Mostrando las entradas para la consulta botiga ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta botiga ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 8 de agosto de 2024

Obrar - Obstinar


Obrar, v., lat. operare, ouvrer, opérer, travailler, ouvrager.

Prepausan en lur cor que morissan enan

Que obressan la festa. V. de S. Honorat.

Proposent dans leur coeur qu'ils mourussent avant qu'ils ouvrassent la fête.

Lo fust s' obra per lo fer. Liv. de Sydrac, fol. 81. 

Le bois s' ouvrage par le fer. 

Fig. Obri e lim

Motz de valor.

A. Daniel: Chanson.

Je travaille et lime mots de valeur. 

Si no so sanas tas pessas, 

Obras a ton dampnamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si ne sont saines tes pensées, tu travailles à ta damnation.

Vers paires Dieus, ...

Faitz nos obrar tals obras ab crezensa

Qu' entr' els gueritz trobem ab vos guirensa.

G. Riquier: Fortz guerra.

Vrai père Dieu,... faites-nous ouvrer telles œuvres avec croyance, qu'entre les préservés nous trouvions avec vous refuge. 

Part. prés. Obrant e fazent de sas artz. V. de S. Honorat. 

Travaillant et faisant de (pratiquant) ses arts. 

Part. pas. Qui vi las peyras entailladas, 

D' anticas figuras obradas.

V. de S. Honorat. 

Qui vit les pierres entaillées, d'antiques figures ouvragées.

Copas obradas meravelosament. Philomena.

Coupes ouvragées merveilleusement.

CAT. ESP. PORT. Obrar. IT. Operare. (chap. Obrá: obro, obres, obre, obrem u obram, obréu u obráu, obren; obrat, obrats, obrada, obrades; operá: opero, operes, opere, operem u operam, operéu u operáu, operen; operat, operats, operada, operades. Sinónim de traballá o treballá, cuan se referix a pedres, escultures, joyes, etc.)

2. Obra, s. f., lat. opera, oeuvre, ouvrage, action.

Erguelhs non es sinon obra d' aranha.

P. Vidal: Quor qu' om.

Orgueil n'est sinon ouvrage d'araignée.

Obras servils que podon esser fachas els autres jorns ferials.

(chap. Obres servils que poden sé fetes als atres díes ferials : festius, de festa.)

V. et Vert., fol. 89.

Œuvres serviles qui peuvent être faites aux autres jours fériaux.

Fig. Se deu hom gardar de obras de peccat.

Las VI obras de misericordia. V. et Vert., fol. 2 et 96. 

(chap. Les sis (6) obres de misericordia. Recordéu que, en ocsitá, tan los articuls com los noms, com los adjetivos se solíen escriure en A: 

las obras. Per supost, passabe lo mateix al dialecte catalá, inclús después de la gramática de laboratoris Pompeyo Fabra, escrita en llengua castellana per als semi analfabetos catalans que la teníen que lligí.
La mayoría de los que se consideren catalanoparlans no han lligit ni una página de aquell llibre, com a mol del que va fé después lo IEC pera despistá e intentá apartás del ocsitá, castellá, fransés, sense conseguíu.)

On doit se garder d' œuvres de péché.

Les six œuvres de miséricorde.

Loc. A las obras pareis

Qu' el vol tant pretz e tant (') bon' aventura.

Bertrand de Born: Nostre Senher. 

Aux œuvres il paraît qu'il veut tant gloire et tant bonne aventure.

Proverb. Qui fai deslial obra,

Segon c' a servit, o cobra.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Qui fait oeuvre déloyale, selon qu'il a mérité, le recouvre.

A l' obra conois hom l' obrier. Brev. d'amor, fol. 81.

A l' oeuvre on connaît l'ouvrier.

CAT. ESP. PORT. Obra. IT. Opera. (chap. Obra, obres.)

3. Obralha, s. f., ouvrage, fabrique.

Ilh son de peior obralha

Que non es lo fers san Launart.

Bertrand de Born: Un sirventes on.

Ils sont de pire fabrique que n'est le fer de saint Léonard.

4. Obratge, s. m., ouvrage.

Que m' ayen trencats mon obratge.

Un troubadour anonyme: El nom de.

Qui m'aient coupé mon ouvrage.

