Mostrando las entradas para la consulta sans inosséns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta sans inosséns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 18 de junio de 2024

Lexique roman; Mil, Meilh - Militar


Mil, Meilh, s. m., lat. milium, mil, millet.

Mieg pa de mil dur. Philomena.

Demi-pain dur de millet.

Qui en desert 

Semena fromen, ses arar,

Ni en calmeilh

Espan son meilh, 

No sap gaire de laborar.

P. Cardinal: Predicator. 

Qui en désert sème froment, sans labourer, et en chaume répand son millet, ne sait guère du travailler.

Nég. expl. No prezon blasme ni lau 

Un gran de mil.

Marcabrus: Lo vers. 

Ne prisent blâme ni louange un grain de mil. 

CAT. Mill. ESP. Mijo. PORT. Milho. IT. Miglio.

2. Millargos, s. m., millet.

Porc, quom regarda millargos,

Fai meillor escoutar que vos.

Bertrand de Born: Maitolin.

Porc, lorsqu'il regarde le millet, il fait meilleur écouter que vous.

3. Milhoca, s. f., millococo, sorgho, millet de Barbarie.

Mesura... de milhoca.

De panis et de milhoca, et de gairossa et de geichas.

Cout. de Moyssac, XIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 8. 

Mesure... de sorgho.

De panis et de millococo, et de jarosse et de gesses.

(chap. Milloca : una classe de sereal.)

Mil, Meilh, s. m., lat. milium, mil, millet.


Mil, adj. num., lat. mille, mille. 

No comprari' om ab mil liuras d'argent. Poëme sur Boèce. 

On n' achèterait avec mille livres d'argent. 

Qu' en sian traucat mil escut.

Bertrand de Born: Lo coms m' a. 

Qu'en soient troués mille boucliers.

CAT. ESP. PORT. Mil. IT. Mille. (chap. Mil, mils; milená, milenás.)

Voyez Gracia.

2. Milia, Melia, adj. num., mille.

LX melia Turcxs s'en son ab luy anat. Roman de Fierabras, v. 238.

(chap. Sixanta mil turcos s'en van aná en ell.)

Soixante mille Turcs s'en sont allés avec lui.

Us locs on n' agues C milia. Brev. d'amor, fol. 19.

Un lieu où il y en eut cent mille.

ANC. CAT. Milia.

3. Milesme, s. m., du lat. millesimus, millésime.

Lo milesmes era... M CC e LX.

Monum. du XIIIe siècle. Allou, Descr. de la Haute-Vienne, p. 258. 

Le millésime était... mil deux cent et soixante.

PORT. IT. Millesimo. (ESP. Milésimo. Chap. Miléssim, milessims, miléssima, miléssimes.)

4. Millier, Milier, s. m., millier.

Lo millier de clavels de cavals. Cartulaire de Montpellier, fol. 114. 

Le millier de clous de cheval. 

XX lo jorns e cinc cens lo mes, 

Ayssi que l'an son VI milier.

P. Cardinal: Anc no vi. 

Vingt le jour et cinq cents le mois, de sorte que (au bout de) l'année ils sont six milliers. 

Loc. Faulas d' actor sai ieu a milhiers e a cens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Fables d'auteurs je sais à milliers et à cents.

CAT. Miller. ESP. Millar. PORT. Milhar. IT. Migliaio. (chap. Milená, milenás.)

5. Milen, Mille, adj. num., millième. 

Dir la milena parso 

De las grantz bontatz qu'en Dieu so.

Brev. d'amor, fol. 77. 

Dire la millième part des grandes bontés qui sont en Dieu.

Subst. Sol qu'ilh agues lo mille 

De la dolor.

Folquet de Marseille: Ab pauc. 

Seulement qu'elle eût le millième de la douleur.

(chap. Miléssim, milessims, miléssima, miléssimes.)

6. Miri, s. m., grec, *gr, myriade.

Per aqui monten cent miri auzello. Poëme sur Boèce.

Par là montent cent myriades d'oisillons.

(chap. Miríada, miríades : cantidat mol gran, indefinida.)

7. Milio, s. m., million.

Pagara al rey d'Angleterra tres milios.

Entro que los dichs tres milios sian pagats.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 223.

Payera au roi d'Angleterre trois millions. 

Jusqu'à ce que lesdits trois millions soient payés.

CAT. Milió. ESP. Millón. PORT. Milhão. IT. Milione. 

(chap. Milló, millons; millonada, millonades.)

8. Miliari, s. m., lat. milliarius, millième année.

El tertz an de son enperi fo complitz lo miliari de la costructio de la ciotat. Cat. dels apost. de Roma, fol. 25.

