Mostrando las entradas para la consulta enviudá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta enviudá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 10 de septiembre de 2026

Veuva, Vezoa, Veuvetat, Viduitat, Vidual, Aveuvar, Avesvar, Vexar, Vexatio, Vezer - Malveziar, Malviziar

Veuva, Vezoa, s. f., du lat. vidua, veuve.
Tres causas fan mestiers a veraya veuva. V. et Vert., fol. 93.
Trois choses font besoin à véritable veuve.
Adjectiv.
C M donas en son veuvas de lor maritz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 31.
Cent mille dames en sont veuves de leurs maris.
Los efans orfeis e las femnas vezoas. V. et Vert., fol. 78. 
Les enfants orphelins et les femmes veuves.
CAT. ESP. Viuda. PORT. Viuva. IT. Vedova. (chap. Viuda, viudes.)

Lo duc del Pergamino, marqués de Numancia, comte de Peñasarriba, consellé de ferrocarrils de vía ampla y de vía estreta, ex ministre de estat y de Ultramar...

2. Veuvetat, s. f., lat. viduitatem, veuvage.
En matrimoni et en veuvetat.
Deu tener castetat en estamen de veuvetat. 
V. et Vert., fol. 96 et 93.
En mariage et en veuvage.
Doit conserver chasteté en état de veuvage.
(chap. Viudedat, viudedats.)

3. Viduitat, s. f., lat. viduitatem, viduité.
Tener castetat, viduitat. Leys d'amors, fol. 66.
Tenir chasteté, viduité.
CAT. Viudedat. ESP. Viudedad. IT. Vedovità, vedovitate, vedovitade. 
(chap. Viudedat, viudedats.)

4. Vidual, adj., lat. vidualis, de veuvage, de viduité.
Tant com viura honestament en estat vidual.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. IX, fol. 32.
Autant comme il vivra honnêtement en état de veuvage.
ESP. Viudal. IT. Vedovile. (chap. Viudal, viudals.)

5. Aveuvar, Avesvar, v., rendre veuf.
Part. pas. Sa molher sia trebalhada,
E del marit leu avesvada.
Un Troubadour Anonyme: Dieus laudem.
Que sa femme soit tourmentée, et du mari bientôt rendue veuve.
- Dépeuplé, privé.
Fransa e Bergonha n' es aveuvada.
France et Bourgogne en est rendue veuve.
(chap. Enviudá. ESP. Enviudar.)

Pajaritos ere Salvador Benítez, de Valderrobres.

Vexar, v., lat. vexare, vexer.
Lo volen... vexar e prendre. Chronique des Albigeois, col. 21.
Le veulent... vexer et prendre.
Part. pas. Non sian tengutz ni vexat de reddre conte.
Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423.
Qu'ils ne soient pas tenus ni vexés de rendre compte.
CAT. Vexar. ESP. Vejar. PORT. Vexar. IT. Vessare. (chap. Vexá.)

2. Vexatio, s. f., lat. vexatio, vexation, secousse, persécution.
Nocturnas vexatios de demonis. Eluc. de las propr., fol. 188.
(chap. Nocturnes vexassions de dimonis o diables.)
Nocturnes vexations de démons.
CAT. Vexació. ESP. Vejación. PORT. Vexação. IT. Vessazione. 
(chap. Vexassió, vexassions.)

embutí al dimoni al infern, chapurriau,Beseit

Vezer, v., lat. videre, voir.
Aquells que cuion vezer no vezon gota. V. et Vert., fol. 27.
(chap. Aquella que creuen vore no veuen (ni) gota : gens : res.)
Ceux qui croient voir ne voient goutte.
De so que vei e que vi. 
Marcabrus: Dirai vos.
De ce que je vois et que je vis.
Fols es qui cre tot quan vezon siei huelh.
Pons de Capdueil: Leials.
Fou est qui croit tout ce que voient ses yeux.
Sel qu' es secx no ve defor,
E sel qu' es pecx no ve de cor.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Celui qui est aveugle ne voit pas dehors, et celui qui est sot ne voit pas de coeur.
So qu' ai apres
Escotan e vezen.
Arnaud de Marueil: Razos es.
Ce que j'ai appris en écoutant et en voyant.
La malvaisa arma cant ela se ve departir d' aquel cor mortal.
Liv. de Sydrac, fol. 51.
La mauvaise âme quand elle se voit séparer de ce corps mortel.
Loc. Veirem que ns responra. Philomena.
(chap. Vorem qué mos respondrá : contestará.)
Nous verrons (ce) qu'il nous répondra.
Substantiv. Als secx rendia lo vezer. Trad. d'un Évang. apocr.
Aux aveugles il rendait le voir.
Part. prés. subst. et loc. L' autr' ier mo vezen 
En triet may de cen.
P. Cardinal: Sel que fes.
L'autre jour mon voyant (à ma vue) il en tria plus de cent.
Dolor los auciria
En aissi nostre vezen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Douleur les occirait par ainsi notre voyant (en notre présence).
Adv. Vezent trastotz los cavalliers. V. de S. Honorat.
Voyant (en présence de) tous les cavaliers.
Part. pas. La genser qu' anc fos viza.
Arnaud de Marueil: Tot quant.
La plus belle qui oncques fut vue.
Vistas las presentas. Chronique des Albigeois, col. 26.
(chap. Vistes les presens - cartes.)
Vues les présentes.
Loc. De que par a la veguda
La fassa bon tener nuda.
Bertrand de Born: Domna pueis.
Par quoi il paraît à la vue qu'il fasse bon la tenir nue.
Adverb.
Si convertir no s volon vist nostres messages.
Izarn: Diguas me tu.
Si convertir ils ne se veulent vu nos messages.
ANC. FR. Perdu aveit la véue de vieillesce ne véer ne peut la lumière.
Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 4.
Si tost que je la vey, mon âme en fut esméue. 
Premières Œuvres de Desportes, fol. 29.
Vous vous voirez appeller huguenot. Contes d'Eutrapel, fol. 9.
Dès le premier regard ils vorroient qu'aux dedans
Nous ne sommes que feus et que brasiers ardans. 
Ronsard, t. I, p. 870.
A quant ille ot véut Pieron.
Anc. trad. de la Passion. Mém. de l'Acad. des Inscr., t. XVII, p. 725.
Voyez Gota.
CAT. Veurer. ESP. PORT. Ver. IT. Vedere. (chap. Vore : vech, veus, veu, veem, veéu, veuen; vist, vistos o vists, vista, vistes; voré; voría; si yo veiguera.)

