Mostrando las entradas para la consulta escut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta escut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 16 de febrero de 2024

Lexique roman; Esculpir - Esmerillo


Esculpir, v., lat. sculpere, sculpter, graver.

Comandet qu'om esculpis... el mur o en la paret.

(chap. Va maná que se esculpiguere o esculpire... al muro o a la paret.)

Fetz una letra d'aur esculpir.

(chap. Va fé esculpí una lletra d'or.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 110.

Commanda qu'on gravât... sur le mur ou sur la cloison.

Fit sculpter une lettre d'or. 

Part. pas. Am las estorias esculpidas.

(chap. En les histories esculpides, grabades.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 200. 

Avec les histoires gravées.

CAT. ESP. PORT. Esculpir. IT. Scolpire. (chap. esculpí: esculpixco o esculpixgo, esculpixes, esculpix, esculpim, esculpiu, esculpixen; esculpit, esculpits, esculpida, esculpides.)

2. Sculptura, s. f., lat. sculptura, sculpture.

Ab torn pren figura o sculptura.

Marme... ha... per razo de sa durezza, a pendre sculptura et poliment dificultat. Eluc. de las propr., fol. 19 et 190.

(chap. Lo mármol... té... per raó de la seua duresa, dificultat de pendre escultura y polimén.)

Avec le tour prend figure ou sculpture.

Le marbre... a..., en raison de sa dureté, difficulté à prendre sculpture et polissure. 

CAT. ESP. PORT. Escultura. IT. Scultura. (chap. escultura, escultures; 

v. esculpí, picá pedra; escultó, escultós, escultora, escultores: picapedré, picapedrés, picapedrera, picapedreres; lapidari, lapidaris; marmoliste, marmolistes. Lo picapedré que va picá la pedra de la Pedrera de Gaudí, bon picapedré ere, de Pedralbes, pedres blanques.)


Escura, s. f., écurie.

Leibnitz, p. 57, dit qu'écurie vient de l'ancien allemand Schur, stabulum

animalium (all. MOD. Scheune; écurie : equus : cheval, caval, cavall, caball, caballo, cavalho; equino, &c.; el escudero, scutifero, se encargaba de (los escudos) los equus, equinos, etc.).

Li palhier,

Escuras e boals.

G. Riquier: Als subtils.

Les greniers à paille, écuries et étables à boeufs.

(chap. Les pallisses, les caballerisses y los corrals de bous.

ESP. Los pajares, las caballerizas y los toriles.)

2. Escuria, s. f., écurie.

O a l'escuria o al bual dels dichs habitantz.

Charte de Gréalou, p. 100.

Ou à l' écurie ou à l'étable à boeufs desdits habitants.

IT. Scuderia. (N. E. S. F. Scuderia Ferrari, ferrer, ferré, ferrero, herrero, ferrier, cavallino rampante, ferro, fierro, hierro, herradura, ferradura.)


Escut, s. m., lat. scutum, écu, bouclier.

Qu'en sion traucat mil escut.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Que mille boucliers en soient percés. 

Per elms ni per escutz fendre.

P. de Bussignac: Sirventes.

Pour heaumes et pour écus fendre.

Fig. Non es als mas escut d'enjan.

Nat de Mons: Al bon rey. 

N'est autre que bouclier de tromperie. 

Sill qu' el mon dezemparat an, 

Et de bona fe fan escut.

(chap. Aquells que han desamparat lo mon, y fan escut de la bona fe. Giraud Riquier: Caridat.)

G. Riquier: Karitat.

Ceux qui ont abandonné le monde, et font bouclier de la bonne foi.

Orazo es bon escut. V. et Vert., fol. 86.

(chap. La orassió es bon escut.)

Oraison est bon écu.

Loc. S'ieu agues virat l'escut.

Bertrand d'Allamanon: Tut nos.

Si j'eusse tourné l'écu.

L'escut e'l basto vuelh rendre,

E m vuelh per vencut clamar.

B. de la Fon: Leu chansoneta.

Je veux rendre l'écu et le bâton, et je veux me proclamer pour vaincu.

M fetz escut de son ric mantelh.

Arnaud Daniel: Doutz braitz.

Me fit écu de son riche manteau.

ANC. FR. L'escut avirunerat tei.

Anc. tr. du Ps. de Corbie, ps. 90.

Pren escud e hauste. (N. E. asta, bâton, bastón, gayata, gallata.)

Anc. tr. des Ps., ms. n° 1, ps. 34.

CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.

(chap. Escut, escuts; escudé (com Paco Escudero de Feliciano Castillo, alias “feliz ano o felice ano 2025” o Sancho Panza de Alonso Quijano, alias “Don Quijote”); v. escudá, escudás : protegí, protegís, etc.)

