Mostrando las entradas para la consulta estiu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta estiu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 21 de febrero de 2024

Estat - Costellatio

Estat, s. f., lat. aestatem, été. 

Tota la estatz anava per cortz. V. de Giraud de Borneil.

(chap. Tot l'estiu anabe per les corts.) 

Tout l'été il allait par les cours.

Lo dux de Berguonh' a mandat 

Qu' el nos ajudara l' estat.

Bertrand de Born: Ieu chan qu' el. 

Le duc de Bourgogne a mandé qu'il nous aidera l'été. 

IT. State, estate.

2. Estiu, Estieu, s. m., lat. aestivus, été. 

Belhs m'es l'estius e 'l temps floritz. 

G. Rudel: Belhs m'es.

L'été m'est agréable et le temps fleuri.

El temps d'estiu, quan par la flors el bruelh.

(chap. Al tems d'estiu, cuan apareix la flo al brosquill.)

G. Adhemar: El temps d' estiu.

Au temps d'été, quand la fleur paraît au bois.

Solelhs de mars, umbra d' estieu. 

(chap. Sol de Mars, sombra d'estiu; umbra : ombra : sombra.)

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Soleil de mars, ombre d'été.

CAT. Estiu. ESP. (Estío, verano) PORT. Estio. (chap. Estiu, estius; v. estiuejá, passá l'estiu an algún puesto.) 

verano, estiu; Estat; estival; estiuejá

3. Estival, adj., lat. aestivalis, d'été, de la saison d'été.

El tems del solstici estival.

(chap. Al tems del solstissi d'estiu. (estival)) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Au temps du solstice d'été. 

Cercle solsticial estival.

Eluc. de las propr., fol. 108.

Cercle solsticial d'été.

Substantiv. En lo cranc se fay l' estivals.

(chap. En lo cáncer (zodiaco) se fa l'estiu.)

Brev. d'amor, fol. 29.

Dans le cancer se fait l' été.

ANC. FR. D'où son rond porte-flamme, aux longs jours estivaux,

Tire des traits agus, dont il frappe les vaux.

Laboderie: Hymn. eccles., fol. 196.

N'ont pour des foudres estivaux.

R. Garnier: Trag. de Porcie, acte I, choeur.

ANC. CAT. ESP. PORT. Estival. IT. Estivale. (chap. Estival, d'estiu.) 

4. Estivenc, adj., d'été.

Alcus so estivencs. Eluc. de las propr., fol. 216.

Aucuns sont d'été.

CAT. Estivenc. (estiuenc)

5. Estivador, s, m., moissonneur. 

Nivol... quar dona a la fervor del solelh temprament, als estivadors es gracioza.

Eluc. de las propr., fol. 135. 

La nuée... parce qu'elle donne adoucissement à l' ardeur du soleil, est agréable aux moissonneurs.

(chap. Estiuadó : segadó, cullidó de sereals.)

6. Estivar, v., lat. aestivare, récolter.

Las messios qu'el a fachas en arar o en semenar o en segar o en estivar lo blat. Trad. du Code de Justinien, fol. 17.

(chap. Los gastos que ell ha fet en llaurá o en sembrá o en segá o en cullí lo blat; estiuá siríe cullí.)

Les dépenses qu'il a faites à labourer ou à semer ou à scier ou à récolter le blé. 

ANC. FR. Cueiller fruicts en autonne, en esté mestiver.

Nicolas Rapin, p. 158.

 

Estedal, s. m., cierge.

Ela venria a sa tomba am son estedal de cera.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 273. 

Elle viendrait à sa tombe avec son cierge de cire.

 

Estela, Stela, s. f., lat. stella, étoile.

Las estelas luzens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les étoiles luisantes.

La stela dita canicula.

Eluc. de las propr., fol. 153. 

L'étoile dite canicule.

Fig. Domna, estela marina. (N. E. stella maris)

Pierre de Corbiac: Domna dels angels. 

Dame, étoile marine.

Tu yest l' estela que guia 

Los passans d' aquest paes.

P. Cardinal: Vera Vergena. 

Tu es l'étoile qui guide les passants de ce pays. 

CAT. Estela. ESP. PORT. Estrella. IT. Stella. (chap. La estrella lluénta, les estrelles lluéns; los estels, estrels; estrial, estrials diu l'agüelo sebeta.)

2. Steleta, s. f., petite étoile.

El centre de la qual lutz una steleta. Eluc. de las propr., fol. 181.

(chap. Al sentre de la cual relluíx una estrelleta, un estelet, estrelet, estrialet.)

Au centre de laquelle luit une petite étoile.

CAT. Estelleta. ESP. Astillita (estrellita; estrellica).

Teruel, viaducto, acueducto

3. Estelat, adj., étoilé.

El cels es estelatz.

Guillaume de Tudela.

(chap. Lo sel está estrellat, estelat, estrelat, estrialat.)

Le ciel est étoilé.

Part los signes que so nomnatz,

Trobares el cel estelat.

Brev. d'amor, fol. 29. 

A part les signes qui sont nommés, vous trouverez au ciel étoilé. 

Fig. Fo mot ben armatz sus un negr' estelat. 

Roman de Fierabras, v. 3716. 

Il fut moult bien armé sur un (cheval) noir étoilé.

ANC. FR. De dras de soie à fin or estelé. 

Roman d'Agolant, v. 1251.

