
![]() |
| sima de San Pedro, Oliete |
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc

![]() |
| sima de San Pedro, Oliete |
Fabre, s. m., lat. fabrum, forgeron, ouvrier.
Nulh temps fabres no fo,
Car ges de fers no sap obrar.
Bernard d'Auriac: En Guillen.
Jamais il ne fut forgeron, car il ne sait point travailler en fers.
ANC. FR. Boens fevres é boens ferreors.
(chap. Bons fabres (forjadós) y bons ferrés.)
Roman de Rou, v. 11611.
Du dieu Vulcan son fevre et boutte-feu. S. Gelais, p. 168.
Les feuvres traittent ce qui appartient aux feuvres, mais nous escrivons ordinairement des poëmes, autant les indoctes que les doctes.
Œuvres de Du Bellay, fol. 37.
ANC. ESP. Fabro. IT. Fabbro. (N. E. cuando el operario o fabricante trabaja el oro, es un órfebre; aurum + fabrum; se llama igual a los que trabajan la plata, argentario, y otros metales preciosos.)

2. Faur, s. m., forgeron.
Ausberc que fetz tals faur.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74.
Haubert que fit tel forgeron.
3. Fabricatio, s. f., lat. fabricatio, fabrication, façonnement.
Segon que es possible per equatio e facilitat e fabricatio.
Trad. d'Albucasis, fol. 64.
Autant qu'il est possible par égalisation et aplanissement et façonnement.
ESP. Fabricación. PORT. Fabricação. IT. Fabricazione. (chap. Fabricassió, fabricassions; v. fabricá: fabrico, fabriques, fabrique, fabriquem o fabricam, fabriquéu o fabricáu, fabriquen; fabricat, fabricats, fabricada, fabricades.)
4. Fabriga, s. f., lat. fabrica, fabrique.
Et sunt illas terras a las fabrigas. Tit. de 987.
(chap. Y están estes terres a les fábriques. Lo chapurriau té lo plural en es, com lo fransés o la llengua valensiana. Lo catalá pre Pompeyo Fabra abunde en plurals en as, hasta los articuls, la casa, las casas; post Pompeyo encara sen troben, com al ocsitá actual, que encara conserve.)
Et ces terres sont aux fabriques.
ANC. CAT. Fabrega (fàbrega, fábregues). CAT. MOD. (fàbrica) ESP. (fábrica) PORT. IT. Fabrica. (chap. Fábrica, fábriques.)
5. Fabraria, s. f., forgerie, lieu où l'on forge. (chap. ferrería, forja.)
En la barriera de fabres, al cap de la fabraria.
Cartulaire de Montpellier, fol. 220.
A la barrière des forgerons, au commencement de la forgerie.
6. Fabril, adj., lat. fabrilis, d'ouvrier.
Arena que catz per resolucio de la mola fabril.
Eluc. de las propr., fol. 183.
Sable qui choit par frottement de la meule ouvrière.
ESP. PORT. Fabril. IT. Fabrile, fabbrile.
7. Fabregar, v., lat. fabricare, forger, fabriquer.
Ieu non posc fabregar clau ni martel.
(chap. Yo no puc fabricá, forjá, ni clau ni martell; clau de porta.)
P. Milon: Pois que d' al cor.
Je ne pus forger clef ni marteau.
Fig. Be s taing qu' un novel chant fabrec.
P. Raimond de Toulouse: Pois vezem.
Il convient bien que je fabrique un nouveau chant.
Prov. Sel fabrega fer freg
Que vol far ses dan son pro.
Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni.
Celui-là forge fer froid qui veut faire sans dommage son profit.
ANC. CAT. Fabreguayar. CAT. MOD. ESP. PORT. Fabricar. IT. Fabbricare.
(chap. fabricá, forjá: forjo, forges, forge, forgem o forjam, forgéu o forjáu, forgen; forjat, forjats, forjada, forjades; Forges lo dibuixán se díe de apellit Fraguas, per naixó se va ficá este alias.)
Facabela, s. f., flamberge.
Folchers venc apoihuan sus facabela.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.
Folcher vint appuyant la flamberge par-dessus.
