Mostrando las entradas para la consulta algúns ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta algúns ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

jueves, 15 de agosto de 2024

Panel - Papier

 

Panel, s. m., panneau, espèce de selle sans arçons.

Done vos sell' e panel.

Bertrand de Born le fils: Pos sai. 

Qu'il vous donne selle et panneau.


Panier, s. m., panier.

D' aquest vers empli tos paniers.

Rambaud d'Orange: Als durs crus.

De ce vers emplis tes paniers.

Senton l' odor

Del panier vielh del pescador, 

Per que s' intro plus volontier 

En lo nuou que el vielh panier.

Brev. d'amor, fol. 52.

Ils sentent l'odeur du panier vieux du pêcheur, c'est pourquoi ils entrent plus volontiers dans le neuf que dans le vieux panier.

panier; panera, paneres

CAT. Paner. IT. Paniere. (chap. Pané, panés; panera, paneres.)

- Fig. Tromperie, embûche.

Albert marques, tota vostr' esperansa 

Es en trair et en faire panier.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Albert marquis, toute votre espérance est en trahir et en faire tromperie.


Pansa, s. f., panse, ventre, bedaine.

Darz d'acer voill que ill pertus la pansa.

Lanza: Emperador. 

Je veux que dard d'acier lui perce la panse. 

Ja per els non empliretz la pansa. 

T. d'Albertet et du Moine: Monges diguatz. 

Jamais par eux vous n'emplirez la panse.

Loc. prov. Fan lur Dieu de la pansa. Brev. d'amor, fol. 67. 

Font leur Dieu de la panse. 

CAT. Panxa. ESP. Panza. PORT. Pança. IT. Pancia. 

(chap. Pancha, panches; estómec, estomecs; panchut com Juaquinico Monclús de la Ascuma, panchuts, panchuda, panchudes.)

2. Panseta, s. f. dim., petite panse.

La vostra panseta

Esclatara, si avetz manjat pro.

(chap. La vostra pancheta reventaré, si hau (habéu) minjat massa.)

T. de Gaucelm et de J. Miralhas: Joan Miralhas.

La votre petite panse éclatera, si vous avez beaucoup mangé.

CAT. Panxeta. (chap. Pancheta, panchetes; ESP. Panceta (bacon).

IT. Pancetta)

3. Panga, s. m., panse, estomac. 

Usa petit de vi per lo tieu panga.

Trad. de la 1re Ép. de S. Paul à Timothée. 

Use peu de vin pour le tien estomac.


Pantais, Pantays, s. m., essoufflement, respiration bruyante, cauchemar. Auzel es de trop gran pantays.

Deudes de Prades, Auz. cass.

L'oiseau est de trop grand essoufflement.

Lo diable fals...

Una nuech, en pantays, als donzels a mostrat 

Que lur payres, lo reys, era mort. 

Vai lur renembrar del pantays qu' avian vist. 

V. de S. Honorat.

Le diable faux... une nuit, en cauchemar, a montré aux damoisels que leur père, le roi, était mort.

Il va leur ressouvenir du cauchemar qu'ils avaient vu.

- Souci, tourment, angoisse. 

Dona, no us puesc lo cente dir... 

Del pantays ni de la dolor 

Qu' ieu trac, dona, per vostr' amor.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, je ne vous puis le centième dire... du tourment et de la douleur que je souffre, dame, pour votre amour.

Perdud' ai la bellazor... 

Per qu' ay ira, dols e pantais.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

J'ai perdu la plus belle... c'est pourquoi j'ai tristesse, deuil et souci.

Car nuilla ren non daran 

Menz de guerra e de pantais.

Pierre de Bergerac: Bel m'es. 

Car ils ne donneront nulle chose à moins de guerre et de tourment.

Loc. Qui d'amor es en pantays.

Marcabrus: Ans que. 

Qui est en souci d'amour.

- Pantois, trouble, confusion, agitation.

An vout en tal pantays

L' apostolss e 'lh fals doctor (apostolis)

Sancta Gleiza, don Dieu s' irays.

P. Vidal: A per pauc que. 

Le pape et les faux docteurs ont précipité dans telle confusion la sainte Église, de quoi Dieu s' irrite. 

Loc. E m do s' amor, e me tragua d' est pantays. 

T. de Thomas et de Bernardo: Bernardo.

Et me donne son amour, et me tire de ce tourment. 

Esta en pantays 

Si lur o fassa dir.

G. Riquier: Sel que sap.

Il est en souci s'il le leur fasse dire. 

Domnas son intradas en pantais.

Cercamons: Pois nostre. 

Les dames sont entrées en agitation. 

Lo desir qu' el ten en pantays. 

