. Sé lo que ña a Andalusía; la escola sevillana es bona, té professós aventajats, pero sense tanta vanidat de homens y gastos se podríe pintá be la capella.

- No siñó, no home, va contestá lo nassutet; y si vosté sou lo pintó, feu cuenta que no hau vist a dingú. 

- La fach, siñó decano o degá, la fach, y tan, que ara mateix vech aquí cuatre homens y me pareix que no ne vech cap.

- Taimadet sou, va di lo canonge; y yo crec que mos estáu insultán. 

- Yo no tos insulto, sol contesto al gust y sentit del caballé decano, que me ha manat fé cuenta de que no había vist a ningú; y repetixgo que me fach ixa cuenta y que crec, veénlos als cuatre, que no vech a ningú. Encomaneume tos rogo, a la Virgen, y a Deu. 

Los va girá la esquena dit aixó, va montá a la seua mula, y en ves de aná cap a la siudat va tirá cap al peu de la serra, donanli a Antonina lo chasco de no torná a vórela y fenla passá un mal día.

Va sabé lo poble después que Pedro Saputo habíe vingut a pintá la capella del Puch, y sentín que lo despressiaren, se va amotiná y acantalejá les cases dels regidós y del canonge; y al caballé lo van empendre al carré, sense que los valguere di que no lo coneixíen. 

Li van enviá una embaixada costa aball als pocs díes, y ell va contestá, que de Barbastro ni lo sel, mentres lo gobernaren sabocs, chatos y surdos y homens tan ababols com los que ell va vore al Santuari.

3. 9. De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.

Capítul IX.

De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.


Mol al seu gust vivíe Pedro Saputo an aquell tems, volgut de tots, requerit, buscat, cridat y selebrat, próspero (com Bufa al ull, Bofarull) y ric, mes be per la seua modestia y filossofía que per les riqueses, encara que ya ere tal lo seu estat, que sa mare lluñ de serví a datres ere ella servida, pos teníe criades y se veíe estimada y respetada al poble per lo seu fill, y per nella mateixa tamé, que sabíe tratá en los grans y en los minuts sense adulá an aquells ni afoná als atres. Pedro Saputo estudiabe, cassabe, y donáe los ratos libres a les seues dos enamorades Rosa y Eulalia, que en les lecsions y trate de un home com ell habíen millorat mol lo seu bo natural, y reflejaben la seua amabilidat y la seua grandesa de ánimo, discretes, enteses, ben parlades y naturals, en tot amabilíssimes. Al poble y casa de don Severo pesse a la carta y amor de Morfina y de la promesa a son pare no pensabe anáy tan pronte per raons que ell teníe y que al seu tems declarará a qui correspongue. Y no va dixá de sentí esta contradicsió de la sort, perque encara no van passá dos mesos, cuan va sabé que habíe mort don Severo; y ni en este motiu se va atreví a aná a vore a Morfina. La sala en aixó ya no se pintaríe; y se quedaríe al seu puesto. Ixíe a pintá per alguns pobles; encara que sén totes obres de poca monta, eren les aussensies curtes y servíen sol pera renová lo gust de aquella dolsíssima vida. Pero va ocurrí al cap de un tems un cas que lo va entristí de gran manera, casi no ne teníe prou en tota la seua filossofía pera no renegá del seu poble, y agarrá a sa mare y anassen a viure a un atre.

Lo ferré un día se va cabrejá en la seua dona perque li habíe portat lo amorsá gelat; y agarrán un ferro ruén que estáe calentanse a la forja lay va embutí per la boca hasta lo garganchó, expirán la infelís al cap de un ratet. Ere lo ferré home mol estrafalari, bossal, may segú y de mol males bromes, perque es de advertí que tot u fée enriénsen. La pobre dona passáe molta pena en ell, si li apetíe fótreli lleña, lay fotíe; si acarissiali lo pel, lay acarissiáe; fela dormí a enterra despullada y sense roba al hivern, la fée dormí o gitás aixina; si li oferíe com per cariño un mosset en la cullera, al tems que obríe la boca lay tiráe a la cara o al pit. Atres vegades agarrabe un gabiñet, y fenla estirás y ficanli lo peu al coll jugabe a degollá al cordé o al gorrino, o acabáe eixecán lo bras dién: quí com Deu. 

