Poeta - Preposteratio

 

Poeta, s. m., lat. poeta, poëte.

Las ficxios dels poetas. Eluc. de las propr., fol. 114.

(chap. Les ficsions dels poetes.)

Les fictions des poëtes.

Fortunat, poeta, noble hom. Cat. dels apost. de Roma, fol. 72.

Fortunat, poëte, noble homme.

CAT. ESP. PORT. IT. Poeta. (chap. Poeta, poetes.)

Poges, Pogues, s. m,, pougeoise, monnaie du Puy.

Ad IV pougeisses minoris legis, sicut debet fieri moneta.

Tit. de 1253. Hist. de Languedoc, t. III, pr., col. 492.

Ditz hom que, per dos poges,

Sai si logua e lai si ven.

P. d'Auvergne: Chantarai.

On dit que, pour deux pougeoises, ici il se loue et là se vend.

Nég. expl. No us er prezat un pogues.

Marcabrus: Ans que.

Ne vous sera prisé une pougeoise.

2. Pogeza, s. f., pougeoise.

Totz hom que passa aquest mandamen, es tengutz a restitutio entro a 1 pogeza.

Pagar entro a la derieyra pogeza.

(chap. Pagá hasta la radera pugesa.)

V. et Vert., fol. 3 et 53.

Tout homme qui passe ce commandement est tenu à restitution jusqu'à une pougeoise.

Payer jusqu'à la dernière pougeoise.

ANC. FR. Seront li dis deniers à 3 deniers poigeoise.

Charte de 1282. Du Cange, t. V, col. 614.

Poirir, Poyrir, v., lat. putrere, pourrir.

Recemblan lo malvat que vol mays poyrir en la carcer pudenta que aver lo trebalh de montar l' escalier, per issir de la carcer. V. et Vert., fol. 12.

Ils ressemblent au méchant qui veut davantage pourrir dans la prison puante que d'avoir la peine de monter l'escalier, pour sortir de la prison. Part. pas. Sembla frug que par bells e sas deforas, e dins es poyritz.

1 poma poyrida entre las sanas corromp las autras.

(chap. Una poma podrida entre les sanes corrom (podrix, pudrix) les atres.)

V. et Vert., fol. 94 et 85.

Il ressemble à fruit qui paraît beau et sain dehors, et dedans est pourri.

Une pomme pourrie entre les saines corrompt les autres. 

Fig. Aisi avols hom ben vestitz

Es bels defors, e dins, poiritz.

Roman de Jaufre, fol. 30.

Ainsi méchant homme bien vêtu est beau dehors, et dedans, pourri.

CAT. ESP. Podrir, pudrir. IT. Putridire. (chap. Pudrí, pudrís, podrí, podrís: yo me pudrixco o pudrixgo, pudrixes, pudrix, pudrim, pudriu, pudrixen; pudrit, pudrits, pudrida, pudrides; podrit, podrits, podrida, podrides. Podrit, pudrit tamé se li diu a un pesat, cansino com Carlos Rallo, que está mol estorbadet per lo catalanisme.)

2. Poyre, s. m., lat. putrorem, pus, humeur purulente, virus.

Quan es corromput, de leu se transmuda en poyre venenos.

Aquels qui escupo sanc et poyre.

(chap. Aquells que escupiñen sanc o sang y pus - carcassos de humor purulenta, flema, flemes.)

Eluc. de las propr., fol. 29 et 52.

Quand il est corrompu, facilement il se change en pus vénéneux.

Ceux qui crachent sang et pus.

3. Poiridura, Puiridura, Puridura, s. f., pourriture.

Si vostr' auzel a poiridura.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau a pourriture.

A la puiridura de la charn a at fers e coitura. Trad. de Bède, fol. 50.

Pour la pourriture de la chair, il est besoin de fer et de brûlure.

Fig. Terga las puriduras de las malas obras. Trad. de Bède, fol. 29.

Nettoie les pourritures des mauvaises œuvres.

CAT. Podridura, pudridura. (ESP. Podredumbre. Chap. Podridura, podridures; pudridura, pudridures.)

4. Poiridier, s. m., pourriture, saleté.

Be sera bos lo metges, e ricx lo despessiers,

Si sap donar metzina que n' iesca 'l poiridiers.

Izarn: Diguas me tu.

Bien sera bon le médecin, et riche le droguiste, s'il sait donner une médecine pour qu'en sorte la pourriture.

Pel poiridier d'aquestas bestias, tot l' aer ne fo corromputz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 74.

Par la pourriture de ces bêtes, tout l'air en fut corrompu.

5. Poyrimen, Puirimen, s. m., pourriture.

Tola cauza apta a poyriment. Eluc. de las propr., fol. 276.

Toute chose apte à pourriture. 

Vida de las charns es sandaz del cors, e puirimens dels os, enveia.

Trad. de Bède, fol. 33. 

La vie des chairs est santé du corps, et pourriture des os, l'envie.

CAT. Podriment. ESP. Podrimiento, pudrimiento. 

(chap. Podrimén, podrimens; pudrimén, pudrimens.)

6. Poyregos, adj., formé de pourriture.

Eruca... verm es mol et poyregos. Eluc. de las propr., fol. 250.

Chenille... est ver mou et formé de pourriture.

7. Putrid, adj., lat. putridus, putride.

D' humors putridas consumptiva.

Especia de febre... la segunda... es dita putrida.

Eluc. de las propr., fol. 193 et 87. 

D' humeurs putrides consomptive. 

Espèce de fièvre... ia seconde... est dite putride.

CAT. Pudrite. ESP. (pútrido, pútridos, pútrida, pútridas) PORT. IT. Putrido.

(chap. Podrit, podrits, podrida, podrides; pútrid, putrids, pútrida, pútrides. Tomás Bosque y José Miguel Gracia Zapater, aragonesos catalanistes analfabetos de La Codoñera, tenen codoñs pudrits a la punta dels dits.)

8. Putrefaccio, Putrefactio, s. f., putréfaction.

Si atrobaz en la codena putrefactio.

Lepra, que es fayta per putrefaccio de flecma.

Trad. d'Albucasis, fol. 41 et 10.

Si vous trouvez dans la couenne putréfaction. 

Lèpre, qui est causée par putréfaction de flegme. 

Per putrefaccio... de membre mort. Eluc. de las propr., fol. 17. 

(chap. Per putrefacsió... de membre mort.)

Par putréfaction... de membre mort. 

CAT. Putrefacció. ESP. Putrefacción. PORT. Putrefacção. IT. Putrefazione.

(chap. Putrefacsió, putrefacsions.)

9. Putrefact, adj., lat. putrefactus, putréfié.

Febre... simpla es la que si engendra de una materia, en un loc, putrefacta. Eluc. de las propr., fol. 90.