Junqueras, los catalanes tenemos más proximidad genética con los franceses, salta a la vista

2. Vista, s. f., vue.
Qu' el en tres jorns cobre sa vista.
Deudes de Prades, Auz, cass.
Qu'en trois jours il recouvre sa vue.
Auzels de rapina que han... la vista aguda. Eluc. de las propr., fol. 139.
Oiseaux de rapine qui ont... la vue aiguë (perçante). 
Per qu' am mais la sua vista.
Guillaume de Biars: Si quo 'l majestre.
C'est pourquoi j'aime mieux la sienne vue.
Adv. comp. Tols l' autruy dreg a vista.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Tu enlèves le droit d'autrui à vue (publiquement).
CAT. ESP. PORT. IT. Vista. (chap. Vista, vistes.)

3. Vesible, Vizible, Visibil, adj., lat. visibilem, visible.
Qe demostro substantia visibil. Gramm. provençal.
Qui démontrent substance visible.
Dieus es vesibles e no vesibles. Liv. de Sydrac, fol. 8. 
Dieu est visible et non visible.
Creaturas viziblas. Eluc. de las propr., fol. 105.
Créatures visibles.
CAT. ESP. Visible. PORT. Visivel. IT. Visibile. (chap. Visible, visibles.)

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 2

4. Vesiblament, Visiblament, adv., visiblement.
Vesiblament s' en montet denan totz sus el cel. V. et Vert., fol. 5.
Visiblement il s'en monta devant tous là-haut au ciel.
Aparec a mi visiblament. Trad. d'Albucasis, fol. 49.
Apparut à moi visiblement.
CAT. Visiblement. ESP. Visiblemente. PORT. Visivolmente. IT. Visibilmente.
(chap. Visiblemen o visíblemen o vissiblemen o vissíblemen.)

Máximo Fabregat y les seues neures; Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.

5. Vedenza, Vezensa, Vezeza, s. f., vue, présence.
En vedenza et en audenza d' En Wugo de Mondragon.
Titre de 1225. Arch. de l'archev. d'Arles, n° 85.
En présence et en audition du seigneur Hugues de Mondragon.
Si el non o dis a la vezensa et a la audiensa de VII garens.
Trad. du Code de Justinien, fol. 61.
S'il ne le dit pas à la vue et à l'audition de sept témoins.
Loc. A vezeza de tot lo poble. Sermon en provençal, fol. 33.
A vue de tout le peuple.

Torra, nazi, catanazi, Hitler, payaso

6. Visio, Vezio, s. f., lat. visio, vue, vision.
Vegas aquela am la visio del huel. Trad. d'Albucasis, fol. 17.
Que tu voies celle-là avec la vue de l'oeil.
Que pervegnam (o perveguam) a la visio de la divina majestat. 
Trad. de Bède, fol. 14.
Que nous parvenions à la vue de la divine majesté.
- Apparition, révélation, terme de théologie.
S. Johans l' evangelista reconta una vezio. V. et Vert., fol. 6.
Saint Jean l'évangéliste raconte une vision.
CAT. Visió. ESP. Visión. PORT. Visão. IT. Visione. (chap. Visió, visions; vissió, vissions.) 

Chapurriaudín lo roiget o rochet. Sirá la mascota del Chapurriau.

7. Vezeire, Vezedor, s. m., qui voit, qui aperçoit, contemplateur.
Ab dons esgar
Sap sos vezedor paysser.
Aimeri de Peguilain: Ses mon.
Avec doux regard elle sait repaître ses contemplateurs.
ANC. FR. Les véors vindrent devant
Veher la gen dan cuherant.
G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 791.
ESP. Veedor. PORT. Vedor. IT. Veditore. (chap. Veedó, veedós, veedora, veedores; contempladó, contempladós, contempladora, contempladores.)

8. Visiu, Viziu, adj., propre à faire voir.
El istrument visiu, so es uelh.
Virtut viziva.
Eluc. de las propr., fol. 15 et 14.
(chap. L'instrumén visiu, aixó es (l') ull. Virtut visiva o vissiva.)  
L'instrument propre à faire voir, c'est l'oeil.
Faculté propre à faire voir.
CAT. Visiu. ESP. IT. Visivo. (chap. Visiu o vissiu, visius o vissius, visiva o vissiva, visives o vissives.)

John Steinbeck, La Perla,chapurriau, perles, ostres

9. Vizual, adj., visuel.
Per reflexio de rachtz vizuals. Eluc. de las propr., fol. 38.
(chap. Per reflexió de rayos visuals o vissuals.)
Par réflexion de rayons visuels.
CAT. ESP. PORT. Visual. IT. Visuale. (chap. Visual, visuals; vissual, vissuals.)

10. Veament, Veamen, s. m., vue, aspect.
Seizena es veamens de Deu. Trad. de Bède, fol. 9.
La sixième est la vue de Dieu.

11. Vezement, s. m., vue.
Al sen del vezement. Trad. d'Albucasis, fol. 15.
Au sens de la vue.
CAT. Vedimento.

12. Vis, s. m., lat. visus, visage, figure.
Bella 's la domna, e 'l vis a tan preclar
Davan so vis nulz om no s pot celar.
Poëme sur Boèce.
Belle est la dame, et le visage a si brillant que devant son visage nul homme ne se peut céler. 
L' aigua m cor denan per miei lo vis.
B. de Ventadour: Belhs Monruelh.
L'eau me court devant par le milieu du visage.
ANC. FR. Que ses vis si pales devient.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 201.
De la poudre li jete el vis. Roman du Renart, t. II, p. 201.
D'un vis tant beau que les prestres craindront la regarder.
J. Bouchet, Triomp. de François 1er, fol. 97.
CAT. ANC. ESP. PORT. IT. Viso. (chap. Cara, cares.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

13. Visatge, Vizatge, s. m., visage, figure.
Lo sieu clar vizatge.
Joyeux de Toulouse: L' autr' ier.
Le sien clair visage.
Ieu n' ai baisatz mains huoills e maint visatge.
Le Moine de Montaudon: Aissi cum cel.
J'en ai baisé maints yeux et maint visage.
L'auteur du Dizzionario universale, etc., dit sur le mot italien visaggio:
Voce provenzale oggidi inusitata.
CAT. Visatge. ESP. Visage (Visaje). PORT. Visagem. ANC. IT. Visaggio.

