Mostrando las entradas para la consulta fenás ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fenás ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 3 de marzo de 2024

Fen, fe - Fenix

Fen, fe, s. m., lat. fenum, foin.

E m dona pan e vin e fen e blat.

(chap. Y me done pa y vi y fenás y blat.)

T. de Guiraut et de H. de S. Cyr: N Uc de. 

Et me donne pain et vin et foin et blé.

Vendran vos avols sivadas

Mal lieuradas, e fes poiritz.

Folquet de Lunel: E nom del.

Ils vous vendront mauvaises avoines mal livrées, et foins pourris. 

Fen, fe, fenum, foin, fenás, fenassos, fenassera, fenasseres

ANC. FR. De fein qu' aüné avoit.

Roman du Renart, t. III, p. 112.

Si cume fein de terre.

Anc. trad. du Psaut. Ms. n° 1, ps. 71. 

ANC. ESP. Mas ansi te secaras como rocio et feno.

(MOD. Pero así te secarás como rocío y heno.)

Arcipreste de Hita, cop. 245.

CAT. Fe. ESF. MOD. Heno. PORT. Feno. IT. Fieno. (chap. Fenás, fenassos; fenassera, fenasseres, fenasseral, fenasserals.)

2. Fenier, s. m., tas de foin, grange où l'on met le foin.

Jus s' en estai sotz lo fenier.

S' om avant lo fenier n'osta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

En bas s'en tient sous le tas de foin.

Si avant on n'ôte le tas de foin.

ANC. FR. Qu'il serre en son fenault pour son bestail repaistre.

Philip. Hegemon, fol. 21.

(chap. Pallissa es aon se guarde la palla, fenás, aufals, avena, sibada, vessa, pipirigallo, etc.)

garba, garbes; garbera, garberes; nugo, nugos

3. Fenar, v., faner.

A fenar e... a plantar.

Cartulaire de Sauxillanges. 

A faner et... à planter.

 

Fendre, v., lat. findere, fendre, crever.

Veirem escutz et elms macar e fendre.

Aicarts (Aicart) del Fossat: Entre dos.

Nous verrons frapper et fendre écus et heaumes.

Va 'lh ferir per tal vertut que tot lo fendec per miey. Philomena.

Va le frapper de telle force qu'il le fendit entièrement par le milieu. 

Fig. A pauc de cobeytat no fen

Cel que fon pros, e s' en repen.

Alegret: A per pauc. 

Peu s'en faut qu'il ne crève de convoitise celui qui fut preux, et s'en repent. 

Part. pas. substantiv.

De fendutz per bustz tro als braiers. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

De fendus par le buste jusqu'aux enfourchures. 

ANC. ESP. Fende las el mar por medio igualmentre.

Poema de Alexandro, cop. 256.

ANC. CAT. Fendrer. ESP. MOD. Hender. PORT. Fender. IT. Fendere.

(chap. Fendre no lo conec : badá, asclá, tallá, esbadocá, esclopá, acribassá, acribassás, quebrá : crebá, esguellá, agrietá.)

2. Fendillament, s. m., crevasse, gerçure.

Cura fendilhament de potz escorjatz.

Don ve fendillament et autras greus passios.

Eluc. de las propr., fol. 62 et 52. 

Guérit gerçure de lèvres écorchées. 

D'où vient crevasse et autres graves affections.

3. Fendilhar, v., crevasser, gercer. 

La terra fendilhar.

(chap. La terra acribassá, fé cribasses, talls per la sequía, com se fan pel fret a les mans. Azarías se pixabe a les mans, que les teníe acribassades. U podéu lligí a Los Sans Inossens, de Delibes.)

los sans inossens, Miguel Delibes, chapurriau

Eluc. de las propr., fol. 123.

Crevasser la terre.

Part. pas. Sana potz fendilhatz o autrament ulceratz. 

May aspra pel et plus fendilhada.

(chap. Mes aspra pell y mes acribassada.)

Eluc. de las propr., fol. 211 et 99. 

Guérit lèvres gercées ou autrement ulcérées. 

Peau plus âpre et plus gercée.

4. Fendilla, Fendilha, s. f., fente, crevasse.

Ni sobre pont passo voluntier quan, per fendilhas, podo veyre l'ayga corrent.

(chap. Ni sobre pon passen voluntariamen cuan, per les bades, grietes, poden vore l'aigua corrén.) 

Caverna o fendilha.

Eluc. de las propr., fol. 236 et 201. 

Ni passent volontiers sur pont quand, par les fentes, peuvent voir l'eau courante.

Caverne ou crevasses.

- Gerçure de la peau.

Han soven excoriaduras... e fendillas als talos.

Eluc. de las propr., fol. 114.

Ont souvent excoriations... et gerçures aux talons.

5. Fendedura, s. f., fente, crevasse. 

Per las dichas fendeduras.

Brev. d'amor, fol. 39. 

Par lesdites crevasses.

Si deu fendre et, dins la fendedura, metre una peyra.

Eluc. de las propr., fol. 220. 

Se doit fendre et, dans la fente, mettre une pierre.

6. Fendedureta, s. f., petite fente.

Que creissera 'n vostra fendedureta. 

T. de R. Gaucelm et de S. Miralhas: Joan. 

Que votre petite fente en croîtra.

7. Afendre, v., fendre, percer.

Per lors murs afendre.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Pour percer leurs murs.

