lunes, 29 de diciembre de 2025

historia, rigor científico

Quien os diga "corona catalanoaragonesa" o "reyes catalanes" demuestra que la Historia no la trata con rigor científico, sino justo lo contrario.


Quien os diga "corona catalanoaragonesa" o "reyes catalanes" demuestra que la Historia no la trata con rigor científico, sino justo lo contrario.


 ... Antonio Ubieto Arteta aprendió de Lacarra la clara distinción que existía entre la historia profesional (científica) y la historia ideológica (acientífica), cuya divisoria venía marcada por la constatación documental de las afirmaciones, y en Barcelona, Joan Mercader ....  

Peiró Martín; aspectos de la Historiografía universitaria española en la primera mitad del siglo XX, 1998.

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat)

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat Jarque)

Los Reis Magos son de verdat.



Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro.

(Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).

Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu:
- ¿Pare?
- Sí, filla, contam.
- Vull que me digo la verdat. (digue)
- Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. -
- Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. -
- Disme, filla, disme.
La chica ya se atrevís….
- Pare ¿Los reis Magos, son de verdat?

Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá.
La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares….
- Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares
¿Es verdat?

A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chirá la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu:
- ¿Y tú que penses, filla?
- No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…?
Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán…
- Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu:
- Entonses es verdat!, me hau engañat!
Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís:
- No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat.
La chiqueta desorientada li conteste:
- Entonses no hu enteng, pare.
Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos.
- Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre.
Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí:
- ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs.
- ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon.
Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí:
- Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo...

Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos:
- Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich.
A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon?
- ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos.
Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns.
- No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon.
- Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara.
- A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets?
- Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -.
- Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u?
- Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje.
- Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares?

Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot.
Deu va seguí:
- Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.

Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu:
- Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat.

Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."



FIN.

martes, 23 de diciembre de 2025

Índice, tomo V, Ordonacions, Pedro IV de Aragón, Ceremonioso

ÍNDICE de los documentos y demás materias que comprende este tomo.

Índice, tomo V, Ordonacions, Pedro IV de Aragón, Ceremonioso

Advertencia.
 
Ordonacions fetes per lo molt alt senyor en pere terç rey Darago (Pere IV de Aragóterç com a Comte de Barchinona) sobra lo regiment de tots los officials de la sua cort.
 
// Nota de Ramón Guimerá Lorente: Estos textos están redactados en lengua valenciana, parecen escritos para la Corte del Reino de Valencia. Hay muchos rasgos que lo indican: artículos, vocabulario, y ausencia de palabras puras occitanas u occitanismos que se encuentran todavía en textos muy posteriores de Barcelona, pongamos de Cataluña, como este de 1505 donde aún usan HOC : sí. Algunos de los textos NO los encuentro en esta web (Monchosoft) para enlazar, no sé si los tengo en otro sitio. Para los investigadores, acudan al original editado por Bofarull, o a las diversas copias que debe haber, más o menos manipuladas.)
 
Dels Majordomens
Dels Copers
Del Pastador
Dels Sobrecochs
Del Argenter de la nostra cuyna. 
Del Moseu.
Del Manucier. 
Dels Escuders portants lo taylador real. (aquí dudo si pone le, o lo)
Del Comprador
Del Menescal.
Dels Falconers
Dels Azemblers
Dels Juglars
 
AÇI COMENÇA LA SEGONA PART DEL LIBRE E PRIMERAMENT DEL OFFICI
 
Dels Camarlenchs
Del Barber
Del Armador real
Del Apothecari
Dels Uxers darmes
Del Posader.
Dels Algutzirs
 
AÇI COMENÇA LA TERCERA PART DEL LIBRE. 
 
Del Canceller
Dels Oydors.
Del Confessor.
Dels Almoyners
Dels Correus
 
AÇI COMENÇA LA QUARTA PART DEL LIBRE E PRIMERAMENT 
 
Del Tesaurer
Dels Convits
De les viandes
De les oblacions
Dels serveys
In Parasceve de nostre Senyor. 
De la festa de la Ascencio de nostre Senyor. 
De la vigilia de Pentacosta e del dia e del diluns e del dimarts seguents. 
De la Corona de Jesuchrist. 
De la festa de la Exaltacio de Sancta Creu
De la festa de sent Luch evangelista
Dels Martirs
Dels Confessors. 
De les Verges
De les huytaves de les festes de nostre Senyor e de la verge Maria y de tots los altres sants. 
Dels divendres
Dels dissaptes
Dels dies ferials
De les quatre tempores del any. 
De les Fayles e dels Missatges. 
 
