Mostrando las entradas para la consulta Pedro Saputo chapurriau ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Pedro Saputo chapurriau ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 12. Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

Capítul XII.

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.


¡Ay de la honra!, díe en veu chafada una vella pateján an terra y meneján lo cap. ¡Botovadéu, si aixó haguere passat al meu tems! ¡Les desollades! Y, ¿qué ere? Que va vore a una mosseta parlán en un mosso a la porta del carré a plena llum del día, y a vista y toleransia de sons pares y de tot lo barri; y al seu tems, si habíen de parlá en ells, teníen que amagáls per corrals, cuartos y sótanos, y obríls de nit, y fels saltá bardes, teulades, baranes y finestres, mentres elles los aguardaben igual al llit, o ixíen a ressibíls descalses, y de puntetes y mal tapades, y hasta los donaben la má pera ajudáls. Aixó, sin embargo, pera aquella envejosa agüela no ere res, y lo parlá al carré de día o a la porta de casa (en honra y cortessía, com diuen elles) ere mol y cosa de desesperás qui u veíe. ¡Cuán tros ña dels setanta als vin!

Se va introduí esta moda als puestos que frecuentabe Pedro Saputo per una ocasió mol sensilla. Ell no podíe ni volíe aná a totes les cases; y totes les dones, igual agüeles que joves, solteres que casades, volíen vórel de prop y parlali; y per an aixó, cuan lo véen vindre, baixaben dissimuladamen a la porta del carré, y al passá ell les saludabe, se solíe pará alguna vegada y parlaben un rato. Y de aquí va passá a sé costum a Almudévar y Santolaria, y después a atres mols pobles, passán dels uns als atres la moda. Y ere lo que no podíen vore les agüeles; ¡una cosa tan inossén!, ¡y mes a les aldees!, y lo que elles faen, que tot ere casi infamia, sol perque se guardaben de sé vistes, com la agüela del vissillo, ere lo bo y lo sano. Y lo que es per parlá en Pedro Saputo no sol baixaben a la porta, sino que tot ere buscá excuses en los que aná a les cases aon estabe. ¡Ere tan guapo! ¡Parlabe tan be! ¡Teníe uns ulls! Pero entre les que lo van aná a vore mereix espessial mensió una de Santolaria.

Estabe un día minján a casa de sa tía, y se va presentá una viuda carregada de bayetes, llagrimosa, ullerosa, doblegada y suspirán; y después de llimpiás los ulls y sonanse los nassos, y una vegada saludat a tots en grans ímpetus de plorera, va exclamá donán un mol fondo suspiro:

- ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sou de tindre a casa a un home tan sabut! Miréu, aquí ving sol pera desahogám y que me digue algo pera vore si me console un poc y descanse lo meu cor, perque tot lo san día no fach mes que plorá, y a la nit encara mes, y si me adórmigo algún ratet, ensomio y me assusto; y estic... estic mol apenada, mol, y mol desconsolada! Y dién assó va rompre a plorá tan aposta que un atra vegada se va anegá de llágrimes y mocs.

Se va llimpiá, va aubrí y tancá los ulls tres o cuatre vegades, se va torná a llimpiá y soná, y va doná un suspiro tan fondo y fort, que va pareixe que se habíe reventat per lo melic, o que se li escapabe l'alma per la boca; y desde la seua cadira aon sol teníe un racó de la molla hasta la franja com de humilde o vergoñosa, mirabe a Pedro Saputo esperán la resposta y consell que buscabe.

Ell, naturalmen compassiu y mes en les dones, li va di:

- Lo milló meche de lo vostre mal es lo tems, sense dili res de la raó, perque igual mo sen va de casa. Pero, se pot fé mol en la ajuda de atres remeys. Fa dos mesos...

- Y onse díes justos, va di.

- Pos sí, va continuá Pedro Saputo, dos mesos y eixos díes que va morí lo vostre home; y encara que podría ditos mol sobre esta desgrassia, vull aná al gra. Teníu dos criats per al monte y una criada pera casa, y per ara no nessessitéu mes homens ni mes parens al vostre costat. Lo únic que la criada la hau de cambiá perque es mol jove, y (aquí entre natres) no podéu mirala en bons ulls, ara encara menos que cuan teníeu home; y debéu buscá una dona de juissi.

- Me pareix be, va di ella, perque aquella mossa sol pense en devaneos y orenetes.

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

- Pos, ya u día yo, va continuá Pedro Saputo; ixo, lo primé. Después no hau de plorá cuan tos vingue en gana; hau de tindre unes hores dedicades per an eisse ofissi, que per ara sirán dos cada día, una pel matí y un atra per la tarde, ploranla sansera sense pará mes que lo tems de resá un Parenostre y una Ave María en réquiem al mich y al final de cada una. Y después de la plorera del matí hau de rentatos, pentinatos, asseatos y adorná lo cap y tota la vostra persona com si fore un día de festa y miratos al espill. 

¿Estéu en aixó, bona Gertrudis?

- Sí que u estic, va contestá ella; pero yo no sé per qué hay de mirám al espill si no es pera espantám de vórem tan desastrosa y horrorosa.

- Per naixó mateix, va di Pedro Saputo, tos ressepto lo ejersissi del espill, perque aixines voréu lo mal que li estéu fen al vostre rostro, que lo hau desfet de modo que no tos conec, sén que antes no ñabíe jove mes maja an este poble, encara que casada. Y si no tos u vach di, va sé per aixó mateix, perque estáeu casada, y este estat lo respeto yo mol. Pero ara, si me donéu llissensia, aniré a vóretos alguna vegada, encara que sol sigue pera tráuretos eixa tristesa de la vida.

- Sempre que vullguéu, va saltá ella mol espabilada.

- Assepto la vostra cortessía, va di Pedro Saputo; aniré a vóretos, y quede aixó aixina, ya que estam conformes. Pero miréu que tos troba com hay dit.

- Aixó no sé si podrá sé, va contestá ella, acabán de assentás a la cadira en la franja ara al mich.

- Sí podrá sé, va di ell, y sirá, amable Gertrudis; perque en fin, encara estáu lluñ dels coranta.

- Trenta y dos añs vach fe al mars, va contestá ella, pero este cop ... - Dixéu la sacsada, va di Pedro Saputo, y miréu de restituí lo coló y la grassia an eisse rostro que malmetéu infelismen, y la vitalidat y la tendresa an eixos ulls afonats y apagats. Pero no hay acabat encara. Demá, sense mes diferíu, enviéu un criat a Huesca y que tos porto ápit, rabanetes y mostassa, y mingéu ápit en ensiam pera postre, pera diná y sopá, rabanetes en sal pera berená, y la carn del topí en mostassa que adobaréu mol be, com suposo sabéu fé. 

Se va avergoñí aquí un poc la viuda y casi va vindre a ofendres, agarranu com a pulla; pero se va reprimí y va di:

- Aixó, si yo be u alcanso, mes pareix un remey pera una donsella desganada que pera una viuda apenada.

- No u entenéu, Gertrudis, no u comprenéu, va replicá Pedro Saputo. No dic que lo remey no convingue a qui diéu, pero no dixe de sé mol propi y eficás al nostre cas. Féu y tos anirá be; en la inteligensia que si no u faiguereu, no adelantaríeu gens en la vostra milloría, ni yo podré aná a visitatos. Creéume, Gertrudis; lo mal de viuda sen va per la orina. Conque quedem en lo dit. Plorá primé una hora, después molta pinta y mol espill, y lo demés que tos encarrego. 

