Mostrando las entradas para la consulta atén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta atén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 15 de julio de 2026

Temptar, Temptacio, Temptament, Temptaire, Attentar, Ten, Tin, Tendre

Temptar, v., lat. tentare, tenter.
Qu' el diables no ns puesca temptar. Brev. d'amor, fol. 20.
(chap. Que lo dimoni (diable) no mos pugue tentá.)
Que le diable ne nous puisse tenter.
Cant lo temptayres nos tempta. V. et Vert., fol. 44.
(chap. Cuan lo tentadó - tentaire - mos tente.)
Quand le tentateur nous tente.
ANC. CAT. Temptar. CAT. MOD. ESP. PORT. Tentar. IT. Tentare. 
(chap. Tentá : tento, tentes, tente, tentem o tentam, tentéu o tentáu, tenten; tentat, tentats, tentada, tentades; tentaré; tentaría; si yo tentara.)

embutí al dimoni al infern, chapurriau; Temptar, v., lat. tentare, tenter.

2. Temptacio, Temptatio, Tentacio, Tentacion, s. f., lat. tentacionem, tentation.
Non pogram lur temptacios
Sofrir. 
Brev. d'amor, fol. 24.
Nous ne pourrions leurs tentations souffrir.
Met lo en temptacio. V. et Vert., fol. 11.
Le met en tentation.
Que no intres en tentacion. Hist. de la Bible en prov., fol. 60.
Que tu n'entres pas en tentation.
ANC. CAT. Temptació. CAT. MOD. Tentació. ESP. Tentación. PORT. Tentação. 
IT. Tentazione. (chap. Tentassió, tentassions.)

3. Temptament, Temptamen, s. m., lat. tentamentum, tentation, tentative.
Toz los temptamens del diable. Trad. de Bède, fol. 17.
(chap. Tots los tentamens del diable o dimoni.)
Toutes les tentations du diable.
IT. Tentamento. (chap. Tentamén, tentamens.)

4. Temptaire, Temptayre, Tentador, adj., lat. tentator, tentateur.
Diables es totz temps temptayres. V. et Vert., fol. 44.
(chap. Lo diable o dimoni es tots tems (sempre, seguit) tentaire o tentadó.)
Le diable est (en) tout temps tentateur.
Subst. Cant lo temptayres nos tempta. V. et Vert., fol. 44.
(chap. Cuan lo tentaire o tentadó mos tente.)
Quand le tentateur nous tente.
CAT. ESP. PORT. Tentador. IT. Tentatore. (chap. tentaire, tentaires; tentadó, tentadós; tentadora, tentadores.)

5. Attentar, v., lat. attentare, attenter.
Injustamen o senes causa si attentava. 
Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 151.
Injustement ou sans cause s'il attentait.
CAT. ESP. Atentar. PORT. Attentar. IT. Attentare. (chap. Atentá : atento, atentes, atente, atentem o atentam, atentéu o atentáu, atenten; atentat, atentats, atentada, atentades; atentaré; atentaría; si yo atentara contra los amics dels etarres me diríen terroriste; aixina es la política.)

Ten, Tin, s. m., lat. tempus, tempe, partie de la tête.
Per tens, l' esprit animal si expan als nervis sensitius.
Eluc. de las propr., fol. 39.
Par les tempes, l'esprit animal s'étend aux nerfs sensitifs.
Lo feri al tin de costa l' aurelha. Cat. dels apost. de Roma, fol. 130.
(chap. Lo va ferí al tin (os temporal) contra la orella.)
Le frappa à la tempe de contre l'oreille.
(chap. Tin, tins; ten, tens; os temporal, ossos temporals; pulsera - vore Pols.)

2. Templar, s. m., tempe.
Del templar senestre entro al templar destre. Trad. d'Albucasis, fol. 14.
(chap. Del temporal esquerro hasta lo temporal dret; senestre : zurdo, esquerro; destre : diestro : dret, de la dreta.)
De la tempe gauche jusqu'à la tempe droite.

3. Templa, s. f., lat. tempora, tempe.
Am dos cauteris sobre doas templas. Trad. d'Albucasis, fol. 4.
Avec deux cautères sur les deux tempes.
IT. Tempia. (chap. Temporal, temporals - os, ossos; vore Pulsera, pulseres. ESP. Hueso temporal.)

Tendre, v., lat. tendere, tendre, étendre, bander, étaler, déployer.
Dieus, lo reys, sap s' arbalesta tendre. 
G. Faidit: Cascus hom.
Dieu, le roi, sait son arbalète tendre.
De mercier e de sabatier e de tot tendier estranh que tenda.
Tit. de 1246. Arch. du Roy., comtes de Toulouse.
De mercier et de cordonnier et de tout étalagiste étranger qui étale.
- Dresser des tentes.
Pausero se costa Sant Felitz, et aqui elhs se tendero. Philomena.
(chap. Se van posá al costat de San Félix, y aquí (allí) van pará les tendes.)
Se placèrent contre Saint-Félix, et là ils se dressèrent des tentes.
- Dresser des piéges.
Ieu saupra gent tendre,
E penre ors o laupart.
Hugues de la Bachelerie: Per grazir.
Je saurais bien tendre, et prendre ours ou léopard.
- Viser à, se diriger vers, s'appliquer à.
Loc. Vas l' albert tenc de son vassalh, (albert : alberc)
En Bascol.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Il se dirigea vers la demeure de son vassal, le seigneur Bascol.
Cel que tenc vas s' amia. 
T. de Lanfranc Cigala et de (Guillelmine) Guillaumine de Roziers: Guilelma.
Celui qui se dirigea vers son amie.
Loc. fig. Toza, tal fazenda
Ai qu' obs m' es que y tenda.
G. Riquier: Gaya pastorella.
Fillette, j'ai telle affaire que besoin m'est que je m'y applique.
Part. pas. Dieus ten son arc tendut.
P. Cardinal: Razos es.
Dieu tient son arc tendu.
Quan lay aura son trap tendut.
Bertrand de Born: Lo coms.
Quand là il aura sa tente tendue.
Can la ost fonc tenduda entorn lo castel.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 7.
Quand l'armée fut déployée autour du château.
CAT. Tendre. ESP. PORT. Tender. IT. Tendere. (chap. Tendre; estendre o extendre; pará una tenda.)

