Mostrando las entradas para la consulta fiebre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fiebre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 2 de marzo de 2024

Lexique roman; Feble, Fible, Freble - Feculent


Feble, Fible, Freble, adj., lat. flebilem, faible, fragile. 

Ad home feble et a malaude. 

Mas sy el era malaudes o fibles. Liv. de Sydrac, fol. 80 et 22.

(chap. A home débil, frágil, y a dolén. 

Pero si ell estabe dolén o débil.)

A homme faible et à malade.

Mais s'il était malade ou faible.

Cel non es bos que a frebla scala s te. Poëme sur Boèce.

Celui-là n'est pas bon qui se tient à faible échelle. 

El temps de la febla moneda.

Tit. de 1316. DOAT, t. LI, fol. 452. 

Au temps de la monnaie faible.

Fig. Nos em totz paures de poder, et tan fibles en tota virtutz.

V. et Vert., fol. 45.

Nous sommes tous pauvres de pouvoir, et si faibles en toute vertu. 

ANC. CAT. ESP. (débil) Feble.

2. Feblamen, adv., faiblement.

Albres joves e grailes que es pauramen e feblamen mes en terra.

Liv. de Sydrac, fol. 94. 

Arbre jeune et grêle qui est pauvrement et faiblement mis en terre.

ESP. Feblemente. (débilmente)

3. Feblit, adj., affaibli.

Senhors, ara vos membre cum nos teno feblitz. Guillaume de Tudela.

(chap. Siñós, ara tos recordo com mos tenen debilitats, fluixos.)

Seigneur, maintenant qu'il vous souvienne comme ils nous tiennent affaiblis.

4. Febleza, s. f., faiblesse. 

Per la febleza de la servela. Liv. de Sydrac, fol. 78.

(chap. Per la debilidat, fluixera, fragilidat del servell; com lo de Manel Riu Fillat.)

Par la faiblesse de la cervelle. 

ANC. CAT. Feblea. (N. E. Esta palabra huele a lengua valenciana, como pobrea y otras: https://llengua-valenciana.blogspot.com/2021/05/capitol-lxxxviii-hermopolois-egypte-7-anys-estrema-pobrea.html)

5. Febletat, s. f., faiblesse, fragilité. 

Per la febletat del estomac.

Aisso lor ave de febletat de cor. Liv. de Sydrac, fol. 80 et 74.

Par la faiblesse de l'estomac.

Cela leur advient de faiblesse de courage.

ANC. FR. Par defaute de Roiz, è par sa fiebleté.

Roman de Rou, v. 1821. 

ANC. ESP. Febledad. (MOD. debilidad)

6. Feblezir, v., faiblir, affaiblir, plier.

Meravil me cum puesc en pes tener,

Si m feblezis e m fai tremblar e fondre. 

Izarn Risols: Aylas tant suy. 

Jo m'étonne comment je puis tenir en pieds, tant m'affaiblit et me fait trembler et fondre. 

Part. pas. En greu pantais sui feblezitz, 

Per lieis cui beutatz volc formar. 

B. de Ventadour: Quan lo boscatges. 

Je suis affaibli en pénibles rêves, par celle que la beauté voulut former.

Mas lo trichament seria

Feblesitz.

B. Martin: Companho per. 

Mais la tromperie serait affaiblie. 

ANC. FR. E li dus alouent fébléiant.

Roman de Rou, v. 8629.

7. Afeblir, Aflebir, v., faiblir, affaiblir.

El comenset ad aflebir e esser agreviat de malautia.

Hist. abr. de la Bible, fol. 23. 

Il commença à faiblir et à être affecté de maladie.

La filha de la regina s' afebli, e mori de fam.

(chap. La filla de la reina se va debilitá, y se va morí de fam. Aixó u podéu lligí a la Prise de Jérusalem transcrita per Chabaneau.)

Abr. de l'Ancien et du N.-T., fol. 37.

La fille de la reine s'affaiblit, et mourut de faim.

Quan cuias esforsar, tu aflebis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 44. 

Quand tu penses renforcer, tu faiblis. 

Part. prés. Quan lo caps dol, van li membr' afeblen.

Pons Santeuil: Marritz. 

Quand la tête souffre, les membres vont faiblissant. 