Y si dudéu de la virtut del remey, yo aniré a vóretos después demá per la tarde, y me diréu lo que vullguéu; pero tos u prometixgo en la condissió que hau de fé tot lo que acabo de manatos per al vostre be y lo de la vostra casa y amics, entre los que, si tos dignéu admitím, hermosa Gertrudis, me conto yo desde este día.

- Sí, siñó, sí, siñó, va di ella; en lo cor y l'alma.

Sen va aná en aixó, y ¡oh poder de les paraules de un home sabut! Sen va aná en la mitat de la pena que habíe portat y conforme en fé tot lo que li va maná Pedro Saputo. De sort que cuan éste va aná a vórela passats los dos díes ya ere un atra; perque anabe mol asseada, los seus drapets mol ben estesos, lo parlá solt y natural, lo semblán viu, y los ulls afables y hasta casi amorosos.

Va sabé Pedro Saputo que no plorabe les dos hores sanseres, y li va aliviá los plos reduínlos a un cuart de hora pel matí. Y encara li va acabá de explicá lo que lo primé día no li habíe explicat del tot per ñabé testigos. Va vore tamé que la casa estabe mol ben agranada, llimpios y relluens los mobles y tot en bon orden com a una vespra de festa. Y en ves de tuf de sementeri se notabe una fragán auló de timó y espígol, que consolabe.

Va continuá Pedro Saputo les seues visites diaries. Als cuatre díes li va aliviá del tot los plos, no permitinla plorá mes que los domenges per la tarde. A los vuit díes ya ere la mateixa de antes y mes, perque lo seu rostro ere tot un abril, restituít lo coló y la antiga vivassidat y alegría; a un chiquet de sing añs y a una chiqueta de tres que teníe los besabe en lo mateix amor que solíe demostrá a un atre tems; lo dol lo penjabe en molta soltura; y lo cor lo teníe sansé lo nou meche del seu mal, habenli confessat, pressisamen lo día vuit desde la seua primera visita, que se teníe per dichosa de habé enviudat pera coneixe y tratá a un home com ell, ya que lo seu anterió estat la privabe de esta gloria. Y en aixó va vindre a pará lo seu sentimén, les seues llágrimes y lo seu desconsol.

Per lo demés, ya se sap que les viudes han perdut la temó a los homens, no perque siguen viudes, sino perque van está casades. 

Si me diuen que no totes són unes ni una es totes, contestaré que es verdat, pero aixó no veníe al cas, perque ni yo les hay insultat, ni dixo de tíndreles compassió, ni crec de elles mes que lo que se té que creure en bona raó y dret.

Li van privá a la viuda Gertrudis de no poques visites de Pedro Saputo los consultós de diferens pobles que veníen a demanali consell, a plantejali dudes y consiliá pretensions enfrentades, a concluí pactes y concordies. En un día van arribá de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y va arribá tamé lo síndic de Almudévar a suplicali que baixare pera un assunto de importansia; y pera serví al seu poble va baixá inmediatamen.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

viernes, 26 de julio de 2024

2. 8. Ix del convén.

Capítul VIII.

Ix del convén.


Se va corre la veu que sen anáe Geminita, y va ñabé una consternassió general a la comunidat. La coixa, o sigue la organista, va di, que después que la habíe escomensat a desburrá (¡una coixa desrucá a Pedro Saputo!) la fotíen fora del convén pera que aniguere a un atre a lluí la seua habilidat; afegín en lo seu desenfado natural que mes valdríe que se morigueren la mitat de les monges y hasta lo mateix pare confessó a que sen aniguere Geminita. Una agüela de nom sor Bonifacia, que habíe sigut mol viva y conserváe encara la valentía de la seua verda edat, se va presentá a la priora y li va di: ¿Qué feu, mare priora? ¿Cóm dixéu anassen, si es que no la fotéu fora, an ixa pressiosa sagala, cuan la tindríem que conservá com a una reliquia? Desde que está al convén han parat los odios y les riñes que abans ñabíe; perque veénla an ella a totes mo se amansabe lo pit y se templabe la saña. Be sabéu que sor Venancia y sor Tolomea mos teníen fartes y apenades en les seues batalles, y que fa pocs díes están al claustre nou se van enganchá (arrifá) de modo que se van fé fils los vels, y se van agarrá de les toques, y se les van arrencá, y van passá al que yo men dono vergoña de di; y presentanse allí de improvís ixa sagala, o ángel o lo que sigue, que anáe a les seues obligassions, y paranse a mirales com demananles lo pas passífic, se va aturá lo combat com per encán, y sense res mes que di en aquella grassia tan atractiva, en aquell to y veu que derretix les pedres:

¡Ay, siñores, que aixó no su creuríe la gen del siglo de persones tan virtuoses! Se van aplacá y separá, y ara ya se parlen si no com amigues al menos no com enemigues. Miréu per Deu que no fotegáu fora de casa an ixa sagala, perque feu cuenta que aventéu del convén la pau y la alegría.

Y díe be la mare Bonifacia, perque al menos este be sí que lay debíe la comunidat; tal ere l'enchís de les seues paraules, y hasta de la seua sola presensia. Així es que pera tot la buscaben. Geminita u ha dit; Geminita u ha fet; Geminita es; Geminita entre; Geminita ix; Geminita puje; Geminita baixe; Geminita va; Geminita ve.

Y en raó tot, y mes y mol mes que faigueren. Perque si se oferíe a retallá alguna pessa de roba, encara que foren uns cansonsillos de flare, portáe molta ventaja en fassilidat y perfecsió a la mateixa sor Mercedes, que ere la milló estisora de la comunidat; si cusíe, dixáe mols puns atrás a sor Ángeles, que ere tamé la milló agulla del convén; si bordáe, lo seu primor fée ajupís a totes; si vestíe alguna imache, alló ere encantás de vóreu; si contáe cuentos, pera cada un que se sabíen les mes sabudes, ne sabíe Geminita una dotsena. 

Y ¡qué grassiosos!, pero al mateix tems mol dessens, com se supose, no com alguns de Lo Decamerón en chapurriau

¡Cóm no habíen de sentí que sen anare! U sentíen mol, y no va ñabé monja ixos díes que no la abrassare, que no la besare, que no li suplicare, que no li apretare la má, si be diuen que moltes teníen tanta enveja com cariño.

A la coixa, que de un arrebato de espíritu y de una avinguda de amor li va doná un día una dotsena de besos, perque ere de genio fogós, no va tindre per convenién dili la causa per qué sen anáe pareixenli perillós descubrís perque ere malissiosa, y sobre tot fássil y resoluta. Ni creuríe tampoc la seua transformassió, al seu cas ñabíe que dili la verdat o inventá una historia mol calificada que se puguere admití y no portare a sospeches contra cap monja o contra les novissies.

Per fin va arribá lo día; res teníe ya que previndre a les dos sagales; y pera que no malpensaren la priora y sor Mercedes, no va voldre les raderes nits dormí al novissiat, sino a una segona cámara que se comunicabe en la de la priora, intermija en la de la amiga; pero passán tots los ratos libres del día en les seues caríssimes (estimades, encariñades) novissies; ratos als que vée lo ressel en que lo volíen tindre sempre al seu costat la una o l'atra de aquelles dos tendres amigues.

