JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

Fray Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.

No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.

Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.

Pero ¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó, dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes; no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los simples que les alimenton!

Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.

La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:

- ¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que lo flare va contestá:

- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.

La Siñora sen va enriure y va di:

- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.

A lo que fray Rinaldo va di:

- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?

La Siñora va contestá:

- Mes parén seu es lo meu home.

- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.

- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.

La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:

- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?

Y después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable, va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet, se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña Agnesa, sentín aixó, va di:

- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:

- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.

La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:

- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.

Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?

- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.

Va di la dona:

- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:

- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?

Va contestá lo santurrón:

- Siñó, sí.

- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.

Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:

- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.

Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.

Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:

- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.

Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.

La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:

Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.

La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.

Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!

Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?

Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.

Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:

- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.

La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.

Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.

Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:

- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.

Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:

- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.

Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.

Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima

https://quieroapuntes.com/el-decamero_giovanni-bocaccio.html (en catalá)

Lo Camí, XVIII.

XVIII.

Com atres moltes dones, la Pesteta gran va despressiá lo amor mentres cap home li va proposá voldre y sé volguda. A vegades, la Pesteta sen enríe de que lo únic amor de la seua vida haguere naixcut pressisamén del seu zel moralisadó. Sense lo seu afán de recorre los montes durán los crepúsculs dels domenges no haguere enfadat a los mossos del poble, y, sense enfadá als mossos del poble, no li haguere donat a Quino, lo Manco, la oportunidat de deféndrela y sense esta oportunidat, may se haguere ubert lo sec cor de la Pesteta gran, massa señit y tancat entre les costelles. Ere, la del seu primé y únic amor, una cadena de causalidat y cassualidat que si pensabe en ella la abrumabe. 

Són infinitos los camíns del siñó. Los amors de la Pesteta y Quino, lo Manco, van tardá en sabés al poble. Ademés, van progressá en lentitut. Ere un pas definitiu.
Quino, lo Manco, ya habíe pensat en ella, en la Pesteta, antes del insidén en los mossos. La Pesteta no ere jove y ell tampoc. Per un atre costat, la Pesteta ere seca y prima y teníe un negossi en marcha; y un evidén talento comersial. Pressisamén lo que ell no teníe. Raderamen, Quino estabe asfixiat per les hipoteques. Ben mirat, propiedat dell, lo que se diu dell, no quedabe ni lo gram del hort. Ademés, la Pesteta ere prima y teníe los músculs reblanits. Bueno, u pareixíe. Naturalmen, ni ell ni dingú li van vore may los músculs a la Pesteta. En fin, la Pesteta gran constituíe pera nell una solusió congruén y pintiparada, ni feta aposta.

Cuan Quino, lo Manco, la va defendre dels mossos al pon no u va fé en mires egoístes.
U va fé perque ere un home noble y digne y detestabe la violensia, sobre tot en les dones. ¿Que después se va embolicá la cosa y la Pesteta lo va mirá de este o datre modo, y li va besá ardorosamen lo muñó y ell, al besál, va sentí com a cussigañes o una rampa o calambre pel bras y se va conmoure? Be. Eslabóns de una mateixa cadena. Insidensies nessessaries pera abordá un propósit ineluctable. Dessignios de Deu. Lo bes a la carn retortigada del muñó va serví tamé pera que Quino, lo Manco, constatare que encara existíe al seu cos la forsa y la eficassia de la virilidat. Encara no estabe neutralisat com a sexo; encara contabe. Y se va ficá a pensá en eventualidats susceptibles de sé portades a la práctica. Y aixina va naixe la idea de embutíli o coláli una flo cada matí a la Pesteta, per deball de la porta de la tenda, antes de que lo poble se despertare.
Quino, lo Manco, sabíe que en esta ocasió teníe que aná en peus de plom. Lo poble aburríe a la Pesteta y la Pesteta ere una puritana y l´atra Pesteta un gat escaldat (o sucarrat en una lupa). Teníe que actuá, pos, en cautela, sigilo y discressió. Cambiabe de flo cada día y si la flo ere gran embutíe sol un pétalo. Quino, lo Manco, no ignorabe que una flo sense intensió se la emporte lo ven y una flo intensionada té mes forsa persuassiva que un filó de or. Sabíe tamé que la assiduidat y la constansia acaben mellán lo ferro (lo gat pesat se emporte lo ratolí o la rata). Ademés, tot este caudal de ternures va acabá sabénlo, com no podíe sé de un atra manera, don José, lo mossen, que ere un gran san.

Li va di la Pesteta:

- Don José, ¿es pecat dessichá desmayás als brassos de un home?

- Depén de la intensió - va di lo mossen.

- Sense mes intensió que desmayás, don José.

- Pero, filla, ¿als teus añs?

- Qué vol, siñó retó. Dingú sap cuán li arribará la hora. Lo amor y la mort, a traissió.

Y si es pecat dessichá desmayás als brassos de un home, yo vic en pecat, don José, lay advertixco. Y lo meu no té remey. Yo no podré voldre datra cosa encara que vosté me digue que eixe es lo pecat mes gran del món. Eixe dessich pot mes que yo. Y plorabe.

Don José movíe lo cap de un costat al atre maquinalmen, com un péndul.

- Es Quino, ¿verdat? - va di.

La pell de la Pesteta gran se va enroijí.

- Sí, ell es, don José.

- Es un bon home, filla; pero es una calamidat - va di lo mossen.

- No importe, don José. Tot té remey.

- ¿Qué diu tan germana?

- No sap res encara. Pero ella no té forsa moral pera parlám. Siríe inútil que me donare consells.

Irene, la Pesteta menuda, sen va enterá al final.

- Pareix mentira, Lola. ¿Has perdut lo señ? - va di.

- ¿Per qué me dius aixó?

- ¿No u saps?

- No. Pero tú tampoc ignores que a casa nessessitam un home.

- Cuan lo meu en Dimas no ne nessessitabem cap.

- Es diferén, germana.

- Ara la que ha perdut lo oremus has sigut tú; no ña cap diferensia.

- Quino té vergoña.

- Tamé Dimas pareixíe que ne teníe.

- Anabe a per los teus doblers (com diuen en mallorquí). Dimas va durá tan com les sing mil pessetes. Tú u vas di.

- ¿Es que te creus que Quino se arrime per la teua persona?

La Pesteta gran va saltá, ofenguda:

- ¿Quíns motius tens pera dudáu?

La Pesteta menuda va di:

- A la vista, no cap, desde luego.

- Ademés, yo no me hay de amagá com tú. Yo sometiré lo meu cariño a la ley de Deu.

Li brillaben los ulls a la Pesteta menuda:

- No me parlos de alló; te u demano per la beneída memoria dels nostres pares.

Encara al poble no se barruntabe res del festech. Va sé pressís que la Pesteta y Quino, lo Manco, recorregueren los carrés emparellats, un domenge per la tarde, pera que lo poble sen enterare al final. Y contra lo que Quino, lo Manco, suposabe, no se van semá los geranios als balcóns, ni se van sorollá les vaques als seus corrals, ni se va badá la terra, ni se van desmoroná les montañes al difundís la notissia. Apenes unes sonrissetes incissives y unes insinuassións en doble sentit. Menos no podíe esperás.

Dos semanes después, la Pesteta gran va aná a vore a don José.

- Siñó retó, ¿es pecat dessichá que un home me beso a la boca y me apreto entre los seus brassos en tota la seua forsa, hasta cruixím?

- Es pecat.

- Pos yo no puc remediáu, don José. Peco a cada minut de la meua vida.

- Tú y Quino tos hau de casá - va di lo mossen.

Irene, la Pesteta menuda, va ficá lo crit al sel al sabé la sentensia de don José:

- Li portes deu añs, Lola; y tú ya ne tens sincuanta. Has de sé sensata, reflexiona.
Per l´amor de Deu, torna en tú abáns de que sigue tart.

La Pesteta gran acababe de descubrí que ñabíe una bellesa al sol amagánse detrás dels montes y al chirrit de una carreta o un carro plena de fenás, y al vol tranquil dels miláns al sel llimpio de agost, y hasta al mero y simple fet de viure. No podíe renunsiá an ella ara que acababe de descubríla.

- Estic dessidida, germana. Tú tens la porta uberta pera anáten cuan vullgues - va di.

La Pesteta menuda va arrencá a plorá, después li va fotre un patatús pels ñirvis, y se va gitá en fiebre. Aixina va está una semana. Lo domenge habíe desaparegut la calentura. La Pesteta gran va entrá a la habitassió de puntetes y va escorre les cortines en alegría.

- Venga, maña, eixécat - va di -. Don José lligirá avui, a missa, la meua primera amonestassió. Avui té que sé pera tú y pera mí un día inolvidable. La Pesteta menuda se va alsá sense di ni chut, se va arreglá y sen va aná en san germana gran a escoltá la primera amonestassió. De tornada, ya a casa, la Lola va di:

- Anímat, germana, tú sirás la meua padrina.

Y, efectivamen, la Pesteta menuda va fé de padrina a la boda. Tot alló sense rechistá.
Als pocs mesos de casada, la Pesteta gran, extrañada de la sumissió y de que Irene no parlare, va maná cridá a don Ricardo, lo meche.

- Esta chica ha patit una impressió massa forta. No raóne. De totes maneres no es perillosa. Lo seu trastorno no done cap mostra de violensia - va di lo meche. Después li va resseptá unes inyecsións y va marchá. La Pesteta gran se va ficá a plorá apenada.

Pero a Daniel, lo Mussol, res de aixó li va causá cap sorpresa. Escomensabe a donássen cuenta de que la vida es pródiga en fets que antes de passá pareixen mentira, són inverossímils, y después, cuan passen, sen acate un de que no tenen res de inextricables ni de sorprendéns. Son tan naturals com que lo sol se assomo cada matí, o com les plogudes, o com la nit, o com lo ven als oróns. Ell va seguí la marcha de les relassións de la Pesteta y Quino, lo Manco, per la Uca-uca. Va sé un fet curiós que tan pronte com va sabé estes relassións, va sentí que se ni anabe totalmen lo seu antic aburrimén per la chiqueta. Y al seu puesto brotabe com un vago impuls de compassió.

