4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat. 

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).



Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

2. 12. Camine cap al final la vida de la tuna.

Capítul XII.

Camine cap al final la vida de la tuna.

Mol podem sentí, lectó amán, que an aquell tems no se faigueren aná los taquígrafos, eixos que escriuen tan depressa com se parle, pera que algú haguere escrit los sermons dels nostres dos predicadós, pos així hagueren arribat a natros y podríem jusgá lo gust de aquelles persones, y si teníen raó o no de riure tan; perque a uns tems tenen grassia unes coses y a datres no. Be que dites per Pedro Saputo, ¿quina no la tindríe? Yo sol per la tradissió de casa de Morfina hay pogut averiguá, que al primé sermó va tocá entre atres estos puns tan serios: si una dona coixa pot sé grassiosa, si pot pareixe be una torta; y si una cheposa o geperudeta pot tindre bon genio; y quina de les tres pot envidiá la sort a les atres.

Al segón sermó diuen que va parlá dels pensamens de la dona als estats de cuñada, de nora y de sogra; lo seu assunto me pareix que no va pugué desempeñá be per sé tan sagal, y requerí de mes edat y mes experiensia. Pero com mu han venut u veng yo; lo lectó cregue lo que vullgue; y continuem.

No habíen fet encara la mitat del plan que habíen cavilat, perque les seues habilidats eren tantes, y tan lo seu comedimén y bona criansa, que no visitaben poble que pera anassen d'allí no hagueren de reñí, o per lo menos está de mala cara en los huéspeds, y alguna vegá hasta en los parroquians. Los bufáe en aixó lo ven mol favorable y l' estat prosperabe. Y com se arrimáe lo tems dels estudis, van tratá de torná cap a la Universidat, passán si ñabíe puesto per casa de sons pares als que volíen vore abans de tornás a pedre a les escoles.

Van tindre consell pera acordá lo que teníen que fé, y van deliberá no entretindres. Se va proposá la cuestió de si visitaríen lo poble de don Severo; y encara que féen volta algunes legües van acordá anáy, y van empendre lo itinerari, mol al gust de Pedro Saputo que, sin embargo, va dixá la ressolusió als compañs, no resservanse mes que lo determiná lo día y pun de la separassió. Van examiná la caixa de la plega, y estáe mes rica de lo que pensaben, com que se van repartí sen trenta y sis libres jaqueses cada un, habén trobat persones encara mes generoses que don Severo. Los va di Pedro Saputo que encara que no ere de casa rica, no nessessitáen aquella miseria, y que lo mes nessessitat la prenguere. No u entens, li va contestá un de ells; eixes perres són lo mes cariñós que tindrás a la teua vida. Empórtateles, que yo sé que ha de sé lo radé que gastos, y que es capás de fetos avaro per lo apego que tindrá a la casa y a la teua burchaca.

Aquell mateix día pel matí los va di Pedro Saputo al camí que no volíe dixáls sense probás al violín y la vihuela, dos instrumens als que portáe molta ventaja als estudians. Los habíe millorat mol la orquesta desde un prinsipi enseñán al de la pandereta a tocá los platillos, lo baix continuo, los fortes y los pianos, y atres coses que ell habíe adeprés del mestre Vivangüés. Tamé als del violín y de la viola va doná mol bones llissons ; pero no habíe vullgut tocá may perque no fée falta la seua habilidat espessial. Y agarrán lo violín, y desvianse una mica del camí per un barrang, va amostrá als seus admirats compañs un primor que may habíen vist a datre; y no va sé menos en la viola.

Al fes fosc van arribá al poble de Morfina; y al passá los primés passajes van sentí un soroll de espases.

- Venga, anem, va di Pedro Saputo. Van aná y van topetá en dos caballés soldats que reñíen en tal furia, que no reparaben en los que teníen ya al costat. Va pendre Pedro Saputo a un compañ la gayata, perque dos de ells ne portáen; y arrimanse als luchadós va di: 

- Siñós, per lo honor del hábit que porten los rogo que suspenguen la riña un momén. La van suspendre a les seues paraules, y mes al vores allí sing homens tan majetons; y va continuá: Vostres mersés riñen mol mal al orden, pos la seua valentía los ha portat a reñí com les fieres, vull di, de nit, sense testigos del seu valor, ni juches de justissia. Yo soc home de lletres, pero enteng les leys del duelo; y per les sircunstansies que hay dit declaro ilegal y nulo este campo. Creéume, siñós, lo honor de caballés tos prohibix continuá y tos mane condená lo que hau fet. Pero si no vullguereu envainá, lo que se mostro ressistén, que also un atra vegada la espasa, vingue a mí un atra y en mí se les vorá; ell luchará per ferossidat, y yo en defensa de la ley y de la justissia.

- Yo no puc sedí perque soc lo retat.

- Sedixco per ara, va di l’atre, per respecte an este siñó llissensiat, y perque les seues paraules me han convensut. Demá mos vorem. 

- Los rogo, pos, als dos, va di Pedro Saputo, que entréu en natres an este poble.

Van entrá tranquilamen en ells, y de pas los van contá aquells rivals que la riña ere per quí habíe de serví a una hermosura que a cap dels dos volíe, pos si al un li fée desaire, al atre no li donáe may la cara mostranse importunada dels seus obsequios. Sen va enriure entonses Pedro Saputo y va di: 

- Pos siñós, si tampoc lo guañadó habíe de sé admitit, ¿a qué ve esta riña?

- Ve, va di un de ells, a que cada un volem aná a casa seua y que no hi vaigue l’atre; perque es tal la bellesa de la donsella, que a cada un ofén que la miron atres ulls ni la séntiguen parlá uns atres oíts. 