8. Perfendre, v., pourfendre. 

Part. pas. Tot l'a perfendut del cap entro al pis. 

Trastot l'a perfendut entro sus al braguier.

Roman de Fierabras, v. 1771 et 2919. 

Il l'a tout pourfendu de la tête jusqu'à la poitrine. 

Il l'a tout entier pourfendu jusque sus au braguier.

 

Fenher, Feigner, Finher, v., lat. fingere, feindre, supposer. 

Ella s fen sorda. Poëme sur Boèce.

(chap. Ella fingix sordera; fa vore que es sorda.)

Elle se feint sourde.

- Se préoccuper, rêver. 

D' una sola sui cortes, 

E d'una chan, e d'una m fenh.

Raimond de Miraval: Selh que non. 

Je suis courtisan d'une seule, et je chante d'une, et je me préoccupe d'une.

De fenher ou se feigner a été souvent employé dans le sens neutre de feindre.

Mas se sap feigner enamorat ad ellas ab son bel parlar.

V. de Hugues de S. Cyr.

Mais il sut se feindre enamouré envers elles avec son beau parler.

Part. pas. Tota lur bontat era fencha. V. et Vert., fol. 10.

(chap. Tota la seua bondat ere fingida.)

Toute leur bonté était feinte.

- Terme de grammaire.

Noms finhs es aquel que recep son nom per alcuna semblansa de so, que se fa per la causa a cuy es empauzatz. Leys d'amors, fol. 48.

Le nom feint est celui qui reçoit son nom par aucune ressemblance de son, qui se fait par la chose à qui il est imposé. 

ANC. FR. De nous trahir ne s'est fegny.

Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 266. 

CAT. ESP. PORT. Fingir. IT. Fingere. (chap. Fingí: fingixco o fingixgo, fingixes, fingix, fingim, fingiu, fingixen; fingit, fingits, fingida, fingides.)

2. Feintamen, adv., avec feinte, par feinte.

Non o fai mas feintamen. 

(chap. No u fa mes que fingidamen; en fingimén.)

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

Il ne le fait que par feinte.

ANC. CAT. Fentament. CAT. MOD. Fingidament. ESP. PORT. Fingidamente. IT. Fintamente. (chap. fingidamen.)

3. Feintedat, s. f., feintise, dissimulation.

Sains Esperiz fui feintedat. Trad. de Bède, fol. 17.

Le Saint-Esprit fuit dissimulation.

4. Fenha, Fencha, s. f., feinte, dissimulation, déguisement.

(chap. fingimén, dissimulasió, disfrás.)

Ja no 'l feira fenha ni gronh ni lanha.

Pons de Capdueil: Leials amicx. 

Jamais je ne lui ferais feinte ni murmure ni plainte.

Sens tota fencha.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 124. 

Sans aucune feinte. 

L'ai chausida senes fencha e ses gab.

Raimond de Miraval: Selh cui joys. 

Je l'ai choisie sans feinte et sans tromperie. 

ANC. ESP. IT. Finta.

5. Fenhemen, Fenchamen, Feintament, s. m., feinte, dissimulation.

Es mager fenhemens 

Que si us escaravais 

Si fenhia papaguais.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

C'est plus grande feinte que si un scarabée se feignait perroquet.

Us fenchamens ses saber.

Peyrols: Quar m'era. 

Une dissimulation sans savoir.

Bo feintament. Trad. de Bède, fol. 58.

Bonne dissimulation. 

ANC. FR. En feignement de feintes paroles.

Anc. trad. du Psaut. Ms. n° 1, ps. 34. 

CAT. Fingiment. ESP. Fingimiento. PORT. IT. Fingimento. (chap. Fingimén, fingimens; dissimulasió, dissimulasions; solem fé aná “fé vore que”.)

6. Feintesa, s. f., feintise, dissimulation.

Negus hom non pot portar lonja feintesa. Trad. de Bède, fol. 7.

Nul homme ne peut porter longue dissimulation.

7. Ficxio, Fiction, s. f., lat. fictionem, fiction, fraude.

Las ficxios dels poetas.

(chap. Les ficsions dels poetes; fraudes, mentires, invensions.)

Eluc. de las propr., fol. 114. 

Les fictions des poètes. 

Per forsa et per fiction. Chronique des Albigeois, col. 83.

Par force et par fraude. 

CAT. Ficció. ESP. Ficción. PORT. Ficção. IT. Fizione, finzione. (chap. ficsió, ficsions.)

8. Fenhtis, adj., faux, dissimulé.

Ni grans thesaurs ni grands poders 

No salva 'l rich vilan fenhtis.

P. Cardinal: D'un sirventes. 

Ni grand trésor ni grand pouvoir ne sauve le riche vilain dissimulé.

ANC. FR. Vers ceulx qui sont faintis et faux.

Roman du châtelain de Coucy, v. 628.

9. Feigneire, Fenhedor, s. m., hypocrite, dissimulé.

Sofre que 'l fals fenhedor

Se van fenhen de s'amor.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Souffre que les faux hypocrites se vont feignant de son amour.

Qui s vol fenhedor m' apelh,

Qu' en pessan tenc sotz mo mantelh

Ma domna, malgrat dels gilos.

Deudes de Prades: En un sonet. 

Qui se veut m'appelle dissimulé, parce qu'en pensant je tins sous mon manteau ma dame, malgré les jaloux.

- Amant timide.