14. Vis, s. m., lat. visum, avis, croyance.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Loc. Tan joios
Son, qu' ades m' es vis
Que folh' e flors s' espandis.
R. Jordan, Vicomte de S. Antonin: Lo clar.
Si joyeux je suis, qu'incessamment il m'est avis que la feuille et la fleur s'étale. 
ANC. FR.
Vis li fu k'une voix en dormant li diseit. Roman de Rou, v. 946.
Ai-je bien dit? Que vos est vis?
Roman du Renart, t. II, p. 189.

15. Veiaire, Veiayre, s. m., avis, manière de voir.
Ar me digaz del tot vostre veiaire.
Bertrand du Pujet: Bona dompna.
Maintenant que vous me disiez entièrement votre avis.
Lur folh deport
E lur malvat veiaire.
Germonde de Montpellier: Greu m'es.
Leur fou déportement et leur mauvaise manière de voir.
- Aspect, apparence, semblant, mine.
Veiaire fresc e clar.
Hameus de la Broquerie: Mentre. 
Mine fraîche et brillante.
Loc. Sol veiaire non fai qu' ela m' entenda.
Pierre d'Auvergne: De ben sai.
Seulement elle ne fait pas mine qu'elle m'entende.
M' es veiaire qu' ieu senta
Odor de paradis.
B. de Ventadour: Quan la.
Il m'est avis que je sente odeur de paradis.
Amors, e que us es veiayre?
Trobatz vos folh mais que me? 
B. de Ventadour: Amors.
Amour, et que vous est semblant? Trouvez-vous fou plus que moi?
Adv. comp.
E 'l termes es vengutz al mieu veiaire. 
E. Cairels: Qui saubes.
Et le terme est venu à mon avis.
A veiaire lor era que tot lo mons peria. Liv. de Sydrac, fol. 7.
A semblant il leur était que tout le monde périssait.
ANC. FR. Sa chiere et son viaire taint...
La char fa mult salie, li viaire paliz. Roman de Rou, v. 3135.
Renart, fait-il, à ton viaire
Sembles bien beste de putaire.
Roman du Renart, t. II, p. 152.

rabosí, Valderrobres, baubo, potes baubes, pota bauba

16. Vesiat, Visiat, adj., avisé, content, gai, joyeux.
Quan la vei, sui tant fort visiatz,
Veiaire m' es qu' el cor al cel mi sailla.
B. de Ventadour: Per mieills.
Quand je la vois, je suis si fort content, qu'il m'est avis que le coeur me saute au ciel.
Molherat fan captenemen
De veziat enganador.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es.
Les maris tiennent la conduite d'avisé trompeur.
ANC. FR. S'en vint com veziée et saige...
Mès déables qui veziez
Et soutix est à toz max fere.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 16 et 21.

17. Vec, Ve, prép., du rom. vezer, voi, voici, voilà.
Primitivement la langue romane employa l'ecce des Latins en le syncopant.
Ec vos e Roma l' emperador Teiric. Poëme sur Boèce.
Vous voici à Rome l'empereur Théodoric.
Les troubadours en ont fait aussi usage:
Ec vos la domna morta,
E 'l morgues es perdutz.
Palais: Molt m' enuoia. 
Vous voilà la dame morte, et le moine est perdu.
Mais, plus ordinairement, ils employèrent le mot Vec formé de Ve, troisième personne du verbe roman Vezer, et de Ec.
Sol si m vol retener,
Vec li m tot al sieu plazer.
P. Raimond de Toulouse: Atressi cum la.
Seulement si elle me veut retenir, me voici à elle tout à son plaisir.
Le plus souvent ils combinaient ce mot avec des pronoms personnels ou 
relatifs, et formaient ainsi une sorte d'idiotisme, que le langage populaire a conservé.
Vec vos del vers la fi.
G. Rudel: Lanquan lo.
Vous voici du vers la fin.
Généralement j'ai réuni ces deux mots en un seul.
Vecvos a Rossilho G. vertit. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 33.
Vous voilà à Rossillon Gérard retourné.
Femna aias conort,
Qu veti ton fill revisdat. 
Trad. d'un Évang. apocr.
Femme aie courage, vu que te voilà ton fils ressuscité.
Veus tot lo tort en que m' avetz trobat.
Arnaud de Marueil: Si me destreignetz.
Vous voici tout le tort en quoi vous m'avez trouvé.
Les pronoms personnels ou relatifs EL, LO se plaçaient parfois entre Vec 
ou Ve et le pronom personnel Vos:
Vec los vos alberjatz e remazutz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84.
Vous les voilà hébergés et arrêtés.
Par contract. Ab tant velvos al fuec vengut. Roman de Jaufre, fol. 12.
En même temps vous le voici au feu venu.
Enfin, en ajoutant l'adverbe Aissi, on obtint cette forme qui, en français, par la contraction de voi et d'ici a produit voici.
Merce m' aiatz, que veus m aissi vencut.
P. Raimond de Toulouse: No m puesc.
Ayez-moi merci, vu que me voici ici vaincu.
ANC. FR. Mais voyez-cy qu'il advient.
Les quinze Joyes de mariage, p. 143.
Vez me ci, si me retenez.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 198.
Sire, veez ci un ost en Venise près de nos. Villehardouin, p. 27.
Triboulet fut envoyé devant pour dire: Voy les cy venir.
Bonaventure Despériers (Desperriers), cont. 2.
Voy vous là composeur de pets. Rabelais, liv. I, ch. 40.

18. Avisar, Avizar, v., aviser, instruire, annoncer.
So que lor evesque lor era vengut dire et avisar.
Ce que leur évêque leur était venu dire et annoncer.
En to sen propri no t cofizes
Tant que amb autre no t' avizes.
Leys d'amors, fol. 138.
A ton sens propre ne te confies pas tant qu'avec autre tu ne t'instruises.
Auzels de rapina... han subtil vista, quar de mot lonh avizo lor vianda.
Eluc. de las propr., fol. 51.
Oiseaux de rapine... ont subtile vue, car de moult loin ils avisent leur proie.
- Prendre garde.
Deu avisar que no sia pres de la mar. L'Arbre de Batalhas, fol. 94.
Doit aviser qu'il ne soit pas près de la mer.
Se deu avisar cascus. Leys d'amors, fol. 151.
Se doit aviser chacun.
- Ajuster, viser.
Vay ferir lo paya, e a 'l ben avisat. Roman de Fierabras, v. 3721.
Va frapper le païen, et l'a bien ajusté.
Part. pas. Nautors avizatz. Leys d'amors, fol. 15.
Nautoniers avisés.
ANC. FR. A quis un garçon aviset. 
Roman du chastelain de Couci, v. 2941.
CAT. ESP. PORT. Avisar. IT. Avvisare. (chap. Avisá : aviso, avises, avise, avisem o avisam, aviséu o avisáu, avisen; avisat, avisats, avisada, avisades; avisaré; avisaría; si yo avisara.)