Au troisième an de son règne fut accomplie la millième année de la construction de la cité.

(chap. Mileni, milenis. ESP. Milenio, milenios.)

9. Milha, Milla, s. f., lat. millia, mille, mesure itinéraire.

Voyez Mayans, Orig. de la lengua española, t. II, p. 251.

Quinze milhas e plus agron aura sobriera. V. de S. Honorat. 

Quinze milles et plus ils eurent le vent supérieur. 

Loc. prov. S' una milla va drech, quatorze vai a l' orsa. V. de S. Honorat. Si un mille il va droit, quatorze il va à l'ourse.

CAT. ESP. Milla. PORT. Milha. IT. Miglio. (chap. Milla, milles.)

10. Millar, s. m., lat. milliare, mille, mesure itinéraire.

Dos millars se van per entiers. V. de S. Honorat.

Vont deux milles en entier.

CAT. Miller. ESP. Millar. PORT. Milhar.


Milan, s. m., du lat. milvius, milan. 

Qui vol comandar 

Al milan ni baillar 

Sos polets per noyrir, 

Ja us d' els grans no m don pois per raustir. 

Pierre de Bussignac: Quan lo dous.

Qui veut recommander et bailler au milan ses poulets à nourrir, jamais un d'eux grand ne me donne puis pour rôtir.

CAT. Milá. ESP. Milano. PORT. Milhano. (chap. Milano o milá, milanos o milansmilana, milanes. Famosa es la “milana bonica” dels sans inossens de Delibes, llibre traduít al chapurriau per Ramón Guimerá LorenteMoncho de Beseit, lo editó de este llibre que estás lligín.)

los sans inosséns, Miguel Delibes, chapurriau

2. Milo, s. m., milan, busard.

Milo o buzac... auzel es fort.

Milo o buzac fa paucs uous... pichatatz.... dessaboratz.

Eluc. de las propr., fol. 147 et 278. 

Le milan ou busard... est un oiseau fort. 

Le milan ou busard fait de petits oeufs... picotés... dépourvus de goût.


Militar, v., lat. militare, militer, combattre.

Lo qual comensset a militar et a cavalgar aspramen contra los autres. 

El miletet e renhet gloriosamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 30 et 50. 

Lequel commença à combattre et à chevaucher rudement contre les autres. 

Il combattit et régna glorieusement. 

Part. prés. Tota la gleysa militanta. Chronique des Albigeois, col. 60. Toute l'église militante.

CAT. ESP. PORT. Militar. IT. Militare. (chap. militá: milito, milites, milite, militem o militam, militéu o militáu, militen; militat, militats, militada, militades. Militá, militás. Militán, militans, militanta, militantes. 

Ignacio o Iñaki Belanche es militán de la CHA, la chunta aragonesista llepaculs dels catalanistes. Militantes són tamé: Silvia Dilla Vidal, Josefa o Pepa Nogués, la dona de Cachol de La Portellada, venedora de burros morts.)

Ignacio Belanche, Iñaki, instituto Matarraña, CHA, chaquetero, catalanistas, chapuceros, aragonesistas

viernes, 6 de septiembre de 2024

Paupre, Paubre, Paure - Contrapausar

 

Paupre, Paubre, Paure, adj., lat. pauperem, pauvre, indigent, nécessiteux.

Hom paupres non troba ab manen

Nulh' amistat, si gazanh no y vezia.

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

Homme pauvre ne trouve avec riche nulle amitié, si profit il n'y voyait.

Ieu viu de paupra prevenda.

Hugues de Saint-Cyr.: Servit aurai. 

Je vis de pauvre provende.

S'ieu sui paubres, vos avetz pro argen.

Elias d'Uisel: Lo desirier.

Si je suis pauvre, vous avez assez d'argent.

Fig. Paupres de cor e d'aver poderos.

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Pauvres de coeur et de richesse puissants.

Nos em totz paures de poder. V. et Vert., fol. 45.

Nous sommes tous pauvres de pouvoir.

Subst. Mens a q' us paubres despulhatz. 

Pons de Capdueil: En honor. 

Il a moins qu'un pauvre dépouillé. 

Que ames Dieu, e que fes be alhs paubres. Philomena.

Qu'il aimât Dieu, et qu'il fît bien aux pauvres.

CAT. ESP. PORT. Pobre. IT. Povero. (chap. Pobre, pobres, pobra, pobres.)

Los Sans Inosséns

2. Pauret, adj. dim., pauvret. 

Vi neis una femna paureta. Trad. du N.-T., S. Luc, ch. 21. 

Vit même une femme pauvrette.

CAT. Pobret. PORT. ESP. Pobrete. IT. Poveretto. 

