Mostrando las entradas para la consulta barba ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta barba ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 14 de noviembre de 2022

Sententia, Urbano, natio italica, Barba Jacobo, Francesch Pays de Sotomajor

Sententia donada per lo reverendissimo Senyor don Francesch Pays de Sotomajor e frare Guillem Caselles del orde de preicadors Maestre en sacra theologia inquisidors ut sequitur contra mossen Urbano de natio italica dexeble de un heretge quis diu Barba Jacobo qui va vestit de sachs com lo dit Urbano mateix va vestit.

Christi nomine invocato.

Vist per nos don Francesch Pays de Sotomaior e frare Guillem Caselles del orde de preicadors en sacra theologia maestre inquisidors de la heretica e apostatica pravitat en les ciutats e diocesis de Tarragona Barcelona Urgell Vic Gerona e Elna per la Sancta Seu apostolica creats e deputats e Jacme Fiella en cascun dret doctor dega e canonge de Barcelona e vicari general per lo reverendissimo Senyor bisbe de Barcelona lo proces criminal davant nos actitat e ventilat entre lo venerable mossen Alfonso de Salaya bacheller en drets promotor fiscal e ministre del Sanct Offici de la inquisitio de la una part agent e mossen Urbano de natio italica natural de la diocesis o ciutat de Florença heretge e apostata famossissim de nostra molt Sancta fe catholica e ley evangelica de la part altra stant e perseverant en sa mala perversa e heretical error e opinio segons que per merits del dit proces trobam provat per ses propries confessions. Primerament trobam en dit proces com lo dit Urbano instigat per lo inimich del humanal linatge volent seguir los ministres de aquell e sa via lexant la verdadera creença dels catholichs christians publicament una e moltes vegades ha confessat e atorgat hu quis diu Barba Jacobo qui va vestit de sachs com lo dit Urbano mateix va vestit fingint tenir e servar la vida apostolica faent abstinenties e dejunis reprovats e damnats per Sancta mare Esglesia diu e afferme esser aquell Deu verdader omnipotent en trinitat profeta Pare Fill e Sperit-Sanct. E trobam provat en dit proces que lo dit Urbano diu e afferme que lo dit Barba Jacobo es egual ab Jesu-Christ e que axi com Jesus-Christ vengue a dar testimoni del pare axi Barba Jacobo que es pare es vengut a dar testimonio del fillolo que es Jesu-Christ allegan la auctoritat de Sent Phelip dient axi “Felipe non credis quod ego in patre et pater in me est” E mes dix Amodo videbitis filium hominis venientem in regno suo” E dix que aquella auctoritat que diu “Pater peribebit testimonium de me" que se enten de Barba Jacobo lo qual daria testimoni de Jesu-Christ qui es lo fill e mes dix que axi com los jueus no conegueren Jesu-Christ e mort lo conegueren tambe ara ell coneix a Barba Jacobo e altres nol conegueren allegant la auctoritat seguent. “Venit hora in qua omnis qui interficiet vos arbitrabitur se obsequium prestare Deo hec faciendo vobis quia non noverunt Patrem neque me.” E mes dix “Vidi Hierusalem civitatem de celo." E mes dix "yom enten de Barba Jacobo e no lo pot negar algu." E mes diu e afferme que lo modo que ell dit Urbano te en son viure segons la doctrina de Barba Jacobo es lo stat de perfectio e que altre millor ni mes perfet modo de viure no pot esser e que tots los qui tal regla tinran e observaran aconseguiran lo stat de innocencia. E mes afferme e diu lo dit Urbano que ell no es tengut de prestar obediencia a persona alguna ni al Summo Pontifice salvo en allo que a si mateix per gracia divina li parra que no sia be fet e non en altra manera. E mes dix e afferme en son proces de la propria boca que ell atorgara lo Summo Pontifice tenir les forces e poder que lo glorios Sanct Pere vicari de nostre redemptor. Jesu-Christ ague quant ell veura que sia tornat al ver stament de perfectio lo qual es lo qui te e observa lo sobredit Barba Jacobo. Encara trobam en dit proces com lo dit Urbano temerariament diu e afferme que lo nostre molt sanct pare apostolich ni altres prelats de la Sancta Esglesia no tenen potestat alguna sino serven e tenen la vida e doctrina apostolica pero que vuy en dia tots son plens de peccats e per ço no tenen potestat alguna. Encara dix que cosa alguna que lo papa faça no val res ni te eficacia sino que sia confirmat per lo sobredit Barba Jacobo pero que creu que si lo papa mane a alguna persona que faça alguna bona obra que si la fara se salva en ella encara que lo Papa sia peccador. Mes avant trobam en dit proces e prova per confessio propria del dit Urbano e diu que quantes coses fa lo Papa no valen res ni tenen alguna eficacia (pone effcacia) e valor sino aquelles que per lo dit Barba Jacobo son confirmades dient encara que les coses que fa lo Papa com es dar indulgencias o altres gracies que als homens paren bones Barba Jacobo les confirma per la sua gratia. E quant al poder que nostre Senyor Deu omnipotent dona al Papa Quodcumque ligaveris super terram erit ligatum et in celis que ell ho creu pero que Barba Jacobo es Deu e no vol que les