champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
|| 1. Moviment horitzontal de l'aire, degut a causes naturals i sobretot a la variació de temperatura entre les diferents capes de l'atmosfera. Lo tro és feriment de vapors caldes e seques en àer mogut per combatiment de vents la un contra l'altre, los quals vents són moguts per la ponderositat de les nuus, Llull Felix, pt. iv, c. 5. Vinent al hostol de les galeres mès-se una gran fortuna de vent, Pere IV, Cròn. 39. Foll és aquell qui'l vent fermar volia, Ausiàs March, cviii. El vent se desferma i tot el mar canta, Enllà 8. Els molins roden al bes del vent, Salvà Poes. 143. Vents generals: els que dominen constantment en diversos climes o parts del món durant certes temporades. Vents periòdics: els que es muden en direccions oposades en uns temps determinats. Fer vent: esser ben perceptible el dit moviment de l'aire. Bufada de vent: intensificació de curta durada del moviment de l'aire. Ratxa de vent: intensificació sobtada i violenta del moviment de l'aire. Alè de vent: el buf molt suau del vent. Cap de vent: vent impetuós. Vent acanalat: el que passa per un lloc estret. Vent de calma: el que va disminuint a poc a poc fins a cessar del tot. Vent de mar o Vent de fora: el que bufa des del mar cap a l'interior del país. Vent de terra, o Vent terral, o Vent de dintre: el que bufa des de l'interior del país cap a la mar. Vent fagony: el que fon la neu (occ.). Vent de bonança: el que fon la neu molt aviat (Maldà). Vent pluig: el que va acompanyat de pluja fina. Vent de sol: el vent molt fresc i molest que sol començar quan el sol és un poc alt i va seguint el curs d'aquest fins que va a la posta (occ.). Vent follet o Vent torb: el que fa remolí (Pallars). Vent rebolcat: dos vents que bufen simultàniament (Ribagorça). Vent de riuada: el que reforça els temporals de la mar i fa desbordar el riu (Alzira). Girar-se el vent: cambiar de direcció. Morir-se el vent: cessar de deixar-se sentir. a) El dit moviment considerat en quant ajuda o posa obstacles a la navegació. Bon vent: el que és favorable a la navegació. Tot uent nos era bo, Jaume I, Cròn. 56. Faeren vela que vent era a l'osta, Muntaner Cròn., c. 67. No seria àls sinó empènyer ab la mà la nau que ha bon vent, Metge Somni i. Anar a vent: navegar en la mateixa direcció del vent (Mall.). Vent en popa o Vent de popa: el que segueix la mateixa direcció del vaixell. Vent de proa: el que bufa des del lloc a on es dirigeix el vaixell, o sia, en direcció contrària a la d'aquest. Vent apuntalat: el que pega a la nau de costat (Pego, ap. Griera Vents). Vent al través o Vent a la quadra: el que bufa en angle recte a la direcció de la nau. Vent de borína: el que bufa d'un punt situat 6 o 8 quartes lluny del rumb de la nau, i permet navegar amb l'aparell bracejat de borina. Vent escàs: el que bufa en un angle pròxim al de borina. Vent obert o Vent llarg: el que forma un angle de més de sis quartes amb el rumb de la nau. Vent per l'aleta o per l'anca: el que només està mancat de dues o tres quartes per a ser en popa. Vent prim: vent fluix que comença a bufar. Vent franc: el que permet a la nau seguir el rumb proposat navegant amb bona vela o sense necessitat d'apuntar les bolines. Vent fresc: el que bufa amb força, de manera que omple les veles sense capicular-les ni batre-les contra els pals. Vent fort: el que obliga a aferrar les veles i a navegar sols amb les dues majors. Vent forçat: el que obliga a cercar abric o a fondejar a tota costa o a fer alguna altra maniobra violenta per alliberar-se d'un perill. Vent aplomat: el que, després de topar contra una costa escarpada, pren direcció cap avall, és a dir, cap a la superfície de la mar, posant-la en moviment desordenat (Mall.). Vent d'estrop: iròn., impulsió d'una embarcació a rems, sense fer ús de les veles (Mall.). Posar en vent: orientar les veles segons la direcció del vent. Aguantar-se amb el vent: anar orsant i sense perdre notablement el barlovent, aguantant més o menys la vela segons les circumstàncies, però sempre en quantitat superior a la que segons ella es sol portar.