Mostrando las entradas para la consulta Cervera ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Cervera ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 21 de abril de 2024

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell, 1709 (Index)

(Nota del editor: Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.) 

Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. Vi**

Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX


Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación Catalana, de sus Santos, Reliquias, Conventos, y singulares Grandezas; y de los más señalados, y Eminentes Varones, que en Santidad, Armas, y Letras han florecido desde la primera Población de España Año del Mundo 1788, antes del Nacimiento de Christo 2174. y del Diluvio 143. hasta el presente de 1709.


Divididos en tres tomos.

Tomo primero.

Contiene los sucesos desde la primera población de España, hasta el Año de 1163.

Su autor

Don Narciso Feliu de la Peña y Farell, cavallero del Orden de San-Tiago.


Conságrale a la majestad suprema de Christo crucificado.

Con dos copiosos índices.

El primero de los libros, y capítulos: y el segundo de todo lo particular, y notable por el orden Alfabético.

Con licencia de los superiores.

Barcelona: Por Joseph Llopis impresor, Año 1709.

A costa de Iván Pablo Martí, Juan Piferrer, Jayme Batlle, Joseph Llopis, y Jayme Surià. Libreros.

Véndense en sus Casas en la Librería, Plaças del Ángel, y San-Tiago, y Calle de la Paja.

A la majestad suprema de Christo crucificado.

Divino Criador, Redemptor y Clementissimo Señor.

Dedico a vuestra Deidad Suprema, lo que es tan vuestro, como los soberanos favores que aveis (habéis) liberal, y misericordioso concedido à esta Provincia, llamándola la primera de la Gentilidad à la noticia de vuestra soberana Doctrina, eligiendo à vuestro Santo Apóstol, y Maestro nuestro, San-Tiago, para plantar en ella el salutífero Árbol de nuestra Redempcion, (1: Lib. 6. cap. 4. deste primero Tomo.) para producir tan opimos (óptimos) frutos, y tan célebres, y valientes Campeones, como los que pelearon constantes en defensa de la Fè, alistados en vuestro invencible Exercito, por el Patrocinio de vuestra Santissima Madre, que también lo es nuestra, y particular Protectora; deviendo à su cariñoso afecto la Doctrina de nuestro Santo Apóstol, las glorias, y constancia de la Fè, y los que siguieron vuestra Cruz, y vitorias, cuyos progressos se refieren en este primer Tomo: No dudo que sus méritos obligaràn a vuestras divinas misericordias, á admitir por ellos, los frutos de mi corta capacidad. Supíicoos Soberano Señor, que atendiendo á los méritos de vuestros Escogidos sea servida vuestra Divina Clemencia, acceptar, corregir, y enmendar quanto humilde os consagra mi rendido, y reconocido obsequio. Ruégoos Eterno Señor, que todo lo contenido en esta Obra sea á mayor gloria vuestra, y ejemplo para el acierto de todos los vuestros, aunque ingratos hijos. Servíos Señor inmenso de enmendar nuestros defectos con vuestra gracia, y que logremos imitar las eminentes virtudes de los que fieles siguieron las glorias de vuestro soberano Patíbulo, y fructífero Madero. Defendednos Señor, asistidnos, y favorecednos para que sigamos vuestro camino, y consigamos eternamente gozar de vuestros divinos favores, y á mí en particular favorecedme Señor con vuestra gracia para el acierto en la relación, que emprendo.


Soberano Señor:

De V. D. M. indigno hijo.

Rendido à Vuestros Pies.

Don Narciso Feliu de la Peña y Farell.     

Al letor (lector.)

Es la historia, vida de la memoria, maestra de la vida, mensajera de la antigüedad, testimonio de los tiempos, luz de la verdad, (1: Cicero lib. 2. de orat.) norte del acierto, y guía para no tropezar: (2: Virg. Foelix quem faciunt aliena pericula cautum.) Da forma a la vida política, edifica la espiritual, ilustra la doctrina, adorna la elocuencia, asiste a la prudencia, y favorece a todas las ciencias: (3: David de lect. Hist. Riseb. In comen. Hist. Pezel. In orat. Vitemb. De fruc. Hist. Grin. De fructu leg. Hist.) 

A la teología en las historias del nuevo, y viejo Testamento: A la jurisprudencia en la relación de los Decretos de los Concilios, y Pontífices, y en las Sentencias, y Doctrinas de los Santos Padres, en las consultas, y opiniones de los jurisconsultos distinguiendo los tiempos, y en los Decretos, y Leyes de los Emperadores: A la Medicina en los sucesos de los tiempos, en la noticia de enfermedades, y en la inteligencia experimentada de las propriedades de Plantas, simples, y Minerales: A la Physica (física) con la relación de las propriedades de los Animales: A la Moral con los (exemplos) ejemplos de virtud, y contrarios: A la Rethorica (retórica) para dilatarla con ejemplos: A la Poesía para imitación: Y a la Gramática para exposición de Lugares, y Nombres. Ella es fomento, y favor de todas las disciplinas, por ella comprehende (comprende) el hombre lo pasado, atiende a lo presente, y se previene para lo venidero. (4: Polib. Lib. I. S. Greg. Nazianz. ad Nico.)

Quae sint, quae fuerint, quae mox ventura trahantur.

Cuidó el Espíritu Santo que no faltase memoria de las acciones del Testamento Viejo hasta el divino Nacimiento; y de la vida, y muerte de Jesús, con los hechos de los Santos Apóstoles, en los Libros del Testamento nuevo. Vigilante la Iglesia, para que no quedasen sepultadas en el olvido las victorias de los Santos Mártires, eligió Prothonotarios (protonotarios), y Coronistas (cronistas) que refiriesen, y diesen Fé de sus (triumphos) triunfos. (5: Euseb. Lib. 4. cap. 14. Platin. In vitas Pont. Baronio in Martir.)

Conservó Noé la memoria del Diluvio, y sucesos antecedentes en la Ara, o Piedra en la cual los esculpió al salir del Arca: sus descendientes los hijos de Set, en columnas de mármol, y ladrillo: (6: Beroso lib. I. cap. 4. Beut. Par. I. cap. 2. Josepho de Antiq. Lib. I cap. 4.)

Los Persas, Medos, Egypcios (egipcios), Caldeos, y Asirios, en la Hierva (hierba) Papirus (papiro), en pergaminos, y en tablas de hierro, y bronce: los griegos, romanos, cartagineses, y otros, solícitos cuidaron eternizar la memoria de los hechos de sus paisanos con piedras, mármoles, y bronces, en pirámides, y obeliscos, dejando la relación de los sucesos en general, y particular en sus Anales: (7: Ester. 6. Aulo Gelio noc. Atic. Lib. 3. Tulio 2. Ret. Tácito Anales.)

Y hasta los Alarabes (árabes, alarbes) (siendo nación tan bárbara) tuvieron en Razis, y Anafange, sus analistas; pero lo que en estas naciones fue vanidad culpable por el fin, en los católicos fue obligación debida para el acierto, y para no apartarse de la senda de la verdad, y para que con la noticia de las cosas pasadas queden prevenidos los hombres en las venideras; por esto nuestro Señor por San Juan cap. 5. dijo a los Judíos que mirasen las Escrituras.

El cuidado de todas las naciones más políticas de Europa, como españoles, italianos, alemanes, franceses, y otros, “però jamàs” escribir, contenta con las Escrituras, y Privilegios que conserva en sus Archivos, y en las aprobaciones de los Soberanos Oráculos de los Serenísimos Reyes, que en ellos se guardan para crédito de sus Vitorias, y Proezas, (que es cierto lo es) pero no para el Universal Teatro del Orbe.

Advirtiendo ocultas las noticias de tales testigos, y que las acciones de la Nación Catalana, sólo se hallaban como en bosquejo en sus fragmentos, y en los extranjeros, por falta de noticias, o por el afecto minoradas, disimuladas, o equivocadas; y habiendo leído a unos, y a otros, y advertido cuanto se minoraba, y menoscababa el crédito de la Nación, anhelaba mi afecto dar a la luz, lo que advertía como en sombra, aunque me detenía la gravedad del empeño; pero movido de un mal formado Librillo de un Canónigo de París que tiznaba el crédito de la Nación en uno de sus mayores hechos, y de mayor crédito que fue la gloriosa defensa de Barcelona en el asedio por los franceses año 1697, diciendo que a instancias de los paisanos entregaron la Plaça los Generales, (siendo tan evidentemente falso, pues delante de las más políticas, y belicosas Naciones del Orbe manifestaron su valor, y constancia, declarando no convenir en la entrega, ni haber llegado el tiempo de ejecutarla, como constará de la auténtica relación en el tomo tercero en el año 1697.) con el favor divino, me pareció preciso, y muy de mi obligación, no sólo dar escarmiento al mal ideado volumen, si también manifestar al universal Teatro del Orbe las noticias, y progresos gloriosos de la Nación Catalana desde la primera Población de la Provincia hasta el presente año 1709, para que se advierta, y mire como en espejo el atento, recto, valeroso, y constante obrar de la Nación, y se infiera que no ha admitido escoria, ni liga tan fino metal, y que jamás la ha podido admitir. (8: Victor. Lib. 38. var. lecti. Res gesta ideò literarum monumentis consecrantur, ut ab oblivionis injuria, & ab invidorum morsibus vindicentur.)

Es tan dilatado el asunto, y copioso lo que debo referir que pedía muchos, y dilatados volúmenes; pero por no molestar, y para no omitir la relación de los sucesos, he elegido el estilo lacónico, y formar un Resumen breve de los sucesos de mayor nota, eclesiásticos, y seculares, con la relación de los hechos, y vidas de los eminentes, e ilustres varones, que en santidad, armas, y letras, esmaltaron con su glorioso obrar el oro de esta provincia, y de las reliquias, e invenciones prodigiosas de las imágenes de nuestra Señora, dividiéndolo en tres Tomos, que es a lo que se ha podido reducir (no sé si con acierto.)

(9: Séneca Epist. 39. Comentarios quos desideras diligenter ornatos, & in angustum coactos componam, sed vide ne plus profectura sit oratio ordinaria, quam haec quae nunc vulgo breviarium dicitur, olim cum latinè loqueremur sumarium vocabantur. Orat. Dum brevis esse cupio obscurus fio.)

Consagrando el primero a Jesús Dios, y Señor nuestro Crucificado: El segundo al Rey nuestro Señor: Y el tercero al Principado de Cataluña, para cumplir con la obligación de Dios, Rey, y Patria, que à (ha) sido el fin de mis tareas.

Siendo Catalán, y natural de Barcelona parece debía escribir esta obra en el Catalán Idioma; pero para que se dilaten las noticias, y por los papeles, y libros que en la Centuria de 1600 se han escrito en Idioma Castellano, desdorando algunas acciones de Cataluña; debiendo manifestar su equivocación, no puedo escusar (excusar) la respuesta en la Lengua Castellana, para que igualmente se entienda el cargo, y la defensa, la equivocación, y la verdad; que para asegurarla en dicha Centuria, y en las antecedentes, me he valido de las Escrituras auténticas, Privilegios, Actos de Cortes, Relaciones de los Serenísimos Señores Reyes, y de los Dietarios, y Libros del Real Archivo de Barcelona, del de la misma Ciudad, del de la Deputación (Diputación), que es el del Principado, de Lerida (Lérida), de Tortosa, de Perpiñan (Perpiñán, Perpignan), y de las demás Ciudades, y Villas del Principado; no omitiendo registrar por mí, o por sujetos de todo crédito los referidos, como también los de las Iglesias, y Conventos, y en falta de esto apadrinan la verdad que refiero autores extranjeros, y faltando estos me asisten los Catalanes en las relaciones de su tiempo: (10: Beyerlinc. Teat. Vitae Humanae. Tu nihil magnum finis interire nil mori clarum patens reserva posteris nostris monumentae scaecli condita libris sola fucatis variare dictis, paginas nescis sed aperta quidquid. Veritas prodit rè sine per avum simplice penna. Quintil. Lib. 10. inst. Cujus proprium est vera sine ostentatione scribere. Estrabon lib. I. Geor. Honestè factis veritas suficit.)

Omito autoridades cuando admiten todos lo que refiero: al margen por números, hallarás las escrituras auténticas que aseguran mi narrativa, y a la fin de los capítulos los sujetos, y familias que ha podido advertir mi desvelo, haber concurrido en las Conquistas, y hazañas, designados por el mismo Abecedario: no dudo faltarán muchos que con sus proezas ilustraron a su Patria: no haberlo advertido fue poca diligencia, y cuidado de los Antiguos, y no culpa mía, como tampoco lo es haber omitido algunos de nuestro tiempo, por no noticiármelo, por más que lo he solicitado.

Podrás advertir, que la relación que emprendo, como la escribo por Anales, si no puedes hallarla cumplida en el primer año, la podrás buscar en el año que se ejecutó la conclusión del hecho, por el índice alfabético, quedando enteramente satisfecho en lo que te importará entender, hallando consuelo en tus deseos.

Podrás también notar que en el primer tomo escribiendo de la segunda población de España después de la Seca de 26 años, y tres de la lluvia no aseguro año, y no se debe reparar en tres más, o menos que comenzase a poblarse, porque en tal variedad de autores, y en cosa tan antigua no es fácil hallar verdad constante. También en este mismo tomo hablando desde Tubal hasta Abidis primeros Reyes de España, fundo la relación en la tradición confirmada con todo el torrente de los autores españoles, y de otras naciones; omitiendo satisfacer al P. Mariana tom. I. lib. I. cap. 7, que duda de algunos; porque no hallo razón para la duda; ni para asegurar el crédito hallo más que la autoridad de los autores que cito en las relaciones de los hechos de los primeros Reyes, y las mismas palabras del P. Mariana al fin de dicho capítulo, que son las siguientes:

No me atrevo a reprobar lo que graves autores testificaron, y dijeron. Suplícote adviertas, y corrijas los defectos de método, locución, y los demás que no habré comprendido, y añadas noticias a lo que refiero si las hallas mejores, disimulando las faltas por los efectos de mi fina voluntad. VALE.

Protesta del autor.

Obedeciendo gustoso a los Decretos Apostólicos, y particularmente a los del Sumo Pontífice Urbano VIII, expedidos en la Sagrada Congregación de la Santa, y General Inquisición Romana en 13 de Março del año 1625, en 5 de Junio de 1631, y en 3 de Julio de 1634, acerca de los que escriben vidas, milagros, revelaciones, y otros beneficios divinos de personas que murieron con fama de Santidad, y no están Canonizadas, ni Beatificadas; en la relación, y noticias de los Varones Insignes en santidad, y hablando de sus virtudes, martirios, milagros, profecías, revelaciones, y otros divinos beneficios, y en los términos de gracia, y gloria, y otros semejantes que uso calificando, y aplaudiendo sus acciones, no quiero, ni es mi intento tampoco, se les dé más crédito, y autoridad, ni tengan otro sentido, que el que se debe a una sencilla fé humana, falible, y no aprobada, ni calificada por Santa Iglesia (Catholica) Católica Romana, menos escribiendo de los Santos Canonizados, y de lo aprobado por la Santa Iglesia; y assi mismo protesto que no es mi intención calificar de Santos, o Bienaventurados a las personas que no lo están por la Iglesia: y cuando uso del título de Santos, y Bienaventurados, no lo tomo en la propria, y rigurosa significación que induzga (induzca) culto, sino en la vulgar, con que a las Personas pías de más aprobada, y cuidadosa vida, aún viviendo las suelen llamar Santas.