2. Tendemen, s. m., tension.
Prov. Arc frain tendemens, et alaschamens, coratge. Trad. de Bède, fol. 3.
Tension brise arc, et relâchement, courage.
3. Tendier, s. m., tendeur, étalagiste.
De mercier e de sabatier e de tot tendier estranh que tenda.
Tit. de 1246. Arch. du Roy., Comtes de Toulouse.
De mercier et de cordonnier et de tout étalagiste étranger qui étale.
CAT. Tender. ESP. Tendero. PORT. Tendeiro. IT. Tenditore. (chap. Tendé, tendés, tendera, tenderes; de botiga : botigué, botigués, botiguera, botigueres : de botica : farmassia : boticari, boticaris, boticaria, boticaries; apotecari, apotecaris, apotecaria, apotecaries. En alemán se li diu Apotheke a la farmassia : farmasséutic, farmasseutics, farmasséutica, farmasséutiques.)

Pietro Cucalón, Ascuma, Calaceite

4. Tenda, s. f., tente.
Plai me quan vey sus el pratz
Tendas e pavallos fermatz.
Bertrand de Born: Be m play.
Il me plaît quand je vois sur le pré tentes et pavillons fixés.
Tendas e traps despleyar.
(chap. Tendes y draps (pabellons) desplegá : pará.)
Pierre du Villar: Sendatz vermelhs.
Tentes et pavillons déployer.
- Étendage.
Los garnidors dels draps no garnisso ni cardo los draps cant los auran levat de las tendas, entro que los pezadors establitz los aio pezatz.
Tit. de 1331, DOAT, t. CXLVI, fol. 220.
Que les garnisseurs des draps n'appareillent ni cardent les draps quand ils les auront levés des étendages, jusqu'à ce que les peseurs établis les aient pesés.
CAT. Tenda. ESP. Tienda. PORT. IT. Tenda. (chap. Tenda, tendes; tendeta, tendetes.)

5. Tendelh, Tendil, s. m., tenture, pavillon.
Que 'l ric, de cuy son li tendelh,
Tenon li pueg e la planha.
H. Brunet: Lanquan son.
Vu que les riches, de qui sont les pavillons, tiennent les coteaux et la plaine.
En la cambra qu' es vouta, dins lo tendil.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 34.
Dans la chambre qui est voûtée, dans le pavillon.

6. Atendar, v., camper, dresser des tentes.
Elh los fe atendar costa si am lurs tendas. Philomena. 
(chap. Ell los va fé atendá (pará) al costat d'ell en les seues tendes.)  
Il les fit camper contre soi avec leurs tentes.
Part. pas. Elh rey Marsseli, que saup que aqui s fo atendat R. am los XII pars.
Philomena.
Le roi Marsile, qui sut que là se fut campé R. avec les douze pairs.
CAT. ESP. Atendar. IT. Attendare. (chap. Atendá, pará una tenda de campaña o un pabelló de guerra.)

7. Atendre, v., lat. attendere, attendre, espérer.
Que farai, ieu, qu' autre joi non aten?
Hugues de Saint-Cyr: Tres enemicx.
Que ferai-je, moi, qui autre joie n'attends pas?
Atendion qu' el guazardon vengues.
(chap. Ells atendíen (esperaben) que lo guañ vinguere.)
G. Faidit: Fortz chausa es.
Ils attendaient que le profit vint.
A mi platz mais que atenda.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous.
A moi il plaît davantage que j'attende.
Fig. Rei castellas, l' emperi vos aten.
(chap. Rey castellá, l'imperi vos (tos) atén : espere.)
Guillaume de Montagnagout: Bel m' es.
Roi castillan, l'empire vous attend.
- Tenir, accomplir, soutenir.
O atendrai a te. Titre de 960.
Cela je tiendrai à toi.
Que ara nos atenda so que nos a promis. Guillaume de Tudela.
Que maintenant il nous tienne ce qu'il nous a promis.
Loc. Sol ma dona me deng voler,
E sa paraula atendre.
B. de Ventadour: Amors e que.
Seulement que ma dame me daigne vouloir, et sa parole tenir.
Per qu' ieu non puesc sa guerra sol atendre,
A sa merce me ren sos domengiers.
Arnaud de Marueil: Anc vas Amors.
Puisque je ne puis sa guerre seul soutenir, à sa merci je me rends son sujet.
- Réputer, estimer.
Attenguatz lo per vilan qui no l' enten.
Le Comte de Poitiers: Companho.
Que vous le teniez pour vilain (celui) qui ne l'entend pas.
- Faire attention.
Ella s fen sorda, gens a lui non atend. Poëme sur Boèce.
Elle se feint sourde, point à lui ne fait attention.
- Durer, se prolonger.
El se dava grand temor
Qu' al ser non atendes vius.
G. Riquier: Ad un fin.
Il se donnait grande crainte qu'au soir il n'attendît (n'atteignît) vivant.
- S'appliquer, être attentif, porter ses soins.
Tan m' atendiei per far lo sieu servir.
B. de Ventadour: Bels Monruels.
Tant je m'appliquai à faire le sien servir.
Quan auza sa malanansa
Dir a lieys a cui s' aten.
Aimeri de Peguilain: Pus descobrir.
Quand il ose sa souffrance dire à celle à qui il porte ses soins.
Al mieu semblan, qui en dos luecs s' aten,
Vas quascun es enganaire e trahire.
Arnaud de Marueil: Aissi cum sell.
A mon avis, qui en deux endroits porte ses soins, envers chacun est trompeur et traître.
Subst. A tot lo meins m' es l' atendres honor.
Aimeri de Sarlat: Fis e leials.
A tout le moins l'attendre m'est honneur.
Part. pas. Non pot esser suffert ni atendut
Qu' ades non chan, pus estius vey tornat.
G. Adhemar: Non pot esser.
Il ne peut être souffert ni attendu que maintenant je ne chante pas, puisque je vois l'été revenu.
Conj. Attendut la amor e la gran affection.
Tit. de 1391, bailliage de Sisteron.
Attendu l'amour et la grande affection.
Conj. comp. Attendut que de ben fach nos aurian avol guiardon.
Tit. de 1391, bailliage de Sisteron.
Attendu que de bien fait nous aurions mauvaise récompense.
Voyez Paraula.
CAT. Atendrer. ESP. Atender. PORT. Attender. IT. Attendere. (chap. Atendre.)