CAT. Obratge. (N. E. ¿Alguien ve alguna diferencia entre el occitano obratge y el catalán obratge? Si es así, quiero un poco de lo que os metéis por la nariz o directamente en la vena; no es para mí, es para un amigo aragonés catalanista.) ESP. Obrage (obraje). IT. Operaggio.

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Vidal, Penarroija de Tastavins, no sap lligí ni un cromo

(chap. Obra, obres.)

Mireu la cara de un ser superió, de un atra rassa diferenta a la española

5. Obrier, s. m., lat. operarius, ouvrier, artisan.

Ab pauc de foc fon l' aur e 'l franh

L' obriers, entro qu' es esmeratz.

P. Vidal: Neu ni gel.

Avec peu de feu fond l'or et le brise l' ouvrier, jusqu'à ce qu'il est épuré.

Pagar vol sos obriers. V. de S. Honorat.

Veut payer ses ouvriers.

Proverb. A l' obra conois hom l' obrier. Brev. d'amor, fol. 81.

A l'oeuvre on connaît l' ouvrier.

CAT. Obrer. ESP. Obrero. PORT. Obreiro. IT. Operaio.

(chap. Obré, obrés, obrera, obreres; operari, operaris, operaria, operaries; se li diu obré al que obre : fa cases, edifissis, lo paleta

baldosas, antideslizante, al revés, cemento cola

pero tamé al que fa pa, lo forné, fornés, fornera, forneres; ve de operatorium, obradó, en castellá obrador.
Operatorium (tamé furnus) ix a mols textos antics, perque ere mol importán per a consevol poble que se fundabe, y eixíe a les cartes de poblassió, donassió, testamens, etc. Laboratori, com lo de Pompeyo Fabra, taller, botiga o tenda, fábrica.)

6. Obrador, s. m., ouvroir, laboratoire, atelier, boutique, fabrique.

Ben vuelh que sapchon li plusor

D' est vers, si 's de bona color,

Qu' ieu ai trag de mon obrador.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.

Bien je veux que les plusieurs (le plus grand nombre) sachent de ce vers, que j'ai tiré de ma fabrique, s'il est de bonne couleur.

A tot jorn acostumat

De venir a lor obrador.

Brev. d'amor, fol. 125.

A toujours accoutumé de venir à leur ouvroir.

D' aquo te obrador a renieu.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

De cela il tient boutique à usure.

(N. E. Sol los faltabe als de la Ascuma tindre una botiga de usura, perque la mayoría dels llibres los tenen agotats (ells escriuen exhaurit : exhausto), pero mentres vaiguen caén subvensions está assegurada la assossiassió catalanista del Matarraña. “La pela no ens la pela”, diu lo presidén Juaquinico Monclús lo jónec.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

CAT. ESP. Obrador. (chap. Obradó, com hay explicat aquí dal.)

7. Obransa, s. f., oeuvre, ouvrage.

Per forsa d' obransa

Del Senhor pietados.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.

Par force d' oeuvre du Seigneur miséricordieux.

8. Obrari, adj., ouvrable.

Neguna obra servil d' aquellas que pot hom far els VI jorns obraris de la setmana. V. et Vert., fol. 2.

Nulle oeuvre servile de celles qu'on peut faire aux six jours ouvrables de la semaine.

9. Operatio, Operacio, s. f., lat. operatio, opération, action.

Ni es homs del mon poderos

Que de sas operatios,

Ni del sieu secret jutgamen,

Puesca saber perfiechamen

La raso.

Son de contemplacio

Pro mais que d' operacio.

Brev. d'amor, fol. 61 et 4. 

Ni est homme du monde puissant qui, de ses opérations ni de son secret jugement, puisse savoir parfaitement la raison.

Sont de contemplation beaucoup plus que d' opération.

CAT. Operació. ESP. Operación. PORT. Operação. IT. Operazione, operagione. (chap. Operassió, operassions.)

10. Adobrar, v., travailler, exercer, façonner.

Aquel om fai furt, qui adobra, en alcuna maniera, la causa d' autrui contra la volontat del senhor. Trad. du Code de Justinien, fol. 54. 

Cet homme fait vol, qui façonne, en aucune manière, la chose d'autrui contre la volonté du maître.

