Mostrando las entradas para la consulta hereu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta hereu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

Federigode los Alberighi vol y no es volgut, y en los gastos del festejá se arruine; y li quede sol un falcó, y, com no té res mes, lo done de minjá a la seua Siñora que ha vingut a casa seua; ella, cuan sen entere de aixó, cambie de ánim, lo pren per home y lo fa ric.

Habíe ya dixat de parlá Filomena y sol quedáe Dioneo (per lo seu privilegi) per parlá; ell, en alegre gesto, va di:
A mí me correspón ara parlá: y yo, caríssimes siñores, u faré de bon grado en una história en part pareguda a la pressedén, no sol per a que sapiguéu cuán poden los vostres encáns en los cors cortesos, sino per a que adeprengáu a sé vatres mateixes, cuan tingáu que otorgá los vostres galardóns sense dixá que sigue sempre la fortuna qui los consedixque. Hau de sabé que Coppo de los Borghese Domenichi, que va sé de la nostra siudat, y potsé u es encara, home de gran y reverensiada autoridat entre los nostres (y per les costums y per la virtut mol mes que per la noblesa de sang y digne de eterna fama), sén ya de avansada edat, moltes vegades sobre les coses passades en los seus veíns y en atres li agradáe contá. Ell, milló y en mes orden y en mes memória y adornat parlá que cap atre u sabíe fé, y acostumabe a contá entre atres coses que a Florenciava ñabé un jove de nom Federigo de micer Filippo Alberighi, en fets de armes y en cortessía alabat sobre tots los demés donsels de la Toscana. Este, com los passe a la mayoría de los gentilhomes, de una cortés Siñora de nom doña Giovanna se va encaprichá, als seus tems tinguda com una de les mes hermoses dones y de les mes gallardes que ñaguere a Florencia; y per a pugué conseguí lo seu amor, justabe, partissipáe a torneos, organisáe festes y donabe regalos, y tot lo seu sense cap miramén gastabe: pero ella, no menos honesta que hermosa, de cap de estes coses per nella fetes ni de lo que les fée se preocupabe.
Gastán, pos, Federigo mol mes de lo que podíe y sense conseguí res, les riqueses se van acabá, y se va torná pobre, sense datra cosa que una terra minuda, y de les rentes estretamén vivíe, y ademés de aixó un falcó de los millós del món; per lo que, mes enamorat que may y no pareixénli que podíe seguí portán una vida siudadana com volíe, a Campi, aon estabe la seua minuda hassienda, sen va aná a viure. Allí anáe cassán y sense invitá a dingú, y la seua pobresa soportáe en passiénsia. Va passá un día que, habén Federigo arribat an estos extrems, lo home de doña Giovanna se va ficá dolén, y veén arribá la mort va fé testamén; y com ere mol ric va dixá de hereu a un fill seu ya creixcudet, y después de ell, habén volgut mol a doña Giovanna, an ella, si passare que lo fill moriguere sense hereu legítim, com a heredera va constituí, y se va morí.
Quedánse, pos, viuda doña Giovanna, com es costum entre les nostres dones, al estiu en este fill seu sen anabe al campo a una possesió mol prop de la de Federigo; per lo que va passá que aquell jovenet va escomensá a fé amistat en Federigo y a entretíndres en la cassera y los gossos; y habén vist moltes vegades volá lo falcó de Federigo, agradánli extraordinariamén, dessichabe mol tíndrel, pero no se atrevíe a demanálay veén que ell lo volíe tan. Y están aixina la cosa, va passá que lo sagal se va ficá malal, de lo que la mare, mol dolguda, com no teníe res mes y lo volíe mol, estáe tot lo día a la vora dell, y no dixabe de cuidál y moltes vegades li preguntabe si dessichabe algo, rogánli que lay diguere, que ella u conseguiríe.
Lo jovenet li va di a sa mare: - mareta meua, si feu que tinga lo falcó de Federigo crec que me curaré en seguida. La Siñora, sentín aixó, se va quedá callada un rato y va escomensá a pensá qué podíe fé. Sabíe que Federigo mol la habíe volgut, y la volíe, y may de ella habíe obtingut ni una mirada; per lo que se díe: «¿cóm enviaré o aniré yo a demanáli lo falcó que es, per lo que séntigo dí, lo milló que may ha volat an estos sels, y ademés es lo que li done de minjá? ¿Y cóm hauría de sé tan desconsiderada que a un gentilhome que no té res mes, vullguera péndrelay?»
Y preocupada en tal pensamén, encara que estabe seguríssima de obtíndrel si lay demanáe, sense sabé qué di, no li contestabe a son fill, y callabe. Al final, la va animá tan lo amor de son fill, que va dessidí per a contentál que, passare lo que passare, no manaríe a dingú, sino que hi aniríe ella mateixa y lay portaríe, y va contestá:
- Fill meu, consólat y pensa en curát, que te prometixgo que lo primé que faré demá de matí sirá aná a buscál y tel portaré.
En lo que, contén lo chiquet, lo mateix día va mostrá sert reviscolamén. La Siñora, de matinet, prenén una compañera, com si anaren de passeo sen van aná a la caseta de Federigo y va preguntá per nell. Ell, com no ere temporada de cassa, estabe al hort y fee unes faenetes per allí; al sentí que doña Giovanna preguntabe per nell a la porta, extrañánse mol, se va atansá cap an ella mol contén; y ella, al vórel víndre, en señorial amabilidat se va eixecá a saludál, después de que Federigo la haguere ya saludat, y va di: - Hay vingut a arreglá les maleses que has patit per mí volénme mes de lo que haguere convingut; y la reparassió es que vull en esta compañera meua diná en tú avui.
