Mostrando las entradas para la consulta firmá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta firmá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 16 de febrero de 2024

Lexique roman; Escosa - Escuelh


Escosa, s. f., rescousse.

A l' escosa dels, ac tal trapei.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11.

A la rescousse d'eux, il y eut tel tapage.

2. Rescossa, s. f., rescousse.

A la rescossa corron, iratz coma leos. Guillaume de Tudela.

Ils courent à la rescousse, irrités comme des lions.


Escot, s. m., écot.

Voyez Muratori, Dissert. 33. 

Fig. Don pagaran mot dur escot en l'autre setgle. 

Aytal escot fay pagar soven lo dyable. V. et Vert., fol. 90 et 20. 

Dont payeront très dur écot en l'autre monde. 

Le diable fait souvent payer tel écot.

Mas so que hom a sobre tot

Coven per mezura menar;

Si non o fai, es sens escot;

L'autruy li ave segr' e cassar.

B. Martin: Farai un vers. 

Mais il convient surtout à l'homme de mener avec modération ce qu'il a; s'il ne le fait, il est sans écot; il lui advient de poursuivre et chasser le bien d'autrui. 

CAT. Escot. ESP. PORT. Escote. IT. Scoto. (chap. Pagá a escot.)


Escotar, Escoutar, v., lat. auscultare, écouter, accueillir.

Tant qu' en luec d'un ric do,

Denh' escotar ma veraia chanso.

Folquet de Marseille: En chantan. 

Tellement qu'en lieu d'un riche don, elle daigne écouter ma vraie chanson.

Sel que respon ses escotar, 

No met raso e son parlar.

Libre de Senequa. 

Celui qui répond sans écouter, ne met raison en son parler.

Si vos m' aidatz

Ni mos precs escoutatz.

Le moine de Foissan: Cor ai. 

Si vous m'aidez et écoutez mes prières.

Substantiv. Poiria nos a amdos enueiar,

A me del dire, a vos del escotar.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Il pourrait nous ennuyer à tous deux, à moi du dire, à vous de l'écouter. 

Part. prés. Escotan e vezen,

Demandan et auzen.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

(chap. Escoltán y veén, demanán : preguntán y sentín.)

Écoutant et voyant, demandant et oyant. 

Part. pas. Matran, quan l'ac pro escotada... li va dir que mal o disia.

Philomena.

Matran, quand il l'eut assez écoutée... lui va dire qu'elle disait cela mal. ANC. FR. Oreille et escoute parmi

S'il se sunt léens endormi.

Roman de la Rose, v. 2537.

ANC. ESP.

Ecosta el soberbio el amor de la dueña.

Arcipreste de Hita, cop. 231. 

CAT. Escoltar. ESP. MOD. Escuchar. PORT. Escutar. IT. Ascoltare.

(chap. escoltá: escolto, escoltes, escolte, escoltem o escoltam, escoltéu o escoltáu, escolten; escoltat, escoltats, escoltada, escoltades; al meche auscultá, que se conjugue igual.

2. Escout, s. m., écoute, guet.

Molt son intrat en lonc cossir

Sels qui son al derrier escout.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.

Sont entrés en moult long souci ceux qui sont à la dernière écoute.

ANC. FR. Combien qu'il y eust quelques escoutes en chemin.

Comines, liv. I, p. 120.

Que peu faillit qu'il n'intrast en l' escoute et guet des Grecs.

Salet, trad. de l'Iliade, fol. 183.

CAT. Escolta. ESP. Escucha. PORT. Escuta. IT. Ascolta.

3. Escoutador, s. m., lat. auscultator, écouteur, espion.

Aquils fals escoutadors.

(chap. Aquells falsos escoltadós, espíes.)

Bernard Martin: Companho.

Ces faux écouteurs.

ANC. FR. Et est escouteus par oyr.

Roman du châtelain de Couci, v. 566.

ESP. Escuchador. PORT. Escutador. IT. Ascoltatore.

(chap. escoltadó, escoltadós, escoltadora, escoltadores : espía, espíes.)


Escrimir, Escremir, v., anc. all. schirmen, escrimer, exercer, garantir, échapper, soustraire.

(chap. Schirm en alemán es escut; com a verbo, escudás, protegís, escapás, etc.)

A la mort no s sap escrimir

Reys, ni coms, ni ducx, ni marquis.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers. 

Roi, ni comte, ni duc, ni marquis ne sait se soustraire à la mort.

Tot jorn contendi e m baralh, 

M' escrim e m defen e m coralh. 

Bertrand de Born: Un sirventes.

Tout le jour je conteste et me bataille, m'escrime et me défends et me courrouce.

D' amor tan no m' escrim. 

Aimeri de Peguilain: Ses mon apleg. 

Tant je ne m'escrime d'amour.

Qui ben no s' en sap escrimir.

Gavaudan le Vieux: Patz passien. 

Qui ne sait bien s'en garantir.

Substantiv. Non deu hom lauzar 

Per son ben escremir.

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. 

Il ne doit louer homme pour son bien escrimer.

ANC. FR.

- Richart sout escremir o virge et o baston. 

Roman de Rou, v. 3824.

Ses oailles garda dou leu 

A son pooir et escremi.

Fables et cont. anc., t. I, p. 325. 

Que de toz vices s' escremi. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 3. 

Qui de li fait dame et amie 

E bien la sert, ge ne dot mie 

Que de pechié ne l' escremisse.

Fables et cont. anc., t. I, p. 343. 

A coups de patte il escrimoit.

Du Bellay, fol. 468.

Ou jetter la pierre au loing ou escrimer avec l'espée et rondelle.

Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. III, p. 249.

CAT. Esgrimar. ESP. PORT. Esgrimir. IT. Schermire. (chap. esgrimí.)

2. Escrima, s. f., escrime, adresse, ruse. 

Non fier colp ni s gandis a l' escrima.

Aimeri de Peguilain: Nuils hom. 

Ne porte coup ni se garantit à l'escrime.

Jox de datz et de taulas e de escrima. 

V. et Vert., fol. 17. 

Jeux de dés et de tables et d'escrime.

Per que no i puesc nul' escrima 

Trobar.

Rambaud d'Orange: Una chansoneta. 

C'est pourquoi je n'y puis trouver nulle ruse.

- Fleuret.

Saumada d'escrimas.

Cartulaire de Montpellier, fol. 115. 

Charge de fleurets. 

ANC. FR. As Engleiz rent dure escremie.

Roman de Rou, v. 13475. 

A cele foiz nel toucha mie,

Car il sot trop de l'escremie.

Roman du Renart, t. I, p. 278.

A l'escrimie se requierent, 

Es visages grans cols se fierent.

Roman de la Violette, p. 98.

Car asez set de l'escremie, 

Car en France en ot moult apris.

Roman du Renart, t. III, p. 159.

Les effroyerent tellement qu'ilz leur feirent oublier toute leur escrime.

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Pélopidas. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Esgrima. IT. Scherma.


Escrin, s. m., lat. scrinium, écrin, boîte, layette.

Escrins et archadura.

Nat de Mons: Sitot non es.

Boîte et coffre.

Trays de son escrinh un bon enguen prezat.

Roman de Fierabras, v. 2158.

Tire de sa boîte un bon onguent estimé.

Claus de bon pretz, escrinz d'onor.

Arnaud de Marueil: Dona genser. Var. 

Clef de bon mérite, écrin d'honneur.

ANC. ESP.

Trovaron el escrinno do iacie so el llecho.

Milagros de Nuestra Señora, cop. 695. 

