Mostrando las entradas para la consulta paret ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta paret ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 22 de marzo de 2018

La Comarca, chapurriau, asociación

El chapurriau une a una nueva asociación en Valderrobres 

https://amicsdelchapurriau.blogspot.com/

Por qué ponéis chapurriau entre comillas si hace mínimo 140 años que se usa esta palabra? 


Proviene del occitano champouirau, champoiral. Aparece en un libro de 1878, Lou Tresor dóu Felibrige , Libro de Frédéric Mistral. Espagnol, italien, portuguès, provençal. No pone nada sobre catalán, valenciano, balear, ni siquiera nombra el occitano, ni el francés, solo el provençal.
La descripción está en francés. Pone que es un jargon, pero no dice nada despectivo, al contrario que el chapurrear de la RAE o el xampurrejar que usan los imbéciles catalanistas



Chapurriau, origen de la palabra
Champouirau , champoiral, chapurriau



Lo chapurriau no es catalá com lo catalá no es ocsitá
Lo chapurriau no es catalá com lo catalá no es ocsitá

La gramática del catalán de Pompeyo Fabra es de 1912, y es la que adopta el IEC y con este instituto, todos sus satélites catalanistas, Ascuma en Calaceite, AVL en Valencia, etc. 


Pompeu Fabra, Pompeyo Fabra, Pompeo
Pompeyo Fabra 


Nace la Asociación Cultural Amics del Chapurriau


Varios vecinos de Valderrobres y de otras localidades del Matarraña han constituído una asociación en la que reclaman, explican, la denominación de chapurriau para la lengua del territorio, así como su reconocimiento por las distintas instituciones. 

El acto de presentación tendrá lugar el sábado a las 17.00 en la Plaza Autonomía de Aragón de la capital del Matarraña con la presentación del primer premio de Narrativa Dialogada 2017 Roberto G. Bayod’ y que se entregará a Luis Arrufat.
Habrá poesía, ronda de jotas y una pintada de un gran mural en la Avenida Cortes de Aragón.


//


Un concurso literario puede llevar el nombre de Roberto Gonzalo Bayod, como una plaza o calle puede llevar el nombre de Luis Companys, un asesino como referente moral en Cataluña, al que se le rinden homenajes. Esto es memoria histérica.


Pintada, yo parlo chapurriau, Valderrobres, enfrente de la comarca
Pintada, yo parlo chapurriau, Valderrobres, enfrente de la comarca

En la web de La Comarca, facebook, twitter, etc, no faltan los acosadores a la libertad de expresión, comentaristas como el matón - sociólogo - lingüista Ignacio Sorolla Vidal, que se las da de progre, afín a las ideologías de Otegi y Jordi Évole, Anna Gabriel y Joaquín Arrufat de la Cup, los Jordis, la ANC y Ómnium cultural, grandes demócratas, y tiene una erección cuando usa los términos Països Catalans, la franja del meu cul, país valencià, país referido a Cataluña, república


No dejéis que esta gente os imponga nada, 


no tos enfadéu ni discutigáu, vatros a la vostra marcheta. 



Arnaldo Otegi, Jordi Évole, esto es la izquierda española
Arnaldo Otegi, de ETA o Bildu, y Jordi Évole: si esto es la izquierda me apiado de los zurdos.

//


El cara al sol és un himne patriòtic molt bonic


No volía fels cas, no volía deféndrem perque qui no ha fet una falta no te que defendres. Tot es mentira yo may hay vist eise comentari y may hay ficat un me gusta. Fixéutos a on han contat la mentira, a on han falsificat la notisia. Yo may hay entrat a una paret catalana o valensiana a on se utiliso lo m'agrada; u veeu?.
Tampoc tins raons pa no feu, pero hasta ara no u hay fet. Yo sol hay estat a parets castellanes com la nostra a on lo facebook fique per defiacte "Me gusta". Tot está organisat per algú que ha estat a la nostra paret, encara que sol fore un tems y se va aprofitá de fe pantallassos, entre ells, de algú a quí yo li había posat eise me gusta, chun en un atre que li han tachat lo nom, perque sino se demostraríe la falsedat. Segur que seríe algún comentari a algú que escriuríe algo a la nostra paret. Per aissó han tachat lo nom de la persona que u va posá avans que yo y lo prime de abáis tame, pa no podé investigá. Me es igual no maure ni un dit. May hay dit eisses palabres, ni son les que yo utilisaría. May hay donat un me agrade o un me gusta a una opsió política, Soc apolític y aisi u hay posat per activa y per pasiva a les meues charrades. Allí aissó está mol cla, pero aissó no conveníe tráureu, Sol falsedats y mentires

Natxo Sorolla Amela, Ignacio Sorolla Vidal
Es lo seu estilo, tamé u han fet en unes atres persones que no son de este grupo, tamé per raons llingüistiques. Tot es mentira, una gran mentira y una ruina falsificassió. No valíe la pena ni lo escriure tot asó. Pero vull que esteu tranquils lo agüelo "Sebeta" ni ha dit aissó, ni is aquí. Per siart lo premio mel van doná ya en diciembre.
Tamé en aissó fallen, se inventen, se inventen y u solten.
Grasies a tots per lo vostre apoyo y la vostra confiansa. Podeu está tranquils.
Grasies atre camí y Bona nit.


//


Parlán de himnos , els segadors durán la NO proclamassió de la república cagalana.


La gran mentira del Estat catalá


//

La asoc. cultural amics del chapurriau no té res a vore en lo que yo fico a la meua web. La página de FB de la asoc. té los administradós que han dessidit ells. La vach fe yo y está la URL de la web del chapurriau.


