Mostrando las entradas para la consulta flarets ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta flarets ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

4. 1. Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

Llibre cuart.

Capítul I.

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

¡Quína llástima que Pedro Saputo passare dels dessat o devuit añs de edat que teníe cuan va eixí del convén! ¡Quínes coses tan amables ñauríe a la seua vida! Perque lo que es ell no nessessitáe mes barbes, mes tempero ni madurassió: ere un gran músic, un bon pintó, literato o lletrat, filóssofo, mol ample de muscles y ben reforsat, un home perfecte, un home complet y fet de totes totes. 

Es verdat que com los demés van aná envellín, no haguere pugut tindre sempre los mateixos amors, y se va vore obligat a dixá los que sen anaben de la orfanidat, y aná agarrán los que van aná vinín. Pero aixó an ell ¿qué li fotíe?; algo, ya u vech; perque ni lo cor del home es aixina ni ña verdadé amor sense estima, ni estima sense virtut, y la virtut seguix totes les edats. Pijó siríe encara si tinguere fills, perque éstos creixeríen, trauríen barba, y se faríen homens, y lo pare se quedaríe detrás de ells y sagal sempre. Vaiga, no pot sé, no estaríe be, es disparate pensáu; milló es lo que ara se use.

Per un atra part, ¡sé sempre jove!, ¡no passá may dels vin añs! ¡Ay, qué bo siríe, dirá aquí alguna sagala lectora passada ya de ixa edat o assomanse an ella! ¡Ay, qué bo! Pos mira, lectó, sagala, o entenu tú que lliches, la jove dels cuatre lustros, o los que tingues, que si a la meua má estiguere may siríeu velles, sense que sigue lisonja féu mes bon goch y mos agradéu mes de joves. Una vegada passats los trenta y cuatre o trenta y sing, tos pararía allí y no tos faríeu mes fees. Sí que ha passat ya la juventut y sen va aná lo coló de rosa, y la vivesa dels ulls y la finura de la careta, y lo aire y la amabilidat dels añs de les grassies. Pero encara no sou fees. ¿Qué mes volíeu? Parléu als deu añs mes, y diréu: ¡ay quí los agarrare! Pero no me se ha donat este encárrec; u séntigo, y mes no podéu remediá. Conque admitiu la voluntat o alcansaume llissensia pera servitos.

Ham arribat al llibre cuart de la vida de Pedro Saputo, al que ya es home de mes serios pensamens, ya no li putixen los mantellets, y ya no faltará qui mol pronte li dono una sofrenada y li digue: hola, mosso; mira que eres home. Sino que es lo cas que yo, com lo vull tan y ere ell tan viu y demoniet de sagal, séntigo que no u sigue sempre y tingam que tratá de coses tan formals com sirán les que apunten y seguixen. En tot, ell es lo mateix, y yo tamé, y així ni ell dixará de obrá com qui ere, ni yo de escriure com hay escrit hasta ara. Conque, ¡arredro, tristesa!, ¡oste allá, pesás del alma! Bon ánim y continuem. Aquell inviarn lo va passá Pedro Saputo al seu poble, dedicanse al estudi prinsipalmen y sense olvidá la pintura y la música. Los ratos libres descansáe en la conversa de Eulalia que en tan bon mestre va arribá a sé la sagala mes discreta y amable de la terra. No dixáe de creures digna del mateix favor la filla de sa padrina, perque ere tamé mol amable, grassiosíssima, maja, garbosa, entesa, encara que inossén, y un verdadé diamán traballat, y treballat per tals mans; y tamé lo volíe mol, habenla inclinat sa mare al amor de Pedro Saputo en propósit de que la amistat dels pares se arribare a estretí del tot en la unió dels fills y quedaren les dos cases fetes una sola. Ell, sabenu, contemplabe y alegrabe a san germaneta, pero la part prinsipal sempre ere pera Eulalia.

Sa mare, en fin, después de habéu pensat moltes vegades y habé reculat tantes atres per temó de la seua resposta, se va determiná a insinuali que lo seu dessich siríe vórel casat, a la seua edat ya conveníe. Y li va afechí que al poble mateix podríe casás mol be, si vols casat be, cásat al carré, al seu poble no lo engañaríen. Yo sé, va di, que ña qui te vol y pense en tú mes de lo que tú assertarás a imaginát. De Eulalia tú sabrás a lo que está disposada, habén dit sempre a la seua familia y publicamen que te volíe tan que may voldríe a datre home, perque no lo podíe ñabé ya digne de ella después de habet conegut a tú y merescut lo teu amor. Gala, sí, fill meu, gala está fen, de sé filla de un filldalgo que tú saps lo fanfarrón que ere, del amor en que te vol y diu que tú li correspons. Y lo que es mes, ningú murmure de ella sino que encara pareix que tots la volen mes per esta ressolusió y desenfado. De les demés del poble, grans, minudes y michanes, potsé te costaríe mes preguntá que conseguí lo sí de elles y dels pares; perque yo sé cóm me saluden, yo sé lo que me afavorixen, tratanme com a igual hasta les mes engreídes y pujadetes, visitanme y alegranse cuan yo les visito. 

No sé lo que es; pero hasta pera criades me se han brindat sagales de cases mol dessentes. Pero entre totes me pareix que a qui te pots dirigí es a la filla de ta padrina, a tan germaneta, an ixa Rosa que u es verdaderamen y a qui sa mare ha criat com aposta pera tú, y ella mereix un home com tú, perque es un ángel com veus de hermosa y amable, sempre alegre y natural, viva, dóssil y grassiosa, advertida, sempre portán la gloria als seus ulls y an aquella careta que no sé si haurás mirat be, pero que sense parlá diu mol, en un cor puro y tendre, y un pensamén florit; que ben dichós sirá, fill meu, ben dichós al que ella óbrigue lo seu pit y se li entrego del tot.

Pedro Saputo li va contestá:

- Cosa natural es que vosté, siñora mare, me haigáu proposat que me casa. No obstán, a mí me pareix que encara soc massa jove. ¿Qué són vinticuatre añs pera un home, y encara no cumplits? 