CAT. Estelat. ESP. PORT. Estrellado. IT. Stellato. (chap. estrellat, estelat, estrelat, estrialat; la nit está estrellada, estelada, estrelada, estrialada.)

4. Estencelar, v., étinceler.

Un ausberc clar estencela.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29. 

Un haubert clair étincelle.

5. Costellatio, s. f., lat. constellatio, constellation.

Costellatios verayamen

Non es al mas ajustamen

D' estelas.

(chap. Una constelassió veramen o verdaderamén no es mes que un ajuntamén, conjún, d' estrelles, estels, estrels, estrials.)

Brev. d'amor, fol. 29.

Constellation vraiment n'est autre chose qu'assemblage d'étoiles.

Totas las costellacios.

Eluc. de las propr., fol. il. Toutes les constellations. Segon la costellacio.

Brev. d'amor, fol. 35. Selon la constellation. 

CAT. Constellació. ESP. Constelación. PORT. Constellação. IT. Costellazione. (chap. constelassió, constelassions.)

jueves, 29 de marzo de 2018

Los Draps, Penarroija de Tastavins. Som massa agüelos.

Lo nou disc de LOS DRAPS:

Mos fem agüelos pero som com los chiquets.

 
Mos fem agüelos. Alejandro Romero Rivases, los draps

 


https://es.m.wikipedia.org/wiki/Los_Draps 


https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Los_Draps



los draps, logo, logotipo, Penarroija de Tastavins, grupo de música



https://an.wikipedia.org/wiki/Imachen:Los_Draps.png


Los Draps és un grup de rock-ska-folk-punk originari de la comarca del Matarraña (la Franja del meu cul). Influïts pel rock urbà i l'estil dels Gra Fort, el seu so barreja el punk-core amb instruments tradicionals: en el seu cas, la dolçaina aragonesa.

Me va demaná un integrán del grupo, Alejandro Romé Saltarribassos, en castellá, encara que escriu lo catalá de Fabra mol be, que traguera lo logo de la web, aquí un enllás extern a https://an.m.wikipedia.org/wiki/Los_Draps en aragonés.

Espígol (baix i veus)
Flare (dolçaina i cors)
Jorgito (dolçaina i cors)
Kolores (bateria i veus)
Marc (guitarra)
Rosset (teclats, gaita i cors)

Rosset, Ignacio Sorolla Vidal, Íñigo, Eneco, Natxo Sorolla Amela
Rosset, Ignacio, Íñigo, Nacho Sorolla Amela

 

 

 

 

 

 


Txutxa (guitarra i veus)

El grup es va originar l'any 92 al voltant de Joaquín de Guenen i Daniel del Colero: tots dos tocaven la guitarra en moltes festes pels pobles del Matarraña i els Ports, amb temes propis com ara Los Índios del Castell o Chica del mes de febrer, però d'un repertori basat principalment en versions com una de Litros de alcohol que resava «litros de merda corren per la séquia, gorrina...»
Però, no va ser fins al 1997 quan es va completar un grup amb l'entrada de Sisco de Torretes (bateria), Ignacio del Rosset (teclats) i Sergio Arsís (baix): l'estiu de 1998, Los Draps feien el primer de molts concerts per la comarca a Penarroija, junt amb els grups La Codoñera, Azero i Artrosis, fins que a les acaballes del 99 Sisco va deixar el grup i va ser substituït per Rubén de Kolores, l'actual bateria de la formació.
Arribats a l'estiu de 2000 van gravar la maqueta Terra de Frontera, que els obriria la porta a concerts importants com el Carrascar i el Rebrot, ambdós en 2001. 
Llavors ja havien afegit un segon guitarrista, César de Txutxa, amb el qual actuarien a events importants, com l'Acampallengua de les Balears, l'Aplec dels Ports, diversos Correllengua i l'Acampallengua de la Franja del meu cul.
L'estiu del 2002 Dani del Colero deixava el grup i es quedaven sense cantant i guitarra solista, la qual cosa significava tornar a començar: la veu a les cançons va caure de la mà de Sergio i Kolores, i Txutxa va haver d'aprendre a tocar sol, fet que els va alentir en la seva evolució fins a l'arribada del Flare, amb el qual es van acabar orientant cap al punk-rock amb «gaita». El febrer de 2004 van gravar la cançó Matarraña, basada en un poema del desaparegut poeta penarroigí Desiderio Lombarte: el tema, editat per l'Associació Cultural Arran, és una de les referències de l'estil de música que fan ara. Pangea arran
Temps després va incorporar-se al grup Jorgito com a segon dolçainer: la contundència del grup s'anava establint amb temes com Cultura popular, Revolució i PP Feixistes (que els valdria una denúncia per part del PP d'Osca) i el conjunt es consolidava a cada concert, però a causa d'alguns problemes mèdics i psicològics d'un dels seus membres, el grup va estar apartat dels escenaris fins al 2005. 
Mentrestant, al novembre del 2004 entrava al grup Marc (ex guitarrista de Notinkson), de Massalió, amb el qual es completava la formació actual del grup que s'autoeditaria el seu primer disc l'any 2006: No mos fareu callá!. 
El disc (els draps) té dotze cançons (de les quals una, Entalto lo pueblo en aragonés) i conté col·laboracions de Kapi d'Azero, Isa, Miguel i Chabi de Prau, Kaspas de Visión Túnel, Josep de Areñs de Lledó de Temps al temps i Jandro de Mallacán.
El mateix any rebien el premi a la millor cançó en llengua minoritària de l'Aragó en els VIII Premis de la Música Aragonesa per Cultura popular, i pel novembre tornaven a entrar en estudi per enregistrar Un crit al vent, cançó inèdita inclosa en Sons del Matarraña, un recopilatori fet expressament per promoure la música en català a l'Aragó al llarg de 2007.
  • Terra de frontera (autoedició, 2000): la primera (i única) maqueta editada