2. Escut, s. m., écu, monnaie.

Escutz de Fransa que fet batre lo rey Charles.

(chap. Escuts de Fransa que va fé batre lo rey Carlos.)

Tarif des monnaies en provençal.

Écus de France que fit battre le roi Charles. 

CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.

3. Escudier, Escuder, Escuier, Scudier, s. m., écuyer, sergent.

Uns joves escudiers l'avia despieuzellada.

(chap. Un jove escudé la habíe desvirgat; pieuzella, pucella, pubilla, puella, donsella, virgen, verge, vergena, etc.) 

V. de S. Honorat.

Un jeune écuyer l'avait dépucelée.

Guillem era anat a sparvier ab un escuier solamen.

(chap. Guillermo (com mon nebot) habíe anat a cassá en esparvé en un escudé solamen; Wilhelm, William, Guillem, Guilhem, Guiem, Guillermo, Guillaume, y diminutius com Guillermet. La W del antic alemán, godo, se trobe al inglés modern. Wimara, Guimerá; Wifredo, Guifre; Walter, Gautier; etc.)

V. de G. de Cabestaing.

Guillaume était allé (chasser) à l'épervier avec un écuyer seulement.

Ni vollias esser chavallers avant qu'escuders.

(chap. Ni vullgues sé caballé abans qu' escudé.)

Trad. de Bède, fol. 80. 

Et ne veuilles être chevalier avant qu'écuyer. 

A Johan Fornel, escudier del comun.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226. 

A Jean Fournel, sergent de la commune. 

Si troba un cavalier o un scudier.

L'Arbre de Batalhas, fol. 246. 

S'il trouve un chevalier ou un écuyer.

Loc. Servirs qu'om no guazardona

Et esperansa bretona, 

Fan de senhor escudier.

B. de Ventadour: La doussa. 

Le servir qu'on ne récompense pas et espérance bretonne, font d'un seigneur un écuyer.

ANC. CAT. Escuder. ESP. Escudero. PORT. Escudeiro. IT. Scudiere.

(chap. Escudé, escudés; escudera, escuderes, ne ñan ben poques.)

4. Escudar, v., couvrir d'un bouclier, faire bouclier.

Fig. Domna qui d'autra s' escuda.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Dame qui d'autre se fait bouclier.

ANC. CAT. Escudejar. ESP. PORT. Escudar. IT. Scudare.


Esglendillar (s'), v., s'égosiller.

E 'l rossignols s'esglendilla,

Rambaud d'Orange: En aital.

Et le rossignol s'égosille.

(chap. Desgallá, desgallás, esgallá, esgallás : desgolá, desgolás; paregut a engorgossá, engorgossás, pel fret. ESP. Desgañitar, desgañitarse

se encuentra “desgaliar” aquí https://derechosdelamujer.org/wp-content/uploads/2016/02/Boletin-Feministas-en-Resistencia-No-3.pdf )


Esguirar, v., déchirer, égratigner, estropier.

Desromp son vestir et esguira sa cara. V. de S. Honorat. 

Déchire son vêtement et égratigne sa face.

Part. prés. Esguirant et baten.

V. de S. Honorat.

Déchirant et battant.

2. Esguire, adj., déchiré, estropié. 

L'uns es casutz de roca, l'autre esguir' e rancs. 

V. de S. Honorat. 

L'un est tombé d'une roche, l'autre (est) estropié et boiteux.

CAT. Esguerrar. (chap. esgarrá, desgarrá; esgarrapá, esgarrañá.)


Eslabreiar, v., tomber, dégénérer, se délabrer.

Fig. Tant eslabre a chascus en bas, cant s' esleva plus alt.

Greument sorzem a las virtuz, e ses trebail eslabreiam als vices.

Trad. de Bède, fol. 35 et 44.

Chacun tombe d'autant plus en bas, qu'il s'élève plus haut.

Nous surgissons difficilement aux vertus, et nous tombons sans effort aux vices.

So que mov d'ergoil eslabreia tost,

Eschivar devem qu' el bes, que es e nos, non eslabreia en vizi.

Trad. de Bède, fol. 36 et 42.

Ce qui part d'orgueil tombe bientôt.

Nous devons éviter que le bien, qui est en nous, ne dégénère en vice. CAT. Esllabissar (N. E. de abismo, abyssus).


Eslanegar, v., tomber, descendre.

Part. pas. Son eslanegat, crucificant de rescaps lo filh de Dieu.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Hébreux. 

Ils sont tombés, crucifiant derechef le fils de Dieu.

Per la vous eslanegada ad el d' aquesta maniera.

Trad. de la 2e épître de S. Pierre.

Par la voix descendue à lui de cette manière. 

