Mostrando las entradas para la consulta capellá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta capellá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 3. Aventures del camí de Barbastro.

Capítul III.

Aventures del camí de Barbastro.

Aventures del camí de Barbastro.


No anáe per lo camí real o triscat temén que lo flare s'haguere mort y lo estigueren acassán, sino per sendes y voreres per culpa de la temó que lo guiabe.

Se va topetá en un llauradó que ajudat de dos mossos fills seus estáe fen uns forats com a fosses y li va preguntá pera qué los faien. Li van contestá que pera plantá una viña, y que a cada forat ficáen dos sarmens. Va mirá ell un rato y va di:

plantá una viña

- Bons llauradós, ¿no siríe milló en ves de ixos forats obrí una sanja tan llarga com la tira de viña, y u faríeu en mes fassilidat, y después de orejada y solejada ficáreu los sarmens atravessats y los enterráreu en la terra ya curada que vau traure primé? 

Y va di lo mes mosso dels fills:

- Yo crec, pare, que este sagal té raó.

Pero lo pare va contestá:

- Ni tú ni ell la teniu; aixina me va enseñá lo vostre yayo, mon pare, a plantá la viña, y aixina tos u enseño yo a vatres.

- Y ¿no donaréu datra raó, bon home?, li va di Pedro Saputo. ¿Conque moro mon pare y moro hay de morí yo? Pos en verdat que si sempre faiguerem lo que van fé los nostres pares y allacuanta féen ya los antics, sempre lo món estaríe com al primé día. 

Y dieume, ¿Cuán donará fruit aquella atra viña?

- Eixa, va contestá lo llauradó, se va plantá l’añ passat y encara tardará a doná fruit, perque ara creix y arraíle, después se pode a ran, degolle o escamoche, pera tráureli los chupons inutils, y después torne a rechitá, llansá, y són ya los sarmens que han de formá lo sep; y al cuart añ de plantada fa lo primé raím.

Va mirá Pedro Saputo la viña de mes a prop, va mirá les atres y se va girá al llauradó y li va di:

- Yo crec que dixá llansá al seu aire a la viña ha de tráureli forses del seu arrailamén, y que siríe milló podala com lo primé añ, o al menos llimpiala mol be, y podala lo segón, cuan ya tindríe que doná alguns carrolls. Perque... 

- No ña perque ni per cuán, lo va tallá lo llauradó; sou un mosset que encara put a la lleit de sa mare, ¿y veniu donanme llissons y volén enseñám modes noves? Caminéu, fill de puta, y seguiu lo vostre camí, si es que sabéu aón está, que yo, per sert, no tos hay cridat.

- Men vach, sí, men vach, va contestá Pedro Saputo, pero tos dic, home fals, y chafaré sen llanses sobre aixó, que la viña que no done fruit y bo, encara que no mol abundán, lo segón añ, o no va naixe pera viña o es filla de burro.

- ¿L'hau sentit al insolén? Va di lo llauradó a sons fills; y los mossos van arremetre contra nell eixecán les seues caveguetes. 

Ell anáe ya a probá un atra vegada la puntería del seu bras en un parell de coduls contra los mossos, cuan, enrecordansen del flare preguntón, los va dixá caure als peus; pero se va enfrentá al primé que veníe, y agarranlo de costat va esquivá lo cop de la eixadella, li va saltá damún y lo va tombá an terra, mentrestán va arribá l’atre y va fé en ell lo mateix. Bregáen per eixecás, y ell los marejáe com un ratolí al gat, hasta que pera acabá li va fotre una puñada al mes gran al muscle y li va estamordí un bras, y al mes menut de una cossa li va empaná los nassos, fenli saltá un riu de sang; y li va di al pare que veníe cap an ell mol furién:

- Vech canes al vostre cap y no li vull ficá les mans a damún, cap de suro, que si no teníu mes dicha en atres coses que tindre fills valens, miréu la cara que porten. Torqueuli los mocs an eixe mosso que se embrute la cara y la camisa, y an eixe atre lligueulo curt, si ne sabéu, que be u ha de menesté, y donéu memories de la meua part al albéitar del poble. Y en aixó los va dixá y va tirá cap abán.

Atravessán plans, y baixán y puján barrangs, alguns mol fondos, passán rius y no tocán cap poble, perque se desviabe de tots, va vindre la nit y no sabíe aón se trobáe, habíe perdut lo tino y estáe baldat. Va trobá un collet coronat de un edifissi cuan miráe cap al sel perque ñabíe molta oscurina; y a má dreta allá lluñ sentíe algunes campanes. Este collet y este edifissi, va di, be podríe sé la ermita famosa de Nostra Siñora del Puch y eixes campanes que séntigo siríen de la siudat de Barbastro. Y així ere en verdat. Y fen alto y mirán a la ermita díe: ahí té que ñabé per lo menos un capellá en la seua casera; pero es hora sospechosa, y primé contestarán los morts dels sementeris y se eixecarán al juissi de Deu, que contestarán ixos solitaris ara y me obrirán la porta. La siudat, segons lo eco de les campanes, no pot está mol lluñ y vech una faixa blanca que deu sé lo caminet, la senda. Dormiu en pas, guardes del santuari; no vull estorbá lo vostre descans ni donatos cap susto sense profit. Y dién aixó va empendre lo camí de la siudat.

A les poques passes y entre una gran espessura de abres que faen del tot fosc lo puesto de un costat al atre del camí, va sentí remugá, y después va topetá en un home que li va preguntá sobressaltat: 

- ¿Quí va?, ¿sou cosa de este món o del atre?

- De éste y del atre, va contestá Pedro Saputo; y vosté, ¿quí sou? 

- Yo, va di lo home en veu tremolosa, soc un penitén, y totes les nits ixco de la siudat a les nou, y en los peus descalsos y resán lo rosari ving a la ermita, reso a la porta a ginollons set credos y tres salves, y men entorno cap a casa. De nou díes men falten tres, avui es lo sexto de la novena.

- ¿Y quin pecat hau cometut, li va preguntá Pedro Saputo, pera fé tan extraña penitensia? Y va contestá lo home: 

- Un domenche que va aná molta gen al Puch vach está yo un rato per eixes caigudes del monte en algunes mossetes y vach seduí a una de elles.