8. Aten, s. m., attente.
Trop cug que fas lonc aten. 
B. de Ventadour: Conort.
Beaucoup je crois que je fais longue attente.
Arnaut a fait e fara lons atenz.
A. Daniel: Si m fos Amors.
Arnaud a fait et fera longues attentes. 
ANC. CAT. Atend. (chap. Atén, atens : espera, esperes.)

9. Atenda, Atenta, s. f., attente, espoir.
Ni m faza far long' atenda,
Que lonc termini m fan paor.
B. de Ventadour: Estat ai.
Ni me fasse faire longue attente, vu que longs termes me font peur.
Per venir a lors atentas. Chronique des Albigeois, col. 21.
Pour venir à leurs attentes.
(chap. Atenda, atendes; atenta, atentes : espera, esperes.)

10. Atendensa, s. f., attente, délai.
No 'l vuelh plus tarzar
Ni far longu' atendensa.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Je ne le veux plus retarder ni faire long délai.
Gen complir m' atendensa.
G. Faidit: L' onratz jauzens.
Gentiment remplir mon attente.
- Intention, affection, disposition.
Per bona atendensa
Esper qu' alcus jois m' en veigna.
Pierre d'Auvergne: Ab fina joia.
Par bonne affection, j'espère que quelque joie m'en vienne.
Don sui paguatz, ses plus, ab s' atendensa.
Aimeri de Peguilain: Ancmais de.
Dont je suis payé, sans plus, avec son affection.
CAT. Atendencia. (chap. Atendensa, atendenses : atensió, atensions.)

11. Atendezo, s. f., attente, espérance.
Anc non auzi, fors de Breto,
D' ome tan longua atendezo.
G. Adhemar: Be m' agr' obs.
Oncques je n'ouïs, hors de Breton, d'homme si longue attente.

12. Atendemen, s. m., attente, espoir.
A vos lais lo lonc atendemen
Senes jauzir, qu' ieu voill lo jauzimen.
T. de Blacas et de P. Vidal: Peire Vidal.
A vous je laisse la longue attente sans jouir, vu que je veux la jouissance.
Per qu' ieu lais
L' atendemen. 
G. Faidit: Gen fora.
C'est pourquoi je laisse l'attente.
ANC. CAT. Atendement, atendiment. ANC. ESP. Atendimiento. IT. Attendimento. (chap. Atendimén, atendimens.)

13. Atenduda, s. f., attente, espoir.
Atenduda dels dreituriers et alegresa. Trad. de Bède, fol. 58.
Attente et allégresse des justes.
Aquesta mi' atenduda.
Guillaume de Saint-Didier: Malvaisa. Var.
Cette mienne attente.
ANC. FR. Demain morras sans atendue.
Chr. de Troyes, Hist. litt. de la Fr., t. XV, p. 207.

14. Atendudament, adv., attentivement.
Si atendudament regardam le mon, en sa grandeza... conoyssherem le gran poder del Payre. Eluc. de las propr., fol. 4.
Si attentivement nous regardons le monde, dans sa grandeur... nous connaîtrons le grand pouvoir du Père.
(chap. Atentamen o aténtamen.)

15. Atensar, v., tendre, bander.
Part. pas.
Li Turc trazo sagetas ab lors arcx atensatz. Roman de Fierabras, v. 2947.
(chap. Los Turcos tiren saetes (fleches) en los seus arcs (arcos) tensats.)
Les Turcs tirent flèches avec leurs arcs tendus.

16. Destendre, v., détendre.
Mains cairels desclavar e destendre.
Aicarts del Fossat: Entre dos reis.
Maints carreaux détacher et détendre.
Pereiras far destrappar e destendre.
Bertrand de Born: Ar ven la.
Pierriers faire débander et détendre.
Nuills archiers tan dreich non sap destendre.
Richard de Barbezieux: Ben volria.
Nul archer si droit ne sait détendre.
Fig. Pus sos belhs ditz vol destendre.
Raimond de Miraval: Selh cui joys.
Puisque ses beaux propos il veut détendre.
IT. Distendere. (chap. Destendre : des + tendre, despará : des + pará.)