Fee (Fé) de erratas.

Pag. 5, columna 1, lin. 19. Varueserias, lee Varvessorias.

Pag. 9, col. 1, lin. 17 & pag. 12, col. 1, lin. 13. Ametistes, lee Ametistos.

Pag. 12, col. 1, lin. 39. Puente, lee Puerta.

Pag. 33, col. 2, lin. 9. Jugo, lee yugo.

Pag. 79, col. 2, lin. 39. Govern, lee governó (gobernó).

Pag. 83, col. 2, al margen. Sertorio, lee Cayo Annio.

Pag. 86, col. 2, lin. 4. Mauscrito, lee manuscrito.

Pag. 94, col. 1, lin. 12. Dieron zelo, lee dieronsela (se la dieron).

Pag. 96, col. 2, lin. 37. Virgen, lee virtud.

Pag. 101, col. 1, lin. 14. Madre Dios, lee Madre de Dios.

Pag. 154, col. 1, lin. 6. Dol, del.

Pag. 249, col. 1, lin. 43. Arrastró, lee arrostró.

Pag. 266, col. 1, lin. 42. Quatra, lee quatro (cuatro).

Pag. 288, col. 2, lin. 13. Almarà, lee Almatà, 

y en el margen, y sumario, pag. 290, col. 2, lin. 16. Celiberia, lee Celtiberia

Pag. 290, col. 2, lin. 51. Año 114, lee 1014.

Pag. 154, col. 1, lin. 5. Barcolona, lee Barcelona.

Pag. 314, col. 2, lin. 18. Año 1160, lee 1190.

Pag. 318, col. 1, lin. 22. Alemany, lee Aleman (Alemán).

Pag. 325, col. 1, lin. 5. Dulce, lee Almodis.

Pag. 331, col. 1, lin. 39. De Torá, lee del Tura. 

Pag. 331, col. 2, lin. 31. De Lermens, lee Termens.

Pag. 352, col. 1, lin. 51. Postuma, lee Castuma.

Pag. 352, col. 1, lin. 52. Adea, lee Aldea.

En el prólogo pag. 3, lin. 35. Prozeas, lee Proezas.


Tabla de los capítulos contenidos en este primer tomo.

(Se omiten las páginas)

Libro 1.

Cap. 1. De la fundación, nombre, división, y límites de Cataluña, y de la división de España, y Francia.

Cap. 2De los montes de Cataluña.

Cap. 3. De los ríos, fuentes, y estanques particulares de Cataluña.

Cap. 4. De las minas de Cataluña, y de algunas cosas particulares.

Cap. 5. De algunos baños particulares, y de las continuas maravillas del cielo en Cataluña: de su abundancia, y fertilidad.

Cap. 6. De las imágenes de la Virgen, que ha manifestado milagrosamente el cielo en esta Provincia, de cuyas invenciones no se ha podido hallar el tiempo.

Cap. 7. Refiérense las reliquias de los cuerpos de los santos extranjeros, que se hallan venerados en esta Provincia, a más de los naturales, y forasteros, de cuyas vidas, y traslaciones se hallará noticia en los años que sucedieron, por el discurso de esta obra.

Cap. 8. De los hospitales en suma de esta Provincia, y de los Conventos, y Prioratos, de cuya fundación se ignora el tiempo, con la de los que en este tiempo están derruidos.

Cap. 9. De la militar orden de San Juan Bautista, su fundación, aumento, encomiendas, y prioratos en Cataluña.

Libro 2.

Cap. 1. De Tubal primero Rey.

Cap. 2. De Hibero segundo Rey, y de sus hechos. (Ibero, Ebro)

Cap. 3. De Jubala tercero Rey.

Cap. 4. De Brigo cuarto Rey, y de sus obras.

Cap. 5. De Tago quinto Rey.

Cap. 6. De Beto seto Rey.

Cap. 7. De Deabo africano, nombrado Gerión, séptimo Rey.

Cap. 8. De los Geriones, octavos Reyes.

Cap. 9. De Hispalo, noveno Rey.

Cap. 10. De Hispan décimo Rey. 

Cap. 11. De Hércules Líbico undécimo Rey.

Cap. 12. De Hespero duodécimo Rey.

Cap. 13. De Atlante décimo tercio Rey.

Cap. 14. De Sicoro décimo cuarto Rey.

Cap. 15. De Sicano décimo quinto Rey.

Cap. 16. De Siceleo décimo sexto Rey.

Cap. 17. De Luso décimo séptimo Rey.

Cap. 18. De Sículo décimo octavo Rey.

Cap. 19. De Testa décimo nono Rey.

Cap. 20. De Romo vigésimo Rey.

Cap. 21. De Palato, o Palatuo, vigésimo primero Rey.

Cap. 22. De Heritreo vigésimo segundo Rey.

Cap. 23. De Gorgoris vigésimo tercio Rey.

Cap. 24. De Abidis vigésimo cuarto Rey.


Libro 3.

Cap. 1. De la división de Cataluña en diferentes pueblos, o provincias.

Cap. 2. Como se despobló España por la sequedad.

Cap. 3. De la población segunda de España.

Cap. 4. De la venida, y poblaciones de los Rodios.

Cap. 5. Del incendio de los Pirineos.

Cap. 6. De la entrada de los Phrigios (Frigios), Phenisses (Fenicios), y del valor de Theron Catalan.

Cap. 7. De la venida de los Egipcios, y del valor de Theron.

Cap. 8. De la venida de diferentes naciones hasta la peste, y segunda Seca de España.

Cap. 9. De la hambre, peste, y segunda sequedad de España.

Libro 4.

Cap. 1. De la venida de los marselleses: fundación de Ampurias, y como dilató su dominio Cartago en España.

Cap. 2. Noticias en Cataluña de los romanos, a quien favorece: pasa a Cataluña Amiclar, y guerra contra Betulones, y otros: y embajada a Alejandro Magno.

Cap. 3. Fortifícase Barcelonaguerra de Betulones: pasa Aníbal a Ampuriasbatalla, y muerte de Amiclar.

Cap. 4. Pasa Aníbal a Cartago, y esta nombra general de España a Asdrúbal: paz de Roma, y Asdrúbaldivisión primera de Españagobierno de Aníbal, y oposición de Cataluña.

Cap. 5. Viene Gneo Scipion (Escipión) a Cataluña, amistades que logra, y lo que ejecuta: vence a los de Cartago con el favor de Cataluña.

Cap. 6. Victorias de Escipión, destrucción de Atanagria, y Ausa, y prodigios.

Cap. 7. Victorias de Escipión asistido de Cataluña, que se defiende del Cartaginés, y guerras de Indíbil, y Mandonio Catalan.

Cap. 8. Ocupadas, y demolidas Cartago vieja, y Rubricatavencido Asdrúbal, y otros muchos lances.

Cap. 9. Vencen los catalanes, y romanos a Asdrúbal Calvo: ilústrase Tarragona, y excelencias de Barcelona.

Cap. 10. Derrota, y muerte de los Escipiones, su sepulcro: venida de Nerón, y del hijo de Escipión: rendimiento de Cartagena.

Cap. 11. Valor, y cortesía de Escipión con las mujeres que se hallaron en Cartagena.

Cap. 12. Victorias de Escipión: ajústanse las Provincias de España a la Citerior, nómbranla Tarraconenseguerras de Cataluña.

Libro 5.

Cap. 1. Guerras en Cataluña contra romanos, hasta la venida del cónsul Catón.

Cap. 2. De la venida del cónsul Catón, y sus guerras en Cataluña.

Cap. 3. Guerras de Catón en Cataluña, con sus pueblos hasta que se concluyó la paz, y vuelta de Catón a Roma.

Cap. 4. Guerras en Cataluña de romanos: gobierno de ellos hasta el año 169 antes de Cristo: privilegios concedidos por los romanos: trátase de la fundación de Calaf.

Cap. 5. De los cónsules, pretores, procónsules, y legados que vinieron a Cataluña hasta el año 100 antes de Cristo, y de los sucesos, y victorias de Catalanes contra los Cimbrios.

Cap. 6. Guerras en Cataluña contra romanos, y Sertorio: Y a favor de Sertorio hasta su retirada a África: nota de Spurio Pompeyano, de la piedra de su sepulcro.

Cap. 7. Guerras de Cataluña en defensa de Sertorio, y de este contra Pompeyo, hasta la muerte de Sertorio: trofeos de Pompeyo por sus victorias: vuelve a Roma: favorece a Cataluña: estatua que le consagró Manresa: edificios de este tiempo de esta ciudad, y argollas de Atalavaca, y otras.

Cap. 8. Del gobierno de Cataluña hasta el año 52 antes de Cristo: de la fundación del templo de Esculapio en Barcelona: memorias de Aulo Mevio de Vique: y guerras en Ruisellon (Rosellón).

Cap. 9. Entran los capitanes de Pompeyo en Cataluña: Fabio capitán de César les vence, y hace retirar a Lérida: entrada de César, y hechos de Fabio.

Cap. 10. Viene César a Lérida, pone asedio a la ciudad: encuentros con los dos ejércitos, hasta que concordaron César, y Afranio, por causa de la falta de agua del ejército de Afranio, y muerte de Pompeyo.

Cap. 11. Entran los hijos de Pompeyo en España, les defiende Cataluña: vuelve César, y les vence: ocúltase Sexto Pompeyo en Cataluña: muerte de César, que hizo colonia a Tarragona, y a Ampurias.

Cap. 12. Pasa Sexto Pompeyo a Roma: guerra en Cataluña de los Ceretanos, y Salusios contra Octaviano: principio de la cuenta de la Era del César: y destrucción del templo de Bona.

Cap. 13. Reside en Tarragona Octaviano: confírmala colonia: conságranle templo: concluye la fábrica del castillo Octaviano: nombra colonia a Barcelona, y municipal a Lérida: firma, y decreta el edicto para registrarse el orbe, en Tarragona: vuélvese a Roma, y hace nuestro Señor milagro en Gerona.

Libro 6.

Cap. 1. Del santísimo nacimiento en la noche: participa España de la claridad, y en el día aparecen tres soles: refiérense los hechos de Augusto hasta su muerte: de la venida a esta provincia del cuerpo de San Forcián, y háblase de los Santos Inocentes.

Cap. 2. Sucesos de Tiberio hasta su muerte: van de Cataluña a visitar a nuestro Señor, y a su santísima madre, que recibe bajo su patrocinio a España: en Cataluña se adoraba (a) Dios, antes de la venida de los Santos Apóstoles, y de la muerte de Dios nuestro Señor para nuestra salud.

Cap. 3. Del primer gentil que recibió la fé en el santo bautismo, que fue Cayo Cornelio centurión, Catalan: y de las memorias de Tiberio.

Cap. 4. De la venida de nuestro santo Apóstol a Cataluña, y principio de nuestra Santa Fé: de San Ethereo obispo de Barcelona, y de San Agatodoro de Tarragona.

Cap. 5. Del imperio de Calígula, y Claudio: venida de San Pedro: de los santos obispos Teodosio, Víctor, y Aecio: de la venida de San Saturnino (Sadurní): obispado de Roda, y fundación de algunos lugares.

Cap. 6. De los emperadores Nerón, Galba, Otón, Vitelio, y Vespasiano: de San Rufo obispo de Tortosa: venida de San Pablo a Cataluña: templo de Santa Tecla en Tarragona: de San Lucio obispo de Barcelona: de San Hieromeo, y fundación de Gualba.

Cap. 7. De los emperadores Vespasiano, Tito, Domiciano, Nerva, y Trajano: de los Aletos: de los varones insignes de Tarragona, Barcelona, y Tortosa: de San Philoteo mártir de Barcelona, y de San Deodato segundo, su obispo: de los santos Lino, Cleto, y Clemente, pontífices.

Cap. 8. De los barceloneses Lucio Licino Sura, Lucio Licino segundo, y Publio Licino: guerras de Ampurias contra Roma, y muerte de Trajano.

Cap. 9. De Adriano emperador: las gracias que concedió a las ciudades de Cataluña: los hombres insignes que florecieron en esta Era: y de la muerte de Adriano, y martirio de los Pontífices Evaristo, y Alejandro primero.

Cap. 10. De las poblaciones antiguas de tiempo de los romanos que se hallaban aún en Cataluña, a más (además) de las referidas (en el) capítulo 9.

Cap. 11. De los emperadores Antonino Pío, Antonino Vero, y Marco Aurelio: de la villa de Terrassa (Terrasa), y sus hijos Serennio, y Quinto Grannio: de Cecilio Obtato, y Lucio Furio de Barcelona, y de sus obispos: de Cayo Julio Joscho de Tarragona, y de los santos Bonoso, y Maximiano de Blanes, y de Mequinensa: martirio en Manresa de San Lucio obispo: de los santos diáconos Absalon, y Largo, y de los santos Pontífices, Sixto primero, Telesphoro, Higinio, Pío primero, Aniceto, Soter, y Eleuterio.

Cap. 12. De los emperadores desde Commodo hasta Maximino: de los obispos de Barcelona hasta San Severo primero: de las fundaciones de Albià, Albi, y Albiol: de San Andeloto: de los santos Pontífices Víctor, Seferino, y Calixto.

Cap. 13. Martirio de San Magino: destrúyese el templo de Venus de Monserrate: de los emperadores desde Maximino hasta Decio: memorias de Philipo (Filipo, Felipe), y fundación de San Martín de Gerona: de San Ponciano, y de San Antero Papa.   

Cap. 14. De los emperadores desde Decio hasta Valeriano, y Galieno: de los santos mártires Luciano, Marciano, Fructuoso, Augurio, Eulogio, Verona, y Senon: cual fue Cervera: guerra en Cataluña contra alemanes: de San Fabiano Pontífice, y mártir: y de San Cornelio.

Cap. 15. De los emperadores, desde Aureliano, hasta Diocleciano: de San Licerio, de San Estefano (Esteve, Esteban, Stephanus) Papa, de San Sixto, de San Dionysio (Dionisio), de San Félix, y de los santos mártires Severo primero, cuatro clérigos, Emeterio, Celio, y Rústico: salen los alemanes de Cataluña: memorias de Caro, y Carino en Tarragona que la reedifican: y de Lucio Pontífice.

Cap. 16. De San Vicente de Colibre: de San Feliu Apóstol de Gerona: de San Narciso, y de San Feliu su diácono: de San Invento, y 360 mártires de Gerona: de San Román, San Invento, San Horoncio, Aquilina, Víctor, Germán, Paulino, Justo, y Suylo (Suilo): de San Emeterio, y San Celedonio, y de su traslación: de San Salidonio (Celedonio, Salidonio, Celoni), y de San Avito: de los discípulos de San Narciso, y de su traslación a Gerona: de San Flamidiano: de la invención (hallazgo) de algunos Santos Cuerpos: de San Eutichiano: y de las Santas Formas de Gerona.

Cap. 17. De nuestra invencible capitana, ilustre heroína, y protomártir Santa Eulalia.

Cap. 18. De San Feliu de Barcelona, de Santa Julia, de los santos Fileto, Leda, sus hijos, y cincuenta y cinco mártires de Barcelona, y de San Cucufate (Cugat).