Fig. Que lo jutges e l' actors e 'l reus, cadaus d' aquels adobre son offici.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13. 

Que le juge et le demandeur et le défendeur, chacun de ceux-là exerce son office.

IT. Adoperare. (chap. Adobá se fée aná antigamen en lo sentit de prepará. Avui en día sol se diu cuan se fique algún alimén en adobo, en espessies, o be colgat de oli, vinagre, etc. Té que vore en embuchá.)


Obstant, adj., lat. obstantem, obstant, qui s'oppose, qui fait obstacle. Adv. comp. Non obstant l' appellation.

Fors Beaérn (: Fors de Béarn, Fuero de Bearne), p. 1073.

Non-obstant l'appellation.

CAT. Obstant. ESP. PORT. IT. Obstante.

(chap. Obstán, obstans : que se opose, que fa obstácul; ob + stantem. Sempre lo fem aná en no dabán: no obstán : sense fé obstácul.

Yo soc una persona que se opose, que fa obstácul a consevol idiota que parle o escriu sense sabé de qué. Ma mare va naixe a Alustante, Guadalajara, Castilla la Mancha; mon pare a Beseit, Teruel, Aragó

Yo soc 100% aragonés, com diu la jota, y encara que vach naixe a Alcañís, que ere aon estabe lo hospital mes prop, pos soc sen per sen roquerol, de Beseit, Beceite.)


Obstinar, v., (lat.) obstinare, obstiner, opiniâtrer (ANC. FR. opiniastrer). 

Part. pas. Los avia trobat grandamen obstinats.

Lo dit leguat era obstinat. Chronique des Albigeois, col. 9 et 15.

Les avait trouvés grandement obstinés.

Ledit légat était obstiné.

CAT. ESP. PORT. Obstinar. IT. Ostinare.

(chap. Obstiná, obstinás : sé tossut en contra, ficás en contra: yo me obstino, obstines, obstine, obstinem u obstinam, obstinéu u obstináu, obstinen; obstinat, obstinats, obstinada, obstinades: tossut, tossuts, tossuda, tossudes.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 10. Pedro Saputo escomense la vida de estudián.

Capítul X.

Pedro Saputo escomense la vida de estudián.


Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:

"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»

Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.

Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.

En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito. 

Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:

- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.

- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones. 

Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases. 

Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.

Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.

Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.

bizcochos, cocs rapits, cocs en anous

En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.

Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).

Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.

Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.

Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:

- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos: 

a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.

- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.

Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).

Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.

Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:

- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.

Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvoslo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.

Botiga Ascuma

Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.

Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.

Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.

Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.

Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:

- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?

Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:

- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.

- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.

- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:

- Be podríes portá algún gat o mona pera divertitos, mol fill de puta.

Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:

- Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, ranacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudenta, la gran pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, morruda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcó reventat, trasgo del barri, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls...

Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.

No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.

Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit. 

Y va torná a la seua.

Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.

¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.

Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.

Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:

- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.

- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.

- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped. 

Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.

- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.

Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.

Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá. 

¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.

- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.

- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.

Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.

miércoles, 26 de junio de 2024

Lexique roman; Mo - Molada


Mo, s. m., lat. modus, mode, terme de grammaire.

V. mo son... indicatius, imperatius, optatius, conjunctius, infinitius. 

L' optatius es ters mos. Leys d'amors, fol. 75.

Cinq modes sont... l'indicatif, l'impératif, l'optatif, le conjonctif, l'infinitif. L'optatif est le troisième mode.

2. Modi, s. m., lat. modus, mode, manière d'être.

Cinq sun li modi dels verbes. Gramm. provençal. 

(chap. Sinc o sing són los modos dels verbos; modos verbals.)

Cinq sont les modes des verbes. 

CAT. ESP. PORT. IT. Modo. (chap. Modo, modos.)

3. Moderar, v., lat. moderare, modérer.

Podo lo bayle e los consolz moderar segon... la qualitat del fag e de la persona. For de Montcuc, Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128. 

Le bailli et les consuls peuvent modérer selon... la qualité du fait et de la personne.

Part. pas. Lo salari moderat d' un jorn tant solamen.

(chap. Lo salari moderat d'un día tan solamen.)

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423. 

Le salaire modéré d'un jour tant seulement.