- Ells es, siñó llissensiat, pera que u sapiguéu, un sol mil vegades mes hermós que lo del sel; una lluna mil vegades mes serena que eixa que se llevante; una estrella o un estrel que oscurix a totes les demés; un ángel de soberanía y de gloria, com no se va vore may a la terra, y es impossible que ne formo un atre igual la naturalesa. 

Va riure tamé Pedro Saputo de estes alabanses, y del tono y forsa en que les díe lo soldat, y no va dudá que aquell sol, aquella lluna, aquella estrella, aquell ángel ere Morfina. Pero va callá, perque entraben ya al poble, y los soldats sen van aná al seu hostal y los estudians a la fonda de la Cinta.

Ñabíe allí una bandera o compañía de soldats fée vuit díes, y ya per naixó, ya perque de totes maneres no volíen fé parada de la seua orquesta, van entrá mol silensiosos. Pero los van coneixe, y abans de sená ya teníen un motín al carré, y van ressibí un recado de don Severo, que no li tragueren la satisfacsió de portáls a casa seua. No van coneixe a Saputo hasta que va parlá, perque estáe torradet pel sol, com los de La Torre del Compte, mes prim y estirat, y mes home tamé, en bigotet y perilla, que a la moda dels estudians mes romantics com Bécquer s'habíe dixat. La roba que portáe ere un atra, per la caló se va fé una roba mes ligereta y tamé mol mes airosa. Va dudá la mateixa Morfina que tan ben retratat lo teníe al cor y tan presén a la memoria. Don Severo y lo huésped van convindre que los dos que habíen vingut allí soparíen a casa del primé, y los atres a la del segón, y dormiríen tots aon van dormí  l'atra vegada.

¡Quina satisfacsió pera Morfina! ¡Quina gloria pera Pedro Saputo! Se trobáe entonses a casa un germá de ella mes gran de edat, y se va alegrá mol de vore als estudians de qui tan habíe sentit y estáe aussén cuan van está a escomensamens de l'estiu. Inmediatamen se va parlá de ball; pero Pedro Saputo enrecordanse dels soldats li va di que per serta causa que per entonses ere secreta, encara que fora de casa, no podríe ñabé ball sino sol velada de música. Y al poble se li va fé entendre que no se obriríe la porta, que se dixaríe entrá només a les persones convidades. Se van presentá entre elles, un detrás de l'atre, los dos caballés soldats de la riña. Y ¡quina va sé la seua sorpresa cuan van vore a Morfina mol amable y arrimadeta al llissensiat del seu duelo! ¡Y vore a don Severo tratál en familiaridat y confiansa! Se van avergoñí, van callá, van respetá lo que veíen y no enteníen, y se van fé amics declarán a Pedro Saputo que estáe determinada la competensia en retirás los dos de aon tan bon puesto ocupaben atres seguramén mes dignes: sen aniríen al cap de tres díes.

Al passá del minjadó al estrado, y arribán a la porta, va fé Pedro Saputo a don Severo una seña; y quedanse allí en los seus compañs que ya habíen arribat, los va aná avián un per un com a barrons o ninots hasta mes allá de la mitat de la sala. Acsió que van vore los ofissials y la mayoría dels convidats, y tots se van quedá muts de assombro. Lo germá de Morfina va fé extrems de admirassió, y va di acalorat:

- Pos siñó, si no u haguera vist no mu creuría, y al que u osare afirmá, li haguera dit que mentíe. Sen van enriure tots mol; y la mare exclamabe:

- Jesús, eixe mosso sirá de asser templat.

Entonses Pedro Saputo va torná a la porta en los seus compañs, y están prop de les cadires caballés y siñores, va torná a aviáls del mateix modo, pero mol mes tros; y com lo tuno que anáe lo radé se movíe en molta grassia y extravagansia, va ñabé un gran palmoteo. 

- Ara ya mu crec, va di don Vicente; sense duda estos siñós llissensiats tenen ales secretes; a vore, agarreume a mí, don Paquito, que no sé volá. Lo va agarrá, y al eixecál pera aventál, veénse portá com una ploma, va di: ¡prou, prou!, me dono per satisfet. Y giranse a mirál, li va tocá y paupá los brassos per si eren de la materia que habíe dit sa mare.

Passat este bon rato se va fé silensio, va agarrá Pedro Saputo lo violín descansán abans una mica pera calmá la agitassió del esfors que habíe fet, y previnguda Morfina desde abans de sená, que al seu obsequio y per an ella tocaríen aquell día lo violín per primera vegada en tota la expedissió, y que tot lo que tocare se dirigíe al seu amor, o mes be, que siríe la historia dels seus amors, distinguín les parts prinsipals, com la primera vegada que se van vore, la seua charrada la nit que se van entendre, la despedida, la pena en que ella va quedá cuan ell sen va aná, y la alegría de la nova visita. 

¡Oh, cóm va entendre ella lo llenguache de aquella música tan expresiva! Sense pensá y transportada va plorá de pena al sentí la despedida, y va torná al mateix sentimén cuan va expresá lo doló de cuan lo va vore anassen y ella se va retirá al seu cuarto. Los demés de la sala sentíen tamé, y algún rato pareixíe un velatori del silensio que ñabíe mentres escoltaben. Va pendre después la vihuela, y va tocá algunes sonates que ell se habíe inventat. Pero después, y donán tems a que se desahogaren los aplaussos y admirassió que va exitá la seua may vista habilidat, van agarrá los instrumens los seus compañs, ell va abandoná la orquesta, se va ficá a roda y se va passá la velada.