ANC. CAT. Eslenegar.


Esmai, s. m., émoi, souci, chagrin.

Sostener

Los paubres en lur gran esmay.

J. Estève: Planhen.

Soutenir les pauvres dans leur grand émoi.

Per qu' ieu deuria

Morir d'ira e d'esmai.

Pons de Capdueil: Qui per. 

C'est pourquoi je devrais mourir de tristesse et d'émoi.

Longa promessa m' es esmays.

Jordan de Boneil: Non estarai. 

Longue promesse m'est tourment.

ANC. FR.

N'avez-vous point de vos subjects esmoy?

Du Bellay, fol. 64.

CAT. Desmay. ESP. Desmayo. PORT. Desmaio. IT. Smago. 

(chap. desmay, desmays, v. desmayá, desmayás: desmayo, desmayes, desmaye, desmayem o desmayam, desmayéu o desmayáu, desmayen; desmayat, desmayats, desmayada, desmayades. De tan fé aná lo mall estic desmayat o esmayat, pórtam la bota de vi y les llenguañisses crúes o crugues, com les que se foten a Valjunquera. Hay vist una rata com un conill y me hay desmayat del susto.)

2. Esmaiar, Esmagar, v., chagriner, troubler, épouvanter.

Tot quant aug ni vei lo cor m' esmaia.

B. Zorgi: Mout.

Tout ce que j'entends et vois me chagrine le coeur.

Pois chascus s' encoreilha 

Del autrui joi e s' esmaia.

B. de Ventadour: Ara non. 

Puis chacun s'attriste et se chagrine de la joie d'autrui. 

Dis lhi: No t' esmagar.

Liv. de Sydrac, fol. 14. 

Lui dit: Ne t' effrayer.

Per que esmagas vos? 

Hist. abr. de l'ancien et du nouv. Test., fol. 35. 

Pourquoi vous troublez-vous ?

Part. pas. Magres si te et afanatz,

E tot jorn estai esmagatz. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il se tient maigre et fatigué, et tout le jour il est troublé.

ANC. FR. Dist li: Ne t' esmaier de rien,

Ge te conseillerai molt bien.

Fables et cont. anc., t. II, p. 95.

Nus fins amis ne se doit esmaier 

Se fine amors le destruit et maistroie. 

Le Roi de Navarre, chanson 21. 

Et de cela plus ne nous esmayons.

Clément Marot, t. II, p. 175. 

Et ne s'esmoye fors de tirer esguillettes, faire ballades, icelles chanter.

Les quinze joyes de mariage, p. 15. 

Si furent moult esmaié.

Ville-Hardouin, p. 44.

CAT. ESP. Desmayar. PORT. Esmaiar. IT. Smagare.


Esmaut, s. m., émail.

Denina, t. II, p. 346, dit: Esmalto, émail, pris de l'allemand schmelzen. (N. E. v. schmelzen : derretir.)

Ar intret en las cambras qu' eran penchas am flors,

E d'asur e d'esmaut e de mantas colors. 

V. de S. Honorat.

Alors il entra dans les chambres qui étaient peintes avec fleurs, et d'azur et d'émail et de maintes couleurs.

CAT. Esmalt. ESP. PORT. Esmalte. IT. Smalto. (chap. esmalt; v. esmaltá: esmalto, esmaltes, esmalte, esmaltem o esmaltam, esmaltéu o esmaltáu, esmalten; esmaltat, esmaltats, esmaltada, esmaltades.)


Esmerillo, s. m., émérillon. 

Esmerillo son de tres guisas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Émérillons sont de trois sortes. 

Loc. prov. Cuia ben penre d'aissi enan

Las grans aiglas ab los esmerilhos. 

Bertrand de Born: S'ieu fos.

Pense bien prendre d'ici en avant les grands aigles avec les émérillons.

CAT. Esmerenyon. ESP. Esmerejón. PORT. Esmerilhão. IT. Smeriglio, smeriglione. (N. E. falco aesalon, nisus.)

2. Esmirle, s. m., émérillon. 

Esmirle roen pus soven

Lurs pes qu'autr' auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Émérillons rongent plus souvent leurs pieds qu'autre oiseau.

Falcos voladors

Esmirles prendedors.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Faucons agiles, émérillons preneurs. 

IT. Smerlo.