animas peresquen nis damnen. Per ço com a Deu confirma les coses que lo dit Papa fa. Es veritat que axi com hi hague ministres com foren Anna e Cayfas pera matar Jesu-Christ tanbe hi haura Papa e ministres pera matar aquest Barba Jacobo que es lo verdader allegant aquella auctoritat que diu Mundus gaudebit vos autem contristabimini et tristitia vestra revertetur in gaudium. E mes dix que ara en aquest temps sera molt prop la fi del mon e que lo dit Barba Jacobo sera lo pastor verdader unico per lo que diu aquella auctoritat Erit unum Ovile et unus Pastor e que acabat lo temps de aquesta Esglesia sera la fi del mon. E lo dit Barba Jacobo judicara los vius e los morts axi com es Deu verdader en trinitat Pare Fill e Spirit-Sanct. E que axi ho creu ell e que li tolen lo cap mil vegades e nel maten que may li faran creure lo contrari. E instruintlo en les coses de la fe Sancta catholica lo egregi doctor micer Rodrigo del Mercado del Concell de la general inquisitio e persuadint aquell ab moltes paraules de charitat ques volgues appartar de les errors e oppinions que te e ques tornas a la verdadera creença e doctrina de la Sancta Esglesia romana allegantli moltes singulars auctoritats catholicas lo dit Urbano respos e dixli. Ve vovis legis peritis qui tulistis clavem scientiae ipsi non introistis et eos qui introibant prohibuistis. E mes dix lo dit Urbano que la Esglesia romana que huy es finira e acabara son discus (discurs) e apres redundara en poder de Barba Jacobo e sos dexebles porten. Mes diu e afferme lo dit Urbano que axi com nostre Senyor Deu Jesu-Christ prengue carn humana del ventre virginal de la sacratissima Verge Maria axi com es ver fill de Deu axi en aquest temps es vengut en lo mon lo sobredit Barba Jacobo axi com a persona del Pare e ses incarnat encara que ell mateix sia Deu en trinitat. E mes diu lo dit Urbano que la Trinitat qui es Barba Jacobo açi en la terra es aquella mateixa que es en los cels e que nos pus trinitat en Deu sino lo dit Barba Jacobo. Encara trobam que lo dit Urbano afferma e diu Barba Jacobo esser aquell Angel del qual scriu e fa mentio lo Apocalipsi que vinra per la integra reparatio del humanal linatge e a ligar lo diable Satan en lo Abis. Mes avant diu e afferma lo dit Urbano que axi com Jesu-Christ redemptor nostre digue Anteguam Abraam fieret ego sum que axi es de dir del dit Barba Jacobo que axi fonch sempre en esser com Deu. Encara diu e afferma mes que lo dit Barba Jacobo sab totes coses encara que no haia apres scientia alguna e axi se ha a dir de ell com los juheus digueren de Jesu-Christ Iste litteras scit licet non didicerit. Mes trobam en lo dit proces com lo dit Barba Jacobo decebut per lo spirit maligne volent exposar e declarar aquell test de la Sagrada scriptura lo qual Jesu-Christ Salvador nostre dix Ego sum vitis vera et pater meus agricola est que aquell pater es lo sobredit Barba Jacobo lo qual es vengut en lo mon a dar testimoni del fill en forma de pages dient lo dit Barba Jacobo esser stat primer pages ans ques senyalas en la vida que fa e que es de una vila o poblatio prop lo Cramones en la Italia. E dix encara que lo dit Barba Jacobo es tot lo esser de la Esglesia plenissimament e molt temeraria diu e afferma lo dit Urbano que lo dit Barba Jacobo salva los juheus e moros e tots los infeels qui stan spargits per tot lo mon e aquells diu que batege els remet tots los peccats ab una benedictio de burla que diu en aquesta manera In nomine Patris et matris et filii et Spiritus-Sancti et Sancte Trinitatis filioli et filiolae et compatris et comatris et de lo fratre ab la sorore e de lo cosino e de la cosina. Mes diu lo dit Urbano e ab animo molt determinat diu e afferma que lo dit Barba Jacobo apres de alguns dias preicara per temps de tres anys e mig e que apres morra lo dit Barba Jacobo degollat en la ciutat de Roma e en aquella hora tremolara lo cel e la terra e a cap de tres dies lo dit Barba Jacobo resuscitara de mort a vida e que apres de sa resurectio diu que veura (venra : vendrá) lo temps de la segona Esglesia e cessara la Esglesia romana e aquelles horas sera lo stament de perfectio e totes les gents portaran lo habit que ell dit Urbano porta e servaran la regla que ell te e serve pero que en aquelles horas nengu sera tengut de dejunar per que no ho hauran necessari pus seran en lo stament de perfectio. E mes diu e afferma lo dit Urbano hereticalment que en los predits lo dit Barba Jacobo administrara e mudara lo sacrament del altar que vuy en tota la Sancta Esglesia celebra e fara e mudara altre sacrament e manera de sacrifici e mes afferma e diu que essent en lo dit temps e stat de perfectio que desobre ha dit les dones concebran de sols abrassarse ab los homens e pariran sens mes ajustament de home de hon lo dit Urbano fa una conclusio e aquella afferma dient que si Adam no hagues peccat les dones hagueren concebut e parit sens ajustament de home. Mes avant trobam en dit proces com lo dit Urbano diu e afferma que lo manament que Adam trenca lo qual nostre Senyor Deu li