Mostrando las entradas para la consulta codoñ ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta codoñ ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 2 de octubre de 2024

Poeta - Preposteratio

 

Poeta, s. m., lat. poeta, poëte.

Las ficxios dels poetas. Eluc. de las propr., fol. 114.

(chap. Les ficsions dels poetes.)

Les fictions des poëtes.

Fortunat, poeta, noble hom. Cat. dels apost. de Roma, fol. 72.

Fortunat, poëte, noble homme.

CAT. ESP. PORT. IT. Poeta. (chap. Poeta, poetes.)

El más membrillo de La Codoñera: Tomás Bosque Peñarroya.


Poges, Pogues, s. m,, pougeoise, monnaie du Puy.

Ad IV pougeisses minoris legis, sicut debet fieri moneta.

Tit. de 1253. Hist. de Languedoc, t. III, pr., col. 492.

Ditz hom que, per dos poges,

Sai si logua e lai si ven.

P. d'Auvergne: Chantarai.

On dit que, pour deux pougeoises, ici il se loue et là se vend.

Nég. expl. No us er prezat un pogues.

Marcabrus: Ans que.

Ne vous sera prisé une pougeoise.

2. Pogeza, s. f., pougeoise.

Totz hom que passa aquest mandamen, es tengutz a restitutio entro a 1 pogeza.

Pagar entro a la derieyra pogeza.

(chap. Pagá hasta la radera pugesa.)

V. et Vert., fol. 3 et 53.

Tout homme qui passe ce commandement est tenu à restitution jusqu'à une pougeoise.

Payer jusqu'à la dernière pougeoise.

ANC. FR. Seront li dis deniers à 3 deniers poigeoise.

Charte de 1282. Du Cange, t. V, col. 614.


Poirir, Poyrir, v., lat. putrere, pourrir.

Recemblan lo malvat que vol mays poyrir en la carcer pudenta que aver lo trebalh de montar l' escalier, per issir de la carcer. V. et Vert., fol. 12.

Ils ressemblent au méchant qui veut davantage pourrir dans la prison puante que d'avoir la peine de monter l'escalier, pour sortir de la prison. Part. pas. Sembla frug que par bells e sas deforas, e dins es poyritz.

1 poma poyrida entre las sanas corromp las autras.

(chap. Una poma podrida entre les sanes corrom (podrix, pudrix) les atres.)

V. et Vert., fol. 94 et 85.

Il ressemble à fruit qui paraît beau et sain dehors, et dedans est pourri.

Une pomme pourrie entre les saines corrompt les autres. 

Fig. Aisi avols hom ben vestitz

Es bels defors, e dins, poiritz.

Roman de Jaufre, fol. 30.

Ainsi méchant homme bien vêtu est beau dehors, et dedans, pourri.

CAT. ESP. Podrir, pudrir. IT. Putridire. (chap. Pudrí, pudrís, podrí, podrís: yo me pudrixco o pudrixgo, pudrixes, pudrix, pudrim, pudriu, pudrixen; pudrit, pudrits, pudrida, pudrides; podrit, podrits, podrida, podrides. Podrit, pudrit tamé se li diu a un pesat, cansino com Carlos Rallo, que está mol estorbadet per lo catalanisme.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

2. Poyre, s. m., lat. putrorem, pus, humeur purulente, virus.

Quan es corromput, de leu se transmuda en poyre venenos.

Aquels qui escupo sanc et poyre.

(chap. Aquells que escupiñen sanc o sang y pus - carcassos de humor purulenta, flema, flemes.)

Eluc. de las propr., fol. 29 et 52.

Quand il est corrompu, facilement il se change en pus vénéneux.

Ceux qui crachent sang et pus.

3. Poiridura, Puiridura, Puridura, s. f., pourriture.

Si vostr' auzel a poiridura.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau a pourriture.

A la puiridura de la charn a at fers e coitura. Trad. de Bède, fol. 50.

Pour la pourriture de la chair, il est besoin de fer et de brûlure.

Fig. Terga las puriduras de las malas obras. Trad. de Bède, fol. 29.

Nettoie les pourritures des mauvaises œuvres.

CAT. Podridura, pudridura. (ESP. Podredumbre. Chap. Podridura, podridures; pudridura, pudridures.)

4. Poiridier, s. m., pourriture, saleté.

Be sera bos lo metges, e ricx lo despessiers,

Si sap donar metzina que n' iesca 'l poiridiers.

Izarn: Diguas me tu.

Bien sera bon le médecin, et riche le droguiste, s'il sait donner une médecine pour qu'en sorte la pourriture.

Pel poiridier d'aquestas bestias, tot l' aer ne fo corromputz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 74.

Par la pourriture de ces bêtes, tout l'air en fut corrompu.

5. Poyrimen, Puirimen, s. m., pourriture.

Tola cauza apta a poyriment. Eluc. de las propr., fol. 276.

Toute chose apte à pourriture. 

Vida de las charns es sandaz del cors, e puirimens dels os, enveia.

Trad. de Bède, fol. 33. 

La vie des chairs est santé du corps, et pourriture des os, l'envie.

CAT. Podriment. ESP. Podrimiento, pudrimiento. 

(chap. Podrimén, podrimens; pudrimén, pudrimens.)

6. Poyregos, adj., formé de pourriture.

Eruca... verm es mol et poyregos. Eluc. de las propr., fol. 250.

Chenille... est ver mou et formé de pourriture.

7. Putrid, adj., lat. putridus, putride.

D' humors putridas consumptiva.

Especia de febre... la segunda... es dita putrida.

Eluc. de las propr., fol. 193 et 87. 

D' humeurs putrides consomptive. 

Espèce de fièvre... ia seconde... est dite putride.

CAT. Pudrite. ESP. (pútrido, pútridos, pútrida, pútridas) PORT. IT. Putrido.

(chap. Podrit, podrits, podrida, podrides; pútrid, putrids, pútrida, pútrides. Tomás Bosque y José Miguel Gracia Zapater, aragonesos catalanistes analfabetos de La Codoñera, tenen codoñs pudrits a la punta dels dits.)

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

8. Putrefaccio, Putrefactio, s. f., putréfaction.

Si atrobaz en la codena putrefactio.

Lepra, que es fayta per putrefaccio de flecma.

Trad. d'Albucasis, fol. 41 et 10.

Si vous trouvez dans la couenne putréfaction. 

Lèpre, qui est causée par putréfaction de flegme. 