Fièvre... simple est celle qui s'engendre d'une matière, en un lieu, putréfiée.

PORT. (ESP.) Putrefacto. IT. Putrefatto.

(Chap. Putrefacto, putrefactos, putrefacta, putrefactes : podrit, podrits, podrida, podrides; corromput, corromputs, corrompuda, corrompudes.)

Pois, Puois, Pueis, Pos, Pus, adv., lat. post, puis, après, ensuite, depuis.

Pens e repens, e pueis sospir,

E pueis me levi en sezens.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Je pense et repense, et puis je soupire, et puis je me lève en séant.

Quar si fai mal, pois abena.

T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amic. 

Car s'il fait mal, ensuite il améliore. 

Cui encubit al prim vezer e puois.

A. Daniel: Sols sui que. 

Qu'il convoita au premier voir et depuis. 

Adv. comp. Pois apres de gra en gra dissen.

(chap. Después de grasó en grasó (o graó) dessén : baixe.)

Sordel: Qui be s membra. 

Puis après de degré en degré descend.

- Conj. Puisque.

Pos vas me s' orguelha 

Cilh qu'ieu plus volgr' aver.

B. de Ventadour: Lanquan vey.

Puisque vers moi s'enorgueillit celle que plus je voudrais avoir.

Pus de chantar m' es pres talens,

Farai un vers.

(chap. Pos de cantá m' han entrat ganes, faré un vers : cansó.)

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Puisque de chanter il m'est pris désir, je ferai un vers.

Conj. comp. Pos que del tort no s' afraing

Ni s pentis del faillimen.

La Dame Almuc de Châteauneuf: Domna.

Puisque du tort il ne se soumet pas et ne se repent pas de la faute.

De son bec dese adeza

Sus en la carn pueis que l' a presa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De son bec incessamment il frappe sus en la chair après qu'il l'a prise.

Anc pueys, pos que la vi,

Sa fina fresca color,

Non dezirei autr' amor.

Paulet de Marseille: Er que 'l jors.

Oncques après, depuis que je la vis, sa fine fraîche couleur, je ne désirai autre amour.

ANC. FR. Unkes nus homs poiz ne avant

N'en eustrent ne cunquistrent tant. Roman de Rou, v. 49.

Car onques mais puis que fuz né

Je ne fuz tant enamouré.

Roman de la Rose, v. 961.

ANC. CAT. Puys. CAT. MOD. Pus. ESP. Pues. IT. Poi. (chap. Pos : ya que. Después, mes abán, post, del latín post.)

2. Despuois, Depueis, Depos, conj., puisque, depuis que. 

Ben es dreig qu'ieu fass' ueimai

Un vers, depos talans m' en ve.

(N. E. Aquí arriba leemos al conde de Poitiers:

Pus de chantar m' es pres talens,

Farai un vers.)

B. Martin: Ben es dreitz.

Il est bien juste que je fasse désormais un vers, puisque l'envie m'en vient.

Tos temps me suy per sieu tengutz 

Depos la vi.

(chap. Tots tems (sempre) me soc per seu tengut o tingut, después de que la vach vore.)

Giraud d'Espagne: Qui en pascor.

Toujours je me suis tenu pour sien, depuis que je la vis.

Despuois vos vi, ai fag vostre coman.

La Dame Castelloze: Ja de chantar.

Depuis que je vous vis, j'ai fait votre commandement.

ANC. CAT. Depus, depuys, depux (N. E. ¿Dónde está el catalán inventado després, no lo encontró Raynouard? Pero sí que encontró variantes de la lengua valenciana (p. ej. Ausiàs March) que creía que eran catalanas). ESP. Después. PORT. Depois. IT. Dopo. (chap. Después.)

3. Poissas, Pueissas, Pueyssas, Poisas, adv., depuis, ensuite. 

Cum poisas cuida montar per l' eschalo. Poëme sur Boèce.

Lorsqu' ensuite il pense monter par l' échelon.

Cantarai, a mon escien, 

D' aquels que pueissas an trobat.

Le moine de Montaudon: Pus Peyre.

Je chanterai, à mon escient, de ceux qui depuis ont trouvé.

Apres sant Vincent

E pueyssas sant Amanz.

V. de S. Honorat.

Après saint Vincent et ensuite saint Amant.

4. Apost, adv., après.

O apost tot en seria afolada. Trad. du Code de Justinien, fol. 18.

Ou après entièrement elle en serait dissipée.

5. Posteritat, s. f., lat. posteritatem, postérité.

A tota ta posteritat.

(chap. A tota ta (la teua) posteridat.)

Tit. de 1185. Arch. du Roy., J. 326.

A toute ta postérité.

CAT. Posteritat (N. E. Algún catalanoparlante avispado o catalanista superdotado se dará cuenta de que posteritat catalán es igual a posteritat occitano, plana lengua romana, provenzal, romance, romans, lemosín, gascón, etc).

ESP. Posteridad. PORT. Posteridade. IT. Posterità, posteritate, posteritade. (chap. Posteridat, posteridats. Yo traduíxco y lucho pera que lo chapurriau se quedo pera la posteridat, encara que ella no ha fet res per mí.)

6. Preposteratio, s. f., ordre renversé, confusion, terme de rhétorique.

La preposteratio, so es la dezordenatio d'aytal oratio o d' aytal sentensa.

Leys d'amors, fol. 134.

La confusion, c'est-à-dire le défaut d'ordre de tel discours ou de telle pensée.

ESP. Preposteración. (chap. Preposterassió, preposterassions : desorden o desorde de orassions o frasses; confusió, terme de retórica. De Pre : abans, antes y Post : después.)

JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA, amán narcotisat

JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA.

 

La dona de un meche, tenínlo per mort, fique al seu amán narcotisat a un arcó, y en ell a dins sel emporten dos ussureros a casa seua. Al recobrá lo sentit, lo fiquen a la presó per lladre. La criada de la Siñora li conte a la señoría que ella lo habíe ficat al arcó robat per los ussureros, y se salve de la forca, y los prestamistes per habé robat lo arcó són condenats a pagá una multa.