- Pos, amic, va di Pedro Saputo, si tots los que seduíxen donselles als santuaris o van an ells a demostrá los seus amors, segons ting sentit y prediquen per ahí los flares, hauríen de fé esta penitensia que vosté fa, me pareix a mí que totes les ermites del món hauríen de sé mes visitades de nit que de día.

- Es que yo, va di lo penitén, li vach doná paraula, y ara ha eixit de sing y no vull casám en ella, sino en un atra.

- ¡Hostia!, va di Pedro Saputo; esta ya es mes grossa. Pero has de entendre, mosso engañat, que en la teua penitensia no satisfarás a la mosseta, perque ella, creén en la paraula que li vas doná se va entregá a la teua voluntat, y la has burlat. La deuda de la teua paraula sempre estará viva; aquell deute sempre es lo mateix; lo dret es de ella y sol de ella, y si no sedix, la vostra persona tota no es la vostra, sino seua.

¿Qué feu als passeos de nitet a la ermita, y en los credos y salves? Encara que vingueres tota la teua vida, en ves de sol nou nits, no enmendaríes la mala obra que li vas fé ni li tornaríes la honra que li has pres, ni redimiríes la obligassió que tens en ella. No vas be, mosso, no vas be; y lo confessó que te ha imposat ixa penitensia es un ignorán que tos porte a la perdissió en eixe engañ que vols fé a Deu y has fet al món y a la sagala. Yo te dic, y creume: si vols viure en pas de la teua alma, y no sé desgrassiat an este món y condenat al atre, cumplix primé la penitensia, ya que te la han imposat, y después la paraula an aquella simple inossén mosseta. Yo sé que ella te vol, y com la vas engañá, cada día demane a Deu que te castigo. ¡Y te castigará!... ¡Y ara mateix! ¡Aquí mateix y per la meua má!... Si no te arrepentixes inmediatamen y vas demá a demanali perdó y oferili la teua má. ¿U entens?... Va di estes paraules en gran forsa y severidat, y lo mosso estáe ya tan acollonit, que al sentiles va caure an terra de ginolls y va di tremolán y plorán:

- U faré, siñó ángel, u faré; ¡no me matéu!, ¡no me faiguéu mal, per Deu! - ¡Sí que u faré! - ¡Ay, Siñó!, ¡Dixeume aná a demanali perdó a la Virgen Santíssima!...

- Ves en hora bona, va di Pedro Saputo en la mateixa seriedat; pero has de tindre entés que si no cumplixes, si demá mateix no vas a casa de la mosseta, y quedes conforme, te trauré la vida de repén en una espasa invissible que porto sempre en mí. Perque, ¡villano!

- ¡Siñó, siñó!, va gañolá lo mosso mich mort de po.

- Camina, malaventurat; seguix lo teu camí, y demá mos vorem aquí o a un atra part. Y dién aixó lo va agarrá del bras y de una espolsada lo va eixecá y lo va aventá camí abán en tal furia, que al infelís li va pareixe que lo remate siríe obrís la terra daball dels peus y caure al mes fondo dels abismos del infiarn. Va aná entropessán deu o dotse passes caigo o no caigo y bramán:

- Virgen Santíssima, ¡perdó!, ¡perdónam!, tot escagarsataterrorisat, en temó de que sel emportaren los dimonis. La escurina los va separá y arribán lo mosso a la porta de la capella va fé mols actes de contricsió y va está dos hores allí en la boca seca demanán misericordia a Deu y a María Santíssima. Y en son demá a la matinada va aná a vore a la dels sing (mesos), li va di que ya volíe casás en ella, y en efecte va portá cap abán lo negossi en tanta actividat que abans de acabás lo mes estáen casats, y mol contén ell de pugué aná al sel en una dona que ben mirada valíe tan com un atra, apart de habela conegut en lo sentit bíblic, que no done ni trau poca cosa.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.


Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortalesa del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca va ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen? 

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

viernes, 26 de enero de 2024

Lexique roman; Coralh - Cornelina


Coralh, s. m., lat. corallum, corail.

Coralh mols et blans ramels ha jus l'ayga, mas tantost cum es fora, si torno vermelhs et durs... La mar de Sicilia engendra coralh.

Eluc. de las propr., fol. 186 et 180.

Le corail a au fond de l'eau des rameaux mous et blancs, mais aussitôt comme il est dehors, ils deviennent vermeils et durs... La mer de Sicile engendre du corail.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Coral. IT. Corallo.

Coralh mols et blans ramels ha jus l'ayga, mas tantost cum es fora, si torno vermelhs et durs... La mar de Sicilia engendra coralh.

Corb, Corp, s. m., lat. corvus, corbeau.

Corbs ni votors ni auzels...

(chap. Corb ni buitre ni muixó.)

Guillaume de Tudela.

Corbeau ni vautour ni oiseau...

Et el remas plus negre que corp.

Chronique d'Arles.

Et il resta plus noir que corbeau.

On Noe trames lo corp el temps del deluvi.

Liv. de Sydrac, fol. 3.

Où Noé transmit le corbeau au temps du déluge.

ANC. FR. Vola un corb...

Si le corb porra engingnier...

Le corb s'oï si bien loer.

Marie de France, t. II, p. 105.

CAT. Corb. ESP. Cuervo. PORT. IT. Corvo. (chap. corv, pl. corvs; latín corvus, en v, pos natros tamé.)

2. Corpatos, s. m., petit corbeau.

Lo corp cant a sos corpatos.

(chap. Lo corv cuan té los seus corvets, casi com lo coche Corvette; 

ESP. corvato, corvatos)

Naturas d'alcus auzels.

Le corbeau quand il a ses petits corbeaux.

3. Corpmari, s. m., cormoran.

O de morgoill, s'es en aizina,

Que hom apella corpmari.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ou de plongeon, qu'on appelle cormoran, s'il est à portée.

CAT. Corbmarí. PORT. Corvomarinho. (ESP. chap. cormorán; los cormorans son com corvs del mar, marins.)

4. Croac, s. m., croac, cri du corbeau.

Corps can crida croac...

Del so de croac corps se pren.

Leys d'amors, fol. 2 et 132.

Le corbeau quand il crie croac.

Corbeau se prend du son de croac.

(chap. Vore lo poema de Edgar Allan Poe, the raven traduít al chapurriau, lo corv. En alemán Raab, inglés raven.)