Cel qu'a bon cor de domna amar,

E la vai soven cortezar,

E non l'auza enrazonar,

Feigneires es espaventatz.

Un troubadour anonyme: Domna vos. 

Celui qui a bon coeur d'aimer une dame, et va souvent la courtiser, et ne l'ose entretenir, est amant timide effrayé.

CAT. ESP. PORT. Fingidor. IT. Fingitore. (chap. fingidó, fingidós, fingidora, fingidores.)

 

Fenestra, s. f., lat. fenestra, fenêtre.

Ac be la fenestra clauza.

(chap. Teníe la finestra ben tancada : closa, com lo carré Villaclosa de Beseit, anomenat la botera, detrás de la llonja.)

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Eut bien fermé la fenêtre.

Si com, ses frachura faire, 

Vai e ven rais, quan solelha, 

Per la fenestra vezina. 

Pierre de Corbiac: Dona dels angels. 

Ainsi comme, sans faire brisure, quand le soleil luit, le rayon va et vient par la fenêtre voisine. 

Fig. Los V cens..., lo propheta los apella las V fenestras de la mayzo per hont la mort entra soven al cor. V. et Vert., fol. 85. 

(chap. Los sing sentits..., lo profeta los anomene les sing finestres de la casa per aon la mort entre assobín al cor.)

Les cinq sens..., le prophète les appelle les cinq fenêtres de la maison par où la mort entre souvent au coeur.

ANC. FR. Renart, qui savoit tous les estres, 

Regarde par unes fenestres.

Roman du Renart, t. 1, p. 162. 

Elle ne conçoit que par les fenestres des sens qui bien souvent l'abusent.

Camus du Belley, Diversités, t. II, fol. 325.

IT. Questi cinque sensi... sono le finestre onde la morte entra sovente all' anima. Trattato del Equità. Ms. 

CAT. Finestra. (chap. Finestra, finestres; finestró, finestrons. ESP. ANC. fenestra.)

José Miguel Gracia Zapater; CAT. Finestra. (chap. Finestra, finestres; finestró, finestrons. ESP. ANC. fenestra.)

2. Fenestrella, s. f., fenêtre.

Bell compagnos, fatz vos a fenestrella,

E regardatz n' el cel a l'estella.

Giraud de Borneil: Rei glorios. Var. 

Beau compagnon, avancez-vous à la fenêtre, et regardez-en au ciel à l'étoile. 

ANC. FR. Aude s' estuet à une fenestrele.

Roman de Gérard de Vienne, v. 2410. 

IT. Finestrella. (chap. Finestreta, finestretes.)

3. Fenestral, Fenestrel, s. m., fenêtre.

En lieit, al fenestral.

(chap. Al llit, al finestral.)

B. de Ventadour: Lo gens temps.

Au lit, à la fenêtre.

Bel companhos, issetz a fenestrel,

Et esgardatz las ensenhas del cel.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Beau compagnon, paraissez à la fenêtre, et regardez les signes du ciel. IT. Finestrello. (chap. Finestral, finestrals.)

4. Fenestratge, Fenestragge, s. m., fenêtrage.

El sobeirans soliers de las maizons, sobre fenestratge.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle. 

A l'étage supérieur des maisons, sur le fenêtrage.

De jaspi vert ero... fenestragges. Palaytz de Savieza. 

De jaspe vert étaient... les fenêtrages.

Aranha... las linhas noza el centre, lassan quaysh a guiza de filat, la una pres de l'autra, entre las quals, per suptil artifici, fa traucs et fenestragges. Eluc. de las propr., fol. 239.

L'araignée... noue les fils au centre, les enlaçant quasi en guise de filet, l'un près de l'autre, entre lesquels, par subtil artifice, elle fait trous et fenêtrages. 

ANC. ESP. Fenestrage.

 

Fenice, adj., lat. phoeniceus, rouge, pourpre.

Color fenicea de la qual si fan... comensamens dels libres.

(chap. Coló fenissia, púrpura, roch, del cual se fan... los escomensamens dels llibres.)

Eluc. de las propr., fol. 267.

Couleur rouge de laquelle se font... les commencements des livres.

ESP. Fenice.

 

Fenix, Fenics, s. m., lat. phoenix, phénix.

S'ieu pogues contrafar

Fenix, don non es mas us,

Que s'art, e pois resortz sus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Si je pouvais contrefaire le phénix, dont il n'en est qu'un, qui se brûle, et puis ressuscite. 

Fig. Ai! bels fenics! merces e cortesia 

Me vaill' ab vos!

R. Bistors: Aissi col fortz. 

Ab! beau phénix! que merci et courtoisie me vaille avec vous!

Allus. Amiga, tant vos sui amics

Qu' a autras en paresc enics, 

E vuelh esser en vos fenics.

P. Vidal: Pois Ubert. 

Amie, je vous suis tellement ami qu'aux autres j'en parais maussade, et je veux être pour vous phénix.

CAT. ESP. (chap. Fénix) Fenix. PORT. Feniz. IT. Fenice.

miércoles, 13 de marzo de 2024

Lexique roman; Fornir - Fors


Fornir, v., fournir, garnir.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Non pot fornir son chant. Deudes de Prades, Auz. cass.

Ne peut fournir son chant.

Part. pas. Plus agradans e plus fornitz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Plus agréable et plus fourni.

CAT. ESP. PORT. Fornir. IT. Fornire.


Forre, s. m., fourrage, paille.