CAT. ESP. PORT. Moderar. IT. Moderare. (chap. Moderá: modero, moderes, modere, moderem o moderam, moderéu o moderáu, moderen; moderat, moderats, moderada, moderades.)

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA

4. Modificar, v., lat. modificari, modifier.

Plassa a la dicha real majestat de modificar e clarificar.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 434.

Plaise à ladite royale majesté de modifier et éclaircir.

Part. pas. Es en si perfiechament modificada, so es a dire formada.

Eluc. de las propr., fol. 281. 

Est en soi parfaitement modifiée, c'est-à-dire formée. 

CAT. ESP. PORT. Modificar. IT. Modificare. (chap. Modificá: modifico, modifiques, modifique, modifiquem o modificam, modifiquéu o modificáu, modifiquen; modificat, modificats, modificada, modificades.)

dicsionari chapurriau castellá, M

5. Modification, s. f., lat. modificationem, modification.

La reformation et modification de justicia. 

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 82. 

La réformation et modification de justice. 

CAT. Modificació. ESP. Modificación. PORT. Modificação. IT. Modificazione.

(chap. Modificassió, modificassions.)

6. Moderatio, Moderacio, s. f., lat. moderatio, modération, réserve.

A la moderatio real. Tit. de 1379. DOAT, t. CXXV, fol. 119. 

A la modération royale.

Sinon qu'els agessan mes autra condicio o moderacio o convenansa.

Arbre de Batalhas, fol. 237. 

Sinon qu'ils eussent mis autre condition ou réserve ou convention.

CAT. Moderació. ESP. Moderación. PORT. Moderação. IT. Moderazione.

(chap. Moderassió, moderassions.)

7. Moderamen, s. m., arrangement, tempérament, réserve.

Sals als moderamens de nos fatz.

Sals dels moderamens, et retenguda la jurisdiction nostra.

Statuts de Montpellier, de 1258.

Saufs aux arrangements par nous faits.

Saufs des arrangements, et retenue la juridiction nôtre. 

ANC. ESP. Moderamiento. IT. Moderamento. (chap. Moderamén, moderamens.)

8. Modular, v., lat. modulari, moduler. 

Modular o cantar dels salmes. Cat. dels apost. de Roma, fol. 90. 

Moduler ou chanter des psaumes. 

ESP. PORT. Modular. IT. Modulare. (chap. Modulá: modulo, modules, module, modulem o modulam, moduléu o moduláu, modulen; modulat, modulats, modulada, com la frecuensia, modulades.)

9. Modulacio, s. f., lat. modulatio, modulation. 

Modulacio o muzical proporcio. Eluc. de las propr., fol. 280.

Modulation ou proportion musicale.

CAT. Modulació. ESP. Modulación. PORT. Modulação. IT. Modulazione.

(chap. Modulassió, modulassions.)


Moble, adj., lat. mobilem, mobilier, meuble.

Totas las causas de la heretat e moblas et immoblas.

(chap. Totes les coses de la heredat, mobles e inmobles.) 

Trad. du Code de Justinien, fol. 21. 

Toutes les choses de l'héritage et mobilières et immobilières.

Substantiv. Moble e non moble on que sia, ni qual que sia. 

Tit. de 1209. Hist. de Languedoc, t. III, col. 219. 

Meuble et immeuble où qu'il soit, et quel qu'il soit.

Fig. Moble d' un' egaleza

Auran li paubr' e 'l manen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Meuble d'une égale sorte auront les pauvres et les riches.

ANC. CAT. Moble. ESP. Moble, mueble. PORT. Movel. IT. Mobile.

(chap. Moble, mobles. V. mobla, amoblá: amoblo, amobles, amoble, amoblem o amoblam, amobléu o amobláu, amoblen; amoblat, amoblats, amoblada, amoblades.)

2. Mobilia, s. f., mobilier.

Si la gleisa a tan gran deute que non posca esser pagatz de la mobilia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Si l'église a si grande dette qu'il ne puisse être payé du mobilier.

3. Immoble, adj., lat. immobilem, immobilier. 

O sia qu' ela sia mobla... o sia qu' ela sia immobla.

Trad. du Code de Justinien, fol. 19. 

Ou soit qu'elle soit mobilière... ou soit qu'elle soit immobilière.

CAT. Immoble. ESP. Inmoble (inmueble). PORT. Immovel. IT. Immobile.

