Mostrando las entradas para la consulta plasses ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta plasses ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de julio de 2024

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán


Original en castellá:

Capítulo II.

De lo que le sucedió en Huesca.

Ufano, alegre, altivo, confiado y tan ligero de pies y de cuerpo caminaba nuestro hombre aventurero en demanda de nuevos confines y nuevas tierras, hombres, opiniones y costumbres, que no estampaba la huella en el polvo del camino, como si fuese por el aire o volase con su pensamiento. El sol de las siete de la mañana, a mediados del mes de marzo, purísima la atmósfera, claro el horizonte, quieto el viento y placentero el día, alegraba la húmeda tierra que vivificada ya de su calor amigo y apuntando la primavera, le hubiese ofrecido la naturaleza renovando su vida en la estación más apacible del año, si la campiña que atravesaba, desnuda, inamena y triste, presentara a un lado y otro a la vista más de algunas verdes llanadas de campos de trigo, y al frente la oscura sierra de Gratal formando falda a los lejanos y aún blancos Pirineos que parece reciban la bóveda del cielo para dejarla caer a la otra parte, que ya sabía era el reino de Francia. Llegado de un vuelo a las Canteras, vido abajo contrapuesta y comenzando desde el mismo valle la negra agorera selva de Pebredo extendiéndose en un dilatado término con sus carrascas del diluvio y habitada todavía de las primeras fieras que la poblaron. Atravesóla insensiblemente, descubrió los famosos llanos de Alcoraz, llegó a San Jorge, y dijo: Ya estoy en Huesca. Y no había dado aún la hora de las nueve.

Mucho antes se hallaba ya su pobre madre en casa de la madrina, a quien fue a decir con gran congoja: - ¡Ya se ha ido! De que hicieron las dos un largo llanto, acompañándolas también la niña Rosa por imitación y algún sentimiento que a su modo alcanzaba, pues en fin tenía ya doce años, no era estúpida y quería mucho a su hermanito Pedro.

Él, entretanto, estaba ya en las avenidas de la ciudad, a donde topó con un fraile motilón del Carmen calzado, y trabando conversación con él, entendió que en su convento se trataba de pintar la capilla de la Virgen; pero que el maestro Artigas era muy judío, que les pedía quinientas libras y ellos le daban trescientas y cincuenta y no quería. - Yo, pues, respondió Pedro Saputo, veré esa capilla, y puede ser que busque un pintor para ella. - Si es de Zaragoza, dijo el motilón, excusada es la diligencia, porque si los pintamonas de Huesca piden tanto, ¿qué será los famosos pintores de Zaragoza? Y en esto llegaron a la ciudad y se encaminaron juntos al convento.

Vio Pedro Saputo la capilla, y subió a la celda del prior y le dijo que si el maestro Artigas no había de tener queja, él buscaría un pintor que acaso rebajaría algo de lo que aquél pedía. Respondió el prior que el maestro Artigas no podía hacer más que reseñar, porque esto de todos modos lo haría; pero que no tendría razón para quejarse, porque ya después de él habían tratado con otro pintor y tampoco no se habían ajustado. Que podía decir quién era el pintor que proponía: - Yo, respondió Pedro Saputo. - ¿Vos, sí, vos habéis de decir quién es? - No digo eso, sino que soy yo el pintor que ha de pintar la capilla. - ¡Vos! - Yo, sí, padre prior; yo mismo. - Hacedme la gracia, dijo entonces el prior con desdén, de ir a la Cruz de San Martín a comprar un boliche y andaros a jugar por esas calles, o recogiendo piedras y guijarros en vuestro herreruelo ir a apedrear los perros por las esquinas y plazas. - Pues en verdad, padre reverendo, contestó Pedro Saputo, que aunque os enojéis he de deciros que vuestras palabras desdicen de vuestra gravedad. ¿En qué libro habéis topado, en qué autor leído, en qué sabio oído en vuestra vida, que no hubo jamás en el mundo hombre de mi edad que pintar no pudiese una capilla de frailes? Si hubiérades preguntado cómo me llamo, si ya supiérades quién soy, si os hubiésedes informado qué tengo o no tengo hecho en mi arte, entonces pudiérades hablar como os viniese en talante, y tales menosprecios, juro por las órdenes que tenéis, que no los pudiera esperar de cualquiera otro hombre más prudente. Así que, podéis encomendar y dar vuestra obra a quien quisiéredes, que a lo que veo no somos hechos para en uno. Quedaos con Dios y con la vuestra capilla, que a mí no me cumple tratar con hombres de tan mala razón y conveniencia. Y diciendo y haciendo, volvió la espalda al prior y tomaba la puerta. Mas el prior, que en sus palabras había echado de ver su mucha discreción y prudencia, le llamó y salió a detenerle, y entrando otra vez con él le dijo con voz más atenta que no extrañase le hubiese hablado de aquella manera, puesto que los muchachos de su edad más solían ser a propósito para andar en tales entretenimientos, que en obras de tanta empresa y capacidad. Pero que si tenía confianza de salir bien de ellas, se sirviese decir quién era y tratarían. Porque el fraile había ya sospechado quién fuese, teniendo de él noticia por la fama de su nombre. Entonces respondió el mozo: - Yo me llamo Pedro Saputo; soy... - Basta, basta, basta, hijo mío, dijo con grande exclamación el prior al oír su nombre. Y levantándose le abrazó con mucha voluntad, y le hizo sentar a su lado, y por fin le dijo: - Mirad, Pedro Saputo; ya que Dios ha sido servido de traeros a esta santa casa, yo lo haré de modo con vos que no os pese de haber venido. Por de contado os marco por vuestra una celda bien arreada de todo buen servicio; os señalo asiento en el refectorio con los padres más graves; y os daré las quinientas libras jaquesas que pedía el maestro Artigas. Yo sé que habéis pintado la ermita de la Corona en vuestro lugar, y últimamente dos salas; y personas inteligentes que os han visto me han certificado que habéis derramado en ellas más primores, que ha pintado en su vida el adocenado del maestro Artigas. Y si no me importunaran por él algunos frailes y dos caballeros de la ciudad que le favorecen, ya os quería escribir que viniésedes a hacer nuestra obra. Haréisla, por fin, e yo me complazco. A vos el arte de la pintura, este arte divina que entienden pocos y alcanzan más pocos todavía, os lo ha enseñado la misma naturaleza, y por esto, hijo mío, sois tan aventajado. No os pido más sino que no engriáis, porque tanto más humildes debemos ser cuanto mayores y más excelentes son los dones que recibimos de Dios nuestro Señor, y las mercedes que su gran misericordia y bondad infinita nos hace de pura gracia. No olvidéis que humilla a los soberbios, a los vanos y arrogantes, y exalta a los humildes. Una enfermedad puede quitaros el juicio, una caída estropearos y dejaros inútil para vuestro arte y para toda obra de provecho, y dándoos larga vida obligaros a mendigar de puerta en puerta el sustento, siendo muy infeliz y despreciado, en vez de la gloria y de las riquezas que podéis esperar alcanzar con vuestra mucha habilidad y talento; habilidad y talento que yo del modo que puedo bendigo, y con el corazón puesto en aquel abismo de bondad y omnipotencia del Señor, le ruego encamine a su mayor honra y gloria, así como al provecho tuyo y descanso de las personas a quien tengas obligación y correspondencia. Ahora iréis a descansar hasta la hora de comer, y luego os iréis aviando para vuestra obra.

