Mostrando las entradas para la consulta espill ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta espill ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

3. 12. Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

Capítul XII.

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.


¡Ay de la honra!, díe en veu chafada una vella pateján an terra y meneján lo cap. ¡Botovadéu, si aixó haguere passat al meu tems! ¡Les desollades! Y, ¿qué ere? Que va vore a una mosseta parlán en un mosso a la porta del carré a plena llum del día, y a vista y toleransia de sons pares y de tot lo barri; y al seu tems, si habíen de parlá en ells, teníen que amagáls per corrals, cuartos y sótanos, y obríls de nit, y fels saltá bardes, teulades, baranes y finestres, mentres elles los aguardaben igual al llit, o ixíen a ressibíls descalses, y de puntetes y mal tapades, y hasta los donaben la má pera ajudáls. Aixó, sin embargo, pera aquella envejosa agüela no ere res, y lo parlá al carré de día o a la porta de casa (en honra y cortessía, com diuen elles) ere mol y cosa de desesperás qui u veíe. ¡Cuán tros ña dels setanta als vin!

Se va introduí esta moda als puestos que frecuentabe Pedro Saputo per una ocasió mol sensilla. Ell no podíe ni volíe aná a totes les cases; y totes les dones, igual agüeles que joves, solteres que casades, volíen vórel de prop y parlali; y per an aixó, cuan lo véen vindre, baixaben dissimuladamen a la porta del carré, y al passá ell les saludabe, se solíe pará alguna vegada y parlaben un rato. Y de aquí va passá a sé costum a Almudévar y Santolaria, y después a atres mols pobles, passán dels uns als atres la moda. Y ere lo que no podíen vore les agüeles; ¡una cosa tan inossén!, ¡y mes a les aldees!, y lo que elles faen, que tot ere casi infamia, sol perque se guardaben de sé vistes, com la agüela del vissillo, ere lo bo y lo sano. Y lo que es per parlá en Pedro Saputo no sol baixaben a la porta, sino que tot ere buscá excuses en los que aná a les cases aon estabe. ¡Ere tan guapo! ¡Parlabe tan be! ¡Teníe uns ulls! Pero entre les que lo van aná a vore mereix espessial mensió una de Santolaria.

Estabe un día minján a casa de sa tía, y se va presentá una viuda carregada de bayetes, llagrimosa, ullerosa, doblegada y suspirán; y después de llimpiás los ulls y sonanse los nassos, y una vegada saludat a tots en grans ímpetus de plorera, va exclamá donán un mol fondo suspiro:

- ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sou de tindre a casa a un home tan sabut! Miréu, aquí ving sol pera desahogám y que me digue algo pera vore si me console un poc y descanse lo meu cor, perque tot lo san día no fach mes que plorá, y a la nit encara mes, y si me adórmigo algún ratet, ensomio y me assusto; y estic... estic mol apenada, mol, y mol desconsolada! Y dién assó va rompre a plorá tan aposta que un atra vegada se va anegá de llágrimes y mocs.

Se va llimpiá, va aubrí y tancá los ulls tres o cuatre vegades, se va torná a llimpiá y soná, y va doná un suspiro tan fondo y fort, que va pareixe que se habíe reventat per lo melic, o que se li escapabe l'alma per la boca; y desde la seua cadira aon sol teníe un racó de la molla hasta la franja com de humilde o vergoñosa, mirabe a Pedro Saputo esperán la resposta y consell que buscabe.

Ell, naturalmen compassiu y mes en les dones, li va di:

- Lo milló meche de lo vostre mal es lo tems, sense dili res de la raó, perque igual mo sen va de casa. Pero, se pot fé mol en la ajuda de atres remeys. Fa dos mesos...

- Y onse díes justos, va di.

- Pos sí, va continuá Pedro Saputo, dos mesos y eixos díes que va morí lo vostre home; y encara que podría ditos mol sobre esta desgrassia, vull aná al gra. Teníu dos criats per al monte y una criada pera casa, y per ara no nessessitéu mes homens ni mes parens al vostre costat. Lo únic que la criada la hau de cambiá perque es mol jove, y (aquí entre natres) no podéu mirala en bons ulls, ara encara menos que cuan teníeu home; y debéu buscá una dona de juissi.

- Me pareix be, va di ella, perque aquella mossa sol pense en devaneos y orenetes.

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

- Pos, ya u día yo, va continuá Pedro Saputo; ixo, lo primé. Después no hau de plorá cuan tos vingue en gana; hau de tindre unes hores dedicades per an eisse ofissi, que per ara sirán dos cada día, una pel matí y un atra per la tarde, ploranla sansera sense pará mes que lo tems de resá un Parenostre y una Ave María en réquiem al mich y al final de cada una. Y después de la plorera del matí hau de rentatos, pentinatos, asseatos y adorná lo cap y tota la vostra persona com si fore un día de festa y miratos al espill. 

¿Estéu en aixó, bona Gertrudis?

- Sí que u estic, va contestá ella; pero yo no sé per qué hay de mirám al espill si no es pera espantám de vórem tan desastrosa y horrorosa.

- Per naixó mateix, va di Pedro Saputo, tos ressepto lo ejersissi del espill, perque aixines voréu lo mal que li estéu fen al vostre rostro, que lo hau desfet de modo que no tos conec, sén que antes no ñabíe jove mes maja an este poble, encara que casada. Y si no tos u vach di, va sé per aixó mateix, perque estáeu casada, y este estat lo respeto yo mol. Pero ara, si me donéu llissensia, aniré a vóretos alguna vegada, encara que sol sigue pera tráuretos eixa tristesa de la vida.

- Sempre que vullguéu, va saltá ella mol espabilada.

- Assepto la vostra cortessía, va di Pedro Saputo; aniré a vóretos, y quede aixó aixina, ya que estam conformes. Pero miréu que tos troba com hay dit.

- Aixó no sé si podrá sé, va contestá ella, acabán de assentás a la cadira en la franja ara al mich.

- Sí podrá sé, va di ell, y sirá, amable Gertrudis; perque en fin, encara estáu lluñ dels coranta.

- Trenta y dos añs vach fe al mars, va contestá ella, pero este cop ... - Dixéu la sacsada, va di Pedro Saputo, y miréu de restituí lo coló y la grassia an eisse rostro que malmetéu infelismen, y la vitalidat y la tendresa an eixos ulls afonats y apagats. Pero no hay acabat encara. Demá, sense mes diferíu, enviéu un criat a Huesca y que tos porto ápit, rabanetes y mostassa, y mingéu ápit en ensiam pera postre, pera diná y sopá, rabanetes en sal pera berená, y la carn del topí en mostassa que adobaréu mol be, com suposo sabéu fé. 

Se va avergoñí aquí un poc la viuda y casi va vindre a ofendres, agarranu com a pulla; pero se va reprimí y va di:

- Aixó, si yo be u alcanso, mes pareix un remey pera una donsella desganada que pera una viuda apenada.

- No u entenéu, Gertrudis, no u comprenéu, va replicá Pedro Saputo. No dic que lo remey no convingue a qui diéu, pero no dixe de sé mol propi y eficás al nostre cas. Féu y tos anirá be; en la inteligensia que si no u faiguereu, no adelantaríeu gens en la vostra milloría, ni yo podré aná a visitatos. Creéume, Gertrudis; lo mal de viuda sen va per la orina. Conque quedem en lo dit. Plorá primé una hora, después molta pinta y mol espill, y lo demés que tos encarrego. 

Y si dudéu de la virtut del remey, yo aniré a vóretos después demá per la tarde, y me diréu lo que vullguéu; pero tos u prometixgo en la condissió que hau de fé tot lo que acabo de manatos per al vostre be y lo de la vostra casa y amics, entre los que, si tos dignéu admitím, hermosa Gertrudis, me conto yo desde este día.

- Sí, siñó, sí, siñó, va di ella; en lo cor y l'alma.

Sen va aná en aixó, y ¡oh poder de les paraules de un home sabut! Sen va aná en la mitat de la pena que habíe portat y conforme en fé tot lo que li va maná Pedro Saputo. De sort que cuan éste va aná a vórela passats los dos díes ya ere un atra; perque anabe mol asseada, los seus drapets mol ben estesos, lo parlá solt y natural, lo semblán viu, y los ulls afables y hasta casi amorosos.

Va sabé Pedro Saputo que no plorabe les dos hores sanseres, y li va aliviá los plos reduínlos a un cuart de hora pel matí. Y encara li va acabá de explicá lo que lo primé día no li habíe explicat del tot per ñabé testigos. Va vore tamé que la casa estabe mol ben agranada, llimpios y relluens los mobles y tot en bon orden com a una vespra de festa. Y en ves de tuf de sementeri se notabe una fragán auló de timó y espígol, que consolabe.

Va continuá Pedro Saputo les seues visites diaries. Als cuatre díes li va aliviá del tot los plos, no permitinla plorá mes que los domenges per la tarde. A los vuit díes ya ere la mateixa de antes y mes, perque lo seu rostro ere tot un abril, restituít lo coló y la antiga vivassidat y alegría; a un chiquet de sing añs y a una chiqueta de tres que teníe los besabe en lo mateix amor que solíe demostrá a un atre tems; lo dol lo penjabe en molta soltura; y lo cor lo teníe sansé lo nou meche del seu mal, habenli confessat, pressisamen lo día vuit desde la seua primera visita, que se teníe per dichosa de habé enviudat pera coneixe y tratá a un home com ell, ya que lo seu anterió estat la privabe de esta gloria. Y en aixó va vindre a pará lo seu sentimén, les seues llágrimes y lo seu desconsol.

