Mostrando las entradas para la consulta llaó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llaó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 15 de noviembre de 2023

Rochos (agüelo Sebeta)

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.

Rochos (agüelo Sebeta)

ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.


OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.


LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   


LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

martes, 20 de febrero de 2024

Essil - Estalvar

Essil, s. m., ravage, destruction, ruine; du lat. exilis, réduit à rien, vide.

Cornelius Nepos, 18, 5, I, dit res exiles pour choses malheureuses:

Res exiles animi magnitudinem et si non frangebant tamen imminebant.

Essil, s. m., ravage, destruction, ruine; du lat. exilis, réduit à rien, vide.

Paneg. veter., Eumenes, c. V.

Un évêque de Béziers, en 875, souscrivit un titre: 

Alaricus exilis omnium servorum Dei.

Gall. Christ., t. VI, col. 30. 

Li plus d'aquest segle carnau 

An tornat joven en essil.

Marcabrus: Lo vers comens. Var. 

La plupart de ce siècle charnel ont tourné la gaîté en ruine. 

ANC. FR. Et renart à tout sen fausart

Des gens le roi fait grand escil. 

Roman du Renart, t. IV, p. 339.

Li jur metent terre à essil.

Roman de Rou, v. 10011. 

Out e l' eissil e la rapine 

Que fait la gent ultremarine. 

B. de S.-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 167.

2. Exilhament, s. f., destruction. 

Trobet manieyra de totz tormens e de exilhamens e de metre en fers, en ceps. L'Arbre de Batalhas, fol. 40. 

Trouva manière de tous tourments et de destructions et de mettre en fers, en entraves.

3. Ichilhaire, s. m., destructeur. (chap. Aniquiladó.)

Combatedor per veritat, ichilhaire de errors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 56.

Champion pour vérité, destructeur d'erreurs.

4. Issilhar, v., détruire, renverser, rendre malheureux.

Autres cent destruir' et issilhar. 

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Détruire et renverser cent autres. 

Part. pas. Pero mais amava sofrir

Sos precx que a son marit dir 

Res per que el fos issilhatz. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Pourtant elle aimait mieux souffrir ses prières que dire à son mari rien par quoi il fut rendu malheureux.

ANC. FR.

C'est d' escillier et d' ardoir à fu et à flame. 

Roman du Renart, t. IV, p. 273.

O s'il toz nes essille par mort u par famine. 

La cité arst, é la cuntrée

Ad tut essilie é gastée.

Roman de Rou, v. 4723 et 7780. 

Lui ne sun rengne travelher 

Ne la povre gent essiller.

Marie de France, t. II, p. 135.

 

Eissabozir, Eissaborzir, Eissaborir, v., étourdir, abasourdir.

Aissi 'l fes totz eissabozir,

Qu' el vezer li tolc e l' auzir.

(chap. Així lo va fé tot estamordí, que la vista y l' oít li va traure; aturdí)

Roman de Jaufre, fol. 13.

Ainsi le fit tout étourdir, vu qu'il lui ôta le voir et l'ouïr. 

Part. pas. Leva sus totz eissaborzitz,

Et aissi com hom que non ve.

Roman de Jaufre, fol. 13.

Se lève sus tout abasourdi, et ainsi comme homme qui ne voit pas.

Domna, mos sens eissaboritz 

M' a faig dir fols mots.

Rambaud d'Orange: Braus chans. 

Dame, mon sens étourdi m'a fait dire mots insensés.

2. Estaboir, Estabordir, Stabozir, v., abasourdir, étourdir, engourdir. 

Part. pas. Fieron se si asprament

An las espassas verament, 

Che tomberon estaboitz 

Per miech del sol. 

Roman de Blandin de Cornouailles.

Avec les épées vraiment ils se frappent si durement, qu'ils tombèrent abasourdis au milieu du sol.

Caset, e fom totz esbaitz, 

E jac si tot estaborditz, 

Que non si moc ni n' ac poder.

Trad. d'un évangile apocryphe.

Il tomba, et nous fûmes tous ébahis, et il resta ainsi étendu tout étourdi, tellement qu'il ne se mut ni n'en eut pouvoir.

Quan alcun membre es stabozit

O adormit.

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

Quand aucun membre est engourdi ou endormi.

(chap. Estamordí: estamordixco o estamordixgo, estamordixes, estamordix, estamordim, estamordiu, estamordixen; estamordit, estamordits, estamordida, estamordides; te estamordiré de una galtada. Aturdí: aturdixco o aturdixgo, aturdixes, aturdix, aturdim, aturdiu, aturdixen; aturdit, aturdits, aturdida, aturdides. Dits adormits o baubos.)

 

Estacar, v., de l'allemand (stecken y) Stecken, attacher, lier.

Voyez Denina, t. III, p. 75 et 76; Muratori, diss. 33.

Pueis l' estacaretz ab un fil

O ab an linhoret sotil.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis vous l' attacherez avec un fil ou avec un cordonnet fin.

Fig. Que mays d'amor don m' estaca

No chantaria ab nuls agurs.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur. 

Que je ne chanterais plus avec aucuns augures de l'amour dont elle me lie.

Part. pas. Ac sos dos barrils entor si estacatz. 

Roman de Fierabras, v. 1044.

Eut ses deux barils attachés autour de lui. 

De la peyra estacada.

Trad. du tr. de l'Arpentage, tit. XXXV. 