Va tocá un matí les sis lo rellonge del poble; y mentres la comunidat estáe al coro, va eixí vestit de dona y en un feix lo traje de home del bras, y van plorá al cap de uns minuts la seua aussensia totes les mares, espessialmén les dos que tan lo volíen y tan se regaláen en ell los radés quinse díes. Les simpletes novissies ploráen, pero se van consolá después en la esperansa de eixí a la libertat del siglo.

Va quedá viuda la comunidat; als claustres reinabe lo silensio; les parets se cubríen de dol; lo minjadó estáe desganat, y lo coro, picat y enfadat. Van tindre consell aquella nit les dos consabudes mares, van suspirá, van plorá, y van proposá de manali que tornare; pero ya ere tart; s'habíe allargat mol y no sabíen la direcsió que portáe. Van torná a suspirá, van torná a sentí la pena, y al seu cor passáe mol mes de lo que manifestaben, portanles lo sentimén casi a desesperás. Be mo se está, va di sor Mercedes; a la nostra má estáe; ¡y lo vam dixá anassen! ¿Quína nessessidat ñabíe mentres no passare algo mes? Consoleutos ara si podéu, moríu en esta tristesa. Va contestá an aixó la priora en un gran suspiro y dién:

Teniu raó, pero ya no ña remey. Y ere verdat, perque ell encara no habíe caminat dos mil passes cuan se va traure les faldes de dona y se va ficá lo traje, enfotensen per una part de la inossensia de aquelles monges, y sentín per l'atra la falta de repén de la seua acostumbrada veu y compañía, y del amor tan natural y dols de dos angelicals novissies.

jueves, 25 de julio de 2024

1.2 - Lo espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet.

Capítul II.

Lo espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet.


Renego de mantellines fetes aná.

¿Saps, lectó, per qué yo no vach sé mes espabilat de chiquet y u soc tan poc de gran?

Pos es perque los mantells en los que me van portá a batejá y purificá sels habíen ficat ya atres germans meus que van vindre dabán y van absorbí tota la seua virtut. Ya se veu, com sol se empleáen dos o tres vegades pera cada un duráen sempre, y en una mica de almidón y aigua de la bassa de Fórnols quedáen un atra vegada com a nous, no com anous del anogué, de la noguera, como nuevos en castellá.

¡Qué poc li va passá aixó a Pedro Saputo! Per aixó va sé tan viu y en tan ingenio. Tot lo que portáe ere nou, y tot cusit per sa mare, que va besá y bañá mil vegades en llágrimes aquelles robetes; y los besets y les llágrimes de una mare són cosa mol eficás y santa. Y li va ajudá mol lo sé donsella y mirál en ulls de casada, criánlo en lo amor consentrat de mare desamparada y sola. Aixina consevol ixiríe espabilat. No ña perqué admirás de lo que lligirás.

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar. En chapurriau.

La mare lo portáe en brassos en molta naturalidat y grandesa, y los que la miráen cuan anaben per los carrés díen: pareix una siñora. Y u pareixíe de verdat. Tots volíen vore al chiquet, lo agarráen y soltáen; pero ell, desde que va tindre tres o cuatre mesos, no se dixáe agarrá per tots, de uns sí y datres no: y si lo anáe a besá algún home o dona de mals ulls, apartáe lo cap y giráe la cara apretanla al coll de sa mare, y no ploráe com los atres chiquets, primé gitáe (vomitáe, expulsabe) la lleit y después ploráe en tristesa y no volíe eixecá lo cap hasta que sen aniguere aquella persona. En aixó díen tots que lo chiquet de la pubilla teníe mol talento, y sa mare contestáe: be lo haurá menesté, perque ni té patrimoni ni sa mare atra esperansa, a no sé que... y de aquí no passáe.

Va creixe poc a poc y va arribá als sis añs, habíe tingut lo sarrampió y la viruela, y una y atra enfermedat van passá, com diuen, pel carré. Sa mare va escomensá a dili que anare a escola, pero ell no volíe anay, només jugá y aná bambán tot lo día. 

Una vegada li va di:

- Mira, fill meu; ya tens set añs y encara no coneixes ni una lletra; Agustinet, lo teu veinet y amic, es del mateix tems que tú y ya deletreche los dotse pares y los romansos

¿Cuán penses aná a escola

Y ell contestáe: 

- Si me reneguéu, no u sé; si no me fotéu la bronca, cuan sigue tems. Eisse Agustinet y datres com ell estudien pera burros, y yo pera montáls.

- Pero, fill meu, li va replicá sa mare: ¿Cóm no hay de renegát si a mí les persones del poble me se mingen la cara perque no te fach aná a escola?

- Mare, li va contestá ell: yo tos hay dit que si me reneguéu no sé lo que faré, y si no me importunéu, cuan arribo lo tems no caldrá que me arrastron. Y an eixes persones que tos mingen la cara enviéumeles a mí y yo los diré cuatre coses.

¿No ñaurá cap taragaña a les seues cases? Pos mentres a vosté li donen mal, que vaiguen a llimpiales y los sirá mes de profit. 

Sa mare se admirabe de estes contestassions y va dixá de molestál.

Van passá mols díes, y ell aná jugán y fen maleses, follán nius, encorrén als gossos y cassán vileros en tochets enviscats

aná jugán y fen maleses, follán nius, encorrén als gossos y cassán vileros en tochets enviscats

Si algú lo tratáe de dropo sen enríe a carcañades y dixáe en dos pams de nassos a qui lay díe; pero si li díen malcriat se ofeníe mol, y la primera pedra que topetáe per allí la agarráe y la tiráe en gran furia y forsa a la persona que lo habíe enfadat; y si los fée un boñ al cap o alguna ñafra, no ñabíe datre remey que cridá al dotó, perque lo justissia y lo retó lo volíen y amparaben, y li donáen la raó y no volíen que ningú li prenguere cuentes ya que ell a ningú molestáe ni díe paraules roínes.

En tot, sa mare se apenáe, y no podíe en la pena, un día li va di en gran passió: 

- ¡Pobre de mí, que ting un fill que ere la meua alegría y tota la meua esperansa, y vach veén que lo que puc esperá de ell són disgustos y malaventura!

Y ell li va contestá: 

- Ploréu, mare meua, be de barat, be de balde, be de Baldarrores, be de … pures ganes de plorá. Anéu, que pronte siré home o dixaré de sé chiquet, y coneixeré les lletres y lligiré milló que Agustinet. Guardéu, ¡va!, les llágrimes pera milló ocasió, pera un atra nessessidat mes gran, que no vullgue Deu que vingue, perque esta, creéume, es ocasió de mol descans y de bona y sana esperansa. Y sa mare se va consolá, y se va proposá no importunál mes sobre este pun.

Negoci, Negossi - Enoblezir


Negoci, Negossi, s. m., lat. negotium, affaire, négoce. 

Alcuna vetz esdeven qu' us hom fai lo meu negoci, non per la mia amor, mas per amor d' autre. Trad. du Code de Justinien, fol. 6. 

Aucune fois il arrive qu'un homme fait la mienne affaire, non par le mien amour, mais par amour d'autre.

Si tu eras en ton ostal, o en autre luoc, e fasias y negossis secretz.