Atres li lligabe los brassos al cos y después les cames, y la fée rodá per lo cuarto y alguna vegada per la escala. Pero esta burla que va volé fé en lo ferro de la forja va superá a totes, pos va dixá a la pobre dona sense vida en menos de cuatre minuts.

Lo van prendre inmediatamen, y ficat a la presó en moltes cadenes al coll y grillets als peus, lo van jusgá aquell mateix día y lo van condená a mort; la sentensia la ejecutaríen un atre día. Ya estáe la forca eixecada y tot lo poble a la plassa aguardán la ejecussió; ya lo traíen y portáen al patíbul, cuan puján un del poble baixotet damún dels muscles de un atre poc mes alt, va di:

"¿Qué faréu, fills de Almudévar? ¿Conque enforcaréu o penjaréu al ferré, que sol ne tenim un? Y ¿qué farem después sense ferrero? ¿Quí mos luciará les relles? ¿Quí ferrará les nostres mules desmemoriades? miréu lo que passe. En ves de penjá al ferré que mos fará después muita falta, perque ye sol, enforquem un teixidó que ne tenim set al poble y per un menos o mes no ham de aná sense camisa».

- ¡Té raó!, ¡té raó!, van cridá tots; ¡penjarem a un sastre!, ¡un teixidó!... ¡un sastre!... Y sense mes que esta veu y crit agarren al primé de ells que van topetá per allí, lo porten a la forca, lo pujen y lo penchen, y fiquen en libertat al ferré.

Va sabé aixó Pedro Saputo, que no va volé aná a la ejecussió ni habíe eixit de casa, y va aná corrén a escape a la plassa a vore si podíe impedí aquella animalada injusta; pero va arribá tart perque ya estáe garreján lo infelís del sastre. Se va umplí de horror de tan gran barbaridat, y sen va entorná cap a casa seua mut de paraules y gelat lo cor, pareixenli que lo sel y la terra se habíen cambiat lo puesto.

Per la tarde los va di als prinsipals del poble que van aná a vórel:

- Calléu al menos, siñós; que aixó no se sápigue; que aixó no ixque dels nostres muros; perque, ¿qué se dirá de natres? Si aixó arribe a sabés, y se sabrá, no dudéu que mentres lo món seguixque sen món se sitará y recordará en etern baldón del nom de Almudévar. 

Pero ells se van excusá dién que no van podé convense a la multitut irrassional, ni fes sentí en aquell momén.

Y se va consumá la barbaridat mes gran que van vore los siglos.

Pedro Saputo va sentí tan disgust, que pera distraures va agarrá la espasa y una mula de son padrí y sen va aná a passá uns díes fora.

3. 7. De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.

Capítul VII.

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.


Restituít a casa seua, no lo dixaben viure preguntanli pel seu gran viache; y pera satisfé a tots a la vegada va fé pregoná que acudigueren a la plassa; van acudí, y desde lo balcó va di: 

"Si tot lo que hay vist y me ha passat haguera de referitos, en un mes no acabaría. Pero algunes coses particulás les aniré contán als amics, y ells les contarán a datres, y així les sabréu tots. Atres no les diré ni an ells ni a dingú, perque no vach demaná llissensia pera publicales y lo món es mol mal pensat.»