Entró en esto un Lector, hombre de aquellos que sin llamarlos van a todas partes y se arriman a todos y aplican el oído a todos los agujeros, y lo quieren todo saber y mangonear, que se bullen del aire, y aún del olfato y de su misma movilidad, el cual habiendo oído algo del sujeto que estaba en la celda del prior, se metió por farol y compadre. Preguntó entonces Pedro Saputo qué era lo que había de pintar en la capilla para ir formando la idea (dijo), revolvella y perfeccionalla. Tomando la palabra el Lector respondió y dijo (saliéndose el prior de la celda a dar orden que preparasen la que destinaba a Pedro Saputo): - Ya sé yo lo que quiere el padre prior. Mirad: habéis de pintar lo primero el infierno, y en boca o entrada a la parte de afuera a Nuestra Señora del Carmen desviando del boquerón unos cuantos devotos que van a parar allí, aguardándolos muchos diablos, y con la mano de su Majestad de María Santísima les señalará otro camino, que será el del purgatorio, y ellos le tomarán muy contentos. Después habéis de pintar el purgatorio y a Nuestra Señora del Carmen sacando de él a todos sus devotos con el escapulario. Después habéis de pintar el cielo, y a la misma Señora muy gloriosa rodeada de infinitos devotos suyos; y más alto que todos y más cerca de su torno a N. P. S. Elías con muchos de muchísimos frailes a su sombra. Y luego, por las esquinas o donde os parezca pintad cualquier docena de milagros, los más inauditos que pudierais imaginar. - Pero esos milagros, dijo Pedro Saputo, habreísmelos de referir, o mostrarme el libro donde constan, porque yo no sé ninguno. - Tampoco yo no sé ninguno en particular, respondió el Lector, no hay libro de ellos que yo sepa, aunque he oído que se está escribiendo. Por eso he dicho que los habéis de imaginar vos mismo. - ¿Y han de ser muchos?, respondió Saputo. - En esa materia, dijo el Lector, habéis de tener entendido que nunca podréis pecar por carta de más; cuantos más fueren y más estupendos, más alabanza redundará al pintor y más crédito a la orden carmelitana. - Pues a fe, dijo Pedro Saputo, que no quedéis descontentos la comunidad ni la orden, porque voy a pintaros allí tales milagros, que no entre hombre con vista en la capilla, que no se espante. - Pues eso necesitamos y no otra cosa, concluyó el Lector, porque así se inflama la caridad de los fieles y carga el pueblo al convento.

Un poco sospechosa le pareció a Pedro Saputo la religión, o más bien la filosofía del Lector; pero como nada iba sobre su conciencia, hizo su cuenta y la echó de liberal y mano llena diciendo, su alma en su palma. Y al día siguiente comenzó a preparar las paredes de la capilla y a arrearse de brochas, pinceles y colores.

Pintó una semana, y el prior y todos los frailes no se hartaban de mirar la pintura, de alabar al pintor discípulo de la naturaleza, como le llamaban. También del pueblo iban a verle muchos curiosos (nunca el maestro Artigas), distinguiéndose por cotidianos y aficionados - ¿quién lo diría?-  un canónigo y un peinero, de los cuales, decía Pedro Saputo, que el uno entendía algo porque había visto mucho, y que si el otro en vez de hacer peines se hubiese dedicado de joven a otra cosa, pudiera ser su compañero; y le quería mucho y se hicieron amigos.

Pintó dos semanas; y al tercer lunes hubo de dejar la obra y salir de la ciudad con más prisa que había entrado. Había en el convento un fraile de los que llaman de misa y olla, porque de rudos no saben aprender otra cosa que decir misa y acudir al refectorio; y el cual todos los días iba a la capilla a dar un mal rato a Pedro Saputo haciéndole siempre las mismas preguntas, que eran: - ¿Cómo se llama el pintor? ¿De qué lugar es el pintor? ¿Cómo se llaman los padres del pintor? Ya el mozo se había quejado al padre prior y rogándole que no dejase ir al fraile a la capilla; y el prior, hombre sin malicia, le respondió que como era un fraile de poco entendimiento no había para qué hacer caso de sus necedades. Pero a Pedro Saputo le enojaba tanto, que aquel día, así como le vio entrar, se le subió el calor al rostro, y de desazón echó a perder la cabeza de un ángel que estaba pintando. Comenzó el fraile a preguntarle con soflama lo mismo que siempre, cómo se llama el pintor de nuestra santa capilla. Y Pedro Saputo, reventado de ira, le respondió: - Hoy el pintor se llama Pedro Guijarro, Pedro Cacharros; y diciendo esto le tiró con gran saña un guijarro tamaño como el puño que tenía a mano, le dio en el pecho y le derribó en el suelo, y siguiendo con las brochas y los cacharros de los colores, saltó del andamio, y por si el fraile tramontaba, que no se meneaba ni quejaba más de con un resuello ahogado y ronco, sin despedirse de nadie puso pies en polvorosa. Quiero decir, que dio de codos al convento huyendo con tal ligereza, que en dos minutos ya dejaba atrás el Pueyo de don Sancho (ahora cabezo de los mártires o cementerio), y en no muchos más ya subía y pasaba el estrecho de Quinto y perdía de vista la ciudad y su Hoya. Llámase cuesta o estrecho de Quinto la subida del río Flumen a los cerros y sardas donde luego comienza ya el Semontano.

viernes, 16 de agosto de 2024

Parar - Palaticar

Parar, v., lat. parare, préparer, apprêter, disposer, parer, orner.

Parar, v., lat. parare, préparer, apprêter, disposer, parer, orner.


Sovens s'en paro e s'en aparelhon plus vanamens e plus deshonestamens. V. et Vert., fol. 18.

Souvent s'en parent et s'en ornent plus vaniteusement et plus indécemment.

- Présenter, tendre.

Qui te fera a la tua gauta destra, para li l' autra.

(chap. Qui te ferixque (pego) a la teua galta dreta, párali l' atra (la esquerra o zurda.)) 

Trad. du N.-Test., S. Matt., ch. 5.

A qui te frappe à la tienne joue droite, présente-lui l'autre.

Part. pas. Lo bon draps d' escarlata tan soven es follatz als pes dels paradors enans que sia paratz et apparelhatz per far la bella rauba.

V. et Vert., fol. 66. 

Le bon drap d'écarlate est si souvent foulé aux pieds des apprêteurs avant qu'il soit apprêté et appareillé pour faire la belle robe.

- Distingué, honoré, élevé. 

Anc pietz non fon vianans aviatz

Qu'ieu fui, quan vinc ves mos parens paratz.

Augier: Tos temps. 

Oncques pire ne fut voyageur dévié que je fus, quand je vins vers mes parents distingués.

CAT. ESP. Parar. IT. Parare. (chap. Pará la taula, rateres, un sac per a omplíl, etc.)