(ESP. (Espada : faca) flamígera; all. Flammenschwert.)
Fach, s. m., lat. faginus (de fagus), fouteau, hêtre.
Fach... antiquament so frug fo vianda d'home.
(chap. Fach... antigamén son fruit va sé (ere) minjá d'home: bellota de fach.)
Eluc. de las propr., fol. 207.
Hêtre... anciennement son fruit fut nourriture d'homme.
CAT. Fatg (faig). IT. Faggio. (chap. Fach, com la primera persona del singular del verbo fé, yo fach.)
2. Fau, s. m., lat. fagus, fouteau, hêtre.
Las folhas d'un pin e de dos faus.
(chap. Les fulles d'un pi y de dos fachs.)
Serveri de Girone: A greu pot.
Les feuilles d'un pin et de deux hêtres.
ANC. FR. Descent desous un feu molt haut.
Roman de la Violette, p. 55.
Berte fu ens el bois assise sous un fo.
(chap. Berta estabe adins del bosque assentada daball d'un fach. Per ejemple, a la fageda (al pun 4) del retaule, als Ports de Beseit.)
Roman de Berthe, p. 48.
3. Faya, s. f., fouteau, hêtre.
Ni flor de faya.
Rambaud de Vaqueiras: Kalenda.
Ni fleur de hêtre.
ESP. Haya. PORT. Faia.
4. Faia, Faya, s. f., foutelaie.
Belhs m'es lo chans per la faya
Que fan l' auzelet menut.
Bernard de Venzenac: Belhs m'es.
Il m'est beau le chant que les petits oiselets font parmi la foutelaie.
Ab la faia et la terra de sancta Eulalia.
Tit. de 1275. DOAT, t. CXXIV, fol. 27.
Avec la foutelaie et la terre de sainte Eulalie.
(chap. Fageda, fagedes, facheda, fachedes, terreno aon abunde lo fach, fachs.)
Fadestel, Fadestol, s. m., du germ. Fald-Stul, fauteuil. (N. E. en el alemán moderno Faltstuhl es una silla plegable, de falten y Stuhl. Un fauteuil, faudesteuil, faudesteul, faudestuef, es un sillón, pero la idea es muy parecida.)
Wachter, Gloss. germ.; Ménage, t. I, p. 579.
Lo reis el fadestel de mier argen...
En un fadestol Karles lo reys.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 39 et 36.
Le roi au fauteuil de pur argent...
Le roi Charles en un fauteuil.
ANC. FR. Une chaire en manière de faudesteuil.
Inventaire des meubles de Charles V, Du Cange, t. III, col. 320.
(N. E. Inventaire des meubles et joyaux du Roi Charles V, (21 Janvier 1380, hay varias ediciones online para los curiosos.)
La dame est de façon moult noble;
El faudestuef sist lès le roi.
Roman du Renart, t. IV, p. 127.
Il vit le roy assis sur un faudesteul.
Hist. de Gérard de Nevers, p. 113.
ESP. PORT. IT. Faldistorio.
Fadi, s. m., lat. fastidium, dédain, refus.
Car del cornar aguist fadi
De mon Turcmalet.
Raimond de Durfort: Turcmalet.
Car vous eûtes dédain du corner de mon Turcmalet.
2. Fadia, s. f., refus, opposition, contradiction.
Que 'l belh semblant e 'l dous sospir
No son messatge de fadia.
Deudes de Prades: Ab lo dous.
Vu que les beaux semblants et les doux soupirs ne sont messages de refus.
N' am mais la belha fadia
Qu' el don d' autra no faria.
Berenger de Palasol: Totz temeros.
J'en aime mieux le beau refus que je ne ferais le don d'une autre.
Prov. Mais val belha fadia
Q'us dos dezavinens.
Arnaud de Marueil: Sabers e cortezia.
Beau refus vaut mieux qu'un don impoli.
Adv. comp. Vos etz ses fadia
Caps de las melhors.
Peyrols: Quora qu' amors.
Vous êtes sans contradiction la première des meilleures.
Gaucelm Faidit, ses fadia,
Vos don cosselh avinen.
