Mostrando las entradas para la consulta Jesús ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Jesús ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

4. 4. Arribe Paulina. Casamén dels pares.

Capítul IV.

Arribe Paulina. Casamén dels pares.


Un reparo estic veén que ficarán alguns an esta ilustríssima historia o biografía (no pintoresca per Deu, que maldita sigue tota la turba de faramalles pintoresques de la nostra edat, pos hasta lo radé sacramén de la Iglesia en los seus ministeris mos donarán al fin pintorescos); dic que un reparo, si caben an este llibre, estic temén que me ficon, y lo vull satisfé pera traure dimes y diretes.

Los pareixerá an alguns que Pedro Saputo trobáe mol dóssil y afable al majo sexo. An aixó no contestaré yo per sé part apassionada; sino que vull que conteston per mí les dones de esta era, que són les mateixes de entonses, pero en una mica mes de recato, y hasta de virtut si me apuren; verdadé recato digne y verdadera virtut; pos sén mes libres pera dixás parlá y tratá per los homens, no les vech mes desenvoltes. Perque es de sabé, que an aquell tems aixó de les visites y tertulies no se usabe tan y ñabíe mes etiqueta; y sobre tot moltes reixes, baranes y celossíes, mol tancamén, moltes ames, y poc vore lo carré. Per tan, les donselles se criaben mes temoriques y fluixotes; y los joves teníen que tornás bruixots pera tratá los seus amors en elles. Pero en cambi, perque an este món no ña cosa que no ne tingue (si no, se moriríe de rabia) contra les ames, les reixes, y lo retiro, estáen les terseres, les Celestines y casamentés, los jardins y los galanteos, festechos admitits; y potsé les mateixes ames servíen al ofissi. Y contra mes apretaben a les sagales mes arriesgades, eren les ocasions mes fortes, buscanles en tot lo perill y seguera de les passions, cuan se enamoraben de un home que creíen de confiansa (¡y lo amor los fa creure tots!), entreganse al seu sol honor y paraula. ¿De qué es caussa la privassió? Del exés al us de la libertat cuan se logre, y dels objectes dels que mo se prive. Pos ara que se aplico lo lectó lo refrán, y miro si lo que ha lligit an este llibre es o no conforme an ell y a la verdat de la experiensia.

Ademes de aixó se ha de tindre presén que Pedro Saputo ere mol galán, mol grassiós y seductó, amable, discreto y ben parlat. ¿Y no se pot creure tan favor a les dones? ¡A que sí, per la meua vida! 

Sin embargo, no va abusá, com se veu a diverses ocasions a les que tot se li va oferí vensut y a la má. ¿Quede satisfet lo reparo? 

Pos anem cap abán.

En efecte, la que va arribá (com anaba dién) ere Paulina, que portáe un gran susto y molta temó. Sense mes acompañamén que un criat agüelet de casa seua se va posá en camí apenes va ressibí la esquela. Y va di a la seua amiga al saludás al peu de la escala: 

- Disme lo que ña, perque estic destronada, no fach mes que imaginá desgrassies tot lo camí, y cuan hay arribat, només vore la casa me ha donat un salt al cor y me sen eixirá per la boca. 

- No tan, no tan, va contestá Juanita; assosségat; lo que ña es que ahí dins está lo nostre amic Pedro Saputo; pero ¡Deu meu! ¡Cuan te u diga! Y en aixó van acabá de pujá y van entrá a un cuarto. 

- No me faigues patí, va di Paulina, perque ving plena de confussió y desventura. 

- T'hay dit que t'assossegos, va contestá Juanita; res de lo que penses; no es aixó lo que passe. ¡Jesús, qué coses!, Estic abalotada, no sé lo que me dic ni lo que me fach; se ha destapat, que es germá meu.

- ¡Germá teu?, va di Paulina mol sofocada. 

- No així a seques germá meu, va continuá Juanita, sino del meu home, que es lo mateix; es fill de mon sogre; fill del meu sogre, sí; ¿qué te pareix? ¡Y no habé caigut natres may en lo paregut! Perque ya vorás, s'assemellen mol. ¡Qué segues ham estat! (y li va contá la historia del seu sogre). Acabats los pasmos y admirassions van entrá al cuarto, y se va aumentá en la arribada de Paulina la satisfacsió de aquell día.

S'en va aná al día siguién perque habíe de torná en lo seu home. 

Lo pare va torná a cridá als seus fills y los va di cóm pensabe portá a casa a la seua nova y primera dona, cumplín en les leys en cuan a les formalidats públiques y usos de la Iglesia: que a Pedro, com lo fill segón, li destinabe los bens libres y alguns dinés pera fundá una casa; y que sense aguardá mes, si los pareixíe be, teníe determinat aná en Pedro Saputo a Almudévar a vore a la seua siñora. Tot va pareixe be als fills; y Pedro li va di que la fortuna li habíe sigut favorable, pos per los camins que va recorre durán la seua vida habíe fet aplec de un caudal de deu a dotse mil escuts; y que per lo tan no ñabíe per qué desmembrá o disminuí notablemen lo patrimoni. 

- Aixó, va contestá son pare, no u deus a ningú, y yo ting obligassions que cumplí en tú. Prou los quedará a tons germans. 

Y com dius que no se ha de avisá a ta mare, perque may has tingut eixa costum, anem a vórela que es lo mes urgén.

Van aná cap allá procurán arribá a Almudévar entre dos llums. 

La mare al sentí caballs a la porta va baixá com acostumabe a ressibí a son fill sense dudá de que fore ell en algún amic. 

La va saludá y ella va abrassá a son fill Pedro Saputo, y demanán un cresol per al criat dels caballs va pujá en sa mare de la má, y detrás seguíe lo nou huésped sense di res después de habela saludat mol ligeramen a la primera vista. Cuan ya estáen a dal van entrá en una llinterneta al cuarto, y eixecán Pedro Saputo la llum entre los dos, va di a sa mare:

- Miréu, siñora mare, an este caballé. Habíe procurat don Alfonso vestí un traje lo mes paregut al que portáe cuan va está allí y se va casá en ella; y ella lo mirae, y pareixíe que rebuscabe a la seua memoria, y lo anáe reconeixén; y al advertí don Alfonso que lo teníe casi del tot reconegut, per la alterasió que se notabe al seu semblán, va di:

- Sí, soc yo; y lo va acabá de coneixe, y va caure desmayada, aguantanla son fill y ajudanli don Alfonso. La van fe torná en sí, li van fe beure una mica de aigua; y li va di Pedro Saputo: 

- Sereneutos, siñora mare; don Alfonso López de Lúsera, mon pare y siñó, ve a acabá en la vostra llarga pena y esperansa.

- Sí, siñora, va continuá don Alfonso; yo soc lo que se va casá en vosté an este mateix cuarto; que al final hay pogut cumplí lo meu dessich de abrassá al meu fill Pedro y a vosté después de tan tems. Mes desplay tos contará lo vostre fill y lo meu, pos li hay contat la historia, y yo to la repetiré de bon gust les vegades que vullgáu, cóm me ha sigut impossible hasta ara mostratos y acreditatos que no tos vach engañá. Serenautos, per Deu; miréu que som lo vostre home y lo vostre fill.

A tot aixó res responíe la infelís, embargada del goch que habíe inundat lo seu pit. Y temén lo fill algún mal acsidén li va fé beure un gotet de aiguardén de gitám y la va distraure dién: 

- Au, agarréu la má del meu siñó pare. Y no olvidéu que ham vingut famolengs y esperam un bon sopá. Va incliná una miqueta lo cap de sa mare, y después de apretá la má al seu home, se va aventá als brassos del fill plorán y gemegán en gran ímpetu com si fore la radera hora de la seua vida. Se van alegrá los dos de que així rompeguere, pos habíe vensut la opressió traénla del pit en aquells gañols y ploreres. La van torná a sentá mes aliviada, y eixecán lo cap pera mirá a don Alfonso va di: 

- ¡Vintissing añs!, y va torná a plorá.

- Mol be, mol be, va di Pedro Saputo; desahogo la vostra pena.

- ¡Vintissing añs!, va torná a exclamá: ¡Ay, don Alfonso, que ni lo nom me vau di! - Pero vivim los tres, va contestá lo fill; donéu grassies a Deu, que mos ham trobat y conegut. Y per ara, yo com a fill, tos rogo, pares y siñós meus, que s'aturon les llágrimes y los records, y les queixes per cariñoses que siguen, perque tems tos quede per an elles.

Se van aná serenán de mica en mica, y don Alfonso va quedá mol pagat de vore aquella pobre y humilde pupila de atre tems en un estat de tan decoro. Lo cuarto, encara que lo mateix aon va está, pareixíe de una persona prinsipal per los mobles y les pintures que lo adornaben; de modo que no li penaríe que estaren presens son fill mes gran y Juanita.

Als dos díes sen van aná pare y fill cap a Huesca y van torná en los despachos de la curia eclesiástica, si be entonses no eren estes diligensies de tan escrúpol com ara, ni tampoc reñíen los ordinaris per si la novia o lo novio són teus o meus. Se va selebrá formalmén lo casori, y lo segón día per la tarde se van presentá de repén Juanita y lo seu home y van volé vore als pares a la seua casa de Almudévar, y van aumentá la alegría de tots. Juanita se va fé mol amiga de Eulalia, y a Rosa la abrassabe en tot lo cariño de germana. Van torná als tres díes pera prepará lo ressibimén.

Una semana después los van seguí los pares en Pedro Saputo, emportanse pera uns díes a Rosa, y quedanse Eulalia huérfana de amors y cariños y mol trista. Los va acompañá tot lo poble a la ixida, y no parabe en vivas y ademans de jubileu de doná la enhorabona a la virtuosa y de tans modos dichosa pupila, que al fin recobrabe la seua honra y se vée eixecada a la clase de siñora, casanse en tan noble caballé. Don Alfonso veíe en una satisfacsió inexplicable aquell amor que lo poble manifestabe a la seua dona y fill, y se omplíe de consol, agraín tan favor en paraules mol corteses y afectuoses. Avisats Juanita y lo fill mes gran del día y hora a la que arribáen, habíe disposat aquella un ressibimén digne de la seua discressió y tampoc va faltá Paulina an esta ocasió tan solemne.

Descriure la alegría y gloria de aquella casa es impossible; tantes y tals eren les persones que se van ajuntá, y per tans y tals casos de fortuna se reuníen y formaben una sola familia. Lo segón día a la velada va volé Pedro Saputo donáls un bon rato, y mostrá a son pare lo que sabíe fé en la música. Va pendre lo violín, y va di: 

- Historia de ma mare; la seua vida abans de vore a mon pare. Y va tocá en estil mol sensillet la seua vida y faenes, la seua natural alegría, lo seu constán propósit de no casás dién que no a tots los pretendens. Después va di: visita de un caballé... lo meu siñó pare: Va vindre después la seua aflicsió creénse burlada, y lo que va portá al seu naiximén. Y per no allargás se va casá fen plorá un atra vegada a son pare, y a la mateixa mare de tendresa, cuan va di: la escena del cuarto. An esta se va entretindre mes perque va volé expresáu tot. Y va concluí en la arribada y ressibimén de la vespra, que ya van entendre milló los atres oyens.