Un matí la va trobá furgán per la malea, a la riba del riu.

- Ajúdam, Mussol. Se ha amagat aquí una gribeta que casi no vole.

Ell se va afaná per a enchampá al muixó. Al final u va conseguí, pero lo animalet, probán de escapá, se va pressipitá insensatamen al riu y se va aufegá en un momén. Entonses la Mariuca-uca se va assentá a la vora, en los peus sumergits a la corrén. Lo Mussol se va assentá al seu costat. Als dos los entristíe la mort del muixonet. Después, la tristesa se va dissipá.

- ¿Es verdat que ton pare se casará en la Pesteta? - va di lo Mussol.

- Assó diuen.

- ¿Quí u diu?

- Ells.

- ¿Tú qué dius?

- Res.

- Ton pare, ¿qué diu?

- Que se case pera que yo tinga una mare.

- Ni pintada voldría yo una mare com la Pesteta - va di lo Mussol.

- Lo pare diu que ella me rentará la cara y me pentinará les trenes.

Va torná a insistí lo Mussol:

- Y tú, ¿qué dius?

- Res.

Daniel, lo Mussol, pressentíe la pena inexpresada de la menuda, lo valor heroic del seu hermetisme, tan dignamen soportat.

La chiqueta va preguntá:

- ¿Es sert que tú ten vas a la siudat?

- De aquí tres mesos. Hay cumplit ya onse añs. Mon pare vol que progressa.

- Y tú, ¿qué dius?

- Res.

Después de parlá sen va doná cuenta lo Mussol de que se habíen cambiat les tornes; de que ere ell, ara, lo que no díe res. Y va compendre que entre ell y la Uca-uca eixíe de repén un pun comú de rara afinidat. Y que no su passabe mal charrán en la chiqueta, y que los dos se assemellaben en que teníen que acatá lo que mes los conveníe a sons pares sense que an ells sels demanare opinió. Y va advertí tamé que están aixina, charrán de unes coses y atres, se estabe be y no sen enrecordabe pera res de la Mica.

Y, sobre tot, que la idea de marchá a la siudat a progressá, tornabe a fésseli difíssil, insoportable. Cuan tornare de la siudat de progressá, la Mica, seguramen, hauríe perdut lo cutis y tindríe, en cambi, una dotsena de chiquets. Ara se trobabe en la Uca-uca mes assobín y ya no la esquivabe com u fée abáns.

- Uca-uca, ¿cuán es la boda?

- Peral juliol.

- Y tú, ¿qué dius?

- Res.

- Y ella, ¿qué diu?

- Que me portará a la siudat, cuan sigue ma mare, pera que me traguen les peques.

- Y tú, ¿u vols?

La Uca-uca acachabe los ulls:

- Claro.

Lo día de la boda, Mariuca-uca no va apareixe per cap puesto. Al fes de nit, Quino, lo Manco, se va olvidá de la Pesteta gran y de tot y va di que se habíe de buscá a la chiqueta costare lo que costare. Daniel, lo Mussol, observabe fascinat los preparatius. Los homens en tochos, cresols y llinternes, en los peus calsats en grosses botes en claus que feen un soroll chirrián per la carretera. Daniel, lo Mussol, al vore que passabe lo tems sense que los homens tornaren de les montañes, se va aná omplín de ansiedat.
Sa mare plorabe a la seua vora y no parabe de di: "Pobre criatura". Per lo vist no ere partidaria de donáli a la Uca-uca una mare postisa. Cuan Rafaela, la Chancha, la dona del Cuco, lo factó, va passá a la formachería dién que ere probable que a la chiqueta la haguere devorat un llop, Daniel, lo Mussol, va tindre ganes de cridá en tota la seua alma. Y va sé en eixe momén cuan se va confessá que si a la Uca-uca li traíen les peques, li trauríen la grassia y que ell no volíe que a la Uca-uca li tragueren les peques y tampoc que la destripare y minjare un llop. A les dos de la matinada van torná los homens en los tochos, les llanternes y los farols y la Mariuca-uca al mich, mol blanca y desgreñada, despelussada, en lo pel esturrufat.
Tots van corre cap a casa de Quino, lo Manco, a vore arribá a la chiqueta y a besála y a apretála y a selebrá la aparissió. Pero la Pesteta se va adelantá a tots y va ressibí a la Uca-uca en dos galtades, una a cada galta. Quino, lo Manco, apenes va pugué aguantá una blasfemia, pero li va cridá la atensió a la Pesteta y li va di que no li agradabe que li pegaren a la chiqueta y doña Lola li va contestá irritada que "desdel matí ere ya sa mare y teníe que educála". Entonses Quino, lo Manco, se va assentá a una banqueta de la tasca y se va dixá caure de morros damún del bras que apoyabe a la taula, com si plorare, o com si acabare de sobrevíndreli una gran desgrassia.

JORNADA SEXTA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA SEXTA. NOVELA SÉPTIMA.

Doña Filipa, trobada pel home en lo seu amán, cridada a juissi, en una rápida y divertida resposta conseguix la libertat y fa cambiá una ley.

Ya callabe Fiameta y tots reíen encara del ingeniós argumén de Scalza per a ennoblí sobre tots los atres als Baronci, cuan la reina va maná a Filostrato que novelare; y ell va escomensá a di:
Valeroses siñores, bona cosa es sabé parlá be per tot arreu, pero yo jusgo que es bonissim sabé féu cuan u demane la nessessidat; lo que tan be u va sabé fé una noble Siñora sobre la que enteng parlátos que no sol a diversió y rissa va moure als preséns, sino que se va deslligá de les llasses de una infamán mort, com sentiréu.

A la siudat de Prato ñabíe abans una ley, sértamen no menos condenable que dura, que, sense fé distinsió, manáe igual que fore cremada la dona que fore per lo home enchampada en adulterio en algún amán com a la que per dinés en algún atre home fore trobada. Y mentres ñabíe esta ley va passá que una noble Siñora, hermosa y enamorada mes que cap atra, de nom doña Filipa, va sé trobada a la seua propia alcoba una nit per Rinaldo de los Pugliesi, lo seu home, en brassos de Lazarino de los Guazzagliotri, jove hermós y noble de aquella siudat, a qui ella com an ella mateixa volíe y ere volguda per nell; veén aixó Rinaldo, mol cabrechat, ben just se va pugué aguantá de tirás damún de ells y matáls als dos, y si no haguere sigut perque va pensá en ell mateix, seguín lo ímpetu de la seua rabia u haguere fet.

Refrenánse, pos, en aixó, no se va pugué aguantá de voldre que lo que an ell no li ere líssit fé u faiguere la ley pratense, es di, matá a la seua dona. Y per naixó, tenín per a probá la culpa de la dona mol conveniéns testimonis, al fés de día, sense cambiá de opinió, acusán a la seua dona, la va fé portá a juissi. La Siñora, que de gran ánim ere, com generalmen solen sé les que están enamorades de verdat, encara que desaconsellánlay mols dels seus amics y paréns, va dessidí compareixe y confessá la verdat, milló morí en valén ánim que viure vilmen, fugín, y sé condenada al exili per rebeldía y declarás indigna de tal amán com ere aquell en lo que habíe estat la nit de abans. Y mol ben acompañada de dones y de homens, per tots exhortada a que negare, arribán dabán del podestà, li va preguntá en firme y segura veu qué volíe de ella.
Lo podestà, miranla y veénla majíssima y mol admirable en les seus maneres, y de gran ánim segóns les seues paraules testimoniaben, va sentí compassió de ella, temense que confesare una cosa per la que tinguere ell que féla morí si volíe conservá la seua reputassió.

Pero no podén dixá de preguntáli alló de que ere acusada, li va di: - Siñora, com veéu, aquí está Rinaldo, lo vostre home, y se querelle contra vos, y diu que tos ha trobat en adulteri en un atre home, y per naixó demane que yo, segóns mane una ley, tos castiga en la mort; pero yo no puc féu si vos no confessáu, y per naixó cuidautos be de lo que anéu a contestá, y diéume si es verdat alló de lo que lo vostre home tos acuse. La Siñora, sense amedrentás ni una mica, en veu mol plassentera, va contestá: - Siñó, es verdat que Rinaldo es lo meu home, y que la nit passada me va trobá als brassos de Lazarino, en lo que moltes vegades hay estat per lo bon y perfecte amor que li ting, y aixó may u negaré. Pero com estic segura que sabéu, les leys tenen que sé iguals per a tots y fetes en consentimén de aquells als que afecten; y en esta ley no passe aixó, pos sol obligue a les pobretes dones, que mol milló que los homens podríen satisfé a mols; y ademés de aixó, cap dona, cuan se va fé, li va doná consentimén, perque cap dona va sé aquí cridada; y per naixó se pot dí que es una ley mal feta y roína. Y si voléu en perjuissi del meu cos y de la vostra alma sé ejecutó de ella, a vos u dixo; pero abáns de que jusguéu res, tos rogo que me consedigáu una grassia, que es que preguntéu al meu home si yo, cada vegada y totes les vegades que ell volíe, sense díli may que no, lay consedía tot de mí mateixa o no.

A lo que Rinaldo, sense esperá a que lo podestá lay preguntare, rápidamen va contestá que sense cap duda la seua dona sempre que ell la habíe requerit li habíe consedit lo que volíe. - Pos - va seguí rápidamen la Siñora - yo tos pregunto, siñó podestà, si ell ha pres de mí sempre lo que ha nessessitat y li ha agradat, ¿qué había de fé yo en lo que me sobre? ¿Ting que aventáu als gossos? ¿No es mol milló servílay a un home noble que me vol mes que an ell mateix que dixá que se pergue o se faigue malbé?

Estaben allí per al interrogatori de tan famosa Siñora casi tots los pratenses ajuntats, los que, al sentí tan afilada resposta, enseguida, después de mol riure, a una veu van cridá que la Siñora teníe raó y díe be; y abans de que sen anigueren de allí, exhortanlos an alló lo podestà, van modificá la cruel ley y van dixá que sol se referiguere a les dones que per dinés faltaren contra los seus homens. Aixina que Rinaldo, quedanse en la boca uberta, sen va aná del tribunal; y la Siñora, alegre y libre, apartada del foc, a casa seua sen va entorná plena de gloria.