ANC. FR. Tant jut e tant juna ke mult fu aflebiz... 

Mult sunt li bon e li hardi 

Amenuisé et afiébli.

Roman de Rou, v. 3134 et 6750.

ANC. CAT. Afeblir.

8. Afeblezir, v., affaiblir.

Lhi afeblezis la servela. Liv. de Sydrac, fol. 75. 

Lui affaiblit la cervelle. 

ESP. Afeblecer (MOD. debilitar).

9. Aflebriar, v., faiblir, affaiblir.

Per que s'anet mos cors aflebeian.

(chap. Per lo que mon cor se va aná debilitán, afluixán.)

Bertrand de Born: Fuilhetas vos mi.

C'est pourquoi mon coeur s'alla faiblissant.

Ce mot est remplacé dans quelques manuscrits par afreollan.

(chap. afollá, afollás, pedre li fruit, abortá.)

ANC. FR. Tant estoient *afebloié que il ne pooient mès souffrir les assaulz. Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 260.

Car vieus est et afebloiez.

Roman de Dolopatos, v. 350. 

Ils afoibloierent et perdirent si du tout leur nom et leur force.

Joinville, p. 188.

10. Enfeblir, v., faiblir, plier. 

L' albres comens' a enfeblir. Liv. de Sydrac, fol. 73.

L'arbre commence à plier.

11. Enfeblezir, Enflebecir, v., faiblir, plier, affaiblir.

Enfeblezisc lo cor e 'l sen.

Giraud de Borneil: Plaing e. 

Affaiblit le coeur et le sens.

Part. pas. No s'es meravilha si 's totz enflebecis.

Roman de Fierabras, v. 1236. 

Ce n'est merveille s'il est tout affaibli.

- Infirmer, invalider.

Revocatz, enfeblezitz ni annulatz.

(chap. Revocats, invalidats y anulats.)

Tit. de 1431. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Révoqués, infirmés et annulés.


Febre, s. f., lat. febrem, fièvre.

El jagues XIIII ans de la febre cartana.

Guillaume de la Tour: Un sirventes. 

Il gésit quatorze ans de la fièvre quarte. 

Dieus m'a dada febre tersana dobla.

(chap. Deu m'ha donada febre o fiebre tersana doble.) 

R. Gaucelm de Beziers: Dieus m'a. 

Dieu m'a donné fièvre tierce double.

Sinon febr' aguda vos destrenha 'ls costatz.

Albert de Sisteron: Dompna.  

Sinon que fièvre aiguë vous serre les côtés. 

Val contra febres quartana et cothidiana. 

Eluc. de las propr., fol. 201. 

Vaut contre fièvres quarte et quotidienne.

CAT. Febra. ESP. Fiebre. PORT. Febre. IT. Febbre. (chap. fiebre, fiebres.)

2. Febros, adj., fiévreux.

Co hom febros e malaute. 

Estara febros.

V. et Vert., fol. 100 et 147. 

Comme homme fiévreux et malade. 

Sera fiévreux. 

Boc... totz temps es febros.

(chap. Lo choto (mascle de la cabra)... está tot lo tems febrós: mogut, cachondo – com Arturico Quintanilla y Fuentecica.)

Eluc. de las propr., fol. 252.

Bouc... est toujours fiévreux.

ANC. FR. Homs devient à force amorox

Tot ensement comme fiévrox. 

Roman de Partonopex de Blois. Not. des Mss. t. IX, p. 72. 

CAT. Febros. PORT. Febroso. IT. Febbroso. (chap. Febrós, febrosos, febrosa, febroses.)

3. Febril, adj., lat. febrilis, fébrile. 

Per accio de calor febril. Eluc. de las propr., fol. 81.

Par action de chaleur fébrile.

ESP. PORT. Febril. IT. Febbrile.

4. Febricitar, v., lat. febricitare, être fébricitant, avoir la fièvre.

Fa febricitar.

Eluc. de las propr., fol. 90. 

Fait être fébricitant. 

Part. prés. So febricitans d'aguda febre. 

Subst. Donat a febricitans. Eluc. de las propr., fol. 85 et 200.

Sont fébricitants de fièvre aiguë. 

