Mostrando las entradas para la consulta algúns ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta algúns ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 15 de agosto de 2024

Panel - Papier

 

Panel, s. m., panneau, espèce de selle sans arçons.

Done vos sell' e panel.

Bertrand de Born le fils: Pos sai. 

Qu'il vous donne selle et panneau.


Panier, s. m., panier.

D' aquest vers empli tos paniers.

Rambaud d'Orange: Als durs crus.

De ce vers emplis tes paniers.

Senton l' odor

Del panier vielh del pescador, 

Per que s' intro plus volontier 

En lo nuou que el vielh panier.

Brev. d'amor, fol. 52.

Ils sentent l'odeur du panier vieux du pêcheur, c'est pourquoi ils entrent plus volontiers dans le neuf que dans le vieux panier.

panier; panera, paneres

CAT. Paner. IT. Paniere. (chap. Pané, panés; panera, paneres.)

- Fig. Tromperie, embûche.

Albert marques, tota vostr' esperansa 

Es en trair et en faire panier.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Albert marquis, toute votre espérance est en trahir et en faire tromperie.


Pansa, s. f., panse, ventre, bedaine.

Darz d'acer voill que ill pertus la pansa.

Lanza: Emperador. 

Je veux que dard d'acier lui perce la panse. 

Ja per els non empliretz la pansa. 

T. d'Albertet et du Moine: Monges diguatz. 

Jamais par eux vous n'emplirez la panse.

Loc. prov. Fan lur Dieu de la pansa. Brev. d'amor, fol. 67. 

Font leur Dieu de la panse. 

CAT. Panxa. ESP. Panza. PORT. Pança. IT. Pancia. 

(chap. Pancha, panches; estómec, estomecs; panchut com Juaquinico Monclús de la Ascuma, panchuts, panchuda, panchudes.)

2. Panseta, s. f. dim., petite panse.

La vostra panseta

Esclatara, si avetz manjat pro.

(chap. La vostra pancheta reventaré, si hau (habéu) minjat massa.)

T. de Gaucelm et de J. Miralhas: Joan Miralhas.

La votre petite panse éclatera, si vous avez beaucoup mangé.

CAT. Panxeta. (chap. Pancheta, panchetes; ESP. Panceta (bacon).

IT. Pancetta)

3. Panga, s. m., panse, estomac. 

Usa petit de vi per lo tieu panga.

Trad. de la 1re Ép. de S. Paul à Timothée. 

Use peu de vin pour le tien estomac.


Pantais, Pantays, s. m., essoufflement, respiration bruyante, cauchemar. Auzel es de trop gran pantays.

Deudes de Prades, Auz. cass.

L'oiseau est de trop grand essoufflement.

Lo diable fals...

Una nuech, en pantays, als donzels a mostrat 

Que lur payres, lo reys, era mort. 

Vai lur renembrar del pantays qu' avian vist. 

V. de S. Honorat.

Le diable faux... une nuit, en cauchemar, a montré aux damoisels que leur père, le roi, était mort.

Il va leur ressouvenir du cauchemar qu'ils avaient vu.

- Souci, tourment, angoisse. 

Dona, no us puesc lo cente dir... 

Del pantays ni de la dolor 

Qu' ieu trac, dona, per vostr' amor.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, je ne vous puis le centième dire... du tourment et de la douleur que je souffre, dame, pour votre amour.

Perdud' ai la bellazor... 

Per qu' ay ira, dols e pantais.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

J'ai perdu la plus belle... c'est pourquoi j'ai tristesse, deuil et souci.

Car nuilla ren non daran 

Menz de guerra e de pantais.

Pierre de Bergerac: Bel m'es. 

Car ils ne donneront nulle chose à moins de guerre et de tourment.

Loc. Qui d'amor es en pantays.

Marcabrus: Ans que. 

Qui est en souci d'amour.

- Pantois, trouble, confusion, agitation.

An vout en tal pantays

L' apostolss e 'lh fals doctor (apostolis)

Sancta Gleiza, don Dieu s' irays.

P. Vidal: A per pauc que. 

Le pape et les faux docteurs ont précipité dans telle confusion la sainte Église, de quoi Dieu s' irrite. 

Loc. E m do s' amor, e me tragua d' est pantays. 

T. de Thomas et de Bernardo: Bernardo.

Et me donne son amour, et me tire de ce tourment. 

Esta en pantays 

Si lur o fassa dir.

G. Riquier: Sel que sap.

Il est en souci s'il le leur fasse dire. 

Domnas son intradas en pantais.

Cercamons: Pois nostre. 

Les dames sont entrées en agitation. 

Lo desir qu' el ten en pantays. 

Guillaume de Saint-Didier: Domna ven. 

Le désir qui le tient en haleine. 

CAT. Pantex.

2. Pantaysar, Pantayzar, Pantayar, Panteyar, v., pantoiser, rêver, s'agiter.

La nueg, entre sons, pantaysa 

Mon cors.

G. Adhemar: Lanquan vey. 

La nuit, entre sommeil, mon coeur pantoise.

Pantayset aquel ser que 'l donna s' ajacia. V. de S. Honorat. 

Il rêva ce soir que la dame se couchait.

Sompnia e pantayza de festas e de nossas. V. et Vert., fol. 49. 

Songe et rêve de fêtes et de noces.

Del rey Felip veirem be si panteya.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Quant au roi Philippe nous verrons bien s'il est agité.

Ill li dizian: Tu pantayzas. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 12.

Ils lui disaient: Tu rêves.

Part. pas. L' a tota nueg pantayat. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

L' a toute la nuit pantoisé.  

CAT. Pantexar.

Pantera, s. f., lat. panthera, panthère.

La pantera a tan dous ale e tan de flairan que tot autra bestia.

Naturas d'alcunas bestias. 

La panthère a si douce haleine et autant d'odorat que toute autre bête.

Pantera es.... de diversas colors. Eluc. de las propr., fol. 256.

(chap. La pantera es... de diverses, diferens colós; per ejemple, rosa.)

La panthère est... de diverses couleurs.

CAT. ESP. Pantera. PORT. Panthera. IT. Pantera.

(chap. Pantera, panteres; només són uns gatets catalanistes.)

2. Panteron, s. m., panteron, sorte de pierre précieuse.

Panteron, es peyra..., es rog, vert, faubel, purpurenc et rozenc.

Eluc. de las propr., fol. 191. 

Panteron, c'est pierre..., il est rouge, vert, fauve, pourpré et rosé.


Pao, Paho, Pau, s. m., lat. pavo, paon. 

