Mostrando las entradas para la consulta alsá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta alsá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 10. Pedro Saputo escomense la vida de estudián.

Capítul X.

Pedro Saputo escomense la vida de estudián.


Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:

"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»

Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.

Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.

En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito. 

Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:

- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.

- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones. 

Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases. 

Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.

Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.

Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.

bizcochos, cocs rapits, cocs en anous

En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.

Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).

Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.

Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.

Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:

- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos: 

a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.

- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.

Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).

Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.

Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:

- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.

Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvoslo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.

Botiga Ascuma

Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.

Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.

Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.

Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.

Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:

- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?

Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:

- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.

- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.

- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:

- Be podríes portá algún gat o mona pera divertitos, mol fill de puta.

Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:

- Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, ranacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudenta, la gran pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, morruda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcó reventat, trasgo del barri, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls...

Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.

No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.

Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit. 

Y va torná a la seua.

Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.

¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.

Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.

Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:

- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.

- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.

- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped. 

Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.

- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.

Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.

Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá. 

¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.

- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.

- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.

Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronanse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entresuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.

domingo, 5 de mayo de 2024

Lexique roman; Leuda, Ledda, Leida, Lesda - Liamer, Liamier


Leuda, Ledda, Leida, Lesda, s. f., leude, droit de péage, sorte de tribut.

Pus no pren en la leuda torneza

Qu'a Monpeslier li tollon siey borges. 

Bernard de Rovenac: D'un sirventes. 

Puisqu'il n'en prend pas la leude tournoise qu'à Montpellier lui enlèvent ses bourgeois. (N. E. Tipo de moneda: torneza, tornesa, tournoise.)

Ledda aura... ledda non prendra. Tit. de 1103. Hist. de Lang., t. II, pr., col. 363.

Aura leude... Leude ne prendra. 

Non dara ja leida d'aver que venda que seus sia.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

Ne donnera pas la leude de bien qu'il vende qui soit sien.

En egua e en mul e en mula .IIII. D. de lesda, qui lo vent.

Charte de Montferrand, de 1248. 

En jument et en mulet et en mule quatre deniers de leude, qui le vend.

2. Leudier, Lesder, s. m., leudier, receveur de la leude.

El fetz...

D'un leudier, evangelista. 

Brev. d'amor, fol. 181. 

Il fit... d'un leudier, un évangéliste. 

Lo lesders, que porta la carta, no deu loier penre per la carta bailar, mas la lesda. Charte de Montferrand, de 1248. 

Le leudier, qui porte la charte, ne doit pas prendre honoraire pour livrer la charte, excepté la leude.


Leune, s. m., lierre.

Las fueillas de leune terrest.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les feuilles de lierre terrestre.

(chap. Hedra. ESP. Hiedra, yedra.)


Levar, v., lat. levare, lever, relever, faire lever, se lever.

Atressi cum l' olifans 

Que, quan chai, no s pot levar

Tro que l'autre, ab lo cridar 

De lor votz, lo levon sus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Ainsi comme l'éléphant qui, quand il choit, ne se peut lever, jusqu'à ce que les autres, avec le crier de leur voix, le font lever sus.

S' ieu mais chai, no m levetz del fanh.

Guillaume de Balaun: Mon vers.

Si davantage je chois, ne me relevez pas de la fange.

Aquel levet, quant ac dormit.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Celui-là se leva, quand il eut dormi. 

Quan sanz Peyres venc e dis li: 

“Honorat, frayre, leva ti.”

(chap. Cuan San Pere va vindre y li va di: “Honorat, germá (o flare), eixécat, álsat, elévat.)

V. de S. Honorat. 

Quand saint Pierre vint et lui dit: “Honorat, frère, lève-toi."

Estatz sus, e levatz.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Soyez sus, et levez-vous. 

Loc. Encontra lieys volon levar senhieyra.

(chap. Contra ella volen eixecá, alsá, elevá señera : señal : estandart : insignia : bandera.)

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Contre elle ils veulent lever enseigne.

Levey la crotz, e pris confessio.

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.

Je levai la croix, et je pris confession.