  • No mos faréu callá (Mago Fermín, 2006): primer disc oficial, llicenciat baix Creative Commons
 
[youtube=https://www.youtube.com/watch?v=vWB21TZ0xfY&w=320&h=266]
 
 
Los draps, cucs (gusanos)  gusano es tamé un nick dels que fa aná Íñigo Sorolla Amela de Peñarroya de Catavinos.
A Puigdemont lo visiten a la presó o garjola la extrema dreta alemana, llástima que no pugáu traure una cansoneta en este tema, siríe mol sonada!
Occità, català, chapurriau, balear, valencià, Natxo del Rosset, no u enteng
 
 
  • Atles musical, una llengua de convit (?)
  • Una roella al cor (?)
  • Cultura de resistència vol.2 (?, 2004)
  • Esclat '06 (Maulets, 2006)
  • Sons del Matarraña (ASCUMA, 2007)


  1.  Contundència a la frontera entrevista en l'Enderrock de juny de 2006

  2.  Enderrock.cat El PP d'Osca vol denunciar el grup de la Franja del meu cul Los Draps

  3.  Enderrock.cat Cap de setmana de música en català a la Comunitat Valenciana

  4.  Los Draps tornen a estudiuna entrada del seu bloc en BlogSpot

  5.  Enderrock.cat Grups del Matarraña participen en la promoció de música en català a l'Aragó

  6.  Enderrock.cat encapçalament de l'entrevista adés referida

 

 

Los Draps estió un grupo aragonés de musica en catalán, formato en a comarca d'o Matarraña. O suyo estilo musical yera o punk-core entrepitato con instrumentos tradicionals aragoneses como a donzaina.


O grupo prencipio en l'anyo 1992 tocando en as fiestas d'os lugars d'o Matarraña y arredols, fendo sobre tot versions de cantas d'atros grupos.

En 1997 o grupo fue establito oficialment.


Dentran en o grupo Torretes (batería), Rosset (teclau) y Arsís (baixo) antimás de Guenen y Colero que yeran os guitarristas (o segundo antimás o cantaire). A primera actuación d'o grupo estió en o estiu de 1998 en Peñarroya chunto con as collas de La Codoñera Azero y Artrosis. Dimpués facioron quantos conciertos más por a comarca d'o Matarraña.


A la fin de 1999, Sisco deixó lo grupo estando sustituito por Kolores, l'actual batería.

En o estiu de 2000 se gravó a maqueta "Terra de Frontera" y se fan conciertos importants por toda a cheografía d'a Francha del meu cul y atros puestos como as Islas Balears, antimás s'incorpora a lo grupo lo guitarrista Txutxa.

Dani del Colero, lo cantaire, dixa o grupo en 2002.


As nuevas voces son Sérgio y Kolores y agora solo bi'n ha (ña en chapurriau) un guitarrista, Txutxa. Dentra en a colla Flare que toca a dulzaina (a dal fique donzaina) fendo un cambeo en o estilo d'o grupo a punk-rock con gaita.


En febrero de 2004 gravoron a canta "Matarraña", poesía d'o poeta Desiderio Lombarte, natural de Peñarroya. Más tardi s'incorpora a lo grupo Jorgito, segundo dulzainero. Se fan gravacions de temas como "Cultura Popular", "Revolució" (Revolución) y "Feixistes" (Faxistas).


En noviembre d'ixa mesma anyada dentra en o grupo lo guitarrista Marc (ex de Notinkson).

O suyo primer disco "No mos fareu callá!" (No mos faretz callar!)

/ Faretz , presentz , aragonés antic/



Aragonés, presentz, medieval, Pedro II, Osca, Huesca, Wasqa,





apareixe en 2006, o disco incluye 11 cantas en catalán y una, Entalto lo pueblo en aragonés y destacan as colaboracions de Kapi (Azero), Isa, Miguel y Chabi (Prau), Kaspas (Visión Túnel), Josep (Temps al Temps) y Jandro (Mallacán).


Iste mesmo anyo a canta "Cultura Popular" recibe o premio a la millor canta de luenga minoritaria d'Aragón en os VIII Premios d'a Musica Aragonesa.


En aviento de 2011, a colla fació oficial a suya deseparación.


Os zaguers miembros de Los Draps estioron:


Alejandro Romero Rivases lo apotecari. Voz.
Kolores: Batería y coros
Marc: Guitarra
Txutxa: Guitarra y coros
Espígol: Baixo
Flare: Donzaina
Jorgito: Donzaina
Natalia: Donzaina
ETC.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

martes, 12 de marzo de 2024

Formiga - Formigueiar

Formiga, s. f., lat. formica, fourmi.

A semblan de formiga. V. et Vert., fol. 54.

À manière de fourmi.

Formiga... fa provizio en estiu per yvern.

(chap. La formiga... fa provissió (proveíx) a l' estiu per al hivern, ivern.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Fourmi... fait provision en été pour hiver.