—b) fig. Força o influència que determina una acció més o menys violenta. Vents de maledicció | els llinatges dispersaren, Alcover Poem. Bíbl. 14. || 2. Aire posat artificialment en moviment. Instrument de vent: instrument musical que sona mitjançant el pas de l'aire per conductes de diferent amplària o llargària. Ab música de diferents instruments de corda y vent, doc. a. 1720 (BSAL, vii, 8). Aquí ve, plena ab lo vent dels meus sospirs, Vilanova Obres, xi, 255. || 3. a) Cadascuna de les direccions traçades o considerades en el pla de l'horitzó, i principalment les que figuren a la rosa nàutica. Vents cardinals: els que s'originen en els quatre punts cardinals de l'horitzó. Vents encreuats: els que estan diametralment oposats entre si; el xaloc és l'encreuat del mestral, el ponent ho és del llevant, etc. (Els noms especials dels vents, segons les comarques, van indicats més avall, en el paràgraf de Cult. pop.).—b) Cadascuna de les direccions en què es pot moure un cos o es pot dividir un lloc des d'un punt determinat; es diu especialment de les quatre direccions principals formades per dues ratlles que s'encreuen en un punt. El senyor prengué per un vent y l'amo per l'altre, Penya Mos. iii, 106. Trescaren tota Europa pels quatre vents, Obrador Arq. lit. 38. El rei cridà els seus missatgers i els envià als quatre vents del seu reialme a convidar els qui creia els seus amics, Maseras Contes 28. Entrà dins el quadrat del ball, limitat a tres vents per bigues... y a l'altre per un banc de fuster, Galmés Flor 80. Aquelles dues fies seues, matí, tarda i nit..., pentinada per un vent, pentinada per s'altre, Rond. Eiv. 54. Cadascú pel seu vent: cadascú de la seva part. Prendre per son vent: anar-se'n lliurement per un lloc, sense destorbs. Fa fermar la reina a ses coes de quatre cavalls... Cada cavall d'aquells pren per son vent i cadascun se'n dugué un tros d'aquelles còrpores pecadores, Alcover Rond. xiii, 12. Per altre vent: per altra banda, en altre lloc, d'altra manera. Per cap vent del món: de cap manera, (Mall.). No s'hi poren adondar per cap vent del món, Alcover Cont. 32. || 4. ant. Diferència entre el diàmetre d'una bala de canó i el de la boca d'aquest, formant un buit perquè la bala no anàs massa ajustada dins el canó. Anirà lo artiller al magatzem de las municions y allí triarà tres balas ben rodonas ab lo vent just, a deu per cent, Barra Artill. 26. || 5. Corda o cadena que, subjectada per un cap a un lloc fix, es ferma per l'altre a una peça llarga i dreta, com un pal de mitjana, un batallol, una antena de molí, etc., per impedir que aquesta peça faci moviment. Per preu de dos roves quince liures de corda de cànem... per obs de guarnir de vents, contravents e bagues la dita tarauata, doc. a. 1466 (Arx. Gral. R. Val.). || 6. Gas engendrat a l'estómac o als intestins; ventositat. || 7. fig. a) Olor que deixa un animal per allà on passa, i que serveix als cans per a seguir-lo.—b) Rastre o indici d'una persona o cosa que hom cerca. No es pogué posar res en clar ni haver vent del malfactor, Víct. Cat., Vida 131. || 8. fig. Vanitat, buidor espiritual. Són enemigues de humilitat e volen supèrbia vent e vanaglòria, Llull Blanq. 