IT. Fr. Saccheti, Rim., dit du corbeau:

Il corbo allor faccia cro, cro.

Lo corv. Edgar Allan Poe.


Corb, adj., lat. curvus, courbe, couché.

E grans espazas corbas de bon acier trempat.

Roman de Fierabras, v. 259.

Et grandes épées courbes de bon acier trempé.

Natura a provezit de corbas unglas.

Totz aytals ausels han bec corb.

Eluc. de las propr., fol. 49 et 139.

La nature a pourvu d'ongles courbes.

Tous tels oiseaux ont bec courbe.

Fig. No us pessetz ges que lur tir,

Quant hom las fai corbas estar.

Le moine de Montaudon: Autra vetz.

Ne pensez pas qu'il leur en coûte, quand on les fait tenir courbes.

ANC. FR. Que tote en ai corbe l'eschine.

Roman du Renart, t. II, p. 33.

Les bras avoit longz et corbes.

Roman français de Fierabras.

CAT. Corb. ESP. PORT. IT. Corvo. (chap. curvat, belcat)

2. Curvitat, s. f., lat. curvitatem, courbure.

Es drecha ses curvitat.

(chap. Es dreta, directa, recta, sense curves.)

Eluc. de las propr., fol. 225.

Est droite sans courbure.

EST. Curvidad. PORT. Curvidade. IT. Curvità.

3. Corbament, s. m., lat. curvamen, traverse, entorse.

Degun contrast, embargament o corbament no faran.

Tit. de 1310. DOAT, t. XXXVIII, fol. 164.

Ne feront aucune opposition, arrêtement ou traverse.

4. Corbar, Curvar, v., lat. curvare, courber, plier.

Alas l'en corbon e l'en baisson.

(chap. Les ales li curven y li baixen.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les ailes lui en courbent et lui en baissent.

Il fut employé dans des sens ou dans des locutions obscènes:

Corba ill be soven l'esquina.

(chap. Li curve ben sobín la esquena.) 

T. de Bernard et de Gaucelm: Gaucelm.

Lui courbe bien souvent l'échine.

Las baratairitz baratan,

Frigens del barat corbaran.

Marcabrus: Pus s'enfulleysson.

Courberont les trompeuses trompant, grillantes de la tromperie.

Part. pas. Instrument subtil de curvada extremitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 31.

Instrument subtil d'extrémité courbée.

ANC. ESP. Corvar (MOD. curvar). PORT. Curvar. IT. Curvare. (chap. curvá, curvás: yo me curvo, curves, curve, curvem o curvam, curvéu o curváu, curven. Belcá: belco, belques, belque, belquem o belcam, belquéu o belcáu, belquen.)

5. Acorbar, v., courber, baisser.

De jus pes no si acorba.

Eluc. de las propr., fol. 202.

Ne se courbe pas en bas aux pieds.

ANC. FR.

Qui tant nos fet ci acorber.

Roman du Renart, t. I, p. 218.

6. Incurvacio, s. f., lat. incurvatio, courbure.

Cum mostra per lor incurvacio.

Eluc. de las propr., fol. 245.

Comme il montre par leur courbure.

IT. Incurvazione.

7. Encorbar, v., lat. incurvare, courber, renverser.

Substantiv. Al encorbar, sitot vos es gabaire,

Dis qu'el vos vi.

G. de Berguedan: Amicx marques.

Quoique vous êtes railleur, il dit qu'il vous vit au renverser.

CAT. ESP. Encorvar. IT. Incurvare. (chap. encorvá, belcá: encorvo, encorves, encorve, encorvem o encorvam, encorvéu o encorváu, encorven.)

8. Recurvatio, s. f., recourbement.

Plicabilitat e recurvatio.

Eluc. de las propr., fol. 230.

Pliabilité et recourbement.

(chap. Plegabilidat y belcamén.)

9. Recurvar, v., recourber.

Ja sia qu'els corns et las unglas e 'ls becs dels auzels si posco mollificar e recurvar. Eluc. de las propr., fol. 62.

Jà soit que les cornes et les ongles et les becs des oiseaux se puissent mollifier et recourber.

PORT. Recurvar. (chap. recurvá, belcá)


Corda, s. f., lat. chorda, corde, lacet, cordage.

Sui liatz ab ferma corda.

A. Daniel: Autet e bas.

(chap. Estic (sóc) lligat en firme corda. A. Daniel: Altet y baix.)

Je suis lié avec solide corde.

Per remirar si falh

Corda, borel, ni benda

On calha far esmenda.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Pour examiner s'il manque lacet, bourrelet ni bandeau où il faille faire réparation.

Corron, com belugas de fuec, per cordas e per albres.

V. et Vert., fol. 54.

(chap. Corren, com purnes de foc, per cordes y per mastils.)

Courent, comme bluettes de feu, par cordages et par mâts.

Qu'el loire per la corda tenha.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qu'il tienne le leurre par la corde.

Tres livras et mieja de fil filat per las cordas de las arbalestas del comun.

Tit. de 1433, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 219.

Trois livres et demie de fil filé pour les cordes des arbalètes de la commune.

- Corde d'instrument.

Faitz la rota

Ab XVII cordas garnir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais garnir la rote avec dix-sept cordes.

La primairana corda s'entona jotz greumens.

(chap. La primera corda se entone (afine) baix gravemén.)

Pierre de Corbiac: El nom de.

La première corde s'entonne bas gravement.

Del salteri

Faras X cordas estrangir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Tu feras résonner les dix cordes du psaltérion.

Fig. Chascus es estreiz ab las cordas de sos pechaz.

Trad. de Bède, fol. 51.

Chacun est étreint avec les cordes de ses péchés.

Loc. Car los volrion tornar a lur corda.

V. et Vert., fol. 23.

Car ils voudraient les tourner à leur corde.

ANC. FR. Tels les a la dame atornez

Que toz les a trez à sa corde,

Chascuns du tout à li s'acorde.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 280.

ANC. ESP.

Non querria el tiempo ennas cordas perder.

Poema de Alexandro, cop. 2381.

CAT. Corda. ESP. Cuerda. PORT. IT. Corda. (chap. corda, cordes, cordeta, cordetes, cordell, cordells, cordellet, cordellets. v. cordá, passá corda.) 