(chap. Inmoble, inmobles.)


Mochar, v., du grec *gr, moquer, railler, taquiner. 

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 63 et 120.

Sy tu lo mochas denan la gen, tu lhi faras mal, et el t' aura en azir.

(chap. Si tú ten enfots d'ell dabán la gen, tú li farás mal, y ell te tindrá en odio.)  

Liv. de Sydrac, fol. 106.

Si tu le railles devant la gent, tu lui feras mal, et il t'aura en haine.


Moflet, adj., mollet, tendre, frais.

Del pan moflet de farina.

Cartulaire de Montpellier fol. 59. 

Du pain mollet de farine.

(chap. adj. Mollet, mollets; moll, molls; s. f. molla, molles.)


Moiol, Muiol, Mugol, s. m,, lat. modiolus, moyeu, jaune d'oeuf. 

Lo moiol d' un hueu fort batretz.

(chap. La yema o rovell d'un ou batréu o batiréu mol; fort, fortamen.) 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Le moyeu d'un oeuf vous battrez fort.

Quan uou ha dos muiols, ret dos polets. Eluc. de las propr., fol. 276.

(chap. Cuan (un) ou té dos yemes o rovells, trau dos pollets.)

Quand un oeuf a deux moyeux, il rend deux poulets.

Am mugols de huous. Trad. d'Albucasis, fol. 62. 

Avec moyeux d'oeufs.

- Moyeu de charrette.

Ses muiol e ses retomba.

Arnaud Daniel: Lan can son.

Sans moyeux et sans cycloïde.

IT. Mozzo.


Moiseta, Moysheta, s. f., mouette. (N. E. Larus ridibundus.)

Moysheta es un petit auzel de rapina, menutz auzels prendent.

Eluc. de las propr., fol. 141.

La mouette est un petit oiseau de rapine, prenant les petits oiseaux.

Falc, esmerillos e moiseta.

Si no potz atrobar moizeta 

O d' autra pena petiteta, 

Si com es de tort e de tria.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Faucon, émérillon et mouette.

Si tu ne peux trouver mouette ou d'autre petite penne, comme serait de tourd ou de grive.

(ESP. Gaviota reidora. Chap. Gaviota, gaviotes. CAT. Gavina, gavines.)

Moiseta, Moysheta, s. f., mouette. (N. E. Larus ridibundus.)


Mola, s. f., lat. mola, meule.

Las plus dignas peiras que sion, so las molas del moli ab que hom mol lo blat. Liv. de Sydrac, fol. 78. 

(chap. Les mes dignes pedres que siguen, son les moles del molí en que hom mol (se mol) lo blat.)

Les plus dignes pierres qui soient, ce sont les meules du moulin avec quoi on moud le blé.

Allusiv. Mandibulas so... cum quaysshi doas molas per moldre la vianda ordenadas. Eluc. de las propr., fol. 42.

Les mâchoires sont... comme quasi deux meules établies pour broyer la nourriture.

- Roue de grès dont on se sert pour aiguiser.

Mola de fabre. Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 17. 

Meule de forgeron.

- Môle, terme de médecine.

A femna prens adhoras endeve la passio dita mola.

Una horribla pessa de carn pels phizicias dita mola.

Eluc. de las propr., fol. 64.

A la femme enceinte survient parfois la maladie dite môle.

Une horrible pièce de chair dite môle par les chirurgiens.

CAT. Mola. ESP. Mola, muela. PORT. Mo, mola. IT. Mola. 

(chap. Mola, moles. De molí, quixals que molen; mola : lápida.

V. moldre: molgo, mols, mol, molem, moléu, molen; molt o molgut, molts o molguts, molta o molguda, moltes o molgudes.)

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

- Pierre tumulaire.

Qu' el sieu vas estes ses escrich,

Et en aquel de sa filhola 

Mesesson lo nom sus la mola.

V. de S. Énimie, fol. 47.

Que son tombeau demeurât sans inscription, et en celui de sa filleule qu'ils missent le nom sur la pierre tumulaire.

2. Moladenc, adv., en tas, en écheveau.

Que negun drap bru no sia ordit ni tescut am negun fial tenhs moladenc.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 219. 

Que nul drap brun ne soit ourdi ni tissé avec nul fil teint en écheveau.