Guillaume de Saint-Didier: Domna ven. 

Le désir qui le tient en haleine. 

CAT. Pantex.

2. Pantaysar, Pantayzar, Pantayar, Panteyar, v., pantoiser, rêver, s'agiter.

La nueg, entre sons, pantaysa 

Mon cors.

G. Adhemar: Lanquan vey. 

La nuit, entre sommeil, mon coeur pantoise.

Pantayset aquel ser que 'l donna s' ajacia. V. de S. Honorat. 

Il rêva ce soir que la dame se couchait.

Sompnia e pantayza de festas e de nossas. V. et Vert., fol. 49. 

Songe et rêve de fêtes et de noces.

Del rey Felip veirem be si panteya.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Quant au roi Philippe nous verrons bien s'il est agité.

Ill li dizian: Tu pantayzas. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 12.

Ils lui disaient: Tu rêves.

Part. pas. L' a tota nueg pantayat. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

L' a toute la nuit pantoisé.  

CAT. Pantexar.

Pantera, s. f., lat. panthera, panthère.

La pantera a tan dous ale e tan de flairan que tot autra bestia.

Naturas d'alcunas bestias. 

La panthère a si douce haleine et autant d'odorat que toute autre bête.

Pantera es.... de diversas colors. Eluc. de las propr., fol. 256.

(chap. La pantera es... de diverses, diferens colós; per ejemple, rosa.)

La panthère est... de diverses couleurs.

CAT. ESP. Pantera. PORT. Panthera. IT. Pantera.

(chap. Pantera, panteres; només són uns gatets catalanistes.)

2. Panteron, s. m., panteron, sorte de pierre précieuse.

Panteron, es peyra..., es rog, vert, faubel, purpurenc et rozenc.

Eluc. de las propr., fol. 191. 

Panteron, c'est pierre..., il est rouge, vert, fauve, pourpré et rosé.


Pao, Paho, Pau, s. m., lat. pavo, paon. 

Apres aiatz un pao, 

La pel del peitz li romparetz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ayez après un paon, la peau de la poitrine vous lui romprez.

Lo paho se horgolhozis de sa choa e lo gall de sa testa.

(chap. Lo pavo se enorgullix de sa coa y lo gall de sa testa : del seu cap, per la cresta.)

V. et Vert., fol. 104.

Le paon s' enorgueillit de sa queue et le coq de sa tête.

So qu' el paus dis a la gralha.

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Ce que le paon dit à la corneille.

CAT. Pago. ESP. Pavon (pavo). PORT. Pavão. IT. Pavone. 

(chap. Pavo, pavos.)

2. Paonat, adj., nuancé comme les couleurs du paon, brillanté.

Ac gonella ben taillada, 

D' una bruneta paonada.

Roman de Jaufre, fol. 7. 

Eut tunique bien taillée, d'une brunette brillantée.


Papa, s. m., lat. papa, pape.

Lo papa fa de perdon gran largueza. 

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor.

Le pape fait de pardon grande largesse. 

Qui 'l papa pogues citar 

A maior de se, fora bo.

Folquet de Lunel: Al bon rey.

Qui le pape pourrait citer à plus grand que lui, (ce) serait bon. 

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Papa.

2. Papat, s. m., lat. papatus, papauté. 

El fos gitat fora del papat.

Ocupet lo papat. Arbre de Batalhas, fol. 20.

Qu'il fût jeté hors de la papauté.

Occupa la papauté.

Aquest pres lo papat l'an de nostre Senhor CLV.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 19.

Celui-ci prit la papauté l'an de notre Seigneur cent cinquante-cinq.

CAT. Papat. ESP. PORT. Papado. IT. Papato. (chap. Papat, papats.)

3. Papal, adj., lat. papalis, papal. 

Per letras papals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 170. 

Par lettres papales. 

La dignitat papal. Arbre de Batalhas, fol. 19.

La dignité papale.

CAT. ESP. PORT. Papal. IT. Papale. (chap. Papal, papals.)

4. Antipapa, s. m., lat. antipapa, antipape.

Lo veray papa... fugic en Fransa, e lo antipapa demoret a Roma.

Feron tres antipapas. Arbre de Batalhas, fol. 21.

Le vrai pape... fuit en France, et l' antipape demeura à Rome.

Firent trois antipapes. 

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Antipapa.


Papagai, Papagay, Papaguai, Papaguay, s. m., perroquet.

Papagay, trop es bel parliers.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Perroquet, tu es fort beau parleur. 

Si us escaravais 

Si fenhia papaguais.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Si un scarabée se feignait perroquet. 

Entr' els auzels, algus uzo del pe cum home de la ma, cum so papaguay et pellica. Eluc. de las propr., fol. 48. 