(chap. Pobret, pobrets, pobreta, pobretes.)

pobret porró de Pompeo

3. Paupretat, Paubretat, Paupertat, Pauretat, s. f., lat. paupertatem,

pauvreté, indigence.

Aissi co 'stai mal al pros paupretat.

Sordel: Puois trobat. 

Ainsi comme sied mal au preux la pauvreté. 

Doptava sufrir vilesa e pauretat. V. de S. Honorat.

Redoutait de souffrir vieillesse et pauvreté.

- Fig. Nudité.

Non ac vestimen 

De que pogues cubrir sas paubretatz.

T. de Guillalmet et d'un Prieur: Senher prior.

Il n'eut pas vêtement de quoi il pût couvrir ses pauvretés.

Tan enportunamens mostron lurs paupertatz. V. et Vert., fol. 69. 

Si importunément montrent leurs pauvretés. 

ANC. FR. Chéoir en povretet. 

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bibl. bibl. Ms., p. 1384.

Si j'ai froit et pauvreté. Roman de Berte, p. 53.

ANC. CAT. Pobretat. ANC. ESP. Pobredad. IT. Povertà, povertate, povertade.

4. Paubreza, Paureza, s. f., pauvreté, indigence.

Quant hom honrat torna en gran paubreza.

P. Vidal: Quant hom. 

Quand homme honoré tourne en grande pauvreté. 

Per eyssir de paureza. V. de S. Honorat. 

(chap. Pera eixí de la pobresa.)

Pour sortir de pauvreté.

CAT. Pobresa. ESP. PORT. Pobreza. IT. Poverezza.

(chap. Pobresa, pobreses. Llengua valensiana: pobrea.)

5. Pauprier, s. m., pauvreté, misère.

Mais ye t trairai de pauprier 

Ab un sirventes que t profier.

Raimond de Miraval: A Dieu me. 

Mais je te tirerai de pauvreté avec un sirvente qui te profite.

6. Paubreria, Paubreira, Paupreira, Pauriera, Paurieira, s. f., pauvreté, misère, indigence. 

El geta lo paubre de paubreria.

G. Figueiras: Un nou. 

Il retire le pauvre de pauvreté. 

Lhi paure s' adeliecho en lor paurieira aissi coma lhi ric en lor riquezas.

Liv. de Sydrac, fol. 39.

Les pauvres se délectent dans leur pauvreté ainsi comme les riches dans leurs richesses.

Soccor a la paupreira de tos amics. Trad. de Bède, fol. 2.

Porte secours à la pauvreté de tes amis.

Loc. fig. Anc no guaris de paubreira.

Bernard de Rovenac: Una sirventesca. 

Oncques il ne guérit de pauvreté. 

ESP. Pobreria (pobreza).

7. Paubramen, Paurament, adv., pauvrement, misérablement.

El sap que Dieu volc viure paubramen.

Guillaume de Montagnagout: Per lo mon.

Il sait que Dieu voulut vivre pauvrement. 

Vieu ses grat e paubramen.

Le moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Vit sans agrément et pauvrement. 

CAT. Pobrement. ESP. PORT. Pobremente. IT. Poveramente.

(chap. Pobremen, pobramen.)

8. Paubrezir, v., appauvrir, ruiner. 

Part. pas. Los as paubrezitz e tot lor aire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 86. 

Tu les a appauvris et toute leur famille.

9. Apaubrir, v., appauvrir, ruiner, réduire à la misère.

Per se enrequezir, volon apaubrir tot lo mon.

(chap. Pera enriquís, volen empobrí a tot lo món.)

Destruisson et apaubron los cavaliers. V. et Vert., fol. 14.

Pour s'enrichir, veulent appauvrir tout le monde. 

Détruisent et appauvrissent les chevaliers.

ANC. FR. Tant qu'il les fist apovroier. Fables et cont. anc., t. I, p. 243.

Car apovrez les avez toz. Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 58. ANC. CAT. Apobrir.

10. Empaubrir, Empaubrezir, Enpaubrezir, v., appauvrir, devenir pauvre. Fes mainz paubres enriquir 

E mainz manens enpaubrezir.

Hugues de Pena: Cora que m. 

Fit maints pauvres enrichir et maints riches appauvrir. 

Part. pas. Meten del sieu tro n' es empaubrezitz. 

G. Riquier: Jamais non.

Dépensant du sien jusqu'à ce qu'il en est appauvri. 

Uns rics vilans sera miells acuillitz 

Qu' uns homs gentils que sia empaubriz. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Un riche vilain sera mieux accueilli qu'un gentilhomme qui soit appauvri.