17. Entendre, v., lat. intendere, entendre, écouter.
No lo y dirai, s' ilh non o vol entendre.
(chap. No lay diré, si ella no u vol entendre : escoltá.)
Pons de la Garde: Sitot non.
Je ne le lui dirai pas, si elle ne le veut pas entendre.
Suau parlem, dona, c' om no ns entenda.
Un Troubadour Anonyme: Bona domna.
Parlons doucement, dame, qu'on ne nous entende pas.
- Comprendre, deviner, apprendre.
Conosc e sai entendre
Las lurs malvestatz.
Pierre de Bussignac: Sirventes.
Je connais et je sais entendre les leurs méchancetés.
Seinher Conrat, ieu sai dui rei qu' estan
D' ajudar vos; aras entendatz qui.
Bertrand de Born: Ara sai ieu.
Seigneur Conrad, je sais deux rois qui s'abstiennent de vous aider; maintenant apprenez qui.
Loc. Sos amics d' el li deron ad entendre l' engan.
(chap. Sons amics (d'ell) li van doná a entendre l'engañ.)  
V. de Savari de Mauléon.
Ses amis de lui lui donnèrent à entendre la tromperie.
- Savoir, avoir le talent, l'expérience.
Entendia se de trobar. V. de S. Honorat.
Il s'entendait à trouver. 
Mielhs s' entend que vos en amor.
T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.
Mieux il s'entend que vous en amour.
- Supposer, imaginer.
Lo vers a fait Peyrols, e no i enten 
Mot maladrech, ni ren que y descovenha.
Peyrols: Ben dei.
Peyrols a fait le vers, et il n'y entend propos malhonnête, ni rien qui y soit inconvenant.
- Prétendre, vouloir.
Que il plagues, s' ieu l' entendia 
Servir et honrar.
B. Zorgi: Totz hom.
Qu'il lui plût, si j'entendais la servir et honorer.
- Viser, avoir du penchant, s'affectionner, s'appliquer.
Tu, qu' en adulteri 'ntendes.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Toi, qui à l'adultère as du penchant.
Soliatz en domneiar entendre. V. de R. Jordan.
Vous souliez à courtiser vous appliquer.
Entendia en pretz et en ben dig de lauzor. V. de Bertrand de Born.
Il s'affectionnait à mérite et à bien dit de louange.
Entendet en una borzeza d' Orlhac. V. de H. Brunet.
(chap. Se enteníe en una burguesa de Orlhac.)
Il s'affectionna à une bourgeoise d'Orlhac.
L' autre en entendre sapuz.
T. de Rambaud et d'Albertet: Albertet.
L'autre à s'affectionner instruit.
Part. prés.
Tan ben parlan ni tan ben entenden.
Aimeri de Peguilain: En aquelh.
Si bien parlant et si bien comprenant.
Substantiv. Que m deignes suffertar
Qu' ieu sia sos fis entendens.
Giraud de Borneil: Quan lo freitz.
Qu'elle me daignât supporter que je sois son fidèle affectionné.
Part. pas. Quan sos pes
Es entes.
G. Riquier: Qui s tolgues.
Quand sa pensée est entendue.
ANC. FR. Non puet nus qui aim par amors
Entendre aillors que vers s'amie.
Roman de Partonopex de Blois, not. des Mss., t. IX, p. 83.
Si te suppli, entens à mes clamours.
Cl. Marot, t. IV, p. 110. 
CAT. Entendrer. ESP. PORT. Entender. IT. Intendere. 
(chap. Entendre, entendres : yo me enteng o entenc, entens, entén, entenem, entenéu, entenen; entés, entesos, entesa, enteses; entendré; entendría; si yo entenguera lo romans.)

18. Enten, s. m. attente, intention, but, fin, dessein.
Preyar no us aus per enten de jauzir.
Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.
Je n'ose vous prier par intention de jouir.
D' amar mi dons en cui es mos entens.
Pons de Capdueil: L' adreitz solatz.
D'aimer ma dame en qui est mon attente.
Val mais a mos entens 
En luec foudatz que sobriers sens.
G. Adhemar: Ieu ai.
Vaut mieux à mes desseins folie à propos que sens supérieur.

19. Entensa, s. f., attente, intention, volonté, dessein.
Vas vos soplei vas cui ai mes m' entensa.
R. Jordan Vicomte de S. Antonin: Vas vos.
Je supplie vers vous vers qui j'ai mis mon attente.
Car ac entensa,
Nul temps, de far penedensa.
V. de S. Honorat.
Car il n'eut intention, (en) nul temps, de faire pénitence.
ANC. CAT. Entenza. IT. Intenza. (chap. Entensa, entenses; intensió, intensions;  voluntat, voluntats.)

20. Ententa, s. f., attente, intention, attention.
Per l' amor de la genta...
En cui ai mes m' ententa.
B. de Ventadour: Quan la doussa.
Pour l'amour de la gentille... en qui j'ai mis mon attente.
Ben pert m' ententa e ma cura.
Lamberti de Bonanel: Pois vei.
Je perds bien mon attention et mon soin.
ANC. FR. En fol lin ai mis m'entente. 
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 170.
Car celle-là vers qui tu as entente
De t'adresser. 
Cl. Marot, t. II, p. 14.
ANC. CAT. Ententa.

21. Entendensa, s. f., avis, idée, pensée.
De so don yeu soy doptos
Me diatz vostr' entendensa.
T. d'un Marquis et de Giraud: De so don.
De ce dont je suis douteux que vous me disiez votre avis.
- Attente.
Greus es trop longa entendensa. 
T. du Comte de Rodez et de Hugues de Saint-Cyr: N Ugo.
Pénible est fort longue attente.
- Affection, tendresse, inclination.
Non partrai m' entendensa. 
G. Faidit: Ben for' oimais.
Je ne départirai pas mon affection.
Ans que us vis,
Fo m' entendensa
Que us ames e us servis.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous cossire.
Avant que je vous visse, ce fut mon inclination que je vous aimasse et vous servisse.
On lit dans un passage de Gui d'Uisel, cité par Redi Annot. al Ditir., p. 50:
La vermeilla e blanca kara de la mea fina entendensa.
Et Boccacio, dans le Filostrato, a dit:
Di poter ricever, qual si vuol pria, la dolce sua e unica intendenza.
Intendenza alla provenzale in vece dell' amata.
CAT. Entendenza, entendanza. IT. MOD. Intendenza.
(chap. Entendensa, entendenses; idea, pensamén, cavilassió.)