Assombrat se va quedá son pare de vore tanta habilidat, tan sublimes idees y frases tan patétiques; un llenguache, en fin, complet per mich dels tonos y la forma dels sonidos (si així se pot di), en la armonía y expresió tan perfecta de les passions y dels afectes. Y com sabíe que ningú lay habíe amostrat, lo miráe y no s'acababe de creure lo que veíe; y als demés, encara que en menos inteligensia, los passáe lo mateix. Rosa, la inossén Rosa, estáe elevada sentín aquella música, sol sentíe en lo oít y en lo cor. 

Tots van repará en ella; y no va dixá Paulina de sembrá algo de sissaña, pos va di en veu baixa a Juanita: 

- Ara sí que vech que van acabá los nostres amors. Ixa guapa y amable chiqueta, potsé sense advertíu, está enamorada del que cride germá. ¿Veus que no mire mes que sempre an ell, que en la vista seguix tots los seus movimens, y si ell sen va a un atre puesto, no s'assossegue? ¡Qué candorosa! ¡Qué pura! ¡Qué encantadora! ¡Pero qué apassionada está la pobreta!

- Pos encara ña un atra a Almudévar, va contestá Juanita, mes capás que esta de guañamos lo joc si pera jugá estiguera; perque esta sol está enamorada, pero aquella enamore y domine. Yo los díes que vach está allá volía a les dos, pero l'atra me va afissioná al seu trate de modo que si no la tenía en mí me pareixíe que tot me faltabe.

Un mes van tindre allí an esta donosíssima chiqueta, sense que ella pensare casi en Almudévar; pero va vindre son pare a buscala perque sa mare estáe prop de parí, y l'atra germana que teníe no ere capás de goberná la casa. Va plorá la infelís al vore que marcharíe, y ningú se extrañabe perque sabíen lo que volíe a Pedro Saputo y a sa mare; ni ella tampoc se reprimíe ni dissimulabe. Va di per fin ya una mica menos destronada: 

- Yo pensaba que estaba a casa meua.

- Pos a casa teua estás, li van di tots; sí, sí, a casa teua y en la teua familia.

- Pos ne ting dos, va contestá ella, en molta grassia, y ara me nessessiten a l'atra.

- Be, filla, be, va di don Alfonso.

Y Juanita va corre y la va abrassá en mol afecte. Pero Pedro Saputo, que sabíe milló que ningú la verdadera causa de les seues llágrimes, se va eixecá y va di: - Mira si eres de esta casa y familia, que pera que no te separos del tot de ella, o cregues que n'arrastres una part en tú, t'acompañaré yo hasta Almudévar. ¡Oh, quina satisfacsió li va doná la notissia! Se va arrebolá la seua alma, y va bañá lo seu semblán de una lluentó que la va ficá mes hermosa, fée mol mes goch. La va acompañá en efecte, y se va aturá allá vuit díes.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 12. Camine cap al final la vida de la tuna.

Capítul XII.

Camine cap al final la vida de la tuna.


Mol podem sentí, lectó amán, que an aquell tems no se faigueren aná los taquígrafos, eixos que escriuen tan depressa com se parle, pera que algú haguere escrit los sermons dels nostres dos predicadós, pos així hagueren arribat a natros y podríem jusgá lo gust de aquelles persones, y si teníen raó o no de riure tan; perque a uns tems tenen grassia unes coses y a datres no. Be que dites per Pedro Saputo, ¿quina no la tindríe? Yo sol per la tradissió de casa de Morfina hay pogut averiguá, que al primé sermó va tocá entre atres estos puns tan serios: si una dona coixa pot sé grassiosa, si pot pareixe be una torta; y si una cheposa o geperudeta pot tindre bon genio; y quina de les tres pot envidiá la sort a les atres.

Al segón sermó diuen que va parlá dels pensamens de la dona als estats de cuñada, de nora y de sogra; lo seu assunto me pareix que no va pugué desempeñá be per sé tan sagal, y requerí de mes edat y mes experiensia. Pero com mu han venut u veng yo; lo lectó cregue lo que vullgue; y continuem.

No habíen fet encara la mitat del plan que habíen cavilat, perque les seues habilidats eren tantes, y tan lo seu comedimén y bona criansa, que no visitaben poble que pera anassen d'allí no hagueren de reñí, o per lo menos está de mala cara en los huéspeds, y alguna vegá hasta en los parroquians. Los bufáe en aixó lo ven mol favorable y l' estat prosperabe. Y com se arrimáe lo tems dels estudis, van tratá de torná cap a la Universidat, passán si ñabíe puesto per casa de sons pares als que volíen vore abans de tornás a pedre a les escoles.

garabato, escoles, colegio, Valjunquera, a tope

Van tindre consell pera acordá lo que teníen que fé, y van deliberá no entretindres. Se va proposá la cuestió de si visitaríen lo poble de don Severo; y encara que féen volta algunes legües van acordá anáy, y van empendre lo itinerari, mol al gust de Pedro Saputo que, sin embargo, va dixá la ressolusió als compañs, no resservanse mes que lo determiná lo día y pun de la separassió. Van examiná la caixa de la plega, y estáe mes rica de lo que pensaben, com que se van repartí sen trenta y sis libres jaqueses cada un, habén trobat persones encara mes generoses que don Severo. Los va di Pedro Saputo que encara que no ere de casa rica, no nessessitáen aquella miseria, y que lo mes nessessitat la prenguere. No u entens, li va contestá un de ells; eixes perres són lo mes cariñós que tindrás a la teua vida. Empórtateles, que yo sé que ha de sé lo radé que gastos, y que es capás de fetos avaro per lo apego que tindrá a la casa y a la teua burchaca.

Aquell mateix día pel matí los va di Pedro Saputo al camí que no volíe dixáls sense probás al violín y la vihuela, dos instrumens als que portáe molta ventaja als estudians. Los habíe millorat mol la orquesta desde un prinsipi enseñán al de la pandereta a tocá los platillos, lo baix continuo, los fortes y los pianos, y atres coses que ell habíe adeprés del mestre Vivangüés. Tamé als del violín y de la viola va doná mol bones llissons ; pero no habíe vullgut tocá may perque no fée falta la seua habilidat espessial. Y agarrán lo violín, y desvianse una mica del camí per un barrang, va amostrá als seus admirats compañs un primor que may habíen vist a datre; y no va sé menos en la viola.

Al fes fosc van arribá al poble de Morfina; y al passá los primés passajes van sentí un soroll de espases.

- Venga, anem, va di Pedro Saputo. Van aná y van topetá en dos caballés soldats que reñíen en tal furia, que no reparaben en los que teníen ya al costat. Va pendre Pedro Saputo a un compañ la gayata, perque dos de ells ne portáen; y arrimanse als luchadós va di: 

- Siñós, per lo honor del hábit que porten los rogo que suspenguen la riña un momén. La van suspendre a les seues paraules, y mes al vores allí sing homens tan majetons; y va continuá: Vostres mersés riñen mol mal al orden, pos la seua valentía los ha portat a reñí com les fieres, vull di, de nit, sense testigos del seu valor, ni juches de justissia. Yo soc home de lletres, pero enteng les leys del duelo; y per les sircunstansies que hay dit declaro ilegal y nulo este campo. Creéume, siñós, lo honor de caballés tos prohibix continuá y tos mane condená lo que hau fet. Pero si no vullguereu envainá, lo que se mostro ressistén, que also un atra vegada la espasa, vingue a mí un atra y en mí se les vorá; ell luchará per ferossidat, y yo en defensa de la ley y de la justissia.

- Yo no puc sedí perque soc lo retat.

- Sedixco per ara, va di l’atre, per respecte an este siñó llissensiat, y perque les seues paraules me han convensut. Demá mos vorem. 

- Los rogo, pos, als dos, va di Pedro Saputo, que entréu en natres an este poble.

Van entrá tranquilamen en ells, y de pas los van contá aquells rivals que la riña ere per quí habíe de serví a una hermosura que a cap dels dos volíe, pos si al un li fée desaire, al atre no li donáe may la cara mostranse importunada dels seus obsequios. Sen va enriure entonses Pedro Saputo y va di: 

- Pos siñós, si tampoc lo guañadó habíe de sé admitit, ¿a qué ve esta riña?

- Ve, va di un de ells, a que cada un volem aná a casa seua y que no hi vaigue l’atre; perque es tal la bellesa de la donsella, que a cada un ofén que la miron atres ulls ni la séntiguen parlá uns atres oíts. 

- Ells es, siñó llissensiat, pera que u sapiguéu, un sol mil vegades mes hermós que lo del sel; una lluna mil vegades mes serena que eixa que se llevante; una estrella o un estrel que oscurix a totes les demés; un ángel de soberanía y de gloria, com no se va vore may a la terra, y es impossible que ne formo un atre igual la naturalesa. 

Va riure tamé Pedro Saputo de estes alabanses, y del tono y forsa en que les díe lo soldat, y no va dudá que aquell sol, aquella lluna, aquella estrella, aquell ángel ere Morfina. Pero va callá, perque entraben ya al poble, y los soldats sen van aná al seu hostal y los estudians a la fonda de la Cinta.

Ñabíe allí una bandera o compañía de soldats fée vuit díes, y ya per naixó, ya perque de totes maneres no volíen fé parada de la seua orquesta, van entrá mol silensiosos. Pero los van coneixe, y abans de sená ya teníen un motín al carré, y van ressibí un recado de don Severo, que no li tragueren la satisfacsió de portáls a casa seua. No van coneixe a Saputo hasta que va parlá, perque estáe torradet pel sol, com los de La Torre del Compte, mes prim y estirat, y mes home tamé, en bigotet y perilla, que a la moda dels estudians mes romantics com Bécquer s'habíe dixat. La roba que portáe ere un atra, per la caló se va fé una roba mes ligereta y tamé mol mes airosa. Va dudá la mateixa Morfina que tan ben retratat lo teníe al cor y tan presén a la memoria. Don Severo y lo huésped van convindre que los dos que habíen vingut allí soparíen a casa del primé, y los atres a la del segón, y dormiríen tots aon van dormí  l'atra vegada.

¡Quina satisfacsió pera Morfina! ¡Quina gloria pera Pedro Saputo! Se trobáe entonses a casa un germá de ella mes gran de edat, y se va alegrá mol de vore als estudians de qui tan habíe sentit y estáe aussén cuan van está a escomensamens de l'estiu. Inmediatamen se va parlá de ball; pero Pedro Saputo enrecordanse dels soldats li va di que per serta causa que per entonses ere secreta, encara que fora de casa, no podríe ñabé ball sino sol velada de música. Y al poble se li va fé entendre que no se obriríe la porta, que se dixaríe entrá només a les persones convidades. Se van presentá entre elles, un detrás de l'atre, los dos caballés soldats de la riña. Y ¡quina va sé la seua sorpresa cuan van vore a Morfina mol amable y arrimadeta al llissensiat del seu duelo! ¡Y vore a don Severo tratál en familiaridat y confiansa! Se van avergoñí, van callá, van respetá lo que veíen y no enteníen, y se van fé amics declarán a Pedro Saputo que estáe determinada la competensia en retirás los dos de aon tan bon puesto ocupaben atres seguramén mes dignes: sen aniríen al cap de tres díes.

Al passá del minjadó al estrado, y arribán a la porta, va fé Pedro Saputo a don Severo una seña; y quedanse allí en los seus compañs que ya habíen arribat, los va aná avián un per un com a barrons o ninots hasta mes allá de la mitat de la sala. Acsió que van vore los ofissials y la mayoría dels convidats, y tots se van quedá muts de assombro. Lo germá de Morfina va fé extrems de admirassió, y va di acalorat:

- Pos siñó, si no u haguera vist no mu creuría, y al que u osare afirmá, li haguera dit que mentíe. Sen van enriure tots mol; y la mare exclamabe:

- Jesús, eixe mosso sirá de asser templat.