A España es tan legal la Falange de las Jons com la CUP, HB-EH-Bildu (ETA) y datres partits.
Marcel Pena, per ficá sol un ejemplo, amiguet de algún de vatros, pot votá y apoyá a partits pro etarres com yo puc parlá en falangistes, peperos o podemites. Soc poc amic dels peperos de Beseit, busquéu veleta Beceite y u voréu.


Sol hay sigut militán de un partit en ma vida, y va sé CDC cuan vach viure a Reus. No hay votat may a cap partit, tampoc a CDC.


Viure a Reus es viure al exili segons los que feu aná país per a referítos a la comunidat autónoma de Cataluña. Viure a Alemania per voluntat propia, com Marta Rovira y Anna Gabriel a Suiza, es exili, pero tornaré, com tamé va torná Companys, un assessino en carrés y plasses al Prinsipat. Molta memoria histérica ña.

http://chapurriau.blogspot.com/2017/08/lo-reguer.html


Si no li dic catalá al chapurriau, valensiá, balear y ocsitá no mu podeu prohibí ningú de vatros. Si vatros o vatres u hau de escriure vosaltros o vosaltres perque u diu algú, mos - ens, lo - el, hay - he, etc, entonses los chapurriaus escriurem segons la ortografía que se vaigue fixán.
Ola k ase tamé es castellá, llástima que Nebrija y la Isabel no u puguen vore. Preocupeutos de follá mes y fotre menos per a que lo dialecte catalá no to se mórigue. Los chapurriaus procurarem mantindre lo nostre parlá tan tems com se pugue.

och, occitan, hoc, oc, òc, languedoc
//


Se están usando palabras forasteras, del catalán, en poblaciones donde se habla y se escribe en chapurriau. Ejemplo, Valderrobres, pancarta del día de la mujer. 

Si nosaltres ens aturem, el món s'ature. Vaga feminista. 8M.

8M Valderrobres , si natros o natres mos aturem
En Valderrobres se dice y se escribe: 


Si natros (natres) mos aturem, lo món s'ature. Huelga feminista. 

Nadie dice Vall de Roures ni escribe Vall-de-Roures, solo los catalanistas. 
Si se llamó así en el pasado, uall de Roures, también Barcelona fue Barchinona, Barcino, y nadie la llama así. Cuando el aeropuerto de lo prat, Barchinona se llame así, comenzaré a usar Vall de Roures, Valdarrores se decía en Beceite, lo he escuchado a gente que ya no está. 

Aturar existe en el idioma aragonés. Esta palabra se está perdiendo y se dice más parar. 


Desiderio Lombarte Arrufat escribió:

Desideri Lombarte
"Jo (yo a Penarroija) en (ne) dic alguna, més ďuna vegada, i els (los) que no la coneixen se l'escolten com una cosa estranya, com si fore paraula forastera... i és de casa." (Ya estaba catalanizado el pobrecico, mordido por el perro de Artur Quintana Font, como le pasó al padre del de la CUP, Juaquinico Arrufat, de Valjunquera.) 

Quim Arrufat, independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens
Nosaltres, ens, el, vaga, NO son de casa. En ninguna lengua de las que conozco, no hace falta ser filólogo (en mi caso lo soy, de lengua inglesa), se puede pronunciar natros o natres y escribir nosaltros, nosaltres

En las lenguas que conozco no hay tantos pronombres diferentes para una misma persona, como en el teórico catalán, natros, natres, mosaltros, mosaltres, nosaltros, nosaltres. Vatros, vatres, vosaltros, vosaltres. Si englobas chapurriau, valenciano, balear entonces sí que te salen tantos. Y si además englobas el francés, el número de catalanoparlantes aumenta considerablemente, incluídas las colonias, y el swahili.

https://recherchesfrance.blogspot.com/2023/07/8-1-origine-vulgaire-francois-roman-orthographe-parler.html

swahili, catalanistes
Cada vez más apoyo internacional al independentismo catalán

No se puede o no se debería pronunciar LO y escribir EL, o al contrario.


Sabadell se pronunciaría SabadLOL, Calafell sería CalafLOL, Castelldefels sería CastLOLdefLOLs


mel sería mol, ejemplo: l'onso minje molta mOL, 


onso es oso, palabra aragonesa. Tenemos en el chapurriau multitud de palabras aragonesas, algunas evolucionadas, otras intactas.

Desperten onso pardo hibernán cova dona Beseit

Enchumenera es otra de las que según Arturo Quintana es aragonés residual. Xemeneia en catalán (inventada, buscad en Google con intervalo), cheminée en francés, Kamin en alemán, Kamina en búlgaro (ognishte), chimney en inglés, teallach en irlandés, bastante parecido a tellat, tella, teja, focolare en italiano, vatră en rumano, lareira en gallego y portugués.



Arturo Quintana Font, el mayor misionero del catalán
Arturo Quintana Font, el mayor misionero del catalán 


- La AbLOLa (abella) fa la mol

- en quí, en l' abogot
No confondre abella y abogot en borinot
segons lo http://dcvb.iecat.net ña (hi ha en catalá, com criden los ases, burros, rucs) un borinot polit, pero no digau Pólit lo borinot (lo de la Ascuma.)


Borinot, verd, polit


No se puede Pronunciar MOS y escribir ENS, ni pronunciar EN y escribir AMB (occitano, un poco más antiguo al dialecto occitano 
catalán de Pompeyo Fabra).

“Et aqui atrobero lor fraire Thomas et l' arsevesque Turpi AMB elhs.” Philomena, folio 1.

En el chapurriau de Fabre de Valderrobres, se dice EN y se escribe EN. 


Natros anem a cambiaENS los cansonsillos (cambiámos). 

Nosaltros o nosaltres anem a canviar-nos els calçotets. (Aixó u escriuríen, per ejemple Francisco Celma Tafalla o Luisico Rajadell.)