Volíen los estudians despedís aquella nit, pero no va admetre don Severo la despedida, y mol menos don Vicente, y se van doná les bones nits hasta demá.

Encara no pensaben ells en eixí de casa, encara casi en eixecás pel matinet, que ya estáe allí don Vicente, y los va rogá y suplicá tan insistenmen que no sen anigueren aquell día, y van tindre que claudicá. No los va pená a cap de ells, y menos a Pedro Saputo, com se supose. En este motiu van fé un mosset pera amorsá, perque lo huésped no va volé sedí lo obsequi de la fartanera a michdía. Y per la nit van prepará lo ball a casa de don Severo per doná gust a don Vicente, que lo volíe pera obsequiá a una jove a qui servíe.

Qui va guañá en tot aixó va sé Pedro Saputo, pos va tindre ocasió de parlá en Morfina y acabá de guañássela si algo faltabe, va sopá al seu costat, va ballá en ella y res li va quedá per dessichá pera la seua satisfacsió. Una criada li va contá lo que habíe sentit di al seu siñó parlán en la siñora: 

- Si este mosso fore ben naixcut com pareix, encara que tingue poc, li haurem de doná la filla; perque, ¿has reparat que ella lo mire en bons ulls? Baixet y en discressió va di aixó don Severo, no creíe que ningú lo estáe sentín; pero lo va sentí la dimonieta de la criada, a qui les albrissies li van valé dos escuts de plata. ¡En bons ulls, díe! Algo mes ere; sí, algo mes, patriota don Severo.

Per fin se van despedí ya al mateix ball, y matinán en son demá sen van aná de aquell poble aon a tots los pareixíe que estáen entre los seus o a una isla encantada.

2. 11. Aon se prosseguix lo escomensat.

Capítul XI.

Aon se prosseguix lo escomensat.

Va arribá la hora, y abans de eixí se van asseá los estudians lo milló que van pugué. Pedro Saputo va traure la funda de la gorra, se va ficá un coll nou mol risat y va quedá fet un caballé, y per lo jove y guapo, un Amor vestit, un Adonis en traje español y de tall, y acompañats del huésped, de un cuñat, una filla de deu añs y una neboda de quinse, en alguns veíns que se van pendre la libertat de pujá mentres sopáen, se van encaminá a la casa portán detrás una gentada, mes gen que va aná may al sermó de la galtada. Van arribá, van saludá mol cortesmen an aquelles siñores y a datres que elles habíen convidat; y don Severo al vorels tan cortesans, tan atentos y ben parlats se va alegrá mol y va di en veu baixa a la dona y filla:

- ¿Veéu, gloria meua, quin porte y qué ben criats? No dirás mes que són fills de grans caballés: y alguns de ells u sirán, perque mentres seguixen los estudis ñan mols als que los agraden les aventures y libertat de esta vida a les vacassions, y cuan se reincorporen al curs repartixen los profits als compañs mes pobres. En aixó la mare y la filla los trataben en miramén, y al mateix tems los mostraben afabilidat y confiansa. La gen del poble que los habíe seguit va sé tamé admitida a dos grans sales que estáen una a cada costat de la del sarao y va di lo caballé:

- An esta rogo que dingú entro sense la meua llissensia; a les atres que s' acomodon los que puguen en orden y bons modos. Ara, siñós, cuan vullgáu, va di als estudians, podéu escomensá la música.

Primé van tocá un rato pera amostrá la seua habilidat, y después van preguntá a don Severo si se habíe tratat de que ballaren. 

Va contestá que sí, y los va suplicá que obrigueren dos de ells lo ball, pos així tamé u dessichaben aquells joves caballés. Entonses dixen los instrumens lo de la pandereta y lo del pito, y trauen a ballá lo primé a la filla de la casa, y lo segón a un atra donsella que ere cusina de Morfina, agarrán mentrestán Pedro Saputo la pandereta. La destresa y grassia que los estudians van ostentá al ball va agradá a tots, y no menos la dessensia, que sempre y en tot es importán. Ya no eren ixos estudians vestits en cuatre draps; eren uns verdadés caballés ben naixcuts, y finamen educats, de lo que s' alegrabe 

l'amo del convit y no dixáe de medíu la seua dona y atres siñores prinsipals que ñabíe. Se van retirá y van agarrá los instrumens, dixán la part del ball als joves que van vindre convidats.

Van ballá totes y tots, la festa se va correspondre en la magnifissensia que en tot se usabe a la casa. 

Lo del pito li va di al home de la casa:

- Ara, don Severo, si li pareix a vostra mersé, lo meu compañ Paquito y yo predicarem un sermó a la plebe de les antessales, los dos a un tems, y cada un a una sala desde la porta pujats a uns púlpitos que sirán dos taules.

- Está be, va di lo caballé, ¿y a tú, Mariquita?, va preguntá a la dona. Va contestá ella que sí. Y parades les taules y saltán an elles los oradós, escomensen a soltá chorros de disparates, que cada minut teníen que pará y doná tems a la rissa que a les tres sales va arrencá mil novedats als cossos ya una mica fluixos. Les dames y caballés de la del mich podíen sentí al un o al atre, no paráen de riure y apretás les barres y pegás als ginolls en les dos mans y hasta puñades a les parets. Lo mateix don Severo va pedre la seua seriedat, y va tindre que recuperala, tapanse los oíts pera pugué dils: 

- ¡Prou, siñós, prou!, que mos morirem tots. Pero ells embriagats de elocuensia ni paraben ni podíen encara que vullgueren. Hasta que van agarrá los instrumens los atres y van fé soná la música, y esta per fin va tallá l'enchís. Paren ells y pare tamé la música, y saludán los dos a les siñores y caballés en una gran cortessía, va estampí un aplausso de mans tan estrepitós y llarg, que se va comunicá a les antessales y pareixíe que anáen a sorsís.