2. Paramen, s. m., ornement, parure. 

An menesprezat nossas e totz ajustamens carnals e los joells e totz los paramens mundas. V. et Vert., fol. 96. 

Ont méprisé noces et toutes copulations charnelles et les joyaux et tous les ornements mondains.

De precios vestimens

E d'autres nobles paramens.

Brev. d'amor, fol. 78. 

De précieux vêtements et d'autres nobles ornements.

CAT. Parament. ESP. PORT. IT. Paramento. (chap. Paramén, paramens; preparamén, preparamens; preparamenta, preparamentes.)

3. Parayre, Parador, s. m., apprêteur, pareur.

De parar, parayres..., parayritz. Leys d'amors, fol. 49.

D' apprêter, apprêteur..., apprêteuse.

Es trepiatz als pes dels paradors. V. et Vert., fol. 66. 

Est foulé aux pieds des apprêteurs.

- Foulon.

Valat de parador, o molin. Trad. du Traité de l'Arpentage, part. 1re, ch. 9.

Fossé d' apprêteur, ou moulin.

ESP. Parador. (chap. Paradó, paradós, paradora, paradores; preparadó, preparadós, preparadora, preparadores. Artur Quintana Font es bon paradó de rateres, a les que cauen sol uns tontets ratolins y pardalets catalanistes, per ejemple los de la Ascuma.)

4. Parayritz, s. f., apprêteuse. 

De parar, parayres..., parayritz. Leys d'amors, fol. 49.

D' apprêter, apprêteur..., apprêteuse.

(chap. paradora, paradores.)

5. Pararia, s. f., apprêtoir, lieu pour apprêter les draps.

Feron far la pararia de draps e Montpeslier..., e deron franquezas als paradors que vengron a Montpellier. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 77.

Firent faire l' apprêtoir de draps à Montpellier..., et donnèrent franchises aux apprêteurs qui vinrent à Montpellier.

6. Preparar, Perparar, v., lat. praeparare, préparer, disposer, apprêter.

Sel que promet a son coral amic

Son servici, quan lo vei benanan,

Ni 'l perpara, no fai ges esfors gran.

Aimeri de Bellinoy: Sel que promet. 

Celui qui promet à son ami de coeur son service, et le prépare quand il le voit heureux, ne fait pas grand effort.

A fait preparar la guata. Chronique des Albigeois, col. 35. 

A fait préparer la chatte. 

No s pot far 

Qu' ieu no m perpar

Denan sa gentil cara. 

Un troubadour anonyme: Pos ses par. 

Il ne peut pas se faire que je ne me dispose devant sa gentille figure.

Senher, on que m vaya, 

Gays chans se perpara 

D' En Guiraut Riquier.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Seigneur, où que j'aille, gai chant du seigneur Giraud Riquier se prépare.

Perparan dreg, es tortz tant enantitz 

Qu' el mons es ples de platz e de tensos. 

G. Riquier: Jamays non er. 

En préparant justice, le tort est si accru que le monde est plein de plaids et de disputes.

CAT. ESP. PORT. Preparar. IT. Preparare. (chap. Prepará, preparás: yo me  preparo, prepares, prepare, preparem o preparam, preparéu o preparáu, preparen; preparat, preparats, preparada, preparades.)

7. Preparacio, Preparation, s. f., lat. praeparationem, préparation, apprêt.

Quand an agut vist las preparations de lors enemics.

Chronique des Albigeois, col. 12. 

Quand ils ont eu vu les apprêts de leurs ennemis. 

Ab preparacio de vinagre. Eluc. de las propr., fol. 85. 

Avec préparation de vinaigre.

CAT. Preparació. ESP. Preparación. PORT. Preparação. IT. Preparazione.

(chap. Preparassió, preparassions.)

8. Reparar, v., lat. reparare, réparer, raccommoder, polir. 

Reparar et adobar, o far reparar et adobar.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux.

Réparer et arranger, ou faire réparer et arranger. 

Reparar et emendar tot lo dompnatge. 

Statuts des tailleurs de Bordeaux. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476. Réparer et amender tout le dommage. 

Reforma l'arma, e la repara. V. et Vert., fol. 31.

Réforme l'âme, et la répare.

Las plassas communas se reparan. Charte de Gréalou, p. 102. 

(chap. Les plasses comunes se reparen.)

Les places communes se réparent. 

Part. pas. Que las vias sian reparadas. Charte de Gréalou, p. 102.

(chap. Que les víes siguen reparades; los camins reparats, arreglats, apañats.)

Que les voies soient réparées.

La carn avia pus blanca qu' evori reparat. Roman de Fierabras, v. 2024.

La chair avait plus blanche qu' ivoire poli. 

CAT. ESP. PORT. Reparar. IT. Riparare. 

(chap. Repará: reparo, repares, repare, reparem o reparam, reparéu o reparáu, reparen; reparat, reparats, reparada, reparades; repará tamé vol di fixassen en algo, acatassen. Yo no había reparat en aixó hasta que tú me u has dit.)

9. Reparador, s. m., lat. reparator, réparateur, restaurateur.

Reparador de la monastical disciplina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 129.

Restaurateur de la discipline monastique. 

CAT. ESP. PORT. Reparador. IT. Riparatore. 

(chap. Reparadó, restauradó, arregladó, apañadó; reparadora, restauradora, arregladora, apañadora; reparadós, restauradós, arregladós, apañadós; reparadores, restauradores, arregladores, apañadores.)

10. Reparatori, adj., réparatoire, propre à réparer.

Rims en ori, comme... reparatori. Leys d'amors, fol. 151. 

Rimes en oire, comme... réparatoire.

11. Reparatio, Reparacio, Reparation, Reparacion, s. f., lat. reparationem, réparation, raccommodage. 

Las obras et reparacions de la vila. 

Statuts des tailleurs de Bordeaux. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476. Les ouvrages et réparations de la ville.

Las obras et reparations... necessarias.

Tit. du XVe siècle. Toulouse. Cab. Monteil. 

Les ouvrages et réparations... nécessaires.

Fig. Cant el regarda la reparacio dels sains apres lo falhiment.

Trad. de Bède, fol. 45.

Quand il considère la réparation des saints après la faute.

CAT. Reparació. ESP. Reparación. PORT. Reparação. IT. Riparazione.

(chap. Reparassió, reparassions.)

12. Reparable, adj., lat. reparabilis, réparable.

Reparable en diffinitiva. Fors de Bearn, p. 1083.

Réparable en définitive.

CAT. ESP. Reparable. (chap. Reparable, reparables : que se pot repará.)

13. Imparable, adj., irréparable. 

De damgnages imparables.

Statuts des barbiers de Carcassonne. Ord. des R. de Fr., 1400, t. VIII, 

p. 400.

De dommages irréparables.

(chap. Irreparable, irreparables : que no se pot repará; 

imparable, imparables : que no se pot pará.)

14. Irreparable, adj., lat. irreparabilis, irréparable, inévitable.

Perilh... loqual es irreparable.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Péril... lequel est inévitable. 

CAT. ESP. Irreparable. PORT. Irreparavel. IT. Irreparabile.