De la pierre attachée.

ANC. FR.

Le montent sur ung bon cheval et l' estachent 

Bien seurement.

Roman français de Fierabras.

CAT. Estacar. ESP. PORT. Estacar, atacar (liar, atar). IT. Staccare, attaccare. (chap. Estacá, estacás, en lo sentit de quedás enganchat a un puesto, sense pugués moure, per ejemple, en lo coche al fang.)

2. Estacha, Estaca, s. f., attache, lien, pieu.

Tant fort i fier lo coms que l'una estacha

Petiet.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 100. 

Le comte y frappe si fort qu'il brisa une attache.

Ni estacas a naus ni a molis. 

Tit. de 1224. DOAT, t. LXXVII, fol. 226.

Ni attaches à barques ni à moulins. 

ANC. FR. Fu loyés à une estache par jugement. Chron. de Cambray.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Estaca. IT. Stacca.

3. Estacatge, s. m., estacade, palissade, 

Ab totas fermas et estacatges que... seran necessarias.

(chap. En totes les tanques y palissades, valles, que... sirán nessessaries.)

Tit. de 1274. DOAT, t. CXXX, fol. 57. 

Avec toutes fermetures et palissades qui... seront nécessaires. 

Si per aventura estacatge... de moly se trobava.

Tit. de 1283. DOAT, t. CXCIX, fol. 218. 

Si par aventure estacade... de moulin se trouvait.

4. Destacar, v., détacher.

Destacan la donna qu'es liada al peyron.

(chap. Deslliguen a la dona que está lligada al peiró, piló, pelleric.)

V. de S. Honorat.

Détachent la dame qui est liée au perron.

Dis lor que destaquesso una asina que era estaquada.

Sermons en provençal.

Leur dit qu'ils détachassent une ânesse qui était attachée.

Part. pas. Ab tan greu las los estrigua

Que greu n' es hom destacatz. 

Marcabrus: Dirai vos. 

Les étreint avec un lacs si pesant qu'on en est difficilement détaché.

Quan l' auretz destacada.

Brev. d'amor, fol. 159.

Quand vous l'aurez détachée.

ANC. FR. Dieu l'attent toute fois et devant qu'il destache sa foudre contre luy.

Œuvres de Du Bellay, p. 548. 

CAT. Destacar. ESP. PORT. Destacar, desatacar (desatar).

IT. Distaccare. (chap. Deslligá, be de una estaca o de un atre puesto.)

 

Estadi, Stadi, s. m., lat. stadium, stade, cirque, arène.

L' estadis, so es aquel loc on corron li caval a Roma.

Trad. du Code de Justinien, fol. 92. 

Le stade, c'est ce lieu où courent les chevaux à Rome.

- Stade, mesure.

LXXX stadis.

Es lat otra I estadis.

(chap. Es mes llarc que un estadio o estadi.)

Eluc. de las propr., fol. 166 et 168.

Quatre-vingts stades.

Est large au-delà d'un stade.

CAT. Estadi. ESP. PORT. Estadio. IT. Stadio.

Estadi. ESP. PORT. Estadio. IT. Stadio. Camp Nou, Nou Camp, Barcelona, Francisco Franco Bahamonde

 

Estalbiar, Estalviar, v., épargner.

Si aco qu' estalbia cant dejuna no dona als paubres.

(chap. Si aixó qu' estalvie o estauvie cuan dejune, fa dejú, no done als pobres. Se pot escriure estalbiá, estalviá, estaubiá, estauviá; es com aforrá, gastá poc. Borao escriu estalviar, pero en lo sentit de perdoná.)

Trad. de Bède, fol. 53.

S'il ne donne aux pauvres ce qu'il épargne quand il jeûne.

Non aura tan de lauzor

Qui quier a bon despendedor

Can deu estalbiar cosselh.

Nat de Mons: Al bon rey. 

N'aura tant de louange celui qui demande conseil à bon dépensier combien il doit épargner.

Qui percassa et estalvia 

Leu pot intrar e manentia.

Libre de Senequa.

Qui pourchasse et épargne peut facilement entrer en richesse.

Fig. Feric lo paya, no 'l volc estalbiar.

Roman de Fierabras, v. 3409.

Frappa le païen, ne le voulut pas épargner.

Part. pas. Anatz vo n la jos en cel palays listrat, 

E guardatz vos no y sia negus estalviat.

Roman de Fierabras, v. 2720.

Allez-vous-en là-bas en ce palais façonné, et gardez-vous que nul n'y soit épargné.

CAT. Estalviar.

Fuster, Jordi Pujol; Estalbiar, Estalviar, v., épargner.

2. Estalbi, s. m., épargne, économie.

Ja en estalbi no metras

Zo que ses dan metre poyras.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Tu ne mettras pas en épargne ce que tu pourras employer sans dommage.

CAT. Estalvi. (chap. diém aforrá, pero no estalvi ni estauvi, ni estalbi ni estaubi, sino los ahorros, tinc algo aforrat al madalap.)

3. Adestalbiar, v., épargner. 

Substantiv. Restrenha e se e sa maynada de beure e de manjar per lo sieu adestalbiar. V. et Vert., fol. 18.

Restreigne et soi et sa compagnie de boire et de manger pour épargner le sien.

 

Estalizagria, s. f., staphisaigre, herbe aux poux.