Entonses Pedro Saputo va torná a la porta en los seus compañs, y están prop de les cadires caballés y siñores, va torná a aviáls del mateix modo, pero mol mes tros; y com lo tuno que anáe lo radé se movíe en molta grassia y extravagansia, va ñabé un gran palmoteo. 

- Ara ya mu crec, va di don Vicente; sense duda estos siñós llissensiats tenen ales secretes; a vore, agarreume a mí, don Paquito, que no sé volá. Lo va agarrá, y al eixecál pera aventál, veénse portá com una ploma, va di: ¡prou, prou!, me dono per satisfet. Y giranse a mirál, li va tocá y paupá los brassos per si eren de la materia que habíe dit sa mare.

Passat este bon rato se va fé silensio, va agarrá Pedro Saputo lo violín descansán abans una mica pera calmá la agitassió del esfors que habíe fet, y previnguda Morfina desde abans de sená, que al seu obsequio y per an ella tocaríen aquell día lo violín per primera vegada en tota la expedissió, y que tot lo que tocare se dirigíe al seu amor, o mes be, que siríe la historia dels seus amors, distinguín les parts prinsipals, com la primera vegada que se van vore, la seua charrada la nit que se van entendre, la despedida, la pena en que ella va quedá cuan ell sen va aná, y la alegría de la nova visita. 

¡Oh, cóm va entendre ella lo llenguache de aquella música tan expresiva! Sense pensá y transportada va plorá de pena al sentí la despedida, y va torná al mateix sentimén cuan va expresá lo doló de cuan lo va vore anassen y ella se va retirá al seu cuarto. Los demés de la sala sentíen tamé, y algún rato pareixíe un velatori del silensio que ñabíe mentres escoltaben. Va pendre después la vihuela, y va tocá algunes sonates que ell se habíe inventat. Pero después, y donán tems a que se desahogaren los aplaussos y admirassió que va exitá la seua may vista habilidat, van agarrá los instrumens los seus compañs, ell va abandoná la orquesta, se va ficá a roda y se va passá la velada.

Volíen los estudians despedís aquella nit, pero no va admetre don Severo la despedida, y mol menos don Vicente, y se van doná les bones nits hasta demá.

Encara no pensaben ells en eixí de casa, encara casi en eixecás pel matinet, que ya estáe allí don Vicente, y los va rogá y suplicá tan insistenmen que no sen anigueren aquell día, y van tindre que claudicá. No los va pená a cap de ells, y menos a Pedro Saputo, com se supose. En este motiu van fé un mosset pera amorsá, perque lo huésped no va volé sedí lo obsequi de la fartanera a michdía. Y per la nit van prepará lo ball a casa de don Severo per doná gust a don Vicente, que lo volíe pera obsequiá a una jove a qui servíe.

Qui va guañá en tot aixó va sé Pedro Saputo, pos va tindre ocasió de parlá en Morfina y acabá de guañássela si algo faltabe, va sopá al seu costat, va ballá en ella y res li va quedá per dessichá pera la seua satisfacsió. Una criada li va contá lo que habíe sentit di al seu siñó parlán en la siñora: 

- Si este mosso fore ben naixcut com pareix, encara que tingue poc, li haurem de doná la filla; perque, ¿has reparat que ella lo mire en bons ulls? Baixet y en discressió va di aixó don Severo, no creíe que ningú lo estáe sentín; pero lo va sentí la dimonieta de la criada, a qui les albrissies li van valé dos escuts de plata. ¡En bons ulls, díe! Algo mes ere; sí, algo mes, patriota don Severo.

Per fin se van despedí ya al mateix ball, y matinán en son demá sen van aná de aquell poble aon a tots los pareixíe que estáen entre los seus o a una isla encantada.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 7. Se descubrix a les monges.

Capítul VII.

Se descubrix a les monges.

Héctor Moret Coso se descubrix a les monges.

Al cap de poc mes de dos mesos li va pareixe que lo bigot se li anáe espessín, y va di a les seues dos enamorades novissies, que ere ya tems de pensá en lo que teníen que fé. Perque si ella (ell) se quedabe home com portáe trassa de séu per lo que li quedáe de vida, allí no podíe está; y si les mares u sabíen, ñauríe una gran tronada de escándol y aspavens.

- Pos si tú ten vas, li van contestá, mos morirem les dos de pena. 

- Calléu, va di ell, que ya ne cavilaré yo alguna pera que ton aniguéu tamé vatres dos y mos veigam les tres fora de esta presó, y mos amem y busquem y tratem en libertat y gust.

¿Qué, no voléu torná a les vostres cases y al estat libre que teníeu?

- Sí, sí, van di les dos mol contentes; ¿pero cóm u farem? 

- Ya u ting pensat, va di ell, y tos u comunicaré al seu tems. 

Ara entenéu que yo no puc dixá de manifestá a la mare priora lo que me passe, y figureutos ya lo que resultará; no pot dixá de sé la meua eixida del convén. Pero abans quedará mol ben ordenat lo que toque a vatres. Sentíen elles aixó y los saltáe lo cor de jubileu perque se habíen ubert los seus ulls y veíen que aquell estat no los conveníe.

En molta vergoña y en temó va aná ell a la cámara de la mare priora y li va di (demananli abans perdó y suplicanli que no la maltratare), que segons habíe advertit, fée alguns díes que se estáe tornán un home; y que ya u ere casi del tot.

La priora, al sentí tal charrada, va arrencá a riure, la va mirá a la cara, y después de un rato va di:

- Tú, Geminita, no estás be del cap. ¿Qué te passe, pobreta?, ¿qué es aixó?, ¿T'añores de la teua terra?, ¿Tens la semaneta y aixó te gire lo juissi? No te preocupos; cridaré a sor Mercedes, que es íntima amiga meua, y te vol tamé mol, y vorem lo que se ha de fé en tú. Ara vesten al coro y resa nou Padrenuestros o Parenostres y nou Salves al san del día, San Estés, al nostre beato patriarca y a la Virgen de la teua devossió; y a les set tornarás y ya vorem. En aixó lo va agarrá de la má en bondat y li va besá al fron. Va cridá a sor Mercedes, li va di lo que ñabíe, y sen va enriure tamé mol y u va tindre per imaginassió, y van quedá en que tornare al cap de un hora.

Va aná, per supost, al coro Pedro Saputo y va resá lo que li va maná la priora, no pera que los sans que invocabe li tornaren lo entenimén que no habíe perdut, sino pera que, pos ya que eixiríe de aquella seguridat y asilo, de aquella oscurina y retiro, lo libraren dels alguasils de Huesca. Y va arribá la hora entre tan y se va presentá a la cámara de la priora aon lo aguardaben les dos amigues.

- Me pareix, siñores y mares meues, va di, que la orassió del coro me ha acabat de convertí en home, no sol perque ya u soc perfecte en cos, sino perque me séntigo en unes forses extraordinaries, y un gran dessich de blandí espases y arcabusos, y de montá y bufáls deball de la coa als caballs; y hasta la cara me s'ha mudat. Y dién aixó brassejabe y apretabe los puñs, y ficáe lo semblán fort y marcat. Y pera proba, va di, miréu y perdonéu, y va agarrá a sor Mercedes y la va fé voltá com a una nina, y después a la priora, encara que ere mes grossota, y se van admirá les bones monges, y van pensá que efectivamen ere ya un home o u acabaríe de sé mol depressa. La escena va sé divertida, la rissa gran, y después la admirassió y lo pasmo de aquelles dos beneídes dones, sense podé creure del tot lo que veíen, ni tampoc dixá de creureu. En conclusió van acordá no di res a la comunidat y doná vuit díes de tems a Geminita pera que se reconeguere milló y puguere afirmá y ratificá lo que acababe de declará. La forseguera de que va fé alarde, y hasta lo semblán que ara sels figuráe mes reforsat y que tirabe a señes de home, cuan hasta aquell día les habíe paregut dona. Tamé sels representabe mes alt de estatura, y lo seu cos mes dret y musculós. Y van está parlán dos hores bones, acabanse lo consell en la ressolusió (mentres ell estáe ya jugán en les seues novissies) de repudiá tota proba que ofenguere lo pudor o repugnare a Geminita; encara que sén totes dones (va di la priora) no tindríe que sé tan gran l'empach.

Va proposá tamé la priora consultá al pare confessó; y a sor Mercedes, que ere mes avisada, no li va pareixe be per moltes raons y atres tans motius que va exposá, resumín que per la seua part no se teníe que consultá a ningú, ni se atropellaríe a la sagala, ni volíe tindre escrupols; y se va conformá la priora.

En ixos vuit díes van tindre les dos monges mols coloquis, y sempre quedaben en lo mateix, amaganse empero la una a l'atra, que les dos miráen a Geminita en uns atres ulls dels que la habíen mirat hasta entonses, y que la volíen tamé mes y en un atre gust.

No va tindre ell a les seues volgudes novissies mol tems en suspense, si passats los vuit díes se veíe obligat a eixí del convén, les va previndre y va di:

- Ya veéu, amigues meues, que este estat y esta vida no tos convé; engañades vau vindre, o ignorans mes be y sense sabé lo que tos feieu. Y com me diéu que tos moriríeu les dos en pocs díes si aquí tos quedáreu, vach a donatos la trassa que hau de inventá y seguí pera eixí de aquí y torná a les vostres cases. La una fará vore que está dolenta y l'atra mol trista. La mare priora haurá de escriure als pares de la dolenta; vindrán, los demanaréu que tos traguen uns díes, y ya no tornaréu. La manera de fé aixó...

- No ña per qué cansás, va di Juanita; ya t'ham entés; yo soc la dolenta y Paulina la triste. Als dos mesos que tú ten haigues anat, ya faltará poc pera la nostra professió, se fa lo embeleco, y te prometixgo que ixirá be, vullgue o no vullgue. ¿Yo quedám aquí? Primé me tiraré de la finestra mes alta.

- Y yo, va contestá Paulina, me agarraré a les teues faldes y caurem juntes.

- Pera fé vore que estás dolenta, continuabe Pedro Saputo...

- ¡Qué pesadet! Lo va interrompre o interrumpí Juanita. Hay dit y repetixgo que está calat. En dixá de vóret me ficaré dolenta tan de veres, que pot sé que después me costo mich añ recuperám; y si vull un añ. Pero, ¿mos dones paraula de vindre a vóremos?

- Sí, va contestá Pedro Saputo; y vatres, ¿me la donéu a mí de vóldrem sempre com ara?

- Sí, y mes encara, li van di les dos. Y van quedá en aixó.

Passats los vuit díes se va torná a presentá a les mares, y va confirmá y ratificá lo que habíe dit, assegurán que sense remey ere home, y home del tot, y sol home; que ya no li chauchaben los ofissis de dona, y ya li fée nosa lo vestit y personalidat de dona, que en consecuensia veíe que no podíe está mes al convén; que u sentíe mol, pero que ya veíen que Deu als seus inexcrutables y inapelables juissis habíe disposat un atra cosa.