CAT. Formiga. ESP. Hormiga. PORT. Formiga. IT. Formica.

formiga roija; hormiga roja; fourmie rouge

(chap. Formiga, formigues. Hau de lligí la fábula de la chicharra y la formiga. Tamé hau de probá les pizzes de la formiga, una pizzería móvil de la Sandra Tejedor de Beseit. Ella es mol morena, pero es “rosseta”. Lo seu home es rumano, y en rumano se escriu furnică. Igual van aná los catalans a Rumanía a enseñáls a parlá y escriure als rumanos, o als mateixos romanos.)

hau de probá les pizzes de la formiga, una pizzería móvil de la Sandra Tejedor de Beseit.

2. Formit, Fromit, s. f., fourmi.

Hom deu far aissi coma la formitz, que si trebalha en estieu per aver so que vieu en ivern. Liv. de Sydrac, fol. 69.

On doit faire comme la fourmi, qui se démène en été pour avoir ce dont elle vit en hiver.

Négation expl. No m'o pretz una fromit.

(chap. Aixó no val ni lo que una formiga; “no mu pressio una formiga.”)

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. Var.

Je ne prise cela une fourmi.

ANC. FR. Dist la fromitz: Or chante à mei.

(chap. Va di la formiga: Ara cántam.)

Marie de France, t. II, p. 124.

Par quoi l'homme ensuyvant du fourmi la raison

Envitaille en un mois pour un an sa maison.

Philippe Hegemon, p. 22.



3. Formiguier, s. m., fourmillière.

Geta 'ls el formiguier, quar las formigas laysho... mal et manjo... bo.

Eluc. de las propr., fol. 241.

(chap. Gítales (tírales, avéntales, avíales) al formigué, ya que les formigues dixen... lo roín y se mingen... lo bo.)

Jette-les à la fourmillière, car les fourmis laissent... le mauvais et mangent... le bon.

CAT. Formiguer. ESP. Hormiguero. PORT. Formigueiro. IT. Formicaio.

(chap. Formigué, formigués; no sol són los nius de les formigues, sino tamé unes construcsions de terra que se féen pera aprofitá la materia vegetal - pullissos, rametes - cremála y fé abono; paregut al sistema de la carbonera, les carboneres pera fé carbó de la lleña.)

4. Fromiger, s. m., fourmillière. (chap. Formigué.)

Jai ades el fromiger.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Gît incessamment dans la fourmillière.

5. Formicaleon, s. m., (lat.) formica-leo, fourmi-lion.

Formicaleon es una specia d' aranha que pren nom de formiga.

(chap. La formiga-león es una espessie d' araña que pren lo nom de la formiga.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Le fourmi-lion est une espèce d'araignée qui prend nom de fourmi.

6. Formigament, s. m., fourmillement, démangeaison, picotement.

Sent en aquel loc del pe dormicio et formigament.

Eluc. de las propr., fol. 96.

Sent en cet endroit du pied engourdissement et fourmillement.

ESP. Hormigamiento (hormigueo). (chap. Me corren formigues per lo bras, ting “formigamén”, v. formiguejá. Ejemple: m' hay adormit damún del bras. Tamé pot passá a datres parts del cos: mala sirculasió de la sang, embolia, ictus, patatús, acsidén, parálissis de les galtes, etc.)

7. Formicar, v., fourmiller, picoter.

Part. prés. Cum es pols caprizant, formicant.

Eluc. de las propr., fol. 21.

Comme le pouls est sautillant, fourmillant. 

ESP. Hormigar (hormiguear). PORT. Formigar. IT. Formicare. 

(chap. formiguejá. Me formiguege lo bras; m'ha formiguejat la cama un bon rato per está assentat damún d'ella. Si te se queden los dits baubos pel fret, después te formiguejarán.)

baubo, baubos, bauba, baubes

8. Formigueiament, s. m., fourmillement, démangeaison, picotement. Formigueiament per razo de la materia ascendent.

Eluc. de las propr., fol. 101.

Fourmillement en raison de la matière ascendante.

ESP. Hormigueamiento. IT. Formicolamento. (chap. Formiguejamén, formiguejamens.)

9. Formigueiar, v., fourmiller, démanger.

Si 'l pacient badalha et saliva, e 'ls potz li formigueio.

(chap. Si 'l passién badalle y salive o salivege, y los labios li formiguegen.)

Eluc. de las propr., fol. 102.

Si le patient bâille et salive, et les lèvres lui démangent.

ESP. Hormiguear. PORT. Formiguejar. (chap. Formiguejá. Miréu lo paregut  en lo ocsitá formigueiar y lo formiguejar portugués; Raynouard no diu res del catalá, ¿no va trobá este verbo als textos que ell consultabe com a catalans? Ya se veu an estos dos llibres (choix y lexique) que tamé considerabe textos catalans los escrits per autós valensians com Ausiàs March. Podéu buscá “formiguejar” a Google y triá un tems anterió al de la publicassió de este tomo 3 del lexique o de la mort del autó, 27-10-1836)

sábado, 15 de febrero de 2020

Amor, poesía, Juan Carlos Abella

Sabeu de que va la poesía de avui, com no, va de amor.
 