BERNAT FENOLLAR, JOHAN SCRIVÁ, Cobles de la passiò de Jesu Xristh

BERNAT FENOLLAR y JOHAN SCRIVÁ. 

Cobles de la passiò de Jesu Xristh fetes per Mossen Fenollar é 
per Mossen Joan Scrivá, cavaller, contemplant en Jesus Crucificat. 

MOSSEN FENOLLAR. 

Qui Deu vos contempla | de la creu en l' arbre 
penjant entre ladres | per nostra salut 
tancats te los ulls | é lo cor de marbre 
ab ingratitut 
si tots temps do plore | d'amor gran vençut 
pensant quina mort | volguès humil pendre 
per sols á nosaltres | la vida donar 
ab cap inclinat | los brassos stendre 
mostrant nos amar 
perque 'us desijam | en creu abrassar. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Recort deu tenir | com d'alta cadira 
al mon devallant | de carn vos cobrís 
y com d'aquell poble | mogut ab gran ira 
que sols elegis 
rebès la mort vos | qui 'ns dáu paraïs 
si donchs be contempla | ab pensa devota 
com vos Deu é hom | morís ab turment 
lo cor te de ferre | si prest no açota 
com ver penident 
la carn pecadora | per tal falliment. 


MOSSEN FENOLLAR. 

Açotes donchs l'hom | car mòlt es loable 
puix vos per aquell | fos tant açotat 
qui sou l'ignocent | y aquell lo culpable 
causant lo pecat 
perqui 'us son coberts | peus, mans y costat 
portant sobre 'l cap | d'espines corona 
senyals en la cara | de colps cent stranys 
les taques no 's lava | de sanch vostra hona 
y apres de tants anys 
repos no 's presenten | los vostres afanys. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Del cap fins al peus | dolor vos penava 
passant mòlt afany | los ulls per gran plor 
y vostres orelles | á qui 'us blasfemava 
per dar nos tresor 
oireu ab pena | rompent(-)vos lo cor 
clavats peus y mans | per nostres grans faltes 
pudor en lo nas | per tot scupit 
vinagre en la boca | bufets en les galtes 
turment infinit 
passá vostre cos | d'açots tot ferit. 

MOSSEN FENOLLAR.

Ingrat fou lo poble | qui 'us feu tant gran festa 
quant rey vos entrás | lo dia de Rams 
tenint(-)vos apres | ab molta requesta 
estret ab ligams 
deixant Barrabas | de vos posá clams 
cridant crucifige | donáus la sentencia 
Pilat clar dient | les mans jo me 'n lau 
la qual sostengué | no fent resistençia 
benigne y suau 
portant sobre 'ls musclos | la creu hon penjáu. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

O quant desecorda | ab goig sens mesura 
de robes stranyes | la via cobrir 
y tólreus ab ira | aquell sens tristura 
tan digne vestir 
per sorts declarant | aquí déu venir! 
O quan desacorden | les flors y spines 
y creu mòlt feixugue | ab rams mòlt florits! 
O quan desacorden | sponja y metzines 
scarns y despits 
apres de grans festes | honors y convits! 

MOSSEN FENOLLAR. 

Plorem, donchs, plorem | puix qual es la vostre 
dolor tal nos troba | entre les dolors 
anyell inmolat | per gran culpa nostre 
vos Rey dels senyors 
sentís de la mort | les penes majors 
de tots los amichs | no sols en tal pressa 
desert vos trobás | mas trayt d'amich 
aquell qui besant | ab pensa ravessa 
cruel inimich 
de vos venda feu | al poble inich. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Lo sant Spirit | y 'l Pare 'us liuraren 
á mort inhumana | per gran caritat, 
y per dines Judas | que tant l' encegaren 
y 'l poble malvat 
d'enveja 'us liuraren | al jutge Pilat 
y á vos liurás vos | complint fill benigne 
tot quant vostre pare | de vos ordená 
mas sols per complaure | al poble maligne 
al cor inhumá 
Pilat á la creu | sens causa 'us liurá. 

MOSSEN FENOLLAR. 

O quant fonch deixeble | inich ab ultratge 
qui 'l Mestre vené | per un tan baix for! 
O quan fonch injust | cruel y salvatge 
qui sols per gran por 
á mort jutjá 'l Rey | qui nos dé son cor! 
O trists y perversos | y com no pensaven 
punits de tal crim | serien tots temps 
quant per vos matar | axi navegaven 
á veles é rems 
que 'us feren de mort | sentir los estrems. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Dolor es sens par | mirar tal desorde 
que 'l jutje tant just | lo jutjen injusts: 
dolor es sens par | que vos que sou orde 
é guia dels justs 
sou Rey deppossat | en falsos ajusts: 
dolor es sens par | mirar que presenten 
bandeig los vasalls | al Rey tant devot: 
dolor es sens par | mirar que turmenten 
ab gran avalot 
los lechs tant perversos | al gran Sacerdot. 

MOSSEN FENOLLAR. 

De vostres dolors | ¿qui veu l' inventari? 
O quant es cruel | aquesta sens par, 
com fos arribat | á monticalvari 
que 'us ves despullar 
é totes les plagues | de sanch renovar 
y per que los peus | y mans no bastaren 
dels claus als forats | en 'l arbre sagrat 
cruelment ab cordes | aixi 'us stiraren 
lo cors delicat 
que tot en les junctes | restá desjunctat. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Aquell fruyt del arbre | que 'ns pena la vida 
cullí ab ses mans | lo pare Adam 
mas ara clavades | per la gran fallida 
que d'ell reportam 
en l'arbre de Cedra | les vostres miram 
lo vostre cors plou | de sanch molta pluja 
y aquell de la fe | axut fou é buyt 
gustás vos Ja fel | vinagre y la sutje 
y aquell lo dols fruyt 
perque 'l vostre cors | de penas fou cuyt. 

MOSSEN FENOLLAR. 

De quanta dolor | sentint amargura 
la fel é vinagre | per gran set gustás 
desig gran tenint | humana natura 
en semblant trespas 
recebés son mal | remey no scás. 
O quanta tristor | dins vos se renova 
sabent que per tots | ay tal vos streny 
y que no daria | açots com se prova 
per nostre desdeny 
lo goig é la vida | que en veureus s' ateny. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Com vos creás l'hom | del lim de la terra 
o quant li donás | creantlo perfet! 
pero ja fou mes | mirant que gran erra 
que mort y de fet 
ab tal passiò | per vos fou refet 
lo jorn que 'l formás | per sola paraula, 
complint tant bella obra | la fes ab deport 
mas quant lo rehemes | la creu fon la taula 
hon fahent vos gran tort 
d' aquell lo rescat | pagás ab greu mort. 

MOSSEN FENOLLAR. 

Donchs ploren los ulls | y 'l cor dur sospire 
batámnos los pits | anant peus descals 
y l' ánima nostre | la vostra remire 
donantvos ençals, 
segant los pecats | ab molt aspre fals 
car no 'ns pot james | tant gran mal atenyer 
que vos ignocent | sentit no l'hajáu 
per tot vostre cors | qui 'us volguès strenyer 
de sanch tot brolláu 
per fer nostre guerra | tant digna de pau. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

De vostres grans penas | no sols fou principi 
la nit que suas | en l'hort ple de sanch 
mes ja tingues d' elles | lo jorn precipici 
que vos senyor franch, 
cubert nasques tot | de nostre vil sanch 
com vos ja sabeu | la mort tan indigna 
present la teniu | si be 'us era luny 
fon tal certitut | de mort tant maligna 
un verme que puny 
que sols lo recort | los ossos desjuny. 

MOSSEN FENOLLAR. 

Lo cap é los peus | les mans é los brassos 
les cames é cuxes | é tot lo cors llas 
de tanta dolor | caygueren en llassos 
que part no trobás 
sino sols la lengua | que sana restás 
perque Dèus é hom | pèls homens pregasseu 
dels quals es lo cor | en culpes defunt 
y la mare trista | vos fill comanasseu 
en lo darrer punt 
al vostre dexeble | de tots pus conjunct. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

O proportió | de gran melodía 
que tanta de gent | axí convertí 
com vos Dèu morint | per lo qui pería 
pregás de cor fi 
ab veu á tant alta | que 'l Pare us oí, 
als sons dels martells | que 'ls ladres clavaren 
la vostre veu dolsa | los feu tals acorts 
que tots los inferns | axí despoblaren 
dels vius é dels morts 
que lenguas no basten | en ferne reports. 

MOSSEN FENOLLAR. 

En véureus tant just | lo ladre 'us invoca 
contrit confessant | á vos Deu é hom 
y l' seu penedir | tant grantment vos toca 
que no sens renom 
en sant li mudas | de ladre lo nom. 
O gran valedor | segura defensa 
govern, lum é guia | dels bons peregrins 
de vostre merçé | atenyen compensa 
aquells trists mesquins 
que á vos se presenten | perduts llurs camins. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

En temps consemblant | que mort per demerit 
al mon procurá | Adam lo primer, 
Adam vos segont | per infinit merit 
per l' home refer 
morint destrohís | de mort lo poder 
y en l' hora que vos | ab causa tant justa 
tancás lo gran cell | aquell defallint, 
en la hora mateixa | clavat en la fusta 
la mort soferint 
al ladre l'obrís | pus fou penident. 

MOSSEN FENOLLAR. 

Donant compliment | á tants grans misteris 
com vos en la creu | mostrar nos volguès 
restant ja cansat | per tants improperis 
que vos sostinguès 
lo vostre sperit | al Pare retès 
rompent del infern | les grosses cadenes 
tragues los Sants pares | del lim tant pregon 
d'hon tots speram | de vos les strenes
que mes riques son 
la creu abrassám | partint d'aquest mon. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Remey de tots mals | la vostre creu porta 
mirar vos ab ladres | la enveja repren 
per vostres blasfemias | la ira jau morta 
y gola defen 
lo gust de la fel | qui tant vos ofent 
remey de superbia | es vostre mort leja 
mirant vostres nafres | la carn no seguim 
en véureus tot nuu | l'avar no cobeja. 
Perea fugim 
pus vos diligent | purgau nostre crim. 