T. de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: N Ugo.
Gaucelm Faidit, je vous donne, sans contredit, un conseil convenable.
3. Fadion, adj., frustré, privé.
Om de vos non va fadions
De secors ni de vostra ajuda.
Roman de Jaufre, fol. 65.
On ne s'éloigne pas de vous privé de secours ni de votre aide.
4. Fadiar, v., manquer, frustrer, tromper.
Qui volra d'esta guerra me ajudar,
No s pot en mon aver ges fadiar.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 61.
Qui voudra m'aider dans cette guerre, ne se peut manquer en mon avoir.
Non es dretz, sitot hom se fadia,
C' om se deia per tan desesperar.
Faidit de Belistar ou Richard de Barbezieux: Tot atressi.
Il n'est pas juste, quoiqu'on se trompe, que pourtant on doive se désespérer.
Part. pas. Mas tan longamen
Mi suy fadiatz,
Celan e sufren en patz
L'afan e'l turmen.
Gaubert, Moine de Puicibot: Hueimais.
Mais si longuement je me suis frustré, cachant et souffrant en paix la peine et le tourment.
5. Afadigar, v., refuser.
Si neguna res l'agrada...
Ja no se pot afadigar.
Roman de Jaufre, fol. 103.
Si nulle chose lui agrée... jamais elle ne se peut refuser.
Fagot, s. m., fagot. (N. E. latin fasciculus, petit faisceau, fascine, fasces.)
Voy. Leibnitz, p. 115; Muratori, Dissert. 33.
Gran cantitat de fagots. Chronique des Albigeois, col. 15.
Grande quantité de fagots.
ESP. Fagina. (N. E. Fajina: conjunto de haces de mies que se pone en las eras; leña ligera para encender.)
IT. Fagotto.
(chap. feixet, feixets; feix, feixos; garbera, garberes; lo instrumén fagot es un atra cosa.)
Faichuc, Fayshuc, adj., fâcheux, importun.
Ab nulh home faichuc,
Nescis ni malastruc.
Amanieu des Escas: El temps de.
Avec nul homme fâcheux, niais et malotru.
Cornelha... a l'aygla et als autres auzels de rapina es fayshuga et enuiosa, en tant que, quar l'aygla no auza tocar, volan apres ela, no cessa de cridar. Eluc. de las propr., fol. 144.
La corneille... est importune et ennuyeuse à l'aigle et aux autres oiseaux de rapine, en tant que, comme elle n'ose toucher l'aigle, volant après lui, elle ne cesse de crier.
Differensa es entre rim fayshuc et rim tornat, quar rims fayshucz regarda las acordansas pauzadas, outra dever, en lo comensamen o en lo mieg dels bordos... mas rims tornatz regarda solamen las finals acordansas pauzadas, otra dever, en la fi dels bordos.
Leys d'amors, fol. 115.
Différence est entre la rime importune et la rime répétée, car la rime importune regarde les accords placés, outre devoir, au commencement ou au milieu des vers... mais la rime répétée regarde seulement les accords finals placés, outre devoir, à la fin des vers.
Faidir, v., bannir, repousser, proscrire, exiler.
Car bon esvaidor
Non pot hom leu faidir.
Torcafols: Comunal veill.
Car on ne peut facilement repousser bon assaillant.
Per que 'l covenc a issir de Tolosa, e faidir.
V. d'Aimeri de Peguilain.
C'est pourquoi il lui convint de sortir de Toulouse, et s'exiler.
Part. pas. M' an fag estar faiditz de mon pais.