Cap. 19. De las santas Juliana, y Simproniana de Barcelona: de San Sergio, y San Anastasio, y 73 mártires de Barcelona: de San Prudencio de Tarragona: de San Ponce, de San Sixto, y de San Eovaldo de Ampurdan: de San Marcelino, de S. Engracia, y S. Calamanda: fin del imperio de Dioclesiano: de Constantino.

Cap. 20. De Constantino Magno: primer Concilio de España, en Colibre: elección de (Arçobispados) arzobispados, y obispados: fundación de Constantí, y la Selva: reedificación de Elna: de San Marcos.

Cap. 21. De los santos Severo, Ponciano, y Senadino de Barcelona: de los santos obispos de Vique, tres Justos, Euterio, y Lázaro: de San Pretexato obispo de Barcelona: del Santo Pontífice Dámaso: de los emperadores, de Juliano hasta Teodosio: de Santa Marina: de San Valentino.

Cap. 22. De Himerio arzobispo de Tarragona, y su consulta al Papa: de San Paciano, Lucio Dextero, Ripario, Desiderio, y Sisino: de Santa Cerenilla, y San Marciano de Barcelona: del hereje Vigilancio francés, y de Valente, y Teodosio emperadores.

Cap. 23. De San Lampidio obispo de Barcelona, San Paulino, y Santa Terasia (Teresa): muere Teodosio, y suceden Arcadio, y Honorio: discípulos de San Agustín en Barcelona: fundaciones de conventos del Carmen, San Antonio, y San Agustín: de San Olimpo, de Barcelona: entrada de los vándalos: defienden los Catalanes al imperio: de Santa Cordula, y Santa Candia: de San Dalmacio, y de San Marco Máximo: de Siricio.

Cap. 24. Guerras de Máximo, y Geroncio, opónenseles los Catalanes: mátase Geroncio: destruyen los vándalos a Tarragona, crece Barcelona, y quedan los Alanos en Cataluña.

Libro 7.

Cap. 1. Origen de los Godos: sus expediciones hasta entrar en Cataluña: donde elige Corte a Barcelona Athaulpho (Ataúlfo : Adolf : Adolfo): fabrica el Real Palacio: y funda su Monarquía.

Cap. 2. De Ataúlfo: de su sepulcro: de Sigerico, y Vvalia (Walia) Reyes Godos: de Paulo Orosio, y de los dos santos sacerdotes Avitos de Tarragona: de San Bonifacio, y San Paulo de la misma ciudad: de San Sixto, Sosimo, y Bonifacio.

Cap. 3. De los Reyes Theodoredo (Teodoredo), Turisimundo, y Theodorico (Teodorico): vencen los Catalanes a Atila: de San Nundinario obispo de Barcelona: Cisma en Barcelona, y Cisma, y Concilio General en Tarragona: es reedificada: vida de San Vidal de Gerona: de San Honorato, San León, y San Sixto.

Cap. 4. De los reyes Teodorico, y Eurico: de San Severo segundo obispo de Barcelona, en cuyo tiempo se formaron las Leyes Góticas: de San Segismundo, fundación de su iglesia, y de San Marçal: de San Simplicio Papa natural de Barcelona, y de San Ascanio.

Cap. 5. De Alarico, y pérdida de su Reyno: vida de Gesaleico tirano, y de Amalerico: Juan arzobispo de Tarragona: Concilios de Tarragona, Gerona y Lérida: Letanías en Cataluña: bayles (bailes): de San Orencio arzobispo de Tarragona, de San Emiliano de Libia, y de San Paladio: de los Pontífices Félix III, Gelasio, y Anastasio.

Cap. 6. Del santo obispo de Barcelona Paternio: de los santos de Gerona Justo, Justiniano, Nebridio, y Elpidio: de San Justo de Vique: de los Concilios de Valencia, Zaragoça (Zaragoza), y Barcelona: martirios de la reina Clotilda: muerte de Amalarico: de San Gaudioso de Tarragona: Juan primero.

Cap. 7. De Theudio: victoria de los catalanes: vienen los monjes de San Benito a visitar a San Narciso: fundación del convento de Monistrol: milagros de las fuentes: de Agila, y Atangildo: de San Nasario, y Bonifacio.

Cap. 8. De los reyes Luyva, y Leovigildo: de los príncipes San Hermenegildo (Armengol), y Recaredo: raros prodigios, y persecución contra la iglesia: martirio de San Hermenegildo: de San Ascanio segundo, de San Juan, y del santo obispo Dominio: fundación de Ripoll: milagro de las fuentes: muerte de Leovigildo.

Cap. 9. De Recaredo católico rey, tuvo su Corte en Tarragona: vencen los Catalanes a los franceses: confírmase el primer Concilio de España en Colibre: Concilios de Toledo, Zaragoza, y Barcelona, que es Metrópoli de los Godos: residen en ella los ministros: principio de los Duques, y Condes, y del castigo de los Açotes (azotes). 

Cap. 10. De los reyes Luyva, y Vviterico (Witerico): fundación de San Pedro de Roda, y venida de las santas reliquias: de los reyes Gundemaro, Sisebuto, Recaredo, y Suyntila: Concilios de Toledo, Barcelona, Egara, y Tarragona: de San Nonito, de Pedro obispo de Lérida, de Liberato natural de Gerona, y de San Gregorio Magno.

Cap. 11. De los reyes Sisenando, Cintila, Tulga, y Chindasvinto: Concilios en Toledo, y sus decretos: de San Severo III. Antigüedad del título de católicos en los Reyes de España: fundación de Centellas: antigüedad de Tarragona: nota de si ha tenido obispo Manresa: de Isabel Joyense.

Cap. 12. Como Tarragona, y no Toledo, es Primada de las Españas: fúndase en razón, y se satisface a las dudas.      

Cap. 13. De los reyes Recesvinto, y Vvamba (Wamba): fundación de Requesens, y memorias en Cataluña de Recesvinto: de Quiricio obispo de Barcelona: eclipse del sol en España: guerras contra navarros, y contra Paulo: asegúrase el buen proceder de Cataluña: de los Papas Martino, Eugenio, Vitalino, Deodato, y Domno.

Cap. 14. De los reyes Ervigio, Égica, Witiza, y Rodrigo: de San Cypriano (Cipriano) de Tarragona, y de San Idalio de Barcelona: de Berenguer, y Guillermo, obispos de Barcelona: principio de la pérdida de España: de Agato, León, Benedicto, y Juan pontífices.

Cap. 15. De la pérdida de España: muerte de Rodrigo: conquistas de los Moros: de como se defendieron Tortosa, Lérida, Tarragona, Barcelona, Livia, y Puigcerdan: de los lugares de Cataluña, que no se sujetaron a los Moros: de los tributos que pagaban los lugares abiertos: pondérase el valor Catalan (catalán): escóndense las santas imágenes: milagro en las monjas benitas.

Libro 8.

Cap. 1. Prosiguen en los Moros sus conquistas: oposición de los catalanes, retirados en los lugares fuertes: embajada a Carlos Martel, su socorro, y guerras hasta la venida de Otger: de San (santa) Celeriana: de nuestra Señora de Salgar.

Cap. 2. Entrada de Otger, y nueve barones: principio de sus proezas, aseguradas con la tradición, escrituras antiguas, y autores extranjeros.

Cap. 3. Del origen del nombre de Cataluña: de llamarse Principado, y del idioma, crédito, y estimación en las historias extranjeras, y en la voz de sus Señores.

Cap. 4. Victorias de Otger Gotlant (Catalon según Bofarull), cerco de Ampurias, y de su muerte: sucede Dapifer, de sus victorias, y forma de gobierno: de las fundaciones de iglesias, y división de las tierras adquiridas.

Cap. 5. Estado de Cataluña: varias recuperaciones de Barcelona por los catalanes: entra Carlo Magno en Cataluña: sus victorias: epítome de su santa vida: pruébanse sus entradas: fundación de Arles, refiérense sus reliquias.

Cap. 6. Asisten los catalanes a Carlos para cobrar a Narbona: entra a Cataluña: sujeta hasta Gerona: milagros sucedidos: victorias de Carlos, y de Benito de Cabrera con los paisanos: recuperación de Barcelona: fundaciones de Carlos: convento de San Daniel, y Valle de María, y su manifestación: de nuestra Señora del Coll. (Collado, Puig, Pueyo, podium.)

Cap. 7. De Félix obispo de Urgel: pérdida de Barcelona, Gerona, y Vique: recuperación de Gerona, y Barcelona: victoria de Carlos, y sus fundaciones en las dos entradas: victorias, y trabajos de Barcelona, y reedificación de San Feliu.

Cap. 8. Invención de la santa imagen de la virgen de Vilalleons: de San Emerio, y santa Cándida: estado de Cataluña, que elige a Carlos: sujétasele Zatto: recuperan los catalanes a Barcelona: vuélvese a perder: entra Ludovico: llama a toda Cataluña, que le nombra Señor. 

Cap. 9. De la última restauración de Barcelona por los catalanes, presente Ludovico Pío; al cual admiten gustosos: del gobierno de Barcelona, y de algunos particulares servicios: fundaciones de Ludovico.

Cap. 10. Invención de la santa imagen de nuestra Señora de Mongrony: fundación de San Justo, y Pastor, y de San Pedro de Barcelona: victorias de Ludovico: confirma los obispados: elige condes, vizcondes, nobles, varvesores, barones, vegueres, bayles (bailes), y senescal: asegúranse, y señálanse los distritos de Cataluña.

Libro 9.

Cap. 1. Parte Ludovico a Aquisgrán (Aachen, Aix-la-Chapelle), elige gobernador de Barcelona a Bera: de sus victorias, y acusación: elección de Bernardo: victorias de Armengol conde de Ampurias: quejas de los catalanes: privilegios de Ludovico: reedifícanse los conventos de Gerri, y San Ginés de las Fuentes: fundación de San Quirse (Quirze).

Cap. 2. De los hechos de Ludovico Pío hasta su muerte: de los de Bernardo gobernador de Barcelona, y de su muerte: proezas de los catalanes en defensa de su Patria, y de Ludovico (Lluís, Lluïs, Luis, Ludwig).

Cap. 3. De San Wistremiro: de la invención de la imagen de nuestra Señora de Obach: de Guillermo hijo del conde Bernardo: entréganse los catalanes a Carlos Calvo: concédeles privilegio que lo declara: y nombra conde gobernador a Wifredo de Arria.

Cap. 4. Defiéndense los privilegios de Ludovico Pío, y Carlos Calvo, de la calumnia de la Idea de Cataluña: y todos los privilegios, del engaño de Cataluña desengañada.

Cap. 5. De Wifredo primero conde de Barcelona: su muerte por traición de Salomón, al cual mató Wifredo segundo: victorias de los catalanes, y muerte peleando del obispo Cruilles: valor de Bernardo conde de Ribagorça (Ripacurtia, Ribagorza): háblase de la victoria, y muerte del Dragón: y fundación de Ovarra (Obarra).

Cap. 6. Gobierno de Wifredo, sus victorias en Francia, y vuelta a Barcelona, con la concesión del condado en feudo honroso: dale las Armas el Emperador: y se defiende esta verdad, de la novedad.

Cap. 7. Victorias del conde Wifredo contra los Moros: sácales de sus tierras: favores de nuestra Señora: invención, y primera traslación del cuerpo de Santa Eulalia: reedificación de Manresa.

Cap. 8. Victorias, y muerte de Borrell, o Wifredo II, milagrosa invención de la Virgen de Ripoll: fundación de iglesias, y conventos de San Juan de las Abadesas, y de Monserrate: invención de la Santa Imagen: vide (vida) de fray Juan Guarín, y de San Julio: nuestra Señora de Foix.

Cap. 9. De Wifredo Borrell: de Miron, y Seniofredo (Suñer, Sunyer) condes de Barcelona: de Suñer conde de Urgel: reedifícanse San Pablo del Campo, y los castillos de (Olerdula) Olérdola, y Solsona: victorias de los catalanes: asegúrase haber defendido a España: varias fundaciones, de Santa Ana de Barcelona, de la O, de Campredon, y de Roda.

Cap. 10. Elección de Borrell, y exclusión de Cabreta, del condado de Barcelona: motivo del viaje de Borrell a Roma: consigue la unión del arzobispado de Tarragona al obispado de Vique: pérdida, y recuperación de Barcelona: victorias en Aragón, y Castilla: varias fundaciones.

Cap. 11. Victorias del conde Borrell: pérdida de Barcelona: déjanla los Moros: muerte de Borrell: sus hijos, y mujeres: de sor Matrall, de San Eudaldo, y San Pancracio: iglesias de San Saturnino en Urgel, de Olérdola, de Santa María de Linares (Llinars), y del Pino (Pi) de Barcelona.

Libro 10.

Cap. 1. Victorias de Raymundo Borrell conde de Barcelona, que sucedió a su padre, y de Armengol conde de Urgel: nuestra Señora de Almatà: victoria de Osma: guerras de Castilla: entran los Moros en Cataluña, son vencidos en Cerdaña, y Albesa: victorias en (Cordova) Córdoba: convento de Canigò: venida de San Galderique.

Cap. 2. Reedifica, y asiste Borrell a las iglesias: vida, y muerte del santo Abad Otón: martirio del abad Juan, y once monjes de San Cucufate: reedifícase la iglesia de Elna: martirio, y traslación de las santas Eulalia, y Julia de Mérida: reedifícase la iglesia de San Pedro: de las iglesias de Santa María de Egara, y de San Adrián de Besòs: reedifícase Besalú: erección de obispado: convento de San Juan de las Abadesas: alabanzas de Barcelona: muerte del conde Raymundo: soberanía del condado de Barcelona.

Cap. 3. De Berenguer Borrell conde de Barcelona, sus virtudes, y poco cuidado: fundación de San Cucufate de Barcelona: unión de Monserrate a Ripoll: concordia del conde con su madre: privilegio de Barcelona: vida de San Armengol, y su muerte: del obispo de Barcelona Deodato: iglesias de nuestra Señora del Puerto, y de San Sebastián de Aviñonet: corporales de Ivorra (Iborra): invención de las imágenes de nuestra Señora del buen reposo, y Nuria: adelántanse los Moros: victoria prodigiosa de los catalanes: muerte, e hijos del conde.

Cap. 4. Sucede Raymundo Berenguer I a su padre Berenguer: casa con Doña Isabel: saca los Moros del Llobregat, y Panadès (Penedés, Penitensis), después del Campo: quiere reedificar Tarragona, dala en feudo: reedifica el hospital, y catedral de Barcelona: guerras: ajuste con el de Cerdaña: victorias en Ribagorza: iglesia de Cardona: vida de San Eribaldo: venida de Santa Madrona, de su martirio: fundación de Santa María de Besalú: religión de San Juan.

Cap. 5. Muere Doña Isabel: casa el conde con Almodis: iglesia de San Miguel de Barcelona: asisten los catalanes en las victorias del Rey don Ramiro de Aragón: pleitos con Ermesenda, y concordia: victorias del conde contra los Moros de Aragón: asegura al Campo de Tarragona: fortifica Tárrega: se consagra la iglesia catedral de Barcelona: antigüedad de la iglesia de San Jayme (Jaime): convento de Cervià.

Cap. 6. Victorias de los condes de Urgel, y de Barcelona: de los catalanes en Aragón: conquista de Barbastro: muerte del de Urgel: invención de nuestra Señora de la Gleba: victorias de Arnaldo Miron de Tost: fundación del Archiprestado (arciprestazgo) de Ager: victorias, y conciertos del conde de Barcelona en Francia: población de Perpiñán: admisión del oficio romano: formación de los Usajes: consagración del templo de Solsona: nuestra Señora del Milagro de Balaguer.