Donné à fébricitant. 

ESP. PORT. Febricitar. IT. Febricitare, febbricitare.

5. Afebrit, adj., fiévreux.

Plus que deguns malautes cant estay afebritz. V. de S. Honorat.

Plus que nul malade quand il est fiévreux.


Febrier, s. m., lat. februarius, février.

Ges autres vergiers 

No fai fuilhar mars ni febriers.

Bertrand de Born: Fuilhetas ges. 

Mars ni février ne fait point feuiller autres vergers.

CAT. Febrer. ESP. Febrero. PORT. Fevereiro. IT. Febbraio. (chap. Febré.)


Febus, s. m., lat. Phoebus, Phébus. 

Apelavo 'l Febus, que vol dire bel.

Eluc. de las propr., fol. 116. 

L'appelaient Phébus, qui veut dire beau.

ESP. PORT. Febo.

Apelavo 'l Febus, que vol dire bel


Fec, Fetz, s. f., lat. faex, lie, sédiment, matière fécale.

Pois pogra leu issir fecs.

A. Daniel: Pus En Raimons. 

Puis pourrait facilement sortir matière fécale. 

Tartari es rauza o fetz de vi en l'estrem del tonel indurzida.

Melancolia es humor espessa et grossa, de la fetz del sanc engendrada... et engendra si el sanc, cum la fetz el vi.

Eluc. de las propr., fol. 193 et 31. 

Tartre est sédiment ou lie de vin durcie au fond du tonneau.

(chap. Lo tartáric es solada, sedimén del vi endurit al fondo, sol, del carretell.)

Mélancolie est humeur épaisse et grosse, engendrée de la lie du sang... et s'engendre au sang, comme la lie au vin.

ANC. CAT. PLUR. Feces. ANC. ESP. (MOD. hez, heces) PORT. Fez. 

IT. Feccia. (chap. si parlem de merda: heces. Si parlem del vi, carretell, o del oli del tinet: solada, solades, lo que está al sol o anterra, com tamé poden sé olives, ameles, prunes, etc. Si parlem de la sequia: tarquí, fang negre del cul de la sequia, que se ha de aná traén de cuan en cuan.)


Feculent, adj., lat. feculentus, épais, féculent.

Si... sanc es mot feculent. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

(chap. Si la sang es mol espessa, feculenta.)

Si... le sang est moult épais.

ESP. PORT. Feculento. (chap. feculén, feculens, feculenta, feculentes: espés, espessos, espessa, espesses; almidonat, almidonats, almidonada, almidonades; farinós, farinosos, farinosa, farinoses; que té fécula, com lo puré de pataca, pataques, farinetes, etc.)

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau

viernes, 19 de enero de 2024

Lexique roman; Ces, Ses - Ceu

Ces, Ses, s. m., lat. census, cens, tribut.

Ni renda en sa honor ces ni tolieu.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Ne rende en son fief cens ni tonlieu.

Per que eu tolrai vostre ses.

Garins d'Apchier: Comunal.

C'est pourquoi j'ôterai votre cens.

Mas mil sospirs li ren quec jorn per ces.

P. Raimond de Toulouse: Si cum.

Mais je lui rends chaque jour mille soupirs pour tribut.

Per pagar ad amor lo ces.

Deudes de Prades: Amors.

Pour payer le tribut à l'amour.

CAT. Cens. ESP. PORT. IT. Censo. (chap. censo, sensal, sensals)

2. Sensa, s. f., revenu, cens, tribut.

E non cobeitan gran sensa

Ni 'l ben d'aquest mon.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Et ne convoitent grand revenu ni le bien de ce monde.

Com bos Reis culhir sa sensa.

Un troubadour anonyme: Vai Hugonet.

Comme bon Roi recueillir son tribut.

3. Sobreces, Sobces, s. m., sur-cens.

No posca donar a sobreces, ni a ces, ni ad acapte neguna honor que tengua de nos. Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 98.

Ne puisse donner à sur-cens, ni à cens, ni à acapte aucun fief qu'il tienne de nous.

De donar ab sobces.

Tit. de 1279. Arch. du R., J., 321.

De donner avec sur-cens.

4. Censuari, s. m., lat. censuarius, censier.

Li feusatier, emphiteotas e censuaris.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 41.