Apres aiatz un pao, 

La pel del peitz li romparetz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ayez après un paon, la peau de la poitrine vous lui romprez.

Lo paho se horgolhozis de sa choa e lo gall de sa testa.

(chap. Lo pavo se enorgullix de sa coa y lo gall de sa testa : del seu cap, per la cresta.)

V. et Vert., fol. 104.

Le paon s' enorgueillit de sa queue et le coq de sa tête.

So qu' el paus dis a la gralha.

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Ce que le paon dit à la corneille.

CAT. Pago. ESP. Pavon (pavo). PORT. Pavão. IT. Pavone. 

(chap. Pavo, pavos.)

2. Paonat, adj., nuancé comme les couleurs du paon, brillanté.

Ac gonella ben taillada, 

D' una bruneta paonada.

Roman de Jaufre, fol. 7. 

Eut tunique bien taillée, d'une brunette brillantée.


Papa, s. m., lat. papa, pape.

Lo papa fa de perdon gran largueza. 

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor.

Le pape fait de pardon grande largesse. 

Qui 'l papa pogues citar 

A maior de se, fora bo.

Folquet de Lunel: Al bon rey.

Qui le pape pourrait citer à plus grand que lui, (ce) serait bon. 

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Papa.

2. Papat, s. m., lat. papatus, papauté. 

El fos gitat fora del papat.

Ocupet lo papat. Arbre de Batalhas, fol. 20.

Qu'il fût jeté hors de la papauté.

Occupa la papauté.

Aquest pres lo papat l'an de nostre Senhor CLV.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 19.

Celui-ci prit la papauté l'an de notre Seigneur cent cinquante-cinq.

CAT. Papat. ESP. PORT. Papado. IT. Papato. (chap. Papat, papats.)

3. Papal, adj., lat. papalis, papal. 

Per letras papals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 170. 

Par lettres papales. 

La dignitat papal. Arbre de Batalhas, fol. 19.

La dignité papale.

CAT. ESP. PORT. Papal. IT. Papale. (chap. Papal, papals.)

4. Antipapa, s. m., lat. antipapa, antipape.

Lo veray papa... fugic en Fransa, e lo antipapa demoret a Roma.

Feron tres antipapas. Arbre de Batalhas, fol. 21.

Le vrai pape... fuit en France, et l' antipape demeura à Rome.

Firent trois antipapes. 

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Antipapa.


Papagai, Papagay, Papaguai, Papaguay, s. m., perroquet.

Papagay, trop es bel parliers.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Perroquet, tu es fort beau parleur. 

Si us escaravais 

Si fenhia papaguais.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Si un scarabée se feignait perroquet. 

Entr' els auzels, algus uzo del pe cum home de la ma, cum so papaguay et pellica. Eluc. de las propr., fol. 48. 

Parmi les oiseaux, aucuns se servent du pied comme l'homme de la main, comme sont perroquets et pélicans.

CAT. Papagall. ESP. Papagayo. PORT. Papagaio. IT. Papagallo.

(chap. Papagayo, papagayos, com Carlos Rallo Badet.)

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Papallo, Pabalho, Pavalho, Pavaillo, s. m., lat. papilio, pavillon, tente. Voyez Muratori, Diss. 33. 

Elmes e brans, tendas e papallos. 

Granet: Comte Karle. 

Heaumes et glaives, tentes et pavillons.

S' ar no vezem tendas e pabalhos, 

E murs fondre e cazer autas tors. 

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Si nous ne voyons maintenant tentes et pavillons, et murs écrouler et tomber hautes tours. 

Fes venir son pavalho, 

E la gelda que mena la garizo. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106. 

Fit venir son pavillon, et la troupe qui mène l' équipement.

CAT. Pabello, pavello. ESP. Pabellón. PORT. Pavelhão. IT. Padiglione.

(chap. Pabelló, pabellons.)


Papaver, s. m., lat. papaver, pavot.

Car tres papavers hi a vers,

So es blancx e vermelh e ners.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car il y a trois pavots vrais, c'est blanc et vermeil et noir.

Papaver... val a far oli. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Pavot... vaut à faire huile.

(chap. La ruella... val per a fé oli; de una classe de ruella se trau lo opio.)

PORT. Papoula. IT. Papavero.

(chap. Ruella, roella, ababol; ESP. amapola.)

ababol, roseloa, roella, ruella, amapola

2. Paver, s. m., pavot.

Qui del paver lo suc trai.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui du pavot tire le suc.


Papiri, s. m., lat. papyrus, papyrus. 

Papiri es junc apte a far mecas per ardre, quan es dezicat.

Eluc. de las propr., fol. 218.

Papyrus est jonc propre à faire mèches pour brûler, quand il est desséché.

ESP. (chap.) Papiro. PORT. Papyro. IT. Papiro.

2. Papier, s. m., lat. papyrus, papier. 

Lo pargames e lo papier que sera engludatz sus la taula.

Liv. de Sydrac, fol. 138. 

Le parchemin et le papier qui sera collé sur la table.

La caisha de papier. Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

(chap. La caixa de papé.)

La caisse de papier.

CAT. Paper. ESP. PORT. Papel. (chap. Papé, papés; papelería, papeleríes; papelera, papeleres; fábriques de papé de Beseit.)

fábricas de Beceite, Noguera

martes, 6 de agosto de 2024

Nozet - Lunh

 

Nozet, s. f., noset, sorte de pierre. 

Nozet, autrament dita crapaudina, es peyra precioza.

Eluc. de las propr., fol. 190.

Nozet, autrement dite crapaudine, est pierre précieuse.

Nozet, autrament dita crapaudina, es peyra precioza.

Nuaillos, Nualhos, Nuallos, Nualios, Noalhos, adj., paresseux, négligent.

No sia flacx ni nuaillos.

P. Vidal: Cant hom. 

Qu'il ne soit lâche ni paresseux.

Ieu non vi anc bon drut nualhos.

Giraux (Giraud) le Roux: Ara sabrai. 

Je ne vis oncques bon galant paresseux. 

De sapiencia no fo trop nualhos. Poëme sur Boèce.

De sagesse ne fut trop négligent. 

Si fom isnel ressemblar los... mals, per que sem nualios ressemblar los bos. Trad. de Bède, fol. 80. 

Si nous fûmes prompts à imiter les... méchants, pourquoi sommes-nous paresseux à imiter les bons. 

Comp. D'aur no sun ges, mas nuallor no sun. Poëme sur Boèce. 

D'or ne sont point, mais ils ne sont pas moins valant.

ANC. FR. Malment uverad Ambri vers nostre Seignùr, asez nualz que nulz ki devant lui régnast. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 109. 