A lo que Federigo, humilmen, va contestá:
- Siñora, cap mal men enrecordo de habé patit de vos, y sértamen esta visita me agrade ara mes que cuan podía gastá lo que hay gastat, perque sen pobre hau vingut a vórem.
Y dit aixó, avergoñit la va ressibí a la caseta, y la va portá al jardí, y com no teníe allí cap criat que les acompañare, va di:
- Siñores, esta bona dona llauradora tos fará compañía mentres yo vach a prepará lo minjá y la taula.
Ell, com no trobabe res en lo que honrá a la Siñora, maldién la seua mala fortuna, com un home fora de sí, anán cap aquí y cap allá, sense dinés ni res per a empeñá, y no volén demanáli res al llauradó de la seua terra, va vore dabán lo seu bon falcó, que estabe a la saleta a la seua percha; per lo que, no tenín datra cosa a la que agarrás, lo va pendre y com lo va vore gort va pensá que siríe una bona minjada. Y sense pensásu mes, traénli lo collá, a una criadeta lay va doná; ella lo va matá, pelá, condimentá y rostí en mol cuidado; van ficá la taula en mantels mol llustrosos, de los que encara li quedáen, y va aná aon la Siñora al vergé, y los va avisá que la taula estabe parada. La Siñora, eixecánse, va aná cap a la taula, y se van minjá, sense sabéu, al bon falcó, mentres servíe Federigo. Y cuan se van alsá de la taula, se van ficá a charrá, y cuan li va pareixe a la Siñora lo momén de díli alló per lo que habíe vingut, li va di:
- Federigo, enrecórdaten de la teua passada vida y de la meua honestidat, que potsé haigues reputat dura y cruel, no dudo que te extrañarás del meu atrevimén al sentí alló per lo que prinsipalmen hay vingut aquí; pero si tingueres fills u entendríes, sabríes cuánta forsa té l´amor que sels té; me pareix está segura de que en part me excusaríes. Pero encara que no los tens, yo que sol ne ting un, no puc dixá de seguí les leys de les demés mares, les hay de seguí contra la meua voluntat, y fora de tota conveniénsia y deber, te hay de demaná un presén que sé que te es mol volgut, y este regalo es lo teu falcó, del que lo meu chiquet se ha encaprichat tan que si no lay porto ting temó de que enpijoro de la enfermedat que té, y que se seguixque de aixó que lo perga. Y per naixó te rogo, no per l´amor que me tens, sino per la teua noblesa, que mel pugues doná per a que en este don puga di que hay conservat en vida a mon fill y per naixó te quedaré sempre obligada.
Federigo, al sentí alló que la Siñora li demanáe, y sentín que no la podíe serví perque sel habíen minjat, va escomensá a plorá abans de pugué contestá cap paraula, y estos plos creíe la Siñora que eren per lo dol de tíndre que separás del seu bon falcó, y casi li va dí que no lo volíe; va esperá la resposta de Federigo, que va sé esta:
- Siñora, desde que va vóldre Deu que en vos ficara lo meu amor, en moltes coses hay jusgat que la fortuna me ere contraria y me hay dolgut de ella, pero totes han sigut ligeres en respecte a lo que me fan en este momén, en lo que may podré está en pas en ella, pensán que vos haigáu vingut aquí a la meua pobre casa cuan, mentres va sé rica, no tos vau digná a víndre, y me demanéu este don, y ella ha fet de manera que no puga donátol; y per qué no tos u diré enseguida. Cuan vach sentí que volíeu per la vostra bondat minjá en mí, considerán la vostra exelénsia y lo vostre valor, vach creure digna y convenién cosa que tos había de oferí una pressiosa vianda dins de les meues possibilidats, per lo que, veén al falcó que me demanéu, vach pensá que ere un digne alimén per a vos: y este matí, rostit lo hau tingut al plat, pero al vore ara que lo volíeu, séntigo tanta pena per no pugué servítos que crec que may mes podré viure en pas.
Y dit aixó, les plomes y les potes y lo pic li va amostrá en testimoni de verdat. Veén aixó la Siñora, primé lo va reprendre per habé matat tan bon falcó per a donáls de minjá, y después va alabá la seua grandesa de ánim, que la pobresa no habíe pogut ni podíe abatre; después, perduda la esperansa de pugué tíndre lo falcó, y preocupada per la salut de son fill, donán les grássies a Federigo per lo honor que li habíe fet y per la seua bona voluntat, tota melancólica sen va aná y va torná en son fill. Este, be per tristesa de no habé pogut tíndre lo falcó, o per la enfermedat, no va durá mols díes, en grandíssim doló de la mare. Ella se habíe quedat mol rica y ere encara jove, y moltes vegades la van instá sons germáns a que se tornare a casá; sen va enrecordá del valor de Federigo y de la seua magnanimidat, aixó es, de habé sacrificat tal falcó per a honrála, y los va di a sons germáns:
- Yo de bon grado me quedaría viuda, pero si voleu que prenga marit, no sirá datre que Federigo de los Alberighi. A lo que los germáns, burlánse de ella, van di:
- Tonta, ¿qué es lo que dius? ¿cóm lo vols an ell, que no té res al món? - A lo que ella va contestá:
- Germáns meus, be sé que es com diéu, pero preferixco un home que nessessito riqueses que riqueses que nessessiton un home.
Los germáns, sentín la seua voluntat y veén que ere Federigo de bona cuna encara que fore pobre, tal com ella va volé, lay van entregá en totes les seues riqueses. Ell se va vore en la Siñora que tan habíe volgut, y ademés de aixó riquíssim, y en ella va viure felís, convertit en milló administradó, hasta lo final dels seus díes.


martes, 18 de septiembre de 2018

JORNADA PRIMERA. NOVELA TERSERA.