Les feudataires, emphitéotes et censiers.

5. Cessal, adj., lat. censualis, censitaire, censable.

Laurador terras cessals menten.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Les laboureurs niant les terres censables.

Mas, ab tot so, m'a plus cessal

Que, quan li m dei, non avia.

Aimeri de Peguilain: Puois que.

Mais, avec tout cela, elle m'a plus pour censitaire qu'elle n'avait,

lorsque je me donnai à elle.

ESP. Censal (censual). (chap. sensal) PORT. Censual. IT. Censuale.

6. Cessalmen, adv., censalement, à cens.

No i remas hom ni femna no 'l dones annalmens,

Cadaus per son cap, denier d'aur cessalmens.

P. de Corbiac: El nom de.

N'y demeurât homme ni femme qui ne lui donnât annuellement, chacun pour son chef, un denier d'or censalement.

Los quals moltos... donam per jasse cessalmen.

Tit. de 1241. DOAT, t. CXL, fol. 127.

Lesquels moutons... nous donnons pour toujours à cens.

ESP. Censualmente. (chap. sensalmen)

7. Acessar, v., acenser.

Autreiam et acessam a vos.

Tit. de 1262. DOAT, t. CXXIV, fol. 11. 

Octroyons et acensons à vous.

Del mas del Poig que lur acesset.

Tit. de 1113. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 65.

(chap. Del mas del Puch que ell los va assensá)

Du mas du Puy qu'il leur acensa.

Part. pas. Pessa de terra qu'eu e vos aviam comprada e acessada.

Tit. de 1279. Arch. du Roy., J., 321.

Pièce de terre que moi et vous avions achetée et acensée.

ANC. ESP. Acensar. IT. Accensare. (chap. assensá: assenso, assenses, assense, assensem o assensam, assenséu o assensáu, assensen.
Doná a censo, sensal.)

8. Acessamen, Assensament, s. m., acensement.

Lo deime de tot l' acessament del blat.

Tit. de 1247. DOAT, t. CXXIV, fol. 313.

La dîme de tout l' acensement du blé.

En lo instrument de l' assensament. Charte de Gréalou, p. 96.

Dans l'acte d'acensement.

9. Assensa, s. f., acensement.

Dat per assensa... Fos feita ascensa per los hers.

Tit. de 1289. DOAT, t. CXLII.

Donné par acensement... Fut fait acensement par les héritiers.

10. Censura, s. f., lat. censura, censure.

Per la censura ecclesiastica.

Tit. de 1378. DOAT, t. CXXV, fol. 65.

Par la censure ecclésiastique.

CAT. ESP. (chap) Censura.

11. Recensar, v., recenser.

Las attestations presas,... non si podon recensar, ni reire auzir.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 542.

Les attestations prises,... ils ne peuvent être recensés, ni entendus de nouveau.


Cesar, s. m., césar, dignité impériale.

Sotz lo poder d'aquest cesar... Elegi II cesars, e Maximia fo l'us.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 28 et 32.

Sous le pouvoir de ce césar... Il choisit deux césars, et Maximien fut l'un.

CAT. ESP. (césar) PORT. Cesar, IT. Cesare. (chap. Céssar; lo nom César lo escribim en una s, pero com se pronunsie en ss se hauríe de escriure en 2 esses.)


Cesca, s. f., glaïeul.

Cesca es herba dura et aguda, ab asta triangular.

Eluc. de las propr., fol. 203.

Glaïeul est une herbe dure et aiguë, avec une pointe triangulaire.

(ESP. Gladiolo)

Cessar, Sessar, v., lat. cessare, cesser.

Que de amassar aur no se volon cessar.

(chap. Que de amassá or no volen pará. Cessá no se diu en chapurriau.)

La nobla Leyczon.

Qu'ils ne veulent cesser d'amasser or.

Va pregar K. que fes sessar los giens. Philomena. (enginys : ingenios)

Va prier Charles qu'il fit cesser les machines de guerre.

CAT. Cessar. ESP. Cesar. PORT. Cessar. IT. Cessare.

2. Cessable, adj., cessable, finissable.

De no cessable dileit. Trad. de Bède, fol. 40.