¡Oh, quí u habíe de di! Se van ficá tendres aquelles dos sensibilíssimes y apressiabilíssimes siñores. Y ell que u va guipá, va continuá dién:

- Yo hasta ara hay mereixcut de la bondat de algunes mares, de vostra mersé espessialmén, algunes mostres de cariño que potsé ya no me atreviré a torná com abans; y es un atra proba mes de la meua sansera transformassió, pos la vech y u séntigo per la amistat de unes persones de qui tan favor y potsé amor hay mereixcut.

An aixó elles sense tartí, sense di ni mu, miráen com un mussol de Fórnols, y los pareixíe que Geminita parláe mes doctamen, com si desde que ere home tinguere lo sabé y la autoridat. La priora, per fin, li va di:

- Pos be, cuan vullgues, cuan te paregue determinarás la teua eixida del convén; natres no te traurem; a la teua prudensia y voluntat u dixem.

- Yo, los va contestá, no men aniría may; no, siñores; que moltes llágrimes vech que haurá de costám.

- Tamé a natros, va di la priora; y desde ara te demanem que mos donos noves teues, te passo lo que te passo. Y mentres estigues al convén sigues prudén y no digues res a ningú; sobre tot a les novissies.

Acordat aixó y mosseganse Pedro Saputo los labios sobre lo que ñabíe a l'atra part, los va demaná que li fassilitaren roba, la que fore, pera fes un vestit de home. Vindrás demá, li van di, y la tindrás preparada. En efecte van acudí an algunes túniques y mantellets de san, perque no teníen datra cosa a má, y com a gorra una tuniqueta de vellut blavós tirán a violeta de un chiquet Jesús Nazareno, adornada en galons de or; y en tres díes se va fé tot lo traje. 

Res va di a les novissies, la nit que lo va tindre acabat, sel va ficá y ajuntanles a la cámara de Paulina sels va presentá vestit de home y en una pluma mol pincha a la gorra que se va acomodá de una de pavo real que teníe la priora. Cuan elles lo van vore, van pensá que se tornáen loques de amor, y en micha hora no van acabá de mirál, ni en una, ni en dos, ni en tota la nit, de fé extrems y regalás en ell y regalali lo cor y l'alma.

En son demá va proposá y li va pareixe be a la priora, que per la nit, después de sená, se vestiríe a la seua cámara pera que lo veigueren ella y sor Mercedes. Se van reuní, y ell va demaná que lo pentinaren com a un home y caballé, y u van fé elles de boníssima gana. 

Va entrá a la alcoba, se va vestí, se va ajustá la gorra una miqueta inclinada cap a un costat, y en una grassia y bizarría capás de marejá a una santa pintada, ix cap a fora de les cortines mirán afablemen y sonrién a les monges, que al vórel van creure que ere una visió del sel. Tan galán estáe, tanta ere la seua hermosura, tal lo seu donaire y gallardía. Miranles en una tendresa que derretiríe la neu, y enterbolits los ulls de llágrimes va corre cap a la priora en los brassos uberts, y después cap a sor Mercedes, y elles lo van ressibí en lo mes gran apressio que van pugué perque ni la una ni l'atra sabíen lo que les passáe; y sol les pareixíe que Geminita no ere Geminita sino l'ángel del amor, ni elles sor Fulana y sor Zutana, sino dos dones a qui un foc interió que may habíen sentit les estáe desfén lo cor y turbáe la raó y los sentits.

En son demá lo va cridá sor Mercedes a la seua cámara, y tancán la porta va di:

- Desde lo primé día que mos vas parlá de lo que dius que te estáe passán, hay estat pensán cóm podíe sé; y en fin, Geminita, me dono a entendre, y crec que estic covensuda, y no me fará ningú creure un atra cosa, que tan home eres cuan vas vindre al convén, com ara, perque ixa transformassió siríe un milagre mol gran, y tan de rissa com gran, y no u habíe de fé Deu aixina per passatems y joc. Pero sigue lo que vullgue, no te obligaré a que me descubrixques lo misteri de la teua persona y de la teua vinguda an esta casa, perque misteri es y no menut per mes que u dissimulos. Ni tú eres tan ignorán com fas vore, ni tan sensill com aparentes, ni te dius Geminita, sol vech en tú un gran secreto que farás be de no revelá a ningú perque així estarás mes segú. Així com yo res hay dit de esta sospecha a la mare superiora, perque es algo aprensiva y podríe rompre per aon no vinguere al cas. La teua mirada continguda y serena me diu que es verdat tot lo que estic dién. Pero te has cansat de viure en natres y vols anáten; o has satisfet ya la teua curiosidat y gust. Vesten en hora bona, encara que per mí te juro que no ten aniríes; y si me fore possible tamé te seguiría. Perque vach vindre mol engañada, y engañada me vach ficá este hábit, y mes que engañada vach professá y abrassá un estat que si no me fa tan infelís com a les atres, perque no ting la imprudensia de fotre cosses contra lo fisó, y me conformo en lo dit del vulgo y de la ressignassió animosa, que diuen al fet, pit; en tot confesso que me fa viure sense vida. Cap abán empero, no sé cóm me anirá, perque la teua presensia y bellíssima figura no se borrará de la memoria fassilmen; no, jove apressiable. ¡Y ten vas! ¡Ten vas ara que t'ham conegut!, 

¡y sense sabé quí eres!, ¡sense sabé quí es lo que a una edat tan de chiquet tanta discressió ha tingut vivín entre natres, tal desenvoltura, tan amor y encán ha escampat an esta casa...! Dissimula y no extraños estes llágrimes... ¡te vull, jove amable

Sí, ¡ay! te vull... sol te demano... que parlos... y... que me consolos...! Y dién aixó y plorán se va aviá als seus brassos.

A l'atre día la priora, encara que en algún rodeo y menos franquesa, li va di lo mateix, y tamé va dixá corre una llágrima y se li van escapá alguns suspiros; tots mes templadamén ya pel seu carácter, ya per la seua edat, pos teníe coranta y sing añs, cuan sor Mercedes ne teníe sol trenta y un, y encara que de espíritu eixecat ere mes delicada y amán.

No sabíen está sense ell aquells díes que indefinidamen se quedáe al convén; y ell per gratitut y per afecte, perque ere impossible dixá de correspondre a tans favors, les contemplabe lo mes sensiblemen que podíe.

2. 6. Pedro Saputo al convén.

Capítul VI.

Pedro Saputo al convén.


No va pendre lo hábit de monja, com volen di alguns y creu lo vulgo ignorán, que hasta han arribat a afirmá que va professá y va viure tres añs al convén. Tot es fals, tot inventos y donaire de homens destalentats, burlons y faltons. ¿Y pera qué? pera acabá en un cuento absurd, infame y asquerós que fa vómit y vergoña. Res de indessén, res de negre ni de mulato va passá an aquell convén; de grassiós y amable, sí, mol, perque no cabíe datra cosa a la edat y miramén de Pedro Saputo, ni a la amabilidat y virtut de aquelles siñores.

Admitixgo, pos, dins de reixes, que entonses no eren tan quisquilloses ni tan fortes ni espesses com después se van torná a tots los convens com precaussió nessessaria contra la fragilidat humana que a dins se refugie, y diénles que se díe Geminita, la van destiná per de pronte de ajudanta a la cuina, fenla sotacuinera. Pesat li va resultá, repugnán y afrentós; pero per sort, als tres o cuatre díes li va preguntá la mare priora si sabíe cusí, y va di que una mica a la moda y gust de les gens del siglo; y pera probala li va doná a cusí dos parells de cansonsillos de un reverendo ex guardián que males llengües díen que habíe sigut y ere encara lo amor mes amartellat de una germana de la priora, casada al poble y ya viuda.

Al poc rato va vore la priora que Geminita cusíe en mes primor que les mes reputades entre elles, y va amostrá la labor a les atres monges, los va pareixe tan be a totes, que per acuerdo unánime o mes be per aclamassió la van traure de la cuina y la van declará la donsella de labor de la comunidat, tratanla en mol cariño, y procurán la mayoría de elles mostrás mol seues, ya que u mereixíe tot la seua modestia, afabilidat y bona grassia.

Se van prendá de ell mol espessialmén dos novissies que ñabíe casi de la seua mateixa edat. La una perque de chiqueta caén de morros al foc ubert de lleña se va volcá damún una olla de aigua bullín y se habíe escaldat lo coll y tot un pit, van creure sons pares que siríe inútil per al món y la van incliná a sé monja, dixanse ella incliná y portá, volén o no, mol inossenmen a tot lo que li proposaben. 

Y l'atra, veína y amiga seua, la va seguí pocs díes después sol per fé lo mateix; y portáen entonses de sis a set mesos de hábit.

Estes dos sagales, pos, li van manifestá prou cariño per sé de la mateixa edat, ya que la mes gran, que ere la cremada, teníe setse añs y alguns mesets; y l'atra no mes de ixos mesos menos. 

Pera viure y parlás y tratás mes libremen van demaná a la mestra de novissies que li demanare a la mare priora la grassia de dixá dormí a Geminita al novissiat, la maestra ere blaneta, y li va parlá aquell mateix día a la priora, que pera contentá a les cuatre va consedí lo seu dessich, passán aixó a les dos semanes de está ell al convén.

En cuidadet anáe ell en tot pera no descubrís; parláe poc y sempre en oportunidat y agudesa, pero sensillamén y com si fore cosa natural y sense advertensia. De sort que sol en les seues paraules y bons modos se habíe de embutí al cor y al moll del os de totes elles; y així passáe, hasta abrassál y donali besos jovenetes y agüelotes cuan lo sentíen parlá en tanta discressió y sabiduría. Per supost, ell se dixáe abrassá y besá, pera no eixecá sospeches, pero no solíe torná estes carissies, rara vegada u feie. Se li queixáen amorosamen de sé massa aspra y fura. Les que mes se queixaben eren les dos novissies, perque tamé eren les que mes cariños li féen. Se díen elles la una Juanita, y l'atra Paulina. La Juanita ere la del pit escaldat.

Habíe tingut Paulina molta temó als morts y als duendes, y encara li durabe; aixina que la maestra de novissies les permitíe alguna vegada dormí juntes, cosa que no se usabe ni aprobabe la regla. 

Van allargá esta libertat después de entrá allí Geminita, y alguna vegada dormíen les tres juntes, dixán ell corre sempre la ignoransia de aquelles sagales.

Al final se va tindre que descubrí diénles un día, que estáe mol apenada perque al seu pareixe se tornáe home. Sen van enriure aquelles inossentes mossetes; ell va insistí en que ere verdat, y elles encara sen enríen mes y no faen cas. Su van tindre que creure, pero sense sospechá lo engañ y teninlo sol com un cas mol raro y casi milagrós. Perque dudá de que va entrá dona al convén ni sels podíe ocurrí. Conque van passá prop de dos mesos de esta manera en la mes gran sensillés y naturalidat del món, y sense cap escrúpol ni reparo.

Lo mes gran perill que va corre lo seu disfrás constanmen va sé que olvidat del papé que fée descubriguere que sabíe lligí, y anáe sobre aixó parán molta cuenta, no agarrán may cap llibre a les mans per mes que los veíe a totes les taules, be que reduíts a breviaris, diurnos y devossions cristianes; y si alguna vegada ne obríe algún lo miráe un rato y díe: aixó es o..., y esta, ele, y nombrabe tres o cuatre lletres, sempre les mateixes, de lo que sen enríen mol les novissies y les atres monges. Y ningú sen recordáe de la seua familia ni se va tratá de escriure al seu poble.