Liv. de Sydrac, fol. 102.

Si tu étais en ton hôtel, ou en autre lieu, et y faisais des affaires secrètes.

Los negocis del mun li semblon aytant co un bel nient. 

V. et Vert., fol. 64-65.

Les affaires du monde lui semblent autant comme un beau rien.

CAT. Negoci. ESP. PORT. Negocio. IT. Negozio. (chap. Negossi, negossis.)


Negre, adj., lat. nigrum, noir, sombre, obscur.

Olhs negres e cils espes.

(chap. Ulls negres y selles espesses. Com Héctor Moret Coso.)

P. Vidal: Tant an ben dig. Var. 

Yeux noirs et cils épais.

Elugora 

Bel jorn, e clarsis noiz negra.

B. de Ventadour: Amors enquera. 

Illumine le beau jour, et rend claire la nuit noire.

Marevinho VS Senador Palpatine, bou negre

- Appliqué aux personnes habillées de noir, ou qui ont la peau noire. 

Un monestier de monges negres. 

Aquest homes negres nos han vencutz. Philomena. 

(chap. Un monasteri de monjos negres.

Estos homens negres mos han vensut.)

Un monastère de moines noirs.

Ces hommes noirs nous ont vaincus.

Substantiv. Tot le negre del uelh. Eluc. de las propr., fol. 83. 

Tout le noir de l'oeil. 

Loc. Qui m' apella de nonfey,

No l' en soan negre ni ros.

Guillaume de Berguedan: Ar el mes. 

Qui m'appelle de non-foi, ne l' en méprise noir ni roux (qui que ce soit).

CAT. Negre. ESP. PORT. Negro. IT. Negro, nigro. 

(chap. Negre, negres, negra, negres.)

Par extension, le féminin negra, employé substantivement, a signifié puce.

Cum pezolhs, negras, scorpios. Brev. d'amor, fol. 53. 

Comme poux, puces, scorpions.

2. Nier, Ner, adj., lat. niger, noir, sombre, obscur. 

Entreseinhs e cavals blancs e niers

Veirem en brieu.

(chap. Señals o siñals : señeres : estandarts y caballs blancs y negres vorem en breve : pronte.)

Bertrand de Born: Miez sirventes.

Étendards et chevaux blancs et noirs nous verrons dans peu.

Donar per vin blanc, ner.

(chap. Doná per vi blanc, negre.)

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En.

Donner pour vin blanc, du noir. 

Potz ample, fer, ner e preon veyra 

Del foc arden.

Serveri de Girone: Totz hom deu. 

Le puits vaste, horrible, noir et profond du feu ardent il verra.

IT. Nero.

3. Negror, s. f., lat. nigror, noirceur.

Entre blancor et negror a tropas colors mejancieras.

(chap. Entre blancó y negró ñan mols colós mijanés: entre mich. Lo coló, los colós, en ocsitá la color, las colors.)

Eluc. de las propr., fol. 263.

Entre blancheur et noirceur il y a de nombreuses couleurs moyennes.

Plomz... 

Laissa negror que s pren 

Aisso on es tocatz.

G. Riquier: Als subtils. 

Le plomb... laisse noirceur que se prend cela où il est touché. 

Fig. Aissi torn en grand negror.

Marcabrus: En abrieu. 

Tourne ainsi en grande noirceur.

CAT. ANC. ESP. Negror. (chap. Negró, negrós : oscurina, oscurines, escurina, escurines.)

4. Negrezimen, s. m., noirceur, noircissure.

Peinh sos peills cum s' er' auras;

Ben a trent' ans que for' albas,

Si no fos lo negrezimen.

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre.

Peint ses poils comme s'il était évaporé; il y a bien trente ans qu'il serait blanc, si ne fût la noircissure.

(chap. ennegrimén : fé algo de coló negre : tintá, tintás lo pel.)

5. Negrejar, Negreyar, v., du lat. nigrificare, noircir, devenir noir.

Le gra... quan comens' a negrejar. Eluc. de las propr., fol. 205. 

(chap. Lo gra... cuan escomense a negrejá : tintá : agarrá coló; lo gra de raím.)

Le grain... quand il commence à devenir noir.

CAT. Negrejar. ESP. Negrear. PORT. Negrejar. IT. Negreggiare, nereggiare.

(chap. Negrejá: negrejo, negreges, negrege, negregem o negrejam, negregéu o negrejáu, negregen; negrejat, negrejats, negrejada, negrejades; tintá: tinto, tintes, tinte, tintem o tintam, tintéu o tintáu, tinten; tintat, tintats, tintada, tintades.)

6. Negrezir, v., lat. nigrescere, noircir, devenir noir.

Car la pena ill negrezira.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car la penne lui noircira.

Negreseron del sanc del filh. Pl. de la Vierge. 

Devinrent noirs du sang du fils. 

Part. pas. De dol e de mal' ira totz negrezit. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 5. 

De chagrin et de male colère tout noirci. 

ESP. Negrecer.

7. Denigratiu, adj., noircissant, qui a la propriété de noircir.

Pega... del si tocant denigrativa. Eluc. de las propr., fol. 218. 

Poix... du touchant soi (elle) noircissante.

8. Enegrezir, v., noircir, rendre noir.

Part. pas. El fo enegrezitz e totz descoloratz.

Roman de Fierabras, v. 3023. 

Il fut noirci et tout décoloré. 

ESP. PORT. Ennegrecer. (chap. ennegrí o enegrí: enegrixco, enegrixes, enegrix, enegrim, enegriu, enegrixen; enegrit, enegrits, enegrida, enegrides.)

9. Nigromant, s. m., lat. necromenta, nécromant, nécromancien.

Li encantador... e nigromant. Doctrine des Vaudois. 

Les enchanteurs... et nécromants.

ESP. PORT. Nigromante. IT. Nigromante, negromante. 

(chap. Nigromán, nigromans; si es dona: nigromanta, nigromantes.)

10. Nigromantic, adj., lat. negromanticus, nécromant, nécromancien. Subst. Del sieu cor uzo nigromantix en lors maleficis. 

Eluc. de las propr., fol. 149.

De son coeur usent nécromanciens en leurs maléfices.

ANC. CAT. Negromantic. CAT. MOD. Nigromantic. ESP. Nigromántico. 

IT. Nigromantico, negromantico.

(chap. Nigromántic, nigromantics, nigromántica, nigromántiques; negromántic, negromantics, negromántica, negromántiques.)

11. Nigromancian, Nigromancia (N. E. esta a es acentuada, bien á o à, o sea Nigromanciá o Nigromancià), s. m., nécromancien, nécromant.

Girbert, morgue e philosofe, mas mielhs lo degra hom apelar nigromancia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 134.

Gerbert, moine et philosophe, mais mieux le devrait-on appeler nécromancien. 

Astronomias, nigromancias. Leys d'amors, fol. 6. 

Astronomes, nécromanciens.

12. Nigromancia, Nigromansia, s. f., lat. necromantia, nécromancie. 

Ieu ai ja vist home que conoys fort, 

Et a legit nigromansi' e sort,

Trahit per femn' a peccat et a tort.

G. Adhemar: El temps d' estiu. 

J'ai déjà vu homme qui connaît beaucoup, et a lu nécromancie et magie, trahi par femme à péché et à tort. 