1. Plena de vent | e mal nodrida, Spill 2198. Vent de boca: paraules buides (Cassà, ap. Griera Voc. Vents). || 9. Vent roig: eritema de la pell, sobretot de les cames (Valls). Loc.—a) Més variable que el vent: es diu d'una persona que canvia molt d'idees o de gust.—b) Anar (o Córrer) més que el vent ocom el vent: anar a gran velocitat.—c) Anar vent en popa: anar molt bé, prosperar.—d) No l'espanta vent ni aigua: es diu d'una persona molt valenta.—e) Bon vent!: es diu quan algú se'n va i volem expressar que no ens sap greu que se'n vagi. Aquesta locució té moltes variants que la completen, com ara aquestes: Bon vent i oratge, i mar per córrer (men.); Bon vent i la barca nova (or.); Bon vent i que no torni (mall.); Bon vent, i que duri (mall.); Bon vent, i foc al cul (Empordà, Garrotxa); Bon vent et pegue al cul, i en popa que no s'encalle (Vinaròs); Bon vent de darrera i brusca de davant, i cada passa de morros (mall.).—f) Fer moltes bufes amb poc vent: presumir molt sense motiu (Mall.).—g) Córrer mals vents: circular males notícies, haver-hi males impressions.—h) Mirar el vent d'on ve: badocar, estar distret perdent el temps (Empordà).—i) Donar el vent per escampat, a algú: no fer-ne cas, acomiadar-lo amb evasives (Mall.).—j) Anar amb es cap a's vent: no escoltar ningú, fer la pròpia voluntat sense admetre consells (Men.).—l) Dur molt de vent a sa flauta: esser molt orgullós o presumit (Mall., Men.).—m) Seguir el vent, o Girar-se d'allà on ve el vent, o Navegar a tots els vents: canviar de partit o de manera d'obrar, segons les conveniències.—n) Llevar del vent: suprimir definitivament, fer desaparèixer, matar (Mall.).—o) Tenir el cap ple de vent, o Tenir molt de vent al cap: tenir molt poc seny.—p) Fer a tots els vents: menjar amb excés.—q) Saber el vent i no saber el torrent: tenir notícia vaga d'una cosa, no saber-ne el net.—r) Badar sa boca en es vent: no tenir res que menjar: estar mancat de recursos (Mall.).—s) ¿Quin vent te duu? o¿Quin vent us porta?: es diu per demanar a algú la causa de la seva vinguda.—t) De l'ull del vent: molt llest o hàbil (mall.).—u) Home de dos vents: home que fa dues cares, que fingeix una cosa davant algú i una altra davant els de l'altra banda.—v) Mirar de quin costat ve el vent: observar el curs dels esdeveniments per conformar-hi la conducta. Cult. pop.—La gent pagesa i sobretot la gent marinera de les diverses comarques mantenen la nomenclatura tradicional dels vents. En primer lloc, cal observar que els vents cardinals tenen quatre noms que són usats o almenys coneguts pertot arreu, i són: tramuntana(= nord), llevant(= est), migjorn(= sud) i ponent(= oest). Els quatre vents intermedis dels cardinals tenen quatre noms ben definits i permanents a les Balears i a la zona mediterrània: greco gregal(= nord-est), xaloc(=sud est), llebeig(= sud-oest) i mestral(= nord-oest); però fora de ses illes i de la costa mediterrània ja prenen noms molt diferents, com veurem després. A Mallorca és molt coneguda aquesta cançó o glosa en què surten el noms dels vuit vents: «Mariner, tu que pretens de bon cap i glosador: ¿me vols fer una cançó que anomeni tots els vents? - Llevant, xaloc i migjorn, llebeig, ponent i mestral, tramuntana i gregal: vet aquí es vuit vents del món». També és a Mallorca que la gent pagesa i marinera coneix els vents intermedis d'aquells vuit, però no els dóna noms especials, sinó que en diu baules (o sia, anelles d'unió) de tal i tal vent; així, a vegades diu que «fa llebeig amb baula de ponent» o «fa tramuntana amb baula de mestral» (NNO.); també es diu «tramuntana que toca