(chap. Inevitable, que no se pot evitá.)

15. Desparar, v., démanteler, dépouiller, délaisser.

Fig. Pretz, don man ric s'en despara.

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Le mérite, dont maint riche s'en dépouille. 

Toza, ges encara 

Lo ditz, no s despara 

De qu' ieu vos enquier.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Fillette, point encore le dit, de (ce) que je vous demande, ne se délaisse. Part. pas. An la desparada. Guillaume de Tudela. 

L' ont démantelée.

CAT. ANC. ESP. Desparar. IT. Disparare. 

(chap. Despará; desmantelá; despullá; dixá.) 


Paratge, s. m., parage, extraction, rang, qualité. 

Dis me que no m pot falhir 

Que del aussor paratge 

Conquerrai tal amiga.

Giraud de Borneil: No pues.

Me dit qu'il ne peut me manquer que du plus haut parage je conquerrai telle amie.

Paratges d' auta gen, 

Poder d' aur ni d' argen, 

No us daran ja bon pretz, 

Si ric cor non avetz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Extraction de haute gent, pouvoir d'or ni d'argent, ne vous donneront jamais bon mérite, si noble coeur vous n' avez.

Jov' es dona que sap honrar paratge. 

Bertrand de Born: Belh m'es quan.

Gracieuse est dame qui sait honorer parage. 

Paubres e rics fai Amors d'un paratge. 

B. de Ventadour: Quan par la. 

Pauvres et riches fait Amour de même rang.

ANC. FR. Nos somes andui d'un parage. Roman de Rou, v. 14545.

N' afiert à home de parage. Roman du Renart, t. III, p. 327. 

ESP. Parage (paraje). IT. Paraggio. (chap. Parache, rango, cualidat; 

home de parache, homens de parache, dona de parache, dones de parache; gentil home, gentil homens; distinguit, distinguits, distinguida, distinguides; elevat, elevats, elevada, elevades.) 

Lexique roman; Leuda, Ledda, Leida, Lesda – Liamer, Liamier


2. Paratjos, adj., distingué, honoré, élevé.

Sitot non es de luec tan paratjos,

Ilh es sivals plus belha e plus pros.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Bien qu'elle n'est pas de lieu si élevé, elle est néanmoins plus belle et plus méritante. 

Far faitz paratjos.

G. Riquier: Pus Dieus. 

Faire faits distingués.

3. Enparagir, v., rehausser, illustrer, élever.

Enparagir

Volon lurs faitz nessiamen.

P. Vidal: Abril issic. 

Rehausser ils veulent sottement leurs actions.


Parc, s. m., parc, bergerie.

Voyez Denina, t. III, p. 67, et Muratori, Diss. 33.

En Alengri, qu'un dia,

Volc ad un parc venir, 

Mas, pels cans que temia, 

Pel de moton vestic,

Ab que los escarnic.

P. Cardinal: Li clerc. 

Le seigneur Alengrin, qui, un jour, voulut venir dans un parc, mais, à cause des chiens qu'il craignait, peau de mouton revêtit, avec quoi il les trompa.

Qui entra el parc de las fedas. Trad. du N.-T., S. Jean, ch. 10. 

Qui entre au parc des brebis.

Fig. Cortz ses dos

Non es mas parcs de baros.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Cour sans don n'est que parc de barons.

- Palissade, retranchement.

Si qu'a Roam n' entres per forsa el parc,

E l' assetges pel pueg e per la comba.

Bertrand de Born: Non estarai.

De sorte qu'à Rouen il en entrât par force dans le retranchement, et l' assiégeât par la hauteur et par le vallon.

ESP. PORT. Parque. IT. Parco. (chap. Parque, parques; corral, ras, tancat de bestiá.)

2. Pargue, s. m., parc, bergerie.

Vay tot corren al pargue on esta lo bestiari.

Abrégé de l'A. et du N.-T., fol. 5. 

Va tout courant au parc où est le bétail.

3. Emparchar, v., empêtrer, embarrasser.

Ben a de sen gran sofraicha

Drutz que de vieilla s' emparcha.

Augier: Era quan.

Bien a de sens grande pénurie galant qui de vieille s' empêtre.


Parelisi, s. f., lat. paralysis, paralysie.

Val contra parelisi. Brev. d'amor, fol. 50. 

Vaut contre paralysie.

ANC. CAT. Paralisis. ESP. Perlezia (parálisis, perlesía). (chap. Parálissis.)

2. Paralitic, adj., lat. paralyticus, paralytique.

Renden...

Vigor als paralitics.

Brev. d'amor, fol. 154. 

Rendant... vigueur aux paralytiques. 

Subst. De movement voluntari es impeditiva, cum es clar els paralitix.

Eluc. de las propr., fol. 27. 

De mouvement volontaire est impéditive, comme il est évident chez les paralytiques. 

CAT. Paralitic. ESP. Paralítico. PORT. Paralytico. IT. Paralitico.

(chap. Paralític, paralitics, paralítica, paralítiques.)

Separatismo baturro, Pablo Echenique; Paralític, paralitics, paralítica, paralítiques.

3. Paraliticar, v., paralyser, être, devenir paralytique.

Part. pas. IIII homes que portavan I home que era paraliticat.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 2. 

Quatre hommes qui portaient un homme qui était paralysé.

(chap. Cuatre homens que portaben un home que estabe paralisat : paralític.)

Subst. Lo liech en que jazia lo paraliticat.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 2.

Le lit en quoi gisait le paralytique.

CAT. ESP. Paraliticar. (chap. Paralisá; quedás paralític; quedás parat.)

4. Paraliticament, s. m., paralysie. 

Malautia que ve per fregiditat, aissi cum paraliticament.

Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Lexique roman; Freg, Freit – Confricacio

Maladie qui vient par refroidissement, ainsi comme paralysie.

5. Palaticament, s. f., paralysie.

Appoplexia que termina a palaticament..., passio ab privacio o defauta de sentir o de movement. Eluc. de las propr., fol. 82. 

Apoplexie qui se termine en paralysie..., maladie avec privation ou défaut de sentir ou de mouvement.

6. Palaticar, v., paralyser, tomber en paralysie.

Dissol los nervis e 'ls palatica. Eluc. de las propr., fol. 184. 

Dissout les nerfs et les paralyse.

Subst. Palaticar qui ve per incizio de membre no es curable.

Eluc. de las propr., fol. 82. 

Le paralyser qui vient par incision de membre n'est pas curable. 

Part. pas. Ma palaticada. Eluc. de las propr., fol. 4.

(chap. Ma paralisada.)

Main paralysée. 

Substantiv. Cum appar els palaticatz. Eluc. de las propr., fol. 20.

Comme il paraît chez les paralysés.

(chap. Paralisá, paralisás: yo me paraliso, paralises, paralise, paralisem o paralisam, paraliséu o paralisáu, paralisen; paralisat, paralisats, paralisada, paralisades.)

viernes, 19 de abril de 2024

Lexique roman; Laire, Layre, Lairo, Lairon - Landa

 

LaireLayreLairoLairon, s. m., lat. latronemlarronvoleurfripon.