Per lo demés, ya se sap que les viudes han perdut la temó a los homens, no perque siguen viudes, sino perque van está casades. 

Si me diuen que no totes són unes ni una es totes, contestaré que es verdat, pero aixó no veníe al cas, perque ni yo les hay insultat, ni dixo de tíndreles compassió, ni crec de elles mes que lo que se té que creure en bona raó y dret.

Li van privá a la viuda Gertrudis de no poques visites de Pedro Saputo los consultós de diferens pobles que veníen a demanali consell, a plantejali dudes y consiliá pretensions enfrentades, a concluí pactes y concordies. En un día van arribá de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y va arribá tamé lo síndic de Almudévar a suplicali que baixare pera un assunto de importansia; y pera serví al seu poble va baixá inmediatamen.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 6. Pedro Saputo al convén.

Capítul VI.

Pedro Saputo al convén.


No va pendre lo hábit de monja, com volen di alguns y creu lo vulgo ignorán, que hasta han arribat a afirmá que va professá y va viure tres añs al convén. Tot es fals, tot inventos y donaire de homens destalentats, burlons y faltons. ¿Y pera qué? pera acabá en un cuento absurd, infame y asquerós que fa vómit y vergoña. Res de indessén, res de negre ni de mulato va passá an aquell convén; de grassiós y amable, sí, mol, perque no cabíe datra cosa a la edat y miramén de Pedro Saputo, ni a la amabilidat y virtut de aquelles siñores.

Admitixgo, pos, dins de reixes, que entonses no eren tan quisquilloses ni tan fortes ni espesses com después se van torná a tots los convens com precaussió nessessaria contra la fragilidat humana que a dins se refugie, y diénles que se díe Geminita, la van destiná per de pronte de ajudanta a la cuina, fenla sotacuinera. Pesat li va resultá, repugnán y afrentós; pero per sort, als tres o cuatre díes li va preguntá la mare priora si sabíe cusí, y va di que una mica a la moda y gust de les gens del siglo; y pera probala li va doná a cusí dos parells de cansonsillos de un reverendo ex guardián que males llengües díen que habíe sigut y ere encara lo amor mes amartellat de una germana de la priora, casada al poble y ya viuda.

Al poc rato va vore la priora que Geminita cusíe en mes primor que les mes reputades entre elles, y va amostrá la labor a les atres monges, los va pareixe tan be a totes, que per acuerdo unánime o mes be per aclamassió la van traure de la cuina y la van declará la donsella de labor de la comunidat, tratanla en mol cariño, y procurán la mayoría de elles mostrás mol seues, ya que u mereixíe tot la seua modestia, afabilidat y bona grassia.

Se van prendá de ell mol espessialmén dos novissies que ñabíe casi de la seua mateixa edat. La una perque de chiqueta caén de morros al foc ubert de lleña se va volcá damún una olla de aigua bullín y se habíe escaldat lo coll y tot un pit, van creure sons pares que siríe inútil per al món y la van incliná a sé monja, dixanse ella incliná y portá, volén o no, mol inossenmen a tot lo que li proposaben. 

Y l'atra, veína y amiga seua, la va seguí pocs díes después sol per fé lo mateix; y portáen entonses de sis a set mesos de hábit.

Estes dos sagales, pos, li van manifestá prou cariño per sé de la mateixa edat, ya que la mes gran, que ere la cremada, teníe setse añs y alguns mesets; y l'atra no mes de ixos mesos menos. 

Pera viure y parlás y tratás mes libremen van demaná a la mestra de novissies que li demanare a la mare priora la grassia de dixá dormí a Geminita al novissiat, la maestra ere blaneta, y li va parlá aquell mateix día a la priora, que pera contentá a les cuatre va consedí lo seu dessich, passán aixó a les dos semanes de está ell al convén.

En cuidadet anáe ell en tot pera no descubrís; parláe poc y sempre en oportunidat y agudesa, pero sensillamén y com si fore cosa natural y sense advertensia. De sort que sol en les seues paraules y bons modos se habíe de embutí al cor y al moll del os de totes elles; y així passáe, hasta abrassál y donali besos jovenetes y agüelotes cuan lo sentíen parlá en tanta discressió y sabiduría. Per supost, ell se dixáe abrassá y besá, pera no eixecá sospeches, pero no solíe torná estes carissies, rara vegada u feie. Se li queixáen amorosamen de sé massa aspra y fura. Les que mes se queixaben eren les dos novissies, perque tamé eren les que mes cariños li féen. Se díen elles la una Juanita, y l'atra Paulina. La Juanita ere la del pit escaldat.

Habíe tingut Paulina molta temó als morts y als duendes, y encara li durabe; aixina que la maestra de novissies les permitíe alguna vegada dormí juntes, cosa que no se usabe ni aprobabe la regla. 

Van allargá esta libertat después de entrá allí Geminita, y alguna vegada dormíen les tres juntes, dixán ell corre sempre la ignoransia de aquelles sagales.

Al final se va tindre que descubrí diénles un día, que estáe mol apenada perque al seu pareixe se tornáe home. Sen van enriure aquelles inossentes mossetes; ell va insistí en que ere verdat, y elles encara sen enríen mes y no faen cas. Su van tindre que creure, pero sense sospechá lo engañ y teninlo sol com un cas mol raro y casi milagrós. Perque dudá de que va entrá dona al convén ni sels podíe ocurrí. Conque van passá prop de dos mesos de esta manera en la mes gran sensillés y naturalidat del món, y sense cap escrúpol ni reparo.

Lo mes gran perill que va corre lo seu disfrás constanmen va sé que olvidat del papé que fée descubriguere que sabíe lligí, y anáe sobre aixó parán molta cuenta, no agarrán may cap llibre a les mans per mes que los veíe a totes les taules, be que reduíts a breviaris, diurnos y devossions cristianes; y si alguna vegada ne obríe algún lo miráe un rato y díe: aixó es o..., y esta, ele, y nombrabe tres o cuatre lletres, sempre les mateixes, de lo que sen enríen mol les novissies y les atres monges. Y ningú sen recordáe de la seua familia ni se va tratá de escriure al seu poble.

Encara va fé un atra inossentada. La organista ere una coixa, que fora de esta falta y la de una den, ere bastán grassiosa y la mes lista, pincha y atrevida de la comunidat; pobres a casa seua, la van admití per lo ofissi. Passán un día Geminita per la seua cámara va entrá y va vore que amagáe mol depressa un papé brut, y li va di: 

- Perdonéu sor Nazaria; pero eixe papé, si está escrit yo no hay de lligíl, y escrit o no, ha de mascará tot lo que toco segons hay vist.

- Pos que mascaro, va contestá la monja; lo embutixco aquí prop del cor perque es de una persona que ting apossentada al mich de les entrañes; y te u descubrixco perque eres discreta. Escolta lo que diu: "Dolsa y grassiosa colometa meua: me fan aná a predicá tres sermons, y tardaré dos siglos en torná, que dos siglos o mes significarán pera mí tindre dolén lo cor les dos semanes que estaré sense vore los teus ulls amorosos, sense sentí la teua veu encantadora, sense contemplá lo teu rostro encantadó, sense donat y ressibí aquells apassionats abrassos entesos sol per tú y per mí.

Si puc, vindré a despedím; pero per si auncás escriume esta tarde, y aplica al papé una dotsena de besets com yo los dono an éste pera que tú los arreplegos. ¡Prenda meua! ¡Ama meua! La teua imache, que sempre ting presén, sirá lo meu ídolo en esta aussensia, així com tú, aussén y presén, eres la meua vida y la meua alma. Teu. N.»

- Tendre y enamorat está fulano, va di Geminita; pero lo seu papé mereixíe mes cuidado, pareix que hau llimpiat en ell lo cresol o embolicat una butifarra de sang rostida al caliu.

- Es que, va di la monja, me l'ha enviat a dins de un pichonet guisat y farsit. Tamé yo li envío los meus en dolsaines, bizcochos, en lo que puc.

- Y, ¿qué traéu, diéume, li va preguntá, de ixos amors, no se poden vore mes que de lluñ y sempre reixa pel mich, ni tratás mes que per escrit? ¿Quín gust poden tindre uns besets que venen embolicats en un colomet guisat, fen auló a espessies y tan pringosos?