B. de Ventadour: Belhs Monruelhs.
(chap. Me han fet está exiliat, proscrit, de mon (del meu) país. Pareix que sigue una frasse de Puigdemont, pero no, es mol mes antiga, escrita en la mateixa llengua que parle y escriu “podio de monte”, podium montibus. País, com se enteníe antigamén y mol assobín al siglo XIX al castellá, (p. ej. Pedro Saputo al original) es una zona, regió, comarca, tros de terra (com “pago” de Carraovejas), terreta, terroir, provinsia, etc. A Fransa encara se fa aná bastán en este sentit (apart del mes conegut “La France est le 2ème pays”), pays d'Hérault, Languedoc, pays bas, etc, tamé escrit païs, com escriuen los sompos y les sompes catalanistes dels països catalans. Per sert, en catalá se díe y escribíe: catalanista, catalanistas; los (els) pobrets y (las) les pobretes han olvidat los plurals en as, que tan caracterisen al ocsitá y al seu dialecte, lo catalan, casi tan com lo oc, òc, hoc, och. Burrades de Pompeyo Fabra + política : manipulassió de un dialecte pera que paregue mes de lo que es = IEC y sucursals com la Ascuma de Calaseit, AVL, Universidad de Zaragoza, etc, etc.)
M'ont fait rester banni de mon pays.
Ben soi faiditz si de s' amor mi tuelh.
P. Vidal: Si col paubres.
Je suis bien proscrit si elle m'enlève de son amour.
Substantiv. Selh que mante faiditz.
(chap. ¿Coneixéu an algú que manté faidits, prohibits, banejats, exiliats? Encara que no los conegáu, manen los que los mantenen, y los tornaréu a votá, ya sigue al cap de cuatre añs o abans, segons convingue a la partida dels politics. Esta frasse antiga no se referix a Pedro Sánchez, pero al tems que estam, li cuadre a la perfecsió.)
Bertrand de Born: S'abrils.
Celui qui maintient bannis.
Dans la convention de la ville d'Arles avec Charles Ier imprimée à Lyon, 1617, faiditi est traduit par faidites.
Voyez Du Cange au mot faida, et l'explication de l'abbé Vertot dans les Mémoires de l'Académie des Inscriptions, t. II, p. 638 et 639.
(N. E. Es muy interesante el apellido Vertot, René-Aubert: ver tot, vrai - veritable tout, verdadero todo.)
ANC. FR. Quar li Poitevin li aidoient
Et le roy Jean moult faidoient.
Ph. Mouskes, Gloss. de Du Cange, t. III, col. 309.
III.
La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.
A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.
A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.
Al
Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no
coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor
dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll
y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una
exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat
y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit
sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y
Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere
en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se
li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo
inquietaben. Va di una vegada:
- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?
Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.
- No sé lo que me vols di - va contestá.
Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:
- Los estrels están al aire, ¿no es assó?
- Assó es.
- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.
- Sí; al menos aixó diu lo maestre.
- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?
Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.
- Moñigo.
- ¿Qué?
- No me faigues eixes preguntes; me marejo.
- ¿Te marejes o te assustes?
- Pot sé les dos coses - va admití.
Sen va enriure lo Moñigo.
- Te diré una cosa - va di después.
- ¿Qué?
- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.
Lo
Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues
confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies
crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una
irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo
Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen,
apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe
may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló
amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li
inspiraben los estrels!
Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.
Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.
A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.
Al
estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen
caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía
interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al
single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta
antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del
túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y
riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball
dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de
la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la
carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de
catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa
entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües
se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon
ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.
A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.
Daniel, lo Mussol,
recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y
barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una
tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los
tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per
sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi
sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems
que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de
Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre
rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la
fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball.
Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva,
estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica
adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta
alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió
dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en
plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu,
un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en
galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau.
Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch
dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a
la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres,
les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes
de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia
ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón
dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a
la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo
palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de
pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén,
en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les
Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en
una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del
edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava
y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la
plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y,
después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de
dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de
Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de
la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon
un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de
Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que
regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de
don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa.
Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de
pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito.
Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o
encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de
don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble
no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo
del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no
eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots
los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es
que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo
Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa
plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol
en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés,
la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben
fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós,
y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles
carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les
flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres,
pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía,
unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.
¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.
Pero,
ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues
cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu,
pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les
coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia
sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo
Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga.
Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les
mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo
mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es
llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem
emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo
mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o
vissi o pecat de tota una rassa.
Lo Camí a Amazon (tapa blana)
II.