De bonheur non finissable.

3. Cessament, s. m., interruption, cesse, abandon.

Ab interpollacio o cessament. Eluc. de las propr., fol. 84.

Avec interpolation ou interruption.

Per nul cessamen que fassa de sos bes.

Statuts de Montpellier de 1212.

Par aucun abandon qu'il fasse de ses biens.

ESP. Cesamiento. IT. Cessamento.


Cessio, Cession, s. f., lat. cessio, cession, transport.

Que aquesta donatios e cessio puesca menhs valer.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 126.

Que cette donation et cession puisse moins valoir.

De cession de dregs.

Statuts de Montpellier du XIIIe sièc.

De cession de droits.

E lhi 'n fas cessio.

Tit. de 1275, Arch. du Roy., J., 328.

Et lui en fais cession.

- Délaissement, abandon à des créanciers.

Miserable remedi de cession.

Coutume de Condom de 1313.

Misérable remède de cession.

CAT. Cessió. ESP. Cesión. PORT. Cessão. IT. Cessione.

2. Accessio, s. f., lat. accessio, accès.

Cessant la febre,... mas apres torno las accessios,... e ve la accessio en cesta hora.

Eluc. de las propr., fol. 89 et 90.

La fièvre cessant,... mais après les accès retournent,... et l'accès vient à l'heure certaine.

CAT. Accessió. ESP. Accesión. PORT. Accessão. IT. Accessione. (chap. acsés de fiebre.)

3. Accessori, s. m., accessoire.

So que es principal deu esser denan son accessori.

Leys d'amors, fol. 113.

Ce qui est principal doit être devant son accessoire.

Adjectiv. Es appellada principal en respeit de las autras joyas... las quals s'appellan accessorias. La Crusca provenzale, fol. 98.

Est appelée principale eu (en) égard aux autres joies... lesquelles s'appellent accessoires.

CAT. Accessori. ESP. Accesorio. PORT. IT. Accessorio. (chap. acsessori, acsessoris, acsessoria, acsessories)

4. Accessoriamen, adv., accessoirement, en accessoire.

Non es vicis accessoriamen. Leys d'amors, fol. 113.

Accessoirement, ce n'est pas vice.

Principalment, accessoriament renunciam.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 285.

(chap. Prinsipalmen, acsessoriamen renunsiam.)

Nous renonçons en principal, en accessoire.

ESP. Accesoriamente. IT. Accessoriamente.

5. Concession, s. f., lat. concessionem, concession.

Prohibir la concession de tals letras.

Statuts de Provence. BOMY, p. 2.

Prohiber la concession de telles lettres.

Capitols de la concession del dich subsidi.

Reg. des États de Provence de 1401.

Chapitres de la concession dudit subside.

CAT. Concessió. ESP. Concesión. PORT. Concessão. IT. Concessione. (chap. consessió, consessions. Sedí, consedí: consedixco, consedixes, consedix, consedim, consediu, consedixen.)

6. Anteceden, s. m., lat. antecedens, antécédent.

La cauza de la qual fay relatius recordatio apelam anteceden, e vol dire aytan cum cel qu'estai denan. 

(chap. literal: La cosa de la cual lo relatiu fa recordassió diém antessedén, y vol dí tan com aquell que está dabán.)

Can relatius et antecedens se dezacordan.

Leys d'amors, fol. 47 et 142.

Nous appelons antécédent la chose de laquelle le relatif fait remémoration, et il veut dire autant comme celui qui est devant.

Quand le relatif et l'antécédent se désaccordent.

CAT. Antecedent. ESP. PORT. IT. Antecedente. (chap. antessedén, antessedens, per ejemple a la guardia sivil o polissía.)

7. Exces, s. m., lat. excessus, excès.

Et honestamens uzar de vestirs ses exces. V. et Vert, fol. 104.

Et honnêtement user de vêtements sans excès.

CAT. Exces (falta la tilde). ESP. Exceso. PORT. Excesso. IT. Eccesso. (chap. exés, v. exedí, exedís: yo me exedixco, exedixes, exedix, exedim, exediu, exedixen.)

8. Excessiu, adj., excessif.

Calor natural pren excessiva exhalacio. Eluc. de las propr., fol. 19.

