Mostrando las entradas para la consulta está be ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta está be ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 3 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

Masetto de Lamporecchio se fa lo mut y entre com jardiné a un convén de monges, que competíxen en gitás en ell.

Hermossíssimes Siñores, bastáns homes y dones ñan que són tan burros com per a créures que cuan a una jove se li fiquen al cap les toques blanques y damún dels muscles se li avíe la cogulla negra, díxe de sé dona y ya no sentíx la cridada de la carn, com si se la haguere convertit en pedra al féla monja; y si per cassualidat algo sénten contra eixa creénsia seua, tan se enfaden com si se haguere cometut un grandíssim y criminal pecat contra natura, no pensán ni tenínse en considerassió an elles mateixes, a qui la plena libertat de fé lo que vullguen no pot sassiá, ni tampoc al gran podé de la soledat y lo tíndre tems. Y ñan encara mols que se creuen que la cavegueta, la pala y los bons minjás y les incomodidats trauen del tot als llauradós la ganeta de cardá y los fan amples de inteligénsia y espabil. Pero cuán engañats están los que aixina creuen tos u demostraré en una historieta.

An esta comarca nostra ñabíe y encara ña un convén de nones, mol famós per la seua santidat, que no nombraré per a no disminuí gens la seua fama; allí, no fa mol tems, ñabén entonses sol vuit monges y una abadesa, y totes joves, y un bon homenet jardiné de un vergéseu que, no contentánse en lo jornal, demanán la cuenta al mayordomo de les monges, a Lamporecchio, de aon ere, sen va entorná. Allí, entre los demés que alegremen lo van ressibí, ñabíe un jove llauradó fort y valén, y per a sé villano guapo de cara, de nom Masetto, y li va preguntá al jardiné aón habíe estat tan tems. Lo bon home, que se díe Nuto, lay va di, y Masetto li va preguntá qué fée al monasteri. A lo que Nuto va contestá:

- Yo traballaba a un jardí mol hermós y gran, y ademés de aixó, anaba alguna vegada al bosque a per lleña, portaba aigua y féa atres servíssis; pero les Siñores me donaben tan poc jornal que apenes podía pagám les sabates. Y ademés de aixó, són totes joves y pareix que tenen lo dimoni a dins, aixina, cuan yo traballaba alguna vegada al hort, una diebe: «Fica aixó aquí», y l’atra: «Fica astí alló» y un atra me preníe la eixadella de la má y diebe: «Aixó no está be»; y me fée tanta rabia que dixaba la faena y men anaba del hort, aixina que, entre una cosa y l’atra, no vach volé estáy mes y hay tornat. Y me va demaná lo seu mayordomo, cuan men vach aná, que si tenía an algú a má que puguere fé la meua faena, que lo enviara, y lay vach prometre, pero aixina li guardo Déu los riñóns que ni buscaré ni li enviaré a dingú.
A Masetto, sentín les paraules de Nuto, li va vindre al ánimo un dessich tan gran de está en estes monges que se derretíe veén per les paraules de Nuto que podríe conseguí algo del que volíe. Y considerán que no u conseguiríe si li diebe algo a Nuto, li va di:

- ¡Ah, qué be has fet de torná! ¿Qué es un home entre dones? Milló estaríe en diables: de sat vegades, sis no saben lo que elles mateixes volen.

Pero después, acabada la conversa, Masetto va escomensá a pensá quin camí empendríe per a pugué está en elles; y com sabíe fé be les faenes que Nuto fée, no va tindre temó de pédre este treball per aixó, pero se pensabe que no siríe admitit perque ere massa jove y guapo. Pel que, donánli voltes, va pensá:
«Lo puesto está bastán llun de aquí y dingú me coneix allí, si sé fé vore que soc mut, segú que me admitirán».
Y en aquell pensamén, sense dili a dingú aón anabe, com un home pobre sen va aná al convén. Una vegada allí, va entrá a dins y va trobá al mayordomo al pati, a qui, fénli gestos com fan los muts, li va explicá que demanabe de minjá per amor de Déu y que ell, si lo nessessitabe, li asclaríe la lleña. Lo mayordomo li va doná de minjá de bona gana, y después lo va ficá dabán de uns trongs que Nuto no habíe pogut asclá, pero éste, que ere mol mes fort, en un momén los va estronchiná.

Lo mayordomo, que nessessitabe aná al bosque, lo va portá en ell y allí li va fé tallá lleña; después, ficánli lo burret dabán, per señes li va doná a enténdre que lo portare al convén. Ell u va fé mol be, y lo mayordomo, fénlo fé sertes faenes, mes díes va volé tíndrel. Un de estos díes la abadesa lo va vore, y li va preguntá al mayordomo quí ere. Este va di:
- Siñora, es un pobre home sort y mut (sordomut), que va vindre fa uns díes a per limosna, aixina que li hay fet un favor y tamé li hay fet fé bastantes coses que mos féen falta. Si sapiguere llaurá un hort y vullguere quedás, crec que estaríem ben servits, perque ell u nessessite y está fort y se podríe fé de ell lo que se vullguere; y ademés de aixó no tindríeu que preocupatos de que gastare bromes a les vostres joves.

A lo que va di la abadesa:

- Per Déu que dius la verdat: entérat de si sap llaurá y procura retíndrel; dónali un parell de albarques, algún tabardo vell, y dónali be de minjá. Lo mayordomo va di que u faríe.

Masetto no estabe mol lluñ, y fen vore que agranáe lo pati, sentíe totes estes paraules y se diebe:

«Si me fiquéu ahí dins, tos llauraré lo hortet tan be com may tos se ha llaurat.»
Habén vist lo mayordomo que sabíe llaurá mol be y preguntánli per señes si volíe quedás allí, y éste per señes contestán que faríe lo que ell vullguere, habénlo admitit, li va maná que llaurare lo hort y li va enseñá lo que teníe que fé; después sen va aná a datres assuntos del monasteri y lo va dixá. Ell, llaurán un día detrás de l´atre, les monges van escomensá a marejál y a ficál en cansóns, com moltes vegades passe que datres fan als muts, y li díen les paraules mes roínes del món creén que ell no les sentíe; y la abadesa, que potsé creíe que ell teníe tanta poca coa com veu y oít, de alló poc o gens se preocupabe. Pero va passá que habén traballat un día mol y están descansán, dos monges que caminaben pel jardí se van arrimá aon estabe, y van escomensá a mirál mentres ell fee vore que dormíe. Pel que una de elles, que ere algo mes dessidida, li va di a l’atra:

- Si me hagueres de guardá lo secreto te diría un pensamén que hay tingut moltes vegades, que potsé a tú tamé podríe agradát.
L’atra va contestá:
- Parla en confiansa, que no lay diré may a dingú.

Entonses la mes valenta va escomensá:

- No sé si has pensat lo estrictamen que vivím y que aquí may ha entrat un home mes que lo mayordomo, que es agüelo, y este mut. Y moltes vegades hay sentit di a moltes dones que han vingut a vóremos que totes les dolsaines del món són una broma comparades en la dolsó de ajuntás la dona al home. Pel que moltes vegades me han entrat ganes, y ya que en datre no puc, u probaría en este mut si es verdat, y éste es lo mes indicat del món per an aixó perque, encara que vullguere, no u podríe ni sabríe contáu; ya veus que es un mosso tontot, mes creixcut de cames que de juissi. En gust escoltaré qué te pareix aixó.

- ¡Ay! - va di l’atra- , ¿qué dius? ¿No saps que ham prometut la nostra virginidat a Déu?

- ¡Oh! - va di ella- , ¡cuántes coses se li prometixen tots los díes y no sen cumplix cap! ¡Si lay ham prometut, que sigue un atra o atres les que cumplíxquen la promesa!

A lo que la germana va di:

- Y si mos quedárem preñades, ¿qué passaríe?
Entonses aquella va di:

- Escomenses pensán en lo mal abáns de que te arribo; si passare, entonses ya hi pensarém: podríen fes mil coses de manera que may se sápigue, sempre que natros mateixes no u charrém. Esta, sentín aixó, tenín encara mes ganes que l’atra de probá cóm ere l'home, va di:

- Pos be, ¿qué farém?

- Veus que pronte sirá nona(la hora novena), les tres de la tarde; crec que les atres monges están dormín menos natros; mirém pel hort a vore si ña algú, y si no ña dingú, ¿qué farém mes que agarrál de la má y portál a la barraqueta aon se amague cuan plou, y allí una se quede a dins en ell y l’atra fa guardia? Es tan saboquet que se acomodará a lo que volém.
Masetto escoltabe tot este raonamén, y disposat a obeí, no esperabe mes que vinguéren a agarrál. Elles, mirán be per tot arreu y veén que desde cap puesto podíen sé enchampades, arrimánse la que habíe escomensat la conversa a Masetto, lo va despertá y ell se va ficá de peu; ella en gestos afalagadós lo va agarrá de la má, y ell pegán unes carcañades de tontet, lo va portá a la barraca, aon Masetto, sense fes mol rogá va fé lo que ella volíe. Ella, habén obtingut lo que volíe, li va dixá lo puesto a l’atra, y Masetto, sempre fen vore que ere un saboc, fée lo que elles volíen; pel que abáns de anássen de allí, mes de una vegada va volé cada una probá cóm cabalgabe lo mut, y después, parlán entre elles moltes vegades, díen que en verdat alló ere tan dols com habíen sentit, inclús mes y tot, y buscán los moméns conveniéns, en lo mut anaben a jugá.
Va passá un día que una germana seua, desde una finestra de la seua alcobeta sen va doná cuenta del tejemaneje y lo va amostrá a unes atres dos;
primé van pensá en acusáles a la abadesa, pero después, cambián de paréixe y ficades de acuerdo en les dos primeres, se van ajuntá per a tombás a Masetto, y an estes se van sumá les atres tres que sen van aná enterán.

Al final, la abadesa, que encara no sen habíe donat cuenta de estes coses, passeján un día sola pel jardí, sén gran la calina, se va trobá a Masetto (que en poca faena ya se cansabe durán lo día per massa cabalgá) que se habíe adormit tombat a la sombra de un armelé, y habénli eixecat les robes lo airet que bufáe, estabe en tot al descubert. Veén aixó la abadesa y trobánse sola, va caure a la mateixa gana que les seues mongetes, y despertán a Masetto, a la seua alcoba sel va emportá, aon uns cuans díes, en grans queixes de les monges perque lo jardiné no veníe a llaurá lo hortet, lo va tindre, probán y tornán a probá aquella dolsó que abáns solíe censurá a les atres. Al final, enviánlo a la habitassió de ell y requerínlo en molta frecuénsia, no podén Masetto satisfé a tantes, va pensá que de fes lo mut podríe víndreli un gran mal si durabe mes tems; y per naixó una nit, están en la abadesa, va escomensá a di:

- Siñora, hay sentit que un gall pot en deu gallines, pero que deu homes ben just poden contentá a una dona, y yo ting que cumplí en nou, per res del món podré aguantáu, ya no puc fé ni poc ni mol; y per naixó, o me dixéu anámen en Déu o li trobéu un arreglo an aixó.

La Siñora, sentín parlá an este a qui teníe per mut, se va esbarrá, y va di:

- ¿Qué es aixó? creía que eres mut.

- Siñora - va di Masetto -, sí que u era pero no de naiximén, sino per una enfermedat que me va dixá mut, y per primera vegada esta nit séntigo que me torne la veu, pel que alabo a Déu tot lo que puc.

La Siñora su va creure y li va preguntá qué volíe di alló de que a nou teníe que serví. Masetto li va di lo que passabe, lo que sentín la abadesa, sen va doná cuenta de que no ñabíe cap monja que no fore mol mes sabia que ella; pel que, sense dixá anássen a Masetto, se va disposá a arribá en les seues monges a un acuerdo en estos assuntos, per a que per culpa de lo que passáe en Masetto no fore criticat lo convén.

Aquells díes va morí lo mayordomo, y de común acuerdo, fénse manifest lo que a esquenes de totes se habíe estat fen, van fé creure a la gen de la roglada que grássies a les orassións y los mérits del san al que estabe dedicat lo convén, a Masetto, que habíe sigut mut mol tems, li habíe tornat la veu, y lo van fé mayordomo; y de tal manera se van repartí les faenes que ell va pugué aguantáu. Y en elles bastáns monaguillos va engendrá pero en tanta discressió que res se va sabé hasta después de la mort de la abadesa, sén ya Masetto agüelo y volén torná ric a casa seua.

Aixina, pos, Masetto, vell, pare y ric, sense tindre la faenada de alimentá als seus fills ni pagá los seus gastos, grássies al seu espabil, al poble de aon habíe eixit sense res, va torná, afirmán que aixina tratabe Cristo a qui li ficabe los cuernos damún de la corona.

SEGONA

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

Acabada la historia de Neifile, sense que massa sen enrigueren della o parlare la compañía, la reina, volta cap a Fiameta, li va maná que continuare, y ella va escomensá:

Nobilíssimes siñores, com crec que sabéu, no ña res de lo que se parlo que no agrado mes si lo momén y lo puesto se tríe be pera parlá de alló. Y per naixó, mirán aón estem y perqué ham vingut aquí, tot lo que pugue proporsionámos diversió y entretenimén té aquí lo seu momén y lloch oportú. Per naixó, encara que moltes vegades se haigue parlat entre natros de les aventures de Calandrino, que totes són divertides, ton contaré una mes. Si de la verdat de los fets haguera vullgut o vullguera apartám, be hauría sabut en atres noms compóndrela y contála; pero com lo apartás de la verdat de les coses passades al novelá es disminuí mol la chalera dels oyéns, en la forma verdadera, ajudada per lo ya contat, to la contaré.