Se van volé ficá a ballá per segona vegada, y no va sé possible. 

Be se esforsaben los musics, pero ningú podíe fé mes que riure y torná als disparates dels sermons. Se ficáen en actitut de ballá, pero algú soltáe una carcañada y ya tots se retiráen, caén a les cadires y fen pasmos y exclamassions.

Entretán corríe la nit, y mirán don Severo la hora, va vore que eren les onse y micha, y va di:

- Siñós, esta micha hora que falte hasta les dotse, perque de micha nit no passen les festes a casa meua, tots la nessessitem pera templamos y disposamos a dormí. Siñós llissensiats: ting barruntos de que vostés volen passá an este poble vuit díes per lo menos; yo per la meua part espero que lo dimecres per la nit tornon an esta casa.

- Demá, va di un jove caballé, me ha manat mon siñó pare que los rogara se dignaren vindre a la meua.

- Y a casa vostra, va contestá don Severo, tamé anirán les meues siñores dona y filla. Li va doná les grassies lo caballé, y parán los cumplimens se van oferí los estudians a les ordens de don Severo, y als peus de aquelles siñores, y se van despedí de tots los convidats.

Cada nit va sé la funsió a una casa diferenta, y tamé los estudians variaben les invensions passán los matins en ordenales, sense descuidás de visitá a les persones que mes los honraben y se u mereixíen, com don Severo. 

La nit de la segona funsió a casa de éste se va presentá Pedro Saputo disfrassat de dona y va engañá a tots, mes particularmen a Morfina, la va obligá a confessá lo seu amor guañanse lo cor y vensén la seua resserva. ¿Cóm resistiríe la infelís per advertida, per reportada, per serena, profunda y circunspecta que fore? 

No ere possible. Y així ell, lograt lo seu objectiu, va dixá caure lo disfrás, rién tots mol del engañ y selebrán la donosura de la forastera; después va continuá ya la funsió com totes les nits.

Lo radé día en lo bon pareixe de don Severo, perque tot lay comunicaben y consultaben, van fé un atra ronda pels carrés, y van fé tanta plega que casi los va pareixe massa; cosa impossible per als estudians. Daball del balcó de don Severo van pará y van cantá un rato. Per la nit van aná de tertulia a casa seua y don Severo los va doná sis escuts de or, suplicanlos que si no se apartaben mol a un atra direcsió tornaren per allí al retirás als seus estudis, y lay van prometre.

Pel matí van eixí del poble, passán aposta, encara que donáen volta, pel carré de Morfina, y a la porta se van pará a tocá lo himno de despedida. Van eissí don Severo y les seues siñores a sentils; y Pedro Saputo, que anáe previngut, va cantá en los seus compañs y mol ben acompañat de la música, unes lletres que portáe pensades, de les que la primera diebe:

Pos me dixo lo cor

¿Me emportaré un pensamén?

Morfina en mol dissimulo va fé seña que sí; y van cantá la segona, que teníe per final:

Pos te vach entregá, cor, 

¿Aón te guardarán?

Y Morfina a se va tocá y señalá lo pit en dissimulo. 

La tersera acababe:

¿Te trobaré, cor,

cuan torna, aon estarás?

Va incliná Morfina una mica lo cap y los ulls y per cántic de gloria y conclusió díen los radés versos de la radera lletra:

Pos influí ya no pot

sino be la estrella meua.

Y en aixó se va acabá lo can y se van despedí. Morfina, com se va alegrá de vorels encara un atra vegada, no va pugué evitá que se li bañaren los ulls, ixquere un suspiro, aufegat pel decoro, y corregueren per les seues rosades galtes dos llágrimes de mes valor que tot l'or que teníe son pare, al menos per al que les va vore corre y que va pugué di meues són cuan caíen y arreplegales en los seus labios y passales al cor en l'amor que les derramabe.

Lexique roman; Jul, Julh - Juniert

Jul, Julh, s. m., lat. julius, juillet. 

Aysso fo en lo mes de jul. Hist. abr. de la Bible, fol. 46.

Cela fut dans le mois de juillet.

El mes de julh. Cat. dels apost. de Roma, fol. 199. 

Au mois de juillet.

(chap. Al mes de juliol.)

2. Juli, s. m., lat. julius, juillet.

Julis es nomnat lo setes. Brev. d'amor, fol. 47. 

Le septième est nommé juillet.

VI jorns a l' intrada del mes 

De juli.

Henri, Comte de Rhodez: Si fas.

Six jours à l'entrée du mois de juillet. 

ESP. Julio. PORT. Julho. IT. Luglio.

3. Juliol, s. m., juillet.

So fo al mes de juliol, 

Cel que la festa saber vol.

V. de S. Alexis. 

Ce fut au mois de juillet, celui qui veut savoir la fête. 

CAT. Juliol. (chap. Juliol.)

Julep, s. m., lat. julapium, julep.

Causas infrigidans ayssi cum julep. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Choses rafraîchissantes ainsi comme julep.

CAT. Julep. ESP. PORT. Julepe. IT. Giulebbe, giulebbo.

Jument, s. f., lat. jumentum, bête de somme, bête de charge.

Es se comparat a jumens, et es se fag semblans a las bestias que non han entendemen. V. et Vert., fol. 84.