Chaleur naturelle prend excessive exhalation.

Causa non tan excessiva.

Reg. des États de Provence de 1401.

Chose non tant excessive.

CAT. Excessiu. ESP. Excesivo. PORT. Excessivo. IT. Eccessivo. (chap. exessiu, exessius, exessiva, exessives o excessiu, excessius, excessiva, excessives.)

9. Preceder, v., lat. praecedere, précéder.

Part. prés. Segon la manieyra precedent.

Trad. d'Albucasis, fol. 4.

(chap. Segons la manera pressedén o pressendenta.)

Selon la manière précédente.

Part. pas. De aquo del qual es precedida rememoracio.

Trad. d'Albucasis, fol. 33.

De ce dont la mention est précédée.

CAT. Preceir. (https://historia-aragon.blogspot.com/2021/03/17-18-19-noviembre.html)

ESP. PORT. Preceder. IT. Precedere. (chap. pressedí)

10. Predecessor, s. m., lat. praedecessor (N. E. prae, pre + decessor, el que muere antes), prédécesseur.

Perseguet coma son predecessor Vigili papa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 70.

Il poursuivit comme le pape Vigile son prédécesseur.

Am nostre senhor lo Rei e am sos predecessors.

(chap. En nostre siñó lo Rey y en (sons) los seus predecessós.)

Tit. de 1282. Arch. du Roy., J., 323.

Avec notre seigneur le Roi et avec ses prédécesseurs.

CAT. Predecessor. ESP. Predecesor. PORT. Predecessor. IT. Predecessore. (chap. predecessó, predecessós, predecessora, predecessores.)

11. Proceder, v., lat. procedere, procéder, avancer.

Lo bayle pot proceder tro a sentensa.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125.

(chap. Lo bayle o baile pot prossedí hasta la sentensia.)

Le bailli peut procéder jusqu'à sentence.

Part. prés. Sageta precedent en loc carnos.

Trad. d'Albucasis, fol. 50.

Une flèche avançant en lieu charnu.

Sant Esperit qui procedissh del Paire e del Filh.

Eluc. de las prop., fol. 3.

Saint-Esprit qui procède du Père et du Fils.

Part. prés. Del pair' e del filh procezens.

Brev. d'amor, fol. 99.

(chap. Del Pare y del Fill prossedén)

Procédant du père et du fils.

ESP. PORT. Proceder. IT. Procedere. (chap. prossedí: prossedixco, prossedixes, prossedix, prossedim, prossediu, prossedixen.) 

12. Procedir, Procezir, v., provenir, procéder, avancer.

D'una bella fon gran

Nais e procezis us clars rieus.

Brev. d'amor, fol. 9.

(chap. D'una bella fon gran naix y prossedix un riu cla. 

Per ejemple, de la fon del Teix naix lo riu Matarraña. 

Com veéu aquí damún, de fontis : font, la t se va pedre fa mol tems, com la vergoña de Artur Quintana Font, si ne va tindre auncás.) 

D'une belle fontaine grande naît et provient un clair ruisseau.

Part. pas. Un home avia procesit en son etat.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

(chap. Un home habíe abansat en son estat. Promogut, promoure. Habíe millorat lo seu estat, la seua fama, la seua situassió, etc.)

Un homme avait avancé en son état.

CAT. Proceir.

13. Proces, s. m., lat. processus, avancement, progrès.

Quant ac complit

Lo Filh de Dieu tot son proces.

Brev. d'amor, fol. 168.

Quand le Fils de Dieu eut accompli tout son avancement.

Las leys d'amors e 'l bel proces

Nomnat las flors del gay saber.

La Crusca provenzale, fol. 99.

Les lois d'amour et le beau progrès nommé les fleurs du gai savoir.

- Procès.

Negun proces tant civil que criminal.

Statuts de Provence. BOMY, p. 10.

Nul procès tant civil que criminel.

CAT. Proces (falta la tilde). ESP. Proceso. PORT. IT. Processo. (chap. prossés)

14. Procezimen, s. m., procession, action de procéder, progrès.

E creire lo procezimen

Del Sant Esperit issamen.

Brev. d'amor, fol. 9.

Et croire également la procession du Saint-Esprit.