En leu de lit faiz soz cortine, 

L'aureiz de sarment nueillos. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm.j fol. 159.

2. Nuailha, Nualha, Nualia, Noalha, s. f., paresse, lâcheté, indolence.

Vueitz d'onor, plen de nuailha.

Lantelmet d'Aiguillon: Er ai ieu. 

Vide d'honneur, plein de lâcheté.

Es tan ples de nualha

Que, quant tot' autra gen s'en part, 

El s' estendill e badalha. 

Bertrand de Born: Un sirventes on motz. 

Il est si plein de paresse que, quand toute autre gent s'en sépare, il s'étend et bâille.

Escomovent los vices a la nualia de negligentia. Trad. de Bède, fol. 30. Excitant les vices à la paresse de négligence. 

Grantz peccatz mans qu'ai fag per ma noalha.

Un troubadour anonyme: Flor de paradis.

Maints grands péchés que j'ai faits par mon indolence.

3. Nualieza, s. f., indolence, inertie.

A vanetat e a nualieza e a negligentia. Trad. de Bède, fol. 35.

A vanité et à indolence et à négligence.

4. Nuaillar, Nualhar, v., fainéanter, faire l' indolent, se décourager.

Non ai cor que nuaill.

Giraud de Borneil: Jois e chans. 

Je n' ai pas coeur que je fainéante. 

Si m nualh,

Quan dei aussar.

Giraud de Borneil: Razon. 

Si je fais l'indolent, quand je dois hausser.

Fig. Car non es dreitz que chans nuaill.

Giraud de Borneil: Nuilla res. 

Car il n'est pas juste que chant se décourage. 

Paratges 

Er greu que non nualh, 

Pos alegransa 'n falh.

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Il sera difficile que parage ne se décourage, puisque joie en faut.

(chap. bambá, no fé res, gossejá, fé l' indolén, pedre lo corache.)

5. Anuaillar, Anualhar, v., relâcher, attiédir, amolir.

Es damatges 

Que tan leu s' anuail.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz. 

Il est dommage que si promptement il se relâche. 

Per qu' ieu vas lieys no m' anualh 

De servir.

Lamberti de Bonanel: S' a Mon Restaur.

Pour que je ne me relâche pas de servir envers elle. 

Fig. Per ren que n' aia en poder,

Mos cors no s' anualha.

Peyrols: Manta gens. 

Pour rien que j'en aye en pouvoir, mon coeur né s' attiédit.


Nuca, Nucha, s. f., nuque, chignon, moelle épinière.

Sobre la nuca o servitz.

Mezolh de la 'squina dit nucha pels phisicias.

Eluc. de las propr., fol. 11 et 50.

Sur la nuque ou cerveau.

La moelle de l'échine dite nuque par les chirurgiens.

ESP. PORT. IT. Nuca. (chap. Clatell, clatells nuca; médula espinal, lo moll del esquinás. Clatellada, clatellades : cop al clatell.)

Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.


Nud, Nut, adj., lat. nudus, nu, dépouillé, exempt.

Ben volria mon cavallier

Tener, un ser, en mos bratz nut.

(chap. Be voldría mon caballé tindre, una tarde - nit, als meus brassos despullat.)

La Comtesse de Die: Estat ai. 

Bien je voudrais mon chevalier tenir, un soir, nu entre mes bras.

La neus, quan ill es nuda, 

Par vas lui bruna et escura.

B. de Ventadour: Aitantas. 

La neige, quand elle est nue, parait à côté d'elle brune et obscure.

Cascus tenc son bran nut de bon acier temprat.

Roman de Fierabras, v. 370. 

Chacun tint nu son glaive de bon acier trempé. 

Fig. Ab cors de totz mals aibs nud.

Aimeri de Bellinoi: Al prim. 

Avec corps exempt de toutes mauvaises qualités. 

Non siatz 

Vas me de merce trop nuda.

Ralmenz Bistors: A vos miells.

Ne soyez pas envers moi trop exempté de merci.

Loc. La genser c'anc nasques nuda.

Aimeri de Bellinoy: Al prim. 

La plus gentille qui oncques naquît nue.

Anar posc ses vestidura 

Nutz en ma camisa.

B. de Ventadour: Tant ai. 

Je puis aller sans vêtement nu en ma chemise. 

ANC. FR. D'un homme qui tout nu de glaive et de courage.

Malherbe, liv. I.

CAT. Nu. ANC. ESP. Nudo (desnudo). PORT. Nu. IT. Nudo. 

(chap. Despullat (en fransés dépouillé), despullats, despullada, despullades.)

2. Nudament, adj., nûment, à nu.

Si i a mescla, e om i trai glasi nudament.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

S'il y a mêlée, et on y tire le glaive nûment.

CAT. Nuament. ESP. Nudamente. PORT. Nuamente. IT. Nudamente.

(chap. Despulladamen, a pel.)

3. Nudetat, s. f., lat. nuditatem, nudité.

Tant a tos temps suffert e fams e nudetatz. V. de S. Honorat.

Tant il a toujours souffert et faim et nudités.

ANC. CAT. Nuditat. IT. Nudità, nuditate, nuditade.

4. Nueza, s. f., nudité.

Fig. Re non profeita a home nueza, caut a ades cobeeza.

Trad. de Bède, fol. 47. 

Nudité ne profite rien à l'homme, quand il a sans cesse convoitise.

PORT. Nudeza.

5. Denut, Desnud, Desnug, adj., lat. denudatus, mis à nu, dépouillé, dénué, dépourvu.

Car ma voluntatz brava 

M' a faich failhir tot desnut.

G. Adhemar: Al prim. 

Car ma volonté fougueuse m'a fait faillir tout dénué.

Dins fort castelh, o dins mur, o en tor,

Lur van fugen, o desnugs, o armatz.

Le moine de Montaudon: Aissi com sel.

Dans fort château, ou dans mur, ou en tour, je leur vais fuyant, ou dépouillé, ou armé.

ANC. CAT. Desnu. ESP. Desnudo.

6. Denudar, Desnudar, v., lat. denudare, dépouiller, mettre à nu, dénuer.

Part. pas. Nervis... denudatz de carn. Trad. d'Albucasis, fol. 54. 

Nerfs... dépouillés de chair.

(chap. Nervis, ñervis, nirvis, ñirvis despullats de carn.)

A... loc religios... ad altras personas denudadas.

Charte de Gréalou, p. 90.

A... lieu religieux... à autres personnes dénuées.

Fig. De pecatz denudatz. Eluc. de las propr., fol. 122. 