ORDINACIO FETA PER LO MOLT ALT E MOLT EXCELLENT PRINCEP E SENYOR LO SENYOR EN PERE TERÇ REY DARAGO DE LA MANERA CON LOS REYS DARAGO SE FARAN CONSEGRAR E ELLS MATEYS SE CORONARAN.
 
ORDINACIO FETA PER LO DIT SENYOR REY DE LA MANERA CON LES REYNES DARAGO SE FARAN CONSEGRAR E LOS REYS DARAGO LES CORONARAN. 
 
Fin del índice.

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

martes, 16 de diciembre de 2025

25 mayo 1148. Raimundum comitem Barchinonensem, Ermengaudum comitem Urgellensem

LIV.

Perg. N° 202. 25 may. 1148.

catalán = castellano

Hec est convenientia que est facta inter Raimundum comitem Barchinonensem et Ermengaudum
comitem Urgellensem. Donat itaque prephatus comes Barchinonensis predicto comiti Urgellensi per fevum civitatem Ilerdam cum omnibus terminis suis videlicet de termino de Jabud usque ad terminum de Corbinis et donat ei tertiam partem totius Ilerde et termini ejus in omnibus rebus in dominio retentis duabus partibus sibi in omnibus. Et dat eidem civitati terminos suos in omnibus locis ubicumque debet habere exceptis terminis castellorum. Et comes Urgellensis de ista sua tertia parte possit dare quantum
voluerit et cui voluerit. Similiter comes Barchinonensis de duabus partibus suis possit dare quantum voluerit et cui voluerit et comes Barchinonensis in duabus partibus suis donet militie templi Ihierosolimitani illam quintam partem quam ipsa militia debet habere de tota civitate Ilerde et de terminis ejus in omnibus. Et in illa quinta parte jamdicta ipsi milicie comes Urgellensis aut ullus homo per eum non habeat ullum senioraticum neque ullum districtum aliquo modo. Et comes Barchinonensis pro illo
senioratico de illa quinta parte prenominate militie facit emendam comiti urgellensi ipsum castrum de Azcho tali modo ut comes barchinonensis comendat comiti Urgellensi ipsum castlanum. Et in illas ostes et cavalcadas ubi fuerit comes Urgelli cum comite Barchinonensi sit ipse castlanus ibi cum comite Urgelli cum militibus suis: et in illas ostes et cavalcadas ubi non fuerit comes Urgelli cum comite Barchinonensi vadat ipse castlanus cum comite Barchinonensi cum militibus ipsius castri: et quandocumque requisierit comes Barchinonensis potestatem ipsius castri de Azcho per se aut per nuntios suos jamdictus comes Urgelli donet ei potestatem ipsam sine engan iratus aut pachatus. Et si comes Urgelli ibi non esset ipse castlanus donet ei ipsam potestatem iratus vel pachatus quandocumque eam requireret comes Barchinonensis per se vel per suos. Et donat ei comes Barchinonensis in Azcho videlicet comiti Urgelli duos homines in dominio. Et comes Barchinonensis mitat castlanum in predicta civitate Ilerde et collocet eum de duabus partibus suis. Et ipse castlanus habeat senioraticum in tota civitate Ilerde et in omnibus supradictis terminis ejus excepto in illa quinta parte supradicta prephate milicie.
Et totum ipsum senioraticum quod ibi habuerit castlanus et quidquid ei dederit comes per castlaniam habeat hoc totum solide et libere per comitem Urgellensem. Si autem de predicto castlano venerit ad apertura comes Urgelli mittat ibi castlanum ad suam voluntatem et comes Urgellensis donet
potestatem de predicta civitate Ilerde comiti Barchinonensi iratus vel pachatus quotienscumque eam quesierit per se vel per nuntios suos. Adhuc autem prelibatus comes Barchinonensis donat prenominato comiti Urgellensi ipsum castrum de Cardona cum omnibus terminis suis ad suum proprium alodium ad
faciendum voluntatem suam. Iterum donat ei ipsum castrum de Albella cum omnibus terminis suis ad proprium alodium ita videlicet ut Petrus de Stopana habeat illud per comitem Urgellensem sicut
habebat per comitem Barchinonensem. Item predictus comes Barchinonensis convenit prenominato comiti Urgellensi quod emendet ei Bergeda de Tortosa usque Illerdam cum consilio procerum
suorum et procerum comitis Ermengaudi qui hoc per bonum laudaverint. Et comes Urgellensis habeat ipsam emendam per comitem Barchinonensem per fevum. Et de castellis de ipsa emenda donet potestatem comiti barchinonensi quotiescumque requisierit eam per se aut per nuntios suos iratus vel pachatus. Iterum convenit predictus comes barchinonensis ipsi comiti urgellensi quod donet ei singulis
annis mille morabetinos quingentos ad festum Sancti Michaelis et quingentos ad Pascha usque
quo capiatur Ilerda. Et si forte quod absit pacem fecerit cum Ilerda donet ei tertiam partem de ipsa paria quam inde habuerit et cadant mille morabetini. Quod si tertia pars non sufficerit ad mille morabetinos compleat ei de suo quod defuerit comes barchinonensis. Et comes barchinonensis donat ei in Barchinona unum burgensem videlicet capdemansum Petri Costancii cum ipso qui tenet illud et unum judeum nomine Santo. Propter hec quoque dona superius comprehensa et propter ipsos fevos prenominatos convenit predictus comes Urgelli comiti Barchinonensi quod sit propter hoc suus solidus sicut homo debet esse de suo meliori seniori et quod inde faciat ei ostes et cavalcadas et cortes et placita et seguimenta quando ipse jusserit de suo corpore cum hominibus quos tenebit de honore ejus et cum hominibus suis de Urgello sicut homo debet facere suo meliori seniori et quod faciat per eum pacem et guerram sarracenis et christianis de se et de suis hominibus et de terra sua et quod faciat ei
fidelitates per sacramenta de suo corpore et de suo honore et de tenendo isto placito.
Facta carta convenientie VIII kalendas junii anno dominice incarnationis millessimo CXLVIII regnique Ledovici regis junioris anno XI. - Sig+num Raimundi comes. - Sig+num Ermengaudi comes. - Sig+num Guillelmi Raimundi Dapiferi. Sig+num Guillelmi de Castrovetulo. Sig+num Bernardi de Belog. Sig+num Berengarii Arnalli de Anglesola. Sig+num Arnalli de Pontis. - Sig+num Poncii scriptoris qui hoc scripsit rasis literis et emendatis in linea V et VI die annoque prescripto.
(Alphabeto divisa).