Encara va fé un atra inossentada. La organista ere una coixa, que fora de esta falta y la de una den, ere bastán grassiosa y la mes lista, pincha y atrevida de la comunidat; pobres a casa seua, la van admití per lo ofissi. Passán un día Geminita per la seua cámara va entrá y va vore que amagáe mol depressa un papé brut, y li va di: 

- Perdonéu sor Nazaria; pero eixe papé, si está escrit yo no hay de lligíl, y escrit o no, ha de mascará tot lo que toco segons hay vist.

- Pos que mascaro, va contestá la monja; lo embutixco aquí prop del cor perque es de una persona que ting apossentada al mich de les entrañes; y te u descubrixco perque eres discreta. Escolta lo que diu: "Dolsa y grassiosa colometa meua: me fan aná a predicá tres sermons, y tardaré dos siglos en torná, que dos siglos o mes significarán pera mí tindre dolén lo cor les dos semanes que estaré sense vore los teus ulls amorosos, sense sentí la teua veu encantadora, sense contemplá lo teu rostro encantadó, sense donat y ressibí aquells apassionats abrassos entesos sol per tú y per mí.

Si puc, vindré a despedím; pero per si auncás escriume esta tarde, y aplica al papé una dotsena de besets com yo los dono an éste pera que tú los arreplegos. ¡Prenda meua! ¡Ama meua! La teua imache, que sempre ting presén, sirá lo meu ídolo en esta aussensia, així com tú, aussén y presén, eres la meua vida y la meua alma. Teu. N.»

- Tendre y enamorat está fulano, va di Geminita; pero lo seu papé mereixíe mes cuidado, pareix que hau llimpiat en ell lo cresol o embolicat una butifarra de sang rostida al caliu.

- Es que, va di la monja, me l'ha enviat a dins de un pichonet guisat y farsit. Tamé yo li envío los meus en dolsaines, bizcochos, en lo que puc.

- Y, ¿qué traéu, diéume, li va preguntá, de ixos amors, no se poden vore mes que de lluñ y sempre reixa pel mich, ni tratás mes que per escrit? ¿Quín gust poden tindre uns besets que venen embolicats en un colomet guisat, fen auló a espessies y tan pringosos?

- No u entenéu, va contestá la monja; si no fore per naixó mos moriríem totes badallán. Perque has de sabé que fora de algunes de gust mol soberbio, com la priora y sor Mercedes, totes tenim cada una lo seu cada un, y tratem la una en un flare, l'atra en un benefissiat, y així, filla meua, tenim ocupat lo cor y entretingut lo pensamén. Y si ixos homens pugueren entrá... Y no es difíssil, perque yo sé cóm y per aón; pero lo meu es flare y se sabríe, que si no... Pos, com día, si pugueren entrá, totes mos pedríem, perque tot aniríe al ample. Lo nostre amor es mes violén que fora a la libertat del siglo que corre. Yo men enrecordo de que vach voldre be a un jove abans de entrá, perque vach vindre ya en vin añs y ya ne fa nou que hi estic, y aquell amor a cap desesperassió me portáe, com éste me porte a vegades, y com yo sé que los passe a les atres en los seus. Perque aquí lo que es al exterió, molta humildat y mansuetut, molta pas y tranquilidat; pero interiormen y a soles són les batalles y furors, y la brasa a les entrañes, y lo avivás lo foc, y lo estampit y cruixí de les flames que rodegen y u abrasen tot. Hasta la mare priora ha tingut los seus mals de cap, y potsé los té encara, pero u dissimule mol o per la edat ya no u sentix en tanta forsa.

Y sor Mercedes, si no los té, es perque diu que lo que ha de agradali y mereixe lo seu amor ha de sé mol superlatiu, y después mol prudén pera sabé patí y callá, y no caminá fen lo enamorat y lo suspirós, y menos dién chiquillades per tot arreu. Cada una tenim lo nostre gust y les nostres aprensions.

- Yo creía, va di Pedro Saputo fense lo simple, que les monges eren totes santes.

- Y u som, va contestá ella; pero hechizas y de botarga: de les verdaderes va passá ya lo tems. Mira: diuen que lo món, lo demoni y la carn són los enemics del alma; pos yo te asseguro que a cap puesto se troben tan a gust com als claustros. Es sert que lo món no mo se oferix per plasses y palaus, no mos deslumbre en la seua pompa y vanes apariensies; ni s'apareix al estat y vida que seguim; pero ve a les nostres reixes y mos entre per nelles en totes les seues inmundissies, y mos taque encara mes que als mateixos que los porten. Aquí se pregunte y averigüe tot lo que passe al poble, y lo que gasten aquell y aquella, y de aón y cóm; y lo que parle y trate y se descuide la donsella, y lo que engañe la casada, y se desenfade la viuda; se sap per díes y hasta per hores la vida del mossen, del dotó, del caballé, del villano, de tots en una paraula, grans, michans, y menuts; y u pensam, u regiram y murmuram, y ya la enveja, ya lo juissi temerari, ya la mes refinada malissia mos consumix, mos contente y cobre venjansa. Pos entre natros (y aquí entre lo demoni), colometes sense fel, tórdoles arrulladores de la soledat, ¡ay, quina tela, va di lo sastre! ¡ah, qué carneta, va di lo carnissé! ¡ay, qué inossén, va di lo novio!; tot es motejamos, criticamos, calumniamos, ficamos a pelá; tot soberbia, passions, chismes, parladuríes, odio, bandos, riñes, sels, despiques, enveches, reconcomios; y a vegades de esta ficsió y hipocressía, dién al món perdut y relajat, donem grassies a Deu per habemos librat dels seus perills.

- Lo dimoni de la vanidat mos té mes rendides y esclavisades que a les dones mes tontes y profanes del siglo. May mos criden al locutori sense antes passamos revista y donamos tres mans al espill, pera que lo vel caigue així, volo aixá, jugo de esta manera, descanso de l'atra; y que la toca, y la correcha y la cadena y lo escapulari diguen algo al que mos mire, com si per mol que mos atildem pugam dixá de sé dones visions y hermosures de carnerari, ni mes ni menos que los flares dixá de fé pudó a sobaquina.

- Pos en cuan a la carn, ya te hay dit lo que mos passe, perque tan mal inclinada está aquí, y alguna vegada tan aveada, com allá fora, y sempre mes irritada, o al menos mes fássil y rebelde, be que menos libre y satisfeta. Pero yo, Geminita, miro totes estes coses com oreo de abanico y te dic y asseguro que si deu vegades naixquera, deu vegades me ficaría a monja, encara que fore pera passá aquí lo infern y allá lo purgatori; o al revés, y me ixíen los pans de pintadó hosties. No saben, no, les gens del món lo que passe als claustres, ni u podríen entendre sense vóreu ni experimentáu. ¡Oh, qué diferén u jusguen y u creuen tots, com u creía yo mateixa, que me imaginaba aquí la inossensia y la vida del paraís!

- Mol engañada, pos, vivía yo, va contestá Pedro Saputo; y encara que en los díes que fa que estic hay vist algo, no veía tan com tot aixó.

- Perque sou mol chiqueta y no teniu malissia, va di la coixa; creixéu, creixéu, creixéu, mudáu eixe hábit al nostre, feu la creu y nugo gordiano dels votos, y entonses voréu, y ya mu diréu si voléu di la verdat. Mira, pos, quin pun éste de la verdat. Aquí, Geminita, se mentix mes que a una fira, mes que a la tenda de un mercadé sense consiensia; y la que va en la verdat obté damún la burla y lo despressio de totes. Y ojito de fiáten de alguna, perque no se sap lo que es la lealtat, y de la caridat sol se coneix lo nom.

- En tot, va replicá Pedro Saputo, al meu pareixe hau exagerat una mica massa mols defectes ben minuts, eixecán montes al pla, com lo puch de Puigmoreno, y valletes al secá, com a Valmuel. Yo no los miro en vidres de aumén ni del coló de les passions; y vech caridat, indulgensia y bon espíritu, y no trobo ixa discordia del infern que tot segons diéu u porte a punta de llengua y dardo de escursó. Perque, ¿qué són alguns desvíos, alguna enganchada, algunes contradicsionetes? Entre germans se troben, y hasta entre pare y fills, y no per aixó dixen de sé lo que són, y después se 'ls olvide y tornen a tratás y confiás com si res haguere passat.

- Pero dixán tot aixó, si tos pareix, ¿no voldríeu enseñám a lligí y tocá lo órgano de Turull?

- Si la mare priora vol y te dixe, va contestá la monja, per mí en mol gust. Demánali la grassia; sí, sí, demánalay y sirem bones amigues. En efecte, va parlá a la priora y li va otorgá la grassia, discurrín que si a la sagala la podíen traure una mica lletrada y organista, se quedaríe de segona y la professaríen de monja de obediensia. Y va escomensá lo seu estudi adeprenén la paleta de la Jesús y teclechán contínuamen a un instrumén que teníe la coixa a la seua cámara, paregut al de Fondespala, al Matarraña. Va volé esta enseñali tamé la solfa, y ell va di que lo que importabe eren les lletres y les tecles, que aixó vindríe mes abán; y en vuit díes va fé vore que adepreníe y coneixíe totes les lletres de la primera linea de la paleta hasta la H, de lo que estáe mol orgullosa la coixa. Y uns ratos cusín, atres tecleján, y servín tamé a la priora y an alguna atra monja de les de copete, y fen lo pesolaga algún rato en les novissies, se pegáe mol bona vida.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 4. De cóm Pedro Saputo va aná a escola.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo va aná a escola.

no tots los burros porten albarda ni caminen a cuatre potes y ferrats

Un dels mes grans engañs que se patixen al món es que no tots los burros porten albarda ni caminen a cuatre potes y ferrats com hauríen, perque aixina no entropessaríe un en tans que pareixen un atra cosa. Si al menos los creixqueren les orelles, que es lo distintiu mes propi; pero ni aixó. ¡Oh qué bo que siríe! Pedro Saputo los coneixíe en sol mirals a la cara; y desde chiquet, com se va vore lo que li va di del veinet sa mare, que lo proposáe com a modelo de aplicassió de les lletres, pero ñan arts y siensies que moren en los seus autós; esta va sé una de elles. La que después han fundat los moderns fisonomistes dits servellistes o frenólogos, es un atra; lo que no veu res als ulls y a tot lo rostro, poc vorá al cráneo, y sobre aixó, que me torron viu.

En estos ejercicios y jocs va passá encara algún tems, cuan una nit después de sená y de estás un rato calladet y cavilán li va di a sa mare en ressolusió: 

- Mare, esta nit vull ditos algo bo: demá si tos pareix aniré a escola. 

- Sí, fill; sí que me pareix be, va contestá sa mare emosionada; sí que vull que vaigues a la mostra. ¡grassies a Deu! Bona nit me dones, fill: be u has dit: de goch no podré dormí. ¡Ay! Si sapigueres lo que hay patit cuan me díen que criaba a un dropo. Ara sí que estic contenta. Perque mira, fill, que soc ta mare, y estem los dos sols al món. 

- Y mos bastem, va contestá ell: los dos y lo de allá dal (siñalán al sel en la má) contra tot lo món si mos es contrari; que no u sirá mare, no, sino mol favorable.