Valderrobres, foto antiga

19. Avis, s. m., avis, croyance, semblant.
Loc. Non agro la meitat de joy
Ni d' alegrier ab lurs amis,
Cum ieu ab vos, so m' es avis.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Elles n'eurent la moitié de joie ni de contentement avec leurs amis, comme moi avec vous, ce m'est avis.
Ar diguas que vos n' es avis. V. de S. Honorat.
Maintenant dites (ce) qui vous en est avis.
CAT. Avis. ESP. PORT. Aviso. IT. Avviso. (chap. Avís, avisos.)

20. Avision, s. f., vision.
Li fezessan tornar los sompnis e las avisions a non re.
(chap. Li faigueren torná los somnis y les visions a no res.)
Hist. de la Bible en prov., fol. 9.
Qu'ils lui fissent tourner les songes et les visions à néant.

21. Avisament, Avisamen, Avizament, Avizamen, s. m., avisement, avis, 
avertissement.
Lhi mostrero las letras e 'ls avisamens que avian.
(chap. Li van amostrá les lletres (cartes) y los avisamens (avisos) que teníen.)
Tit. de 1395. DOAT, t. CXLVII, fol. 172.
Lui montrèrent les lettres et les avis qu'ils avaient.
Cosselh e avisament. Cout. de Condom.
(chap. Consell y avisamén - avís.)
Conseil et avis.
- Précaution.
Si que nueg e jorn haian avizamen de gardar la ost. Leys d'amors, fol. 15.
De telle sorte que nuit et jour ils aient précaution de garder l'armée.
Experiencia et avizament. Eluc. de las propr., fol. 103.
Expérience et précaution.
ESP. Avisamiento. IT. Avvisamento. (chap. Avisamén, avisamens; avís, avisos; precaussió, precaussions.)

22. Avizadamen, adv., directement, en face.
Prép. comp. Regarda vas lo ciel avizadamen de son creator.
Liv. de Sydrac, fol. 94.
Regarde vers le ciel en face de son créateur.
ESP. PORT. Avisadamente. IT. Avvisatamente.

23. Invizible, Envesible, adj., lat. invisibilem, invisible.
Dieus es envesible. Hist. de la Bible en provençal, fol. 81.
(chap. Deu es invisible o invissible.)
Dieu est invisible.
Creaturas viziblas et inviziblas. Eluc. de las propr., fol. 105.
(chap. Criatures visibles e (y) invisibles o invissibles.)
Créatures visibles et invisibles.
CAT. ESP. Invisible. PORT. Invisivel. IT. Invisibile. (chap. Invisible o invissible, invisibles o invissibles : que no se pot vore. Vore: Heliotropo.)

Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible,

24. Invisibilitat, s. f., lat. invisibilitatem, invisibilité.
Creaturas,... las que han invisibilitat. Eluc. de las propr., fol. 1.
Créatures,... celles qui ont invisibilité.
CAT. Invisibilitat. ESP. Invisibilidad. PORT. Invisibilidade. IT. Invisibilità, invisibilitate, invisibilitade. (chap. Invisibilidat o invissibilidat, invisibilidats o  invissibilidats.)

25. Evident, Eviden, adj., lat. evidentem, évident.
Es evidens e clars. Brev. d'amor, fol. 50.
(chap. Es evidén y cla.)
Il est évident et clair.
CAT. Evident. ESP. PORT. IT. Evidente. (chap. Evidén, evidens, evidenta, evidentes.)

26. Evidencia, Evidensa, s. f., lat. evidentia, évidence, manière de voir.
Hai! segles voigz de merce,
Com ha vil evidensa
Totz hom qu' aver de vos cre
Joi ni benanansa !
B. Zorgi: Jhesu Crist.
Ah! siècle vide de merci, comme il a vile manière de voir tout homme qui croit avoir de vous joie et bonheur.
Ha hom alguna natural evidencia. Eluc. de las propr., fol. 2.
On a aucune naturelle évidence.
CAT. ESP. PORT. Evidencia. IT. Evidenza. (chap. Evidensia, evidensies.)

27. Evidenmen, adv., évidemment.
Appar ayssi evidenmen. Leys d'amors, fol. 132.
Apparaît ici évidemment.
(chap. Evidenmen.)

28. Prevezir, v., lat. praevidere, prévoir, voir d'avance.
Las causas que son a venir deu hom prevezir. V. et Vert., fol. 59.
Les choses qui sont à venir on doit prévoir.
CAT. Prevéurer. ESP. PORT. Prever. IT. Previdere. (chap. Prevore.)

29. Previzio, Prevesion, s. f., lat. praevisionem, prévision, prévoyance. 
El a demandat
Sant Veran, que es hom de gran prevesion.
V. de S. Honorat.
Il a demandé saint Véran, qui est homme de grande prévision.
Sciencia de Dieus,... comparada a las causas que siran, es apelada previzio. 
Eluc. de las propr., fol. 5.
La science de Dieu,... comparée aux choses qui seront, est appelée prévision.
CAT. Previsió. ESP. Previsión. PORT. Previsão. IT. Previsione.
(chap. Previsió o previssió, previsions o previssions.)

30. Pervezer, lat. pervidere, percevoir, distinguer, apercevoir, éclairer.
No t' a at que perveias aquelas causas. Trad. de Bède, fol. 37.
Il ne t'est pas besoin que tu perçoives ces choses.
Pus par la falhisos
D' aquel c' om pus perve. 
Nat de Mons: Si Nat de Mons.
Plus paraît la faute de celui qu'on distingue davantage.
- Aviser.
La gleysa e 'l reys y denhon pervezer. 
Hugues de Saint-Cyr: Un sirventes.
L'église et le roi y daignent aviser.
Part. prés. El es savis e perveens. Liv. de Sydrac, fol. 109.
Il est sage et éclairé.