CAT. Escriny. IT. Scrigno.


Escriure, Scriure, v., lat. scribere, écrire, inscrire. 

De Boeci escriure fez lo nom. Poëme sur Boèce.

(chap. De Boeci escriure va fé lo nom.)

Fit écrire le nom de Boëce.

Amors m'a comandat escriure

So que 'l boca non ausa dire.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Amour m'a commandé d'écrire ce que la bouche n'ose dire.

A fach scriure aquest statut.

(chap. Ha fet escriure este estatut.)

Statuts de la confrairie du S.-Esprit.

A fait écrire ce statut. 

Loc. En sa carta m pot escriure.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Elle peut m'inscrire en sa charte. 

Fig. Tan me platz lor honors,

Qu' ins e mon cor las escriu.

P. Vidal: Be m pac. 

Leur honneur me plaît tant, que je les écris dans mon coeur.

Mas be par que sobr' aiga escriu.

Aimar Jordans: Paris viscom. 

Mais paraît bien que j'écris sur eau. 

Part. pas. Si com in isto pergamen es scrit. Titre de 1053.

(chap. Així com an este pergamino está escrit. Títul de 1053.)

Ainsi comme est écrit en ce parchemin.

En san Luc es script.

Nobla Leyczon. 

En saint Luc est écrit. 

A tot dreig escrig civil e canonic. 

Tit. de 1274, Arch. du Roy. sect. hist., M. 876. 

A tout droit écrit civil et canonique. 

Per cascun confrayre e confrayresa

Que sia scrich o scricha.

Statuts de la confrairie du S.-Esprit. 

Par chacun confrère et confrèresse qui soit écrit ou écrite.

CAT. Escriurer. ESP. Escribir. PORT. Escrever. IT. Scrivere.

(chap. escriure: escric, escrius, escriu, escribim, escribiu, escriuen; escrit, escrits, escrita, escrites.)

2. Escrit, s. m., lat. scriptum, écrit. 

Car plus en escrit trobat non ay. V. de S. Honorat.

Car je n'en ai pas trouvé plus en écrit. 

Loc. Pueis fo tot mes en escrit. Philomena. 

Puis tout fut mis en écrit.

Segon que l' angels lh' a dit, 

El lor vai rendre per escrit.

Brev. d'amor, fol. 146. 

Il leur va rendre par écrit, selon que l'ange lui a dit.

- Rescript, ordonnance. 

Ab l'escrit del emperador.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2. 

Avec le rescrit de l'empereur. 

CAT. Escrit. ESP. PORT. Escrito. IT. Scritto.

3. Escriptura, Scriptura, s. f., lat. scriptura, écriture, écrit, livre. 

Qui no sab escrieure non cuia que escriptura si' artz; e es plus trebalhoza que altra artz. Liv. de Sydrac, fol. 41. 

Qui ne sait écrire ne pense pas que l'écriture soit un art; et il est plus difficile qu'autre art.

De lay si trais la gesta d'una anticha scriptura.

V. de S. Honorat. De là se tire la relation d'une antique écriture.

- L'Écriture sainte.

Segon los ditz de la sainta Escriptura.

(chap. Segons los dits de la Santa Escritura.)

B. de la Barthe: Foilla ni flors.

Selon les dits de la sainte Écriture.

Segle no cug dure gaire, 

Segon que l' Escriptura di.

Marcabrus: Dirai vos. 

Je ne crois pas que le siècle dure guère, selon que dit l'Écriture.

Segon la santa Scriptura. L'Arbre de Batalhas, fol. 143. 

Selon la sainte Écriture.

CAT. Escriptura. ESP. PORT. Escritura. IT. Scrittura. (chap. escritura, escritures.)

4. Escriptori, s. m., lat. scriptorius, bureau, étude, comptoir.

Ayssi meteish pot hom trobar los rims en ori, coma: auditori, escriptori, etc. Leys d'amors, fol. 151. 

Ainsi de même on peut trouver les rimes en oire, comme: auditoire, bureau, etc. 

CAT. Escriptori. ESP. Escriptorio (escritorio). PORT. Escritorio. 

IT. Scrittoio. (chap. Escritori, escritoris.)

5. Escripturat, s. m., savant en écritures, lettré.

On es lo savis, on es l' escripturatz?

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens. 

Où est le sage, où est le lettré?

6. Scriptural, adj., à écrire, pour écrire.

Canel scriptural es canaviera de laqual antiquament uzavo per escriure.

Eluc. de las propr., fol. 203. 

Tuyau à écrire est un roseau duquel on usait anciennement pour écrire.

7. Escrivan, s. m., lat. scriba, écrivain. 

No us veirem bon escrivan.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai. 

Nous ne vous verrons bon écrivain.

Et escrivas e taverniers.

(chap. Y escribens y tabernés; escribén; escriba, escribes tamé se fa aná.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Et écrivain et tavernier.

Los escrivas que mostron bona letra al comenssamen, e pois fan la malvayza. V. et Vert., fol. 17.

Les écrivains qui montrent bonne lettre au commencement, et puis la font mauvaise.

Utils so a escrivas et pinhedors. Eluc. de las propr., fol. 239.

Sont utiles à écrivains et peintres.

- Scribe, en parlant des Juifs.

Venc estar entr' els doctors

Et entr' els escrivains maiors.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Vint se placer entre les docteurs et entre les scribes majeurs.

CAT. Escribá. ESP. Escribano. PORT. Escrivão. IT. Scrivano.

(chap. Escribén, escribens; escriba, escribes.)

8. Escrivania, s. f., expédition, rédaction.

De pagar escrivania a escrivan per la clamor que s fara.

Cout. de Condom. 

De payer expédition à écrivain pour la publication qui se fera. 

CAT. ESP. (chap. escribanía) Escribania. PORT. Escrivania.

9. Escriptio, s. f., lat. inscriptio, inscription, légende. 

Deleite si en diversas escriptios.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Qu'il se plaise en diverses légendes. 

De tot aysso fes escriptio.

V. de S. Alexis. 

De tout ceci il fit une légende.

CAT. Inscripció. ESP. Inscripción. PORT. Inscripção. IT. Inscrizione.

(chap. inscripsió, inscripsions.)

10. Descriure, v., lat. describere, décrire.

Descriu nos las bellas joyas e 'ls bells dos que li aportet.

No ho podia miells descriure ni plus sufficienmen.

(chap. No ho podíe milló descriure ni mes sufissienmen.)

V. et Vert., fol. 45 et 43.

Nous décrit les beaux joyaux et les beaux dons qu'il lui apporta.

Ne le pouvait mieux décrire ni plus suffisamment.

Part. pas. Sesta bon' erba que us ai dicha, 

Per nom e per faisso descricha. 

Deudes de Prades. Auz. cass. 

Cette bonne herbe que je vous ai dite, décrite par nom et par figure.

CAT. Descriurer. ESP. Describir. PORT. Descrever. IT. Descrivere.

(chap. Descriure, se conjugue com escriure.)

11. Descriptio, s. f., lat. descriptio, description.

Descriptios es declaratios que claramens ditz e mostra so que s deu e s pot segre d'alcun negoci o d'alcuna causa.

Leys d'amors, fol. 145.

La description est une déclaration qui dit et montre clairement ce qui se doit et se peut suivre d'aucune affaire ou d'aucune cause.

CAT. Descripció. ESP. Descripción. PORT. Descripção. IT. Descrizione.

(chap. descripsió, descripsions.)

12. Inscrire, v., lat. inscribere, inscrire.

Part. pas. Sera inscrit en sendicat los noms.