Cap. 7. Sujétanse los de los Estados de Francia la (al) conde: sus victorias en Aragón, y en toda España: vence a los Reyes Moros, y se le sujetan: engaño de la historia del Cid: fundaciones de San Pedro de Riudebillas (Riudebitlles), y Santa María de Seròs: muerte, entierro, e hijos del conde: fundaciones de San Salvador de Breda, y San Pol.

Cap. 8. De los condes Ramón (Ramon, aún no se ponía tilde) Berenguer, y Berenguer Ramón: de la muerte de Ramón: de la tutela del niño Don Ramón: victorias de Berenguer, y su defensa: Concilio en Besalú: reforma del Estado eclesiástico: victorias del conde de Urgel: conquista de Toledo, Campo de Tarragona, y Balaguer: victorias en Aragón: reedifícanse Tarragona, y Bañolas: fúndase San Adrián (Adriàn en el original): vida de San Sabino, y muerte del de Urgel, y del de Barcelona.

Cap. 9. Expedición de los catalanes en la Tierra Santa, Suria, y Siria.

Cap. 10. Del conde don Ramón Berenguer III. Sus casamientos: victorias en Cataluña, y Francia: del conde Armengol de Mayeruca: sus victorias en Castilla, y Cataluña: victorias de los catalanes en Aragón, y conquista de Huesca: recupérase Balaguer: fúndanse muchos conventos, e iglesias: recae el condado de Besalú al de Barcelona: fúndanse los conventos de Villabertrán, y Terrassa: háblase de las iglesias del Estany, y Manresa.

Cap. 11. Conquista de Mallorca, y descripción de las Islas Baleares: victoria contra Moros en Llobregat: conquista de Zaragoza: espadas de San Martín, y Vilardell: trátase del Dragón: libra el conde a la emperatriz: San Olaguer obispo de Barcelona, arzobispo de Tarragona, y Legado à Latere: del santo Durán: va el conde a Génova, y Pisa: reedifícase San Pablo: nuestra Señora de Mongrony, de Torà, y Cervià: conquistas de Taraçona (Tarazona), Calatayud, y Daroca: población de Olot.

Cap. 12. Victorias contra los Moros de Lérida, y Tortosa, siendo Legado San Olaguer: ríndese el Rey Moro de Valencia: concordias de San Olaguer, y juramento de fidelidad del conde de Ampurias: vida de San Odón: guerra, y concordia con el de Tolosa: batalla de Corbins: pasa el de Aragón a Cataluña: guerras, y paz con los (Ginoveses) genoveses, y con el de Ampurias: reedifícase Tarragona: entra en la religión de los Templarios el conde, y muere santamente.

Cap. 13. De los Estados de los serenísimos condes de Barcelona, y sus sucesores, que posee la Francia, y como los tiene ocupados; y de los títulos, por los cuales pertenecen a los Católicos Reyes de España.

Cap. 14. De la sucesión del conde don Ramón Berenguer IV, de sus virtudes, y concordias: muerte del Rey de Aragón don Alonso (Alfonso I el Batallador): sucesión de don Ramiro: casamiento del conde con la princesa (más adelante escribe Reyna, de Aragón) doña Petronila: capítulos, y conciertos: venida de los Templarios: unión de los reyes por medio de San Olaguer: de la vida, y muerte del santo: guerras, y concordia en Aragón: invención de nuestra Señora de Misericordia: concordias con el rey de Castilla, y con los Templarios.

Cap. 15. Guerras, y victorias en la Proença (Provenza): muerte del conde Berenguer Ramón: encárgase de aquellos Estados el conde don Ramón, y de su sobrino: sus victorias en Francia, y contra el Rey de Navarra, y concordia: conquista de Almería, donde se halló el plato de esmeralda: milagros de San (Estevan) Esteban, y San Ginés en la libertad de Galcerán de (Pinòs) Pinós, y de Sanferní: reedifican los ángeles la iglesia de San Miguel de Barcelona.

Cap. 16. Conquista de Tortosa: asistencias de Barcelona: privilegios, y gracias concedidas: conquistas de Lérida, Fraga, Mequinenza, y otras: conságranse las iglesias de Lérida, y Gerri: defensa milagrosa de Tortosa por las mujeres: sus privilegios: noticias de varios conventos de canónigos reglares: consúmase el matrimonio del conde, y la reyna: guerras, y concordias en la Provenza: ajuste con Castilla: fundación, y dotación de iglesias en el obispado de Tortosa.

Cap. 17. Victorias en Valencia: ocupa el conde a Borja: nace en Barcelona el príncipe don Ramón (futuro Alfonso II): fundaciones de Santas Cruces, y Poblet: victorias de los catalanes con los Moros de las Montañas de Prades: conquista de Miravet: cesión de los genoveses de la parte de Tortosa: nombran los de Bearne señor al conde: invenciones de nuestra Señora de Parrellas, y de la Aldea: reedifícase Santa Eulalia de Mérida: fúndanse las pabordias (o pavordias) de Barcelona: victorias en la Provenza, Narbona, y Navarra: fundación de Calatrava, y de la religión de San Antonio, &c.

Cap. 18. Sujétase al conde el Rey Moro de Murcia: alianzas con (Ingalaterra) Inglaterra: victorias en Tolosa, y en la Provenza: alianzas con el emperador, que no consigue se quite la obediencia al verdadero Pontífice: vida del santo varón Miron: pasa a Turín el conde: su muerte, milagros, y Testamento: vida, y martirio de San Bernardo de Alzira: donación del feudo de la Provenza, &c. 

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell, 1709



Tomo primero de los Anales de Cataluña.

Libro 1.

Contiene su población, división, breve descripción de sus montes, ríos, fuentes, baños, minas, y otras maravillas, con la relación de invenciones de imágenes de N. Señora, de los cuerpos santos extranjeros, que la favorecen, y de los conventos cuyas fundaciones se ignoran.

https://liburutegibiltegi.bizkaia.eus/handle/20.500.11938/78007

https://www.cervantesvirtual.com/obra/anales-de-cataluna-y-epilogo-breve-de-los-progressos-y-famosos-hechos-de-la-nacion-tomo-segundo-contiene-los-sucessos-desde-el-ano-de-1163-hasta-los-de-1458--su-autor-narciso-feliu-de-la-pena-y-farell/

https://bibliotecafloridablanca.um.es/bibliotecafloridablanca/handle/11169/6100

https://books.google.com.gt/books?id=x-VAAQAAMAAJ

http://culturahistorica.org/wp-content/uploads/2020/02/sanchez-marcos-feliu_de_la_penya.pdf

http://bdh.bne.es/bnesearch/biblioteca/Anales%20de%20Catalu%C3%B1a%20y%20ep%C3%ADlogo%20breve%20de%20los%20progressos,%20y%20famosos%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20hechos%20de%20la%20nacion%20catalana%20...%20%20:%20%20divididos%20en%20tres%20tomos%20...%20;%20su%20autor%20Don%20Narciso%20Feliu%20de%20la%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20%20Pe%C3%B1a%20y%20Farell,%20...%20/qls/Feliu%20de%20la%20Pe%C3%B1a%20y%20Farrel,%20Narciso/qls/bdh0000163814;jsessionid=3E861A8EFC48F54934B3E0901ED7EF02

https://www.cervantesvirtual.com/obras/autor/feliu-de-la-pena-y-farell-narciso-39665

https://datos.bne.es/resource/XX886118

https://es.wikipedia.org/wiki/Narc%C3%ADs_Feliu_de_la_Penya

https://dbe.rah.es/biografias/57136/narciso-feliu-de-la-pena-y-farrell

https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/287618.pdf

Más resultados en Google

Pòrtic.

En més d'una ocasió m'he referit a l'alt interès que té l'obra del barceloní Narcís Feliu de la Penya com a símbol de la voluntat de redreçament del país quan les coses han anat malament. A la darreria del segle XVII, i coincidint amb un període de creixents dificultats per mantenir vives i operatives les institucions nacionals de govern, Catalunya havia arribat a una situació econòmica molt preocupant. Un ben perceptible desànim col·lectiu planava damunt de la societat, que havia perdut una bona part de la vitalitat d'altres temps. Sense oblidar tampoc que, en les darreres dècades del segle XVII, Catalunya hagué de fer front a diverses guerres amb França, els exèrcits de la qual es plantaren a les portes de la capital catalana el 1697.

Enmig d'aquest clima difícil, va sorgir la veu i l'acció de Feliu de la Penya, el qual, fent-se ressò de petits nuclis preocupats per l'avenir de Catalunya, va saber promoure accions que permetessin reactivar l'economia del país. L'exemple més significatiu d'aquest desig obstinat de contribuir a millorar les coses va ser el seu llibre Fénix de Cataluña, obra que va ser publicada el 1683. Feliu de la Penya no es va limitar, però, a deixar per escrit les seves propostes de redreçament. Era també un home d'acció, com calia en aquella malaurada conjuntura. Va participar de manera activa en les institucions econòmiques de Catalunya, es va moure a l'exterior, va saber cercar, dins la més dinàmica Europa d'aquell final de segle (els Països Baixos, Anglaterra, França o Alemanya), nous models tecnològics susceptibles d'ésser aplicats a la indústria catalana. Feliu de la Penya va ser, doncs, en certa manera i quan això no era freqüent, un gran europeista.

Fa anys la Generalitat de Catalunya va promoure una nova edició facsímil del Fénix de Cataluña, conscient que, en fer-ho, posava a l'abast dels ciutadans una obra exemplar d'un estudiós i home d'empresa preocupat per les coses de Catalunya. En donar suport, des de la Comissió 1898 del Departament de la Presidència, a una agosarada aventura editorial privada per publicar els tres impressionants volums dels Anales de Cataluña, de Narcís Feliu de la Penya, estem segurs que contribuïm a fer possible que la personalitat d'aquest català exemplar sigui més ben coneguda per aquelles persones interessades a trobar en el passat actituds positives, susceptibles de projectar-se cap al futur.

Perquè Narcís Feliu de la Penya, en produir-se el plet successori que, a la fi, portaria la destrucció violenta de les institucions de govern de Catalunya i un dels més sistemàtics intents d'anorrear la nostra personalitat nacional, va restar fidel al país. Va donar suport, fins a la seva mort, a la causa defensada per la Generalitat i al seu candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria, el nostre Carles III, enfront del sobirà imposat per la poderosa màquina bèl·lica de França i Espanya.

Feliu de la Penya, doncs, ens interessa avui. Interessa els historiadors, que trobaran en aquesta obra una informació de gran utilitat en la seva tasca apassionant de reconstruir el passat col·lectiu. Interessa els polítics, perquè va exemplaritzar actituds i capteniments de valor permanent. I interessa, en definitiva, i és el més important, el conjunt de la ciutadania, perquè li ensenya que la lleialtat al país s'expressa tant en la defensa dels seus símbols permanents com també en el treball i l'esforç quotidià que permet avançar i fer front a les dificultats quan aquestes es presenten. Com a president de la Generalitat em plau felicitar aquells que s'han decidit a promoure aquesta magnífica i bella reedició d'una de les obres més emblemàtiques publicades mai a Catalunya.


Jordi Pujol

President de la  Generalitat de Catalunya

martes, 9 de abril de 2024

Nosaltres sols! La Catalunya espanyola. 1932.


Nosaltres sols!

Publicació adherida a la unió catalanista.

20 cts.

Any II – Núm. 72 – Barcelona, dissabte dia 20 d'Agost de 1932.

Redacció i administració: Canuda, 14, pral.

El Renaixement de la Catalunya vuitcentista.

LA CATALUNYA ESPANYOLA.

LA CATALUNYA ESPANYOLA.


Amb la sublevació del general Sanjurjo s'ha escrit un capítol més d'història d'Espanya. Amb la sublevació del general Sanjurjo, i la sensació popular que els jets han promogut, Catalunya s'ha escrit ella mateixa unes pàgines més de la seva més vergonyant submissió.

Qui és el general Sanjurjo, per a nosaltres catalans? Un general espanyol, del més clàssic espanyolisme, servador fervent de la casta i de la unitat espanyola. Naturalment, si el seu temperament no exacerbés aquest patriotisme tirànic, ja fóra ell de si, per concepció personal, un enemic de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tot això va sense dir, i està perfectament entès per a la majoria dels catalans conscients. Però, no per ésser, com a catalans, enemics irreconciliables d'aquests senyors militars que propugnen encara per un règim de privilegi, per no dir de lladronici, com era durant la seva dictadura, que anà de 1923 a 1930, haguem d' enlairar i posar tan alts els seus successors, l' actitud dels quals referent a Catalunya és prou recent i tota tendra encara per a ésser tan excessivament oblidadissos.

Els diaris catalans, de l' Entente esquerrana – L' Opinió i La Publicitat -, s'han esforçat, aquests dies, amb motiu de la sublevació de Sevilla i dels de Madrid, a voler-nos convèncer que l'oposició que experimentava l'Estatut de Catalunya al Parlament espanyol era una reminiscència d'aquest extens front que maniobrava contra la República. Que la campanya contra l'Estatut era un pla monàrquic per a obstaculitzar la República i aixecar, en nom d'un sentiment espanyol, la impopularitat contra ella. És evident, diem nosaltres, que les masses populars de les capitals espanyoles més significades, s'han posat aquests dies, al costat de la República. Tot Madrid – per exemple -, ha vibrat unànime quasi en l'adhesió al règim. Desitjaríem saber si hi ha algú que s'atrevís a sostenir-nos que aquest mateix Madrid, passat ço passat, s'aixecaria, amb la meitat d'aquest entusiasme palesat pel règim, a favor del nostre Estatut. Fa tres setmanes – hem de recordar-ho, catalans, i no esdevenir uns badocs idiotitzats de L'Opinió i de La Publicitat – que tot Madrid i tot Espanya s'aixecava contra Catalunya. No era la minoria parlamentària “cavernícola” l'enemiga de Catalunya, no eren solament Fanjul ni Royo Villanova. La caverna era tot Espanya. Els cavernícoles eren la majoria dels ciutadans espanyols, fossin monàrquics, fossin republicans

¿És monàrquic l'ambaixador espanyol a Praga, que féu retirar la nostra ensenya, vexada, ultratjada, befada i traïda? ¿És monàrquic aquest senyor Governador civil de València, que féu retirar la bandera valenciana dels Jocs Florals llevantins?... I en agraïment a tot això, grups de catalans – de catalans senyors! - fa una setmana exigien que es posés una bandera que simbolitza encara no solament la tradicional subjugació, sinó l'espiritual solidaritat amb aquestes ofenses a la nostra, de bandera. Fa catorze anys que, per Catalunya, repercutí el crit de Guimerà:
L' ÁNIMA ÉS MEVA!

A l'eco d'aquest gran crit, la joventut catalana de 1918 a 1923, s'arborà de patriotisme. Ha calgut un altre crit, ha calgut la veu de la més gran traïció històrica, després de la del Compromís de Casp, perquè avui hàgim de registrar l'actual degeneració nacional, l'absència total de sentiments nacionalistes en l'actual i novíssima generació catalana.