(N. E. No confundir con la procesión de Puigdemont.)

En lo qual procezimen, non es causa necessaria gardar compas.

Leys d'amors, fol. 9.

Dans lequel progrès, garder mesure n'est chose nécessaire.

CAT. Proceiment. ESP. Procedimiento. PORT. IT. Procedimento.

15. Processio, s. f., lat. processio, procession, action de procéder.

Processio que es propria al Sanct Esperit.

Eluc. de las propr., fol. 7.

Procession qui est propre au Saint-Esprit.

- Cérémonie religieuse.

A processio, ab la crotz e 'ls candeliers.

Tit. de 1205. DOAT, t. CV, fol. 155.

A procession, avec la croix et les chandeliers.

(chap. A la professó, processió, en la creu y los candelés, candelabros – canalobres són lo mateix, pero ya sol u apliquem al aigua gelada, castellá témpanos de hielo.)

Anava a Sant Peyre, dizen las letanias; lo preiro e traichero foras de la procession. Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.

(chap. Anabe a San Pere, dién les letaníes; lo van pendre y lo van traure fora de la professó.)

Il allait à Saint-Pierre, disant les litanies; ils le prirent et traînèrent hors de la procession.

- Rassemblement, foule.

E vengron li encontra ab processio e cridavan: Osanna.

Fragm. de trad. de la Passion.

Et ils lui vinrent au-devant avec rassemblement, et ils criaient: Hosanna.

CAT. Processió. ESP. Procesión. PORT. Procissão. IT. Processione. (chap. Professó, seguramen corrupsió de processió. Professó, que professe, maestre, mestre – magister.)

16. Succedir, Succezir, v., lat. succedere, succéder, survenir.

La molher li deu succedir entieirament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58.

La femme lui doit succéder entièrement.

Motas vegadas succezeys la mort. (N. E. Esta frase está fuera de contexto, siempre sucede la muerte, pero se refiere a un tratamiento.)

Trad. d'Albucasis, fol. 70.

Plusieurs fois survient la mort.

Part. pas. Avia succezit a Alixandre.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 24.

Avait succédé à Alexandre.

CAT. Suceir. ESP. Suceder. PORT. Succeder. IT. Succedere. 

(chap. sussedí: sussedixco, sussedixes, sussedix, sussedim, sussediu, sussedixen. Part. pas sussedit.)

17. Successio, s. f, lat. successio, succession, suite.

Varietat dels temps ni lor successio.

Eluc. de las propr., fol. 280.

Variété des temps ni leur succession.

- Succès.

Perdusent a salut e a lausabla successio.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Conduisant à salut et à louable succès.

- Héritage.

Per la succession del dit mon paire.

Tit. de 1274. Arch. du Roy, K., 17.

(chap. Per la sussessió del dit mon pare.)

Par la succession dudit mon père.

Las successions que al dit mosseignor comte apparteno.

Justel. H. de la M. de Turenne, 1399, p. 134.

Les successions qui appartiennent audit monseigneur comte.

CAT. Successió. ESP. Sucesión. PORT. Successão. IT. Successione. 

(chap. sussessió)

18. Successor, s. m., lat. successor, successeur.

E alcun successor. V. de S. Honorat.

Et aucun successeur.

CAT. Successor. ESP. Sucesor. PORT. Successor. IT. Successore.

(chap. sussessó, sussessós, sussessora, sussessores.)

19. Successivament, adv., successivement.

Aissi cum successivament sera instituit.

(chap. Aixina com sussessivamén sirá instituít.)

Tit. de 1281. DOAT, t. CXVIII, fol. 172.

Ainsi comme il sera successivement institué.

CAT. Successivament. ESP. Sucesivamente. PORT. IT. Successivamente.

(chap. sussessivamén)


Ceu, s. m., lat. sebum, suif.

Cascuna cargua de ceu, de lard.

Tit. de 1285. DOAT, t. CLXXIV, fol. 192.

Chaque charge de suif, de lard.

Los candeliers de ceu de Monpeslier.

Cartulaire de Montpellier, fol. 90.

Les fabricants de chandelles de suif de Montpellier.

CAT. Seu. ESP. PORT. Sebo. IT. Seuo. (chap. sagí, sebo)