Si tu hijo/a va a estudiar el dialecto catalán en el instituto de Valderrobres, que lo haga, sin perjuicio de otras lenguas, pero que no te venga después diciendo que hablas mal el dialecto catalán, o que no lo sabes escribir.

PRELIMINARI, La Crusca Provenzale
Los jóvenes son en general muy manejables, en Cataluña lo saben y adoctrinan a los niños en contra del estado, como hacían los Nazis socialistas contra los judíos.

Catanazis
Un enemigo común une a los nacionalistas como un lobo reúne a los borregos.


Para muestra, un botón:



Aconsejo leer dolcacatalunya.com y echar un vistazo a conciencia a las publicaciones en catalán que se están haciendo para niños, agendas, etc.

martes, 23 de enero de 2018

ESCRIT EN MENORQUÍ DE L'ANY 1452

ESCRIT EN MENORQUÍ DE L'ANY 1452.

Un tema molt apassionant, al manco per jo, és es poder trobar documents antics escrits en sa nostra pròpia llengo vernacla, tant mallorquina, com menorquina com eivissenca, per tal fet cada setmana penjaré un document dins aquesta pàgina. Es d'avui és un inventari que fa en Pere Alzina des bens des seu sogre es 19 de juriol de 1452.

Vui recalcar que abans de s'entrada de sa llengo castellana dins ses illes/isles (com més vos agradi) sa nostra escritura utilisava sa "ny"  i sa "ç" trancada que tant mos molesta avui en dia, per això dins aquest document trobareu: senyoria, senyor, canya, astany, onça, calças, balanças.

Vet aquí s'escrit:

«Primo fonch atrobat en la dita heratat hun alberch situat assats prop la plassa de la present vila de Ciutadella en lo qual lo dit dafunt faya son domicili e és tingut sots alou e drata senyoria del senyor Rey e a cens; e afronta de la una part ab hun alberch d’en Pere Cabot sabater e de la part altra ab hun alberch d’en Gabriel Ardit e de la altra part ab hun forn d’en Pere Vidal e de la altra part ab la via públicha. E primo fonch atrobat en la antrada del dit alberch hun taulell de sastra gran. Item unes tasoras de sastra. Item hun siri banayt e hun tros. Item hun coltell de Vich. Item una papagorga ab bayna. Item hun doctrinal de pragamins ab cubertas de fust. Item hun reglador de coura per gipons. Item hun sagell de sizar drap. Item hun caxonet de sastra. Item uns setsalms de pragamí. Item una caxata ab tres caxons. Item hun cadanadat morisch. Item hun anbotonador. Item una ganiveta. Item una sanalla de aspart aldana. Item unes bonetas dolentas. Item una mitga cana de fust. Item una maseta de trancar fruyta. Item hun caxonet tancat ab clau dins antorn una onça de seda groga e antorn D analates. Item hun joch de nahips. Item una romaneta pocha ab son piló e tres pasals de ferra tot damunt lo dit taulell.
Item dalt la perxa las robas sagüents: Item una carmayola dolenta negra. Item hun baret patit desent. Item hun gonell de frisó argantat vell. Item hun cosset blanch lo quall hera del dit dafunt. Item hun gipó de osteda negra. Item hun tros de drap negra lo qual havia esser mantó. Item hun capiró de bruneta. Item hun altra capiró nou negra. Item unes bragues de lana blanchas del dit dafunt. Item hun gipó de fustani blanch ab mànagas blaves. Item hun mantó de bruneta forat. Item hun pasatemps de mascla. Item una cota de bruneta ab parfil de vebras forada de negra. Item hun gana burell forat sens capulla. Item hun fogó de ferra. Item una raya. Item dues sistellas de canya dolentas. Item una gera ab una ansa. Item un coltell de vich sens bayna. Item hun artibanch dolent ab set masuras de vandra vin e sinch de vendra oli e hun ambut de oli. Item uns tapins doma. Item unes notas de gramàticha e hun libra altra. Item una liura de ferra. Item nou salers de vidra blaus. Item hun broqual ab hun ambut d’oli e una copa. Item hun olier de terra. Item uns alambins. Item dos pitxers de astany. Item hun canalobra de ferra. Item una axata de coura. Item una librella de coura. Item una olla de fer cuscusó e una librella. Item mig almut de fust. Item una casola o panada de terra. Item una casoleta de terra e hun colador de terra e una ambudera tot dins lo armari. Item una carabassa. Item una gera negra. Item hun pagès. Item una post de a dur pa. Item quatra lumaners. Item hun morter de coura. Item hun calascó de ferre. Item hun axarcolador. Item hun lavacap. Item unas pesas de ferra. Item hun surí de pastar. Item una gàbia de pardius. Item dos trossos de fust e una masota. Item un banch de fust. Item una cadira dolenta plagadissa. Item hun pagès de fust. Item una alfàbia oliera. Item hun almut saler. Item hun almut de masurar blat. Item hun canalobra de ferra. Item hun puat. Item una pastera ab una fayadora. Item tras barills de tanir sardinas. Item hun morter de pedra. Item hun barill de tanir sagó. Item dos peus de dabanadoras. Item una garata. Item unes cardas. Item una sanalla ab lana. Item una cortina blava. Item hun sach ab lana. Item unes altres cardas dolentes. Item hun paner de varduchs dolent. Item una darga. Item vint e hun mas de li de Múrsia. Item hun banch de ferla ab satanta seros de li. Item hun paner ab una liura de lana filada. Item dues casolas una gran e una patita da terra e una salsera. Item hun garbell ab hun poch de astopa sens filar. Item tras rams de astopa filada. Item una daga ab bayna dolent. Item hun tros de mitgalana per tanir damunt pa. Item hun paliu de drap de astopa. Item huna sarpalera de cànem. Item hun cova de lana. Item una caxata ab hun gipó dolent. Item hun parell de calçes blanques dolentas. Item hun altra parell de calçes dolentas. Item unes bragues de li. Item un coltell de Vich. Item unes tisoras dolentes. Item hun gonel vert. Item hun caputxó. Item unas calças blanchas. Item hun horó de bova ab lana o pantinó antorn de IIII ss. de (...) Item una aspasa e broquer. Item hun caratell buyt. Item unes balanças de ferra. Item un transportí blanch. Item un banquet. Item una astormia nova de palma e hun siti de bova dolent. Item una fusera ab quatra fusos. Item a la paret hun drap de pinzell dolentet. Item sinch coladors de terra a la paret. Item una sanalla de palma patita. Item una maratxa blava. Item hun panaret de varduchs. Item hun himatge de astany. Item una làntia ab sa curiola e corda. Item hun sadàs. Item una astopa de bova la qual astava al paret. Item hun barill. Item hun coxinot.