havia fet que nol tranca per gola ni per menjar del fruyt segons alguns dien pero quel trenca per haver haguda copula carnal ab Eva sa muller. E mes diu que ell dit Urbano te aquest temps per temps de judici e que de quiscun jorn Barba Jacobo judica a tots los qui viuen en lo mon a quiscu segons les obres que fa o bones o males damnatissimament e bestial creu diu e afferma ab animo audacissim lo dit Urbano segons per sa confessio en lo predit proces consta que dins breus dies lo dit Barba Jacobo ha de venir a fer lo judici final com a Deu cum potestate magna et majestate e apres sen pujara en los cels ab sa humanitat que te assumpta. E diu que si les persones ignoran e no conexen al sobredit Barba Jacobo e les sues coses meravelloses per que son terrenals e no entenen les coses spirituals applicant aquell dit de nostre redemptor Jesu-Christ dient Si terrena dixero et non creditis quomodo si celestia dixero credetis? Encara diu e afferma lo dit Urbano que ninguna persona a la qual les coses sobredites seran vengudes a noticia nos poden salvar sens la creença de aquelles pero ques poden salvar entre tant que lo dit Barba Jacobo publique aquelles tals. Mes ha dit e affermat ab gran animo lo dit Urbano que tots los qui perseguexen a ell dit Urbano e a tots aquells qui porten aquell habit de sach son en stat e via de perpetual damnatio e pequen mortalment e que son ministres de Antichrist. E les quals errors e opinio hereticals e en altres que per no causar prolixitat se son omeses de continuar aci ha stat e perseverat lo dit Urbano ab animo deliberat per temps de quattre o cinch mesos detengut en los carcers del Sanct Offici de la inquisitio en lo qual temps amonestat per molts famosos homens de scientia axi en sacra theologia mestres com doctors en decrets e en dret civil axi ecclesiastics com seculars de la present ciutat de Barcelona james lo han pogut fer revocar de aquelles en grandissim perill e damnatio de la anima sua. Es veritat que apres alguns dies importunat per alguns qui en sa companyia segons diu eren ab molta apparentia de contricio lexats los habits del ficte apostolat que vuy porta e vestit de altres communes vestidures se representa en la scrivania del secret dels Sanct Offici de la inquisitio e agenollat en terra danant (se encuentra denant, davant, dauant) nos inquisidors o laltre de nosaltres presents los scrivans del dit secret dix aquestes paraules que ell era molt alegre per que nostre Senyor Deu ab sa divina bondat li havia feta gratia que havia coneguda la veritat e creu be e verdaderament tots los articles de la Sancta fe catholica contenguts en lo Credo in Deum pero que per los grans errors que ell ha tenguts e servats segons desobre es specificat dix que sempre plorarie de cor e cordialment e que tots temps plorara fins a la fi de la vida sua. E mes dix stant agenollat e les mans junctes que no volia demanar misericordia perque no era digne de demanar aquella ni de obtenirla pero que demanava penitentia e que li fos donada perque conexia ell haver granment peccat contra nostre Senyor Deu Jesu-Christ qui per rembre lo humanal linatge mori en creu. E dites les dites paraules fou manat tornar al carcer pensant que staria e perseveraria en sa confessio. E apres passats dotze o quinze dies lo dit Urbano lansades apart les vestidures que ensemps ab la conversio havia preses vestis les robes e habit que de primer stant en los errors predits portava e torna pus esforçadament a creure e affermar ab maior animo los errors que en la present sententia son specificats. E vist tot lo sobredit proces e totes les altres coses que veure e considerar se devian oides les dites parts en tot ço e quant han volgut dir e allegar fins ques stat renunciat e conclos en la dita causa e assignat a sententia segons que a maior cautela los assignam als presents dia e loch e ora haguda nostra delliberatio e madur consell ab persones de scientia e molta conscientia tenint nostre senyor Deu Jesu-Christ davant los ulls de nostra pensa del qual tots los justs e drets judicis proceexen trobam que devem pronunciar e sentenciar e declarar axi com ab tenor de la present nostra sententia diffinitiva pronunciam sententiam e declaram lo dit Urbano prevere esser heretge e apostata de nostra Sancta fe catholica heresiarca dompmatista per la qual causa e raho del temps que commette los dits crims de heretgia e apostasia haver stat e esser de present de excommunicatio maior e anathema illaquat e ligat e que devem declarar segons que ab tenor de la dita nostra diffinitiva sententia declaram tots los bens de aquell del temps que los dits crims de heretgia e apostasia commette e perpetra haver stats e esser de present confiscats. E mes avant ab nostra present sententia e ab dit consell privam e per privat denunciam frayre Urbano de totes dignitats e benificis ecclesiastics e officis publics e de tots e qualsevol honors el liuram el donam a son ordinari perque aquell depose e degrade de tots ordens e graus ecclesiastics en la forma de dret statuida e ordenada.