(N. E. Esto me recuerda a una novelita del Decamerón, https://lo-decameron.blogspot.com/2020/12/jornada-octava-novela-septima.html , aunque hay otras que tratan de nigromancia en el mismo libro, traducido al chapurriau por Ramón Guimerá Lorente.)

Lo marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona; habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.

De nigromancia apris totz los encantamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

De nécromancie j'appris tous les enchantements.

ANC. CAT. Negromancia. CAT. MOD. Nigromancia. ANC. ESP. Negromancia. ESP. MOD. Nigromancia. PORT. Negromancia, nigromancia, IT. Negromanzía, nigromanzía.

13. Gromancia, s. f., magie.

Mais, de gromancia sai totz los esperimens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Plus, de magie je sais toutes les expériences.


Neis, Neys, Neysh, Negueis, Negueysh, Neus, adv., même, aussi, encore.

Neis quan soi iratz,

Ieu chant.

Arnaud de Marueil: Ses joi non. 

Même quand je suis chagrin, je chante. 

S' ieu anc falhi ves vos, neys del pensar.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Si je faillis oncques vers vous, même du penser.

Polira, 

Forbira 

Mon chan 

Ses afan gran... 

Que l' entendesson neus l' enfan.

Giraud de Borneil: Aras si m fos. 

Polirait, fourbirait mon chant sans peine grande... de sorte que l' entendissent même les enfants. 

S' era neys en Irlanda, 

De lai venria sai chausir.

Deudes de Prades: Puois Amors. 

Si j'étais même en Irlande, de là je viendrais çà choisir.

Senhor es lo fil del hom, negueis del dissabtes.

Trad. du N.-Test. S. Matthieu, ch. 12. 

Le Seigneur est le fils de l'homme, même du sabbat.

Conj. Son conjunctios... neysh, negueysh. Leys d'amors, fol. 101. 

Sont conjonctions... même, aussi.

ANC. FR. Le saint ama tant vérité que, neis aux Sarrazins, ne voult-il pas mentir. Joinville, p. 5. 

Nous n' avons espoir, neis un seul jour de vie. J. de Meung, Test., v. 233. Ne tant ne sai-ge en vérité 

Que ge la saiche nes nomer.

Fables et cont. anc., t. II, p. 56.


Nemes, Nems, Nemps, adv., lat. nimis, trop, mieux, beaucoup.

Ieu ai vist en domnas ponhar 

D' ensenhatz e de ben apres, 

E 'l nescis avinen nemes 

Qu' el plus savis ab gen preyar.

G. Adhemar: Ieu ai ja.

J'ai vu s'efforcer vers dames des savants et des bien appris, et le niais avenant mieux que le plus savant avec gentil prier. 

A Dieu coman tot quan reman de say; 

Ploran m' en part 

Car am las domnas nemps.

Pons de la Garde: Farai. 

A Dieu je recommande tout ce qui reste de çà; en pleurant je m'en sépare, car j'aime les dames beaucoup.

Tatz, boca, nemps potz lenguejar, 

Et es t' en grans mals arramitz.

B. de Ventadour: Quan lo. 

Tais-toi, bouche, tu peux trop bavarder, et t'en est grand mal assuré.


Neps, Nebs, s. m., lat. nepos, petit-fils, neveu.

Las autras personas soteiranas, si cum es neps, si el ven a mort.

Trad. du Code de Justinien, fol. 16. 

Les autres personnes descendantes, ainsi comme est petit-fils, s'il vient à mort.

Mos neps, que sol flors portar,

Vol cambiar...

Son senhal.

(chap. Mon net, que sol portá flos (de lis), vol cambiá son (la seua) señal, siñal, señera.)

Le Roi d'Aragon: Peire.

Mon neveu, qui a coutume de porter fleurs de lis, veut changer... son enseigne.

Bels nebs, so ditz lo coms, non seretz desmentitz. Guillaume de Tudela.

Beau neveu, ce dit le comte, vous ne serez pas démenti.

ANC. FR. Cil Attalus estoit niez S- Grégoire, l'évesque de Lengres. 

Chron. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 186. 

Se je savoie où mes niez hante. Fables et cont. anc., t. IV, p. 460. 

CAT. Net. ESP. Nieto. PORT. Neto. (IT. Nipote. chap. Net, nets; netet, netets.)

2. Nepta, Netsa, s. f., lat. neptis, petite-fille, nièce.

Ac una donzela cortesa, 

Nepta del senhor del castel.

B. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Il y eut une damoiselle courtoise, nièce du seigneur du château.

E 'l fon donat a entendre qu' ela era netsa del emperador. V. de P. Vidal.

Et lui fut donné à entendre qu'elle était nièce de l'empereur.

CAT. Neta. ESP. Nieta. PORT. Neta. (chap. Neta, netes; neteta, netetes.)

3. Nebot, s. m., neveu.

Me son tug pus que nebot ni oncle.

A. Daniel: Lo ferm voler. 

Me sont tous plus que neveu et oncle. 

Quatre nebotz ai pros, que tuh so fraire. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 5. 

J'ai quatre neveux preux, qui tous sont frères. 

CAT. Nebod. IT. Nepote, nipote. (chap. Nebot, nebots; nebotet, nebotets.)

4. Neboda, s. f., nièce.

De la neboda K., que fo sa sor. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 115.

(chap. De la neboda de Carlos, que ere san germana.)

De la nièce de Charles, qui fut sa soeur. 

Car has ma neboda per moler. Philomena.

(chap. Ya que tú tens ma neboda per mullé, dona, esposa.) 

Car tu as ma nièce pour épouse.

De lor filhas et alcunas de lors nebodas. Leys d'amors, fol. 106. 

(chap. De les seues filles y algunes de les seues nebodes.)

De leurs filles et aucunes de leurs nièces.

CAT. Neboda. (chap. Neboda, nebodes; nebodeta, nebodetes.)

5. Bot, s. m., neveu.

Bot per nebot. Leys d'amors, fol. 121. 

(chap. Bot per nebot. Entre Beseit y Valderrobres está lo mas d' En Bot, lo pla d' En Bot o Plarembot : possiblemén apellit Nebot.)  

Neveu pour neveu.

6. Boda, s. f., nièce.

Maridar lor fillas e lur bodas e lur parentas.

(chap. Maridá : casá les seues filles y les seues nebodes y les seues parentes. Recordéu que en dialecte catalá los plurals eren en AS, parentas, y no parentes com en valensiá, chapurriau, asturiano.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 704.

Marier leurs filles et leurs nièces et leurs parentes.


Nequedonc, Nequedunc, conj., du lat. nequando, néanmoins, toutefois, cependant.

Deu hom aver charitat ab toz homes, ab los estrains e ab los privatz; nequedonc, per aquela charitat, no si deu hom pas flechezir de l' amor de Deu.

Mas, nequedunc, en alcuna maneira, no si sapcha esser trop grans.

Trad. de Bède, fol. 20 et 39.

On doit avoir charité avec tous les hommes, avec les étrangers et avec les familiers; néanmoins, pour cette charité, on ne se doit pas détourner de l'amour de Dieu.

Mais, néanmoins, en aucune manière, qu'il ne se sache pas être trop grand. 

ANC. FR. Li filz vesqui molt bonement 

En loyalté, et nequedent

Ainsi que riens ne volt despendre. 

Fables et cont. anc., t. II, p. 113. 