Des mots grecs *, raisin, *, sauvage, attendu que ses feuilles ont quelque ressemblance avec celles de la vigne sauvage.

On lui a donné en français le nom d' herbe aux poux; parce que la semence, étant appliquée, est propre à faire mourir les poux.

D' estalizagria penretz

Sol catre grans, que pro n' auretz. 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous prendrez seulement quatre grains de staphisaigre, vu que vous en aurez assez.

ESP. Estafisagra (Delphinium staphisagria, estafisagria, albarraz, matapiojos). IT. Stafisagra, stafisagria. (chap. “Matapolls”, la llaó val contra los polls (piojos), contra los pollastres milló no u probéu.)

Matapolls, la llaó val contra los polls (piojos), contra los pollastres milló no u probéu

 

Estalvar, v., advenir, arriver, se trouver.

Mas diran alqu: Co s pot far,

Ni per qual razo estalvar, 

Que nos vezem alcun dia 

Estalvar, per que que sia, 

Qu' us hom qu' er bos penra grans dans,

Autres qu' er mal er benanans.

Brev. d'amor, fol. 16.

Mais diront aucuns: Comment se peut-il faire, et par quelle raison advenir, que nous voyons chaque jour, par quoi que ce soit, arriver qu'un homme qui était bon prendra grand dommage, autre qui était méchant sera heureux.

De la balena s' estalva que s' esquina par sobre mar.

Naturas d'alcunas bestias. 

De la baleine il arrive que son échine paraît sur la mer.

Pueis s' estalvet I autra dia 

Jhesus am d' autra companhia.

Évangile de l'Enfance. 

Puis un autre jour Jésus se trouva avec une autre compagnie. 

Part. pas. So dizon li fin amador

Que soven nos es estalvat.

Brev. d'amor, fol. 215.

Cela disent les vrais amants que souvent il nous est arrivé.

lunes, 17 de diciembre de 2018

tapaculs, petacul, tapaculos, garrofa, garrofé

algarrobo, algarroba, garrofa, garrofé, tapaculs, petacul, tapaculos, vaina, bajoca, pesol, guisante
bajoca de la garrofa
 
 
tapaculs, petacul, tapaculos, fruit de la garrofera, de coló roch y mida de un pésol - garrofa, garrofes, garrofé lo abre

 

fruto de la garrobera, de color rojo y tamaño de un guisante – algarrobo, algarroba 

llaó de garrofé, llavors de garrofer, semillas de algarrobo


La algarroba es el fruto del algarrobo, sobre todo la especie Ceratonia siliqua y Prosopis sp.

El nombre es de origen persa (literalmente significa quijada de burro) y el árbol es originario de Asia sudoccidental, desde donde se ha extendido por todo el Mediterráneo Oriental.

árabe خروب (kharrūb). ẖarruba

algarrobo, garrofé, garrofer, garrofera


En chapurriau garrofa, lo abre garrofé

Otros nombres: ibopé, mezquite, arveja.

garrofa, garrofes, garrova,
garrofer, garrover, garrofera.

Aragonés: garrofa, garrofera.

Occitan: carróbia,  corrópia,  corróbia

caroube (fr)

alfarroba (pt)  https://pt.wikipedia.org/wiki/Alfarrobeira

carob (en) https://en.wikipedia.org/wiki/Ceratonia_siliqua

carrube (it), vajane (it)

johannesbrood (nl) 
https://nl.wikipedia.org/wiki/Johannesbroodboom (boom = Baum en alemán).

Das Johannisbrot (de) https://de.wikipedia.org/wiki/Johannisbrotbaum 
de garrofés ne trobo bastans a Alemania, y garrofes per enterra.
Johannisbrot = PA DE SAN JUAN, seguramén se li diu BROT perque se fée pa en la farina de la garrofa (Johannisbrotmehl). Mehl = farina.
En inglés es flour.

El fruto es una vaina coriácea / bajoca /de color castaño oscuro, de 5 a 8 cm de longitud, que en el algarrobo blanco contiene una pulpa gomosa sin sabor o a veces dulce, que deja la lengua arenosa y desagradable. Esta vaina contiene las semillas, parecidas a una lenteja grande. Existen dos tipos de algarrobo, de vainas blancas, o de vainas negras o moradas.

El algarrobo mediterráneo, Ceratonia siliqua produce unas vainas entre 10 y 15 cm de longitud, de aspecto comprimido, indehiscentes, de color verde cuando no han alcanzado su madurez, y pardas cuando ya están maduras, o sea, a finales de verano. En estado de madurez, la vaina tiene un sabor dulce muy agradable, y de ella se obtiene al ser molida sin semillas la algarrobina, con múltiples aplicaciones en alimentación humana y como composición de pienso para animales.

Las semillas mantienen su poder germinativo, debidamente almacenadas, hasta 10 años y poseen la particularidad de mantener sus propiedades aun después de haber padecido un incendio.

Su germinación es dilatada en el tiempo debido a su impermeabilidad, que incluso se acrecienta cada vez más conforme van envejeciendo. Para inducir la germinación de estas semillas debemos aplicar técnicas como el remojo.

(Albizia saman)
Árbol perenne, de la familia de las fabáceas, de gran tamaño y amplia copa, cultivado como ornamental y para emplear como forraje sus semillas

Sinónimos: campano, cenízaro, samán.