Parmi les oiseaux, aucuns se servent du pied comme l'homme de la main, comme sont perroquets et pélicans.

CAT. Papagall. ESP. Papagayo. PORT. Papagaio. IT. Papagallo.

(chap. Papagayo, papagayos, com Carlos Rallo Badet.)

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Papallo, Pabalho, Pavalho, Pavaillo, s. m., lat. papilio, pavillon, tente. Voyez Muratori, Diss. 33. 

Elmes e brans, tendas e papallos. 

Granet: Comte Karle. 

Heaumes et glaives, tentes et pavillons.

S' ar no vezem tendas e pabalhos, 

E murs fondre e cazer autas tors. 

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Si nous ne voyons maintenant tentes et pavillons, et murs écrouler et tomber hautes tours. 

Fes venir son pavalho, 

E la gelda que mena la garizo. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106. 

Fit venir son pavillon, et la troupe qui mène l' équipement.

CAT. Pabello, pavello. ESP. Pabellón. PORT. Pavelhão. IT. Padiglione.

(chap. Pabelló, pabellons.)


Papaver, s. m., lat. papaver, pavot.

Car tres papavers hi a vers,

So es blancx e vermelh e ners.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car il y a trois pavots vrais, c'est blanc et vermeil et noir.

Papaver... val a far oli. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Pavot... vaut à faire huile.

(chap. La ruella... val per a fé oli; de una classe de ruella se trau lo opio.)

PORT. Papoula. IT. Papavero.

(chap. Ruella, roella, ababol; ESP. amapola.)

ababol, roseloa, roella, ruella, amapola

2. Paver, s. m., pavot.

Qui del paver lo suc trai.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui du pavot tire le suc.


Papiri, s. m., lat. papyrus, papyrus. 

Papiri es junc apte a far mecas per ardre, quan es dezicat.

Eluc. de las propr., fol. 218.

Papyrus est jonc propre à faire mèches pour brûler, quand il est desséché.

ESP. (chap.) Papiro. PORT. Papyro. IT. Papiro.

2. Papier, s. m., lat. papyrus, papier. 

Lo pargames e lo papier que sera engludatz sus la taula.

Liv. de Sydrac, fol. 138. 

Le parchemin et le papier qui sera collé sur la table.

La caisha de papier. Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

(chap. La caixa de papé.)

La caisse de papier.

CAT. Paper. ESP. PORT. Papel. (chap. Papé, papés; papelería, papeleríes; papelera, papeleres; fábriques de papé de Beseit.)

fábricas de Beceite, Noguera

martes, 6 de agosto de 2024

Nozet - Lunh

 

Nozet, s. f., noset, sorte de pierre. 

Nozet, autrament dita crapaudina, es peyra precioza.

Eluc. de las propr., fol. 190.

Nozet, autrement dite crapaudine, est pierre précieuse.

Nozet, autrament dita crapaudina, es peyra precioza.

Nuaillos, Nualhos, Nuallos, Nualios, Noalhos, adj., paresseux, négligent.

No sia flacx ni nuaillos.

P. Vidal: Cant hom. 

Qu'il ne soit lâche ni paresseux.

Ieu non vi anc bon drut nualhos.

Giraux (Giraud) le Roux: Ara sabrai. 

Je ne vis oncques bon galant paresseux. 

De sapiencia no fo trop nualhos. Poëme sur Boèce.

De sagesse ne fut trop négligent. 

Si fom isnel ressemblar los... mals, per que sem nualios ressemblar los bos. Trad. de Bède, fol. 80. 

Si nous fûmes prompts à imiter les... méchants, pourquoi sommes-nous paresseux à imiter les bons. 

Comp. D'aur no sun ges, mas nuallor no sun. Poëme sur Boèce. 

D'or ne sont point, mais ils ne sont pas moins valant.

ANC. FR. Malment uverad Ambri vers nostre Seignùr, asez nualz que nulz ki devant lui régnast. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 109. 

En leu de lit faiz soz cortine, 

L'aureiz de sarment nueillos. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm.j fol. 159.

2. Nuailha, Nualha, Nualia, Noalha, s. f., paresse, lâcheté, indolence.

Vueitz d'onor, plen de nuailha.

Lantelmet d'Aiguillon: Er ai ieu. 

Vide d'honneur, plein de lâcheté.

Es tan ples de nualha

Que, quant tot' autra gen s'en part, 

El s' estendill e badalha. 

Bertrand de Born: Un sirventes on motz. 

Il est si plein de paresse que, quand toute autre gent s'en sépare, il s'étend et bâille.

Escomovent los vices a la nualia de negligentia. Trad. de Bède, fol. 30. Excitant les vices à la paresse de négligence. 