de mestral». Fora de la regió mediterrània els vents prenen noms molt diferents dels que hem indicat; es refereixen principalment a localitats o accidents orogràfics d'on els nadius de cada comarca comproven que procedeix cada vent. Consignarem tot seguit les principals denominacions, amb indicació de les localitats on foren recollides: Nord: vent de Carcanet (Puigcerdà); canigonenc (Empordà); vent de port (Pallars, Ribagorça, Tremp); vent de dalt (Tortosa); vent de burrufa (Bassella); vent de Ripoll o tramuntana de Ripoll (Berguedà); vent ripollès (Igualada); vent d'Andorra (La Seu d'U.); vent de Roses o tramuntana de Roses (La Garriga, Torelló); vent de Sant Marc (Morella); vent del golf (Men.).Nord-est: vent empordanès (Terrassa); vent berguedà (Cervera); vent de la Vall de Cabó (Organyà); vent gavatx (Falset); vent de Provença o plovença (Alcoi); magranar (Sanet). Est: vent de Cerdanya (La Seu d'U.); vent de dalt (Urgell, Segarra); vent de baix (Olot, Espluga); vent d'avall (Igualada, Sta. Col. de Q.); vent de Campirme (Vall d'Àneu); vent de Catalunya (Vall de Barravés, Pont de S., Ribagorça); vent calent (Organyà); vent de la palla curta (Urgell); vent marí (Morella); tortosío morellà (Llucena).Sud-est: marinada (Cerdanya); vent de vall (Vall d'Àneu); vent de Sant Sebastià (Llofriu); vent de fora (Barc.); vent d'avall (Sta. Col. de Q.); vent de buida-sacs (Valls, Sta. Col. de Q.); vent de Sant Joan (Vimbodí); vent de mar o vent de baix (Tortosa); vent de la creu (Vinaròs); garbinada (Morella); llevantisc (Llucena); aire de baix (Cast.); morisc (Xàtiva).Sud: vent d'Espanya (Rosselló, Conflent); vent de dalt (Llofriu); vent de Quaresma (Llofriu); vent de davall (Senterada); vent de baix (Vall de Barravés, Pont de S., Bonansa); vent del Camp (St. Martí ses Gueioles); vent valencià (Morella); vent garbinol (Cast.); aire de mar (Llucena); vent del Montgó (Cullera); vent d'Elx (Pego).Sud-oest: vent de Montnegre (Gir.); vent de Tossa (Caçà); vent de Sitges (St. Vicent dels H.); vent de cap de riu (Terrassa, El Brull); vent de carboneres (Organyà); vent de Targa (Guissona); vent de Prades (Sta. Col. de Q.); vent de Salou (Camp de Tarr.); vent d'Escornalbou (Selva del C.); vent de bosc (Vimbodí); vent de Peníscola(Vinaròs); vent de birbadores (Vinaròs); vent morisc (Llucena, Alcoi); vent alicantí (Xàtiva); vent de vessagària (Pego).Oest: vent de la fam (Empordà, Cerdanya); vent serè (Garrigues, Noguera, Urgell, Segarra, Solsonès, Pla de Bages, Vallès occidental, Anoia, Conca de Barberà, Priorat); vent de Segarra (Pla de Bages, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Camp de Tarr.); vent de dins Espanya (Barc.); vent d'Osca (Granadella); vent matapiocs (Empordà); vent d'amunt (Igualada); vent d'Aragó (Pallars, Ribagorça); vent moruno(Morella); vent de Castella (Val.); vent de Gallinera (Pego).Nord-oest: vent de Carol (Puigcerdà); vent de la fam (Puigcerdà, Gir., Sta. Col. de Q.); vent del port (València d'Àneu); vent dels estanys (Sort); vent serè (Conflent, Urgell); vent de la Segarra (Igualada); cerç (Benigani, Morella); aire de dalt (Cast., Llucena); aragonès (Sanet); vent de dalt (Tàrbena); castallà (Alcoi); aire de Matamon (Xàtiva); vent rossegat (Felanitx, on li donen aquest nom al mestral perquè quan arriba a Felanitx ja s'ha arrossegat per tota Mallorca).Hi ha encara molts altres noms dels vents, els quals van registrats en els articles respectius (com arbonès, Morella, etc.). En aquest article ens limitam a donar la llista dels més usuals. Per a més detalls, vegeu Griera Noms Vents i Sanchis Guarner, «Els vents segons la cultura popular».