3. Molar, adj., lat. molaris, meulière, propre à moudre. 

Si avia una peira molar liada al col. Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 17. 

S'il avait une pierre meulière liée au cou.

Peiras molars hi ero soen trachas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 175.

(chap. Pedres molars : moles hi eren sobín tretes. De una cantera.)

 Pierres meulières y étaient souvent jetées.

- Dent molaire.

Dents ditas molars, quar so aptas a molre la vianda.

(chap. Dens dites molars, quixals, ya que són aptes a moldre lo minjá.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

Dents dites molaires, car elles sont aptes à broyer la nourriture.

Subst. En las molars adhoras si fan verms. 

Eluc. de las propr., fol. 85. Dans les molaires parfois se font des vers.

ESP. PORT. Molar. IT. Molare. (chap. Molar, molars : quixal, quixals com lo del señ : mola, moles.)

4. Molin, Moli, s. m., lat. moletrina, moulin.

Col molinz qu' a roda de latz, 

Que s mov tot jorn, e no vai re.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx. 

Comme moulin qui a roue de côté, qui se meut toujours, et n' avance point.

Fig. Met a sa lenga resclauza de discretion, que pot retener lo ven de foll parlar, que non passe trop per lo moli de sa boca. V. et Vert., fol. 103. Met à sa langue écluse de discrétion, qui peut retenir le vent de fou parler, de sorte qu'il ne passe pas trop par le moulin de sa bouche. 

ANC. FR. Seignor, j'ai encor trois molins 

Molanz farine.

(chap. Siñó, yo ting encara tres molins molén farina.)

Fables et cont. anc., t. 1, p. 244. 

Molins faire en eve torner. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 369. 

CAT. Molí. ESP. Molino. PORT. Moinho. IT. Molino. (chap. Molí, molins.)

5. Molinier, Moliner, s. m., meunier.

Cum moliniers vira 'l moli.

Marcabrus: Dirai vos. 

Comme meunier tourne le moulin. 

Tu tengas moliner en aquest moli.

Tit. de 1234. Arch. du R. J. 304. 

Que tu tiennes meunier dans ce moulin. 

CAT. Moliner. ESP. Molinero. PORT. Moleiro. IT. Molinaro. 

(chap. Moliné, molinés, molinera, molineres.)

6. Monier, Mounier, s. w., meunier.

Aquist sagrament fan li monier.

Al molin en que ieu estauc per mounier.

De l'escala del dissapte son... mouniers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 140 et 45. 

Ce serment font les meuniers. 

Au moulin dans lequel je suis pour meunier. 

De la compagnie du samedi sont... les meuniers.

7. Moltura, Moldura, Moutura, Moudura, s. f., lat. molitura, mouture.

Aia Pons de Mondragon la moltura e 'l fermage.

Tit. de 1225. Arch. de l'archif d'Arles, n° 86. 

Que Pons de Mondragon ait la mouture et le fermage.

Albirero aquo que agro gasanhat de moldura.

(chap. Van evaluá aixó que habíen guañat de (per la) moltura o molguda.)

Tit. de 1277. DOAT, t. LXXIX, fol. 303. 

Évaluèrent ce qu'ils avaient gagné de mouture.

Om non a gaug pas del moli,

Mas per la moutura qu'en tra. 

(chap. Hom no té (no se té) goch del molí, mes que per la moltura que se 'n trau.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

On n' a pas de plaisir du moulin, si ce n'est par la mouture qu'on en tire.

Las tres partz de la moudura del fromental.

Cartulaire du Bugue, fol. 25.

Les trois parties de la mouture du froment.

CAT. Moltura. ESP. Molienda. PORT. Moedura. IT. Molinatura.

(chap. Moltura, moltures; molguda, molgudes.)

8. Molre, v., lat. molere, moudre, tourner la roue du moulin. 

Las molas del moli ab que hom mol lo blat.

Liv. de Sydrac, fol. 78.

Les meules du moulin avec quoi on moud le blé. 


Lo yssorberon, e pueys lo feron viure a gran vergonha, e fazian lo molre a gran servitut. V. et Vert., fol. 72.

(chap. Lo van segá (dixá sego), y después lo van fé viure en gran vergoña, y lo féen moldre (girá la mola) en gran servitut.)