Quar anc fetz vers ni canso 

Degra l'om tost levar al ven.

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Parce qu'il fit oncques vers et chanson on devrait tôt le lever au vent.

- Paraître, apparaître, en parlant des astres. 

1 dia, mati, can lo solelh si levet.

(chap. Un día, de matí, cuan lo sol se va eixecá, alsá, elevá (eixí). Miréu que en ocsitá no sempre féen aná jorn, tamé día, sense la tilde.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 7.

Un jour, au matin, quand le soleil se leva.

- Élever, hausser, hisser.

Dieus se laisset per nos en crotz levar.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot.

Dieu se laissa pour nous en croix élever.

No s'en vol anar cofessar, ni neys acocelhar contra sas temptations, ni vol levar los huelhs a Dieu per contritio. V. et Vert., fol. 12.

Ne s'en veut aller confesser, ni même aviser contre ses tentations, ni ne veut lever les yeux à Dieu par contrition.

Mentre Thomas levava elh cors de Jhesu Christ a la messa. Philomena. Tandis que Thomas élevait le corps de Jésus-Christ à la messe.

Meton s' en mar, levon la vela. V. de S. Honorat. 

Se mettent en mer, hissent la voile.

(N. E. FR. hisser : ESP. izar.)

Fig. Quals laus se pot al teu levar.

Deudes de Prades: Qui finamen. 

Quelle louange se peut à la tienne élever.

- Soulever, emporter, entraîner par le poids.

Mes des liuras sus la balanza, 

E la fueylla tan fort s' enanza 

C' ayssi las leva de randon,

Com fera un petit boton.

V. de S. Honorat. 

Mit dix livres sur la balance, et la feuille s'élance si fort qu'ainsi elle les lève d'emblée, comme elle ferait un petit bouton.

- Percevoir, exiger.

Levaran novelamen 

Talhas e quistas et uzatges 

E gabelas e pezatges.

Brev. d'amor, fol. 122. 

Lèveront de nouveau tailles et questes et usages et gabelles et péages.

(N. E. Aquí se ve que los usages, usatges eran un tipo de impuesto, como las gabelas, peajes, tallas, quistas, o la leuda, lezda, que sale un poco más arriba.)

- Produire, porter, rapporter.

Terra es que no leva blat.

(chap. Terra es que no produíx blat.)

Aybres es ramos, qui, en loc de frug, leva bacas.

(chap. Abre o albre es ramut, que, en ves de fruit o fruita, fa bayes.)

Eluc. de las propr., fol. 183 et 202.

Est terre qui ne produit blé.

Est arbre rameux, qui, au lieu de fruit, porte des baies.

Terra... plus apta a noyrir bestia que a meyshos levar.

Eluc. de las propr., fol. 182.

Terre... plus apte à nourrir bête qu'à produire moissons.

- Enlever, emporter, retirer.

Ab pauc d' espleg mi pot levar mon mal.

G. Faidit: Pel messatgier. Var.

Avec peu de peine me peut enlever mon mal.

D' aqui la leveron li diable. V. de S. Honorat.

De là l' emportèrent les diables.

La levei del port al embarquar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Je l' enlevai du port à l'embarquer.

- Exalter, faire l'exaltation.

Quan levaran en cadeira... 

Lo pros comte de Rodes.

Folquet de Lunel: Per amor.

Quand ils élèveront au trône... le preux comte de Rhodez.

A una volontat elegz, vos an levat. V. de S. Honorat.

Par une même volonté élu, ils vous ont exalté.

- Soulever, révolter.

Cant encontra Dieu si levet. Trad. d'un Évangile apocryphe.

Quand contre Dieu il se révolta.

Part. prés. De la mar d' Anglaterra tro al soleil levant. V. de S. Honorat. De la mer d'Angleterre jusqu'au soleil levant. 

Loc. Mi menet levant, cazen.

Perdigon: Entr' amor.

Me mena levant, tombant.

Substantiv. Cum vezem de las flors que al levant del solelh si expando.