2. Cordo, s. m., cordon, collier.

Un viel capel d'escarlat ses cordos.

Lanza: Emperador.

Un vieux chapeau d'écarlate sans cordons.

Liat pel col ab un cordo.

G. de Berguedan: Lai on hom.

Lié par le col avec un cordon.

Loc. La plus plazens

Domna e de plus de faysso

Que a son colh portes cordo.

Matfre Ermengaud: Dregz de.

La plus aimable dame et de meilleure façon qui portât collier à son cou.

CAT. Cordó. ESP. Cordón. PORT. Cordão. IT. Cordone. (chap. cordó, cordons, cordonet, cordonets; v. acordoná, no es lo mateix que lligá los cordons, se referix a fé cordons, aliniá la palla, aufals, fenás, consevol forrache: acordono, acordones, acordone, acordonem o acordonam, acordonéu o acordonáu, acordonen. Acordonat, acordonats, acordonada, acordonades.)

3. Cordonet, s. m., cordonnet.

D'un cordonet daurat lo fasa.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Qu'il le fasse d'un cordonnet doré.

CAT. Cordonet.

4. Cordel, s. m., cordeau.

Cordels per mezurar.

(chap. Cordells per a medí.)

Eluc. de las propr., fol. 213.

Cordeaux pour mesurer.

ANC. CAT. Cordell. ESP. PORT. Cordel.

5. Cordella, s. f., cordon, cordelette.

Aia hom anel o cordella.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qu'on aie anneau ou cordelette.

ANC. CAT. IT. Cordella.

6. Cordalha, s. f., cordage.

Per una carga de cordalha, quatre deniers.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 191.

Pour une charge de cordage, quatre deniers.

PORT. Cordoalha.

7. Cordazo, s. f., mesurage au cordeau.

Venga a cordazo.

Tit. de 1352. DOAT, t. XCIII, fol. 222.

Vienne à mesurage au cordeau.

8. Cordier, s. m., cordier.

Del dimecres son cordiers.

(chap. Del dimecres són los cordellés – los que fan cordell, cordells.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 45.

Les cordiers sont du mercredi.

PORT. Cordoeiro. IT. Cordajo. (ESP. Cordelero)

9. Encorda, s. f., encorde, garniture d'arc.

Fil... per las cordas et encordas de las arbalestas del comun.

Fil plat per far las encordas de las grossas arbalestas.

Tit. de 1433, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 240 et 238.

Fil... pour les cordes et encordes des arbalètes de la commune.

Fil plat pour faire les encordes des grosses arbalètes.

10. Cordar, v., corder, mesurer.

Quan las aura fachas portar a sa maison o a son obrador, qu'el comprador puesca cordar, si s vol, e 'l vendedor no hi puesca contrastar que non las corde. Cartulaire de Montpellier, fol. 39.

(chap. No me cal traduí, consevol u pot entendre. Fachas vol di fetes, no faches o sossialistes com Adolfet lo alemán o Benitet lo italiá.)

Quand il les aura fait porter à sa maison ou à son ouvroir, que l'acheteur puisse les mesurer, s'il le veut, et que le vendeur ne puisse y empêcher

qu'il ne les mesure.

- Lacer.

Cordatz estrechamen

Vostres bratz ben e gen.

… Enans que us cordetz,

Lau qu'el bras vos lavetz.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Lacez étroitement vos bras bien et avec grâce.

Avant que vous vous laciez, j'approuve que vous vous laviez le bras.

Part. pas. Menudet cordat

Ab filetz d'argen.

Un troubadour anonyme: Per amor.

Légèrement lacé avec des filets d'argent.

CAT. Cordar. (chap. cordá, medí en corda o cordell: cordo, cordes, corde, cordem o cordam, cordéu o cordáu, corden; medixco o medixgo, medixes, medix, medim, mediu, medixen.)

11. Cordeiar, v., attacher, mettre en laisse.

E jatz ab una vielha rossa

Que cordeia e tira gossa.

P. Cardinal: D'Esteve de.

Et couche avec une vieille rosse qui attache et traîne chienne.

12. Manicorda, s. f., lat. monocordum, monocorde.

Manicorda

Ab una corda.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Le monocorde avec une corde.

L'us mandura, e l'autr' acorda

Lo sauteri ab manicorda.

Roman de Flamenca, fol. 11.

L'un joue de la mandore, l'autre accorde le psaltérion avec le monocorde.

ANC. FR. Harpes, manicordons, espinettes.

Histoire maccaronique, t. II, p. 6.

ESP. Manicordio (monacordio). IT. Monocordo.

13. Accort, s. m., accord, traité.

An fag acort ab Peiregorc e jur.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Ils ont fait traité et serment avec Périgord.

ANC. CAT. Acord. ESP. Acuerdo. PORT. Acordo. IT. Accordo. (chap. acord, acuerdo; v. acordá: acordo, acordes, acorde, acodem o acordam, acordéu o acordáu, acorden.) 

14. Entracor, s. m., convention réciproque.

Ab lei an pres loc e lor entracor.

G. Adhemar: Mout cantera.

Avec elle ils ont pris lieu et leur convention réciproque.

15. Acordi, s. m., accord, consentement.

E lo acordi fo aital.

Tit. de 1315. DOAT, t. LXXXIX, fol. 120.

Et l'accord fut tel.

Et, per aquesta esperansa, lo simple home donet sa vacca al capela ab lo acordi de sa molher. V. et Vert., fol. 75.

(chap. Y, per esta esperansa, lo simple home va doná la seua vaca al capellá en l' acord, consentimén, de la seua dona; sa : la seua, encara diém sa en chapurriau, sa mare, sa tía, inclús san germana; a Mallorca es artícul, de ipsa latín, sa calobra, sa llengo, sa sobrasada, sa ensaimada, etc.)

Et, dans cette espérance, l'homme niais donna sa vache au prêtre avec le consentement de sa femme.

ANC. FR. Pour metre entre les rois acorde.

G. Guiart, t. 1, p. 120.

ANC. CAT. Acordi.

16. Acordier, Acorder, s. m., accord, traité.

E metria tot lo plag voluntier

En dos amicx per far bon acordier.

Le moine de Montaudon: Ayssi cum.