L' aveuglèrent, et puis le firent vivre en grande vergogne, et ils lui faisaient tourner la meule en grande servitude.

Cupóns de la ONCE

- Broyer, mâcher.

Las dens molo la vianda de que lo cors vieu, e la lenga mena la vianda a las dens e lor ajuda a molre.

(chap. Les dens molen lo minjá de que lo cos viu, y la llengua porte lo minjá a les dens y les ajude a moldre.)

Liv. de Sydrac, fol. 60. 

Les dents broient la nourriture dont le corps vit, et la langue mène la nourriture sous les dents et leur aide à broyer.

Part. prés. En V molis molens.

Tit. du XIIIe siècle, Arch. du Roy., Toulouse, J. 322. 

En cinq moulins moulants.

ANC. FR. Fist de sanc saillir plein boisel. 

Par le champ en cort le ruisel

Si c' un molin en péust moldre.

Roman du Renart, t. III, p. 371.

Seignor, j'ai encor trois molins 

Molanz farine, muelent tuit.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 244. 

Mais les folz arrester n'y vuelent 

Ne que molins qu'à tous vens meulent. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 628.

- Emoudre, aiguiser. 

Part. pas. Vay ferir l'autre am bran d' acier molut.

Roman de Fierabras, v. 1601.

Va frapper l'autre avec glaive d'acier émoulu.

CAT. Moldrer. ESP. Moler. PORT. Moer. (IT. Macinare. chap. Moldre.)

9. Mouturar, v., mouturer, prendre le droit de mouture.

Que ieu non mouture negun blat dins vila ni deforas ab neguna autra mesura. Cartulaire de Montpellier, fol. 140.

Que je ne mouture nul blé dans la ville ni dehors avec nulle autre mesure.

10. Molinar, v., mouliner, tournoyer, tourbillonner, précipiter avec tournoiement.

Li montayna s'apella Dina, 

C' am roynas soven molina; 

Deves l' adreg e 'l vinayres

Peyras y rogan mot espes.

V. de S. Honorat. 

La montagne s'appelle Dina, qui avec ouragans souvent mouline; devers le levant et le vent des vignes les pierres y roulent moult épais.

- Part. pas. employé substantiv.

Que lo molinats del terrador..., ab tots sos apertenements, sia del dich P. de Panat, exceptat que no i fasa moli.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 224. 

Que la chute d'eau du territoire..., avec toutes ses dépendances, soit dudit P. de Panat, pourvu qu'il n'y fasse pas de moulin.

11. Molina, s. f., moulin, moulinet, petit moulin.

Per razo de la molina. Tit. de 1274. Arch. du Roy., J. 323. 

A cause du moulinet. 

En las molinas de nostre dit comtat. 

Tit. de 1448. DOAT, t. XCVI, fol. 185. 

Dans les moulinets de notredit comté.

12. Molinaria, s. f., mouture.

Tota la molinaria d' aquest moli. Tit. de 1234. Arch. du Roy., J. 304.

Toute la mouture de ce moulin.

13. Molinar, s. m., vanne, chute d'eau. 

De l' aiga del molinar. Tit. de 1274. Arch. du Roy., J. 323.

De l'eau de la vanne.

En V molis molens, et en las aiguas e 'ls molinars que i so.

Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., Toulouse, J. 322. 

En cinq moulins moulant, et en les eaux et les vannes qui y sont. 

ANC. ESP. Molinar. (chap. Moliná, com lo mas de Desideri Lombarte de Peñarroija de Tastavins. Los molinás.)

Botiga Ascuma

14. Amola, s. f., ampoule, fiole.

Pres Samuel huna amola tota plena d' oli, e gitet la sobre lo cap de Saul.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 14. 

Prit Samuel une ampoule toute pleine d'huile, et la jeta sur le chef de Saül.

(ESP. Ampolla, botella. CAT. Ampolla, ampollas o ampolles. Chap. Botella, botelles, botelleta, botelletes. Ampolla sol li diem a les que porten alguna medissina y se trencabe la punteta en los dits; ampolleta, ampolletes.)

15. Amoleta, s. f. dim., petite ampoule, petite fiole.

Pren hun' amoleta, e vay en l'ostal de Yzayas.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 15. 