Es layres aisel que vay emblan.

(chap. Es lladre aquell que va emblán, arramblán, robán, fotén, furtán.)

B. Carbonel: Joan Fabre.

Es layres aisel que vay emblan. Jordi Pujol, Fuster

Est voleur celui qui va dérobant. 

Paubre lairon pent hom per una veta... 

Qu' el rics laires penda 'l lairon mesqui. 

P. Cardinal: Prop a guerra.

Pauvre larron on pend pour une vétille... Que le riche larron pende le larron mesquin. 

Adj. fig. Pros dompna, ab un douz esgar 

Que m fairon vostr' uels lairo,

Mi venguest mon cor emblar.

Pierre de Maensac: Estat aurai.

Généreuse dame, avec un doux regard que me firent vos yeux larrons, vous me vîntes voler mon coeur.

Il a été employé, comme fur en latin, dans le sens de valet, esclave.

Quid domini faciant, audent quum talia fures? 

Virg. Eclog., III, v. 16. 

En totz luecs me tenh per ton pres, 

Per ton lairon en totas res.

Marcabrus: Pus mos coratge. 

En tous lieux je me tiens pour ton prisonnier, pour ton esclave en toutes choses.

- Sorte d'imprécation.

S'ieu pogues viure de mon captal,

Laire sia ieu, s' ieu fos de lor fogal!

P. Cardinal: D'un sirventes faire. Var. 

Si je pusse vivre de mon capital, que je sois larron, si je fusse de leur foyer! 

Adv. comp. Amarai la donc a lairo.

Folquet de Marseille: Tan mov. 

Je l'aimerai donc à la dérobée. 

ANC. FR. Bien est lerres qu'à larron emble.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 236. 

CAT. Lladre. ESP. Ladrón. PORT. Ladrão. IT. Latro, ladro. (chap. Lladre, lladres.)

1. Layronessa, s. f., larronnesse, voleuse. 

Que apparescon esser layres o layronessas.

Cartulaire de Montpellier, fol. 186.

Qui apparaissent être larrons ou larronnesses.

3. Layronia, s. f., larronnerie, volerie, friponnerie.

Quar Dieus defendet a la gen...

E murtres e layronias.

Brev. d'amor, fol. 14. 

Car Dieu défendit à la gent... et meurtres et voleries. 

ESP. Ladronia.

4. Layronici, Laironissi, Layronissi, s. m., lat. latrocinium, larcin, vol, friponnerie.

Layronici, penre l'autruy a tort et a decebemen d' aquell de cuy es, senes sa voluntat. V. et Vert., fol. 14.

Larcin, prendre (le bien) d'autrui à tort et avec déception de celui de qui il est, sans sa volonté.

Laironissi faig de noig. Cout. de Montlevard. Arch. du Roy., J, 4.

Vol fait de nuit.

Layronissi gros e manifest.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Vol gros et manifeste.

CAT. Lladronici. ESP. Latronicio, ladronicio. PORT. Latrocinio.

IT. Latrocinio, ladroneccio. (chap. Lladronissi, lladronissis.)

5. Layronat, s. m., larcin, friponnerie.

Flac layronat. Leys d'amors, fol. 111. 

Lâche larcin.

6. Latronissa, s. f., larcin, volerie, friponnerie.

Si negun o neguna fasia latronissa de nuech o de dia.

Charte de Gréalou, p. 94. 

Si nul ou nulle faisait larcin de nuit ou de jour.

7. Laironil, adj., dérobé.

Las aigas laironils sunt plus dolsas, e pas esconduz plus suaus.

Trad. de Bède, fol. 47.

Les eaux dérobées sont plus douces, et pain caché plus agréable.

8. Laironar, v., voler, dérober.

Venguetz coma sirven, 

Aisi com sel que lairona. 

Raimond de Miraval: Baiona per. 

Vous vîntes comme sergent, ainsi comme celui qui dérobe.

ANC. FR. Tant feirent et tracassarent pillant et larronnant.

Rabelais, liv. I, ch. 27.


Lais, s. m., lamentation, plainte, gémissement.

Premiers penres Labadol

E, si anas ab dreitura, 

Tro a Maroc faran lais.

Pierre d'Auvergne: Bel m'es quan. 

D'abord vous prendrez Labadol, et, si vous allez en droiture, jusqu'à Maroc ils feront lamentations.


Lais, Lays, s. m., lat. lessus, lai, sorte de poésie. 

An laissat lays e vers e chansos, 

Et an pres plaitz e novas e tensos.

P. Cardinal: Rix hom que. 

Ont abandonné lais et vers et chansons, et ont pris plaids et nouvelles et contestations. 

Fasia a un juglar 

Lo lais de dos amans cantar.

Roman de Jaufre, fol. 51. 

Il faisait chanter à un jongleur le lai de deux amants.

Cella m platz mais que chansos, 

Volta ni lais de Bretanha.

Folquet de Marseille: Ja non volgra. 

Celle-là me plaît plus que chanson, refrain ni lai de Bretagne.

Il s'est dit, par extension, du chant des oiseaux.

El temps qu'el rossinhol s' esjau, 

E fai sos lais sotz lo vert fuelh.

Deudes de Prades: El temps. 

Au temps que le rossignol se réjouit, et fait ses lais sous le vert feuillage.

- Son, résonnement, cri.

Bel m'es cant aug lo resso 

Que fai l' ausbercs ab l' arso..., 

Et aug los retins e 'ls lais 

Dels sonails, adoncs m' eslais.

Pierre de Bergerac: Bel m' es cant. 

Beau m'est quand j'entends le retentissement que fait le haubert avec l'arçon..., et j'entends les tintements et les sons des grelots, alors je m'élance. 

Adv. comp. Tuit s' escridon a un lais. 

Roman de Jaufre, fol. 45.

Tous s'écrient d'un seul cri.

ANC. FR. Les cuntes ke jo sai verais,

Dunt li Bretun unt fait lor lais, 

Vus cunterai assez briefment. 

Marie de France, t. 1, p. 50.

Grant joie font par le palais, 

Et chantoient et sons et lais.

Roman du Renart, t. II, p. 146.

Pour en chanter quelquefois lays de plainte. 

J. Marot, t. V, p. 376.


Laissa, Layssa, Lissa, s. f., lice, palissade, barrière.

De murs e de laissas ben clausa...

E las layssas son reforsadas, 

Seguras e ben acairadas.

G. Riquier: Qui a sen. 

De murs et de barrières bien close... Et les lices sont renforcées, assujéties et bien ajustées. 

En las lissas farai portal. 

Raimond l'écrivain: Senhors l'autr'ier. 

Dans les lices je ferai portail. 

Ab lissas de fortz pals serratz.

Bertrand de Born: Be m play lo. 

Avec palissades de forts pieux serrés. 

ANC. FR. Se reclosent par defors de lices et de barres... pour garder lur ost, lor liches et lor barres.

Villehardouin, p. 24.

ESP. Liza. IT. Lizza.

2. Palissada, s. f., palissade, clôture de palis. 

Se fassa una palissada. Tit. de 1398. DOAT, t. LIV, fol. 168. 