MOSSEN FENOLLAR. 

Peccat mòlt terrible | qu'en tots se tresplanta 
fou lo de Adam | rompent vos la fé 
loable perdó | la Eglesia canta 
del fruyt que 'ns ne vè 
pus tal redemptor | haver meresqué 
d'aquell es la culpa | y vostra la pena 
lo goig de nosaltres | si be 'ns ne dolém 
mirant vostre vida | d'afanys tota plena 
que no 'u mereixém 
per darnos riquesa | ser pobre en extrem. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

O quanta pobrea | que dins lo pessebre 
la verge partera 'us | bolcave ab lo vel 
la pedra mòlt dura | per vostre cap rebre 
tant freda com gel 
fou sols lo coxí | de vos rey del çel 
y en loch del anyell | de tortres oferta 
la mare tant pobre | al temple doná. 
O gran pietat | que may cosa certa 
tingues vos deçá 
que fins al sepulcre | Josef vos prestá. (de Arimatea)

MOSSEN FENOLLAR. 

Retaula perfet | de la nostra vista 
sou Vos en la creu | clavat tant estés 
lo cors tot plegat | é l'anima trista 
d'amor gran encés 
pregant per aquells | qui us feren procés 
mostras vos humil | en tal cars exemple 
de dar lo perdó | aqui 'us persegueix 
rehó donchs es gran | quiscú vos contemple 
posat en perpleix 
pus sou lo govern | del be qui 'ns nodreix. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

O Deu eternal | ab quanta de furia 
la mort vos han dada | los falsos juheus 
e vos no mirant | la vostra injuria 
ni penes tan greus 
del fruyt de tal mort | tambe 'ls feu hereus 
havent perdonat | á qui 'us turmentava 
d'aquells qui 'us nafraren | las nafres guarint 
havéu donat vida | al hom qui 'us matava 
per hom vos morint 
matas nostre mort | Sathan destruint. 

MOSSEN FENOLLAR. 

Donchs plore la terra | qui 's dehia ser santa 
de Jerusalem | vuy plena d'omey 
que en mòlta tristor | son goig se decanta 
puix ab cruel ley 
ha mort dels grans reys | á vos lo gran rey 
plorém donchs puix ella | sens tot remey plora 
nosaltres remuts | plorant nos riem 
de vostra dolor | que tant nos acora 
que sols no 'us planyem 
mes planyer los angels | ab nosaltres vem. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

O quanta dolor, | perque no 'us trencaren 
les cames é brassos | la mare sentí 
quant ella pregant | que ja 'us perdonassen 
apres vostre fi 
lo colp vos doná | sens tardá Longí 
nafrat restás vos | é aquella penada 
tenint la sua ánima | dins vostre cors sant 
per sobres d'amor | tan fort transportada 
assi oblidant 
que 'n loch de la vostre | restava penant. 

MOSSEN FENOLLAR. 

Los ulls ja tancats | si par que no 'us miren 
teniu lo costat | en loch d'ells ubert 
mostrant nos lo cor | per un tant nos firen 
en aquest desert 
de mort les grans fletxes | que colp no se 'n pert 
tirant á tal mostre | ferim en l' estacha 
per joya gonyant | lo vostre voler 
que força ten fort | la nostra amor flacha 
al be vertader 
que quant es del mon | nos fa desvoler. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

O vera salut | ó font gloriosa 
manant del costat | del rey eternal 
ab dos rius cabdals | passas abundosa 
per l'ample canal 
del arbre perfet | gornit de tot mal 
ab l'un que fou d'ayga | la culpa del acte 
lavás d'aquell pare | que 'ns feu tot lo dan 
y ab l' altre de sanch | damnás lo contracte 
que no sens engan 
de l'anima nostre | prenial Sathan. 

MOSSEN FENOLLAR. 

A nosaltres dolça | á vos mòlt amarga 
fou la passió | de vostres turments 
finant vostre viure | lo nostre s'allarga 
vivint penidents 
puix ell fou cap | dels sants sacraments 
car tots com á font | destillen é manen 
d'aquella gran nafra | que 'l vostre cor fir 
per merit de qui | les grans culpes sanen 
del nostre fallir 
tenint lo recort | de vostre morir. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

O ver pellicá | puix tal ben volença 
nafrant vostres pits | mostrás senyor just 
en gran pecat l' hom | clavat per fallença 
d'aquell vedat gust 
vos sols desclavás | clavat en lo fust 
nafrém donchs la carn | que tant nos contrasta 
puix de vostres nafres | exemple tenim 
que sols una gota | de vostre sanch basta 
si bé 'ns penedim 
lavar nos d'infern | que tant avorrim. 

MOSSEN FENOLLAR. 

A vos ha plagut | morint que 's reparen 
aquelles cadires | qu'infern despobla 
que may altrament | aquells qui' us mataren 
no sent inhumá 
vos haurien mort | volent capitá 
que d'angells del cel | l'etern Deu e pare 
cent mil legions | treméteus poguere 
mas perque la mort | sia nostre repare 
morir vos plaguè 
prenent vos lo mal | per darnos lo bè. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

O metge perfet | donant medecina 
que be responguè | al crim de perjur 
quant vos reparant | la nostra ruina 
en l'arbre tan dur 
lo crim fet en l' arbre | de mort fes segur 
vençut fou en l' arbre | puix no volgué tembre 
Adam vostre pena | d'hon restá catiu 
y en l' arbre vençés | volent aquel rembre 
de sancha ab un riu 
que l' home perdut | de mort torna viu. 

MOSSEN FENOLLAR. 

Al vostre cors tendre | dolor fou profunda 
penjar en la creu | en loch tan agrest 
mas vist qu' en la mare | aquella redunda 
e mostrau son gest 
de tots los treballs | major fou aquest 
pensant que sens vos | restava deserta 
de Rey e Senyor | e fill natural 
aquest sol recort | qu'estava cuberta 
de pena mortal 
ab nova dolor | vos fou altre pal. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Encara sentís | dolor infinida 
pensant que la mare | de vos nostre Deu 
l'estrem soferia | ab vos dolorida 
de pena mòlt greu 
passant tots martiris | al peu de la creu. 
Rompám donchs ab lagrimes | que 'ls morts se desperten 
les pedres, la terre | y 'l sol tenebròs 
del temple lo vel | units se concorden 
e contra son cors 
per vostre greu mort | fer plant doloròs. 

MOSSEN FENOLLAR. 

Ab goig é tristor | los nostres ulls ploren 
de vostre molt trista | cruel passió 
puix vos Deu morint | les forts penes moren 
d'aquella presó 
d'hon vos ab tal preu | fes redempció 
de be tan insigne | memoria eterna 
tenir deu contrit | lo bon pecador 
puix brolla tot temps | de vostre cisterna 
tant grant font senyor 
que regal mon tot | ab aygue d'amor. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Mirant vostre vida | que fonc cativeri 
brollar deuhen fonts | de plor nostres ulls 
mirant vos ja mort | ab tants improperis 
per nostres ergulls 
lo cor se deu rompre | pus dur qu 'ls esculls 
mirant que la mare | la vostre sanch plega 
la nostre scampém | sens dar nos spay 
mirant que la terra | de lagrimes rega 
vençuda d' esmay 
lo plor de nosaltres | cessar no deu may. 

MOSSEN FENOLLAR. 

Sino pura sanch | no 's pot dir que ploga 
nafrant vostre cors | de mort ab coltell 
restant la color | de la carn tant groga 
rompuda la pell 
que bell sobre tots | no par sou aquell 
o trista de mare | qu'en vos contemplava 
la sua carn verge | per nostre defalt 
batuda per tot | que loch no hi restava 
que no fos malalt 
de sanch e de plagues | cobrant nou smalt. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Le mare mig morta | los vostres deixebles 
tant sols la deixaren | fogint del perill 
la qual de la fe | mirantlos tan febles 
al mon fou spill 
per hon cobram lum | de vos son car fill 
en ella molt sancta | romas la fe sola 
puix fou de la sglesia | lo mòlt segur pern 
lo seu creure ferm | fou altre gran mola 
que 'l rey del infern 
en trossos partí | levat llur govern. 

MOSSEN FENOLLAR. 

O font abundant | de tota bonea 
qui pot sens dolor | la mare pensar 
qui participant | de vostre pobrea 
res no 'us pogue dar 
quan nuu ab gran fret | vos feu fort penar 
majorment pensant | lo quant vos podieu 
usar de riquea | é are 'us defuig 
per darla nosaltres | rey pobre morieu 
y aquella d'enuig 
tant richa y tant trista | que tot be li fuig. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

De nostres pecats | ó quanta esperança 
nos causa Senyor | lo gest que mostrau 
lo cap inclinat | es vera semblança 
que vos perdonáu 
los mals que morint | en creu reparáu 
los brassos teniu | uberts que 'ns abraçen 
las mans foradades | per grans donatius 
ubert lo costat | per tal quens portassen 
los morts e los vius 
amor que d'infern | desliura 'ls catius. 

MOSSEN FENOLLAR. 

O ulls vergonyosos | que 'l cel penetraven 
y sols als dexebles | no daven confort 
mas goig á la mare | mirant presentaven 
tant ferm y tant fort 
e huy la dexáu | ab tal desconort 
la vista del tot | teniu ja perduda 
sens causa l' eclipsi | tant fort nos sagueix 
lo sol per tristor | sa gran claror muda 
y tant s'enbruneix 
qu'encare perfet | huy no resplandeix. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Los vostres vassalls | de sanch una gota 
al cor no 'us dexaren | Jesus rey humil 
la qu'es en lo cap | perdereu vos tota 
sentint dolos mil. 
Posant vos corona | d'espines tant vil 
la que' es en nirvis, | arterias, venas, 
ab pena mòlt gran | perdés per los claus 
pel cap de la lança | apres de les penes 
en infinits graus 
perdent la del cors | rehement los sclaus. 