Niccolo Cornacchini va sé un consiudadá nostre y un home ric; y entre les seues atres possessións ne va tindre una mol maja a Camerata, a la que va fé construí una honorable y rica torre, y en Bruno y en Buffalmacco va consertá que lay pintaren tota. Estos, com ere molta faena, se van emportá en ells a Nello y a Calandrino y van escomensá a traballá. Allí ñabíe sol alguna alcoba amoblada en un llit y datres coses oportunes y una criada vella vivíe tamé com a guardiana de la possessió. Acostumbrabe un fill del dit Niccolo, que teníe per nom Filippo, com ere jove y solté, a portá alguna vegada an alguna dona que li agradabe, la teníe allí un día o dos y después la despedíe.

Ara be, entre atres vegades va passá que ne va portá a una de nom Niccolosa, a la que un rufián, lo Tragón, la teníe a la seua disposissió a una casa de Camaldoli, y la donáe de llogué. Ere esta de mol maja figura y estabe ben vestida y, en relassió a les del gremio, ere de bones maneres y parlabe be; y habén un día a michdía eixit de la alcoba en unes enagües de fustán blang y en lo pel esturrufat, y están rentánse les mans y la cara a un pou que ñabíe al pati de la torre, va passá que Calandrino va acudí allí a buscá aigua y la va saludá. Ella, contestánli, va escomensá a mirássel, mes perque Calandrino li pareixíe un home raro que per coquetejá. Calandrino va escomensá a mirássela, y pareixénli maja, va escomensá a trobá excuses y no tornabe aon los seus compañs en l´aigua.
Pero sense conéixela no se atrevíe a díli res. Ella, que sen habíe acatat de que la mirabe en bons ulls, pera fótreli lo pel alguna vegada lo mirabe, soltán algún suspiret; per lo que Calandrino se va encaprichá della, y no sen habíe anat del pati cuan ella va sé cridada a la alcoba de Filippo.

Calandrino, tornán a la faena, no fée mes que bufá, per lo que Bruno, donánsen cuenta, perque mol li mirabe les mans, com se divertíe mol en los seus actes, li va di:
- ¿Qué dimonis te passe, compare Calandrino? No fas mes que bufá.
A lo que Calandrino va di: - Compare, si tinguera qui me ajudare, estaría be.

- ¿Cóm? - va di Bruno.

A lo que Calandrino va di:

- No lay digues a dingú: ña una jove aquí que es mes hermosa que una hechissera, y se ha enamorat tan de mí que te pareixeríe cosa extraordinaria: men hay donat cuenta ara mateix, cuan hay anat a buscá aigua al povet.

- ¡Ay! - va di Bruno -, ojito que no sigue la dona de Filippo.
Va di Calandrino: - Crec que sí, perque ell la va cridá y ella sen va aná a la seua alcoba; ¿pero qué vol di aixó? A Cristo los hi ficaría yo, no ya a Filippo. Te diré la verdat, compare: me agrade tan que no podría díu.

Va di entonses Bruno:

- Compare, te explicaré quí es; y si es la dona de Filippo, arreglaré lo assunto en dos paraules perque la conec mol. ¿Pero cóm u farem pera que no u sápigue Buffalmacco? No puc parláli may que no estigue ell en mí.

Va di Calandrino:

- Buffalmacco no me preocupa, pero ojito en Nello, que es parén de Tessa y u espentolaríe tot.

Va di Bruno:

- Dius be.

Pos Bruno sabíe quí ere ella perque la habíe vist arribá, y tamé Filippo lay habíe dit. Una vegada que se va apartá Calandrino una mica de aon treballaben, Bruno va aná a vórela y los u va contá tot a Nello y a Buffalmacco, y juns de amagatóns van quedá en lo que faríen en este enamoramén seu. Y al torná Calandrino, li va di Bruno en veu baixa:

- ¿La has vist?

Va contestá Calandrino:

- ¡Ay, sí, me ha matat!

Va di Bruno:

- Vull aná a vore si es la que yo crec; y si u es, díxam fé a mí.
Baixán al pati Bruno y trobánse a Filippo en ella, los va contá per orden quí ere Calandrino y lo que li habíe dit, y en ells va arreglá lo que cadaú teníe que di y fé pera divertís y entretindres en lo enamoramén de Calandrino; y tornán aon Calandrino estabe, li va di:

- Sí que es ella: y per naixó aixó se ha de fé en mol coneiximén, perque si Filippo sen acatare, tota l´aigua del Arno no te rentaríe. Pero, ¿qué vols que li diga de la teua part si li puc parlá?
Va contestá Calandrino: - ¡Redéu! Li dirás que la vull mil fanegues de eixe bon be de impregná, y después que soc lo seu criat y que si vol algo, ¿me has entés be?
Va di Bruno:

- Sí, díxam a mí.

Arribada la hora de sopá y dixán estos la faena y baixán al pati, están allí Filippo y Niccolosa, se van quedá allí un rato en servissi de Calandrino, y este va escomensá a mirá a Niccolosa y a fé los mes extrañs gestos del món, tals y tans que sen hauríe donat cuenta hasta Quico lo cèlio de Tortosa. Ella fée tot lo que podíe pera calentál be y segóns los consells de Bruno, divertínse mol en los modos de Calandrino.
Filippo, en Buffalmacco y en los atres fée vore que charrabe y que no sen acatabe de este assunto. Pero al cap de un rato, en grandíssim fastidio de Calandrino, sen van aná; y venín cap a Florencia li va di Bruno a Calandrino:

- Be te dic que la fas fondre com lo gel al sol: per lo cos de Cristo, si portes lo rabel y li cantes alguna de eixes cansonetes teues de amors, la farás aviás per la finestra pera está en tú.
Va di Calandrino: - ¿Aixina u creus, compare?, ¿te pareix be que lo porta?

- Sí. - va contestá Bruno.

A lo que va contestá Calandrino:

- No tu creíes avui cuan te u día: per sert, compare, men dono cuenta de que sé fé lo que vull milló que atres. ¿Quí haguere pogut, mes que yo, enamorá tan pronte a una dona com esta? A bona hora u sabríen fé estos jovens de trompa marina que tot lo día se passen amún y aball y en mil añs no sabríen ajuntá una aumosta de calderilla.
Ara voldría que me veigueres en lo rabel: ¡vorás qué be que u fach! Y entén be que no soc tan agüelo com te pareixco: ella sí que sen ha donat cuenta, ella; pero de un atra manera lay faré notá si li fico les garres damún, per lo verdadé cos de Cristo, que li fotré tal repassada que me vindrá detrás com la tonta detrás del fill.
- ¡Oh! - va di Bruno -, te la ensumarás, ya me pareix vóret mossegála en eixes dens teues com a claus y eixa boca seua roijeta y eixes galtes que pareixen dos roses, y después minjátela sansera. Calandrino, al sentí estes paraules, li pareixíe está ficánles en obra, y anabe cantán y saltán tan alegre que no cabíe a la pell. Pero al día siguién, portán lo rabel, en gran chalera de tota la compañía va cantá acompañán en ell moltes cansóns; y en ressumen en tanta dropina va entrá de tan mirá an aquella, que no fotíe brot, sino que mil vegades al día, ara a la finestra, ara a la porta y ara al pati corríe pera vórela, y ella, segóns los consells de Bruno, li donabe ocasións. Bruno se ocupabe de les seues embaixades y de part della a vegades les hi donabe: cuan ella no estabe allí, que ere la majó part del tems, li fée arribá cartes della a les que li donabe grans esperanses (com Dickens faríe uns siglos después) als seus dessichos, mostrán que estabe a casa dels seus paréns, aon ell entonses no podíe vórela. Y de esta guisa, Bruno y Buffalmacco traíen de Calandrino la chalera mes gran del món, fen que los donare alguna vegada, com si u demanare la Siñora, una pinta de marfil, una bossa, una navalleta y atres chucheríes, donánli a cambi algunes sortijetes falses sense valor en les que Calandrino fée festes maravilloses; y ademés de aixó li traíen bones berenes y atres convits, per está ocupats dels seus assuntos.

Habénlo entretingut uns dos mesos de esta forma sense habé fet mes, veén Calandrino que la faena a la torre se anabe acabán y pensán que, si no portabe a efecte lo seu amor abáns de que estiguere acabada la faena, may mes podríe conseguíu, va escomensá a importuná mol y a solissitá a Bruno; per naixó, habén vingut la jove, com ya Bruno habíe arreglat en Filippo y en ella lo que se habíe de fé, li va di a Calandrino:

- Mira, compare, esta dona me ha prometut mes de mil vegades fé lo que tú vullgues y después no fa res, y me pareix que te está prenén lo pel; y per naixó, com no fa lo que prometix, lay farem fé, vullgue o no, aixó si tú vols.

Va contestá Calandrino:

- ¡Sí!, sí, per l´amor de Deu, fému pronte.

Va di Bruno:

- ¿Tindrás lo valor de tocála en un breve que te donaré yo?

Va di Calandrino:

- Claro que sí.

- Pos - va di Bruno - búscam un tros de pergamino notato y una rata penada viva y tres granets de incienso y una vela beneída, y díxam fé.

Calandrino se va passá tota la nit siguién intentán enchampá un rat penat en trampes y al final lo va cassá, y en les atres coses les hi va portá a Bruno. Este, retiránse a una alcoba, va escriure al pergamino sertes coses estrafalaries, lay va portá y li va di:
- Calandrino, entératen de que si la toques en este escrit, vindrá en seguida detrás de tú y fará lo que vullgues. Si Filippo sen va avui an algún puesto, arrímat de consevol manera, tócala y vésten a la pallissa que está aquí a la vora, que es lo milló puesto que trobaréu, perque no hi entre may dingú, vorás que ella acudix allí, y cuan estigue allí be saps lo que tens que fé.

Calandrino se va sentí lo home mes felís del món y prenén lo escrit va di:
- Compare, díxam fé a mí.

Nello, del que Calandrino casi se amagabe, se divertíe en este assunto tan com los atres y en ells interveníe a la burla; y per naixó, tal com Bruno li habíe manat, sen va aná a Florencia a vore a doña Tessa, la dona de Calandrino, y li va di:

- Tessa, saps cuáns cops te va fotre Calandrino sense raó lo día que va torná carregat com un ase catalá en les pedres del Muñone, y per naixó vull que te vengos: y si no u fas, no me tingues mes per parén ni per amic. Se ha enamorat de una dona de allá dal, y es tan marrana que va tancánse en ell moltes vegades, y avui mateix han quedat pera está juns; y per naixó vull que te vengos, que lo vigilos y lo castigos be.

Al sentí la dona aixó, no li va pareixe de broma, sino que eixecánse va escomensá a di:
- Ay, lladre públic, ¿assó me fas? Per la creu de Cristo, me les pagarás totes juntes.
Y prenén la seua toquilla y una sagaleta de compañera, enseguida, casi corrén en ves de caminán, en Nello sen van aná cap a la torre. Veénla vindre Bruno de lluñ, li va di a Filippo: - Ya ve lo nostre amic.

Filippo, anán aon Calandrino y los atres pintaben, va di:
- Maestres, men ting que aná a Florencia ara mateix: traballéu en ganes, que ya casi u teníu. Y fen vore que sen anabe, se va amagá a una part aon podíe, sense sé vist, vore lo que fée Calandrino. Calandrino, cuan va pensá que Filippo ya estabe prou lluñ, va baixá al pati aon va trobá sola a Niccolosa; y entrán en ella en conversa, y ella, que sabíe be lo que teníe que fé, arrimánseli, en mes familiaridat que la que li habíe mostrat li va mostrá, en lo que Calandrino la va tocá en lo pergamino. Y cuan la habíe tocat, sense di res, va adressá les passes cap a la pallissa, cap aon Niccolosa lo va seguí; y, entrán los dos a dins, ajuntada la porta va abrassá a Calandrino y damún de la palla que estabe an terra lo va aviá, y saltánli damún, espatarrada y ficánli les mans als muscles, sense dixá que li arrimare la cara, com en gran dessich lo mirabe dién:

- Oh, dols Calandrino meu, alma meua, be meu, descáns meu, ¡cuán tems hay dessichat tíndret! En la teua amabilidat me has robat lo cordó de la camisa, me has encadenat lo cor en lo rabel: ¿pot sé verdat que te tinga aquí?

Calandrino, casi sense pugué sorollás, díe:

- ¡Ah!, dolsa alma meua, díxam besát.

Niccolosa díe:

- ¡Quína pressa tens! díxam primé vóret al meu gust: ¡díxam omplím los ulls en esta dolsa cara teua!