Refr.—a) «Quan plou, plou; quan neva, neva; quan fa vent, aleshores fa mal temps»: significa que el vent és més molest i perjudicial que la pluja i la neu. —b) «No se meneja l'arbre si no fa vent» (Morella); «La mar no es mou sense vent» (Men.): vol dir que quan circula una notícia insistentment, cal suposar que hi ha quelcom de veritat. —c) «Després del gran vent, corre el gran torrent»: vol dir que després del vent sol venir la pluja. —d) «Vent xerrador, no et faci por»; «Vent xerraire, vent merdaire»: ho diuen els mariners per indicar que el vent que xiula molt no sol esser perillós (Pineda). —e) «Guarda't d'home mal barbat i de vent acanalat»; «Fuig de vent acanalat i d'amic reconciliat». —f) «Amb bon vent, tothom és bon mariner» (o «tothom navega»): significa que quan no hi ha dificultats, qualsevol pot fer el que vulgui. —g) «Tant com ne plou, el vent n'eixuga»; «Tant com n'estén, el vent n'eixuga»: es diu referint-se a persones que, per molt que guanyin, ho gasten tot. —h) «Segons el vent s'han de trempar les veles»: vol dir que cal acomodar-se a les circumstàncies. —i) «Quan passa el vent per la flauta, és hora de fer anar els dits»: indica que cal aprofitar les ocasions quan es presenten. —j) «Qui sembra vents, cull tempestats»: vol dir que els qui provoquen malvolences, després en són víctimes. —l) «Quan Déu vol, amb tot vent plou»: significa que a vegades es produeixen fets de la manera més insospitada. —m) «Més val bon vent que força de rems»: vol dir que és millor tenir sort que esforçar-se. —n) «Les males notícies, el vent les porta»: significa que les notícies desagradables sempre solen arribar al qui menys voldria saber-les. —o) «Vent de dalt, mal». —p) «Vent narbonès, ni plou ni aclareix, i quan s'hi posa, s'hi coneix». —q) «Vent de Pallars, aigua (o «pluja») al detràs». —r) «Vent d'Aragó, aigua al balcó». —s) «Vent de fora, aigua a terra».
Fon.: bén (pir-or., or., occ.); vén (Cast., eiv.); bént (Val.); vént (Xàtiva, Al., mall., men., alg.).
2.27. LA RECONQUISTA DE EJEA POR LOS SOLDADOS FRANCESES (1095)
(SIGLO XI. EJEA DE LOS CABALLEROS)
En tiempos en los que regía los destinos de Aragón el rey Sancho Ramírez, el ejército cristiano aragonéstrató una y otra vez de conquistar por la fuerza de las armas la ciudad de Ejeasin éxito alguno, pues tanto la enorme valía y la bizarría de los soldados musulmanes como la situación privilegiada de la que gozaba el enclave de la murada plaza impedían un asalto definitivo con ciertas garantías.
Afortunadamente, cuando los soldados aragoneses estaban a punto de perder toda esperanza de victoria, llegaron de Gascuñael conde de Bigorra, don Gastón de Espés y otros muchos nobles y caballeros franceses con sus propias huestes perfectamente armadas. Éstos, una vez se hubieron percatado de la situación real —muy difícil por cierto—, aconsejaron humilde y sabiamente al rey que hiciera una promesa a san Geraldo, santo del que eran muy devotos los guerreros franceses. De esta manera, le hablaron pormenorizadamente al rey aragonés del monasterio de Selvamayor, situado en plena Gascuña, donde se guardan los restos de tan venerado santo, bien conocido y aclamado por su demostrado poder milagroso. (Abbaye de La Sauve-Majeure)
Sancho Ramírez, deseoso de tomar Ejea a toda costa para proseguir el avance reconquistadoren otros frentes, prometió que, en caso de obtener la fortaleza, entregaría al santo las primicias de pan, vino, olivas, lino y de todas las riquezas de la tierra. Así es que el ejército aragonés, confiado en el poder intercesor de san Geraldo ante Dios y en el apoyo de los franceses, se dispuso para la batalla final lleno de fe en la victoria. La lucha por la hasta entonces inexpugnable Ejea —que sin duda hubo de ser muy intensa— terminó con la muerte de todos los infieles a manos cristianas, con lo que la población cayó y quedó en poder del monarca aragonés.
La calma se hizo en el campamento del gozoso rey Sancho Ramírez, quien, fiel a la palabra que había empeñado ante los murosejeanos, satisfizo la promesa que le hiciera al santo y para ello mandó construir dentro ya de la ciudad tomada una iglesia, casa y cementerio (lo que se denominó en adelante como «Abadía de Ejea»), donde se recogerían y guardarían desde entonces los frutos de las primicias prometidas.
[Ferrer y Racax, Joseph F., Idea de Exea, págs. 62-66.]
Ejea de los Caballeros (Exeya d'os Caballers en aragonés) es una villa y un municipio español, de la provincia de Zaragoza y la comunidad autónoma de Aragón, situado en la comarca de las Cinco Villas en el partido judicial homónimo. Dista 72 km de la capital provincial, Zaragoza, y 43 km de Tudela (Navarra).