Esmerillo, s. m., émérillon.

viernes, 3 de enero de 2020

escut, Generalitat, Felipe V

Estupefacció nacionalista
descubren que el escudo de la Gene fue otorgado por Felipe V

https://www.dolcacatalunya.com/2015/05/estupefaccio-nacionalista-descubren-que-el-escudo-de-la-gene-fue-otorgado-por-felipe-v/


Així tapa el nacionalisme l’escut de Felip V amb l’escut de Felip V

Contábamos hace unos días cómo la Generalitat tapó el escudo de Felipe V con su emblema. Pero ahora resulta que el escudo de la Generalitat fue otorgado nada menos que… ¡por Felipe V! Lean, lean:
El “senyal del rey d’Aragó” eran las armas de dignidad real. Con el paso del tiempo su uso se fue territorializando por medio de concesiones reales. El primer municipio que luce las barras es el municipio de Milhau (Francia), por concesión de Alfonso II (1187).
¿Cuándo pasa el “senyal del rei d’Aragó”, a representar las instituciones catalanas? Desde siempre, el emblema había sido San Jorge. La documentación nos dice que en 1417 la Diputación encarga “que sien fets y renovats los segells de la scrivania de la diputació del general… ab lo qual se puxa empremtar e figurar la imatge de san Jordi a cavall qui mata lo drach… e aquest segell servesca a seguellar totes letres patents qui´s dressen a qualsevol persones… a papa e cardenals e al senyor rey…e altres persones reyals…”. Es evidente que las barras no eran el escudo oficial. Como tampoco lo era de las Cortes que -reunidas en Tortosa en 1430- ordenan pagar 65 florines de oro de Aragón al platero Pere Torralba por la ejecución de dos sellos “a on son esculpides les armes del dit general de Cathalunya, ço es sent Jordi a cavall qui mata o onciu lo drach…”.
300 años más tarde, iniciadas las cortes catalanas de 1701, no aparecía el sello por ningún lado. Parece que nadie lo recordaba, ”ni saverse qual se usave en les corts antecedents encara que aparexia poderse esculpir… la imatge del glorios Sant Jordi portant lo escut amb la creu…”. Tras acalorados debates, el 19 de octubre de 1701 se adopta el acuerdo de grabar uno nuevo con el “Escut de ditas quatre barras y corona real”, para solicitar la venia real de uso.
Detrás de ese extraño olvido hay que situar las convulsiones antiseñoriales como la “revolta dels barretines o de la terra”, el “avalot de les faves o los asedios campesinos de Barcelona en 1688 y 1689. Quizás interesaba un cambio de imagen que acercara la institución al pueblo más identificado con la realeza. Y nada más apropiado para conseguir la concesión real que el marco de las cortes catalanas, que juraron con vivas demostraciones de afecto y júbilo al nuevo rey Felipe V de Borbón, el 12 de octubre de 1701. Cortes que duraron hasta el 12 de Enero, y en las que se acordó además del uso del “escut de ditas quatre barras y corona real”, un donativo real de 12 millones pagaderos en 14 años, nombramiento de 14 títulos de marqueses y condes, 20 privilegios de nobleza, 20 de caballeros, y otros 20 de ciudadanos; todo ello entre grandes fiestas y regocijos populares, de manera que -como dice Macanaz- “no quedó a los catalanes nada que pedir, ni al rey cosa especial de concederles”.
Así que la Generalitat no lo sabe, pero al ocultar el escudo de Felipe V tapándolo con el de la Generalitat, en realidad le están haciendo el último homenaje al rey que concedió a la Generalitat el uso de su “senyal” como rey de Aragón. Si la Generalitat fuera consecuente, el Parlament debería rechazar el uso de las barras de Felipe V, las barras felipistas, por haber suprimido las instituciones tradicionales catalanas. Las cuales, por cierto, ahora ningún nacionalista querría, pues les parecen “medievales”; y las cuales son ridículas comparadas con el actual poder omnímodo de la Generalitat.
Aunque ya sabemos que el nacionalismo no va de coherencia, sino de ideología y fantasmagoría histórica.
Dolça i ocultada Catalunya…