Erbatge de sa terra, forre ni fen. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 19.

(chap. Herbache de sa terra, forrache y fenás.)

Herbage de sa terre, fourrage ni foin.

ANC. FR. Isnelement l'a ou forre boutée.

Roman d'Agolant, v. 615.

Ne sert à rien de faire barbe de fouarre.

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 263.

2. Fouratge, s. m., fourrage, pillage.

Se atendion al dit fouratge.

Chronique des Albigeois, col. 44.

S'attendaient audit pillage.

ESP. Forrage (forraje). PORT. Forragem. IT. Foraggio. (chap. Forrache, forraches; minjá per al bestiá, tan de cárrega com de carn o lleit; palla, aufals, pipirigallo, fenás, avena, sibada, vessa, soja - no ne ñabíe cuan yo encara anaba al bestiá -, blets, etc.)

3. Folrier, s. m., fourrier, pillard, fourrageur. (Dans le domaine militaire, le fourrageur est le cavalier qui allait sur le terrain ennemi pour enlever le fourrage ou nourrir ses chevaux...)

XIIII (XIV) leguas van avan li folrier.

Roman de Fierabras, v. 214.

Quatorze lieues vont avant les fourriers.

ESP. Forragero (forrajero). PORT. Forrageiro. IT. Foraggiere.

(chap. Forraché, forrachés: caballé que entrabe al terreno enemic per a robá lo forrache o per a alimentá lo seu caball y datres besties de cárrega que solíen portá: macho, mula, be desmemoriada o en bona memoria, burro, ruc, burra, somera, animals de cuatre potes que tenen mes inteligensia que los catalanistes de dos.)

Lo burro mort.

4. Fourrejar, Fourregiar, v., fourrager, piller.

Son volguts anar fourregiar los que eran morts.

Aquels que fourrejavan. Chronique des Albigeois, col. 44. 

Sont voulus aller piller ceux qui étaient morts. 

Ceux qui fourrageaient.

ANC. FR. Ce nonobstant les dits Anglois

Les pillerent et fouragerent.

Vigiles de Charles VII. t. II, p. 2.

ESP. (forrajear) PORT. Forragear. IT. Foraggiare.

Fors, adv., lat. foris, hors, dehors.

Sion trap tendut per fors jazer.

(chap. literal: Que siguen tendes esteses per a fora dormí; que se estenguen tendes per a dormí afora. Trap se li díe a una tenda de campaña, que normalmén estaben fetes de drap, draps, tela, teles, com les famoses de Mongolia y datres paísos no catalans. Los draps de Peñarroija de Tastavins tos u poden explicá mol be, perque són espessialistes en la llengua ocsitana y lo seu dialecte catalá.
Lo maestre de estos borinots es Ignacio Sorolla Vidal.)

Los Draps, Penarroija de Tastavins. Mos fem agüelos.

Los Draps , Penarroija de Tastavins

Bertrand de Born: Non estarai.

Que tentes soient tendues pour coucher dehors.

Prép. Dedins e fors son repaire. V. de Raimond de Miraval.

(chap. Adins y afora del seu domissili; de casa seua.)

Dedans et hors sa demeure.

Prép. comp. Sui fors dei dreg viatge.

B. de Ventadour: La doussa. 

Je suis hors du droit chemin.

Conj. comp. Fors quant tu... m' en absolveras. Tit. de 1036.

(chap. Fora (exepte) cuan tú... m'en absoldrás, me dispensarás (de fé lo que estic prometín ara. Són fórmules de fidelidat, com les del añ 842, coneguts com a serments, sagramens, homenaches.)

Hormis quand tu... m'en dispenseras.

Enans, sapchatz tos temps vos servirai,

Fors que jamais vostres drutz no serai.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Au contraire, sachez que toujours je vous servirai, excepté que jamais je ne serai votre amant.

ANC. FR. Cunseil pristrent ke fors istreient, 

E fors al plein les atendreient. 

Roman de Rou, v. 6655. 

Le feri si parmi le cors 

Que le tronçon en paru fors.

Roman du Renart, t. III, p. 245. 

IT. Fore, fuore, fori, fuori.

3. Foras, Fora, adv., lat. foras, hors, dehors.

Menet lo ab si foras, lonh del castel.

(chap. Lo porte en ell afora, lluñ del castell.)

V. de Guillaume de Cabestaing. 

Le mena avec soi dehors, loin du château. 

Prép. comp. Que res no y aia part en me 

Mas vos sola, foras de Dieu. 

Arnaud de Marueil: Totas bonas. 

Que rien n'y ait part en moi que vous seule, en dehors de Dieu. 

ANC. ESP. 

E foras por precio bono non daba ren por al.

Poema de Alexandro, cop. 2021. 

CAT. Fora. ESP. MOD. Fueras, fuera. PORT. Fora. IT. Fora, fuera. (chap. Fora, afora, a les afores.)

3. Defors, adv., dehors.

Es malvatz defors e dedins.

(chap. Es malvat afora y adins; a fora y a dins.)

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Est mauvais dehors et dedans.

Defors son sanh Andrieus, 

E 'l cor es dedins juzieus.

Raimond de Castelnau: Er a ben.

Dehors sont saint André, et le coeur au dedans est juif.

ANC. FR. Et s'el vous chastie defors, 

Aiés dedans cuer d' aiment.

Roman de la Rose, v. 4020.

4. Deforas, adv., dehors.

Es dins poiritz e vermenos,

E deforas par bels e bos.