Per putrefaccio... de membre mort. Eluc. de las propr., fol. 17. 

(chap. Per putrefacsió... de membre mort.)

Par putréfaction... de membre mort. 

CAT. Putrefacció. ESP. Putrefacción. PORT. Putrefacção. IT. Putrefazione.

(chap. Putrefacsió, putrefacsions.)

9. Putrefact, adj., lat. putrefactus, putréfié.

Febre... simpla es la que si engendra de una materia, en un loc, putrefacta. Eluc. de las propr., fol. 90.

Fièvre... simple est celle qui s'engendre d'une matière, en un lieu, putréfiée.

PORT. (ESP.) Putrefacto. IT. Putrefatto.

(Chap. Putrefacto, putrefactos, putrefacta, putrefactes : podrit, podrits, podrida, podrides; corromput, corromputs, corrompuda, corrompudes.)


Pois, Puois, Pueis, Pos, Pus, adv., lat. post, puis, après, ensuite, depuis.

Pens e repens, e pueis sospir,

E pueis me levi en sezens.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Je pense et repense, et puis je soupire, et puis je me lève en séant.

Quar si fai mal, pois abena.

T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amic. 

Car s'il fait mal, ensuite il améliore. 

Cui encubit al prim vezer e puois.

A. Daniel: Sols sui que. 

Qu'il convoita au premier voir et depuis. 

Adv. comp. Pois apres de gra en gra dissen.

(chap. Después de grasó en grasó (o graó) dessén : baixe.)

Sordel: Qui be s membra. 

Puis après de degré en degré descend.

- Conj. Puisque.

Pos vas me s' orguelha 

Cilh qu'ieu plus volgr' aver.

B. de Ventadour: Lanquan vey.

Puisque vers moi s'enorgueillit celle que plus je voudrais avoir.

Pus de chantar m' es pres talens,

Farai un vers.

(chap. Pos de cantá m' han entrat ganes, faré un vers : cansó.)

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Puisque de chanter il m'est pris désir, je ferai un vers.

Conj. comp. Pos que del tort no s' afraing

Ni s pentis del faillimen.

La Dame Almuc de Châteauneuf: Domna.

Puisque du tort il ne se soumet pas et ne se repent pas de la faute.

De son bec dese adeza

Sus en la carn pueis que l' a presa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De son bec incessamment il frappe sus en la chair après qu'il l'a prise.

Anc pueys, pos que la vi,

Sa fina fresca color,

Non dezirei autr' amor.

Paulet de Marseille: Er que 'l jors.

Oncques après, depuis que je la vis, sa fine fraîche couleur, je ne désirai autre amour.

ANC. FR. Unkes nus homs poiz ne avant

N'en eustrent ne cunquistrent tant. Roman de Rou, v. 49.

Car onques mais puis que fuz né

Je ne fuz tant enamouré.

Roman de la Rose, v. 961.

ANC. CAT. Puys. CAT. MOD. Pus. ESP. Pues. IT. Poi. (chap. Pos : ya que. Después, mes abán, post, del latín post.)

2. Despuois, Depueis, Depos, conj., puisque, depuis que. 

Ben es dreig qu'ieu fass' ueimai

Un vers, depos talans m' en ve.

(N. E. Aquí arriba leemos al conde de Poitiers:

Pus de chantar m' es pres talens,

Farai un vers.)

B. Martin: Ben es dreitz.

Il est bien juste que je fasse désormais un vers, puisque l'envie m'en vient.

Tos temps me suy per sieu tengutz 

Depos la vi.

(chap. Tots tems (sempre) me soc per seu tengut o tingut, después de que la vach vore.)

Giraud d'Espagne: Qui en pascor.

Toujours je me suis tenu pour sien, depuis que je la vis.

Despuois vos vi, ai fag vostre coman.

La Dame Castelloze: Ja de chantar.

Depuis que je vous vis, j'ai fait votre commandement.

ANC. CAT. Depus, depuys, depux (N. E. ¿Dónde está el catalán inventado després, no lo encontró Raynouard? Pero sí que encontró variantes de la lengua valenciana (p. ej. Ausiàs March) que creía que eran catalanas). ESP. Después. PORT. Depois. IT. Dopo. (chap. Después.)

3. Poissas, Pueissas, Pueyssas, Poisas, adv., depuis, ensuite. 

Cum poisas cuida montar per l' eschalo. Poëme sur Boèce.

Lorsqu' ensuite il pense monter par l' échelon.

Cantarai, a mon escien, 

D' aquels que pueissas an trobat.

Le moine de Montaudon: Pus Peyre.

Je chanterai, à mon escient, de ceux qui depuis ont trouvé.

Apres sant Vincent

E pueyssas sant Amanz.

V. de S. Honorat.

Après saint Vincent et ensuite saint Amant.

4. Apost, adv., après.

O apost tot en seria afolada. Trad. du Code de Justinien, fol. 18.

Ou après entièrement elle en serait dissipée.

5. Posteritat, s. f., lat. posteritatem, postérité.

A tota ta posteritat.

(chap. A tota ta (la teua) posteridat.)

Tit. de 1185. Arch. du Roy., J. 326.

A toute ta postérité.

CAT. Posteritat (N. E. Algún catalanoparlante avispado o catalanista superdotado se dará cuenta de que posteritat catalán es igual a posteritat occitano, plana lengua romana, provenzal, romance, romans, lemosín, gascón, etc).

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,

ESP. Posteridad. PORT. Posteridade. IT. Posterità, posteritate, posteritade. (chap. Posteridat, posteridats. Yo traduíxco y lucho pera que lo chapurriau se quedo pera la posteridat, encara que ella no ha fet res per mí.)

¿Per qué hauría de preocupám per la posteridat? ¿Qué ha fet la posteridat per mí?


6. Preposteratio, s. f., ordre renversé, confusion, terme de rhétorique.

La preposteratio, so es la dezordenatio d'aytal oratio o d' aytal sentensa.

Leys d'amors, fol. 134.

La confusion, c'est-à-dire le défaut d'ordre de tel discours ou de telle pensée.