Y pera mí són menos que pera datres. Tamé crec que coneixéu poc lo cor humano si agarréu com una simple enhorabona los obsequios que tos fan a les cases prinsipals del poble, yo buscaría lo gat. 

Y entre tantes sagales com vosté me trobéu, no me atrevería a parlá de llas y enllás mes que en dos, la una perque está vist lo bon dessich de la seua familia, que es man germaneta Rosa; l'atra, Eulalia, perque trencaríe tots los inconveniens y despressiaríe la contradicsió dels seus. Pero no mos engañem, bona mare y siñora meua; yo com Pedro Saputo soc ben ressibit aon vach, y les joves, lo que es per nelles, repararán poc en una vanidat o soberbia que no diu al cor; pero tenen pares, y éstos no poden dixá de pensá en lo pas del tems; y me atrevixco a di que hasta de eixes, si no es Rosa, ñauríe alguna dificultat pera vore nora a la vostra casa. Y la pas después duraríe o no, y lo mateix la felissidat. Lo món se goberne per preocupassions y no per raó; y ñan preocupassions nessessaries, senu unes a uns tems, y atres a datres, y algunes conveniens a tots, perque toquen al alma mateixa de la sossiedat. En fin, siñora y mare meua, tos u diré sense voltes: me sobren bens, o al menos ne ting bastans y puc aumentáls fassilmen; pero me falte nom y familia, y no tenim que cometre la temeridat de buscá desaires o disgustos que mos faiguen mal, mos dolguen y mos ofenguen. De Rosa parlaré mes en particulá al seu momén.

Sa mare lo va entendre y va di: 

- Parles, fill meu, com lo que eres y te cride lo món. Es verdat, tens raó, pera la teua desgrassia y pera la meua... Y aquí se va ficá a plorá, se va encaná y no va pugué di res mes.

- No ploréu, mare, li va di ell; pensáu que res tos falte, y que teniu un fill que tos adore y res trobe a faltá en la seua condissió.

- Sí, fill, sí, ya u vech, va contestá ella; pero ya que ham tocat este pun, y eres tan prudén, vull que sápigues lo que hasta ara no me había atrevit a dit:

- Yo entraba a casa una tarde de hivern mol freda y en tronada, y al mateix tems va assertá a entrá al poble y passá per allí un caballé, me va mirá en atensió, va pará lo caball, y com va vore que yo me avergoñía y anaba a ajuntá la porta, me va cridá y va demaná fonda pera un rato, pos encara volíe passá del poble, res mes que calentám, va di, y fe un mosset. Yo li vach di que desmontare y entrare a casa meua si volíe, pero que sentía que fore tan poc digna del tal huésped. Veníe carpidet de fret. Ell se va apeá, va pujá, se va calentá, va minchá algo, y ya manáe al criat traure al caball cuan mirán per la finestra va vore lo tems cruel y va di: no importe la vida ni la hassienda, amable possadera meua; yo a ningú conec ni hay de vore an este poble, si no tos hay de molestá, me quedaría aquí esta nit. Yo, plena de confusió per lo meu mal ajuar, li vach di que mirare lo que fée; que no ere casa aon puguere está a gust y comodamen, perque la bona voluntat en que yo lo serviría no suplíe atres faltes. 

Y se va mostrá mol satisfet y contén.

En son demá va nevá, bufáe un airet sers que talláe la cara y no va eixí de casa. A l'atre día va fé un airegaz y unes ventolines que se emportáen les teulades y un fret que no se podíe viure mes que damún dels calius, a les flames del fogaril; y habén enviat al criat a per aigua perque no va volé que yo hi aniguera, me va di:

- ¿Conque sou pubilla? - Sí, siñó. - ¿Y soltera? - Sí, siñó. - ¿Y honrada? - Ya u veéu. - Pos yo, va di entonses, soc mosso y caballé, huérfano tamé de mare, y vach a seguí lo consell de mon pare, que es un home mol sabut. ¿Voléu vindre en mí?

- No, siñó, y perdonéu, li vach contestá yo.

- No siréu la meua criada, sino siñora de casa meua.

- Tos dono les grassies, li vach di tremolán, pero mons pares me van encarregá mol la honestidat y no me van dixá datres bens. 

- No tinguéu vergoña, digna donsella, me va di entonses serio pero amorós. Deu me ha fet entrá an esta casa cridanme en la vostra modestia y la noblesa de cor que vach vore a la vostra mirada y vach sentí a les vostres paraules. Los llassos mes amagats que me tenen sujeto al vostre costat són mol forts, creéume, y vull que siguen vissibles y mes forts encara; són del cor, y vull que siguen tamé de la ley. Doneume la má. Y dién aixó me va agarrá de la má y va di:

- Sou la meua dona.

Yo estaba tan fora de mí, que no podía parlá y no li contestaba. 

Y ell me va di:

- Parléu o apreteume al menos la má. ¿Admitíu la meua? Yo lay vach apretá y crec que vach di "siñó”. Entonses me va abrassá, y me vach creure, fill meu, me vach creure la seua dona... Aquí va torná a plorá la beneita, y después va prosseguí dién: y en aixó se va pará un día mes, ¡y vach sé ta mare!... No va pugué continuá la pobreta, y son fill la va dixá plorá y gemegá una mica, y después la va consolá y li va di en mol amor que acabare la historia, perque la sentíe en mol gust.

- No ting res mes que di, va contestá sa mare, exepte que lo caballé me va dixá coranta escuts y sen va aná prometinme torná al cap de un mes, pero sense dim cóm se díe ni de aón ere. Tot, fill, me pareix habéu ensomiat; y si tú no hagueres naixcut per somni u tindría. Perque sinó ¿cóm un home tan formal y virtuós podíe engañá aixina a una infelís per pago de habél ressibit a casa meua? 

¡Y te li assemelles tan! 