DCVB:

1. GARROFA (en baleàric GARROVA) f.
I. || 1. El fruit del garrofer, que és indehiscent, polisperm, de color bruna i de forma llarguera i aplanada amb coberta coriàcia i polpa carnosa però no molla; cast. algarroba, garrofa.

«Camarada com la nostra
no n'hi ha cap en Vinaròs,
ni que plegue més garrofes
ni que menge més arròs»
(cançó pop. Vinaròs). En valensiá.

«Bon abre és un garrover,
que fa garroves tot l'any;
quan li cuien ses d'enguany
ja té ses de l'any qui ve»
(cançó pop. Mall.). En mallorquí.

Pus prop és en natura pera o codony ab poma, que no és poma ab oliva ni ab garrofa, Llull Cont. 171, 4.

Pus bellament se mou... com nomena rosa o liri o poma que no fa com nomena garrova o romaguera, Llull Cont. 359, 12.

Dix la cirera a la garroffa que ella era torta e negra, e dix la garrofa a la cirera que ella era tost podrida, Llull Arbre Sc. ii, 359.

Es menester que li donets unes poques de garrofes, Dieç Menesc. i, 3 vo. Olors de blat y garroves, Salvà Poes. 51.

Hi ha diverses varietats de garrofa, designades amb diferents adjectivacions.

Garrofa vera: és vermellosa, grossa, bona; madura pel setembre (Xàtiva).

Garrofa borda: és prima, petita, vermellosa (Tortosa, Mall.).

Garrofa negra: és la de color més fosc, i la més bona (Vinaròs, Cast., Mall.).

Garrofa rossa: és molsudeta, bastant llarga, de color més clar que les altres, i no tan bona (Valldemossa).

Garrofa llarga: és roja, no té gaire polpa i val molt poc (Vinaròs).

Garrofa lluenta: la que té la pell molt llustrosa (Cast., Mall.).

Garrova mollar: és molt gruixada i llarga, i fluixa de clovella (Mallorca).

Garrova de la gran casta: és la més gruixada i millor (Manacor).

Garrova panesca: és relativament petita i recta, i no té gaire molla (Eivissa). 

Garrofa lindar: és negra, llarga i bona, però no tan bona com la garrofa vera (Xàtiva).

Garrofa xopeta: és més menuda, prima i curta que les veres i lindars; és negra i bona (Xàtiva).

Garrofa melera (Val.) o garrova de la mel (Mall.): és curteta i gruixada, amb més suc i més molla que l'ordinària. 

Garrova de duraió: és petita, estreteta, gropelluda i un poc vermellosa (Mallorca).

Garrofa del misto: és llarga, aspra, dolenta (Tortosa). / A Tortosa se diu roína, no dolenta, y se parle valensiá tortosí /

Garrova bugadera: és mitjancera, llargaruda, molt bona per al bestiar (Mall.).

Garrova manollera: la que està amb altres formant bolic (Manacor). Garrofa de costella: és llarga, de pell gruixada (Cast., Mall.).

Garrova de capoll curt: és curteta, gruixadeta, bona; ve devers l'octubre (Mall.).

Garrova de la canal: s'anomena així perquè enmig té un solc o canal (Manacor).

Garrova fulla de raor: és mitjancera, seca i no gaire bona, i és més prima d'una banda que de l'altra, de manera que té certa semblança amb un ganivet (Mall.).

Garrova de banya de cabra: és mitjancera, molt corbada, no gaire bona (Mallorca). 

|| 2. Conjunt de fruits del garrofer; cast. algarroba.
Dues braçades de palla i una ambosta de garrofa, Víct. Cat., Ombr. 51. Els baixos de la casa... eren magatzems: aquí arròs, allí garrofa, Ruyra Pinya, ii, 8. 

|| 3. pl., iròn. Aliment en general; mitjans de subsistència; cast. habichuelas. Guanyar-se les garrofes: guanyar-se la vida. «Amb aquesta feina n'hi ha per a les garrofes»: dóna prou per a menjar, per a guanyar-s'hi la vida (Barcelona). 

|| 4. fig. Conjunt de mentides. Dali, dali garrofa, dali! Ma si en tragina de morral aquest noi!, Ruyra Parada 46. 

|| 5. fig. Mentida (or., occ.); cast. bola, trola. «Que n'has dites, de garrofes!». 

|| 6. fig. Mentider; cast. embustero. «Noi, que ets garrofa!» (Igualada).

II. Nom de diferents objectes que per llur forma llarguera o corbada s'assemblen al fruit del garrofer. Especialment: 

|| 1. tipogr. Peça de metall, de base quadrada, que es posa per a omplir els llocs on no hi ha lletra (Val.); cast. cuadratín

|| 2. Ferret llarguer més ample de dalt que de baix, que es posa dins un forat del cap del fusell de carro perquè la roda no surti (Mallorca); cast. chaveta

|| 3. Peça de ferro, amb forats, que està entre les dues meitats del cap de la romana del molí de vent (Men.). 

|| 4. Pa que es feia altre temps, de forma llargaruda i entorcillada, de devers un pam de llargària i dos dits de gruixa (Ciutadella).

|| 5. Patilla curta (or., occ.). / Les de Algarrobo són bastán mes llargues /

|| 6. As de bastos (Men.). / lo bastet /

bastet, as, bastos, brisca, reyes catalanes, reis catalans
UN DELS REYS CATALANS
















|| 7. Nom humorístic del doble-sis en el joc de dòmino (València).