Roman de Jaufre, fol. 32.

Est dedans pourri et vermineux, et dehors paraît beau et bon. 

ANC. ESP. Non deve ser esleido defora de la cibdat.

(MOD. No debe ser elegido de fuera de la ciudad.)

Fuero Juzgo, t. I, p. 3.

CAT. Defora. ESP. MOD. Defuera (afuera; de fuera).

5. Forceis, prép., hormis, excepté. 

Conj. comp. Non tenias negun garent de toz pechaz, forceis que te mezeus. Trad. de Bède, fol. 2.

Que tu ne tiennes nul garant de tes péchés, excepté que toi-même.

6. Foral, adj., exclu.

Que sia foral del cosselh del baile.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 253. 

Qu'il soit exclu du conseil du bailli.

7. Forda, adj., extérieur.

Cant nostre fordas hom, so es nostra charns, dejuna, el cors dedins ora.

Trad. de Bède, fol. 53. 

Quand notre homme extérieur, c'est-à-dire notre chair, jeûne, le coeur au-dedans prie. 

Fig. Si alcus te chastia del pechat forda, tu, li cofessa los pechaz que sunt dins te. Trad. de Bède, fol. 50.

Si aucun te reprend du péché extérieur, toi, confesse-lui les péchés qui sont dans toi.

8. Forsaic, adj., impertinent. 

No sias orgolhos ni forsaics. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 6.

(chap. No sigues orgullós ni impertinén - com Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes, lo tonto inútil del catalanisme.)

Ne sois orgueilleux ni impertinent.

9. Foresgue, adj., qui est du dehors, étranger, sauvage.

Si voletz un auzel foresgue,

En tres jorns, far aisi domesgue.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Si vous voulez, en trois jours, faire ainsi domestique un oiseau sauvage.

10. Forestier, Forastier, Forasteyr, adj., du lat. foris stare, étranger.

Es mays de reson que l'argent... resta en las mans dels subgiects que d'autras personas forestieras. Statuts de Provence. BOMY, p. 14.

Il est plus de raison que l'argent... reste dans les mains des sujets que d'autres personnes étrangères. 

Subst. Cels del covent e 'ls forestiers. V. de S. Honorat. 

(chap. Los del convén y los forastés.)

Ceux du couvent et les étrangers.

- Forestier, qui est situé en dehors.

De las vilas forasteyras.

(chap. De les viles forasteres.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 17.

Des villes forestières. 

CAT. Foraster. ESP. Forastero. PORT. Forasteiro. IT. Forestiere, forestiero.

(chap. Forasté, forastés, forastera, forasteres.)

11. Forostar, v., chasser, bannir. 

Part. pas. A forostada honor de son paes.

Aimeri de Peguilain: Totas honors. 

A banni honneur de son pays.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XVI.

XVI.

Lo sine, Molledo, Cantabria, el cine, Lo camí XVI, Delibes, El camino

Don José, lo mossen, que ere un gran san, fée aná, desde lo púlpito, tot género de recursos persuassius: apretabe los puñs, bramabe, reconveníe, suábe per lo fron y lo clatell, se mesabe los escasos pels blangs, recorríe los bangs en lo seu índice acusadó y inclús un matí se va esgarrá la sotana de dal a baix a un dels párrafos mes patétics y violéns que recordaríe sempre la historia de la vall. Encara aixina, la gen, particularmen los homens, no li féen massa cas. La missa los pareixíe be, pero al sermó li ficaben mala cara y arrugaben lo fron. La Ley de Deu no manabe escoltá cap sermó sansé tots los domenges y festes de guardá. Per tan, don José, lo mossen, se sobrepassabe en lo cumplimén de la Ley Divina. Díen dell que preteníe sé mes papista quel Papa y que assó no estabe be y menos en un mossen; y encara menos en un retó com don José, tan piadós y comprensiu, de ordinari, pera les flaqueses dels homens. Eren una mica aspres y desagraíts los homens de la vall. No obstán, un franc espíritu deportiu los infundíe un notori alé humano. Los detractós de don José, lo mossen, com a oradó, díen que no se podíe di que parlare be un home que cada dos per tres díe "en realidat". Aixó ere sert. Claro que pot parlás be dién "en realidat" a cada dos per tres. Les dos coses, a juissi de Daniel, lo Mussol, resultaben perfectamen compatibles. Pero algúns no u enteníen aixina y si assistíen a un sermó sansé de don José ere pera jugás los dinés a pares o nones, sobre les vegades que lo mossen díe, desde lo púlpito, "en realidat". La Pesteta gran assegurabe que don José díe "en realidat" aposta y que ya sabíe que los homens teníen per costum jugás los dinés durán los sermons a pares o nones, pero que u preferíe aixina, pos al menos de esta manera lo escoltaben y entre "en realidat" y "en realidat" algo de solamén los quedaríe. De un atra forma se exposabe a que los homens pensaren en la herba, lo ploure, lo panís o les vaques, mentres ell parlabe, y aixó ya siríe un mal irremediable o sense remey. La gen de la vall ere obstinadamen individualista. Don Ramón, lo alcalde, no mentíe cuan afirmabe que cada individuo del poble preferiríe morís abáns de moure un dit en benefissi dels demés. La gen vivíe aislada y sol se preocupaben dells mateixos. Y en verdat, lo individualisme ferós de la vall sol se trencabe les tardes dels domenges, al caure lo sol. Entonses los jovens se emparellaben y se escapaben als prats o als bosquets y los agüelos se embutíen a les tasques a fumá y a beure. Aixó ere lo roín. Que la gen sol perguere lo seu individualisme pera satisfé los seus instins mes baixos. Don José, lo mossen, que ere un gran san, va empendre un matí a les parelles que sen anaben als prats o als bosques los domenges, al fes de nit; contra los que se apretaben al ball tancat; contra los que se emborrachaben y se jugaben hasta los pels a la taberna del Chano y, en fin, contra los que durán los díes de festa segaben lo fenás o entrecavaben les pataqueres o repassaben los panissals. Va sé aquell día cuan don José, lo mossen, en un arrebato, se va esgarrá la sotana de dal a baix. En definitiva, lo mossen no va dixá títere en cap, ya que a la vall podíen contás en los dits de la ma los que dixaben passá una festa sense escapás als prats o als bosques, refregás al ball tancat, engatinás y jugá a la tasca del Chano o segá lo fenás, repassá los panissals o entrecavá les pataqueres. Lo siñó retó va afirmá que, "en realidat, lo día del juissi Final ñauríe mol poca gen del poble a la dreta de nostre siñó, si les actuals costums no se enmendaben radicalmen".

