Mostrando las entradas para la consulta dolenta ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dolenta ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 2 de diciembre de 2025

Pretor

Pretor, s. m., lat. praetor, préteur.

La majer poestatz l' en deu destrenher, si com es lo pretor.

Trad. du Code de Justinien, fol. 11.
La plus grande autorité doit l'y contraindre, ainsi comme est le préteur.


CAT. ESP. PORT. Pretor. IT. Pretore. (chap. Pretor, pretors; o be prétor, pretors.)

2. Pretori, s. m., lat. praetorium, prétoire.

Adonc meneron Jhesu al pretori.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 10.
Alors ils menèrent Jésus au prétoire.
CAT. Pretori. ESP. PORT. IT. Pretorio.

Adonc meneron Jhesu al pretori.


(N. E. Observen ustedes la diferencia entre el occitano Pretori y el catalán Pretori. En este Lexique Roman de Raynouard se encuentran muchísimas palabras, ya no digo frases, que son igualicas en occitano y en catalán; seguramente es porque el catalán siempre fue uno más delos dialectos occitanos, o bien la misma lengua con cuatro cambios.
Incluso después de la gramática del químico Pompeyo Fabra, escrita en castellano, Loís Alibèrt (que le llama Pompeu) afirma que el catalán es uno más de los dialectos de “los parlars lengadocians”, o sea, de la lengua de òc, och, hoc : sí en occitano; “catalan compres”.
La ausencia de tildes, apóstrofes, y otros rasgos parecen diferenciar la lengua occitana del dialecto occitano catalán, pero cuando se leen a fondo los textos desaparece esa luz de los iluminados. "autres dialèctes occitans, catalan comprés")

dialèctes occitans, catalan comprés

"resposta de hoc o de no

Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio.

Otro texto de prueba:

Als molt reverends nobles magnifichs e honorables senyor los deputats del General de Cathalunya e consell en virtut de la comisio de la cort elegit e assignat.