31. Perveable, adj., prévoyant.
Savi, perveable e cortes. Liv. de Sydrac, fol. 111.
Sage, prévoyant et courtois.

32. Pervezensa, s. f., pénétration, clairvoyance. 
Per la divinal pervezensa. Tit. de 1310. DOAT, t. XV, fol. 209.
(chap. Per la divina clarividensia : previsió.)
Par la divine clairvoyance.

33. Provezir, v., lat. providere, pourvoir.
A son cors deu hom provezir de tres causas.
Proveziss a lurs necessitatz.
V. et Vert., fol. 60 et 53.
A son corps on doit pourvoir de trois choses.
Il pourvoit à leurs nécessités.
ANC. FR. Il se proveut et prépara contre tous leurs aguets.
Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Agricola.
CAT. Provehir. ESP. Proveer. PORT. Prover. IT. Provvidere. (chap. Proví o proveí.)

34. Providentia, Providenssia, s. f., lat. providentia, providence, prévoyance.
Providentia de Deu. Trad. de Bède, fol. 68.
(chap. Providensia de Deu.)
Providence de Dieu.
So es cura e providenssia. Brev. d'amor, fol. 5.
C'est soin et prévoyance.
CAT. ESP. PORT. Providencia. IT. Provvidenza. (chap. Providensia, providensies.)

35. Provisio, Provizio, Provision, s. f., lat. provisionem, provision, amas de 
choses utiles.
Vivo ajustan lor provisio, coma formiga.
De vianda provizio.
Eluc. de las propr., fol. 229 et 251.
Vivent réunissant leur provision, comme fourmi. 
Provision de nourriture.
- Terme de jurisprudence.
Per mettre alcuna bona ordenansa e provizion sobre la guarda del castel.
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.
Pour mettre aucune bonne ordonnance et provision sur la garde du château.
Provision de tutors. Fors de Bearn, p. 1074.
Provision de tuteurs.
CAT. Provisió. ESP. Provisión. PORT. Provisão. IT. Provisione.
(chap. Provisió, provisions; provissió, provissions.)

36. Desprovezir, v., dépourvoir.
Part. pas. Que la gabella no restes desprovezida.
Reg. des États de Provence, 1401.
Que la gabelle ne restât pas dépourvue.
(chap. Desproví o desproveí; desprovit, desprovits, desprovida, desprovides; desproveít, desproveíts, desproveída, desproveídes : desprovist, desprovists o desprovistos, desprovista, desprovistes.)

37. Reveser, v., lat. revidere, reviser.
Aion a reveser. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 98.
Aient à reviser.
CAT. Revéurer. ESP. PORT. Rever. IT. Rivedere. (chap. Revore : torná a vore; revisá.)

38. Malveziar, Malviziar, v., mal conseiller, suborner.
Qual pena deu aver aquel ome que malvezia lo serv d' autre per aco que el s' enfuga. Trad. du Code de Justinien, fol. 54.
Quelle peine doit avoir cet homme qui mal conseille le serf d'autre pour cela qu'il s'enfuie.
Part. pas. Perten al paire que sos filhs ni sa filia no sian corrumput ni malviziat. 
Trad. du Code de Justinien, fol. 57.
Il appartient au père que son fils ni sa fille ne soient corrompus ni mal conseillés.

Puigdemont, Waterloo; Qual pena deu aver aquel ome que malvezia lo serv d' autre per aco que el s' enfuga.

lunes, 26 de noviembre de 2018

Pajaritos

Muixonets = pajaritos en castellá.

Pajaritos ere Salvador Benítez, de Valderrobres.

Pajaritos ere Salvador Benítez, de Valderrobres.

https://www.elmundo.es/elmundo/2004/04/03/obituarios/1080998652.html

TERUEL.- Salvador Benítez Griñó, 'lo lloco del Matarraña', va morí lo 2 de abril de 2004 a la seua residensia de Céret, Ocsitania, al Midi fransés, als 86 añs de una parada de cor. 
 
'Lo loco del Matarraña' ha sigut un personaje mol conegut per vestí trajes de levita plens de botons que acompañabe en un sombrero y un paraigües.
Estabe presén a consevol tipo de acontessimén a España, com lo sorteo de lotería de Nadal, y a datres puestos de Europa, cridán la atensió per la seua indumentaria.
Naixcut a Valderrobres (Teruel) al 1918, cuan estabe a pun de acabás la Guerra Sivil se va exiliá a Fransa fugín de la represió del ejérsit franquista.
Al país galo, se va incorporá a la Resistensia que va luchá contra la ocupassió alemana hasta que va sé fet prissionero y lo van enviá durán algo mes de un añ al cam de consentrassió de Mauthausen aon va sé liberat per la victoria aliada.
 
campo de concentración de Mauthausen
 
Secueles tras passá per un cam de consentrassió.

Después va viure a París y va treballá de pintó de coches a un taller hasta la seua jubilassió, antissipada per les secueles que li va dixá la guerra y lo seu internamén al cam de consentrassió.
Va torná per primera vegada a Valderrobres en una visita fugás un parell de añs abans de la mort de Francisco Franco y, en la arribada de la democrassia, va viachá en frecuensia a España aon se va fé famós per los seus trajes de botons, lo seu paraigües y lo sombrero.

Presén als sorteos de Nadal.
 
El último viaje del «loco de Matarraña»

En lo seu particulá atuendo, va partissipá a les festes del seu poble y tamé se va fé notá als sorteos de Nadal, aixina com los 31 de desembre, a la selebrasió del cap d´añ a la Porta del Sol de Madrid.
 
 
Fotógrafos y cámares de televisió lo van captá als puestos mes insolits, sempre en lo seu traje y lo seu paraigües, ya que viachabe assobín an aquells puestos aon se selebráe algún evén que consentrare a una caterva de persones.
La radera vegada que va vindre a Valderrobres va sé al mes de agost de 2003 cuan lo seu estat de salut ere mol delicadet y teníe prohibit conduí per prescripsió médica, per lo que aprofitabe los viaches que fáen datres persones.
 
Va enviudá dos vegáes y actualmen estabe casat en la seua tersera mullé. No va tíndre fills.

Per expresa voluntat, lo seu cos va sé insinerat y les seues sendres van sé escampades al riu Matarraña desde lo pon de pedra de Valderrobres.
 