Una comissió, pressidida per la Pesteta gran, va visitá al retó a la sacristía al acabás la missa.

- Siñó retó, ¿está a les nostres mans cambiá estes costums tan corrompudes? - va di la Pesteta.

Lo agüelet mossen va carraspejá, sorprés. No se esperabe una reacsió tan rápida. Va escrutá, una detrás del atra, aquelles cares predilectes del siñó y va torná a aclarís la gola. Guañabe tems.

- Filles meues - va di, al remat -, está a les vostres mans, si estéu ben disposades.

Al atrio, Antonio, lo Buche, li abonabe dos pessetes a Andrés, lo sabaté, perque don José habíe dit "en realidat" coranta dos vegades y ell habíe jugat a nones.
A la sacristía, don José, lo mossen, va afegí:

- Podem organisá un sentro aon la juventut se distrague sense ofendre al siñó. En bona voluntat assó no siríe difíssil. Un gran salón en tota classe de entretenimens. A les sis podríem fé sine los domenges y díes de festa. Claro que proyectán sol películes morals, católiques a machacamartell.

La Pesteta gran va fé palmetes.

- Lo local podríe sé lo corral de Pancho. No té bestiá ya y vol véndrel. Podríem arrendál, don José - va di en entussiasmo.

Catalina, la Llebre, va intervindre:

- Lo Sensedéu no sedirá lo corral, siñó retó. Es un tunante sense fe. Antes se morirá que dixámos lo corral pera un fin tan san.
Daniel, lo Mussol, que habíe fet de escolanet a missa, escoltabe en la boca uberta la conversassió de don José en les beates. Va pensá anássen, pero la idea de que al poble se podíe montá un sine lo va aguantá.

Don José, lo mossen, va apassiguá a Catalina, la Llebre:

- No faigues juissis temeraris, filla. Pancho, al fondo, no es roín.

La Pesteta gran va saltá, com si la puncharen:

- Pare, ¿es que se pot sé bo sense creure en Deu? - va di.

Camila, l´atra Llebre, va unflá la seua exhuberán pechúa, com les Alejandre, y va tallá:

- Pancho per guañá una pesseta siríe capás de vendre l´alma al dimoni. U sé perque u sé. Va intervindre, tota exitada, Rita, la Tonta, la dona del sabaté:

- L´alma la ha regalat ya eixe tunante. Lo dimoni no nessessite donáli ni dos reals per nella. Assó u sabem tots.

Don José, lo mossen, va imposá, finalmen, la seua autoridat. Va nombrá una comissió, pressidida per la Pesteta, que faríe les gestions en Pancho, lo Sensedéu, y aniríe a la siudat pera comprá un proyectó sinematográfic. A tots los va pareixe de perles la dessisió. Al acabá la seua perorata, don José va anunsiá que les próximes colectes o plegues durán dos mesos tindríen per finalidat comprá una sotana nova. Tots van elogiá la idea y la Pesteta, creénse obligada, va escomensá la suscripsió en un duro.

Tres mesos después, lo corral de Pancho, lo Sensedéu, ben blanquejat y desinfectat, se va inaugurá com a sine a la vall. La primera sessió va sé un gran éxit. Apenes se va quedá pels montes o als bosques alguna parella. Pero a les dos semanes va eixí lo problema. No ñabíen disponibles mes películes "católiques a machacamartell". Se va obrí un poc la ma y van tindre la nessessidat de proyectá alguna que atra frivolidat. Don José, lo mossen, tranquilisabe la seua consiensia, agarránse, com un náufrago a un tauló, a la teoría del mal mes menut.

- Sempre estarán milló aplegats aquí que magrejánse als prats - díe.

Va passá un atre mes y la frivolidat de les películes que enviaben de la siudat anabe en aumén. Per un atre costat, les parelles que antes se amagaben pels bosquets o pels prats al fes de nit aprofitaben la oscurina de la sala pera arrullás descomedidamen.

Una tarde se va ensendre la llum en plena proyecsió y Pascualón, lo del molí, va sé enchampat en la novia assentada als ginolls. La cosa anabe mal, y a finals de octubre, don José, lo mossen, que ere un gran san, va convocá a casa seua a la comissió.