ESP. Preposteración. (chap. Preposterassió, preposterassions : desorden o desorde de orassions o frasses; confusió, terme de retórica. De Pre : abans, antes y Post : después.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”


Original en castellá:

Capítulo XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se supo más de él. A los cuarenta o cincuenta años de su desaparición se presentó en Almudévar un mendigo de esa edad poco más o menos, quiero decir, de unos cincuenta años, diciendo que era Pedro Saputo, cuando éste debiera tener entonces, si viviera, setenta y cuatro o setenta y cinco. Pero por burla y con mucho desprecio le preguntaron de su casa y no supo decir cuál era; ni satisfacer a mil otras preguntas que le hicieron. Pidiéronle que pintase, y tocase algún instrumento; y respondió muy entonado y grave: el águila no caza moscas. Y repetía y juraba que era hijo de Almudévar y el verdadero Pedro Saputo. Como era zafio, bajo, grueso, y un borrachín torpísimo, los de Almudévar se ofendieron y le entregaron a los muchachos, que llenándolo de barro y con grande ignominia y algazara le arrastraron por las calles y sacaron del lugar medio muerto. Él se levantó, y mirando al lugar, dijo en tono profético: presto será que el cielo vengue esta ingratitud y mala obra. ¡Pueblo de Almudévar!, no sabes lo que has hecho: ya lo sabrás cuando venga sobre ti el castigo y caiga en ti la calamidad de tu pecado. Los del pueblo rieron, y hasta ahora no ha vengado nada el cielo, ni les ha sobrevenido ninguna calamidad en castigo de haber tratado a aquel asqueroso como merecía. Mas él se fue a otros pueblos, andando mucho por el pie de la Sierra y por el Semontano, llamándose Pedro Saputo. Y como hablaba con gravedad y decía muchas sentencias, aunque las más de ellas muy disparatadas, se habían atribuido algunas al verdadero Pedro Saputo; pero no en Almudévar ni por nadie de los que conocieron al grande hijo de la Pupila.

Como el lector lo está viendo desde el principio de la historia de su vida, no hubo hombre en su tiempo ni después se ha conocido que le igualase en agudeza, en talento, en discreción, en habilidad para todo, juntando a tan excelentes dotes una amabilidad que robaba el corazón a cuantos le hablaban, un aire de mucha dignidad, una presencia gallarda y hermosísima, y una gracia incomparable en todo lo que decía y hacía; y jamás se le vio hinchado ni se vanaglorió de nada. Con la misma naturalidad y facilidad trataba con los grandes que con los pequeños, sin faltar al respeto que se debía a cada uno y al decoro de las personas y de las cosas. No se hacía pequeño con unos, ni grande con otros; ni alto o desdeñoso con éstos, y bajo o servil con aquéllos.

Recibió algunas ofensas, y no vengó ninguna, dándole siempre venganza a su tiempo los mismos que le ofendieron, porque su virtud y la estimación pública, y sobre todo su generosidad, confundían muy pronto a sus enemigos.

Huyó de tener envidiosos, disimulando en lo posible su gran superioridad; y con todo en Andalucía se dice que tuvo un lance con dos émulos a quienes combatió a un tiempo y desarmó, dándoles después de bofetones por desprecio, y como notándolos de infamia por haber usado con él una villanía y acometiéndole alevosamente cuando salían al campo.

También se asegura que habiéndose hecho de él un grande elogio en cierta tertulia de Huesca, tuvo un caballerete, muy jactancioso y vano, la imprudencia de decir movido de la envidia: pero al fin es un borde. No era esto ciertamente una injuria; pero además nombró a la Pupila de Almudévar con una calificación harto fea. Súpolo Pedro Saputo y el domingo inmediato por la mañana se dirigió a la ciudad, y por la tarde a la hora que la gente principal salía a recrearse a ciertos puntos, fue al más concurrido, y vio con otro y una señora a aquel desdichado. Acercósele, y pidiendo permiso a la señora y al caballero le dijo: - Yo soy Pedro Saputo; ¿qué es lo que dijiste de mi madre el jueves en casa de N.? Turbóse el cuitado; y él le dijo con severidad: dentro de tres días he de saber yo que habéis ido a la misma casa y habéis declarado a las personas que se hallaron presentes, que no sabíais lo que decíais porque no estabais en vuestro acuerdo. ¿Lo haréis? Acusado el otro de su conciencia y con la noticia de que tenía del valor y esfuerzo de Pedro Saputo, respondió que sí. Pues en señal de amistad, y que en esto no se hablará más, dadme la mano. Diósela; y él se la apretó de modo que le magulló los dedos, estrujándoselos unos con otros; de que quedó lisiado para siempre después de estar mucho tiempo en poder de cirujanos; dio altos ayes el miserable y llamó la atención del paseo; mas Pedro Saputo le dijo: de vivo a muerto es inmensa la distancia, y eso no es nada; una leccioncita de prudencia, y una memoria del día que nos vimos en este paseo. Y muy sereno, con gentil continente, y saludando a los conocidos, se fue andando a la ciudad, y se volvió a Almudévar. Y solía decir que sus particulares injurias todas las perdonaría; pero que las que dijesen o hiciesen de su madre, le quitarían el sueño a él, y el sueño y algo más a sus autores. Se habló en Huesca de este lance, y todos le aprobaron como obra de un verdadero hijo que vuelve por la honra de sus padres.

Traía siempre consigo el Manual de Epicteto, y decía que no le podía leer tanto, que no le abriese siempre con gusto y provecho. Y solía decir que este libro es el testamento de la raza humana, así como el Evangelio es el testamento de la sabiduría increada, conduciendo el uno (en lo posible) a la paz de la vida y el otro a la paz de la vida y a la felicidad eterna.

Yo quisiera poder quitar de la historia de su vida algunas travesuras que hizo de muchacho, en especial la de disfrazarse de mujer y meterse en el convento; pero debe considerarse su poca edad, los motivos porque lo hizo, y no juzgarle con disfavor. No fue una calaverada; fue sólo discurso del miedo, por más que a otro no le hubiese ocurrido. También a algunos parecerá que fuera mejor haber olvidado después a aquellas dos compañeras del noviciado, o que las hubiese tratado ya con menos familiaridad. Pero, ¿era esto muy posible a él ni a ellas? Si cuantas mujeres le veían y trataban un poco, lo que es por ellas, se daban luego por perdidas, ¿qué sucedería a aquellas dos que nacieron con él a la luz y conocimiento de la malicia? ¿Y de un modo tan singular y no visto?