 

Habén acabat lo rey lo seu relato, sol quedabe Dioneo per contá lo seu, que es este:

Les penes dels infelisos amans aquí contades, no sol a vatres, siñores, sino tamé a mí me han entristit los ulls y lo pit, per lo que mol hay desichat que se acabaren. Ara, alabat sigue Deu, que ya s´han acabat (menos si yo vullguera an esta malvada mercansía afegí un mal empalme, de lo que Deu me libro), sense seguí mes abán en tan dolorosa materia, una mes alegre y milló ne escomensaré, y potsé servirá de bona orientassió a lo que a la próxima jornada té que contás.
Debéu sabé, hermosíssimes joves, que no fa mol tems va ñabé a Salerno un grandíssim meche cirujano de nom mestre Mazzeo de la Montagna, lo que, ya prop de los seus radés añs, habén pres per dona a una hermosa y noble jove de la seua siudat, li comprabe vestits rics, joyes y tot lo que a una dona pot agradáli mes. Ella estáe la mayoría del tems encatarrada, perque al llit no estabe per lo home ben cuberta. Este home, que, com micer Ricciardo de Chínzica, de qui ham parlat, a la seua li enseñabe les festes y lo dijú, éste an ella li explicabe que per una vegada que se gitabe en una dona teníe que descansá no sé cuáns díes, y datres tontades. En lo que ella vivíe mol descontenta, y com ere prudén y de ánim valén, per a aforráli faena al de la casa se va disposá a eixí al carré y desgastá an algún forasté, y habén mirat mols jovens, al final un li va arribá al alma, en lo que va ficá tota la seua esperansa y tot lo seu ánim.
Aixó, advertínu lo jove y agradánli mol, tamé cap an ella va enfocá lo seu amor. Se díe éste Ruggeri dels Aieroli, noble de naiximén pero de mala vida y de reprobable estat hasta lo pun de que ni parén ni amic li quedabe que lo vullguere vore, y per tot Salerno sel culpabe de robos y de atres maleses. De aixó poc se va preocupá la dona, ya que li agradáe per datres coses. Y en una criada seua tan be u va prepará, que van está juns; y después de chalá, la dona lo va escomensá a renegá per la seua vida passada y li va demaná que, per amor d´ella, de aquelles coses se apartare; y per a donáli ocasió de féu, va escomensá a passáli de cuan en cuan unes perretes. De esta manera, están juns mol discretamen, va passá que al meche li van ficá entre les mans un dolén que teníe futuda una de les dos cames; lo meche los va di als seus parens que, si no se li traíe un os podrit que teníe a la cama, se li tendríe que amputá tota la cama o se moriríe. Ficánse de acuerdo tots los seus parens, lay van portá. Lo meche, pensán que lo dolén sense sé narcotisat o anestessiat no soportaríe lo doló ni se dixaríe intervindre, va fé destilá de sert compost seu un aigua que debíe adormíl mentres ell lo intentabe curá. Va fé portá la anestessia a casa, y a una finestreta de la seua alcoba la va ficá, sense díli a dingú lo que ere. Cuan va arribá lo tardet, cuan teníe que aná a curá al dolén, li va arribá un missache de serts mol grans amics seus de Amalfi diénli que per res dixare de acudí allí enseguida, perque habíe ñabut una gran riña y mols habíen sigut ferits. Lo meche, dixán per a en son demá la cura de la cama del os pasat, va pujá a una barqueta y sen va aná cap a Amalfi. La dona, sabén que per la nit no tornaríe a casa, de amagatons com acostumabe, va fé vindre a Ruggeri, lo va embutí a la seua alcoba, y lo va tancá a dins hasta que les persones de la casa sen anigueren a dormí. Quedánse, pos, Ruggeri a la alcoba y esperán a la Siñora, com teníe molta sed o ressecó, va vore a la finestreta aquella garrafeta de aigua que lo meche habíe fet per al dolén, y creén que ere aigua, se la va portá a la boca y se la va beure tota. No habíe passat mol rato cuan li va entrá molta son y se va adormí com un soc.

La dona, tan pronte com va pugué va aná cap a la seua alcoba y, trobán a Ruggeri adormit, va escomensá a saxál y a díli en veu baixa que se eixecare, pero com si res: no responíe ni se movíe un pun; per lo que la dona, algo enfadada, en mes forsa lo va sacsejá, dién:
- Eixécat, dormilón, que si volíes dormí, aon teníes que aná ere a casa teua, y no vindre aquí.
Ruggeri, espentat de esta manera, va caure an terra desde l´arcó aon estabe y no va doná cap siñal de vida, la mateixa que haguere donat un mort; en lo que la dona, una mica assustada, va escomensá a intentá eixecál y lo movíe mes fort, y lo agarrabe pel nas, y lo estirabe de la barba, pero no valíe per a res: habíe lligat lo burro a un bon clau. Per lo que la Siñora va escomensá a pensá que estáe mort, pero encara aixina lo va escomensá a pessigá y a cremál en una vela; per lo que ella, que no ere mechesa encara que meche fore lo home, va creure que estabe mort, per lo que, com lo volíe mol, si va sentí doló no ña que preguntáu, y no atrevinse a fé soroll, va escomensá a plorá damún d´ell casi en silensio.
Pero después de un rato, en temó de afegí a la deshonra esta desgrassia, va pensá que sense tardá teníe que trobá lo modo de tráurel de casa mort com estabe, y de amagatontes va cridá a la criada, y amostránli la seua desgrassia, li va demaná consell.

La criada, maravillánse mol, tamé lo va menejá y espentá, y veénlo sense sentit, va di lo mateix que díe la Siñora, es a di, que estabe mort, y li va aconsellá que lo tragueren de casa.

A lo que la Siñora va di:

- ¿Y aón podém amagál per si u veu algú?

A lo que la criada va contestá:

- Siñora, esta tarde ya de nit hay vist, apoyada a la tenda del fusté veí nostre, un arca no massa gran que, si no la han embutit a casa, mos vindrá mol a propósit pera lo que nessessitam, perque a dins hi cap be, y podem fótreli dos o tres puñalades y dixál a consevol puesto. Qui lo trobo se pensará, com ha sigut tan roín, que, anán a fén alguna, algún dels seus enemics l´ha matat, y después l´han ficat al arca.

Li va pareixe be a la Siñora lo consell de la criada, menos en lo de féli algunes ferides, dién que no podríe vóreu per res del món. La va maná a vore si encara estabe l´arca aon la habíe vist, y ella va torná dién que sí. La criada, entonses, que jove y valenta ere, ajudada per la Siñora, se va ficá a Ruggeri a cascarrulles, y anán la Siñora per dabán per a mirá si veníe algú, arribán al arca, lo van embutí a dins, y tornánla a tancá, sen van aná.

Fée uns díes, habíen vingut a viure a una casa dos jovens que dixaben dinés a ussura, y desichosos de guañá mol y de gastá poc, tenín nessessidat de mobles, lo día abans habíen vist aquella arca y habíen pensat que si per la nit seguíe allí se la emportaríen a casa. Y arribada la mijanit, van eixí de casa, la van trobá, y sense entrá en miramens, rápidamen, encara que los pareixíe massa pesada, se la van emportá a casa y la van dixá a la vora de una alcoba aon les seues dones dormíen, sense preocupás de colocála be entonses; y dixánla allí, sen van aná a dormí.