ESCRIT EN MENORQUÍ DE L'ANY 1452.

domingo, 16 de abril de 2017

porta

PORTA f.: cast. puerta.

porta, de portá, porta ca aquí, porta'm una cosa de la tenda

porta, mel, abelles, Beceite, Beseit

I. || 1. Obertura feta expressament a la paret o mur d'una construcció perquè serveixi de pas per a entrar-hi i sortir-ne. Dauant la porta de l'eglea, doc. a. 1250 (Pujol Docs. 24). Foren davant les portes d'aquells dos albercs, Llull Blanq. 12. Sa muller e'ls infants e ell mateix foren tan pobres que quirent per les portes morien de fam, Llull Felix, pt. i, c. 11. Fins a la porta del castell,Tirant, c. 10. I sien fortes | per conquerir les portes | dels enemics, Alcover Poem. Bíbl. 40. Porta forana: la que dóna pas d'una casa al carrer. Un hom rossegà son pare entrò a la porta forana de son alberch, Genebreda Cons. 131. Porta del pati: la que dóna pas de l'interior d'una casa al corral o pati que hi està adherit. Porta falsa: la situada a la part de darrera o lateral d'un edifici, i que no és la principal d'aquest. Deuallant per la porta falsa en l'ort, Tirant, c. 430. Porta reglar: porta d'entrada al lloc de clausura de les religioses. Porta de carro o Porta cotxera: la que és molt ampla, suficient per a donar pas a carros o cotxes. Tenir porta: (ant.) guardar la porta, impedir el pas. E manà als porters l'Apostoli que no tinguessen porta, ans aquells que'ls nostres manarien que y entrassen, que aquells hi entrassen, Jaume I, Cròn. 524. Treure porta a un lloc: tenir-hi sortida mitjançant una porta. Dos casals... que trauen porta al camí real, doc. a. 1610 (Aguiló Dicc.). Dins les portes d'algú: (ant.) dins la casa o els dominis de tal o tal persona. Ne tu, ni ton fill ne ta filla, ni ton missatge ne ton bestiar ne hom estrany que sia dins les tues portes, Serra Gèn. 80. Dret de portes, o simplement Porta: impost que es paga pel dret de passar per una porta pública o lloc d'entrada a una ciutat, i especialment per passar-hi mercaderies o objectes sotmesos a control. Catius cristians... pagan de porta en l'exida so que's saguex, Conex. spic. 120 vo. Sense pagar dret de portes,Roq. 1. a) La Gran Porta o La Sublim Porta: nom que es donava a l'entrada de la Cort turca, i a la mateixa Cort. Porta, Cort del Gran Turch: Turcici Tyranni aula, Turcica regia, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. per anal., Obertura destinada a donar pas a alguna cosa. a) nàut. Cadascuna de les obertures quadrangulars practicades en el buc d'un vaixell per a la ventilació, per a introduir càrrega, per a manejar l'artilleria, etc. Notxer no deu stibar... nengun fax... pres d'arbres ne de timonera ne de sentina ne de porta ne de negun altre loch on mal pogués pendre,Consolat, c. 83.—b) Obertura per on s'enforna i desenforna i es fan les altres operacions pròpies d'un forn, sia de coure pa, sia de terrisser, de vidrier, etc.—c) Obertura que es fa per a entrar i sortir en les coves o caus de certs animals (Martí-G. Dicc.).—d) Obertura per a entrar dins la bóta (val.).—e) La peça de fusta que forma la part anterior de la pastera (Súria).—f) Part de l'almadrava que dóna accés al grandi i que es tapa amb xarxa un cop ha entrat en el grandi algun peix gros (Roses).—g) Porta reclam: finestreta que comunica la cambra d'una barca de mitjana amb la bodega, i que va proveïda d'una tapadora llevadissa (Blanes).—h) ant. Escotadura, part superior d'una peça de vestit, corresponent al coll. No porten vestidures sinó de tayl veyl... e'l cabeç sia ab porta honesta et poch escollada, doc. a. 1337 (Miret Templers 363).
|| 3. fig. Entrada o principi d'una cosa, d'un estat, d'una situació. (S'usa sovint en plural). Qui era a la porta de la infinida infernal maledicció, Llull Gentil 59. La nafra del costat oberta qui és la porta per hon entren los peccadors,Eximenis Conf. 28. Mort és porta del altre segle, Jahuda Dits, c. 50. Eurídice... encontinent morí e devallà en Infern; sabuda per mi la sua dolorosa mort, devallí a les portes d'aquell, Metge Somni iii. Allà a les portes del cel | trucà sa pobra animeta,Collell Flor. 55. Les místiques portes s'obriren de bat, Costa Poes. 29. A les portes de la mort: en perill imminent de morir.
II. || 1. Peça o peces planes, de fusta o d'altra matèria sòlida, que, adaptades a una obertura practicada en un mur o paret, serveixen per a impedir o deixar lliure el pas per aquella obertura. Obrir la porta: disposar-la de manera que no impedeixi el pas. Tancar la porta: disposar-la de manera que no permeti el pas. Que les portes eren tancades e que no responien, Pere IV, Cròn. 94. Metent foch a les portes, Ardits, i,18. Cauen uns punys damunt la porta vella, Canigó ix. Les crètues de la porta s'enfosqueixen, Ruyra Parada 16. Empènyer la porta: tancar-la incompletament. Barrar la porta: tancar-la fortament amb una barra travessera. La porta normalment és giratòria, fixada a l'obertura per mitjà de frontisses laterals o de golfos o gorrons a la part superior i inferior. Pot cobrir tota l'obertura amb una sola peça, o bé constar de dues peces (que s'anomenen mitges portes, fulles, batents, ales, penques, galtes, berles, ventalles, etc., segons les regions). La porta pot esser massissa o amb vidres (porta vidriera); pot permetre entrar i sortir a peu pla o pot donar sortida a un balcó (porta balconera). Porta corredora: la que per la part de darrera deixa veure els travessers. Porta embarrotada: la que té barres a la part posterior i és llisa a l'anterior. Porta empanyissada: la construïda amb muntants i plafons. Porta encoixinada: la que té la clavenda damunt les barres i que forma relleu a la part anterior (Mall.). Porta llisa: la feta amb posts encolades pel cantell i amb travessers clavats pel damunt, sense marcs ni plafons. Porta muntada: la construïda amb muntants, travessers i plafons. Porta ressaltada: la que té la clavenda que puja damunt el brancal (Felanitx). Porta ferrada: la que duu aplicacions de ferro. Porta clavetejada: la que llueix certa decoració feta de claus de cabota grossa. Porta clavada: la que té les clavendes consistents en posts clavades a les barres, brancals i trasteres (Mall.). Porta engalzada: la que té els plafons engalzats en l'armadura. Porta gorronera: la muntada en un gorró. Porta corredissa: la que s'obre i tanca corrent paral·lelament a la paret. Porta per a la càrrega o Porta de recibo (castellanisme): obertura lateral del buc d'un vaixell, que dóna a la bodega o a les carboneres, i serveix principalment per a introduir la càrrega dins la nau. Tocar o Trucar a la porta: pegar a una porta cops amb la mà, amb una balda o amb altre instrument, per cridar l'atenció dels habitants de la casa o cambra a la qual la dita porta dóna accés. La Volentat... tocà a la porta ab colp de amor, Llull Cont. 328, 20.