Dépouillés de péchés. 

ANC. FR. De ces plumes l'a desnué.

Ysopet, 1, fab. 34. Robert, t. 1, p. 2.

IT. Disnudare. (ESP. Desnudar. Chap. Despullá, despullás: yo me despullo, despulles, despulle, despullem o despullam, despulléu o despulláu, despullen; despullat, despullats, despullada, despullades.)


Nugatio, s. f., raillerie, moquerie, sornette.

Dizem scienmen, per mostrar major affirmatio de so qu' om ditz, quar estiers seria nugatios. Leys d'amors, fol. 124.

Nous disons sciemment, pour montrer plus grande affirmation de ce qu'on dit, car autrement ce serait raillerie.

(chap. Sorna, burla, broma; enfótressen, etc.) 

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).


Nul, Nulh, Nuill, adj., lat. nullus, nul.

Davan so vis nulz om no s pot celar. Poëme sur Boèce. 

Devant son visage nul homme ne peut se cacher. 

Dona, nulhs hom no pot dire.

B. de Ventadour: Amors e que.

Dame, nul homme ne peut dire.

Anc nuills malastrucs no 'l fetz tal.

Rambaud d'Orange: Er no sui. 

Oncques nul malheureux ne le fit tel. 

Nuill pro non y ai.

Pons de Capdueil: Qui per nesci. 

Nul profit je n'y ai.

Nulla res no i pot pro tener.

B. de Ventadour: Chantars no pot.

Nulle chose n'y peut tenir profit. 

Per nulha ren que sia.

Augier: Per vos belha.

Par nulle chose qui soit.

ANC. CAT. Nul, null. PORT IT. Nullo. 

(chap. Nul o nulo, nuls o nulos, nula, nules.)

2. Nullitat, s. f., nullité.

La pronunciation de la nullitat. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 542. La prononciation de la nullité.

CAT. Nullitat. ESP. Nulidad. PORT. Nullidade. IT. Nullità, nullitate, nullitade. (chap. Nulidat, nulidats.)

3. Nulhar, v., annuler, abolir, détruire.

Part. pas. Per so non es nulhatz

Lo turmens.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Pour cela n'est pas détruit le tourment.

(chap. Anulá: anulo, anules, anule, anulem o anulam, anuléu o anuláu, anulen; anulat, anulats, anulada, anulades.)

4. Anullatio, s. f., annulation.

Anullatio... promulguada en la presencia de Felip, rey de Fransa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213. 

Annulation... promulguée en la présence de Philippe, roi de France.

ESP. Anulación. PORT. Annullação. IT. Annullazione. 

(chap. Anulassió, anulassions; cassamén, cassamens, del verbo cassá, en lo sentit de anulá, tachá, inutilisá, revocá, com se fée als textos antics, com lo famós Repartiment de Valencia y Próspero de Bofarull.)

5. Annullar, Anullar, Anulhar, v., annuler, détruire.

Aquella revocar et annullar. Statuts de Provence. BOMY, p. 2.

Révoquer et annuler celle-là.

Aquo de tot en tot cassi... et anulhi. Cartulaire de Montpellier, fol. 125. Cela de tout en tout je casse... et annule.

Part. pass. L'ordre del Temple fo anullat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213.

L'ordre du Temple fut détruit.

CAT. Anullar. ESP. Anular. PORT. Annular. IT. Annullare. (chap. Anulá.)

6. Lunh, adj., nul. (N. E. Metátesis de nulh.)

La grans beutatz de lieis e la drechesa, 

Non es lunhs hom que trop lauzar pogues.

Peyrols: M' entencio. 

La grande beauté d'elle et la droiture, il n'est nul homme qui trop louer pût.

Mortz es lo reys don em trastotz perdens,

Tant que lunhs hom no pot ben adysmar.

R. Gaucelm de Beziers: Ab grans trabalhs.

Mort est le roi dont nous sommes tous perdants, tant que nul homme ne peut bien calculer.

El mon no es crestias de lunh aire

Que sieus liges o dels parens no fos.

Giraud de Calanson: Belh senher.

Au monde il n'est chrétien de nulle famille qui ne fût son homme-lige ou des parents. 

Per lo melhor qu' es mortz de lunhas gens.

R. Menudet: Ab grans. 

Pour le meilleur qui est mort de nulles gens. 

Subst. Sabia far son dever

Mielhs que lunhs que remanha say. 

J. Esteve: Planhen ploran.

Savait faire son devoir mieux que nul qui demeure ici.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 1. Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

Llibre cuart.

Capítul I.

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

¡Quína llástima que Pedro Saputo passare dels dessat o devuit añs de edat que teníe cuan va eixí del convén! ¡Quínes coses tan amables ñauríe a la seua vida! Perque lo que es ell no nessessitáe mes barbes, mes tempero ni madurassió: ere un gran músic, un bon pintó, literato o lletrat, filóssofo, mol ample de muscles y ben reforsat, un home perfecte, un home complet y fet de totes totes. 

Es verdat que com los demés van aná envellín, no haguere pugut tindre sempre los mateixos amors, y se va vore obligat a dixá los que sen anaben de la orfanidat, y aná agarrán los que van aná vinín. Pero aixó an ell ¿qué li fotíe?; algo, ya u vech; perque ni lo cor del home es aixina ni ña verdadé amor sense estima, ni estima sense virtut, y la virtut seguix totes les edats. Pijó siríe encara si tinguere fills, perque éstos creixeríen, trauríen barba, y se faríen homens, y lo pare se quedaríe detrás de ells y sagal sempre. Vaiga, no pot sé, no estaríe be, es disparate pensáu; milló es lo que ara se use.

Per un atra part, ¡sé sempre jove!, ¡no passá may dels vin añs! ¡Ay, qué bo siríe, dirá aquí alguna sagala lectora passada ya de ixa edat o assomanse an ella! ¡Ay, qué bo! Pos mira, lectó, sagala, o entenu tú que lliches, la jove dels cuatre lustros, o los que tingues, que si a la meua má estiguere may siríeu velles, sense que sigue lisonja féu mes bon goch y mos agradéu mes de joves. Una vegada passats los trenta y cuatre o trenta y sing, tos pararía allí y no tos faríeu mes fees. Sí que ha passat ya la juventut y sen va aná lo coló de rosa, y la vivesa dels ulls y la finura de la careta, y lo aire y la amabilidat dels añs de les grassies. Pero encara no sou fees. ¿Qué mes volíeu? Parléu als deu añs mes, y diréu: ¡ay quí los agarrare! Pero no me se ha donat este encárrec; u séntigo, y mes no podéu remediá. Conque admitiu la voluntat o alcansaume llissensia pera servitos.