Et je confierais volontiers toute la contestation à deux amis pour faire un bon traité.

Tot acordiers m'en sera honratz.

Raimond de Miraval: Pus ogan.

Tout accord sera honoré par moi.

Avem faig acorder ab l'abat.

Tit. de 1182. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 59.

Nous avons fait accord avec l'abbé.

17. Acordamen, s. m., accord, traité.

Si per lo mon fos bos acordamens,

Que cristias se denhesson amar.

R. Gaucelm: Ab grans.

Si par le monde était bon accord, de manière que les chrétiens daignassent s'aimer.

Qu'ilh et amors son d'un acordamen.

G. Riquier: Aissi cum selh que.

Qu'elle et l'amour sont d'un même accord.

- Concordance, règle.

D'arismetica sai totz los acordamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais toutes les concordances d'arithmétique.

ANC. FR. Pais ont faite e acordement.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 84.

ANC. ESP. Acordiamento. IT. Accordamento. (chap. acordamén, acord, trate, tratat)

18. Acordansa, s. f., accord, rapport, traité, concordance.

Qu'el comens ab la fi ay' acordansa.

P. Cardinal: Qui s vol.

Que le commencement ait accord avec la fin.

Aquelas acordansas ni 'ls contraliamens

Ab las autras estelas...

D'aquelas acordansas nais us atempramens.

P. de Corbiac: El nom de.

Ces rapports et les oppositions avec les autres étoiles.

De ces accords naît une combinaison.

S'ieu accort

E bon' acordanza

Trobes ab lieys qu'am plus fort.

Giraud de Salignac: Per solatz.

Si je trouvais accord et bon traité avec elle que j'aime plus fort.

ANC. FR. Après ceste accordance, ils murent tout maintenant de commun accord seur le roy Gontran.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 213.

E fu l'acordance d'iceux telle.

G. Guiart, t. 1, p. 31.

ANC. CAT. ANC. ESP. Acordanza. ANC. PORT. Acordança. IT. Accordanza.

19. Acordatiu, adj., qui accorde, accordatif.

Art muzical es de cauzas contrarias, quals so greu votz et aguda, acordativa.

Eluc. de las propr., fol. 282.

L'art musical est accordatif de choses contraires, telles que sont voix grave et aiguë.

20. Acordar, v., accorder, mettre d'accord, permettre, unir.

Per so no puesc motz ni sos acordar.

Aimeri de Bellinoi: Ailas! per que.

Pour cela je ne puis accorder mots ni sons.

Amors o vol e m'o acorda.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Amour le veut et me l'accorde.

Ab lo rey mi vuelh acordar d'Aragon.

Bertrand de Born: Quan vei.

Je veux m'unir avec le roi d'Aragon.

Quan dui cor en un' amistat

S'acordon per leial amor.

Gui de Cavaillon: Ab tant de.

Quand deux coeurs s'unissent en un même attachement par loyal amour.

Echo... acorda se a tot aco que hom ditz.

V. et Vert., fol. 23.

Écho... s'accorde à tout ce qu'on dit.

Mas la quarta e la quinta...

S'acordon per descort.

P. de Corbiac: El nom de.

Mais la quarte et la quinte... s'accordent par discordance.

Part. prés. Acordans fo ab sos egals.

Brev. d'amor, fol. 92.

Il fut facile avec ses égaux.

E can son ben acordan

E ferm tuit trei d'un semblan.

Aimeri de Peguilain: Ancmais.

Et quand ils sont bien accordants et fermes tous trois de la même manière.

Part. pas. Quar ab mi vos vey acordat.

Raimond de Durfort: Turcmalet be us.

Car je vous vois accordé avec moi.

ANC. FR. Et ce fu accordet par l'evesque de Cambrai.

Charte de Valenciennes, 1114, p. 410.

CAT. ESP. PORT. Acordar. IT. Accordare. (chap. acordá: acordo, acordes, acorde, acordem o acordam, acordéu o acordáu, acorden.)

21. Acordadament, adv., conjointement, unanimement.

E seran signadas pel senhor e 'ls cossols acordadament.

Charte de Gréalou, p. 86.

Et seront signées par le seigneur et les consuls conjointement.

E issiron d'Egipte tug acordadamens.

(chap. Y van eixí, ixí, issí de Egipto tots acordadamen, conjuntamen, unánimemen.)

P. de Corbiac: El nom de.

Et sortirent d'Égypte tous conjointement.

Si s'esdevenia que toz lo covens acordadamen causis una persona.

Trad. de la règ. de S. Benoît, fol. 33.

S'il arrivait que tout le couvent choisît unanimement une personne.

ANC. CAT. Acordadament. ESP. PORT. Acordadamente. IT. Accordatamente.

22. Concordia, s. f., lat. concordia, concorde, union.

Qui rump la fraternal concordia fai contra Deu.

Trad. de Bède, fol. 22.

(chap. Qui rom, romp, trenque, la concordia fraternal, entre germans, fa contra Deu.)

Qui rompt la concorde fraternelle fait contre Dieu.

Lor promes... de recebre aquella patz et aquella concordia.

V. de Bertrand de Born.

Leur promit... d'accepter cette paix et cette union.

CAT. ESP. PORT. IT. Concordia. (chap. concordia, concordies; v. concordá, concordás; ñan mols textos antics aon se parle de concordia, pas, unió.)

23. Concordi, s. m., accord, traité.

Lo concordi entre vos et ella.

V. de Bertrand de Born.

L'accord entre vous et elle.

24. Concordar, Concordiar, v., lat. concordare, accorder, concorder.

Vas K. rei de Fransa qu'ieu m'en concort.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 41.

Que je m'en accorde avec Charles roi de France.

Si aquestas letras se concordian.

Priv. conc. par les rois d'Angleterre, fol. 10.

Si ces lettres s'accordaient.

ANC. FR. Concorde nos a nostre rei.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 40.

CAT. ESP. PORT. Concordar. IT. Concordare.

25. Descort, s. m., querelle, discord.

Com an vezi, an descortz.

Bertrand de Born: S'abrils.

Comme ils ont voisins, ils ont discords.

- Dissonance, terme de musique.

Mas la quarta et la quinta, que 'l son contrafezens,

S'accordon per descort ab leis molt dossamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Mais la quarte et la quinte, qui lui sont contrefaisants, s'accordent par dissonances avec elle très doucement.