Va pensá una mica Pedro Saputo y va di: 

- No tos desconsoléu; aquell caballé no tos va engañá, no podíe engañatos, o se va morí o se li va desvindre alguna desgrassia, sigue com sigue, que no li ha dixat torná als brassos de una dona que tan libremen y en tanta reflexió va pendre del modo que hau referit. 

No ploréu, no penséu mes en aixó; consoleutos y sigáu felís com u hau sigut hasta ara. Dixéu tot, y alegréu la vostra imaginassió en lo be y estat presén, que tans atres envechen, com vosté mateixa veéu. Y en cuan al meu casamén no tos preocupéu, que ya u aniré yo pensán, y vorem lo que mos anirá milló, ya que no ña cosa que mos apremio, ningú mos fique flarets al cul.

Se va consolá sa mare, y no sen va parlá mes del assunto. Sen va enrecordá Pedro Saputo de lo que habíe sentit del pare, que hasta príncipe lo creíen algúns, y de bona gana li haguere fet algunes preguntes a sa mare; pero va tindre per mes convenién no seguí una curiosidat potsé inútil y no del tot ben vista entre un fill y sa mare.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

lunes, 22 de abril de 2024

Lexique roman; Lavar - Lazert, Lauzert


Lavar, v., lat. lavare, laver.

Nos dirnem ab gaug, ses pro manjar,

D'un pan tot sol, ses beur' e ses lavar.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Nous dînâmes avec joie, sans assez manger d'un pain tout seul, sans boire et sans laver.

Lavarai soven ma cara.

(chap. Llavaré, rentaré, llimpiaré assobín la meua cara.)

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je laverai souvent ma face.

Fig. Las mans sian netas de peccat

Que lavan l'autrui malvestat.

V. de S. Honorat. 

Que les mains soient nettes de péché qui lavent la méchanceté d'autrui. 

Proverbial. Ab la una ma, lavon l'autra.

(chap. En una ma (se) llaven, llimpien, renten l'atra.)

Amanieu des Escas: Dona per cui. 

Avec une main, ils lavent l'autre. 

Fig. et prov. Cent vetz li ay lavat la testa. V. de S. Honorat. 

Cent fois je lui ai lavé la tête.

Part. pas. Er del tot mons e lavat.

Pons de Capdueil: En honor. 

Sera du tout pur et lavé. 

ANC. FR. Tous vont laver, puis mangier.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 184.

ANC. CAT. Lavar. CAT. MOD. Llavar. ESP. PORT. Lavar. IT. Lavare. 

(chap. Llavá, llavás: yo me llavo, llaves, llave, llavem o llavam, llavéu o llaváu, llaven; llavat, llavats, llavada, llavades.)

2. Lavatiu, adj., lavatif, propre à laver.

De budels lavativa. Eluc. de las propr., fol. 273. 

(chap. De budells lavativa. Pressisamén fem aná la paraula lavativa, s. f., cuan se trate de llavá, rentá, llimpiá, purgá los budells: fé cagá.)

Lavative de boyaux.

ESP. IT. Lavativo.

3. Lavament, s. m., lat. lavamentum, lavement, ablution.

Si pel sanh lavamen

Non esperes venir a salvamen.

P. Cardinal: De selhs qu'avetz. 

Si par la sainte ablution il n' espérât venir à salut.

En lo lavament de la font del baptisme. Hist. abr. de la Bible, fol. 81.

Dans le lavement de la fontaine du baptême. 

ANC. FR. Par le lavement du baptesme. 

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 52.

- Clystère.

En emplautz o en lavamens. Brev. d'amor, fol. 51. 

En emplâtres ou en lavements. 

ANC. CAT. Lavament. ESP. Lavamiento. IT. Lavamento. (chap. Llavamén, llavamens; ablussió, ablussions.)

4. Lavador, s. m., lavoir. 

Fig. Veraia confessio, que es lavador on hom se deu soven lavar.

V. et Vert., fol. 84. 

Vraie confession, qui est lavoir où on se doit souvent laver.

ESP. Lavadero. PORT. Lavadeiro. IT. Lavatoio. (chap. Llavadó, llavadós; normalmén se fa aná en plural. Vore foto dels llavadós de Beseit. Al Matarraña ne ñan encara a mols pobles. Llavadó en singular es un home que llave; llavadora, llavadores: dona, dones que llaven (: llavandera, llavanderes), y máquina, máquines de llavá, rentá: rentadora, rentadores. Llimpiadó, llimpiadós, llimpiadora, llimpiadores.)

Antiguas redes sociales completo abandono, lavadero, acequia mayor, Beceite, Beseit

5. Lavaci, s. m., ravine, torrent, inondation.

Ploia soptament fazen lavaci.

Trameto lavacis a terras planas.

Eluc. de las propr., fol. 135 et 161. 

Pluie faisant soudainement ravines.

Transmettent inondations aux terres planes.

(chap. Aiguat, aiguats; riada, riades; inundassió, inundassions; creixcuda, creixcudes del riu; diluvio, diluvios. Aigua als alls!) 

6. Lavadura, s. f., lavure.

Lavadura de carn grassa. Eluc. de las propr., fol. 94. 

Lavure de viande crasse.

7. Lavandiera, s. f., lavandière, laveuse.

Aras auch qu' en una lavandiera 

A mes son cor e tota sa esperansa.

Hugues de Saint-Cyr: Antan.

Maintenant j'apprends que dans une lavandière il a mis son coeur et toute son espérance.

ANC. CAT. Llavandera. ESP. Lavandera. PORT. Lavandeira. IT. Lavandara, lavandaia. (chap. llavandera, llavanderes; llavadora, llavadores : dona, dones que llaven, per ejemple als llavadós o al riu.)

8. Lavanca, s. f., lavange, ravine.

Non tem folzer ni lavanca.

P. Vidal: Cara amiga.

Je ne crains foudre ni ravine.

IT. Valanga. (ESP. Si se trata de nieve, avalancha. Chap. avalancha, avalanches. Alemán: Lawine.)