Desde el momento que se reconoció a sí mismo y vio cuan fácilmente podía ser rico si quería, que fue cuando volvió del gran viaje por España, dijo a su madre estas hermosas palabras: «Ya, buena madre y señora mía, tenemos un estado decente, el cual Dios mediante y yo con salud no ha de faltarnos. Yo os ruego, pues, que a ningún pobre, anciano, enfermo o desvalido, y más si es mujer, dejéis que le coja la noche sin pan si no sabéis que otro le acude. Acordaos cuando lo érades vos e yo niño, acordaos de lo que sentíades cuando alguna persona os saludaba con afabilidad y os daba algo para mí o con pretexto y voz que era para mí, y os encontrábades con un día bueno tomándome en brazos o sentándome a vuestro lado. Aquel gozo que entonces sentíades le podéis renovar y tener siempre que quisiéredes, con la ventaja de ser vos misma la autora de vuestra felicidad, dando con que le sientan otros infelices. Porque si felicidad hay en este mundo, es la conciencia de los beneficios que se hacen.» Y él por su parte, aunque generalmente valiéndose de terceras personas, socorría muchas necesidades. ¿Quién con esto no le amaría, aunque no hubiese otra causa? Viendo tal caridad, le dijo una vez un eclesiástico virtuoso, que no podía dejar de ser su vida muy feliz y próspera; y él, generoso y magnánimo, respondió: ésa no es cuenta mía.

Puédese disputar si fue un bien o un mal, mirando a su sola persona, el haber encontrado a su padre. Porque sus bienes no los necesitaba; su favor tampoco, ni la dignidad de la familia; fuera de si quería casar con mujer que se deshonrase de un hombre sin linaje. Pero como él no la hubiese querido con esta vanidad, no se puede considerar como un favor de la fortuna el adornarle después con un tan ilustre apellido. El de sabio que ha merecido y llevaba era mucho más grande. Y en cuanto a mujer y esposa digna de él habíasele prevenido en la hermosa y discreta Morfina, que nacida con un entendimiento muy claro, un juicio profundo y recto, y un pecho nobilísimo, prefirió a todos sus hinchados pretendientes un hombre de dudosa cuna, pero con ilustre dictado de sabio, que llevaba sin vanidad, sin afectación ni ceño. Dignas eran también de él su hermanita y Eulalia, tan apreciables una y otra, cada una por su término.

Para nada, pues, necesitaba a su padre ni de su apellido. Con todo, se alegró mucho de conocerle, aunque por su madre principalmente. Nunca él había creído liviandad ni desenvoltura el hecho de su madre, porque, sobre dar entero crédito a su relación, le conocía bastante para no dudar de su virtud, sin lo que oía a todos de su mucha honestidad y recato; pero la infeliz no podía estar satisfecha con su buena opinión, y más creyéndose engañada.

Por lo demás, parece que la suerte quiso mostrar en él que los hombres que nacen de su cuenta no deben procurar ser hijos sino de sí mismos, de su aplicación y de sus obras, pues le ocultó al mundo, sea con muerte, sea de otra manera, luego que encontró un padre que le diese estado. No era sin duda éste el que le convenía; y por eso y porque ya había perdido el otro, que era el legítimo en su condición, dejó de ser su hijo, y se perdió la luz y la gloria con que en él quiso iluminar y adornar el mundo.

Acerca del fin que tuvo nada se puede afirmar. Sospechóse por algunos y aun se quiso asegurar, que la carta y llamada a la corte fue traición de los cortesanos, que viendo al rey con deseos de hacerle venir y mostrando alegría algunas damas de las principales y más hermosas, se llenaron de envidia y discurrieron esta maldad para deshacerse de él, valiéndose luego de asesinos que le quitaron la vida en el camino, juntamente con el criado. Esto es lo que se sospechó y dijo, y lo que yo he creído siempre; pero de cierto no puede saberse. De todos modos, bien exclamó el poeta aragonés: ¡Oh corte, quién te desea!

viernes, 19 de abril de 2024

Lexique roman; Laire, Layre, Lairo, Lairon - Landa

 

LaireLayreLairoLairon, s. m., lat. latronemlarronvoleurfripon.

Es layres aisel que vay emblan.

(chap. Es lladre aquell que va emblán, arramblán, robán, fotén, furtán.)

B. Carbonel: Joan Fabre.

Es layres aisel que vay emblan. Jordi Pujol, Fuster

Est voleur celui qui va dérobant. 

Paubre lairon pent hom per una veta... 

Qu' el rics laires penda 'l lairon mesqui. 

P. Cardinal: Prop a guerra.

Pauvre larron on pend pour une vétille... Que le riche larron pende le larron mesquin. 

Adj. fig. Pros dompna, ab un douz esgar 

Que m fairon vostr' uels lairo,

Mi venguest mon cor emblar.

Pierre de Maensac: Estat aurai.

Généreuse dame, avec un doux regard que me firent vos yeux larrons, vous me vîntes voler mon coeur.

Il a été employé, comme fur en latin, dans le sens de valet, esclave.

Quid domini faciant, audent quum talia fures? 

Virg. Eclog., III, v. 16. 

En totz luecs me tenh per ton pres, 

Per ton lairon en totas res.

Marcabrus: Pus mos coratge. 

En tous lieux je me tiens pour ton prisonnier, pour ton esclave en toutes choses.

- Sorte d'imprécation.

S'ieu pogues viure de mon captal,

Laire sia ieu, s' ieu fos de lor fogal!

P. Cardinal: D'un sirventes faire. Var. 

Si je pusse vivre de mon capital, que je sois larron, si je fusse de leur foyer! 

Adv. comp. Amarai la donc a lairo.

Folquet de Marseille: Tan mov. 

Je l'aimerai donc à la dérobée. 

ANC. FR. Bien est lerres qu'à larron emble.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 236. 

CAT. Lladre. ESP. Ladrón. PORT. Ladrão. IT. Latro, ladro. (chap. Lladre, lladres.)

1. Layronessa, s. f., larronnesse, voleuse. 

Que apparescon esser layres o layronessas.

Cartulaire de Montpellier, fol. 186.

Qui apparaissent être larrons ou larronnesses.

3. Layronia, s. f., larronnerie, volerie, friponnerie.

Quar Dieus defendet a la gen...

E murtres e layronias.

Brev. d'amor, fol. 14. 

Car Dieu défendit à la gent... et meurtres et voleries. 

ESP. Ladronia.

4. Layronici, Laironissi, Layronissi, s. m., lat. latrocinium, larcin, vol, friponnerie.

Layronici, penre l'autruy a tort et a decebemen d' aquell de cuy es, senes sa voluntat. V. et Vert., fol. 14.

Larcin, prendre (le bien) d'autrui à tort et avec déception de celui de qui il est, sans sa volonté.