Bruno y Buffalmacco sen habíen anat aon Filippo y los tres veíen y sentíen aixó; y anán ya Calandrino a besá a Niccolosa, en aixó que arriben Nello en doña Tessa. Este, al arribá, va di: - Votovadell, que están juns - y arrimánse a la porta de la pallissa, la dona, que petabe de rabia, lo va espentá y lo va fé anássen, y entrán a dins com una furia va vore a Niccolosa montán a Calandrino. Esta, al vore a la dona, se va eixecá de un bot, va fugí y sen va aná aon estabe Filippo. Doña Tessa va corre en les ungles cap a la cara de Calandrino que encara estabe tombat, y lay va esgarrapá tota; y agarránlo del pel y tiránlo de aquí cap allá li va escomensá a di:
- Gos brut deshonrat, ¿aixina que aixó me fas? agüelo tonto, maldit sigue lo día en que te vach voldre: ¿aixina que no tens prou faena a casa teua que vas treballán a les atres? ¡Vaya un bon enamorat! ¿No te coneixes, desgrassiat?, ¿no te coneixes, malnaixcut?, que exprimínte tot sansé no ixiríe suc ni pera una salsa. Per Deu que no ere la Tessa qui te va preñá, ¡que Deu la confongue an eixa sigue qui sigue, que ya es prou trist tindre gust per una joyeta tan bona com tú eres!
Calandrino, al vore vindre a la seua dona, se va quedá entre mort y viu, y no se va atreví a deféndres de cap manera. Esgarrapat, pelat y despelussat, arreplegán la capa y eixecánse, va escomensá humilmen a demanáli a la seua dona que no cridare si no volíe que lo tallaren a trossets perque aquella que estabe en ell ere la dona del amo de la casa. La dona va di:

- ¡Pos que Deu li dono mala ventura!

Bruno y Buffalmacco, que en Filippo y Niccolosa sen habíen enrit de este assunto al seu gust, fen vore que acudíen al abalot, después de moltes histories, van tranquilisá a la dona, y li van doná a Calandrino lo consell de que sen anare a Florencia y no tornare per allí, pera que Filippo, si algo sentiguere de aixó, no li faiguere cap mal. Aixina pos, Calandrino, triste y apocadet, pelat y esgarrañat sen va torná cap a Florencia, y no se va atreví a torná a la torre. Molestat día y nit per les reprimendes y amonestassións de la seua dona, lo seu ardén amor va acabá, habén fet riure mol als seus amics, a Niccolosa y a Filippo.


Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEXTA.

Doña Isabela, están en Leonetto, y sén volguda per micer Lambertuccio, es visitada per éste, y torne lo seu home; a micer Lambertuccio lo fa eixí de casa en un puñal a la ma, y lo seu home acompañe después a Leonetto.

Lo rey li va maná a Pampínea que continuare, y ella va escomensá a di:
són mols los que diuen que Amor li trau a consevol lo señ, y que als que volen los atonte, pero me pareix una mala opinió, com ya u han demostrat algunes charrades que ham sentit, y yo tos u amostraré en esta:

A la nostra siudat, pleneta de coses bones, va ñabé una Siñora jove, noble y mol guapa, dona de un caballé mol valén. Y com moltes vegades passe, que no mos acontentem en una minjada, sino que mos agrade variá, com lo seu home no la satisfee massa, se va encaprichá de un jove, Leonetto, mol amable y cortés, encara que de baixa cuna, y ell tamé se va enamorá de ella: y com ya sabéu que poques vegades se quede sense efecte lo que les dos parts volen, no va passá mol tems hasta que se van enganchá. Va passá que, com ella ere mol maja y amable, de ella se va enamorá mol un atre caballé, micer Lambertuccio, al que ella, com ere un home desagradable y pesat, per res del món podíe disposás a vóldrel. Pero solissitánla ell mol en celestines y no valénli un no per resposta, com ere un home poderós, va maná que la amenassaren en difamála si no cumplíe lo seu gust, aixina que la Siñora, sabén cóm ere, va tindre que sedí. Y habén anat la Siñora (que doña Isabela teníe per nom), com es costum nostra al estiu, a quedás a una majíssima terra seua al campo, va passá que, habén lo seu home anat a caball an algún puesto per a quedás uns díes, va maná ella fé cridá a Lionetto per a que vinguere a está en ella; ell, contentissim, va acudí incontinenti. Micer Lambertuccio, sentín que lo home de la Siñora sen habíe anat fora, ell sol, puján al caball, sen va aná cap aon ella estabe y va cridá a la porta. La criada de la Siñora, al vorel, sen va aná corrén cap an ella, que estabe a la alcoba en Lionetto y, cridánla, li va di:

- Siñora, micer Lambertuccio está a baix, ve ell sol.

La Siñora, al sentí aixó, se va assustá, y li va demaná a Leonetto que se amagare un rato detrás de les cortines hasta que micer Lambertuccio sen anare.

Leonetto, que tamé teníe temó de ell, se va amagá; y ella va maná a la criada que obriguere a micer Lambertuccio; y ell, desmontán del seu caball y lligánlo a una arnella, va pujá cap a dal.
La Siñora, ficán bona cara, y assománse a la escala, lo milló que va pugué lo va ressibí en paraules, y li va preguntá qué fee allí. Lo caballé, abrassánla y besánla, li va di:
- Alma meua, hay sentit que lo vostre home sen ha anat fora, aixina que hay vingut a está un ratet en vos. Y después de estes paraules, van entrá a la alcoba, y tancán per dins, va escomensá micer Lambertuccio a magrejála.

Y están aixina en ella, completamen fora del pensamén de la Siñora, va passá que lo seu home va acudí, y en cuan la criada lo va vore prop de casa, va corre cap a la cámara de la Siñora y li va di: - Siñora, lo siñó casi está aquí, ya deu está al pati. La dona, al sentí aixó, y pensán que teníe dos hómens a casa (y com sabíe que lo caballé no podíe amagás perque lo seu palafrén estabe al pati lligat), se va doná per morta; sin embargo, eixecánse rápidamen del llit, va cavilá algo y li va di a micer Lambertuccio:
- Siñó, si me voleu be, per a salvám de la mort, feu lo que tos diga. Agarréu a la ma lo vostre puñal, y en mal gesto y tot enfadat baixaréu la escala y ton aniréu dién: «Votovadéu, que ya lo enchamparé a un atre puesto»; y si lo meu home vullguere retíndretos o tos preguntare algo, no diguéu res, sol lo que yo tos acabo de di, pugéu a caball y marchéu, y per cap raó tos quedéu en ell. Micer Lambertuccio va di que aixina u faríe; y desenvainán lo puñal, tot sofocat per lo esfors que habíe fet, y enfadat perque habíe tornat lo amo, va fé lo que la Siñora li habíe manat. Lo home de la Siñora, que ya habíe baixat del alazán, maravillánse de vore un atre palafrén y volén pujá cap a dal, va vore a micer Lambertuccio baixá y se va extrañá de les seues paraules y de la cara tan roija de enfadat, y li va preguntá: - ¿Qué es aixó, siñó?

Micer Lambertuccio, ficán lo peu al estribo y montán a caball, no va mes que: - Votovadéu, ya lo trobaré a un atre puesto. Y va colá.

Lo gentilhome, puján al pis, va trobá a la seua dona al cap de la escala, espantada y en cara de temó, y li va preguntá:

- ¿Qué passe aquí? ¿A quí está amenassán micer Lambertuccio, tan enfadat?
La dona, arrimánse a la alcoba per a que Leonetto la sentiguere, va contestá:
- Siñó, may hay tingut tanta temó com avui. Aquí dins ha entrat un jove que no coneixco, fugín de micer Lambertuccio, que lo perseguíe en lo puñal a la ma, y com ha trobat esta alcoba uberta, tremolán me ha dit: «Siñora, ajudéume, per Deu, que no me maton als vostres brassos». Yo me hay alsat de un brinco y només preguntáli quí ere y qué fee aquí, acudix micer Lambertuccio dién: «¿aón estás, traidó?». Yo me hay ficat dabán de la porta de la alcoba y, al volé entrá ell, lo hay parat; en aixó ha sigut mol cortés, com ha vist que no volía que entrare aquí dins, después de refunfuñá ha baixat la escala, com u hau pugut vore.

Va di entonses lo home.

- Dona, hau fet mol be; mol gran deshonra haguere sigut que mataren an algú aquí dins, y micer Lambertuccio haguere fet una gran villanía seguín an algú que se haguere refugiat a dins de la alcoba de una dona. Después li va preguntá aón estabe aquell jove.

La dona va contestá:

- Siñó, se haurá amagat.

Lo caballé va cridá:

- ¿Aón estás? Ix, en confiansa, que soc lo amo de la casa.

Leonetto, que tot u habíe escoltat, tremolán com si tinguere temó de verdat, va eixí de aon estáe.

Va preguntá lo caballé:

- ¿Qué tens tú que vore en micer Lambertuccio?

Lo jove va contestá:

- Siñó, res que yo sápiga, y per naixó crec que no deu está be del cap, o que me ha pres per un atre, perque en cuan me ha vist no mol lluñ de esta casa, al carré, ha agarrat lo puñal y me ha dit: «Traidó, ¡estás mort!». Y no me ha donat tems a preguntáli per quina raó mu díe, mes que hay escomensat a corre tan depressa com hay pogut, y hay entrat a la primera casa uberta que hay trobat, aon, grássies a Deu y an esta noble Siñora, me hay salvat.
Va di entonses lo caballé:

- Pos ves, no tingues mes temó; te portaré a casa teua, y después entératen be de lo que tens que vore en ell.

Y en cuan van acabá de sená, fénlo pujá al seu caball, lo va portá a Florencia y lo va dixá a casa. Y después, segóns les instrucsions ressibides de la Siñora, aquella mateixa nit va parlá en micer Lambertuccio de amagatóns, y en ell van tratá de no parlá de alló may mes, y aixina no sen va enterá lo caballé de la burla que li habíe fet la seua dona.

domingo, 2 de junio de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA OCTAVA.

Girólamovol a Salvestra; espentat per los rogs de sa mare sen va a París, torne y la trobe casada; entre a amagatóns a casa y se quede mort a la seua vora, y portat a una iglesia, Salvestra tamé se mor a la seua voreta.

Habíe acabat la história de Emilia cuan, per orden del rey, Neifile va escomensá aixina: algúns, al meu juissi ñan, valeroses siñores, que mes que l’atra gen creuen sabé, y menos saben; y per naixó no sol als consells de los homes sino tamé contra la naturalesa de les coses pretenen oposá lo seu juissi; de esta presunsió han sobrevingut ya grandíssims mals y may se ha vist víndre cap be. Y perque entre les demés coses naturals es l´amor la que menos admitix lo consell o la acsió que li siguen contraris, y la seua naturalesa es tal que antes pot consumís per sí mateix que sé arrencat per cap consell, me ha vingut al ánimo narrátos una história de una Siñora que, volén sé mes sabuda de lo que debíe y no u ere, creén del enamorat cor arrancá l´amor que potsé allí habíen ficat los estels, va arribá a arrancáli en un mateix pun l´amor y l´alma del cos a son fill.
Va ñabé, pos, a la nostra siudat, segóns los agüelos conten, un grandíssim viachán y ric de nom Leonardo Sighieri, que de la seua dona va tíndre un fill de nom Girólamo. Después del seu naiximén, arreglats los seus assuntos, va dixá esta vida. Los tutós del chiquet, jun en la mare, van administrá be los seus bens. Lo chiquet, creixén en los chiquets dels atres veíns, mes que en cap atre del barri en una chiqueta de la seua edat, filla de un sastre, se va familiarisá; y passán los añs, lo trate se va convertí en un amor tan gran y fort que Girólamo no se trobáe be si no veíe lo que veíe ella; y sértamen no la volíe menos de lo que ella lo volíe an ell.
La mare del sagal, acatánsen de aixó, moltes vegades lay va reprochá y lo va castigá; y después de queixás als seus tutós (no podén contíndres Girólamo), com se creíe que per la gran riquesa del fill podíe demaná peres al olm, los va di:
- Este sagal nostre, que encara no té catorse añs, está enamorat de la filla de un sastre que se diu Salvestra, si no lay traém de dabán, probablemen la pendrá per dona sense que dingú u sápigue, y yo may estaré contenta; o se consumirá per nella si la veu casás en un atre; y per naixó me pareix que per a evitá aixó lo tindríem que enviá an alguna part llun d´aquí, al cuidado de los negossis per a que, dixán de vore an ésta, se li desaparegue del pensamén y se li podrá después doná per dona alguna jove ben naixcuda.
Los tutós van di que la Siñora díe be y que faríen lo possible, y fen cridá al sagal al almassén, va escomensá a díli un, mol amorosamen:

- Fill meu, ya eres gran; bo sirá que escomensos tú mateix a velá per los teus negossis, per lo que mos contentaríe mol que anigueres un tems a París, aon vorás cóm se trafique en gran part de la teua riquesa; sense contá en que te farás mol mes cortés y de mes valor allí que aquí u faríes, veén an aquells Siñós, Baróns y gentilhomes (que allí ñan tans) y adeprenén les seues costums; después podrás torná aquí.
Lo sagal los va escoltá y va contestá que no volíe féu perque pensáe que igual que los demés, podíe quedás a Florencia. Los honrats homes, al sentíli aixó, li van insistí en mes paraules; pero no podén tráureli datra resposta, a sa mare lay van di. Ella, mol enfadada, no perque no volíe anássen a París, sino per lo seu enamoramén, lo va insultá; y después, ablanínlo en dolses paraules, va escomensá a afalagál y a rogáli tendramen que faiguere alló que volíen los seus tutós; y tan va sabé díli que ell va consentí en anássen a está allí un añ, pero no mes; y aixina se va fé. Anánsen, pos, Girólamo a París enamorat, diénli avui no, demá ten anirás, allí lo van tíndre dos añs; y tornán mes enamorat que may va trobá a la seua Salvestra casada en un bon jove que fée tendes, y se va ficá mol trist. Pero veén que no podíe sé d´atra manera, se va esforsá en tranquilisás; y espián cuán estáe a casa, segóns la costum de los joves enamorats va escomensá a passá dabán de ella, creén que no lo habíe olvidat. Pero ella no sen enrecordabe de ell, com si may lo haguere vist, y si sen enrecordáe, fée vore lo contrari. Lo jove u va vore enseguida, en grandíssim doló, pero no per naixó dixabe de fé tot lo que podíe per a torná a entrá al seu pit; pero com res pareixíe conseguí, se va disposá, encara que fore la seua mort, a parláli ell mateix. Informánse per algún veí sobre cóm estabe distribuída la casa, una tarde que habíen anat de vela ella y lo home a casa de uns veíns, de amagatóns va entrá dins de la alcoba y se va amagá detrás de les lones de les tendes que estaben allí; y tan va esperá, que, tornats ells y gitats, va notá que lo home estabe adormir, y allá sen va aná aon habíe vist gitada a Salvestra; y ficánli una ma al pit, simplemen va di:
- ¡Oh, alma meua! ¿Dorms ya? - La jove, que no dormíe, va volé quirdá pero lo jove enseguida li va di: - per Déu, no quirdos, que soc lo teu Girólamo. -
Sentín aixó ella tota tremolosa va di:
- ¡Ay, per Déu, Girólamo, vésten! Ha passat aquell tems en que erem sagals y no anáe contra lo decoro está enamorats. Estic, com veus, casada, per lo que ya no me está be escoltá a datre home que al meu; per lo que te rogo per Déu que ten vaigues, que si lo meu home te sentiguere encara que datre mal no vinguere, se seguiríe que ya no podría viure may en ell en pas ni en descáns, mentres que ara, volguda per nell, en pas y en tranquilidat en ell vic.
Lo jove, al sentí estes paraules, va sentí un terrible doló, y recordánli lo tems passat y lo seu amor may disminuít per la distánsia, y mesclán mols rogs y promeses grandíssimes, res va conseguí; per lo que, dessichós de morí, li va demaná que en recompensa de tan amor, lo dixare gitás a la seua vora hasta que se calentare una mica, que se habíe quedat gelat esperánla, prometénli que ni li diríe res ni la tocaríe, y que en cuan se haguere calentat una miqueta sen aniríe.
Salvestra, tenín una mica de compassió d´ell, lay va consedí en les condissións que ell habíe ficat. Se va gitá, pos, lo jove jun an ella sense tocála; y recordán en un sol pensamén lo llarg amor que li habíe tingut y la seua presén duresa y la perduda esperansa, se va disposá a no viure mes y sense di paraula, tancats los puñs jun an ella se va quedá mort. Y después de un bon rato, la jove, extrañánse de que estiguere tan coto, en cuidadet de que lo home no se despertare, va escomensá a di:
- Girólamo ¿No ten vas?

Pero com no va contestá, va pensá que se hauríe quedat adormit; per lo que, estirán la ma, va escomensá a sorollál per a que se despertare, y al tocál lo va trobá "chelat com lo chal", de lo que se va extrañá mol; y sacsánlo en mes forsa y notán que no se sorolláe, después de tocál un atra vegada va está segura de que estabe mort; per lo que mol acollonida va está mol tems sense sabé qué fé. Al final, va dessidí, fingín que se tratabe de un atra persona, vore qué díe lo seu home que teníe que fés; y despertánlo, lo que acababe de passáli an ella li va di que li habíe passat a un atra, y después li va preguntá que si li passáre an ell, qué tindríe que fé ella. Lo bon home va contestá que li pareixíe que an aquell que s´habíe mort sel teníe que portá en silensio a casa seua y dixál allí, sense enfadás contra la dona, que no li pareixíe que haguere cometut cap falta.
Entonses la jove va di:
- Pos assó tením que fé natros. -

Y agarránlo de la ma, li va fé tocá al jove mort, y ell, tot espantat, va fotre un bot del llit, se va ficá de peu y, ensenén una llum, sense entrá en mes históries en la seua dona, vestit lo cos mort en les seues mateixes mans y sense esperá gens, ajudánli la seua inossénsia, sel va carregá a les esquenes, lo va portá a la porta de casa seua, y allí lo va dixá.
Vingut lo día y trobat dabán de la porta mort, se va montá un gran abalot y, espessialmén sa mare; y examinat per totes parts, y no trobánseli ni ferida ni cop, va sé per tots los meches cregut que habíe mort de doló, com habíe sigut. Va sé, pos, este cos portat a una iglesia, y allí va víndre la dolorida mare en moltes atres siñores paréns y veínes, y damún d´ell van escomensá a plorá a llágrima viva, y a lamentás, segóns les nostres costums. Y mentres se fée un grandíssim dol, lo bon home de la casa aon s´habíe mort, li va di a Salvestra:
- Fícat un manto al cap y ves a la iglesia aon ha sigut portat Girólamo y mésclat entre les dones; y escolta lo que se parle sobre este assunto, y yo faré lo mateix entre los homes, per a enterámos de si se diu algo contra natros.
A la jove li va pareixe be y allá que sen va aná. ¡Maravillosa cosa es de pensá lo difíssil que es descubrí les forses del Amor! Aquell cor que la felís fortuna de Girólamo no habíe pogut obrí lo va obrí la seua desgrássia, y ressussitán les antigues flames, de repén la va moure a tanta piedat lo vore la cara del mort, que, amagada daball de la mantellina, obrínse pas entre les dones, no va pará hasta arribá al cadáver; y allí, cridán mol fort, damún del jove mort se va aviá, y no lo va bañá en moltes llágrimes perque, abáns de tocál, lo doló, com al jove li habíe tret la vida, an ella la hi va traure. Después, consolánla les dones y diénli que se eixecare, sense conéixela, y com ella no se eixecabe, volén alsála, y trobánla morta, la van eixecá y van vore que ere Salvestra. Per lo que totes les dones que allí estaben van escomensá a plorá mol mes que abáns. La notíssia va corre com la pólvora fora de la iglesia, entre los homes, y arribán als oíts del seu home que entre ells estabe, sense aténdre consol de dingú, va plorá mol rato, y después los va contá a mols lo que aquella nit habíe passat entre aquell home y la seua dona y tots van sabé la raó de la mort de los dos.
Prenén, pos, a la jove morta, y adornánla com se adorne als morts, jun al jove la van ficá, y ploránla, a una mateixa sepultura van sé enterrats los dos; y an ells, a qui Amor no habíe pogut ajuntá vius, la mort los va ajuntá en inseparable compañía.

jornada-cuarta-novela-novena

lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA OCTAVA.

Un home té sels de la dona. Ella se lligue una cordeta a un dit, per la nit, y sen arribá al seu amán. Lo home sen done cuenta, y, mentres acasse al amán, la dona fique al seu puesto del llit a un atra dona, a la que lo home pegue y li talle les trenes, y después va a buscá a los germáns de la seua dona. Estos, trobán que lo que díe no ere verdat, lo insulten.

Extrañamen malissiosa los pareixíe a tots doña Beatriz, al enfótressen del seu home y tots afirmaben que la temó de Aniquino teníe que sé mol gran, cuan, aguantánlo mol fort la Siñora, la va sentí di que ell la habíe requerit de amors.

Pero después de que lo rey va sentí callá a Filomena, giránse cap a Neifile, li va di:
- Continuéu.

Ella, sonrién, va escomensá:

Hermoses siñores, gran pes me cau si vull en una bona história donátos gust, com tol han donat aquelles que antes se han contat. En la ajuda de Deu, espero descarregám mol be. Hau de sabé, pos, que a la nostra siudat va ñabé un riquíssim viachán de nom Arriguccio Berfinghieri, que nessiamen, tal com ara fan cada día los mercadés, va pensá ennoblís casánse, y va pendre per dona a una jove Siñora noble (que mal li conveníe) de nom doña Sismonda. Esta, com ell, tal com fan los mercadés, estáe fora mol assobín per viaches de negossis, y poquet estabe en ella, se va enamorá de un jove de nom Roberto, que mol tems la habíe festechat; y habén arribat a tíndre intimidat los dos, y tenínla poc discretamen perque mol los agradáe, va passá que (o perque Arriguccio sentiguere algo, o per consevol atra raó) se va fé lo home mes selós del món, y va dixá de eixí de viache, y tots los seus demés negossis, y tota la seua solissitut la habíe ficat en guardá be a la dona, y may se adormíe si no la sentíe abans ficás al llit; per lo que la dona va sentí grandíssim doló, perque de cap manera podíe está en lo seu volgut Roberto.
Pero habén cavilat fort per a trobá algún modo de está en ell, y sén tamé mol solissitada per nell, li va víndre al pensamén de fé açó: com la seua alcoba donáe al carré, y ella sen habíe donat cuenta moltes vegades de que a Arriguccio li costabe mol adormís, pero que después dormíe profundíssimamen, va ideá fé víndre a Roberto a la porta de la casa a mijanit y aná a obríli y está en ell mentres lo seu home dormíe com un soc. Y per a sentí ella cuán arribáe per a que dingú sen acatare, va inventá tirá una cordeta fora de la finestra de la cámara que arribare ben prop de enterra, y lo atre cap portál pel pavimén y hasta lo catre, ficál per deball de los llansols y mantes, y cuan ella estiguere gitada lligássel al dit gros del peu. Después, envián a díli aixó a Roberto, li va maná que, cuan vinguere, estirare de la corda y ella, si lo seu home dormíe, la soltaríe y aniríe a obríli, y si no dormíe, pegaríe un estironet, per a que ell sapiguere que no habíe de esperás prop de la porta. Esta cosa li va pareixe be a Roberto, y anánhi moltes vegades, alguna li va passá de está en ella, y datres va fé massola.

Seguín en este artifissi de esta manera, va passá una nit que se va adormí la Siñora, y Arriguccio va notá algo raro pel llit, va tentá a la escurina y va trobá lo cordellet lligat al dit gros del peu dret de la seua dona, y se va barruntá: «Seguramen que aixó té que sé alguna estratagema».

Y veén después a la llum de un cresol que lo cordell eixíe per la finestra u va tindre per segú; va deslligá lo bensill en cuidadet del dit de la dona y sel va lligá al seu peu, y va está atento per a vore a qué portáe alló. No mol después va víndre Roberto, y estirán del cordell com acostumáe, Arriguccio u va notá, y com no sel habíe lligat be, y lo estiró habíe sigut bastán fort, Roberto se va quedá en la cordeta a la ma, entenén que teníe que esperás, y aixina u va fé.

Arriguccio, eixecánse rápidamen y agarrán les seues armes, va corre cap a la porta per a vore quí ere aquell y per a vóresseles en ell. Com Arriguccio, encara que fore viachán, ere un home fort y valén, en arribá a la porta, no la va obrí en tan cuidadet com solíe féu la dona, y Roberto, que esperabe, veénu, sen va doná cuenta de que no ere ella qui obríe, y només assomá lo nas Arriguccio, va escomensá a fugí, cametes ajudáume, y Arriguccio a acassál. Después de habé fugit Roberto un bon tros, y no parán Arriguccio de perseguíl, están tamé Roberto armat, va desenvainá la espasa y se va girá cap an ell, y van escomensá los dos a intentá ferís o matás.

La dona, al obrí Arriguccio la alcoba, se va despertá, y se va vore que no teníe lo cordellet lligat al dit, y enseguida sen va doná cuenta de que lo seu engañ se habíe descubert, y eixecánse de un bot, donánsen cuenta de lo que podíe passá, va cridá a la seua criada, que u sabíe tot, y tan li va rogá que la va ficá al seu puesto al llit, demanánli que, sense dixás vore, los cops que li foteguere Arriguccio los aguantare en passiénsia y ella lay recompensaríe tan be que no tindríe cap raó de queixás.

Y apagat lo cresol que a la alcoba cremáe, sen va aná de allí y se va amagá a un raconet de la casa, se va ficá a esperá lo que passaríe. Seguín la riña entre Arriguccio y Roberto, los veíns del barri, escoltánu tot y eixecánse, van escomensá a insultáls, y Arriguccio, per temó a sé reconegut, sense habé pogut vore quí ere lo jove ni feríl de cap manera, enfadat, lo va dixá en pas, sen va entorná cap a casa, y arribán a la alcoba, en veu forta va escomensá a cridá: - ¿Aón estás, dona roína? ¡Has apagat la llum per a que no te troba, pero te equivoques! Y anán cap al llit, creén agarrá a la dona, va agarrá a la criada, y tan com va pugué menejá mans y peus tantes puñades y patades li va fotre que li va marcá tota la cara, y per a colmo li va tallá les trenes, diénli mentres los insults mes grans que may se li han dit a una dona roína. La criada ploráe mol, y en raó, y encara que alguna vegada diguere: «¡Ay! ¡Per l´amor de Deu!» o «¡Para!», teníe la veu tan trencada per los plos y Arriguccio estáe tan sego de rabia que no podíe acatássen de que aquella dona no ere la seua.