Lax, Lasc, adj., lat. laxus, lâche, large, mou.

Si son trop laxas. Eluc. de las propr., fol. 99. 

Si elles sont trop lâches.

Las trenas son lascas, e lo membres s'esten e esdeve grans.

Liv. de Sydrac, fol. 103.

Les tissus sont lâches, et le membre s'étend et devient grand.

Fig. De boca de morgue non deu issir lascha ni mala paraula.

(chap. De la boca del monjo no deu issí - ixí, eixí - laxa ni mala paraula; fluixa, tova, molla, relajada.)

Trad. de Bède, fol. 61.

De bouche de moine ne doit sortir lâche ni mauvaise parole. 

ESP. PORT. Laxo. IT. Lasco.

2. Laxatiu, adj., lat. laxativus, laxatif, propre à relâcher.

Adhoras laxatius, adhoras costipatius.

Herbas laxativas.

Eluc. de las propr., fol. 75 et 274. 

Tantôt laxatif, tantôt constipatif. 

Herbes laxatives. 

Medecinas laxativas. Trad. d'Albucasis, fol. 6.

Médecines laxatives.

ESP. Laxativo. IT. Lassativo. (chap. Laxán, laxatiu; laxans, laxatius; laxativa, laxatives. Se fa aná respecte al ventre, budells. Costipatius vol di que estreñix, que aprete; en rumano encara diuen constipat : estreñit. Pedro Saputo va fé aná uns "flarets" per a purgá a un agüelo de La Almunia.)

Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,

3. Laxar, Laschar, v., lat. laxare, lâcher, relâcher.

Herba per laxar lo ventre. 

Laxo ventre ple.

Eluc. de las propr., fol. 261 et 271.

Herbe pour relâcher le ventre.

Relâchent ventre plein.

Fig. Lascha la man al sers, e querra livreza. Trad. de Bède, fol. 74.

Lâche la main au serf, et il cherchera délivrance.

CAT. ESP. PORT. Laxar. IT. Lasciare. (chap. Laxá.)

4. Laxacio, s. f., lat. laxatio, élargissement, relâchement.

Per laxacio del col de la vezica. Eluc. de las propr., fol. 95. 

Par élargissement du col de la vessie.

ESP. Laxación. (chap. Laxassió, laxassions.)

5. Laxament, s. m., lat. laxamentum, relâchement.

Laxament de ventre. 

Prendo laxament excessiu.

Eluc. de las propr., fol. 56 et 99. 

Relâchement de ventre. 

Prennent relâchement excessif. 

CAT. Laxament. ESP. Laxamiento. (chap. Laxamén, laxamens.)

6. Laxetat, s. f., lat. laxitatem, lâcheté.

Que jamais... laxetat no li seria reprochada. 

Chronique des Albigeois, col. 15.

Que jamais... lâcheté ne lui serait reprochée. 

ESP. Laxidad. IT. Lasciatà, laschità.

7. Relaxatiu, adj., relaxatif, propre à relâcher.

Causas mollificativas et relaxativas. Eluc. de las propr., fol. 82.

Choses émollientes et laxatives.

(chap. Relaján, relajans.)

8. Relaxar, Relachar, v., lat. relaxare, relâcher, desserrer, détendre, élargir, ébranler.

Resolvo la dura humor, et relaxo. Eluc. de las propr., fol. 270.

Résolvent l'humeur dure, et relâchent.

Fig. Desira nostra cofessio, e relacha nostre deleiz.

Trad. de Bède, fol. 49.

Désire notre confession, et relâche notre plaisir.

- Mettre en liberté.

Contra lo dih rey qu' el pres en batalha, mas relaxet lo.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. 

Contre ledit roi qu'il prit en bataille, mais le relâcha.

- Remettre, pardonner, faire grâce, acquitter.

Aquels a qui vos autres relaxares los peccatz, seran relaxatz.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 30.

Ceux à qui vous autres remettrez les péchés, ils seront remis. 

Part. prés. Humiditat relaxant lors ligamens. Eluc. de las propr., fol. 43.

Humidité relâchant leurs ligaments. 

Part. pas. Referma las dens relaxadas. Eluc. de las propr., fol. 188.

Raffermit les dents ébranlées. 

Que la sentensia de la mort que era contra lhui dada, lhi fos relaxada.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 78. 

Que la sentence de la mort qui était contre lui donnée, lui fut remise.

Relaxats et absouts dels crims a lor empausats.

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLVII, fol. 174.

Acquittés et absous des crimes à eux imputés.

CAT. ESP. (relajar) PORT. Relaxar. IT. Relassare, rilassare. (chap. Relajá o relaxá.)

9. Relaxacio, s. f., lat. relaxatio, relâche, relâchement.

Per contraccio, per relaxacio.

Per relaxacio dels nervis.

Eluc. de las propr., fol. 63 et 60.

Par contraction, par relâchement. 

Par relâchement des nerfs. 

CAT. Relaxació. ESP. Relajación. PORT. Relaxação. IT. Relassazione. (chap. Relajassió, relajassions; relaxassió, relaxassions.)

10. Relaxamen, s. m., relâchement. 

Tota la dissiplina de la regla l' er a gardar ses tot relaxamen.

Trad. de la règle dé S. Benoît, fol. 31. 

Toute la discipline de la règle lui sera à observer sans aucun relâchement.

- Rémission.

II cartas de relaxamen. Cartulaire de Montpellier, fol. 201. 

Deux chartes de rémission.

ESP. Relajamiento. PORT. Relaxamento. IT. Relassamento.

(chap. Relajamén, relajamens; relaxamén, relaxamens.)

11. Relaxi, s. m., relâche, répit.

El cas que no vulhia donar un pauc de temps de relaxi.

Tit. de 1381. Ville de Bergerac.

Au cas qu'il ne veuille donner un peu de temps de répit.

12. Alaschar, v., relâcher, amollir. 

Part. pas. fig. Lo cors es alaschaz a nualia. 