Grantz peccatz mans qu'ai fag per ma noalha.

Un troubadour anonyme: Flor de paradis.

Maints grands péchés que j'ai faits par mon indolence.

3. Nualieza, s. f., indolence, inertie.

A vanetat e a nualieza e a negligentia. Trad. de Bède, fol. 35.

A vanité et à indolence et à négligence.

4. Nuaillar, Nualhar, v., fainéanter, faire l' indolent, se décourager.

Non ai cor que nuaill.

Giraud de Borneil: Jois e chans. 

Je n' ai pas coeur que je fainéante. 

Si m nualh,

Quan dei aussar.

Giraud de Borneil: Razon. 

Si je fais l'indolent, quand je dois hausser.

Fig. Car non es dreitz que chans nuaill.

Giraud de Borneil: Nuilla res. 

Car il n'est pas juste que chant se décourage. 

Paratges 

Er greu que non nualh, 

Pos alegransa 'n falh.

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Il sera difficile que parage ne se décourage, puisque joie en faut.

(chap. bambá, no fé res, gossejá, fé l' indolén, pedre lo corache.)

5. Anuaillar, Anualhar, v., relâcher, attiédir, amolir.

Es damatges 

Que tan leu s' anuail.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz. 

Il est dommage que si promptement il se relâche. 

Per qu' ieu vas lieys no m' anualh 

De servir.

Lamberti de Bonanel: S' a Mon Restaur.

Pour que je ne me relâche pas de servir envers elle. 

Fig. Per ren que n' aia en poder,

Mos cors no s' anualha.

Peyrols: Manta gens. 

Pour rien que j'en aye en pouvoir, mon coeur né s' attiédit.


Nuca, Nucha, s. f., nuque, chignon, moelle épinière.

Sobre la nuca o servitz.

Mezolh de la 'squina dit nucha pels phisicias.

Eluc. de las propr., fol. 11 et 50.

Sur la nuque ou cerveau.

La moelle de l'échine dite nuque par les chirurgiens.

ESP. PORT. IT. Nuca. (chap. Clatell, clatells nuca; médula espinal, lo moll del esquinás. Clatellada, clatellades : cop al clatell.)

Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.


Nud, Nut, adj., lat. nudus, nu, dépouillé, exempt.

Ben volria mon cavallier

Tener, un ser, en mos bratz nut.

(chap. Be voldría mon caballé tindre, una tarde - nit, als meus brassos despullat.)

La Comtesse de Die: Estat ai. 

Bien je voudrais mon chevalier tenir, un soir, nu entre mes bras.

La neus, quan ill es nuda, 

Par vas lui bruna et escura.

B. de Ventadour: Aitantas. 

La neige, quand elle est nue, parait à côté d'elle brune et obscure.

Cascus tenc son bran nut de bon acier temprat.

Roman de Fierabras, v. 370. 

Chacun tint nu son glaive de bon acier trempé. 

Fig. Ab cors de totz mals aibs nud.

Aimeri de Bellinoi: Al prim. 

Avec corps exempt de toutes mauvaises qualités. 

Non siatz 

Vas me de merce trop nuda.

Ralmenz Bistors: A vos miells.

Ne soyez pas envers moi trop exempté de merci.

Loc. La genser c'anc nasques nuda.

Aimeri de Bellinoy: Al prim. 

La plus gentille qui oncques naquît nue.

Anar posc ses vestidura 

Nutz en ma camisa.

B. de Ventadour: Tant ai. 

Je puis aller sans vêtement nu en ma chemise. 

ANC. FR. D'un homme qui tout nu de glaive et de courage.

Malherbe, liv. I.

CAT. Nu. ANC. ESP. Nudo (desnudo). PORT. Nu. IT. Nudo. 

(chap. Despullat (en fransés dépouillé), despullats, despullada, despullades.)

2. Nudament, adj., nûment, à nu.

Si i a mescla, e om i trai glasi nudament.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

S'il y a mêlée, et on y tire le glaive nûment.

CAT. Nuament. ESP. Nudamente. PORT. Nuamente. IT. Nudamente.

(chap. Despulladamen, a pel.)

3. Nudetat, s. f., lat. nuditatem, nudité.

Tant a tos temps suffert e fams e nudetatz. V. de S. Honorat.

Tant il a toujours souffert et faim et nudités.

ANC. CAT. Nuditat. IT. Nudità, nuditate, nuditade.

4. Nueza, s. f., nudité.

Fig. Re non profeita a home nueza, caut a ades cobeeza.

Trad. de Bède, fol. 47. 

Nudité ne profite rien à l'homme, quand il a sans cesse convoitise.

PORT. Nudeza.