- Discord, sorte de poésie des troubadours.

Le petit Glossaire provençal manuscrit qui se trouve à la bibliothèque

Laurenziana, nous apprend que cette sorte de poésie avait des couplets inégaux, lesquels avaient chacun une musique différente:

cantilena habens sonos diversos.

La pièce de Rambaud de Vaqueiras: Eras quan vey verdeiar, est intitulée

Descort par le troubadour.

Elle est en cinq idiomes, qui diffèrent ainsi que les rimes et les airs de chaque couplet.

Eras quan vey verdeyar

Pratz e vergiers e boscatges,

Vuelh un descort comensar

D'amor.

Rambaud de Vaqueiras: Eras quan.

Maintenant que je vois verdoyer prés et vergers et bocages, je veux commencer un discord d'amour.

Descortz es dictatz mot divers, e pot haver aytantas coblas coma vers... desacordablas e variablas en accort, en so et en lengatge.

Leys d'amors, fol. 40.

Le discord est une composition très diverse, et elle peut avoir autant de couplets que le vers... discordants et variables en accord, en air et en langage.

26. Discordia, s. f., lat. discordia, discorde.

Apres la discordia moguda.

Cartulaire de Montpellier, fol. 52.

Après la discorde suscitée.

E lur mescla discordias et autras trebulations.

V. et Vert., fol. 92.

Et leur suscite discordes et autres tribulations.

CAT. ESP. PORT. IT. Discordia.

27. Discordi, s. m., désaccord, dispute.

Si discordis es d'aco que om demanda.

Trad. du Code de Justinien, fol. 93.

S'il est dispute de ce qu'on demande.

IT. Discordio.

28. Descordier, s. m., querelle.

Don l'amars s'azerma

Fors c'um volva descordier.

Pierre d'Auvergne: L'airs clairs.

Dont l'aimer s'exile excepté qu'on excite querelle.

29. Descordar, v., lat. discordare, désaccorder, déranger.

Car lo mirails e no vezer descorda

Tan mon acord, c' ab pauc no 'l desacorda.

La Dame Lombarde: Com volgr' aver.

Car le miroir et non voir dérange tant ma résolution, que peu s'en faut qu'il ne la désaccorde.

Part. prés. Roma descordans.

G. Figueiras: D'un sirventes.

Rome qui détruit l'accord.

ANC. FR. Les barons d'outre-mer se descordèrent du chastel refermer.

Joinville, p. 115.

Ne descordez à ces joyeux canticques.

Coquillart, p. 183.

CAT. ESP. PORT. Discordar. IT. Discordare.

30. Dezacort, s. m., mésintelligence, discord.

Et entre amicx dezacort

M'enueia e m fai piegz de mort.

Le moine de Montaudon: Mot m'enueia.

Et mésintelligence entre amis m'ennuie et me fait pire que mort.

ANC. CAT. Desacort. PORT. Desacordo. (ESP. Desacuerdo, malentendido.)

31. Dezacordamen, s. m., désaccord, mésintelligence.

Duran aquel dezacordamen.

(chap. Durán aquell malentés: mal entés, desacort.)

Regla de S. Benezeg, fol. 76.

Durant ce désaccord.

32. Dezacordansa, s. f., discord, contradiction.

M plagra fezessan accordansa

Dels reis que an guerr' e dezacordansa.

B. Carbonel: Per espassar.

Il me plairait qu'ils fissent l'accord des rois qui ont guerre et discord.

E fan desacordansas en la congregatio.

Regla de S. Benezeg, fol. 76.

Et font discords en la congrégation.

Aquesta varietat e desacordansa es per aventura per defauta dels escrivas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 1.

Cette différence et contradiction est peut-être par la faute des écrivains.

ANC. FR. Si c'unc n'i sort desacordance.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 52.

ANC. CAT. Desacordansa. ANC. ESP. Desacordanza.

33. Desacordable, adj., discordant.

Aspra e desacordabla contentios de sillabas.

Leys d'amors, fol. 8.

Apre et discordant concours de syllabes.

ANC. FR. C'unc puis ne furent descordable.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 40.

34. Desacordar, v., désaccorder, ne pas s'accorder.

Se desacordon las IIII humors, en que es tota la complexio dels cors.

V. et Vert., fol. 60.

Les quatre humeurs, dans lesquelles est toute la complexion du corps, se désaccordent.

Per qu'ieu fauc desacordar

Los mots e 'ls sos e 'ls lenguatges.

Rambaud de Vaqueiras: Eras quan.

C'est pourquoi je fais désaccorder les mots et les airs et les langages.

Part. prés. Per dig desacordan

De lauzengier truan.

Raimond de Miraval: Aissi m.

Par dit désaccordant de médisant vil.

Substantiv. Aias patz ab los desacordans abans que sia nuch.

(chap. Tingues pau en los desacordans abans que sigue de nit. 

Fes les paus en los que no están de acuerdo, acord, en tú - perque de nit te buscarán, y te trobarán.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 7.

Aies paix avec les discordants avant qu'il soit nuit.

Part. pas. Qu'els reys trueps desacordatz

Que d'un voler no 'n sai dos.

G. Riquier: Cristias.

Que je trouve les rois désaccordés tellement que je n'en sais deux d'un même vouloir.

CAT. ESP. PORT. Desacordar. IT. Disaccordare.

35. Malacordanza, s. f., brouillerie.

Mas bos comjat m'a estort

De sa malacordansa.

Rambaud de Vaqueiras: Engles.

Mais bon congé m'a délivré de sa brouillerie.


Cordoan, s. m., cordouan.

Cascuna dotzena de cordoan III deniers.

De I trossel de cordoan XII deniers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 113 et 116.

Chaque douzaine de cordouan trois deniers.

D'un trousseau de cordouan douze deniers.

Cordoan, tres deniers la dotzena.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. LI, fol. 156.

Cordouan, trois deniers la douzaine.

ANC. FR. Et de soulers de cordouan.

G. Guiart, t. 1, p. 136.

CAT. Cordoá. ESP. Cordobán (piel curtida de macho cabrío o cabra). PORT. Cordovão. IT. Cordovano. (chap. Pell curtida, cuero, de choto: cabrón, mascle de la cabra. Cabrit y cabridet es lo fill de la cabra y del choto; cabrida, cabrides, cabrideta, cabridetes, cabrit, cabrits, cabridet, cabridets.)