Il s'est comparé aux bêtes de somme, et il s'est fait semblable aux bêtes qui n'ont pas entendement.

Joseph dix que deyssendes 

De la jument, e que l' estaques. 

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Joseph dit qu'elle descendît de la bête de somme, et qu'elle l'attachât.

Los avem enclaus coma jumens. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106.

Nous les avons enclos comme bêtes de charge. 

CAT. Jument (N. E. símbolo de Cataluña, el burro, l'ase català). 

ANC. ESP. Jumento. ESP. MOD. Jumenta (burro, asno). PORT. Jumento, jumenta. IT. Giumento, giumenta. (chap. Burro, ruc; burra, somera.)

2. Jumentin, adj., de charge, de somme.

Bestias jumentinas. Eluc. de las propr., fol. 233.

(chap. Besties de cárrega; someres, burros, rucs; mula, mules; macho, machos.)

Bêtes de somme.

Junar, Jeonar, v., lat. jejunare, jeûner.

Junar, far almornas. La nobla Leyczon.

(chap. Fé dijú, dijuná, fé almoines.)

Jeûner, faire aumônes.

Fig. Ma bocha que jeona 

D' un dous baisar.

B. de Ventadour: Bel m' es quant. 

Ma bouche qui jeûne d'un doux baiser.

ESP. Ayunar. PORT. Jejuar. (chap. dijuná, dejuná, fé dijú; des + dijuná : desdijuná, amorsá, almorsá, desdichuná).

2. Dejunar, v., jeûner.

Bon es dejunar, mas meils almorna donar. Trad. de Bède, fol. 52. 

Il est bon de jeûner, mais mieux de donner aumône.

Si 'n est segle no dejunas, 

L' autre t deu far espaven.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si tu ne jeunes dans ce monde, l'autre te doit faire peur. 

Part. prés. Que no sias vist als homes dejunants.

Trad. du N.-Test., S. Mathieu, ch. 6. 

Que tu ne sois pas vu jeûnant par les hommes. 

CAT. Dejunar. IT. Digiunare.

3. Dejun, Deju, adj., lat. jejunus, qui est à jeun.

Anc Frances dejus non fo jauzens. 

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges. 

Oncques Français à jeun ne fut joyeux. 

Uns hom dejus a milhor voluntat. L'Arbre de Batalhas, fol. 222. 

Un homme à jeun a meilleure volonté.

Fig. No m cug morir de joi dejus. 

Deudes de Prades: Ab cor. 

Je ne crois pas mourir à jeun de bonheur. 

Loc. Gent acuillens e de gaia semblansa

Los trobaretz, e dejus e disnatz. 

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges. 

Vous les trouverez accueillant agréablement et d'une manière gaie, et à jeun et repus. 

CAT. Deju. (chap. Dejú, dijú.)

4. Dejun, Degu, s. m., jeûne. 

Almorna aunda ses dejun, e dejuns non aunda ses almorna: dejuns e almorna es dobles bes. Trad. de Bède, fol. 52. 

Aumône profite sans jeûne, et jeûne ne profite sans aumône: jeûne et aumône c'est double bien.

Adv. comp. Faitz lo li trair en dejun.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Faites-le lui arracher à jeun. 

Fay aquel suzar en banh, en degu, per alcus jorns.

Trad. d'Albucasis, fol. 4. 

Fais celui-là suer en bain, à jeun, pendant aucuns jours.

PORT. Jejum. IT. Digiuno. (chap. Dejú, dijú.)

5. Dejuni, s. m., jeûne.

Dieus comanda dejunis et abstinencias. V. et Vert., fol. 20.

Dieu commande jeûnes et abstinences.

Quatre dejunis ordenatz per la Gleyza. Eluc. de las propr., fol. 122. Quatre jeûnes ordonnés par l'Église.

CAT. Dejuni.

Junc, Jonc, s. m., lat. juncus, jonc. 

Alcus juncs tan grans que valo a far naus. Eluc. de las propr., fol. 218. Aucuns joncs si grands qu'ils sont bons à faire barques.

Secha 'l joncx e 'l glais e 'l raus.

G. Adhemar: Quan la.

Le jonc et le glayeul et le roseau sèche. 

Meta i hom jonc e fueilla fresca.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qu'on y mette jonc et feuille fraîche.

Nég. explétive. Car penedensa del adoncx

No val a l'arma quatre joncx. 

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Car pénitence de l'alors ne vaut quatre joncs à l'âme.

ANC. FR. Et n'ert pas jonchié de jonc. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. II, p. 197.

Fors la vert herbe e le junc freis.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 34.

CAT. Jonc. ESP. PORT. Junco. IT. Giunco. (chap. Junc, jung; chunc, chung; Valjunquera, Valchunquera, Valljunquera, Vallchunquera.)

2. Joncha, s. f., jonchée, tas.

Aqui viratz combattre M chavaliers, 

E far jonchas a C e a milliers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 54.

Là vous verriez combattre mille chevaliers, et faire jonchées à cents et à milliers.

3. Juncar, Jonchar, v., joncher, répandre, semer.

Le mot jonc s'appliquant à une grande famille de plantes, fut employé pour désigner les feuilles et les fleurs qu'on semait sur le passage des personnes qu'on voulait honorer; et joncar signifia d'abord jeter du jonc, des herbes; puis, par extension, joncher de fleurs, et figurément joncher de morts. 

Fig. Qui ses bauzia

Vol Amor albergar, 

De cortesia 

Deu sa maison jonchar.

Marcabrus: Lo vers. 

Qui sans tricherie veut loger Amour, de courtoisie doit joncher sa maison.