ANC. CAT. Empobrezir. CAT. MOD. Empobrir. ESP. PORT. Empobrecer.

IT. Impoverire. (chap. Empobrí, empobrís: yo me empobrixco o empobrixgo, empobrixes, empobrix, empobrim, empobriu, empobrixen; empobrit, empobrits, empobrida, empobrides.)

11. Depauperar, v., lat. depauperare, appauvrir, rendre pauvre. 

Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat... et depauperat. 

Tit. de 1424, Hist. de Languedoc, t. IV, pr., p. 422.

Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé... et appauvri.

CAT. ESP. Depauperar. (chap. Depauperá : empobrí)

12. Depauperacio, s. f., appauvrissement.

Fig. Depauperacio de vigor. Eluc. de las propr., fol. 49. 

Appauvrissement de vigueur.

(chap. Empobrimén, empobrimens.)


Pausa, Pauza, s. f., lat. pausa, pause, repos, paix. 

Aian vida eterna e pauza sempiterna. V. de S. Honorat.

(chap. Que tinguen vida eterna y pausa sempiterna.)

Qu'ils aient vie éternelle et repos sempiternel. 

En la fi de cobla deu esser tos temps pauza plana e finals.

Leys d'amors, fol. 17. 

A la fin de couplet doit toujours être pause plane et finale.

Loc. Jamais non auran pausa,

Si no 'l meton tot viu de sot la lausa.

(chap. May tindrán pausa (tranquilidat, repós) si no lo foten tot viu daball de la llosa : lápida.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque. 

Jamais ils n' auront repos, s'ils ne le mettent tout vif sous la pierre sépulcrale.

Amors ditz ver et escarnis, 

E dona pausa ab gran afan.

P. Rogiers: Tant ai. 

Amour dit vrai et raille, et donne repos avec grande peine.

Per qu'ieu ti prec qu' estias en pausa. Trad. d'un Évangile apocryphe.

C'est pourquoi je te prie que tu sois en repos.

Ara faizaz pausa aissi. Philomena. 

Maintenant que vous fassiez pause ici. 

L' ost es meza en cami, non pren pausa ni fi. 

Roman de Fierabras, v. 5033.

L'armée est mise en chemin, elle ne prend pause ni fin. 

Adv. comp. Pueis sabon

Far per que hom mais valha 

Bona pausa.

Gavaudan le Vieux: Aras quan plou. 

Puis savent faire pour qu'un homme vaille davantage longtemps.

Atrestal pot de lieys far 

En una petita pausa.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Peut faire de même d'elle en un petit instant. 

ANC. FR. Si ne firent oncques pausée ni arrest.

Roman de Galien Réthoré, fol. 77. 

CAT. ESP. PORT. Pausa. IT. Posa. 

(chap. Pausa, pauses; repós, reposos; pas o pau, paus.)

2. Paus, s. m., repos, pause, paix. 

Loc. Ab lo rey mi vuelh acordar

D'Aragon, e tornar en paus.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Avec le roi d'Aragon je veux m'accorder, et revenir en paix.

(chap. Fé les paus.)

3. Pausament, Pauzamen, s. m., repos, délassement.

Establi nueg e jorn ben e ginhozamens, 

Lo jorn per afanar, la nueg per pauzamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Établit nuit et jour bien et ingénieusement, le jour pour travailler, la nuit pour délassement.

- Suspension, césure.

Per lo qual pauzamen, la sentensa es duptoza o escura ad entendre.

Leys d'amors, fol. 108.

Par lequel repos, la phrase est douteuse ou obscure à entendre.

- Convention, stipulation, traité.

Fe acorder e pausament.... L' acorders e 'l pausament fo aitals.

Tit. de 1226. Arch. du Roy., J, 320.

Fit accord et convention... L'accord et la convention fut tel. 

IT. Posamento.

4. Pausar, Pauzar, v., lat. pausare, poser, placer, mettre, planter.

Elhs lo van pausar en 1 bel lieyt. Philomena. 

Ils vont le poser sur un beau lit.

Venc josta me son cors pausar.

P. Vidal: Abril issic. 

Vint auprès de moi poser son corps. 

IIII causellas a pausar reliquias. Philomena. 

Quatre châsses à mettre reliques. 

Es vengutz a Murel, e pausa i l' auriflor. Guillaume de Tudela. 

Est venu à Murel, et y plante l'oriflamme. 

Fig. Domna que en bon pretz s'enten, 

Deu ben pausar s' entendansa 

En un pro cavallier valen.

La Comtesse de Die: Ab joi et. 

Dame qui en bon mérite s'affectionne, doit bien placer son affection en un preux chevalier vaillant. 

Tro paus tot mon afar en patz.