garrofa, Nom humorístic del doble-sis en el joc de dòmino (València), Algarrobo, Curro Jiménez


Loc.
—a) Parar-se la garrofa a algú: fer-li mala via el menjar o la saliva (Val.); cast. atragantarse.
—b) Fer passar la garrofa a algú: fer li empassar un mos (València).
—c) Fer garrova: menjar massa i caure malament a l'estómec (Mall.).
—d) Passar per sa garrova: esser acceptat sense repugnància (Mall.). Dues coses hey ha que no són fetes per noltros ni mos han pogut passar may per sa garrova, Roq. 40.
—e) Passar-se qualcú o qualque cosa per sa garrova: passar-se'l per la llengua, parlar-ne, murmurar-ne (Mall.). Y tot s'ho passen per sa garrova, Aguiló Rond. de R. 7. Es veinats començaren a estarne mal a pler i a passar-los-se per sa garrova, Alcover Rond. viii, 7.
—f) Esmolar (o esmolar-se) sa garrova: xerrar molt, sobretot murmurant (Mall.). Comensà també a haverhi altra vegada motiu per armolá la garrova, Penya Mos. iii, 137.

Garrofa: llin. existent a Girona, Aiguaviva, Taradell, Montseny, Alcoi, etc.

sa garrofa a Begur

diario de Ibiza pitiuses Balears 2018/09/10/ precio algarroba se dispara ano recogida 1013433

eres lo que minges rebost la garrofa

http://www.veritas.es/wp-content/uploads/VERITAS_99CAT.pdf

diari de Gerona .cat media suplemens 2006-04-30_SUP_2006-04-23_00_18_24_domi.pdf

https://www.diaridegirona.cat/media/suplementos/2006-10-29_SUP_2006-10-22_00_23_44_domi.pdf

http://www.girona.cat/sgdap/docs/catalegs_inventaris_PDF/pelagi_negre_pastell-CAT.pdf

Fon.: gərɔ́fə (pir-or., or.); garɔ́fa (Andorra, Esterri, Tortosa, Maestrat, Cast., Val.); garɔ́fɛ (Sort, Tremp, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca); garɔ́fɔ (Gandia); gərɔ̞́və (Mall., Men.); gərɔ́və (Eiv.); ɟərɔ̞́və (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença).
 
Intens.:
—a) Augm.: garrofassa, garrofarra.
—b) Dim.: garrofeta, garroveta, garrovetxa, garroveua, garrofiua, garrofina, garrofona, garrofó (garrovó).
—c) Pejor.: garrofota (garrovota). Es maravillosa la capassidat dels catalufos en creá paraules que no fa aná dingú. Aixó u pot fé consevol.
Etim.: de l'àrab ẖarruba, mat. sign. || 1.

2. GARROFA f. dialectal, 
per garrafa, ampolla revestida (Oropesa, Villar de Canes, Aín); cast. damajuana.
Fon.: garɔ̞́fa (localitats citades).
Etim.: deformació de garrafa per influència del garrofa, art. 1.

martes, 24 de septiembre de 2024

Planeta - Playa

Planeta, s. m. et f., lat. planeta, planète.

Dieus a fachas VII planetas que governo lo mon. Liv. de Sydrac, fol. 30.

Dieu a fait sept planètes qui gouvernent le monde.

Jupiter, segon planetas. Brev. d'amor, fol. 30.

(chap. Júpiter, lo segón planeta; allacuanta no se contáen igual que ara; tampoc los mesos eren los mateixos.)

Jupiter, seconde planète.

En bon pon fon natz et en bona planeta.

G. Figueiras: Un nou.

En bon point il fut né et en bonne planète.

Can lo dig planeta renha. Brev. d'amor, fol. 30. 

Quand ladite planète règne.

CAT. ESP. PORT. IT. Planeta. (chap. Planeta, planetes; tradissionalmen: Mercurio, Venus, la Terra, Marte, Júpiter, Saturno, Urano, Neptuno, Plutón. Planetes enanos: Plutón, Haumea, Makemake, Eris Ceres.)

Planeta, planetes, Mercurio, Venus, la Terra, Marte, Júpiter, Saturno, Urano, Neptuno, Plutón, Haumea, Makemake, Eris Ceres



Planites, s. f., plainte, aérolithe.

Planites, es peyra..., ajuda donas prens. Eluc. de las propr., fol. 191.

Planite, c'est pierre..., elle aide dames enceintes.


Planta, s. f., lat. planta, plante, nom générique du genre végétal.

Fay fructificar las plantas en la terra. V. et Vert., fol. 94. 

Fait fructifier les plantes dans la terre. 

Prov. En brau loc fon plantada

Planta qu' el frug pejura.

Serveri de Girone: En mal punh. 

En méchant lieu fut plantée la plante qui empire le fruit.

- La plante des pieds.

Planta es la extremiera partida del pe. Eluc. de las propr., fol. 61.

La plante est la partie extrême du pied. 

Loc. Sieus es Arnautz del sim tro en la planta. 

A. Daniel: Ans qu' els. 

Sien est Arnaud de la cime jusqu'à la plante.

CAT. ESP. PORT. Planta. IT. Pianta. (chap. Planta, plantes.)

2. Plantier, s. m., pépinière.

Conte en se molteza, coma plantier. Leys d'amors, fol. 49.