Laironissi faig de noig. Cout. de Montlevard. Arch. du Roy., J, 4.

Vol fait de nuit.

Layronissi gros e manifest.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Vol gros et manifeste.

CAT. Lladronici. ESP. Latronicio, ladronicio. PORT. Latrocinio.

IT. Latrocinio, ladroneccio. (chap. Lladronissi, lladronissis.)

5. Layronat, s. m., larcin, friponnerie.

Flac layronat. Leys d'amors, fol. 111. 

Lâche larcin.

6. Latronissa, s. f., larcin, volerie, friponnerie.

Si negun o neguna fasia latronissa de nuech o de dia.

Charte de Gréalou, p. 94. 

Si nul ou nulle faisait larcin de nuit ou de jour.

7. Laironil, adj., dérobé.

Las aigas laironils sunt plus dolsas, e pas esconduz plus suaus.

Trad. de Bède, fol. 47.

Les eaux dérobées sont plus douces, et pain caché plus agréable.

8. Laironar, v., voler, dérober.

Venguetz coma sirven, 

Aisi com sel que lairona. 

Raimond de Miraval: Baiona per. 

Vous vîntes comme sergent, ainsi comme celui qui dérobe.

ANC. FR. Tant feirent et tracassarent pillant et larronnant.

Rabelais, liv. I, ch. 27.


Lais, s. m., lamentation, plainte, gémissement.

Premiers penres Labadol

E, si anas ab dreitura, 

Tro a Maroc faran lais.

Pierre d'Auvergne: Bel m'es quan. 

D'abord vous prendrez Labadol, et, si vous allez en droiture, jusqu'à Maroc ils feront lamentations.


Lais, Lays, s. m., lat. lessus, lai, sorte de poésie. 

An laissat lays e vers e chansos, 

Et an pres plaitz e novas e tensos.

P. Cardinal: Rix hom que. 

Ont abandonné lais et vers et chansons, et ont pris plaids et nouvelles et contestations. 

Fasia a un juglar 

Lo lais de dos amans cantar.

Roman de Jaufre, fol. 51. 

Il faisait chanter à un jongleur le lai de deux amants.

Cella m platz mais que chansos, 

Volta ni lais de Bretanha.

Folquet de Marseille: Ja non volgra. 

Celle-là me plaît plus que chanson, refrain ni lai de Bretagne.

Il s'est dit, par extension, du chant des oiseaux.

El temps qu'el rossinhol s' esjau, 

E fai sos lais sotz lo vert fuelh.

Deudes de Prades: El temps. 

Au temps que le rossignol se réjouit, et fait ses lais sous le vert feuillage.

- Son, résonnement, cri.

Bel m'es cant aug lo resso 

Que fai l' ausbercs ab l' arso..., 

Et aug los retins e 'ls lais 

Dels sonails, adoncs m' eslais.

Pierre de Bergerac: Bel m' es cant. 

Beau m'est quand j'entends le retentissement que fait le haubert avec l'arçon..., et j'entends les tintements et les sons des grelots, alors je m'élance. 

Adv. comp. Tuit s' escridon a un lais. 

Roman de Jaufre, fol. 45.

Tous s'écrient d'un seul cri.

ANC. FR. Les cuntes ke jo sai verais,

Dunt li Bretun unt fait lor lais, 

Vus cunterai assez briefment. 

Marie de France, t. 1, p. 50.

Grant joie font par le palais, 

Et chantoient et sons et lais.

Roman du Renart, t. II, p. 146.

Pour en chanter quelquefois lays de plainte. 

J. Marot, t. V, p. 376.


Laissa, Layssa, Lissa, s. f., lice, palissade, barrière.

De murs e de laissas ben clausa...

E las layssas son reforsadas, 

Seguras e ben acairadas.

G. Riquier: Qui a sen. 

De murs et de barrières bien close... Et les lices sont renforcées, assujéties et bien ajustées. 

En las lissas farai portal. 

Raimond l'écrivain: Senhors l'autr'ier. 

Dans les lices je ferai portail. 

Ab lissas de fortz pals serratz.

Bertrand de Born: Be m play lo. 

Avec palissades de forts pieux serrés. 

ANC. FR. Se reclosent par defors de lices et de barres... pour garder lur ost, lor liches et lor barres.

Villehardouin, p. 24.

ESP. Liza. IT. Lizza.

2. Palissada, s. f., palissade, clôture de palis. 

Se fassa una palissada. Tit. de 1398. DOAT, t. LIV, fol. 168. 

Se fasse une palissade.

CAT. Palissada. ESP. Palizada (empalizada). PORT. Palissada, paliçada. 

IT. Palizzata.

(chap. Empalissada, palissada, valla feta de estaques, branques, fusta; vallat, tancat, corral, corralada; antigamén, les plasses de bous se féen aixina, provisionals.)


Laissar, Laisar, v., lat. laxare, laisser, délaisser, quitter.

Voyez Muratori, Diss. 33, et Leibnitz, Coll. étym., p. 62.

Ma domna m lais per autre cavalier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

Que ma dame me laisse pour autre chevalier. 

Aissi lais tot quant amar suelh.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Ainsi je quitte tout ce que j'ai coutume d'aimer. 

L' estrada 

Laissiei e mon dreg cami.

J. Esteve: Ogan.

Je quittai l'estrade et mon droit chemin.

Tan bo essemple en laiset entre nos. 

Poëme sur Boèce.

Tant bon exemple en laissa parmi nous.

Proverb. Hom, on plus aut es puiatz,

Plus bas chai, si s laissa chazer. 

P. Rogiers: Senher Raymbautz.

Homme, où plus haut il est élevé, plus bas choit, s'il se laisse choir.

- Léguer, transmettre.

Terras pot hom laissar, 

E son filh heretar, 

Mas pretz non aura ja, 

Si de son cor non l'a.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

On peut laisser terres, et faire héritier son fils, mais il n'aura jamais mérite, s'il ne l'a de son coeur. 

Cinq libras li layssava en son testamen... 

Cant li avia layssat en son testamen. 

V. et Vert., fol. 75. 

Cinq livres lui laissait dans son testament... 

Combien il lui avait laissé dans son testament.

- Permettre, consentir.

L' om no 'l laiset a salvament annar. Poëme sur Boèce.

L'on ne le laissa à sauvement aller.

Quant a vos plac que us mi laissetz vezer. 

Guillaume de Cabestaing: Lo jorn. 

Quand il vous plut que vous me laissâtes vous voir. 

E s laissa vius deseretar. 