Esbatusánla, pos, en tot lo dret y tallánli lo pel, va di: - Mala dona, no te tocaré de atre modo, aniré a buscá als teus germáns y los contaré les teues bones obres; y después que vinguen a per tú y que faiguen lo que creguen que correspón al seu honor y te se emporton de aquí, que an esta casa pots está segura de que no hi estarás may mes. Y dit aixó, eixín de la alcoba, la va tancá per fora y sen va aná a casa dels cuñats. Cuan doña Sismonda, que tot u habíe sentit, va sentí que lo home sen habíe anat, va obrí la alcoba y, ensenén la llum, va trobá a la seua criada tota machacada, plorán. Com milló va pugué la va consolá y la va portá a la seua cámara, aon después de amagatóns la va fé cuidá y curá, y la va recompensá mol be, y ella se va quedá contenta. Después de dixá a la criada a la seua habitassió, rápidamen va arreglá lo llit y va ordená la alcoba, y pareixíe que dingú se habíe gitat allí aquella nit, va torná a ensendre lo cresol, se va vestí y arreglá, com si encara no se haguere gitat; y prenén unes teles, se va assentá a cusí, esperán a vore en qué parabe alló.

Arriguccio, al eixí de casa, lo mes rápit que va pugué sen va aná a la casa de sons cuñats, y va pegá tans cops a la porta que lo van sentí y li van aubrí. Los germáns de la dona, que ne eren tres, y sa mare, sentín que ere Arriguccio se van alsá tots, y fen ensendre les llums van aná a ressibíl, y li van preguntá qué buscáe an aquelles hores y sol. A lo que Arriguccio, escomensán pel cordell que habíe trobat lligat al dit del peu de doña Sismonda, los u va contá tot; y per a donáls testimoni de lo que habíe fet, los va ficá a les mans les trenes que creíe habéli tallat a la seua dona, afegín que anigueren a per nella y que li faigueren lo que cregueren que corresponíe al seu honor, perque ell no pensáe tíndrela mes a casa. Los cuñats, mol enfadats de lo que habíen sentit y tenínu per sert, van fé ensendre antorches, en la intensió de ajustáli les cuentes a san germana, y en Arriguccio se van ficá en camí y van arribá a la casa. La mare, plorán detrás de ells, ara a un ara al atre los anáe demanán que no se cregueren aquelles coses sense vóreu ni sabé res mes, perque lo home podíe está enfadat en ella per alguna raó y habéli fet mal, y ara díls alló per a excusás, dién ademés que ella se extrañáe mol de cóm podíe habé passat alló, perque coneixíe be a la seua filla, perque la habíe parit y criat desde menudeta, y moltes atres coses los díe.

Entrán a dins de la casa, van escomensá a pujá los escalóns, y sentínlos víndre doña Sismonda, va di:

- ¿Quí es?

A lo que un dels germáns va contestá:

- Be u sabrás tú, dona roína, quí som.

Va di entonses doña Sismonda:

- ¿Pero qué voldrá di aixó? ¡Siñó, ajúdam! - Y ficánse de peu, va di -: germáns meus, sigáu ben vinguts; ¿qué anéu buscán an estes hores los tres aquí dins?
Ells, habénla vist assentada y cusín y sense cap marca a la cara, cuan Arriguccio los habíe dit que la habíe dixat baldada, se van extrañá y van refrená lo ímpetu de la seua ira, y li van preguntá cóm habíe sigut alló de lo que Arriguccio se queixabe de ella, amenassánla mol si no los u díe tot.

La dona va di:

- No sé qué tos hay de di, ni de qué se pot queixá de mí Arriguccio. Arriguccio, al vórela, la mirabe com idiotisat, enrecordánsen be de que li habíe futut potsé mil puñades a la cara, la habíe esgarrapat, li habíe fet totes les maleses del món, y ara la veíe com si no haguere passat res de alló. En ressumen, los germáns li van di lo que Arriguccio los habíe dit del cordell y de los cops y de tot.

La dona, giránse cap a Arriguccio, va di:

- ¡Ay, home meu! ¿Qué es lo que séntigo? ¿Per qué me fas tindre per roína cuan no u soc, y a tú per home roín y cruel, cuan no u eres? ¿Cuán has estat esta nit a casa, no ya en mí? ¿Cuán me has pegat? Per lo que a mí respecte, no men enrecordo.
Arriguccio va escomensá a di:

- ¿Cóm, roína dona, no mon vam aná al llit juns? ¿No hay tornat después de habé estat encorrén al teu amán? ¿No te hay futut toba y te hay tallat les trenes?
La dona va contestá:

- An esta casa no te vas arrimá anit, pero dixem aixó, que no puc doná datre testimoni que les meues paraules verdaderes, y anem a lo que dius que me vas pegá y tallá lo pel. A mí no me has pegat may, y los que esteu aquí, y tú tamé, fixéuton en mí, si a cap tros del cos ting alguna siñal de palissa; ni te aconsellaría que fores tan atrevit de ficám la ma damún, que, per la creu de Cristo te fotría un bon bufeteo. Y si me vas tallá lo pel, yo no u hay notat ni u hay vist, pero potsé u vas fé sense que men donara cuenta; díxam vore si los ting tallats o no. Y traénse lo vel del cap, los va amostrá que los teníe ben sansés, ajuntats en dos trenes; veén aixó y sentínu los germáns y la mare, van escomensá a díli a Arriguccio: - ¿Qué dius, Arriguccio? Aixó no concare en lo que mos has vingut a di que habíes fet; y no sabem cóm pots probá lo que quede per sabé.

Arriguccio estabe com si ensomiare, y volíe parlá; pero veén que lo que creíe que podíe probá no ere aixina, no se atrevíe a di res.

La dona, adressánse a sons germáns, los va di:

- Germáns meus, vech que ha estat buscán que yo faiga lo que no haguera fet may, aixó es, contátos les seues miseries y la seua maldat; y u faré. Crec firmemen que lo que tos ha contat li ha passat, escoltéu cóm. Este home de pro, o prohome, al que per al meu mal me vau entregá per dona, que se diu viachán y que vol sé respetat y que hauríe de tíndre mes templansa que un mossen y mes honestidat que una donsella, poques són les nits que no ronde y se engatine per les tabernes, y se va entenén ara en una ramera, ara en un atra putarranca; y a mí me se fa hasta mijanit y a vegades hasta la matinada esperánlo cusín, com me hau trobat. Estic segura de que esta nit, anán ben calén, sen ha anat en alguna pelandusca y an ella, al despertás, li ha trobat un cordell lligat al peu y después ha fet totes estes gallardíes que diu, y va torná aon ella, li va pegá y li va tallá lo pel; y no habénse serenat encara, se ha cregut, y estic segura de que su creu encara, que estes coses me les habíe fet a mí; y si ton fixéu be en la seua cara, encara va mich torrat. Tot aixó que ha dit de mí no vull que lay tingáu en cuenta, ya que són coses de un borracho, y com yo lo perdono lo perdonaréu vatros tamé. Sa mare, sentín estes paraules, va escomensá a abalotás y a di: - Per la crez del Siñó, filla meua, aixó no u faré, se hauríe de penjá an este gos, gat y desconsiderat, que no es digne de tíndre a una bona mossa com eres tú. ¡Ni encara que te haguere arreplegat del fang! ¡Que lo partixgue un rellámpec! No tens que aguantá les podrides paraules de un comersianot ple de merda de burro que ve del campo, dels que ixen de les solls vestits de pardillo en les calses de campana y en la ploma al cul, y en cuan tenen tres perres volen a les filles dels gentilhomens y de les bones dames per dones, y porten armes y diuen: «Soc de los tals» y «Los de casa meua van fé aixó y alló». Be voldría que los meus fills hagueren seguit lo meu consell, que tan honorablemen te podíen habé colocat a casa de los condes Guido per un corrusco de pa; y en cambi van volé donát an esta valiosa joyeta que, sén tú la milló mossa de Florencia y la mes honesta, no se ha avergoñit de di a mijanit que eres una puta, com si no te coneguerem; pero a fe que si me faigueren cas se li donaríe un escarmén que lo podriríe. - Y giránse cap als seus fills, los va di -: Fills meus, be tos día yo que aixó no podíe sé. ¿Hau sentit cóm lo vostre cuñat trate a vostra germana, eixe viachantot de cuatre al cuart? Que, si yo fora vatros, habén dit lo que ha dit de ella y fen lo que fa, no estaría contenta ni satisfeta mentres no mel haguera tret de en mich; y si yo fora home en ves de dona no voldría que datre per mí u faiguere. ¡Siñó, fes que li peso, borracho asquerós pocavergoña!

Los joves, vistes y sentides estes coses, se van encará en Arriguccio y li van di les mes grans males paraules que may se li han dit a cap malvat, y encara li van espetá:
- Esta te la perdonam perque encara vas gat, pero cuídaten de que en tota la teua vida de aquí abán no sentigám mes notíssies de estes, que si alguna mos arribe als oíts per sert que mo les pagarás per nesta y per aquella.

Y dit aixó, sen van aná.

Arriguccio, que se va quedá assompat, no sabén ell mateix si lo que habíe fet ere verdat o si u habíe ensomiat, sense di res va dixá a la seua dona en pas. Y ella, no sol en la seua inteligénsia se va escapá del perill inminén, sino que se va obrí camí per a fé en lo tems lo que li donáe la gana o les ganes, sense cap temó del home.

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA NOVENA. NOVELA DÉSSIMA.

Don Gianni, a instansies de compare Pietro, fa un encantamén pera convertí a la seua dona en una yegua; y cuan va a apegáli la coa, compare Pietro, dién que no volíe cap coa, fa malbé tot lo encantamén.


Don Gianni, a instansies de compare Pietro, fa un encantamén pera convertí a la seua dona en una yegua; y cuan va a apegáli la coa, compare Pietro, dién que no volíe cap coa, fa malbé tot lo encantamén.

Esta historia contada per la reina va fé murmurá a les mosses y enríuressen als mossos; pero después de callá, Dioneo va escomensá a parlá aixina:

Gallardes siñores; entre mols blancs coloms afegix mes bellesa un negre corv que u faríe un cisne imponén, y aixina entre mols sabuts algunes vegades un menos sabio es no sol un aumén de esplendó y hermosura pera la seua madurés, sino tamé chalera.
Per naixó, sén totes vatres discretíssimes y moderades, yo, que mes be fach auló de baubo, fen la vostra virtut mes brillán en lo meu defecte, mes tos ha de agradá que si en mes gran valor an aquella faiguera oscurís: y per consiguién, mes libertat ting que tindre en mostrám tal com soc, y mes passienmen té que sé per vatres patit que u hauríe de sé si yo fora mes sabut, contán alló que tos contaré. Tos narraré, pos, una historia no mol llarga en la que compendréu cuán convé observá les coses imposades per aquells que algo per arte de magia fan y cuán un fallet cometut espentole tot lo fet per lo encantadó.

L´añ passat va ñabé a Barletta un mossen de nom don Gianni de Barolo, com lo conegut vi; este, com teníe una iglesia pobre, pera sustentás va escomensá a portá mercansía en una yegua per les fires de Apulia o Puglia, conegut vi tamé, y a comprá y a vendre.
Y caminán aixina va fé amistat en un que se díe Pietro de Tresanti, que aquell mateix ofissi fée en un burro seu, y en siñal de cariño y de amistat, no lo cridabe a la manera apulense sino compare Pietro; y sempre que arribabe a Barletta lo portabe a la seua iglesia y allí lo albergabe y com podíe lo honrabe. Compare Pietro, sén pobríssim y tenín una barraqueta a Tresanti, justeta per an ell y pera la seua jove y hermosa dona y pera lo seu burro, sempre que don Gianni apareixíe per Tresanti, sel emportabe cap a casa y com podíe, en reconeiximén del honor que dell ressibíe a Barletta, lo honrabe.
Pero en lo assunto del albergue, com no teníe lo compare Pietro mes que una marfegueta a la que dormíe en la seua hermosa dona, honrál no podíe com vullguere; aixina que a un corralet a la vora del burro se gitabe la yegua de don Gianni, y ell teníe que gitás damún de la palla. La dona, sabén lo honor que lo mossen li fée al seu home a Barletta, moltes vegades habíe volgut, cuan lo mossen veníe, anássen a dormí en una veína seua que teníe per nom Zita Carapresa del jues Leo, pera que lo mossen en lo seu home dormigueren a la márfega, y lay habíe dit moltes vegades al mossen, pero ell may habíe volgut; y entre tantes vegades una li va di: - comare Gemmata, no te preocupos o amoinos per mí, que estic be, perque cuan vull an esta yegua la convertixgo en una hermosa mossa y me estic en ella, y después, cuan vull, la torno a convertí en yegua; y per naixó no me separaré della.