"AMOR"

Amor es llibertad, santa llibertat
Amor es pasió, gran pasió
Amor es ilusió, molta ilusió
Amor es igualdat, nesesaria igualdat


Amor es unió, rocosa unió
Amor es bondat, infinita bondat
Amor es verdat, tota la verdat
Amor es lo milló, de la vida lo milló

Amor es cansó, alegre cansó
Amor es patí, mai se pare de patí
Amor es eixí, les millós coses fa eixí
Amor es llisó, sempre se depren una llisó

Amor son moments, los millós moments
Amor es esperansa, bendita esperansa
Amor es templansa, molta templansa
Amor de valents, pera mol valents

Amor de aventura, cada día una aventura
Amor y eternidat, dure hasta la eternidat
Amor reforsat, cada día ix mes reforsat
Amor es ternura, la mes tendra ternura

Amor es llum, la mes clara llum
Amor es primavera, cada día una primavera
Amor es una frontera, defensiva frontera
Amor es costum, respete la milló costum

Amor es pau, nesesaria pau
Amor es tradisió, respetuosa tradisió
Amor es evolució, continua evolusió
Amor es chapurriau, viva lo chapurriau

Amor es parella, espesial parella
Amor productiu, cada día mes productiu
Amor es estiu, calen com lo estiu
Amor de dos, amor de ell y de ella.

El amor todo lo puede. Amor, poesía, Juan Carlos Abella

domingo, 28 de julio de 2024

3. 7. De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.

Capítul VII.

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.

Restituít a casa seua, no lo dixaben viure preguntanli pel seu gran viache; y pera satisfé a tots a la vegada va fé pregoná que acudigueren a la plassa; van acudí, y desde lo balcó va di: 

"Si tot lo que hay vist y me ha passat haguera de referitos, en un mes no acabaría. Pero algunes coses particulás les aniré contán als amics, y ells les contarán a datres, y així les sabréu tots. Atres no les diré ni an ells ni a dingú, perque no vach demaná llissensia pera publicales y lo món es mol mal pensat.»

Sabéu pos, amics y compatrissis meus, que a tot arreu hay trobat homens espabilats, y homens tontos; de éstos mes que de aquells; homens que se creurán lo que se 'ls diu als chiquets, que lo sel es de seba y que los faríeu combregá en rodes de molí. Aixó tos u dic pera que veigáu en quina raó podrán di per neixos pobles veíns que sou los mes tontos del món. ¡Cuáns ne ña que u són mes que vatres!, perque encara que es verdat que vau aná al planet de Violada a cavá ixos forats buscán tessoros amagats, pero aixó u han fet y u fan mols atres que se tenen per mol espabilats, y troben lo mateix que vatres, que es la terra fresca y lo fron suat. Pero dingú de Almudévar ha anat a vórem pegá lo salt de Alcolea, perque ya tos figurabeu que ere pera fótretos lo pel, cuan hi han anat mols doctós de la Universidat de Huesca, y hasta colegials de Santiago y de San Vissén, alguns canonges, mols caballés y dames prinsipals, y totes les sing pes de la copla. De Barbastro, pos, no dic res; hi van aná de tres parts les dos, sén los que en mes llargs nassos se van quedá veén volá l'áliga del meu gabán desde la Ripa. Y nomenantos a Huesca y Barbastro, no ña pera qué mensioná a Fraga, Monsó, Binéfar, Tamarit y tota la Litera o Llitera, Graus, Benabarre, Fonz, Estada, Estadilla o Estadella, Sariñena, Ayerbe, Loarre, Bolea, ni los pobles de la Hoya, ne van aná mes que al jubileu del añ san; com igualmén del Somontano y Sobrarbe o Superarbe. Conque be podéu consolatos y no tíndretos per mes tontos que atres, perque no u sou com estáu sentín.

La Llitera no e Cataluña, T-shirt, camiseta, samarreta

Pos respecte al meu viache, hau de sabé que hay recorregut lo Prinsipat de Cataluña, lo Regne de Valensia, los cuatre de Andalusía y les Castelles; y total hay vist lo que vatros veéu sense móuretos de casa, apart dels rius, montes, siudats y datres coses que tamé són com les que vatres teniu vistes de lluñ o de prop. Així mateix a tot arreu lo sol ix per lo matí y se pon per la tarde, y sempre la lluna fa llum de nit y a les dotse es michdía menos a la Cort, que michdía es a les cuatre de la tarde, y micha nit es a les sis del matí.

Perque a les terres aon es de día cuan aquí de nit, hivern cuan aquí estiu, y estiu cuan aquí hivern, yo no hi hay estat, perque hay que caminá mol cap al frente o a la zaga, a la dreta o a la zurda.

De les costums dels pobles ña mol que di. Pero miréu; que porton la robeta mes o menos llarga, enaigüetes a modo de calses, montera, gorra, boina o barretina a modo de sombrero; que amorson figues y panses, o migues y sopes de oli, y berenon gazpacho o be pa en tomata y formache; a la postre homens y dones són tots, y tots lo mateix que vatres se maten per nelles y per los dinés; y a tot arreu ñan rics y pobres, y lo mes tonto es lo alcalde y lo mes sego lo que los guíe. Per lo demés a Cataluña me vach vore una mica apuradet; a Valensia me va aná be; y a Andalusía vach guañá lo que vach volé, y vach di y fe lo que vach voldre, y tot su van creure y tot u donáen per be, remitinme a les probes. A Cataluña vach vore comersians y marinés; a Valensia artistes, volatines y gaités; a Andalusía comares y matons mes femelles encara que les comares. A Castilla es la gen de un modo que pareix que ara ixquen del ou y que no han ubert los ulls.