Trad. de Bède, fol. 42.

Le corps est relâché vers paresse.

13. Alaschamen, s. m., relâchement. 

Arc frain tendemens, et alaschamens coratge. Trad. de Bède, fol. 3. 

La tension brise l'arc, et le relâchement le courage.

- Rémission.

Perdos es alaschamens de deguda pena. Trad. de Bède, fol. 8. 

Le pardon est rémission de peine due.


Lazert, Lauzert, s. m., lat. lacerta, lézard

Un lazert querretz vert e gran.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous chercherez un lézard vert et grand. 

Grapautz e lauzertz mot grans.

(chap. Sapos y fardachos mol grans.)

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Crapauds et lézards moult grands. 

ANC. CAT. Lluert. CAT. MOD. Llagart. ESP. PORT. Lagarto. IT. Lucerta.

(chap. Sargantana, sargantanes; fardacho, fardachos; esfardacho, esfardachos. Mon yayo me va di que ell va minjá carn de fardacho, y que ere ben bona y fina.)

Sargantana, sargantanes; fardacho, fardachos; esfardacho, esfardachos. Mon yayo me va di que ell va minjá carn de fardacho, y que ere ben bona y fina

jueves, 29 de febrero de 2024

Lexique roman; Fardar - Fatigacio


Fardar, v., farder.

Voyez Denina, t. II, p. 297, et t. III, p. 22.

De fardar e de polir e de rigotar lurs caps, V. et Vert., fol. 70.

De farder et de polir et de friser leurs têtes.


Fardel, s. m., fardeau.

Voyez Denina, t. III, p. 22.

D' avol fardel

Se carga e d'avol fais.

Giraud de Borneil: Lo doutz chantz.

Se charge de méchant fardeau et de mauvais faix.

ANC. FR. Si l'a lié en un fardel.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 386.

Si ont moult bien apareillié 

Comme marcheanz lor fardel.

Roman du Renart, t. I, p. 139.

CAT. Fardell. ESP. (hato) PORT. Fardel. IT. Fardello. (chap. Fardell, fardells; v. fardellá. Lliga la borrassa en un fardell, que mon anem al atra finca.)


Farga, s. f., forge.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Com aurs en fuec e cum aciers en farga 

S' afina.

Guillaume de Durfort: Quar say. 

Comme or en feu et comme acier en forge s'afine. 

Fig. Tribulatio es la farga e lo martell de paciencia.

V. et Vert., fol. 66. 

Tribulation est la forge et le marteau de patience. 

CAT. Farga. ESP. PORT. Forja. (chap. Forja, forges; ya ha eixit més amún,  aon fique fabreguayar.)

2. Fargar, v., forger, fabriquer. 

En Guillelm Fabre sap fargar, 

Et anc nulh temps fabres no fo.

B. d'Auriac: En Guillem. 

(N. E. Ironía con el apellido Fabre, como Forges lo hizo con Fraguas.)

herrar es humano, forja, cómic, dibujo, hierro, herrar, errar es humano

Le seigneur Guillaume Fabre sait forger, et oncques jamais il ne fut forgeron.

Martella ab so martell sobre nostre dos, e 'll nos farga.

V. et Vert., fol. 44.

Martelle avec son marteau sur notre dos, et il nous forge.

Fig. Quant autres fan enguanas farguar. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

Quand les autres font forger tromperies. 

Part. pas. I bastays cargatz

Sol d' esterlis de nou fargatz. 

V. de S. Alexis. 

Un portefaix chargé seulement de sterlings fabriqués de neuf.

Can l' archa fon fargada.

Trad. de la 1re épître de S. Pierre.

Quand l'arche fut fabriquée. 

Aytal mot son finch e fargat segon lati. 

Leys d'amors, fol. 69.

De tels mots sont formés et forgés selon le latin.

CAT. ESP. PORT. Forjar. (chap. Forjá.)


Farina, s. f., lat. farina, farine.

Coma aquel que purga la pura farina del bren. V. et Vert., fol. 35.

Comme celui qui purge la pure farine du son. 

Prov. Mas aras sai que mains fols pais, 

So di 'l reprovier, farina.

P. Camor: Iratz chant.

Mais maintenant je sais que farine nourrit maints fous, ce dit le proverbe.

CAT. ANC. ESP. Farina. ESP. MOD. Harina PORT. Farinha (N. E. galego Fariña, como la de Sito Miñanco). IT. Farina. (chap. Farina, farines; farinetes, lo minjá preferit de Pininfarinetes.)

2. Farnier, s. m., farinier. 

Per menador o per farnier.

Qu'el mounier o 'l farnier sia en colpa. 

Ieu son mouniers... o farniers. 

(chap. Yo soc moliné... o fariné.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 140, 46 et 141. 

Par meneur ou par farinier. 

Que le meunier ou le farinier soit en faute. 

Je suis meunier... ou farinier.

ANC. CAT. Fariner. ESP. Harinero (: molinero).

3. Far, s. m., lat. far, escande, espèce de froment.

So mantas especias de froment, alcu es dit far.

Eluc. de las propr., fol. 208. 

Sont maintes espèces de froment, aucun est dit escande.

ESP. Farro (Triticum dicoccum). IT. Farro, farre.


Farsir, Frasir, v., lat. farcire, farcir, garnir, remplir, gonfler. 

Las ronhonadas dels moutons... non... farcirai, ni sobre aquelhas neguna graissa non sobrepauzarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Je ne farcirai pas... les rognons des moutons, ni sur ceux-là aucune graisse je ne superposerai. 

Part. pas. Ventres replez e farsiz de grans viandas.

(N. E. No sé si Juaquinico Monclús entenderá esta frase en lengua occitana. Es el presidente de la Ascuma.)

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús, Esteban

Trad. de Bède, fol. 9.

Ventres pleins et farcis de quantité d'aliments. 

Dos fadestols ab aur farcis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90. 

Deux fauteuils garnis d'or.