Ara,
Daniel, lo Mussol, ya sabíe lo que ere tindre lo ventre sec y lo que
ere malparí o un aborto. Va pensá en Roc, lo Moñigo. Potsé si no
haguere conegut a Roc, lo Moñigo, seguiríe, an estes altures, sense
sabé lo que ere un ventre sec y lo que ere un aborto. Pero Roc, lo
Moñigo, sabíe mol de tot "assó". Sa mare li díe que no
se ajuntare en Roc, perque lo Moñigo se habíe criat sense mare y
sen sabíe moltes. Tamé les Guindillas (Pestetes de aquí abán)
li díen assobín que per ajuntás en lo Moñigo ya ere lo mateix que
ell, un golfo y un dropo. Daniel, lo Mussol, sempre eixíe en defensa
de Roc, lo Moñigo.
La gen del poble no lo compreníe o no volíe
compéndrel. Que Roc sapiguere mol de "assó" no
significabe que fore un golfo y un dropo. Que fore forsut com un bou
y com son pare, lo ferré, no volíe di que fore roín. Que son pare,
lo ferré, tinguere sempre a la forja una bota de vi y la empinare de
cuan en cuan no equivalíe a sé un borracho empedernit, ni podíe
afirmás, en bona ley, que Roc, lo Moñigo, fore com son pare, perque
ya se sabíe que de tal tocho tal ascla. Tot aixó constituíe una
sarta de infamies, y Daniel, lo Mussol, u sabíe de sobres perque
coneixíe com dingú al Moñigo y a son pare.
De
que la dona de Paco, lo ferré, se moriguere al parí al Moñigo,
dingú teníe la culpa.
Ni tampoc teníe la culpa dingú de la
falta de capassidat educadora de san germana Sara, massa brusca y
recta pera sé dona.
La Sara va portá lo pes de la casa desde la
mort de sa mare. Teníe lo pel roch y acaragolat, y ere corpulenta y
massisa com son pare y son germá. A vegades, Daniel, lo Mussol,
imaginabe que la mort de sa mare de Roc, lo Moñigo, va sé per no
tindre aquella lo pel roch. Lo pel roch podíe sé, en efecte, un
motiu de llarga vida o longevidat, per lo menos, una espessie de
amuleto protectó. Fore per una raó o un atra, lo sert es que sa
mare del Moñigo se va morí al naixe ell y que san germana Sara,
tretse añs mes gran, lo va tratá desde entonses com si fore un
assessino sense salvassió. Claro que la Sara teníe poca passiensia
y sol sabíe renegá. Daniel, lo Mussol, la habíe conegut corrén
detrás de son germá escales aball, cridán desaforadamen:
- ¡Animal, mes que animal, que ya abáns de naixe eres un animal! Después la va sentí repetí este estribillo sentenás y hasta milenás de vegades; pero a Roc, lo Moñigo, li entrabe per una orella y li eixíe pel atra. Seguramen lo que mes va avinagrá lo carácter de la Sara va sé lo fracás redó del seu sistema educatiu. Desde mol chiquet, lo Moñigo va sé refractari al Coco, al home del sac y al Tío Camuñas. Segú que va sé la seua solidés física la que li va inspirá este olímpic despressio cap a tot lo que no foren homens reals, en ossos, músculs y sang daball de la pell. Lo sert es que cuan la Sara amenassabe a son germá, diénli: "Que ve lo Coco, Roc, no faigues tal cosa", lo Moñigo sonreíe
en malissia, com desafiánlo: "Hale, que vingue, aquí l´aguardo". Entonses lo Moñigo apenes teníe tres añs y encara no parlabe casi gens. A la Sara se la emportaben los dimonis al constatá la inutilidat de la seua amenassa en la indiferensia burlona del sagalet. Poc a poc, lo Moñigo va aná creixén y san germana Sara va apelá a datres prossediméns. Solíe tancá a Roc a la pallissa si fée alguna malesa, y después li lligíe, desde fora, lentamen y en veu ombriosa y cavernosa, les recomendassións del alma.
Daniel, lo Mussol, encara sen enrecordabe de una de les primeres visites a casa del seu amic. La porta del carré estabe entreuberta y, a dins no se veíe a dingú, ni se sentíe res, com si la casa estiguere deshabitada. La escala que portabe al pis alt se alsabe insitán dabán dell, pero ell la va mirá, va tocá lo passamáns, pero no se va atreví a pujá.