Se fasse une palissade.

CAT. Palissada. ESP. Palizada (empalizada). PORT. Palissada, paliçada. 

IT. Palizzata.

(chap. Empalissada, palissada, valla feta de estaques, branques, fusta; vallat, tancat, corral, corralada; antigamén, les plasses de bous se féen aixina, provisionals.)


Laissar, Laisar, v., lat. laxare, laisser, délaisser, quitter.

Voyez Muratori, Diss. 33, et Leibnitz, Coll. étym., p. 62.

Ma domna m lais per autre cavalier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

Que ma dame me laisse pour autre chevalier. 

Aissi lais tot quant amar suelh.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Ainsi je quitte tout ce que j'ai coutume d'aimer. 

L' estrada 

Laissiei e mon dreg cami.

J. Esteve: Ogan.

Je quittai l'estrade et mon droit chemin.

Tan bo essemple en laiset entre nos. 

Poëme sur Boèce.

Tant bon exemple en laissa parmi nous.

Proverb. Hom, on plus aut es puiatz,

Plus bas chai, si s laissa chazer. 

P. Rogiers: Senher Raymbautz.

Homme, où plus haut il est élevé, plus bas choit, s'il se laisse choir.

- Léguer, transmettre.

Terras pot hom laissar, 

E son filh heretar, 

Mas pretz non aura ja, 

Si de son cor non l'a.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

On peut laisser terres, et faire héritier son fils, mais il n'aura jamais mérite, s'il ne l'a de son coeur. 

Cinq libras li layssava en son testamen... 

Cant li avia layssat en son testamen. 

V. et Vert., fol. 75. 

Cinq livres lui laissait dans son testament... 

Combien il lui avait laissé dans son testament.

- Permettre, consentir.

L' om no 'l laiset a salvament annar. Poëme sur Boèce.

L'on ne le laissa à sauvement aller.

Quant a vos plac que us mi laissetz vezer. 

Guillaume de Cabestaing: Lo jorn. 

Quand il vous plut que vous me laissâtes vous voir. 

E s laissa vius deseretar. 

Bertrand de Born le fils: Quant vei lo. 

Et se laisse vivant déshériter.

- Cesser, s'abstenir.

Fes se mercadier, e venc rics, e laisset d'anar per cortz. V. de Pistoleta.

Se fit marchand, et devint riche, et cessa d'aller dans les cours.

Mesura m fai soven laissar 

De manh rir' e de trop jogar.

Garin le Brun: Nueg e jorn.

Raison me fait souvent abstenir de maint rire et de beaucoup jouer.

Domnas, oimais vos lais de drudaria. 

Pierre de Gavaret: Peironet. 

Dames, désormais (envers) vous je m'abstiens de galanterie.

No m laissarai per paor 

Qu'un sirventes non labor.

G. Figueiras: No m laissarai. 

Je ne m'abstiendrai pas par peur que je ne travaille un sirvente.

ANC. FR. Veoient qu'il avoient laissiet lur église trop folement.

Chronique de Cambray. 

Séé dou séel ke mesire d'Artois nous a laissiet pour les besoignes de sa terre. Charte d'Ouchi.

A la fin le jeune garson se voyant si fort importuné et pressé, laissoit de fréquenter les lieux publiques. Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Démétrius.

En luy remonstrant qu'il ne laissast point, pour l'yver, à faire guerre à ses ennemis les Anglois.

Alain Chartier, p. 192.

ANC. ESP.

Quanto aqui ganamos, aqui lo lexaremos. 

V. de S. Domingo de Silos, cop. 474.

ANC. CAT. Leixar, lexar. CAT. MOD. Dexar. ESP. MOD. Dejar. PORT. Deixar. ANC. IT. Lassare. IT. MOD. Lasciare. (chap. Dixá: dixo, dixes, dixe, dixem o dixam, dixéu o dixáu, dixen; dixat, dixats, dixada, dixades.)

Loc. Be us lauzera que m laissassetz estar. 

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

Je vous approuverais bien que vous me laissassiez être (tranquille).

Lassem estar elh playn, et anem lo vengar. Philomena. 

Laissons être (cessons) la plainte, et allons le venger.

ANC. FR. Mais laissiés ester vostre plor. Roman de la Rose, v. 16513.

K'il lait ester ma terre. Roman de Rou, v. 3444.

Le catalan a dit leixar estar, et dit encore dexar estar.

(N. E. Después de Raynouard, deixar. Este tomo es de 1844. 

En chapurriau, dixá está.)

IT. Lasciamo ora star questo. Boccaccio, Dec., VIII, 9.

Quoique l'espagnol ni le portugais n'offrent aucun exemple de cette locution, on en trouve la trace dans ce passage d'un titre de 1193, cité dans l' Elucidario, t. II, p. 30.

Quod leixarent ipsum stare in pace.

(N. E. El castellano usaba “dejar en paz”, “ir en paz”.)

2. Laissa, s. f., legs, testament.

Cant issiras d'aquesta vida, pessa de Deu, e, en ta laissa, laissa als paubres. Trad. de Bède, fol. 64.

(chap. Cuan eixirás (ixirás, issirás, eissirás) d'esta vida, pensa en Deu, y, al teu testamén (a lo que dixes), dixa (algo) als pobres.)

Quand tu sortiras de cette vie, pense à Dieu, et, dans ton testament, laisse aux pauvres. (N. E. sortiras, francés, el catalán lo copió.)

Paguadas las laissas que fara. Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 93. 

Payés les legs qu'il fera.

ANC. FR. Il fist sa devise e son lais, et il départit son avoir.

Villehardouin, p. 19.

ANC. CAT. Leixa. CAT. MOD. Dexa. PORT. Deixa. (chap. Testamén, lo que se dixe. Imperatiu: Dixa aixó! Díxam alló! Dixéumos está! Dixéulos o dixéules está tranquiles! Dixéu lo chapurriau en pas!)

3. Delaissar, v., délaisser.

Part. pas. Fam vos saber que totz affars 

E totz negocis delaissatz.

La Crusca provenzale, p. 96. 

Nous vous faisons savoir que toutes affaires et tous négoces délaissés.

ANC. ESP. Del dia d'oy delessa... E delesso lo. 

Tit. de 1206. Arte del Rom. Cast., p. 43 et 44.

(N. E. MOD. Del día de hoy deja... Y lo dejo.)

4. Relays, Relais, s. m., relâche, relâchement, discontinuation, relai.

Ses fin e ses relays...

Andronix lo joios s'es noiritz el palays

De solatz, de baudor, aitan con vol e mais,

Mas anc non si donet a nuyl malvays relays. 

V. de S. Honorat.

Sans fin et sans relâche...

Andronic le joyeux s'est nourri au palais de soulas, d'allégresse, autant comme il veut et plus, mais oncques il ne se donna à aucun mauvais relâchement. 

Adv. comp. Car mil ad un relays cridavan de totz latz. V. de S. Honorat.

Car mille à la fois criaient de tous côtés.

- Sorte de poésie.

Jaci' aysso que alcu fassan gilosescas al compas de dansa, e relays al compas de vers o de chanso. Leys d'amors, fol. 41.