De qui és, aquesta obra? A qui es deu aquest funest treball de desnacionalització catalana? Aquí teniu l'obra de l'Esquerra! Tenim al davant ço que ha emparat Macià! Aquí podem tristament repetir allò que “els coneixereu per les seves obres”. I la seva obra és aquesta: ULTRA LA TRAICIÓ, HAN ROBAT A LA JOVENTUT LA SEVA ÁNIMA NACIONAL!

Ja poden editar fullets, tots els professionals de la menjadora, sobre si Macià no ha traït. La Història d'aquests temps serà implacable. No serà la història que escriu a sou de l'actual Generalitat el senyor Ferran Soldevila. La veritat té fonts insospitades, i triomfa sempre en definitiva.

Si recollíem totes les notes polítiques de Catalunya en aquestes dues setmanes darreres, podríem fer un florilegi del nostre decaïment nacional. Catalunya ha estat, per voluntat pròpia, la “provincia” submisa i lleial. Explotant l'odi popular als nostres tirans, els polítics de Catalunya han fet ajupir l'esquena als nous detentors de la seva llibertat. I com en altres ocasions s'encengué la protesta contra aquest col-lectiu vinclament d'esquenes, ara, tot ha anat com una seda i tots els catalans entrem pacíficament a la cleda.

La Catalunya vuitcentista, desnacionalitzada, afeblida, amb absència completa de tota reconeixença pròpia, lligava la seva vida política a la política de la península. I no obstant i això, hi hagué moments que el geni de la raça guspirejava per entre les cendres. Aquells catalans de llavors havien perdut la consciència nacional, darrera els anys d'extermini que seguiren a 1714. No sabien ben bé ço que eren. Malgrat estar submergits, sorgien en la desnacionalització més pregona, de tant en tant fets de dignitat catalana que els honoren. Moltes de les seves gestes són molt més dignes que les dels catalans d'avui, després de quaranta anys de catalanisme, amb les seves Assemblees, els seus mítings, els seus discursos, els seus llibres, les seves Conferències Nacionals, etc.

El moment polític d'ara, a la nostra terra, evidencia un dels moments històrics més penibles i lamentables. Durant aquests darrers quinze anys, una gran massa catalanista es mantenia protestatària a tot intent d'intromissió a la política del poder de l'Estat. Aquesta protesta, és veritat que, per massa temps, romangué ineficaç i féu ben poc de reconstructiu en sentit nacional. Però aquesta servava la dignitat del nostre moviment nacionalista. Quan a còpia de desil·lusions i de desenganys, aquesta protesta començava a dibuixar tot un pla d'acció, vingué prematurament el cop d'Estat militar de 1923. Semblaria que les presecucions i la reacció d'aquest temps dictatorial haurien d'haver fet reflorir l'ànima nacional dels catalans. Així va ésser. Aquells, encimbellats, pel moment, a la més alta de les nostres jerarquies ciutadanes, no volgueren o no capiren el valor patriòtic contingut en servar aquella tensió nacionalista i, porucs de l'esdevenidor, abandonaren l'oportunitat que tenien entre mans i arrossegaren amb la seva influència tot el poble català a l'abjecció més vil. No té explicació lògica l'actitud de Macià i de Gassol. Però és encara més estranya la conducta dels homes del Partit Catalanista Republicà (de República espanyola), que feia poc que es juramentaren també, en Conferència Nacional, declarant la guerra moral a Espanya. És evident que aquests homes han traït també els principis nacionalistes que deien defensar. Quan la proclamació de la República Catalana, s'acostaren a Macià, no aconsellant-li el manteniment de la República Catalana, sinó la transigència. En el fons, sols existia el desig de captar-se la confiança, per a no ésser acabats d'expulsar de la Generalitat, pels nous arribats i més sortosos de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Per aquests senyors fou tret a empentes el senyor Regassol, de la Generalitat. Les campanyes de La Publicitat contra l'Esquerra sols han estat inspirades pel despit polític, no per un ideal recte i patriòtic. Fa quatre dies que La Publicitat atacava de front l'Esquerra. L'atac s'ha anat emmudint d'una manera estranya: l'Entente esquerrana, en vistes a les futures eleccions, es va concretant.

El senyor Feliu Elies s'esgota, bo i distraient els càndids lectors amb caricatures referents a Royo Villanova; en uns moments que molts patriotes desitjarien veure d'ell una tanda de caricatures referents al resultat de l'Estatut, que podrien fer joc amb aquelles publicades en les hores felices del plebiscit. El Partit Catalanista Republicà tenia encara una gran missió a fer: servir l'ideal nacionalista català. Per a realitzar aquesta tasca, no calia abdicar de cap trajectòria política. Havia solament de fer el sacrifici – si per als seus homes era un sacrifici – de no col-laborar a la política de l'Estat. Tenim entès que va ésser per aquest motiu, que comença així: “Recordeu uns mo-n'anaren de la Lliga. Amb motiu de fer deu anys de la catalanització de La Publicitat, aquest diari reprodueix la plana central del número d'aquella data. Precisament s'hi pot llegir un article de Josep M.a Pi i Sunyer, dedicat a demostrar els avenços del catalanisme i que comença així: “Recordeu uns moments en passar. No cal elevar-se massa. Escollim com a terme de comparació els dies que – sota un eixorc provincianisme i endemà natural d'una repressió sagnant – la terra catalana havia perdut consciència d'ella mateixa. Reduïm l'anàlisi a un període de vint-i-cinc, de trenta anys. Són iguals els homes? Porta, el bategar dels cors, la mateixa duresa? Ah! com ha deixat rastre el temps que ha passat!”

Doncs, bé. Estem en retrocés nacional. La Publicitat fou filla d'aquella Conferència Nacional tan famosa. Cal rellegir tots els acords presos llavors i comparar-los amb la trista actualitat present. ¿És que les minses concessions que es fan amb motiu d'aquest Estatut reduidíssim són prou sòlides per a recolzar-hi tota una política de renunciament nacionalista?

¿És que la forma de govern republicana adoptada en aquella Conferència del 1922 es referia a una forma de govern espanyola? ¿Per què l'oportunisme immoral condemnat tantes voltes, quan ha estat exercit per homes de la Lliga, ha de continuar ara impermeabilitzat per un canvi de règim en l'Estat que té Catalunya encara ben lligada? ¿Per què prolongar aquest engany fet als bons catalans, girant d'una manera fantàstica els discos en què la República tan aviat pot ésser la Catalana com l'Espanyola, que l'Estatut és una derrota vergonyant i poc després en resulta una Autonomia; que el plet nacional català no és una qüestió de règim i que ara el senyor Azaña és per a Catalunya un novell cavaller Sant Jordi?...               

Tot això és l'única i més eficaç manera de fer perdre el cap a la nostra gent. Tot això és sumar els catalans en pro del provincianisme espanyol, com si fossim en els temps de la “jamància”, de les barricades al carrer de Ponent i de les parades de “milicianos”. Que el senyor Royo i Villanova no s'esforci a retreure textos històrics per a provar l'espanyolisme dels catalans. Els senyors Macià, Gassol, Nicolau d'Olwer, Bofill i Mates, Martí Esteve, L'Opinió i, sobretot, La Publicitat, han fet ço que les “Uniones Patrióticas” no pogueren mai assolir. Com el nou règim ha donat a Catalunya tot ço que la nostra Pàtria té dret i per justícia, a obtenir, és qüestió de demanar el cap de Sanjurjo i posar-nos al coll les cadenes voluntàries per a estar més relligats a la República. No res de “Segadors”! Ara és l'hora del “Gloria a España”!


Pàgina 2.

Batecs.

Aquests dies, tots els que som nacionalistes hem passat unes hores amargues en llegir els diaris catalans. Han portat a cap una campanya espanyolista i han comès els contrasentits més monstruosos. Més humiliació, no es pot demanar; més renunciament, no és possible; més inconsciència, no existeix. A vegades hem de rellegir les paraules de la nostra premsa diària, més d'una vegada, perquè tenim por d'ésser víctimes d'al·lucinacions. El mal que estan fent a Catalunya els homes dels partits polítics catalans, és d'aquells que deixen rastre per temps. Estan portant a cap una tasca desnacionalitzadora tan gran, que ni portada pels nostres opressors no seria de tanta eficàcia. L'obra anticatalana que ha fet tota la vida un Lerroux, la que fa un Maura, la del mateix Royo, la de l' Alba i els seus satèl·lits, no ha fet tant de mal a la nostra causa com l'actuació d'un any i mig ençà dels nostres polítics.

Les lleis d'excepció vigents en ple règim demòcrata (?) que vivim, ens priven d'ésser més explícits en les nostres manifestacions; però els nostres lectors ja poden comprendre cap on dirigim els nostres trets.

Cal només comparar els diaris d'avui amb els del temps de pre-república, i copsareu tot seguit la diferència d'esperit que hi ha d'aleshores amb ara. Una reculada enorme. Si els mateixos que avui fan estampar, amb les lletres més grosses, uns visques que són una negació nacional, haguessin vist estampats uns altres visques en els diaris contrincants, haurien posat el crit al cel, s'haurien estripat les vestimentes, i de mals catalans i traïdors els haurien omplert les oïdes.. I hem de reconèixer que aquella gent, malgrat ésser intervencionistes i haver donat ministres als governs, no descendiren a victorejar una forma de govern contrària a reconèixer la nostra personalitat.

Avui contemplem uns espectacles que ens fan abaixar la cara de vergonya; avui veiem com la majoria de catalans es comporten com si fossin fills del Guadalquivir o del Manzanares; hem vist unes desfilades i hem sentit uns crits que ens han posat al nivell de “provincia” de quarta classe. Fa poques setmanes que fou expulsat de la minoria catalana el Dr. Dolcet per haver dit que per a ell era primer la República que l'Estatut; ara el senyor Companys ha dit que primer era la República que tot – i en aquest tot hi va comprès Catalunya i la seva dignitat -, i ni Macià ni ningú no ha tingut una paraula de protesta ni li han posat els peus a rotllo. Fa pocs dies que Rovira i Virgili deia, en un editorial de La Publicitat, que havia fet més mal a Catalunya el regionalisme que el mateix centralisme; malgrat això, La Publicitat d'aquests dies és “provinciana” i àdhuc en una crònica de Tarragona llegim que: “Als edificis públics i a gairebé totes les cases comercials, centres i entitats onejaren les banderes nacional i catalana.” No dèieu que ens havíem de nomenar catalans nacionals?

Estelada

Ahir, avui i sempre, els que es diuen nacionalistes solament poden cridar: Visca Catalunya!, i com a republicans, Visca la República Catalana! No podem victorejar de cap manera qui no reconeix la nostra personalitat ni ha acatat la voluntat del nostre poble; no podem fer la ploranera per fets dels quals en som estranys.

Cataluña ha sido independiente entre las 19:39:44 y las 19:39:52 del 10-10-2017

A tots aquests senyors que es diuen deixebles de Prat de la Riba i que en volen ésser els continuadors els hem de recordar que en la “Doctrina Catalanista” hi ha ben explicat el que som.

catalanismo: fanatismo, victimismo, arrogancia, hipocresía y castellanofobia

Els farem esment del començament, per si és que ho tenen oblidat: “La Pàtria. - Quin és el deure polític més fonamental? Estimar la Pàtria. - Quina és la Pàtria dels catalans? CATALUNYA. - Té algun fonament la distinció entre pàtria petita i pàtria gran? No cap; l'home té una sola Pàtria, com té un sol pare i una sola família.” Ens sembla que això no deixa lloc a dubtes. Per què, doncs, aquest confusionisme pertorbador de què fan gala els nostres diaris i els nostres homes públics?

Si Catalunya és la única Pàtria nostra, l'hem de voler i estimar fins a obtenir la seva completa llibertat; no podem victorejar cap poble que no ens reconegui la personalitat; no el podem ajudar ni estimar; no podem sentir els seus contratemps ni els seus dolors; no podem sentir ni els seus neguits ni les seves alegries.

Catanazis

Obrar d'altra manera, és covardia, baixesa o conveniència personal.

Per tant, nosaltres, que solament ens mou l'amor a la nostra Pàtria esclava, tenim el deure de recordar a tots els catalans que solament com a catalans devem comportar-nos i que cal reflexionar sobre el comportament dels polítics; no hi ha que fixar-se en el nom dels homes, sinó en els seus fets; saber judicar serenament per a poder distinguir tots els fingiments i maquiavelismes. Ara mateix, per voler justificar la incomprensible actitud d'aquests dies, fan la mar d'alegrois perquè s'han aprovat dos articles administratius de l'Estatut espanyol; ho presenten com una victòria, i ja no parlen de la llengua i de l'ensenyament.

La qüestió, per a ells, és l'administració, i tota la resta quatre sentimentalismes passats de moda dels fanàtics del tot o res. Hem de tenir presents tots aquests homes i partits que posen el nom de Catalunya a un nivell vergonyós; ens hem de recordar sempre de la seva actitud d'ara, i quan vinguin a parlar-nos de la llibertat de Catalunya, els hem de dir que són els nostres Judes, que per un fals petó de concòrdia s'han venut la Pàtria. Pitjors que Judes, puix diuen que Judes, dominat pels penediments, es va penjar, i ells, sense penediments i sense consciència, esperen assaborir amb tota fruïció el seu mancament i la seva covardia.

                            SOLUS.

Piden colaboración ciudadana para denunciar “los crímenes de Lluís Companys”

PATRIOTES!

Demanem, insistentment, el màxim d'esforç en pro de la nostra publicació. Demanem als subscriptors que no s'endarrereixin en el pagament dels seus rebuts així que aquests siguin vençuts. Demanem als nuclis de patriotes de fora la fórmula de trametre en paquets del nostre periòdic, que podrien liquidar mitjançant recader setmanalment. Demanem que es cerquin subscripcions i es propagui NOSALTRES SOLS!
Demanem subscripcions en quotes voluntàries o donatius mensuals. El nostre periòdic és per a la Pàtria. Mercès a l'ajut de bons patriotes, el nostre periòdic té gairebé vida econòmica assegurada. Cal un esforç més. Cal augmentar el seu tiratge, per a la propaganda. Cal sobrepassar els obstacles de tota mena, que sembren al nostre pas. Malgrat la crisi econòmica actual, us demanem, patriotes, una vegada més, el vostre ajut humil.

LA PAGESIA ESTA ALERTA.