Ruggeri, que habíe dormit mol tems, y ya habíe paít lo narcótic, prop de maitines se va despertá, pero no va recuperá del tot los sentits, li va quedá al servell una estupefacsió que no sol aquella nit sino mes díes lo va tindre apamplat. Obríe los ulls y no vee res, y estirabe los brassos y les mans y se trobabe en la fusta del arca. Va escomensá a cavilá y a dís an ell mateix:

- ¿Qué es aixó? ¿aón estic? ¿estic adormit o despert? Men enrecordo que esta nit hay entrat a la alcoba de la meua Siñora y ara me pareix que estic a un ataút. ¿Qué vol di aixó? ¿Haurá tornat lo meche o passat algo per lo que la Siñora, mentres yo dormía, me ha amagat aquí? Aixó crec, segú que aixina haurá sigut.

Se va quedá quieto o coto, y va escoltá a vore si sentíe alguna cosa. Están aixina mol rato, mes be a disgust an aquell puesto tan estret, li fée mal lo costat aon se apoyabe, y volén tombás del atre costat, tan be u va fé que, pegán en los riñons contra un dels costats del arca, que no estabe ben anivellada, la va fé caure; y al caure va fé mol soroll, per lo que les dones que allí a la vora dormíen se van despertá, pero com teníen temó, callaben. Ruggeri se va assustá pero va notá l´arca uberta, y va volé eixí fora. Y com no sabíe aón estabe, va escomensá a caminá a paupons per la casa, per a vore si trobabe una escala o porta per aon anassen. Lo van sentí les dones y van escomensá a di:
- ¿Quí ña per ahí?

Ruggeri, com no coneixíe les veus, no contestabe, per lo que les dones van escomensá a cridá als dos homens, que com habíen velat hasta tart, dormíen mol be y no sentíen res de lo que passabe. Les dones, mes assustades, se van eixecá y se van assomá a les finestres, y van escomensá a quirdá:

- ¡Al lladre, al lladre!

En este jaleo se van despertá mols dels veíns y pronte van trobá a Ruggeri, que sense pugué vore per aón podríe escapás, li van tirá la ma los guardies del rectó de la siudat, que habíen corregut al sentí lo abalot, y lo van portá dabán del rectó, perque per tots ere tingut per lladre y roín, y torturánlo, va confessá que habíe entrat a casa dels prestamistes a robá, y lo rectó va dessidí que lo penjaríen.

Va corre pel matí per tot Salerno la notissia de que Ruggeri habíe sigut detingut robán a casa dels ussureros, y sentínu la Siñora y la criada, se van extrañá tan que casi no se creíen lo que habíen fet la nit
d´abans, pensáen que u habíen ensomiat. Y ademés de açó, del perill que corríe Ruggeri sentíe la Siñora tanta pena que casi se tornáe loca.

Después de la tercia, habén tornat lo meche de Amalfi, va preguntá qué habíe sigut de la seua aigua, perque volíe donálay al seu dolén; y trobánse la garrafeta vuida va fé un gran abalot dién que res a casa seua podíe quedás al seu puesto.

La Siñora, que estabe preocupada per una atra cosa, va contestá enfadada dién:
- ¿Qué faríeu vos, maestre, per una cosa importán, cuan per una garrafeta de aigua forra montéu tan gran abalot? ¿Es que no ne ña mes en tot lo món?

A lo que lo mestre va replicá:

- Dona, te penses que ere aigua clara y no es aixina, ere un aigua preparada per a fé dormí a un passién.
Y li va contá la raó per la que la habíe fet.

Cuan la Siñora va sentí aixó, va está segura de que Ruggeri se la habíe begut y per naixó los habíe pareixcut mort, y va di:

- Maestre, natros no u sabíem, aixina que féune un atra.

Lo dotó, veén que no ni quedáe datra, ne va destilá una nova. Poc después, la criada, que per orde de la Siñora habíe anat a enterassen de lo que se díe de Ruggeri, va torná y li va di:
- Siñora, de Ruggeri tots parlen mal y, per lo que yo hay pogut sentí, ni amic ni parén li quede que per a ajudál se haigue eixecat o vullgue alsás; y se té per segú que demá lo magistrat lo fará penjá. Y ademés de aixó, tos contaré una cosa curiosa. Me pareix que sé cóm va arribá a casa del prestamista: be coneixéu al fusté aon estabe lo arcó aon lo vam embutí. Sel va sentí discutí en un que seguramén ere l´amo del arca, reñín com a gossos, aquell li demanáe los dinés perque l´arca no apareixíe, y lo fusté li responíe que lay habíen robat per la nit; a lo que aquell replicabe: «No es verdat, tú lay has venut als dos jovens prestamistes, que ells me u van dí cuan la vach vore a casa seua, cuan va sé detingut Ruggeri».
A lo que lo fusté va di: «Ells te han dit una mentira, no me han comprat cap arcó, pot sé que de nit me la haiguen robat ells; anem a casa seua». Y aixina si van atansá, y yo hay vingut aquí, y com podéu vore, penso que de esta manera Ruggeri va pará allí, pero cóm va ressusitá no puc enténdreu.

La Siñora, entonses, entenénu tot, li va di a la criada lo que habíe sentit del aigua del meche, y li va rogá que pera salvá a Ruggeri la ajudare, perque en un mateix pun podíen salvá a Ruggeri y protegí lo seu honor.

La criada va di:

- Siñora, diéume cóm, que yo faré consevol cosa de bona gana.
La Siñora, com ya habíe cavilat qué se teníe que fé, li va di a la criada que, lo primé, anare a vore al meche, y plorán, li diguere:

- Siñó, ting que demanátos perdó per una gran falta que hay fet contra vos. -
Va dí lo meche:

- ¿Y de quína falta me parles?

Y la criada, sense dixá de plorá, va di:

- Siñó, sabéu quí es lo jove Ruggeri de los Aieroli, éste, com li agradaba yo, entre amenasses y amor me va portá a sé la seua amiga: y sabén ahí per la tarde que vos no hi estábeu, mel vach portá a la vostra casa, a la meua alcoba. Li va entrá sed, y com yo no había preparat ni aigua ni vi, sense volé que la vostra dona, que a la sala estabe, me veiguere, men vach enrecordá de habé vist a la vostra alcoba una garrafeta de aigua, y vach corre a per nella, y li vach doná de beure. Vach torná la garrafa aon estabe, pero forra, de lo que hay vist que hau fet gran abalot. Y en verdat confesso que vach fé mal, pero ¿quí ña que alguna vegada no faigue mal? Séntigo mol habéu fet; sobre tot perque per naixó y per lo que después se va seguí de aixó, Ruggeri está a pun de pedre la vida, per lo que tos rogo, per lo que mes vullguéu, que me perdonéu y me donéu llissensia per a que vaiga a ajudá a Ruggeri en lo que puga.