Pel meu gust, aniría a Castilla per nessessidat, a Andalusía per curiosidat, a Barselona o Barchinona hi viuría tres mesos, a Valensia un añ, y a Saragossa tota la vida. Y aixó que Valensia es un món abreviat, perque lo que ha vist tot lo món y lo que sol ha vist Valensia, lo mateix han vist la un que l’atre, y encara mes potsé lo segón que lo primé.

Va escomensá en aixó a ploure una mica, y va di: Lo tems no vol que acaba la meua relassió, pero ya estáe mol abansada. Una cosa vull que entengáu sobre tot; y es, que aon vullgue que vach procuro doná honra a la meua patria. Perque tos fach sabé que al meu cor ñan dos grans amors, lo de la meua bona mare y lo vostre, enrecordanmen sempre de lo mol que per nella y per mí hau fet desde lo meu naiximén.

¡Viva Pedro Saputo!, va cridá lo poble: ¡Viva lo nostre fill y veí! 

¡Viva la gloria de Almudévar! Y se va dispersá la gentada alabán y beneín a Deu, que tan sabé y tanta virtut habíe donat al fill de la pupila.

Dins a la sala estáen lo justissia, los jurats y los prinsipals del poble, y lo bon Sisenando, a qui li caíe la baba de gust. Allí lo van agassajá o convoyá en un vermutet y después en un gran sopá o sena a la que casi los va agarrá lo día assentats.


Original en castellá:

Capítulo VII.

De cómo Pedro Saputo dio cuenta de su viaje de la vuelta a España.


Restituido a su casa, no le dejaban vivir preguntándole de su gran viaje; y por satisfacer a todos a la vez hizo pregonar que acudiesen a la plaza; acudieron, y desde el balcón dijo:

«Si todo lo que he visto y me ha sucedido hubiera de referiros circunstanciadamente, en un mes no acabaría. Pero algunas cosas particulares las iré contando a los amigos, y ellos las contarán a otros, y así las sabréis todos. Otras no las diré ni a ellos ni a nadie, porque no pedí licencia para publicallas y el mundo es muy mal pensado.

»Sabed pues, amigos y compatricios míos, que en todas partes he encontrado hombres agudos, y hombres tontos; de éstos más que de aquéllos; hombres que creerán lo que se dice a los niños, que el cielo es de cebolla y que los comulgaríades con más que ruedas de molino. Lo cual os digo para que veáis con qué razón podrán decir por esos pueblos vecinos que sois los más tontos del mundo. ¡Cuántos lo son más que vosotros!, porque aunque es verdad que fuisteis al llano de Violada a cavar aquellos hoyos buscando tesoros escondidos, pero eso lo han hecho y lo hacen muchos otros que se tienen por muy agudos, y encuentran lo mismo que vosotros, que es la tierra fresca y la frente sudada. Pero ninguno de Almudévar ha ido a verme dar el salto de Alcolea, porque ya os figurasteis que era chanza, cuando han ido muchos doctores de la universidad de Huesca, y aun colegiales de Santiago y de San Vicente, algunos canónigos, muchos caballeros y damas principales, y todas las cinco pes de la copla. De Barbastro, pues, no digo nada; fueron de tres partes las dos, siendo los que con más largas narices quedaron viendo volar el águila de mi gabán desde la Ripa. Y nombrándoos a Huesca y Barbastro, no hay para qué hacer mención de Fraga, Monzón, Binéfar, Tamarite y toda la Litera, Graus, Benabarre, Fonz, Estadilla, Sariñena, Ayerbe, Loharre, Bolea, ni los pueblos de la Hoya, que fueron más que al jubileo del año santo; como igualmente del Semontano y Sobrarbe. Conque bien podéis consolaros y no teneros por más tontos que otros, porque no lo sois como estáis oyendo.

»Pues en cuanto a mi viaje, habéis de saber que he recorrido el principado de Cataluña, el reino de Valencia, los cuatro de Andalucía y las Castillas; y he venido a ver en suma lo que vosotros veis sin moveros de casa, fuera de los ríos, montes, ciudades y otras cosas que al fin poco más o menos también son como las que vosotros tenéis vistas de lejos o de cerca. Asimismo en todas partes el sol sale por la mañana y se pone por la tarde, y siempre la luna alumbra de noche y a las doce es mediodía si no es en la corte, que mediodía es a las cuatro de la tarde, y media noche es a las seis de la mañana1. Porque en las tierras que es de día cuando aquí de noche, invierno cuando verano, y verano cuando invierno, yo no he estado, porque hay que andar mucho al frente o a la espalda, a la derecha o a la izquierda.

»De las costumbres de los Pueblos hay mucho que decir. Pero mirad; que lleven la ropilla más o menos larga, enagüillas en vez de calzones, montera o gorra en vez de sombrero; que almuercen higos y pasas, o migas y sopas de aceite, y merienden gazpacho o bien pan y queso; a la postre hombres y mujeres son todos, y todos lo mismo que vosotros se matan por ellas y por los dineros; y en todas partes hay ricos y pobres, y el más tonto es el alcalde y el más ciego el que los lleva. Por lo demás en Cataluña me vi un poco apuradillo; en Valencia me fue bien; y en Andalucía gané lo que quise, y dije e hice lo que quise, y todo lo creyeron y todo lo daban por bien, remitiéndome las pruebas. En Cataluña vi comerciantes y marinos; en Valencia artistas, volatines y gaiteros; en Andalucía comadres y matones más hembras aún que las comadres. En Castilla son las gentes de un modo que parece que agora salgan del huevo y que no hayan abierto los ojos.