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

22. Entencio, Entensio, Entenssio, s. f., lat. intentio, intention, affection, attention, application.
Si la entencios de ton cors es torta. V. et Vert, fol. 62.
Si l'intention de ton coeur est tortue.
Membre li que long' entencios
A destorbat manta bona fazenda. 
Albert de Sisteron: En amor ai.
Qu'il lui souvienne que longue application a troublé mainte bonne affaire.
Loc. Non agui m' entensio
En autra, si en vos no.
Hugues de Saint-Cyr: Longamen.
Je n'eus mon intention en autre, sinon en vous.
El avia tot jorn s' entensio
En aculhir et en far onramen.
B. Carbonel: S' ieu anc.
Il avait toujours son attention à accueillir et à faire honneur.
- Intensité.
Per compressio del cor, et intenssio de calor.
Eluc. de las propr., fol. 84.
Par compression du coeur; et intensité de chaleur. 
ANC. CAT. Entenció. CAT. MOD. Intenció. ESP. Intención. PORT. Intenção. 
IT. Intenzione. (chap. Intensió, intensions.)

Charlie Hebdo: los catalans, mes tontos que los corsos

23. Entendement, Entendemen, Intendemen; s. m., entendement, intelligence.
El sen e l' entendemen
Que m tolc Amors al venir,
Ai tot cobrat al partir.
Gaubert, Moine de Puicibot: Be s cuget.
Le sens et l'entendement que m'ôta Amour au venir, j'ai tout recouvré au partir.
Cavall o mul que son bestias ses entendemen. V. et Vert., fol. 93.
(chap. Caball o macho que són besties sense entenimén - com los de la Ascuma.)
Cheval ou mulet qui sont bêtes sans entendement.
- Explication, avis, interprétation.
Volguem saber,
Per cascus d' els, l' entendemen.
Henri, Comte de Rhodez: Si m fos.
Nous voulûmes savoir, par chacun d'eux, l'explication.
Enterpreta e retorna en la melhor partida so que se pot far o dir o entendre en divers intendemens. V. et Vert., fol. 52.
Interprète et retourne du meilleur côté ce qui se peut faire ou dire ou entendre en diverses interprétations.
Loc. Al mieu entendemen. V. de S. Honorat.
Au mien avis.
 - Intention, projet, but.
Mantas vetz rizen, guaban,
Caussiga 'l pe a manta gen
Domna, ses autre entendemen.
T. de Savari de Mauleon, de Hugues de la Bachelerie et de G. Faidit: Gaucelm.
Que maintes fois riant, jouant, presse le pied à mainte gente dame, sans autre intention.
Retornon en mal entendement so que se pot far et entendre en be.
V. et Vert., fol. 52.
Tournent en mauvaise intention ce qui se peut faire et entendre en bien.
- Affection, inclination.
En tal domna, qu' es belh' e pros,
Ai mon entendemen assis.
Arnaud de Marueil: Bel m' es lo.
En telle dame, qui est belle et méritante, j'ai placé mon affection.
Que m don son entendemen.
H. Rigaut: Tota domna.
Qu'elle me donne son affection.
ANC. CAT. Entendement, entendiment. ESP. Entendimiento. PORT. Entendimento. IT. Intendimento. (chap. Entenimén, entenimens; coneiximén, coneiximens; inteligensia, inteligensies.)

24. Entendeire, Entendedor, s. m., entendeur, qui entend.
Mos sens es clars
Als bos entendedors.
Gavaudan le Vieux: Ieu no sui.
Mon sens est clair aux bons entendeurs.
Li conoissen entendedor.
(chap. Los inteligens entenedós.)
T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm.
Les intelligents entendeurs.
- Confident, affectionné, soupirant.
S' anc fuy gays entendeires ni drutz.
Rambaud de Vaqueiras: D' amor.
Si oncques je fus gai soupirant et galant.
A m pres per entendedor.
Bertrand de Born: Greu m' es.
Elle m'a pris pour confident.
CAT. ESP. PORT. Entendedor. IT. Entenditore. (chap. Entenedó, entenedós,  entenedora, entenedores. Lo bon entenedó no sap minjá sopes en tenedó.)

25. Entendable, adj., intelligible, compréhensible.
A bels ditz et entiers,
Entendables e plas.
Giraud de Borneil: Dels bels.
Avec beaux mots et entiers, intelligibles et imples.
ANC. FR. En romanz k'il seit entendables
A laie genz e covenables.
Marie de France, t. II, p. 499.
- Intelligent.
so menhs entendables que bestias. Liv. de Sydrac, fol. 106.
Sont moins intelligents que bêtes.
(chap. Entendible, entendibles : que se pot entendre; inteligible, inteligibles; comprensible, comprensibles.)

26. Entendablamens, adv., intelligiblement.
Ne sai razon rendre ben entendablamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
J'en sais rendre raison bien intelligiblement.
(chap. Entendiblemen; comprensiblemen; inteligiblemen.)

27. Ententiu, adj., attentif.
Ententivas trop fortmen. Leys d'amors, fol. 100.
Attentives très fortement.
ANC. FR. Ils sont ententifs à veoir faire cest ouvrage.
Hist. maccaronique, t. II, p. 203.

28. Entesar, Entezar, v., tendre, diriger.
Part. pas. Pueis trag demanes
Sagetas d' aur ab son arc entesat.
Giraud de Calanson: A lieys cui am. Var.
Puis tire de suite sagettes d'or avec son arc tendu.
ANC. FR. Si a le vilein regardé 
Qui avoit son coup entesé.
Roman du Renart, t. III, p. 171.
ESP. PORT. Entesar.