Fors de Bearn, p. 1077. 

Il sera inscrit en syndicat les noms. 

ESP. Inscribir. PORT. Inscrever. IT. Inscrivere.

(chap. Inscriure (no inscribí): inscric, inscrius, inscriu, inscribim, inscribiu, inscriuen; inscrit (pero no inscribit), inscrits, inscrita, inscrites.)

13. Prescrieure, v., lat. praescribere, prescrire. 

Puesca prescrieure per l'espaci de vingt ans.

(chap. Pugue prescriure per lo espassi de vin añs.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 11. 

Puisse prescrire par l'espace de vingt ans. 

Part. pas. Qu' el l'aia usucapta o prescripta.

Trad. du Code de Justinien, fol. 40.

Qu'il l'ait acquise par l'usage ou prescrite.

CAT. Prescriurer. ESP. Prescribir. PORT. Prescrever. IT. Prescrivere.

(chap. prescriure; prescrit, prescrits, prescrita, prescrites.) 

14. Prescriptio, s. f., lat. praescriptio, prescription. 

Sa prescriptio de temps no val.

(chap. Sa prescripsió de tems no val.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 136. 

Sa prescription de temps ne vaut. 

A cui vol opponer la prescription.

Trad. du Code de Justinien, fol. 82. 

A qui veut opposer la prescription. 

Que la cort de la cambra ameta aytal prescription. (admeta)

Statuts de Provence, BOMY, p. 11. 

Que la cour de la chambre admette telle prescription.

CAT. Prescripció. ESP. Prescripción. PORT. Prescripção. IT. Prescrizione.

(chap. prescripsió, prescripsions.)

15. Rescrich, s. m., lat. rescriptum, rescrit, ordonnance. 

Non obstant... rescrich consentit.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 432. 

Non obstant... rescrit accordé.

CAT. Rescrit. ESP. PORT. Rescripto. IT. Rescritto. (chap. Rescrit, ordenansa, manamén.)

16. Sobrescriure, Sobrescrire, v., (lat. supra + scribere) écrire avant, au-dessus, susmentionner.

Part. pas. Sobrescriut a tot devizement. (chap. Sobrescrit)

Tit. de 1198, Arch. du Roy. Toulouse, J. 328.

Susmentionné à toute division.

Ayssi cum es sobrescrig.

Cout. de Moissac. Dumaige, Voy. litt., p. 9. 

Ainsi qu'il est susmentionné. 

CAT. Sobrescriurer. ESP. Sobrescribir. PORT. Sobreescrever. 

IT. Soprascrivere. (chap. Sobrescriure, escriure a damún, sobre, del latín supra: sobrescric, sobrescrius, sobrescriu, sobrescribim, sobrescribiu, sobrescriuen; sobrescrit, sobrescrits, sobrescrita, sobrescrites.)

17. Sotzescriure, v., lat. subscribere, souscrire.

Lo deu senhar per els, so es sotzescriure.

(chap. Lo deu firmá – sellá, señá, de signum – per ells, aixó es subescriure.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 37.

Le doit signer pour eux, c'est-à-dire souscrire. 

La molher consentisca o sotsescrive.

(chap. La mullé – dona – consentixgue o consentixque o subescrigue, firmo.)

Tit. de 1244. DOAT, t. CXXXIV, fol. 68. 

Que la femme consente ou souscrive. 

Part. pas. Soschrit de nostra propra ma.

(chap. Firmat, subescrit, de nostra propia ma.)

Tit. de 1404. Justel, Hist. de la maison de Turenne, p. 136. 

Souscrit de notre propre main.

Maestre Robert notari sotzescrit.

(chap. Maestre, mestre, Robert notari firme, subescriu, escriu daball.)

Tit. de 1284. Arch. du Roy. J., 304.

(N. E. Véanse los textos de los notarios del Matarraña seleccionados y editados por el doctor Javier Giralt Latorre, Universidad de Zaragoza

y compárense con los textos occitanos.)

Maître Robert notaire souscrit.

ANC. FR. Nous ne poons pas souzescrire ne seignier la présente chartre pour la penne qui tramble en nostre main pour la maladie.

(chap. Natros (: yo) no podem subescriure – firmá - ni sellá la presén carta per la ploma que tremole a la nostra ma per la enfermedat.)

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 299.

CAT. Subscriurer. ESP. Subscribir. PORT. Subscrever. IT. Soscrivere, sottoscrivere (N. E. catalán sota : deball, devall, daball, davall).

18. Sotzescriptio, Subscriptio, Subscritio, s. f., lat. subscriptio, souscription, signature.

Que aquela sotzescriptio no valha.

Tit. de 1244. DOAT, t. CXXXIV, fol. 68. 

Que cette souscription ne soit pas valable. 

Am subscritio del sieu nom.

Leys d'amors, La Loubère, p. 48. 

Avec souscription de son nom. 

Aquesta subscriptio de ma ma.

(chap. Esta subscripsió de ma ma; lo primé ma: la meua. No confundí en mamá, com la subscripsió que tenen alguns catalanistes aragonesos de mamá la p de alguns catalanistes catalans. Alguns y algunes tenen la gola mol fonda.)

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 36. 

Cette signature de ma main.

CAT. Subscripció. ESP. Subscripción (: suscripción). PORT. Subscripção. IT. Soscrizione, sottoscrizione. (chap. Subscripsió, subscripsions, suscripsió, suscripsions.)

19. Transcriure, v., lat. transcribere, transcrire.

Las dichas cartas transcrissi de mot e mot.

(chap. Les dites cartes vach transcriure paraula a paraula; palaura.)

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXIX, fol. 43. 

Je transcrivis lesdites chartes de mot à mot. 

Part. pas. Substant.

Continens lo transcriut de unas letras. 

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 9. 

Contenant la transcription d'unes lettres.

CAT. Transcriurer. ESP. Transcribir. PORT. Transcrever. IT. Trascrivere.

(chap. transcriure: transcric, transcrius, transcriu, transcribim, transcribiu, transcriuen; transcrit, transcrits, transcrita, transcrites.)

20. Conscriptio, s. f., lat. conscriptio, répartition, état d'impôt.

Totas las conscriptios e las petitios publicas el senhava.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 83.

Il signait toutes les répartitions et les demandes publiques.


Escrutar, v., lat. scrutari, rechercher, scruter. 

Al notari que ab el escrutara.

(chap. Al notari que en ell escrutará, investigará, buscará y rebuscará, escudriñará textos.)

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Au notaire qui recherchera avec lui.

CAT. Escrutar. ESP. Escudriñar (escrutar). PORT. Escrutar. IT. Scrutinare.

2. Escruptador, s. m., lat. scrutator, qui recherche, qui poursuit, scrutateur.

Escruptador de la viltat dels payres en los filhs tro en la tersa e en la quarta generacion. Hist. abr. de la Bible, fol. 32.

Poursuivant la honte des pères dans les fils jusqu'à la troisième et à la quatrième génération.

ESP. PORT. Escrutador. IT. Scrutatore. (chap. Escrutadó, escrutadós, escrutadora, escrutadores.)


Escudella, s. f., lat. scutella, écuelle. 

Anc no i remas aur ni argen, 

Copa ni escudella.

Roman de Jaufre, fol. 120. 

Il n'y resta oncques or ni argent, coupe ni écuelle.

En fort escudella crozada.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

En forte écuelle creuse. 

CAT. Escudella. ESP. Escudilla. PORT. Escudela. IT. Scodella.

(chap. escudella, escudelles.)