- No u entenéu, va contestá la monja; si no fore per naixó mos moriríem totes badallán. Perque has de sabé que fora de algunes de gust mol soberbio, com la priora y sor Mercedes, totes tenim cada una lo seu cada un, y tratem la una en un flare, l'atra en un benefissiat, y així, filla meua, tenim ocupat lo cor y entretingut lo pensamén. Y si ixos homens pugueren entrá... Y no es difíssil, perque yo sé cóm y per aón; pero lo meu es flare y se sabríe, que si no... Pos, com día, si pugueren entrá, totes mos pedríem, perque tot aniríe al ample. Lo nostre amor es mes violén que fora a la libertat del siglo que corre. Yo men enrecordo de que vach voldre be a un jove abans de entrá, perque vach vindre ya en vin añs y ya ne fa nou que hi estic, y aquell amor a cap desesperassió me portáe, com éste me porte a vegades, y com yo sé que los passe a les atres en los seus. Perque aquí lo que es al exterió, molta humildat y mansuetut, molta pas y tranquilidat; pero interiormen y a soles són les batalles y furors, y la brasa a les entrañes, y lo avivás lo foc, y lo estampit y cruixí de les flames que rodegen y u abrasen tot. Hasta la mare priora ha tingut los seus mals de cap, y potsé los té encara, pero u dissimule mol o per la edat ya no u sentix en tanta forsa.

Y sor Mercedes, si no los té, es perque diu que lo que ha de agradali y mereixe lo seu amor ha de sé mol superlatiu, y después mol prudén pera sabé patí y callá, y no caminá fen lo enamorat y lo suspirós, y menos dién chiquillades per tot arreu. Cada una tenim lo nostre gust y les nostres aprensions.

- Yo creía, va di Pedro Saputo fense lo simple, que les monges eren totes santes.

- Y u som, va contestá ella; pero hechizas y de botarga: de les verdaderes va passá ya lo tems. Mira: diuen que lo món, lo demoni y la carn són los enemics del alma; pos yo te asseguro que a cap puesto se troben tan a gust com als claustros. Es sert que lo món no mo se oferix per plasses y palaus, no mos deslumbre en la seua pompa y vanes apariensies; ni s'apareix al estat y vida que seguim; pero ve a les nostres reixes y mos entre per nelles en totes les seues inmundissies, y mos taque encara mes que als mateixos que los porten. Aquí se pregunte y averigüe tot lo que passe al poble, y lo que gasten aquell y aquella, y de aón y cóm; y lo que parle y trate y se descuide la donsella, y lo que engañe la casada, y se desenfade la viuda; se sap per díes y hasta per hores la vida del mossen, del dotó, del caballé, del villano, de tots en una paraula, grans, michans, y menuts; y u pensam, u regiram y murmuram, y ya la enveja, ya lo juissi temerari, ya la mes refinada malissia mos consumix, mos contente y cobre venjansa. Pos entre natros (y aquí entre lo demoni), colometes sense fel, tórdoles arrulladores de la soledat, ¡ay, quina tela, va di lo sastre! ¡ah, qué carneta, va di lo carnissé! ¡ay, qué inossén, va di lo novio!; tot es motejamos, criticamos, calumniamos, ficamos a pelá; tot soberbia, passions, chismes, parladuríes, odio, bandos, riñes, sels, despiques, enveches, reconcomios; y a vegades de esta ficsió y hipocressía, dién al món perdut y relajat, donem grassies a Deu per habemos librat dels seus perills.

- Lo dimoni de la vanidat mos té mes rendides y esclavisades que a les dones mes tontes y profanes del siglo. May mos criden al locutori sense antes passamos revista y donamos tres mans al espill, pera que lo vel caigue així, volo aixá, jugo de esta manera, descanso de l'atra; y que la toca, y la correcha y la cadena y lo escapulari diguen algo al que mos mire, com si per mol que mos atildem pugam dixá de sé dones visions y hermosures de carnerari, ni mes ni menos que los flares dixá de fé pudó a sobaquina.

- Pos en cuan a la carn, ya te hay dit lo que mos passe, perque tan mal inclinada está aquí, y alguna vegada tan aveada, com allá fora, y sempre mes irritada, o al menos mes fássil y rebelde, be que menos libre y satisfeta. Pero yo, Geminita, miro totes estes coses com oreo de abanico y te dic y asseguro que si deu vegades naixquera, deu vegades me ficaría a monja, encara que fore pera passá aquí lo infern y allá lo purgatori; o al revés, y me ixíen los pans de pintadó hosties. No saben, no, les gens del món lo que passe als claustres, ni u podríen entendre sense vóreu ni experimentáu. ¡Oh, qué diferén u jusguen y u creuen tots, com u creía yo mateixa, que me imaginaba aquí la inossensia y la vida del paraís!

- Mol engañada, pos, vivía yo, va contestá Pedro Saputo; y encara que en los díes que fa que estic hay vist algo, no veía tan com tot aixó.

- Perque sou mol chiqueta y no teniu malissia, va di la coixa; creixéu, creixéu, creixéu, mudáu eixe hábit al nostre, feu la creu y nugo gordiano dels votos, y entonses voréu, y ya mu diréu si voléu di la verdat. Mira, pos, quin pun éste de la verdat. Aquí, Geminita, se mentix mes que a una fira, mes que a la tenda de un mercadé sense consiensia; y la que va en la verdat obté damún la burla y lo despressio de totes. Y ojito de fiáten de alguna, perque no se sap lo que es la lealtat, y de la caridat sol se coneix lo nom.

- En tot, va replicá Pedro Saputo, al meu pareixe hau exagerat una mica massa mols defectes ben minuts, eixecán montes al pla, com lo puch de Puigmoreno, y valletes al secá, com a Valmuel. Yo no los miro en vidres de aumén ni del coló de les passions; y vech caridat, indulgensia y bon espíritu, y no trobo ixa discordia del infern que tot segons diéu u porte a punta de llengua y dardo de escursó. Perque, ¿qué són alguns desvíos, alguna enganchada, algunes contradicsionetes? Entre germans se troben, y hasta entre pare y fills, y no per aixó dixen de sé lo que són, y después se 'ls olvide y tornen a tratás y confiás com si res haguere passat.

- Pero dixán tot aixó, si tos pareix, ¿no voldríeu enseñám a lligí y tocá lo órgano de Turull?

- Si la mare priora vol y te dixe, va contestá la monja, per mí en mol gust. Demánali la grassia; sí, sí, demánalay y sirem bones amigues. En efecte, va parlá a la priora y li va otorgá la grassia, discurrín que si a la sagala la podíen traure una mica lletrada y organista, se quedaríe de segona y la professaríen de monja de obediensia. Y va escomensá lo seu estudi adeprenén la paleta de la Jesús y teclechán contínuamen a un instrumén que teníe la coixa a la seua cámara, paregut al de Fondespala, al Matarraña. Va volé esta enseñali tamé la solfa, y ell va di que lo que importabe eren les lletres y les tecles, que aixó vindríe mes abán; y en vuit díes va fé vore que adepreníe y coneixíe totes les lletres de la primera linea de la paleta hasta la H, de lo que estáe mol orgullosa la coixa. Y uns ratos cusín, atres tecleján, y servín tamé a la priora y an alguna atra monja de les de copete, y fen lo pesolaga algún rato en les novissies, se pegáe mol bona vida.

martes, 25 de junio de 2024

Mirar


Mirar, v., lat. mirari, mirer, contempler, admirer, voir. 

Miratz vostra beutat gran 

En un miraill.

Ralmenz Bistors: A vos meillz.

Mirez votre grande beauté dans un miroir.

Miralhs! pois me mirei en te, 

M' an mort li sospir de preon, 

Qu' aissi m perdei, cum perdet se 

Lo bels Narcezis en la fon.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Miroir! depuis que je me mirai en toi, les soupirs m'ont tué de profond, vu qu'ainsi je me perdis, comme se perdit le beau Narcisse en la fontaine. 

Qui trop soven se mira, 

No s cug c'om per pros lo mir.

Hugues de Murel: Jes sitot. 

Qui trop souvent s'admire, qu'il ne se pense pas qu'on l'admire comme preux.

Donzel qu' e sa camba s mira. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia. 

Damoisel qui dans sa jambe s'admire. 

Fig. Els falhimens d'autrui tanh qu' om se mir, 

Per so qu' om gart se mezeis de falhir. 

Folquet de Marseille: Ja no i s cug. 

Aux fautes d'autrui il convient qu'on se mire, pour cela qu'on garde soi-même de faillir.

Loc. Tant gent cors non cre qu' el mon se mire. 

B. de Ventadour: Be m' an perdut. 

Si gentil corps je ne crois pas qu'au monde se mire.

CAT. ESP. PORT. Mirar. IT. Mirare. (chap. Mirá, mirás: yo me miro, mires, mire, mirem o miram, miréu o miráu, miren; mirat, mirats, mirada, mirades.)

2. Miralh, Miraill, s. m., miroir, réflecteur.

Ela m fetz a mos huels vezer 

En un miralh que molt mi plai.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Elle me fit voir à mes yeux en un miroir qui moult me plaît.

Fig. Flors de beutat, miralhs d'amor.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Fleur de beauté, miroir d'amour.

Hueymais non er chastiatz ni repres 

Negus, si falh, pus lo miralhs no y es. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Désormais nul ne sera châtié ni repris, s'il fait une faute, puisque le réflecteur n'y est plus. 

Fora bo que no fos oblidatz 

Tan rics mirals, qu'er breumen esfassatz. 

Guillaume de Saint-Didier: El temps quan. 

Il serait bon que ne fût pas oublié si puissant miroir, vu qu'il sera bientôt effacé. 