29. Entensar, Intensar, v., avoir intention, disposer, appliquer.
Part. pas.
Lo coms lo vic venir de ferir entensatz. 
Cascus es del ferir duramentz entensatz. 
Roman de Fierabras, v. 1474 et 1479.
Le comte le vit venir à frapper disposé.
Chacun est au frapper rudement disposé.
(chap. Intensioná : tindre la intensió : disposá : está disposat. Intensionat, intensionats, intensionada, intensionades; disposat, disposats, disposada, disposades.)

30. Intens, adj., lat. intensus, tendu, intense.
Calor trop intenssa.
Virtut intensa.
Eluc. de las propr., fol. 19 et 20.
Chaleur trop intense. 
Force intense.
CAT. Intens. ESP. PORT. IT. Intenso. (chap. Intens, intensos, intensa, intenses.) 

31. Ensio, s. f., intention.
N' entr' en mar ab bona ensio.
Guillaume de Mur: D' un sirventes.
Qu'il en entre en mer avec bonne intention.

32. Estendre, Extendre, v., lat. extendere, étendre, allonger, répandre, 
épanouir.
A lui platz son cors en crotz estendre.
Bernard d'Auriac: Be volria.
A lui il plut de son corps sur la croix étendre.
Feric lo del punh tal qu'en terra l' esten. Roman de Fierabras, v. 3838.
Le frappa du poing (de) telle (sorte) qu'en terre il l'étend.
Tan cum mars clau, ni terra pot estendre.
Arnaud de Marueil: Anc vas amor.
Autant comme mer enclot, et terre peut (s') étendre.
Coia salvagga que si exten per terra. Eluc. de las propr., fol. 204.
Citrouille sauvage qui s'étend par terre.
Rey qui badal ni s' estenda,
Quan aug de batalha parlar.
Bertrand de Born: Quan vey pels.
Roi qui bâille et s'étende, quand il entend de bataille parler.
Ben se cuiden en las terras estendre,
E far conquitz.
G. Faidit: Cascus hom.
Bien ils se pensent dans les terres répandre, et faire des conquêtes.
Ans que s' estenda
Sobr' el cor la dolors.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous.
Avant que se répande sur le corps la douleur.
Extenden et ronsan lors alas per l' ayre. Eluc. de las propr., fol. 45.
Étendant et agitant leurs ailes dans l'air.
Fig. En valor
M' a fait estendre, e poiar en honor.
P. Raimond de Toulouse: Lo dolz chan.
En mérite m'a fait étendre, et monter en honneur.
Segon que sera mos poders,
E s' estendra mos paucx saber.
Brev. d'amor, fol. 79.
Selon que sera mon pouvoir, et s'étendra mon petit savoir.
Fig. et moral.
Ab un bays li fes lo cor estendre.
Un Troubadour Anonyme: Bona domna.
Avec un baiser lui fit le coeur épanouir.
Part. pas. Lo deleiz de las genitalias sec lo ventre estendut per viandas.
Trad. de Bède, fol. 45.
Le délice des génitoires suit le ventre étendu par aliments.
Un peys teriblamen estendut e gros. Carya Magalon., p. 1.
Un poisson terriblement étendu (long) et gros.
CAT. Estendrer, extendrer. ESP. Extender. PORT. Estender, extender. 
IT. Stendere. (chap. Estendre, estendes; extendre, extendres : yo me esteng o estenc, estens, estén, estenem, estenéu, estenen; se ha estés tot lo llarc que es, estesos, estesa, esteses; yo me estendré an terra; estendría; si yo me estenguera. Yo me exteng o extenc, extens, extén, extenem, extenéu, extenen; extés, extesos, extesa, exteses; yo me extendré fén este discurs; extendría; si yo me extenguera. ¿Quín san es avui? - San Estés.)

33. Estendament, Extendement, s. m., extension.
Frenezia,... senhals... so... dissolut extendement de mas.
Eluc. de las propr., fol. 80.
Frénésie ... les signes... sont... excessive extension de mains.
- Expansion.
Per aspersion o estendament del sanc de Jhesu Crist.
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 4.
Par effusion ou expansion du sang de Jésus-Christ.
IT. Stendimento. (chap. Extendimén, extendimens de sang o sanc; estendimén, estendimens; extensió, extensions; estesa, esteses; estesina, estesines.)

34. Estenduda, s. f., étendue.
Que es sel ? - Sel? estenduda. Declaramens de motas demandas.
Qu'est (-ce que) le ciel? - le ciel? l'étendue.

35. Extencio, Extensio, Extension, s. f., lat. extensionem, extension.
Sens far... extension. Fors de Béarn, p. 1086.
(chap. Sense fé... extensió.)
Sans faire... extension.
Extenda aquels am extencio vehement. 
Vehement extensio.
Trad. d'Albucasis, fol. 33 et 68.
Qu'il étende ceux-là avec extension véhémente.
Véhémente extension.
CAT. Extensió. ESP. Extensión. PORT. Extensão. IT. Stensione.
(chapurriauExtensió, extensions.)

36. Extensiu, adj., extensif, propre à étendre.
Movement,... quan es del centre ves la circumferencia, es extensiu.
Grayssha... es... de las ruas del cuer extensiva.
(chap. La grassa es de les arrugues de la pell extensiva : fa extendre la pell. La grassa té datres noms, greix, sagí, cansalada.)
Eluc. de las propr., fol. 121 et 65.
Le mouvement,... quand il est du centre vers la circonférence, est extensif.
La graisse... est... des rides de la peau extensive.
CAT. Extensiu. ESP. Extensivo. IT. Stensivo. (chap. Extensiu, extensius, extensiva, extensives : que fa extendre. Un códul al camí es estensiu, fa que te estengues.)