Et incontinenti lecta et publicata per me Joannem Meya notarium et scribam officii Sanctae inquisitionis in secretis predicta sententia usque in hunc presentem passum et locum eo instanti supradictus frater Urbanus hereticus condemnatus fuit ductus per officiales et ministros Sanctae inquisitionis ad alium pulpitum sive sugestum constructum eo modo in dicta Regia platea Barcinonae in quo personaliter residebat et sedebat pro tribunali reverendus in Christo pater dominus Guillelmus Dei et apostolicae Sedis gratia episcopus Hypponensis indutus constitutus et ornatus vestibus et insigniis pontificalibus cum multis in dignitate positis canonicis presbyteris Sedis Barcinonae associatus dictoque Urbano flexis genibus coram dicto reverendo domino episcopo Hiponensi constituto prefatus reverendus dominus presul presente me supradicto Joanne Meya notario et scriba officii Santae inquisitionis testiumque infrascriptorum processit ad suam in scriptis proferendam depositionis et degradationis sententiam contra dictum

Urbanum presbyterum eamque tulit et illum per me prefatum notarium legi et publicari alta et intelligibili voce mandavit in hunc qui sequitur modum.

En nom del Pare e del fill e del Sanct-Spirit amen. Per quant a nos Guilem Serra (1: Aquest Guillem Serra era frare del orde de Sanct Francesch e volgue esser bisbe de Hyppona) per la gratia de Deu e de la Sancta fe apostolica bisbe de Hyppona consta per la sententia denant nos donada e promulgada per los reverends pares inquisidors de la heretica pravitat contra tu Urbano prevere e consta tu esser caygut en crim de heretgia e apostasia e esser heretge heresiarcha dompmatista e greument haver delinquit contra nostra sancta fe catholica e haver comes crim no solament gran mas encara molt damnable e danyos e en tanta manera greu e enorme que del dit crim per tu perpetrat no sols la divina Maiestat es offesa mes encara tota o la maior part de la congregatio dels feels christians ne es commoguda e scandalizada per la qual tu est fet indigne de tot offici e honra ecclesiastica. Per tant nos dit Guillem Serra bisbe predit per la auctoritat de Deu omnipotent Pare fill e Sanct-Spirit e per la auctoritat a nos comesa per lo molt Illustre e (doble e) Reverendissimo Senyor don Henrique bisbe de Barcelona de la qual en aço usam privam a tu dit Urbano de tot offici e benefici ecclesiastich perpetualment per aquesta nostra sententia en aquests scrits et deposam de dits officis e beneficis ecclesiastichs e axi pronunciam realment e actual e de fet segons la dispositio dels sagrats canones tu dit Urbano deure esser deposat e degradat.