CAT. Mirall. IT. Miraglio. (chap. Espill, espills. ESP. Espejo.)

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

3. Mirador, s. m., miroir.

Ja no m' agr' ops fos faitz lo miradors 

On vos miratz vostre cors.

Pons de Capdueil: Aissi cum.

Il ne me serait jamais besoin que fût fait le miroir où vous mirez votre corps. 

Fig. Denant nos estai lo miradors

Que fo a totz comunalmen donatz, 

Jerusalem.

Guillaume de Saint-Didier: El temps. 

Devant nous est le miroir qui fut à tous communément donné, Jérusalem. 

ANC. FR. Son vis n' a soig de mireor. 

R. de Partonopex de Blois, not. des MSS., t. IX, p. 64.

(chap. Miradó, miradós : espill.)

4. Miraire, s. m., contemplateur, admirateur.

Vers Dieus, so m laissa vezer

En que puesc esser miraire

De mo mielhs, e sordeyaire 

De mon dan.

Pierre d'Auvergne: Gent es. 

Vrai Dieu, cela me laisse voir en quoi je puis être contemplateur de mon mieux, et contempteur de mon dommage. 

CAT. ESP. Mirador. IT. Miratore, miradore. 

(chap. Miradó, miradós, miradora, miradores; que o qui mire.)

5. Mirable, adj., lat. mirabilis, admirable, merveilleux, étonnant.

Ar ausires 1 fag mirable. 

Siei compaynon cantavan mirabla melodia.

V. de S. Honorat.

Maintenant vous ouïrez un fait admirable. 

Ses compagnons chantaient une merveilleuse mélodie.

(chap. Ara escoltaréu un fet admirable.

Sons compañs cantaben o cantáen una admirable melodía.) 

ANC. FR. D'une bonté mirable et plus grandes faveurs.

Philippe Hegemon, p. 2. 

L'un près de l'autre en mirable ordonnance. 

J. Bouchet, Triomph. de François Ier, fol. 47.

ANC. ESP. Mirable (MOD. Admirable). IT. Mirabile. 

(chap. Admirable, admirables; v. admirá.)

6. Mirablamenz, adv., admirablement, merveilleusement.

Dieus s' en venget be de lui mirablamenz.

(chap. Deu se va vengá d'ells admirablemen.) 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Dieu s'en vengea bien de lui merveilleusement.

IT. Mirabilmente. (chap. admirablemen. ESP. Admirablemente.)

7. Miranda, s. f., donjon, belvéder.

De Peitius non aura la miranda. 

Bertrand de Born: D' un sirventes no m. 

De Poitou il n' aura pas le donjon. 

Fe far una tor alh Puey de Vilarbersas am II mirandas. Philomena.

Fit faire une tour au Puy-de-Vilarberses avec deux donjons. 

CAT. Miranda. (Chap. Miradó, atalaya, balcó. ESP. Miranda: 1. f. Paraje alto desde el cual se descubre gran extensión de terreno. Balcón, atalaya, vistillas, descubridero, viso, mirador, miradero, divisadero.)

8. Miracle, s. m., lat. miraculum, miracle, merveille.

Dieus, tu que fis tan bel miracle.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Dieu, toi qui fis si beau miracle. 

Quant lo princes a vist los miracles tant grantz. V. de S. Honorat. 

Quand le prince a vu les miracles si grands.

CAT. Miracle. ESP. Milagro. PORT. Milagre. IT. Miracolo.

(chap. Milagre, milagres; milacre, milacres; miracle, miracles.)

- Donjon, belvéder.

Pero ilh de la vila lor an tals gens tendutz,

Qu' elh capdolh e 'l miracle son aissi combatutz, 

Que lo fust e la peira e lo ploms n'es fondutz.

Guillaume de Tudela. 

Mais ceux de la ville leur ont tendu de tels engins, que le château et le donjon sont combattus de telle sorte, que le bois et la pierre et le plomb en est fondu.

9. Miracla, s. f., lat. miracula, miracle, merveille.

Per vezer la miracla bela. V. de S. Énimie, fol. 29. 

Pour voir la belle merveille. 

Loc. Fatz esfortz, miraclas e vertutz,

Car ieu li man aiso don non ai gaire. 

B. de Ventadour: Be m'an perdut. 

Je fais efforts, merveilles et vertus, car je lui envoie ce dont je n' ai guères.

ANC. FR. Maintes miracles i demonstra puis nostres Sires par les mérites des cors sainz. 

Gestes de Louis-le-Débonnaire., Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 150.

10. Miraculos, adj., miraculeux. 

Obras meravelhozas et miraculozas.

(chap. Obres maravilloses y milagroses o miraculoses.) 

Eluc. de las propr., fol. 10. 

Œuvres merveilleuses et miraculeuses. 

CAT. Miraculos. ESP. (milagroso) PORT. Miraculoso. IT. Miracoloso. 

(chap. Milagrós, milagrosos, milagrosa, milagroses; miraculós, miraculosos, miraculosa, miraculoses.)

11. Meravelhar, Meraveillar, Meravillar, v., émerveiller, étonner.

Ben s' en dec Dieus meravillar 

Quan mi poc de mi dons partir.

B. de Ventadour: En abril quan.

Bien s'en dut Dieu émerveiller quand je me pus séparer de ma dame.

Mas ges d' aisso no m meravelh.

H. Brunet: Lanquan son li. 

Mais point de ceci je ne m'étonne. 

Be m meraveill de vos, En Raimbaut, 

Com vos es tan contra me irascutz. 

G. de Baux, Prince d'Orange: Be m meraveill. 

Bien je m'étonne de vous, seigneur Rambaud, comment vous êtes tant irrité contre moi. 

Part. pas. Nuls hom non deu esser meravelaz 

S' ieu non sui gai.

Bertrand d'Allamanon: Nuls hom. 

Nul homme ne doit être étonné si je ne suis pas gai. 

ANC. FR. Ernouf haï le duc, jo ne m'en merveil mie.

Roman de Rou, v. 2642.

Qui tot velt fere sanz conseil,

Se mal l' en vient, ne m'en merveil. 

Fables et contes anc., t. IV, p. 143. 

Moult s'esbaïssent et merveillent.

Roman de la Rose, v. 18520.

Je me merveille moult comme toy, qui es prudent et sage, deviens si forcené. Œuvres d'Alain Chartier, p. 392.

CAT. Maravellar. ESP. Maravillar. PORT. Maravilhar. IT. Maravigliare.

(chap. Maravillá, maravillás: yo me maravillo, maravilles, maraville, maravillem o maravillam, maravilléu o maravilláu, maravillen; maravillat, maravillats, maravillada, maravillades.)

12. Meravelha, Meravilla, Meravylla, s. f., merveille.

Non es meravelha s' ieu chan

Mielhs de nulh autre chantador.

B. de Ventadour: Non es.

N'est point merveille si je chante mieux que nul autre chanteur.

Meravillas vei assatz, 

Mas d' una m sui esbaitz.

Lanfranc Cigala: Pensius de cor. 

Merveilles je vois assez, mais d'une je me suis ébahi. 

Loc. Mantas gentz lo venian vezer per meravyllas. V. de S. Honorat. Maintes gens venaient le voir pour (ses) merveilles.

CAT. Maravella. ESP. Maravilla. PORT. Maravilha. IT. Maraviglia.

(chap. Maravilla, maravilles; maravella, maravelles, com la cova de Beseit.)

13. Meravelhansa, s. f., merveille.

Non es meravelhansa

S'ieu ne fas lauzor.

J. Esteve: Si m vai. 

Ce n'est pas merveille si j'en fais éloge.

14. Meravelhaire, Meravillaire, s. m., admirateur, admirant, s'étonnant, s'émerveillant.

Adj. Ja no sia negus meravelhaire,

S'ieu aiso dic.

R. Jordan, Vicomte de S.-Antonin: No puesc.

Que jamais ne soit nul s'émerveillant, si je parle ainsi.

15. Meravilhos, Meravillos, Meravillios, adj., merveilleux, étonnant, émerveillé.

Un sonje qu'ieu sognava 

Meravillios. 

T. de Jean d' Aubusson et de Nicolet: En Nicolet.

Un songe merveilleux que je songeais.

Cantaire fo meravilhos.

P. Vidal: Abril issic. 

Fut chanteur merveilleux.

De mi sui plus marritz, 

Meravillos et iraz.

Lanfranc Cigala: Pensius de cor. 

Sur moi je suis plus marri, émerveillé et affligé. 

ANC. FR.

Sa fame è sa gent merveillos duil menant. 

Donc out par tote France merveillose chierté, 

E par Normendie out merveillose plenté.

Roman de Rou, v. 4847 et 4957-8. 

CAT. Maravellos. ESP. Maravilloso. PORT. Maravilhoso. IT. Maraviglioso.

(chap. Maravillós, maravillosos, maravillosa, maravilloses.)

16. Meravilhozamen, adv., merveilleusement.

Fo meravilhozamen ples de gran sanhtetat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 126. 

Fut merveilleusement rempli de grande sainteté.

(chap. Maravillosamen.)

17. Admiracio, s. f., lat. admiratio, admiration.

Color per sa... varietat mov admiracio.

Eluc. de las propr., fol. 264.