Et nequedent forment se tindrent. Roman de Rou, v. 7861.


Nervi, s. m., lat. nervus, nerf.

Conforta nervis atressi

L' erba qu' om nomna barbajol.

Brev. d'amor, fol. 50. 

Fortifie les nerfs également l'herbe qu'on nomme joubarbe.

Ops i auriatz ortiga

Qu' el nervi vos estendes.

Guillaume de Berguedan: Cansoneta. 

Vous y auriez besoin d' ortie qui vous étendît le nerf.

Contranhemen 

De nervis.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Contraction de nerfs.

ANC. CAT. Nervi. CAT. MOD. Nirvi. ESP. Nervio. PORT. IT. Nervo.

(chap. Nervi, nervis, ñervi, ñervis, nirvi, nirvis, ñirvi, ñirvis.)

2. Nervositat, s. f., lat. nervositatem, nervosité, vigueur.

Humes... par razo de lor nervositat. Eluc. de las propr., fol. 47.

Les épaules... par raison de leur nervosité.

CAT. Nirviositat. ESP. Nervositad, nerviositad (nervosidad). IT. Nervosità, nervositate, nervositade. (chap. Nerviosidat, ñerviosidat, nirviosidat, ñirviosidat.)

3. Nervios, adj., lat. nervosus, nerveux.

Manja carn cauda et ossosa, 

E lai on es plus nerviosa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Mange chair chaude et osseuse, et là où elle est plus nerveuse.

CAT. Nervios, nirvios. ESP. Nervioso. PORT. IT. Nervoso.

(chap. Nerviós, ñerviós, nirviós, ñirviós, nerviosos, ñerviosos, nirviosos, ñirviosos; nerviosa, ñerviosa, nirviosa, ñirviosa, nervioses, ñervioses, nirvioses, ñirvioses.)

4. Nervein, adj., nerveux.

Pes ac voutis, caus e nerveinz. Roman de Flamenca.

Eut les pieds bombés, creux et nerveux.


Net, Ned, Nede, adj., du lat. nitidus, net, propre.

En una bella boissa s met 

Per so c' ades estei plus net.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

En une belle boîte il se met pour ce que toujours il soit plus net.

Mes el bacin l' aigua neta. V. de S. Honorat.

(chap. Va ficá al bassí aigua neta : llimpia, clara, pura.)

Mit au bassin l'eau propre.

Fig. Dieus vol cor fin ab volontat neta.

Guillaume de Mur: D'un sirventes. 

Dieu veut coeur fidèle avec volonté pure. 

Benhaurat cel ab cor ned. Trad. du N.-Test., S. Matthieu, ch. 5.

(chap. Benaventurat aquell en cor net: puro, llimpio.)

Bienheureux celui avec coeur net.

Esser purs e netz de peccatz. V. et Vert., fol. 41. 

Être pur et net de péché.

Cel es nedes e lavaz que plaing los mals que a faiz. 

Trad. de Bède, fol. 51. 

Celui-là est propre et lavé qui plaint les maux qu'il a faits.

Netas obras fachas ab pura conciencia. V. et Vert., fol. 90. 

Œuvres nettes faites avec pure conscience.

En parlant des opérations de l'esprit et du style.

Segon que l' escriptura ditz 

Per rasos vivas e netas.

Brev. d'amor, fol. 44. 

Selon que l'écriture dit par raisons vives et nettes.

Bordos be pauzatz e netz de tot vici. Leys d'amors, fol. 149. 

Vers bien placé et net de tout vice. 

CAT. Net. ESP. Neto. PORT. Nedeo. IT. Netto. (chap. Net, nets, neta, netes : llimpio, llimpios, llimpia, llimpies; puro, puros, pura, pures; cla, clas, clara, clares.)

2. Nedesa, Neteza, s. f., du lat. nitiditas, netteté, propreté.

Soven se bain, 

Et ab nedesa se compain. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Souvent se baigne, et avec propreté va de compagnie.

Fig. Deu hom gardar castetat, so es neteza de cor e de cors.

V. et Vert., fol. 91.

On doit garder chasteté, c'est-à-dire netteté de coeur et de corps.

ANC. CAT. Nedeza. IT. Nettezza. (valencià: nedea. chap. Llimpiesa, llimpieses; puresa, pureses.)

3. Netejar, Neteyar, Nedejar, Nedeyar, v., du lat. nitidare, nettoyer, rendre propre, purifier.

Quar anc no 'l fes netejar.

G. Riquier: Tant m' es. 

Car oncques ne le fit nettoyer.

Francx yverns nos nedeya.

Marcabrus: Quan la. 

Franc hiver nous purifie.

Netejaras l' isla de tot cel caytivier. V. de S. Honorat. 

Tu nettoieras l'île de toute celle misère. 

Nedejatz lo velh levam. Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Purifiez le vieux levain. 

Fig. Illumenar e nedejar lo cor. V. et Vert., fol. 42. 

Illuminer et purifier le coeur. 

CAT. Netejar.

4. Netamen, Netamens, adv., nettement, proprement, purement.

Netamen l' estuiatz, 

Et en bel drap l' esvelopatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Proprement vous le serrez, et en beau drap l'enveloppez.

Bon es aver acampar, 

Qui far o pot netamens.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Il est bon d'amasser richesse, qui peut le faire purement.

CAT. Netament. IT. Nettamente.

5. Deneiar, v., nettoyer, purifier. (N. E. Por metátesis, nedeiar.)

Fig. Comensa a purgar son cor, e deneia sa conciencia.

V. et Vert., fol. 41. 

Commence à purger son coeur, et purifie sa conscience.


Neula, s. f., gaufre, oublie. 

Que hom fassa prezen 

A sos amics de neulas am pimen. 

Estas neulas deu hom caudas manjar. 

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur. 

Qu'on fasse présent à ses amis d' oublies avec piment.

Ces oublies on doit manger chaudes. 

CAT. Neula. (chap. Neula, oblea, neules, oblees; está la neula de missa : hostia que se consagre y la neula per al gelat de tall, com la Contessa.)


Neutri, adj., lat. neutrum, neutre. 

Neutris es aquel que non perte al un ni al autre.

Podetz las appellar neutras.

Gramm. provençale. 

Est neutre celui qui n' appartient à l'un ni à l'autre.

Vous pouvez les appeler neutres.

CAT. Neutre. ESP. PORT. IT. Neutro. 

(chap. Neutro, neutros; neutre, neutres; neutra, neutres.)

2. Neutral, adj., lat. neutralis, neutre. 

Tres significatios..., l' activa, la passiva, la neutrals. 

Leys d'amors, fol. 100. 

Trois significations..., l' active, la passive, la neutre.

CAT. ESP. PORT. Neutral. IT. Neutrale. (chap. Neutral, neutrals.)


Nichuar, s. m., nacelle, batelet.

Molins, nichuars, pescarias. Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 455. Moulins, nacelles, pêcheries.


Nicx, Neu, Nieu, s. f., lat. nix, neige.

Tot blancs aissi com es nics.

(chap. Tot blanc així com es la neu. // Blanc com la neu.)

Guillaume de Cabestaing: Ar vey. 

Tout blanc ainsi comme est neige.

Vol far dir que 'l rosa sia nicx.

Serveri de Girone: Cui bon.

Veut faire dire que la rose soit neige. 