Lo meche, al sentí aixó, encara que estáe ben enfadat, va contestá fen broma:
- Tú ya te has imposat una penitensia, perque vas creure que tindríes de nit a un jove que te espolsaríe lo pols, y lo que vas tindre va sé un lirón. Vésten a procurá per la salvassió del teu amán, y de ara en abán guárdat de portál a casa perque u pagarás per esta vegada y per l’atra.
Pareixénli a la criada que li habíe eixit be la charrada, tan pronte com va pugué sen va aná cap a la presó aon teníen a Ruggeri, y tan li va insistí al carselé que la va dixá parlá en Ruggeri. Ella, después de díli qué li teníe que contestá al magistrat per a salvás, tans fils va moure que va arribá dabán del magistrat.
Éste, abans de consentí en sentíla, com la veíe fresca y pita, va volé enganchá en lo gancho a la pobreta cristiana; y ella, per a sé milló escoltada, no li va fé ascos; y li va di:

- Siñó, teníu aquí a Ruggeri de los Aieroli presoné per lladre, pero no ha robat res. Escomensán per lo escomensamén li va contá tota la historia: cóm ella, amiga d´ell, lo habíe portat a casa del meche, y cóm li habíe donat a beure aigua que va resultá sé un narcótic, sense sabéu, y cóm va pensá que estáe mort y lo va embutí al arca; y después de aixó, lo que habíe sentit entre lo mestre fusté y lo amo del arca, amostránli en alló cóm habíe arribat Ruggeri a casa dels prestamistes.
Lo magistrat, veén que ere fássil comprobá si ere verdat alló, primé li va preguntá al meche si ere verdat lo del aigua per a fé dormí, y va vore que aixina habíe sigut; y después, fen cridá al fusté y a qui li habíe encarregat l´arca, y als prestamistes, después de moltes histories va vore que los prestamistes la nit de abans habíen robat l´arca y se la habíen emportat a casa. Después va maná a buscá a Ruggeri y preguntánli aón se habíe albergat la nit passada, va contestá que no sabíe aón habíe parat, pero que sen enrecordabe be que habíe anat a vore a la criada del mestre Maezzo, que habíe begut aigua perque teníe molta sed, pero aón habíe estat después no u sabíe, sol que se se va despertá a casa dels prestamistes a dins de un arca. Lo magistrat, sentín estes coses y divertínse mol en elles, a la criada y a Ruggeri y al fusté y als prestamistes los u va fé repetí moltes vegades. Al final, veén que Ruggeri ere inossén, va condená als prestamistes per robá l´arca a pagá deu onzes o unsies, va ficá en libertat a Ruggeri, que se va alegrá mol, y la seua Siñora encara mes. Ella, jun en ell y en la criada (que habíe volgut cusíl a gaviñetades), moltes vegades sen va enriure de este cas, y van continuá en lo seu amor, sempre de be a milló; com voldría que me passare a mí, pero no que me embutigueren a dins de un arcó.

Si les primeres histories los pits de les anhelans siñores habíen entristit, esta radera de Dioneo los va fé riure tan, y espessialmén cuan va di que lo magistrat habíe enganchat lo gancho, que se van sentí recompensades de les tristeses sentides a les atres. Pero veén lo rey que lo sol escomensabe a ficás groc y que habíe arribat lo final del seu señorío, en mol bones paraules se va excusá en les hermoses siñores de lo que habíe fet; es di, de habé fet parlá de un assunto tan cruel com es lo de la infelisidat de los amans, y feta la excusa se va eixecá y del cap se va traure la corona de lloré y lay va colocá a la rubíssima Fiameta, dién:

- Te fico esta corona per a que de la dura jornada de avui sápigues consolá an estes compañes nostres lo día de demá.

Fiameta teníe lo pel llarc y dorat, y li caíe per damún dels delicats muscles. La cara ere redoneta y de un coló de blangs lliris y roches roses mesclats. Los ulls la féen pareixe un falcó y a la seua boqueta menuda los labios pareixíen dos rubís menuts. Sonrién va contestá:
- Filostrato, yo la assepto de bona gana, y per a que milló veigues lo que has fet, desde ara mano y ordeno que tots se preparon per a contá demá algo felís que li haguere passat an algún amán, después de algúns dus o desventurats acsidens.

Esta propossisió los va agradá a tots; y ella, fen vindre al senescal y disposán en ell les coses nessessaries, va doná llissensia a tota la compañía, y sen van aná uns pel jardí, de una hermosura que no cansabe, y datres per los molins que fora d'ell voltáen, hasta la hora del sopá. Se van ajuntá tots, com teníen per costum, a la vora de la hermosa fon, y se van ficá a ballá y a cantá, y dirigín Filomena la dansa, va di la reina:

 

 

- Filostrato, yo no vull apartám dels meus predecessós, sino, com ells han fet, vull que se canto una cansó; y com estic segura de que les teues cansons són com les teues noveles, cántamos la que vullgues.

Filostrato va contestá que de bon grado, y sense esperá va escomensá a cantá de esta manera:

En llágrimes demostro

cuánta amargura sén, y cuán doló,

lo traissionat cor, Amor.

Amor, amor, cuan primeramen

vas ficá en ell a qui me mou a la plorera

sense esperá salut,

tan plena la vas mostrá de virtut

que fluix vach creure consevol problema

que embargare la meua men,

ya mártir y dolén

per culpa teua, pero be lo meu error

vech ara, y no sense gran doló.

Me ha mostrat lo meu engañ

lo vórem abandonat per aquella

en la que yo esperaba:

que cuan, tristot, yo vach pensá que estabe

mes en la seua grassia y la servía an ella,

sense pensá en lo mal

que sentiría,

vach vore que la calidat del atre amadó

a dins arreplegabe y yo vach pedre lo favor.

Cuan me vach vore per nella apartat

va naixe al meu cor lo dolorós

plo que ploro ara;

y mol hay maldit lo día y la hora

en que primé vach vore la cara amorosa

de blanca bellesa adornada

y mol, mol infamat,

la meua confiansa, esperansa y ardó

va maldién la meua alma en lo seu doló.

Cuán sense consol seguix la meua pena,

siñó, pots sentíu, pos te crido

en veu que se lamente

y te dic que tan me atormente

que per a menos patí a la mort crido:

venga, y la vida tan

anegada en lo seu plo

acabo de una vegada, y lo meu furor

allá aon vaiga sentiré.

Ni un atre camí ni datra salvassió

li quede mes que la mort a mí afligida

vida: dónamela, Amor,

pronte y en ella acabo la amargura

y al cor li trague la vida.

¡Fésu, ay, que sense raó

me sen ha tret la meua consolassió!

Fésla felís en la meua mort, siñó,

com la has fet en un nou amán.