MOSSEN FENOLLAR. 

O mans sacratíssimes | qu'en sols lo toch vostre 
ab mòlta virtut | curaven malats 
e no menyspreant | lo poch valer nostre 
ab mérits tans alts 
tocaven labrosos | guarint sos defalts 
e ara ab la creu | cruelment clavades 
lo cors sostenint | tal paga n'aveu 
que per cruels mans | axi separades 
y mortes vos veu 
que vostres greus nafres | tocar no 'us podeu. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Los vostres ligams | son causa mòlt vera 
que som desligats | d'aquell pecat vell 
per vostre corona | d'espines tant fera 
plegant al cervell 
gonyám diadema | del regne pus bell 
per la sepultura | que 'us feren tant pobre 
de resussitar | lo gony alcançam 
per que devallas | al fi de tal obra 
al fi d'Abraam 
ab gran alegría | al cel tots pujám. 

MOSSEN FENOLLAR. 

O peus gloriosos | que fes penitencia 
per nostres pecats | descalsos anant 
espines y pedres | ab gran paciencia 
y fanchs calcigant 
cercaven lo mon | exemple donant 
clavats sus en fust | que no 'ls poden moure 
del tant que per terra | anaven liberts 
e tant dins vosaltres | lo clau vem en cloure 
que som mes que certs 
restau per dolor | de viura deserts. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Lo preu del rescat | pagat en sinch pagues 
compendre no 'l basten | angélichs enginys 
per quant se compren | en vostres sinch plagues 
que no 'n pagás menys 
perque rescatassen | los nostres sinch senys 
car tots romaniam | catius en penyora 
d'aquell primer jorn | que Adam pres lancech 
mas desque lo mon | en creu vos adora 
del seu ensopech 
romaném tots are | en gran assoçech. 

MOSSEN FENOLLAR. 

Del arbre tant bell | regat de sanch noble 
les rames ornau | de fruyt, fulles, flors 
plantat sobre roca | devant tot lo poble 
per darnos repos 
cubert de la porpra | de vostre sant cors 
ab tal standart | donant la batalla 
lo nostre enemich | roman tot confus 
e feta del cel | conquesta sens falla 
nos deu voler pus 
sino lo fruyt | del vos bon Jesus. 

MOSSEN JOHAN SCRIVÁ. 

Senyor donchs inmens | poder invisible 
d'amor y mercé | un pélech sens fons 
puix de vostre mort, | ab pena orrible 
que mes de mil mons 
bastave per rembre | rehebém tant grans dons 
perque no podem | de fet tant insigne 
lo fruyt que tant costa | per nostres pecats 
así 'us fem lo plor | esser axí digne 
hon som exellat 
que 'ns port del cel | lo goig dels salvats. 

D'aquests dos poetas coneixem algunas altras obras. 
DE FENOLLAR: 
I. Quasi libert content de ma ventura. 
II. Per mitigar l'enuig gran del estiu. 
III. Un altre Sant Pau no sou vos Monsenyor. 

DE SCRIVÁ: 

I. Passant jo per la encontrada. 

FENOLLAR, JOAN VIDAL, VERDANXA, VILASPINOSA Y MIQUEL STELA. 

QUESTIÓ 
moguda per Mossen Fenollar, prevere, á Mossen Joan Vidal, prevere, 
á En Verdanxa é á En Vilaspinosa, notaris; la qual questió es disputada 
per tots e d' aquells sentenciat per Miquel Stela. 

FENOLLAR. 
(veure.) 

Per be que lo mon | en tals fets huy sia 
no prou favorable | past es singular 
e vist que d'amor | se parla tot dia 
de quatre luquets | saber jo volria 
qual mes la encen | e la fa doblar 
jo dich que lo veure | que mostra carrera. 
A tot quant apres | li dona combat 
Mossen Vidal veig | del grat fa bandera. 
Verdanxa l' entendre | diu que la prospera 
e Vilaspinosa | defen voluntat. 

VIDAL. 
(GRAT.)

Les vostres virtuts | á mi serán guia 
al que ma edat | ma vol contrestar 
diré lo que 'm par | seguint vostra via 
si be ja d'amor | no sent qual solia 
pero lo bon grat | la fa recurar. 
Lo grat es d'amor | la vera raçera 
que seny é saber | te molt subjugat 
encen lo gran foch | qui tant encarcera 
lo propri voler | e fáli barrera 
que no pot cobrar | perdent libertat. 

VERDANXA. 
(ENTANIMENT.) 

Encen lo voler | qui ans no volia 
en foch gran d'amor | el fa cativar 
l' entendre sens pus | lo qual no desvia 
mas mostra camí | per la travessía 
per hon se recull | delit per amar 
ue l' entaniment | desplega senyera 
e hon se promou | d'amor lo debat 
les flames fa grans | crexent la foguera 
compren los delits | els mals desbarrera 
principi mostrant | de gran veritat. 

VILASPINOSA. 
(VOLUNTAT.) 

Sens lenya lo foch | cremar no poria 
ne menys de voler | amor pot star, 
aquell te lo be | que 'ls actes seus cria 
engendra e fa | ab gran cortesía 
que 'l ho é lo no | per ell se pot dar. (hoc: ho: òc: och: sí en OCcitan)
La causa d'amor | voluntat es vera 
sens ella may res | pogue esser amat 
encen lo gran foch | ab flama tant fera 
que may lo ferit | sos actes onera 
encars que la mor | se veja al costat. 

FENOLLAR. 

Les formes gentils | tenir poch valria 
sinó per lo goig | que ve del mirar 
en semblant convit | no y ha lepolia 
nodresca l' amor | ab tal alegría 
com es fas á fas | son be contemplar 
per ço les finestres | d'amor son frontera 
per hon se contemplen | l'amant é l'amat 
sino fos la vista | suau, falaguera 
de gests e senyals | portant deventera 
lo cor no seria | d'amor tan nafrat. 

VIDAL. 

Per dir veritat | negar no sabria 
que 'l veure conmou | lo seny e pensar 
e ya per aço molt | poch obraria 
amor si bon alt | ab grat non sortia 
puix es d'ella escha | e fála cremar 
lo grat es semblant | de gra de falguera 
te l' entaniment | tot encativat 
de la voluntat | lo grat es simera 
d'amor l' esperit | regala com sera 
e sab que dich ver | lo quin es pasat. 

VERDANXA. 

Ni vista, ni grat, | ni voler faria 
les flames y fochs | d'amor augmentar 
sens l' entaniment | qui sols empalia 
la saba d'amor | guiant sens falsia 
car fa conegut | lo loch del repar 
aquell es de tots | aquella caldera 
á hont se recou | lo sucre stimat 
dels draps lo pus fi | l'entendre's cors lera 
sens ell lo voler | ni vol, ni volguera 
com sia primer | hon grat es causat. 

VILASPINOSA. 

Real magestat | qui 'ls senys manaria 
govern que major | no pot derrocar, 
principi movent | que 'ls actes mouria 
aquell sols voler | tals forçes tendria 
que l'entaniment | reho fa negar 
voler pren amor | en guerra primera 
aquell elegint | se dona brebat 
en tant que lo cor | tramet per cantera 
e fletxes d'or fi | ab tal bombardera 
que may del perfum | algun va spantat. 

FENOLLAR. 

Amor per los ulls | se cansa é es guia 
aquells fan lo cor | mes enamorar 
lavat abillat | sens ulls no veuria 
la gracia menys | ni la loçania 
ni 'ls rossos cabells | qui 's fan adorar 
vejau qui 's ferit | dins en la visera 
d'objectes semblants | si viu rabiat 
ençes en amor | en tanta manera 
que passa d'un salt | lo riu de cullera 
pel que veu tan bell | tenir abrassat. 

VIDAL. 

Lo grat es objecte | y te senyoria 
que fa lo voler | per si alterar 
dispon lo pertret | sens ell no rebria 
lo voler amor | ni 'l informaria 
lo grat defallint | amer fa cessar 
les fulles son d'or | d'aquella pomera 
…..
nodreix augmentant | amor vertadera 
conservas per grat | quant no s' baratera 
si grat no teniu | d'amor sou fallat. 

VERDANXA. 

L' entendres aquell | lo qual desafia 
voler e lo grat | els fa concordar 
perque destroneix | per la fantasía 
lo be conegut | de hon se cambia (o bon)
en lo que desig | la fa transportar 
d'amor los grans archs | d'aquesta pradera 
se tallen segurs | e sens feredat 
per bon lo delit | tant fort se carrera 
que no resta part | que reste censera 
del cors del amant | qui sta entuxegat. 

VILASPINOSA. 

En la voluntat | amor naxeria 
perqu' es accident | de noble causar 
qui cause 'l causat | la causa seria 
e foch tan ardent | aquell encendria 
que may amador | sabe desamar 
aquesta sens pus | l' entendren barrera 
la lum apagant | de sa claradat 
lo veura, lo grat | tant fort apodera 
com escull de mar | qui encalla galera 
que l' aygue fallint | tot resta negat. 

FENOLLAR. 

Deu ha presa carn | faent companyia 
e 's fa cascun jorn | en pa consegrar 
sabent nostre cor | mirant cremaria 
ab flames de foch | ardentment e pia 
d'amor pus enses | sens may apagar 
appar donchs que ells | son la padrenyera 
ab que 's trau d'amor | lo foch apurat 
y als sants en lo cel | l' esglesia ho advera 
la causa per que | l' amor persevera 
es veure present | a Deu humanat. 

VIDAL. 

Ni grat de amor | no 's desmalleria 
ni 's pot l' u del altre | per res apartar 
estar separats | si dir se poria 
ab l'altre contrari | amostraria 
ço es ab desgrat | que no 's pot soldar 
e grat es lo ferro | d'on hix la filera 
texint lo drap prim | d'or fi ben tramat 
amor se n' abriga | e passa á ultrera 
encesa per grat | triumpha carrera 
donchs grat es d'amor | lo centre format. 