Couleur par sa... variété excite admiration. 

CAT. Admiració. ESP. Admiración. PORT. Admiração. IT. Admirazione.

(chap. Admirassió, admirassions. V. admirá, admirás: yo me admiro, admires, admire, admirem o admiram, admiréu o admiráu, admiren; admirat, admirats, admirada, admirades.)

18. Remirar, v., admirer, contempler, regarder.

Quan de prop la puesc remirar.

B. de Ventadour: Quan lo.

Quand de près je puis la contempler.

Quan se pot esdevenir 

Qu'ieu vos vey, dona, ni us remir. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand il se peut advenir que je vous vois, dame, et vous regarde.

Part. pas. Fos pels sieus belhs huels remiratz. 

G. Rudel: Lanquan li. 

Fut par les siens beaux yeux regardé. 

ANC. FR. Que nuit e jor en plorant la remir. 

Le Châtelain de Coucy, chanson 10. 

Toujours remir sa semblance.

Le Roi de Navarre, chanson 9. 

Et toy, mère joyeuse, et toi, père joyeux, 

Qui dedans cest enfant vous remirez tous deux.

Scévole de Sainte-Marthe, p. 36.

CAT. ESP. Remirar. IT. Rimirare. (chap. Remirá.)

19. Adremirar, v., regarder, contempler.

Merce vos ai queza 

Que no m volcsetz del tot adremirar.

Rambaud d'Orange: Si 'l cor es pres. 

Je vous ai demandé merci que vous ne me voulussiez regarder du tout.

20. Mirat, s. m., sommet, haut.

A la partida del mirat del ventre.

El mirat del ventre.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 33. 

A la partie du sommet du ventre. 

Au sommet du ventre.

(chap. Sima, punta, lo mes alt. Mirat, partissipi de mirá.) 

viernes, 10 de mayo de 2024

Lexique roman; Magn, Manh - Maia

 


MagnManh, adj., lat. magnus, grand.

Voyez Denina, t. III, p. 196.

Valor magna,

En que s bagna.

Augier de S. Donat: Ses alegratge. 

La valeur grande, en quoi elle se délecte.

Menor joy ni pus manh

No vuelh c'ab lieys m' en remanh.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

Moindre joie ni plus grande je ne veux pas qu'avec elle il m'en reste.

ANC. FR. Si li a dist: Rois magnes, que fais-tu?

Monin, Dissert. sur le Roman de Roncevaux, p. 50. 

ESP. IT. Magno. (chap. Magno, magnos : gran, grans.)

Ramón Sistac Vicén

2. Majer, Mager, Maier, Major, Maior, Maire, adj. compar., lat. major, plus grand.

Voyez la Grammaire romane, p. 149.

Car maiers es sa merces 

Qu'el mieus grans peccatz non es.

Cadenet: Ben volgra.

Car sa merci est plus grande que n'est grand le mien péché.

Que sos poders magers sia. Brev. d'amor, fol. 16.

Que son pouvoir son plus grand.

Aquist es majers el regn del cel. Trad. du N.-Test., S. Matthieu, ch. 18.

Celui-ci est plus grand au royaume du ciel.

Qual vos par que sion maior,

O li ben o li mal d' amor.

T. d'Albert Marquis et de Gaucelm: En Gaucelms.

Quels vous paraît que soient plus grands, ou les biens ou les maux d'amour.

Sol que 'l plagues qu' ieu la servis, 

No volgra guazardos maiors.

Arnaud de Marueil: Belh m'es lo. 

Seulement qu'il lui plût que je la servisse, je ne voudrais récompenses plus grandes.

- Majeur, plus considérable, principal. 

Que corn' ades lo corn major. Roman de Jaufre, fol. 97.

Qu'il sonne actuellement le cor principal. 

A joc maior jogatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

A jeu plus considérable jouez. 

Lor cosin, que d' els es maire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59. 

Leur cousin, qui est plus considérable qu'eux.

Avec l'article ou un pronom possessif, il devient superlatif:

Car de las grans foudatz que son, 

Es ben la majors, qui s'enten 

Segre son dan ad escien.

G. Faidit: S'om pogues. 

Car des grandes folies qui existent, c'est bien la plus grande, qui s'attache à suivre son dommage sciemment.

Mos majers pessamens... 

Es tot per far vostre plazer.

Arnaud de Marueil: Dona sel que. 

Ma plus grande pensée... est toute pour faire votre plaisir.

A tot bon veiaire,

Es dels bons pretz lo maire.

G. Faidit: L'onrat jauzens. 

A tout bon avis, c'est des bons mérites le plus grand.

- Subst. Maire, chef.

Fet sagrament al major et als cossols. Titre de Périgueux, de 1386. 

Fit serment au maire et aux consuls. 

Lo fez major de son palays. V. de S. Honorat. 

Le fit maire de son palais.

Totz los mals que las gens fan, raconto alegramen a lor major en efern.

Liv. de Sydrac, fol. 97. 

Tous les maux que les gens font, ils les racontent joyeusement à leur chef en enfer.

Aquel que si part de la batalha contra lo mandamen de son senhor o de so major. L'Arbre de Batalhas, fol. 95. 

Celui qui se sépare de la bataille contre le commandement de son seigneur ou de son chef.

- Subst. pl. Aïeux, ancêtres, grands. 

Om non ausa dels maiors 

Aissi dir verais desonors, 

Com fai mensongieras lauzors.

Pons Barba: Sirventes. 

On n'ose des grands ainsi dire véritables déshonneurs, comme on fait mensongères louanges. 

So que pot esser proat 

Per escritz de nostres majors, 

De felosophes o doctors.

Un troubadour anonyme: Non aurai. 

Ce qui peut être prouvé par les écrits de nos ancêtres, des philosophes ou docteurs. 

ANC. FR. Se nos fuson major ou per. Roman du Renart, t. I, p. 121. Mena Panurge au temple major.

Rabelais, liv. V, ch. XLIV. 

Plus grant chose vos puis ne maire 

Offrir, promettre ne doner. 

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 65. 

Le prevost doit dire au mayeur: Maires, je vous dy par la loi, etc.

Charte de Valenciennes, 1114, p. 408. 

En cela peuvent-ils bien encore aujourd'hui ensuivre leurs majeurs, et se rendre semblables à eulx. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. III, p. 165.

C'est un ancien dire nos majeurs. Nicolas Rapin.

Mez poiz ke li peres fu morz, 

Lobier, li maire, li plus forz, 

Vout à sis frères tot tolir.

Roman de Rou, v. 301.

CAT. Major. ESP. Mayor. PORT. Maior. IT. Maggiore. (chap. Mes gran, mes grans; prinsipal, prinsipals; majó, majós, com la festa o festes; agüelo, agüelos, agüela, agüeles; yayo, yayos, yaya, yayes; antepassat, antepassats.)

3. Majordome, Maiordome, s. m., majordome. (lat. major + domus)

Ne fes son majordome. Abr. de l'A. el du N.-T., fol. 7.

En fit son majordome.

En ayssi que te fay majordome. Leys d'amors, fol. 46. 

Par ainsi qu'il te fait majordome. 

CAT. Majordom. ESP. Mayordomo. PORT. Maiordomo. IT. Maggiordomo.

(chap. Mayordomo, mayordomos : lo home prinsipal de una possessió; lo significat ha cambiat una mica, se ha rebaixat a criat de una casa rica.)

4. Sotz-mayer, s. m., sous-maire.

Nos, sotz-mayer et juratz. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 475.

Nous, sous-maire et jurés.

(chap. Sub mayordomo; teniente o tinén de alcalde, lo segón en rango.)

5. Majorment, Magerment, Maiorment, adv. compar., principalement, plus grandement.

De valer deu esser mais voluntos,

E de tot so que fassa 'ls pros grazir, 

E maiorment de dar.

B. Calvo: Ab gran dreg. 

Il doit être plus désireux de valoir, et de tout ce qui fasse honorer les preux, et principalement de donner.

Quant hom, per si honrar,

Da 'l sieu, e n' es desonratz,

No s pot maiorment desfar.

B. Calvo: Qui ha talen.

Quand un homme, pour s' honorer, donne le sien, et en est déshonoré, il ne peut plus grandement se perdre.

CAT. Majorment. ESP. Mayormente. PORT. Maiormente.

IT. Maggiormente. (chap. Prinsipalmen.)

6. Majoral, Maioral, s. m., supérieur, principal.

Fort onrava sos majorals,

Accordans fo ab sos egals.

Brev. d'amor, fol. 92.

Honorait fort ses supérieurs, fut facile avec ses égaux.

Sirventes non es leials, 

S'om no i ausa dir los mals 

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Un sirvente n'est pas loyal, si on n'ose y dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des supérieurs.

Los XII pars et totz los maiorals. Philomena.

Les douze pairs et tous les principaux.

A Carcassona ne fes pendre XI dels majorals de la vila.

Cartulaire de Montpellier, fol. 74.

A Carcassonne il en fit pendre onze des principaux de la ville. 

CAT. Majoral. ESP. Mayoral. PORT. Maioral. (chap. Mayoral, mayorals o majoral, majorals; prinsipal, prinsipals; se diu del ganadé de bovino, de bous o vaques, capatás, cap, jefe (chef en fransés), lo mes gran, lo majó.)