37. Estendilhar, Estendillar, v., étendre, allonger, étirer. 
S' estendilh' e badalha.
Bertrand de Born: Un sirventes.
S'étire et bâille.
Veill la nuoich, e m' estendill.
Giraud de Borneil: No m platz.
Je veille la nuit, et je m'étire. 
ANC. FR. D'eures en autres s'estendeille.
Roman du Renart, t. I, p. 242.
ANC. CAT. Estendillar.

38. Sobrestendre, v., sur-étendre, sur-allonger, étendre, allonger beaucoup.
Qu' om, per engan, lo col no us sobrestenda.
Giraud de Borneil: Cardalhac.
Que, par tromperie, on ne vous sur-allonge le cou.
(chap. Sobrestendre, sobrextendre : estendre o extendre massa, per ejemple, lo coll dels catalanistes en un llasset groc penjat a una branca de olivé.)

Sobrestendre, sobrextendre : estendre o extendre massa, per ejemple, lo coll dels catalanistes en un llasset groc penjat a una branca de olivé.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.


Original en castellano:

Capítulo VIII.

De la feria de Graus.

Anduvo aún por allá algunos otros pueblos, y se acercó al Cinca pasando por Barbastro, donde sólo visitó a la siempre amable Antonina, aunque llevaba cuatro doncellas en lista, no por desprecio de ellas, sino porque de Barbastro no quería amistad ni deudo. Inclinó su dirección al oriente hacia arriba para subir a la Ribagorza, y llegó a la Puebla de Castro, donde paró en el mesón, no llevando registro de aquel pueblo. Era el mesonero hablador, alegre, franco y muy atento. A los postres pidió licencia y entró en el cuarto de Pedro Saputo, y le dijo que si quería madrugar un poco le podía servir, porque pensaba ir a la feria de Graus a divertirse un rato, y en voz baja añadió: y traerme una criada para ama de llaves, porque se me casa la que tengo, y la cocinera no vale sino para los pucheros y los tizones.

Llegó en esto un labrador, y le hizo entrar diciendo: - Este hombre, señor caballero, es cuñado mío, hermano de mi difunta. Me casé hace dieciséis años, y nos dieron a mí un campo y a ella otro; y entre los dos, que los sembré aquel año, cogí dos cahíces y medio de morcacho, y antes ya me parió la mujer. Yo comencé a decir: pues estás bien, Juan Simón; no tienes donde sembrar hogaño, y la Felipa te va a parir todas las pascuas. Malo, Juan Simón, porque no habrá pan. ¿No habrá?, dije, pues ha de haber, a discurrir. Y discurriendo y no durmiendo m'ocurrió, un específico que algún santo me lo puso en la cabeza. Y le dije a mi mujer: cariño, ya he discurrido un modo para que no nos falte; ya puedes parir sin miedo. Mira, Felipa, en este mundo sólo es deshonra tres cosas: ser pobre, no tener dinero y llevallos. - De eso último ya te libraré yo, dijo ella. - Calla boba, le respondí yo; no va por ti, que ya sé que no piensas ponérmelos. Pues sí señor, le dije; eso sólo es deshonra en este mundo, y no otra cosa. - Vamos Juan Simón, dijo el cuñado, que algunas otras cosas hay. - Ya lo sé, replicó el parlante; pero la verdad es la verdad, y en lo demás no se repara. Déjame hablar y no me golfees las palabras. Mi Felipa s'alegró mucho y yo dije: ya ves que en este lugar nadie quiere ser tendero ni mesonero, porque lo tienen por afrenta, y los arrieros y viajeros no saben a do parar, y andan pidiendo favor y lo pagan más caro y están mal servidos. El comprar y vender, ¿puede ser afrenta?; el dar posada al que no tiene do meterse, ¿puede ser afrenta? Cornudo sea si eso no es mentira. Yo he pensado, pues, comprar aceite, vino, pan, arroz, abadejo, sardinas, tocino salado, especias y otras cosas, y tener abacería de tienda y hacerme mesonero; ¿te parece bien, cariño? Y me respondió: - Como dicen que venimos de buenos... - Calla, tonta, en este mundo ningún pobre es bueno; todos los miran de reojo y así como de lance. Dime que sí, y en dos paletas te hago rica, y también más hermosa, porque las ricas todas lo son, aunque no lo sean. ¡Qué guapa, y qué refilada los días de fiesta cuando vayas a misa, y vuelvas, y a cada cosa que rebullas en el arca suenen por allí los doblones! Aún no has visto ninguno, aún no sabes cómo son; ya verás entonces. Y con esto la puse contenta, y me levanté, que era aún de mañana y estábamos en la cama. Y aquel mismo día, cojo y vendo los dos campos, el mío y el de mi mujer. Aquí está mi cuñado que no me dejará mentir. ¡Qué loco, decían las gentes, qué perdido! Y tú también, Silvestre, lo decías, y tu padre más, que vino y se me quiso comer, e hizo llorar a Felipa. Mas yo callar y a la mía. Conque voy y me compro un burro (con perdón de vuesa merced), y ¡qué tieso que era!, y bajo a Basbastro y me lo traigo cargado de la tienda. Y a la hora que suelen venir los arrieros salí a la plaza y les dije: a mi casa, que soy mesonero. Ya hace de esto catorce años, cerca de quince, y cuatro que se me murió mi mujer, bien rica (a Dios no sea retraído), y con otras carnes que vosotros me la disteis, cuñado, con toda vuestra sopopeya, que al fin, con que venís de buenos, tienes una burra, y mala, que si se te muere te quedas tan de a pie, que no has de montar ya más cabalgadura que la azada, si yo no te lo presto. Y yo tengo par de mulas, y campos y olivares, y un jaco que se bebe el viento, y gracia de Dios que no sé dónde metella; y por eso tan de buenos vengo agora como cuando me casé y era pobre. Mis hijos van a la labranza, y no los hay más garridos y envidiados en el lugar. ¡Ah, haberse muerto su madre!