 

domingo, 14 de diciembre de 2025

1134, Raimundus Bernardi, Raimundo comiti barchinonensi

 VII.


Perg. N° 40. 11 ene. 1134.

catalán = castellano, VII, perg 40, 11 enero 1134

Juro ego Raimundus Bernardi filius qui fui Ermesendis femine quod de ista ora in antea fidelis ero tibi Raimundo comiti barchinonensi seniori meo filio Dulcie comitisse sine fraude et ullo malo ingenio et sine ulla decepcione et sine engan per directam fidem: et de ista ora in antea ego Raimundus jamdictus non dezebre te Raimundum jamdictum de tua vita neque de tuis membris que in corpore tuo se tenent neque de tuis comitatibus aut comitatu neque de tuis castris aut castellis rochis aut puis condirectis vel eremis terra et honore alodiis vel feuvis que tu Raimundus prescriptus hodie habes vel habere debes et in antea adquisieris neque de ipso castro de Castel Edral neque de ipso de Salau neque de ipso de Midias neque de ipso de Muial neque de ipsis fortitudines que in jamdictis castris sunt aut in antea erunt no to tolre ni ten tolre ni ten engannare ni ten dedebre (decebre) ni to vedare ni ten vedare nec ego Raimundus jamdictus nec homo nec homines femina nec femine per meum consilium nec per meum ingenium et adjutor te sere a tener et ad aver sine tuo engan. Et si homo est aut homines femina vel femine qui tibi jamdicto Raimundo tollat vel tollant vetet vel vetent hec omnia suprascripta aut de istis omnibus suprascriptis ego Raimundus jamdictus adjutor te sere sine engan ad te Raimundum comitem jamdictum contra cunctos homines vel feminas sine tuo engan et de ipso adjutorio no ten engannare tuum consilium aut consilia no descubrire per ullum ingenium ad tuum dampnum me sciente neque justitiam vel directum not vedare nit contendre societatem cum tuis inimicis aut inimico inimica vel inimicas infideles vel infidele non habebo nec tencho ad tuum dampnum me sciente: et si Raimundus comes jamdictus mortuus fueris et ego vivus fuero similiter o tenre et o atendre ad filium vel filiam quam habueris de legitimo conjugio vel ad ipsum cui tu Raimundus jamdictus dubitaveris per dictum honorem quod habeat post mortem tuam de homenatico et sacramentis sicut suprascriptum est de te Raimundo comite
- Et hoc faciam infra primos LX dies quod tu obieris et ego sciero. Ei sicut superius scripta sunt hec omnia sic tenebo et atendam me sciente per Deum et hec sancta (IIII Evangelia).
Quod est actum III idus januarii in Ausona apud sedem Beati Petri in presentia subscriptorum et aliorum multorum nobilium virorum anno XXVII regni Ledovici regis -
Sig+num Raimundi Bernardi qui propia manu juravit et punctatim firmavit.
Sig+num Arnalli Berengarii de Anglerola.
Sig+num Berengarii de Cheralto.
Sig+num Guillelmi de Pugalto.
Sig+num Bernardi de Bello Loco.
Sig+num Guillelmi Raimundi Dapiferi.
Sig+num Mironis de Luciano.
Sig+num Raimundi de Luciano.
Sig+num Pontii scriptoris comitis qui hoc scripsit.