Contient en soi multiplicité, comme pépinière.

Per los plantiers, XV deners. Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., J, 311. 

Pour les pépinières, quinze deniers.

CAT. Planter. (chap. Planté, plantés : pera plantá.)

3. Planso, s. f., tige, rejeton, arbrisseau.

Algus plansos... ab brancas et ramels.

Cum aybre, planso et razitz, atyro humor de terra per lor noyriment.

Eluc. de las propr., fol. 240 et 58. 

Aucuns arbrisseaux... avec branches et rameaux. 

Comme arbre, tige et racine, attirent l'humeur de terre pour leur nourriture. 

ANC. FR. Li autres ars fu d' un plançon 

Longuet et de gente façon.

Roman de la Rose, v. 919.

CAT. Planso. (chap. Plansó, plansons.)

- Plançon, sorte d'arme.

Arc manal o balesta o bon bran de planso. Guillaume de Tudela.

Arc manuel ou arbalète ou bon glaive de plançon.

ANC. FR. Se combatirent avec eulx de massues et d'un baston appellé planchon ou pique de Flandres.... Ung plançon esquartelé de grans broches de fer. Lett. de rém. de 1374. Carpentier, t. III, col. 306.

4. Plantada, s. f., plant, ce qu'on replante.

Can Noe plantet vinha prumieiramen el mon, de la plantada que demoret apres lo dulivi, volc far vi per la voluntat de Dieu. 

Liv. de Sydrac, fol. 115. 

Quand Noé planta la vigne premièrement au monde, du plant qui demeura après le déluge, il voulut faire du vin par la volonté de Dieu.

5. Plantacio, s. f., lat. plantatio, plantation.

Aybre naysh alcunas vetz per semenacio, autras, per plantacio.

(chap. L' abre naix algunes vegades per sembra (seminassió, llaó), atres, per plantassió.) 

Eluc. de las propr., fol. 220.

Arbre naît aucunes fois par semence, d'autres, par plantation.

ESP. Plantación. PORT. Plantação. IT. Plantazione, piantagione. 

(chap. Plantassió, plantassions.)

6. Plantio, s. f., plantation.

Algus aybres... si engendro.. per plantio de razitz o de verga.

Eluc. de las propr., fol. 196.

(chap. Alguns abres... se engendren... per plantassió d' arraíl o de verga : plansó, rechito, empel.)

Aucuns arbres... s'engendrent... par plantation de racines ou de bouture. ESP. Plantio.

7. Plantamen, s. m., plantement, action de planter, de mettre en terre.

Per lo plantamen de las forcas que fes far. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 203.

Pour le plantement des fourches qu'il fit faire.

ANC. CAT. Plantament. ANC. ESP. Plantamiento. IT. Piantamento.

(chap. Plantamén, plantamens.)

8. Plantados, adj., fécond, abondant, fertile.

Fig. Ont plus seras assiduos en divis parlamens, ont plus i penras plantadosa entensio. Trad. de Bède, fol. 83. 

Où plus tu seras assidu en divins entretiens, où plus tu y prendras féconde application. 

IT. Piantadoso.

9. Plantadiu, adj., plantureux, productif.

Ab sa natural humor, 

Fai la terra plantadiva.

Brev. d'amor, fol. 38.

Avec son humeur naturelle, rend la terre plantureuse. 

Fig. De totz plazers plantadiva.

Folquet de Lunel: E nom del. 

De tous les plaisirs productive.

ANC. FR. Jachières non pas perreuses, 

Mes plantéives et herbeuses.

Roman de la Rose, v. 19749.

10. Plantayritz, s. f., planteuse, qui fait pousser.

Par ext. Infancia... que es plantayritz de dens. Eluc. de las propr., fol. 66.

L'enfance... qui est planteuse de dents.

11. Plantar, v., lat. plantare, planter.

Plantar una vinha o autres albres. Trad. du Code de Justinien, fol. 18. Planter une vigne ou d'autres arbres. 

Fig. Semena e planta el cor un dezirier clar e net de viure en puritat.

V. et Vert., fol. 84. 

Sème et plante au coeur un désir clair et net de vivre en pureté.

- Arrêter, fixer.

Fes plantar lo carre. Trad. des Actes des apôtres, ch. 8.

Fit arrêter le char.

Fig. Ins el Carcasses te planta.

Raimond de Miraval: A Dieu me.

En dedans au Carcassès fixe-toi.

- Garnir, remplir.

Dieus plantet paradis terrestre de bos albres e de bos frutz.

V. et Vert., fol. 36.

Dieu garnit le paradis terrestre de bons arbres et de bons fruits. 

CAT. ESP. PORT. Plantar. IT. Piantare. 

(chap. Plantá: planto, plantes, plante, plantem o plantam, plantéu o plantáu, planten; plantat, plantats, plantada, plantades.)

12. Plantage, s. f., lat. plantago, plantain.

Que trusetz verbena e milfueilh

E plantage e salsifranha.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Que vous écrasiez verveine et millefeuille et plantain et saxifrage.

Es bona ...

.... La plantages atressi.

Brev. d'amor, fol. 50. 

Est bon... le plantain pareillement.

CAT. Plantatge. ESP. Plantage (plantaje; plantago, llantenes, plantaginaceae).

plantaje; plantago, llantenes, plantaginaceae

13. Sosplantar, v. supplanter, détourner, dévier, subverser.

Fig. Folia d' ome sosplanta sos anamens. Trad. de Bède, fol. 43. 