Eluc. de las propr., fol. 116.

Comme nous voyons des fleurs qui au levant du soleil s'étalent.

- L'un des quatre vents cardinaux.

Los principals aissi nomnam

En nostra lengua romana: 

Levan, grec e trasmontana.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Les principaux nous nommons ainsi dans notre langue romane: 

Levant, grec et tramontane.

Part. pas. Ieu venc vas vos, senher, fauda levada. 

T. de Montant et d'une dame: Ieu venc. 

Je viens vers vous, seigneur, le devant levé. 

Fui bisbes levatz.

Izarn: Diguas me. 

Je fus exalté évêque. 

Prép. Tug dessenero, levat us.

P. Cardinal: Una cieutat. Var.

Tous devinrent fous, excepté un.

Ab ell s'en son eyssit tug li clergue tan tost,

Levat lo sagrestan e lo malvays prebost.

V. de S. Honorat.

Avec lui s'en sont sortis tous les clercs aussitôt, excepté le sacristain et le mauvais prévôt.

ANC. FR.

Demain, par matin, quant li baron levèrent. Roman de Rou, v. 3915.

En ce temps les gens des communes 

Du pays de Caulx se levèrent.

Vigiles de Charles VII, t. 1., p. 146.

ANC. CAT. ANC. ESP. Levar. CAT. MOD. ESP. MOD. Llevar. PORT. Levar. 

IT. Levare. (N. E. ESP. Levantar, elevar, alzar, etc.; Levante, viento que viene del Este, de donde el sol se levanta, eleva, alza, nace, etc. 

El Poniente es el contrario, o sea, que viene de donde se pone el sol. Hubo un tiempo que en España no se sabía de dónde venían estos vientos, ya que el sol ni nacía ni se ponía en tierra española.)

2. Levadit, adj., levis.

Deu aver ponts levadits.

Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 282.

Doit avoir ponts-levis.

CAT. Llevadis (con tilde llevadís). ESP. Levadizo (N. E. Interesante. Siglo XV, 15, puentes levadizos.). PORT. Levadiço.

IT. Levatoio.

3. Levament, s. m., élévation, soulèvement.

Lo levament de las mieuas mans.

(chap. Lo elevamén (la elevassió) de les meues mans.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 65.

L' élévation des miennes mains.

Levament de l'ayga. Eluc. de las propr., fol. 248.

- Soulèvement de l'eau.

ANC. ESP. Levamiento (MOD. elevamiento, elevación). IT. Levamento.

4. Levada, s. f., élévation, monticule.

Ho autras possessions que an levada.

Trad. du Traité de l'Arpentage, 1re part., ch. 17.

Ou autres possessions qui ont élévation.

- Levée, chaussée.

Aquel' ayga del Rose i venia;

Car adonc levadas non i avia.

Vie de S. Trophime.

Cette eau y venait du Rhône; car alors chaussées il n'y avait. 

ANC. ESP. PORT. Levada. IT. Levata.

5. Levador, s. m., percepteur, receveur, qui lève les impôts.

Levador del dich emprumpt. 

Tit. de 1433. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 239. 

Percepteur dudit emprunt.

ANC. ESP. Levador. IT. Levatore.

- Adject. A lever, à percevoir.

III gros per quintal... levadors coma dessus es dich.

Reg. des États de Provence, de 1401.

Trois gros par quintal... à percevoir comme dessus est dit.

6. Levairitz, Levayritz, s. f., accoucheuse.

Levayritz, es aquela que ha sciencia de ministrar et ajudar femna en son enfantament. Eluc. de las propr., fol. 70.

L' accoucheuse, c'est celle qui a science de secourir et aider la femme en son enfantement.

Matrona levairitz d'enfant.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Matrone accoucheuse d'enfant.

IT. Allevatrice. (ESP. Matrona. chap. matrona, matrones.)

7. Levam, s. m., levain.

Voy. Leibnitz, Coll. Etym., p. 119.

Farina, o pasta ses levam, es dita azima.

Eluc. de las propr., fol. 209.