//

https://www.abc.es/madrid/20141122/abci-loco-matarrana-loteria-navidad-201411201359.html

Jamás fallaba. Acudía desde su domicilio de Céret, en el sur de Francia. Siempre puntual a la cita cada 22 de diciembre en el Salón Nacional de Loterías. Y en la Puerta del Sol, para dar la bienvenida al Año Nuevo. Así, durante 24 años consecutivos. Sus trajes le habían hecho famoso en toda España. Nunca repetía modelo. Tenía un amplio repertorio de levitas plagadas de botones de todos los tamaños, colores y formas que se decoraba él mismo, junto a su inseparable paraguas y chistera.
Su atuendo provocó uno de sus apelativos más célebres: «El señor de los botones», aunque a él le gustaba más otro: «El loco de Matarraña», porque le recordaba a su origen, la comarca turolense que le vio nacer –Teruel también existe–. Salvador Benítez Griñó, de 86 años, abrió los ojos en Valderrobres en 1918.

Jamás le tocó el «gordo», aunque era un hombre afortunado. Los hados estaban de su parte. Huyó de España, rumbo al país galo, cuando la Guerra Civil daba sus últimos estertores. Allí estuvo a buen recaudo de la represión franquista hasta que le sorprendió la Segunda Guerra Mundial. Luchó en la Resistencia hasta que los alemanes le hicieron prisionero.
Estuvo recluido en el campo de concentración de Mauthausen (Austria) hasta que los aliados ganaron la contienda y le liberaron. De vuelta a París trabajó en un taller mecánico como pintor de coches por poco tiempo. Las secuelas de las innumerables penurias vividas durante los más de doce meses en los que estuvo prisionero precipitaron su jubilación. En la década de los 70, cuando el régimen de Franco agonizaba, regresó a su tierra por primera vez. Y ya, con la democracia, tomó por costumbre llegar cada Navidad, como el turrón, para asistir, en «vivo y en directo», al sorteo más esperado del año. «Me hace ilusión y pienso seguir así hasta que el cuerpo aguante», decía. Y, vive Dios, que cumplió sus palabras. En 2001 vaticinó: «Esta será la última vez, me faltan las fuerzas». Y acertó.
Al año siguiente, la ausencia de este «histórico» se hizo notar. «Algo grave le tiene que haber pasado», decían los habituales como él. Otros directamente le daban por muerto, circunstancia que fue dando paso a la certeza cuando en 2003 tampoco llegó. Sin embargo, murió el 3 de abril de 2004, a los 86 años, en su casa del Midi francés. Su último viaje lo hizo después a Valderrobres, donde su familia esparció sus cenizas en el río Matarraña. 
El sorteo de Navidad ya no será el mismo sin este entrañable «loco».

sábado, 27 de julio de 2024

2. 13. Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies.

Capítul XIII.

Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies.

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

Difíssil ere vóreles y mantindre lo incógnit; pero la compañía que portáe li ficáe freno, y va determiná passá pel poble pera sabé si habíen eixit del convén, y torná a vóreles sol y desplay. Lo que es conéixel elles ere impossible, perque ademés de está mes prim y mol moreno pel sol, mes alt y del tot diferén per an elles, portáe bigot y un traje mes distinguit, y se habíe esquilat com un escolástic.

A les deu del matí del segón día van arribá al poble; y mentres amorsaben y minjáen a la primera casa que van trobá uberta y aon se van fé prepará l'amorsá (paganlo), se presente un home a suplicáls que anigueren a casa seua. Eixecats los mantels van trobá la casa y van vore que ere son pare de la Juanita, estáen esperanlos ella, sa mare y una cuñada. Encara no habíen acabat de saludá y ya estáe allí la Paulina en un atra sagala veína y los pares que les acompañaben. Al momén se va tratá de ball y lo van dixá aplassat pera mes tart. Se van repartí entre sing cases, y ell va preferí la de Paulina per no sé tan sospechosa com Juanita. Pero ¡oh lo que va patí!, ¡lo que se va tindre que esforsá pera aguantás!, pera no di: ¡yo soc, tendríssima Paulina! Va passá lo día, va passá lo ball, va passá la velada, y va passá la nit, y va sé home de valor; no se va dixá coneixe. Hassaña mes gran que la de cremá les naves de Cortés, que la de passá Julio César lo Rubicón, Aníbal los Pirineus y los Alpes, Alejandro los Estrets del Parrissal y después los montes de Cilicia. En tot, al anassen va entregá a Paulina un billet tancat pera Juanita a dins de un sobre (pera que aquélla no lo obriguere abans), aon los díe a les dos: ¡Traidores! ¡Ya no me coneixéu! ¡No m'hau conegut!

Va corre a portál, y cuan lo van obrí, se van quedá mudes y com un estaquirot pel seu contingut. Perque les paraules eren de Geminita; pero, ¿quí la trobará entre ixos estudians? Loques se tornáen cavilán quí podríe sé lo que així les parláe, lo que així se queixabe de elles. Perque ell, aposta, habíe empleat mols latins en sons pares y en lo mossen del poble, y va tocá lo violín y la vihuela. Ademés Geminita ere mol blanca y los sing estudians eren ¡tan negres com un teó! 

- Vaya, vaya, va di Juanita; tú no coneixes cap estudián ni yo tampoc; si algo teníe que dimos, que se haguere explicat. 

Y u van dixá aixina pera no perdre l'entenimén.

Ya haurá guipat lo lectó que en la trassa que les va doná Pedro Saputo sen van eissí del convén. Y encara que no van di que no tornaríen, y son pare de Juanita pensabe que sa filla teníe una vocassió mol forta al claustre, elles sen enríen, y díen entre sí y a soles cuan s' ajuntaben: primé mortes que monges.

Los estudians van continuá lo seu viache; y al vore la direcsió que lo segón día preníe la marcha van vore la intensió de Pedro Saputo, perque ere lo que solíe guiá sempre. En efecte, los portáe a la serra y al mateix puesto de la floresta aon lo van trobá dormín; y una vegada allí van fé un alt, van traure les güeñes, formache, llenguañissa com la de Graus y butifarres que portáen de la radera aldea aon van tocá y les van aná aligerán. Satisfeta la gana los va di Pedro Saputo: "Amics, compañs y siñós meus: an este puesto me vau pendre a la vostra compañía, y an éste me dixéu, o mes be tos dixo yo, pos de aquí no puc passá. Mol tos dec; lo vostre trate y la vida que ham portat ha sigut pera mí una escola que me ha amostrat mes que pugueren les de tots los filóssofos de Grecia. 