Part. pas. En brieu veirem camps joncatz de quartiers 

D' elms e d' escutz e de brans e d' arsos.

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

En peu nous verrons champs jonchés de quartiers de heaumes et d'écus et de glaives et d'arçons. 

Lai ac tant Frances mortz e desglaziatz, 

Qu'el camps e la ribeira n'es vermelhs e juncatz. 

Guillaume de Tudela. 

Là eut tant de Français morts et égorgés, que le champ et le rivage en est vermeil et jonché.

ANC. FR. Cum fu sempres li chans junchez

De bras, de testes, e de piez.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 28.

PORT. Juncar. IT. Giuncare.

4. Enjoncar, v., joncher.

De flors l' enjonchon la via. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

De fleurs lui jonchent la voie.

Part. pas. Dels mortz e dels nafratz es lo camp 

Enjoncatz. 

Roman de Fierabras, v. 476. 

Des morts et des blessés est le champ jonché. 

Y mori tanta gent que tota la ciutat n' era enjoncada.

Hist. abr. de la Bible, fol. 46. 

Il y mourut tant de gent que toute la cité en était jonchée. 

CAT. Enjoncar.

Junh, s. m., lat. junius, juin. 

Lo mes de junh es lo seizes. Brev. d'amor, fol. 47.

(chap. Lo mes de juñ es lo sexto.)

Le mois de juin est le sixième. 

El mes de junh issen.

G. Riquier: Sitot s' es grans. 

Au mois de juin sortant. 

ANC. FR. Che fu en jun que li jor furent grant. 

Roman de Guillaume au cort nez. 

J'attendy donc la fin du moys de jun. 

J. Bouchet, Triomphe de François Ier, fol. 2. 

CAT. Juny. ESP. Junio. PORT. Junho. IT. Giugno. (chap. Juñ; chun, chuñ.)

Junher, Jonher, Jonger, Jonjer, Joinher, Joingner, v., lat, jungere, joindre, unir, lier.

Lai junh mas mas, e lai estau aclis.

Peyrols: Si ben sui. 

Là je joins mes mains, et là je reste incliné. 

Lai joing mas mas per hom esdevenir. 

R. Jordan, vic. de S. Antonin: Vas vos soplei. 

Là je joins mes mains pour devenir homme-lige. 

Fig. Fin' amors junh e lia

Dos cors de lonhdan pais.

Peyrols: Quoras que m fezes. 

Pur amour joint et lie deux coeurs de lointain pays. 

Dir a leys a cui pretz se jonh.

Rambaud d'Orange: Un vers. 

Dire à celle à qui mérite se joint.

Vertaz no si pot jonjer... ab messonja. Trad. de Bède, fol. 44.

Vérité ne se peut joindre... à mensonge.

- Se rencontrer, s'aborder, s'assaillir.

Aqui jongo Bergonh e Beruer. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80. 

Là s'abordent Bourguignons et Berrichons. 

Part. prés. Pietat es jonhens coma bon batum de que hom fay los murs sarrazinesc. V. et Vert., fol. 44. 

La piété est joignante comme le bon mastic avec quoi on fait les murs sarrasins.

Substantiv. El joinheyns, segon valor, 

Deu voler a son jonhedor

Las armas semblants qe el ha.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

L'assaillant, selon valeur, doit vouloir à son adversaire les armes semblables (à celles) qu'il a. 

Part. pas. Si es mos cors en vos joinhz et aders.

Arnaud de Marueil: L' ensenhamentz. 

Tellement mon coeur est joint et attaché en vous.

Fis, de genolhs, mas jontas humilmen. 

Pons de Capdueil: Us gais. 

Fidèle, à genoux, mains jointes humblement.

- Enjoint.

La mesura que lur es juntha en lur penedensa per lur coffessor.

V. et Vert., fol. 21. 

La règle qui leur est enjointe en leur pénitence par leur confesseur. 

CAT. Junyer, junyir. IT. Giugnere. (chap. Chuní, uní; ajuntá, achuntá.) 

2. Junctura, Junhtura, s. f., lat. junctura, jointure.

Per totas las juncturas dels membres. Libre de Tindal.

Par toutes les jointures des membres.

La femna, cant vol efantar, las junhturas li alargo la una de l' autra.

Liv. de Sydrac, fol. 26.

La femme, quand elle veut enfanter, les jointures lui élargissent l'une de l'autre.

CAT. ESP. PORT. Juntura. IT. Giuntura. (chap. Juntura, juntures; junta, juntes dels membres, com los muscles, colses, turmells, ginolls; chunta, chuntes.)

3. Junta, Jonta, s. f., jointure, jonction.

Si acordon totz sus la junta de la rumpedura.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e p., ch. 1. 

S'accordent tous sur la jonction de la rupture.

- Assemblée, junte.

Si 'l temps anticx qu' om solia prezar 

Chans, e mandar cortz, juntas e torneys. 

Serveri de Girone: S'ieu fos. 

Si au temps antique où on soulait priser chants, et convoquer cours, juntes et tournois.

- Rencontre, choc.

Fai tanta jonta, 

Que l'ost fai descofir. 

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Fait si grand choc, qu'elle fait déconfire l'armée. 

CAT. ESP. PORT. Junta. IT. Giunta. (chap. Junta, juntes; chunta, chuntes.)

4. Jonhedor, s. m., adversaire, agresseur.

El joinheyns, segon valor,

Deu voler a son jonhedor

Las armas semblans qe el ha.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

L'assaillant, selon valeur, doit vouloir à son adversaire les armes semblables (à celles) qu'il a.