Coneixíe ya a la Sara de referénsies y aquell increíble silensio li inspirabe una mica de respecte o mes be temó. Se va entretindre un rato acassán una sargantana que intentabe escabullís per les lloses de la entrada. De repén va sentí una retahíla de furiosos improperis, allá dal, seguits de una gran portada. Se va dessidí a cridá, un poc acollonit:
- ¡Moñigo! ¡Moñigo!
Al instán se va derramá damún dell un diluvio de frasses agressives. Daniel se va ajupí.
- ¿Quí es lo bruto que cride aixina? ¡Aquí no ña cap Moñigo! Tots an esta casa portem lo nom de un san. ¡Hale, vésten!
Daniel, lo Mussol, may va sabé per qué an aquella ocasió se va quedá com enclavat an terra com si fore una estatua. Lo cas es que se va quedá com un estaquirot y mut, casi sense respirá. Entonses va sentí parlá a dal a la Sara y va pará la orella. Per lo forat de la escala se desgranaben les seues frasses:
- Cuan los meus peus, perdén lo seu movimén, me advertixquen que la meua carrera an este món está próxima al seu final... Y, detrás, sonabe la veu del Moñigo, opaca y sorda, com si ixquere del fondo de un pou: - Jesús misericordiós, tin compassió de mí.
Un atra vegada les inflexións de la Sara:
- Cuan los meus ulls vidriosos y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort, fixon en vos les seues mirades lánguides y moribundes...
- Jesús misericordiós, apiádat de mí.
Se
anabe apoderán de Daniel, lo Mussol, una temó gelada y impalpable.
Aquella tétrica letanía li fée cusigañes al moll dels ossos. Sin
embargo, no se va moure del puesto.
L´agullonabe una difusa y
impersonal curiossidat.
- Cuan perduts los sentits - continuabe, monótona, la Sara - tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...
Un atra vegada la veu amodorrada y sorda y tranquila del Moñigo, desde la pallissa:
- Jesús misericordiós, teníu compassió de mí.
Al acabá la Sara lo seu correctiu verbal, se va fé impassién la veu de Roc:
- ¿Has acabat?
- Sí - va di la Sara.
- Hale, pos obri.
La interrogassió siguién de la Sara portabe un despecho mal reprimit:
- ¿Has escarmentat?
- ¡No!
- Entonses no te óbrigo.
- Obri o tiro la porta. Lo cástic ya se ha acabat.
Y la Sara li va obrí. Lo Moñigo li va di al passá pel seu costat:
- Me has fet menos temó que atres díes, Sara.
La germana se abalotabe, furiosa:
- ¡Calla, gorrino! Un día... un día te partiré los nassos o no sé lo que te faré.
- Assó no; no me tocarás, Sara. Encara no ha naixcut lo que me fico la ma damún, ya u saps - va di lo Moñigo.
Daniel, lo Mussol, va esperá a vore si escoltáe lo estampit de la bufetada, pero la Sara su va pensá milló y lo estampit previst no se va produí. Va escoltá Daniel, en cambi, les potades firmes del seu amic al baixá los escalóns, y mogut per un pudorós instín de discressió, va eixí per la porta ajuntada y lo va esperá al carré. Ya al seu costat, lo Moñigo va di: - ¿Has sentit a la Sara?
Daniel, lo Mussol, no se va atreví a mentí:
- La hay sentit - va di.
- Ten haurás fixat en que es una pamplinera.
- A mí me ha fet agarrá temó, la verdat - va confessá lo Mussol.
- ¡Bah!, no faigues cas. Tot assó dels ulls vidriosos y los peus que no se mouen són pamplines. Mon pare diu que cuan estires la garra no ten enteres de res.
Va moure lo Mussol, dudán, lo cap.
- ¿Cóm u sap ton pare? - va di.
A Roc, lo Moñigo, no se li habíe ocurrit pensá en assó. Va dudá un momén, pero en seguida va aclarí:
- ¡Qué me sé yo! Lay diríe ma mare al morís. Yo no men puc enrecordá de assó.