Lo judío Melquisidech, en una história sobre tres anells, se salve de una perillosa trampa que li habíe parat Saladino.

Después de que, alabada per tots la história de Neifile, va callá ésta, com va agradá a la Reina, Filomena va escomensá a parlá aixina:
La história contada per Neifile me porte a la memória un perillós cas que li va passá a un judío, y tol contaré per a que tos tornéu mes cuidadoses en les contestes a les preguntes que tos fáiguen.
Teniu que sabé, amoroses compañes, que aixina com la nessedat moltes vegades aparte an algú de un alt estat y lo baixe a la grandíssima miséria, aixina aparte la prudénsia al sabio de gravíssims perills y lo fique al segú. Y cóm la tontería porte del bon estat a la miséria, se pot vore en mols ejemplos, considerán que tot lo día ne aparéixen mil ejemplos; pero que la prudénsia sigue ocasió de consol, com hay dit, tos u mostraré en un cuentet. Cuento va, cuento vingue, y al cul te se detingue.
Saladino, que no sol va pujá de home humilde a sultán de Babilonia, sino que tamé va conseguí moltes victóries sobre los reys sarracenos y cristianos, habén en diverses guerres y en grandíssimes magnifissénsies seues gastat tot lo seu tessoro, y fénli falta, per algún acsidén que li va vindre, una bona cantidat de dinés, y no veén cóm podríe obtíndrels, li va vindre a la memória un ric judío de nom Melquisidech, que dixabe dinés en ussura a la siudat de Alejandro Magno, Alejandría; y va pensá que éste lo podríe serví, si volíe, pero ere tan preto que per voluntat própia no u haguere fet may, y no volíe obligál per la forsa; per lo que, apretánli la nessessidat se va dedicá del tot a trobá lo modo per a que lo judío li faiguere este servissi, y se li va ocurrí obligál en algún argumén creíble (verossímil). Y fénlo cridá y ressibínlo com si fore de la família, lo va fé assentá en ell y después li va di:
- Home honrat, hay sentit a moltes persones que eres mol sabut (sapientíssim) y mol entés en les coses de Déu; y per naixó voldría sabé quina de les tres leys creus com a verdadera: la judaica o judía, la sarracena o mussulmana o la cristiana.
Lo judío, que verdaderamen ere un home sabio, va advertí be que Saladino buscabe seduíl en les seues paraules per a moure alguna cuestió, y va pensá que no podíe alabá a una de les tres mes que a les atres sense que Saladino sen ixquere en lo seu empeño; com li pareixíe que nessessitabe una resposta per la que no pugueren emportássel a la presó, va espolejá lo ingenio y li va vindre pronte a la men lo que teníe que di; que ere aixó:
- Siñó meu, la cuestió que me proposáu es fina, y per a podé dítos lo que penso de ella voldría contátos lo cuentet que ara sentiréu. Si no me equivoco, men enrecordo de habé sentit di moltes vegades que va ñabé una vegada un home gran y ric que, entre les atres joyes mes cares que teníe al seu tessoro, teníe un anell bellíssim y pressiós al que, volén fe honor per lo seu valor y la seua bellesa y dixál perpetuamen als seus dessendéns va maná que aquell dels seus fills a qui li fore trobat aquell anell, que se entenguere que ere lo seu hereu y teníe que sé per tots los demés honrat y reverensiat com a mayorazgo. Y, en ressumen, este anell va aná de má en má de mols sussessós y al final va arribá a les máns de un que teníe tres fills hermosos y virtuosos y mol ben creguts (obediéns) al pare per lo que amabe als tres igual. Y los joves, que sabíen la costum del anell, dessichós cadaú de sé lo mes honrat entre los seus fills, com milló sabíen, rogaben al pare, que ere ya vell, que cuan sentiguere arribá la mort, an ell li dixáre lo anell. Lo honrat home, que igual los volíe als tres, no sabíe triá a quin lay teníe que dixá y va pensá, habénlo prometut als tres, en satisfé als tres: y secretamen a un bon orfebre ni va encarregá uns atres dos, tan pareguts al primé que lo mateix que los habíe fet fé apenes los distinguíe del verdadé; y sentín arribá la mort, en secreto va doná lo seu a cadaú dels seus fills. Ells, después de la mort del pare, volén cadaú heredá, y negánsu la un al atre, com testimoni de féu en tot lo dret, cadaú va enseñá lo seu anell; y trobats los anells tan igualets la un al atre que quin ere lo verdadé no se podíe vore, se va quedá pendénta la cuestió de quí siríe lo verdadé hereu del pare, y seguix pendénta encara. Y lo mateix tos dic, siñó meu, de les tres leys donades als tres pobles per Déu pare sobre los que me vau proposá una cuestió: cadaú la seua herénsia, la seua verdadera ley y los seus mandamientos creu cumplí, pero de quí la té, com de los anells, encara está pendénta la cuestió. Va vore Saladino que éste habíe sabut eixí mol be del llas o ratera que li habíe parat y per naixó se va disposá a manifestáli les seues nessessidats y vore si volíe servíl; y aixina u va fé, manifestánli lo que habíe tingut al ánimo féli si ell tan discretamen com u habíe fet no li haguere contestat.
Lo judío li va dixá tota la cantidat que Saladino li va demaná y después Saladino lay va torná, y ademés de alló li va doná grandíssims dons y sempre per amic seu lo va tindre y en gran y honrat estat lo va conservá a la vora d´ell.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau

domingo, 7 de abril de 2024

Lexique roman; Habil, Abilh - Aderetar

H

H, s. m., huitième lettre de l'alphabet, h.


H, s. m., huitième lettre de l'alphabet, h.

Aquel H fay aqui so engal una consonan.

Leys d'amors, fol. 8.