La jove se va extrañá y su va creure, y lay va di al home, afegín: - Si es tan íntim teu com dius, ¿per qué no fas que te enseño lo encantamén pera que pugues convertím a mí en yegua y fén los teus negossis en un burro y una yegua guañarem lo doble? Y cuan tornem a casa me podríes convertí en la dona que soc.
Compare Pietro, que ere mes curtet que lo día de San Tomás, se va creure este assunto y va seguí lo seu consell: y lo milló que va pugué va escomensá a solissitá de don Gianni que li enseñare alló.
Don Gianni va intentá tráurel de aquella tontería, pero no podén, va di:

- Be, ya que u voléu, demá mos eixecarem, com acostumem, abáns del alba, y tos amostraré cóm se fa; es verdat que lo mes difíssil de este assunto es apegá la coa, com vorás. Lo compare Pietro y la comare Gemmata, casi sense pegá l´ull aquella nit, en tan dessich esperaben la matinada que en cuan va apuntá la alba se van alsá y van cridá a don Gianni; este, eixecánse en camisa, va vindre a la alcobeta del compare Pietro y va di: - No ña al món dingú per qui yo faría aixó mes que per vatros, y per naixó, ya que u voléu, u faré; es verdat que teníu que fé lo que yo tos diga si voléu que ixque be. Ells van di que faríen lo que ell los diguere, per lo que don Gianni, prenén un cresol, lay va ficá a la ma al compare Pietro y li va di:

- Mira be lo que fach yo, y enrecórdaten be de lo que yo diga; y guárdat, si no vols espentoláu tot, de di cap paraula de lo que séntigues o veigues; y demánali a Deu que la coa se apego be. Lo compare Pietro, aguantán lo cresolet, va di que aixina u faríe. Después, don Gianni va fé que se despullare com sa mare la va portá al món la comare Gemmata, y la va fé ficás en les mans y los peus an terra de la manera que se aguanten les yegües, diénli tamé que no diguere ni una paraula passare lo que passare; y escomensán a tocáli la cara en les mans y lo cap, va di:
- Que este sigue bon cap de yegua.

Y tocánli los cabells, va di: - Que estos pels siguen bona crin de yegua.

Y después tocánli los brassos va di:

- Que estos siguen bones potes y bons cascos de yegua.

Después, tocánli les mamelles y trobánles redonetes y dures, despertánse aquell que no habíe sigut cridat y eixecánse o trempánse, va di:
- Y siguen estos bona pitralera de yegua.

Y lo mateix va fé en la esquena y en lo ventre y en lo llom y en les cuixes y en les cames; y al remat, no quedánli mes que la coa, eixecánse la camisa y agarrán lo apero en lo que plantabe homens y rápidamen embutínlo al solc pera nalló fet, va di:
- Y que esta sigue bona coa de yegua.

Lo compare Pietro, que atentamen hasta entonses habíe mirat totes les coses, veén esta radera y no pareixénli be, va di:

- ¡Uep, don Gianni, no vull que tingue coa, no vull que tingue coa!
Habíe ya lo humit radical que fa brotá a totes les plantes sobrevingut cuan don Gianni, retiránlo, va di:

- ¡Ay!, compare Pietro, ¿qué has fet?, ¿no te hay dit que no digueres cap paraula per res que veigueres o sentigueres? La yegua estabe a pun de fés, pero parlán u has espentolat tot, y ya no ña manera de reféu may mes.

Lo compare Pietro va di:

- Ya está be: no volía yo eixa coa. ¿Per qué no me díeu a mí: «Fícalay tú»? Y ademés lay apegábeu massa cacha.

Va di don Gianni:

- Perque tú no hagueres sabut la primera vegada apegála tan be com yo.
La jove, sentín estes paraules, eixecánse y ficánse de peu, de bona fe li va di al seu home:


- ¡Bah!, qué animal que eres, ¿per qué has espentolat los teus assuntos y los meus?, ¿cuántes yegües has vist sense coa? Be sap Deu que eres pobre, pero siríe just que u sigueres mol mes.


No ñabén, pos, ya cap manera de pugué fé de la jove una yegua per les paraules que habíe dit lo compare Pietro, ella dolguda y melancólica se va torná a vestí y lo compare Pietro en lo seu burret, com acostumabe, sen va aná a fé lo seu antic ofissi; y juns en don Gianni sen van aná cap a la fira de Bitonto, y may mes li va demaná un favor com este.

Cuán sen van enriure en esta historia, milló entesa per les dones de lo que Dioneo se pensáe, que su penso ara qui se estigue enrién lligín aixó. Pero habén acabat la historia y escomensán ya lo sol a templás, y véen la reina que lo final del seu gobern habíe arribat, ficánse de peu y traénse la corona, lay va ficá a Pánfilo al cap, que sol ell en tal honor faltabe de sé honrat; y sonrién va di:


- Siñó meu, gran cárrega te quede, com es tindre que enmendá les meues faltes y les dels atres que lo trono han ocupat que ara tú ocupes, sén lo radé; que Deu te dono la grassia, com me la ha prestat a mí fénte rey.

Pánfilo, alegremen ressibit este honor, va contestá:

- La vostra virtut y dels meus atres súbdits fará que siga alabat com u han sigut los demés.

Y segóns la costum dels seus predecessós, habén disposat les coses oportunes en lo mayordomo, a les siñores que esperaben se va girá y va di:

- Enamorades siñores, la discressió de Emilia, que ha sigut la nostra reina este día, pera doná algún descans a les vostres forses tos va doná la llibertat de parlá sobre lo que mes tos agradare; per lo que, están ya reposades, penso torná a la ley acostumada, y per naixó vull que demá cadaú penso en discurrí sobre aixó:
sobre qui liberal o magníficamen haigue obrat en assuntos de amor o datra cosa.


Sense cap duda als vostres ánims ben disposats mourá a obrá valerosamen, pera que la nostra vida, que no pot sé mes que curta en lo cos mortal, se perpetúo en la loable fama; lo que tots los que no sol servixen a la pancha (com u fan los animals) tenen no sol que dessichá, sino buscá y ficá en obra en tot lo empeño.


Lo tema va agradá a la alegre compañía, que en llissensia del nou rey, eixecánse, als acostumats entreteniméns se va entregá, cadaú segóns alló que mes li agradare; y aixina van fé hasta la hora de sopá. Servits diligenmen en orden, después de acabá la sena se van eixecá pera ballá les danses acotumades, y cantán mes de mil cansonetes mes entretingudes de paraules que consumades en lo cantá, li va maná lo rey a Neifile que ne cantare una en lo seu nom; en veu clara y alegre, va escomensá aixina:

Yo soc mol joveneta, y de bon grado

m´alegro y canto a la estassió florida

grassies al Amor y al pensá extasiat.

Vach per los verds prats contemplán

les flos blanques, gualdes y encarnades,

les roses sobre espines eixecades,

los lliris, y los vach relassionán

en la cara de aquell que me mane

y com me vol estaré sempre rendida

sense tindre mes dessich quel seu agrado.

Y cuan alguna trobo per la meua vía

que me recorde massa an ell,

yo la agarro y la beso y li parlo dell,

y tal que soc, aixina la meua alma

li óbrigo sansera y li conto la meua porfía;

después, en les demés cusida,

dels meus rossos cabells es tocat.

Y eixe plaé que sol doná la flo

a la mirada, lo mateix a mí me done,

com si veiguere a la propia persona

que me ha inflamat en lo seu suave amor,

pero al que arribe a causám la seua auló

la meua paraula no asserte a donáli vida

y en suspiros sirá divulgat.

los que, al meu pit al eixecás,

no són, com a les atres dames, graves

sino que ixen calentets y suaves

y dabán del meu amor van a manifestás;

qui, al sentíls, ve a presentás

aon estic, cuan penso conmoguda:

«¡No me apenos y víne pronte a la meua voreta!».

Mol va sé per lo rey y per totes les siñores alabada la cansoneta de Neifile; después, com ya habíe passat part de la nit, los va maná lo rey a tots que sen anigueren a descansá.

ACABE LA NOVENA JORNADA.

jueves, 14 de octubre de 2021

ELS CENT NOMS DE DEU. LOS CIEN NOMBRES DE DIOS.

LOS CIEN NOMBRES DE DIOS.


La extensa obra que bajo este título escribió Raimundo Lulio en Roma por el año de 1285, se compone de cien salmos hechos quizás para el canto plano, puesto que si bien sus versos no carecen de rima dejan de guardar orden en la medida o en el número de sus sílabas. El prólogo en prosa que el autor colocó al frente del poema nos explica el objeto con que Lulio lo compusiera, dispensándonos por consiguiente de entrar en ulteriores observaciones.

Algunos han querido deducir del contexto del citado prólogo que Lulio no poseía el latín, puesto que dirige su voz al Santo Padre de la Iglesia y a los cardenales para que dispongan una versión latina del poema. Mas sobre no probar esto la suposición, consta por otra parte de datos positivos, que Raimundo no sólo sabía escribir en aquel idioma, sino que en él explicaba su Arte general en la Universidad de París y en muchas de las escuelas en que le enseñó; y aún manifiesta que le fue necesario introducir en el poema algunas voces latinas para explicar más propiamente los conceptos; por consiguiente, aquel dicho en que se apoyan los antagonistas de Lulio, que se empeñan deprimir su saber, no justifica otra cosa, sino que deseaba que el poema se pusiese en un latín castizo, bello y elegante; cosa a decir verdad no muy asequible en aquel tiempo en que tanto se había barbarizado el idioma de Horacio.

Lo que hace a veces pesada la lectura de esta obra es la circunstancia de estar trazada en muchas de sus partes, según el método de su Arte demostrativo: de modo que llega a menudo a una sutileza casi incomprensible, más regular en los tratados escolásticos que en la poesía. Sin embargo el carácter que domina por lo general en la composición es el sentencioso, y de ella pudieran entresacarse un sin número de máximas de la moral más exquisita. - "Poner en obra, dice, un amor virtuoso, y una inteligencia sin vanidad, vale más que edificar altas torres o soberbios castillos. - Poco sabe la naturaleza del amor quien ama a Dios para salvarse o para evitar los eternales castigos. - El hombre a quien el pecado esclaviza no tiene franca la voluntad, porque la justicia se la aprisiona. - Santo es Dios en sí mismo, y de él no puede venir mal, antes santifica a quien le sigue. - Quien vilmente vive, muere cada día. - La virtud tiene más valor que cualquier tesoro, porque ella es la mejor defensa del hombre contra su enemigo. - La verdad hace al hombre rico de bondad y de espíritu, al paso que la mentira le hace mendigo. - La verdad se encuentra en el dadivoso y no en el avaro, porque la verdad es amiga de dar. - La justicia hace humilde a la criatura y inspira piedad, misericordia y amor; y el que a sí mismo se juzga, está próximo a ser perdonado y tiene los pies en el camino de la salvación. - El que se defiende con lealtad, rectitud y verdad, se defiende mejor que el que va armado.
- Más vale defenderse con la virtud que con escudo y lanza, porque con ella mejor se levanta el hombre cuando caído. - Quien tuviere el entendimiento enfermo, ponga en alto sus pensamientos y lo sanará; quien tuviere enfermo el amor, diríjalo a Dios con todo su entendimiento y su memoria. - No es esforzado ni valiente quien no cumple con sus deberes, pues el mal obrar hace cobardes. - La caridad está vestida de suavidad. - Mejor sirve el hombre a Dios con pensamientos leales y humildes que con lanza y riquezas: y vale más la buena intención que todo el oro y la fortuna que tuvieron Salomón y Alejandro."

Cuando no brotan del talento fecundo de Raimundo las ideas sentenciosas, o no divaga en deducciones teológicas según su sistema, toma a veces la obra un carácter individual al par que elegíaco. - "Con grande tristeza estoy, exclama, cuando veo que la trinidad del Dios omnipotente es ignorada y no amada de todos. Tú eres, o Dios, mi padre, porque de la nada me criaste; mas yo no soy hijo tuyo porque estoy en pecado. - Ah Espíritu Santo, que por el amor fuiste concebido! tuyo es el mundo, que casi perdido está porque poco te ama y te conoce. Por ti se unen grandeza y bondad por naturaleza de amante, amable y amado, une pues en nosotros piedad y misericordia. - Dios mío! tú que oyes las súplicas de cada uno de los mortales para el bien especial, ¿por qué no me oyes a mí que te ruego para el bien general, que vale más que todo? Pídote que infundas a los hombres saber y voluntad para que te sirvan, y no sé si querrás escucharme; y con suspiros y lágrimas te imploro la gracia de que me des predicadores celosos que publiquen tus excelencias. - Dios me ha dado gran fuerza de voluntad para hacer bien, mas por castigo de mis culpas no me ha dado gran poder para ejecutarlo. - Largo tiempo ha que soy procurador de Cristo para que se le ensalce y se le honre por toda la faz de la tierra; mas por desgracia no encuentro quien me ayude." -

Como ejemplo de inspiración melancólica es notable, entre otros, el salmo XLIV, que no podemos menos de traducir en su mayor parte. - "Dios, dice, da consuelo al hombre culpable, cuando le representa en su memoria la penosa pasión que quiso sufrir por el amor que nos tiene; mas, ay! yo no puedo consolarme cuando veo el menosprecio en que al Criador se tiene por los hombres en el mundo. ¿Y quién no ha de dar rienda suelta a sus lágrimas al ver cuán poco es el amor que le dispensan aquellos que tanto le deben? Día y noche estoy sumido en la más profunda aflicción si considero las ofensas que recibe, y los eternos castigos que aguardan a los que así le ultrajan con sus pecados. Quien se consuela cuando ve a su Señor vituperado por sus mismos servidores, no sabe ni conoce la fuerza del amor. Dios consuela al hombre con los dones de amor y de esperanza, con el perdón y dádivas de inestimable precio. La paciencia y la piedad, la justicia y la lealtad consuelan al que se ve sumido en las amarguras del vilipendio. Y a quien tiene abierto a Dios su corazón, poco le importa la pérdida de todos los bienes mundanales, porque Dios satisface completamente todas las necesidades; ni cabe ya el consuelo en quien está sumido en el lodazal del pecado, porque el culpable desespera siempre de la divina misericordia." -

Seríamos difusos en las citas si hubiésemos de detenernos en los pasajes dignos de mentarse por el mérito de los conceptos, así como lo fuéramos también si debiésemos tildar todos aquellos de pesada y fastidiosa lectura. Mas de todos modos tenemos por resultado que el poema de los Cien nombres de Dios, a pesar de que contiene no pocas bellezas, es seguramente la obra poética de Lulio que menos gloria reporta a su autor, si bien es la que con más frecuencia ha corrido en manos de los aficionados al estudio de las obras del célebre mártir. Varias son las copias que andan manuscritas de este poema, debidas a la avidez sin duda con que han procurado proporcionárselo los adeptos de Lulio; lo cual no ha dejado de contribuir a que fuese más generalmente conocido, aun en perjuicio de las otras poesías de un mérito mayor, muchas de las cuales no sabemos que existan más que en los códices que tenemos la fortuna de poseer. Y visto esto, ya no es extraño que algunos escritores al tratar de hacer mención de Lulio, considerado como poeta, le designen con el nombre de el autor de los Cien nombres de Dios, como si no tuviera títulos mejores y más valederos para alcanzar la fama poética de que generalmente se ha querido prescindir al tratar de tan gran maestro.