Desde
aquell día, Daniel, lo Mussol, va alsá mentalmen al Moñigo a un
altá de admirassió. Lo Moñigo no ere listo, pero, ¡vaya tío
mantenínles tiesses en los grans!
Roc, a ratos, pareixíe un
home per lo seu aplom y gravedat. No admitíe imposissións ni tampoc
una justíssia cambián y caprichosa. Una justíssia doméstica, se
sobreentén.
Per la seua part, san germana lo respetabe. La
voluntat del Moñigo no ere un cero a la esquerra com la seua; valíe
per la voluntat de un home; se la teníe en cuenta a casa seua y al
carré. Lo Moñigo teníe personalidat. Y, tal com transcurríe lo
tems, va aná aumentán la admirassió de Daniel per lo Moñigo. Este
se pegabe o reñíe assobín en los sagals de la valleta y sempre
eixíe victoriós y sense cap ñafra o esgarrap. Una tarde, a una
romería, Daniel va vore al Moñigo esbatussá hasta fartás al que
tocabe lo timbal. Cuan se va cansá de fótreli cops li va empastrá
lo tambor al cap y se li va quedá de sombrero.
La gen sen enríe
mol. Lo músic ere un home ya de casi vin añs y lo Moñigo sol ne
teníe onse. Pera entonses, lo Mussol habíe entés que Roc ere un
bon abre aon arrimás y se van fé inseparables, encara que la
amistat del Moñigo lo forsabe, a vegades, a extremá la seua ossadía
y lo implicabe an alguna regletada de don Moissés, lo maestre. Pero,
en compensassió, lo Moñigo li habíe servit en mes de una ocasió
de escut y paracops.
Sa
mare de Daniel, don José lo mossen, don Moissés lo maestre, la
Pesteta gran y les Lepóridas: les Llebres,
no teníen motius pera afirmá que Roc, lo Moñigo, fore un golfo y
un dropo.
Si lo Moñigo reñíe en algú ere sempre per una causa
justa o perque procurabe la consecussió de algún fí utilitari y
práctic. May u va fé per fum de palla o per lo plaé de fotre cops.
Y un atre tan passabe en son pare, lo ferré. Paco, lo ferré,
traballabe com lo que mes y guañabe bastáns dinés. Claro que pera
la Pesteta gran y les Llebres no existíen mes que dos extrems al
poble: los que guañaben pocs dinés y de estos díen que eren uns
dropos y uns ganduls, y los que guañaben mols dinés, dels que
afirmaben que si treballaben ere sol pera gastássels en vi. Les
Llebres y la Pesteta gran exigíen un pun de equilibri mol raro y
difíssil de conseguí. Pero la verdat es que Paco, lo ferré, bebíe
per nessessidat. Daniel, lo Mussol, u sabíe, perque coneixíe a Paco
milló que dingú. Y si no bebíe, la forja no carburabe. Paco, lo
ferré, u díe moltes vegades: "Tampoc los autos van sense
gasolina". Y se embutíe un trago cap al garganchó.
Después del trago traballabe en mes forsa. Aixó, pos, a final de cuentes, redundabe en benefissi del poble. Pero lo poble no lay agraíe y li díe pocavergoña y gat. Menos mal que lo ferré teníe correcha, com lo seu fill, y aquells insults no li feen mal. Daniel, lo Mussol, pensabe que lo día que Paco, lo ferré, se enfadare no quedaríe al poble pedra sobre pedra; u arrassaríe tot com un huracán. No ere tampoc cosa de tráureli en cara al ferré que piropejare a les mosses que passaben per dabán de la ferrería y les invitare a assentás un rato en ell a charrá y a fé un traguet. En realidat, ere viudo y estabe encara en edat de mereixe. Ademés, la seua exuberansia física ere un bon insentiu pera les dones. A fí de cuentes, don Antonino, lo marqués, se habíe casat tres vegades y no per naixó la gen dixáe de díli don Antonino y seguíe traénse la boina al crusás en ell, pera saludál. Y continuabe sén lo marqués. Después de tot, si Paco, lo ferré, no se casabe u fée per a no donáls cap madrastra als seus fills y no per tindre mes dinés disponibles pera vi com insinuaben en malíssia la Pesteta gran y les Llebres.