7. Majoret, Maioret, adj. compar. dim., plus grandelet.

L'autre son un petit majoret.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les autres sont un peu plus grandelets.

(chap. Mosso, mosset, mossos, mossets, mosseta, mossetes; granet, grandet, granets, grandets, graneta, grandeta, granetes, grandetes.)

8. Majoritat, Maioritat, s. f., majorité, supériorité.

Engaltat, o majoritat. Leys d'amors, fol. 119.

Égalité, ou majorité.

ESP. Mayoridad. PORT. Maioridade.

9. Majoria, Maioria, s. f., supériorité.

Sobr' els majors a una majoria.

Aimeri de Peguilain: Selh qui.

Au-dessus des plus grands il y a une supériorité. 

Li majors an majoria. Brev. d'amor, fol. 19. 

Les plus grands ont supériorité.

- Mairie.

Aver VIII cossols, e ne ostar la majoria.

Docum. de 1475. Ville de Bergerac. 

Avoir huit consuls, et en ôter la mairie.

ESP. Mayoría. PORT. Maioria. IT. Maggioria. (chap. Majoría, majoríes; mayoría, mayoríes : la majó part.)

10. Majoransa, Maioransa, s. f., majorité, plus grande partie.

Auretz del dampnatge la majoransa.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 48. 

Vous aurez du dommage la plus grande partie. 

ANC. IT. Che per lo senno o maioranza, o possa.

Barberini, Docum. d'amore, p. 54. 

IT. MOD. Maggioranza.

11. Majestat, Maiestat, s. f., lat. majestatem, majesté.

Quan be se dreca, lo cel a pertusat, 

E ve lainz tota la majestat.

Poëme sur Boèce. 

Quand bien se dresse, le ciel a percé, et voit léans toute la majesté.

Dignes de vezer Dieu en sa majestat.

V. et Vert., fol. 84.

Digne de voir Dieu dans sa majesté.

Mas Dieus de majestat los puni mantenent. V. de S. Honorat. 

Mais le Dieu de majesté les punit aussitôt. 

Loc. Accusatz de falsa moneda o de crim de (lesa) majestat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28. 

Accusé de fausse monnaie ou de crime de lèse majesté.

CAT. Magestat. ESP. Magestad (majestad). PORT. Magestade.

IT. Magestà, magestate, magestade. (chap. Majestat, majestats; lo rey, la reina, los reys, les reines; lo infán, los infans, la infanta, les infantes; lo príncipe o prínsep, los príncipes o prinseps, la prinsesa, les prinseses.)

12. Majestral, Maestral, Maistral, adj., lat. magistralis, excellent, supérieur, suprême.

Las domnas qu' entendian los sieus maestrals ditz de las soas cansos.

V. de Giraud de Borneil.

Les dames qui entendaient les siens excellents mots des siennes chansons.

Fig. Maistrals vertuz qui nos fai istar ab Deu. Trad. de Bède, fol. 80.

(chap. Magistral virtut que mos fa está en Deu.)

 Suprême vertu qui nous fait être avec Dieu.

ESP. Maestral (magistral). IT. Maestrevole. (chap. Magistral, magistrals; maestral, maestrals : de maestre o mestre, latín magister.)

13. Maistralmen, adv., habilement, ingénieusement.

Li sieu dechat, ben faitz maistralmen, 

Mostron que ieu non puesc dir lauzor pro. 

B. Carbonel: S' ieu anc. 

Les siens ditiés, bien faits habilement, montrent que je ne puis dire assez de louange.

ESP. Maestramente (magistralmente). IT. Maestrevolmente. 

(chap. Magistralmen, maestralmen.)

14. Maestril, adj., supérieur, excellent.

Qui bon' art e belh' e maestril ha 

Per far obra be fort e maestril.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Qui bon et bel et supérieur art a pour faire oeuvre bien forte et supérieure.

Si be s so 'l mot maestril, 

Leu seran d' entendr' a unquec.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Si les mots sont moult excellents, ils seront faciles à entendre pour un chacun.

15. Majestrilmen, Maestrilmen, adv., savamment, habilement. 

Atressi m pren com fai al joguador 

Qu' al comensar jogua maestrilmen.

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.

Tout ainsi il me prend comme fait au joueur qui, au commencer, joue habilement.

Des manuscrits portent majestrilmen.

16. Majestre, Maiestre, Mayestre, Maestre, Maistre, Mestre, 

s. m., lat. magistrum, maître, savant, expert dans un art. 

Fo apellatz maestre dels trobadors. V. de Giraud de Borneil. 

Fut appelé maître des troubadours. 

K. apelec Filomena lo maestre de la estoria ses mesorga. Philomena.

Charles appela Philomena le maître de l'histoire sans mensonge.

Si non a l' amajestramen

D' Amor, qu'es majestre lials.

Aimeri de Peguilain: D'aisso don. 

S'il n'a la leçon d'Amour, qui est maître loyal. 

Fig. Es mortz Guillems Malespina, marques, 

Que fo miralhs e mayestre dels bes. 

(chap. Está mort Guillermo Malespina, marqués, que va sé espill y maestre, mestre dels bens.)

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Est mort Guillaume Malespine, marquis, qui fut miroir et maître des biens.

- Celui qui enseigne quelque science, quelque art.

Neguna arz non es apresa ses maistre. Trad. de Bède, fol. 80.

Nul art n'est appris sans maître.

- L'artiste lui-même.

Si quo 'l maiestre vai prendre 

Lo jaspi lai on l' a vist.

Guillaume de Briars: Si quo 'l. 

Ainsi comme le maître va prendre le jaspe là où il l' a vu.

- Titre attaché à certaines dignités, à certains emplois.

Aquel que es mestre de la milicia. Trad. du Code de Justinien, fol. 97.

(chap. Aquell que es maestre - mestre - de la milissia; gran maestre del Temple, o de atres milissies religioses.)

Celui qui est maître de la milice.

- Titre donné aux membres de certaines corporations.

Al bon metge, majestre Frederic.

Aimeri de Peguilain: En aquelh temps. 

Au bon médecin, maître Frédéric. 

- Adj. Esser mayestre tutor.

(chap. Sé mestre tutó.)

Aimeri de Peguilain: Li folh e 'l put. 

Être maître tuteur.

Aquest so mayestres usuriers. V. et Vert., fol. 14. 

Ceux-ci sont maîtres usuriers.

ANC. FR. Ce conte mestre Wace ki escrit a trové.

Roman de Rou, v. 1193. 

ANC. CAT. Maestre, maistre. CAT. MOD. Mestre. ANC. ESP. Mestre, mestro. ESP. MOD. Maestre, maestro. PORT. Mestre. IT. Maestro. 

(chap. Mestre, maestre, mestres, maestres, mestra o maestra, mestres o maestres.)

- Mistral, vent qui souffle sur la Méditerranée.

(N. E. Apellido además de Joseph Étienne Frédéric Mistral, autor en provenzal, lengua occitana. 1830-1914. Entre otros, el diccionario provenzal - francés: Lou Tresor dou Felibrige y variantes.)

Los principals aissi nomnam

En nostra lengua romana,

Levan, grec, e trasmontana, 

Maestre, ponent e l' abeg, 

Mieg jorn, issalot.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Les principaux ainsi nous nommons dans notre langue romane, levant, grec et tramontane, mistral, couchant et sud-ouest, midi, eyssiroc 

(N. E. siroco, Scirocco, como el Volkswagen).

ANC. FR. Le maistral... siffler à travers nos antennes.

Rabelais, liv. IV, chap. XVIII.

CAT. Mestral. ESP. Maestral (cierzo). IT. Maestrale. (chap. Mistral : sers.)

Ce vent, appelé mistral par les Provençaux, est le même que le cercius, dont parlent les auteurs anciens. Auguste, lors de son séjour dans les Gaules, érigea un temple à cette étrange divinité; les habitans de Narbonne et ceux de plusieurs endroits de la Provence le nomment encore le cers; Aulugelle a dit que ce vent renversait les hommes et les chars; il produit encore aujourd'hui les mêmes effets. 

Voyage fait dans le Levant, Notes, p. 10 et 11.

17. Majestra, Mayestra, Maistra, Maystra, s. f., maîtresse, savante, experte dans un art.

Ieu suy maystra d' aquell' art. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Je suis maîtresse de cet art. 

Fig. Ociozetat es mayestra de motz de mals. V. et Vert. fol. 86. 

L'oisiveté est maîtresse de beaucoup de maux.

Adj. Cortesa fo et enseignada, avinens e fort maistra, e saup trobar.

V. de la dame Tiberge. 

Elle fut courtoise et enseignée, avenante et fort savante, et sut trouver.

CAT. Mestra. ESP. Maestra. PORT. Mestra. IT. Maestra. (chap. Mestra, maestra, mestres, maestres. Esta mestra no mos enseñe res.)

18. Majestria, Maestria, Mayestria, s. f., maîtrise, habileté, science, industrie, capacité.

Grans afans es lo conquerers, 

Mas lo gardars es maestria.

P. Fabre d'Uzès: Luecx es. 

Grande peine est le conquérir, mais le garder est science.