- Ña que pendre medides urgens. En realidat ni les películes són ya morals, ni los espectadós guarden a la sala la deguda compostura. Ham caigut an alló contra lo que luchabem - va di.

- Fiquem llum a la sala y censurem duramen les películes - va di la Pesteta gran.

Después de moltes discussions se va aprobá la sugerensia de la Pesteta. La comissió de censura se va quedá integrada per don José, lo mossen, la Pesteta gran y Trino, lo sacristá. Los tres se reuníen los dissaptes al corral de Pancho y passaben la película que se proyectaríe al día siguién.

Una tarde van pará la proba a una escena dudosa.

- Al meu entendre eixa marrana enseñe massa les cames, don José - va di la Pesteta.

- Assó me estabe pareixén a mí - va di don José. Y girán la cara cap a Trino, lo sacristán,

que mirabe la imache de la dona sense pestañejá y en la boca uberta, li va di -:
Trino, o dixes de mirála aixina o te excluíxco de la comissió de censura.

Trino ere un pobre home de escás criteri y gens de voluntat. Teníe una mirada blana y com aigualida y no teníe barbilla. Tot alló li donabe a la seua cara una torpe y bobalicona expresió. Cuan caminabe se assentuabe la seua torpesa, com si li costare mol esfors desplassá a cada pas lo volumen de aire que nessessitabe lo seu cos. Una completa calamidat. Claro que hasta lo mes simple servix pera algo y Trino, lo sacristá, ere casi un virtuós tocán lo armonio. Dabán de la reprimenda del retó, Trino va humillá los ulls y va sonriure bobamen, contristat. Al mossen li assistíe la raó, pero ¡Votovadéu!, aquella dona de la película teníe unes pantorrilles y una safraña admirables, com no se veíen assobín per lo món. Don José, lo mossen, veíe que cada día creixíen les dificultats. Ressultabe peliagut luchá contra les apetensies instintives de tota la vall. Trino mateix, a pesá de sé censor y sacristán, pecabe de dessich y pensamén en aquelles donotes que amostraben en la poca vergoña mes gran les cames a la pantalla. Ere una faena ímproba y ell se trobabe ya mol vell y cansat. Lo poble va agarrá en destemplansa les bombilles distribuides per la sala y enseses durán la proyecsió. Lo primé día van chulá; lo segón les van chafá a patades. La comissió se va torná a ajuntá. Les bombilles habíen de sé roijes pera no perturbá la vissibilidat. Pero entonses la gen la va agarrá en los talls o intermedios. Va sé Pascualón, lo del molí, qui va escomensá la queixa.

- Miro, doña Lola, pera mí si me trauen les cames y los bessuqueos se ha acabat lo sine - va di. Atres mossos lo van secundá.

- O fiquen les películes sanseres o tornem als brosquills.

Un atra vegada se va reuní la comissió. Don José, lo mossen, estabe alterat:

- Se acabará lo sine y se acabará tot. Proposo a la comissió que los oferixque lo aparato de sine als Ajuntamens de la comarca.

La Pesteta va chillá:

- Vendrem la ocasió del pecat, don José.

Lo mossen va acachá lo cap, abatut. La Pesteta teníe raó, li sobrabe raó esta vegada. Vendre la máquina de sine ere comersiá en lo pecat.

- La cremarem entonses - va di.

Y al día siguién se va cremá lo proyectó. A la vora de la sendra, la Pesteta gran, en plena fiebre inquisidora, va proclamá la seua fidelidat a la moral y la seua dessisió inquebrantable de no descansá hasta que esta reinare sobre la vall.

- Don José - li va di al retó, al despedís -, seguiré luchán contra la inmoralidat. No u dudo.

Yo sé lo modo de féu. Y al domenge siguién, al fes de nit, va agarrá una llinterna y va eixí sola a voltá los prats y los bosquets. Detrás de les romigueres y bardisses, y als puestets mes amagats y espessos trobabe alguna parella de tórdoles arrullánse. Proyectabe cap a les cares confundides la llum de la llanterna.

- Pascualón, Elena, estéu en pecat mortal - sol díe. Y sen anabe.

Aixina va recorre los voltans sense fatigás, repetín incansablemen la seua terrible admonissió:

- Fulano, Fulana, estéu en pecat mortal.

"Ya que los mossos y mosses del poble tenen la consiensia tapada en suro, yo sustituiré a la veu de la seua consiensia", se díe. Ere una faena ardua la que se tirabe a la esquena, pero al mateix tems no estabe exenta de atractius.

Los mossos del poble van soportá lo entrometimén de la Pesteta en los seus devaneos durán tres domenges consecutius. Pero al cuart va arribá la insurrecsió. Entre tots la van voltá a un prat. Uns volíen fótreli una palissa, uns atres despullála y dixála a la serena, lligada a un abre, tota la nit. Al final se va imposá un tersé grupet, que va sugerí aviála de cap al Chorro. La Pesteta, abatuda, va dixá caure la llinterna an terra y se va disposá a entrá a les llargues llistes del martirologio cristiano; encara que, alguna vegada, ploriquejabe, y demanabe, entre singlot y sanglot, una miqueta de clemensia.