(N. E. Más arriba: Fadestel, Fadestol, s. m., du germ. Fald-Stul, fauteuil, silla plegable, sillón.)

Sel de Milan ab lur farsida pansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Ceux de Milan avec leur panse gonflée. 

(N. E. No sé si se refiere a algunos antepasados de Oriol Junqueras.)

Fig. Del trachor de Metaplana

Qu'es d'engan frasitz e ples.

Guillaume de Berguedan: Chansoneta.

Du traître de Métaplane qui est farci et plein de tromperie.

CAT. Farcir. (chap. farsí, plená, omplí, rellená es castellanisme: farsixco o farsixgo, farsixes, farsix, farsim, farsiu, farsixen; farsit, farsits (ous rellenos), farsida, farsides; embutí: butifarra, butifarres, güeña, güeñes, llenguañissa, llenguañisses, churís, churissos, chorís, chorissos (choricer a Alcañís), salchicha, salchiches, chistorra, chistorres. Encara me dixo algún embutit, com la sobrasada mallorquina, la botifarra catalana, de aon ve lo nom de butifarrendum o botifarrendum, fuet, espetec, mortadela, salami, etc.)

Fastic, Fastig, Fasti, s. m., lat. fastidium, dégoût, répugnance, ennui. Fastic, es can no pot manjar.

Deudes de Prades, Aus. cass.

Dégoût, c'est quand il ne peut manger. 

Fastig es abhominacio no voluntaria de vianda et de beuragge.

Eluc. de las propr., fol. 91. 

Dégoût est abomination non volontaire de nourriture et de breuvage.

Fig. Lo demoni, que fay far lo peccat e lo procura, n' a fasti et abhominacio, cant hom lo fay. V. et Vert., fol. 19.

Le démon, qui fait faire le péché et le procure, en a dégoût et abomination, quand on le fait.

Hueimais fastics mi seria

Cobleiars d'aisso que no m cal.

B. Zorgi: Mout fai. 

Désormais me serait dégoût de faire des couplets de ce dont ne me soucie.

Loc. Tenon s'a fastic

Qui tot non lor o gic.

P. Cardinal: Li clerc si.

Ils tiennent à ennui qui ne le leur laisse tout.

CAT. Fastig. ANC. ESP. (MOD. Hastío, asco) PORT. Fastio. IT. Fastidio.

(chap. Fástic, fastics; asco, ascos, asquejat, asquejats, asquejada, asquejades; vómit, vomits, v. vomitá, gitá, arrojá, traure los feches.)

2. Fastigos, adj., fastidieux, dégoûté.

Fastigos,

Chufaniers e vils janglos.

P. Vidal: Abril issic.

Dégoûté, railleur et vil hableur.

CAT. Fastigos. ESP. Fastidioso. ANC. PORT. Fastioso. PORT. MOD. IT. Fastidioso. (chap. Asquerós, asquerosos, asquerosa, asqueroses; igual algú diu fastigós, pero yo no may; vomitiu, que fa vómit, asquerós, que done asco, me fa escrúpol, repelén, repulsiu, etc.)

3. Fastir, v., lat. fastidire, dégoûter, ennuyer, fatiguer.

Car no vol fastir (N. E. vol : vuelh, vull)

Ma bel' amia.

G. Faidit: Solatz e chantar.

Car je ne veux ennuyer ma belle amie.

IT. Fastidire.

4. Fasticar, v., être dégoûté, avoir dégoût, dégoûter.

Pueis donatz la

A sel auzel que fastica.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis donnez-la à cet oiseau qui a dégoût.

Part. pas. Tant es malvatz,

Qu' eu fastigatz

Sui e lassatz.

Esperdut: Qui non. 

Tant est mauvais, que j'en suis dégoûté et lassé. 

CAT. Fastiguejar. ESP. Fastidiar. IT. Fastidiare. (chap. Fastidiá es doná fástic a un atre, molestá. Algo o algú te fa fástic, disgust, malestá, ganes de vomitá, arrojá o “gitá”, com se díe als masos de Beseit – Arnes, perque yo hay conegut a una dona que u va di están a la taula. Este gitá encara se fa aná al aragonés, y tamé foragitá, jetter en fransés.)


Fat, s. m., lat. fatum, destin, destinée, fatalité.

Ay avut aytal fat tota ora,

C' amoros soi et amoros serai.

(chap. literal: Hay tingut tal mala fortuna a tot' hora, que amorós soc y amorós siré o seré.)

Perdigon: D' amor non puesc.

J'ai toujours eu telle destinée, qu' amoureux je suis et amoureux je serai.

Vos volem demostrar, 

Per entendre pus clar, 

Qu' es astres ni qu' es fatz.

Nat de Mons: Al bon rey.

Nous vous voulons démontrer, pour entendre plus clair, qu'est astre et qu'est destinée.

Gayne, so a ditz Karles, Dieus ti done mal fat.

Roman de Fierabras, v. 787.

Ganelon, ce a dit Charles, que Dieu te donne mauvaise destinée.

ANC. FR. Il n'appartient qu'aux fatz d'establir le fat ou destinée.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 283. 

CAT. Fat. ANC. ESP. Fato. ESP. MOD. Hado. PORT. Fado (N. E. como la canción más conocida del país). IT. Fato. (chap. mala sort, mala fortuna, mal destino, fatalidat.)

2. Fada, s. f., lat. fatua, fée. 

Toza, fi m ieu, gentil fada 

Vos adastret, quan fos nada, 

D'una beutat esmerada.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Jeune fille, me fis-je, quand vous fûtes née, gentille fée vous doua d'une beauté pure. 

Selhui fadet gentils fada 

A cui fon s' amors donada.

Marcabrus: Estornelh. 

Gentille fée doua celui à qui son amour fut donné.

ANC. ESP.

Que las mis fadas negras no se parten de mi. 

Arcipreste de Hita, cop. 798. 

CAT. Fada. ESP. MOD. Hada. PORT. Fada. IT. Fata. (chap. Hada, hades; diém tamé hada madrina y no hada padrina, cuan diém padrina a la dona que mos porte a la pila a batejá.)