VERDANXA. 

Leal amador | james trobaria 
delit e remey | qui pot exitar 
si tot lo restant | justat concorria 
si amant no tingues | l'objecta que cria 
per viura content | sens may variar 
del colp tant mortal | no guarda vanera 
de hon tot lo cors | roman alterat 
e qui mes enten | molt menys s'adarrera 
mes pasa 'ls perills | ab cosa leugera 
de hon lo voler | es tot inclinat. 

VILASPINOSA. 

Los talems d'amor | voluntat pendria 
sens ella 'ls delits | no 's poden obrar 
l'objecte es lo fi | de quant empendria 
tant noble y tant bell | que may lexaria 
d'entendra lo foch | qu'amor fan bastar 
aquesta del cel | los actes onera 
los habits prenent | de gran charitat 
aquesta feu pont | d'aquella madera 
hon Deu nostres crims | sens compte remera 
si mes de cent mons | haguessen pecat. 

FENOLLAR. 

Amant Jesu christ | la verge Maria 
e la Magdalena | e l'apostol tant car, 
per que 'l vessen viu | com dit los havia 
exint del sepulcre | ho hont mort jaya 
devant los seus ulls | se volgué mostrar, 
car veure l'amat | ab alguna spera 
renova l'amor | al enamorat 
donchs poch saber dir | que no va terrera 
amor per lo veure | mas va cavallera 
crexent ab los ulls | tots jorns com estat. 

VIDAL. 

Amor puix sens grat | gens no duraria 
ni lo desliber | que 's vol dir amar 
de la voluntat | portant milloria 
dels quatre luquets | ans cert falliria 
lo grat la encen | qui la fa durar 
axi com del sol | qui la vedriera 
fa mòlt resplandir | lo raig ya daurat 
semblantment natura | mòlt noble obrera 
dispon que lo grat | los senys tots altera 
del qual naix amor | perint per desgrat. 

VERDANXA. 

Lo veure per si | delit no daria 
car sol es un seny | qui pot presentar 
e si 'l veure sots | delit compartia 
lo brut animal | per veure sentria 
un goig consemblant | mas no 's d' atorgar 
car l' enteniment | es l'aspirguardera 
per hont es ferit | l' amant molt sobrat 
que fa voluntat | la qual es derrera 
tant tost elegir | pèl grat qui la spera 
aquest es d'amor | lo ver desbarat. 

VILASPINOSA. 

D' amor los grans fets | voluntat clouria 
per quant dels strems | no 's pot spantar 
lo foch ensen tal | que 'ls senys corrompria 
e l' entaniment | del ver torbaria 
lo be recordant | que 'ls rials fa passar 
aquesta 's la nau | tant bella, valera 
que passa lo golf | d' amor fortunat 
aquesta la por | dels perills rompera 
ab tals afalechs | que may fou cambrera 
que clau no donás | de quant te tancat. 

Conclusió ab elecció de Jutge. 

FENOLLAR. 

La terra y lo cel | cascú mostraria 
que 'ls fan lo viu foch | d'amor flamejar 
ab lo dit concloch | que pus no y diria 
sino que prench Jutge | lo qui en taulegía 
Mestre Corella | veig huy triumphar 
per quant un voler | ab uns confedera 
e pot nos honrar | qui molt es honrat 
puix ha be sentit | d' amor lo que n' era 
ab noble saber | anant per dressera 
veurá quel voler | mirant es doblat. 

Puix altre que vos | del cel en la esfera 
senyor de saber | no veig tant loat 
á vos molt soplich | si 'us guard Deu d' ulcera 
no caygue dels ulls | lo dret per costera 
puix mostran lo be | per tots desijat. 

Conclusió ab confirmació de Jutge. 

VIDAL. 

Encarrech molt gran | e culpa cauria 
qui no 's contentas | volent cogitar 
tal jutge mòlt noble | e qui 'l desdiria 
elet de ….. clar | qual part prevalria 
per lo venerable | Mossen Fenollar 
perque aderint | á tal spillera 
del molt reverend | per tots nomenat 
Mestra Corella | de qui molt sertera 
reebrém claretat | que 'ls actes modera 
del dupte mogut | per nos tençonat. 

Per grat vos dansáu | en tan bella era 
de perles, robins | de or fi brodat 
seguint lo deport | caseu dellibera
donchs grat favorin | qu' la cor sus laçera 
e sia lo vostre | Vidal comenat. 

Conclusió ab confirmació de Jutge. 

VERDANXA. 

Delit atant grau | james obtindrá 
qual ara sostinch | pel veure criar 
del jutge prudent | de molta valia 
del qual confiant | roman la part mia 
ab tan gran sfors | no tem no guanyar 
Virgili vivint | d'aquest aprenguera 
teolech es gran | doctor laureat 
qui rega los prats | d'abundant riera 
e 'ls fa verdejar | con verda junquera 
d'hon cobren saber | en gran quantitat. 

L'entendre de vos | es fertil garbera 
que pot provenir | lo temps destrossat 
preycant sens par | guiant gran abera 
d'on l' entaniment | de vos no 's despera 
puix que jutjareu | ab gran equitat. 

Conclusió ab confirmació de Jutge. 

VILASPINOSA. 

Compren voluntat | tot quant amaria 
ferides donant | que 'ls muts fa parlar 
senyora dels senys | e ¿qui 'u negaria? 
Per ço vull lexar | la nostra porfia 
al jutge valent | qu'es fenix sens par 
puix ha vist del cel | la porta tercera 
hon Deu á sant Pau | tingue arrepat 
lo foch del voler | veure l' antorxa era 
e com feu Moyses | en la gavarrera (zarza; garravera, romiguera, etc)
que Deu incomprés | mirá figurat. 

Si Tulli scrivint | á vos coneguera 
ab tant gran saber | que Deu vos l' ha dat 
ni prosa, ni rims | james componguera 
Oyint vostre dir | Misseu no 's perdera 
y Orfeu de sonar | se fora dexat. 

Presentació del procés al Jutge. 

FENOLLAR. 

Si per spayar | la malenconía 
de burles e jochs | se pot ben usar 
quant mes d'aquell dir | que tant causaria 
goig d' entaniment | á la confrería 
dels mes avisats | volent solassar 
ab aquest esguart | qu'ab l'altre no 's fera 
per un sol deport | havem altercat 
del riu de saber | puix sou la passera 
en prosa e rims | jutjau com s'espera 
reebent lo proces | per tots presentat. 

Nosaltres som tots | plantats en pastera 
com l'arbre molt sech | de tot despullat 
plantant vos y vos | sereu la mutera (plantant vos hi)
ah fragant odor | e bella ramera 
donant just lo pris | a qui 'l ha guanyat. 

Elecció de Jutge en fallença de Mossen Corella feta per Mossen 
Fenollar. 

Semblant la dels Reys | ab gran resplandor 
me ha peragut | un altre stela 
estima jo 'n fas | de molta valor 
per quant resplandeix | ab tanta claror 
molt mes que de nits | l' ancesa candela. 
Puig nostre proces | roman no jutjat 
per molt gran destorb | de Mestre Corella 
en Jutge jo prench | aquest nomenat 
Stela per nom | ab tal claredat 
que clara fará | la nostra querela.

ADEREIXSE MOSSEN VIDAL. 

Puix cert sou de mi | que 'us tinch en amor 
Mossen Fenollar | e dins vostre tela 
ligat me teniu | ab tanta calor 
que molt obligat | de fer vos honor 
á vos aderesch | sens altre cautela 
seré molt content | del tant desijat 
se veja la fi | qui mils en la sella 
los colps rebatent | haura cavalcat 
e quasi dormint | m'haveu despertat 
tenint en oblit | lo que renovella. 

ADEREIXSE VERDANXA. 

Qui juga al segur | sens por d' entrenyor 
al mes millor diu | que res no ressela 
ma part tant preval | que menys de temor 
desije la fi | de nostre remor 
y aixi donals vents | ma sort a la vela 
perque navegant | per golf trist provat 
forrada la nau | de pebre y canyella 
l' estel de Sant Elm | axí 'm te guiat 
que de tal orneix | sense feredat 
Stela mirant | de gran maravella. 

ADEREIXSE VILASPINOSA. 

Puix la voluntat | la part es millor 
ne tem yo perill | de quant se revela 
dels actes humans | mirau qui es Senyor 
Voler es aquell | qui te tal favor 
que 'l cel e lo mon | a tots desnuela, 
l' estel que diéu | yo mir tan honrat 
que vull aderir | ab voluntat bella 
puix es hom sabut | e molt avisat 
veurá del Voler | la gran dignitat 
quin (gran) poder te | quan ell sa frenella. 

Presentació del procés al Jutje. 

MIQUEL STELA. 

Per mils sentir dels fets la fi 
sol Deu es just qui fa 'l juhí 
tan vertader 
que may no pert del que defer 
una sentilla 
aquesta font es la qu' estilla 
semblant liquor 
que lo qui gusta sa sabor 
es recreat 
e tal sou vos molt avisat 
Miquel Stela 
que navegant á rems y vela 
per la gran mar 
ab lo saber bastáu jutjar 
qualsevol fet, 
y ab crédit tal sou vos elet, 
per tots loat. 
Pèl Reverent ser ocupat 
Mestre Corella, 
A vos donchs tots Estela bella 
molt resplandent 
home d' honor e sentiment 
essent assí, 
á vos á vos de fi en fi 
bon catalá, 
á vos sens pus de pla en pla, 
á vos prenim 
no contre stant. Molts ne tenim 
qu'en semblant cars
no torneu gens lo peu atrás, 
valencians; 
mas festejant dels catalans 
la bona pau 
seguint lo temps, pus á Deu plau, 
de tant plaher 
la germandat volem refer 
acostumada 
per tal sguart será loada 
vostra sentencia. 

En mostra donchs | de gran benevolencia 
vos presentam | tots quatre lo procés 
fiant cascú | per vos será defés 
tot llur bon dret | ab bona consiencia: 
reebeulo donchs | per fer mes consequencia 
en vostre dir | lo qual tots speram 
ab molt desig | per saciar la fam 
será dols past | la vostre eloquencia. 