Si un atre añ an este mateix puesto, y lo mateix día y hora passareu per aquí, pot sé que tos estiga aguardán, o vinga a trobatos; y si ni lo un ni l’atre passare, sirá siñal que no me ha sigut possible vindre. No tos dono mes señes de la meua persona; y de les vostres ting les que me fan falta, perque sou honrats y generosos, que són les que yo solgo preferí dels homens. Aneuton de aquí ya y arranquéu a caminá, que la vostra jornada no done pera mes entretenimens. Adiós, compañs, adéu; lo cor me sen va en vatres.» 

Y dit aixó los va abrassá, y se van emossioná tots, contestanli después un de ells:

"Qui vullgue que sigues, amic y compañ, pera natros has sigut verdaderamén l'ángel conductó guián les nostres passes y dirigín la nostra ignoransia. Y si escola pot esta dis, vosté hau sigut lo maestre y la llum de ella. Tornarem, si Deu vol, l’añ que ve, mos obligue la vostra molta discressió y la vostra amistat y trate.» 

Y se van torná a abrassá, se van separá y se van doná les espales en molta pena, com fan los de Fondespala, caminán ells al michdía serra amún, y ell al nort serra aball.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Tendra y llagrimosa va sé la despedida, perque se volíen de verdat, fen de tots sing la amistat un sol cor y una sola alma. Per lo demés, les gallines y pollastres que se van minjá, los cuixots y conserves que los van regalá, les diablures y carnussades que van fé, les donselles que van alegrá, les casades que van desenfadá, les viudes que van consolá, y los abatuts a qui van humillá, no tenen número; ni vida mes ligera, alegre, plena de goch y descuidada la va passá ningú en tots los siglos y edats del món.

Barrabassades y maleses no ne van fé cap. Los van acusá al cap de algún tems que se habíen emportat disfrassada de home a una donsella de Sieso, filla de un escribén mol ric, de solá antic, que va morí com un san perque escoltáe missa tots los díes y guardáe dijú los divendres y dissaptes, se confessáe y combregáe tots los primés domenches de mes y va casá y dotá en diferentes vegades a sis donselles pobres. Hasta que va enviudá una de elles y va escomensá a enríuressen de la santidat del escribén; y después un atra que fée lo mateix. Díe la primera: "Y, ¿qué li fot a ningú?, yo vull di; bon home vach tindre, y en lo meu me quedo.» Y la segona: "mal conten del hivern de aquell añ; no dic yo mes que: ¡hala amún!, que vach tratá en bons, y dossens escuts ninguna va dixá de agarráls a no sé que fore boba.» Pero a la filla no la van pugué sonsacá. Ella, portada per la seua imaginassió, als dos díes que van passá per allí va fé la picardía de vestís de home, péndreli dinés a son pare, y aná a trobáls a pedra Pertusa, aon los va di que volíe anassen y corre món en ells. Va caminá en ells vuit díes y entonses Pedro Saputo la va podé convense, la va restituí y acompañá hasta lo seu poble. Y va di a son pare pera que veiguere lo mol honor y consiensia de ells que ni un maravedí la habíen dixat gastá de les perres que portáe. En tot cas conveníe casala contra antes milló; y que de aquell antojo de tornás estudián y corre tan libres aventures, com ere una chiquillada, a tots importabe callá, y no fé soroll. Lo escribén apretán los puñs y mirán al sel, va bramá per dolgut, y s'anáe a abalansá sobre sa filla pera apalissala, esbatussala o matala; pero lo va calmá y assossegá Pedro Saputo en la seua elocuensia, y reconsilianlo del tot en sa filla, va torná a buscá als seus compañs. Después se va casá la sagala, y ben casada, perque es gran capa una bona dote, y se amolden les persones a la auló de les riqueses.

Los estudians sen van aná sense sabé quí ere Pedro Saputo, discurrín y pareixenlos per la seua educassió, desinterés y noblesa, que deuríe sé fill de algún gran caballé, y que per alguna travessura sen hauríe anat de casa de sons pares, y li anabe milló aquella vida solta y alegre, que la apretada y formal del orden en lo que se hauríe criat. Tamé van dudá sempre si ere aragonés, castellá o navarro, inclinanse per aixó radé sol perque se dixáe cridá navarro; pero per l'acento podíe sé de consevol provinsia de España, perque un día lo teníe de una manera y l'atre de un atra, fen de lo seu parlá y trasses lo que volíe.


Original en castellá:

Capítulo XIII.

Pedro Saputo se separa de los estudiantes pasando antes por la aldea de las novicias.

Difícil era verlas y mantener el incógnito; pero la compañía que llevaba le ponía freno, y determinó pasar el lugar para saber si habían salido del convento, y volver a verlas solo y espacio. Lo que es conocerle ellas era imposible, porque demás de estar más delgado y muy tostado del sol, más alto y al todo diferente para ellas, traía los bigotes y un traje más distinguido, y se había cortado el pelo entera y legítimamente a lo escolástico.

A las diez de la mañana del segundo día llegaron al lugar; y mientras almorzaban y comían en la primera casa que encontraron abierta adonde se hicieron preparar el almuerzo (pagándolo), se presenta un hombre bien portado a suplicarles viniesen a su casa. Levantados los manteles dieron con él y se encontró con que era el padre de Juanita, y a ella que por su madre y con una cuñada los recibía. Aún casi no habían acabado de saludar ya estaba allí Paulina con otra muchacha vecina y los padres que las acompañaban. Al momento se trató de baile y le dejaron aplazado para más tarde. Repartiéronse en cinco casas, y él prefirió la de Paulina por no ser tan sospechosa como Juanita. Pero ¡oh lo que padeció!, ¡lo que se hubo de esforzar para contenerse!, para no decir: ¡yo soy, tiernísima Paulina! Pasó empero el día, pasó el baile, pasó la velada, y pasó en fin, la noche, y fue hombre de valor; no se dio por conocido. Hazaña mayor que la de quemar las naves de Cortés, que la de pasar Julio César el Rubicón, Aníbal el Pirineo y los Alpes, Alejandro el Estrecho y después los montes de Cilicia. Con todo, al irse entregó a Paulina un billete cerrado para Juanita en el sobre (a fin de que aquélla no lo abriese tan pronto), en que les decía hablando con las dos: ¡Traidoras! ¡Ya no me conocéis! ¡No me habéis conocido!