Bertrand de Born le fils: Quant vei lo. 

Et se laisse vivant déshériter.

- Cesser, s'abstenir.

Fes se mercadier, e venc rics, e laisset d'anar per cortz. V. de Pistoleta.

Se fit marchand, et devint riche, et cessa d'aller dans les cours.

Mesura m fai soven laissar 

De manh rir' e de trop jogar.

Garin le Brun: Nueg e jorn.

Raison me fait souvent abstenir de maint rire et de beaucoup jouer.

Domnas, oimais vos lais de drudaria. 

Pierre de Gavaret: Peironet. 

Dames, désormais (envers) vous je m'abstiens de galanterie.

No m laissarai per paor 

Qu'un sirventes non labor.

G. Figueiras: No m laissarai. 

Je ne m'abstiendrai pas par peur que je ne travaille un sirvente.

ANC. FR. Veoient qu'il avoient laissiet lur église trop folement.

Chronique de Cambray. 

Séé dou séel ke mesire d'Artois nous a laissiet pour les besoignes de sa terre. Charte d'Ouchi.

A la fin le jeune garson se voyant si fort importuné et pressé, laissoit de fréquenter les lieux publiques. Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Démétrius.

En luy remonstrant qu'il ne laissast point, pour l'yver, à faire guerre à ses ennemis les Anglois.

Alain Chartier, p. 192.

ANC. ESP.

Quanto aqui ganamos, aqui lo lexaremos. 

V. de S. Domingo de Silos, cop. 474.

ANC. CAT. Leixar, lexar. CAT. MOD. Dexar. ESP. MOD. Dejar. PORT. Deixar. ANC. IT. Lassare. IT. MOD. Lasciare. (chap. Dixá: dixo, dixes, dixe, dixem o dixam, dixéu o dixáu, dixen; dixat, dixats, dixada, dixades.)

Loc. Be us lauzera que m laissassetz estar. 

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

Je vous approuverais bien que vous me laissassiez être (tranquille).

Lassem estar elh playn, et anem lo vengar. Philomena. 

Laissons être (cessons) la plainte, et allons le venger.

ANC. FR. Mais laissiés ester vostre plor. Roman de la Rose, v. 16513.

K'il lait ester ma terre. Roman de Rou, v. 3444.

Le catalan a dit leixar estar, et dit encore dexar estar.

(N. E. Después de Raynouard, deixar. Este tomo es de 1844. 

En chapurriau, dixá está.)

IT. Lasciamo ora star questo. Boccaccio, Dec., VIII, 9.

Quoique l'espagnol ni le portugais n'offrent aucun exemple de cette locution, on en trouve la trace dans ce passage d'un titre de 1193, cité dans l' Elucidario, t. II, p. 30.

Quod leixarent ipsum stare in pace.

(N. E. El castellano usaba “dejar en paz”, “ir en paz”.)

2. Laissa, s. f., legs, testament.

Cant issiras d'aquesta vida, pessa de Deu, e, en ta laissa, laissa als paubres. Trad. de Bède, fol. 64.

(chap. Cuan eixirás (ixirás, issirás, eissirás) d'esta vida, pensa en Deu, y, al teu testamén (a lo que dixes), dixa (algo) als pobres.)

Quand tu sortiras de cette vie, pense à Dieu, et, dans ton testament, laisse aux pauvres. (N. E. sortiras, francés, el catalán lo copió.)

Paguadas las laissas que fara. Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 93. 

Payés les legs qu'il fera.

ANC. FR. Il fist sa devise e son lais, et il départit son avoir.

Villehardouin, p. 19.

ANC. CAT. Leixa. CAT. MOD. Dexa. PORT. Deixa. (chap. Testamén, lo que se dixe. Imperatiu: Dixa aixó! Díxam alló! Dixéumos está! Dixéulos o dixéules está tranquiles! Dixéu lo chapurriau en pas!)

3. Delaissar, v., délaisser.

Part. pas. Fam vos saber que totz affars 

E totz negocis delaissatz.

La Crusca provenzale, p. 96. 

Nous vous faisons savoir que toutes affaires et tous négoces délaissés.

ANC. ESP. Del dia d'oy delessa... E delesso lo. 

Tit. de 1206. Arte del Rom. Cast., p. 43 et 44.

(N. E. MOD. Del día de hoy deja... Y lo dejo.)

4. Relays, Relais, s. m., relâche, relâchement, discontinuation, relai.

Ses fin e ses relays...

Andronix lo joios s'es noiritz el palays

De solatz, de baudor, aitan con vol e mais,

Mas anc non si donet a nuyl malvays relays. 

V. de S. Honorat.

Sans fin et sans relâche...

Andronic le joyeux s'est nourri au palais de soulas, d'allégresse, autant comme il veut et plus, mais oncques il ne se donna à aucun mauvais relâchement. 

Adv. comp. Car mil ad un relays cridavan de totz latz. V. de S. Honorat.

Car mille à la fois criaient de tous côtés.

- Sorte de poésie.

Jaci' aysso que alcu fassan gilosescas al compas de dansa, e relays al compas de vers o de chanso. Leys d'amors, fol. 41.

Bien qu'aucuns fassent gilosesques sur la mesure de danse, et relais sur la mesure de vers ou de chanson.

IT. Rilascio. (chap. Relax, relajassió, relajassions; a Fondespala ña un Relais & château que se diu La Torre del Visco, aon podéu aná a relajatos. Relajá, relajás: yo me relajo, relajes (se escriu en j perque se pronunsie la j de jota), relaje, relajem o relajam, relajéu o relajáu, relajen; relajat, relajats, relajada, relajades.)

5. Entrelaissar, v., interrompre, discontinuer.

Per la cal causa entrelaissant la paraula del comensament de Christ.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux. 

Par laquelle cause interrompant la parole du commencement de Christ.

6. Entrelaissament, s. m., interruption, discontinuation.

Car ieu fauc tota ora renenbransa (remembransa) de vos senes entrelaissament. Trad. de l'Épître. de S. Paul aux Romains.

Car je fais toujours commémoration de vous sans discontinuation.


Lament, s. m., lat. lamentum, lamentation.

Sai de Jeremias per que fes los lamentz.

Pierre de Corbiac: El nom del.

Je sais touchant Jérémie pourquoi il fit les lamentations.

ANC. CAT. Llamento. CAT. MOD. ESP. PORT. IT. Lamento. (chap. Lamén, lamens. v. lamentá, lamentás: yo me lamento, lamentes, lamente, lamentem o lamentam, lamentéu o lamentáu, lamenten; lamentat, lamentats, lamentada, lamentades.)