5. Denut, Desnud, Desnug, adj., lat. denudatus, mis à nu, dépouillé, dénué, dépourvu.

Car ma voluntatz brava 

M' a faich failhir tot desnut.

G. Adhemar: Al prim. 

Car ma volonté fougueuse m'a fait faillir tout dénué.

Dins fort castelh, o dins mur, o en tor,

Lur van fugen, o desnugs, o armatz.

Le moine de Montaudon: Aissi com sel.

Dans fort château, ou dans mur, ou en tour, je leur vais fuyant, ou dépouillé, ou armé.

ANC. CAT. Desnu. ESP. Desnudo.

6. Denudar, Desnudar, v., lat. denudare, dépouiller, mettre à nu, dénuer.

Part. pas. Nervis... denudatz de carn. Trad. d'Albucasis, fol. 54. 

Nerfs... dépouillés de chair.

(chap. Nervis, ñervis, nirvis, ñirvis despullats de carn.)

A... loc religios... ad altras personas denudadas.

Charte de Gréalou, p. 90.

A... lieu religieux... à autres personnes dénuées.

Fig. De pecatz denudatz. Eluc. de las propr., fol. 122. 

Dépouillés de péchés. 

ANC. FR. De ces plumes l'a desnué.

Ysopet, 1, fab. 34. Robert, t. 1, p. 2.

IT. Disnudare. (ESP. Desnudar. Chap. Despullá, despullás: yo me despullo, despulles, despulle, despullem o despullam, despulléu o despulláu, despullen; despullat, despullats, despullada, despullades.)


Nugatio, s. f., raillerie, moquerie, sornette.

Dizem scienmen, per mostrar major affirmatio de so qu' om ditz, quar estiers seria nugatios. Leys d'amors, fol. 124.

Nous disons sciemment, pour montrer plus grande affirmation de ce qu'on dit, car autrement ce serait raillerie.

(chap. Sorna, burla, broma; enfótressen, etc.) 

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).


Nul, Nulh, Nuill, adj., lat. nullus, nul.

Davan so vis nulz om no s pot celar. Poëme sur Boèce. 

Devant son visage nul homme ne peut se cacher. 

Dona, nulhs hom no pot dire.

B. de Ventadour: Amors e que.

Dame, nul homme ne peut dire.

Anc nuills malastrucs no 'l fetz tal.

Rambaud d'Orange: Er no sui. 

Oncques nul malheureux ne le fit tel. 

Nuill pro non y ai.

Pons de Capdueil: Qui per nesci. 

Nul profit je n'y ai.

Nulla res no i pot pro tener.

B. de Ventadour: Chantars no pot.

Nulle chose n'y peut tenir profit. 

Per nulha ren que sia.

Augier: Per vos belha.

Par nulle chose qui soit.

ANC. CAT. Nul, null. PORT IT. Nullo. 

(chap. Nul o nulo, nuls o nulos, nula, nules.)

2. Nullitat, s. f., nullité.

La pronunciation de la nullitat. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 542. La prononciation de la nullité.

CAT. Nullitat. ESP. Nulidad. PORT. Nullidade. IT. Nullità, nullitate, nullitade. (chap. Nulidat, nulidats.)

3. Nulhar, v., annuler, abolir, détruire.

Part. pas. Per so non es nulhatz

Lo turmens.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Pour cela n'est pas détruit le tourment.

(chap. Anulá: anulo, anules, anule, anulem o anulam, anuléu o anuláu, anulen; anulat, anulats, anulada, anulades.)

4. Anullatio, s. f., annulation.

Anullatio... promulguada en la presencia de Felip, rey de Fransa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213. 

Annulation... promulguée en la présence de Philippe, roi de France.

ESP. Anulación. PORT. Annullação. IT. Annullazione. 

(chap. Anulassió, anulassions; cassamén, cassamens, del verbo cassá, en lo sentit de anulá, tachá, inutilisá, revocá, com se fée als textos antics, com lo famós Repartiment de Valencia y Próspero de Bofarull.)

5. Annullar, Anullar, Anulhar, v., annuler, détruire.

Aquella revocar et annullar. Statuts de Provence. BOMY, p. 2.

Révoquer et annuler celle-là.

Aquo de tot en tot cassi... et anulhi. Cartulaire de Montpellier, fol. 125. Cela de tout en tout je casse... et annule.

Part. pass. L'ordre del Temple fo anullat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213.

L'ordre du Temple fut détruit.

CAT. Anullar. ESP. Anular. PORT. Annular. IT. Annullare. (chap. Anulá.)

6. Lunh, adj., nul. (N. E. Metátesis de nulh.)

La grans beutatz de lieis e la drechesa, 

Non es lunhs hom que trop lauzar pogues.