Folie de l'homme dévie ses penchants.

Part. pas. Sosplantat per lor perversitat. Trad. de Bède, fol. 79.

Subversé par leur perversité.

CAT. Supplantar. ESP. Suplantar. PORT. Supplantar. IT. Soppiantare.

(chap. Suplantá: suplanto, suplantes, suplante, suplantem o suplantam, suplantéu o suplantáu, suplanten; suplantat, suplantats, suplantada, suplantades.)

14. Sosplantamen, s. m., subversion, ruine, bouleversement, substitution.

De Jacob sai ieu be per cals sosplantamens

Ac la benedictio.

Pierre de Corbiac: El nom de.

De Jacob je sais bien par quelles substitutions il eut la bénédiction.

Prov. Lengua del fol es sos sosplantamens. Trad. de Bède, fol. 73.

La langue du fou est sa ruine.

(chap. suplantamén, suplantamens; subversió, subversions; ruina, ruines; sustitussió, sustitussions.)

15. Transplantar, v., lat. transplantari, transplanter, transformer, rendre.

Part pas. Varaire negre transplantat.

Deudes de Prades: Auz. cass.

Ellébore blanc rendu noir.

CAT. ESP. Trasplantar. PORT. Transplantar. IT. Traspiantare.

(chap. Trasplantá; se conjugue com plantá.)

16. Transplantacio, s. f., transplantation.

Aybre melhora... per transplantacio. Eluc. de las propr., fol. 220.

L'arbre s'améliore... par transplantation.

PORT. Transplantação. IT. Traspiantazione.

(chap. Trasplantassió, trasplantassions; trasplante, trasplantes.)


Plap, s. m., tache.

Ses tot plap negre.

(chap. Sense cap taca negra.)

Ha cap de camel et plaps de part.

(chap. Té cap de camello y taques de leopardo.)

Eluc. de las propr., fol. 234 et 241.

Sans aucune tache noire.

A tête de chameau et taches de léopard.

2. Plapar, v., tacheter, moucheter.

Part. pas. De diversas tacas... so per tot plapatz.

Plapat de blanc, a guiza de leopart.

Eluc. de las propr., fol. 99 et 241. 

De diverses taches... ils sont partout mouchetés. 

Tacheté de blanc, à guise de léopard.

(chap. Tacá: taco, taques, taque, taquem o tacam, taquéu o tacáu, taquen; tacat, tacats, tacada, tacades. Si agarres una sitera y la hi arrimes an algú, li pots di: que te taco o que t' ataco, y casi sone igual. 

Tacat tamé vol di dolén, en alguna ferida interió, fístula, o cáncer.)

Plassa, s. f., lat. platea, place, lieu, endroit.

Guigonet saut en la plassa

Sans e vius.

V. de S. Honorat. 

Guionet saute sur la place sain et vivant.

Loc. fig. No us pessetz qu' en una plassa

Merces ab gran aver jassa.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Ne vous imaginiez pas qu'en même place merci gise avec grande richesse.

- Espace de terrain, dans les villes, entouré de bâtiments.

Per ostals e per plassas. V. de S. Honorat. 

Par demeures et par places.

Loc. Ricx hom mals quan vai en plassa,

Que cuiatz vos que lai fassa?

P. Cardinal: Qui ve gran.

Puissant homme méchant quand il va en place, que croyez-vous que là il fasse?

- Lieu fortifié.

Que metan per totas las terras e plassas bonas garnisos.

Lo dit comte de Montfort avia una plassa forta.

Chronique des Albigeois, col. 5 et 22.

Qu'ils mettent par toutes les terres et places bonnes garnisons.

Ledit comte de Montfort avait une place forte.

Adv. comp. A totz o dic en plassa.

Bertrand de Born: Rassa tant. 

Je le dis à tous publiquement. 

CAT. Plassa (plaça). ESP. Plaza. PORT. Praça. IT. Piazza. 

(chap. Plassa, plasses; plasseta, plassetes.)

calle Villaclosa, La Botera, Beceite, Beseit,10

2. Placier, adj., coureur de places, désoeuvré.

Per plazer als homes placiers. V. et Vert., fol. 22.

Pour plaire aux hommes désoeuvrés.

3. Plasseiayre, s. m., celui qui fréquente les places, qui se tient sur les places, désoeuvré. 

Taulas tenens e plasseiayres. Cartulaire de Montpellier, fol. 45.

Tenant tables et désoeuvrés.

- Commissionnaire.

De l' escala del divenres son placeiayres.

Cartulaire de Montpellier, fol. 45. 

De la garde du vendredi sont les commissionnaires.

4. Plasseiar, v., être sur la place, se tenir sur la place.

Part. prés. Can ditz las plassas de Tholoza, so es los homes plasseians.

Leys d'amors, fol. 130.

Quand il dit les places de Toulouse, cela est les hommes étant sur les places.


Plastre, s. m., plâtre.

Plastre, o geysh qui, exust et destemprat ab ayga, es util a far paretz.

Eluc. de las propr., fol. 169.

Plâtre, ou gypse qui, calciné et détrempé avec eau, est utile pour faire murailles.

(chap. Ges, alchés. ESP. Yeso.)


Plat, adj., grec *gr, plat, uni, lisse, effilé.

Voy. Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 58.