No concluiremos empero sin hacer observar al lector las palabras que Raimundo Lulio estampa en el prólogo del poema, repetidas en muchísimas obras de su pluma, y que se refieren al Padre Santo y a la Iglesia, a cuya corrección somete completamente el escrito por si acaso contiene algunos errores. Esta humilde sumisión en un poema de moralidad sin tacha, fruto de la más cristiana y ardorosa fé y del más acendrado catolicismo, demuestra la injusticia y la sinrazón con que se han ensañado contra Lulio sus contrarios, al contar en el catálogo de los heresiarcas al más celoso apóstol de la doctrina de Cristo, y al más entusiasta por la dilatación de la fé católica.


ELS CENT NOMS DE DEU. (Se encuentra más veces los como artículo plural )

Deus, ab ta virtud comença RAMON aquest libre qui es del Cent noms teus.

Com los sarrayns entenen provar lur lley esser donada per Deus, per ço car l' Alcorá es tan bell dictat que no 'l poria fer null hom semblant d' éll, segons que ells dien; eu, Ramon indigne, me vull esforçar ab ajuda de Deus, de fer aquest libre, en qui ha meyllor materia que en l'Alcorá e a significar que en axí com eu fas libre de meyllor materia que en l'Alcorá, pòt esser altre home que aquest pos en axí bell dictat com l' Alcorá. E aço fas que hom puscha arguir los sarrayns que l'Alcorá no es dat de Deus: jat sia aço que sia bell dictat. Empero deim que aquest libre e tot bé es donat de Deus, segons que dir se cové. Perque eu, Ramon, supplich al sant Pare Apostolich e als senyors Cardenals qu' el fassen pausar en lati, car eu no li sabria pausar, per ço car ignor grammática. E si eu en alguna cosa erre en aquest libre contra la fe, sotmet lo dit libre a correcció de la santa Esgleya romana.

Los sarrayns dien que en l'Alcorá son noranta nou Noms de Deus, e qui sabria lo centé sabria totes coses, perque eu fas aquest libre de CENT NOMS DE DEUS, los quals scé. E per tot ço no's segueix que sapia totes coses, e aço fas a rependre lur falsa opinió.
En aquest dictat pos mols noms que son pus propris a Deus, que alguns qu'els sarrayns a Deus apropien. La manera que propós tenir en aquest libre es que parla naturalment dels noms de Deus qui simplament a éll se pertanyen; e que de aquells noms qui a Deus se pertanyen parle segons esguardament de creatura e segons ço que als noms de Deus se pertanyen. En cascun dels Noms de Deus posam X versos, los quals hom pòt cantar segons que els psalms se canten en la Esgleya. E aço fem per ço car los sarrayns canten l'Alcorá en lur mesquita. Aquest libre es bon a contemplar e a conexer Deus e a provar la fe christiana, segons que en éll appar. E es libre de gran consolació e plaer, e es bon a preycar. En aquest libre coven usar de alguns vocables que son en latí, sens los quals no' l poriam tan bellament ne bon a fer. Lo primer Nom es Deus, lo segon Essencia, e axí dels altres segons que en las rubriques appar. Com Deus haja pausada virtud en paraules, pedres, e en herbes, quant mes donchs la ha pausada en los seus noms. Perque eu conseyl que hom cascun dia diga los CENT NOMS DE DEUS, è ab si escrits los aport. Com haurá dit un capítol diga aquella Laor en loch de Gloria Patri, la qual es escrita avall en la fí de aquest libre. Aquests versos arrimam per ço que hom los puscha mils saber de còr. E no fem força si en alguns versos ha mes síllabes que en altres, per ço que meyllor materia puscham pausar en aquest libre. E ha major dificultat pausar tan subtil (pareix subtll) materia en rims, que no es pausar l' Alcorá en lo dictat que es pausat.

I.

iO DEUS!


¡O Ens divinal! tú est Deus per obrar,

Que en tú has axí com est Deus per estar,

Perque en tú null accident no y pòt estar.
Si no fosses Deus en obrant

E que fosses Deus en estant,

Fóres menor Deus en amant.
Tú est Deus per ta bontat,

E ta bontat per deitat,

E est Deus per lur unitat.
Si en bondat no fós deificar,

E si en deitat no fós bonificar,

Deus no fóre Deus per son obrar.
Tú est un Deus per unitat,

Si com est Deus per deitat,

Est amorós per voluntat.
Infinit bé en Deus no pogra estar

Si en sa bontat no hagués bonificar,

Per natura de entendre e de amar.
Aquell Ens qui es Deus appellat,

Cové que sia sens peccat,

Sens temps e sens quantitat.
Si en Deus fós ociositat,

De sa granea e bontat,

Covengra que en éll fós peccat.
Tant es Deus larch del nom seu

Que home Christ fá nomnar Deu,

Al qual present tot mí e 'l meu.

Aorte Deus en ta majestat,

De deificant, deificable, deificat,

Distincts tots tres en trinitat.


II.

¡O ESSENCIA!


¡O Essencia, qui est eternal e infinida

E qui estas de tot ben cumplida!

Tú est mon conort, gaug e ma vida.
¡O Essencia paternal, filial, espirital!

Tú ets tres en nombre personal,

E estás una en nombre substancial.
Tú, Essencia, estás sens ociositat

De bontat, infinitat, eternitat;

De essenciant, essenciar, essenciat.
Si tú, Essencia, fosses sens essenciar,

Bona e gran fóres en ton amar,

E no bona ne gran en substanciar.
Si Essencia no fós luny a minoritat

Per essenciant, essenciar, essenciat,

Fóre prop a no esser per ociositat.
Essencia divina! tú estás aytant infinidament

Per infinit, infinir, infinient,

Com fas per amant, amable, e amament.
Tú, Essencia, estás indistincta en trinitat,

Qui está distincta proprietat,

De tú, Essencia, en personalitat.

Si tú, Essencia, no fósses en essenciar,

No pogres esser en concordança ni en concordar,

Ne egualtat, egualar no pogra en tú estar.
O esser qui est de tot altre esser senyor!

Esdevengut es lo meu esser peccador,

Perque 't prec te membres esser perdonador.
¡O esser infinit, tan luny a peccat,

Que peccat en sí no pòt haver entitat,

Per ço que en res no 't sia assemblat!


III.

¡O UNITAT!

Eternitat e infinitat

Son un esser en singularitat,

Lo qual esser es Deus appellat.

Si fossen molts Deus o fóre la U termenat,

O fóre l' altre en infinitat,

Qui no fóre en gran singularitat.

Cové donchs que sia un Deus tan solament,

Per ço que sia gran bé e gran compliment,

E en sa Unitat omnipotent.
Granea de la divina Unitat,

Es que en sí haja gran unificat,

Distinct de unificant, unificar en trinitat.
Si en divina Unitat no fós unificar,

No hagra gran poder, saber e amar,

E pogra en sí mateixa ociosa estar.
Enaxí se han Unitat e unir,

Com se han compliment e son complir,

Perque Unitat e unir no 's poden departir (1).
Major poder ha Unitat en unir,

Que no ha sensualitat en sentir,

Ne volentat d' home en desir.
Tan gran poder ha divina Unitat,

Que pòt estar en distincta trinitat,

E romanir U en substancialitat.

Enaxí 's coven que en Deus U sia de un,

Com se coven que éll sia un,

Per ço que en éll sia propri e comun.

Volch Deus mostrar lo poder de sa Unitat

E en esser home unit ab divinitat,

Una persona de deitat e humanitat.

IV.

¡O TRINITAT!

¡O divina molt alta Trinitat!

Enaxí es per tú tota pluralitat,

Com es unitat creada per divina unitat.
Si Deus no fós en distincta Trinitat,

No fóren en éll concordança, concordar e egualtat,

E fóre prop a contrariar, desagualar, e contrariat.
Estan en Deus divinas proprietats,

Per ço que en éll sian entenduts e amats,

Actus distincts de deitat no separats,
Está Trinitat deitat divina en paternitat,

Filiació, espirabilitat,

E totes tres están una essencia en una deitat.
En Deus no pòt quaternitat estar,

Pus que a deitat poren bastar,

Deificant, deificable e deificar.
Sens Trinitat no pogra deitat

Estar en natura de amable, amant e amat,

Sens los quals fóre en vacuitat.
Si no fós distincció entre entenent, entendre e entes,

No pogra Deus saber negun dels tres qual es,

Ne infinit e eternat no pogra esser nulla res.
En tristicia estich e en pensament,

Car la Trinitat de Deus omnipotent

No es amada e sabuda per tota gent.

Cell qui sab Trinitat e no la vòl mostrar

A aquells qui la porian saber e amar,

No par que de colpa se puscha escusar.


V.
¡O PARE!

¡O Deus Pare, qui est molt gloriós!

Tú, has fill Deus ab qui est poderós,

En espirar Sant Esperit d' amdós.
Deus es Pare en sa substancialitat

Entenent sa gran potestat,

En engenrar lo fill de sa deitat.
Es de Deus Pare fill Deu,

Al qual ha dat lo esser seu,

Al qual fá esser Deus meu.
Es Deus Pare en singularitat,

Per ço que a una paternitat

Abast una infinitat.

Deus es Pare en engenrant,

Entenent que éll pòt en aytant,

Com es son poder en estant.
Es Deus Pare en comensamen,

En qui done esser e no 'l pren

D' altre perque Pare s' enten.
Aytant es Deus Pare substancialment,

Com está Pare relativament,

E per ço está Pare sens negun accident.
Si fós Deus Pare per sola relació,

Sens deitat, pogren dir que no

Es tan gran Pare com per creació.
Tú est, Deus, mon Pare en creant,

Mas eu no son ton fill en peccant,

Fem donchs ton fill mercé clamant.

Si tú est Pare bò, sávi e virtuós,

Eu so fill, mal fill e viciós,

Quit clam Pare just e misericordiós.


VI.
¡O FILL!


¡O Deus Fill! Per çó estás sens quantitat,

Car est Fill en infinitat e eternitat,

De infinida e eternal paternitat.

Tú est, Fill, per ço que pare puscha estar,

E que tú e éll Deus posqués donar,

Que es Sant Esperit per espirar.

Car entre pare e Fill se pertany major volentat,

Major poder e major egualtat,

Son pare e Fill en Deus de necessitat.

Si en Deus pare e Fill no poguessen estar,

No pogra en Deus estar major concordar

Per natura de entendre e de amar.
E están lo pare e lo Fill en unitat

De natura, essencia e deitat,

E son distincts en natura de engenrant e engenrat.
Está lo Fill en lo pare per amor,

El pare, el Fill per ardor d' amor,

Ix d' amdós espirant Deus d' amor.

Deus, qui es Fill de Deitat,

Es pare de home deificat,

Per ço que en deificar sia al pare ressemblat.
Si el Fill de Deus en home no fós encarnat,

Mes pogra home de Deus pendre bontat,

Que no li 'n volgra dar divina volentat.
Car Fill eternal e Fill creat

Están en major proporcionitat;

No fó lo pare n' el Sant Esperit encarnat.

A tú, Fill home Deus encarnat,

Dó mon enteniment e ma volentat,

Si 't plau qu' els muts de pena e de peccat.


VII.

¡O SANT ESPERIT!


¡O Sant Esperit, qui estás espirat

De engenrant e de engenrat,

Hages merce de nos e pietat!

Es Sant Esperit per ço que complir

Puscha infinitat lo seu infinir,

E divina amor lo seu desir.

Car lo pare e 'l fill s' han gran volentat,

Espiren Sant Esperit qui es proprietat,

En qui s' ha fina natura d' amor e d' amistat (2).
Axí com lo pare ha lo fill entenent conçebut,

Han lo pare e 'l fill lo Sant Esperit volgut,

Amantlo un e l' altre ab granea de virtut.

Si el amar qu' el pare e 'l fill s' han no fós personat

En natura de infinitat e eternitat,

Fóre lur amar finit ab quantitat.
Tant s' aman lo pare e ‘l fill en unitat,

Que amdos han una sola espiritivitat,

En espirar una sola espirabilitat.
¡O Sant Esperit, en qui' s complex lo nombre de trinitat,

Per ço car no espires, estás espirat,

Espira a nos a fer la volentat!