Peyrols: M' entencio. 

La grande beauté d'elle et la droiture, il n'est nul homme qui trop louer pût.

Mortz es lo reys don em trastotz perdens,

Tant que lunhs hom no pot ben adysmar.

R. Gaucelm de Beziers: Ab grans trabalhs.

Mort est le roi dont nous sommes tous perdants, tant que nul homme ne peut bien calculer.

El mon no es crestias de lunh aire

Que sieus liges o dels parens no fos.

Giraud de Calanson: Belh senher.

Au monde il n'est chrétien de nulle famille qui ne fût son homme-lige ou des parents. 

Per lo melhor qu' es mortz de lunhas gens.

R. Menudet: Ab grans. 

Pour le meilleur qui est mort de nulles gens. 

Subst. Sabia far son dever

Mielhs que lunhs que remanha say. 

J. Esteve: Planhen ploran.

Savait faire son devoir mieux que nul qui demeure ici.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 1. Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

Llibre cuart.

Capítul I.

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

¡Quína llástima que Pedro Saputo passare dels dessat o devuit añs de edat que teníe cuan va eixí del convén! ¡Quínes coses tan amables ñauríe a la seua vida! Perque lo que es ell no nessessitáe mes barbes, mes tempero ni madurassió: ere un gran músic, un bon pintó, literato o lletrat, filóssofo, mol ample de muscles y ben reforsat, un home perfecte, un home complet y fet de totes totes. 

Es verdat que com los demés van aná envellín, no haguere pugut tindre sempre los mateixos amors, y se va vore obligat a dixá los que sen anaben de la orfanidat, y aná agarrán los que van aná vinín. Pero aixó an ell ¿qué li fotíe?; algo, ya u vech; perque ni lo cor del home es aixina ni ña verdadé amor sense estima, ni estima sense virtut, y la virtut seguix totes les edats. Pijó siríe encara si tinguere fills, perque éstos creixeríen, trauríen barba, y se faríen homens, y lo pare se quedaríe detrás de ells y sagal sempre. Vaiga, no pot sé, no estaríe be, es disparate pensáu; milló es lo que ara se use.

Per un atra part, ¡sé sempre jove!, ¡no passá may dels vin añs! ¡Ay, qué bo siríe, dirá aquí alguna sagala lectora passada ya de ixa edat o assomanse an ella! ¡Ay, qué bo! Pos mira, lectó, sagala, o entenu tú que lliches, la jove dels cuatre lustros, o los que tingues, que si a la meua má estiguere may siríeu velles, sense que sigue lisonja féu mes bon goch y mos agradéu mes de joves. Una vegada passats los trenta y cuatre o trenta y sing, tos pararía allí y no tos faríeu mes fees. Sí que ha passat ya la juventut y sen va aná lo coló de rosa, y la vivesa dels ulls y la finura de la careta, y lo aire y la amabilidat dels añs de les grassies. Pero encara no sou fees. ¿Qué mes volíeu? Parléu als deu añs mes, y diréu: ¡ay quí los agarrare! Pero no me se ha donat este encárrec; u séntigo, y mes no podéu remediá. Conque admitiu la voluntat o alcansaume llissensia pera servitos.

Ham arribat al llibre cuart de la vida de Pedro Saputo, al que ya es home de mes serios pensamens, ya no li putixen los mantellets, y ya no faltará qui mol pronte li dono una sofrenada y li digue: hola, mosso; mira que eres home. Sino que es lo cas que yo, com lo vull tan y ere ell tan viu y demoniet de sagal, séntigo que no u sigue sempre y tingam que tratá de coses tan formals com sirán les que apunten y seguixen. En tot, ell es lo mateix, y yo tamé, y així ni ell dixará de obrá com qui ere, ni yo de escriure com hay escrit hasta ara. Conque, ¡arredro, tristesa!, ¡oste allá, pesás del alma! Bon ánim y continuem. Aquell inviarn lo va passá Pedro Saputo al seu poble, dedicanse al estudi prinsipalmen y sense olvidá la pintura y la música. Los ratos libres descansáe en la conversa de Eulalia que en tan bon mestre va arribá a sé la sagala mes discreta y amable de la terra. No dixáe de creures digna del mateix favor la filla de sa padrina, perque ere tamé mol amable, grassiosíssima, maja, garbosa, entesa, encara que inossén, y un verdadé diamán traballat, y treballat per tals mans; y tamé lo volíe mol, habenla inclinat sa mare al amor de Pedro Saputo en propósit de que la amistat dels pares se arribare a estretí del tot en la unió dels fills y quedaren les dos cases fetes una sola. Ell, sabenu, contemplabe y alegrabe a san germaneta, pero la part prinsipal sempre ere pera Eulalia.