»En cuanto a mi gusto, iría a Castilla por necesidad, a Andalucía por curiosidad, en Barcelona viviría tres meses, en Valencia un año, y en Zaragoza toda la vida. Y eso que Valencia es un mundo abreviado, porque el que ha visto todo el mundo y el que sólo ha visto Valencia, lo mismo han visto el uno que el otro, y aún más quizá el segundo que el primero.»

Comenzó en esto a llover un poco, y dijo: «El tiempo no quiere que concluya mi relación, la cual sin embargo os hago sólo por mayor, como he dicho, y estaba muy adelante. Una cosa quiero que tengáis entendida sobre todo; y es, que adonde quiera que voy procuro dar honra a mi patria. Porque os hago saber que en mi corazón hay dos grandes amores, el de mi buena madre y el vuestro, acordándome de lo mucho que por ella y por mí habéis hecho desde mi nacimiento.» ¡Viva Pedro Saputo!, gritó el pueblo: ¡Viva nuestro hijo y vecino! ¡Viva la gloria de Almudévar! Y se dispersó la multitud alabando y bendiciendo a Dios, que tanto saber y tanta virtud había dado al hijo de la Pupila.

Dentro en la sala estaban el justicia, los jurados y los principales del pueblo, y el buen Sisenando, a quien se le caía la baba de gusto. Allí le agasajaron con un refresco y luego con una gran cena en que casi los cogió el día.

lunes, 17 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA, Forese, Giotto

JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA.

Micer Forese de Rábatta y lo mestre Giotto, pintó, venín de Mugello, sen enfoten de la seua mesquina apariensia.

JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA, Mugello, chapurriau

 

Al callá Neifile, habén agradat mol a les siñores la resposta de Ghichibio, aixina va parlá Pánfilo per voluntat de la reina:

Caríssimes siñores, passe assobín que, aixina com la fortuna daball de vils ofissis algunes vegades amague grans tesors de virtut, com fa poc va sé amostrat per Pampínea, tamé daball de feíssimes formes humanes se troben maravillosos talentos amagats per la naturalesa. Esta cosa mol aparén va passá en dos dels nostres consiudadans sobre los que enteng parlá breumen: perque la un, que se díe micer Forese de Rábatta, sén baixet de estatura, desgarbat y mal format, en una cara tan aplanada y retorsuda que los haguere paregut deforme a consevol de los Baronci que mes deformada la tinguere, va tíndre tan talento per a les leys que per mols homens de valor va sé reputat almassén de coneiximens sivils; y lo atre, de nom Giotto, va sé tan ingeniós que cap cosa de la naturalesa (mare de totes les coses y nutridora de elles en lo continuo girá dels sels) en la pluma o ploma o lo pinsell no ñabíe res que no pintare tan paregut an ella, ya no assemellat, sino mes be ella mateixa pareixíe, que moltes vegades les coses fetes per nell no se sabíe si eren de verdat o estáen pintades, (com va fé tamé Pedro Saputo en lo niu de oronetes) .
Y per naixó, habén ell fet torná a la llum aquell arte que mols siglos daball de les errades de atres (que mes per a deleitá los ulls de los ignorans que per a complaure a la inteligensia de los que saben pinten) habíe estat sepultada, se pot dí que es una de les llums de la gloria florentina. Vivíe en la mes gran humildat, y sén maestre de les arts, no va volé may que lo cridaren mestre; este títul, per ell rechassat, sel usurpaben algúns que sabíen menos que ell, o los seus dissipuls. Pero per mol gran que fore lo seu don, no ere ell en persona y aspecte mes guapo que micer Forese. Pero tornán a la história dic que:

Teníen a Mugello micer Forese y Giotto les seues possessions; y habén anat micer Forese a vore les seues en este tems del estiu en que los tribunals tenen vacassions (vacanza a Italia), y tornán montat a un caball roinot de llogué, va trobá al ya dit Giotto, que tamé habíe anat a revisá les seues, y sen entornáe cap a Florencia; com ya eren agüelos, avansáen poc a poc, y se van ajuntá al camí. Va passá, com moltes vegades al estiu veém que passe, que los va agarrá una tronada, de la que se van escapá tan a escape com van pugué a casa de un llauradó amic y conegut dels dos. Pero después de un rato, com no teníe pinta de escampá, y volén ells arribá de día a Florencia, van demaná al llauradó dos velles capes de drap romañés y dos sombreros ratats per lo tems (y potsé per les rates o ratolins), perque de millós no ne ñabíe, van escomensá a caminá. Habén caminat un rato, y veénse amerats, y, per les esquichadures de les besties, plens de fang, coses que no solen afechí gens de honor, aclarínse una mica lo orache, ells, que llárgamen habíen caminat callats, van escomensá a conversá. Y micer Forese, cabalgán y escoltán a Giotto, que ere un exelentíssim conversadó, va escomensá a mirássel de costat y de frente y per tot arreu; y veénlo tan desllustrat y tan mesquí, sense considerás an ell mateix, va escomensá a enríuressen y li va di:

- Giotto, ¿Si vinguerem a trobámos algún forasté que may te haguere vist, creus tú que pensaríe que eres lo milló pintó del món?