2. Escudelar, v., vider l'écuelle, disposer des choses.

Part. pas. loc.

Que venguesses quant er escudelat.

T. de G. Rainols et de sa dame: Auzir cugei. 

Que vous vinssiez quand l'écuelle sera vidée.

CAT. Escudellar. ESP. Escudillar. IT. Scodellare.

(chap. v. escudellá, buidá la escudella: escudello, escudelles, escudelle, escudellem o escudellam, escudelléu o escudelláu, escudellen; escudellat, escudellats, escudellada, escudellades.)


Escuelh, Escueyll, s. m., lat. scopulus, écueil, roc.

Donavan am ponchas et am pics sus l'escueyll.

V. de S. Honorat.

Donnaient avec pioches et avec pics sur l'écueil.

Corsari sarrasi qu' estavan aplatat 

Els escuellz de la mar.

V. de S. Honorat. 

Corsaires sarrasins qui étaient cachés aux écueils de la mer.

Fig. Sant Honoraz l'a deslivrada, 

E gardet de ta mal escueyll

La vescomptessa de Merguell.

V. de S. Honorat. 

Saint Honorat l'a délivrée, et garda de si mauvais écueil la vicomtesse de Melgueil.

ANC. CAT. Escoll. ESP. Escollo. PORT. Escolho. IT. Scoglio.

(chap. Escull, esculls, roquissals del mar, be naturals o artifissials.)

Escull, esculls, roquissals del mar, be naturals o artifissials.


viernes, 26 de julio de 2024

2. 10. Pedro Saputo escomense la vida de estudián.

Capítul X.

Pedro Saputo escomense la vida de estudián.


Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:

"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»

Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.

Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.

En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito. 

Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:

- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.

- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones. 

Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases. 

Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.

Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.

Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.

bizcochos, cocs rapits, cocs en anous

En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.

Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).

Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.

Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.

Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:

- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos: 

a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.

- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.

Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).

Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.

Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:

- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.

Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvoslo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.

Botiga Ascuma

Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.

Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.

Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.

Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.

Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:

- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?

Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:

- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.

- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.

- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:

- Be podríes portá algún gat o mona pera divertitos, mol fill de puta.

Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:

- Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, ranacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudenta, la gran pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, morruda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcó reventat, trasgo del barri, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls...

Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.

No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.

Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit. 

Y va torná a la seua.

Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.

¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.

Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.

Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:

- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.

- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.

- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped. 

Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.

- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.

Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.

Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá. 

¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.

- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.

- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.

Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.

sábado, 4 de agosto de 2018

Tratat de Corbeil 1258

"Avui se ha vullgut robá a Aragó, Baleares y Valénsia tot lo protagonisme en aquells siglos per a, michán una história absurda, donáli preponderánsia a una serie de territoris que eren carolingios (sense conexió entre ells), hasta que Jaime I y lo rey de Fransa (Luis IX , lo San) van firmá lo tratat de Corbeil (1258) segóns lo cual, la Marca Hispánica Carolingia (territori del sur dels Pirineos) va passá a integrás a la Corona de Aragó com una regió mes del seu territori."
Gelu Marín González: Atlas de Europa, 2000



Tratat de Corbeil 1258, Gelu Marín González: Atlas de Europa, 2000



La Europa de las lenguas, la Europa de las naciones, es una reflexión en voz alta y un estudio de las manifestaciones muy variadas de la Europa de ayer, de hoy y de la que en un futuro no muy lejano nos espera. En un continente como es Europa, la ausencia y el vacío que existe en bastantes partes geográficas del continente es manifiesta y parca muchas veces en noticias. Este libro confía pues en ser una continuación a otros trabajos, a la vez que pretende llenar el hueco de anteriores obras. procurando un tratamiento integrado y compensado de las evidencias. He aquí un libro total, que enseña a disfrutar, atractivo, interesante, muy útil y extremadamente fiel a los testimonios de las personas que en él han aportado su colaboración.

Tapa blanda: 620 páginas Editor:
ISTMO, S.A.;
Edición: 1 (20 de junio de 2000)
Colección: Fundamentos
Idioma: Español
ISBN-10: 8470903950
ISBN-13: 978-8470903953

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA SÉPTIMA

Tedaldo, enfadat en una amán seua, sen va de Florencia; torne allí después de algún tems disfrassat de peregrino; parle en la dama y li fa reconéixe lo seu error y libre de la mort al seu home, a qui sel habíe acusat de habéli donat mort an ell, y lo reconsilie en los germáns; y después, discretamen, en la seua amán gose.

Ya alabada per tots calle Fiameta, cuan la Reina, per a no pédre tems, rápidamen a Emilia li encomane la narrassió; y ella escomense:
A mí m´agrade torná a la nostra siudat, de aon los dos anteriós narradós s´han apartat. Vull contátos cóm un ressidén nostre va reconquistá a la seua perduda Siñora. 