- Sorte d'araignée.

Aranhas c'om apela fadas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Araignées qu'on appelle fées.

3. Fachurier, Fachilador, s. m., enchanteur, magicien, sorcier.

Fachuriers e devins

Et autres galiarts que sabien diablias.

(chap. Magos y adivinos y datres impostós que sabíen diablures.)

V. de S. Honorat.

Magiciens et devins et autres imposteurs qui savaient diableries.

Li non cast, li fachilador, li homicidi.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 22. 

Les non chastes, les sorciers, les homicides.

ANC. CAT. Fatiller, fadador. ANC. ESP. Hadador. (MOD. encantador, mago, quien hace sortilegios: sortílego. PORT. Feiticeiro. (chap. Encantadó, mago, adivino, bruixa, bruixes, bruixot, bruixots, curandero, curanderos, curandera, curanderes, perque ne ñabíen que coneixíen técniques com la de traure lo enfit, curá chiquets herniats, que no són sol físsiques. Men enrecordo de que mon yayo Tomás ne coneixíe un prop de Tortosa. Allacuanta anaben caminán a Tortosa desde Beseit (y tornaben lo mateix día) ben assobín, per la actual senda GR-8, a un tros encara se pot vore la antiga calsada romana.

Al llibre Pedro Saputo podéu vore una bona crítica irónica cuan se fa meche, per ejemple, los “flarets” que li fot pel cul a un agüelo per 

La Almunia de Doña Godina o prop. Y al Decamerón en chapurriau bastantes práctiques de nigromansia y datres encantamens, póssimes, etc.)

4. Fachilieira, Faitileira, s. f., sorcière, fée, magicienne.

Las faitileiras pudens.

Marcabrus: Pus mos. 

Les sorcières puantes.

Crezo vilhas fachilieiras. Brev. d'amor, fol. 131.

Croient vieilles sorcières.

ANC. CAT. Fatillera. PORT. Feiticeira.

5. Fachilhayritz, s. f., sorcière.

Falsas vielhas fachilhayritz 

Per cosselhar qualque bevenda.

Brev. d'amor, fol. 131.

Fausses vieilles sorcières pour conseiller quelque breuvage.

6. Fachillamens, Faitilhamens, s. m., enchantement, sorcellerie.

Cill que fan faitilhamens.

Marcabrus: Pus mos. 

Ceux qui font sorcelleries.

Fachillamens se trouve dans des variantes.

7. Fadar, Faidar, v., féer, douer, enchanter.

En aissi m fadet mos pairis 

Qu'ieu ames e no fos amatz.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Ainsi mon parrain me féa que j'aimasse et ne fusse aimé.

Aissi m fadero tres serors

En aquella ora qu'ieu sui natz,

Que totz temps fos enamoratz. 

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Ainsi trois soeurs me douèrent en cette heure que je suis né, que je fusse toujours enamouré. 

Part. pas. Nuls hom faidatz.

Pistoleta: Aitan sospir.

Nul homme féé.

So qu'es predestinat 

O fadat per natura.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Ce qui est prédestiné ou doué par nature. 

ANC. FR. Je cuit que cist hom est faez.

Fables et cont. anc., t. III, p. 430. 

C'est une chose faée.

Charles d'Orléans, p. 264.  

Sachiez de voir que l'espée 

Est en tel manière faée.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 144.

ANC. ESP. Que los que a vos fadaron

Non sean verdaderos en lo que adevinaron.

Arcipreste de Hita, cop. 125.

ANC. CAT. Fadar. ESP. MOD. Hadar. PORT. Fadar. IT. Fatare.

8. Fachurar, Faiturar, v., enchanter, ensorceler, fasciner.

Ab sos bels huoills amoros, 

De qe m poizona e m faitura 

Silh que m'a joya renduda.

B. de Ventadour: Aitantas bonas.

Avec ses beaux yeux amoureux, avec quoi m'empoisonne et m'enchante celle qui m'a rendu la joie.

ANC. CAT. Fatillejar.

L'ancien français employait le substantif faiture et faicturerie pour sorcellerie.

Sorceries, charoiz et faitures soubs le sueil de l' uys de l'hostel. 

Lett. de rém. de 1376. Carpentier, t. II, col. 348.

Par leurs sorceries et faictureries. 

Lett. de rém. de 1446. Carpentier, t. II, col. 348.


Fat, adj., lat. fatuus, fat, fou, ignorant, sot, simple, imbécile.

(N. E. Esta palabrica la conocen bien algunos fatos de Huesca, como los de la CHA, que salieron después del diluvio a regar con botas de goma y chubasquero.)

Si m partetz un juec d'amor, 

No suy tan fatz

No sapcha triar lo melhor 

Entr' els malvatz.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh. 

Si vous me départez un jeu d'amour, je ne suis si sot que je ne sache choisir le meilleur entre les mauvais.

Quar ab vos son fadas las conoissens.

Pons de Capdueil: Humils e fis. 

Car avec vous sont sottes les savantes. 

Qui s vuelha m'en tenha per fat.

R. Rigaut: Tota domna.

Qui se veuille m'en tienne pour imbécile. 

Falhon per fadas enpreizos.

H. Brunet: Lanquan son.

Manquent par folles entreprises. 

Substantiv. Sa beutatz

Fai 'ls fols e 'ls fatz 

Tornar senatz. 

Raimond de Miraval: Forniers per mos. 

Sa beauté fait retourner sensés les fous et les simples. 

Proverb. Si voletz el segle parer,

Siatz en luec folhs ab los fatz.

P. Rogiers: Senher Raymbaut.

Si vous voulez paraître au siècle, soyez en lieu fou avec les fats. 

ANC. CAT. Fat. ESP. PORT. IT. Fatuo. (chap. ignorán, capsot, simple, imbéssil, idiota, borinot, cap de soca, tonto, atontat, apamplat, etc; per a resumí: Tomás Bosque. Per a les dones tamé ñan varians. Vore la retahíla de piropos que Pedro Saputo li va di a una dona agüela.)