Ham arribat al llibre cuart de la vida de Pedro Saputo, al que ya es home de mes serios pensamens, ya no li putixen los mantellets, y ya no faltará qui mol pronte li dono una sofrenada y li digue: hola, mosso; mira que eres home. Sino que es lo cas que yo, com lo vull tan y ere ell tan viu y demoniet de sagal, séntigo que no u sigue sempre y tingam que tratá de coses tan formals com sirán les que apunten y seguixen. En tot, ell es lo mateix, y yo tamé, y així ni ell dixará de obrá com qui ere, ni yo de escriure com hay escrit hasta ara. Conque, ¡arredro, tristesa!, ¡oste allá, pesás del alma! Bon ánim y continuem. Aquell inviarn lo va passá Pedro Saputo al seu poble, dedicanse al estudi prinsipalmen y sense olvidá la pintura y la música. Los ratos libres descansáe en la conversa de Eulalia que en tan bon mestre va arribá a sé la sagala mes discreta y amable de la terra. No dixáe de creures digna del mateix favor la filla de sa padrina, perque ere tamé mol amable, grassiosíssima, maja, garbosa, entesa, encara que inossén, y un verdadé diamán traballat, y treballat per tals mans; y tamé lo volíe mol, habenla inclinat sa mare al amor de Pedro Saputo en propósit de que la amistat dels pares se arribare a estretí del tot en la unió dels fills y quedaren les dos cases fetes una sola. Ell, sabenu, contemplabe y alegrabe a san germaneta, pero la part prinsipal sempre ere pera Eulalia.

Sa mare, en fin, después de habéu pensat moltes vegades y habé reculat tantes atres per temó de la seua resposta, se va determiná a insinuali que lo seu dessich siríe vórel casat, a la seua edat ya conveníe. Y li va afechí que al poble mateix podríe casás mol be, si vols casat be, cásat al carré, al seu poble no lo engañaríen. Yo sé, va di, que ña qui te vol y pense en tú mes de lo que tú assertarás a imaginát. De Eulalia tú sabrás a lo que está disposada, habén dit sempre a la seua familia y publicamen que te volíe tan que may voldríe a datre home, perque no lo podíe ñabé ya digne de ella después de habet conegut a tú y merescut lo teu amor. Gala, sí, fill meu, gala está fen, de sé filla de un filldalgo que tú saps lo fanfarrón que ere, del amor en que te vol y diu que tú li correspons. Y lo que es mes, ningú murmure de ella sino que encara pareix que tots la volen mes per esta ressolusió y desenfado. De les demés del poble, grans, minudes y michanes, potsé te costaríe mes preguntá que conseguí lo sí de elles y dels pares; perque yo sé cóm me saluden, yo sé lo que me afavorixen, tratanme com a igual hasta les mes engreídes y pujadetes, visitanme y alegranse cuan yo les visito. 

No sé lo que es; pero hasta pera criades me se han brindat sagales de cases mol dessentes. Pero entre totes me pareix que a qui te pots dirigí es a la filla de ta padrina, a tan germaneta, an ixa Rosa que u es verdaderamen y a qui sa mare ha criat com aposta pera tú, y ella mereix un home com tú, perque es un ángel com veus de hermosa y amable, sempre alegre y natural, viva, dóssil y grassiosa, advertida, sempre portán la gloria als seus ulls y an aquella careta que no sé si haurás mirat be, pero que sense parlá diu mol, en un cor puro y tendre, y un pensamén florit; que ben dichós sirá, fill meu, ben dichós al que ella óbrigue lo seu pit y se li entrego del tot.

Pedro Saputo li va contestá:

- Cosa natural es que vosté, siñora mare, me haigáu proposat que me casa. No obstán, a mí me pareix que encara soc massa jove. ¿Qué són vinticuatre añs pera un home, y encara no cumplits? 

Y pera mí són menos que pera datres. Tamé crec que coneixéu poc lo cor humano si agarréu com una simple enhorabona los obsequios que tos fan a les cases prinsipals del poble, yo buscaría lo gat. 

Y entre tantes sagales com vosté me trobéu, no me atrevería a parlá de llas y enllás mes que en dos, la una perque está vist lo bon dessich de la seua familia, que es man germaneta Rosa; l'atra, Eulalia, perque trencaríe tots los inconveniens y despressiaríe la contradicsió dels seus. Pero no mos engañem, bona mare y siñora meua; yo com Pedro Saputo soc ben ressibit aon vach, y les joves, lo que es per nelles, repararán poc en una vanidat o soberbia que no diu al cor; pero tenen pares, y éstos no poden dixá de pensá en lo pas del tems; y me atrevixco a di que hasta de eixes, si no es Rosa, ñauríe alguna dificultat pera vore nora a la vostra casa. Y la pas después duraríe o no, y lo mateix la felissidat. Lo món se goberne per preocupassions y no per raó; y ñan preocupassions nessessaries, senu unes a uns tems, y atres a datres, y algunes conveniens a tots, perque toquen al alma mateixa de la sossiedat. En fin, siñora y mare meua, tos u diré sense voltes: me sobren bens, o al menos ne ting bastans y puc aumentáls fassilmen; pero me falte nom y familia, y no tenim que cometre la temeridat de buscá desaires o disgustos que mos faiguen mal, mos dolguen y mos ofenguen. De Rosa parlaré mes en particulá al seu momén.

Sa mare lo va entendre y va di: 

- Parles, fill meu, com lo que eres y te cride lo món. Es verdat, tens raó, pera la teua desgrassia y pera la meua... Y aquí se va ficá a plorá, se va encaná y no va pugué di res mes.

- No ploréu, mare, li va di ell; pensáu que res tos falte, y que teniu un fill que tos adore y res trobe a faltá en la seua condissió.

- Sí, fill, sí, ya u vech, va contestá ella; pero ya que ham tocat este pun, y eres tan prudén, vull que sápigues lo que hasta ara no me había atrevit a dit:

- Yo entraba a casa una tarde de hivern mol freda y en tronada, y al mateix tems va assertá a entrá al poble y passá per allí un caballé, me va mirá en atensió, va pará lo caball, y com va vore que yo me avergoñía y anaba a ajuntá la porta, me va cridá y va demaná fonda pera un rato, pos encara volíe passá del poble, res mes que calentám, va di, y fe un mosset. Yo li vach di que desmontare y entrare a casa meua si volíe, pero que sentía que fore tan poc digna del tal huésped. Veníe carpidet de fret. Ell se va apeá, va pujá, se va calentá, va minchá algo, y ya manáe al criat traure al caball cuan mirán per la finestra va vore lo tems cruel y va di: no importe la vida ni la hassienda, amable possadera meua; yo a ningú conec ni hay de vore an este poble, si no tos hay de molestá, me quedaría aquí esta nit. Yo, plena de confusió per lo meu mal ajuar, li vach di que mirare lo que fée; que no ere casa aon puguere está a gust y comodamen, perque la bona voluntat en que yo lo serviría no suplíe atres faltes. 