Dalfinet: De mieich. 

Jusqu'à ce que je mette toute mon affaire en paix. 

Mon chantar pauzer' en remembransa. 

B. Zorgi: Non lassarai. 

Mon chanter je mettrais en souvenance.

- Fixer, convenir, établir.

Can venc al jorn del terme qu' ilh pausero. Liv. de Sydrac, fol. 2. 

Quand vint au jour du terme qu' ils fixèrent.

- Supposer, établir.

Ar o pauzem aissi.

Izarn: Diguas me tu. 

Maintenant supposons-le ainsi.

Aissi propriamens co lo lati o pausa. V. et Vert., fol. 64. 

Aussi expressément comme le latin l'établit.

- Reposer, prendre du repos.

Cant fon las de caminar, se venc pauzar a la font de Jacob.

V. et Vert., fol. 102. 

Quand il fut las de cheminer, il se vint reposer à la fontaine de Jacob.

La nuoich, non puesc pauzar.

(chap. Per la nit no puc reposá : descansá.)

B. de Ventadour: Quan lo vert.

La nuit, je ne puis reposer.

Anec jurar Maometh que elh no pausaria entro agues tout lo cap a K. Philomena.

Alla jurer Mahomet qu'il ne prendrait du repos qu'il n'eût enlevé le chef à Charles.

- Percher.

Qui l' auzel ve contra 'l cel volar, 

Greu pot saber lo loc on s' an ni s paus. 

Serveri de Girone: A greu pot.

Qui voit l'oiseau vers le ciel voler, difficilement peut savoir le lieu où il s'aille et se pose. 

Loc. Quan no la vey no fi ni paus.

G. Adhemar: Quan la bruna. 

Quand je ne la vois, je ne finis ni pose. 

Non pausa ni fina jorn que Dieus aia fag. V. de S. Honorat. 

Ne pose ni finit jour que Dieu ait fait.

- Déposer, quitter.

Aquell pauza mezura e tempramen que vol quere razo natural en so que es sobre razon e sobre tot entendemen. V. et Vert., fol. 102. 

Celui-là dépose mesure et modération qui veut chercher raison naturelle en ce qui est au-dessus de raison et au-dessus de tout entendement. Part. pas. Ar hi ai pauzat lo cor e 'l sen.

Jordan de Confolen: Ancmais. 

Maintenant j'y ai placé le coeur et l'esprit.

Pausatz avetz premeirament.

T. de Guillem et de G. Riquier: Guiraut.

Établi vous avez premièrement.

- Apposer.

Mandem que y sia pauzatz 

Nostre sagel.

(chap. Manem que hi sigue posat lo nostre sello.)

Henri, Comte de Rodez: Si m fos.

Nous ordonnons que y soit apposé notre sceau.

- Imposer, appliquer.

Que puescas salvar home aissi ab ma pausat.

Aissi ab ma pausada salvas ton companho.

Izarn: Diguas me tu.

Que tu puisses ainsi sauver un homme imposé avec main. 

Ainsi avec main imposée tu sauves ton compagnon.

- Soumettre.

Qu' el dalfin sia 'l plaitz pauzatz. 

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

Qu'au dauphin soit le différend soumis.

Loc. Deu esser nomada comuna, pauzat que la majors partz sia annexa.

Leys d'amors, fol. 18. 

Doit être nommée commune, supposé que la majeure partie soit annexe. Adv. comp. De qu' en pot comprar

Sobiranamen al pauzat.

Brev. d'amor, fol. 67. 

De quoi il en peut acheter entièrement à loisir.

CAT. Posar. ESP. PORT. Pausar. IT. Posare. 

(chap. Posá: poso, poses, pose, posem o posam, poséu o posáu, posen; posat, posats, posada, posades; colocá; ficá; fotre; embutí, etc.)

5. Pausadament, adv., posément.

Be pausadament et apenssadament.

Tit. de 1293. DOAT, t. XII, fol. 22. 

Bien posément et avec réflexion. 

Van pauc et pauzadament. Eluc. de las propr., fol. 25. 

Vont peu et posément.

ANC. CAT. Posadament. CAT. MOD. Pausadament. ESP. PORT. Pausadamente. (chap. Pausadamen; reposadamen.)

6. Apausar, v., appliquer, imputer.

Van li apausar la dissipation

Dels bens del evescat.

V. de S. Honorat.

Vont lui imputer la dissipation des biens de l'évêché.

- Exposer.

Per dialectica, sai molt razonablamenz 

Apauzar e respondre.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Par dialectique, je sais moult raisonnablement exposer et répondre. 

ANC. CAT. Aposar.