Cet H fait là son égal à une consonne.

Aquesta significatio si deu scrieure ses haspiracio que es H.

Eluc. de las propr., fol. 225.

Cette signification se doit écrire sans aspiration qui est h.

Aquesta figura H no es letra, segon que dizo li actor.

(chap. Esta figura H no es (cap) lletra, segons lo que diuen los autós.)

Leys d'amors, fol. 5.

Cette figure H n'est pas lettre, selon que disent les auteurs.


Habil, Abilh, adj., lat. habilis, habile, apte, propre.

A recebre impressio de forma es plus habil.

Eluc. de las propr., fol. 130.

A recevoir impression de forme est plus apte.

Abilhs a recebre las enfluensas luminosas. L'Arbre de Batalhas, fol. 250.

Propre à recevoir les influences lumineuses.

CAT. ESP. (hábil) Habil. IT. Abile. (chap. Hábil, habils.)

2. Habilitat, s. f., lat. habilitatem, habileté, aptitude, facilité.

En lors movements... maior habilitat. Eluc. de las propr., fol. 131.

Dans leurs mouvements... plus grande facilité. 

CAT. Habilitat. ESP. Habilidad. PORT. Habilidade. IT. Abilità, abilitate, abiltade (abilitade). (chap. Habilidat, habilidats.)

3. Habilitar, Abilitar, v., exercer, rendre apte.

No devon autra causa pensar que si abilitar en armas.

L'Arbre de Batalhas, fol. 93.

Ne doivent autre chose penser que s'exercer aux armes.

Part. pas. Foro may habilitatz en operacio. Eluc. de las propr., fol. 9.

Furent davantage rendus aptes au travail.

CAT. ESP. PORT. Habilitar. IT. Abilitare. (chap. Habilitá: habilito, habilites, habilite, habilitem o habilitam, habilitéu o habilitáu, habiliten; habilitat, habilitats, habilitada, habilitades.)


Habit, Abit, s. m., lat. habitus, habit, vêtement.

E 'l tolgues l' abit de mongia. V. de S. Honorat. 

Et lui ôtât l' habit de monachisme. 

Prov. L' abit no fa pas bon religios.

(chap. L' hábit no fa bon religiós; ESP. El hábito no hace al monje.)

V. et Vert., fol. 65. 

L' habit ne fait pas le bon religieux.

- Port, contenance, complexion.

Aquel qu' es amayres a l' habit, so es la maniera e 'l saber d'amor.

Leys d'amors, fol. 50. 

Celui qui est amoureux a la complexion, c'est-à-dire la manière et le savoir d'amour.

CAT. Habit. ESP. (hábito) PORT. Habito. IT. Abito. (chap. Hábit, habits.)

2. Habiti, Abiti, s. m., habit, vêtement.

De sancta mongia l' abiti lur a dat.

Ell e son filh vesti d' abiti de mongia. 

V. de S. Honorat.

De saint monachisme leur a donné l' habit.

Lui et son fils il vêtit de l' habit de monachisme.

3. Habilhament, s. m., habillement.

Exceptat son habilhament.

Fors de Béarn, p. 1088.

Excepté son habillement.

Que la confrairia aya habillamens per ela.

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 212.

Que la confrérie ait habillements pour elle.

ESP. Habillamiento (vestimenta). (chap. Vestit, vestits; vestimenta, vestimentes.)


Habitar, Abitar, v., lat. habitare, habiter, demeurer.

Doncx ges no deu hom valens habitar 

Ab home ric, vil, escas e tenen.

R. Gaucelm de Beziers: Un sirventes. 

Donc homme de mérite ne doit point habiter avec homme puissant, vil, avare et tenace. 

So es pueg hont Dieus habita. V. et Vert., fol. 65.

(chap. Aixó es lo puch aon Deu habite.)

C'est montagne où Dieu habite. 

L' islla tornara guasta... 

E non s' abitara de cinquanta tres ans. 

(chap. La isla se tornará deserta... y no se habitará en sincuanta tres añs.)

V. de S. Honorat.

L'île redeviendra déserte... et ne s'habitera de cinquante-trois ans. 

Fig. Dels sancts e de las sanctas que habiton en Dieu. V. et Vert., fol. 58.

(chap. Dels sans y de les santes que habiten en Deu.)

Des saints et des saintes qui habitent en Dieu. 

Part. prés. empl. substantiv.

A totz los habitans et a las habitairitz. 

Tit. de 1265. DOAT, t. XCI, fol. 178. 

A tous les habitants et aux habitantes. 

Si 'l ve ni l'au ni es sos abitans.

R. Gaucelm de Beziers: Un sirventes. 

S'il le voit et l'entend et est son habitant (hôte). 

Part. pas.

Era adonc bons luecx e de gent abitatz, 

… ar es desamparatz. 

V. de S. Honorat.

Était alors bon lieu et de gens habité,... maintenant est abandonné. 

CAT. ESP. PORT. Habitar. IT. Abitare. (chap. Habitá: habito, habites, habite, habitem o habitam, habitéu o habitáu, habiten; habitat, habitats, habitada, habitades.)

2. Habitable, adj., lat. habitabilem, habitable.

No sera habitables, ans sera coma us desertz.

(chap. No sirá habitable, sino que sirá com un desert.)

Liv. de Sydrac, fol. 72.

Ne sera habitable, au contraire sera comme un désert.

De tota la terra habitabla. Eluc. de las propr., fol. 163.

(chap. De tota la terra habitable. En catalá barceloní de fa no mols añs encara se podíe sentí pronunsiá habitabla, en a, inclús “habitapla”)

De toute la terre habitable.

CAT. ESP. Habitable. PORT. Habitavel. IT. Abitabile. (chap. Habitable, habitables.)