2. Cordoneir, s. m., cordonnier.

Cordoneirs... que al merchat ni a la feira venra.

Ch. de Besse en Auvergne de 1270.

Cordonnier... qui viendra au marché et à la foire.

IT. Cordovaniere. (chap. pelleté, que compre y ven pells, o curtidó de pells. A casa, a la esgorfa, sempre teníem pells secánse o ya seques, y veníe lo pelleté a compráles. Eren sobre tot de cabra o de cabrit, alguna de cordé y ovella. De choto o de mardá, mascle de la ovella, no sé si les guardabem, potsé que putiren, faigueren massa pudó; encara que estigueren a dal de tot de la casa allí secabem fruita, ameles, anous, etc., y pujabem a estendre la roba a la terrassa.)

Coriandre, s. m., lat. coriandrum, coriandre.

(N. E. Sale más arriba: Coliandre, s. m., lat. coriandrum, coriandre, herbe.)

Coriandre es gra redolent qui, begut ab vi, ret hom luxurios.

(chap. A mí no men cal beure, perque vach caure a la marmita cuan era sagalet, com Obélix. Julivert chino, les flos son com les del fonoll silvestre. “Coriandre” es un gra de bona auló que, begut en vi, fa al home lujuriós, cachondo, mogut.)

Eixecacódols, haciendo escuela, Moncho, pedrolo, piedra, roca

Eluc. de las propr., fol. 204.

Coriandre est un grain odorant qui, bu avec vin, rend l'homme luxurieux.

ANC. ESP. IT. Coriandro.


Corn, Cor, s. m., du lat. cornu, cor, clairon.

Trompas ni corns ni viulas ni tambors.

(chap. A vore si u entén lo aragonés catalanista de Valderrobres, lo trompetero Francisco Celma Tafalla; ¿o li hay de di Francesc o Xesc?)

Pons de Capdueil: Per joy d'amor.

Trompettes et clairons et vieles et tambours.

Entro que augatz mon cor per doas fetz (: vetz).

(chap. Hasta que escoltéu, sentiguéu lo meu cuerno dos vegades. En castellá, augatz : oigáis, este tz es de la segona persona del plural.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96.

Jusqu'à ce que vous entendiez mon cor par deux fois.

Aqui auzim vas mantas parts sonar

Man corn.

Rambaud de Vaqueiras: Senher.

Là nous entendîmes de divers côtés sonner maint cor.

ANC. FR. Ço fu le corn al rei Gunter...

Suz ciel n'aveit nul cheveler

Ke jà cel corn péust soner.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 673 et 675.

CAT. Corn. IT. Corno.

2. Corna, s. f., cor, clairon. (ESP. cuerna, corneta.)

Ab trombas et ab cornas et ab autres esturmens. Philomena.

Avec trompettes et avec clairons et avec autres instruments

3. Cornament, s. m., bourdonnement, retentissement.

Cornament o bruch d'aurelhas... cornament d'aurelhas.

Eluc. de las propr., fol. 56 et 81.

Bourdonnement ou bruit d'oreilles... Bourdonnement d'oreilles.

CAT. ESP. Cornamenta. IT. Cornamento.

4. Cornador, s. m., sonneur de la trompette, de la trompe, du cor, corneur.

Ab tant cornan la ost li cornador cortes.

Guillaume de Tudela.

En même temps les sonneurs de la trompette courtois sonnent l'armée.

Sonon joglar e cornador.

Roman de Flamenca, fol. 139.

Les jongleurs et les corneurs sonnent.

5. Cornar, v., corner, sonner de la trompette, de la tompe (trompe), donner du cor. (N. E. mi padre fue corneta cuando estuvo en la mili, el servicio militar, en Sabiñánigo. Él nació en 1938, creo que se iba a los 21, y duraba mínimo año y medio. Supongo que fue de la quinta del 1959, aún he conocido a varios de sus quintos que fueron al mismo cuartel. Estaba grabada la palabra Franco tres veces: Franco Franco Franco, sin coma, porque comían poco, y no se refería a Franco Battiato, que nació en 1945, sino a Francisco Franco Bahamonde, nacido en 1892, casi como el naranjito, caudillo de España, generalísimo, y demás. 

¡Qué vocecica más agradable tenía!, casi como la de Bartolo de José Mota. Yo nací en 1978, cuando ya estaba podrido su cadáver, pero los socialistas y derivados del 2024 aún apestan a su perfume, eau de malve de cunette.)

Que corn' ades lo corn maior.

Roman de Jaufre, fol. 101.

Qu'il corne maintenant le cor principal.

Per amor de lui corna la recrezuda.

G. de la Tour: Un sirventes.

Par amour de lui il sonne la retraite.

Comensero a cornar. Philomena.

Ils commencèrent à corner.

Et en apres cornet un gran corn de lato.

Roman de Fierabras, v. 3693.

Et ensuite il corna un grand cor de laiton.

Subst. Sel que del cornar ac desdenh.

G. de Durfort: Turcmalet.

Celui qui eut dédain du corner.

ANC. FR.

Tote noit fist ses gaites è hucier è corner.

Roman de Rou, v. 4775.

Li Rois fet corner la retrete.

Roman du Renart, t. III, p. 289.

CAT. Cornar. IT. Cornare. (chap. corná: tocá la corneta, lo cuerno, la corna; lo pregoné pregone cornán. Antigamén, “ara hojats” y varians.)

Corn, s. m., lat. cornu, corne.

Que 'l lauzengier e 'l trichador

Portesson corn el fron denan.

(chap. Que los maldiéns y los traidós portaren cuerno a dabán del fron.)

B. de Ventadour: Non es meravelha.

Que les médisants et les traîtres portassent corne au-devant du front.

La limassa que trazia sos corns. V. et Vert., fol. 12.

(chap. La babosa que traíe los seus cuernos.)

La limace qui tirait ses cornes.

Fig. Dresero los corns contra 'l comte de Montfort.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 174.

Ils dressèrent les cornes contre le comte de Montfort.

Annas de corn e non aias temensa.

G. de Berguedan: Amicx marques.

Allez de front et n'ayez pas crainte.