Balada meua, si datres no te adeprenen

me done igual, perque no sabrá la gen

igual que yo cantát;

sol un traball vull donát

a Amor troba, an ell sol

cuánta pena me done

esta vida angustiosa

di claramén, y roga que a milló

puesto la porto per a fés honor.

Van demostrá les paraules de esta cansó mol claramen quin ere lo ánim de Filostrato, y la ocasió; y potsé mes declarat u hauríe lo aspecte de tal Siñora que estabe ballán, si la escurina de la nit arribada no haguere amagat la roijó de la seua cara. Después de acabá, moltes atres cansons van ñabé hasta que va arribá la hora de anassen a dormí; per lo que, manánu la reina, cadaú a la seua cámara se va embutí.

 

ACABE LA CUARTA JORNADA.

quinta jornada

era, eres

Era,eres

bar las eras,Beceite, bar de les eres,Beseit

ERA f.: cast. era. 
|| 1. Època determinada des de la qual comença a comptar-se una sèrie d'anys; la mateixa sèrie dels anys comptats a partir d'aquella època. Com hauem fetes taules a la nostra era al mig jorn de la dita nostra ciutat de Barchinona, Gilbert-Corsuno Astrol. 3. Era cristiana o era comuna: la que té per punt de partida el naixement de Jesucrist i és la generalment adoptada per a la cronologia en els pobles de civilització europea. Era hispànica: la que comença a comptar-se 38 anys abans del naixement de Jesucrist. Era islàmica o musulmana: la que té per punt de partida la fuita de Mahoma, i comença a comptar-se, per tant, l'any 622 després de Jesucrist. Eres geològiques: cadascuna de les grans divisions del temps de formació de la terra segons els geòlegs: era primitiva, era primària, secundària, terciària, etc.
|| 2. per ext., Espai de temps caracteritzat per una sèrie d'esdeveniments determinada. L'era dels màrtirs: nom que es dóna a l'època de gran persecució de l'Església durant els primers segles sota alguns emperadors romans. Esguardau un sol punt la vostra via, | frissosos esperits de la nova era, Collell Flor. 91. La supressió del dol... quan la viudeta Bofill preparant-se per a l'obertura de sos salons, no s'entenia de feina amb el tragí de la nova era,Pons Com an. 154.
    Fon.: éɾə (Barc., Palma); éɾa (Val.).
    Etim.: pres del llatí aera, mat. sign.

2. ERA f. 
|| 1. Espai de terra, generalment rodonenc, de deu a trenta metres de diàmetre, damunt el qual es posen els cereals o llegums per batre'ls i separar la palla del gra (pir-or., or., occ., val., bal., alg.); cast. era. La terra no és habitada per les coses animades sino en quarta part, e aquesta quarta part no és tota poblada... Donques envides roman la dita quarta part una pocha era en què habiten les gents, per comparació del cel, Genebreda Cons. 96. Segà lo dit blat e portà-lo a la era pera trillar, Eximplis, i, 131. A totes ses eres de Mallorca ja han batut,Roq. 34. L'oratjol du de les eres | olor de palla y cançons, Salvà Poes. 71. S'era mogut embatol, vent d'era, com diuen els pagesos, Galmés Flor 36. Llevar d'era: aplegar allò que s'ha batut i portar-ho al graner i a la pallissa (Mall.). Fer era: netejar-la, treure'n l'herba (Empordà).
|| 2. Espai de terra descobert, tancat de paret amb porxades al voltant, que serveix per a fer-hi la batuda i per a tenir-hi el bestiar (Pont de S., Esterri, Organyà, Tremp); cast. corraliza. 
|| 3. Edifici on es guarda el farratge per al bestiar (Sort, Norís, Tor). El pis de dalt les bordes, la pallissa (Àreu, Farrera, Tavascan).
|| 4. Espai de terra aplanada, semblant al destinat a la batuda, per a fer-hi operacions d'estesa de materials en diferents oficis; cast. era, tendedero. No gos entrar en lo dreçador o era on los pelicers... acostumen dreçar e estendre lurs cuyros, doc. a. 1392 (Col. Bof. xl, 411).Era de rajoler: lloc pla on els rajolers estenen els rajols i altra obra d'argila o de terrissa. Era de batre roldó: espai aplanat i escombrat, enmig del bosc, on posen a secar les branques de roldó abans de batre-les (Empordà). Era carbonera: lloc on es posa a refredar el carbó que s'ha fabricat a la sitja. Amb el carbó que te se refreda a l'era carbonera ne tenes per les espècies y altres petits gastos de la familia, Caseponce Contes Vallesp. 51.
|| 5. Parada o taula d'hort; espai de terra planer, de forma quadrangular, limitat per quatre cavallons i destinat a plantar-hi una hortalissa determinada (Gir., Penedès, Camp de Tarr., Sta. Col. de Q., Tortosa, Maestr.); cast. tabla. Ha hun ort ab dues eres de cols, e veus que'l senyor, per tal que les pugue reguar ara una era, fa una canal d'argent per la qual vingua l'aygua a la una era de les cols, e l'altra fa-y una canal de fust tot negre e podrit e corquat, Sermons SVF, i, 257.
|| 6. Espai quadrangular entre dos cavallons de les salines. Los quals barranchs eres e cavallons de les dites salines per causa de alluvions de aygues eren enrunats e desfets, doc. a. 1450 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 7. «Era o terreno per a edificar: Haec Area descripta futuro aedificio» (Lacavalleria Gazoph.). Aquesta accepció, que no és sinó una còpia del llatí area, ha estat copiada per diferents diccionaris catalans; no té realitat en la llengua parlada ni escrita.
|| 8. «A la cumbre que es campo raso, se le daba el nombre de era» (Balari Oríg. 73). Creiem que aquesta interpretació també és inexacta.
    Loc.
—Aquí fonc s'era d'Escorca: es diu per senyalar el lloc on existia altre temps una cosa que ha desaparegut o ha estat destruïda completament. (Mall.). Al·ludeix a l'era d'Escorca enfonsada amb els batedors i bísties, per càstig d'una greu irreverència, segons llegenda popular mallorquina cantada per Costa i Llobera én una de les seves «Tradicions i Fantasies».
    Refr.—a) «Qui no vol pols, que no vagi a l'era»: vol dir que per alliberar-se de desgràcies cal evitar de posar-se en el perill de sofrir-les. Vullch despachar la sardineta, y qui no vullga pols, que no vaja a la era, Rond. de R. Val. 49.—b) «Qui no té era ni trull, cada any se treu un ull»: vol dir que el qui no posseeix terra conradissa ni vinya, ha de fer molta despesa per a poder menjar (Calasseit).—c) «Qui no té era ni cup, té la meitat del blat i del vi perdut» (Urgell, Segarra).—d) «Entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era» (Manresa).—e) «A Sant Joan, les garbes en el camp; a Sant Pere, les garbes en l'era» (Manresa).—f) «Algun dia eres era, ara ni era ni blat» (Tortosa); «Era, i no batien en ella» (Val.): es diu irònicament referint-se a una cosa de temps passat (que era en altre temps) que ara ja no existeix o que tal vegada no ha existit mai.
    Cult. pop.—L'era és generalment de forma circular o molt rodonenca, com escau a un lloc on l'operació de batre es fa o es feia en sentit circular. A certes comarques valencianes (Cullera, Xàtiva, etc.) l'era no és rodona, sinó poligonal (anomenada era a cantons). A les comarques pirenenques l'era sol esser un gran espai pla situat a la vora de les edificacions destinades a graners i a habitacions dels conradors; a llocs molt plujosos hi ha eres cobertes. A les comarques situades més a migjorn i de terreny més pla, les eres no estan tan adherides als edificis, sinó separades d'aquests. El pis de l'era sol esser d'argila (Penedès, Sta. Col. de Q., Calasseit, Morella, Vinaròs, Sanet) o de la mateixa terra del camp on es troba emplaçada, però també n'hi ha d'empedrades i d'enrajolades (Vinaròs, Morella, Xàtiva), i a Menorca són totes enrajolades i tenen una barana baixa de pedra. En general les eres són permanents, però en el País Valencià n'hi ha que es fan de nou cada any (Cast., Xàtiva, Gandia, Alcoi); les eres d'arròs solen esser enrajolades i permanents, mentres que les de blat solen esser de terra i fer-se cada any (Gandia). Per a fer una era, seguen el tros de terra corresponent, n'arrabassen el rostoll, remouen la terra, l'aplanen, la reguen, hi tiren pallús i hi passen un rutló o un pitjó per endurir-la (val.).
    Fon.: éɾə (Puigcerdà, Capmany, Ripoll, Empordà, Berga, Bagà, Ribes, Manresa, Granollers, Barc., Tarr., Mall., Ciutadella, Eiv.); éɾe (Pobla de L.); éɾə (Canet d'Adri, Noedes, Fontpedrosa); éɾa (Andorra, Pont de S., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Al.); éɾɛ (La Seu d'U., Organyà, Tremp, Balaguer, Ll., Fraga, Massalcoreig, Artesa, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); éɾo (Pobla de S.); έɾa (Llavorsí, Isabarri, Tamarit de la L.); έɾo (Torre de C.); έɾɛ (Sort); јéɾə (Ripoll, Olot, St. Feliu de P., Camprodon, Amer, Calonge, Banyoles); јéɾo (Pobla de S.).
    Var. form.: iera (A la yera són las noyas, cançó pop. ap. Milà Rom. 71).
    Intens.:—a) Augm.: erassa.—b) Dim.: ereta, ereua, eretxa, erona, erol.—c) Pejor.: erota.
    Etim.: del llatí arĕa, mat. sign. || || 1, 4, 5.