Blanca com neus e flors d'espina.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Blanche comme neige et fleur d'épine. 

Soi pus freg que neu ni glas.

Folquet de Marseille: Senher Dieu. 

Je suis plus froid que neige et glace. 

En aissi m faitz fondre com nieu.

Guillaume de Berguedan: Lai on hom.

Par ainsi vous me faites fondre comme neige. 

ANC. FR. Ses cheveus esteient blancs com nief. 

Anc. trad. ms. de l' Apocalypse, Bibl. de l'Arsenal. 

Plus est blanche que noif. 

Richard de Semilli. Ess. sur la Mus., t. II, p. 214. 

CAT. Neu. ESP. Nieve. PORT. IT. Neve. (chap. Neu, neus; aon ña neu no hi aniguéu o anéu.)

2. Nevieyra, s. f., nappe de neige.

Una bergeira 

Lai vi, ab fresca color, 

Blanca cum nevieyra.

Joyeux de Toulouse: L'autr'ier. 

Une bergère je vis là, avec fraîche couleur, blanche comme nappe de neige.

(chap. Nevera, neveres; antigamén se conservabe la neu an estos pous, y se mesclabe en palla per a fé gel que durare mes tems. A Beseit estáe aon está lo polideportivo, lo frontón. Se li diu encara aixina an esta finca. Ara la nevera está a casa, pera refrescá, refrigerá, y hasta congelá los alimens.)

3. Nevenc, adj., neigeux, couvert de neige.

Quar es pres dels mons, es terra freia, nevenca e ploioza.

Eluc. de las propr., fol. 173.

Parce qu'elle est près des monts, elle est terre froide, neigeuse et pluvieuse.

4. Nevar, v., lat. nivere, neiger. 

Tant non nevet ni ploc.

P. Bremon Ricas Novas: En la mar. 

Tant il ne neiga ni plut.

Cum ades plova, ades grandine, ades neve. Eluc. de las propr., fol. 135.

Comme maintenant il pleuve, maintenant il grêle, maintenant il neige. CAT. ESP. PORT. Nevar. IT. Nevare. (chap. Nevá; se conjugue sol: neve, ha nevat, nevará; han dit que nevaríe y fa un sol que bade les roques; si nevare mes no ñauríen tans mosquits ni bichos; caurá una gran nevada, nevades; nevat, nevats, nevada, nevades; nevadeta, nevadetes)

Beceite, Beseit, nieve, nieves, nevar, nevada, nevando, nieva en Beceite, nieve en Beceite


Niel, Nieill, s. m., émail, ciselure.
Obra de niel pertraita.
Estug ac d'argent ab niell.
Roman de Flamenca. 
Oeuvre garnie d'émail. 
Eut étui d'argent avec émail. 
ESP. Niel (labor en hueco sobre metales preciosos, rellena con un esmalte negro hecho de plata y plomo fundidos con azufre.). IT. Niello.
2. Nielar, v., nieller, peindre en noir sur l' or ou l'argent, ciseler, émailler.
Pendant le moyen âge on employa dans ce sens les mots nigellatus, niellatus.
Anolo aureo nigelato valente sol quatuor. 
Test. Ermentrudis. Mabillon, Liturg. gall., p. 463. 
Part. pas. El punh tenc Autaclara am pons d'aur nielat.
Roman de Fierabras, v. 376. 
Au poing il tint Hauteclaire avec pommeau d'or ciselé.
ANC. FR. E vint espiées au pont d'or noielez. 
Affichiez s'est en estriers noelez. 
Roman de Garin. Du Cange, t. IV, col. 1184. 
Al nazel néélet. Roman de Horn, fol. 19.
Si estoit au col bien orlée 
D'une bende d'or néélée.
Roman de la Rose, v. 1068. 
ESP. Nielar. IT. Niellare.

Niela, s. f., lat. nigella, nielle, sorte de plante.
Grana de ruda 
E de niela polverada.
Deudes de Prades, Auz. cass. 
Graine de rue et de nielle pulvérisée. 
Niela abat lo froment. Trad. de Bède, fol. 44. 
La nielle abat le froment. 
CAT. Niella.
2. Nigella, s. f., lat. nigella, nielle, sorte de plante. 
Camomilla, mentastre,... nigella e semlans. Eluc. de las propr., fol. 82. Camomille, menthe sauvage,... nielle et semblables. 
ESP. Neguilla. PORT. IT. Nigella.

Neguilla

Nina, s. f., prunelle, pupille.
Termena a la nina o pupilla.
Eluc. de las propr., fol. 14. 
Finit à la prunelle ou pupille. 
CAT. Nina. ESP. Niña (pupila). (chap. Nina, nines del ull, pupila, pupiles; nina de drap : castellá muñeca de trapo; a Mallorca, nina, nines : chiqueta, chiquetes; nin, nins : chiquet, chiquets.)

Lexique roman; Felige – Profemnia

Nitor, s. f., lat. nitor, éclat, brillant. 
Per sa nitor et nedeza.
Draps que haio nitor, so es a dire resplendor.
Eluc. de las propr., fol. 193 et 267. 
Par son éclat et pureté. 
Draps qui aient brillant, c'est-à-dire lustre.
(chap. Brillantó, llustre, resplandó.)

Nitre, s. m., lat. nitrum, nitre. 
Nitre es peyra... transparent. Eluc. de las propr., fol. 190.
(chap. Lo nitre es pedra... transparenta o transparén.)
Le nitre est pierre... transparente.
Ab sal de nitre.
Deudes de Prades, Auz. cass. 
Avec sel de nitre. 
CAT. Nitre. ESP. PORT. IT. Nitro. (chap. Nitre, nitres. Nitrat, nitrats, per ejemple lo de potassio, conegut com abono 15-15-15.)

2. Nitrozitat, s. f., nitrosité, acidité. 
Per salseza et nitrozitat mundifico l'estomach. 
Eluc. de las propr., fol. 270.
Par salure et acidité ils nétoient l'estomac.
IT. Nitrosità, nitrositate, nitrositade. (chap. Nitrosidat: assidés, agró de estómec; ardó, ardós del essófago.)
3. Nitros, adj., lat. nitrosus, nitreux. 
Alcunas liquors... cum ayga nitrosa. Eluc. de las propr., fol. 272. 
Aucunes liqueurs... comme eau nitreuse.
CAT. Nitros. ESP. PORT. IT. Nitroso. 
(chap. ássit nitrós, assits nitrosos, dissolusió nitrosa, dissolusions nitroses.)

Niu, Nieu, Nis, Ni, s. m., lat. nidus, nid.
C' ades iesca del niu.
Deudes de Prades, Auz. cass. 
Qui sorte maintenant du nid.
Fai son nis en albre. Naturas d'alcus auzels.
(chap. Fa son niu al abre o albre o arbre, abres, albres, arbres.)
Fait son nid en arbre.
Coma si nos ardiam un nieu de formitz. Liv. de Sydrac, fol. 72.
(chap. Com si natros cremabem un niu de formigues : formigué.)
Comme si nous brûlions un nid de fourmis.
- Par extension.
Tigre... un dels cadels... port' al ni. Eluc. de las propr., fol. 260. 
Le tigre... un des petits... porte au nid.
CAT. Niu. ESP. Nido. PORT. Ninho. IT. Nido, Nidio. 
(chap. Niu, nius, niuet, niuets; follanius : que fa malbé lo niu, la pollada. Follá en este cas signifique espentolá, fé malbé, destruí, robá los ous. Cagarniu : lo mes menut o menos desarrollat dels fills; per extensió: home menut.)
2. Nizaic, Niaic, adj., niais, du nid.
Destrianza d'auzel nizaic e de ramenc.
Niaicx es sel c' om a noirit
Des c' om lo pres del ni petit.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Distinction d'oiseau niais et de branchier.
Niais est celui qu'on a nourri dès qu'on le prit petit au nid.
3. Nidificacio, s. f., confection, construction des nids.
Es temps de nidificacio. Eluc. de las propr., fol. 128. 
C'est le temps de la construction des nids.
(chap. ESP. Nidificación. Chap. Nidificassió, nidificassions : construcsió del niu : fé lo niu.)