- Miréu, mare meua: la escola es pa mol du y sense bones dens no se pot mossegá. M’han caigut los primés, ting tots los segons, y forts, y puc mossegá y minjá lo pa de la escola que com hay dit es mol du y estopeng, y no té que donás als chiquets mentres són tan tendres. Tots ploren, tots u senten mol, tots van capbaixos y se queden arguellats y apocadets, y no adelanten res o están en les primeres lletres tans añs, que sol per sé cosa corrén no es gran vergoña per an ells y per als maestres. Yo, la verdat, no sé be lo que són les lletres; pero me pareix que en poc tems hay de alcansá y passá an eixe Agustinet y a tots los que fa tres o cuatre añs que van a la escola. Ara anem al catre, y demá voréu al seu fill escomensá a sé home y séu mol depressa. Sa mare lo miráe y ploráe de goch, y donán grassies a Deu se va gitá y no va pugué dormí de alegría com habíe dit.

arguellat

Se va fé de día, pero mol abans la bona mare teníe la llum als ulls només de pensá en la ressolusió del seu fill. Se va eixecá, y cuan va tindre fet lo amorsá, va aná a despertá al chiquet Pedro, que li va demaná la roba dels díes de festa dién que aquell ere mol gran per an ell.

- Y pera ta mare tamé, va contestá ella. Y li va traure lo traje mes nou y milló; después de habé minjat un plat de migues y sense voldre pendre atra cosa va di a sa mare que lo acompañare pera dili al mestre que lo entregáe a la seua potestat y gobern.

Van arribá a les escoles, y la mare li va di al mestre que li portáe y presentáe a son fill Pedro; qui hasta aquell día no habíe tingut a be escomensá la escola perque volíe creixe y fes fort. Lo mestre sen va enriure y va contestá que admitíe en gust al chiquet Pedro per discípul, y que confiabe que en poc tems adependríe la paleta de la Jesús. En aixó sen va aná la mare, y ell se va quedá a la classe.

Aquell primé día y los dos siguiens no va fé mes que repetí los noms de les lletres com los anáen dién en veu alta los atres chiquets; pero lo cuart va preguntá al mestre si ñabíen mes lletres que aquelles; y com li va di que no, va torná a preguntá si als llibres que lligíen los chiquets adelantats ñabíen unes atres, y contestán lo mestre que ni a ixos llibres ni a tots los del món ñabíen mes lletres que aquelles, va di lo chiquet Pedro:

ni a ixos llibres ni a tots los del món ñabíen mes lletres que aquelles, va di lo chiquet Pedro

- Pos si es aixina en adependre yo estes lletres ya sabré tot lo que hay de sabé per ara.

- No, fill, va contestá lo mestre; perque después se han de ajuntá unes en atres pera formá les palaures.

- Pero en fin, va replicá Pedro, en estes se han de compondre totes.

- Sí, va di lo mestre.

- Pos be, va continuá lo chiquet: esta tarde me donaréu llissensia pera no vindre a escola, y demá tos demanaré un favor, que si mel feu, ni yo me trauré de está aquí cridán tantes hores matí y tarde, ni vosté tindrá que fé mes que dim lo que li pregunta. Li va otorgá lo mestre lo que demanáe; y aquella tarde va pendre una viola de sons yayos mich asclada y sense claus, la va desfé, va pegá a les dos taules per un costat un papé blang y sen va aná cap al tallé de un fusté. Li va demaná una regla, un llapis y una serreta fina, y tirán línies de dal a baix y de crusat a les taules, les va serrá les dos y va fé de vintissís a trenta tablilles cuadrades, les va ficá a la capucha del gabán, y sen va aná a amostrálesi a sa mare diénli que demá voríe en qué paráe alló.

En son demá per lo matí va aná a escola y va demaná al mestre que li escriguere a cada tablilla una lletra; después li va rogá que les embutiguere per orden a un filferro passanlo per un foradet que teníen, y fet tot per lo mestre li va doná les grassies y va di:

- Ara, siñó mestre, ya me avindré yo en estes lletres, perque les sé de corregut y ne coneixco o conec mol poques. Doneume llissensia y men vach a casa.

Dos díes va está a casa donán voltes a les tablilles y mirán de cuan en cuan una paleta del A. B. C., que teníe penjada a la paret, al cap dels dos díes li va di a sa mare: 

- Ya coneixco les lletres; vingue en mí a escola y vorá que no la engaño. Van aná a la escola, va fé lo mestre la proba y no ne va errá cap.

Va quedá espantat lo mestre; los chiquets lo miráen encantadets y sa mare estáe embargada de goch. Va corre la notissia al poble, y tots selebráen lo ingenio del chiquet Pedro de la pubilla, escomensán algúns a dili desde entonses Pedro Saputo, que al dialecto antic del país volíe di Pedro lo sabut; nom que se li va quedá com a propi y ya no va sé conegut per atre.

Lo van ficá a deletrechá; y fenlo escriure a un papé les sílabes soltes a un costat, y al atre lo vocablo que componíen, en sing díes va adependre a llichí, habense perfecsionat del tot en catorse desde lo primé en que va aná a escola.

Lo burro mort.

lunes, 22 de abril de 2024

Lexique roman; Lata - Laut, Lahut


Lata, s. f., latte, perche, règle. 

Il serven tenon la corda e la lata. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En Blacatz. 

Les servants tiennent la corde et la perche.

Pic, barreiras, peiras, latas e cairo.

Guillaume de Tudela.

Pics, barrières, pierres, lattes et quartiers.

- Limite.

Anc uns non passet la lata.

Bertrand de Born: Fuilhetas ges.

Oncques un seul ne dépassa la limite.

CAT. Llata. ESP. Lata. (chap. Signifique pértiga, garrot, etc. Lo metal se diu llanda, llandes. Una lata de beguda, dos lates.)


Lata, s. f., late, sorte d'amende, de droit fiscal.

An accoustumat exigir lata.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 472. 

Ont accoutumé d'exiger la late.

Per exigir las dichas latas. Statuts de Provence. BOMY, p. 235. 

Pour exiger lesdites lates.


Latin, adj., lat. latinus, latin.

Romans o lenga latina.

Pierre de Corbiac: Domna dels angels.

Le roman ou la langue latine.  

Ieu prec ne Jhesu del tro 

Et en romans et en lati.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

J'en prie Jésus du ciel et en roman et en latin.

- Substantiv. et fig. Langage.

Dirai vos, en mon lati, 

De so que vey e que vi.

Marcabrus: Dirai vos. 

Je vous dirai, dans mon langage, de ce que je vois et que je vis.

L' ausel canton en lor latis.

(chap. Los muixons canten en lo seu llenguache, la seua llengua; 

en lo seu llatí, latín.)

Cercamons: Quan l'aura.

Les oiseaux chantent dans leurs langages.

- Nom de peuple.

Sai entr' els Latis e 'ls Grezeis. 

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad' iverns. 

Ici entre les Latins et les Grecs. 

ANC. FR. Voir, oïl voir, molt très matin, 

Le dirai-ge en mon latin, 

Se ge puis, mon messaige bien. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 206. 

Ki de plusurs latins sunt escolé e sage. Roman de Horn, fol. 10.

Et cil oisel, chascun matin 

S' estudient, en lor latin, 

A l'aube du jor saluer.

Roman de la Rose, v. 8450.

ANC. IT. Gli augelli

Ciascuno en suo latino.

Dante: Fresca rosa.

CAT. Llatí. ESP. Latino, latín. PORT. Latino, latim. IT. MOD. Latino.

(chap. Llatí, latín; latino, latinos, latina, latines.)

2. Latinamen, s. m., littérature, érudition, bonne expression.

Aondos de paraulas e de latinamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Abondant de paroles et de bonnes expressions.

3. Latinament, adv., en latin, à la manière des Latins.

Per grammatica sai parlar latinament. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Je sais parler en latin selon la grammaire.

ESP. IT. Latinamente. (chap. latinamen, a la manera dels latinos : en bona gramática latina.)

4. Latinier, s. m., savant, interprète.

No sai latinier

Qu'entenda messongier.

Nat de Mons: Sitot non es.

Je ne sais savant qui comprenne menteur.

Mas chansos li 'n sian latiniers.

R. Jordan vicomte de S. Antonin: Ves vos sopley.

Que mes chansons lui en soient interprètes.

ANC. FR. Por ço k'il ne saveit comprendre 

Sun language, ne rien entendre, 

Il fist un latinier venir.

Marie de France, t. II, p. 420. 

Un latinier qui savoit leur langage et le nostre. 

Joinville, p. 185.

5. Enlatinat, adj., savant, trucheman. 

Substantiv. Saladis demanda als sieus enlatinatz. Guillaume de Tudela.

Saladin demande à ses truchemans.

(chap. Enlatinat, enlatinats, enlatinada, enlatinades : traductó, traductós, traductora, traductores; intérprete, intérpretes.)


Lato, s. m., laiton.

Aur ni argen, 

Lato, coire, plom issamen.

Brev. d'amor, fol. 39. 

Or et argent, laiton, cuivre, plomb également.

Qui en anel d'aur fai veir' encastonar,

O en lato maracde.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Qui en anneau d'or fait verre enchâsser, ou en laiton émeraude.

Doncxs auziratz bozinas e man corn de lato. 

Roman de Fierabras, v. 3308.

Alors vous entendriez trompettes et maint cor de laiton.

CAT. Llautó. ESP. Latón. PORT. Latão. (chap. latón: aleassió de cobre y zinc.)


Latria, s. f, lat. latria, latrie.

Per adoration de latria exterior e interior. Doctrine des Vaudois. 

Par adoration de latrie extérieure et intérieure. 

CAT. ESP. (latría) PORT. IT. Latria. (chap. adorassió, adorassions; ídolo + latría : idolatría, idolatríes.)


Latrina, s. f., lat. latrina, latrine. 

La porta que es dessus las latrinas. 

Entro a las latrinas dels frayres menors. 

Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221 et 222. 

La porte qui est dessus les latrines. 

Jusqu'aux latrines des frères mineurs. 

PORT. Latrinas. IT. Latrina. (chap. Letrina, letrines. ESP. Letrina, letrinas.)


Latz, Laz, s. m., lat. latus, côté, flanc, bord.

Il rauban deves totz latz.

G. Figueiras: No m laissarai. 

Ils dérobent devers tous côtés. 

Vostr' espaz' al latz.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

Votre épée au côté.

L'ancienne traduction des Psaumes, dans le Psautier manuscrit de Corbie; rend

Cadent a latere tuo... 

In lateribus domus tuae.

Psaumes 90 et 150.

De la manière suivante:

Charrunt de tun lez... 

Ès lez de la tue maison.

L' espée el lez, l' haubert vestu. Roman de Rou, v. 644. 

Au droit lez estoit ledit archevesque. 

Monstrelet, t. II, fol. 178. 

Prép. Sol que m pogues latz son bels cors estendre. 

T. de Blacas et de Peyrols: Peirols. 

Seulement que je pusse m'étendre à côté de son beau corps.

ANC. FR. Lors s'est lez un buisson assise.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 157. 

Prép. comp. Ades er de latz

Saint Jorgi, e Dieus er ab lor. 

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Incessamment sera auprès de saint George, et Dieu sera avec eux.

ANC. FR. A senestre vi de lez lui. Roman de la Rose, v. 153. 

En Aquitaine, de lez Poitiers. Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 226.

Adv. comp. Col molinz qu'a roda de latz. 

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx N Albert. 

Comme le moulin qui a roue de côté. 

Pois cavalgon latz e latz. Roman de Jaufre, fol. 82. 

Puis chevauchent côté à côté. 

Qui m mezes tot lo mon ad un latz, 

Ieu penra 'l joy per cui soi enguanatz. 