trill

Trill

Tindre lo trill a les garres, que te s'acabe lo tems, o un perill mol prop.

 lo trill a les eres, lo trill de pediñera es lo que té pedres de sílice.

Trill a La Fresneda, aon es ara la plassa de bous. Bernardo Palliza (lo pallissa), als atres no los conec.

DCVB :

TRILL m. 

Instrument per a tallar i trossejar la palla damunt l'era; cast. trillo. A mi Déus guart de tal perill! | Abans me loch menar hun tril | per pobretat, Obra vells 159. Un trill vell guarnit de pedres, doc. a. 1517 (Aguiló Dicc.). S'ha donat el nom de trill a tres tipus diferents d'instrument: 

|| 1. Batolles o bastó per a batre a cops, segons aquests diccionaris antics: Trill o maça per trillar: Tribula, Pou Thes. Puer. 61. Trill, flagell o bastó per a batrer o trillar: Tribula, Torra Dicc. 

|| 2. Post de fusta, quadrangular, llarguera, que per sota va armada de ferros tallants, claus o trossos de pedra foguera, i que, arrossegada per una o dues bísties per damunt la batuda, va tallant i capolant la palla (Tremp, Balaguer, Urgell, Segarra, Penedès, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Gandesa, Calasseit, Maestrat, Morella, Cast., Val., Sueca, Xàtiva i tot el País Valencià en general). 

|| 3. Corró cilíndric o troncocònic, de pedra o de fusta armada de llenques de ferro, que va rodant, arrossegat per una bístia, sobre l'erada (Empordà, País Valencià).

Trill: llin. existent a La Bisbal, Palafrugell, Palamós, Salt, Torroella de M., Borges del C., Reus, etc.

    Fon.: tɾíʎ (or., occ., val.).

    Etim.: del llatí trībulŭm, mat. sign.

ERA f.: cast. era. 

|| 1. Època determinada des de la qual comença a comptar-se una sèrie d'anys; la mateixa sèrie dels anys comptats a partir d'aquella època. Com hauem fetes taules a la nostra era al mig jorn de la dita nostra ciutat de Barchinona, Gilbert-Corsuno Astrol. 3. Era cristiana o era comuna: la que té per punt de partida el naixement de Jesucrist i és la generalment adoptada per a la cronologia en els pobles de civilització europea. Era hispànica: la que comença a comptar-se 38 anys abans del naixement de Jesucrist. Era islàmica o musulmana: la que té per punt de partida la fuita de Mahoma, i comença a comptar-se, per tant, l'any 622 després de Jesucrist. Eres geològiques: cadascuna de les grans divisions del temps de formació de la terra segons els geòlegs: era primitiva, era primària, secundària, terciària, etc.

|| 2. per ext., Espai de temps caracteritzat per una sèrie d'esdeveniments determinada. L'era dels màrtirs: nom que es dóna a l'època de gran persecució de l'Església durant els primers segles sota alguns emperadors romans. Esguardau un sol punt la vostra via, | frissosos esperits de la nova era, Collell Flor. 91. La supressió del dol... quan la viudeta Bofill preparant-se per a l'obertura de sos salons, no s'entenia de feina amb el tragí de la nova era,Pons Com an. 154.

    Fon.: éɾə (Barc., Palma); éɾa (Val.).

    Etim.: pres del llatí aera, mat. sign.