Farine, ou pâte sans levain, est dite azyme.

(ESP. Harina, o pasta sin levadura, se dice ácima : pan ácimo.)

Fig. Notre Segnier dis en l' Avangile: “No voliatz jutgar l' us l' autre, e eschivatz lo levam dels Farizeus”. Trad. de Bède, fol. 33.

Notre Seigneur dit dans l'Évangile: “Ne veuillez juger l'un l'autre, et évitez le levain des Pharisiens”.

8. Levat, s. m., levain.

Farina ab levatz mesclada.

(chap. Farina en llevat (llevats) mesclada.)

Eluc. de las propr., fol. 208. 

Farine mêlée avec levains.

Si com lo levat corromp la pasta, et la torna a ssa sabor. 

V. et Vert., fol. 85.

Ainsi comme le levain corrompt la pâte, et la tourne à sa saveur.

CAT. Llevat. IT. Lievito. (chap. Llevat; vore lleute.)

9. Levadura, s. f., levure, levain.

No sia trobada levadura en totas vostras mayzos.

Hist. abr. de la Bible, fol. 28. 

Que ne soit trouvée levure en toutes vos maisons. 

ESP. PORT. Levadura.

10. Eslevar, v., élever, exalter.

El se esleva sobre tot. Doctrine des Vaudois. 

Il s'élève au-dessus de tout.

- Lever.

La nueg nos eslevem. Regla de S. Benezeg, fol. 33. 

La nuit nous nous levons.

Part. pas. Mais lur cor an aissi eslevat en Dieu, que non prezon tot lo mon un boto. V. et Vert., fol. 33. 

Mais leur coeur ils ont ainsi élevé en Dieu, qu'ils ne prisent le monde entier un bouton. 

ANC. FR. Ne sunt eslevet li mien oil.

Trad. du Psaut. de Corbie, ps. 130. 

CAT. ESP. PORT. Eslevar. IT. Elevare.

11. Elevatiu, adj., élévatif, propre à élever, à soulever. 

De las undas elevatiu.

Virtut atractiva et elevativa.

Eluc. de las propr., fol. 133 et 131.

Élévatif des ondes.

Force attractive et élévative.

12. Eslevation, Elevatio, s. f., lat. elationem, élévation.

Eslevation de mans. Doctrine des Vaudois. 

Élévation de mains. 

Fig. Elevacio de votz.

Aytals maniera de pronunciar ab elevatio o am depressio.

Leys d'amors, fol. 9 et 7.

Élévation de voix.

Telle manière de prononcer avec élévation ou avec dépression.

Sos... segon elevacio et depressio.

Eluc. de las propr., fol. 281. 

Le son... selon élévation et dépression. 

CAT. Elevació. ESP. Elevación. PORT. Elevação. IT. Elevazione. 

(chap. Elevassió, elevassions.)

13. Eslevament, Elevament, s. m., haussement, élévation.

En l' eslevament de sos oils e de sos pelios. Trad. de Bède, fol. 40.

Dans le haussement de ses yeux et de ses paupières.

Fig. Elevament o abaysshamen del accen. Leys d'amors, fol. 10.

Élévation ou abaissement de l'accent. 

ESP. Elevamiento. IT. Elevamento. (chap. Elevamén, elevamens.)

14. Allevar, Alevar, v., lat. allevare, soulever, supposer, imposer.

Allevar lo mal e lo blaspheme que non es vers.

Per se yssausar, et allevar blasme ad aquells.

Allevon mal que non s'era vist ni auzit. V. et Vert., fol. 3, 8 et 52.

Supposer le mal et le blasphème qui n'est pas vrai.

Pour s'exhausser, et imposer blâme à ceux-là.

Soulèvent mal qui ne s'était vu ni entendu.

- Faire l'éducation, élever.

Si com l' enfas qu' es alevatz petitz 

En cort valen.

P. Raimond de Toulouse: Si com l'enfas. 

Ainsi comme l'enfant qui est élevé petit en cour distinguée.