Sabéu pos, amics y compatrissis meus, que a tot arreu hay trobat homens espabilats, y homens tontos; de éstos mes que de aquells; homens que se creurán lo que se 'ls diu als chiquets, que lo sel es de seba y que los faríeu combregá en rodes de molí. Aixó tos u dic pera que veigáu en quina raó podrán di per neixos pobles veíns que sou los mes tontos del món. ¡Cuáns ne ña que u són mes que vatres!, perque encara que es verdat que vau aná al planet de Violada a cavá ixos forats buscán tessoros amagats, pero aixó u han fet y u fan mols atres que se tenen per mol espabilats, y troben lo mateix que vatres, que es la terra fresca y lo fron suat. Pero dingú de Almudévar ha anat a vórem pegá lo salt de Alcolea, perque ya tos figurabeu que ere pera fótretos lo pel, cuan hi han anat mols doctós de la Universidat de Huesca, y hasta colegials de Santiago y de San Vissén, alguns canonges, mols caballés y dames prinsipals, y totes les sing pes de la copla. De Barbastro, pos, no dic res; hi van aná de tres parts les dos, sén los que en mes llargs nassos se van quedá veén volá l'áliga del meu gabán desde la Ripa. Y nomenantos a Huesca y Barbastro, no ña pera qué mensioná a Fraga, Monsó, Binéfar, Tamarit y tota la Litera o Llitera, Graus, Benabarre, Fonz, Estada, Estadilla o Estadella, Sariñena, Ayerbe, Loarre, Bolea, ni los pobles de la Hoya, ne van aná mes que al jubileu del añ san; com igualmén del Somontano y Sobrarbe o Superarbe. Conque be podéu consolatos y no tíndretos per mes tontos que atres, perque no u sou com estáu sentín.

  La Llitera no e Cataluña,tshirt,camiseta

Pos respecte al meu viache, hau de sabé que hay recorregut lo Prinsipat de Cataluña, lo Regne de Valensia, los cuatre de Andalusía y les Castelles; y total hay vist lo que vatros veéu sense móuretos de casa, apart dels rius, montes, siudats y datres coses que tamé són com les que vatres teniu vistes de lluñ o de prop. Així mateix a tot arreu lo sol ix per lo matí y se pon per la tarde, y sempre la lluna fa llum de nit y a les dotse es michdía menos a la Cort, que michdía es a les cuatre de la tarde, y micha nit es a les sis del matí.

Perque a les terres aon es de día cuan aquí de nit, hivern cuan aquí estiu, y estiu cuan aquí hivern, yo no hi hay estat, perque hay que caminá mol cap al frente o a la zaga, a la dreta o a la zurda.

De les costums dels pobles ña mol que di. Pero miréu; que porton la robeta mes o menos llarga, enaigüetes a modo de calses, montera, gorra, boina o barretina a modo de sombrero; que amorson figues y panses, o migues y sopes de oli, y berenon gazpacho o be pa en tomata y formache; a la postre homens y dones són tots, y tots lo mateix que vatres se maten per nelles y per los dinés; y a tot arreu ñan rics y pobres, y lo mes tonto es lo alcalde y lo mes sego lo que los guíe. Per lo demés a Cataluña me vach vore una mica apuradet; a Valensia me va aná be; y a Andalusía vach guañá lo que vach volé, y vach di y fe lo que vach voldre, y tot su van creure y tot u donáen per be, remitinme a les probes. A Cataluña vach vore comersians y marinés; a Valensia artistes, volatines y gaités; a Andalusía comares y matons mes femelles encara que les comares. A Castilla es la gen de un modo que pareix que ara ixquen del ou y que no han ubert los ulls.

Pel meu gust, aniría a Castilla per nessessidat, a Andalusía per curiosidat, a Barselona o Barchinona hi viuría tres mesos, a Valensia un añ, y a Saragossa tota la vida. Y aixó que Valensia es un món abreviat, perque lo que ha vist tot lo món y lo que sol ha vist Valensia, lo mateix han vist la un que l’atre, y encara mes potsé lo segón que lo primé.

Va escomensá en aixó a ploure una mica, y va di: Lo tems no vol que acaba la meua relassió, pero ya estáe mol abansada. Una cosa vull que entengáu sobre tot; y es, que aon vullgue que vach procuro doná honra a la meua patria. Perque tos fach sabé que al meu cor ñan dos grans amors, lo de la meua bona mare y lo vostre, enrecordanmen sempre de lo mol que per nella y per mí hau fet desde lo meu naiximén.

¡Viva Pedro Saputo!, va cridá lo poble: ¡Viva lo nostre fill y veí! 

¡Viva la gloria de Almudévar! Y se va dispersá la gentada alabán y beneín a Deu, que tan sabé y tanta virtut habíe donat al fill de la pupila.

Dins a la sala estáen lo justissia, los jurats y los prinsipals del poble, y lo bon Sisenando, a qui li caíe la baba de gust. Allí lo van agassajá o convoyá en un vermutet y después en un gran sopá o sena a la que casi los va agarrá lo día assentats.