En iniciar-se, l'estiu darrer, el conflicte referent a limitar la part que, segons pacte o contacte, corresponia al propietari, demanàrem l'opinió a un dels homes que, dintre la nostra pagesia, ha mostrat més capacitat, ensems que un insuperat esperit de justícia.
La seva resposta fou una crítica severíssima per a tots els qui intervingueren en el Pacte de la Generalitat, el qual, en el fons, no tingué altre resultat efectiu que torpedejar d'una manera infame LA PARAULA, així destruint, en uns moments, tot el prestigi que al llarg dels segles havia tingut en la nostra ruralia. D'aquella admonició en sortia malparada la catalanitat de Macià, l'honorabilitat de Companys i l'Aragai, la cupiditat del tres vegades funcionari i president de la Unió de Rabassaires, Riera, i també l'estultícia dels representants de l'Institut de Sant Isidre.
Aquell pagès intel·ligent i patriota ens deia que no era català aprofitar la vaguetat d'un decret, interpretar-lo capciosament i, a base d'aquesta insinceritat, dividir el poble català en els moments en què calia es mostrés més unit, tant més, quan de Madrid poca cosa podíem esperar-ne de bo.
Demés, la part en litigi, per bé que en alguns casos era força raonable en conjunt resultava negligible, sobretot pel que es refereix a la producció vitícola, afectada per qüestions de més importància, que danyen primordialment els rabassaires i parcers i també els propietaris.
Hi ha la desgravació del tribut de consums, que representa, per als nostres vins, un 40 per 100 del valor del producte. Ultra el facilitar la sortida de vins de forta graduació que es produeixen, en sa major part, fora de Catalunya, puix que l'aigua hi és incorporada dintre la ciutat.
Hi ha el problema greu de la sofisticació que allarga la collita en un 30 per 100 almenys, ço que motiva un sobrant que pesa damunt el preu de venda en una proporció incalculable. Hi ha la tolerància per fabricar vinagres, amb productes no vínics. Hi ha l'encapçalament de licors amb alcohols industrials. Hi ha la imposició d'uns drets a l'exportació de les matèries tartàriques. Hi ha uns drets pohibitus (prohibitius) a la importació de sofre i adobs.
És a dir, la producció vitícola és la més perseguida pels governs de la Monarquia i pels de la República, perquè és la producció que, en l'agricultura catalana, té més importància.
Aquest és el panorama actual.
Ara vegem què han fet els homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya per a remeiar aquesta situació. Pensem que governen la majoria dels nostres Ajuntaments la Generalitat i tenen, encara, gairebé tota la representació parlamentària.
La seva actuació s'ha limitat a promoure un greu conflicte amb els propietaris, en virtut del qual s'ha donat a comprendre al Govern de Madrid que nosaltres, no solament acceptem llurs decrets en el que diuen, sinó que els interpretem de la manera que més puguin afavorir els nostres designis polítics.
S'ha de tenir present que, en la majoria dels casos, la part en disputa no representa més d'un 10 a un 20 del valor de la producció, quantitat fàcilment recuperable, només cooperant en la venda i en la compra de matèries i elements indispensables per a portar a bon terme la producció. Els propietaris, en sa major part, han pecat per absentisme, han pecat negligència i han pecat, com els altres, en no deixar la representació a pagesos autèntics.
Pecaren també pel fet que, quan tingueren influència, no posaren més interès en la solució de totes aquelles qüestions exposades anteriorment, que fan de la viti-vinicultura la Ventafocs de la producció agrària.
A base d'aquell famós decret de l'onze de juliol de l'any passat ampliat el 6 d'agost, aclarit el 10 de setembre i acabat d'esclarir el 31 d'octubre, han passat pels jutjats de Catalunya tota mena de gent demanant revisió de contractes. Els jutges els han fallat gairebé tots en contra, la majoria perquè la part de fruits que percebia el propietari no havia sofert augment d'ençà de l'any 1914, altres perquè les demandes no reunien els requisits previstos pel decret, com aquelles que, patrocinades pel diputat de l'Esquerra senyor Palacín, en què els parcers es negaven a lliurar la novena part dels fruits. D'altres perquè, tot i ésser justes, els pagesos no acudien a les cites, i els qui els representaven eren uns perfectes bandits, a alguns dels quals calgué expulsar del Jutjat de Cervera, accedir a les demandes representava enfortir la posició d'aquelles males persones.
L'historial del que ha passat a Catalunya aquests darrers mesos serà una  pàgina de tristíssima recordança. Potser en cap altra època de la història no s'haurà donat, en les autoritats populars, una mancança tan enorme de tot sentit jurídic, de tot patriotisme i també una despreocupació i descurança majors en la defensa de la nostra economia.
Aquesta és la vinya en la qual Macià, el sheriff Macià ha tolerat que els Companys i els Aragai entressin, com aquell gitano estranger que, en saltar la tanca, exclamava: la tierra de nadie, lo fruto de toos.
Josep M.a Rendé.    
     
“La Publicitat” diari dels catalans.

És, certament, d'una incongruència manifesta el concepte que La Publicitat té dels catalans en referir-se als seus lectors. L'òrgan oficiós del Partit Catalanista Republicà comet, sovint, certes relliscades que l'obliguen a fer viratges sobtats, principalment quan tracta de fer compatibles la dualitat de sentiments de Pàtria.
Catalunya endins, Catalunya enfora, Catalanisme, República Espanyola, Nacionalisme, Estatut, Concòrdia, són els termes usats indistintament pels pseudo-nacionalistes del nostre col·lega. Aquest galimatias, aquesta confusió barroera respon, de fet, a la transformació d'un partit polític que, en moments de redreçament nacional, s'ha decantat a desnonar del seu si una part ben essencial del seu programa. La metamòrfosi d'Acció Catalana en Acció Republicana, Acció Catalana Republicana i Partit Catalanista Republicà indueix a creure, també, que esdevingui l'Acció Catalana de l'Esquerra Republicana. Les galibances proferides per Francesc Macià en parlar dels de La Publicitat, així com el traspàs iniciat per alguns dels més significats elements d'Acció Catalana al districte vuitè, semblen motius per a donar-ho entenent.
Que Acció Catalana ha claudicat ben ostensiblement, en són una prova palesa els editorials publicats a La Publicitat durant aquests darrers temps. Des de l'organització del Kemping a les manifestacions últimes dels parlamentaris d'Acció Catalana, no trobaria aquest partit una excusa airosa a l'abandó de les seves pròpies doctrines.
Ja en èpoques pretèrites d'intensa persecució nacionalista havíem lamentat la renúncia tàcita de La Publicitat a emparar les rebel·lions separatistes per mor d'aparèixer amb les columnes en blanc, bo i presumint quotidianament d'aquella oració: “Aquest número ha passat per la prèvia censura.”
L'Acció Catalana, que a l'adveniment de la Dictadura Espanyola comptava amb almogàvers disposats al sacrifici (no molts, ja que els primers homes que abandonaren el país ho feren per eludir un possible perill), preferia que el seu òrgan periodístic es dediqués a la informació de certes banalitats com per exemple, un accident del cap superior de policia, la salut de l'hereu d'Alfons de Borbó i altres ressenyes l'extensió de les quals arribava a ésser apegalosa. Tal prodigalitat en informacions d'aquesta mena, quan els nacionalistes estaven atents al primer toc de clarí, no justifica, per al nostre col·lega, l'autoqualificació d'ésser el diari dels catalans. Ho justifica menys, encara, la contundència d'expressió sempre que es referia als trabucaires d'”Estat Català”, quan precisament aquest nucli de patriotes fou l'únic que va mantenir-se dignament, mentre els homes d'Acció Catalana alambinaven la dignitat de Catalunya.
No hem d'oblidar que durant l'atzagaiada de Prats de Molló s'hagué d'impedir a La Publicitat la publicació d'un editorial destinat a produir la rebentada del separatisme. Un dels seus habituals cronistes, coneixedor a fons dels problemes nacionalitaris, així ho practicava amb els patriotes irlandesos afectes a l'actuació devaleriana. Tampoc no hem d'oblidar algunes èpoques en què el silenci de La Publicitat podia interpretar-se com assentiment a la persecució patriòtica objecte de la qual n'eren víctimes alguns dels homes més prestigiosos d'Acció Catalana. Que ho diguin, si no, Maçó i Llorens, Baltà i algun altre, als quals aquest partit deu bona part de la seva puixança.
Cal constatar, igualment, l'atenció irreverent amb què s'ha mostrat Acció Catalana respecte els seus afiliats de més sana doctrina catalanista. No volem defensar homes com Carrasco i Formiguera, l'actuació doctrinària del qual no pot confondre's de cap manera amb la de “Nosaltres sols!”; però sí que ens és grat reconèixer-li un grau de dignitat molt superior al dels altres parlamentaris catalans.
No som nosaltres els cridats a jutjar, de moment, els sectors polítics que van des del Lerrouxisme fins a la Lliga, ja que llurs representants s'han mostrat amb certa sinceritat sempre que es tracta de patriotisme. A tals enemics cal tenir l'honor de combatre'ls en moments més viables, cara a cara i sense traïció. Emperò, l'actitud adoptada per Acció Catalana, a l'igual que la de l'Esquerra Republicana de Catalunya, mereix, per part nostra, el qualificatiu d'alta traïció; no solament per haver detentat la llibertat de la nostra Pàtria, sinó també per haver estroncat la possibilitat de fer efectiva, al moment, aquesta llibetat (llibertat.)
És cert que La Publicitat ha estat, en alguns moments, com si diguéssim l'aliment espiritual del nacionalisme terral. La col·laboració espontània de les seccions “El lector diu...” i “Bloc del transeünt” han mantingut un caliu patriòtic entre els lectors de La Publicitat. Mes al costat d'aquest nacionalisme esporàdic, trobareu la botiflera “Revista de Premsa”, on podreu llegir, en castellà, la reproducció dels propis articles de La Publicitat. No calia en veritat i per tan poca cosa, aixecar bandera nova als dissidents de la Lliga Regionalista. Quina concepció més migrada deuen tenir de la Pàtria, en atribuir-se, alhora, la condició de catalanistes i espanyolistes!
Dels principis que informen La Publicitat se'n dedueix una bella manera de fer Pàtria. És ben propi, també, d'aquest periòdic, el voler catalanitzar el poble emprant la propaganda d'anuncis en una llengua que no és la catalana. Tenim damunt la taula exemplars diversos del diari que ens ocupa. Els qui el llegim assíduament entenem que és una cosa de mal gust presentar una exhibició tant pletòrica d'anuncis en castellà. Ho recomanem als lectors de NOSALTRES SOLS! perquè sàpiguen a què atendre's quan hagin de proveir-se de tal o qual mercaderia. Vegem el sistema anunciador de La Publicitat controlat, ara i adés, per uns entrefilets al·lusius a l'ús del català; tot això resulta un joc de cara i creu, més ben dit: un joc brut.
Cara. - La Publicitat és un negoci per a l'anunciant i un ajut a una empresa que no cerca guanys materials.
Creu. - Radio Philco, el aparato de la Multitud. Equipo Bosc, S. A. (i Campalans en C.).
Creu. - Papel de fumar “Bambú”. (En aquest anunci sovint es destaca un marc al·lusiu a les idees del fabricant.)
Cara. - Català, us convé anunciar a La Publicitat.
Creu. - Unión Suiza de Relojería; ninguna sucursal en España.
Podríem extreure'n un enfilall ben divertit si no fos per causar cansament als lectors de NOSALTRES SOLS!; però, donada l'exuberant col·lecció de què disposem, n'engalzem uns quants més de reguitzell:
Cara. - Ja sou socis de la Protectora? - Els fabricants i magatzemistes han de redactar en català llurs factures adreçades als clients de Catalunya. - 
Els amics de La Publicitat retenen curosament els noms de les cases que hi anuncien. - No podem publicar les notes que no vinguin escrites en català.
Creu. - Blenorragia (Purgaciones), cachets del Dr. Soivré. - Paños Ramos, Pelayo, 10. - 3 minutos y Tex-Ton... he aquí la solución, rico caldo en cubitos.
Cara i creu. - La Publicitat és el diari dels catalans.
JULI.

Pàgina 3.

EXCURSIONISME.
II.
L'altre dia començàrem a parlar de l'abillament de l'excursionista. Dèiem que les sabates han de tenir uns dos centímetres més de llargada que els peus. Cal procurar que en el seu interior no hi hagi cap gruix, costura ni clau que pugui produir durant la marxa molèstia ni dolor de cap mena.
Cal tenir sempre una atenció especial pel calçat; la pell ha d'ésser sempre suau i untuosa. Per mantenir-lo en aquest estat cal engrassar-les periòdicament i quan encara són humides, fent penetrar el greix dins la pell amb els dits. Cal tenir present que no han mai d'eixugar-se al foc, per mullades que estiguin, perquè llavors es resseca la pell i es trenca; la pell ha de contenir sempre un 8 per 100 d'aigua, i si aquesta aigua arribés a desaparèixer, cal mullar-les abans d'engreixar-les.
Les soles han d'ésser ferrades d'una manera que tinguin utilitat; que mai un excés de claus no us tempti, puix llavors s'anul·la la seva utilitat, car esdevenen unes sabates pesants i produeixen relliscades perilloses. Quan s'hagi caminat llarg temps per un terreny sec, cal mullar els claus, que, amb la sequedat, és molt fàcil el seu desprendiment.
Porteu sempre unes espardenyes a la motxilla per canviar el calçat en el lloc d'arribada; això alleugereix i reposa els peus.
Si durant la marxa se us han fet butllofes en els peus, passeu-hi una agulla de cosir, desinfectada previament per mitjà de la flama d'un llumí, l'agulla enfilada, i el fil engreixat amb vaselina. No us talleu mai la pell de la butllofa. Els peus delicats cal cuidar-los molt bé; rentar-los en una solució de formol al 5 per 100 i repetir l'operació cada tres a quatre dies en banys d'alguns minuts. Després de la marxa, rentar-los amb un drap lleugerament humit; no feu mai, en aquest moment, un bany de peus de llarga durada, car fa tornar molt sensible la pell.
Friccioneu-vos amb esperit de vi a l'acabament de cada jornada (cames i peus); això alleugereix molt la fatiga. 
Per a la marxa, també cal tenir en compte que els vestits no us oprimeixin. Les cames, protegides amb bandes, no molt estretes, o per mitges. No porteu mai vestits impermeables, que no deixen fer la transpiració com cal. L'impermeable es porta plegat al sac.
La marxa ha de fer-se a una velocitat de 5 quilòmetres per hora; quan s'està ben entrenat, la marxa que es pot assolir és d'uns 6 quilòmetres per hora. En totes les marxes cal fer un repòs cada 50 minuts de 10 minuts. Quan es marxi en petits grups, es poden regular en quinze minuts cada dues hores. Quan la distància a recórrer és molt llarga, cal fer una parada d'una hora, un cop recorregudes les dues terceres parts, per a fer un menjar lleuger. Un entrenament perfecte i ordenat permet fer marxes de llargues distàncies sense arribar a fatigar-se. Feu entrenaments de marxes moderades de 8 quilòmetres, que podreu augmentar gradualment.
No començar mai una marxa en dejú, com tampoc després d'un gros àpat. Beure amb moderació. Fer-se un tip d'aigua pot provocar els més greus accidents, àdhuc la mort. Beure l'aigua amb un xic de cafè és un gran reconfortant. Xucleu terrossos de sucre durant la marxa; el sucre és un gran economitzador d'energia. No reposeu en llocs humits o massa frescos. No dormiu mai damunt l'herba ni en llocs on bati el vent. No dormiu en els moments de repòs. Aquestes mal dormides hores produeixen un afebliment en l'organisme.