3. Enhabitable, adj., lat. inhabitabilem, inhabitable.

Habitables et enhabitables.

(chap. Habitables e (y) inhabitables.)

Tit. de 1464. DOAT, t. CXXXIX, non paginé. 

Habitables et inhabitables.

CAT. ESP. Inhabitable. PORT. Inhabitavel. IT. Inabitabile. 

(chap. Inhabitable, inhabitables.)

4. Habitacio, Habitacion, s. f., lat. habitationem, habitation.

Luenh de la habitacion dels homes. V. et Vert., fol. 85.

(chap. Lluñ de la habitassió dels homens.)

Loin de l'habitation des hommes. 

Fig. Dieus ell meteys, que es habitacio dels vivens, so es dels sancts.

V. et Vert., fol. 58. 

Dieu lui-même, qui est habitation des vivants, c'est-à-dire des saints.

CAT. Habitació. ESP. Habitación. PORT. Habitação. IT. Abitazione. 

(chap. Habitassió, habitassions.)

5. Habitacle, Abitacle, s. m., lat. habitaculum, habitacle.

Dieus, tu que fist tan bel miracle,

Met me el tieu sant habitacle.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Dieu, toi qui fis si beau miracle, mets-moi en ton saint habitacle. 

Fig. Establist

Abitacle, e lo fesist

A Dieu de cel appareyllat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Tu établis habitacle, et tu le fis préparé au Dieu du ciel.

ANC. FR. As ciex firent lor habitacles. Roman de la Rose, v. 5417. 

Se retire aux tombeaux, habitacle d'horreur. 

R. Garnier, trag. de Marc-Antoine, acte IV, sc. 1.

(chap. Habitácul, habitaculs; com la siguién.)

6. Habitacol, Abitacol, s. m., habitacle, demeure.

Elhs passero oltra, e vengro vays lur habitacol. Philomena.

Ils passèrent outre, et vinrent vers leur demeure. 

L' abitacols es generals 

La terra de totz animals.

Brev. d'amor, fol. 39. 

La terre est la demeure générale de tous les animaux. 

ESP. Habitáculo. IT. Abitacolo.

7. Habitatge, s. m., habitation, domicile.

Persona aqui aven habitatge.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 250.

Personne ayant là habitation.

IT. Abitazzio. (chap. Habitassió, habitassions; domissili, domissilis; puesto aon se habite, aon se viu; casa, cases, etc.)

8. Habitaire, Abitaire, Habitador, Abitador, s. m., lat. habitator, habitant.

Cascus abitaire de Monpeslier. Cartulaire de Montpellier, fol. 51.

(chap. Cada un dels habitans de Montpellier; cada habitán.)

Chaque habitant de Montpellier.

Donarem tantas de noblas possessios que totz los habitadors d'aqui poyran estar honradament. Philomena.

(chap. Donarem tantes nobles possessions que tots los habitans d'aquí podrán está honradamén - honorablemen.)

Nous donnerons tant de nobles possessions que tous les habitants de là pourront être honorablement.

A San Salvador et als abitadors de la gleisa de Biule. Titre de 1090.

(En chapurriau del añ 1090: 

A San Salvadó y als habitadós o habitans de la iglesia de Biule.)

A Saint-Sauveur et aux habitants de l'église de Biule.

Nat de la vila de Monpeslier et abitador d' aquella.

(chap. Naixcut a la vila de Montpellier y habitán d' aquella; natiu de.) 

Cartulaire de Montpellier, fol. 120.

Natif de la ville de Montpellier et habitant d'icelle. 

ANC. FR. Li sercles e li habiteour de lui.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 23. 

La cité est bien lavée du sanc aus habiteurs. Joinville, p. 128.

Loing, loing habitateur des cavernes funèbres. 

La Boderie, Hymnes ecclésiastiques, fol. 259. 

Et d' Athénien esté fait habitateur de l'isle Andros.

G. Tory, Trad. des Politiques de Plutarque, fol. 37. 

CAT. ESP. PORT. Habitador. IT. Abitatore. (chap. Habitadó o habitán, habitadós o habitans, habitadora o habitán o habitanta, habitadores o habitantes.)

9. Habitairitz, Habitayris, s. f., lat. habitatrix, habitante. 

A totz los habitans et a las habitairitz. 

Tit. de 1265. DOAT, t. XCI, fol. 178. 

A tous les habitants et aux habitantes. 

Adject. Personas... habitayris d' alcuna vila. 

Rég. des états de Provence, de 1401. 

Personnes... habitantes de quelque ville. 

ESP. PORT. Habitadora. IT. Abitatrice. (chap. Habitadora o habitán o habitanta, habitadores o habitantes.)


Habituar, Abituar, v., lat. habituare, habituer. 

Part. pas. Sia en son cors abituada voluntat de viure castament.

V. et Vert., fol. 92.

Soit en son coeur volonté habituée de vivre chastement.

En parlant des ecclésiastiques attachés volontairement au service des paroisses.

Los autres capelas, confraires non cathedrals, collegials ni habituatz, se trobaran al forestol am surplis vestitz.

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 211.

Les autres prêtres, confrères non cathédraux, collégiaux ni habitués, se trouveront au lutrin avec surplis revêtus. 

CAT. ESP. PORT. Habituar. IT. Abituare. (chap. Habituá, habituás: yo me habitúo, habitúes, habitúe, habituem o habituam, habituéu o habituáu, habitúen; habituat, habituats, habituada, habituades.)

2. Habitual, adj., lat. habitualis, habituel, usuel.

Aytal mot son dig habitual. Leys d'amors, fol. 50.

De tels mots sont dits habituels.

CAT. ESP. PORT. Habitual. IT. Abituale. (chap. Habitual, habituals.)