//

Dels frens e altres apparellaments de cavals

Per tal con aquelles coses les quals per los princeps se fan pus leugerament per los sotsmeses son tretes en exemple: esguardador esser jutgam que en tots los nostres fets axi com real altea no poch ho requer honestament e temprada nos hajam axi que los savis en ben sien conformats e els no savis e avanitats entenens en temprança sien provocats. Hon sobrefluitats esquivants majorment en aquestes coses les quals ordinariament san a fer: volem que ordinariament si donchs per altra causa en altra manera fer no ho manavem quatre selles palafrenals ab lurs frens de les quals les dues ab nostre senyal real e les altres dues la una ab senyal de sent Georgi e laltra ab senyal antich de rey Darago sien a servey de nostra persona apparellades Ies dues de les quals hagen cuyrs cuberts de velluts daur e de seda comunits e les altres dues romanents hagen cuyrs no cuberts de velluts segons manera apparellada accedent a nostre desijament: de les dites empero dues selles havents cuyrs cuberts de vellut cascun any la una prop la festa de la Nativitat del glorios Salvador del humanal linatge sia feta e altra prop abans de la festa de Pentacosta aximateix sia feta e les romanents dues selles havents cuyrs no cuberts de vellut cascun any prop ans de la festa de la resurreccio de nostre Senyor la una esser feta ab aquest edicte laudable manam e laltra prop de la festa de Omnium Sanctorum volem esser complida: e apres sis almenys selles darmes destinades per servey de nostra persona hajam de les quals dues sien de nostre senyal real de tot en tot decorades e les altres a senyal de sent Jordi e les dues altres romanents al dit senyal antich de rey Darago. Manam encara que quatre mantes almenys continuament sien appareylades a cobrir les dites selles a servey de nostra persona destinades les dues de les quales sien a nostre senyal real en totes les lurs parts e les altres la una a senyal de sent Jordi e laltra al senyal antich Darago. En apres subjungim a les coses damunt dites que continuament hi sia copia de mantes e daltres coses necessaries a cavals e a les altres besties damunt dites. 

viernes, 26 de julio de 2024

2. 10. Pedro Saputo escomense la vida de estudián.

Capítul X.

Pedro Saputo escomense la vida de estudián.


Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:

"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»

Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.

Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.

En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito. 

Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:

- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.

- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones. 

Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases. 

Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.

Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.

Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.

bizcochos, cocs rapits, cocs en anous

En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.

Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).

Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.

Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.

Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:

- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos: 

a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.

- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.

Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).

Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.

Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:

- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.

Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvoslo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.

Botiga Ascuma

Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.

Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.

Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.

Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.

Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:

- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?

Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:

- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.

- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.

- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:

- Be podríes portá algún gat o mona pera divertitos, mol fill de puta.

Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:

- Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, ranacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudenta, la gran pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, morruda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcó reventat, trasgo del barri, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls...

Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.

No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.

Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit. 

Y va torná a la seua.

Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.

¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.

Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.

Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:

- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.

- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.

- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped. 

Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.

- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.

Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.

Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá. 

¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.

- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.

- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.

Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.

viernes, 19 de abril de 2024

Lexique roman; Landacisme - Lansolada


Landacisme, s. m., lat. lambdacismus, lambdacisme, répétition vicieuse du L.

Lambdacismus... ut: Sol et luna luce lucebant alba, levi, lactea.

Marcian. Capella, De nuptiis Mercur. et philolog. 5.

Landacisme es cant una dictios finish en L, e la seguens comensa per L.

Leys d'amors, fol. 109.

Lambdacisme, c'est quand un mot finit en L et le suivant commence par L.


Languor, Langor, s. f., lat. languor, langueur, peine.

Fay venir home en langor o en caitivier. V. et Vert., fol. 13.

Fait venir l'homme en langueur ou en misère.

Lo turmen 

Que m'a mes en tan gran languor. 

Pierre d'Auvergne: Belha m' es la. 

Le tourment qui m'a mis en si grande langueur. 

Plus s'amou, magiers es lor langors. 

T. de Lantelm et de Raimond: Ramon. 

Plus ils s'aiment, plus grande est leur peine. 

ANC. FR. Longuement sera en langor.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 385. 

Puis caï en une langor. Roman de Brut, t. I, p. 173. 

ANC. ESP. Languor. PORT. Langor. IT. Languore.

2. Langui, Lagui, s. m., peine, chagrin, retard.

Lo cor e'l sen e mon langui perdrai.

G. Riquier: Aissi com selh. 

Le coeur et le sens et ma peine je perdrai.

Ieu agui

El cami gran trebalh e lagui.

Leys d'amors, fol. 120.

J'eus au chemin grand tourment et retard.

ANC. CAT. Lagui.

3. Languimen, s. m., abattement, langueur, peine.

Per languimen e per tristor 

De lauzengiers maldizens.

Paulet de Marseille: Sitot no m fas. 

Par abattement et par tristesse de flatteurs médisants.

Lo greus trebalhs e 'ls languimens... d'ifern. Contricio e penas ifernals. 

Le pénible tourment et les peines... d'enfer. 

ANC. CAT. Languiment.

4. Laguios, adj., lat. languidus, languissant, nonchalant, insouciant, négligent.

Qui trop laguios 

Es de far so c'a far a.

G. Riquier: Aitan grans. 

Qui est trop insouciant de faire ce qu'il a à faire.

Fig. Mas l'esper es doptos,

E 'l jorn es laguios.

G. Riquier: Per re non.

Mais l'espoir est douteux, et le jour est languissant.

5. Languir, v., lat. languere, languir, gémir, souffrir.

Mais volria jauzens durmir,

Que velhan deziran languir.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Plus je voudrais dormir me réjouissant, qu'en veillant languir désirant.