Bien qu'aucuns fassent gilosesques sur la mesure de danse, et relais sur la mesure de vers ou de chanson.

IT. Rilascio. (chap. Relax, relajassió, relajassions; a Fondespala ña un Relais & château que se diu La Torre del Visco, aon podéu aná a relajatos. Relajá, relajás: yo me relajo, relajes (se escriu en j perque se pronunsie la j de jota), relaje, relajem o relajam, relajéu o relajáu, relajen; relajat, relajats, relajada, relajades.)

5. Entrelaissar, v., interrompre, discontinuer.

Per la cal causa entrelaissant la paraula del comensament de Christ.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux. 

Par laquelle cause interrompant la parole du commencement de Christ.

6. Entrelaissament, s. m., interruption, discontinuation.

Car ieu fauc tota ora renenbransa (remembransa) de vos senes entrelaissament. Trad. de l'Épître. de S. Paul aux Romains.

Car je fais toujours commémoration de vous sans discontinuation.


Lament, s. m., lat. lamentum, lamentation.

Sai de Jeremias per que fes los lamentz.

Pierre de Corbiac: El nom del.

Je sais touchant Jérémie pourquoi il fit les lamentations.

ANC. CAT. Llamento. CAT. MOD. ESP. PORT. IT. Lamento. (chap. Lamén, lamens. v. lamentá, lamentás: yo me lamento, lamentes, lamente, lamentem o lamentam, lamentéu o lamentáu, lamenten; lamentat, lamentats, lamentada, lamentades.)

(N. E. Los trenos o lamentaciones de Jeremías. En alemán, llorar es tränen; Träne : lágrima.)

2. Lamentation, s. f., lat. lamentationem, lamentation.

La lamentation de Jeremias.

Doctrine des Vaudois. La lamentation de Jérémie. 

CAT. Llamentació, lamentació. ESP. Lamentación. PORT. Lamentação. 

IT. Lamentazione. (chap. Lamentassió, lamentassions.)

3. Lamentos, adj., lamentable.

Causa... fort lamentosa e pietosa a veyre.

Chronique des Albigeois, p. 20.

Chose... fort lamentable et pitoyable à voir.

ESP. IT. Lamentoso. (chap. Lamentable, lamentables.)


Lamia, s. f, lat. lamia, lamie.

Bestias chimericas cum so lamias, que han... cap virginal.

Eluc. de las propr., fol. 357. 

Bêtes chimériques comme sont lamies, qui ont... tête de vierge. 

CAT. ESP. Lamia. IT. Lammia.

Bestias chimericas cum so lamias, que han... cap virginal.


Lamina, s. f., lat. lamina, lame, plaque. 

Lamina de plom. Trad. d'Albucasis, fol. 69. 

(chap. Llámina de plom.)

Lame de plomb.

Lamina d'aur. Eluc. de las propr., fol. 184. 

Lame d'or. 

CAT. ESP. (lámina) PORT. IT. Lamina. (chap. Llámina, llámines; fulla, fulles de papé, plom, or.)

2. Lama, Laima, s. f, lat. lamina, lame, plaque.

Fetz far doas lamas de fer, 

E vai dir qu'om fort las calfes.

(chap. Va fé fé dos llámines de ferro, y va di que hom les calentare fort; va di que se calentaren mol; escofare, com lo fransés chauffât, ocsitá calfes : se pronunsie calfés.)

Brev. d'amor, fol. 189.

Fit faire deux lames de fer, et va dire que fort on les chauffât.

Coirassa ni laimas de ferre.

Romande Flamenca, fol. 121. Cuirasse et lames de fer.

ANC. FR. Fut ledit Anglois un petit navré dessoubs ses lames.

Monstrelet, t. I, fol. 84.

IT. Lama.

3. Lamiera, s. f., lamière, sorte d'armure en lames de métal, cuirasse.

Ni lamiera ni gambayssons 

Ni degun' autra garnisons.

V. de S. Honorat. 

Ni lamière ni gambesson ni nulle autre armure.

IT. Lamiera. (chap. Corassa, corasses; en llámines de metal.)


Lamp, Lam, s. m., du lat. lampus, éclair, éclat de lumière.

La resplandor dels lamps. Hist. abr. de la Bible, fol. 31.

(chap. La resplandó dels rellampecs.)

Le resplendissement des éclairs.

Tramet Dieus soven en terra... 

Lams e fozer e tempesta.

Brev. d'amor, fol. 127. 

Dieu transmet souvent sur terre... éclairs et foudre et tempête. 

Fig. Quon a fis drutz sia joys lams.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur. 

Comment pour les fidèles amants le bonheur soit éclair.

- Par ext., foudre.

Cazet 1 lam a forma de draguo arden, que aucis tres homes.

(chap. Va caure un rellámpec en forma de dragó ardén, que va matá tres homens.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 119.

Il tomba un foudre en forme de dragon ardent, qui tua trois hommes. CAT. Llamp. ESP. IT. Lampo. (chap. Rellámpec, rellampecs; v. rellampegá; rellampegue, rellampegará, rellampegat.)

Ce mot signifie aussi glissade.

Eu en prec lam e fic.

Torcafols: Comunal veill. 

J'en pris glissade et contusion.

2. Lampa, s. f., lat. lampas, lampe. 

L'oli de las lampas.

(chap. L'oli de les lámpares, dels cresols.)

D' aquela pel si fan mechas per lampas.

(chap. D' aquella pell se fan meches per a los cresols, les lámpares.) 

Eluc. de las propr., fol. 149 el 267. 

L'huile des lampes.

De cette peau se font mèches pour lampes.

Faran ardre cascun dia una lampa.

Tit. de 1460. DOAT, t. LXXX, fol. 392. 

Feront brûler chaque jour une lampe.

IT. Lampa. (chap. Lámpara, lámpares; cresol, cresols; lampareta, lamparetes; cresolet, cresolets.)

3. Lampeza, Lampea, s. f., lampe.

Per oli que noiris lo fuoc en lampeza. V. et Vert., fol. 74. 

Par huile qui nourrit le feu dans la lampe.

Ab candelas ni ab lampezas.

(chap. En candeles (veles) ni en lámpares, cresols.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 145. 

Avec chandelles ni avec lampes.

Una lampea que, per ven ni per aigua, no s pot escantir.

(chap. Una lámpara que, ni per ven ni per aigua, no se pot extinguí, apagá, acorá.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 142.

Une lampe qui, par vent ni par eau, ne se peut éteindre.

Fig. L' oli de misericordia defalh en la lampeza de son cor.

V. et Vert., fol. 74. 

L'huile de miséricorde manque dans la lampe de son coeur.

ESP. Lámpara. PORT. IT. Lampada.

4. Lampec, s. m., éclair, éclat de lumière.

En la qual partida si engendron vens, lampecs et toneyres.

Eluc. de las propr., fol. 132. 

En laquelle partie s'engendrent vent, éclair et tonnerre.

CAT. Lampeg. (chap. Rellámpec, rellampecs.)


Lampreza, Lamprea, s. f., lat. lampetra, lamproie.

La murena o lampreza. Eluc. de las propr., fol. 262. 