Con una superficie de 609,92 km², es el segundo municipio más extenso de Aragón. Tenía una población de 16 605 habitantes (INE 2018), lo que le convierte en el cuarto más poblado de la provincia.
Actualmente, el municipio de Ejea de los Caballeros comprende las siguientes localidades:3 Bardenas, El Bayo, Ejea de los Caballeros, Farasdués, Pinsoro, El Sabinar, Rivas, Santa Anastasia y Valareña.
Por su extensión se trata de uno de los municipios españoles más extensos, siendo su superficie de 609,92 km2.
El término municipal incluye los núcleos habitados de Farasdués y Rivas, junto con los pueblos de colonización de Pinsoro, El Bayo, Bardenas, Valareña, Santa Anastasia y El Sabinar. Limita al norte con Sádaba, Biota, Luesia y Asín; al este, con Orés, Luna y Castejón de Valdejasa; al sur, con Tauste; y al oeste, con las Bardenas Reales, en Navarra.
El origen geológico del territorio que hoy ocupa Ejea de los Caballeros se remonta al comienzo de la Era Terciaria, en lo que los especialistas han llamado el «paroxismo alpino».
Justo en la zona donde en la actualidad se sitúa Ejea, se produjo un hundimiento, que se cubrió con posterioridad con materiales miocénicos (margas, arcillas, arenisca y calizas) de una antigüedad en torno a los 22 millones de años. La fineza de esos materiales facilitó la acción de la erosión diferencial, que a lo largo de miles de años configuró este territorio con unas formas dominadas por la planitud del terreno.
Así pues, Ejea se ubicó en el centro de una depresión cubierta después por sedimentos cuaternarios, de hace un millón de años, que tiene relación con el sistema fluvial de terrazas Arbas-Riguel. Como consecuencia de todo ello, el relieve ejeano es predominantemente llano, salteado tan sólo por suaves elevaciones. Ejea se encuentra a 320 msnm, altitud baja si se compara con los 525 msnm de la vecina villa de Luna o con los 745 msnm de la Sierra de Erla y los Montes de Sora.
Ejea tiene un clima de tipo continental, aunque suavizado con ligeros matices del clima mediterráneo. Se caracteriza por sus temperaturas extremas, la escasez e irregularidad de las precipitaciones y la limpieza atmosférica gracias a los vientos. El clima es de los más duros de España, con temperaturas muy bajas en invierno que pueden alcanzar los 18 °C bajo cero y temperaturas superiores a los 40 °C en verano.
La temperatura media anual es de 14 °C. Los meses más fríos son enero y febrero con medias menores de 5 °C, aunque se dan baremos absolutos que descienden por debajo de 0 °C, sobre todo en invierno. La media de temperatura de noviembre a enero es inferior a los 10 °C, pero se producen con frecuencia heladas hasta bien entrado el mes de mayo.
Los meses más calurosos son julio y agosto, aunque ya desde finales de junio se produce un aumento notable de las temperaturas. La media en el verano es de 23 °C, sin descartar los días en que el termómetro alcanza los 40 °C. Esta rigurosidad térmica se suaviza en otoño.
La media de lluvias de Ejea es de 468 mm anuales, siendo mayo el mes más lluvioso seguido de la estación otoñal, en forma de gota fría. Por el contrario, el verano es el periodo más seco, humedecido sólo con esporádicas tormentas de origen térmico.
Río Arba de Biel a su paso por Ejea.
El viento es un meteoro muy característico de la zona. El viento del norte encajonado en el valle del Ebro origina el llamado «cierzo», que llega a alcanzar grandes velocidades y provoca una sensación térmica muy fría en invierno pero refrescante en verano. En verano, sobre todo, sopla el viento del sureste, el llamado «bochorno», que contribuye al aumento de las temperaturas.
Tanto el relieve como el clima hacen que el régimen hidrográfico sea un tanto irregular, con una pertinaz sequía en verano, sólo rota por las riadas provocadas por las tormentas y con un aumento del caudal en primavera y otoño. Todas estas peculiaridades se reflejan en los ríos que atraviesan el término municipal de Ejea de los Caballeros: Riguel, Arba de Luesia y Arba de Biel. Estos dos últimos se unen en un solo río Arba ya cerca del casco urbano de Ejea.