Los uns ten rics, e 'ls autres fai languir.

Giraud de Calanson: A leys cui am. 

Les uns tient puissants, et les autres fait languir.

Part. pas. Adoncs la dolor languida es trop grans. Liv. de Sydrac, fol. 41.

Alors la douleur soufferte est trop grande.

- Alangui, abattu.

Don soy fort languit. Leys d'amors, fol. 27. 

Dont je suis fort alangui. 

Fo ta fort afrevolida 

Per la dolor e tan languida 

Que no s podia em pes tener.

Passio de Maria. 

Fut si fort affaiblie par la douleur et si abattue qu'elle ne pouvait se tenir en pieds.

- Infect, puant.

Vendre ni far vendre peis corromput ni languit.

Cartulaire de Montpellier, fol. 175. 

Vendre ni faire vendre poisson corrompu et infect. 

Vendre ni far vendre peis corromput ni languit. Surströmming

IT. Languire.

L'espagnol et le portugais ont conservé le participé passé languido (lánguido en castellano, lánguida, participio pasado : adjetivo).

6. Languiar, Laguiar, v., languir, souffrir, affliger, chagriner, alanguir.

Qui tant se vol laguiar, et son temps despendre. Leys d'amors, fol. 23. Qui tant se veut chagriner, et son temps dépenser.

Aver poder ni voler, nueg ni dia, 

De mi loingnar del maltrag que m languia.

B. Calvo: S'ieu ai perdut. 

Avoir pouvoir et vouloir, nuit et jour, de m'éloigner de la peine qui m'alanguit. 

Part. prés. Laguian cum gens marrida.

Brev. d'amor, fol. 15.

Languissant comme gent attristée.

(chap. En chapurriau fem aná: trist, tristos o tristes; melancólic, melancolics, melancólica, melancóliques; decaigut, decaiguts, decaiguda, decaigudes; afligit, afligits, afligida, afligides; depressiu, depressius, depressiva, depressives; desfet, desfets, desfeta, desfetes; dessolat, dessolats, dessolada, dessolades; modorro, modorros, modorra, modorres; A Arnes alguns diuen moix, moixa.)

Algars, Algás, toll del vidre, Arnes, Tarragona, Lo Port,

Lanhar, Lagnar, Laignar, v., gémir, se plaindre, s'affliger, s'inquiéter. Voyez Muratori, Diss. 33.

Mas qui que s lanh

Qu'el jass' el banh, 

E gense sa colors.

Giraud de Borneil: Jois e chans.

Mais qui que ce soit qui se plaigne qu'il gisse au bain, et embellisse sa couleur.

Car si s laigna ni s rancura.

P. Rogiers: Al pareissen. Var. 

Car s'il se plaint et se désole. 

ANC. FR. Sa chamberrière, laquelle laignoit ou respondoit despiteusement. Lett. de rém. de 1385. Carpentier, t. II, col. 989. 

IT. Lagnare.

2. Lanha, Lagna, Laigna, Layna, s. f., gémissement, affliction, plainte, inquiétude.

Als us mov lanha.

Los autres meurtris.

P. Cardinal: Quals aventura. 

Aux uns suscite affliction, les autres meurtrit.

La donzell' a suferc lonc temps dolor e layna. V. de S. Honorat.

La damoiselle a souffert longtemps douleur et affliction.

En aissi m ten lo desirs en greu laigna.

Peyrols: Si be m sui. 

Par ainsi le désir me tient en pénible inquiétude. 

ANC. IT. Lagna.


Lansa, s. f., lat. lancea, lance.

Le mot lance a été employé par les anciens Gaulois, Allemands et Espagnols. 

Voyez Aulu-Gelle, lib. XV, cap. 20. - Diodore, lib. V. - Watcher (Wachter), Gloss. germ., v°. Lanze. Voyez aussi Aldrete, p. 169. - Denina, t. I, 

p. 259, et t. II, p. 335. - Leibnitz, Coll. étym., p. 119.

Anc en escut lansa non frais.

Bertrand de Born: Al dous nou. 

Oncques sur écu lance il ne brisa. 

Fig. Atressi m nafr' amors fort, 

Com vos, de sa lansa.

Rambaud de Vaqueiras: Engles. 

Également me blesse amour fortement, comme vous, de sa lance.

CAT. Llansa (MOD. Llança). ESP. Lanza. PORT. Lança. IT. Lancia.

(chap. Llansa, llanses. v. llansá : aviá, aventá, tirá, p. ej una llansa.)

2. Lansada, s. f., estafilade, coup de lance.

Fereiro s tant fort amdos que am las lansadas... trauquero li uns l'autre l'escut e l'aubert. Philomena.