(chap. La morena o lamprea. No són iguals. Al Decamerón podéu lligí una noveleta aon ixen les lamprees; es bastán divertida.)

La murène ou lamproie.

Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.

De doutze entro a vingt lampradas, una lamprea.

(chap. De dotse hasta vin lamprees, una lamprea. Impost per a introduí les lamprees a una siudat o poblassió, per ejemple, Montpellier.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 243.

De douze jusqu'à vingt lamproies, une lamproie.

CAT. Lamprea, llamprea. ESP. PORT. Lamprea. IT. Lampreda.

(chap. Lamprea, lamprees.)

2. Lamprada, s. f., lamproie.

De doutze entro a vingt lampradas, una lamprea.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 243. 

De douze jusqu'à vingt lamproies, une lamproie.


Lana, s. f., lat. lana, laine. 

La toizos de la lana.

P. de Corbiac: Domna dels angels.

La toison de la laine.

A vostras berbitz 

Tondetz trop la lana.

(chap. A les vostres ovelles esquiléu o esquiláu massa la llana. Tondetz : tondere, tondre, pelá, com la tonsura dels mossens: esquilá: esquilo, esquiles, esquile, esquilem o esquilam, esquiléu o esquiláu, esquilen; esquilat, esquilats, esquilada, esquilades; esquiladó, esquiladós, esquiladora, esquiladores. Al Matarraña hay conegut a uns cuans esquiladós. La Fresneda: los dos Billoteros José Antonio y Mariano, 

lo meu amic desde l'institut de Valderrobres. Ángel de Valjunquera, que ere tamé zahorí (QEPD), Ramón de Lledó, David “Bolussiano” de Penarroija, home de la Evelín de Matarrania.)

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

A vos brebis vous tondez trop la laine.

CAT. Llana. ESP. Lana. PORT. Lã. IT. Lana. (chap. Llana, llanes; ¿sabéu la jota en chapurriau “los collons de mon yayo”? Llanut, llanuts, llanuda, llanudes. An aquell tems encara valíe alguna perra la llana; la embutíem a saques y se la emportaben los esquiladós per a véndrela. Tamé passabe lo “colchonero lanero” pregonán desde una furgoneta. Veníen y compraben madalaps de llana. Eren massa tous, incómodos, y se teníen que varejá de cuan en cuan. Ña molta gen que nessessite un vareo ben assobín.)

2. Lanifici, s. m., lat. lanificium, préparation des laines, apprêt des laines.

En art de lanifici es engenhoza.

Prumier fo en ela trobat lanifici.

Eluc. de las propr., fol. 170 el 167.

Dans l'art de la préparation des laines est industrieuse.

Premièrement fut en elle trouvé l' apprêt des laines. 

ESP. PORT. IT. Lanificio. (chap. Llanifissi, preparassió de la llana: rentá,  cardá, pentiná, filá, etc.)

3. Lanis, adj., de laine.

Negus draps blancs, lanis, non sia tens en roia.

Statuts de Montpellier, de 1204.

(chap. Cap drap blanc, de llana, no siguen teñits en grana : roija : tinte roch. Fixeutos que escriuen al 1204 “en”, ni ab ni amb ni am.)

Que nul drap blanc, de laine, ne soit teint en garance. 

Dels draps lanis que en la dicha vila se fasion.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 217. 

Des draps de laine qui dans ladite ville se faisaient.

4. Lanos, adj., lat. lanosus, laineux, couvert de laine.

Semblant frug... alcunament lanos. 

(chap. Com lo codoñ, o lo préssec, bresquilla: de cotó.)

Bestia lanoza et mansueta.

(chap. Bestia llanosa, llanuda y manseta.)

Eluc. de las propr., fol. 212 et 234.

La chiqueta María teníe un corderet

Ressemblant fruit... aucunement laineux.

Bête laineuse et douce.

CAT. Llanos. ESP. IT. Lanoso.

5. Lanuginos, adj., lat. lanuginosus, laineux.

Cardo... lanuginos es.

Natura lanuginoza.

Eluc. de las propr., fol. 203 et 185. 

Le chardon... est laineux. 

(chap. Lo cart... es llanut (“llanuginós”).)

Nature laineuse.

6. Lanier, adj., lanier, terme de fauconnerie.

Si vols bon falcon lanier,

Ab gros cap et ab gros bec lo quier.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si tu veux bon faucon lanier, avec grosse tête et avec gros bec cherche-le.

IT. Laniere.

- Par ext. Avide, rustre.

En Perdigons pren com jotglars laniers, 

Qu' en penr' aver a tota s' esperansa. 

T. de Rambaud, de Perdigon et d'Adhemar: En Azemar. 

Le seigneur Perdigon prend comme jongleur avide, qui à prendre richesse a toute son espérance. 

Substantif. Totz temps me laisson derrier, 

Quan m'an mes en la mesclada, 

Li gentil e li lanier.

Bertrand de Born: Rassa mes.

Toujours me laissent derrière, quand ils m'ont mis dans la mêlée, les gentils et les rustres.

ANC. FR. Nuns n'i fu de parleir laniers.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 89. 

Il affiert bien que l'en présent 

De fruit novel un bel présent, 

En toailles ou en paniers: 

De ce ne soiés jà laniers.

Roman de la Rose, v. 8250. 

Mais ele vos tient por laniers.

Roman del conte de Poitiers, v. 330.


Landa, s. f., du gothique lant, lande, plaine, désert.

Voy. Ihre, Diss. att., p. 231.

(N. E. Alemán, inglés, holandés, Land o land: tierra. HolandaNederlandenNiederlande : tierras bajas, llanos.)

Ieu tenc lo pueg, e lays la plana landa.

(chap. Yo tinc o ting lo puch, y dixo la plana terra; lo pla; les planes, com a Penarroija. Masada y mote.)

Perdigon: Aissi cum selh.

Je tiens la hauteur, et laisse la plane lande.

S'ill vos ditz d'alt poich que sia landa,

Vos la 'n crezatz...

C' aissi seretz amatz.

(chap. literal: Si ella tos (te) diu d' alt puch que sigue pla, plana, creéula, que aixina siréu amats. O sigue, seguíuli la corrén, y no discutigáu.)

Giraud de Borneil: S' ie us quier.

Si elle vous dit de haute montagne que ce soit plaine, vous croyez-l'en... vu qu'ainsi vous serez aimé.

Car aquist aygua que demandas 

No sai yeu per aquestas landas.

V. de S. Énimie, fol. 11.

Car cette eau que tu demandes je ne connais pas par ces landes.

Fig. Qui no fai so que Dieus manda, 

L'enemicx l' a en sa landa.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Qui ne fait ce que Dieu commande, le diable l'a en sa lande. 

IT. Landa. (ESP. Landa, landas. Gran extensión de tierra llana en que solo se crían plantas silvestres. Sin.: llanura, planicie, páramo, estepa, meseta, arenal, erial, descampado. Apellido del gran actor Alfredo Landa. Chap. Pla, plans, plana, planes, estepa, estepes, messeta, messetes, arenal, arenals, erm, erms, erial, erials, descampat, descampats.)