Molt reverends noble magnifichs e honorables senyors. Perque de negligencia per vosaltres no puixa esser increpat e mes per satisfer al que per vosaltres mes scrit que quant pus prest pore de totes coses e actes com succehiran en aquest benaventurat exercit gloriosissima empresa vos avise jatsia vuy dada de la present tan prest com fuy arribat en la present vila per correu de ventura ab avantatge vos haja scrit de la exequucio dels actes fins en aquella hora seguits no res menys per lo que dit es e encara perque es degut que del que scriure siau avisats perque mills e pus prest deliberar e provehir puixau he deliberat fervos hun correu volant avisant vostres reverencies noblesa e magnificencies com esser dinat jo e los del dit exercit nom fuy alsat que tots aquells foren sos les armes huns cridant al pont al pont que castellans venen altres al castell al castell que los castellans sen van en tant que jo duna part e mossen lo vaguer ab alguns altres gentills homens qui ab mi eren ab spases tirades hisquem en la carrera (carraria; calle; carré; carrer) e viu de la porta de ma posada fins al castell mes de sinchcents ballesters de que ab grans crits e senyalant en aquells cultellades e donant splanissades entre tots apenes los poguem fer tornar atras oferintlos que de continent se donaria obra ab acabament de haver lo dit castell a ma mia per vosaltres o Principat qui per lo Senyor Rey lo tingues. E axi ells reposats quant mills poguem fonch deliberat en lo consell que los jurats e prohomens de la dita vila de continent anassen a mossen Marti de la Missa qui tenia lo dit castell e per part mia lo desenganassen que per son repos me liuras hem lexas lo dit castell. E de continent los dits prohomens e informats per mi com dit es foren ab lo dit mossen Marti los quals per part de aquell me faeren resposta que eren contents buydarme lo dit castell e aquell lexarme del qual fes a ma voluntat e lo que bem vingues e havent haguda la dita resposta ab deliberacio del dit consell mossen Io vaguer fonch request per mi liuras lo dit castell per lo dit Principat an Renard Perayre hu dels consellers acompanyat de una sinquantena de homens de peu del dit exercit lo qual tingues per lo dit Principat fins altrament del regiment e govern de e sobre aquell e de la dita vila per vosaltres mossenyors fos provehit perque quant en aquest cap no he pus a dir sino sperar aci lo que per vosaltres sera ordonat voleu que faça. E perque en vostra letra dada en Barchinona a XXIII del present me dieu que loau e comendau lo parer meu de don Johan Dixar e de mon consell sobre lo que scrit vos he de les barques de Ebro dient que puys mossen lo vaguer es açi per mija seu trametes aquell nombre de gent que a mi e al dit Johan e a mon consell sera vist per haver les dites barques a ma mia de Ebro volria haver vostre parer com se fara ni si voleu que yo reste aci e mossen lo vaguer vaja alla e com e per semblant si aquesta vila he dexar aquella e lo castell com ho fare e aqui les comanare signficantvos com segons les rahons que passades havem don Johan Dixer e jo en lo consell per ventura master nos sera haaver los lochs de mossen Vilalpando a ma mia o no car de aquells per ventura nos porem flixar. Remetho en lo sdevenidor segons los fets succehiran e com segons per letres altres dades en la ciutat de Leyda vos haja avisat com jatsia ladons lo exercit del Principat essent en Leyda per relacio dels pahers e habitans en aquella yo stigues en una gran gelosia de la ciutat de Balaguer la raho perque no obstant sapiau be encara per altres laus haja dita no res menys gelos de aquella stich vuy per quant lo exercit es fora de la dita ciutat de Leyda e totalment divertit en aquesta vila. E no res menys com per mossen Johan Torrelles e mossen Andreu Despens cavallers los quals ab deliberacio de mon consell a la dita ciutat he tramesos ab creença per aquells als jurats de la dita vila explicadora qui era jo solament voler sentir de aquells si ver era lo ques dehia publicament que dins lur ciutat ells tinguessen gent de peu e de cavall strangera e encara fossen deliberats e preparats de acollirni molt mes de aquells e aço per correr damnejar e anujar los circumvehins de aquella e menyspreu e vilipendi de aquest exercit per empatxar e perturbar aquell en gran dan de la cosa publica del Principat e loch de ferme resposta per part de la dita ciutat de hoc o de no sobre les coses a ells explicades han dit en aquells ques aturaven acort e deliberacio sobre la resposta fahedora per ells a mi per la qual fer e respondrem me han trames mossen Piquer depres dinar lo qual en loch de ferme resposta com dit he me ha demanat per part de la dita ciutat jols donas temps per consultar la Majestat del Senyor Rey sobre la resposta a mi fahedora e encara com haurien viure e regirse ab lo Principat e rebre o no rebre gents strangeres dins en aquella als quals jo he respost que ells fratura poch demanarme temps per consultar e a mi menys de darlols com yo no haja fer pus sino del que veig e hoig consultar vostres grans reverencies nobleses e magnificencies e exequtar lo que per vosaltres sera deliberat. Sobre lo quem dien (o dieu) del castell de Algerri lo haja a ma mia e de vitualles lo tenga be provehit attes que segons som informats per En Johan Mayans quey tramis la vila e castell son cosa molt dolenta e derrocats he deliberat no empatxarmen per no fer despeses superflue e scampar la gent que he mester fins altrament per vosaltres me sia scrit. De la provisio de Tortosa mo alegre molt per lo temps que sera master. Pregantvos que si en mes letres som massa lonch mo hajau per scusat com dues rahons mi condoheixen esser tant larch la una es que vull ho sapiau tot laltra que saber les coses particularment com se segueixen son de mes delit en aquells qui per lo interes quey han desijen saber com passen. E comanvos al beneyt Jhesus qui vos haja en sa guarda e direccio. Dada en Fraga a XXV de febrer any Mil CCCC sexanta hu. - A vostra honor prest Bernat Johan de Cabrera comte de Modica.


Dante nos lo explica en latín en De Vulgari Eloquentia

De Vulgari Eloquentia, Dante.