Ils se frappèrent si fort tous deux qu'avec les coups de lance... ils trouèrent l'un l'autre l'écu et le haubert.

CAT. Llansada (MOD. Llançada). ESP. Lanzada. PORT. Lançada. 

IT. Lanciata. (chap. Llansada, llansades: cop de llansa y partissipi de llansá: llansat, llansats, llansada, llansades.)

3. Lanceta, Lanseta, s. f., lancette. 

Quatre lansetas totas novas.

Talhar la pointa de cadauna lanceta.

(chap. Cuatre llansetes totes noves. Tallá la punta de cada llanseta; cada una de les llansetes.)

Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 436. 

Quatre lancettes toutes neuves. 

Tailler la pointe de chacune lancette.

CIT. Llanceta. ESP. PORT. Lanceta. IT. Lancetta. (chap. Llanseta, llansetes: instrumén quirúrgic, paregut a un punchó o punsó.)

4. Lancier, Lansier, s. m., porte-lance, crochet auquel on suspendait la lance.

Vi sa lansa e son escut 

C'om l' ac en un lansier pendut.

Roman de Jaufre, fol. 45. 

Vit sa lance et son écu qu'on lui eut suspendu en un porte-lance.

- Lat. lancearius, soldat qui porte la lance, lancier. 

CC lancier sian aparelhat. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 23.

Que deux cents lanciers soient préparés. 

ANC. CAT. Llancer. ESP. Lancero. PORT. Lanceiro. IT. Lanciero. 

(chap. Llansé, llansés: soldat que porte la llansa.)

5. Lans, Lanz, s. m., élan, jet, élancement, trait.

Al primier lans pert ieu mon esparvier.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Qu'au premier jet je perde mon épervier. 

Adv. comp. Tan fui laissatz,

Quan la vi al prim lanz.

Sordels: Tan m'abellis.

Tant je fus étreint, quand je la vis de prime abord.

El mielhs del mon s'es perdutz en un lans.

Aimeri de Peguilain: S' ieu anc chantiei. 

Le meilleur du monde s'est perdu en un trait.

ANC. CAT. Llans. ESP. Lance. PORT. Lanço. IT. Lancio.

6. Lansar, v., lancer, jeter, darder, pousser.

No ill ten pro ausberc fort ni espes,

Si lansa dreit.

Pueis lansa un dart de plom gent afilat.

Giraud de Calanson: A lieys cui am. 

Ne lui tient profit haubert fort et épais, tant il lance droit.

Puis lance un dard de plomb gentiment affilé. 

Fig. Ab un dous amoros esguar

Que ni lansero siey huelh lairo.

Sordel: Bel m' es ab. 

Avec un doux amoureux regard que me lancèrent ses yeux fripons.

CAT. Llansar (MOD. Llançar). ESP. Lanzar. PORT. Lançar. IT. Lanciare.

(chap. Llansá: llanso, llanses, llanse, llansem o llansam, llanséu o llansáu, llansen; llansat, llansats, llansada, llansades.)

7. Eslais, s. m., élan, course, vitesse, trait, effort.

Tro a la nau del port volon far lur eslays. V. de S. Honorat.

Jusqu'au navire du port ils veulent faire leur course. 

Fig. D' alegransa e de joi fai un eslais.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96. 

D'allégresse et de joie fait un élan.

Loc. fig. Ves ifern fay son eslais.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Vers enfer fait son élan. 

Adv. comp. D' aquesta gent marrida que vengron a eslays. 

V. de S. Honorat. 

De cette gent hideuse qui vinrent avec impétuosité.

Fuia 'ls mals a grant eslais. 

T. d'Aimeri de Peguilain et d'Albertet: N Albertet.

Qu'il fuie les méchants à grand effort.

Aissi m venon tug d' eslais.

Aimeri de Bellinoi: Era m'agr' ops. 

Ainsi me viennent tous d'élan.

Ieu m n' irai lay de gran eslays.

Rambaud d'Orange: Entre gel e vent. 

Je m'en irai là de grande impétuosité.

ANC. FR. A tant s'en tourne à grant eslais, 

Et Euriaus remaint dolente, 

Qui de plourer pas ne s'alente.

Roman de la Violette, p. 58.

Si saillit de plein eslays jus du destrier. 

Hist. de Gérard de Nevers, p. 85.

8. Eslansar, v., élancer, pousser, jeter.

En als non ai cor que m' eslans.

Rambaud d'Orange: Aras no siscla. 

En autre chose je n'ai coeur que je m'élance.

Mos cors en leis amar s' eslansa.

Albert de Sisteron: En amor. 

Mon coeur s'élance à aimer elle. 

IT. Lanciare.