Ñabíe, pos, a Florencia, un noble jove de nom Tedaldo dels Elisei, que enamorat sobremanera de una Siñora, doña Ermelina, dona de AldobrandinoPalermini, per les seues loables costums va mereixe disfrutá del seu dessich; plaé al que la Fortuna, enemiga dels dichosos, se va oposá. Fore com fore, la Siñora, habén complaít a Tedaldo durán un tems, del tot se va apartá de vóldre embriagál, y no volíe escoltá cap embajada seua, ni tampoc vórel de cap manera. Per naixó ell se va dixá caure a una tristesa fiera, pero teníe de tal manera selat lo seu amor que dingú creíe que ésta fore la raó de la seua melancolía; y después de que de diferentes maneres se habíe ingeniat mol en reconquistá l´amor que sense culpa seua li pareixíe habé perdut, y trobán en vano tota molestia, se va disposá a alluñás del món (per a no alegrá an aquella que lo vée consumís).
Y agarrán tots los dinés que va pugué amprá, secretamen, sense di cap paraula ni a amics ni a paréns, mes que sol a un compañ seu que tot u sabíe, sen va aná y va arribá hasta Ancona, fénse cridá Filippo de San Lodeccio, y trabán allí coneiximén en un ric mercadé, va entrá al seu servissi y en un barco jun en ell sen va aná cap a Chipre. Les seues costums y maneres van agradá tan al mercadé que no sol li va assigná un bon jornal, sino que lo va fé lo seu sossio en part y ademés gran part dels seus negossis los hi va ficá entre les máns, y los va portá tan be y en tanta solissitut que en pocs añs se va fé un ric mercadé y ben famós. En estos negossis, encara que moltes vegades sen enrecordare de la cruel Siñora y encara siguere traspassat per l´amor y mol dessichare torná a vórela, va tíndre tanta constansia que durán sat añs va vénse aquella batalla. Pero va passá que, sentín un día a Chipre cantá una cansó que fée tems ell habíe compost, aon se contabe l´amor que li teníe a la seua Siñora y lo plaé que de ella gosabe, pensán que no podíe sé que ella lo haguere olvidat, en tan dessich de torná a vórela se va inflamá que, no podén patíu mes, se va disposá a torná a Florencia.
Y ficats en orden tots los seus assuntos, va vindre sol en un criat seu a Ancona, aon habén arribat les seues coses, les va enviá a Florencia un amic del anconés sossio seu, y ell, de amagatóns, com un peregrino que vinguére del san Sepulcro, en lo seu criat va arribá; y una vegada a Florencia, sen va aná a una fondeta que dos germáns teníen prop de la casa de la seua Siñora. Y aon primé va aná va sé a la porta de la casa de ella per a vórela si podíe; pero va vore les finestres y les portes tancades, pel que se va pensá que habíe mort o que se habíe mudat de allí. Mol pensatiu, sen va aná a casa de sons germáns, als que va vore tots vestits de negre, de lo que se va extrañá mol. Sabénse tan cambiat pel disfrás y lo tems que fée que no estabe allí, com no podríe sé reconegut fássilmen, se va arrimá a un sabaté y li va preguntá per qué aquells anaben vestits de dol. A lo que lo sabaté va contestá:
- Van vestits de dol perque no fa ni quinse díes que un germá seu que fée mol tems que no estabe aquí, que teníe per nom Tedaldo, va morí; y me pareix enténdre que han probat a la justíssia que un que té per nom Aldobrandino Palermini, que está a la presó, lo va matá perque estabe enamorat de la seua dona y habíe tornat disfrassat per a está en ella. Se va extrañá mol Tedaldo de que tan se li assemellare algú que fore pres per nell y li va doldre la desgrássia de Aldobrandin, y habén sentit que la Siñora estabe sana y salva, sén ya de nit, ple de diferéns pensaméns, sen va entorná cap a la fonda, y después de sopá a lo mes amún de la casa va aná a dormí en lo seu criat. Allí, tan per los mols pensaméns que li assaltaben com per la duresa del llit y potsé per la sena, que habíe sigut justeta, ya ere mijanit y encara Tedaldo no habíe pogut adormís, pel que, están despert, li va paréixe cap a la mijanit sentí que desde la teulada o tellat de la casa baixabe gen a la casa, y después per les bades de la porta de la cámara va vore cap vindre una llum cap allí. Pel que, arrimánse a les reixetes, va escomensá a mirá qué ere alló y va vore a una jove mol hermosa en un cresol a la ma vinín cap allí en uns atres tres homes, que habíen baixat de la teulada, y después de fes algunes festes los uns als atres, va di un de ells a la jove: 
- Ya podem, Déu sigue loat, está segús, perque sabém sert que la mort de Tedaldo Elisei ha sigut achacada per sons germáns a Aldobrandino Palermini, y ell ha confessat y ya está escrita la senténsia, pero debém seguí callán perque si alguna vegada se sap que ham sigut natros estarém en lo mateix perill que está ara Aldobrandino.
Y dit aixó, en la dona, que mol contenta se va mostrá en aixó, van baixá y sen van aná a dormí. Tedaldo, sentit aixó, va escomensá a considerá cuáns y quins eren los errors en que podíe caure la men dels homes, pensán primé en sons germáns, que a un extrañ habíen plorat y sepultat al seu nincho, y después acusat a un inossén per falses sospeches, y en testigos no verdadés habél portat cap a la mort, y ademés de alló en la severidat sega de les leys y dels seus rectós, que moltes vegades, com solíssits investigadós de la verdat, en crueldats fan probá lo fals y se diuen ministres de la justíssia y de Déu cuan són ejecutós de la iniquidat y del dimoni. Después de aixó, a la salvassió de Aldobrandino va atansá los seus pensaméns y va considerá lo que debíe fé. Y en cuan se va alsá pel matí, dixán al criat, cuan li va paréixe adecuat sen va aná ell sol a la casa de la seua Siñora y, trobán per cassualidat uberta la porta, va entrá a dins y va vore a la seua Siñora assentada per enterra a una saleta que ñabíe a la planta baixa; y estabe plena de plos y de amargura; y casi se va ficá a plorá de compassió; y arrimánse li va di:
- Siñora, no tos atribuléu; la vostra pas está prop.
La Siñora, al sentíl, va eixecá la cara y, plorán, va di:
- Bon home, paréixes un peregrino forasté; ¿qué saps tú de la pas ni de la meua aflicsió? 
Va contestá entonses lo peregrino:
- Siñora, yo soc de Constantinopla y fa poc que hay arribat aquí enviat per Déu a convertí les vostres llágrimes en rissa y a librá de la mort al vostre home. 
- ¿Cóm - va di la Siñora - si eres de Constantinopla y ressién arribat aquí saps quí som lo meu home y yo?
Lo peregrino, escomensán desde lo prinsipi, li va contá tota la história de la angustia de Aldobrandino y li va di quí ere ella, cuán tems fée que estabe casada y atres moltes coses que ell mol be sabíe dels seus assuntos, pel que la Siñora se va maravillá mol y tenínlo per un profeta se va aginollá als seus peus, rogánli per Déu que, si habíe vingut a salvá a Aldobrandino que se donare pressa perque quedabe poc tems. Lo peregrino, mostránse com un san, va di: 

- Siñora, eixequéutos y no ploréu, y escoltéu be lo que vach a dítos, y guardéutos de contálay may a dingú. Déu me ha revelat que la tribulassió en la que estéu tos ha sobrevingut per un gran pecat que vau cometre fa tems, que Déu ha volgut que purguéu en part en esta angustia y del que vol que tos enmendéu: si no, per naixó recauréu en una pena mol mes gran.

Va di entonses la Siñora:

- Siñó, hay pecat mol y no sé de quin pecat vol Déu que me enmenda, y per naixó, si u sabéu, diguéumel y faré tot lo que puga per a enmendám. 

- Siñora - va di entonses lo peregrino - , be sé quin es y no tol preguntaré per a sabéu milló, sino que diénlo vos mateixa tindréu mes remordimén. 

Diguéume, ¿ton enrecordáu de habé tingut algún amán?

La Siñora, al sentí aixó, va dixá eixí un gran suspiro y se va maravillá mol, pensán que dingú u sabíe, a no sé que desde que habíen matat an aquell que va sé enterrat com Tedaldo se haguere propalat o escampat algo per algunes paraules indiscretamen dites per un amic de Tedaldo, que sabíe de alló; y va contestá:

- Vech que Déu tos amostre tots los secretos dels homes, y per naixó estic disposada a no ocultátos los meus. Es verdat que a la meua juventut vach amá mol al desventurat jove que han matat y han donat la culpa al meu home. La seua mort hay plorat perque me dol, pel que, per mol rígida y fura que me mostrara en ell abáns de la seua partida, ni la seua partida ni la seua llarga aussénsia ni la seua desventurada mort han pogut may arrancámel del cor.
A lo que va di lo peregrino:

- Al desventurat jove que han matat no lo vau vóldre vos, sino a Tedaldo Elisei. Pero diguéume, ¿quina va sé la raó per la que tos vau enfadá en ell? ¿tos va ofendre en algo? Y la Siñora li va contestá:

- No, may me va oféndre, pero la raó del enfado van sé les paraules de un malparit flare en lo que me vach confessá una vegada, perque cuan li vach parlá del amor que an aquell li tenía y de la intimidat que tenía en ell, me va fótre lo cap tan calén que encara me espante, diénme que si no me abstenía de alló aniría a la boca del dimoni a lo mes fondo dels inferns y siría condenada al foc etern. De aixó me va entrá tanta temó que del tot me vach disposá a no vóldre gens mes la seua intimidat; y per a apartá consevol ocasió, ni la seu carta ni la seua embajada vach volé ressibí; encara que crec que si haguere perseverat mes (perque sen va aná desesperat y lo vach vore consumís com fa la neu al sol), la meua dura dessisió se haguere doblegat o belcat perque datre dessich mes gran no tenía al món. 
Va di entonses lo peregrino:
- Siñora, éste es lo únic pecat que ara tos atribule o apene. Sé firmemen que Tedaldo no tos va forsá en res; cuan tos vau enamorá de ell per la vostra propia voluntat u vau fé, agradántos ell, y cuan vos mateixa vau volé va vindre a vos y va gosá de la vostra intimidat, en la que en paraules y en obres tan agrado li vau mostrá que, si primé tos amabe, mes de mil vegades vau fé redoblá lo seu amor. Y si aixina va sé, com sé que va sé, ¿quina raó podíe móuretos a apartál tan rígidamen? 
Eixes coses s´han de pensá abáns de fes, y si creguéreu que debíeu arrepentítos com de algo mal fet, no féles. Tal com ell se va fé vostre, vos tos vau fé seua. Si ell no haguere sigut vostre, podríeu habé fet tot lo que haguéreu vullgut, com ama, pero vóldre arrebatáli a vos que éreu seua ere un robo y cosa reprobable si aquella no ere la voluntat de ell. Pos hau de sabé que yo soc flare y per naixó coneixco totes les seues costums; y si parlo de elles una mica libremen per al vostre profit no estará mal en mí com estaríe en uns atres; y tos parlaré de estos usaches per a que de ara en abán milló los conegáu del que pareix que hau fet hasta ara. 
Ñabíe abáns flares santíssims y homes de valor, pero los que avui se diuen flares, y per naixó volen sé tinguts, no tenen res de flare, mes que la capa, y ni siquiera ésta es de flare perque si per los fundadós dels flares van sé triades primes y míseres y de teles bastes y manifestadores del espíritu que habíe desapressiat les coses temporals cuan se embolicáe lo cos en tan vil vestit, avui se les fan amples y forrades y satinades y de teles finíssimes y los han donat forma cortessana y pontifical per a no avergoñís de pavonejás en ells a les iglesies y a les plasses com en los seus vestits fan los seglás; y com en lo esparavel lo peixcadó se ingenie en agarrá als rius mols peixos de una tongada, aixina estos, en les amplíssimes guirnaldes embolicánse, a moltes santurrones, moltes viudes, a moltes atres dones néssies y homes se ingenien en agarrá deball, y de alló se ocupen en mes gran solissitut que de cap atre ejercicio. Y mentres los antics dessichaben la salvassió dels homes, estos dessichen a les dones y les riqueses, y tot lo seu empeño han ficat y posen en assustá o esbarrá en palabrería y en pintures les mens dels sabocs y en enseñáls que en les limosnes se purguen los pecats y en misses, per a que an aquells que per cobardía (no per devossió) se han fet flares, y per a no passá penúries ni fam, éste los envíe lo pá, aquell los envíe lo vi, aquell atre los done la pitansa per l'alma dels seus morts. Y sertamen es verdat que les almoines y les orassións purguen los pecats, pero si los que los fan veiguéren a quí los fan o los coneguéren, abáns los guardaríen per an ells o los aventaríen als gorrinos. Y com saben que contra menos gen sigue posseedora de una gran riquesa, a mes toquen, tots en charrades y en espáns se ingenien en tráurels als demés alló que dessichen per an ells sols. Reproben als homes la lujuria per a que, apartánse de ella los reprobats, per als que reproben se quedon les dones; condenen la ussura y les ganansies injustes per a que, sén restituídes an ells, puguen fes les capes mes amples, comprá obispos y atres prelatures mes grans en alló que han enseñat que portaríe a la condenassió a qui u tinguere. Y cuan de estes coses y de atres moltes que caussen escándol sels reprén, en contestá «féu lo que diém y no lo que fem» creuen que tenen digna descárrega de tan pes, com si los fore mes possible a les ovelles sé constáns y de ferro que als pastós. Y cuáns ne ñan de aquells a qui donen tal resposta que no la entenen de la manera en que la diuen, mols u saben. Volen los flares de avui que faiguéu lo que diuen, aixó es, que ompligáu les seues bosses de dinés, los confiéu los vostres secretos, observéu castidat, perdonéu les afrentes, tos guardéu de parlá mal de dingú: coses totes bones, totes honestes, totes santes; ¿pero per a qué? Per a podé fé ells lo que, si los seglás u fan, no podrán fé. ¿Quí no sap que sense dinés la dropina, gossina o vagansia no pot durá? Si en los teus gustos te gastes los dinés, lo flare no podrá haraganejá o gossejá; si ten vas en les dones de la roglada los traurás lo puesto als flares; si no eres passién y perdones les afrentes, lo flare no se atrevirá a vindre a casa teua y contaminá a la teua família. ¿Per qué seguíxco? Se acusen ells mateixos tantes vegades com abáns los oyéns se excusen de aquella manera. ¿Per qué no se queden a casa si no creuen podé sé abstinéns y sans? O si volen dedicás an aixó, ¿per qué no seguíxen aquelles santes paraules del Evangelio

Fáiguen aixó primé y enseñon después als demés. 

Hay vist a la meua vida galantejadós, amadós, visitáns no sol de les dones seglás sino de les monges y de aquells que mes escándol armen desde los seus púlpitos. ¿Y an estos ham de seguí? Qui aixina fa, fa lo que vol pero Déu sap si u fa prudenmen. Pero si haguérem de consedí lo que lo flare que tos va empendre va di, aixó es, que gravíssim pecat es chafá la fe matrimonial, ¿no u es mol mes gran robáli a un home?, ¿no u es mol mes gran matál o enviál al exili rodán o redolán pel món com un bolo de riu? Aixó u consedirá consevol. Lo tíndre intimidat un home en una dona es un pecat natural; robáli o matál o expulsál ve de la maldat del espíritu. Que li vau robá a Tedaldo ya abáns tos u hay demostrat, arrebatántos vos mateixa de ell cuan tos habíeu fet seua per la vostra espontánea voluntat. Ademés, tos dic que, pel que a vos respecte, lo vau matá per habé fet tot lo nessessari (mostrántos cada vegada mes cruel) per a que se matare en les seues propies máns. Vos sou la culpable del seu exili y de que haygue caminat rodán pel món sat añs, no se pot negá. Aixina que mol mes gran pecat hau cometut en consevol de estes tres coses dites que cometíeu consedínli la vostra intimidat. Pero veigám, ¿es que Tedaldo se va meréixe estes coses? Sertamen que no: vos mateixa u hau confessat; sé que mes que an ell mateix tos vol. Res va sé tan honrat, tan exaltat, tan magnificat per nell com éreu vos sobre consevol atra dona, si se trobabe en part aon honestamen y sense engendrá sospeches sobre vos podíe de vos parlá. Tot lo seu be, tot lo seu honor, tota la seua libertat a les vostres máns ficabe. ¿No ere un noble jove?, ¿no ere mes pincho que tots los seus consiudadáns?, ¿no ere valén en les coses que són propies dels joves?, ¿no ere vullgut, apressiat, ben vist per tots? A res de aixó diréu que no. Entonses ¿cóm, pel que diguere un flaret maniátic, brutal y envejós, vau pugué pendre contra nell una ressolusió cruel? Vos, moguda per les paraules de un flare, que en sertesa debíe de sé algún tragassopes manducadó de cocs, ya u sabéu, y potsé lo que ell dessichabe ere ocupá lo puesto de aon se esforsabe en traure a un atre. Este pecat es aquell que la divina justíssia que en justa balansa porte a efecte totes les seues operassións, no ha volgut dixá sense cástic; y aixina com vos sense cap raó tos vau ingeniá en apartátos vos mateixa de Tedaldo, aixina lo vostre home sense raó ha estat y encara está en perill, y vos en esta angústia. 

De esta pena, si voléu sé liberada, lo que tos convé prometí y, sobre tot fé, es aixó: si passe alguna vegada que Tedaldo del seu llarg desterro torno, la vostra grássia, lo vostre amor y la vostra benevolénsia y intimidat li tornaréu y li donaréu aquell estat al que estabe abáns de que vos tontamen creguéreu al lloco flare.