En el territorio de Ejea de los Caballeros se dan bastantes casos de endorreísmo como consecuencia de la impermeabilidad del suelo, sobre todo en zonas donde se concentra material calizo. Hay una buena muestra de estancas, lagunas y balsas, dotadas de diversas dimensiones y peculiaridades: el lagunazo de El Moncayuelo, el de Bolaso, la estanca de El Gancho y El Sabinar, y el pantano de San Bartolomé, además de otros núcleos de menor entidad.
También existen algunos manantiales. El más famoso de ellos es el de Bañera, aunque en el extenso término municipal encontramos numerosas fuentes.
A pesar de la intervención del hombre modificando el terreno, aún quedan en Ejea algunos restos de la vegetación original. Existe abundante monte bajo (coscojo, tomillo, romero) y algunas manchas espesas de arbolado, sobre todo pino carrasco (en la Bardena). En los márgenes de los ríos hallamos tamarices en las zonas de inundación, además de sauces y chopos.
No obstante, la construcción del embalse de Yesa y del canal de las Bardenas, que convirtió en regadío la mayor parte del término estepario de Ejea, terminó con la mayor parte del medio natural no humanizado.
Los arqueólogos han encontrado en estas tierras indicios de épocas tan pretéritas como la Edad del Bronce, el periodo Calcolítico o incluso el Neolítico. Se han descubierto huellas de la actividad humana desde el 8000 a. C. En concreto, se han hallado restos en el yacimiento arqueológico existente en la parte alta de la villa, localizado ante la iglesia de Santa María, en pleno barrio de la Corona.
Edad Antigua
Sin embargo, los primeros datos históricos relativos a Ejea aparecen con la presencia en el lugar de los suesetanos, un pueblo de lengua celta relacionado con la gran tribu belga de los suesones, y que da a Ejea el primer nombre que nos es conocido, Segia, del que deriva el nombre actual. Sin embargo, los historiadores no tienen clara la importancia de la población de Segia dentro del territorio suesetano, desconociéndose por el momento si se trataba de su capital, de una ciudad importante o de un núcleo menor.
En este sentido, se ha defendido la identificación de Segia con la capital de los suesetanos, Corbio, que fue arrasada por un Ejército romano al mando del cónsul Terencio Varrón en el año 184 a. C., tras lo cual el territorio suesetano fue cedido a los vascones.
Época romana
Después de que Roma asumiese el control directo del territorio vascón, tenemos constancia de un documento, el llamado «Bronce de Ascoli», en el que, en el marco de la guerra social —de 91 a. C. a 89 a. C.—, Cneo Pompeyo Estrabón concedió la ciudadanía romana a nueve jinetes suesetanos o vascones de Segia, integrados en la llamada «Turma salluitana», como premio a sus actividades militares en dicha guerra.4
Tanto bajo la República romana como bajo el Imperio romano, Segia y otras localidades de las Cinco Villas, como Tarraca —posiblemente Los Bañales de Uncastillo—, fueron objeto de una intensa romanización, motivada además por el hecho del intensivo cultivo en los llanos de la zona de trigo y otros cereales. La calzada Caesaraugusta (Zaragoza)-Pompelo (Pamplona) constituyó la columna vertebral de las comunicaciones que atravesaban sus tierras. Asimismo, los romanos extendieron una red de vías secundarias que daban acceso a las villas y los asentamientos de la población.
Cabe suponer que Ejea se viese afectada por las revueltas de los bagaudas en el siglo V, aunque carecemos de citas documentales al respecto, ya que los disturbios y enfrentamientos producidos se centraron en Hispania en el valle del Ebro, en especial en sus zonas alta y media —saqueos de Tarazona y Zaragoza, por ejemplo.
Edad Media
La caída del Imperio Romano supuso para Ejea un periodo de decadencia. A partir del año 545, su territorio entró en un proceso de despoblación y de disminución de la vida socioeconómica. En este contexto, el área de Ejea quedó bajo el dominio de un terrateniente hispanorromano, el Conde Casio.
Los visigodos hispanorromanos llamaron a la ciudad Egessa, denominación que aparece en algunas monedas.
Representación de Sancho Ramírez, quien intentó, sin éxito, reconquistar la villa en 1091.