CAT. Hoc. (N. E. Se encuentra en el dialecto catalán, hoc, oc, òc, och, incluso en el año 1505, Jacme de Casafranca)

"E mes en presentia de dit Casafranca essent ell loctinent de Thesorer e essent en sa casa parlant dels presos alguns conversos dehien han menjat porch dehia laltra hoc e encara fetge dehia laltre.
Ara be teniu los per recommanats teniu los la ma."


Pretz

Prevaricador

martes, 1 de octubre de 2024

Podar - Omnipotencia

 

Podar, v., lat. putare, tailler la vigne, les arbres.

Es temps de podar aybres et vinhas. Eluc. de las propr., fol. 129.

(chap. Es tems de podá abres y viñes.)

Est temps de tailler arbres et vignes

Hom adoncx poda las vitz 

Et autres albres.

Brev. d'amor, fol. 46. 

Alors on taille les vignes et autres arbres.

Part. pas. Podatz et de superfluitatz purgatz.

Vitz podadas en temps degut. Eluc. de las propr., fol. 217 et 225. 

Taillés et de superfluités purgés. 

Vignes taillées en temps dû. 

ANC. FR. Laquelle vigne j'ai podée, fossée, vinée et gouvernée.

Lett. de rém. de 1469. Carpentier, t. III, col. 326. 

CAT. ESP. PORT. Podar. IT. Potare. (chap. Podá: podo, podes, pode, podem o podam, podéu o podáu, poden; podat, podats, podada, podades.)

2. Podador, s. m.. lat. putator, vigneron, tailleur de vignes.

Boviers e fotiadors, 

Podador, ortolas.

G. Riquier: Pus Dieu.

Bouviers et terrassiers, vignerons, jardiniers. 

A manieira de podador 

Podadoira portan.

Brev. d'amor, fol. 46. 

A manière de vigneron serpe portant.

CAT. ESP. PORT. Podador. IT. Potatore. 

(chap. Podadó, podadós, podadora, podadores.)

3. Podadoira, s. f., du lat. putatorius, serpe, serpette.

A manieira de podador

Podadoira portan.

Brev. d'amor, fol. 46.

A manière de vigneron serpe portant.

CAT. Podadora. ESP. Podadera. PORT. Podadeira. 

(chap. Podadora, podadores : navalla de podá; en fransés se li diu serpe y serpette, té la forma de serp, serpeta.)

Podadora, podadores : navalla de podá; en fransés se li diu serpe y serpette, té la forma de serp, serpeta

Poder, s. m., pouvoir, puissance, autorité, juridiction.

Quora us tenrai en mon poder?

La Comtesse de Die: Estat ai.

Quand vous tiendrai-je en mon pouvoir? 

Vol en Gascoign' intrar 

Ab tal poder de genz 

Que murs ni bastimenz 

Non o puesca suffrir.

B. Calvo: Mout a que. 

Il veut en Gascogne entrer avec telle puissance de gens que mur ni bâtiment ne puisse supporter cela. 

Loc. Ieu non ai ges poder

Que m puesca d' amor defendre.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Je n' ai point pouvoir que je puisse me défendre d'amour.

Denant aquel jutge deu esser faitz lo plaitz en cui poder es la tenesos.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Devant ce juge doit être fait le plaid sous l' autorité duquel est la propriété.

Qui risien a tut lor poder. V. de S. Honorat. 

Qui riaient de tout leur pouvoir.

S' en re faill, fatz o per non poder. 

Rambaud de Vaqueiras: Savis. 

Si je faux en rien, je le fais par non pouvoir. 

Prép. comp. Lieis cui ador,

Qu' es aurs en poder d' estaing.

Perdigon: Be m dizon. 

Celle que j'adore, qui est or en comparaison d'étain.

Adv. comp. Enaus son ric pretz, quascun dia, 

de mon poder.

Guillaume de Saint-Didier: El mon non.

J' exalte son brillant mérite, chaque jour, de mon pouvoir.