7. Depausar, v., déposer.

El depauset del arcivescat de Rems Robert.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 94. 

Il déposa de l'archevêché de Reims Robert. 

Part. pas. Fo depauzatz per la volontat del rey Hugo.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 134. 

Fut déposé par la volonté du roi Hugues. 

CAT. ESP. Deposar. (chap. Deposá: deposo, deposes, depose, deposem o deposam, deposéu o deposáu, deposen; deposat, deposats, deposada, deposades; fotre fora, expulsá, etc.)

8. Despauzatio, s. f., déposition.

D' aquesta despauzatio d'aquest Chylderic.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 100. 

De cette déposition de ce Childéric.

(chap. Deposissió, deposissions; v. deposá.)

9. Depauzament, Depauzamen, s. m., dépôt. 

Garda lo depauzament. Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée. Garde le dépôt.

Lo depauzamen de las cauzas o de las merces del mort.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 91.

Le dépôt des choses ou des marchandises du mort.

10. Dezapauzar, v., déposer.

Dezapauzet motz evesques, per simonia. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 141.

Déposa de nombreux évêques, pour simonie.

Part. pas. Fo dezapauzatz de la dignitat del emperi.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 116. 

Fut déposé de la dignité de l'empire.

11. Empauzament, s. m., imposition. 

Per empauzament de las mas dels apostols.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 8.

Par imposition des mains des apôtres.

(chap. Imposamén, imposamens; impossisió, impossisions.)

12. Enpausacio, s. f., imposition, application.

Per la enpausacio de las mieuas mans.

Trad. de la 2e Épître de S. Paul à Timothée. 

Par l' imposition des miennes mains.

13. Empausar, Empauzar, Impausar, v., imposer, appliquer.

Nom empauzar, segon la volontat. Leys d'amors, fol. 41.

Imposer nom, selon la volonté.

No si presuma pas a empausar lo nom de pastor, si non pot essegniar.

Trad. de Bède, fol. 55. 

Qu'il n' ait pas la présomption de s' imposer le nom de pasteur, s'il ne peut enseigner.

Empausar pena. Statuts de Provence. BOMY, p. 2. 

Imposer peine. 

Impausar... taillas. Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 336. 

Imposer... tailles.

CAT. Imposar. (ESP. Imponer. Chap. Imposá, imposás: yo me imposo, imposes, impose, imposem o imposam, imposéu o imposáu, imposen; imposat o impost, imposats o impostos, imposada o imposta, imposades o impostes.)

Dichosa repoblasió.

14. Expauzar, v., exposer.

Qu' om expauze o declare per autras paraulas. Leys d'amors, fol. 136.

Qu'on expose ou déclare par autres paroles. 

Part. pas. Adhoras a gel, ades a ploia... so expauzatz.

Eluc. de las propr., fol. 162. 

Tantôt à gelée, maintenant à pluie... sont exposés.

CAT. Exposar. (chap. Exposá: exposo, exposes, expose, exposem o exposam, exposéu o exposáu, exposen; exposat o expost, exposats o  expostos, exposada o exposta, exposades o expostes.)

15. Dispausar, v., disposer, projeter, arrêter.

Part. pas. A dispausat de far son passage. 

Rég. des États de Provence, 1401. 

A arrêté de faire son passage.

CAT. Disposar. (ESP. Disponer. Chap. Disposá, disposás: yo me disposo, disposes, dispose, disposem o disposam, disposéu o disposáu, disposen; disposat, disposats, disposada, disposades.)

16. Perpauzamen, Prepauzament, Propauzamen, s. m., propos, résolution, détermination, intention. 

Gurp tort et avareza

E tot fals perpauzamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Quitte tort et avarice et toute fausse détermination. 

Totz sos prepauzamentz, es de far lo plazer 

De Jhesu Crist, lo rey.

V. de S. Honorat. 

Toute son intention, c'est de faire le plaisir de Jésus-Christ, le roi.

No y ai nulh ferm propauzamen

Pons Santeuil de Toulouse: Marritz cum. 

Je n'y ai nulle ferme détermination. 

Perseverancia, so es ferm perpauzamen de gardar so que hom a promes a Dieu. V. et Vert., fol. 95.

Persévérance, c'est ferme résolution de garder ce qu'on a promis à Dieu.

(chap. propósit, ressolusió, determinassió, intensió).

17. Prepaus, s. m., propos, résolution, intention.

Aras tornem al prepaus. Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

Maintenant retournons au propos.

18. Perpauzar, Prepausar, v., proposer, présenter, offrir.

Ausit ay veritat,

Que tu as una fylla que a mot gran beutat,

E prepausas l' a vendre.