Y se va mostrá mol satisfet y contén.

En son demá va nevá, bufáe un airet sers que talláe la cara y no va eixí de casa. A l'atre día va fé un airegaz y unes ventolines que se emportáen les teulades y un fret que no se podíe viure mes que damún dels calius, a les flames del fogaril; y habén enviat al criat a per aigua perque no va volé que yo hi aniguera, me va di:

- ¿Conque sou pubilla? - Sí, siñó. - ¿Y soltera? - Sí, siñó. - ¿Y honrada? - Ya u veéu. - Pos yo, va di entonses, soc mosso y caballé, huérfano tamé de mare, y vach a seguí lo consell de mon pare, que es un home mol sabut. ¿Voléu vindre en mí?

- No, siñó, y perdonéu, li vach contestá yo.

- No siréu la meua criada, sino siñora de casa meua.

- Tos dono les grassies, li vach di tremolán, pero mons pares me van encarregá mol la honestidat y no me van dixá datres bens. 

- No tinguéu vergoña, digna donsella, me va di entonses serio pero amorós. Deu me ha fet entrá an esta casa cridanme en la vostra modestia y la noblesa de cor que vach vore a la vostra mirada y vach sentí a les vostres paraules. Los llassos mes amagats que me tenen sujeto al vostre costat són mol forts, creéume, y vull que siguen vissibles y mes forts encara; són del cor, y vull que siguen tamé de la ley. Doneume la má. Y dién aixó me va agarrá de la má y va di:

- Sou la meua dona.

Yo estaba tan fora de mí, que no podía parlá y no li contestaba. 

Y ell me va di:

- Parléu o apreteume al menos la má. ¿Admitíu la meua? Yo lay vach apretá y crec que vach di "siñó”. Entonses me va abrassá, y me vach creure, fill meu, me vach creure la seua dona... Aquí va torná a plorá la beneita, y después va prosseguí dién: y en aixó se va pará un día mes, ¡y vach sé ta mare!... No va pugué continuá la pobreta, y son fill la va dixá plorá y gemegá una mica, y después la va consolá y li va di en mol amor que acabare la historia, perque la sentíe en mol gust.

- No ting res mes que di, va contestá sa mare, exepte que lo caballé me va dixá coranta escuts y sen va aná prometinme torná al cap de un mes, pero sense dim cóm se díe ni de aón ere. Tot, fill, me pareix habéu ensomiat; y si tú no hagueres naixcut per somni u tindría. Perque sinó ¿cóm un home tan formal y virtuós podíe engañá aixina a una infelís per pago de habél ressibit a casa meua? 

¡Y te li assemelles tan! 

Va pensá una mica Pedro Saputo y va di: 

- No tos desconsoléu; aquell caballé no tos va engañá, no podíe engañatos, o se va morí o se li va desvindre alguna desgrassia, sigue com sigue, que no li ha dixat torná als brassos de una dona que tan libremen y en tanta reflexió va pendre del modo que hau referit. 

No ploréu, no penséu mes en aixó; consoleutos y sigáu felís com u hau sigut hasta ara. Dixéu tot, y alegréu la vostra imaginassió en lo be y estat presén, que tans atres envechen, com vosté mateixa veéu. Y en cuan al meu casamén no tos preocupéu, que ya u aniré yo pensán, y vorem lo que mos anirá milló, ya que no ña cosa que mos apremio, ningú mos fique flarets al cul.

Se va consolá sa mare, y no sen va parlá mes del assunto. Sen va enrecordá Pedro Saputo de lo que habíe sentit del pare, que hasta príncipe lo creíen algúns, y de bona gana li haguere fet algunes preguntes a sa mare; pero va tindre per mes convenién no seguí una curiosidat potsé inútil y no del tot ben vista entre un fill y sa mare.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 5. De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.

Capítul V.

De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.


Llichí y mes lligí als llibres que li dixáe lo retó y un ric del poble va sé lo que va fé en mol tems. Entre tots los que mes li agradáen eren los de historia y les fábules de Esopo en la vida de este gran fabulista: y un atre llibre al que li dieben Lo Cortesano. Pero no olvidáe lo ejercicio de les roques ni lo aná als campos en lo primé llauradó que entopetabe o topetabe, ni les probes de agilidat.

Un día li va di sa mare: 

- Fill, ya tens dotse añs; ya es tems de que adeprengues algún ofissi. Y ell va contestá que pera qué eren los ofissis. Són, fill, li va contestá sa mare, pera no está bambán y guañás la vida. 

- ¿Només que per an aixó?, va di ell; pos yo tos dono paraula de no está may bambán, com veéu que tampoc no u estic ara, pos ya vech que es roín, encara que sol sigue perque lo que no fa res, ya en aixó fa mol mal no ocupán lo entretenimén y les mans, y en cuan a guañás la vida tingue firme esperansa que no me faltará, si Deu vol, ni a vosté en mí. Que no vull yo que vaigue a rentá en fret y en caló perque es siñal de molta pobresa, y no ha de passá tans mals ratos. Pero si tos entristix que no adeprenga un ofissi, digueume quin hay de adependre. Y sa mare li va contestá que lo que vullguere. 

- Pos yo, va di ell, no ne vull adependre cap. Perque hau de sabé que segons yo hay advertit, los homens són mol ignorans y no fan mes que disparates, obrán en tot en molta torpesa y sense cap discurs; y encara mes, generalmen fan mal als atres en malissia, y potsé an ell mateix per rechás. Yo no sé si a datres puestos són diferens, perque ya sabeu que no hay eixit de Almudévar mes que pera aná a vore als nostres parens, y dos vegades a Huesca aon a ningú vach coneixe ni vach tratá mes persones que les recaderes del mercat, que per sert gasten mol desenfado y poca vergoña. Pero si tots són lo mateix, no nessessito cap ofissi pera guañám la vida y félay a vosté descansada.

- Fill meu, va di entonses sa mare: mol saps y vech que parles com los flares que prediquen o com los homens que van en nous trajes per lo món y vénen de lluñanes terres. Fes lo que vullgues y Deu te ilumino: sol no vullguera que fores roín.