Con mucho gusto oía Pedro Saputo la relación del mesonero, y preguntándole de la feria, dijo: - En esa feria, señor caballero, no se vende lo que de ordinario se vende en todas, aunque no falta, sino que es feria de criados y criadas. Allí acuden de toda la Ribagorza los mozos y mozas que quieren afirmarse, ellos para mozos de labor o de mulas, y también para pastores u otra cosa, y ellas para criadas, niñeras, caseras de curas, lo que les sale y según la persona. Y ¡qué guapas algunas! ¡Qué frescas y lucidas! Yo no la pierdo nunca; y dos criadas que tengo y tres que se me han casado, dos en tiempo de mi mujer y una después, todas las he traído de allí, y todas buenas, porque tengo ojo y no me engaño. Es verdad que el buen amo hace el buen criado, y como los trato bien... - Demasiado, dijo el cuñado. - ¿Veis?, ya cayó en la malicia. Señor caballero, la envidia es muy mala, porque no creáis que es otra cosa. Bien parece que me las sacan, que no dirán sino que el servir en mi casa, y eso mesonero, sea concilianda de novios, que siempre les sobran por encima de la cabeza. Sin armonía y buena voluntad, ¿cómo había de haber paz en casa? Y vivir sin paz y sin gusto ninguna ley lo manda. ¿Tengo razón, señor caballero? - Tenéisla, y muy grande, respondió Pedro Saputo; porque la vida sin agrado, sin descanso del corazón, no es vida verdadera sino purgatorio antes de tiempo. Sólo que como sois viudo, la malicia salta luego... - Eso, eso, dijo el mesonero. ¿Veis, Silvestre como también el señor dice que es malicia? Y si me casase, después no me servirían tan bien las muchachas, porque todas en oyendo que oyen que es un hombre casado, al instante le ponen cara anublada. Otra que encuentre como la Simona, que así se llama ésta; y el que tenga envidia que se reviente. Vamos, cuñado, que el señor ha de descansar. Saliéronse en fin los dos cuñados, quedando con Pedro Saputo en que le acompañaría el mesonero y le enseñaría lo que aún no había visto ni se ve sino en aquella feria.

Madrugaron con el día y el mesonero con su jaco volador acompañó a Pedro Saputo, diciéndole por el camino: - Ya verá su merced, cuántas y qué guapas. Todas se ponen en su sitio, que es la Cruz y cuando se acercan a mirallas hacen unos ojos... Yo por la mirada las calo, y la que es aguda también me cala a mí, y sin hablar nos entendemos. Llevan cosida por dentro en el jubón o ropilla debajo del brazo una estampa de Santa Romera, abogada de los resbalones; que regularmente se las cosen las abuelas, encargándoles mucho que se encomienden a la santa. Y si les vais a hacer cosquillas, fuyen y dicen que les ajáis la estampa; pero esto es en la plaza y a los principios.

Con tan alegre conversación llegaron a Graus, y como día de fiesta que era (san Miguel) cumplieron primero con la iglesia, tomaron un ligero desayuno habiéndose dejado llevar Pedro Saputo a donde quiso Juan Simón, y fueron a la Cruz, que es la parada, y como la tienda y ferial propio de las muchachas.

Con efecto, estaban allí y había muchas, y algunas harto graciosas y bien prendidas. Y dijo Pedro Saputo al mesonero: - Id vos, Juan Simón, por un lado y yo por otro; vos marcaréis una e yo otra, que sabiendo vuestro gusto voy a ver si os acierto. Hiciéronlo así, y acabando el alarde y revista de todas, se apartaron a un lado a conferenciar. Y aunque Pedro Saputo había visto una que le pareció sería la que más llenaría el ojo a su huésped, con todo por probarlo, dijo que le convenía una que había con ribetes azules, y de buen talle, y linda presencia, que con dos amigas hacía la deshecha a un lado. Y se la señalaba. - Perdonad, señor, respondió el mesonero; sí que me gusta, pero será muy retrechera y engañará a su sombra, ¿no veis que sabe mucho? Mejor es la del lazo verde, aquella que nos mira, y que aunque vergonzosilla ya me ha dicho con los ojos todo lo que yo quería saber. Y veis, ya me la está acechando aquel cura, que es el de Salas Altas, y me la va a soplar y dejarme a la luna de Valencia. Pues no ha de ser para él, voto a bríos que voy allá y la firmo de un brinco. Y diciendo y haciendo se dispara a ella y le dice: - Pedid salario, la del lazo verde, y veníos conmigo para ama de llaves de mi casa, que soy tendero. Pidióle nueve escudos y dos pares de alpargatas. - Diez te daré, dijo él, con más de un par de zapatos, y quedaron ajustados, y se la trajo y la mandó a su posada con las señas.

Quedó admirado Pedro Saputo del conocimiento del mesonero, pues en efecto era la misma que él le había marcado. La de las cintas azules se acomodó de casera con el cura de Salas. Y de más de sesenta muchachas sólo unas quince se volvieron a sus pueblos para otro año. También Pedro Saputo afirmó otra para casa de sus padres, y como no podía llevarla consigo la entregó y encomendó al mesonero hasta que con persona de confianza enviase a por ella. - Y mirad, le dijo... - Entiendo, entiendo, respondió Juan Simón; buen ojo habéis tenido; pero id descansado, que yo, señor, lo mío mío y lo de otri de otri. ¡Malditilla! Mejor es que la mía; pero nada, lo dicho dicho; como si le dejaseis puestas armas reales. Se la mandaré a vuesa merced lo mismo que la parió su madre, salvo error de cuentas pasadas.

En cuanto a las del registro, que eran dos, las vio Pedro Saputo sin manifestar quién era, y se dio por satisfecho.