(N. E. Los trenos o lamentaciones de Jeremías. En alemán, llorar es tränen; Träne : lágrima.)

2. Lamentation, s. f., lat. lamentationem, lamentation.

La lamentation de Jeremias.

Doctrine des Vaudois. La lamentation de Jérémie. 

CAT. Llamentació, lamentació. ESP. Lamentación. PORT. Lamentação. 

IT. Lamentazione. (chap. Lamentassió, lamentassions.)

3. Lamentos, adj., lamentable.

Causa... fort lamentosa e pietosa a veyre.

Chronique des Albigeois, p. 20.

Chose... fort lamentable et pitoyable à voir.

ESP. IT. Lamentoso. (chap. Lamentable, lamentables.)


Lamia, s. f, lat. lamia, lamie.

Bestias chimericas cum so lamias, que han... cap virginal.

Eluc. de las propr., fol. 357. 

Bêtes chimériques comme sont lamies, qui ont... tête de vierge. 

CAT. ESP. Lamia. IT. Lammia.

Bestias chimericas cum so lamias, que han... cap virginal.


Lamina, s. f., lat. lamina, lame, plaque. 

Lamina de plom. Trad. d'Albucasis, fol. 69. 

(chap. Llámina de plom.)

Lame de plomb.

Lamina d'aur. Eluc. de las propr., fol. 184. 

Lame d'or. 

CAT. ESP. (lámina) PORT. IT. Lamina. (chap. Llámina, llámines; fulla, fulles de papé, plom, or.)

2. Lama, Laima, s. f, lat. lamina, lame, plaque.

Fetz far doas lamas de fer, 

E vai dir qu'om fort las calfes.

(chap. Va fé fé dos llámines de ferro, y va di que hom les calentare fort; va di que se calentaren mol; escofare, com lo fransés chauffât, ocsitá calfes : se pronunsie calfés.)

Brev. d'amor, fol. 189.

Fit faire deux lames de fer, et va dire que fort on les chauffât.

Coirassa ni laimas de ferre.

Romande Flamenca, fol. 121. Cuirasse et lames de fer.

ANC. FR. Fut ledit Anglois un petit navré dessoubs ses lames.

Monstrelet, t. I, fol. 84.

IT. Lama.

3. Lamiera, s. f., lamière, sorte d'armure en lames de métal, cuirasse.

Ni lamiera ni gambayssons 

Ni degun' autra garnisons.

V. de S. Honorat. 

Ni lamière ni gambesson ni nulle autre armure.

IT. Lamiera. (chap. Corassa, corasses; en llámines de metal.)


Lamp, Lam, s. m., du lat. lampus, éclair, éclat de lumière.

La resplandor dels lamps. Hist. abr. de la Bible, fol. 31.

(chap. La resplandó dels rellampecs.)

Le resplendissement des éclairs.

Tramet Dieus soven en terra... 

Lams e fozer e tempesta.

Brev. d'amor, fol. 127. 

Dieu transmet souvent sur terre... éclairs et foudre et tempête. 

Fig. Quon a fis drutz sia joys lams.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur. 

Comment pour les fidèles amants le bonheur soit éclair.

- Par ext., foudre.

Cazet 1 lam a forma de draguo arden, que aucis tres homes.

(chap. Va caure un rellámpec en forma de dragó ardén, que va matá tres homens.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 119.

Il tomba un foudre en forme de dragon ardent, qui tua trois hommes. CAT. Llamp. ESP. IT. Lampo. (chap. Rellámpec, rellampecs; v. rellampegá; rellampegue, rellampegará, rellampegat.)

Ce mot signifie aussi glissade.

Eu en prec lam e fic.

Torcafols: Comunal veill. 

J'en pris glissade et contusion.

2. Lampa, s. f., lat. lampas, lampe. 

L'oli de las lampas.

(chap. L'oli de les lámpares, dels cresols.)

D' aquela pel si fan mechas per lampas.

(chap. D' aquella pell se fan meches per a los cresols, les lámpares.) 

Eluc. de las propr., fol. 149 el 267. 

L'huile des lampes.

De cette peau se font mèches pour lampes.

Faran ardre cascun dia una lampa.

Tit. de 1460. DOAT, t. LXXX, fol. 392. 

Feront brûler chaque jour une lampe.

IT. Lampa. (chap. Lámpara, lámpares; cresol, cresols; lampareta, lamparetes; cresolet, cresolets.)

3. Lampeza, Lampea, s. f., lampe.

Per oli que noiris lo fuoc en lampeza. V. et Vert., fol. 74. 

Par huile qui nourrit le feu dans la lampe.

Ab candelas ni ab lampezas.

(chap. En candeles (veles) ni en lámpares, cresols.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 145. 

Avec chandelles ni avec lampes.

Una lampea que, per ven ni per aigua, no s pot escantir.

(chap. Una lámpara que, ni per ven ni per aigua, no se pot extinguí, apagá, acorá.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 142.

Une lampe qui, par vent ni par eau, ne se peut éteindre.

Fig. L' oli de misericordia defalh en la lampeza de son cor.

V. et Vert., fol. 74. 

L'huile de miséricorde manque dans la lampe de son coeur.

ESP. Lámpara. PORT. IT. Lampada.

4. Lampec, s. m., éclair, éclat de lumière.

En la qual partida si engendron vens, lampecs et toneyres.

Eluc. de las propr., fol. 132. 

En laquelle partie s'engendrent vent, éclair et tonnerre.

CAT. Lampeg. (chap. Rellámpec, rellampecs.)


Lampreza, Lamprea, s. f., lat. lampetra, lamproie.

La murena o lampreza. Eluc. de las propr., fol. 262. 

(chap. La morena o lamprea. No són iguals. Al Decamerón podéu lligí una noveleta aon ixen les lamprees; es bastán divertida.)

La murène ou lamproie.

Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.

De doutze entro a vingt lampradas, una lamprea.

(chap. De dotse hasta vin lamprees, una lamprea. Impost per a introduí les lamprees a una siudat o poblassió, per ejemple, Montpellier.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 243.

De douze jusqu'à vingt lamproies, une lamproie.

CAT. Lamprea, llamprea. ESP. PORT. Lamprea. IT. Lampreda.

(chap. Lamprea, lamprees.)

2. Lamprada, s. f., lamproie.

De doutze entro a vingt lampradas, una lamprea.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 243. 