3. Habitut, s. f., article, l'une des parties du discours.

Quoras deu hom pauzar habitutz ni coras no.

Las dictios masculinas han lor proprias habitutz, e las femininas aquo meteysh.

Leys d'amors, fol. 59 et 58.

Quand on doit poser articles et quand non.

Les mots masculins ont leurs articles propres, et les féminins cela de même.

(chap. Artícul, articuls.)


Her, Hier, Er, Ier, adv., lat. heri, hier.

Reys Castellas, ges vostre pretz no col 

De melhurar, q' oi val pro mais que her.

Aimeri de Peguilain: Si com l' arbres. 

Roi Castillan, votre mérite ne glisse point d'améliorer, vu qu'aujourd'hui il vaut beaucoup plus qu'hier. 

Loc. Mais huey s' oblida aco d' hier.

(chap. Pero avui s' olvide aixó d' ahí.)  

Pierre d'Auvergne: De Dieu no us. 

Mais aujourd'hui s'oublie cela d' hier. 

Ieu l'am totz jornz, sempre mais hoi que er. 

Albertet: Atrestal val. Var. 

Je l'aime toujours, sans cesse plus aujourd'hui qu'hier.

Ier se det, et huey s' estrais.

Raimond de Miraval: Tals vai mon chan. 

Hier se donna, et aujourd'hui se retire. 

Adv. comp. L'autr'ier trobei la bergeira.

(chap. L'atre día vach trobá a la pastora.) 

G. Riquier: L'autr'ier trobei.

L'autre jour je trouvai la bergère.

L'autr'ier fuy en paradis. 

Le Moine de Montaudon: L'autr'ier. 

L'autre jour je fus en paradis.

Prép. comp. Si m'ai pessat des ier 

Qu' el fazes de tal razo. 

Giraud de Borneil: A penas sai. 

Ainsi j'ai pensé dès hier que je le fisse de tel motif. 

ANC. FR. Ne veil hui pas si jéuner

Comme ge fis er, par seint Jaque...

Je ne manjai très avant er. 

Roman du Renart, t. III, p. 91 et 131. 

L'autr'ier chevauchoie de lez Paris... 

Nous venions l'autr'ier de joer et de resver. 

Richard de Semilli. Ess. sur la Mus., t. II, p. 214 et 217. 

Ha! quand j'ouy l'autrehier, il me souvient. 

Si fort crier la corneille en un chesne. 

Clément Marot, t. III, p. 300. 

ANC. CAT. Yr. ESP. Ayer. IT. Ier, l' altrier. 

(chap. Ahí, ahir: lo día abans d' avui.)

2. Arser, adv., lat. herisero, hier soir.

Senher, vecvos Folquet que venc arser. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 19. 

Seigneur, voici Folquet qui vint hier soir.

ANC. FR. Qui dort si forment que il samble qu'il fust ersoir yvres.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 186. 

Le lingnages sainte Marie 

Est hui plus granz qu'il n'ere ersoir.

Fables et cont. anc., t. II, p. 296. 

Mes cosins dit que il estoit, 

Més ersoir mangier me voloit.

Roman du Renart, t. III, p. 139. 

IT. Iersera. (chap. Ahí de nit.)


Heregia, Eretgia, s. f., lat. haeresis, hérésie. 

Mans reys e mans apoestatz

A mes en heregia.

V. de S. Honorat. 

Maints rois et maintes puissances a mis en hérésie. 

Lai definet en eretgia, segon c'om ditz. 

V. d'Aimeri de Péguilain. 

Là il mourut en hérésie, selon qu'on dit. 

CAT. Heretgia. ESP. Heregia (herejía). PORT. Heregia, heresia. IT. Eresia.

(chap. Herejía, herejíes.)

2. Heretge, Heretje, Eretge, adj., lat. haereticus, hérétique.

N' Esquiva fo heretgua... N' Auda, la maire... e sa sor foro heretgas.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. XXXII, fol. 269.

Dame Esquiva fut hérétique... Dame Auda, la mère... et sa soeur furent hérétiques. 

Substantiv.

Diguas me, tu heretje, parl' ap me un petit. 

Izarn: Diguas me.

Dis-moi, toi hérétique, parle avec moi un peu.

Cum fan los heretges e los menescrezens que volon mezurar lur entendemen e lur razo a la mezura de la fe. V. et Vert., fol. 102.

Comme font les hérétiques et les mécréants qui veulent mesurer leur entendement et leur raison à la mesure de la foi.

Per que l' eretge son levat.

P. Vidal: A per pauc de chantar. 

C'est pourquoi les hérétiques sont élevés. 

ANC. FR. Que il promette et ferme par son serment... de mettre hors de son royaume les hereges. 

Reg. de la Chambre des Comptes. Carpentier, t. II, col. 740.

Lesquels enfin le trouvèrent hérèse et coulpable de mort.

Monstrelet, t. II, fol. 87. 

CAT. Heretge. ESP. (hereje) PORT. Herege. IT. Eretico. 

(chap. Hereje, herejes; qui practique la herejía, herejíes.)

3. Hereciarca, s. m., lat. haeresiarcha, hérésiarque.

Adjectiv. Girbert hereciarca o heretge.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 146. 

Girbert hérésiarque ou hérétique. 

CAT. ESP. PORT. Heresiarca. IT. Eresiarca. (chap. Heressiarca, heressiarques.)

4. Heretgal, adj., hérétique. 

Opinio heretgal. L'Arbre de Batalhas, fol. 15.

Opinion hérétique.

(chap. Herétic, heretics, herética, herétiques.)


Heres, s. m., lat. haeres, héritier. 

Heres pot esser instituitz. Trad. du Code de Justinien, fol. 63. 

(chap. Lo heréu pot sé instituít.)