Habíe acabat lo peregrino les seues paraules cuan la Siñora, que atentíssimamen lo escoltabe perque mol verdaderes li pareixíen les seues raóns, y se vée en seguridat castigada per aquell pecat, al sentílay an ell, va di:

- Amic de Déu, bastán be sé que són sertes les coses que diéu y en gran part conec per la vostra enseñansa quí són los flares, que hasta ara han sigut tinguts per mí com a sans; y sense duda coneixco que la meua culpa ha sigut gran en lo que vach fé contra Tedaldo, y si puguera en gust la enmendaría de la manera que me hau dit: pero ¿cóm pot sé? Tedaldo no podrá torná may: está mort, y per naixó lo que no pot fes no sé per a qué u hay de prometre.
Lo peregrino li va di:

- Siñora, Tedaldo no está mort, segóns Déu me revele, está viu y sano y en bon estat si tinguere la vostra grássia.

Va di entonses la Siñora.

- Miréu lo que diéu; que yo lo vach vore mort dabán de casa meua en moltes gaviñetades, y lo vach tíndre an estos brassos y en moltes llágrimes vach bañá la seua carta inerte, lo que van doná peu a que se diguere lo que deshonestamen se ha dit.

Entonses va di lo peregrino:

- Siñora, diguéu lo que digáu tos asseguro que Tedaldo está viu; y si voléu prometí alló en la intensió de cumplíu, espero que lo veigáu pronte.
La Siñora va di entonses:

- U fach y u faré de bona gana; y res podríe passá que me donare tanta alegría que vore al meu home libre y sense mal y a Tedaldo viu.

Li va paréixe entonses a Tedaldo tems de descubrís y de consolá a la Siñora en mes serta esperansa del seu home, y va di:

- Siñora, per a que puga consolátos en relassió al vostre home, un gran secreto nessessito dítos, que cuidaréu de que may mentres viscáu lay manifestéu a dingú. Estaben a un puesto apartat y sols, habénse pres gran confiansa la Siñora en la santidat que li pareixíe tíndre lo peregrino; pel que Tedaldo, traén un anell guardat per nell en sumo cuidado, que la Siñora li habíe donat la radera nit que habíe estat en ella, mostránlay, va di: 

- Siñora, ¿reconeixéu aixó?

En cuan la Siñora lo va vore lo va reconéixe y va di:

- Siñó, sí, yo lay vach doná a Tedaldo fa tems.

Lo peregrino, entonses, ficánse de peu y rápidamen traénse de damún la esclavina y del cap la cogulla, y parlán en florentino, va di:

- ¿Y a mí, me coneixéu?

Cuan lo va vore la Siñora, veén que ere Tedaldo, se va esglayá, en tanta temó com si als morts haguere vist caminá com als vius. 

Tedaldo li va di:

- Siñora, no tingáu temó, soc lo vostre Tedaldo viu y sano y no me hay mort ni me van matá, cregáu lo que cregáu los meus germáns y vos.

La Siñora, tranquilisada una mica, y baixán la veu, y miránlo mes y asseguránse de que aquell ere Tedaldo, plorán se li va aviá al coll y lo va besá, dién: 

- Dols Tedaldo meu, ¡sígues benvingut!
Tedaldo, besánla y abrassánla, va di:

- Siñora, no es ara tems de fémos mes estrets saludos; vull aná a fé que Aldobrandino tos sígue tornat sano y salvo, y espero que abáns de demá per la nit tinguéu noves que tos agradon; si ting sort, com espero, sobre la seua salvassió vull podé víndre esta nit a donátoles en mes tems del que ara ting.
Y giránse se va ficá la esclavina y la capucha, besán un atra vegada a la Siñora y reconfortánla en bona esperansa, se va separá de ella y allá sen va aná aon Aldobrandino estabe empresonat, mes embegut en pensaméns de temó de la inminén mort que de esperansa de futura salut; y com consoladó, en la venia dels carselés, va entrá aon ell estabe y assentánse a la vora de ell, li va di: 

- Aldobrandino, soc un amic teu que Déu te envíe per a salvát y demostrá la teua inossénsia; y per naixó, si vols consedím un don minudet que vull demanát, sense falta abáns de demá de nit, en ves de la senténsia de mort que esperes, sentirás la absolusió. A lo que Aldobrandin va contestá:

- Bon home, ya que de la meua salvassió te preocupes, encara que no te conec ni men enrecordo de habét vist may, tens que sé amic, com dius. Y en verdat lo pecat pel que se diu que ting que sé condenat a mort, may lo hay cometut; mols atres hay fet, que potsé an aixó me han portat. Pero te dic per la temó de Déu aixó: si ell ara té misericórdia de mí, grans coses, no una minuda, faría de bona gana, encara que no u prometiguera; aixina que demana lo que te paregue, que sense falta, si me escapo de ésta, u cumpliré.

Lo peregrino entonses va di:

- Lo que vull no es datra cosa mes que perdonos als cuatre germáns de Tedaldo lo habét conduít an este pun, creénte culpable de la mort de son germá, y que los tingues per germáns y per amics si te demanen perdó.
A lo que Aldobrandín va contestá:

- No saps qué dolsa es la vengansa ni en cuánta forsa se dessiche, pero encara aixina, per a que Déu de la meua salvassió se ocupo, de bona gana los perdonaré y ara ya los perdono, y si de aquí ixco viu y me salvo, per a féu seguiré lo modo que me dígues. Aixó li va agradá al peregrino, y sense vóldre díli res mes, li va rogá que tinguére bon ánimo, que en seguridat abáns de que acabare lo siguién día tindríe notíssia sertíssima de la seua salut. Y separánse de ell sen va aná a la señoría y en secreto a un caballé que la gobernabe li va di aixina: 

- Siñó meu, tots sabém de bona gana empeñámos en fé que la verdat de les coses se conegue, y mes aquells que tenen lo que vos teníu, per a que no patíxguen los cástics los que no han cometut lo pecat y síguen castigats los pecadós. Y per a que alló passo en honor vostre y per a mal de qui u mereix, hay vingut a vos. Com sabéu, hau prossedit severamen contra Aldobrandín Palermini y pareix que hau tingut per sert que ell va sé qui va matá a Tedaldo Elisei, y anéu a condenál, lo que seguríssimamen es fals, com crec que abáns de la mijanit, portán a les vostres máns an aquell jove, tos hauré demostrat.
Lo valén home, que teníe llástima de Aldobrandino, va fé oít a les paraules del peregrino, y explicánli moltes coses sobre aixó, sén lo seu guía, cuan estaben al primé son, als dos germáns de la fonda y al seu criat va apresá a mansalva, y volénlos torturá per a descubrí cóm habíe sigut la cosa, cadaú per separat y después tots juns van confessá habé matat a Tedaldo Elisei. Preguntats per la raó, van di que perque éste a la dona de un de ells, no están ells a la fonda, habíe molestat mol y volgut forsá a que faiguere la seua voluntat.
Lo peregrino, enterat de aixó, en llisensia del gentilhome sen va aná y secretamen va aná a casa de la Siñora Ermelina, y an ella sola (habénsen anat a dormí tots los demés de la casa) la va trobá esperánlo, igualmén en dessich de tíndre bones notíssies del home y de reconsiliás del tot en Tedaldo.
Arrimánse an ella, en alegre gesto, li va di:

- Siñora meua, alégrat, que per sert recuperarás demá aquí sano y salvo al teu Aldobrandino.