(chap. Poder, poders.)

2. Poder, v., pouvoir, avoir la puissance, la force.

Non puesc mal dir de lieis, quar no i es ges.

B. de Ventadour: Be m'an. 

Je ne puis dire mal d'elle, car il n'y est point. 

Partirai m' en ieu? Non, qu'ieu non poiria.

Aimeri de Sarlat: Fis e leials. 

M'en séparerai-je? Non, vu que je ne pourrais pas.

ANC. FR. Respundi Saül: Ne te poz pas à lui cupler.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 22.

CAT. ESP. PORT. Poder. IT. Potere. (chap. Podé, pugué: puc, pots, pot, podem, podéu, poden; pogut, poguts, poguda, pogudes.)

3. Poderos, adj., puissant, maître, possesseur, efficace, libre.

A la destra de Dieu, lo payre totz poderos. V. et Vert., fol. 6. 

A la droite de Dieu, le père tout-puissant. 

Siei fag plus poderos de poder 

Qu' els autres fagz fazian desvaler. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Ses faits plus efficaces de pouvoir qui les autres faits faisaient diminuer de prix. 

Poderos de son corps e de pes e de mans. V. de S. Honorat. 

Libre de son corps et de pieds et de mains. 

Del fugir no sui ges poderos.

Le moine de Montaudon: Aissi cum. 

Du fuir je ne suis point maître. 

Poderos l' en fare. Titre de 1067. 

Possesseur l'en ferai. 

CAT. Poderos. ESP. PORT. IT. Poderoso. 

(chap. Poderós, poderosos, poderosa, poderoses.)

4. Poderatge, s. m., puissance, pouvoir.

Trop demostra ves mi son poderatge. 

Pierre d'Auvergne: D' un bon vers.

Trop démontre envers moi sa puissance.

Doncs pos avetz en mi plan poderatge, 

Amor, merce!

Le moine de Foissan: Be m'a. 

Donc puisque vous avez sur moi plein pouvoir, Amour, merci!

5. Poderozamens, adv., puissamment, vigoureusement.

Los homes poderos poderozamens suffriran lurs turmens.

V. et Vert., fol. 90.

Les hommes puissants puissamment souffriront leurs tourments.

CAT. Poderosament. ESP. PORT. IT. Poderosamente. 

(chap. Poderosamen.)

6. Potestat, Podestat, Pozestat, Poestat, Postat, s. f., lat. potestatem, puissance, autorité, juridiction.

En lor podestat lo tornaran. Titre de 1025. 

En leur puissance le replaceront. 

Filla 's al rei qui a gran poestat. Poëme sur Boèce.

Fille elle est au roi qui a grand pouvoir. 

Si recobrar lo pot en la sua potestat. Tit. de 1059. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 230. 

Si recouvrer il le peut en sa puissance.

- Podestat, potentat, gouverneur, magistrat souverain. 

Les Romains ont employé potestas dans ce sens.

An Fidenatum Gabiorum que esse potestas?

Et de mensura jus dicere?

Juvenal, Sat. 10. 

Mites praestare dominos potestatesque exorabiles.

Pline, lib. XXIX, cap. 4.

Sed jussit potestas officialem suum magna severitudine coerceri.

Apulée.

Comtes e reys, ducs et emperadors 

E manh baro e manta poestat 

Vey guerreyar.

Folquet de Romans: Quan lo. 

Comtes et rois, ducs et empereurs et maints barons et mainte puissance je vois guerroyer. 

Elegron poestatz 

Per que entr' els fos patz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Ils élurent gouverneurs pour qu' entr' eux fût paix.

- Autorité des magistrats, justice.

Atressi lo libertz non pot clamar son patron en plait ses mandament de la poestat. Trad. du Code de Justinien, fol. 3. 

Pareillement l'affranchi ne peut appeler son patron en cause sans l'autorisation de la justice.

ANC. FR. Rei nus dune ki sur nus ait poested. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 9. 

Vos don de chanter poesté. Roman du Renart, t. 1, p. 123.