Héritier peut être institué.

Quar auran 

Heres sordeiors.

P. Cardinal: Aissi com hom. 

Car ils auront héritiers plus vils. 

CAT. Hereu. IT. Erede. (chap. Heréu, hereus, hereua, hereues. 

ESP. Heredero, herederos, heredera, herederas.)

2. Her, s. m., lat. haeres, hoir, héritier.

A tots sos hers et successors perpetualment et hereditablement.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 217.

A tous ses hoirs et successeurs perpétuellement et héréditairement.

3. Heritador, s. m., héritier.

Que per t' amor nos facza heritadors celestials. Lo Payre eternal.

Que par ton amour il nous fasse héritiers célestes.

4. Heretier, Eretier, s. m., héritier. 

Esser heretiers de Dieu e de totz sos bes. 

Sobre totz sos bes lo establira heretier. V. et Vert., fol. 38.

Être héritier de Dieu et de tous ses biens. 

Il l'établira héritier sur tous ses biens.

Qu' elh nos cuelha en resplendor 

On li sieu sanhs son eretier.

Pierre d'Auvergne: De Dieu no us. 

Qu'il nous accueille dans la splendeur où les siens saints sont héritiers.

Fig. Filhs de Mort et heretiers de yfern. V. et Vert., fol. 39. 

Fils de Mort et héritiers d'enfer. 

ANC. CAT. Hereter. ESP. Heredero. PORT. Herdeiro. (chap. Heredé o heréu, heredés o hereus, heredera o hereua, herederes o hereues.)

5. Heretiera, Heretera, s. f., héritière. 

A ma universal heretiera. Tit. de 1278. Château de Capdenac.

A mon héritière universelle. 

Fig. Heretera de salvacio. Eluc. de las propr., fol. 13. 

Héritière de salut.

CAT. Hereva. ESP. Heredera. (chap. Heredera o hereua, herederes o hereues.)

6. Coheiritz, s. f., cohéritière. 

Procurairitz et coheiritz.

Tit. de 1275. DOAT, t. CXXIV, fol. 27. 

Procuratrice et cohéritière.

(chap. Coheredera o cohereua, coherederes o cohereues.)

7. Hereditari, adj., lat. haereditarius, héréditaire. 

Per drech hereditari.

(chap. Per dret hereditari.)

Eluc. de las propr., fol. 128. 

Par droit héréditaire.

Per causa hereditaria. Charte de Gréalou, p. 122. 

Pour chose héréditaire. 

Portion hereditaria.

Tit. de 1313. DOAT, t. XXXVIII, fol. 178. 

Portion héréditaire. 

CAT. Hereditari. ESP. PORT. Hereditario. IT. Ereditario.

(chap. Hereditari, hereditaris, hereditaria, hereditaries.)

8. Heritalmen, adv., héréditairement.

Corporalmen et heretalmen. Tit. du Périgord, de 1271.

Corporellement et héréditairement.

(chap. Corporalmen y hereditariamen.)

9. Heretablament, Heretablement, Hereditablement, adv., héréditairement.

Heretablament et a totz temps.

Tit. du XIVe siècle. Allou, Description de la Haute-Vienne, p. 244.

Héréditairement et à tous temps.

Heretablement et perpetualment.

A tots sos hers et successors perpetualment et hereditablement.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 216 et 217.

Héréditairement et perpétuellement.

A tous ses hoirs et successeurs perpétuellement et héréditairement.

(chap. Hereditariamen.)

10. Heretat, s. f., lat. haereditatem, héritage, hérédité.

Aqui deu esser lo plag tengutz on es la heretatz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Là doit être tenu le plaid où est l'héritage.

Que puesc' a mon fort senhor 

Defendre mas heretatz.

Le Dauphin d'Auvergne: Reis. 

Que je puisse contre mon puissant seigneur défendre mes héritages. ANC. FR. Duist à els l' éréditet des genz.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 110.

CAT. Heretat. ESP. Heredad. PORT. Herdade. IT. Eredità, ereditate, ereditade. (chap. Heredat, heredats; patrimoni, patrimonis; possessió, possessions; feudo, feudos; finca, finques; mas, masos, etc.)

11. Heretatge, Heritatge, s. m., patrimoine, héritage, fief.

Per qu' a perdut pro de son heritatge.

Lanfranc Cigala: Estiers mon grat.

C'est pourquoi il a perdu assez de son patrimoine.

Sus en l' onrat heretatge

On son li sanctor.

R. Gaucelm de Beziers: Quascus planh.

En haut en l'honoré héritage où sont les saints.

Totz em heretiers dels gran heritatge del paradis. V. et Vert., fol. 56.

Nous sommes tous héritiers du grand héritage du paradis.

ANC. CAT. Eretatge, eritatge. ANC. ESP. Heredage. IT. Ereditaggio.

(chap. Patrimoni.)

12. Heretamen, Eretamen, s. m., héritage, hérédité.

Sitot non ai grans terras ni grans heretamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Quoique je n'ai grandes terres ni grands héritages.

Que laisses, apres sa vida,

Lo seu bel captenemen 

A son fill ab l' eretamen.

Olivier de la Mer: Ai! cal. 

Qu'il laissât, après sa vie, sa belle conduite à son fils avec l'hérédité.

Fes perdre aquel heretament. Hist. abr. de la Bible, fol. 2. 

Fit perdre cet héritage. 

ANC. CAT. Heretament, eretament. ANC. ESP. Heredamiento. 

(chap. Heredamén, heredamens.)

13. Heretar, v., hériter, recevoir un héritage, faire héritier. 

Per so qu' els bens del payre non pogues heretar. V. de S. Honorat.

Pour ce qu'il ne pût hériter des biens du père. 