- Hasta ara, mare, va contestá ell, no u hay sigut ni hay probat de séu; y lo que hasta los dotse añs no es roín, ya sempre sirá bo. 

- Segons, li va replicá sa mare: algúns s' hi tornen después. 

- No pot sé, va di ell: perque yo sé que lo que es roín de home fet ya u ere de chiquet, pero no sabíe ni podíe empleá la maldat, pero lo que es mala inclinassió ya la teníe al alma.

- Ara vech, va contestá sa mare, que vas tenín raó. 

¿Quí t’ha amostrat estes coses?

- Aquí dins, va contestá ell, me les amostren totes; y los llibres que llechisgo o llixgo, y les dones cuan riñen unes en atres. 

- ¿Cóm poden enseñát o amostrát res les dones y mes reñín?, 

va preguntá sa mare mol admirada.

- Pos me enseñen mol, va contestá ell; tot lo que entonses diuen es locura y sabiduría, y lo mateix me enseñe la un que l’atre. Y u adepreng de elles y dels atres chics a les seues enganchades, y dels llibres, u aplego aquí dins y u guardo, y alló engendre atres coses, y estes engendren después atres; y les junto y les regiro y amasso totes, o les separo y compong segons me demanen les ocasions.

Entonses sa mare, esbarrada de sentíl parlá en tanta sabiduría, li va di: 

- No sé, fill meu, cóm sen yo tan tonta vach parí un fill tan espabilat.

- ¡Tonta, diéu!, va contestá ell; pos yo no hay advertit que u siguéu, perque les dones que yo ting per tontes al poble són vanes, cantoneres, gorrines, desastrades, rezongueres, noveleres, picudes, chismoses y bachilleres

8M Valderrobres , si natros o natres mos aturem

- Fill, fill, li va di entonses sa mare; eixa es massa malissia pera la teua edat; dixa a les pobres dones, que tan despressio porten a costes per sé dones y per ende lo espart del món.

- Ara sí que vech que sou una mica tonta, va di ell: perque hau dit una tontada mol gran. ¿Cóm diéu que les dones són lo espart del món? ¿Quin espart sou vosté a la vostra casa? Vosté sou la siñora y yo lo vostre fill, vosté me voléu y yo la vull; vosté me servís ara y yo la serviré después; vosté me cuidéu y yo creixco y me fach home pera donali honra y amparala y mantíndrela. No tos digáu espart, perque me hau afrentat y casi no puc mirala a la cara.

Un atre día a la hora de minjá va arribá sa mare en gran sofoco dién entre llágrimes:

- Los rics sempre rics y los pobres sempre ham de callá. Mira, fill, que ving acalorada. Lo hidalgo de la cantonada de la plassa me ha topetat al carré, y plantanse a cuatre passes me ha dit: "Be críe lo fill, la pubilla; ya casi es home y sol sap parlá y fé lo Marc Esopo. 

La paga que ell tos donará per lo ofissi que li habéu amostrat. ¿Pensáu fél rentadora o cuinera com vosté? Milló li cuadraríe lo ofissi de comare o de casamenté.» Yo, al sentí paraules tan ofenedores, me hay mort de vergoña, la llum del sel no la veía; y casi me aufego de la pena que me unfle lo pit. ¿Qué me dius, fill meu, per al meu consol?

- Per ara, mare meua, sol tos dic que mingéu en gust, y demá tos diré lo que faré en este enfado que tos han donat perque no convé obrá ni adoptá consell cuan la caló de la passió está al mes alt pun, com u está ara als dos, vosté plore pero yo encara que estic ofés parlo en esta templansa. Ya que eixe hidalgo creu que pot oféndrela perque no me donéu ofissi, dixem la seua insolensia y agarrem la raó. Demá, si voléu, adependré de teixidó, después demá, de sastre, lo dilluns, de pelaire, lo dimats, de fusté, lo dimecres... 

casa el sastre, turismo rural, Beceite

- Fill meu, lo va tallá sa mare olvidán les llágrimes y la afrenta:

¿quín disparate estás dién? ¿No saps que cada un de eixos ofissis coste mols añs de adependre, y tú, vols adependren un cada día? 

- Torno a di, y sertifico, va contestá ell, que cada día hay de adependre un ofissi, y mes si es menesté o convé. Hasta mich día lo estudiaré, per la tarde entrenaré les mans, y a la nit cuan vinga a casa li portaré ya alguna mostra de la meua obra. Perque yo hay mirat a ixos homens als seus tallés y sé lo que me dic. Mínjo y alégros, que lo fill que hau parit no va naixe pera burret o ruquet, com Carlos Rallo Badet; ni tampoc pera sé humillat per cap fill d' algo ni pera patí que sa mare u sigue per ningú.
Yo faré que dins de pocs díes sigáu beneída per tots, y envechada potsé de eixe mateix hidalgo que tos ha insultat. Perdonemlo empero per la bona intensió en que u haurá fet, encara que en poc miramén y sobrada fanfarronería y mals modos. aixó es soberbia de naiximén y confiansa en les riqueses.

Aquella tarde anáe Pedro a casa de sa padrina, com solíe, y al passá per la plassa va vore al hidalgo en lo mossen: se va arrimá an ells y sense saludá se va encará en aquell y en gran aplom li va di: 

sa padrina, Ángeles Gil Guimerá

- Siñó fill d'algo de la cantonada (cridanlo aixina per despressio): avui hau fet plorá a ma mare, y les seues llágrimes me han abrasat les entrañes y les guardo aquí (siñalán lo cor), perque soc lo seu fill y sé quí té o no té dret a oféndrela. No u olvidéu, que tampoc yo u olvidaré. Adiós. Y dién aixó sen va aná en tota serenidat y mirada severa.
Lo mossen lo va cridá moltes vegades y hasta va volé seguil; pero lo va tindre que dixá perque ni la cara va girá pera mirál y va colá com un rellámpec. Va sentí mol lo mossen aquell cas, y u va sentí tamé lo hidalgo, pero de manera diferén, perque lo mossen u sentíe per amor al chiquet, y l’atre de ira y de rencor de les seues paraules y atrevimén.