|| 2. per anal., Peça de fusta o d'altra matèria sòlida destinada a tapar o interceptar alguna cosa. a) Fusta plana que va lligada a cada un dels dos llibants que porta l'ormeig de la vaca, perquè es mantingui més obert i sigui més fàcil l'entrada del peix al cóp (Vilan. i G.)—b) Porta acaladissa: ant., porta petita composta de dos o més taulons grossos assegurats amb fustes o amb barres de ferro als canals o portells d'una presa de riu, per a aturar o deixar passar l'aigua pujant-se o baixant-se; cast. compuerta (Labèrnia S. Dicc.). Portes acaladisses: Cataracta, Pou Thes. Puer. 11.
III. Vena porta: vena que condueix la sang venosa al fetge; cast. vena porta.
IV. pl., ant. Béns adventicis de l'Església. Li done la sua propina y ajuda de costa, ademés de les portes y adventicis de la Iglésia que li dona, doc. a. 1659 (BSAL, vii, 86).
V. ant. Port. Com foren entrats en la porta de Líger, fermaren aquí ànchora, Reis Bret. 225. Porta de mar: Portus; Puerta de mar, Nebrija Dict.
Porta: llin. existent a Badalona, Barc., Igualada, Vilan. i G., L'Arboç, Valls, Agramunt, Balaguer, Rosell, etc. Existeix la variant Portes o Portas (Cornellà, Dénia, Al., Vall de Gallinera, Mall., Eiv., etc.).
    Loc.—a) Estar a la porta: estar a la vora, molt prop. Pus part mar vos ha Déu dat conquerir, que a lo que està a la porta de vostre regne que u conquirats, Jaume I, Cròn. 128.—b) A la porta, o En porta: molt pròxim, a punt d'arribar, d'esdevenir-se. Tenim es còlera en porta, Roq. 28.—c) Tirar les portes a baix (o a terra): picar a les portes molt fort, amb violència.—d) Obrir de porta en ample: esbatanar, obrir en tota l'amplitud. No romp ses relacions amb sa família, però està obert de porta en ample tot lo dia a parents y esterns, Ignor. 24.—e) Entrar per la porta gran: ingressar a un lloc o en un càrrec amb tots els honors, per mèrit o dret propi.—f) Agafar o Prendre la porta: anar-se'n d'un lloc, sobretot si és amb indignació o a contracor.—g) Passar la porta o Agafar el camí de la porta: anar-se'n d'un lloc, sobretot per comiat o imposició d'altri.—h) Mostrar la porta o Fer passar la porta a algú: manar-li que se'n vagi.—i) De porta en porta: d'una casa a l'altra, sobretot per captar o demanar alguna cosa. Surten a replegar almoyna de porta en porta,Ignor. 22.—j) Anar per portes: arruïnar-se, reduir-se a no res. El crèdit de la casa, d'aquesta feta se'n va anar per portes, Genís Julita 37.—l) Tirar algúper portes: conduir-lo a la ruïna, reduir lo a la misèria.—m) Tancar les portes a algú: impedir-li l'entrada o negar-li l'auxili. Totes les portes li són tancades, Metge Somni i. A tot bon consell ferm tanquen la porta, Proc. Olives 948.—n) De portes enfora: des de fora, sense conèixer íntimament l'assumpte.—o) A l'altra porta, que aquesta no s'obre (or., occ.); A una altra porta en donen dos (bal.); A bona porta t'agafa la fam (val.): es diu per denegar a algú allò que demana, sia almoina, sia un favor, etc.—p) Donar la porta o les portes per la cara, o pels ulls, o pels nassos, o pels morros, o pels bigotis: tancar la porta a algú, no deixar-lo entrar, negar-li el pas. Ell me ha dat la porta per los ulls, ell me ha tancat la porta, Lacavalleria Gazoph. Si jo m'ho sé pensar, li tiro la porta pels bigotis, Genís Mercè 49.—q) Anar portes obertes: mostrar-se, de paraula, molt generós; prometre molt (Mall.). «Sa madona d'aquest lloc | sempre va portes obertes: | carrega la gent d'ofertes, | promet molt i ateny poc» (cançó pop.).—r) Mirar darrera la porta: prendre moltes precaucions, considerar atentament les conseqüències d'allò que un pensa fer.—s) Tocar a totes les portes: sol·licitar l'ajut de tots.
    Refr.—a) «A porta tancada, el diable se'n torna»: significa que si l'enemic troba resistència forta, sovint desisteix d'atacar.—b) «Quan se tanca una porta, se n'obre una altra»: vol dir que quan apareixen dificultats serioses, solen presentar-se també solucions favorables.—c) «De portes enfora, és una cosa, i quan s'és a dins, és una altra»: es diu de les persones, institucions, empreses, etc., que tenen una manera aparent d'esser, ben distinta de com són en realitat.—d) «Vista la porta, sabuda la gent»: significa que per l'aspecte exterior d'una casa es pot jutjar la manera d'esser dels seus habitants.—e) «L'hostaler a la porta, poca gent a dins»: vol dir que quan el cap d'una empresa està desenfeinat, no sol anar gaire bé el negoci.—f) «El més dolent pas és el de la porta»: significa que per a anar de viatge o començar una empresa important, la cosa més difícil és l'acte inicial.—g) «Dona morta, diners a la porta»: vol dir que el qui ha quedat viudo sol trobar bones ocasions de tornar-se casar i adquirir diners.—h) «Torta o no torta, davant la porta»: aconsella casar-se amb una dona del veinat.—i) «Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca.»—j) «Una casa amb dues portes és mala de guardar».
    Fon.: pɔ́ɾtə (pir-or., or.); pɔ́ɾtɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Ll., Urgell, Fraga, Gandesa); pɔ́ɾta (Andorra, Calasseit, Tortosa); pɔ̞́ɾta (Cast., Val.); pɔ̞́ɾtɔ (Al.); pɔ̞́ɾtə (Bal.); pɔ́lta (Alg.).
    Intens.:—a) Augm.: portassa, portarra, portarrassa, portassarra.—b) Dim.: porteta, portetxa, portel·la, porteua, portica, portiua, portina, portarrina, portarrona, portoia, portarrinoia, portinga, portarringa.—c) Pejor.: portota, portot.
    Etim.: del llatí pŏrta, mat. sign. I, II.