Part. pas. Messorgas trobadas et allevadas per far rire la gen.

V. et Vert., fol. 24.

Mensonges trouvés et supposés pour faire rire la gent.

IT. Allevare.

15. Enlevar, v., enlever, emporter.

Mort el sol jazia,

E non era qui l' enleves.

Brev. d'amor, fol. 69.

Mort il gisait à terre, et (nul) n'était qui l'enlevât. 

Loc. Non si trobet sa par d'Aragon ni d' Espanha;

On plus de quatre centz n'avia dins lo vergier,

La bella Herenborcz enlevet l' esparvier.

V. de S. Honorat.

Ne se trouva sa pareille d'Aragon ni d'Espagne; où plus de quatre cents y en avait dans le verger, la belle Heremborc enleva l'épervier.

16. Releu, s. m., lat. relevium, relief, reste.

XII ples cofres de releu. Liv. de Sydrac, fol. 123.

Douze pleins coffres de relief.

CAT. Relleu. ESP. Relieve (relevo). IT. Rilevo, rilievo.

17. Relevar, v., lat. relevare, relever, rétablir.

Nos non podem relevar aquells que son cazutz, si nos no nos enclinam vas ells. V. et Vert., fol. 61. 

Nous ne pouvons relever ceux qui sont tombés, si nous ne nous inclinons vers eux. 

Fig. Si la cortz del Puei e 'l ric bobans...

No m relevon, jamais non serai sors.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Si la cour du Puy et la noble générosité... ne me relèvent, jamais je ne serai debout.

CAT. ESP. PORT. Relevar. IT. Rilevare. (chap. Relevá: relevo, releves, releve, relevem o relevam, relevéu o releváu, releven; relevat, relevats, relevada, relevades.)

18. Relevation, s. f., lat. relevationem, soulagement.

Per relevation... e utilitat. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 90. 

Pour soulagement... et utilité. 

ESP. Relevación. (chap. Relevassió, relevassions.)

19. Relevament, s. m., lat. relevamentum, soulagement, secours.

A relevament e consolacio de tot lo realme.

Ms. 9 0 6 2, fonds de Gaignières, Maison royale. 

A soulagement et consolation de tout le royaume. 

IT. Rilevamento. (chap. Relevamén, relevamens.)

20. Solevar, v., lat. sublevare, soulever, exciter.

Per la forsa de las colretz jaunas que solevo las autras colretz del cors.

Liv. de Sydrac, fol. 79. 

Par la force des flegmes jaunes qui soulèvent les autres flegmes du corps. 

ESP. Solevar (sublevar). IT. Sollevare. (chap. Sublevá, sublevás: yo me sublevo, subleves, subleve, sublevem o sublevam, sublevéu o subleváu, subleven; sublevat, sublevats, sublevada, sublevades. Sublevassió, sublevassions.) 


Lhia, s. f., lie, marc.

Loc. fig. Senhors, ar esgardatz 

Si sui be a la lhia.

Bertrand d'Allamanon: Lo segle. 

Seigneurs, regardez maintenant si je suis bien à la lie.

ESP. (lía) PORT. Lia.


Li, art. masc. plur., lat. illi, les.

Voyez la Grammaire romane, p. 113 et suiv., et la Grammaire comparée des langues de l'Europe latine, p. 3 et suiv. 

Suj. Li cavalier an pretz...

Li un son bon guerrier.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Les chevaliers ont mérite... Les uns sont bons guerriers.

Tan son li mal e sai e lai.

P. Rogiers: Tant ai mon. 

Tant les maux sont et çà et là.

ANC. FR. Là péri de France la flor

E des baronz tuit li meillor.

Roman de Rou, v. 317. 

Li oisel qui se sunt teu. 

Li bois recovrent lor verdure.

Roman de la Rose, v. 67 et 53. 

ANC. IT. Pacifichi li uomini viveriano, se via fusse tolto mio e tuo.

Guittone d'Arezzo, Lett. 3. 

Li angel fan festa en quella eterna vita. 