9. Eslaissar, v., élancer, précipiter, aventurer.

Braus cavals, quan s' eslaissa.

G. Adhemar: Lanquan vei.

Fougueux cheval, quand il s'élance.

(chap. Fogós caball, cuan ell s' avente, arree, arrenque, etc.) 

Fig. M' es vengut en cor que m' eslais

De far un novel sirventes.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

M'est venu en volonté que je m'aventure à faire un nouveau sirvente.

Si m dey tener qu' en trop dir no m'eslais.

Gui d'Uisel: Anc no cugey. 

Ainsi je dois me tenir qu'à trop dire je ne m'aventure. 

ANC. FR. Devant les Sarrasins se prent à eslaisser. 

Roman de Fierabras en vers français. 

Li dus s' eslaisse en 1 prael. Roman del conte de Poitiers, v. 860.

Puis ont les chevaus eslaisiés. Roman de la Violette, p. 260.

10. Relais, s. m., relais, élan.

Ab tan Bertrans s'en vai sus per relais. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96. 

En même temps Bertrand s'en va sus par relais. 

Adv. comp. Y corre de relais.

Tal paor, que de relais 

S'en torneron drech al palays. 

V. de S. Honorat. 

Y courir d'élan.

Telle peur, que d'élan ils s'en retournèrent droit au palais.


Lansolada, s. f., lansolade, sorte de plante.

Solvi pro VIII lanssolatis palearum... De qualibet lanssolata II albos.

Tit. de 1372. Hist. de Nîmes, t. II, pr.. p. 319.

Per sanar la carn nafrada,

Es bona la lansolada

Qu'om apela carlepepi.

Brev. d'amor, fol. 50.

Pour guérir la chair blessée, est bonne la lansolade qu'on appelle carlopepin.

(N. E. Creo que habría que buscar alguna planta “lanceolata”, como la Plantago lanceolata, con hojas en forma de lanza.
En el Dictionnaire provençal-français de S. J. Honnorat, tomo 2, el autor cita a Raynouard, y le corrige: “Lanssolatis palearum, signifie ici: Lansolada de palha, plein un drap de paille, comme on le dit encore aujourd'hui. También sale algo en "Romania".)

Per sanar la carn nafrada,  Es bona la lansolada  Qu'om apela carlepepi.

En Argentina:
Alpiste pajarero, calracho, carmel, carrajó, hierba de las almorranas, la de las almorranas, liantel, llanté, llantel, llanten, llantén, llantén de cinco nervios, llantén de hoja estrecha, llantén de hojas de lanza, llantén de hojas estrechas, llantén de siete nervios, llantén lanceolado, llantén menor, llanter, michitos, orejillas de liebre, pelosilla, planta de las almorranas, plantaina, raíz de las almorranas, rampetes, siete nervios, sietevenas, lengua de oveja, siete venas.

En España:
alpiste, alpiste bravo, alpiste pajarero, alpistes, antén, aquinácea, argadillo, avellanas, cinco en vena, cinco venas, cinco-nervios, cincovenas, cochinina, cola de rata, correola, cuatro venas, diantel, diente de león, estrella, estrella de mar, ezpata-plantaina, felpa larga, flor de la mensida, hierba de cinco venas, hierba de la cortadura, hierba de lagartija, hierba de las almorranas, hierba de las cinco rayas, hierba de las siete costuras, hierba de los pájaros, hierba para el sudor de pies, hierba para heridas, hierba para las almorranas, hoja de lagartija, hoja de lentén, hoja de siete costillas, hojas de cinco venas, la de las almorranas, lagartijera, lampaza, lanceolada, lancilla de arroyos, lantel, lantel del fino, lantén, lengua de cabra, lengua de mixón, lengua de oveja, lengua de prado, lengua de pájaro, lengua de vaca, lenguazas, lenté picudo, lentén, lentén largo, liantel, lintén, llantaina, llantel, llantén, llantén de hojas de lanza, llantén de hojas estrechas, llantén menor, llanter, llanté, llantén, llantén de cinco nervios, llantén de hoja estrecha, llantén de hojas estrechas, llantén de siete nervios, llantén lanceolado, llantén mayor, llantén menor, llantén pequeño de cinco-nervios, llantén silvestre, llentel, llentén, mastia, matapepinos, michitos, moscas, oreja de cabra, oreja de liebre, orejillas de liebre, pelosilla, pelosilla borde, picadera, planta de las almorranas, planta para el colesterol, planta para prevenir catarros, plantaina, plantaina de hojas estrechas, plantaina menor, plántago, rampetes, raíz de las almorranas, siete costillas, siete nervios, sietevenas, yantel, llantén kocue, yentén, yerba de las cinco venas, yerba de los pájaros, zaragatona.