PORTÀ topon.
Poblet situat en la Vall de Querol (Cerdanya francesa), prop d'un altre que sol escriure's Portè. Segons Krüger Spr. Geogr. 4, el nom de Portà és pronunciat pɔ́ɾtə per la gent del país.

viernes, 21 de febrero de 2020

Lo agüelo Sebeta: contestán a Ignacio Monreal

Contestán a Ignacio Monreal.

Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.

Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas- Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.

¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.

La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
-palaures, palabres, paraules,
-milacre, milagre y hasta miracle, y
-moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.

martes, 15 de agosto de 2017

portell

La Portellada ve de este nom


La Portellada, portell

A dal a la dreta, lo portell, carretera cap a Valderrobres, Ráfels a la dreta, se veu be que es un pas entre montañes. 

Márge, paret desportellada,

Un portell a un marge, desportellat, paret desportellada.

viernes, 16 de febrero de 2024

Lexique roman; Esculpir - Esmerillo


Esculpir, v., lat. sculpere, sculpter, graver.

Comandet qu'om esculpis... el mur o en la paret.

(chap. Va maná que se esculpiguere o esculpire... al muro o a la paret.)

Fetz una letra d'aur esculpir.

(chap. Va fé esculpí una lletra d'or.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 110.

Commanda qu'on gravât... sur le mur ou sur la cloison.

Fit sculpter une lettre d'or. 

Part. pas. Am las estorias esculpidas.

(chap. En les histories esculpides, grabades.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 200. 

Avec les histoires gravées.

CAT. ESP. PORT. Esculpir. IT. Scolpire. (chap. esculpí: esculpixco o esculpixgo, esculpixes, esculpix, esculpim, esculpiu, esculpixen; esculpit, esculpits, esculpida, esculpides.)

2. Sculptura, s. f., lat. sculptura, sculpture.

Ab torn pren figura o sculptura.

Marme... ha... per razo de sa durezza, a pendre sculptura et poliment dificultat. Eluc. de las propr., fol. 19 et 190.

(chap. Lo mármol... té... per raó de la seua duresa, dificultat de pendre escultura y polimén.)

Avec le tour prend figure ou sculpture.

Le marbre... a..., en raison de sa dureté, difficulté à prendre sculpture et polissure. 

CAT. ESP. PORT. Escultura. IT. Scultura. (chap. escultura, escultures; 

v. esculpí, picá pedra; escultó, escultós, escultora, escultores: picapedré, picapedrés, picapedrera, picapedreres; lapidari, lapidaris; marmoliste, marmolistes. Lo picapedré que va picá la pedra de la Pedrera de Gaudí, bon picapedré ere, de Pedralbes, pedres blanques.)


Escura, s. f., écurie.

Leibnitz, p. 57, dit qu'écurie vient de l'ancien allemand Schur, stabulum

animalium (all. MOD. Scheune; écurie : equus : cheval, caval, cavall, caball, caballo, cavalho; equino, &c.; el escudero, scutifero, se encargaba de (los escudos) los equus, equinos, etc.).