Jacopone da Todi, Oda 21, lib. III.

Quelques manuscrits des poésies des troubadours, offrent parfois LI employé comme sujet féminin, mais on le trouve plus souvent dans les ouvrages en prose. En voici deux exemples tirés des poésies des troubadours.

S' outra mar non fan seccors breumen,

Li terra s pert, ses tot revenemen.

Bertrand d'Allamanon: D'un sirventes mi. 

Si outre-mer ils ne font secours bientôt, la terre se perd sans aucun retour. 

Que 'l genser e li plus gaia 

M'a promes.

B. de Ventadour: Anc no vi. Var. 

Vu que la plus gentille et la plus gaie m'a promis.

Dans quelques passages des manuscrits des poésies des troubadours, on trouve l'article pluriel LI employé comme régime, tandis qu'il n' indiquait réellement que le sujet, et qu'il était constamment employé comme tel. Je regarde cet accident grammatical plutôt comme une faute de copiste que comme une exception; d'ailleurs, il est si rare et il se trouve si généralement rectifié par les autres manuscrits que je crois devoir ici me borner à le constater.

2. Li, pron. pers. masc. sing., lui, à lui.

Rég. ind. No 'l LI tolra, ni no 'l LI devedara. Titre de 960.

Ne le lui ôtera, ni ne le lui prohibera.

S' anc LI fi tort, que lo m perdo.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Si oncques à lui je fis tort, qu'il le me pardonne.

Greu veiretz chantador 

Ben chan, quan mal LI vai.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Difficilement vous verrez que chanteur chante bien, quand mal lui va.

ANC. FR. Il me dist que l' évesque Guillaume de Paris li avoit conté que un grant mestre de divinité estoit venu à li, et li avoit dit que il vouloit parler à li, et il li dist. Joinville, p. 14. 

ANC. IT. Ad famiglio... impose che come in parte fosse con la dona che migliore li paresse... la doveva uccidere. Boccaccio, Decameron, II, 9.

3. Li, pron. pers. fém. sing., lui, à elle.

Rég. ind. Ela m fai un regard amoros,

Et ieu li bais la boc' e 'ls huels amdos.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Elle me fait un regard amoureux, et je lui baise la bouche et les yeux tous deux.

Totz joys li deu humiliar.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Toute joie à elle doit être soumise. 

ANC. FR. Rég. ind.

Et vous ne poez miez honir 

Fame tençant que par tesir; 

Le cuer el ventre li crevez 

Quant respondre ne li volez.

Fables et cont. anc., t. II, p. 193.

ANC. IT. Lo incominciò a servir sì bene... che egli li venne oltre modo a grado. Boccaccio, Decameron, II, 9.

4. Lui, Luy, pron. m. et f. sing., lui, elle; à lui, à elle. 

Rég. dir. Tug cels qui auzian lui se meravilhavan.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 2. 

Tous ceux qui entendaient lui s'émerveillaient. 

Ab tot mi platz la belha d'aut paratge, 

E plagra m pauc chans, si per lui no fos. 

Peyrols: Be m cuiava. 

Avec tout me plaît la belle de haut parage, et me plairait peu chant, si pour elle il ne fut. 

Rég. ind. Vos e 'l pros Peitavis 

Sal Dieus e benezia, 

Car lui sui aclis.

G. Faidit: Era nos sia. 

Vous et les preux Poitevins sauve Dieu et bénisse, car je suis soumis à lui.


Liamer, Liamier, s. m., limier. 

Braquet e liamier.

Bertrand de Born: Rassa mes.

Brachet et limier.

Liamers frezadors.

Giraud de Salignac: Esparviers.

Limiers agiles.

(N. E. (ancien français liemier, chien qu'on mène en laisse, de liem, lien.)

1. Chien courant, employé, dans la chasse à courre, pour la recherche du gibier.

2. Familier. Policier, détective : Envoyer sur la piste d'un malfaiteur les plus fins limiers.

(ESP. Sabueso)

Liamer, Liamier, limier, sabueso