1. 4. De cóm Pedro Saputo va aná a escola.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo va aná a escola.

no tots los burros porten albarda ni caminen a cuatre potes y ferrats

Un dels mes grans engañs que se patixen al món es que no tots los burros porten albarda ni caminen a cuatre potes y ferrats com hauríen, perque aixina no entropessaríe un en tans que pareixen un atra cosa. Si al menos los creixqueren les orelles, que es lo distintiu mes propi; pero ni aixó. ¡Oh qué bo que siríe! Pedro Saputo los coneixíe en sol mirals a la cara; y desde chiquet, com se va vore lo que li va di del veinet sa mare, que lo proposáe com a modelo de aplicassió de les lletres, pero ñan arts y siensies que moren en los seus autós; esta va sé una de elles. La que después han fundat los moderns fisonomistes dits servellistes o frenólogos, es un atra; lo que no veu res als ulls y a tot lo rostro, poc vorá al cráneo, y sobre aixó, que me torron viu.

En estos ejercicios y jocs va passá encara algún tems, cuan una nit después de sená y de estás un rato calladet y cavilán li va di a sa mare en ressolusió: 

- Mare, esta nit vull ditos algo bo: demá si tos pareix aniré a escola. 

- Sí, fill; sí que me pareix be, va contestá sa mare emosionada; sí que vull que vaigues a la mostra. ¡grassies a Deu! Bona nit me dones, fill: be u has dit: de goch no podré dormí. ¡Ay! Si sapigueres lo que hay patit cuan me díen que criaba a un dropo. Ara sí que estic contenta. Perque mira, fill, que soc ta mare, y estem los dos sols al món. 

- Y mos bastem, va contestá ell: los dos y lo de allá dal (siñalán al sel en la má) contra tot lo món si mos es contrari; que no u sirá mare, no, sino mol favorable.

- Miréu, mare meua: la escola es pa mol du y sense bones dens no se pot mossegá. M’han caigut los primés, ting tots los segons, y forts, y puc mossegá y minjá lo pa de la escola que com hay dit es mol du y estopeng, y no té que donás als chiquets mentres són tan tendres. Tots ploren, tots u senten mol, tots van capbaixos y se queden arguellats y apocadets, y no adelanten res o están en les primeres lletres tans añs, que sol per sé cosa corrén no es gran vergoña per an ells y per als maestres. Yo, la verdat, no sé be lo que són les lletres; pero me pareix que en poc tems hay de alcansá y passá an eixe Agustinet y a tots los que fa tres o cuatre añs que van a la escola. Ara anem al catre, y demá voréu al seu fill escomensá a sé home y séu mol depressa. Sa mare lo miráe y ploráe de goch, y donán grassies a Deu se va gitá y no va pugué dormí de alegría com habíe dit.

arguellat

Se va fé de día, pero mol abans la bona mare teníe la llum als ulls només de pensá en la ressolusió del seu fill. Se va eixecá, y cuan va tindre fet lo amorsá, va aná a despertá al chiquet Pedro, que li va demaná la roba dels díes de festa dién que aquell ere mol gran per an ell.

- Y pera ta mare tamé, va contestá ella. Y li va traure lo traje mes nou y milló; después de habé minjat un plat de migues y sense voldre pendre atra cosa va di a sa mare que lo acompañare pera dili al mestre que lo entregáe a la seua potestat y gobern.

Van arribá a les escoles, y la mare li va di al mestre que li portáe y presentáe a son fill Pedro; qui hasta aquell día no habíe tingut a be escomensá la escola perque volíe creixe y fes fort. Lo mestre sen va enriure y va contestá que admitíe en gust al chiquet Pedro per discípul, y que confiabe que en poc tems adependríe la paleta de la Jesús. En aixó sen va aná la mare, y ell se va quedá a la classe.

Aquell primé día y los dos siguiens no va fé mes que repetí los noms de les lletres com los anáen dién en veu alta los atres chiquets; pero lo cuart va preguntá al mestre si ñabíen mes lletres que aquelles; y com li va di que no, va torná a preguntá si als llibres que lligíen los chiquets adelantats ñabíen unes atres, y contestán lo mestre que ni a ixos llibres ni a tots los del món ñabíen mes lletres que aquelles, va di lo chiquet Pedro:

ni a ixos llibres ni a tots los del món ñabíen mes lletres que aquelles, va di lo chiquet Pedro

- Pos si es aixina en adependre yo estes lletres ya sabré tot lo que hay de sabé per ara.

- No, fill, va contestá lo mestre; perque después se han de ajuntá unes en atres pera formá les palaures.

- Pero en fin, va replicá Pedro, en estes se han de compondre totes.

- Sí, va di lo mestre.

- Pos be, va continuá lo chiquet: esta tarde me donaréu llissensia pera no vindre a escola, y demá tos demanaré un favor, que si mel feu, ni yo me trauré de está aquí cridán tantes hores matí y tarde, ni vosté tindrá que fé mes que dim lo que li pregunta. Li va otorgá lo mestre lo que demanáe; y aquella tarde va pendre una viola de sons yayos mich asclada y sense claus, la va desfé, va pegá a les dos taules per un costat un papé blang y sen va aná cap al tallé de un fusté. Li va demaná una regla, un llapis y una serreta fina, y tirán línies de dal a baix y de crusat a les taules, les va serrá les dos y va fé de vintissís a trenta tablilles cuadrades, les va ficá a la capucha del gabán, y sen va aná a amostrálesi a sa mare diénli que demá voríe en qué paráe alló.

En son demá per lo matí va aná a escola y va demaná al mestre que li escriguere a cada tablilla una lletra; después li va rogá que les embutiguere per orden a un filferro passanlo per un foradet que teníen, y fet tot per lo mestre li va doná les grassies y va di:

- Ara, siñó mestre, ya me avindré yo en estes lletres, perque les sé de corregut y ne coneixco o conec mol poques. Doneume llissensia y men vach a casa.

Dos díes va está a casa donán voltes a les tablilles y mirán de cuan en cuan una paleta del A. B. C., que teníe penjada a la paret, al cap dels dos díes li va di a sa mare: 

- Ya coneixco les lletres; vingue en mí a escola y vorá que no la engaño. Van aná a la escola, va fé lo mestre la proba y no ne va errá cap.

Va quedá espantat lo mestre; los chiquets lo miráen encantadets y sa mare estáe embargada de goch. Va corre la notissia al poble, y tots selebráen lo ingenio del chiquet Pedro de la pubilla, escomensán algúns a dili desde entonses Pedro Saputo, que al dialecto antic del país volíe di Pedro lo sabut; nom que se li va quedá com a propi y ya no va sé conegut per atre.

Lo van ficá a deletrechá; y fenlo escriure a un papé les sílabes soltes a un costat, y al atre lo vocablo que componíen, en sing díes va adependre a llichí, habense perfecsionat del tot en catorse desde lo primé en que va aná a escola.

Lo burro mort.