Sa mare, en fin, después de habéu pensat moltes vegades y habé reculat tantes atres per temó de la seua resposta, se va determiná a insinuali que lo seu dessich siríe vórel casat, a la seua edat ya conveníe. Y li va afechí que al poble mateix podríe casás mol be, si vols casat be, cásat al carré, al seu poble no lo engañaríen. Yo sé, va di, que ña qui te vol y pense en tú mes de lo que tú assertarás a imaginát. De Eulalia tú sabrás a lo que está disposada, habén dit sempre a la seua familia y publicamen que te volíe tan que may voldríe a datre home, perque no lo podíe ñabé ya digne de ella después de habet conegut a tú y merescut lo teu amor. Gala, sí, fill meu, gala está fen, de sé filla de un filldalgo que tú saps lo fanfarrón que ere, del amor en que te vol y diu que tú li correspons. Y lo que es mes, ningú murmure de ella sino que encara pareix que tots la volen mes per esta ressolusió y desenfado. De les demés del poble, grans, minudes y michanes, potsé te costaríe mes preguntá que conseguí lo sí de elles y dels pares; perque yo sé cóm me saluden, yo sé lo que me afavorixen, tratanme com a igual hasta les mes engreídes y pujadetes, visitanme y alegranse cuan yo les visito. 

No sé lo que es; pero hasta pera criades me se han brindat sagales de cases mol dessentes. Pero entre totes me pareix que a qui te pots dirigí es a la filla de ta padrina, a tan germaneta, an ixa Rosa que u es verdaderamen y a qui sa mare ha criat com aposta pera tú, y ella mereix un home com tú, perque es un ángel com veus de hermosa y amable, sempre alegre y natural, viva, dóssil y grassiosa, advertida, sempre portán la gloria als seus ulls y an aquella careta que no sé si haurás mirat be, pero que sense parlá diu mol, en un cor puro y tendre, y un pensamén florit; que ben dichós sirá, fill meu, ben dichós al que ella óbrigue lo seu pit y se li entrego del tot.

Pedro Saputo li va contestá:

- Cosa natural es que vosté, siñora mare, me haigáu proposat que me casa. No obstán, a mí me pareix que encara soc massa jove. ¿Qué són vinticuatre añs pera un home, y encara no cumplits? 

Y pera mí són menos que pera datres. Tamé crec que coneixéu poc lo cor humano si agarréu com una simple enhorabona los obsequios que tos fan a les cases prinsipals del poble, yo buscaría lo gat. 

Y entre tantes sagales com vosté me trobéu, no me atrevería a parlá de llas y enllás mes que en dos, la una perque está vist lo bon dessich de la seua familia, que es man germaneta Rosa; l'atra, Eulalia, perque trencaríe tots los inconveniens y despressiaríe la contradicsió dels seus. Pero no mos engañem, bona mare y siñora meua; yo com Pedro Saputo soc ben ressibit aon vach, y les joves, lo que es per nelles, repararán poc en una vanidat o soberbia que no diu al cor; pero tenen pares, y éstos no poden dixá de pensá en lo pas del tems; y me atrevixco a di que hasta de eixes, si no es Rosa, ñauríe alguna dificultat pera vore nora a la vostra casa. Y la pas después duraríe o no, y lo mateix la felissidat. Lo món se goberne per preocupassions y no per raó; y ñan preocupassions nessessaries, senu unes a uns tems, y atres a datres, y algunes conveniens a tots, perque toquen al alma mateixa de la sossiedat. En fin, siñora y mare meua, tos u diré sense voltes: me sobren bens, o al menos ne ting bastans y puc aumentáls fassilmen; pero me falte nom y familia, y no tenim que cometre la temeridat de buscá desaires o disgustos que mos faiguen mal, mos dolguen y mos ofenguen. De Rosa parlaré mes en particulá al seu momén.

Sa mare lo va entendre y va di: 

- Parles, fill meu, com lo que eres y te cride lo món. Es verdat, tens raó, pera la teua desgrassia y pera la meua... Y aquí se va ficá a plorá, se va encaná y no va pugué di res mes.

- No ploréu, mare, li va di ell; pensáu que res tos falte, y que teniu un fill que tos adore y res trobe a faltá en la seua condissió.