De douze jusqu'à vingt lamproies, une lamproie.


Lana, s. f., lat. lana, laine. 

La toizos de la lana.

P. de Corbiac: Domna dels angels.

La toison de la laine.

A vostras berbitz 

Tondetz trop la lana.

(chap. A les vostres ovelles esquiléu o esquiláu massa la llana. Tondetz : tondere, tondre, pelá, com la tonsura dels mossens: esquilá: esquilo, esquiles, esquile, esquilem o esquilam, esquiléu o esquiláu, esquilen; esquilat, esquilats, esquilada, esquilades; esquiladó, esquiladós, esquiladora, esquiladores. Al Matarraña hay conegut a uns cuans esquiladós. La Fresneda: los dos Billoteros José Antonio y Mariano, 

lo meu amic desde l'institut de Valderrobres. Ángel de Valjunquera, que ere tamé zahorí (QEPD), Ramón de Lledó, David “Bolussiano” de Penarroija, home de la Evelín de Matarrania.)

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

A vos brebis vous tondez trop la laine.

CAT. Llana. ESP. Lana. PORT. Lã. IT. Lana. (chap. Llana, llanes; ¿sabéu la jota en chapurriau “los collons de mon yayo”? Llanut, llanuts, llanuda, llanudes. An aquell tems encara valíe alguna perra la llana; la embutíem a saques y se la emportaben los esquiladós per a véndrela. Tamé passabe lo “colchonero lanero” pregonán desde una furgoneta. Veníen y compraben madalaps de llana. Eren massa tous, incómodos, y se teníen que varejá de cuan en cuan. Ña molta gen que nessessite un vareo ben assobín.)

2. Lanifici, s. m., lat. lanificium, préparation des laines, apprêt des laines.

En art de lanifici es engenhoza.

Prumier fo en ela trobat lanifici.

Eluc. de las propr., fol. 170 el 167.

Dans l'art de la préparation des laines est industrieuse.

Premièrement fut en elle trouvé l' apprêt des laines. 

ESP. PORT. IT. Lanificio. (chap. Llanifissi, preparassió de la llana: rentá,  cardá, pentiná, filá, etc.)

3. Lanis, adj., de laine.

Negus draps blancs, lanis, non sia tens en roia.

Statuts de Montpellier, de 1204.

(chap. Cap drap blanc, de llana, no siguen teñits en grana : roija : tinte roch. Fixeutos que escriuen al 1204 “en”, ni ab ni amb ni am.)

Que nul drap blanc, de laine, ne soit teint en garance. 

Dels draps lanis que en la dicha vila se fasion.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 217. 

Des draps de laine qui dans ladite ville se faisaient.

4. Lanos, adj., lat. lanosus, laineux, couvert de laine.

Semblant frug... alcunament lanos. 

(chap. Com lo codoñ, o lo préssec, bresquilla: de cotó.)

Bestia lanoza et mansueta.

(chap. Bestia llanosa, llanuda y manseta.)

Eluc. de las propr., fol. 212 et 234.

La chiqueta María teníe un corderet

Ressemblant fruit... aucunement laineux.

Bête laineuse et douce.

CAT. Llanos. ESP. IT. Lanoso.

5. Lanuginos, adj., lat. lanuginosus, laineux.

Cardo... lanuginos es.

Natura lanuginoza.

Eluc. de las propr., fol. 203 et 185. 

Le chardon... est laineux. 

(chap. Lo cart... es llanut (“llanuginós”).)

Nature laineuse.

6. Lanier, adj., lanier, terme de fauconnerie.

Si vols bon falcon lanier,

Ab gros cap et ab gros bec lo quier.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si tu veux bon faucon lanier, avec grosse tête et avec gros bec cherche-le.

IT. Laniere.

- Par ext. Avide, rustre.

En Perdigons pren com jotglars laniers, 

Qu' en penr' aver a tota s' esperansa. 

T. de Rambaud, de Perdigon et d'Adhemar: En Azemar. 

Le seigneur Perdigon prend comme jongleur avide, qui à prendre richesse a toute son espérance. 

Substantif. Totz temps me laisson derrier, 

Quan m'an mes en la mesclada, 

Li gentil e li lanier.

Bertrand de Born: Rassa mes.

Toujours me laissent derrière, quand ils m'ont mis dans la mêlée, les gentils et les rustres.

ANC. FR. Nuns n'i fu de parleir laniers.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 89. 

Il affiert bien que l'en présent 

De fruit novel un bel présent, 

En toailles ou en paniers: 

De ce ne soiés jà laniers.

Roman de la Rose, v. 8250. 

Mais ele vos tient por laniers.

Roman del conte de Poitiers, v. 330.


Landa, s. f., du gothique lant, lande, plaine, désert.

Voy. Ihre, Diss. att., p. 231.

(N. E. Alemán, inglés, holandés, Land o land: tierra. HolandaNederlandenNiederlande : tierras bajas, llanos.)

Ieu tenc lo pueg, e lays la plana landa.

(chap. Yo tinc o ting lo puch, y dixo la plana terra; lo pla; les planes, com a Penarroija. Masada y mote.)

Perdigon: Aissi cum selh.

Je tiens la hauteur, et laisse la plane lande.

S'ill vos ditz d'alt poich que sia landa,

Vos la 'n crezatz...

C' aissi seretz amatz.

(chap. literal: Si ella tos (te) diu d' alt puch que sigue pla, plana, creéula, que aixina siréu amats. O sigue, seguíuli la corrén, y no discutigáu.)

Giraud de Borneil: S' ie us quier.

Si elle vous dit de haute montagne que ce soit plaine, vous croyez-l'en... vu qu'ainsi vous serez aimé.

Car aquist aygua que demandas 

No sai yeu per aquestas landas.

V. de S. Énimie, fol. 11.

Car cette eau que tu demandes je ne connais pas par ces landes.

Fig. Qui no fai so que Dieus manda, 

L'enemicx l' a en sa landa.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Qui ne fait ce que Dieu commande, le diable l'a en sa lande. 

IT. Landa. (ESP. Landa, landas. Gran extensión de tierra llana en que solo se crían plantas silvestres. Sin.: llanura, planicie, páramo, estepa, meseta, arenal, erial, descampado. Apellido del gran actor Alfredo Landa. Chap. Pla, plans, plana, planes, estepa, estepes, messeta, messetes, arenal, arenals, erm, erms, erial, erials, descampat, descampats.)