Lo niu, oronetes, orenetes, golondrina, golondrinas

4. Nidificar, v., lat. nidificare, faire, construire nid.
Nidifico... els boyshos. 
Cigne... pres aygas nidifica.
Eluc. de las propr., fol. 139 et 145. 
Font nids... dans les buissons.
Le cygne... près des eaux fait nid. 
ESP. PORT. Nidificar. IT. Nidificare. (chap. Nidificá : fé lo niu: nidifico, nidifiques, nidifique, nidifiquem o nidificam, nidifiquéu o nidificáu, nidifiquen; nidificat, nidificats, nidificada, nidificades.)

Noble, adj., lat. nobilis, noble, illustre, distingué, renommé. 
Quar era la plus nobla persona, 
Per dreg dever, que d' est lenguatge fos. 
G. Riquier: Ples de tristor. 
Car il était la plus noble personne, par droit devoir, qui fut de ce langage.
Tot en aissi ma dompna nobla e pura 
Me li' e m lassa e m pren. 
Pierre de Cols d'Aorlac: Si quo 'l solelhs. 
Tout par ainsi ma dame noble et pure me lie et m'enlace et me prend.
Fig. Si quo 'l solelhs, nobles per gran clardat, 
On plus aut es, gieta mais de calor. 
Pierre de Cols d'Aorlac: Si quo 'l solelhs. 
Ainsi comme le soleil, renommé par grande clarté, où plus haut il est, plus il répand de chaleur.
Mantener 
Nobles cors e sens e saber.
(chap. Mantindre cos noble y señ y sabé : sabiduría.)
P. Vidal: Abril issic. 
Maintenir nobles coeurs et sens et savoir. 
Magnificencia, so es far nobles fagz e noblas obras. V. et Vert., fol. 64.
Magnificence, c'est faire nobles faits et nobles œuvres.
CAT. ESP. Noble. PORT. Nobre. IT. Nobile. (chap. Noble, nobles.)
- Sorte de monnaie.
Nobles de la rosa que liegon Eduardus.
Nobles de la nau, que fes lo rey d' Ingleterra.
Tarif des Monnaies en provençal. 
Nobles à la rose auxquels ils lisent Eduardus. 
Nobles au navire, que fit le roi d'Angleterre.
2. Sobrenoble, adj., sur-noble. 
Pieytz... (soarenoble) sobrenoble membre es.
Eluc. de las propr., fol. 50. 
(Poitrine) ... est sur-noble membre.
3. Noblament, Noblamen, adv., noblement.
Noblament la saluda. La nobla Leyczon. 
Noblement la salue.
Sabo be e noblamen dictar. Leys d'amors, fol. 63.
Savent bien et noblement composer.
CAT. Noblement. ESP. Noblemente. PORT. Nobremente. IT. Nobilmente, nobilemente. (chap. Noblemen, en noblesa, de forma noble.)
(N. E. “5. En los cels ha .ij. corones qui son majors e pus nobles que totes les altres qui son en los sants de gloria: la una es de nostre Senyor Jhesu Christ, e laltra es de nostra dona Sancta María. On, con son fill hac coronada nostra dona, e nostra dona viu son fill coronat tan noblament e viu la nobilitat de la corona on son fill la hac coronada, lo goig de nostra dona fo egual a la corona. On, con sia ten gran la gloria dels sants de paradís, veges con gran fo lo goig de nostra dona.” Ramón Lull.)
4. Nobleza, Noblessa, s. f., noblesse, distinction, grandeur. 
Veraya nobleza ven ad home de cor franc. V. et Vert., fol. 33.
(chap. Verdadera noblesa ve a home de cor franc.)
Véritable noblesse vient à homme de coeur franc.
Pregam la vostra noblessa aissi c' om prega son seinher. Philomena.
Nous prions la votre grandeur ainsi comme on prie son seigneur.
CAT. Noblesa. ESP. Nobleza. PORT. Nobreza. ANC. IT. Nobilezza.
(chap. Noblesa, nobleses. En llengua valensiana: noblea.)
5. Nobilitat, Nobletat, s. f., lat. nobilitatem, noblesse. 
Per so car ieu ti vey de gran nobilitat. Roman de Fierabras, v. 1403. Parce que je te vois de grande noblesse.
Semenat es en no nobletat. 
Trad. de la 1.re Épître de S. Paul aux Corinthiens. 
Est semé en non noblesse.
ANC. FR. Pur ço vinc çà servir vostre nobilited. Roman de Horn, fol. 17. IT. Nobilità, nobilitate, nobilitade.
6. Nobilitar, v., lat. nobilitare, ennoblir, illustrer.
Per sa doctrina la nobilitec. Eluc. de las propr., fol. 163. 
Par sa doctrine l'ennoblit. 
Part. pas. Anima... a la ymagena de Dieus formada, de sa semlansa nobilitata.
Meravelhozes es que tant sia nobilitada. Eluc. de las propr., fol. 13 et 64.
L'âme... à l'image de Dieu formée, de sa ressemblance ennoblie.
Il est merveilleux, qu'elle soit tant ennoblie.
IT. Nobilitare. (chap. Ennoblí : fé noble, ilustrá : fé ilustre.)
7. Nobleiar, v., briller, éclater. 
Substantif. Al nobleiar
Del dous esgard.
G. Pierre de Cazals: Ab lo. 
Au briller du doux regard. 
ANC. FR. E de parole se nobloie. Marie de France, t. II, p. 357.
8. Noblezir, v., ennoblir, s'ennoblir, s'illustrer.
Se entendon e noblezir e muntar en autas honors et en grans dignitatz.
V. et Vert., fol. 9. 
S'attachent à s'ennoblir et monter en hauts honneurs et en grandes dignités.
9. Anoblesir, v., anoblir. 
Part. pas. Lo dih heretatge deu esser anoblesit. 
Preuves de la maison de Turenne, 1404.
Ledit héritage doit être anobli.
ANC. CAT. Annoblir. IT. Annobilire.
10. Enoblezir, v., anoblir, ennoblir, honorer, illustrer, glorifier. 
Aysso es la veraya nobleza de que Dieus nos enoblezis.
V. et Vert., fol. 33-34. 
Ceci est la véritable noblesse de quoi Dieu nous anoblit.
CAT. Ennoblir. ESP. Ennoblecer. PORT. Ennobrecer. 
(chap. Ennoblí, ennoblís: (yo me) ennoblixco, ennoblixes, ennoblix, ennoblim, ennobliu, ennoblixen; ennoblit, ennoblits, ennoblida, ennoblides.)