- Sí, fill, sí, ya u vech, va contestá ella; pero ya que ham tocat este pun, y eres tan prudén, vull que sápigues lo que hasta ara no me había atrevit a dit:

- Yo entraba a casa una tarde de hivern mol freda y en tronada, y al mateix tems va assertá a entrá al poble y passá per allí un caballé, me va mirá en atensió, va pará lo caball, y com va vore que yo me avergoñía y anaba a ajuntá la porta, me va cridá y va demaná fonda pera un rato, pos encara volíe passá del poble, res mes que calentám, va di, y fe un mosset. Yo li vach di que desmontare y entrare a casa meua si volíe, pero que sentía que fore tan poc digna del tal huésped. Veníe carpidet de fret. Ell se va apeá, va pujá, se va calentá, va minchá algo, y ya manáe al criat traure al caball cuan mirán per la finestra va vore lo tems cruel y va di: no importe la vida ni la hassienda, amable possadera meua; yo a ningú conec ni hay de vore an este poble, si no tos hay de molestá, me quedaría aquí esta nit. Yo, plena de confusió per lo meu mal ajuar, li vach di que mirare lo que fée; que no ere casa aon puguere está a gust y comodamen, perque la bona voluntat en que yo lo serviría no suplíe atres faltes. 

Y se va mostrá mol satisfet y contén.

En son demá va nevá, bufáe un airet sers que talláe la cara y no va eixí de casa. A l'atre día va fé un airegaz y unes ventolines que se emportáen les teulades y un fret que no se podíe viure mes que damún dels calius, a les flames del fogaril; y habén enviat al criat a per aigua perque no va volé que yo hi aniguera, me va di:

- ¿Conque sou pubilla? - Sí, siñó. - ¿Y soltera? - Sí, siñó. - ¿Y honrada? - Ya u veéu. - Pos yo, va di entonses, soc mosso y caballé, huérfano tamé de mare, y vach a seguí lo consell de mon pare, que es un home mol sabut. ¿Voléu vindre en mí?

- No, siñó, y perdonéu, li vach contestá yo.

- No siréu la meua criada, sino siñora de casa meua.

- Tos dono les grassies, li vach di tremolán, pero mons pares me van encarregá mol la honestidat y no me van dixá datres bens. 

- No tinguéu vergoña, digna donsella, me va di entonses serio pero amorós. Deu me ha fet entrá an esta casa cridanme en la vostra modestia y la noblesa de cor que vach vore a la vostra mirada y vach sentí a les vostres paraules. Los llassos mes amagats que me tenen sujeto al vostre costat són mol forts, creéume, y vull que siguen vissibles y mes forts encara; són del cor, y vull que siguen tamé de la ley. Doneume la má. Y dién aixó me va agarrá de la má y va di:

- Sou la meua dona.

Yo estaba tan fora de mí, que no podía parlá y no li contestaba. 

Y ell me va di:

- Parléu o apreteume al menos la má. ¿Admitíu la meua? Yo lay vach apretá y crec que vach di "siñó”. Entonses me va abrassá, y me vach creure, fill meu, me vach creure la seua dona... Aquí va torná a plorá la beneita, y después va prosseguí dién: y en aixó se va pará un día mes, ¡y vach sé ta mare!... No va pugué continuá la pobreta, y son fill la va dixá plorá y gemegá una mica, y después la va consolá y li va di en mol amor que acabare la historia, perque la sentíe en mol gust.

- No ting res mes que di, va contestá sa mare, exepte que lo caballé me va dixá coranta escuts y sen va aná prometinme torná al cap de un mes, pero sense dim cóm se díe ni de aón ere. Tot, fill, me pareix habéu ensomiat; y si tú no hagueres naixcut per somni u tindría. Perque sinó ¿cóm un home tan formal y virtuós podíe engañá aixina a una infelís per pago de habél ressibit a casa meua? 

¡Y te li assemelles tan! 

Va pensá una mica Pedro Saputo y va di: 

- No tos desconsoléu; aquell caballé no tos va engañá, no podíe engañatos, o se va morí o se li va desvindre alguna desgrassia, sigue com sigue, que no li ha dixat torná als brassos de una dona que tan libremen y en tanta reflexió va pendre del modo que hau referit. 

No ploréu, no penséu mes en aixó; consoleutos y sigáu felís com u hau sigut hasta ara. Dixéu tot, y alegréu la vostra imaginassió en lo be y estat presén, que tans atres envechen, com vosté mateixa veéu. Y en cuan al meu casamén no tos preocupéu, que ya u aniré yo pensán, y vorem lo que mos anirá milló, ya que no ña cosa que mos apremio, ningú mos fique flarets al cul.

Se va consolá sa mare, y no sen va parlá mes del assunto. Sen va enrecordá Pedro Saputo de lo que habíe sentit del pare, que hasta príncipe lo creíen algúns, y de bona gana li haguere fet algunes preguntes a sa mare; pero va tindre per mes convenién no seguí una curiosidat potsé inútil y no del tot ben vista entre un fill y sa mare.