Prends une petite ampoule, et va en l'hôtel d' Isaïe.

16. Amolar, v., émoudre, aiguiser.

Qui de fort fozil 

Non volh coltelh tochar, 

Ja no 'l cuid' amolar 

En un mol cembeli. 

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. Var. 

Qui de fort fusil ne veut frotter couteau, jamais ne pense l' aiguiser sur une molle fourrure. 

ANC. FR. Forte et longue l'espée et amoulée.

Gace de la Bigne, Ms. fol. 107. 

ESP. PORT. Amolar. (chap. Esmolá: esmolo, esmoles, esmole, esmolem o esmolam, esmoléu o esmoláu, esmolen; esmolat, esmolats, esmolada, esmolades.)

17. Esmoledor, s. m., émouleur, rémouleur.

Els aguza e 'ls esmol...; 

Merces al esmoledor, 

Ben venran a vita eterna.

Bertrand de Born: Greu m' es. 

Les aiguise et les émoud...; grâce à l' émouleur, ils viendront bien à la vie éternelle. 

ANC. FR. Eust baillié un fessouer pour amollier à l' esmouleur.

Lett. de rém. de 1334. Carpentier, t. I, col. 193. 

CAT. Esmolador. ESP. PORT. Amolador. (chap. esmoladó, esmoladós, esmoladora, esmoladores; esmolet, esmolets : home que esmolabe y anabe en una moto que fée voltá la mola; fée soná un chulet en un sonido mol peculiá.)

18. Esmolar, v., émoudre, affiler, aiguiser.

Part. pas. fig. An las lengas pus esmoladas que rasors ni alena.

V. et Vert., fol. 25. 

Ont les langues plus affilées que rasoir et alène.

CAT. Esmolar. (chap. Afilá, esmolá. Vore la conjugassió mes amún.)

19. Esmolre, v., émoudre, aiguiser, affiler, perfectionner.

Els aguza e 'ls esmol 

E 'ls toca coma coutelh.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Les aiguise et les émoud et les touche comme couteau.

Fig. D' on totz mos afars s' esmol, 

E conoyssensa m reve 

Vas leys cuy bon pretz mante.

Azemar le Noir: Era m vay. 

D'où toute mon affaire se perfectionne, et la connaissance me revient vers celle qui maintient bon mérite.

Part. pas. Detrenchan e detalhan ab los brans esmolutz. 

O apcha esmoluda, faucilla o pilo.

Guillaume de Tudela.

Tranchent et détaillent avec les glaives émoulus. 

Ou hache émoulue, faucille ou javelot.

Fig. An las lengas plus esmoludas que razors ni que alena.

V. et Vert., fol. 25. Var. 

Ont les langues plus affilées que rasoir et que alène.

Los deschauzitz 

Ab las lenguas esmoutas.

A. Daniel: Dols brays. 

Les grossiers avec les langues affilées. 

ANC. FR. Amors ne crient dart esmolu.

Fables et cont. anc., t. II, p. 193. 

Pour l' esmoudre trop, lui fait perdre le fil.

Œuvres de Dubellay (du Bellay), p. 401. 

CAT. Esmolar. PORT. Amolar. (chap. Esmolá.)

20. Emolumen, s. m., lat. emolumentum, émolument, subside. 

Los dits emolumens que son grands e de gran valor.

(chap. Los dits emolumens que són grans y de gran valor.)

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 422.

Lesdits subsides qui sont grands et de grande valeur. 

La meytat dels emolumens. Cout. de Saussignac, de 1319. 

La moitié des émoluments. 

CAT. Emolument. ESP. PORT. IT. Emolumento. 

(chap. Emolumén, emolumens.)


Molada, s. f., suie, noir de fumée. 

Ab clara d' hueu et ab molada 

Ben negra.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec glaire d'oeuf et avec suie bien noire.

Ieu vey lay un diable pus negre que molada. 

Roman de Fierabras, v. 4207. 

Je vis là un diable plus noir que suie. 

ANC. FR. Aucun ne mettra... noir de chaudière que on appelle à Paris molée. Tit. de 1391. Carpentier, t. II, col. 1307.

(chap. Fullí, fullins : carbonilla, per ejemple de la enchumenera. ESP. Hollín.)

La caiguda dels gigans, Ken Follet (un trosset)