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Qui me mettrait tout le monde d'un côté, je prendrais le bonheur par lequel je suis trompé.

ANC. FR. Seans en deux chaieres lez à lez.

Villehardouin, p. 85.

Par les mains s'entrepristrent, si sistrent lez à lez.

Roman de Rou, v. 2686.

ANC. CAT. Lat. ESP. PORT. Lado. IT. Lato. (chap. Costat, costats.)

2. Ladrier, Lairier, s. m., côté, flanc, quartier.

Qui m fai ja doler ams los ladriers.

Giraud de Borneil: S' anc jorn.

Qui me fait déjà douloir tous deux les côtés. 

Estar al lairier de Dieu. Brev. d'amor, fol. 23. 

Être au côté de Dieu.

Non devon aver coutel al ladrier. Regla de S. Benezeg, fol. 38. 

Ne doivent avoir couteau au côté. 

Proverb. Tals cuia esser cortes entiers,

Qu'es vilans dels quatre ladriers. 

Rambaud d'Orange: Als durs crus. 

Tel pense être courtois accompli, qui est vilain des quatre quartiers.

3. Lateral, adj., lat. lateralis, latéral.

Luna... adhoras es al solelh lateral. Eluc. de las propr., fol. 116. 

La lune... parfois est latérale au soleil.

CAT. ESP. PORT. Lateral. IT. Laterale. (chap. Lateral, laterals.)

4. Lateralment, adv., latéralement. 

La regio del col lateralment revirona. Eluc. de las propr., fol. 52. Environne latéralement la région du cou.

ESP. PORT. IT. Lateralmente. (chap. lateralmen; de costat.)

5. Collateral, adj., lat. collateralis, collatéral, qui est ou qui vient de côté. La dicha natural vigor... 

Prendon li ven collateral, 

Cascun del sieu ven principal. 

Trobam IIII vens principals, 

E quecs n' a dos collaterals.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Ladite naturelle vigueur... prennent les vents collatéraux, chacun de son vent principal.

Nous trouvons quatre vents principaux, et chacun en a deux collatéraux.

CAT. Collateral. ESP. Colateral. PORT. Collateral. IT. Collaterale. 

(chap. Colateral, colaterals.)

6. Deslatar, v., déposer, déblatérer, accuser.

Caytiu e dolen,

Que contra vos deslata,

Ni regna greument. 

Germonde de Montpellier: Greu m' es. 

Chétif et dolent, qui contre vous dépose, et agit durement.


Laudanum, s. m., lat. ladanum, ladanum, sorte de substance résineuse.

Laudanum, storax et lors semlans. Eluc. de las propr., fol. 8.

Ladanum, storax et leurs semblables. 

CAT. ESP. (ladano, mangla: resina de las ramas de la jara) PORT. Ladano. IT. Ladano, laudano.


Laur, s. m., lat. laurus, laurier.

Sia laurs o genibres.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Soit laurier ou genièvre.

CAT. ANC. ESP. Lauro. PORT. Louro. IT. Lauro.

2. Laurel, s. m., laurier.

Prendetz las bagas del laurel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Prenez les baies du laurier.

ESP. Laurel. (chap. Lloré, llorés.)

3. Laurier, s. m., laurier.

Las fuelhas de laurier.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les feuilles de laurier.

Tyberi, emperador, quan tronava, de laurier si coronava.

(chap. Tiberio, emperadó, cuan tronabe, de lloré se coronabe.)

Eluc. de las propr., fol. 206. 

Tibère, empereur, quand il tonnait, de laurier se couronnait.

PORT. Loureiro.

4. Laureat, adj., lat. laureatus, lauréat.

Aquels coronatz ero ditz laureatz. Eluc. de las propr., fol. 211.

(chap. Aquells coronats eren dits laureats. Per ejemple, Dante.)

Ces couronnés étaient dits lauréats. 

ESP. PORT. Laureado. IT. Laureato. (chap. laureat, laureats.)

5. Lauri, adj., lat. laurinus, de laurier.

S'il pendon fort, onhetz las li

Desotz ab del oli lauri.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si elles pendent fort, oignez-les-lui dessous avec de l'huile de laurier.

Cum es oli lauri. Eluc. de las propr., fol. 84.

(chap. Com es oli de lloré.) 

Comme est huile de laurier.

ESP. IT. Laurino.


Laus, Lau, s. m., lat. laus, louange, avis, approbation. 

Ancmais non vim lauzor que pro tengues, 

Si 'l laus passet del lauzat sa valensa.

Sordel: Lai a 'N Peire.

Jamais nous ne vîmes qu'éloge tînt profit, si la louange du loué dépassa son mérite.

Pel lau de rei de Fransa, detras tot passaran. Guillaume de Tudela.

Par l'avis du roi de France, derrière entièrement ils passeront. 

Prép. comp. Val mais a lau dels prezatz.

Granet: Fin pretz. 

Vaut mieux à l' avis des prisés. 

Tant cant val may, al laus dels drechuriers, 

Honors que anta.

T. de Sordel et de Bertrand: Doas donas. 

Autant que vaut plus, à l'avis des justes, honneur que honte.

ANC. FR. Ce nous est loz que vos blasmes. 

J. Marot, t. V, p. 302. 

Rois, prens conseil au los que je te dis. 

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 77. 

An loz de son conseil.

Monstrelet, t. II, fol. 40. 

ANC. CAT. Laus. ANC. ESP. Laude. IT. Laude, lode.

2. Lauzor, s. f., louange, éloge. 

Blasmes es de fol al pro lauzors.

Cadenet: De nulla. 

Blâme du fou est au preux louange. 

Diversas son lauzors 

Donadas a chascun.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Divers sont les éloges donnés à chacun. 

ANC. CAT. Laudor. CAT. MOD. Llahor. ANC. ESP. Loor. PORT. Louvor. 

IT. Laudore. (chap. Loor, v. loá; Valenciano: Trobes en lahors de la Verge Maria, imprimit al 1474.)

- Médisance, calomnie.

Ja no voil aquesta lausor 

C' om diga qu' ieu l'am per riquesa. 

Roman de Jaufre, fol. 43. 

Jamais je ne veux cette médisance qu'on dise que je l'aime pour richesse.

3. Laudament, Lauzamen, Lausament, Lauxamen, s. m., louange, éloge, approbation.

Sos lauxamens es blasmars,

E sos blasmes es lauxars.

Un troubadour anonyme: Home fol.

Sa louange est blâmer, et son blâme est louer.

A lausament del Payre Omnipotent. V. de S. Trophime.

A la louange du Père Tout-Puissant. 

Per autorici et per laudament del abbad. 

Tit. de 1135. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 233. 

Par autorisation et par approbation de l'abbé. 

Per laudament dels omes de la villa. 

Tit. du XIIe siècle. DOAT, t. CXLVI, fol. 135. 

Par approbation des hommes de la ville. 

ANC. FR. Segnor baron, dist-il, oés le loement 

Que Guenes m'a donné. 

Roman de Fierabras en vers français.

ESP. Loamiento. PORT. Louvamento. IT. Lodamento. (chap. Loamén, loamens; elogio, elogios.)

4. Lauzisme, s. m., louange, approbation.

El chans dels salmes per demostrar lo lauzisme e la gloria de Deu.

Trad. de Bède, fol. 28.

Le chant des psaumes pour démontrer la louange et la gloire de Dieu.

Que, per escambi o per donation, lauzisme non sia donatz ni demandatz.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 704. 

Que, pour échange ou pour donation, approbation ne soit donnée ni demandée.

5. Laudeme, Lauzemne, s. m., louange, éloge, invocation.

A Dieu e a ma dona santa Maria a fayt aquest laudeme. Philomena.

A Dieu et à ma dame sainte Marie a fait cette invocation.

Qui vol los umas lauzemnes.

Non es pas bels lauzemnes en la bocha del pechador.

Trad. de Bède, fol. 30 et 37.

Qui veut les humaines louanges.

N'est pas beau l'éloge dans la bouche du pécheur.

6. Lauzemnie, s. f., louange, approbation, remercîment.

Qui essenia son fil aura de lui lauzemnie. Trad. de Bède, fol. 70.

Qui enseigne son fils aura de lui remercîment.

7. Laudas, s. f. plur., lat. laudes, laudes.

Entre las matinas e las laudas. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 12.

Entre les matines et les laudes. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Laudes. IT. Laudi.

8. Lauzimi, s. m., consentement, approbation, ratification; lods, terme de jurisprudence féodale.

Lauzimi no s dona entro que la cauza sia venduda.

Statuts de Montpellier, de 1204. 

Lods ne se donne jusqu'à ce que la chose soit vendue.

D'aquel departimen non tant al senhor lauzimi.

Petit Thalamus de Montpellier, fol. 65. 

De ce partage lods ne convient pas au seigneur.

ESP. PORT. Laudemio.

9. Lauzaire, Lauzador, s. m., lat. laudator, louangeur, prôneur. 

Qui qu' en sia lauzaire, 

De be qu'en digua, no i men.

P. Vidal: Ab l'alen. 

Qui (que ce soit) qui en soit louangeur, quelque bien qu'il en dise, il n'y ment point.

No la 'n podon pro lauzar lauzador. 

Granet: Fin pretz. 

Ne l'en peuvent assez louer les louangeurs.

- Adject. Louable, digne d'éloge.

Non es meins lauzadors forz hom en plor que en batallia.

Trad. de Bède, fol. 26.

N'est pas moins louable homme courageux en pleur qu'en bataille. 

PORT. Louvador. IT. Laudatore, lodatore. (ESP. Loador. Chap. Loadó, loadós, loadora, loadores; aduladó, aduladós, aduladora, aduladores.)

10. Laudable, Lauzable, Lausable, adj., lat. laudabilem, louable.

Bon es non esser lauzat, mas esser lausable. Trad. de Bède, fol. 1.

Il est bon non d'être loué, mais d'être louable. 

Es mot lauzables. Brev. d'amor, fol. 6. 

Est très louable.

Non es pas laudabla chausa esser bon ab los bos, mas bon esser ab los mals. Trad. de Bède, fol. 78. 

Ce n'est pas louable chose d'être bon avec les bons, mais d'être bon avec les mauvais. 

Devota e laudabla viscomtessa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. Dévote et louable vicomtesse.

CAT. ESP. Laudable. PORT. Louvavel. IT. Laudabile. (chap. Laudable, laudables.)

11. Lauzar, Lauxar, v., lat. laudare, louer, célébrer.

Totz hom que so blasma que deu lauzar, 

Lauz' atressi aco que deu blasmar.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

Tout homme qui blâme ce qu'il doit louer, loue aussi ce qu'il doit blâmer. Subst. Sos lauxamens es blasmars, 

E sos blasmes es lauxars. 

Un troubadour anonyme: Home fol. 

Sa louange est blâmer, et son blâme est louer.

- Approuver, conseiller.

Drutz que pros don' abandona, 

Ben laus que s gart de janguelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prim. 

Amant qui noble dame abandonne, j'approuve bien qu'il se garde de médisance. 

Al rei Felip et a 'N Oto, 

Et al rei Joan eisamen 

Laus que fasson acordamen

Entr' els.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

Au roi Philippe et au seigneur Othon, et au roi Jean également je conseille qu'ils fassent accord entre eux.

Part. pas.

Quar qui ben fai, tanh que sia lauzatz. 

Lanfranc Cigala: Quan vei. 

Car qui fait bien, il convient qu'il soit loué. 