Entre ‘l pare e 'l fill cové esser espirar,

Per ço que en amdós sia gran concordar

Per natura d' amor e d' amar.

Ah Sant Esperit, qui per amor est conçebut!

Lo mon es teu, e es tot quaix perdut,

Per ço est poch amat e conegut.

Com per tú, Sant Esperit, sian conjuntes granea e bontat,

E aço per natura d'amant, amable e amat,

Conjuny per nos misericordia e pietat.


VIII.

¡O SINGULAR!


¡O Ens, qui estás Singular

En infinir e eternar!

A tú tot sol dó mon amar.
Molt major es eternitat

Si está ‘n singularitat

Que si fós en dualitat.

Axi com Deus es Singular en infinitat,

Cové que sia Singular en eternitat,

Per ço que en éll haja egualtat.
Singular es Deus en infinir,

En eternitat e en complir,

E en deificar e en unir.

En Deus poder, saviesa e volentat

Están en singularitat,

En quant ensemps son una unitat.
Amar es Singular en amor

De amable e de amador,

E axí mateix es de lausor.
Singularment es granea bona per bontat,

E singularment es amada per volentat,

E materialment es creació de creat.
Deus ha presa una humanitat,

Per ço que en una singularitat

Encarnació haja mays de bontat.
Si en Deus no fós singularitat,

De propria proprietat,

No fóra gran sa unitat.

Car Deus es Singular en valor,

A éll pertany singular honor

Que sia a totas major.


IX.

¡O ESTANT!

¡O rey qui est Deus en Estant!

Tú estás Deus en engenrant,

E estás Deus en espirant.
Enfre Estant e estar

Está molt gran concordar

De entificant e entificar.
Está poder en amar,

Está amar en possificar,

Está infinit en infinitar.
Poder, saber, e volentat

Están en Deus en unitat

De essencia, natura e deitat.
Está granea en bontat,

Está bonea en eternitat,

Está Deus bò, eternal en infinitat.
Deus está aondós

De gloria e de gloriós,

A la qual gloria ha creat nos.
Car en Deus está jutjar,

Pietat e perdonar,

Devem estar en temor e en esperar.
Com en Deus estiga veritat,

Home estant en falsetat

No pòt estar en amabilitat.
Car en Deus está egualtat

De intelligibilitat e amabilitat,

A amar e a entendre es hom obligat.
Está mon cor en tristor,

Car no pusch empetrar honor

A Deu digne de lausor.

X.

¡O FAENT!

Deus pare obra en virtut,

Fill qui d' éll es conçebut,

Esperit Sant d' amdos produt.

Obrantobrable e obrar

Fan la trinitat estar

Per natura de' entendre e d' amar,

Obra que sia de bontat,

De infinitat è eternitat,

No ha de rè necessitat.

Si en Deus no fós obrar

De infinit e eternar,

Falliment en éll pogra estar.

Bon fá de veritat

Verificable, verificat

Ab verificar qui ix d' amich e d' amat.
Obrar amar que sia virtuós,

E entendre que no sia ergullós,

Val mes que obrar castells ne tors.
Deus ha obrat hom ab bontat,

E hom mal obra ab peccat,

Mal dir e mala volentat.

Si no fós Deus per son obrar,

Fóre major per son estar

Que per son entendre e amar.
Obrá sens fé e caritat

Esperança e fermetat,

Es obra de mal e peccat.

Mes val haver bon pensament

Que guessanyar aur ne argent,

Ne haver fills ne honrament.


XI.

¡O ENS NECESSARI!

Deus, qui est de necessitat,

Per çó car est infinitat e eternitat,

Tú sias conegut, amat e honrat.
En infinitat es necessari infinir,

Axí com en compliment complir,

Sens lo qual compliment no 's pogra sofferir.
Si no fós eternitat

Seguir es de necessitat

Que çó qui es, fós per sí començat.
Necessari es que en Deus sia poder,

E qu' en volentat se puschan saber,

Amant, amable e voler.

En Deus poder, saviesa e volentat,

Son una natura de necessitat,

Per ço que éll sia infinit en unitat.
Necessari es que en Deus obrar

Sia aytant gran com son estar,

Perqu' en Deus puscha esser deitar.
En Deus es necessari concordar,

Distinccionar e egualar,

Per ço que ociós no puscha estar.
No ha Deus fora sí necessitat,

Car complit es de tota bontat,

Perque ha en sí obra e obrat.
Deus es nostra necessitat,

Car sens Deus no fóre ens sustentat,

Ne a neguna fí menat.

Necessari es a hom Deus amar,

Conexer, servir e honrar,

E bé está en Deus mercé e perdonar.

XII.

¡O PERSEITAT!

Deus está per sí en poder,
En volentat é en saber,
E pòt en tot quant vòl haver.
Es Deus causa e no causat,
Perque tot hom es obligat
A obeir sa volentat.
Deus está per sí aondós,
E assí mateix ha creat nos,
Aytal per sí es gloriós.
Es Deus per sí paternitat,
Filiació, espirabilitat,
Es donchs per sí en trinitat.
Deus está per sí en bontat,
Infinitat e eternitat,
Donchs deu esser per sí amat.
Qui ama Deus per sí salvar,
E que infern puscha esquivar,
Poch sab de natura d'amar.
Null hom pòt per sí estar,
Ne pòt per sí negun be far,
Perque no's deu en sí fiar.
Per si es null hom senyor,
Perque no li tany servidor,
Pus que per sí no há honor.
Pus que per mí no son creat,
Tort ay e fas gran pecat
Si per mí vull esser honrat.
Per sí está hom peccador,

E enemich de bona amor,
Perque de mí ay gran pahor.

XIII.
¡O LIBERTAT!

Franch es Deus en son estar,
E es franch en son obrar,
Ab possificant, possificable, possificar.
Poder franch ha Deus en sa bontat,
De bonificant, bonificar e bonificat,
E aço mateix en infinitat e eternitat.

Deus es pus franch en son poder
Que no es home en son voler:
Sa Libertat ¿quí la poria saber?
Está Deus franch en infinir,
En eternar e en complir,
A Deus no pòt rè contradir.
Mays val franquea en voler,
En remembrar e en saber,
Que en regnar ne en haver.
Creá Deus hom franch en virtut,
Mays hom es servu esdevengut,
Per ço car s'es desconegut.
Tot hom pòt Libertat haver
En amar Deus e car tener,
Car Deus no força null voler.
Hom qui es servu de peccat,
No está franch de volentat,
Car justicia l'ha encarçerat.
No está servu hom ab virtut,
Ne está franch home caút
En pecat trò s'es conegut.
Mays val servitut en turment
Ab que hom hi sia justament,
Que Libertat en honrament.

XIV.

¡O SIMPLE!

Car Deus es sa simplicitat,

Es aytant Simple en trinitat,

Com es Simple en Unitat.
En Deus está simplificar,

Per engenrar e espirar,

E en éll compost no pòt estar.
Deus de la sua simplicitat,

Simplifica simplificat,

En simplificat engenrat.
Está Deus Simple en estant,

E está Simple en obrant,

Car no ha detrás ne davant.
Está en Deus Simple poder,

Simple saber, Simple voler,

E per ço pòt Simple haver.
Simplement están en bontat,

Bonificant, bonificat,

Ab bonificar espirat.
Concordança e egualtat

Están en Deus simplicitat,

Per natura de trinitat.

A vos, ver Deus omnipotent,

Me dó enaxí simplement,

Que d' altre no vull honrament.
Aquell que ha Simple saber,

Simple membrar, Simple voler

En honrar Deus, no pòt caer.

Aquell ama Deus simplement

Qui fá per éll principalment

Tot ço que fá a son scient.


XV.

¡O SANCT!

¡O Sanct dels sancts qui est sanctetat!

A tú dó tota ma entitat

E tú donem paciencia e caritat.
Deus es Sanct en sí mateix,

E d' éll negun mal no 's segueix,

E es tot hom Sanct qui 'l serveix.

Car Deus es Sanct, se cové

Qu' en éll sia Sanct de bé

E que 'l Sanct sia de sé.
Sanct está Deus en amar,

E Sanct está en son jutjar,

E Sanct está en perdonar.
Qui ha bona volentat

Está fill de sanctetat,

Qui 'l vest de sa puritat.
Mays val home per sanctetat,

Que per emperi ne regnat,

Per vida e sanitat.
Sanctetat fá hom humil,

E li fá fér fayts gentil,

E 'l guarda de mal e peril.
Sanctetat fá humilitat,

Mesura gran e leyaltat,

E aporta de Deus bon grat.
Mays val en sanctetat morir

Que tostemps viure sens finir,

Ço que val Sanct ¿qui ho pòt dir?

Esguardats els sancts qui son passats

Per quants homens son remembrats,

E los no sants com son oblidats.


XIV.

¡O VIDA!

¡O divina, eternal e sancta Vida!

En tú viu bonea infinida,

De bonificant, bonificable, bonificar complida.
Viu Deus en amant, amable e amar,

Vivificant, vivificable e vivificar,

Per natura de engenrar e espirar.
Deus es viu sens mortalitat,

E en éll viuen misericordia e pietat,

Perque null hom no deu esser desesperat.
Viu bon entendre de bon amar,

E viu amar de bon cogitar,

E viuen entendre e amar de bon membrar.
Viu bonea de magnificar,

E viu granea de bonificar,

E mòr bonea en malificar.

Aquell viu qui ha bon pensament,

E aquell mòr qui fá falliment,

E aquell viu qui ama mes Deus que son parent.
Qui vòl viure per haver honrament,

Fá com muyra en foch ardent,

Deshonrat perpetualment.
Mays val morir honradament

Que longa vida croyament,

Car tots jorns mòr qui viu vilment.
Hom qui ben viu no pòt morir,

Ne qui mal viu no pòt servir

A Deus, ne a vida venir.

No deu hom viure per menjar,

Per honrament, per sajornar,

Mays per servir Deus e honrar.


XVII.

¡O INFINITAT!

¡O Deus qui estás Infinit,

En Pare, Fill e Sanct Esperit!

Mal fá aquell qui t' ha en oblit.
Deus es Infinit en estar,

E Infinit en son obrar,

Per engenrar e espirar.
No pogra esser Infinitat

Sino en singularitat,

En qui no sia quantitat.
Infinit es Deus en bontat,

Ab bonificant, bonificat,

E ab bonificar eternat.
Si en Deus no fós Infinir,

No pográ son poder complir

De Infinitat nostre desir.
Poder, saber e volentat,

Son Infinits en unitat,

De natura e deitat.
Deus pare infinidament

Infinix fill extensament,

Sens quantitat e moviment.
Infinit es de Infinitat,

Sens la qual fóre termenat,

En poder, temps e quantitat.
Plasent causa es consirar

Infinit d' entendre e d' amar,

En eternitat sens cessar.

Be n' es foll e desconexent

Qui ama mays petit movent

Que Infinit sens mudament.


XVIII.

¡O ETERNITAT!


Si fós ver que no fós Eternitat,

Ço qui es fóre per sí comensat,

E fóre no res sa potencialitat.

Es donchs Eternitat sens dubtar,

En la qual covenen estar

Eternant, eternable, eternar.

Si eternar en Eternitat no fós,

Fóre per son poder avar e ociós,

E no fóre amable ne gloriós.

Eternar cové esser de Eternitat,

Sens la qual no poria esser abastat,

Eternat de entendut e d' amat.

Plasent causa es membrar

En Eternitat, eternar,

Engenrar e espirar.

Greu causa es consirar

En foch eternal estar,

E ’n ira de Deus sens perdonar.

Deus pòt de sa Eternitat

Plus en sa natura de bontat,

Que en tot ben que haja creat.

Si fós ver que Eternitat hagués par,

No fóre per ella Deus singular,

E infinir valgra plus que eternar

No ha conexensa de Eternitat,

Qui diu qu' el mon no es creat,

Ne de Eternitat e infinitat sab egualtat.


XIX.

¡O TOT!


¡O Deus, qui est Totalitat

De ta essencia e de ta bontat!

Tú est Tot sens divissibilitat.

No fóre Deus tota essencia de bontat,

Si no fós bonificant, bonificar, bonificat,

Perque cové en éll esser trinitat.

En Deus poder es Tot saber,

E en Deus saber es Tot poder,

E per ço pòt en Tot quant vòl, voler.

Poder, saber e volentat

No están en tota bontat

Si donchs no son en una unitat.

Deus ama ab Tot son voler,

Axí com sab ab Tot son saber,

Amemló donchs ab Tot nostre poder.

Sens distincció e concordar,

Començament e egualar,

Totalitat de bé no pòt estar.

Tot está Deus en unitat,

E Tot está en trinitat

Per natura de infinitat.

Aquell qui 's dona Tot a Deu,

pòt dir que Deus está Tot seu,

Perque eu li dó Tot mí e 'l meu.

Cascun hom pòt Deus Tot haver,

Ab que l' am de Tot son poder,

Car Deus no 's frany ans es sencer.

Deus está Tot en veritat,

Perque no ha gens falsetat,

Ni es enemich de leyaltat.

https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-xx-xxxix-20-39.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-xl-xlix-40-49.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-l-lix-50-59.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-lx-lxix-60-69.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-lxx-lxxix-70-79.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-lxxx-lxxxix-80-89.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-xc-c-90-100.html