5. Adjunct, s. m., adjoint.

L' adjunct no pot procedir... sens lo commissari.

Fors de Béarn, p. 1081. 

L' adjoint ne peut procéder... sans le commissaire.

CAT. Adjunt. ESP. PORT. Adjunto. IT. Aggiunto. (chap. Adjún, adjuns, adjunta, adjuntes.)

6. Adjunctio, Adjonction, s. f., lat. adjunctionem, adjonction, figure de rhétorique.

Adjunctio est, quum verbum, quo res comprehenditur, non interponimus, sed aut primum, aut postremum collocamus. Primum hoc pacto: “Deflorescit formae dignitas aut morbo, aut vetustate.” Postremum sic: 

“Aut morbo, aut vetustate formae dignitas deflorescit.”

Auct. Rhetor. ad Herenn., IV, 27.

Adjunctios ajusta diversas clausas ab I verb pauzat en lo comensamen o en la fi. Leys d'amors, fol. 146.

L' adjonction ajoute diverses clauses avec un verbe placé au commencement ou à la fin.

- Terme de palais.

De son adjonction. Fors de Béarn, p. 1081. 

De son adjonction.

IT. Aggiunzione.

7. Conjunger, Conjongner, Conjoingner, v., lat. conjungere, conjoindre, réunir, contracter.

Non pot conjunger aquela teneson qu' el fetz seguentre lo plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 21.

Ne peut pas conjoindre cette tenure qu'il fit après le plaid.

Garda que unqua non conjongnas amicitia.

Conjoingner se a Hierusalem. Doctrine des Vaudois.

Garde que jamais tu ne contractes amitié.

Se réunir à Jérusalem.

Part. pas. Han paucas dens et claras o no be conjunctas.

Eluc. de las propr., fol. 43. 

Ont petites dents et claires ou non bien réunies. 

IT. Congiugnere. (chap. Conjuntá: conjunto, conjuntes, conjunte, conjuntem o conjuntam, conjuntéu o conjuntáu, conjunten; conjuntat, conjuntats, conjuntada, conjuntades; conjún, conjuns; cuan se trate de treballá una terra o de una explotassió, se pot fé conjuntadamen, normalmén entre dos o en cooperativa. “Comparativa” díe lo mes “membrillo” de La Codoñera, Tomás Bosque Peñarroya.) 

8. Conjunctiu, s. m., lat. conjunctivus, conjonctif, terme de grammaire. Conjunctius es, quar ajusta doas razos ensens. Gramm. Provençal.

(chap. Conjuntiu es, perque ajunte dos orassions a la vegada.)

Est conjonctif, parce qu'il unit deux raisonnements ensemble.

ESP. Conjuntivo. PORT. Conjunctivo. IT. Congiuntivo. (chap. Conjuntiu,  conjuntius, conjuntiva, conjuntives. Ensems, Ensemps, Essemps, adv., lat. insimul, ensemble: jun, juns, junta, juntes, a la vegada, simultáneamen.)

9. Conjuntamen, adv., conjointement.

Conjuntamen o devisidamen. Tit. de 1373. DOAT, t. CXXV, fol. 67.

Conjointement ou séparément.

IT. Congiuntamente. (chap. Conjuntamen.)

10. Conjunctio, Conjunccio, s. f., lat. conjunctio, conjonction, jonction,

réunion.

La conjunctio e la separatio. Trad. d'Albucasis, fol. I. 

(chap. La conjunsió, reunió, junta, ajuntamén y la separassió.)

La réunion et la séparation.

- Terme d'astronomie.

La conjunccio de las planetas. Eluc. de las propr., fol. 113. 

(chap. La conjunsió de los planetes.)

La conjonction des planètes.

Quan si fay lur conjunctios. Brev. d'amor, fol. 31. 

Quand se fait leur conjonction.

- Terme de grammaire.

Cojunctio es apellada, quar ajusta l'un mot al autre. Gramm. Provençal.

(chap. Se diu conjunsió perque ajunte una paraula en un' atra.) 

Est appelée conjonction, parce qu'elle unit un mot à l'autre.

Donc, doncas, son conjunctios concluzivas. Leys d'amors, fol. 101.

Donc, alors, sont conjonctions conclusives. 

CAT. Conjuncció. ESP. Conjunción. PORT. Conjunção. IT. Congiunzione.

(chap. Conjunsió, conjunsions.)

11. Desjonher, Dejonher, v., lat. disjungere, disjoindre.

Pueis ponh 

Si qu' el carros desjonh.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

Puis elle s'efforce tellement qu'elle disjoint le char.

Mas a las vetz quan si dejonh, 

Que s' espan defors e dedis. 

Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.

Mais par fois quand il se disjoint, qu'il se répand dehors et dedans.

ANC. FR. Le duc de Bourgongne estoit d'eux desjoinct, et rallié avecques les François. Monstrelet, t. II, fol. 124. 

(N. E. de Burg, bourg, se formó Bourgongne, Borgogne, Burgundy, Burgunya, Borgoña, Burgundia, como de castillo, château, chasteau, chastel, Chastelongne, Cathalunya, Catalunya, Cataluña.)

ANC. CAT. Disjunyr. CAT. MOD. Desjunyir. IT. Disgiugnere. 

(chap. Deschuní, desuní; desunió, desunions.)

12. Disjunctiu, adj., lat. disjunctivus, disjonctif, qui désunit.

Calor ab siccitat es trop disjunctiva. Eluc. de las propr., fol. 270.

Chaleur avec sécheresse est très disjonctive.

- Terme de grammaire.

Subst. Las autras disjunctivas, si cum o, ni. Gramm. provençal. 