Substantiv. Ancmais non vim lauzor que pro tengues, 

Si 'l laus passet del lauzat sa valensa.

Sordel: Lai a 'N Peire. 

Jamais nous ne vîmes qu'éloge tînt profit, si la louange du loué dépassa son mérite.

Proverb. Cui lauza pobles, so lauza Dominus. 

Pons de Capdueil: De totz caitius. 

A qui le peuple loue, le Seigneur loue cela. 

ANC. FR. Et leur demanda que il looient à faire, et li loèrent tous que il descendist... Et il li dirent que je li avois loé bon conseil. 

Joinville, p. 213 et 214.

Nos vos loons que vos le pregniez, et si le vos prion. Villehardouin, p. 31.

Si ami l'amonestèrent et li loèrent qu'il se mariast.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 144.

Lesdictes ordonnances... avons louées, ratifiées et aprouvées, louons, ratiffions, etc. Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 366. 

CAT. Lloar. ANC. ESP. Laudar. ESP. MOD. Loar. PORT. Louvar. ANC. IT. Laudare. IT. MOD. Lodare. (chap. Loá: loo, loes, loe, loem o loam, loéu o loáu, loen; loat, loats, loada, loades.)

12. Lauzenja, Lauzenga, s. f., louange, flatterie. 

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Mais voil offendir am vertat que plazer am lauzenja. 

Trad. de Bède, fol. 7.

Davantage j'aime offenser avec vérité que plaire avec flatterie.

Mas no 'l sai dir lauzengas ni prezics. 

Pierre d'Auvergne; De josta 'ls breus. 

Mais je ne sais lui dire flatteries ni prières. 

ANC. FR. Li faus ami ki de losenges servent en liu de cunseil, n' entendent qu'à déçoivre en blandissant. 

Moralités, anc. ms. de l'église de Paris, n° 5. Du Cange, t. IV, col. 274.

ANC. CAT. Lausenga. CAT. MOD. Llisonja. ESP. PORT. Lisonja. IT. Lusinga.

(chap. Lissonja, lissonjes; adulassió, adulassions.)

- Médisance, calomnie, perfidie.

Ans vuelh qu'om me talh la lengua, 

S'ieu ja de leis crezi lausenga.

Rambaud d'Orange: Pos tals sabers.

Mais je veux qu'on me coupe la langue, si jamais sur elle je crois calomnie.

ANC. FR. Mès lor losenges les gens poignent.  

Roman de la Rose, v. 1046.

13. Lausengamen, s. m., calomnie, médisance.

Per qual lausengamens

De leis e del rei March parti 'l maridamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Par quelle médisance d'elle et du roi Marc il empêcha le mariage.

IT. Lusingamento. 

14. Lauzengier, Lausengier, Lauzenjador, s. m., louangeur, flatteur.

Aisso son los lauzengiers que, per lur bell parlar, fan adormir los grans homes en lur peccat. V. et Vert., fol. 24.

Ce sont les louangeurs qui, par leur beau parler, font endormir les grands hommes en leur péché. 

Adj. Quan lo bos drutz plazentiers 

Es per proeza lauzengiers 

Ves tozeta. 

T. de Hugues et de Baussan: Baussan. 

Quand le bon amant agréable est par galanterie flatteur envers fillette. ANC. FR. Loent les gens li losengier. Roman de la Rose, v. 1043. 

ANC. ESP. Non ames nin ascuches a ombre losenjero. 

(chap. No ames ni escuches a hombre lisonjero.)

Poema de Alexandro, cop. 51. 

ANC. CAT. Lausengier, lausengador. CAT. MOD. Llisonger. ESP. MOD. Lisonjero, lisonjeador. PORT. Lisonjeiro. IT. Lusinghiero, lusinghiere.

(chap. Lissonjero, lissonjeros, lissonjera, lissonjeres; aduladó; a vegades esta lissonja no es cap alabansa, sino una calumnia; calumniadó, calumniadós, calumniadora, calumniadores; maldién, maldiens. Parlá per detrás.) 

- Médisant, calomniateur.

Ges lausengiers no m'esglaya;

Ans Deu prec qu' els dechaya.

P. Bremon Ricas Novas: Ben deu estar.

Point médisant ne m'effraie; mais je prie Dieu qu'il les abaisse.

Ab pauc ieu d'amar no m recre 

Per enueg dels lauzenjadors.

Folquet de Marseille: Ab pauc. 

Peu s'en faut que je ne me lasse d'aimer par ennui des médisants.

Adject. Cobla lauzengiera 

Fes e messongiera. 

Bernard de Rovenac: Una sirventesca. 

Fit couplet médisant et menteur. 

ANC. FR. Or ont tant fet li losengier

Qui de moi se volent vengier 

Que vos m'avez jugié à mort.

Roman du Renart, t. II, p. 48.

En sa cort ot maint losengier, 

Maint traïtor, maint envieus, 

Ce sunt cil qui sunt curieus 

De desprisier e de blasmer 

Tous ceus qui font miex à amer.

Roman de la Rose, v. 1038. 

Amis, trop vos font eslongier 

De moi felon et losengier.

Anonyme, Oriolans, Ms. 1989, ch. 61 bis. 

Or sont tout lié li fol losengeour, 

Que il pesoit des biens que en avoie.

Le Châtelain de Coucy, chans. 21.

15. Lauzenjar, v., louanger, louer, flatter. 

Voyez Denina, t. III, p. 46 et 47.

Per blandir ni per lauzenjar. 

Deudes de Prades, Poëme sur les vertus.

Pour flatter et pour louanger. 

CAT. Llisongear. ESP. PORT. Lisonjear. IT. Lusingare. (chap. Lissonjejá, adulá; calumniá; acusá; criticá; “fotre la martellada”.)

- Accuser, calomnier.

Part. pas. A fol avetz parlat;

Per vos no seran mays miey Frances lauzenjat.

Roman de Fierabras, v. 2150. 

En fou vous avez parlé; par vous ne seront plus mes Français calomniés.

16. Lauzenguejar, v., médire, calomnier.

Lauzengiers y a deslials

Que, can volon lauzenguejar,

Se gardon que non parlan clar.

Nat de Mons: Al bon rey.

Médisants il y a perfides qui, quand ils veulent médire, se gardent qu'ils  ne parlent clair.

17. Alauzar, v., lat. allaudare, louer, vanter.

Aquest estamen fay mot alauzar per sa gran dignetat e per sa gran beutat. V. et Vert., fol. 93.

Cet état fait beaucoup louer par sa grande dignité et par sa grande beauté.

ANC. FR. Tant par fu preus, vaillans et alossés. 

Estoire de Guiot de Anstone. La Vallière, t. II, p. 215.

Caron de Bos de Gas li preux et l' alosés. Combat des Trente.

18. Deslaus, Deslau, s. m., blâme; désapprobation.

Sel qu' es rectors

Pauzatz en regimen

De nostra fe, n'a d'aitan gran deslau.

G. Fabre de Narbonne: Pus dels.

Celui qui est recteur établi pour la direction de notre foi, en a d'autant grand blâme. 

ANC. FR. Gaignez le blasme et le desloz. Alain Chartier, p. 520.

(ESP. Desloor, vituperio. Chap. Vituperi.)

19. Deslauzar, Delauzar, v., désapprouver, déprécier.

Aquel deslauza e vitupera, et a en mespretz sciensa.

Leys d'amors, fol. 1.

Celui-là désapprouve et blâme, et a en mépris la science.

Apres que ac saubuda ma voluntat, me deslauzet fort mon viatge.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

Après qu'il eut su ma volonté, il me désapprouva fort mon voyage.

Can l'us fals se perjura vos delauzan. Leys d'amors, fol. 34.

Quand un faux se parjure en vous dépréciant.

ANC. CAT. ESP. Desloar (vituperar). (chap. Desloá : vituperá: vitupero, vituperes, vitupere, vituperem o vituperam, vituperéu o vituperáu, vituperen; vituperat, vituperats, vituperada, vituperades. Fotre a parí, fotre a caldo, etc.)

20. Sobrelaus, s. f., sur-louange, louange excessive.

Sobrelaus, es cant bom lauza trop autra persona. Leys d'amors, fol. 119.

Sur-louange, c'est quand on loue trop une autre personne.

Sobrelaus follesc' es.

B. Martin: D' entier vers. 

Sur-louange est extravagante.

21. Sobrelauzor, s. f., sur-louange, louange excessive.

En aquest derrier cas, sobrelauzor suffertam. Leys d'amors, fol. 119. Dans ce dernier cas, nous souffrons la louange excessive.

22. Sobrelauzar, v., sur-louer, trop louer, exagérer la louange.

Hom lui lauzan, non pot sobrelauzar. 

Giraud de Borneil: Ancmais. 

Homme la louant, ne peut trop louer. 

Anc Dieus non fetz sa par ni autretan; 

Eu non dic trop ni no la sobrelau.

Aimeri de Peguilain: Lanquan chanton. 

Oncques Dieu ne fit sa pareille ni tout autant, je ne dis pas trop ni ne la sur-loue.

23. Conlaudar, v., lat. collaudare, louer, célébrer. 

Conlaudar, benezir e predicar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 146. Célébrer, bénir et prêcher.

ANC. ESP. Colaudar.


Lausa, Lauza, s. f., roche, roc, rocher.

Entro la plana lauza an cavat a poder. 

Caveron la lauza. 

V. de S. Honorat.

Jusqu'à la plane roche ils ont creusé à force. 

Ils creusèrent la roche.

- Pierre sépulcrale.

Jamais non auran pausa,

Si no 'l meton tot viu de sot la lausa.

(chap. May tindrán pausa, si no lo foten tot viu daball de la llosa, lápida.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque.

Jamais ils n'auront pause, s'ils ne le mettent tout vif dessous la pierre.

CAT. Llosa. ANC. ESP. Lauda. ESP. MOD. Laude, losa (lápida). 

PORT. Lousa. (chap. Llosa, lloses; lloseta, llosetes : trampa per a muixons. Lápida, lápides. Lapide en latín ya significabe pedra; lapidá, lapidassió, lapidat, lapidari : marmoliste : picapedré.)

lloseta, culla


Laut, Lahut, s. m., luth.

Voyez Mayans, Orig. de la Lengua española, t. II, p. 249.

Amors te sos enamoratz 

Tot jorn alegres e paguatz, 

Miels que lautz ni guitara.

Brev. d'amor, fol. 193.

Amour tient ses amoureux toujours joyeux et satisfaits, mieux que luth et guitare.

Sturmens... coma son salterios, orgenas, arpas... lahuts, guitarras.

Libre de Tindal. 

Instruments... comme sont psaltérions, orgues, harpes... luths, guitares. ANC. FR. Harpes et gigues et rubebes; 

Si r'a guiternes et léus.

Roman de la Rose, v. 21287. 

ANC. CAT. Llahut. ESP. Laúd. PORT. Laude. IT. Leuto, liuto.

(chap. Laúd, laúds. Fransés luthier: qui fa violins, laúds, guitarres, instrumens de corda. Lo llaút ere una embarcassió, barca, per a transportá cárregues per un riu, per ejemple l' Ebro o Ebre. Al llibre de Jesús Moncada Estruga, Camí de sirga, lo trobaréu. Yo encara no hay lligit este llibre del autó de Mequinensa.)

Jesús Moncada Estruga, Camí de sirga

Lo llaút ere una embarcassió, barca, per a transportá cárregues per un riu, per ejemple l' Ebro o Ebre