Los benignes et aquells de bon ayre heretaran la terra. 

V. et Vert., fol. 58. 

Les doux et ceux débonnaires hériteront de la terre. 

Terras pot hom laissar

E son filh heretar,

Mas pretz non aura ja, 

Si de son cor non l' a.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

On peut laisser terres et faire héritier son fils, mais il n'aura jamais mérite, s'il ne l'a de son coeur.

- Doter, investir.

Cent cavayers vos ai vist heretar, 

E cent autres destruir' et issilhar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Cent cavaliers je vous ai vu doter, et cent autres détruire et exiler. 

Part. pas. Mil borzes e mil servidor

Que totz foran gent heretat, 

Si 'lh visques, e ric e honrat. 

Guillaume, Moine de Beziers: Quascus plor. 

Mille bourgeois et mille serviteurs qui tous seraient agréablement dotés, et puissants et honorés s'il vécût.

ANC. FR. Vous hérite de toute la terre du Béarn. Froissart, t. III, p. 28.

Sa fille à feme li dona 

Et de sa terre l' ireta.

Roman de Brut, t. 1, p. 130.

CAT. Heretar. ESP. Heredar. PORT. Herdar. IT. Eredare. 

(chap. Heredá: heredo, heredes, herede, heredem o heredam, heredéu o heredáu, hereden; heredat, heredats, heredada, heredades. Si yo tinguera una tía rica, cuántes coses heredaría.)

14. Dezeretaire, Dezeretador, s. m., ravisseur d'héritages, envahisseur d'héritages.

Ricx hom dezeretaire

Es piegers que autre laire.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Puissant homme envahisseur d'héritages est pire qu'autre larron.

Mals e fellons e dezeretadors.

P. Cardinal: Ges ieu. 

Méchants et félons et ravisseurs d'héritages.

(chap. Desheredadó, desheredadós, desheredadora, desheredadores.)

15. Deseret, s. m., exhérédation, dépouillement.

A totz degra de dolor lo cors fendre

Del deseret del fill sainta Maria.

G. Faidit: Cascus hom.

A tous devrait le coeur fendre de douleur à cause du dépouillement du fils de sainte Marie. 

Quar, si prezam leialtat ni valor, 

Son dezeret tenrem a dezonor.

Aimeri de Peguilain: Ara parra. 

Car, si nous prisons loyauté et valeur, nous tiendrons à déshonneur son exhérédation.

Ges non crei Frances, ses deman, 

Tengan lo deseret que fan 

A tort a mant baron presan. 

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Point je ne crois que les Français, sans opposition, maintiennent le dépouillement qu'à tort ils font à maint baron distingué.

(chap. Desheredamén, desheredassió; despullamén, despulla.

ESP. Despojamiento, desheredación.)

16. Dezeretamen, s. m., dépouillement, exhérédation.

Nos quer qu'el dezeretamen 

Que ill faun Sarrazi felo, 

Lo seguam tug la dreita via.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

Il nous demande que, au dépouillement que lui font les Sarrasins félons, nous le suivions tous en la droite voie.

ANC. FR.

E Richart virent tornez à déséritement.

Ke Richart out torné à déséritement.

Roman de Rou, v. 3600 et 3671. 

Vous pourchaciez mon deshéritement.

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 125. 

CAT. Desheretament. ANC. ESP. Desheredamiento. 

(chap. Desheredamén, desheredassió; despullamén, despulla.)

17. Desheretar, Deseretar, Dezeretar, v., déshériter.

Deu los desheretar nomnadamen e deu dire la causa per que el los deshereta. Trad. du Code de Justinien, fol. 60.

Doit les déshériter nommément, et doit dire la cause pourquoi il les déshérite.

En cas que las ingratitutz non serian sufficiens a desheretar Anthoneta. Tit. de 1399. Justel, Hist. de la maison de Turenne, p. 134. 

En cas que les ingratitudes ne seraient pas suffisantes pour déshériter Antoinette.

- Dépouiller d'un héritage, déposséder.

Ans se laissen ses clam deseretar. 

Bertrand de Born: Un sirventes fatz. 

Mais se laissent déshériter sans réclamation. 

Ieu 'n sai de tals qu' amon dezeretar

Mais Crestias que Sarrazis fellos.

Pons de Capdueil: So qu' hom plus. 

J'en sais de tels qui aiment plus déposséder Chrétiens que Sarrasins félons. 

Fig. Ai! quant n'a deseretatz, 

Qu' eran tuit ric en s'amor! 

Folquet de Marseille: Si cum selh. 

Ah! combien elle en a déshérités, qui étaient tous riches en son amour!

Part. pas. 

Oms que deseretatz viu, guaire non val re.

Sordel: Planher vuelh. 

Homme qui vit déshérité, ne vaut guère rien. 

Fig. Caitius, desheretatz d'amor.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

Chétif, déshérité d'amour.

Islla de Lerins, que faras, 

Destrucha e desheretada 

De ta gloriosa maynada?

V. de S. Honorat. 

Île de Lérins, que feras-tu, détruite et déshéritée de ta glorieuse famille?

CAT. Desheretar. ESP. Desheredar. PORT. Desherdar. IT. Diseredare.

(chap. Desheredá: desheredo, desheredes, desherede, desheredem o desheredam, desheredéu o desheredáu, deshereden; desheredat, desheredats, desheredada, desheredades.)

18. Aderetar, v., faire héritier, léguer. 

Terras pot hom laissar, 

Son filh aderetar.

Arnaud de Marueil: Razos es. Var. 

On peut laisser terres, faire héritier son fils. 

ANC. FR. Douaires n' ahérite uns enfans en manière que li pères n'en puist faire sa volenté de son hiretage puis la mort de sa fame.

Cout. de Beauvoisis, p. 75.