Los
domenges y díes de festa, Paco, lo ferré, se engatinabe a casa del
Chano hasta la incoherensia. Al menos assó díen la Pesteta gran y
les Llebres. Pero si u fée aixina, les seues raóns tindríe lo
ferré, y una de elles, y no desdeñable, ere la de olvidás dels
radés sis díes de treball y de la inminensia de uns atres sis en
los que tampoc descansaríe. La vida ere aixina de exigén y
despiadada en los homens. A vegades, Paco, al que lo temperamén se
li exaltabe en lo alcohol, armabe a la taberna del Chano trifulques
considerables. Aixó sí, may tirabe de navalla encara que los seus
adversaris u faigueren. Encara aixina, les Llebres y la Pesteta gran
díen dell – de ell, que reñíe sempre a pit descubert y en la
noblesa mes gran consebible - que ere un asquerós matón. En
realidat, lo que los mortificabe a la Pesteta gran, a les Llebres, al
mestre, al ama de don Antonino, a sa mare de Daniel, lo Mussol, y a
don José, lo mossen, eren los músculs abultats del ferré; la seua
personalidat irreductible; la seua hegemonía física.
Si Paco y
son fill hagueren sigut uns arguellats, al poble no li importaríe
que foren borrachos o camorristes; en consevol momén podíen tombáls
de una galtada. Dabán de aquella inaudita corpulensia, la cosa
cambiabe; habíen de conformás en fótrels verds per la esquena. Be
díe Andrés, lo sabaté: "cuan a la gen li falte músculs als
brassos, los sobre en la llengua". Don José, lo mossen, que ere
un gran san, encara que li censurabe ubertamen a Paco, lo ferré, les
seues eixides, sentíe per nell una secreta simpatía.
Per mol
que tronare no podríe olvidá may lo día de la Virgen, aquell añ
en lo que Tomás se va ficá mol dolén y no va pugué portá lo
soport per a la imache. Julián, un atre dels habituals portadós de
la virgen, va tindre que eixí del lloch en un viache urgén. La cosa
se ficabe fea. No eixíen sustituts. Don José, lo mossen, va pensá,
inclús, en suspendre la professó. Va sé entonses cuan se va
presentá, humilmen, a la iglesia Paco, lo ferré.
- Siñó retó, si vosté vol, yo puc passejá la Virgen per lo poble. Pero ha de sé en la condissió de que me la dixon portá a mí sol - va di.
Don José li va sonriure en picardía al ferré.
- Fill, te agraíxco la teua voluntat y no dudo de les teues forses. Pero la imache pese mes de dosséns kilos - va di. Paco, lo ferré, va acachá los ulls, una mica avergoñit de la seua enorme forseguera.
- Podría portá damún sen kilos mes, siñó retó. No siríe la primera vegada...- va insistí.
Y la Virgen va voltá lo poble damún dels muscles de Paco, lo ferré, a pas lento y
fen
cuatre parades: a la plassa, dabán del ajuntamén, enfrente de
Teléfonos y, de tornada, al atrio de la iglesia, aon se va entoná,
com ere costum, una Salve populá.
Al acabá la professó, los
chiquets van voltá admirats a Paco, lo ferré. Y este, ficán una
sonrissa de chiquet, los obligabe a paupáli la camisa al pit, a la
esquena, als sobacos.
- Tentéu, toquéu - los díe -; no estic suat; no hay suat ni una gota.
La Pesteta gran y les Llebres li van criticá a don José, lo mossen, que haguere autorisat a ficá la imache de la Virgen damún dels muscles mes pecadós del poble. Y van jusgá lo acte de mérit de Paco, lo ferré, com una ostentassió evidenmen pecaminosa. Pero Daniel, lo Mussol, estabe en lo sert: lo que no podíe perdonásseli a Paco, lo ferré, ere la seua complexió y sé lo home mes vigorós de la vall, de tota la vall.