Proferín crits y insults, la van portá hastal pon. La corrén del Chorro vertíe l´aigua en violensia a la Badina del Inglés. Flotabe, a la nit de la vall, un ambién tétric y sinistre. La multitut pareixíe alocada. Tot estabe disposat pera lo seu final y la Pesteta, mentalmen, va resá un acte de contricsió. Y, al final de cuentes, si la Pesteta no va pará aquella nit al riu, a Quino, lo Manco, lay habíe de agraí, encara que ell y la difunta Mariuca se hagueren minjat, segóns ella, lo cocido antes de les dotse. Pero, per lo vist, lo Manco encara conservabe al seu pit un assomo de dignidat, un caliu de noblesa. Se va interposá en valentía entre la Pesteta y los mossos y la va defendre com un home. Hasta se va enfadá y va moure lo muñó al aire com si fore lo mástil de una bandera arriada. Los mossos, als que los mals fums sels habíen dissipat al trayecte, van considerá que en aquell susto ne ñabíe prou y se van retirá. La Pesteta se va quedá sola, frente al Manco. No sabíe qué fé. La situassió ressultabe pera nella una mica embarassosa. Va soltá una risseta de compromís y después se va ficá a mirás les puntes dels peus. Va torná a riure y va di "bueno", y, al final, sense donássen cuenta de lo que fée, se va incliná y va besá en forsa lo muñó de Quino. Inmediatamen va apretá a corre, assustada, carretera abán, com una loca. Al día siguién, antes de la missa, la Pesteta gran se va arrimá al confessonari de don José.

- Ave María Puríssima, pare - va di.

- Sense pecat consebuda, filla.

- Pare, me acuso... me acuso de habé besat a un home a la oscurina de la nit - va di la Pesteta. Don José, lo mossen, se va santiguá y va alsá los ulls al techo del confessonari, ressignat.

- Alabat sigue lo siñó – va musitá. Y va sentí una pena inmensa per aquell poble.

miércoles, 25 de octubre de 2017

Cormull

Ple a cormull, carregá lo carro a cormull
Al DCVB está com caramull
Colmo, lleno en exceso / montón de cosas

 
coromull al vocabulari valensiá - castellá
CARAMULL, caramullo, Cormull, corōlla, corumull, crumull, cúmulo, cŭmŭlu


Comol, s. m., lat. cumulus, comble, tas, amas, meule. (colmo, cúmul)

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 267, et t. III, p. 107.

Olivas si devo en un comol ajustar.

(chap. Les olives se deuen en un mun ajuntá: amuntoná, amontoná.)

Totas las peyras que so en un comol.

Fe, ab forcas regirat, apres en comol ajustat.

(chap. literal: Lo fenás, en forques regirat, después en un mun ajuntat: en gavelles, garbes. Lo fenás : feno : heno : foin fransés.) 

Eluc. de las propr., fol,. 216, 279 et 209.

Olives se doivent rassembler en un tas.

Toutes les pierres qui sont en un amas.

Foin, retourné avec fourches, après rassemblé en meule.

ANC. CAT. Cumuli. ESP. Colmo (cúmulo). PORT. Cumulo. IT. Colmo. (chap. Aixó es lo colmo, ple a cormull, cúmul de desgrassies; caramullo)

2. Comol, adj., comble.

Una emina comola de seguel... La sobredicha emina comola.

Tit. de 1246. DOAT, t. CXXXIX, fol. 54.

Une émine de seigle comble... La susdite émine comble.

Venda lo a mesura rasa, mas empero de notz sia comola.

Cout. de Moissac. DOAT, t. CXXVII, fol. 8.

Qu'il le vende à mesure rase, mais pourtant que celle de noix soit comble.

Que set enaps de fust e tres de veire

Bet en un jorn grans e comols et ples.

Palais: Mot m'enoia.

Qu'il but en un jour sept coupes de bois et trois de verre grandes, combles et pleines.

Fig. Comols de totz mals estars.

Le moine de Montaudon: Gasc pec.

Comble de tout mal-être.

ESP. Colmado. IT. Colmo.

(seguix aquí)

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, X.

X.

La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.

- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.

Y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá lo pon per la acitara, passamáns de quinse sentímetros de ample - o a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part, no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe, daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos, que a la vall eren frecuéns, encara que segóns los disconformes tot anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben, rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua, cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu, mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la seua musculatura li entrare per los ulls:

- Mira; toca, toca - va di.

Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.

- Du, ¿verdat?

- Ya u crec.

- Pos mira aquí.

Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.

Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.

- Mes du que lo bras, ¿no?

- Mes du.

Después se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau, va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la flexió sixanta u va dixá y los va di:

- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.

Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.

- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.

- Si no ne sé... No mi hay probat may.

- Proba ara.

- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.

- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.

Lo Moñigo va di:

- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.

Daniel, lo Mussol, va dessistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los músculs ballaben an ell, flexibles y releváns. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:

- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?

Encara Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo, com un mal nessessari.

Pero la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:

- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.

Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:

- Es sert; pareix una conilla.

A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuéns ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.

La historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al bestiá tossut hasta obríls la carn.

En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs. 

Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués, los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa cordial y discret.

Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara. 

Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.

Continuaben los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va arrimá la cama an ells y los va invitá:

- Tastéu, voréu com no tos engaño.

Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.

- Sí, té gust salat - va confirmá.

Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:

- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.

Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.

- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.

- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.

Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.

- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.

- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.

- Aixó te penses tú.

Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.

- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.

Lo Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en seguida:

- Sí, tenen gust salat.

Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:

- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.

Y la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotóns de fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó, com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo y Lucas, lo Mutilat.