Sans supériorité et légitime potesté. Monstrelet, t. 1, fol. 59.

CAT. Potestat. ESP. Potestad. PORT. Potestade. IT. Potestà, potestate, potestade, podestà, podestate, podestade. (chap. Potestat, potestats.)

Doña Filipa, trobada pel home en lo seu amán, cridada a juissi, en una rápida y divertida resposta conseguix la libertat y fa cambiá les leys.

7. Poestados, adj., puissant.

No seran per els asebelitz

Ni visitatz ni aculhitz,

Si non eron poestados.

P. Cardinal: Can vey.

Ne seront par eux ensevelis ni visités ni accueillis, s'ils n'étaient puissants.

8. Poestadit, adj., puissant, affermi.

Anc non fui 1 jorn senher poestaditz. Guillaume de Tudela.

Oncques je ne fus un jour seigneur affermi. 

ANC. FR. Tant cum il fu si poestis, 

Edelsi fu bien sis amis. 

Ki donc ert reis poistifs. 

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 77 et 511.

9. Potestatiu, adj., potestatif, facultatif.

Autra condicio es que hom apela potestativa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62.

Autre condition est qu'on appelle facultative.

(chap. Potestatiu, potestatius, potestativa, potestatives : facultatiu, facultatius, facultativa, facultatives.)

10. Poyssans, adj., puissant.

Sitot s' es sobeirans reys poyssans.

P. Cardinal: Us sirventes. 

Quoiqu'il soit suprême roi puissant.

11. Poschable, adj., possible. 

Totas causas... poschablas al crezent. Trad. de Bède, fol. 57. 

Toutes choses... possibles au croyant.

(chap. Possible, possibles.)

12. Apoestat, Apposestat, s. m., potentat, souverain, dominateur.

Mans reys e mans apoestatz

A mes en heretgia.

Conquist ay terras e regnatz,

Mantz ducz e mantz apposestatz. 

V. de S. Honorat.

Maints rois et maints potentats il a mis en hérésie.

J'ai conquis terres et royaumes, maints ducs et maints souverains.

(chap. potentat, potentats, potentada, potentades; soberano, soberanos, soberana, soberanes; dominadó, dominadós, dominadora, dominadores.)

13. Apoderar, v., surpasser, subjuguer, soumettre.

Tot atressi com la clardatz del dia 

Apodera totas autras clardatz, 

Apodera, domna, vostra beutatz,

Al meu semblan, totas cellas del mon. 

G. Faidit: Tot atressi. 

Tout pareillement comme la clarté du jour surpasse toutes autres clartés, dame, votre beauté surpasse, au mien avis, toutes celles du monde. Amors apodera e vens 

Paubres e manens.

Aimar de Rocaficha: Si amors. 

Amour soumet et subjugue pauvres et riches. 

Part. pas. Vol ades tener aunitz 

Sos vezis ni apoderatz. 

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Veut incessamment tenir ses voisins honnis et subjugués. 

CAT. ANC. ESP. PORT. Apoderar. (chap. Apoderá, apoderás: yo me apodero, apoderes, apodere, apoderem o apoderam, apoderéu o apoderáu, apoderen; apoderat, apoderats, apoderada, apoderades.)

14. Apoderamen, s. m., autorité, puissance, pouvoir.

Los apoderamens

C' avian li diable.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les pouvoirs qu'avaient les diables.

ESP. Apoderamiento. (chap. Apoderamén, apoderamens; apoderassió, apoderassions; autoridat, poder.)

15. Apoderir, v., maîtriser, dompter.

Ab ardimen apoderisc l' esglai.

Folquet de Marseille: S' al cor. 

Avec hardiesse je dompte l'effroi.

16. Apoderamen, adv., puissamment, en maître, vigoureusement, impétueusement.

Ab vassal bon de conquerimen 

Vegna (venga) cascus apoderamen. 

Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes. 

Qu'avec vassal bon pour conquête vienne chacun impétueusement.