Perg. n° 27. 3 ene. 1134, Raimundus Berengarii, barchinonensis comes, marchio

VI.

Perg. n° 27. 3 ene. 1134.

In Dei eterni regis nomine. Ego Raimundus Berengarii Dei gratia barchinonensis comes et marchio dono etiam omnipotenti Deo redemtori meo et Sancte milicie templi Jerosolimitane Salomonis cum asensu et confirmacione et cum laudamento baronum meorum in manu ejusdem Arnalli de Bedoce et Hugonis Rignadi cumfratris societatis eorum quoddam kastrum nomine Barberano in nostra marchia contra sarracenos cum militibus qui ipsum kastrum pro me habent et cum omnibus ad idem chastrum pertinentibus et cum terminis et possesionibus suis et totam dominationem cum serviciis et usaticis suis sicut melius ibi Deus dederit vel ego habere debeo ut libere et sine dominatione et sine blandimento ullius hominis presentes confratres et successores eorum quando illi venerint et steterint cum armis in Granjana aut in predictu marchia ad defensionem christiniatatis (christianitatis) secundum institutionem ordinis milicie sue habeant hec omnia predicte milicie quod superius scriptum est cum augmentacionibus quas Deus ibi dederit et disponant in perpetuum. Hec quippe omnia dono pro anima patris mei et matris mee et mea ut Deus omnipotens dirigat actus meos et faciat me venire in suo 
servicio ad bonum finem et peccata et offensiones clementer dimitat. Hanc itaque voti mei oblationem si qua in crastinum cujuscumque dignitatis aut mediocritatis persona violare temptaverit nisi cito se contraxerit deleatur nomen ejus de libro vite et cum Anania et Saffira voti sui fraudatoribus damnacionem incurrat.
Sig+num Raimundi Comes qui hoc donum punctatim firmavit ceterisque firmari rogavit.
Actum est III° nonas januarii anno dominice incarnationis C tricesimo IIII° post millessimum anno XXV regnante Leudovici regi.
(Sig+num) Bernardus vicecomes.
Sig+num Raimundus Dei gratia ausonensis episcopus.
Sig+num Guillelmi Raimundi Dapiferi.
Sig+num Reiambaldi de Baselia.
Sig+num Berengarii de Kerallt.
Sig+num Guillelmi Raimundi de Pugallt.
Sig+num Petri archilevite. 
Sig+num Raimundi de Rocha.
Sig+num Berengarii Bernardi Dapifer.
Sig+num Arnallus Berengarii de Anglerola.
Sig+num Berengarii Bernardi de Granjana.
Sig+num Deusdedit.
Sig+num Bernardi Guillelmi de Lucciano. 
Bernardus sacerdos qui hoc scripsit die et anno quod supra.


catalán = castellano, Perg. n° 27. 3 ene. 1134, Raimundus Berengarii, barchinonensis comes, marchio