V. de S. Honorat.

J'ai appris vérité, que tu as une fille qui a moult grande beauté, et tu la proposes à vendre.

El nom de Dieu omnipotent,

Vos perpaus de comtar breument

La vida d'un sant cavalier.

Fragm. de la Vie de S. Georges.

Au nom de Dieu tout-puissant, je vous propose de conter brièvement la vie d'un saint chevalier. 

Fig. Ditz e prepauza sa razo. Liv. de Sydrac, fol. 37.

Dit et présente sa raison.

- Résoudre, décider, se proposer.

Prepauson de intrar a Lerins. V. de S. Honorat.

Décident d'entrer à Lerins.

Part. prés. David, sos paires, enans

Lo temple bastir perpausans, 

Aparelhec, ans de sa fi, 

La materia.

Brev. d'amor, fol. 49. 

David, son père, auparavant se proposant de bâtir le temple, apprêta, avant sa fin, la matière. 

Part. pas. Auran perpausat de fayre penedenza. V. de S. Honorat.

Auront résolu de faire pénitence.

- Préposer.

Son prepauzadas ad aquesta dictio. Leys d'amors, fol. 12. 

Sont préposées à ce mot.

CAT. IT. Preposar. (proposá, presentá, oferí; preposá: preposo, preposes, prepose, preposem o preposam, preposéu o preposáu, preposen; preposat, preposats, preposada, preposades; pre + posá : ficá dabán.)

19. Repaus, s. m., repos, calme.

Quan me soi anatz jazer, 

E cug alcun repaus aver.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand je me suis allé coucher, et pense avoir aucun repos.

L'autrui repaus t' es afans.

P. Cardinal: Per folhs. 

Le repos d'autrui t'est peine.

CAT. Repos. ESP. Reposo. PORT. Repouso. IT. Riposo. 

(chap. Repós, reposos; v. reposá, descansá.)

20. Repausar, v., reposer, fixer, arrêter.

Repaus mos huels on vostre cors estai.

Arnaud de Marueil: Aissi col peis. 

Je repose mes yeux où votre corps se tient.

- Prendre du repos, se délasser. 

Cant lo pros cavalier a vencut lo torney, ell s' en torna repauzar a son hostal. V. et Vert., fol. 102. 

Quand le preux chevalier a vaincu le tournoi, il s'en retourne reposer à son hôtel.

Repausar al leyt d' avaricia. Lo novels confort.

(chap. Reposá al llit d' avarissia.) 

Reposer sur le lit d'avarice.

Delieyt me e m sojorn e m repaus.

Berenger de Palasol: Tan m'abellis.

Je me délecte et me séjourne et me repose.

Fig. Repausa se en Dieu, que lo coforta. V. et Vert., fol. 102.

Se repose en Dieu, qui le réconforte.

Part. pas. Quan son estat arribatz, et an agut repausat.

Chronique des Albigeois, col. 6. 

Quand ils ont été arrivés, et ont eu pris du repos.

CAT. ESP. Reposar. PORT. Repousar. IT. Riposare. 

(chap. Reposá: reposo, reposes, repose, reposem o reposam, reposéu o reposáu, reposen; reposat, reposats, reposada, reposades.) 

20. Supausar, v., supposer.

Supausem que la malautia lo laisse. Arbre de Batalhas, fol. 200.

Supposons que la maladie le laisse.

Part. pas. Supausat que un baro del rey de Fransa mov guerra.

Arbre de Batalhas, fol. 104.

Supposé qu'un baron du roi de France excite guerre. 

CAT. Suposar. (ESP. Suponer. Chap. Suposá: suposo, suposes, supose, suposem o suposam, suposéu o suposáu, suposen; suposat o supost, suposats o supostos, suposada o suposta, suposades o supostes.) 

21. Sotzpauzar, v., mettre au-dessous.

Per amistat... o per parentesc, non sotzpauzarai lo mens digne al autre mais digne. Cartulaire de Montpellier, fol. 49.

Par amitié... ou par parenté, je ne mettrai pas le moins digne au-dessous de l'autre plus digne.

22. Pressupauzar, v., présupposer.

Aytal maniera de parlar pressupauza qu' om sapia plenieramen tot lo fag.

Alcus motz que pressupauzo enterrogatio. 

Leys d'amors, fol. 120 et 77. 

Pareille manière de parler présuppose qu'on sache pleinement tout le fait.

Aucuns mots qui présupposent interrogation. 

Part. pas. Tractat havem del accen, per que, segon l' orde pressupauzat, devem tractar de rims e de coblas. Leys d'amors, fol. 13. 

Nous avons traité de l'accent, c'est pourquoi, selon l'ordre présupposé, nous devons traiter de rimes et de couplets. 