Li palhier,

Escuras e boals.

G. Riquier: Als subtils.

Les greniers à paille, écuries et étables à boeufs.

(chap. Les pallisses, les caballerisses y los corrals de bous.

ESP. Los pajares, las caballerizas y los toriles.)

2. Escuria, s. f., écurie.

O a l'escuria o al bual dels dichs habitantz.

Charte de Gréalou, p. 100.

Ou à l' écurie ou à l'étable à boeufs desdits habitants.

IT. Scuderia. (N. E. S. F. Scuderia Ferrari, ferrer, ferré, ferrero, herrero, ferrier, cavallino rampante, ferro, fierro, hierro, herradura, ferradura.)


Escut, s. m., lat. scutum, écu, bouclier.

Qu'en sion traucat mil escut.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Que mille boucliers en soient percés. 

Per elms ni per escutz fendre.

P. de Bussignac: Sirventes.

Pour heaumes et pour écus fendre.

Fig. Non es als mas escut d'enjan.

Nat de Mons: Al bon rey. 

N'est autre que bouclier de tromperie. 

Sill qu' el mon dezemparat an, 

Et de bona fe fan escut.

(chap. Aquells que han desamparat lo mon, y fan escut de la bona fe. Giraud Riquier: Caridat.)

G. Riquier: Karitat.

Ceux qui ont abandonné le monde, et font bouclier de la bonne foi.

Orazo es bon escut. V. et Vert., fol. 86.

(chap. La orassió es bon escut.)

Oraison est bon écu.

Loc. S'ieu agues virat l'escut.

Bertrand d'Allamanon: Tut nos.

Si j'eusse tourné l'écu.

L'escut e'l basto vuelh rendre,

E m vuelh per vencut clamar.

B. de la Fon: Leu chansoneta.

Je veux rendre l'écu et le bâton, et je veux me proclamer pour vaincu.

M fetz escut de son ric mantelh.

Arnaud Daniel: Doutz braitz.

Me fit écu de son riche manteau.

ANC. FR. L'escut avirunerat tei.

Anc. tr. du Ps. de Corbie, ps. 90.

Pren escud e hauste. (N. E. asta, bâton, bastón, gayata, gallata.)

Anc. tr. des Ps., ms. n° 1, ps. 34.

CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.

(chap. Escut, escuts; escudé (com Paco Escudero de Feliciano Castillo, alias “feliz ano o felice ano 2025” o Sancho Panza de Alonso Quijano, alias “Don Quijote”); v. escudá, escudás : protegí, protegís, etc.)

2. Escut, s. m., écu, monnaie.

Escutz de Fransa que fet batre lo rey Charles.

(chap. Escuts de Fransa que va fé batre lo rey Carlos.)

Tarif des monnaies en provençal.

Écus de France que fit battre le roi Charles. 

CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.

3. Escudier, Escuder, Escuier, Scudier, s. m., écuyer, sergent.

Uns joves escudiers l'avia despieuzellada.

(chap. Un jove escudé la habíe desvirgat; pieuzella, pucella, pubilla, puella, donsella, virgen, verge, vergena, etc.) 

V. de S. Honorat.

Un jeune écuyer l'avait dépucelée.

Guillem era anat a sparvier ab un escuier solamen.

(chap. Guillermo (com mon nebot) habíe anat a cassá en esparvé en un escudé solamen; Wilhelm, William, Guillem, Guilhem, Guiem, Guillermo, Guillaume, y diminutius com Guillermet. La W del antic alemán, godo, se trobe al inglés modern. Wimara, Guimerá; Wifredo, Guifre; Walter, Gautier; etc.)

V. de G. de Cabestaing.

Guillaume était allé (chasser) à l'épervier avec un écuyer seulement.

Ni vollias esser chavallers avant qu'escuders.

(chap. Ni vullgues sé caballé abans qu' escudé.)

Trad. de Bède, fol. 80. 

Et ne veuilles être chevalier avant qu'écuyer. 

A Johan Fornel, escudier del comun.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226. 

A Jean Fournel, sergent de la commune. 

Si troba un cavalier o un scudier.

L'Arbre de Batalhas, fol. 246. 

S'il trouve un chevalier ou un écuyer.

Loc. Servirs qu'om no guazardona

Et esperansa bretona, 

Fan de senhor escudier.

B. de Ventadour: La doussa. 

Le servir qu'on ne récompense pas et espérance bretonne, font d'un seigneur un écuyer.

ANC. CAT. Escuder. ESP. Escudero. PORT. Escudeiro. IT. Scudiere.

(chap. Escudé, escudés; escudera, escuderes, ne ñan ben poques.)

4. Escudar, v., couvrir d'un bouclier, faire bouclier.

Fig. Domna qui d'autra s' escuda.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Dame qui d'autre se fait bouclier.

ANC. CAT. Escudejar. ESP. PORT. Escudar. IT. Scudare.


Esglendillar (s'), v., s'égosiller.

E 'l rossignols s'esglendilla,

Rambaud d'Orange: En aital.

Et le rossignol s'égosille.

(chap. Desgallá, desgallás, esgallá, esgallás : desgolá, desgolás; paregut a engorgossá, engorgossás, pel fret. ESP. Desgañitar, desgañitarse

se encuentra “desgaliar” aquí https://derechosdelamujer.org/wp-content/uploads/2016/02/Boletin-Feministas-en-Resistencia-No-3.pdf )


Esguirar, v., déchirer, égratigner, estropier.

Desromp son vestir et esguira sa cara. V. de S. Honorat. 

Déchire son vêtement et égratigne sa face.

Part. prés. Esguirant et baten.

V. de S. Honorat.

Déchirant et battant.

2. Esguire, adj., déchiré, estropié. 

L'uns es casutz de roca, l'autre esguir' e rancs. 

V. de S. Honorat. 

L'un est tombé d'une roche, l'autre (est) estropié et boiteux.

CAT. Esguerrar. (chap. esgarrá, desgarrá; esgarrapá, esgarrañá.)


Eslabreiar, v., tomber, dégénérer, se délabrer.

Fig. Tant eslabre a chascus en bas, cant s' esleva plus alt.

Greument sorzem a las virtuz, e ses trebail eslabreiam als vices.

Trad. de Bède, fol. 35 et 44.

Chacun tombe d'autant plus en bas, qu'il s'élève plus haut.

Nous surgissons difficilement aux vertus, et nous tombons sans effort aux vices.

So que mov d'ergoil eslabreia tost,

Eschivar devem qu' el bes, que es e nos, non eslabreia en vizi.

Trad. de Bède, fol. 36 et 42.

Ce qui part d'orgueil tombe bientôt.

Nous devons éviter que le bien, qui est en nous, ne dégénère en vice. CAT. Esllabissar (N. E. de abismo, abyssus).


Eslanegar, v., tomber, descendre.

Part. pas. Son eslanegat, crucificant de rescaps lo filh de Dieu.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Hébreux. 

Ils sont tombés, crucifiant derechef le fils de Dieu.

Per la vous eslanegada ad el d' aquesta maniera.

Trad. de la 2e épître de S. Pierre.

Par la voix descendue à lui de cette manière. 

ANC. CAT. Eslenegar.


Esmai, s. m., émoi, souci, chagrin.

Sostener

Los paubres en lur gran esmay.

J. Estève: Planhen.

Soutenir les pauvres dans leur grand émoi.

Per qu' ieu deuria

Morir d'ira e d'esmai.

Pons de Capdueil: Qui per. 

C'est pourquoi je devrais mourir de tristesse et d'émoi.

Longa promessa m' es esmays.

Jordan de Boneil: Non estarai. 

Longue promesse m'est tourment.

ANC. FR.

N'avez-vous point de vos subjects esmoy?

Du Bellay, fol. 64.

CAT. Desmay. ESP. Desmayo. PORT. Desmaio. IT. Smago. 

(chap. desmay, desmays, v. desmayá, desmayás: desmayo, desmayes, desmaye, desmayem o desmayam, desmayéu o desmayáu, desmayen; desmayat, desmayats, desmayada, desmayades. De tan fé aná lo mall estic desmayat o esmayat, pórtam la bota de vi y les llenguañisses crúes o crugues, com les que se foten a Valjunquera. Hay vist una rata com un conill y me hay desmayat del susto.)

2. Esmaiar, Esmagar, v., chagriner, troubler, épouvanter.

Tot quant aug ni vei lo cor m' esmaia.

B. Zorgi: Mout.

Tout ce que j'entends et vois me chagrine le coeur.

Pois chascus s' encoreilha 

Del autrui joi e s' esmaia.

B. de Ventadour: Ara non. 

Puis chacun s'attriste et se chagrine de la joie d'autrui. 

Dis lhi: No t' esmagar.

Liv. de Sydrac, fol. 14. 

Lui dit: Ne t' effrayer.

Per que esmagas vos? 

Hist. abr. de l'ancien et du nouv. Test., fol. 35. 

Pourquoi vous troublez-vous ?

Part. pas. Magres si te et afanatz,

E tot jorn estai esmagatz. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il se tient maigre et fatigué, et tout le jour il est troublé.

ANC. FR. Dist li: Ne t' esmaier de rien,

Ge te conseillerai molt bien.

Fables et cont. anc., t. II, p. 95.

Nus fins amis ne se doit esmaier 

Se fine amors le destruit et maistroie. 

Le Roi de Navarre, chanson 21. 

Et de cela plus ne nous esmayons.

Clément Marot, t. II, p. 175. 

Et ne s'esmoye fors de tirer esguillettes, faire ballades, icelles chanter.

Les quinze joyes de mariage, p. 15. 

Si furent moult esmaié.

Ville-Hardouin, p. 44.

CAT. ESP. Desmayar. PORT. Esmaiar. IT. Smagare.


Esmaut, s. m., émail.

Denina, t. II, p. 346, dit: Esmalto, émail, pris de l'allemand schmelzen. (N. E. v. schmelzen : derretir.)

Ar intret en las cambras qu' eran penchas am flors,

E d'asur e d'esmaut e de mantas colors. 

V. de S. Honorat.

Alors il entra dans les chambres qui étaient peintes avec fleurs, et d'azur et d'émail et de maintes couleurs.

CAT. Esmalt. ESP. PORT. Esmalte. IT. Smalto. (chap. esmalt; v. esmaltá: esmalto, esmaltes, esmalte, esmaltem o esmaltam, esmaltéu o esmaltáu, esmalten; esmaltat, esmaltats, esmaltada, esmaltades.)


Esmerillo, s. m., émérillon. 

Esmerillo son de tres guisas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Émérillons sont de trois sortes. 

Loc. prov. Cuia ben penre d'aissi enan

Las grans aiglas ab los esmerilhos. 

Bertrand de Born: S'ieu fos.

Pense bien prendre d'ici en avant les grands aigles avec les émérillons.

CAT. Esmerenyon. ESP. Esmerejón. PORT. Esmerilhão. IT. Smeriglio, smeriglione. (N. E. falco aesalon, nisus.)

2. Esmirle, s. m., émérillon. 

Esmirle roen pus soven

Lurs pes qu'autr' auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Émérillons rongent plus souvent leurs pieds qu'autre oiseau.

Falcos voladors

Esmirles prendedors.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Faucons agiles, émérillons preneurs. 

IT. Smerlo.

Esmerillo, s. m., émérillon.