Faita per tal maestria,

Ses totz mals, mas ab totz bes.

P. Cardinal: Vera Vergena. 

Faite par telle industrie, sans tous maux, mais avec tous biens. 

Fig. Vos que avetz de preiar maestria,

Voill que preietz. 

T. de H. de LA Bachelerie et de B. de S. Félix: Digatz. 

Vous qui avez la science de prier, je veux que vous priiez.

- Dignité, gravité, sévérité. 

Quan vei vostra fresca color, 

Avinen ses majestria.

Cadenet: Ai son.

Quand je vois votre fraîche couleur, avenante sans sévérité.

ANC. FR. Renart qui tant sot de mestrie. 

Que nus ne puet, ce poise mi, 

Aujourd'hui venir à maistrie, 

Se il ne set de renardie. 

Roman du Renart, t. I, p. 5, et t. IV, p. 123. 

CAT. ANC. ESP. Mestria. ESP. MOD. (maestría) IT. Maestria. 

(chap. Maestría, maestríes.)

19. Majestratge, Maestratge, s. m., supériorité, hauteur.

Bella, ses majestratge.

Blacasset: Be m play. 

Belle sans hauteur.

Un manuscrit porte maestratge.

ANC. ESP. Maestrage (maestraje: oficio de maestro de una embarcación).

20. Magistral, adj., lat. magistralis, magistral.

Diffinicio magistral. Eluc. de las propr., fol. 13.

Définition magistrale.

CAT. ESP. PORT. Magistral. IT. Magistrale. (chap. Magistral, magistrals.)

21. Magistrat, s. m., lat. magistratus, magistrat.

Li preveyre e li magistrat. Trad. des Actes des apôtres, ch. 4. 

Les prêtres et les magistrats.

CAT. Magistrat. ESP. PORT. Magistrado. IT. Magistrato. (chap. Magistrat, magistrats, magistrada, magistrades.)

22. Magisteri, s. m., lat. magisterium, maîtrise, magistrature.

De fe, de savieza, de magisteri, de honor, de sciencia.

Eluc. de las propr., fol. 112.

De foi, de sagesse, de maîtrise, d'honneur, de science.

CAT. Magisteri. ESP. PORT. Magisterio. IT. Magisterio, magistero.

(chap. Magisteri, magisteris : carrera universitaria. Alguns mestres de chiquets no se mereixen este nom o títul, perque són mes burros que Platerolo burro de Juan Ramón Jiménez.)

23. Majestrar, Maestrar, Maistrar, Maystrar, Maestreiar, Maistreiar, Maystreiar, Maestriar, v., faire, arranger avec art, façonner, travailler en maître, élaborer, maîtriser, dominer, exceller.

Vas pretz non an cor clar, 

E maystreion las proezas.

P. Vidal: Abril issic.

Vers mérite ils n'ont pas le coeur pur, et dominent les prouesses.

Part. pas. Ja non auran pro botos...

Ni seran ja pro lavadas...

Ni lur cabelh pro maestrat.

Brev. d'amor, fol. 129. 

Jamais elles n'auront assez de boutons..., ni ne seront jamais assez lavées..., ni leurs cheveux assez arrangés avec art.

Un estribot farai que er mot maestratz 

De motz novels e d'art e de divinitat.

P. Cardinal: Un estribot. 

Je ferai un estribot qui sera moult façonné de mots nouveaux et d'art et de divinité. 

Fes cansos maestradas. V. de Giraud de Calanson. 

Fit chansons excellentes. 

Coblas e baladas

D' azaut maistreiadas.

G. Riquier: El nom de. 

Stances et ballades parfaitement faites avec art. 

Adzaut e non trop maystrat 

Vostre vestir sian talhat.

P. Vidal: Abril issic. 

Que convenablement et non trop façonnés vos vêtements soient taillés.

De pauca odor, si non es maestriat.

Eluc. de las propr., fol. 199. 

De faible odeur, s'il n'est élaboré. 

ANC. FR. Si avoit baucié le pié destre; 

Desus la gorge li volt metre,

Qar miex l'en cuidoit mestroier.

Roman du Renart, t. I, p. 190. 

Nus ne vos sauroit si gouverner et si maistrer com ge que vostre sire sui.

Villehardouin, p. 25.

Comme le suppliant ne povoit maistrier ledit cheval.

Lett. de rém. de 1390. Carpentier, t. II, col. 1116. 

ANC. ESP. Maestrar. ESP. MOD. Maestrear (amaestrar). IT. Maestrare. (chap. Amaestrá, domá; dominá; sé mestre en algo.)

24. Amajestrar, Amayestrar, Amaestrar, v., disposer, dresser, élaborer, préparer.

Cant hom amayestra la causa, que non deu pezar, de guisa que sia plus pezans. V. et Vert., fol. 17. 

Quand on dispose la chose, qui ne doit pas avoir le poids, de manière qu'elle soit plus pesante.

Aqui esdeve sulpres, e pueis las gens lo trazo e l' amaestro per lo sen, e 'n fan gan re de medecinas. Liv. de Sydrac, fol. 47. 

Là survient soufre, et puis les gens le retirent et l' élaborent comme de raison, et en font beaucoup de médecines.

Part. pas. Can soi armat n' el destrier... 

E quan es ben amajestrat. 

Aimeri de Peguilain: Can qu' eu fezes. 

Quand je suis armé et sur le destrier... et quand il est bien dressé. 

ANC. CAT. ESP. Amaestrar. IT. Ammaestrare. (chap. amaestrá: amaestro, amaestres, amaestre, amaestrem o amaestram, amaestréu o amaestráu, amaestren; amaestrat, amaestrats, amaestrada, amaestrades : domat, domats, domada, domades : dominat, dominats, dominada, dominades.)

25. Amajestramen, Amaiestramen, s. m., enseignement, leçon, éducation.

Si non a l' amajestramen 

D'Amor, qu' es majestre lials.

Aimeri de Peguilain: D'aisso don. 

S'il n'a la leçon d'Amour, qui est maître loyal. 

ANC. CAT. Amaestrament. ESP. Amaestramiento. IT. Ammaestramento.

(chap. Amaestramén, amaestramens; doma, domes; dominassió, dominassions.)

26. Enmaystrit, adj., habile.

Sest son enmaystrit

Que, d' un pauc de valor,

Cuian far cobertor

A totz los falhimens.

Nat de Mons: Al bon rey.

Ceux-ci sont habiles qui, d'un peu de mérite, pensent faire couverture à toutes les fautes.

27. Magnificencia, s. f., lat. magnificentia, magnificence. 

Magnificencia, so es far nobles fagz e noblas obras. V. et Vert., fol. 64. Magnificence, c'est faire de nobles faits et de nobles oeuvres.

CAT. ESP. PORT. Magnificencia. IT. Magnificenzia. (chap. Magnifissensia, magnifissensies.)

28. Magnific, adj., lat. magnificus, magnifique.

Lo magnific et poyssant senhor. Rég. des États de Provence, 1401. 

Le magnifique et puissant seigneur.

CAT. Magnific. ESP. (magnífico) PORT. IT. Magnifico. 

(chap. Magnífic, magnifics, magnífica, magnífiques.)

29. Magnificar., v., lat. magnificare, célébrer, glorifier, honorer, exalter. 

El sieu san nom magnificar. Brev. d'amor, fol. 79.

(chap. Lo seu san nom magnificá, selebrá, glorificá, honorá, exaltá.)

Le sien saint nom glorifier.

Quant lo Senhor magnifiquet sa misericordia. 

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 1.

Quand le Seigneur exalta sa miséricorde.

- Développer, agrandir, gonfler.

La major vena de las sieuas si dilata, laqual dilatada, totas las autras d' el procedens si magnifico. Eluc. de las propr., fol. 55. 

La principale veine des siennes se dilate, laquelle dilatée, toutes les autres procédant de lui se gonflent.

Part. pas. Aquest fo magnificatz per Jhesu-Crist.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. 

Celui-ci fut glorifié par Jésus-Christ.

Si es tardada la sua inscizio entro que sia magnificat. 

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Si son incision est retardée jusqu'à ce qu'il soit gonflé.

ANC. FR. Pour magnifier sa victoire, Hannibal envoya en Cartage trois muis des anneaulx d'or qui avoient esté prins.

Alain Chartier, p. 429. 

Louant et magnifiant sa vertu.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Brutus.

Sire Deus, tu es magnified.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 49. 

ESP. PORT. Magnificar. IT. Magnificare. (chap. Magnificá: magnifico, magnifiques, magnifique, magnifiquem o magnificam, magnifiquéu o magnificáu, magnifiquen; magnificat, magnificats, magnificada, magnificades.)

aquimequedo

Magneta, s. f., lat. magnetem, magnète, pierre magnétique. 

La peyra dita magneta.

(chap. La pedra dita magnetita : imán.)

Magneta es peyra en color ferrenca... de ferr es atractiva.

Eluc. de las propr., fol. 184 et 189. 

La pierre dite magnète.

La magnète est une pierre de couleur de fer... de fer elle est attractive.

ANC. FR. Magnete trovent Troglodite

En Inde, e precieus est ditte; 

Fer ressemble, e si le trait 

Altressi cum l'aimant fait.