Un vaisel plat, non de bel fust.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Un vaisseau plat, non de beau bois.

E 'ls vostres detz grailes e platz.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Et les vôtres doigts délicats et effilés. 

Testa longa, plat', aiglantina.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Tête longue, plate, d'aigle.

Sul destrier c' a la silha 

Negr' e 'l pel plat.

Rambaud de Vaqueiras: El so que. 

Sur le destrier qui a la paupière noire et le poil uni.

Fig. Fara sa voluntat,

Si no 'l ditz lauzenga plata.

Rambaud d'Orange: Als durs crus. 

Fera sa volonté, s'il ne lui dit louange plate. 

Substantiv. A l' en las ancas donat

De l' espaza un colp de plat.

Roman de Jaufre, fol. 2.

Lui a donné sur les hanches de l'épée un coup de plat.

ESP. PORT. Chato. IT. Piato. (chap. Chato, chatos, chata, chates.)

2. Plat, s. m., plat, sorte de vaisselle.

Faire vaysela, platz, escudelas.

Tit. de 1438, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 257. 

Faire vaisselle, plats, écuelles.

CAT. Plat. ESP. Plato. PORT. Plato, prato. IT. Piatto. 

(chap. Plat, plats; plateret, platerets.)

3. Plata, s. f., plaque, lame, lingot.

D' una plata d' aur o d' argen volra far un aurevelhier una bella copa a la taula del rey. V. et Vert., fol. 66.

D'une plaque d'or ou d'argent un orfèvre voudra faire une belle coupe pour la table du roi.

Incorporar lamina d'aur ab plata d'argent. Eluc. de las propr., fol. 184.

Incorporer lame d'or avec plaque d'argent.

- Argent.

L' avers e la plata er al nostre promes. Guillaume de Tudela.

L'avoir et l'argent sera au nôtre promis.

ANC. FR. Nul argent en plate quel que il soit. 

Rec. des Ord. des R. de Fr., 1313, t. I, p. 521. 

Le trésor de mon père est céans qui est en grosses plates d'or et billon.

Roman de Fierabras, liv. II, part. II, ch. 17.

- Plastron, partie de l' armure.

De gonios, elmes, platas o d'autres arnes. Leys d'amors, fol. 131. 

De casaques, heaumes, plastrons ou d'autres harnois. 

ANC. FR. Armez furent de plates. Combat des Trente, p. 20.

Et sera armé de plates, de crevellière, de gorgerette.

Stat., an. 1351. Carpentier, t. III, col. 311.

CAT. ESP. Plata. PORT. Prata. (chap. Plata, plates; argén : AU; 

placa, plaques, plaqueta, plaquetes.)

4. Platina, s. f., platine, plastron, partie de l'armure. 

Trencar elmes e platinas. Leys d'amors, fol. 131. 

Trancher heaumes et platines.

ANC. FR. Plateinnes d'argent à mettre dessoubz clous de ceinture.

Registre de la Chambre des Comptes. Carpentier, t. III, col. 311.

5. Aplatir, v., aplatir, unir, lisser.

Fols no s' aplat lo cabelh.

Bernard de Venzenac: Hueimais pus.

Le fou ne se lisse pas le cheveu. 

Part. pas. Lo nas fonc aplatit coma nas de buou. Carya Magalon., p. 2.

Le nez fut aplati comme nez de boeuf.

(chap. Aplaná: aplano, aplanes, aplane, aplanem o aplanam, aplanéu o aplanáu, aplanen; aplanat, aplanats, aplanada, aplanades.)

6. Aplatar, Applatar, v., aplatir, coucher, cacher.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Troban una balma on si van aplatar. V. de S. Honorat.

(chap. Troben una balma aon sen van aplatá.)

Trouvent une caverne où ils se vont cacher.

Drutz que lonc si s' aplata.

Ogiers: Era quan l' ivern. 

Galant qui le long de soi se couche.

Part. pas. A lur ensegnat los deniers aplatat.

Perduda et applatada 

Tro Dieus, per sa merce, la nos a revelada.

V. de S. Honorat. 

Leur a enseigné les deniers cachés.

Perdue et cachée jusqu'à ce que Dieu, par sa merci, nous l'a révélée. 

IT. Appiatare. (chap. aplatá, aplatás : ficás plato, platos, plata, plates : gitás : tombás; amagás, refugiás.)

7. Aplatadamens, adv., en cachette, secrètement.

Fesis lo aucire aplatadamens.

(chap. Lo vas fé matá amagadamen, d' amagatons, amagatontes; secretamen.) 

Hist. de la Bible en prov., fol. 40. 

Tu le fis tuer en cachette.


Platani, s. m., lat. platanus, plane, platane. 

Platani... sas fuelhas so platas et amplas. Eluc. de las propr., fol. 217.

Platane,... ses feuilles sont plates et amples.

CAT. ESP. (plátano) PORT. IT. Platano. (chap. platané, platanés; 

lo plátano, plátanos es la fruita de la palmera platanera.)

platané, platanés, plátano



Playa, s. f., lat. plaga, plage, bord de la mer.

Am tant viron mot tost venir 

Un antic moyne per la playa.

V. de S. Honorat. 

En même temps ils virent moult tôt venir un vieux moine par la plage.

CAT. Platja. ESP. Playa. PORT. Praia, praya. IT. Piaga.

(chap. Playa, playes; playeta, playetes.)