2. ERA f. 

|| 1. Espai de terra, generalment rodonenc, de deu a trenta metres de diàmetre, damunt el qual es posen els cereals o llegums per batre'ls i separar la palla del gra (pir-or., or., occ., val., bal., alg.); cast. era. La terra no és habitada per les coses animades sino en quarta part, e aquesta quarta part no és tota poblada... Donques envides roman la dita quarta part una pocha era en què habiten les gents, per comparació del cel, Genebreda Cons. 96. Segà lo dit blat e portà-lo a la era pera trillar, Eximplis, i, 131. A totes ses eres de Mallorca ja han batut,Roq. 34. L'oratjol du de les eres | olor de palla y cançons, Salvà Poes. 71. S'era mogut embatol, vent d'era, com diuen els pagesos, Galmés Flor 36. Llevar d'era: aplegar allò que s'ha batut i portar-ho al graner i a la pallissa (Mall.). Fer era: netejar-la, treure'n l'herba (Empordà).

|| 2. Espai de terra descobert, tancat de paret amb porxades al voltant, que serveix per a fer-hi la batuda i per a tenir-hi el bestiar (Pont de S., Esterri, Organyà, Tremp); cast. corraliza. 

|| 3. Edifici on es guarda el farratge per al bestiar (Sort, Norís, Tor). El pis de dalt les bordes, la pallissa (Àreu, Farrera, Tavascan).

|| 4. Espai de terra aplanada, semblant al destinat a la batuda, per a fer-hi operacions d'estesa de materials en diferents oficis; cast. era, tendedero. No gos entrar en lo dreçador o era on los pelicers... acostumen dreçar e estendre lurs cuyros, doc. a. 1392 (Col. Bof. xl, 411).Era de rajoler: lloc pla on els rajolers estenen els rajols i altra obra d'argila o de terrissa. Era de batre roldó: espai aplanat i escombrat, enmig del bosc, on posen a secar les branques de roldó abans de batre-les (Empordà). Era carbonera: lloc on es posa a refredar el carbó que s'ha fabricat a la sitja. Amb el carbó que te se refreda a l'era carbonera ne tenes per les espècies y altres petits gastos de la familia, Caseponce Contes Vallesp. 51.

|| 5. Parada o taula d'hort; espai de terra planer, de forma quadrangular, limitat per quatre cavallons i destinat a plantar-hi una hortalissa determinada (Gir., Penedès, Camp de Tarr., Sta. Col. de Q., Tortosa, Maestr.); cast. tabla. Ha hun ort ab dues eres de cols, e veus que'l senyor, per tal que les pugue reguar ara una era, fa una canal d'argent per la qual vingua l'aygua a la una era de les cols, e l'altra fa-y una canal de fust tot negre e podrit e corquat, Sermons SVF, i, 257.

|| 6. Espai quadrangular entre dos cavallons de les salines. Los quals barranchs eres e cavallons de les dites salines per causa de alluvions de aygues eren enrunats e desfets, doc. a. 1450 (Arx. Gral. R. Val.).

|| 7. «Era o terreno per a edificar: Haec Area descripta futuro aedificio» (Lacavalleria Gazoph.). Aquesta accepció, que no és sinó una còpia del llatí area, ha estat copiada per diferents diccionaris catalans; no té realitat en la llengua parlada ni escrita.

|| 8. «A la cumbre que es campo raso, se le daba el nombre de era» (Balari Oríg. 73). Creiem que aquesta interpretació també és inexacta.

    Loc.

—Aquí fonc s'era d'Escorca: es diu per senyalar el lloc on existia altre temps una cosa que ha desaparegut o ha estat destruïda completament. (Mall.). Al·ludeix a l'era d'Escorca enfonsada amb els batedors i bísties, per càstig d'una greu irreverència, segons llegenda popular mallorquina cantada per Costa i Llobera én una de les seves «Tradicions i Fantasies».

    Refr.—a) «Qui no vol pols, que no vagi a l'era»: vol dir que per alliberar-se de desgràcies cal evitar de posar-se en el perill de sofrir-les. Vullch despachar la sardineta, y qui no vullga pols, que no vaja a la era, Rond. de R. Val. 49.—b) «Qui no té era ni trull, cada any se treu un ull»: vol dir que el qui no posseeix terra conradissa ni vinya, ha de fer molta despesa per a poder menjar (Calasseit).—c) «Qui no té era ni cup, té la meitat del blat i del vi perdut» (Urgell, Segarra).—d) «Entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era» (Manresa).—e) «A Sant Joan, les garbes en el camp; a Sant Pere, les garbes en l'era» (Manresa).—f) «Algun dia eres era, ara ni era ni blat» (Tortosa); «Era, i no batien en ella» (Val.): es diu irònicament referint-se a una cosa de temps passat (que era en altre temps) que ara ja no existeix o que tal vegada no ha existit mai.

    Cult. pop.—L'era és generalment de forma circular o molt rodonenca, com escau a un lloc on l'operació de batre es fa o es feia en sentit circular. A certes comarques valencianes (Cullera, Xàtiva, etc.) l'era no és rodona, sinó poligonal (anomenada era a cantons). A les comarques pirenenques l'era sol esser un gran espai pla situat a la vora de les edificacions destinades a graners i a habitacions dels conradors; a llocs molt plujosos hi ha eres cobertes. A les comarques situades més a migjorn i de terreny més pla, les eres no estan tan adherides als edificis, sinó separades d'aquests. El pis de l'era sol esser d'argila (Penedès, Sta. Col. de Q., Calasseit, Morella, Vinaròs, Sanet) o de la mateixa terra del camp on es troba emplaçada, però també n'hi ha d'empedrades i d'enrajolades (Vinaròs, Morella, Xàtiva), i a Menorca són totes enrajolades i tenen una barana baixa de pedra. En general les eres són permanents, però en el País Valencià n'hi ha que es fan de nou cada any (Cast., Xàtiva, Gandia, Alcoi); les eres d'arròs solen esser enrajolades i permanents, mentres que les de blat solen esser de terra i fer-se cada any (Gandia). Per a fer una era, seguen el tros de terra corresponent, n'arrabassen el rostoll, remouen la terra, l'aplanen, la reguen, hi tiren pallús i hi passen un rutló o un pitjó per endurir-la (val.).

    Fon.: éɾə (Puigcerdà, Capmany, Ripoll, Empordà, Berga, Bagà, Ribes, Manresa, Granollers, Barc., Tarr., Mall., Ciutadella, Eiv.); éɾe (Pobla de L.); éɾə (Canet d'Adri, Noedes, Fontpedrosa); éɾa (Andorra, Pont de S., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Al.); éɾɛ (La Seu d'U., Organyà, Tremp, Balaguer, Ll., Fraga, Massalcoreig, Artesa, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); éɾo (Pobla de S.); έɾa (Llavorsí, Isabarri, Tamarit de la L.); έɾo (Torre de C.); έɾɛ (Sort); јéɾə (Ripoll, Olot, St. Feliu de P., Camprodon, Amer, Calonge, Banyoles); јéɾo (Pobla de S.).

    Var. form.: iera (A la yera són las noyas, cançó pop. ap. Milà Rom. 71).

    Intens.:—a) Augm.: erassa.—b) Dim.: ereta, ereua, eretxa, erona, erol.—c) Pejor.: erota.

    Etim.: del llatí arĕa, mat. sign. || || 1, 4, 5.