Sentencia dada per Miquel Stela. 

Orfeu novell | criat en la gran Creta 
hon Jonis prench | la gran Hio donzella, 
al preclar to | del reverend Corella 
¿que pot sonar | ma arpa imperfeta? 
Ma fort dolor | tant es quant mes sacreta 
per la qual vull | y am sens sperança 
ma scuresa | si ma rudesa avança 
la opinió | que teniu de mi feta. 

Lo mestre gran | de la scient milicia 
la clara lum | d'esta ciutat tamanya, 
l'abundant riu | que farta tota Spanya, 
lo foch ardent | qui encen veramicicia, 
la tuba gran | que fa ballar justicia 
si en tal fet | no vol promiciar. 
yo 'm maravell | de Mossen Fenollar 
haje cercat | enginy buyt de policia. 

Do del alt be | me fa legint compendre 
vostre procés | molt poch ha presentat 
amor l'ha pres | temor l'ha revisat 
per la tal art | que sent á molts ofendre 
crech yo que 'n fa | treball del Sant apendre 
per ignorar | la causa mes notoria 
del inmortal | y tant famosa gloria 
que sens treball | del hom no 's pot encendre. 

Ero no fou | mes flaca per mirar 
Leander mort | de la real finestra 
que ma rehó | ignorant e poch destra 
per quatre fochs | los tres fer apagar 
e si que l' hu | qui Deu sempre cremar 
senta l' amant | res lo plascent grat 
o lum dels ulls | o cremant voluntat 
o molt discret | que 's diu entendre clar. 

Seny natural | al home es bastant meva 
per declarar | molt prest difinir 
quant aquests fochs | amor fan alt sortir 
fahent sentir | á molts delit e pena 
mas dir aquell | qui romp la fort cadena 
a mi es greu | esser lo declarant 
si be diéu | m'haveu vist clarajant 
pel segon çel | fins la terrestra vena. 

REPETICIÓ DE MOSSEN FENOLLAR. 

La planeta gran | de molta flor guarnida 
que de fenoll | te lo deurat renom 
fertil de bens | fartant axí tot hom 
qu'estich duptant | si fos l' arbre de vida 
diu que Deu vench | ab deitat vestida 
fentse mortal | en la manta que pres 
perque mirant | lo mon tot conagués 
que 'l veure sol | caus es amor complida. 

REPETICIÓ DE MOSSEN VIDAL. 

Vida qui viu | en mort tant com en vida 
es lo Vidal | de virtuts exemplar 
font elegant | ab tant florit cantar 
qual entr' ells grechs | Pericles fou sens mida 
dient que 'l grat | dels senys es vella dida 
regint aquell | á tot son bell plaher 
e quant defall | amor se defer 
tals rehons fa | que tot goig se 'n oblida. 

REPETICIÓ DE VERDANXA. 

Virgili bell | criat per les nou muses 
Verdanxa fas | segons canta lo so 
melodios | de cant fete cançó 
que Febo cant | ses forces tench infuses 
l'entendre diu | qu'en flames may no fuses 
fa lo voler | mal grat seu augmentar 
odis cruels | en santa pau tornar 
monjoya es | de les virtuts recluses. 

REPETICIÓ DE VILASPINOSA. 

Al gran enginy | e vent a la fortuna 
l'espinos leny | empren la tempestat 
y havent paor | invoca voluntat 
perque sagur | navech en tal lacuna 
docte, sabut, | entés ja de la cuna 
la voluntat | lo port diu que 's d' amor 
reyna ascellent | regint en gran rigor 
tant açí baix | quant alt hon es la luna. 

MIQUEL STELA. 

Oint yo donchs | de grega eloquencia 
ornat cascú | ab subtils arguments 
que poran dir | mos débils sentiments 
axí sobtats | de tant gran excellencia 
ajudat crech | per inesperiencia 
de gran amor | despendre mon cabal 
mas ans que pas | un tant perillós qual 
diré sos goygs | quant son vera dolencia. 

EFECTES DE LA VISTA. 

De tot amor | la vista es la porta 
per hon recull | amig, plaer e dol 
e quant li fall | la cosa ell es mes vol 
ab fals sper | fa viure vida morta 
tot aço veu | qui 'l jou d'amor comporta 
fan lo juy | de falça fantesia 
que quant mes creix | la cosa que 'l desvia 
va mes cercant | l' engan ab que 's conforta. 

EFECTES DEL GRAT. 

L'encés grat fa | ab goig dexar la vida 
cercant la mort | fallint ço que desija 
que sens dolor | que 'l sperit aflija 
viure no vol | y mort y vida crida, 
te la salut | en vida dolorida, 
te la tristor | en molt plaent confort, 
te soledat | en molt gentil deport, 
te lo plorar | en gloria cumplida. 

EFECTES DEL ENTANIMENT. 

L' entaniment | quant per amor se gira 
vol e no vol | concerta y desama 
plaer y plor | l' apaga e l'inflama 
amar no vol | e may d'amor se tira 
lexa y pren | requir, desdiu, consent, 
fa y desfá, | aferma y dissent 
lo mal, lo be | ab gust egual sospira. 

EFECTES DE LA VOLUNTAT. 

La voluntat | tant fort uneix l' amant 
ab lo que vol | que dir sos grans afectes 
l' enginy pus alt | ab sos mes alts conceptes
dir no porá | quin es l' esfors, ne quant. 
La voluntat | lo bè honest dexant 
e molt fogint | lo sensual costum 
encen tal foch | qu'en veure part del lum 
aquella tinch | per sfera cremant. 

ALS ENAMORATS. 

Fogiu amants | fogiu d'amor la pena 
fogiu son plor | qui te de goig tristura 
creéu a qui | ni viu ni mort pastura 
en lo prat vert | ab amarga barena 
tot es no res | lo mal d'aquesta pena 
al del absent | qui pren del trist plorar 
aquell delit | que havia del mirar 
e quin es mort | vos creu que 'u determena. 

Que fan aquests | á una trista persona 
pus al absent | no poden dar salut 
que val llur grau | de força 'l que perdut 
per molta amor | e may delit no dona. 
D'esquiva mort | l' amant tendrá corona 
fins que present | veurá lo mes amat 
del pou dels ulls | bevent felicitat 
font de salut | sens dupta la blasona. 

Yames lo grat | fou principal naxença 
ni entaniment | demostra gran amor 
ni voluntat | cremant ab gran ardor 
mas del clar ull | comens de conexença. 
Donchs lo mirar | si 'l conexer comença 
e res ignot | no pot esser amat 
la llum dels ulls | tendrá potestat 
en fer cremar | y causar benvolensa. 

Sentint mirant | lo grat amor fa casa 
per ço d'amor | no 's causa primitiva 
d'hon tallaré | sens altre firmativa 
son cremant ram | ab ma ropera spasa 
ab colp semblant | dins voluntat rasa 
be que amar | sia mes alt ofissi 
mas puix no es | lo primitiu juissi 
ab aygue tal | apagant sa cremant brasa. 

Lo eternal verb | en si carn assumint 
fent se mortal | ab nos molt habita 
la glosa diu | e d'est se demostra 
donchs al mirar | sa gloria sentint 
a ell entench | á ell ador morint 
o vera llum | illuminant lo mon 
si yo de si | l'entendre abandon 
pobre d'enginy | implor perdó falint. 

Mirant lo mon | yo am de Deu la essencia 
mirant lo temps | el gran cel estelat, 
mirant lo sol | ab tant claredat, (tanta, lo pide el número de sílabas:7)
mirant la mar | entenc sa gran potencia, 
mirant los prats | brodats per excelencia,
mirant les gents | diverses de figura, 
mirant lo foch | volar á sa natura 
mirant enginys | tinch grat de sa potencia. 

Vist donchs lo grat | e 'l molt preclar entendre 
e voluntat | princesa prepotent 
causat dels ulls | o de altre agent 
qui deu causat | ab causa fer contendre 
si may d'amor | algú s'es vist fort pendre 
e sens mirar | volch consolació 
no negará | que fos confessió 
de tot quant ves | no fes per mort compendre. 

Donchs declarant | ab desig de saber 
començaré | invocant tota hora 
Minerva gran | y transparent Aurora 
Mare de Deu | per sols humil esser 
vulla guiar | la ploma per lo ver 
illuminant | la pensa ignorant 
e dant lo dret | a qui 'l va treballant 
fassem dels tres | perdre lo voler. 

Abraam Just | lo primer patriarcha 
e Moyses | lo fenix inmortal 
molt entenent | a Deu sempiternal 
plena d'amor | may fonch llur constant barcha
…... 
La adorant | en trina unitat 
l' altre cremant | lo rubrum inflamant 
que 'n dirá ço | lo gran novel Petrarcha. 

Mirar l'anyel | inmolar en creu vera 
per lo repar | dels frágils pecadors 
lo pellicá | ressucitat per nos 
l'entaniment | enten que ver Deu era 
mirant lo rey | ab triunfant bandera 
lo chaos trist | com volgut despoblar 
l' entaniment | l'hagué prest adorar 
dient li Deu | pintor de primavera. 

Geronim crech | sia lo qui tant diu 
que si lo mon | a ull jueus no ves 
fora perill | que l'hom mortal cregues 
la mort del Crist | ni quant de ell se scriu 
o centre clar | inmens fill de Deu viu 
si 'l foch dels ulls | l'entendre illumina 
fent nos guardar | de l'infernal fusina 
serva los meus | puix en tu sols confiu. 

La visió | del mon sant de tabor 
qui porá dir | son goig incomprensible: 
qui porá dir | aquell repos visible 
causa no fos | de tota vera amor 
lo fill del hom | e primer movedor 
als tres privats | maná que no 's digués 
perqué algú | de mort no 'l defenés 
predestinat | en reparar l'error. 