ESP. Apoderadamente. (chap. Apoderadamen : en poder.)

17. Despoder, s. m., impuissance, dénuement, infirmité.

Quant ac estat lonc temps en aquel despoder.

Vilhesa e despoders la rendon enviosa. V. de S. Honorat.

Quand il eut été long-temps dans ce dénuement.

Vieillesse et infirmité la rendent envieuse.

18. Despoderat, adj., sans force, infirme.

Avia long temps estat despoderatz el lieg. V. de S. Honorat.

Il avait longtemps été infirme au lit.

CAT. Despoderat. ANC. ESP. Despoderado. 

(chap. Despoderat, despoderats, despoderada, despoderades : dolén, dolens, dolenta, dolentes; malal, malals, malalta, malaltes.)

19. Dezapoderar, v., affaiblir, atténuer, rendre impuissant, infirme, malheureux.

Que se dezapodera totz, e ven en felloneza de cor. V. et Vert., fol. 13. Qui s' atténue tout, et vient en félonie de coeur. 

Part. pas. Destruitz es hom desapoderatz. 

P. Cardinal: Ges ieu no. 

Est détruit homme rendu impuissant. 

Subst. Per so conosc qu' es dan e deshonors 

Qui non acora 'ls dezapoderatz.

Pons de Capdueil: Aissi cum selh. 

Par cela je connais que c'est dommage et déshonneur qui n'encourage pas les malheureux. 

Vai dir al desapoderat. Brev. d'amor, fol. 155.

Va dire à l' infirme.

CAT. ESP. PORT. Desapoderar. (chap. Desapoderá, desapoderás : afluixá, afluixás, atenuá, atenuás, tornás impotén, dolén.)

20. Despostadit, Despoestedit, adj., dépossédé, privé.

Vius n' er despostadit.

G. Riquier: Qui m disses.

Vivant il en sera privé.

Del castel de Belcaire m'an despoestedit. Guillaume de Tudela. 

Du château de Beaucaire ils m'ont dépossédé.

(chap. Desposseít, desposseíts, desposseída, desposseídes; v. desposseí : traure lo poder, la possessió.)

21. Empoestamen, s. m., autorité, puissance, pouvoir. 

Havia lo diables grans empoestamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Le diable avait grands pouvoirs.

22. Sobrapoderar, v., surmonter, subjuguer.

Ans qu' el desiriers m' aussia 

Que m sobrapodera e m vens. 

Berenger de Palasol: Dona s'ieu. 

Avant que me tue le désir qui me surmonte et me subjugue.

23. Potencia, s. f., lat. potentia, puissance, faculté, propriété, force.

Las virtutz o potencias sensitivas. Eluc. de las propr., fol. 76. 

Les propriétés ou facultés sensitives.

CAT. ESP. PORT. Potencia. IT. Potenzia. (chap. Potensia, potensies.)

24. Potencial, adj., potentiel, virtuel. 

De lors virtutz potencials. 

Per sa potencial et actual freior.

Eluc. de las propr., fol. 13 et 137. 

De leurs propriétés virtuelles. 

Par sa potentielle et actuelle froideur.

CAT. ESP. Potencial. IT. Potenziale. (chap. Potensial, potensials.)

25. Potencialment, adv., potentiellement, virtuellement. 

Materia... si es de fayt ab la una forma, es potencialment ab sa contraria. Eluc. de las propr., fol. 130. 

Matière... si elle est de fait avec l'une forme, elle est virtuellement avec sa contraire. 

CAT. Potencialment. ESP. Potencialmente. IT. Potenzialmente.

(chap. Potensialmen.)

26. Inpotens, adj., lat. impotens, impotent, impuissant.

Degasta la humor natural de las mas, et las ret... inpotens ad obrar.

Eluc. de las propr., fol. 95.

Détruit l'humeur naturelle des mains, et les rend... impuissantes à travailler. 

CAT. Impotent. ESP. PORT. IT. Impotente. 

(chap. Impotén, impotens, impotenta, impotentes.)