Giotto li va contestá rápidamen:

- Siñó, crec que su creuríe si mirántos creguere que sabéu lo abecé.

Sentín aixó micer Forese, va reconeixe la seua errada y se va vore pagat en la mateixa moneda en la que habíe vengut les mercansíes.

jueves, 20 de septiembre de 2018

La meua terra

La meua terra ...

Poema traduít del original de Fran López Ortín al grupo Tradizions y paroletas d´o nuestro Aragón.

Es lo silénsio de la llarga nit,
solitária sombra.
Aon la rosada gele los óssos,
en los seus frets móssos.

Són matíns de gebra y boira, (dorondón)
herba amerada.
Aulorá la humitat, empapás en ella,
hasta chopás l´alma.

Són vells matíns de treball
daball del sol, deball de la terra,
Díes de estiu acotoláts
per lo soroll del mall, la estral y la fals.

Es lo somni olvidat d´ixos
que per aquí dórmen per a sempre.
Gañits que l´airegaz desperte  (ventolina)
desde la inmensidat callada.

Es ringleres cap al sel,
de charrades sense di cap paraula.
Lo fum de aquelles enchumeneres
que ya mai s´ensendrán.
Es un mar de valls, de montañes,
de roquissals, picosses y masades.
Llugás arefugiats del hibern,
aon se aufeguen les paraules.

Es lo can dels pit roijos
a la primavera.
L´esparvé que escomense la cassera
de los minudets muixóns.

Són ulls pardos que se planten firmes
dabán de les bades del tems y les nafres de l´alma.
Sentí als chiquets balansejánse
cuan lo sers espente lo columpio.

Es la flama del sol al tardet
fonénse en les purnes de la nit.

Es la lluna cuan s´amanix detrás del monte,
ixa que lo seu reflejo al espill de láigua amostre.

La meua terra ...

Es lo silénsio de la llarga nit;
solitária ombra.
Aon la rosada gele los óssos,
y m´acache en los seus móssos.

qué tens oh tiarra meua !



/// Aragonés //
Fran López Ortín , grupo Tradizions y paroletas d´o nuestro Aragón.


A miya tierra...
Ye o silenzio d'a luenga nueit,
solenca güembra.
An a rosada yela os guesos,
con os suyos friyos muesos.
Ye amanixers de yebra e boira,
yerba amerada.
Goler a humedat, empapar-se con ella
dica chopar-se l'esmo.

Ye viellas maitins de treballo
baixo lo sol, baixo a tierra.
Diyas d'estiu acotolaus
por o rudio d'o mayo, l'astral e o facino.

Ye o suenio olvidau d'ixos
que puaqui duermen pa cutio.
Gañidos que l'airera dispierta
ende a inmensidat chitada.

Ye ringleras cara'l cielo,
de charradas sin dizir parabra.
O fumo d'aquellas chamineras
que ya nunca no s'enchegaran.

Ye un mar de vals, de montañas,
de rochas, picachos e masadas.
Lugars arefuchiaus d'o hibierno,
ande s'afogan as parolas.
Ye a canta d'os peti-royos
en a primavera.
O esparvero que prencipia la cacera
d'os pequeños muxons.
Ye güellos vardinos que plantan firme
ante as badas d'o tiempo y as nafras de l'alma.
Sentir os ninos manchugando-se
cuan o cierzo empenta o manchin.
Ye a flama d'o sol en l'atardecer
fundiendose con as purnas d'a nueit.
Ye a luna cuan amanixe tras o mont,
Ixa que o suyo refleixo en o espiello de l'augua amostra.
A miya tierra...
Ye o silenzio d'a luenga nueit,
solenca güembra.
An a rosada yela os guesos,
Y m'acocha con os suyos muesos.
------------------------------------------------

Castellano
Mi tierra...
Es el silencio de la larga noche,
solitaria sombra.
Donde la escarcha hiela los huesos,
en fríos mordiscos.
Es amaneceres de jebra y niebla,
hierba empapada.
Oler la humedad, impregnarse con ella,
hasta calarse el alma.
Es viejas mañanas de trabajo,
bajo el sol, bajo la tierra.
Días de verano exterminados por el
ruido de la maza, el hacha y la hoz.
Es el sueño olvidado de esos
que por aquí duermen para siempre.
Lamentos que el vendaval despierta
desde la inmensidad callada.
Es hileras hacia el cielo,
de conversaciones sin decir nada.
El humo de aquellas chimeneas
que ya nunca se encenderán.
Es un mar de valles, de montañas,
de roquedos, cumbres y masías.
Pueblos protegidos del invierno,
donde se ahogan las palabras.
Es el canto de los petirrojos
en la primavera.
La rapaz que empieza la cacería
de las pequeñas aves.
Son ojos pardos que resisten
ante las grietas del tiempo y las heridas del alma.
Escuchar a los niños balanceándose
cuando el viento empuja el columpio.
Es el fuego del sol en el atardecer
fundiéndose con las chispas de la noche.
Es la luna cuando aparece tras el monte,
esa que su reflejo en el espejo del agua muestra.
Mi tierra...
Es el silencio de la larga noche,
solitaria sombra.
Donde la escarcha hiela los huesos,
y me acuesta con sus mordiscos.