Marbode, de Gem., art. 19, col. 1656 (Roquefort, t. II, p. 109, col. 2). PORT. IT. Magnete. (ESP. Magnetita; piedra imán. Chap. Magnetita, pedra imán; magnétic, magnetics, magnética, magnétiques; magnetisme, v. imantá: imanto, imantes, imante, imantem o imantam, imantéu o imantáu, imanten; imantat, imantats, imantada, imantades; magnetisá: magnetiso, magnetises, magnetise, magnetisem o magnetisam, magnetiséu o magnetisáu, magnetisen; magnetisat, magnetisats, magnetisada, magnetisades.)


Magre, Maygre, adj., lat. macrum, maigre.

Pot leu son auzel gras baissar, 

O, s'es trop magres, engraissar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Peut facilement diminuer son oiseau gras, ou, s'il est trop maigre, l' engraisser.

Maygres si tenia. V. de S. Honorat.

Maigre se tenait.

Subst. No sent la nafra, si no atenh al magre. 

Eluc. de las propr., fol. 156. 

Ne sent pas la blessure, si elle n'atteint au maigre.

ANC. FR. Li roncis est magres e las,

Magre sont andui de mesaise.

Roman de Partonopeus, t. 1, p. 27.

- Adj., aride, sec.

Fructifica plus en magra terra qu'en grassa. V. et Vert., fol. 75.

Fructifie davantage en maigre terre qu'en grasse.

Fig. Ab son magre chantar dolen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Avec son maigre chanter dolent.

CAT. Magre. ESP. PORT. IT. Magro. (chap. s. m. Magre, magres; cuixot, cuixots; pernil, pernils; magreta, magretes; encara que se diu magre, porte bona cansalada, grassa, greix, tossino. Adj. prim, prims, prima, primes; arguellat, arguellats, arguellada, arguellades; chupat, chupats, chupada, chupades; sec, secs, seca, seques.)

2. Magret, adj. dim., maigrelet.

Prendetz una jove galina

Non ges magreta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous prenez une jeune poule non point maigrelette.

ANC. FR. Autant me plaist la grassette,

Comme me plaist la maigrette.

Ronsard, t. II, p. 1307.

ESP. Magrito. IT. Magretto. (chap. Primet, primets, primeta, primetes; sequet, sequets, sequeta, sequetes; arguelladet, arguelladets, arguelladeta, arguelladetes; magret, magrets, magreta, magretes.)

3. Magreza, Maigreza, s. f., maigreur.

De magreza inductiva. Eluc. de las propr., fol. 25.

Productive de maigreur.

Maigreza en chara es honors a morgue. Trad. de Bède, fol. 62.

Maigreur en visage est honneur à moine.

ANC. FR. Ne de paleur ne de megrece. Roman de la Rose, v. 297.

Et, qui plus est, par faulte d'avoir bledz,

De toute part sont pauvres assemblez, 

Crians, plorans par carrefours et rues: 

Mesgresse fait ainsi ses escourues.

Faitfeu, p. 4.

L'envie aux bigles yeux, grasse de la maigresse 

De ses plus grans amis.

Du Bartas, p. 125. 

CAT. ANC. ESP. PORT. Magreza. IT. Magrezza.

4. Magrir, v., maigrir.

Per ma dona magris e sec.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem.

Pour ma dame je maigris et sèche.

(chap. Amagrís : aprimás, secás, arguellás, chupás.)

5. Magrezir, v., lat. macrescire, maigrir, amaigrir.

Ben vei e sai e crei qu' es vers

Qu' amors engraiss' e magrezis,

L' un ab trichar, l' autr' ab dir vers.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.

Je vois bien et sais et crois qu'il est vrai qu'amour engraisse et amaigrit l'un avec le tricher, l'autre avec le dire vrai.

E m vey tot dia magrezir.

P. Raimond de Toulouse: Enquera.

Et je me vois chaque jour maigrir.

Per qu' en magrezisc e sec.

Giraud de Borneil: Er auziretz.

C'est pourquoi j'en maigris et sèche.

ANC. CAT. Magrezir. ANC. ESP. Magrescer. (chap. Aprimás, secás, arguellás.) 

6. Amagrezir, v., amaigrir, maigrir.

Quar tan nos fan amagrezir 

Plangz, pessamens, badalhs, sospir. 

Brev. d'amor, fol. 20.

Car tant nous font maigrir plaintes, soucis, bâillements, soupirs.

N' amagrezisc a sobrier.

Amanieu des Escas: Dona per. 

J'en maigris à l'excès. 

CAT. Amagrir. ESP. Amagrecer.

7. Emagrezir, v., amaigrir, maigrir. 

Bestia, si no pren son noyriment de sanc, si emagrezissh.

Continuament emagrezish. 

Eluc. de las propr., fol. 29 et 92. 

Une bête, si elle ne prend sa nourriture de sang, s' amaigrit.

Continuement maigrit.

CAT. Enmagrir. ESP. PORT. Enmagrecer. IT. Immagrire.

8. Esmagrezir, v., amaigrir, maigrir. 

Deu mot dompdar et esmagrezir sa carn. V. et Vert., fol. 95.

Doit moult dompter et amaigrir sa chair. 

ANC. FR. Emmaigrissant son corps par faulte de prendre suffisante nourriture. Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Antoine. 

IT. Smagrire.

9. Macerar, Mazerar, v., lat. macerare, macérer, mater, tourmenter.

Macerar e tener en caytivitat. Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 10.

Tourmenter et tenir en captivité. 

Part. pas. Charns sia macerada per abstinentia. Trad. de Bède, fol. 53.

Que la chair soit matée par abstinence.

Violas ab sucre mazeradas. Eluc. de las propr., fol. 228.

(chap. Violetes en sucre masserades.)

Violettes macérées avec sucre.

CAT. ESP. PORT. Macerar. IT. Macerare. (chap. Masserá; matá; maurá, marsí, com les olives maurades o marsides.)

10. Marcit, adj., lat. marcidus, flétri, fané, épuisé.

De herbas marcidas.

De cauzas per freior mortas o marcidas vivificativa.

Eluc. de las propr., fol. 126 et 24.

D' herbes flétries.

Vivificative de choses mortes ou flétries par frayeur.

ANC. CAT. Marcit. IT. Marcido. (chap. Marsit, marsits, marsida, marsides;  maurat, maurats, maurada, maurades.)

11. Marcesir, Marcezir, v., lat. marcescere, flétrir, faner, languir.

Tu yest lums que no s' escantis, 

Tu yest flors que no s marcezis.

G. Folquet: Escrip trop. 

Tu es lumière qui ne s'éteint pas, tu es fleur qui ne se fane pas.

Tan tost marceziss coma la flor del camp. V. et Vert., fol. 31. 

Se flétrit aussitôt comme la fleur du champ. 

Fig. Fai marcesir l' enjen de la pessa. 

Sofraita de vianda fai lo ventre marcezir.

Trad. de Bède, fol. 53 et 54. 

Fait flétrir la faculté de la pensée.

Privation de nourriture fait languir le ventre.

(chap. Marchitá, marchitás: marchito, marchites, marchite, marchitem o marchitam, marchitéu o marchitáu, marchiten; marchit, marchits, marchita, marchites. Semá, semás: yo me semo, semes, seme, semem o semam, seméu o semáu, semen; semat, semats, semada, semades.)

12. Marcezible, adj., flétrissable, altérable. 

Eretat non coronpabla e non orezada e non marcezibla.

Trad. de la 1re Épître de S. Pierre. 

Héritage non corruptible et non contaminé et non flétrissable.


Mai, May, s. m., lat. maius, mai. 

Dona, la genser creatura 

Que anc formes el mon natura..., 

Pus bela que bels jorns de may..., 

Roza de may, pluia d' abrieu.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, la plus belle créature qu'oncques formât au monde nature..., plus belle que beaux jours de mai..., rose de mai, pluie d'avril. 

Si cum abrils e mays 

Es d' autres temps plus guays.

Arnaud de Marueil: Mout eran dous. 

Ainsi comme avril et mai est plus gai qu'autres temps.

ANC. CAT. Mai. ESP. Mayo. PORT. Maio, mayo. IT. Maggio. (chap. Mach.)

2. Mai, adj., de mai, qui appartient au mois de mai.

Tro a kalenda maia.

(chap. Hasta les calendes de mach.)

T. d'Ebles et de Gui d'Uisel: En Gui.

Jusqu'aux calendes de mai.

(chap. De mach.)

3. Maia, s. f., mai, arbre planté devant l'habitation, ou rameau attaché à la porte de quelqu'un, en signe d'honneur ou d'affection, le premier jour de mai.

Ni planton albre, ni fasson ramadas per occasion de maias.

Que d' aissi enan negus hom ni deguna femna no fassa maias en Monpeslier. Cartulaire de Montpellier, fol. 145.

Ni ne plantent arbre, ni fassent ramées à l'occasion des mais.

Que d'ici en avant nul homme ni nulle femme ne fasse mais dans Montpellier.

(ESP. El mayo, los mayos; calendas de mayo. Chap. Los mayos: abres que se plantaben al entrá lo mes de mach. Aquí dal fique que se plantabe un abre o una rama a la porta de algú, per honor o afecte.)