Les autres disjonctives, ainsi comme ou, et.

ANC. CAT. Desjunctiu. CAT. MOD. Disjunctiu. ESP. Disyuntivo. 

PORT. Disjuntivo. IT. Disgiuntivo. (chap. Disjuntiu, disjuntius, disjuntiva, disjuntives: que desunix, deschunís.)

13. Enjonger, Enjunher, v., lat. injungere, enjoindre, ordonner.

Ieu enjonc que la regina, molher mia, totas aquestas causas... lauze, conferme. Statuts de Montpellier, de 1204. 

J'ordonne que la reine, ma femme, toutes ces choses... approuve, confirme.

Part. pas. Penitencia non ai tenguda ni servada, en aichi com hom la m' avia enjuntha mantas ves. Cartulaire de Montpellier, fol. 171. 

Je n'ai tenu ni observé pénitence, ainsi comme on me l'avait enjointe maintes fois.

14. Injunction, s. f., lat. injunctionem, injonction. 

Injunction, citacion et mandament. Tit. de 1373. DOAT, t. CXXV, fol. 68.

Injonction, citation et ordre.

ANC. CAT. Injuncio.

15. Subjunctiu, s. m., lat. subjunctivus, subjonctif, terme de grammaire.

Podon esser dichas del subjunctiu.

Tant al prepositiu orde quant al subjunctiu.

Leys d'amors, fol. 101. 

Elles peuvent être dites du subjonctif. 

Tant à l'ordre prépositif qu'au subjonctif.

CAT. Subjunctiu. ESP. PORT. Subjuntivo. IT. Subiuntivo, Soggiuntivo.

(chap. Subjuntiu. Si yo no haguera fet alló, ara no men arrepentiría. 

Si yo tinguera una granera, cuántes coses agranaría.)

16. Jun, s. m., du lat. junctus, joug.

El jun acoblar.

(chap. Acoplá al jou, chou.)

Bestia es que hom no pot domdar a jun portar.

(chap. Es una bestia que hom no pot domá, acostumá a portá jou, chou.)

Eluc. de las propr., fol. 240.

Accoupler au joug.

C'est une bête qu'on ne peut dompter à porter joug.

(ESP. Yugo. Chap. jou, chou.)

17. Jo, s. m., lat. jugum, joug.

Lo buou... met hom al jo, e dona li de l' agulon. V. et Vert., fol. 77.

Le boeuf... on (le) met au joug, et on lui donne de l'aiguillon. 

Jos e regna. Trad. de Bède, fol. 74. 

(chap. Jou y rienda.)

Joug et rêne. 

Fig. Lo meus jos es suaus, e 'l meus fais es leus.

(chap. Lo meu jou es suave, y lo meu feix es lleu, ligero, poc pesat.)

Trad. du N.-Test., S. Mathieu, ch. 11.

Le mien joug est doux, et le mien faix est léger.

CAT. Jou. ESP. Yugo. PORT. Jugo. IT. Giogo. (chap. jou, chou.)

18. Conjugatio, Conjugazo, s. f., lat. conjugatio, conjugaison, terme de grammaire.

Conjugatios non es als sino declinatios del verb. Leys d'amors, fol. 57.

(chap. La conjugassió no es datra cosa que la declinassió del verbo.)

Conjugaison n'est autre chose sinon déclinaison du verbe.

La prima conjugazo. Gramm. provençal. 

(chap. La primera conjugassió; en á, cantá, ballá, jugá, etc. Alguns escriuen los verbos de esta conjugassió en â, cantâ, ballâ, jugâ, etc.)

La première conjugaison. 

CAT. Conjugació. ESP. Conjugación. PORT. Conjugação. IT. Conjugazione.

(chap. conjugassió, conjugassions.)

19. Conjugal, adj., lat. conjugalis, conjugal.

Lor amor sembla conjugal. Eluc. de las propr., fol. 139. 

Leur amour semble conjugal. 

CAT. ESP. (conyugal) PORT. Conjugal. IT. Congiugale, coniugale. 

(chap. Conyugal, conyugals. Lo matrimoni es un jou o chou, y a vegades un show.)

20. Subjugacion, s. f., lat. subjugationem, asservissement.

Els nos metran en gran subjugacion. Hist. abr. de la Bible, fol. 35.

Ils nous mettront en grand asservissement. 

IT. Soggiogazione. (chap. Subjugassió, subjugassions, subyugassió, subyugassions, de jou, chou, verbo subyugá; avassallá: fé vassall; sujetá. Cuan parlem de bueys o dos machos, mules, se pot di chuní, uní, ficá lo jou.)

21. Subjugar, v., lat. subjugare, subjuguer, mettre sous le joug.

Ven per assetjar

La vila de Rhodes, e vol la subjugar. 

Frag. d'une trad. de la V. de S. Amant. 

Vint pour assiéger la ville de Rhodez, et voulut la subjuguer.

Part. pas. De Farao, que us tenia subjugatz. Passio de Maria. 

De Pharaon, qui vous tenait subjugués.

CAT. ESP. (Subyugar) PORT. Subjugar. IT. Soggiogare. (chap. subyugá, subjugá, subchugá, de jou, chou: subyugo, subyugues, subyugue, subyuguem o subyugam, subyuguéu o subyugáu, subyuguen; subyugat, subyugats, subyugada, subyugades.) 

Juniert, s. m., lat. juniperus, genevrier. 

Rams d' api et juniert. Coll. de remèdes en provençal. 

Rameau d'ache et de genevrier.

(N. E. Ver más arriba Genibre, Genebre. Chap. Ginebre, chinebre.)