2. Fad, adj., lat. fatuus, fade. (chap. sossa, sense sal, sense gust.)

Si la sal es fada, en que la saborares?

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 9. 

Si le sel est fade, avec quoi lui donnerez-vous de la saveur?

De sabor... fada. Eluc. de las propr., fol. 271. 

De saveur... fade.

CAT. Fad. IT. Fado.

3. Fadamen, adv., follement, sottement.

Quan fadamen 

Parl' om soven.

Giraud de Borneil: Quar non ai. 

Quand on parle souvent sottement.

4. Fadet, adj. dim., frivole, léger.

Fadet joglar, 

Con potz pensar 

Aquo qu'es greu per eyssernir?

Giraud de Calanson: Fadet joglar. 

Frivole jongleur, comment peux-tu penser ce qui est pénible pour discerner?

5. Fadelh, adj., fat, fou.

Trobat m'an nesci e fadelh,

Quar no sai aver ajustar.

B. Martin: Farai un vers. 

Ils m'ont trouvé niais et fou, parce que je ne sais pas amasser richesse.

6. Faduc, adj., fade, fastidieux, ennuyeux, méprisé.

Vos, drutz, etz gent faduca.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Vous, galants, vous êtes gent ennuyeuse. 

Pel joglareiar faduc.

Garins d' Apchier: Aissi con. 

Par le bouffonner fastidieux. 

Substantiv. En totz bos sens ab los faducx. 

Marcabrus: Al departir. 

En tous bons sens avec les ennuyeux.

7. Fatonier, Fantonier, adj., fou, niais, fantastique, faquin, fanfaron.

Albertet, ben vos teng per fatonier, 

Car mais prezatz foudat que sen.

T. d' Albertet et de Pierre: En Peire. 

Albertet, je vous tiens bien pour fou, car vous prisez plus folie que sens.

Non amest cusson ni fantonier.

G. Rainols d'Apt: Quant aug. 

Vous n'aimâtes goujat ni faquin. 

Ni vuellas esser menuziers

En tos avers ni fatoniers.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ni veuilles être mesquin ni fanfaron dans tes richesses.

8. Fatuitat, s. f., lat. fatuitatem, fatuité, sottise, niaiserie.

Gran re de paraulas, las quals escriure es fatuitatz.

Leys d'amors, fol. 120. 

Beaucoup de paroles, lesquelles écrire c'est sottise. 

CAT. Fatuitat. ESP. Fatuidad. PORT. Fatuidade. IT. Fatuità, fatuitate, fatuitade.

9. Fades, s. m., fadaise, impertinence, fatuité.

En crides pueis mon fades.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben. 

En criât ensuite mon impertinence. 

Loc. Sitot m'o tenetz a fades.

Rambaud d'Orange: Escotatz. 

Quoique vous me tenez cela à fadaise.

10. Fadeza, s. f., fadaise, sottise, fatuité.

Corona del sabi es sa richesa, e 'l no sens del fol es fadeza.

Trad. de Bède, fol. 36.

Couronne du sage est sa richesse, et le non-sens du fou est folie.

Fig. Ab un ram de fadeza,

Del portar temeros 

Estara vergonhos.

G. Riquier: Si m fos. 

Avec un rameau de fatuité, il restera honteux du porter modeste.

ANC. FR. J'abhorre, en y pensant, moy-mesme et ma fadesse.

Ronsard, t. II, p. 1302. 

CAT. Fadea. (N. E. Esta palabra huele a lengua valenciana.)

11. Fadenc, s. m., fadaise, niaiserie. 

Ab los cortes apren hom cortesias,

Et ab los pecx, fadencx e gamusias.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Avec les courtois on apprend courtoisies, et avec les sots, niaiseries et bêtises.

Tug lor fait son de fadencx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Tous leurs faits sont de fadaises.

12. Fadeiar, v., extravaguer, gausser, ridiculiser.

Mas talant a de fadeiar 

Qui so que te vol demandar.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Mais a désir de gausser qui ce qu'il tient veut demander.

Mesura m dis qu' eu non domnei, 

Ni ja per domnas no fadei.

Garins le Brun: Nuoitz e jorn. Var. 

Raison me dit que je ne fasse pas le galant, ni que jamais je n'extravague pour dames.

Com cel qu' en tot cant vol far se fadeya. 

T. de Jean Lag et d'Ebles: Qui vos dara.

Comme celui qui en tout ce qu'il veut faire se ridiculise.

13. Enfadezir, v., faire le fou, bouffonner, rendre fou. 

Ben poiras, fol, enfadezir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar. 

Tu pourras bien, fou, bouffonner. 

No m' en pot nuls fagz enfadezir.

Folquet de Marseille: Ja non cug. 

Nul fait ne m'en peut rendre fou. 

CAT. Enfadeir.


Fatigar, v., lat. fatigare, fatiguer.

Part. pas. Jhesus fon fatiguat.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 4.

Jésus fut fatigué.

Fig. Els esperitz d'aquels... fatigatz de sol l'auzir.

Leys d'amors, fol. 114. 

Les esprits de ceux-là... fatigués seulement de l'entendre. 

CAT. ESP. PORT. Fatigar. IT. Faticare. (chap. fatigá, fatigás: yo me fatigo, fatigues, fatigue, fatiguem o fatigam, fatiguéu o fatigáu, fatiguen; fatigat, fatigats, fatigada, fatigades; cansá, agotá, baldá, chafá, etc.) 

2. Fatigacio, s. f., lat. fatigatio, fatigue.

Ses enueg et fatigacio.

De labor et fatigacio.

Eluc. de las propr., fol. 106.

Sans ennui et fatigue.

De labeur et fatigue.

ESP. Fatigación (fatiga). (chap. fatiga, fatigues; cansamén, cansamens; baldamén, baldamens; agotamén, agotamens; chafamén, chafamens.)