Y per a assegurálay mes, li va contá lo que habíe fet. La Siñora no se creíe pugué recuperá a Tedaldo viu, al que creíe habé plorat mort, y vore libre de perill a Aldobrandino, a qui se creíe tíndre que plorá per mort uns pocs díes después, tan alegre com may u va está dingú, afectuosamen va abrassá y besá al seu Tedaldo; y anánsen juns al llit de bona gana van firmá grassioses y alegres paus, prenén la un del atre deleitable alegría. Y al arrimás lo día, Tedaldo, eixecánse, habén ya explicat a la Siñora lo que enteníe fé y rogánli que mol secret u tinguere, un atra vegada en hábit de peregrino va eixí de casa de la Siñora per a podé, cuan fore lo momén, ocupás dels assuntos de Aldobrandino. La señoría, arribat lo día y pareixénli tíndre completa informassió del assunto, rápidamen va liberá a Aldobrandino y pocs díes después als malhechós va fé tallá lo cap aon habíen cometut lo assessinat. Están, pos, libre Aldobrandino, en gran alifara seua y de la seua dona y de tots los seus amics y paréns, y sabén que alló habíe sigut obra del peregrino, lo van portá a casa seua durán tan tems com li apetiguére está a la siudat; y allí, de féli honors y festes que no se acabáen, y espessialmén la dona, que sabíe a quí los hi fée. Pero pareixénli, después de algúns díes, tems de reconsiliá a sons germáns en Aldobrandino, a qui sabíe no sol desacreditats per la seua absolusió, sino tamé armats per la temó, va demaná a Aldobrandino que cumpliguére la seua promesa. Aldobrandino va contestá que estabe disposat. Lo peregrino li va fé prepará un hermós convit per al día siguién, al que va di que volíe que ell en los seus paréns y en les seues dones invitare als cuatre germáns y a les seues dones, afegín que ell mateix aniríe a invitáls de part seua. Lo peregrino enseguida sen va aná a casa dels cuatre germáns, y dirigínlos les paraules que per a tal assunto se requeríen, al final, en raóns irrebatibles fássilmen los va portá a vóldre reconquistá, solisitán lo perdó, la amistat de Aldobrandino, y fet aixó, an ells y a les seues dones a diná en Aldobrandino lo día siguién los va convidá, y ells, de bona gana, creén la seua paraula, van asseptá lo convit.
Aixina, pos, en son demá, a la hora de diná, primé los cuatre germáns de Tedaldo, vestits de negre com anaben, en algúns amics seus van arribá a casa de Aldobrandino, que los esperabe; y allí, dabán de tots aquells que per a acompañáls habíen sigut invitats per Aldobrandino, aviádes les armes an terra, se van ficá en máns de Aldobrandino, demanánli perdó pel que contra ell habíen fet. Aldobrandino, plorán compassivamen, los va ressibí y besán a tots a la boca, gastán poques paraules, totes les afrentes ressibides va perdoná. Después de ells, les germanes y les dones totes vestides de dol van vindre, y van sé ressibides per la Siñora Ermelina y les atres grans Siñores. Van sé magníficamen servits al convit tan los homes com les dones, pero flotabe al aire la melancolía pel ressién doló que estabe repressentat en los vestits oscurs dels paréns de Tedaldo. La invensió y la invitassió del peregrino habíe sigut censurada per mols, y ell sen habíe percatat. Tal com u habíe dessidit, vingut lo tems, se va ficá de peu, y encara minján los demés la fruita, va di: 

- Res ha faltat an este convit per a que fore alegre mes que Tedaldo, a qui hau tingut continuamen en vatros pero no lo hau conegut. Tol mostraré. Y traénse de damún la esclavina y tota la roba de peregrino se va quedá en jubón de tafetán verd, y tots maravillats lo van mirá y examiná mol tems abáns de que algú se atreviguere a creure que ere ell. Tedaldo los va parlá dels seus paréns, de les coses passades entre ells, de los seus acsidéns; pel que son germáns y los demés homes, tots plens de llágrimes de alegría, van corre a abrassál, y lo mateix después van fé les dones, tan los paréns com los no paréns, menos doña Ermelina. 

Veén aixó Aldobrandin, va di:

- ¿Qué es aixó, Ermelina? ¿cóm es que no u selebres com les atres dones? 

Y, sentínla tots, la Siñora li va contestá:

- No ne ña cap que en mes agrado li haygue fet festes o les hi faigue que les que li faré yo, perque mes que cap atra li está obligada, considerán que per nell te hay recuperat; pero les deshonestes parladuríes de cuan plorabem al que creíem que ere Tedaldo, fan que me retínga.
Aldobrandino li va di:

- ¡Aném, aném!, ¿creus que yo crec als que lladren? Procurán la meua salvassió ya ha demostrat que alló eren falsedats, sense contá en que may u vach creure: eixécat enseguida, ves a abrassál.

La Siñora, que datra cosa no dessichabe, no va tardá en obeí en alló al home; pel que, eixecánse com habíen fet los demés, abrassánlo ella, li va fé alegres festes. Esta liberalidat de Aldobrandino mol los va agradá als germáns de Tedaldo y a tots los homes y dones que allí estaben, y consevol barrunto que hagueren tingut per los cotilleos que habíen sentit, en aixó va desapareixe. Habén, pos, selebrat tots a Tedaldo, ell mateix va esgarrá los vestits negres que portaben sons germáns y les de les germanes y cuñades, y va volé que se portaren atres robes y después de vestís, mols cans y balls se van fé y atres passatems; per estes coses, lo convit, que habíe tingut un escomensamén algo silensiós, va tíndre un final sonat. Y en grandíssima alegría, aixina com estaben, sen van aná a casa de Tedaldo y allí van sopá per la nit, y mols díes después, seguín del mateix modo, van continuá la festa. Los florentinos durán mols díes com a ressussitat y assombrosa cosa van mirá a Tedaldo; y mols, y hasta los germáns, encara dudaben sobre si ere ell o no, y no su creíen del tot ni potsé su hagueren cregut durán mol tems si un cas que va passá no haguere arribat a aclaríls quí habíe sigut lo mort; que va sé este: 

Passaben un día uns soldats de Lunigiana dabán de casa de Tebaldo, y veénlo, van aná a trobál, diénli:

- ¡Bons los tingue Faziuolo!

A lo que Tedaldo, en presénsia de sons germáns, va contestá: 

- Me hau pres per un atre.

Ells, al sentíl parlá, se van avergoñí y li van demaná perdó, dién: 

- En verdat que tos assemelléu, mes que may ham vist assemellás dingú a un atre, a un camarada nostre que se diu Faziuolo de Pontriémoli, que va vindre aquí fa uns quinse díes o poc mes y may ham pogut sabé qué va sé de ell. Be es verdat que mos maravillabem del vestit perque ell ere, com u som natros, mersenari.

Lo germá gran de Tedaldo, al sentí aixó, va aná cap an ells y los va preguntá quin vestit portabe aquell Faziuolo. Ells lay van di y se va trobá que lo assessinat anabe pressisamen vestit com díen ells; pel que, entre aixó y atres siñals, se va aclarí que lo mort habíe sigut Faziuolo pres per Tedaldo, pel que se van dissipá les sospeches de sons germáns y de consevol atre. Tedaldo, que habíe tornat riquíssim, va perseverá en lo seu amor y sense que la Siñora se enfadare mes en ell, discretamen obrán, mol tems van disfrutá del seu amor. Déu mos dixo chalá del nostre.

tersera jornada novela octava