CAT. Presuposar. (ESP. Presuponer. Chap. Presuposá: presuposo, presuposes, presupose, presuposem o presuposam, presuposéu o presuposáu, presuposen; presuposat o presupost, presuposats o presupostos, presuposada o presuposta, presuposades o presupostes.)

23. Sobrepauzar, v., poser dessus.

Sobre aquellas neguna graissa non sobrepauzarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Sur celles-là nulle graisse je ne mettrai.

(chap. Sobreposá, sobreposás : posá damún o per damún; recuperás, pendre ánim.)

24. Entrepausar, Interpauzar, v., interposer, intercaler.

Enterpositiva es dicha, quar entrepauza las ditas consonans entre la premiera letra e la vocal subsequen. Leys d'amors, fol. 110. 

Est dite interpositive, car elle interpose lesdites consonnes entre la première lettre et la voyelle subséquente.

Part. pas. Persona interpauzada.

(chap. Persona interposada o interposta.)

Tit. de 1289. DOAT, t. XI, fol. 97. 

Personne interposée.

ANC. CAT. Entreposar. CAT. MOD. Interposar. (ESP. Interponer. 

Chap. Interposá, interposás: yo me interposo, interposes, interpose, interposem o interposam, interposéu o interposáu, interposen; interposat o interpost, interposats o interpostos, interposada o interposta, interposades o interpostes.)

25. Contrapausar, v., opposer. 

Contrapausa... la via de verita. Doctrine des Vaudois. 

Oppose... la voie de vérité.

Part. pas. Ves ergoil es contrapausada l' umilitatz de Crist.

Trad. de Bède, fol. 35. 

A orgueil est opposée l' humilité du Christ.

CAT. Contraposar. (ESP. Contraponer. Chap. Contraposá, contraposás; oposá, oposás; ficá, ficás en contra: yo me contraposo, contraposes, contrapose, contraposem o contraposam, contraposéu o contraposáu, contraposen; contraposat o contrapost, contraposats o contrapostos, contraposada o contraposta, contraposades o contrapostes.) 

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens. Llibre primé.




Llibre primé.

Azarías.

Los sans inosséns. Llibre primé.

A san germana, la Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe; y ell, entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los jovens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error, que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara, aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana apedassats caénli, la bragueta sense botons, en los peus descalsos y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret, lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe de aixó y si, en ocasions, afirmabe que teníe un añ mes que lo siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens, Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa inossensia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com mastegán lo no res miranse atentamen les ungles de la ma dreta, llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses vingueren mal dades y escassejaren y, per si aixó no fore prou, lo Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastins del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al pati estiranse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc, a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne resservabe una pera la milana, de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si retossare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare, a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren, disparán a les águiles o áligues o als muixons negres per la tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit, daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y, encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs de les detonassions y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics de la siñoreta, se cansaben de matá muixons y eixíen de la barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo, al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet, lo embutíe a la gran gabia de barrots de fusta, que se tiráe al muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh, fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta aparcáen los seus coches, y, en passiensia, anáe desenroscán los taps de les válvules de les rodes, en torpes movimens dels seus dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contáls, un, dos, tres, cuatre, sing... y al arribá a onse, díe invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing..., después ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com desfilagarchat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto, y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño, y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas, (al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de tortugues jagans, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa, milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic curvat o belcat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre, sing... hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías, amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú, llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae, ¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro, com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com una sonrissa indescriptible, y, al pondres lo sol, en veus de contá los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu antebrás, ataulláe los voltáns y conforme oscuríe, eixecáe un vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa moguda (en sel) o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé, y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles (o nines) grogues que iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen, sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada, ¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet, en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com un abismo, una espessie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una irreal fosforessensia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat, fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!, hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang, ¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems, la consiensia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell, implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica, com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro, que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral, llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján, y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al finestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolotejabe hasta la peana y lo mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa, sisseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta, va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y, al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entresselles y diénli en ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe als habituals estimuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret, ¡qué li ham de fé, Azarías! ya está mol agüeleta, ñaurá que buscá un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret, y lo siñoret, los ulls entaragañats, ¿y dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías, implorán, ¿autorise lo siñoret que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías, si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe muixó apestós, pudén, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, (o ameleral) y, venga un atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías, atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu, onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses, lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué te s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va passá lo carrascal, lo piornal y la valleta, apretán dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de argila de Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell, mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.

(Paco Rabal al papé de Azarías)

Azarías, Duc, duque, búho real

Azarías, Paco Rabal, duc, duque, búho real, los sans inosséns