La llegada de los musulmanes a la zona se produjo en 714, tres años después de su desembarco en la Península Ibérica. Aplicando una política de conversión, los musulmanes llegaron a un pacto con el Conde Casio: éste se convirtió al Islam, manteniendo todas sus posesiones pero rindiendo pleitesía al nuevo poder. De este modo, nació la dinastía muladí de los Banu Qasi. Bajo la dominación musulmana, la ciudad recibió el nombre de Siya.
En el posterior marco de la Reconquista, el rey de Pamplona Sancho Garcés I quiso arrebatar Siya a los musulmanes en los años 907-908, lo mismo que Sancho Ramírez en 1091, en ambos casos sin éxito. No sería hasta el año 1105 que Alfonso I el Batallador recuperase la villa para los reinos cristianos, pasando a denominarse Exea.
El historiador Jerónimo Zurita, en sus Anales de la Corona de Aragón, refiere que Alfonso I «lo primero que se acometió fue poner cerco sobre la villa de Ejea, lugar principal a la frontera de Navarradentro de los límites de la región antigua de los vascones, y ganóla a los moros... Y allí se afirma que en aquél lugar tomó el título de emperador». Además de los pobladores cristianos, Exea se nutrió con la llegada de los judíos, cuya presencia aparece reflejada en las crónicas de la época. Por ejemplo, en el año 1208, Pedro II de Aragón les concedió el Castillo de Ortes para su repoblación.
Entre los edificios medievales más importantes destacan la iglesia de Santa María, edificada en 1174, y la de San Salvador, consagrada en 1222 y que durante un tiempo fue la base de uno de los prioratosque tuvo la orden de la Selva Mayor en Aragón. En 1265 Jaime I el Conquistador convocó Cortes en Ejea, en las cuales se acabó de modelar la figura del Justicia Mayor de Aragón, quien debía dirimir las disputas entre la monarquía y la nobleza.
Edad Moderna y Contemporánea:
En la Guerra de Sucesión, Ejea se había pronunciado por el archiduque de Austria, por lo que fue sitiada por el ejército de Felipe de Anjou. Comandadas por el Marqués de Saluzo, las tropas saquearon e incendiaron la ciudad.
Los habitantes de Ejea de los Caballeros contribuyeron a la lucha contra los franceses durante la Guerra de la Independencia, formando algunas guerrillas, que acudieron a combatir a Tudela. Era natural de Ejea una de las heroínas del primer Sitio de Zaragoza, Juliana Larena y Fenollé.
Ya en el siglo XX, el movimiento obrero tuvo una presencia importante en Ejea y su comarca, hallándose fuertemente implantada la Unión General de Trabajadores. Los socialistas de las Cinco Villas estuvieron implicados en la sublevación de Jaca y el diputado socialista por Zaragoza, José Algora, había recomendado a Fermín Galánque, desde Jaca, dirigiera sus tropas hacia Zaragozaatravesando las Cinco Villas, que les eran afectas.
A nivel económico, la ciudad se vio fuertemente modernizada a principios del siglo XX. Accedió al transporte en ferrocarril con la construcción del Ferrocarril de Sádaba a Gallur en 1915, lo que permitió el transporte barato de los productos de la comarca, cuya producción iba a aumentar con las sucesivas ampliaciones del regadío. La construcción del Pantano de Yesay del Canal de las Bardenas, ambos consecuencia directa del Plan Aragón, permitió aumentar drásticamente la producción de cereal y remolacha y motivar la implantación de algunas industrias agroalimentarias. El proyecto del canal es de 1924 y el del pantano de 1926. En 1959 se inauguraron las dos infraestructuras y se construyeron los seis pueblos de colonización de Ejea.
fiexa, afixa (afija, fija), o afierra (aferra) o se pega. (fixo : fijo)
fel, fiel, hiel. (Derivados de fidel, fideles - fieles - se encuentran fael, feel, faels, feels)
felix, dichoso. (feliz; Félix)
fellóna (fellona), enojada.
feltre, maraña difícil de deshacer. (fieltro, tipo de tejido; usado en caballerías)
fem, estiércol. (fiemo; femater : texto de Vicente Blasco Ibáñez : estercolero, el que recogía el estiércol y sobras de las casas pudientes para revender o usar en los campos propios)
fem, hacemos. (Verbo fer: hacer : en chapurriau: yo fach, tú fas, ell o ella fa, natros o natres fem, vatros o vatres feu o féu, ells o elles fan; facere; faire francés; rumano “ché fach” : qué haces?, cómo va?)