En la ciutad | de vicis mal fadada 
tots quants hi son | entenen Deu que es 
pero aquell | negun remey los es 
puig que de Deu | la vista 'ls es levada. 
O tu scient | si may sera pellada 
la causa tal | jutjar vulles d' assí 
la inmortal mort | d'aquell poble mesquí 
no veure deu | si com dich te causada. 
Simeon sant | qui dins los cels pastura 
per molt voler | á Deu, bondat e vida 
ni entenent | l'essencia complida 
troba descans | ni may sentí folgura 
mes quant mirá | la pobre criatura 
home ver Deu | á quant se humiliave 
..... 
que reposá | mirada sa figura. 

Axí passant | la fantesia encesa 
pels cremants fochs | que nostre amor encenen 
contraris vens | en tant treball la tenen 
que be no se | hont puixca ser defesa 
mas de Jesús | mirant la creu stesa 
vist lo proces | e tot que feya veure 
en nom d'aquel | que tots be devem creure 
yo 'm determen | á la part mes compresa. 

Allo val mes | tanta philosofia 
que al juhí | dona mes difarencies 
d' hon regit yo | per ser clares sentencies 
trobe que l'ull | mes que tots ne daria 
per ço donant | á ell la milloría 
dexe lo grat | e no menys voluntat 
hoch lo subtil | entaniment honrat 
puix lo mirar | tant me delitaria. 

TORNADA. 

Los tres luquets | me fan huy companyia 
la voluntat | l'entendre e lo grat 
mas com no puch | mirar lo desijat 
causa de dol | combat la pensa mia 
bons trobadors | si mon dir ofenia 
vostre penser | en gran saber fundat
tal es mon vot | qual vos he declarat 
ho que sab Deu | á tots plaura volia. 


MOSSEN FENOLLAR LOANT E EMOLOGANT LA SENTENCIA. 

Tals son los plets | que vencen son optat 
beneyt aquell | aqui la sort aserta 
puix que tant be | la stela m'ha portat 
Josef me fas | en rehebra la oferta 
tots temps sabent | maleyna qui no hi veu 
creguí que 'ls ulls | que com á ver dehen 
per ço 'ls prenguí | vist tant lo poder seu 
que 'l cor no 's dol | del que los ulls no veuhen. 

Los ulls fan cert | lo breu ser conegut 
mirant primer | la bella continença 
al enfornar | se fa 'l pa jeperut 
e de tot fet | gran part es qui comença 
aquell privat | que 'l rey mira sovent 
mostra en lo cor | que mes amat seria 
sino mirant | amor seria perdent 
donchs per mirar | aquella s'encendria. 
 
D'aquest pertret | la obra que se 'n fa 
ab fonament | lo riu no la s' enporta 
tal es ma part | que si vuy so demá 
conaxereu | lo perdre no comporta. 
Donchs ab rehó | l' estel del alba clar 
ha sobre 'ls ulls | donat la influencia 
e si los tres | se volen apellar 
regraciant | yo loe la sentencia. 
Ni lo meu dir fa consequencia, 
ni vull vostre benivolencia, 
gens alterar 
ans mesquí vos may será Fenollar 
manar podéu 
majorment ara perque 'm veu 
galant carner 
ofir vos bens y quant puch fer 
ab voluntat 
puix resté tan illuminat 
de la estela 
que veig de nit sensa candela 
ab egual tranch 
segur en pla com en barranch 
d'entropassada, 
que tant ma part es reparada 
per bon juhí 
que manxes, forçes ni florí 
cuytar no poden 
e fins que veen tots temps roden 
los amadors 
senyal que 'l veure fa sacors 
en tal bastida 
per tal sguart e favorida 
dels ulls fa força 
per quant so cert no viu alorça 
e fets d'amor 
ans á tals cants ells fa tenor 
tan concertada 
que música no pren durada 
d'hon ella fall 
així la vista si defall 
lo foch s'apaga 
e pur colgat si tant s'amaga 
que no 'l vejáu 
sentréu que poch vos scalfáu, 
aço es provat, 
lo que no fa quan descolgat 
á ull se mostra; 
e pus experiencia demostra 
tant manifest 
que non fretura mes d'aquest 
fer argument 
e hon que 'l cech é lo absent 
per sols report 
puguen d'amor encendre foch 
que cremará 
flames per ço no alçará 
per gran que sia, 
no 's prenga donchs á felonía 
lo meu guanyar 
ni per aquell vullau pensar 
engan algú 
car no es or tot lo que lúu, 
ni ver lo fals 
aguayts son falsos e grans mals 
los de la enveja 
yo prech á Dèu que may lo veja 
si sobornat 
yo se lo jutge ni pregat 
guanyar me fes 
ans per ventura fora mes 
d'altri content 
mas pus ma sort me ve al vent 
yo done veles 
pregant á Deu de tals esteles 
me do la llum 
perque sovint senta lo fum 
de bona dita. 
Nostra amistat | tant bon grat yo excite 
e tal virtut | es d'ella lo govern 
que refredar | no 's pot per gran ivern 
qual es mon cor | la ploma 'us recite 
sia ques vol | puix vostra amor no perda 
poch es lo guany | á vosaltres perdent 
ni per mon dir | cesseu á vantament 
que goig es meu | cascú n'haja s'esguarda. 

APELLACIÓ DE VERDANXA ENDRESSADA Á MOSSEN FENOLLAR. 

Qui creu del tot son adversari 
sia doctor ó be notari 
e te prou mal any 
e per desig d'eixir d'afany 
te major plet 
axi m'ha pres en aquest fet 
que haveu portat. 
Clamme de mí que so fiat 
mes que devia 
puix contra dret veig la part mia 
anar per terra 
pel capellá que ha fet la guerra 
en sana pau 
mas no 'm porá metre mal dan 
de huy avant 
si be veig molt se va scusant 
que no y sab res 
mes ell portá lo proces 
dins en lo bot 
e ab scusa d'un sol mot 
que li sab fort greu 
vol reparar lo greuje seu 
quant cou lo pebre 
e donchs fiau en monjo negre 
ni en domer 
que m'ha portat com lo corder 
que va á la mort 
e ara donas bon deport 
ab la sentencia 
la qual no te gens de sistencia 
ni menys valor 
e no y valdrá gens lo color 
de tal safrá, 
ni cremará com alquitrá 
vostre luquet 
mes lo seu foch será desfet 
no y cal fogir 
que ans de molt hauréu oyr 
altre cantar 
e puix veuréu lo Fenollar 
e lo fenoll (fonoll; hinojo, Fenollar : Hinojosa)
estret, ligat en hun manoll 
qui 's secará 
e james pus se plantará 
en loch que cresca. 
No 'us penseu jo m'entristesca 
del fet com va, 
puix cosa al mon gens nos desfá 
ma part fundada 
á caurá haureu esta vegada 
a poch contorn 
no 'us cal metre gens en torn 
ni fer Josep 
a beure haureu la mar de Julep 
e vos cantau 
del nostre mal vos alegrau 
com fa Na Marta 
que tots temps canta com es farta, 
axi 'us ne pren 
que 'us scusau puix no 's defen 
la costra scusa 
car nostres prechs en tal reclusa 
la bella stela 
que sobornat e ab cautela 
ha fet eclipsi 
e ara diu quod jam scripsit 
escrit será. 
La correge exirá 
de vostre squena 
car del despes faran smena 
sense murmur 
puix haveu fet tal contra fur
irreparable 
fent oblidar la ley loable 
qui tant vos costa 
axí n'haveu passat la costa 
com vos sabeu 
ab lo stell de Sant Andreu 
quis fortunal 
be sabieu vostre cabal 
bon smersaveu 
bon capellá axí 'us portaveu 
encabestrats 
perdudes son les honestats 
dels capelans 
james los besaré les mans 
puix los conech 
o be 'm so molt tengut per pech 
e dessabut 
yo prech á Deu ell vos ajut 
com merexéu 
e com pensau no purgaréu 
un tal pecat, 
dexau venir al legat 
qui 'us pagará; 
devant ell tot se dirá 
lo fet com passa 
penediu vos avans que 's fassa 
semblant afronte 
per que voleu tant gran encontre, 
feu reparar 
la sentencia us haveu fet dar 
per semblant via 
puix sols preval la part qu'es mia. 

APELLACIÓ. 

Estel molt clar | hom d'estat e valía 
vostres amors | habia yo pagar 
si sou absent | del que pláureus solia 
gens per axó | ma part que prevalia 
sentenciant | deviau agreujar. 
Si 'ls vostres ulls | d'esser absent se dolen 
y ab descans | dels amichs que be 'us volen 
contant los mals | que axi con contar se molen 
de bon conort | vos farem tots servey. 

La mia part | a qui be vol entendre 
mòlt clar se veu | per merit de proces 
per tal assi | no 'm cure pus stendre 
si be los ulls | 'us poran prou defendre 
devant aquell | á qui será comes. 
Perque usant | del que dret acompanya 
de vos m' apell | y de tal jutjament 
al molt subtil | joyell de nostra Spanya 
lo Gay saber | com á mes entenent. 

VERDANXA APOSTOLS. 

Apostol donchs | segons la ley ordena 
vos me otorgáu | y reverencials 
per deduhir | lo que 'l fur determena 
ab judicem | lo qual sab com se mena 
glosa y test | de leys y decretals. 
D'enginy sobtil | lo qual be clarifique 
lo qu'es duptós | no sens molta claror 
mas per sguart | del que be testifique 
d'assó requir | y ma carta publica 
per lo recort | del sdevenidor. 

ESTELA APOSTOLS. 

A Deu es cert | lo qual prech me confona 
si vist com puch | no he fet lo juhí 
y axí m'ajut | com tot temps desijí 
plaure á molts | mes no y basta persona. 
A mí no 'm plau | que 'l dret prenga resposta 
per ço 'us atorch | tant quant me demanáu 
jutges e temps | tants e tant com vulláu 
á qui dieu | callar es la resposta. 


ENDRESSA. 

Vos qui tras mi | devallareu la costa 
mos ensepechs | yo 'us prech que be vejáu 
que á la fi | yo 'm dupte no digáu 
de ben servir | mal grat es la resposta. 

FINIS. (Gratia Deo; gracias a Dios que se ha acabado.)