Senyor Governador...
(Tot en mayúscules.)
NO ESTIMEM NI CORRECTES NI PRACTIQUES NI FORTES, AQUELLES PROTESTES ELEVADES A CRITS PEL VERBALISME HISTERIC. US ENDRECEM AQUESTES RATLLES, SENYOR GOVERNADOR, ESCRITES AMB RESPECTE, AMB EL MATEIX RESPECTE QUE VOLDRIEM PER ALS IDEALS EXPOSATS EN AQUEST PERIODIC, PER PART DE LA DEPENDENCIA D'AQUEST GOVERN CIVIL, QUE ESTÁ ENCARREGADA DE LA PREMSA PERIODICA. 
FA MÉS DE QUATRE SETMANES, SENYOR GOVERNADOR, QUE QUAN, EN HORA LEGAL, ES PRESENTEN A LES OFICINES DEL GOVERN CIVIL ELS NOSTRES NÚMEROS PER A SEGELLAR, ELS EMPLEATS DE LA SECCIÓ CORRESPONENT NO ELS SEGELLEN TOT SEGUIT, FENT ESPERAR HORES I MÉS HORES EL NOSTRE ENCARREGAT DE PORTAR-LOS A SEGELLAR, I MOLTS DIES NO S'HAN SEGELLAT FINS DISSABTE AL MATÍ, HAVENT ESTAT PRESENTATS DIVENDRES AL MIGDIA. ALTRES VEGADES HAN MANIFESTAT QUE NO ELS VOLIEN SEGELLAR SENS ABANS LLEGIR-LOS, COSA ATEMPTATORIA A TOT DRET D'IMPRENTA. AQUESTES MIDES EXTRAORDINARIES, RESERVADES A “NOSALTRES SOLS!” PERJUDIQUEN EN GRAN MANERA L'EDICIÓ DEL NOSTRE PERIODIC. SI EL NOSTRE PERIODIC ÉS DELICTIU, CREIEM QUE ÉS EL FISCAL QUI HA DE PRENDRE AQUESTES MIDES CONTRA EL MATEIX. SI EL NOSTRE PERIODIC, OFICIOSAMENT, ÉS INDESITJABLE, QUE ES DIGUI CLARAMENT I SE SUSPENGUI LA SEVA PUBLICACIÓ. COM ENTENEM ELS NOSTRES IDEALS EMPARATS PER LES LLEIS DE LA REPÚBLICA, DE LA QUAL VÓS EN SOU EL REPRESENTANT A BARCELONA, US PREGUEM QUE DONEU LES ORDRES OPORTUNES D'ACORD EN TOTA ACTUACIÓ DE JUSTÍCIA.

ALS NOSTRES LECTORS.

Pels motius exposats en altre indret d'aquest número, demanem als nostres lectors tota mena d'excuses, si setmanalment el nostre número no és posat a la venda a Barcelona dissabte al matí. Com hauran llegit, la culpa no és nostra. Els demanem que persisteixin demanant NOSALTRES SOLS! tots els dissabtes. Si el nostre periòdic, per impediments ja anunciats, no pot veure la llum dissabte al matí, que esperin dissabte a la tarda o l'endemà. Cal fer-se càrrec dels obstacles que es creen per a impossibilitar la sortida del nostre setmanari. Cal que els patriotes amics supleixin aquestes deficiències i salvin aquests obstacles, amb més entusiasme, amb més tenacitat, amb més persistència a favor de la nostra publicació, que no és nostra, sinó de la Causa de la Pàtria Catalana. Per damunt de tots els obstacles: ENDAVANT!

Fa tretze mesos que l'Ajuntament de Barcelona és regit per una majoria que es diu catalana. Els rètols dels carrers de la Ciutat no són encara en català. Com es vol que els industrials barcelonins retolin en català els seus establiments, si encara no ha vagat, al Govern de la Ciutat, de canviar els seus rètols urbans?...

LLETRES DE VALENCIA.

Amor i Llibertat.

Quan l'altre dia vingué a València, a adherir-se a nostra Setmana Cultural Valencianista, el cèlebre “Orfeó Montsià” d'Ulldecona i ens regalaren amb sons cants meravellosos, tots plens d'harmonia i cadències belles, i pels quals l'esperit nacional de Catalunya vibraba potent i abassegador – com cal a un poble que renaix a la vida -, aleshores nostres esperits s'eixamplaven plens d'optimisme, nostre fervor nacional valencianista es refermava i el gran afecte que sempre hem professat a la nació germana creixia.
Sentíem, en escoltar el dolç i patriòtic “Cant a la Senyera”, que nostres cors, amargats encara per l'ordre arbitrària i dictatorial del “Poncio de Castella” que aleshores patíem els valencians, en prohibir-nos el dia abans que nostra gloriosa bandera sortira pels carrers de la ciutat a rebre els braus orfeonistes d'Ulldecona i en impedir que foren radiats nostres “Jocs Florals”, pel sol motiu de fer-se en la llengua nostra, es sentíen dins de nostre ambient propi, junt a uns altres cors que ens comprenien, i la gran foguera de nostre amor a la Pàtria Valenciana s'encenia més i més, fins consumir-nos en ella.
I en oferir-nos com darrer plat la gloriosa sardana, orgull de la terra vostra: “Cant de la Pàtria”, no ens poguérem contindre, i les darreres notes foren ofegades per un crit naixut (sic) de lo més íntim del nostre ser: el crit de Visca la independència de Catalunya!, que sortí vibrant i potent de nostres llavis valencians i simultàniament fou contestat amb un altre, dit amb el mateix fervor, per llavis catalans: “Visca València lliure!”
Estos crits dominaren per un moment per sobre l'ambient, i mentre les boques repetien i contestaven els crits de deslliurament, les mans oferien son entusiàstic aplaudiment com signant aquell pacte de germanor entre dos pobles igualment grans.
Ensems un pensament va creuar pel meu cap: “Dos nuclis, els més importants de la Península, estàn afermant la seva independència absoluta, la seva personalitat jurídica, i malgrat açò – estranya paradoxa -, hi ha entre els dos l'harmonia i la germanor més completa i exemplar; i és que tenen per ideal comú l'amor a la llibertat”.
I continuava pensant: “què passaria si en estos moments un espanyòfil, tipus Royo Villanova, donara el crit de ¡Viva la unidad espanyola!? Puix, que eixe crit d'unitat ens alluntaria, ens faria enemics, ja que representaria un atemptat a nostres sentiments lliberals!”
Totes estes observacions em feia i treia la conseqüència que el problema de las nacionalitats ha de ésser producte de l'amor i la comprensió, i no de la tirania i el despotisme. Que el llaç que a tots els homens ens ha d'unir ha de ser sempre el d'estimar el proïsme com a nosaltros mateix; ja que jamai l'opressió no podrà ajuntar la humanitat.
I este és el gran erro espanyol: el de voler que siguem germanastres per la força, i no companys per l'amor.
Però jo crec que l'actual oposició espanyolista front a les justes aspiracions catalanes són els últims esforços d'un poble decadent, que es veu molt proper a morir sota el pes de les culpes pròpies, i que vol, si no pot aixecar-se, arrossegar en la seua caiguda a tots els grups peninsulars; i açò no passarà mentre existixquen hòmens conscients del seu deure de patriotes, puix sabrem defensar nostres drets a la llibertat per damunt de tots els egoismes particulars * (i) partidistes.

DE LA NOSTRA HISTORIA.
Mort del Comte.

A l'any 1115 arribà a les costes de Catalunya una flota de Pisa amb la intenció de conquerir les Balears, però que una tempesta havia desviat.
Ramon Berenguer III aprofità aquesta avinentesa per a fer, tots junts, catalans i pisans, la conquista de les illes. Així és que organitzà un estol en el qual formaren molts cavallers de Provença, i sortiren definitivament de Salou. Segons Aulèstia, l'estol estava format d'uns 500 bastiments, la major part galeres, de les quals n'hi havia cent del comte.
Aquesta expedició tingué el nom de croada, car el seu fi no fou de conquesta definitiva, sinó solament de càstig, a l'objecte de disminuir la pirateria que s'aixoplugava en aquelles illes. Així veiem que, després d'apoderar-se d'Eivissa, passen a conquerir Palma de Mallorca, on tingueren de lluitar enormement i on els catalans demostraren la seva vàlua com a guerrers. Un cop amos d'aquelles terres, les deixaren al mateix valí alarb, però amb la condició, se suposa, de pagar certs tributs als vencedors.
De tornada d'aquesta expedició, Ramon Berenguer III aparellà una altra esquadra i anà a fer una visita a les repúbliques de Pisa i Gènova. Aquest viatge tingué el doble aspecte de polític i comercial; des de llavors es comencen a veure les naus catalanes anar a mercadejar en terres estrangeres i particularment a Sardenya.
Ramon Berenguer, a l'objecte d'intensificar més el tràfec amb Barcelona, rebaixà els tributs que havien de pagar totes les naus que fessin arribada al nostre port.
A l'objecte de preparar la conquesta de diversos territoris catalans que encara estaven en poder dels alarbs, sembla que féu una expedició, també ajudats pels pisants (sic), en terres de València, cosa que sembla respondre a un pla estratègic d'anar isolant els nuclis alarbs, a fi que no els fos factible el rebre reforços de fora.
No obstant ocupar-se també d'afers interiors, sembla que la idea del comte era les conquestes per mar, cosa que produí un desig d'expansió que s'efectuà més tard i que elevà Catalunya en una potència naval, que quasi arribà a ésser mestressa de la Mediterrània.
Les lluites que hagué de tenir per fer prevaler el dret que li havia cedit la seva esposa sobre Carcassona, no li permeteren continuar la trajectòria  començada de les empreses marítimes.
La seva vida s'acabava, però encara obtingué per a la catedral de Tarragona que fos elevada novament a la dignitat de metropolitana, dignitat que havia tingut en èpoques anteriors; per a obtenir-la, calgué fer la restauració de la ciutat, en la qual tingué per col·laboradors l'arquebisbe Sant Oleguer i un cavaller normand anomenat Robert d'Aguiló.
Ultra això, entrà a formar part de l'ordre militar dels Templers. Aquesta ordre tenia un caràcter doble de militar i eclesiàstic i tenia l'aurèola de les gestes que diversos prínceps havien fet en les croades que aquesta ordre havia realitzat a Terra Santa.
Poc temps després d'haver entrat a formar part dels Templers, finà Ramon Berenguer III, i fou enterrat en el Monestir de Santa Maria de Ripoll, deixant del seu govern un altíssim record, ja que, ultra haver fet unes ardides i profitoses expedicions, també col·laborà a donar expansió a totes les arts i donà una grossa empenta a l'agricultura, segons es pot despendre de les nombroses donacions de masos fetes en son testament, on és citat, entre altes (altres) conreus, el de la vinya.

R. Dalmau Ferreres.

Diada de germanor a Sant Just Desvern amb motiu de la visita de la Joventut Catalanista de Solsona que feia a “Nosaltres Sols!” de Sant Just.

La senzillesa assoleix, de vegades, caràcters de solemnitat. Així fou la festa de germanor celebrada a Sant Just Desvern.
Fou aquest acte un alt exemple, una demostració magnífica de les forces espirituals que integren la nostra comunió nacionalista.
Hi foren gairebé representades les Delegacions de gairebé tota Catalunya; les que no hi eren, trameteren l'adhesió.
“Nosaltres Sols!” de Gavà.
“Nosaltres Sols!” d'Esplugues de Llobregat.
“Nosaltres Sols!” de Sant Boi.
“Nosaltres Sols!” de Cornellà.
Grup “Bac de Roda” de Molins de Rei.
“Nosaltres Sols!” del Districte VIII de Gràcia.
“Nosaltres Sols!”, entitat de Barcelona.
Els companys de Solsona portaren l'adhesió del ferm patriota Ramon Viladrich, d'aquesta ciutat.
El “Centre Català” de Sabadell trameté una llista d'adhesió entusiasta.
El “Centre Català” de l'Havana hi era representat per Ramon Vilaró.
La Redacció del nostre periòdic no cal dir que també hi era, amb el seu estendard.
A la plaça una cobla tocà unes sardanes i el jovent les puntejà amb aquella alegria.


Després, a migdia, als voltants de la Font de la Bona Aigua, hi hagué fogueres i graelles i germanor i senzillesa casolana.
Acabat el repàs, les colles es traslladaren al mas d'un amic i foren obsequiades amb cafè, cigars i licors.
Hi hagué parlaments d'una gran modèstia oratòria, però d'una unció patriòtica i d'un amor a les coses de la terra, que feien commoure els cors i elevaren les ànimes, amb la sublim eloqüència de les coses expressades tal com les dicta l'esperit.
L'eloqüència del farsant o del que diu només coses superficials és una fumerola d'encens o un castell de focs. L'eloqüència del patriota que no té altra preparació que la ferma i conscient labor realitzada en profit de la redempció de la terra esclava, no és un devessall, no és fàcil que sigui un prodigi de retòrica; ha d'ésser més aviat una letania de planys, de desigs, d'al·locucions als oients.
L'eloqüència de l'aventurer o del fracassat pot ésser el soroll, l'eco de la pròpia davallada, el terrabastall, la ruïna i el clam de la desgràcia pròpia; de totes maneres, una còsa planera i còmoda, com tot allò que significa relliscar, caure, descendir...
Però l'eloqüència de l'home d'ànima sincera, de voluntat ferma, d'intencions pures, de projectes d'abnegació i capaç de tots els sacrificis, àdhuc de la vida, per la llibertat, per la dignitat de la terra i dels homes germans seus, ha d'ésser una ascensió difícil, una construcció de frases feixuga com els carreus de les catedrals o de les muralles...
Això fou la festa íntima celebrada al mas mig amagat en la boscúria de Sant Just Desvern: una congregació de picapedrers de l'edifici de la llibertat de Catalunya.


Pàgina 4.
Dissabte, 20 d'agost de 1932.

EPISTOLARI NACIONALISTA.

Lliguers de Dreta i lliguers d'Esquerra.