27. Inpotencia, s. f., lat. impotentia, impuissance.

Donc no es inpotencia..., mas inpossibilitat.

Inpotencia de volar.

Eluc. de las propr., fol. 5 et 145. 

Donc ce n'est pas impuissance..., mais impossibilité. 

Impuissance de voler.

CAT. ESP. PORT. Impotencia. IT. Impotenzia. 

(chap. Impotensia, impotensies.)

28. Possibilitat, s. f., lat. possibilitatem, possibilité.

Supportar los carx de la guerra... juxta lor possibilitat.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 421.

Supporter les charges de la guerre... selon leur possibilité.

La possibilitat del liament del bras. Trad. d'Albucasis, fol. 52.

La possibilité de la ligature du bras.

CAT. Possibilitat. ESP. Posibilidad. PORT. Possibilidade. IT. Possibilità, possibilitate, possibilitade. (chap. Possibilidat, possibilidats.)

29. Possible, adj., lat. possibilem, possible.

Segon que a tu es miels posible. Trad. d'Albucasis, fol. 13.

Selon qu'à toi il est mieux possible.

Causa deguda e possibla. Arbre de Batalhas, fol. 77. 

Chose due et possible.

CAT. Possible. ESP. Posible. PORT. Possivel. IT. Possibile.

(chap. Possible, possibles.)

30. Impossibilitat, Inpossibilitat, s. f., lat. impossibilitatem, impossibilité. El s' escusa per raso de impossibilitat. Arbre de Batalhas, fol. 169. 

Il s'excuse par raison d' impossibilité.

Aytals operacios inporto inpossibilitat. Eluc. de las propr., fol. 5.

Pareilles opérations emportent impossibilité. 

CAT. Impossibilitat. ESP. Imposibilidad. PORT. Impossibilidade.

IT. Impossibilità, impossibilitate, impossibilitade. 

(chap. Impossibilidat, impossibilidats.)

31. Impossible, Inpossible, adj., lat. impossibilem, impossible. 

No lor seria pas impossible de demorar en patz.

Arbre de Batalhas, fol. 72.

Ne leur serait pas impossible de demeurer en paix. 

Alcunas meravilhas, las quals semblan naturalmens inpossiblas.

Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 17. 

Aucunes merveilles, lesquelles semblent naturellement impossibles.

CAT. Impossible. ESP. Imposible. PORT. Impossivel. IT. Impossibile.

(chap. Impossible, impossibles.)

32. Omnipotent, adj., lat. omnipotentem, omnipotent, tout-puissant. 

Zo 's la justicia al rei omnipotent. Poëme sur Boèce. 

(chap. Aixó es la justissia del rey omnipotén.)

C'est la justice du roi tout-puissant.

El nom de Dieu qu' es paire omnipotens.

G. Anelier de Toulouse: El nom de. 

Au nom de Dieu qui est père tout-puissant.

Subst. Laisan Deu lo grant omnipotent. Poëme sur Boèce.

Ils laissent Dieu le grand tout-puissant.

So que l' omnipotentz a volgut ordenar. V. de S. Honorat. 

Ce que le Tout-Puissant a voulu ordonner.

ANC. FR. Prier à Dieu omnipotent. Marie de France, t. II, p. 393.

Luy sacrifioient comme à leur Dieu omnipotent. Rabelais, liv. IV, ch. 58.

Quant la puissance omnipotente 

Créa les cieulx comme parfaict.

J. Marot, t. V, p. 306. 

CAT. Omnipotent. ESP. PORT. Omnipotente. IT. Onnipotente.

(chap. omnipotén, omnipotens, omnipotenta, omnipotentes.)

33. Omnipotencia, s. f., lat. omnipotentia, omnipotence, toute-puissance. La omnipotencia de Dieus. Eluc. de las propr., fol. 5. 

(chap. La omnipotensia de Deu.)

L' omnipotence de Dieu.

CAT. ESP. PORT. Omnipotencia. IT. Onnipotenza. 

(chap. Omnipotensia, omnipotensies.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs