Mostrando las entradas para la consulta pare ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pare ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XII.

XII.

Tío Aurelio, Traballabe de mulero a una gran dehesa


Lo tío Aurelio, germá de sa mare, los va escriure desde Extremadura. Lo tío Aurelio sen va aná a Extremadura perque teníe asma y li anabe mal lo clima de la vall, humit y prop del mar. A Extremadura lo clima ere mes sec y lo tío Aurelio vivíe milló. Traballabe de mulero a una gran dehesa, y si lo salari no donabe pera mol, en cambi teníe techo gratis y fruites de la terra a baix preu. "An estos tems no se pot demaná mes", los habíe dit a la seua primera carta. De son tío sol li quedabe a Daniel, lo Mussol, lo vago record de una respirassió aufegada, com si ressollaren a la vora los bufits de una acollonida locomotora costa amún. Lo tío se ficabe compreses a la part alta del pit y respirabe sempre a la seua habitassió braf de eucalipto. Pero, a pesá de les compreses y los vapors de eucalipto, lo tío Aurelio sol parabe de fé soroll al alená al estiu, durán la quinsena mes seca. A la radera carta, lo tío Aurelio díe que li enviabe al menut un Gran duc que habíe enchampat viu a un olivá. Al lligí la carta, Daniel, lo Mussol, va sentí una tremoló. Se va figurá que son tío li enviabe, facturat, una espessie de don Antonino, lo marqués, en lo pit cubert de insignies, medalles y condecorassións. Ell no sabíe que los grans ducs anaren solts per los olivás y, mol menos, que los muleros pugueren enchampáls impunemen com qui enchampe una llebre. Son pare sen va enriure cuan li va exposá la seua temó. Daniel, lo Mussol, se va alegrá íntimamen de habé fet riure a son pare, que als radés añs anabe sempre en cara de vinagre y no sen enríe ni cuan los húngaros representaben comedies y féen títeres o titelles a la plassa. Al acabá de enríuressen, son pare li va aclarí:

Lo Gran duc es un búho gigán, real.

- Lo Gran duc es un búho gigán, real. Es un reclam mol bo pera matá miláns.
Cuan arribo te portaré en mí de cassera al Pic Rando. Ere la primera vegada que son pare li prometíe portál de cassa en ell. Son pare sabíe de la seua avidés cinegética.
Totes les temporades, al obrís la veda, lo formaché agarrabe lo mixto al poble, lo primé día, y sen anabe cap a Castilla. Tornabe dos díes después en alguna llebre y un bon carroll de perdius que penjabe de la finestreta del seu compartimén. A les codornius o les menudes gualles nols disparabe, pos díe que no valíen lo cartucho y que als muixóns o sels mate en la massecha o sels dixe viure. Ell los dixáe viure. Daniel, lo Mussol, los matabe en la massecha. Cuan son pare tornabe de la cassera, prop del tems dels bolets, Daniel, lo Mussol, eixíe a ressibíl a la estassió. Cuco, lo factó, li anunsiabe si lo tren veníe en pun o si portabe algún retrás. De totes les maneres, Daniel, lo Mussol, aguardabe a vore apareixe la locomotora fumeján per la curva en lo cor abalotat y la respirassió anhelán. Sempre reconeixíe de lluñ a son pare per lo carroll de perdius. Ya al seu costat, al andenet, son pare li allargabe la escopeta y les pesses mortes. Pera Daniel, lo Mussol, significabe mol esta proba de confiansa, y encara quel arma pesabe lo seu y los gatillos tentaben la seua curiossidat, ell la portáe en una ejemplar seriedat cinegética. Después no se apartabe de son pare mentres llimpiabe y engrassabe la escopeta. Li preguntabe coses y mes coses y son pare satisfée o no la seua curiossidat segóns lo estat del seu humor. Pero sempre que imitabe lo vol de les perdius son pare fée "Prrrr", en lo que Daniel, lo Mussol, va acabá convensínse de que les perdius, al volá, teníen que fé "Prrrr" y no podíen fé datre soroll. Lay va contá al seu amic, lo Tiñós, y van discutí fort perque Germán afirmabe que ere sert que les perdius féen soroll al volá, sobre tot al ivern y los díes de ventolina, pero que féen "Brrrr" y no "Prrrr" com lo Mussol y son pare díen.
No ressultabe viable convénses mutuamen del soroll exacte del vol de les perdius y aquella tarde van acabá casi reñín. Tanta ilusió com per vore arribá a son pare triunfadó, en un penjoll de llebres y mija dotsena de perdius penjades a la finestreta, li produíe a Daniel, lo Mussol, la primera trobada en la Tula, la gosseta "cocker", al cap de dos o tres díes de aussensia. Tula baixabe del tren de un brinco y, al vórel, li ficabe les potes al pit y, en la llengua, lo afalagabe llepánli la cara. Ell la acarissiabe tamé, y li díe coses tendres en veu tremolosa. Al arribá a casa, Daniel, lo Mussol, traíe al corral un pot de llanda rovellat en les sobres del minjá y un poval de aigua y assistíe, en ternura, al festín del animalet.

A Daniel, lo Mussol, li preocupabe la raó per la que a la vall no ñabíen perdius. An ell se li antojabe que de habé sigut perdiu no haguere eixit de la vall. Li entussiasmaríe remontás damún del prat y recreás en la contemplassió dels montes, los espessos boscos de castañés y eucaliptos, los pobles de pedra y les blanques masades escampades, desde la altura. Pero a les perdius no los agradabe assó, per lo vist, y ficáen per dabán a les demés satisfacsións la de podé minjá, fássil y en abundansia. Son pare li contabe que una vegada, mols añs atrás, se li va escapá una parella de perdius a Andrés, lo sabaté, y van criá al monte. Mesos después, los cassadós de la vall van acordá donáls una batuda. Se van ajuntá trentadós escopetes y quinse gossos. No se va olvidá cap detall. Van eixí del poble de matinada y hasta lo tardet no van trobá les perdius. Pero sol quedabe la femella en tres pollets arguellats y famolengs. Se van dixá matá sense ficá cap ressistensia. Después, se van disputá los trentadós cassadós la possessió de les cuatre pesses cobrades y van acabá a tiros entre los roquissals. Casi van ñabé aquell día mes víctimes entre los homens que entre les perdius. Cuan lo Mussol li va contá aixó a Germán, lo Tiñós, este li va di que lo de que les perdius se li van escapá a son pare y van criá a la montaña ere ben sert, pero que tot lo demés ere una inacabable serie de embustes.

Al ressibí la carta del tío Aurelio li va entrá un nerviossisme a Daniel, lo Mussol, impossible de acallá. No veíe lo momén de que lo Gran duc arribare y pugué eixí en son pare a la cassera de milanes boniques. Si teníe algún ressel, lay procurabe la temó de que los seus amics, en la novedat, dixaren de cridál Mussol y lo apodaren, de ahí abán, lo Gran duc. Un cambi de mote li fée tan mal, an estes altures, com podríe dóldreli un cambi de apellit o linache. Pero lo Gran duc va arribá y los seus amics, tan exitats com ell mateix, no van tindre tems ni de advertí que lo impressionán muixonot ere un mussol gigán. Lo formaché va lligá al Gran duc per una pota a un racó del corral y si algú entrabe a vórel, lo animal bufabe com si fore un gat enrabiat (com la milana bonica de Azarías a la novela los sans inosséns). Diariamen se minjabe mes de dos kilos de retalls de carn, y sa mare de Daniel, lo Mussol, va apuntá tímidamen una nit que lo Gran duc gastabe en minjá mes que la vaca y que la vaca donabe lleit y lo Gran duc no donabe res.
Com lo formaché callabe, la seua dona li va preguntá si teníen al Gran duc com a huésped de lujo o si se esperabe dell un rendimén. Daniel, lo Mussol, va tremolá pensán que son pare chafaríe algún plat o una enjerreta de fang com sempre que se cabrejabe. Pero esta vegada lo formaché se va aguantá y se va limitá a di en gesto furo:

- Espero dell un rendimén.

Al assentás lo tems, son pare li va di una nit, de repén, al Mussol:

- Prepárat. Demá anirém als miláns. Te despertaré al alba. Li va entrá una tremoló per la esquena a Daniel, lo Mussol. De improvís, y sense cap motiu, lo seu nas persibíe ya lo aroma de timó que exhalaben los pantalóns de cassera del formaché, la seca auló a pólvora dels cartuchos disparats y que son pare recarregabe en passiensia y parsimonia, una y atra vegada, hasta que se inutilisaben del tot. Lo chiquet pressentíe ya lo vol dels miláns, espabilats y rápits, y, mentalmen, matisabe la proyectada excursió. Al alba van eixí. Les falagueres, a les vores de la senda, brillaben per la rosada y a la punta de les herbes se formaben gotetes microscópiques que pareixíen de mercurio. Al arrencá la pendén del Pic Rando, lo sol se assomabe detrás de la montaña y una boira pesada y blanca se apegabe ávidamen al fondo de la vall. Vist, este, desde la altura, pareixíe un lago ple de un líquit ingrávit y extrañ. Daniel, lo Mussol, mirabe a tot arreu fascinat.
A la esquena, tancat a una gabia de fusta, portáe al Gran duc, que bufabe rabiós si algún gos los lladrabe pel camí.
Al eixí de casa, Daniel li va di a son pare, lo formaché: - ¿Y a la Tula no mo la emportem?

- La Tula no pinte res avui - va di son pare.

Y lo mosso va lamentá al alma que la gossa, que al vore la escopeta y aulorá les botes y los pantalóns del formaché se habíe impassientat mol, haguere de quedás a casa gañín.
Al pujá per la vertén sur del Pic Rando y sentís impregnat de la llumenaria del día y los aromes del monte, Daniel, lo Mussol, va torná a enrecordássen de la gossa. Después, se va olvidá de la gosseta y de tot. No veíe mes que la cara de son pare, ajupit entre unes peñes grises, y al Gran duc movénse y bufán sing metros mes allá, en la pota dreta encadenada. Ell estabe amagat entre la malea, enfrente de son pare.

- No te mogues ni faigues cap soroll; los miláns saben latín - li va advertí lo formaché.

Y ell se va acurrucá al seu amagatall, mentres se preguntabe si tindríe alguna relassió que los miláns sapigueren latín, com díe son pare, en que vestiren de marrón, un pardo du y escueto, igual que les sotanes dels flares. O a lo milló son pare u habíe dit de broma; per di algo. Daniel, lo Mussol, va creure entrevore que son pare li siñalabe lo sel en lo dit. Sense moures va mirá cap a dal y va divisá tres miláns describín paussats sírculs conséntrics per damún del seu cap. Lo Mussol va experimentá una ansiedat desconeguda. Va torná a observá a son pare y lo va vore ficás algo blang y prepará la escopeta en cuidadet. Lo Gran duc se habíe abalotat mes y bufabe. Daniel, lo Mussol, se va aplaná contra la terra y va aguantá l´alé al vore que los miláns baixaben damún dells. Casi ere capás ya de distinguíls en tots los detalls. Un dells ere de una mida exepsional. Va sentí lo Mussol una picassó intempestiva a una cama, pero se va abstindre de rascás pera evitá consevol soroll y movimén. De repén, un dels miláns se va despenjá verticalmen del sel y va crusá depressa, rasán lo cap del Gran duc. Inmediatamen se van desplomá los atres dos. Lo cor de Daniel, lo Mussol, bategabe descontrolat. 

Va esperá lo estampit del tiro, arrugán la cara, pero lo estampit no se va produí.
Va mirá a son pare. Este seguíe al milá gran, que tornabe a remontá, per los puns de la escopeta, pero no va dispará tampoc. Va pensá Daniel, lo Mussol, que a son pare li passabe algo grave. May habíe vist ell un milá tan prop de un home y, sin embargo, son pare no disparabe. Los miláns van torná a la cárrega al poc rato. La exitassió de Daniel va aumentá. Va passá lo primé milá, tan prop, que lo Mussol va pugué vore lo seu ull brillán y redó enclavat fixamen al Gran duc, les seues ungles esmolades com una fals per a tallá aufals. Va crusá lo segón. Pareixíen una escuadrilla de avións picán en cadena. Ara baixabe lo gran, en les ales desplegades, destacánse al sel blau. Sense duda ere este lo momén que aguardabe lo formaché. Daniel va observá a son pare. Seguíe al muixó per los puns de la escopeta. Lo milá va sobrevolá al Gran duc sense aletejá.
En este instán va retumbá lo tiro, y les seues ressonansies se van multiplicá per la vall aball. Lo muixó va dixá flotán al aire una estela de plomes y les seues enormes ales van brassejá frenétiques, impoténs, en un desesperat esfors per a alluñás de la sona de perill. Pero, entonses, lo formaché va torná a dispará, y lo milá va caure a plom, grasnán lúgubremen, en un revoloteo de plomes.

Lo crit de jubileu de son pare no va trobá eco en Daniel, lo Mussol. Este se habíe portat la ma a la galta al escoltá lo segón estampit. Simultáneamen a la detonassió, va sentí com si li atravessaren la carn en un filferro ruén, com una surriacada instantánea. Al apartá la ma va vore que teníe sang an ella. Se va assustá una mica. Al momén va compendre que son pare li habíe futut un tiro.

- Me has tocat - va di tímidamen.

Lo formaché se va quedá parat en sec; lo seu entussiasmo se va gelá al momén.
Al arrimás an ell casi plorabe de rabia.

- ¿Ha sigut mol, fill? ¿Ha sigut mol? - va preguntá, exitat.

Per uns segóns, lo formaché u va vore tot negre, lo sel, la terra, tot negre. Los seus ahorros consiensuts y la seua vida sórdida van dixá, per un instán, de tindre dimensió y sentit. ¿Qué faríe ell si haguere matat a son fill, si son fill ya no puguere progressá?
Pero, al arrimás, sen van aná los seus oscurs pressentiméns. Ya al seu costat, va soltá una aspra carcañada ñirviosa y se va ficá a fé cómiques brassillades.

- Ah, aixó no es res, un esgarrap - va di -. Me hay pensat que ere un atra cosa. Un rebot. ¿Te fa mal, pique? Ja, ja, ja. Es sol un perdigó perdut. No li va agradá a Daniel, lo Mussol, este menospressio de la seua ferida. Menut o gran, alló ere un tiro. Y en la llengua notabe un bultet per dins de la galta. Ere lo perdigó y lo perdigó ere de cuarta. Casi una bala, una bala menudeta. - Ara me fa poc mal. U ting com abaubat.
Antes sí que me ha fet mal - va di. Sanguejabe. Lo cap de son pare se va desplassá cap al milá abatut. Lo del chic no teníe importansia.

- ¿L´has vist caure, Daniel? ¿Has vist lo mol ladino cóm ha volgut refés después del primé tiro? - va preguntá.

Se va contagiá Daniel, lo Mussol, del expansiu entussiasmo de son pare.

- Claro que lay vist, pare. Ha caigut ahí - va di lo Mussol.

Y van corre los dos juns, pegán bots, cap al puesto siñalat. Lo milá encara se retortigabe en los radés espasmos de la mort. Y teníe mes de dos metros de envergadura.
De tornada a casa, Daniel, lo Mussol, li va di a son pare:

- Pare, ¿creus que me quedará siñal?

Apenes li va fé cas lo formaché:

- Res, assó se tanque be.

Daniel, lo Mussol, casi teníe llágrimes als ulls.

- Pero... pero, ¿no me quedará cap sicatrís?

- Pos claro que no, assó no es res - va repetí, desganat, son pare.

Daniel, lo Mussol, va tindre que pensá en atres coses pera no ficás a plorá.
De repén, lo formaché lo va aturá agarránlo del coll:

- Escolta, a ta mare ni una paraula, ¿enténs? No parlos de assó si vols torná de cassera en mí, ¿de acuerdo?

Al Mussol li va agradá ara sentís cómplice de son pare.

- De acord - va di.

Al día siguién, lo formaché va marchá a la siudat en lo milá mort y va torná per la tarde. Sense cambiás de roba va agarrá al Gran duc, lo va tancá a la gabia y sen va aná a La Cullera, una aldea próxima. Per la nit, después de sopá, va ficá sing billets de sen damún de la taula. - Escolta - li va di a la seua dona -. Ahí tens lo rendimén del Gran duc. No ere un huésped de lujo com pots vore. Cuatressentes men ha donat lo mossen de La Cullera per nell y sen a la siudat la Junta per tombá al milá.

Sa mare de Daniel no va di res. Lo seu home sempre habíe sigut tossut pera defendre la seua postura. Y ell no u amagabe tampoc:
"Desde lo día de la meua boda, sempre me ha agradat quedá per damún de la meua dona". Y después sen enríe, en grosses carcañades, ell sabríe per qué.

//

A Fala de Xálima

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IV.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

IV.

Les coses van passá al seu momén y, ara, Daniel, lo Mussol, les recordabe en plena memoria. Son pare, lo formaché, va pensá un nom antes de tindre un fill; teníe un nom y lo mimabe y ere ya, casi, com tindre un fill. Después, mes tart, va naixe Daniel.
Daniel, lo Mussol, sen enrecordabe de les seues primeres passes per la vida. Son pare emanabe una auló penetrán, ere com un formache gigán, blanet, blang, pesadot.
Pero, Daniel, lo Mussol, disfrutabe de aquella auló que impregnabe a son pare y que lo inundabe an ell, cuan, a les nits de invern, al raconet del foc, acarissiánlo, li contabe la historia del seu nom. Lo formaché habíe volgut un fill mes que res pera pugué díli Daniel. Y lay díe an ell, al Mussol, cuan apenes teníe tres añs y cuan paupá lo seu cos menut, carnós y rechonchet equivalíe a prolongá la cotidiana faena de fé formaches.

Va pugué batejál en mil noms diferéns, pero lo formaché va preferí Daniel.

- ¿Saps que Daniel ere un profeta que va sé tancat a una gabia en deu leóns y los leóns no se van atreví a féli mal? - li díe, apretánlo amorosamen. Lo poder de los ulls de este home ere prou pera mantíndre a raya a una jauría de leóns, ere un poder superió al de tots los homens; ere un acontessimén insólit y portentós que desde chiquet habíe fascinat al formaché.

- Pare, ¿qué fan los leóns?

- Mossegá y esgarrapá.

- ¿Son pijós que los llops?

- Mol mes furos encara.

- ¿Queeeé?

Lo formaché fassilitabe la comprensió del Mussol com una mare que mastegue lo alimén abáns de donálay a son fillet.

- Fan mes mal que los llops, ¿enténs? - díe.

Daniel, lo Mussol, no se cansabe:

- ¿Verdat que los leóns són mes grans que los gossos?

- Mol mes grans.

- ¿Y per qué a Daniel no li féen res?

Al formaché li agradabe contá aquella historia:

- Los guañabe sol en los ulls; sol miránlos; teníe als ulls lo poder de Deu.

- ¿Queeeé?

Apretabe al fill contra nell:

- Daniel ere un san de Deu.

- ¿Qué es assó?

La mare interveníe, en precaussió:

- Dixa ya al chiquet; li enseñes massa coses pera la edat que té.

Lay preníe al pare y lo gitabe. Tamé sa mare putíe a calostros y a collada. Tot, a casa seua, fée auló a collada y a lleit fermentada. Ells mateixos eren un perfume puro y decantat, eau de collé. Son pare portáe aquell tuf hasta al negre de les ungles de les mans. A vegades, Daniel, lo Mussol, no se explicabe per qué son pare teníe les ungles negres traballán en lleit o per qué los formaches eixíen blangs sén elaborats en aquelles ungles tan negres.

Pero después, son pare se va distansiá dell; ya no li fée arrumacos ni carantoñes ni pessiguañes. Y assó va sé desde que son pare sen va acatá de que lo chic ya podíe adependre les coses sol. Va sé entonses cuan va escomensá a aná a escola y cuan se va arrimá al Moñigo buscán amparo. Son pare, sa mare y la casa sansera, seguíen fen auló a calostros y a collada. Y an ell li seguíe agradán aquella auló, encara que Roc, lo Moñigo, diguere que an ell no li agradabe, perque putíe com los peus. Son pare se va distansiá dell com de una cosa feta, que ya no nessessite cuidás. Son pare se desilusionabe veénlo valdres per nell mateix, sense pressisá del seu patrossini. Pero, ademés, lo formaché se va torná callat y malhumorat. Hasta entonses, com díe la seua dona, habíe sigut com una pereta en vi. Y va sé lo cochino afán de estauviá lo que li va avinagrá lo carácter. Lo aforrá, cuan se fa a costa de una nessessidat insatisfeta, torne agres als homens. Aixina li va passá al formaché. Consevol gasto menut, un dessembolset de no res li produíen un disgust exagerat. Volíe estalviá, teníe que aforrá per damún de tot, pera que Daniel, lo Mussol, se faiguere un home a la siudat, pera que progressare y no fore com ell, un pobre formaché. Lo pijó ere que de aixó dingú traíe profit. Daniel, lo Mussol, may u compendríe. Son pare patín, sa mare rabián y ell fénse fotre, cuan lo tráureli lo patimén an ell significaríe lo final del patimén de tots los demés. Pero aixó haguere sigut trencá lo camí, resignás a que Daniel, lo Mussol, desertare de progressá. Y aixó no u faríe lo formaché; Daniel progressaríe encara que siguere a costa del sacrifissi de tota la familia, escomensán per nell mateix. No. Daniel, lo Mussol, no entendríe may estes coses, esta tossudería dels homens que se justificabe com un dessich lógic de liberás. Liberás, ¿de qué? ¿siríe ell mes libre al colegio, o a la Universidat, que cuan lo Moñigo y ell reñíen a boñigada llimpia als prats de la vall? Bueno, potsé sí; pero ell may u entendríe. Son pare no sabíe lo que fée cuan li va ficá lo nom de Daniel. Casi tots los pares de tots los chics ignoraben lo que féen al batejáls.
Y tamé u va ignorá son pare del maestre y son pare de Quino, lo Manco, y son pare de Antonio, lo Buche, lo del bazar. Cap dells sabíe lo que fée cuan don José, lo mossen, que ere un gran san, volcabe la clasca de vieira plena de aigua beneita sobre lo cap del ressién naixcut. O si sabíen lo que féen, ¿per qué u féen aixina, sabén que ere 
inútil? A Daniel, lo Mussol, li va durá lo nom lo que la primera infansia. Ya al colegio va dixá de dís Daniel, com don Moissés, lo maestre, va dixá de dís Moissés al poc de arribá al poble. Don Moissés, lo mestre, ere un home alt, arguellat y ñirviós. Algo aixina com un esqueleto recubert de pell. Assobín torsíe mija boca com si intentare mossegás la orella. Lo cansamén o la alegría li féen assentuá los momos de tal manera que la boca se li estirabe hasta les pulseres, lo pols, les patilles, que se afeitabe mol aball. Ere una cosa rara aquell home, y a Daniel, lo Mussol, lo va assustá y al mateix tems se va interessá per nell desde lo primé día de conéixel. Li díe Peó, com los atres sagals lo motejaben, sense sabé per qué. Lo día que li van explicá que lo va rebatejá lo juche aixina perque don Moissés "avansabe de frente y minjabe de costat", Daniel, lo Mussol, se va di que "bueno", pero va continuá sense enténdreu y diénli Peó una mica a tontes y a loques. 

Per a Daniel, lo Mussol, en verdat ere curiós, y tot lo que lo rodejabe u trobabe nou y digne de considerassió. La escola, com es natural, li va cridá la atensió mes que datres coses, y mes que la escola en sí, lo Peó, lo maestre, y la seua boca inquieta, incansable y les seues negres y espesses patilles de assaltacamíns.

Germán, lo fill del sabaté, va sé lo que primé va repará en la seua manera de mirá les coses. Un modo de mirá les coses en atensió, consiensut, insassiable.

- Fixéuton - va di -; u mire tot com si se assustare.

Y tots lo van mirá en mortificán detenimén.

- Y té los ulls verds y redóns com los gats - va afegí un nebot lluñá de don Antonino, lo marqués.

Un atre va pressisá encara mes y va sé lo que li va fotre la martellada:

- Mire com un mussol.

Y en Mussol se va quedá, pesse a son pare y pesse al profeta Daniel y pesse als deu leóns tancats en ell a una gabia y pesse al poder hipnótic dels ulls del profeta.
La mirada de Daniel, lo Mussol, per damún dels dessichos de son pare, lo formaché, no servíe ni pera apassiguá a una jauría de chiquets. Daniel se va quedá de porta pera dins. Fora de casa sol se li díe Mussol. Son pare va luchá una mica per a conservá lo seu antic nom y hasta un día va empendre a la donota (mujeruca) que portabe género fresc en lo tren mixto; pero va sé en balde. Tratá de impedí alló ere lo mateix que tratá de aguantá la impetuosa corrén del riu al desgel de la primavera, algo en vano. Y ell siríe, desde entonses, lo Mussol, com don Moissés ere lo Peó; Roc lo Moñigo; Antonio, lo Buche; doña Lola, la tendera, la Pesteta gran, y les de Teléfonos, les Caques o les Llebres. Aquell poble administrabe lo sacramén del batech en una pródiga y mordás desconsiderassió.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


I.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les coses podíen habé passat de consevol atra manera y, sin embargo, van passá aixina. Daniel, lo Mussol, desde lo fondo dels seus onse añs, lamentabe lo curs dels acontessimens, encara que u acatare com una realidat inevitable y fatal. Después de tot, que son pare aspirare a fé dell algo mes que un formaché ere un fet que honrabe a son pare. Pero per lo que an ell li afectabe... son pare enteníe que aixó ere progressá;
Daniel, lo Mussol, no u sabíe exactamen. Que ell estudiare lo Bachillerat a la siudat podíe sé, a la llarga, efectivamen, un progrés.
Ramón, lo fill del boticari, estudiabe ya pera abogat a la siudat, y cuan los visitabe, durán les vacassións, veníe tot pujat com un pavo real y los mirabe a tots per damún del muscle; inclús al eixí de missa los domenges y festes de guardá, se permitíe corregí les paraules que don José, lo mossen, que ere un gran san, pronunsiare desde lo púlpito.
Si aixó ere progressá, lo anássen a la siudat a escomensá lo Bachillerat, constituíe, sense cap duda, la basse de este progrés.
Pero a Daniel, lo Mussol, li bullíen moltes dudes al cap en este respecte. Ell creíe sabé tot lo que pot sabé un home. Lligíe de correguda, escribíe pera fés entendre y coneixíe y sabíe aplicá les cuatre regles. Ben mirat, poques coses mes cabíen a un servell normalmen dessarrollat. No obstán, a la siudat, los estudis de Bachillerat constaben, segóns díen, de set añs y, después, los estudis superiós, a la Universidat, de uns atres tans añs, per lo menos. ¿Podríe ñabé algo al món que nessessitare catorse añs de esfors, tres mes dels que ara teníe Daniel? Seguramen, a la siudat se pert mol lo tems - pensabe lo Mussol - y, a fin de cuentes, ñaurá qui, al cap de catorse añs de estudi, no pugue diferensiá un vilero de una cardelina o una boñiga de un cagalló. La vida ere aixina de rara, absurda y caprichosa. Lo cas ere traballá y afanás en les coses inútils o poc práctiques.
Daniel, lo Mussol, se va girá al llit y les molles del seu somier de ferro van chirriá desagradablemen. Que ell recordare, esta ere la primera vegada que no se adormíe només caure al catre. Pero esta nit teníe moltes coses en qué pensá. Demá, pot sé, ya seríe tart. Pel matí, a les nou en pun, agarraríe lo rápit cap amún y se despediríe del poble hasta Nadal. Tres mesos tancat a un internat. A Daniel, lo Mussol, li va pareixe que li faltabe aire y va respirá en ansia dos o tres vegades. Va pressentí la escena de la partida y va pensá que no sabríe aguantás les llágrimes, per mes que lo seu amic Roque o Roc, lo Moñigo, li diguere que un home ben home no té que plorá encara que se li mórigue son pare. Y lo Moñigo tampoc ere consevol cosa, encara que tinguere dos añs mes que ell y encara no haguere escomensat lo Bachillerat. Ni lo escomensaríe may, tampoc. 
Paco, lo ferré, no aspirabe a que lo seu fill progressare; se conformabe en que fore ferré com ell y tinguere prou habilidat pera moldejá lo ferro al seu capricho. ¡Éixe sí que ere un ofissi majo! Y pera sé ferré no fée falta estudiá catorse añs, ni tretse, ni dotse, ni deu, ni nou, ni cap. Y se podíe sé un home fort y gigán, com u ere son pare del Moñigo.
Daniel, lo Mussol, no se cansabe may de vore a Paco, lo ferré, dominán lo ferro a la forja. Lo embelessaben aquells antebrassos grossos com a branques de olivé, cuberts de pel espés y roijot, musculosos y plens de ñirvis. Seguramen Paco, lo ferré, eixecaríe la cómoda de la seua habitassió en un sol dels seus imponéns brassos y sense ressentís. 
Y de la seua pitralera, ¿qué? assobín lo ferré traballabe en samarreta y lo seu pitral de Hércules pujabe y baixabe, al respirá, com si fore lo de un elefán ferit. Aixó ere un home, y no Ramón, lo fill del apotecari, arguellat, tiesso y blang com una mossa mórbida y presumida. Si aixó ere progrés, ell, dessididamen, no volíe progressá.
Per la seua part, se conformabe en tindre una parella de vaques, una formachería menuda y lo insignificán vergé de detrás de la seua casa. No demanabe mes. Los díes laborables fabricaríe formaches, com son pare, y los domenges se entretindríe en la escopeta, o sen aniríe al riu a peixcá truches o a fé una partida al corro de birles.
La idea de marchá li empreníe lo cor a Daniel, lo Mussol. Per la bada de enterra se filtrabe la llum de la planta baixa y esta llum se fixabe al techo de una manera obsessiva. Hauríe de passá tres mesos sense vore aquell fil fosforessén y sense escoltá los moviméns silensiosos de sa mare en les faenes doméstiques; o los gruñits aspres y secs de son pare, sempre malhumorat; o sense respirá aquella atmósfera densa, que entrabe ara per la finestra uberta, feta de aromes de fenás ressién segat y de boñigues seques. Deu meu, qué llargs eren tres mesos! Podíe habés rebelat contra la idea de marchá, pero ara ya ere tart. Sa mare ploriquejabe unes hores abáns, al fé juns lo inventari de la seua roba.
- Mira, Danielet, fill, estos són los teus llansols. Van marcats en les teues inissials. Y estes són les teues camisetes. Y estos los teus cansonsillos. Y los teus calsetíns. Tot va marcat en les teues lletres. Al colegio ne siréu mols y de un atre modo es possible que se perguen.
Daniel, lo Mussol, notabe a la gola com un nugo, un cos extrañ. Sa mare se va passá lo envés de la ma per la punta del nas arremangada y se va torcá los mocs.
"Lo momén té que sé mol espessial cuan la mare fa assó que atres vegades me prohibix fé a mí", va pensá lo Mussol. Y va sentí uns sinsés y apremiáns dessichos de plorá.
La mare va seguí: - Cuídat y cuida de la roba, fill. Saps be lo que a ton pare li ha costat tot aixó. Som pobres. Pero ton pare vol que sigues algo a la vida. No vol que traballos y patixques com ell. Tú - lo va mirá un momén de frente - pots sé algo gran, algo mol gran a la vida, Danielet; ton pare y yo ham volgut que per natros no quedo. Se va ensumá los mocs y se va quedá en silensio. Lo Mussol se va repetí: 
"Algo mol gran a la vida, Danielet", y va moure convulsivamen lo cap. No assertabe a compendre cóm podríe arribá a sé algo mol gran a la vida. Y se esforsabe, tossudamen, en compendreu. Pera nell, algo mol gran ere Paco, lo ferré, en lo seu tórax inabarcable, en la seua esquena massisa y lo seu pel roch abundán; en lo seu aspecte salvache y du com lo de un Deu primitiu. Y algo gran ere tamé son pare, que tres estius atrás va fé baixá un milá de dos metros de envergadura... Pero sa mare no se referíe an esta classe de grandesa cuan li parlabe. Potsé sa mare dessichabe una grandesa al estil de la de don Moissés, lo maestre, o com la de don Ramón, lo apotecari, al que fée uns mesos que habíen fet alcalde. Seguramen algo de aixó volíen sons pares pera nell. Pero, a Daniel, lo Mussol, no li fascinaben estes grandeses. En tot cas, preferíe no sé gran, ni progressá. Va pegá una volta al llit y se va colocá pancha per aball, tratán de amortiguá la sensassió de ansiedat que desde fée un rato li mossegabe al estómec. Aixina se trobabe milló; dominabe, en serta manera, lo seu ñirviossisme. De totes formes, pancha per amún o per aball, ressultabe inevitable que a les nou del matí agarrare lo rápit cap a la siudat. Y adiós o adéu tot, entonses. Si auncás... Pero ya ere tart. Fée mols añs que son pare acarissiabe aquell proyecte y ell no podíe arriesgás a desféu tot en un momén, pel seu capricho. Lo que son pare no va pugué sé, volíe ara séu en ell. Cuestió de capricho. Los grans teníen, a vegades, caprichos mes tossuts y absurds que los dels chiquets. Passabe que a Daniel, lo Mussol, li habíe agradat, mesos atrás, la idea de cambiá de vida. Y sin embargo, ara, esta idea lo atormentabe. Fée casi sis añs que va sabé les aspirassións de son pare respecte an ell. Don José, lo mossen, que ere un gran san, díe, assobín, que ere un pecat espiá les conversassións dels demés. No obstán, Daniel, lo Mussol, escoltabe assobín les converses de sons pares al pis baix, durán la nit, cuan ell se gitabe. Per la esgella del entarimat divisabe lo fogaril, la taula de pi, les banquetes, lo sofá y tots los útils de la formachería. Daniel, lo Mussol, com un cachap contra enterra, espiabe les conversassións desde allí. Ere pan ell una costum. En lo murmull de les converses, pujabe de la planta baixa la agrinosa auló de la collada y les esterilles brutes. Li agradabe aquella auló de lleit fermentada, que punchabe al nas y ere casi humana.
Son pare estabe tombat al sofá aquella nit, mentres sa mare arrepetabe la taula y les sobres del sopá. Fée ya casi sis añs que Daniel, lo Mussol, habíe sorprés esta escena, pero estabe tan sólidamen vinculada a la seua vida que la recordabe ara en tots los detalls.
- No, lo mosso sirá un atra cosa. No u dudos - díe son pare -. No se passará la vida lligat an este bang com un esclavo. Bueno, com un esclau y com yo. Y, al di aixó, va soltá una palabrota y va fotre una puñada. Aparentabe está enfadat en algú, encara que Daniel, lo Mussol, no assertabe a sabé en quí. Entonses Daniel no sabíe que los homens se enfaden a vegades en la vida y contra un orde de coses que consideren irritán y desigual. A Daniel, lo Mussol, li agradabe vore enfurruñat a son pare perque los seus ulls traíen chispes y los músculs de la cara se li enduríen y, entonses teníe una retirada a Paco, lo ferré.
- Pero no podem separámos dell - va di la mare -. Es lo nostre únic fill. Si encara tinguerem una chiqueta. Pero lo meu ventre está sec, tú u saps. Ya no podrem tindre una filla. Don Ricardo va di, la radera vegada, que me hay quedat estéril o erma com la de Lorca después del aborto. Son pare va fé despenjás algúns sans del sel, entre dens. Después, sense moures de la seua postura, va afegí:
- Díxau; aixó ya no té remey. No escarbos a les coses que ya no tenen remey.
La mare va suspirá, mentres arreplegabe a un pot rovellat les molles de pa abandonades damún de la taula. Encara va insistí débilmen:
- A lo milló lo chic no val pera estudiá. Tot aixó es prematuro. Y un chic a la siudat coste mols dinés. Aixó pot féu Ramón, lo boticari, o lo siñó juez. Natros no podem féu. No tenim perres. Son pare va escomensá a donáli voltes nervioses a un cacharro que teníe entre les mans. Daniel, lo Mussol, va compendre que son pare se dominabe pera no aumentá lo doló de la seua dona. Al cap de un rato va afegí:
- Assó anirá a la meua cuenta. En cuan a si lo chic val o no val pera estudiá depén de si té doblers o no los té. Tú me compréns. Se va ficá de peu y en lo gancho del fogaril va escampá los calius que encara relluíen al foc baix. Sa mare se habíe assentat, en les mans acribassades desmayades a la faldeta. De repén se sentíe baldada y nula, absurdamen buida, indefensa. Lo pare se dirigíe an ella:
- Es cosa dessidida. No me faigues parlá mes de aixó. En cuan lo chic cumplixque onse añs marchará a la siudat a escomensá lo grado.
La mare va suspirá, rendida. No va di res. Daniel, lo Mussol, se va gitá y se va adormí fen conjetures sobre qué volíe di sa mare en alló de que teníe lo ventre sec y que se habíe quedat erma después del aborto.

Seguix al II.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes, Molledo, Cantabria

jueves, 14 de octubre de 2021

ELS CENT NOMS DE DEU. LOS CIEN NOMBRES DE DIOS.

LOS CIEN NOMBRES DE DIOS.


La extensa obra que bajo este título escribió Raimundo Lulio en Roma por el año de 1285, se compone de cien salmos hechos quizás para el canto plano, puesto que si bien sus versos no carecen de rima dejan de guardar orden en la medida o en el número de sus sílabas. El prólogo en prosa que el autor colocó al frente del poema nos explica el objeto con que Lulio lo compusiera, dispensándonos por consiguiente de entrar en ulteriores observaciones.

Algunos han querido deducir del contexto del citado prólogo que Lulio no poseía el latín, puesto que dirige su voz al Santo Padre de la Iglesia y a los cardenales para que dispongan una versión latina del poema. Mas sobre no probar esto la suposición, consta por otra parte de datos positivos, que Raimundo no sólo sabía escribir en aquel idioma, sino que en él explicaba su Arte general en la Universidad de París y en muchas de las escuelas en que le enseñó; y aún manifiesta que le fue necesario introducir en el poema algunas voces latinas para explicar más propiamente los conceptos; por consiguiente, aquel dicho en que se apoyan los antagonistas de Lulio, que se empeñan deprimir su saber, no justifica otra cosa, sino que deseaba que el poema se pusiese en un latín castizo, bello y elegante; cosa a decir verdad no muy asequible en aquel tiempo en que tanto se había barbarizado el idioma de Horacio.

Lo que hace a veces pesada la lectura de esta obra es la circunstancia de estar trazada en muchas de sus partes, según el método de su Arte demostrativo: de modo que llega a menudo a una sutileza casi incomprensible, más regular en los tratados escolásticos que en la poesía. Sin embargo el carácter que domina por lo general en la composición es el sentencioso, y de ella pudieran entresacarse un sin número de máximas de la moral más exquisita. - "Poner en obra, dice, un amor virtuoso, y una inteligencia sin vanidad, vale más que edificar altas torres o soberbios castillos. - Poco sabe la naturaleza del amor quien ama a Dios para salvarse o para evitar los eternales castigos. - El hombre a quien el pecado esclaviza no tiene franca la voluntad, porque la justicia se la aprisiona. - Santo es Dios en sí mismo, y de él no puede venir mal, antes santifica a quien le sigue. - Quien vilmente vive, muere cada día. - La virtud tiene más valor que cualquier tesoro, porque ella es la mejor defensa del hombre contra su enemigo. - La verdad hace al hombre rico de bondad y de espíritu, al paso que la mentira le hace mendigo. - La verdad se encuentra en el dadivoso y no en el avaro, porque la verdad es amiga de dar. - La justicia hace humilde a la criatura y inspira piedad, misericordia y amor; y el que a sí mismo se juzga, está próximo a ser perdonado y tiene los pies en el camino de la salvación. - El que se defiende con lealtad, rectitud y verdad, se defiende mejor que el que va armado.
- Más vale defenderse con la virtud que con escudo y lanza, porque con ella mejor se levanta el hombre cuando caído. - Quien tuviere el entendimiento enfermo, ponga en alto sus pensamientos y lo sanará; quien tuviere enfermo el amor, diríjalo a Dios con todo su entendimiento y su memoria. - No es esforzado ni valiente quien no cumple con sus deberes, pues el mal obrar hace cobardes. - La caridad está vestida de suavidad. - Mejor sirve el hombre a Dios con pensamientos leales y humildes que con lanza y riquezas: y vale más la buena intención que todo el oro y la fortuna que tuvieron Salomón y Alejandro."

Cuando no brotan del talento fecundo de Raimundo las ideas sentenciosas, o no divaga en deducciones teológicas según su sistema, toma a veces la obra un carácter individual al par que elegíaco. - "Con grande tristeza estoy, exclama, cuando veo que la trinidad del Dios omnipotente es ignorada y no amada de todos. Tú eres, o Dios, mi padre, porque de la nada me criaste; mas yo no soy hijo tuyo porque estoy en pecado. - Ah Espíritu Santo, que por el amor fuiste concebido! tuyo es el mundo, que casi perdido está porque poco te ama y te conoce. Por ti se unen grandeza y bondad por naturaleza de amante, amable y amado, une pues en nosotros piedad y misericordia. - Dios mío! tú que oyes las súplicas de cada uno de los mortales para el bien especial, ¿por qué no me oyes a mí que te ruego para el bien general, que vale más que todo? Pídote que infundas a los hombres saber y voluntad para que te sirvan, y no sé si querrás escucharme; y con suspiros y lágrimas te imploro la gracia de que me des predicadores celosos que publiquen tus excelencias. - Dios me ha dado gran fuerza de voluntad para hacer bien, mas por castigo de mis culpas no me ha dado gran poder para ejecutarlo. - Largo tiempo ha que soy procurador de Cristo para que se le ensalce y se le honre por toda la faz de la tierra; mas por desgracia no encuentro quien me ayude." -

Como ejemplo de inspiración melancólica es notable, entre otros, el salmo XLIV, que no podemos menos de traducir en su mayor parte. - "Dios, dice, da consuelo al hombre culpable, cuando le representa en su memoria la penosa pasión que quiso sufrir por el amor que nos tiene; mas, ay! yo no puedo consolarme cuando veo el menosprecio en que al Criador se tiene por los hombres en el mundo. ¿Y quién no ha de dar rienda suelta a sus lágrimas al ver cuán poco es el amor que le dispensan aquellos que tanto le deben? Día y noche estoy sumido en la más profunda aflicción si considero las ofensas que recibe, y los eternos castigos que aguardan a los que así le ultrajan con sus pecados. Quien se consuela cuando ve a su Señor vituperado por sus mismos servidores, no sabe ni conoce la fuerza del amor. Dios consuela al hombre con los dones de amor y de esperanza, con el perdón y dádivas de inestimable precio. La paciencia y la piedad, la justicia y la lealtad consuelan al que se ve sumido en las amarguras del vilipendio. Y a quien tiene abierto a Dios su corazón, poco le importa la pérdida de todos los bienes mundanales, porque Dios satisface completamente todas las necesidades; ni cabe ya el consuelo en quien está sumido en el lodazal del pecado, porque el culpable desespera siempre de la divina misericordia." -

Seríamos difusos en las citas si hubiésemos de detenernos en los pasajes dignos de mentarse por el mérito de los conceptos, así como lo fuéramos también si debiésemos tildar todos aquellos de pesada y fastidiosa lectura. Mas de todos modos tenemos por resultado que el poema de los Cien nombres de Dios, a pesar de que contiene no pocas bellezas, es seguramente la obra poética de Lulio que menos gloria reporta a su autor, si bien es la que con más frecuencia ha corrido en manos de los aficionados al estudio de las obras del célebre mártir. Varias son las copias que andan manuscritas de este poema, debidas a la avidez sin duda con que han procurado proporcionárselo los adeptos de Lulio; lo cual no ha dejado de contribuir a que fuese más generalmente conocido, aun en perjuicio de las otras poesías de un mérito mayor, muchas de las cuales no sabemos que existan más que en los códices que tenemos la fortuna de poseer. Y visto esto, ya no es extraño que algunos escritores al tratar de hacer mención de Lulio, considerado como poeta, le designen con el nombre de el autor de los Cien nombres de Dios, como si no tuviera títulos mejores y más valederos para alcanzar la fama poética de que generalmente se ha querido prescindir al tratar de tan gran maestro.

No concluiremos empero sin hacer observar al lector las palabras que Raimundo Lulio estampa en el prólogo del poema, repetidas en muchísimas obras de su pluma, y que se refieren al Padre Santo y a la Iglesia, a cuya corrección somete completamente el escrito por si acaso contiene algunos errores. Esta humilde sumisión en un poema de moralidad sin tacha, fruto de la más cristiana y ardorosa fé y del más acendrado catolicismo, demuestra la injusticia y la sinrazón con que se han ensañado contra Lulio sus contrarios, al contar en el catálogo de los heresiarcas al más celoso apóstol de la doctrina de Cristo, y al más entusiasta por la dilatación de la fé católica.


ELS CENT NOMS DE DEU. (Se encuentra más veces los como artículo plural )

Deus, ab ta virtud comença RAMON aquest libre qui es del Cent noms teus.

Com los sarrayns entenen provar lur lley esser donada per Deus, per ço car l' Alcorá es tan bell dictat que no 'l poria fer null hom semblant d' éll, segons que ells dien; eu, Ramon indigne, me vull esforçar ab ajuda de Deus, de fer aquest libre, en qui ha meyllor materia que en l'Alcorá e a significar que en axí com eu fas libre de meyllor materia que en l'Alcorá, pòt esser altre home que aquest pos en axí bell dictat com l' Alcorá. E aço fas que hom puscha arguir los sarrayns que l'Alcorá no es dat de Deus: jat sia aço que sia bell dictat. Empero deim que aquest libre e tot bé es donat de Deus, segons que dir se cové. Perque eu, Ramon, supplich al sant Pare Apostolich e als senyors Cardenals qu' el fassen pausar en lati, car eu no li sabria pausar, per ço car ignor grammática. E si eu en alguna cosa erre en aquest libre contra la fe, sotmet lo dit libre a correcció de la santa Esgleya romana.

Los sarrayns dien que en l'Alcorá son noranta nou Noms de Deus, e qui sabria lo centé sabria totes coses, perque eu fas aquest libre de CENT NOMS DE DEUS, los quals scé. E per tot ço no's segueix que sapia totes coses, e aço fas a rependre lur falsa opinió.
En aquest dictat pos mols noms que son pus propris a Deus, que alguns qu'els sarrayns a Deus apropien. La manera que propós tenir en aquest libre es que parla naturalment dels noms de Deus qui simplament a éll se pertanyen; e que de aquells noms qui a Deus se pertanyen parle segons esguardament de creatura e segons ço que als noms de Deus se pertanyen. En cascun dels Noms de Deus posam X versos, los quals hom pòt cantar segons que els psalms se canten en la Esgleya. E aço fem per ço car los sarrayns canten l'Alcorá en lur mesquita. Aquest libre es bon a contemplar e a conexer Deus e a provar la fe christiana, segons que en éll appar. E es libre de gran consolació e plaer, e es bon a preycar. En aquest libre coven usar de alguns vocables que son en latí, sens los quals no' l poriam tan bellament ne bon a fer. Lo primer Nom es Deus, lo segon Essencia, e axí dels altres segons que en las rubriques appar. Com Deus haja pausada virtud en paraules, pedres, e en herbes, quant mes donchs la ha pausada en los seus noms. Perque eu conseyl que hom cascun dia diga los CENT NOMS DE DEUS, è ab si escrits los aport. Com haurá dit un capítol diga aquella Laor en loch de Gloria Patri, la qual es escrita avall en la fí de aquest libre. Aquests versos arrimam per ço que hom los puscha mils saber de còr. E no fem força si en alguns versos ha mes síllabes que en altres, per ço que meyllor materia puscham pausar en aquest libre. E ha major dificultat pausar tan subtil (pareix subtll) materia en rims, que no es pausar l' Alcorá en lo dictat que es pausat.

I.

iO DEUS!


¡O Ens divinal! tú est Deus per obrar,

Que en tú has axí com est Deus per estar,

Perque en tú null accident no y pòt estar.
Si no fosses Deus en obrant

E que fosses Deus en estant,

Fóres menor Deus en amant.
Tú est Deus per ta bontat,

E ta bontat per deitat,

E est Deus per lur unitat.
Si en bondat no fós deificar,

E si en deitat no fós bonificar,

Deus no fóre Deus per son obrar.
Tú est un Deus per unitat,

Si com est Deus per deitat,

Est amorós per voluntat.
Infinit bé en Deus no pogra estar

Si en sa bontat no hagués bonificar,

Per natura de entendre e de amar.
Aquell Ens qui es Deus appellat,

Cové que sia sens peccat,

Sens temps e sens quantitat.
Si en Deus fós ociositat,

De sa granea e bontat,

Covengra que en éll fós peccat.
Tant es Deus larch del nom seu

Que home Christ fá nomnar Deu,

Al qual present tot mí e 'l meu.

Aorte Deus en ta majestat,

De deificant, deificable, deificat,

Distincts tots tres en trinitat.


II.

¡O ESSENCIA!


¡O Essencia, qui est eternal e infinida

E qui estas de tot ben cumplida!

Tú est mon conort, gaug e ma vida.
¡O Essencia paternal, filial, espirital!

Tú ets tres en nombre personal,

E estás una en nombre substancial.
Tú, Essencia, estás sens ociositat

De bontat, infinitat, eternitat;

De essenciant, essenciar, essenciat.
Si tú, Essencia, fosses sens essenciar,

Bona e gran fóres en ton amar,

E no bona ne gran en substanciar.
Si Essencia no fós luny a minoritat

Per essenciant, essenciar, essenciat,

Fóre prop a no esser per ociositat.
Essencia divina! tú estás aytant infinidament

Per infinit, infinir, infinient,

Com fas per amant, amable, e amament.
Tú, Essencia, estás indistincta en trinitat,

Qui está distincta proprietat,

De tú, Essencia, en personalitat.

Si tú, Essencia, no fósses en essenciar,

No pogres esser en concordança ni en concordar,

Ne egualtat, egualar no pogra en tú estar.
O esser qui est de tot altre esser senyor!

Esdevengut es lo meu esser peccador,

Perque 't prec te membres esser perdonador.
¡O esser infinit, tan luny a peccat,

Que peccat en sí no pòt haver entitat,

Per ço que en res no 't sia assemblat!


III.

¡O UNITAT!

Eternitat e infinitat

Son un esser en singularitat,

Lo qual esser es Deus appellat.

Si fossen molts Deus o fóre la U termenat,

O fóre l' altre en infinitat,

Qui no fóre en gran singularitat.

Cové donchs que sia un Deus tan solament,

Per ço que sia gran bé e gran compliment,

E en sa Unitat omnipotent.
Granea de la divina Unitat,

Es que en sí haja gran unificat,

Distinct de unificant, unificar en trinitat.
Si en divina Unitat no fós unificar,

No hagra gran poder, saber e amar,

E pogra en sí mateixa ociosa estar.
Enaxí se han Unitat e unir,

Com se han compliment e son complir,

Perque Unitat e unir no 's poden departir (1).
Major poder ha Unitat en unir,

Que no ha sensualitat en sentir,

Ne volentat d' home en desir.
Tan gran poder ha divina Unitat,

Que pòt estar en distincta trinitat,

E romanir U en substancialitat.

Enaxí 's coven que en Deus U sia de un,

Com se coven que éll sia un,

Per ço que en éll sia propri e comun.

Volch Deus mostrar lo poder de sa Unitat

E en esser home unit ab divinitat,

Una persona de deitat e humanitat.

IV.

¡O TRINITAT!

¡O divina molt alta Trinitat!

Enaxí es per tú tota pluralitat,

Com es unitat creada per divina unitat.
Si Deus no fós en distincta Trinitat,

No fóren en éll concordança, concordar e egualtat,

E fóre prop a contrariar, desagualar, e contrariat.
Estan en Deus divinas proprietats,

Per ço que en éll sian entenduts e amats,

Actus distincts de deitat no separats,
Está Trinitat deitat divina en paternitat,

Filiació, espirabilitat,

E totes tres están una essencia en una deitat.
En Deus no pòt quaternitat estar,

Pus que a deitat poren bastar,

Deificant, deificable e deificar.
Sens Trinitat no pogra deitat

Estar en natura de amable, amant e amat,

Sens los quals fóre en vacuitat.
Si no fós distincció entre entenent, entendre e entes,

No pogra Deus saber negun dels tres qual es,

Ne infinit e eternat no pogra esser nulla res.
En tristicia estich e en pensament,

Car la Trinitat de Deus omnipotent

No es amada e sabuda per tota gent.

Cell qui sab Trinitat e no la vòl mostrar

A aquells qui la porian saber e amar,

No par que de colpa se puscha escusar.


V.
¡O PARE!

¡O Deus Pare, qui est molt gloriós!

Tú, has fill Deus ab qui est poderós,

En espirar Sant Esperit d' amdós.
Deus es Pare en sa substancialitat

Entenent sa gran potestat,

En engenrar lo fill de sa deitat.
Es de Deus Pare fill Deu,

Al qual ha dat lo esser seu,

Al qual fá esser Deus meu.
Es Deus Pare en singularitat,

Per ço que a una paternitat

Abast una infinitat.

Deus es Pare en engenrant,

Entenent que éll pòt en aytant,

Com es son poder en estant.
Es Deus Pare en comensamen,

En qui done esser e no 'l pren

D' altre perque Pare s' enten.
Aytant es Deus Pare substancialment,

Com está Pare relativament,

E per ço está Pare sens negun accident.
Si fós Deus Pare per sola relació,

Sens deitat, pogren dir que no

Es tan gran Pare com per creació.
Tú est, Deus, mon Pare en creant,

Mas eu no son ton fill en peccant,

Fem donchs ton fill mercé clamant.

Si tú est Pare bò, sávi e virtuós,

Eu so fill, mal fill e viciós,

Quit clam Pare just e misericordiós.


VI.
¡O FILL!


¡O Deus Fill! Per çó estás sens quantitat,

Car est Fill en infinitat e eternitat,

De infinida e eternal paternitat.

Tú est, Fill, per ço que pare puscha estar,

E que tú e éll Deus posqués donar,

Que es Sant Esperit per espirar.

Car entre pare e Fill se pertany major volentat,

Major poder e major egualtat,

Son pare e Fill en Deus de necessitat.

Si en Deus pare e Fill no poguessen estar,

No pogra en Deus estar major concordar

Per natura de entendre e de amar.
E están lo pare e lo Fill en unitat

De natura, essencia e deitat,

E son distincts en natura de engenrant e engenrat.
Está lo Fill en lo pare per amor,

El pare, el Fill per ardor d' amor,

Ix d' amdós espirant Deus d' amor.

Deus, qui es Fill de Deitat,

Es pare de home deificat,

Per ço que en deificar sia al pare ressemblat.
Si el Fill de Deus en home no fós encarnat,

Mes pogra home de Deus pendre bontat,

Que no li 'n volgra dar divina volentat.
Car Fill eternal e Fill creat

Están en major proporcionitat;

No fó lo pare n' el Sant Esperit encarnat.

A tú, Fill home Deus encarnat,

Dó mon enteniment e ma volentat,

Si 't plau qu' els muts de pena e de peccat.


VII.

¡O SANT ESPERIT!


¡O Sant Esperit, qui estás espirat

De engenrant e de engenrat,

Hages merce de nos e pietat!

Es Sant Esperit per ço que complir

Puscha infinitat lo seu infinir,

E divina amor lo seu desir.

Car lo pare e 'l fill s' han gran volentat,

Espiren Sant Esperit qui es proprietat,

En qui s' ha fina natura d' amor e d' amistat (2).
Axí com lo pare ha lo fill entenent conçebut,

Han lo pare e 'l fill lo Sant Esperit volgut,

Amantlo un e l' altre ab granea de virtut.

Si el amar qu' el pare e 'l fill s' han no fós personat

En natura de infinitat e eternitat,

Fóre lur amar finit ab quantitat.
Tant s' aman lo pare e ‘l fill en unitat,

Que amdos han una sola espiritivitat,

En espirar una sola espirabilitat.
¡O Sant Esperit, en qui' s complex lo nombre de trinitat,

Per ço car no espires, estás espirat,

Espira a nos a fer la volentat!

Entre ‘l pare e 'l fill cové esser espirar,

Per ço que en amdós sia gran concordar

Per natura d' amor e d' amar.

Ah Sant Esperit, qui per amor est conçebut!

Lo mon es teu, e es tot quaix perdut,

Per ço est poch amat e conegut.

Com per tú, Sant Esperit, sian conjuntes granea e bontat,

E aço per natura d'amant, amable e amat,

Conjuny per nos misericordia e pietat.


VIII.

¡O SINGULAR!


¡O Ens, qui estás Singular

En infinir e eternar!

A tú tot sol dó mon amar.
Molt major es eternitat

Si está ‘n singularitat

Que si fós en dualitat.

Axi com Deus es Singular en infinitat,

Cové que sia Singular en eternitat,

Per ço que en éll haja egualtat.
Singular es Deus en infinir,

En eternitat e en complir,

E en deificar e en unir.

En Deus poder, saviesa e volentat

Están en singularitat,

En quant ensemps son una unitat.
Amar es Singular en amor

De amable e de amador,

E axí mateix es de lausor.
Singularment es granea bona per bontat,

E singularment es amada per volentat,

E materialment es creació de creat.
Deus ha presa una humanitat,

Per ço que en una singularitat

Encarnació haja mays de bontat.
Si en Deus no fós singularitat,

De propria proprietat,

No fóra gran sa unitat.

Car Deus es Singular en valor,

A éll pertany singular honor

Que sia a totas major.


IX.

¡O ESTANT!

¡O rey qui est Deus en Estant!

Tú estás Deus en engenrant,

E estás Deus en espirant.
Enfre Estant e estar

Está molt gran concordar

De entificant e entificar.
Está poder en amar,

Está amar en possificar,

Está infinit en infinitar.
Poder, saber, e volentat

Están en Deus en unitat

De essencia, natura e deitat.
Está granea en bontat,

Está bonea en eternitat,

Está Deus bò, eternal en infinitat.
Deus está aondós

De gloria e de gloriós,

A la qual gloria ha creat nos.
Car en Deus está jutjar,

Pietat e perdonar,

Devem estar en temor e en esperar.
Com en Deus estiga veritat,

Home estant en falsetat

No pòt estar en amabilitat.
Car en Deus está egualtat

De intelligibilitat e amabilitat,

A amar e a entendre es hom obligat.
Está mon cor en tristor,

Car no pusch empetrar honor

A Deu digne de lausor.

X.

¡O FAENT!

Deus pare obra en virtut,

Fill qui d' éll es conçebut,

Esperit Sant d' amdos produt.

Obrantobrable e obrar

Fan la trinitat estar

Per natura de' entendre e d' amar,

Obra que sia de bontat,

De infinitat è eternitat,

No ha de rè necessitat.

Si en Deus no fós obrar

De infinit e eternar,

Falliment en éll pogra estar.

Bon fá de veritat

Verificable, verificat

Ab verificar qui ix d' amich e d' amat.
Obrar amar que sia virtuós,

E entendre que no sia ergullós,

Val mes que obrar castells ne tors.
Deus ha obrat hom ab bontat,

E hom mal obra ab peccat,

Mal dir e mala volentat.

Si no fós Deus per son obrar,

Fóre major per son estar

Que per son entendre e amar.
Obrá sens fé e caritat

Esperança e fermetat,

Es obra de mal e peccat.

Mes val haver bon pensament

Que guessanyar aur ne argent,

Ne haver fills ne honrament.


XI.

¡O ENS NECESSARI!

Deus, qui est de necessitat,

Per çó car est infinitat e eternitat,

Tú sias conegut, amat e honrat.
En infinitat es necessari infinir,

Axí com en compliment complir,

Sens lo qual compliment no 's pogra sofferir.
Si no fós eternitat

Seguir es de necessitat

Que çó qui es, fós per sí començat.
Necessari es que en Deus sia poder,

E qu' en volentat se puschan saber,

Amant, amable e voler.

En Deus poder, saviesa e volentat,

Son una natura de necessitat,

Per ço que éll sia infinit en unitat.
Necessari es que en Deus obrar

Sia aytant gran com son estar,

Perqu' en Deus puscha esser deitar.
En Deus es necessari concordar,

Distinccionar e egualar,

Per ço que ociós no puscha estar.
No ha Deus fora sí necessitat,

Car complit es de tota bontat,

Perque ha en sí obra e obrat.
Deus es nostra necessitat,

Car sens Deus no fóre ens sustentat,

Ne a neguna fí menat.

Necessari es a hom Deus amar,

Conexer, servir e honrar,

E bé está en Deus mercé e perdonar.

XII.

¡O PERSEITAT!

Deus está per sí en poder,
En volentat é en saber,
E pòt en tot quant vòl haver.
Es Deus causa e no causat,
Perque tot hom es obligat
A obeir sa volentat.
Deus está per sí aondós,
E assí mateix ha creat nos,
Aytal per sí es gloriós.
Es Deus per sí paternitat,
Filiació, espirabilitat,
Es donchs per sí en trinitat.
Deus está per sí en bontat,
Infinitat e eternitat,
Donchs deu esser per sí amat.
Qui ama Deus per sí salvar,
E que infern puscha esquivar,
Poch sab de natura d'amar.
Null hom pòt per sí estar,
Ne pòt per sí negun be far,
Perque no's deu en sí fiar.
Per si es null hom senyor,
Perque no li tany servidor,
Pus que per sí no há honor.
Pus que per mí no son creat,
Tort ay e fas gran pecat
Si per mí vull esser honrat.
Per sí está hom peccador,

E enemich de bona amor,
Perque de mí ay gran pahor.

XIII.
¡O LIBERTAT!

Franch es Deus en son estar,
E es franch en son obrar,
Ab possificant, possificable, possificar.
Poder franch ha Deus en sa bontat,
De bonificant, bonificar e bonificat,
E aço mateix en infinitat e eternitat.

Deus es pus franch en son poder
Que no es home en son voler:
Sa Libertat ¿quí la poria saber?
Está Deus franch en infinir,
En eternar e en complir,
A Deus no pòt rè contradir.
Mays val franquea en voler,
En remembrar e en saber,
Que en regnar ne en haver.
Creá Deus hom franch en virtut,
Mays hom es servu esdevengut,
Per ço car s'es desconegut.
Tot hom pòt Libertat haver
En amar Deus e car tener,
Car Deus no força null voler.
Hom qui es servu de peccat,
No está franch de volentat,
Car justicia l'ha encarçerat.
No está servu hom ab virtut,
Ne está franch home caút
En pecat trò s'es conegut.
Mays val servitut en turment
Ab que hom hi sia justament,
Que Libertat en honrament.

XIV.

¡O SIMPLE!

Car Deus es sa simplicitat,

Es aytant Simple en trinitat,

Com es Simple en Unitat.
En Deus está simplificar,

Per engenrar e espirar,

E en éll compost no pòt estar.
Deus de la sua simplicitat,

Simplifica simplificat,

En simplificat engenrat.
Está Deus Simple en estant,

E está Simple en obrant,

Car no ha detrás ne davant.
Está en Deus Simple poder,

Simple saber, Simple voler,

E per ço pòt Simple haver.
Simplement están en bontat,

Bonificant, bonificat,

Ab bonificar espirat.
Concordança e egualtat

Están en Deus simplicitat,

Per natura de trinitat.

A vos, ver Deus omnipotent,

Me dó enaxí simplement,

Que d' altre no vull honrament.
Aquell que ha Simple saber,

Simple membrar, Simple voler

En honrar Deus, no pòt caer.

Aquell ama Deus simplement

Qui fá per éll principalment

Tot ço que fá a son scient.


XV.

¡O SANCT!

¡O Sanct dels sancts qui est sanctetat!

A tú dó tota ma entitat

E tú donem paciencia e caritat.
Deus es Sanct en sí mateix,

E d' éll negun mal no 's segueix,

E es tot hom Sanct qui 'l serveix.

Car Deus es Sanct, se cové

Qu' en éll sia Sanct de bé

E que 'l Sanct sia de sé.
Sanct está Deus en amar,

E Sanct está en son jutjar,

E Sanct está en perdonar.
Qui ha bona volentat

Está fill de sanctetat,

Qui 'l vest de sa puritat.
Mays val home per sanctetat,

Que per emperi ne regnat,

Per vida e sanitat.
Sanctetat fá hom humil,

E li fá fér fayts gentil,

E 'l guarda de mal e peril.
Sanctetat fá humilitat,

Mesura gran e leyaltat,

E aporta de Deus bon grat.
Mays val en sanctetat morir

Que tostemps viure sens finir,

Ço que val Sanct ¿qui ho pòt dir?

Esguardats els sancts qui son passats

Per quants homens son remembrats,

E los no sants com son oblidats.


XIV.

¡O VIDA!

¡O divina, eternal e sancta Vida!

En tú viu bonea infinida,

De bonificant, bonificable, bonificar complida.
Viu Deus en amant, amable e amar,

Vivificant, vivificable e vivificar,

Per natura de engenrar e espirar.
Deus es viu sens mortalitat,

E en éll viuen misericordia e pietat,

Perque null hom no deu esser desesperat.
Viu bon entendre de bon amar,

E viu amar de bon cogitar,

E viuen entendre e amar de bon membrar.
Viu bonea de magnificar,

E viu granea de bonificar,

E mòr bonea en malificar.

Aquell viu qui ha bon pensament,

E aquell mòr qui fá falliment,

E aquell viu qui ama mes Deus que son parent.
Qui vòl viure per haver honrament,

Fá com muyra en foch ardent,

Deshonrat perpetualment.
Mays val morir honradament

Que longa vida croyament,

Car tots jorns mòr qui viu vilment.
Hom qui ben viu no pòt morir,

Ne qui mal viu no pòt servir

A Deus, ne a vida venir.

No deu hom viure per menjar,

Per honrament, per sajornar,

Mays per servir Deus e honrar.


XVII.

¡O INFINITAT!

¡O Deus qui estás Infinit,

En Pare, Fill e Sanct Esperit!

Mal fá aquell qui t' ha en oblit.
Deus es Infinit en estar,

E Infinit en son obrar,

Per engenrar e espirar.
No pogra esser Infinitat

Sino en singularitat,

En qui no sia quantitat.
Infinit es Deus en bontat,

Ab bonificant, bonificat,

E ab bonificar eternat.
Si en Deus no fós Infinir,

No pográ son poder complir

De Infinitat nostre desir.
Poder, saber e volentat,

Son Infinits en unitat,

De natura e deitat.
Deus pare infinidament

Infinix fill extensament,

Sens quantitat e moviment.
Infinit es de Infinitat,

Sens la qual fóre termenat,

En poder, temps e quantitat.
Plasent causa es consirar

Infinit d' entendre e d' amar,

En eternitat sens cessar.

Be n' es foll e desconexent

Qui ama mays petit movent

Que Infinit sens mudament.


XVIII.

¡O ETERNITAT!


Si fós ver que no fós Eternitat,

Ço qui es fóre per sí comensat,

E fóre no res sa potencialitat.

Es donchs Eternitat sens dubtar,

En la qual covenen estar

Eternant, eternable, eternar.

Si eternar en Eternitat no fós,

Fóre per son poder avar e ociós,

E no fóre amable ne gloriós.

Eternar cové esser de Eternitat,

Sens la qual no poria esser abastat,

Eternat de entendut e d' amat.

Plasent causa es membrar

En Eternitat, eternar,

Engenrar e espirar.

Greu causa es consirar

En foch eternal estar,

E ’n ira de Deus sens perdonar.

Deus pòt de sa Eternitat

Plus en sa natura de bontat,

Que en tot ben que haja creat.

Si fós ver que Eternitat hagués par,

No fóre per ella Deus singular,

E infinir valgra plus que eternar

No ha conexensa de Eternitat,

Qui diu qu' el mon no es creat,

Ne de Eternitat e infinitat sab egualtat.


XIX.

¡O TOT!


¡O Deus, qui est Totalitat

De ta essencia e de ta bontat!

Tú est Tot sens divissibilitat.

No fóre Deus tota essencia de bontat,

Si no fós bonificant, bonificar, bonificat,

Perque cové en éll esser trinitat.

En Deus poder es Tot saber,

E en Deus saber es Tot poder,

E per ço pòt en Tot quant vòl, voler.

Poder, saber e volentat

No están en tota bontat

Si donchs no son en una unitat.

Deus ama ab Tot son voler,

Axí com sab ab Tot son saber,

Amemló donchs ab Tot nostre poder.

Sens distincció e concordar,

Començament e egualar,

Totalitat de bé no pòt estar.

Tot está Deus en unitat,

E Tot está en trinitat

Per natura de infinitat.

Aquell qui 's dona Tot a Deu,

pòt dir que Deus está Tot seu,

Perque eu li dó Tot mí e 'l meu.

Cascun hom pòt Deus Tot haver,

Ab que l' am de Tot son poder,

Car Deus no 's frany ans es sencer.

Deus está Tot en veritat,

Perque no ha gens falsetat,

Ni es enemich de leyaltat.

https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-xx-xxxix-20-39.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-xl-xlix-40-49.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-l-lix-50-59.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-lx-lxix-60-69.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-lxx-lxxix-70-79.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-lxxx-lxxxix-80-89.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-xc-c-90-100.html