ANC. FR. Serat eshalciet li corns de lui.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 88.

- Coin, angle.

Al corn del taulier.

T. d'Albertet et de Pierre: Peire.

A l'angle de l'échiquier.

Los IIII corns de la mayo.

(chap. Los cuatre cantons de la casa.)

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Les quatre coins de la maison.

Al dextre corn de l'altar.

Sermons en Provençal, fol. 19.

Au coin droit de l'autel.

- Canal, tuyau.

En aqui comenso li corn del plom... Aquel corn per on passa l'aigua... 

En laqual vinha a un corn que recep l'aigua.

Tit. de 1277. DOAT, t. LXXXVII, fol. 50.

Là commencent les tuyaux de plomb... Ce tuyau par où passe l'eau... 

En laquelle vigne il y a un canal qui reçoit l'eau.

2. Cornet, s. m., petite corne.

Limac... ha alcus cornetz. Eluc. de las propr., fol. 253.

Le limas... a aucunes petites cornes.

CAT. Cornet. ESP. Cornete. IT. Cornetto. (chap. La babosa té alguns cuernets.)

3. Cornea, s. f., lat. cornea, cornée tunique de l'oeil.

De la adherencia de la palpebra am la conjunctiva o am la cornea.

Trad. d'Albucasis, fol. 17.

De l'adhérence de la paupière avec la conjonctive ou avec la cornée.

Adjectiv. La tela cornea apelada, quar de corn luzent ha semblansa.

(chap. La tela cornea dita, ya que s'assemelle a un cuerno lluén.)

Eluc. de las propr., fol. 37.

La toile appelée cornée, parce qu'elle a la ressemblance de la corne luisante.

Non toces la tunica cornea. Trad. d'Albucasis, fol. 17.

(chap. No tocos la túnica cornea)

Que tu ne touches la tunique cornée.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Cornea.

4. Cornenc, adj., de la corne.

Unglas... han en si alguna luciditat cornenca. Eluc. de las propr., fol. 49.

Ongles... ont en soi quelque transparence de la corne.

5. Cornut, adj., lat. cornutus, cornu, à cornettes.

Aissi cum es arditz

Leos plus que cabritz

Et ors que buous cornutz.

P. Vidal: Dieus en sia.

Ainsi comme le lion est plus hardi que le chevreau, et l'ours que le boeuf cornu.

Porta cofa cornuda.

G. de Berguedan: Bernart.

Elle porte coiffe à cornettes.

Fig. Luna... appar cornuda. Eluc. de las propr., fol. 116.

La lune... paraît cornue.

Substantiv. Quar no vuelh ab nom de cornut,

Aver l'emperi dels Grifos.

Raimond de Miraval: Chansoneta.

Car je ne veux, avec le nom de cornu, avoir l'empire des Grecs.

CAT. Cornut. ESP. PORT. Cornudo. (N. E. Ver el video de Ivo Holanda, Brasil, corno e viado, pegadinha) IT. Cornuto. (chap. cornut, cornuts, cornuda, cornudes.)

6. Cornuda, s. f., cornue.

Non en cornuda ni en cuba.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Non en cornue ni en cuve.

7. Cornadura, s. f., coup de corne.

Si es trenquat per aucuna cornadura de beu o de vaqua.

(chap. Si es trencat per alguna cornada de buey o de vaca. Lo bou nostre es tauro, toro en castellá.)

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 415.

S'il est cassé par aucun coup de corne de boeuf ou de vache.

ESP. Cornadura. (ESP, chap. cornada, cornades.)

8. Escornar, v., écorner.

De la part de Gavet li an si escornat

Que del castel de Lorda non receup poestat.

Guillaume de Tudela.

Ils lui ont tellement écorné de la part de Gavet qu'il ne reçut pas la propriété du château de Lorde.

CAT. Escornar. (N. E. Escornalbou) ESP. Descornar. IT. Scornare. (chap. escorná: escorno, escornes, escorne, escornem o escornam, escornéu o escornáu, escornen.)

9. Hunicorn, s. m., lat. unicornis, licorne.

Hunicorn es la pus salvatja bestia que sia, que non es res que l'auzes esperar ab I corn que a sul cap. Naturas d'alcunas bestias.

La licorne est la bête la plus sauvage qui soit, de sorte qu'il n'y a rien qui l'osât attendre avec une corne qu'elle a sur la tête.

CAT. Unicorn. ESP. PORT. Unicornio. IT. Liocorno. (chap. Unicornio, suposo que seríe lo rinoceronte, rino, rhino : nas.)


Cornamusa, s. f., cornemuse.

Salteriuns, arpas, cornamusa. Dialogue de l'âme et du corps.

Psaltérions, harpes, cornemuse.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Cornamusa.

2. Cornomusaire, s. m., joueur de cornemuse.

Dos trompadors o I cornomusaire.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. XCIII, fol. 260.

Deux joueurs de trompe ou un joueur de cornemuse.

CAT. Cornamuser. (chap. cornamusé, cornamusés, cornamusera, cornamuseres.)

3. Musar, v., jouer de la cornemuse.

L'us musa l'autre caramella.

Roman de Flamenca, fol. 11.

L'un joue de la cornemuse, l'autre joue du chalumeau.


Cornelha, s. f., lat. cornix, corneille.

Cornelha es auzel que viu lonc temps.

Eluc. de las propr., fol. 144.

La corneille est un oiseau qui vit long-temps.

CAT. Cornella. ESP. Corneja. IT. Cornacchia. (chap. Cornella, cornelles; no es igual que la gralla, ESP. grajo, pero són de la familia dels corvs.)

Cornella, cornelles; no es igual que la gralla, ESP. grajo, pero són de la familia dels corvs

Cornelina, s. f., lat. corneola, cornaline.

Naturalmen cornelina

A gran vertut, cant es fina,

Contra decorramen de sanc.

Brev. d'amor, fol. 40.

Naturellement la cornaline, quand elle est fine, a une grande vertu contre la perte du sang.

Cornelina... es peyra negra; mitiga iras.

Eluc. de las propr., fol. 186.

Cornaline... est pierre noire; elle adoucit les colères.

ANC. ESP. PORT. Cornelina. IT. Cornalina. (chap. Yo no la conec, pero se deu apareixe al heliotropo de Beseit.)