Corrió a llevárselo, y cuando le abrieron, quedaron mudas y estáticas de su contenido. Porque las palabras eran de Geminita; pero, ¿quién le encontrará en aquellos estudiantes? Locas se volvían discurriendo quién podría ser el que así les hablaba, el que así se quejaba de ellas. Porque él, de propósito, había usado muchos latines con sus padres y con el cura del pueblo, y tocó el violín y la vihuela. Además Geminita era blanco y hermosísimo, y los cinco estudiantes eran ¡tan negros! - Vaya, vaya, dijo al fin Juanita; tú no conoces ningún estudiante ni yo tampoco; si algo tenía que decirnos, que se hubiese explicado. Y lo dejaron así por no perder el juicio.

Ya habrá inferido el lector que con la traza que les dio Pedro Saputo se salieron del convento. Y aunque no dijeron que no volverían, y el padre de Juanita pensaba que su hija tenía una vocación furiosa al claustro, ellas se reían, y decían entre sí y a solas cuando se juntaban: primero muertas que monjas.

Los estudiantes continuaron su viaje; y al ver la dirección que el segundo día tomaba la marcha conocieron la intención de Pedro Saputo, porque era el que solía guiar siempre. Con efecto, los llevaba a la sierra y al mismo sitio y floresta donde le encontraron durmiendo; y llegados allí hicieron alto, sacaron la provisión que traían de la última aldea que tocaron y la fueron aligerando. Satisfecho el apetito les dijo Pedro Saputo: «Amigos, compañeros y señores míos: en este sitio me tomasteis en vuestra compañía, y en éste me dejáis, o más bien os dejo yo, pues de aquí no puedo pasar. Mucho os debo; vuestro trato y la vida que hemos llevado ha sido para mí una escuela que me ha enseñado más que pudieran las de todos los filósofos de Grecia. Si otro año en este mismo sitio, y el mismo día y hora os quisiéredes hallar, puede ser que os esté aguardando, o venga a encontraros; y si ni lo uno ni lo otro sucediera, será señal que no me ha sido posible venir. No os doy más señas de mi persona; y de las vuestras tengo las que me bastan, porque sois honrados y generosos, que son las que yo suelo tomar de los hombres. Alzad de aquí ya y echad a andar, que vuestra jornada no da lugar a más entretenimientos. Adiós, compañeros; el corazón se me va con vosotros.» Y dicho esto los abrazó, y se enternecieron todos, contestándole después uno de ellos: «Quien quiera que seáis, amigo y compañero, para nosotros habéis sido verdaderamente el ángel conductor guiando nuestros pasos y dirigiendo nuestra ignorancia. Y si escuela puede ésta llamarse, vos habéis sido el maestro y la luz de ella. Volveremos, sí, Dios mediante, el año que viene, obligándonos vuestra mucha discreción y vuestra apacibilísima amistad y trato.» Y se tornaron a abrazar, se separaron y dieron por fin la espalda esforzadamente, caminando ellos al mediodía sierra arriba, y él al norte sierra abajo.

Tierna y lagrimosa fue la despedida, porque realmente se querían, haciendo de todos cinco la amistad un solo corazón y una sola alma. Por lo demás, las gallinas y pollos que se comieron, los jamones y conservas con que los regalaron, las diabluras que hicieron, las doncellas que alegraron, las casadas que desenfadaron, las viudas que consolaron, y los bobos a quienes ejecutaron, no tienen número; ni vida más ligera, alegre, gozosa y descuidada la pasó nadie en todos los siglos y edades del mundo.

Travesuras mayor no hicieron ninguna. Achacáronles no obstante de ahí a algún tiempo que se habían llevado disfrazada de hombre una doncella de Sieso, hija de un escribano muy rico, de solar antiguo, que murió en opinión de santo porque oía misa todos los días y ayunaba los viernes y sábados, se confesaba y comulgaba todos los primeros domingos de mes y casó y dotó en diferentes veces seis doncellas pobres. Hasta que enviudó una de ellas y comenzó a reírse de la santidad del escribano; y luego otra, y hacía lo mismo. Diciendo la primera: «Y, ¿qué se le dará a nadie?, yo lo quiero decir; buen marido me tuve, y con lo mío me quedo.» Y la segunda: «mal cuentan del invierno de aquel año; no digo yo sino bien: ¡anda arriba!, que traté con buenos, y doscientos escudos ninguna dejó de tomallos si no fue boba.» Pero la hija no fue sonsacada por los estudiantes, sino que ella de su propio motivo y llevada de su imaginación, a los dos días que pasaron por allí hizo la desenvoltura de vestirse de hombre, tomar dinero a su padre, y los ir a encontrar a Piedra Pertusa, en donde les declaró que quería irse y correr con ellos. Anduvo en efecto, y corrió ocho días; al cabo de los cuales Pedro Saputo, que más particularmente le debía aquella locura, la pudo persuadir, y la restituyó y acompañó a su pueblo. Y dijo a su padre que viese en esta acción y en que ni un maravedí le habían permitido gastar del dinero que traía, el mucho honor y conciencia de ellos; que en todo caso convenía casalla cuanto antes; y que de aquel antojo de tornarse estudiante y correr tan libres aventuras, puesto que fuese una niñería, a todos importaba callar, y no dalle cuerpo ni hacer ruido. El escribano apretando los puños y mirando al cielo, rugió de dolor, y se iba a lanzar sobre su hija para matarla; pero le templó y sosegó Pedro Saputo con su mucha elocuencia, y reconciliándole del todo con la hija, volvió a buscar a sus compañeros. Luego casó la muchacha, y bien, a pesar de aquella liviandad. Que es gran capa un buen dote, y dan de sí y de las personas muy bueno y largo olor las riquezas.

Los estudiantes se fueron sin saber quién era Pedro Saputo, discurriendo y pareciéndoles por su crianza, por su desinterés y su nobleza, que debería ser hijo de algún gran caballero, y que por alguna travesura se habría ido de casa de sus padres, y le acomodaba más aquella vida suelta y alegre, que la sujeta y formal del orden en que se criara. También dudaron siempre si era aragonés, castellano o navarro, inclinándose a esto último sólo porque se lo dejaba llamar; bien que pudiendo por el acento ser de cualquiera provincia de España, que un día le tenía de una y otro de otra, haciendo de su habla y trazas lo que quería.