Amic del cor: avui em perdonaràs la vel·leïtat de subtitular una senzilla lletra; què et diré?; no me n'he sabut estar. 
Al cap i a la fi, les realitats així ho comporten; i el cas que tu m'exposes (vull dir les teves discussions de pur nacionalista amb els teus dos companys de dispesa, el lliguer i el comunista) també ha pesat en la balança d'aquesta meva decisió.
Em dius que em parles amb la màxima sinceritat i que estàs convençut que el criteri personal que sostens davant l'opinió “aparentment diversa en el fons, respecte del nacionalisme”, dels teus dos companys, no és un criteri personal del tot, sinó que d'altres nacionalistes el comparteixen.
I bé, amic; no he dubtat mai de la teva sinceritat, i crec que tu tampoc de la meva, i el teu criteri de nacionalista el comparteixo, certament, i amb tu i jo, de segur que molts altres.
A les raons que tu em contes que has adduït, permet-me que n'afegeixi encara unes quantes més. Abans, però, et felicito per la teva distinció entre “política vulgaris” (nacional o internacional) i aquelles actuacions que porten com a distintiu l'afany desinteressat, (gaiebé) gairebé idealista fins al sacrifici, de que sigui vindicada la justícia per a tota aquesta col·lectivitat complexa que en diem la Pàtria. És cert; això ja ultrapassa els límits de la política tal com sol ésser entesa i practicada. És, si vols, “política trascendental”. Quanta de raó tens en assegurar que mentre no ens haguem alliberat col·lectivament, tampoc individualment no ens podrem considerar lliures ni amb les mínimes garanties!
Així, doncs, la llibertat que d'antuvi ens cal, és la llibertat de tots, i per això som tots els qui tenim el deure d'esforçar-nos a obtenir-la, amb el mínim de refrecs i de disgregacions, i amb el màxim de solidaritat i de cohesió. Dintre d'una Pàtria, avui per avui i fins al present, trobem diversos estaments socials; en una Pàtria esclava, no deixa d'ésser també això cert. Tots els estaments, volguem o no, integren la Pàtria; tots, doncs, àdhuc aquells que així no ho volen entendre, tenen necessitat de la llibertat col·lectiva. Si tant hom afirma que està disposat a qualsevol sacrifici per la Pàtria, caldrà creure'l, però quan ne doni proves. Una d'elles, i decisiva per a la disciplina, consisteix a deixar de banda i almenys momentàniament, els personalismes i les divisions, no sempre injustificats, és cert. Vol dir això que hom deu renunciar a la dignitat d'home i a la redempció que creu justa? Naturalment que no, i mil vegades no! Però sí que vol dir que l'interès de la Pàtria, fent abstracció temporalment, si convé, de tot doctrinarisme, deu ésser la finalitat immediata principal: i en la concessió (que és un deure) d'aquesta primordialitat, va involucrat ja, si així volen que hom ho reconegui, el primer sacrifici seriós pro Pàtria i àdhuc pro reivindicacions socials.
Quan la gran massa defensa un ideal, tard o d'hora els elements hostils a ell són emportats en son corrent, de grat o per força. S'imposa, doncs, la tàctica d'infondre la idea i el sentiment patri a tots els sectors socials, amb energia i amb constància, i la tàctica d'eliminar, ara com ara, els motius que entrebanquin la solidarització de tots els sectors, en els quals la idea i el sentiment patris ja han estat avivats a bastament. Si totes les activitats socials i polítiques de la terra catalana anessin amb preferència encaminades a l'obtenció de la nostra independència total, ben tost la Pàtria i tots els seus problemes en sortirien beneficiats. Però despenem les energies en combatre'ns per sistema, i així ens erigim en co-autors de l'obra enemiga, que tant blasmem. L'un malda per la conservació dels costums, floriment i purificació de la llengua, etc., i, en canvi, va de bracet amb qui ha pervertit aquells costums i procura de no deixar respirar l'aire de la parla autòctona; l'altre combat un mal social; però com que la invasió de gent forastera, amb la qual fraternitza suspicaçment, és tan densa, hom té dret a creure – perquè n'està convençut – que aquella tara social es trobaria molt més atenuada a casa nostra – atenuada fins al punt de poder-se permetre un compàs d'espera en el qual anar a l'alliberament de la Pàtria -, si en lloc de donar la mà als sobrevinguts, i sobrevinguts amb detriment dels propis compatricis, els fes comprendre dignament que deuen establir-se en casa pròpia, allà on van néixer tal volta.
Però no passa així. Les nostres “autoritats” fan concòrdia; els qui capitanegen moviments de reivindicació social no volen o no poden decidir-se a donar aquell pas per tal de tallar la invasió forastera; i així hom aconsegueix que la visió dels nostres problemes socials peculiars, sigui interpretada a través de l'espectacle propi dels sobrevinguts i a través dels quals aquests sobrevinguts provoquen; i anem seguint tots molt patriotes, però incapaços de posar, en un instant suprem, l'interès de la Pàtria per damunt de tot altre. Què aconsegueix hom així, Que parli la realitat: un estira i arronça; un empitjorament del problema essencial, per no dir de tots. Hom comprèn molt bé una unió d'esforços de nacions ibèriques per tal d'alliberar-se totes elles; hom comprèn molt bé que totes aquelles terres que foren desmembrades per la violència o per la intromissió estranya (Bascònia-Navarra; Galícia-Portugal; València-Balears-Catalunya i àdhuc Rossellò), tendeixin, a més a més, dintre l'esforç general d'alliberament, a unir-se, a aliar-se o federar-se, segons ben lliurement acordin i els convingui; però hom no pot coincidir amb qui vol condicionar aquell alliberament, sigui a un imperialisme exterior de qualsevol forma, sigui a un imperialisme interior, que és el que es formaria indefectiblement, com escuma de xampany, en el cas d'una federació ibèrica del tipus propugnat per la Lliga, o en el d'una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques. I és que solament com una hipòtesi podem pensar en el canvi d'un poble ibèric, fins al punt d'una homogeneïtat convenient: aquest poble tots sabem quin és i el paper que ha tingut en la història: el poble de la “meseta”.
Creure que en nom d'un credo qualsevol, aquest poble modificarà la seva naturalesa d'au de rampinya, és una ingenuïtat. La història ens diu que és incorregible, i que Catalunya i les altres nacions ibèriques començaren d'anar malament així que les mans dels mesetanos van tocar, de lluny primer i més de prop cada dia després, les regnes de llur regiment polític i econòmic. I és incorregible encara. La República espanyola, amb el pseudo-Estatut, l'alçament Sanjurjo, els innombrables periòdics que a casa nostra es publiquen en espanyol (i amb els quals tenen concomitàncies sospitoses gents que diuen preocupar-se dels nostres problemes nacionalitaris i que encara no sabem què pensen respecte de Balears i València), són, entre molts, fets que ho evidencien.
Per això nosaltres, inconseqüentmen, hem de suportar les ires de dretes i esquerres, car ens mantenim en el punt patriòtic i deixem en lloc secundari, tots pensem com pensem (i pensem ben diversament!), els restants problemes, que no s'arranjaran del tot mai, ni per Roma ni per Rússia. I què? Irlanda, Grècia... han anat per camins d'alliberament pels mitjans que propugnem; és que en aquells països ja no es diu ni piu de les qüestions socials? Fóra absurd afirmar-ho. Per altra banda, casos com Ucrània i Geòrgia – a pesar del que hom digui – són alliçonadors.
Nosaltres no hem d'exposar-nos a jugar el seu paper a Ibèria respecte de ningú; i el poble mesetano, sigui amb el règim que es vulgui, creieu que renunciaria a fer-nos-el jugar? L'essencial no es canvia. Ultra això, no podem estar al caprici de qualsevol Sanjurjo que, monàrquic o comunista, ens tornés a escarmentar. La història parla massa. I el cas dels Estats alemanys, corbats ara sota les eventualitats d'un Reich, i el d'una Irlanda nominalment lliure fins ara, no ens farien mai decidir a acceptar amb els braços oberts ni un Estatut ni una federació lliguera, fos de dretes, fos d'esquerres.
Els dirigents del nostre moviment proletari (i, com tu, sóc un estudiant proletari!), farien un bé immens, àdhuc als seus ideals justiciers, si volguessin entendre aquestes coses totalment dins llurs organitzacions autònomes; els intel·lectuals, si imitaven a Maspons Anglasell, i els rics i els economistes si al costat dels obrers i com a iguals, ho fessin en llurs activitats. Llavors la llibertat col·lectiva fóra rápida i segura. 
Solidaritats universals, reivindicacions; justícia!... Totes les que hom vulgui; però no cap submissió nacional hipòcrita en nom de cap solidaritat; no cap atac als nacionalistes íntegres, que, amb perill evident, sostenen el foc patriòtic. Denunciem, amic, a tot desaprensiu que intenti aprofitar-se del corrent nacionalista per finalitats alienes a l'essencial i comú: l'alliberament total de la nostra nació, de la nostra Pàtria! I amb ell, el primer pas per a l'alliberament de cadascu dels seus fills!
J.

Sant Boi del Llobregat a Rafael de Casanova.

No podia pasar un altre 11 de setembre sense que deixéssim sentir d'una manera o altra la nostra veu de patriotes per aprofitar l'avinentesa que a Sant Boi reposen les despulles de Rafael de Casanova. Refugi, l'any 1714, d'aquest patrici, escapant de les urpes tiràniques del primer Borbó, qui, amb la força del número, dominava els patriotes que amb esforç sobrehumà s'aixecaren en defensa de la llibertat del poble i feia sentir més tard la veu de la pàtria clamant al món justícia davant el fet indignant a què restava sotmès el poble liberal de Catalunya.
Ara, avui, els patriotes no podem deixar passar per alt un just homenatge. Avui que l'ideal de la llibertat apunta en tots els ordres de la vida del nostre poble, volem homenatjar merescudament a Rafael de Casanova, el Conseller heroic que caigué ferit, a les muralles barcelonines, i amb ell a tots aquells lluitadors de la llibertat. Ara també Catalunya vol redreçar-se poc a poc d'aquell esclavatge, i cal que aquest redreçament sigui total, sigui de primer lloc, que cap altre sentiment no se li avantposi, que res no pugui entelar la cristal·lització magnífica de fer esdevenir realitat un bell ideal.
Que davant la seva tomba, que Sant Boi de Llobregat s'honora de tenir en la seva Església Parroquial, es mogui amb intensitat el fervor patriòtic, que faci veure a tots els patriotes que per a obtenir unes realitats en la llibertat individual, cal conquerir primerament la llibertat col·lectiva, i aquesta és la llibertat de Catalunya.
Així, doncs catalans, acudiu a les festes que organitza l'Associació Nacionalista Radical “Nosaltres Sols!” en desgreuge dels anys d'oblit en què s'ha tingut els defensors de les llibertats catalanes.
Per Catalunya i els seus màrtirs, no hi manqueu.
Associació Nacionalista Radical “Nosaltres Sols!”
Delegació de Sant Boi del Llobregat.
EL CONSELL DIRECTIU.
Sant Boi del Llobregat, Agost 1932.

Es qüestió de cridar l'atenció dels catalans, referent a la discussió pròxima de la part econòmica de l'Estatut. Per a nosaltres, és més important això que la “Sanjurjada”. Al capdavall, d'aquí a deu anys sortiran deu generals més, espanyols, enemics de Catalunya. En canvi, si triomfa el criteri de la Comissió parlamentària, que Catalunya constitueixi la seva base econòmica amb participacions i no cedint-li impostos exclusius, l'Estatut arribarà al més enllà del no-res. Amb les petites concessions, es pot esperançar els avantatges de l'aplicació. Les pessetes no admeten altra aplicació que el seu valor intrínsec.

LA NOSTRA TASCA.

Es evident que els nostres enemics – que no són pocs, com algú es pensa – hauran quedat sorpresos en veure que “NOSALTRES SOLS!” anem a un local més gran.
I és així, “NOSALTRES SOLS!” ha pres, durant aquest darrer temps, una gran embranzida.
Comptem ja amb una Secció Feminal ben nodrida; amb una Secció Universitària que Déu n'hi do; amb una munió de Centres i Delegacions adherides al nostre ideari; el nostre setmanari compta ja amb una vida més intensa, i ara, d'un mes ençà, formen un bon número els ciutadans que han demanat per ingressar als nostres rengles.
Quina és la causa d'aquest avenç?
Al nostre juí, són dues: Puresa d'ideals i Resultat de l'actual política concordista.
Repassem ara els fonaments que tenim per creure en les dues causes exposades.
“Puresa d'ideals” anomenem la primera causa. I no res més cert. Estem cansats de repetir que a “NOSALTRES SOLS! hi cap tothom, amb la condició que senti els ideals de deslliurança de la Pàtria; aquests ideals s'han de sentir de cor; i sentir-los de cor vol dir SACRIFICI.
Repassant la col·lecció del nostre setmanari, hom veurà com d'ençà del nostre primer número hem exposat que a “NOSALTRES SOLS!” no es poden cercar guanys materials ni actes de Diputat, Regidor ni aspirar a cap sub-secretaria.
Els qui sentim l'ideal de “NOSALTRES SOLS!” sabem que més aviat haurem de patir. Sabem que en els temps de la repressió eren perseguits, empresonats i s'exiliaven patriotes germans. Es aquest el sacrifici al qual ens referim.
¡Quants germans nostres hi han patit torturaments i fins hi han mort!
Però quina mort! Amb el pensament posat en la Pàtria i tenint als llavis el mot de Catalunya!
Ja ho sap tothom – fins els nostres enemics -, que els nostres ideals són purs, d'una puresa tan sublim com enèrgica.
I és precisament per això que avancem. Perquè els altres saben que som sincers i certs en les nostres manifestacions; perquè saben que tenim tota la raó en la qüestió del nostre plet; perquè saben que en proclamar-se la República continuàrem el nostre camí malgrat els confusionismes que hi havia i dient al Poble la veritat de la nostra intransigència ferma.
L'altra causa és el “Resultat de l'actual política concordista”. Ben sincerament creiem que el nostre avenç es basa en aquest segon punt.
Hom sap els confusionismes i les desorientacions que ha patit el Poble d'un any i mig ençà. Homes que eren catalanistes, s'espanyolitzaren a causa de certes campanyes concordistes portades a cap per elements de la nostra Pàtria.
Li posaren una bena als ulls i el desorientaren. Els resultats d'aquella política ja els veiem. El Poble, conscient de la realitat del seu plet, s'ha concentrat i ha tornat – torna – al vertader camí de la vertadera llibertat: al digne camí del sacrifici.
“NOSALTRES SOLS!” s'engrandeix. Anem a un local més gran. Ens en felicitem. Catalunya, la nostra Pàtria, encara més.
Ara, però, per a acabar, perdoneu-me una suggestió que l'adreç a la infinitat de joves que coincideixen amb nosaltres i que per pressions familiars no gosen venir.
Vosaltres, companys que encara sou joves, dieu que, sentint-ho molt, no podeu actuar tal com voldríeu.
Prou que teniu mitjans. Feu-vos socis; guardeu provisionalment una actitud reservada. Després, més endavant, quan ja sigueu més lliures en part familiar, aleshores podreu actuar en el sentit que volgueu dins el nostre ideari.
Ara, mentrestant, podeu propagar el nostre setmanari; el nostre ideari; buscar-nos subscripcions per a engrandir el “NOSALTRES SOLS!” i fer-lo arribar a Diari Català; buscar-nos donatius, socis, simpatitzants, etc., etc. 
Que us consti que el que signa aquestes ratlles es troba en el mateix cas vostre i que espera – potser amb massa impaciència – el jorn d'actuar ben lliure i ben patriòticament. El triomf de l'esdevenidor l'esperona a esperar. 
A esperar per “NOSALTRES SOLS!”, que vol dir per Catalunya.
J. DE C.
              
Cel obert.

El nostre poble, fa llàstima haver de dir-ho, està mancat de l'agilitat política suficient per abandonar els traïdors i els retractats. Què dic, si tants i tants dels mateixos intel·lectuals fan els possibles per lligar-lo amb enganys! Ah, Catalunya, que a ningú no trairies sinó a tu mateixa! Com podem consentir que dormin tranquils els nostres concordistes i espanyolitzants? Mireu sinó amb el fet de l' “Arxiu” de la Corona d'Aragó que malgrat l'Estatut quedarà en mans de Madrid.

*
Un nou “pronunciamiento”? Les intromissions que Espanya es reserva amb el seu pseudo-Estatut. I si es tractés de l'Estatut? Encara trobaria maneres. Unic remei? La independència integral!

SUBSCRIPCIÓ PRO “NOSALTRES SOLS!” DENUNCIAT.
Suma anterior Ptes. 383,45
Un nacionalista 2, -
A. S. de C. 5, -
Un Cervelloní 3,-
Separatistes de Solsona 9,-
Joan Cristià i Roca 1,-

Delegació de Gràcia
Unes lleidatanes mai espanyoles 2,-
Martrus 0,50
Camps 0,50
Asther 1,-
Calvo 1,-
Dominguez 0,50
Cañissar 0,50
Roca 1,-
Alexandre Salabert 0,50
T. S. T. 0,25
Un Separatista 1,-
Puig de fàbregues 1,-
Pere Valldeperes 2,50
Aguilar 2,-
Total: 417, 70

Segueix la subscripció.

IMP. Ràfols: Portaferrissa, 15.

Lexique roman; Essil – Estalvar