Lata et publicata fuit preinserta sententia per supradictum reverendum dominum episcopum Hypponensem et seu de mandato suae reverendae dominationis lecta per me Joannem Meya notarium et scribam supra nominatum die veneris quinta mensis martii anno a nativitate Domini millesimo quingentesimo septimo presente dicto Urbano apostata heresiarcha ac dompmatista condemnato presentibus ad predicta pro testibus vocatis atque assumptis nobili domno Diomedes de Floribus natione Valentino reverendo Joanne Guardiola decretorum doctore canonico Sedis Barcinonae officialibus reverendissimi domini Episcopi Barcinonensis magnificis Hieronymo Malet Jaune Ferrero Paulo Mas et Gaspare Serra doctoribus Guillelmo Cabanyelles Petro Michaele civibus Bernardo Casaldevol in artibus et medicina magistro Michaele Falco locumtenenti algutzirii Sancte inquisitionis Simone Falco mercatore Jacobo de Riudolms Regio uxerio Michaele Ferrer cive et Michaele Joanne Artigo notario habitatoribus et civibus Barcinonae et aliis quampluribus in multitudine copiosa.

Qua quidem sententia sicut premititur lata et promulgata incontinenti praefatus reverendus dominus Episcopus Hypponensis presente me dicto Joanne Meya notario et testibus supra scriptis degradavit actualiter dictum Urbanum heresiarcham condemnatum in forma juris ab ordinibus per eum receptis et assumptis incipiendo ab ordinibus presbyteratus usque ad primam clericalem tonsuram inclusive quo sic degradato fuit ab illo ablatus habitus clericalis quem deferebat et indutus habitu et vestibus laycalibus seu suo proprio vestimento saqui sive de sacho per dictum reverendum dominum Episcopum et sic indutus dictis vestibus et desuper veste linea crocei coloris flammis igneis depicta et mitra in capite ipsius apposita fuit reductus in ingestu de quo exierat per ipsos ministros officii Sanctae inquisitionis.

His itaque gestis et peractis incontinenti de mandato dictorum reverendorum dominorum inquisitorum et vicarii generalis ego dictus Joannes Meya notarius et Scriba supra nominatus continuavi et legi partem et conclusionem dictae sententiae que est tenoris sequentis.

E per quant la Sancta mare Esglesia no te altra cosa que contra lo dit Urbano heretge apostata domatista excomunicat privat degradat e despullat de tots officis e beneficis ordens privilegis e honors dessus dits puga ni dega fer sino desemparar e remettre aquell a la justitia e braç secular per tant ab la present sententia remettem e relaxam lo dit Urbano apostata heresiarcha dessus dit al magnifich mossen Guerau Dusay cavaller regent la vegueria de Barcelona de Golada
(+ Igualada, Egualada, Agualada) de Valles de Moya e de Moyanes per lo Rey nostre Senyor. Al qual requerim tant quant de dret devem e podem e no en altra manera que rebe lo dit Urbano per nos desemparat e remes a son for e juhi el pregam se haja be ab ell ab tota clemencia e pietat e moder (antes, 3 veces, modere) la pena en vers (también se encuentra envers y deves) lo dit Urbano e axi ley relaxam citra mortem et sanguinis effusionem et membrorum mutilationem. E axi ho pronunciam declaram e sententiam per aquesta nostra diffinitiva sentencia en aquests scrits e per ells.

- Franciscus Pays de Sotomayor.

Lata fuit preinserta sententia per supradictos reverendos dominos inquisitores et Vicarium Generalem et seu de mandato suarum reverendarum paternitatum lecta et publicata alta et intelligibili voce in platea (plaza, plaça, plassa) vulgo dicta del Rey civitatis Barcinonae per me Joannem Meya notarium et in secretis officii Sanctae inquisitionis scribam die veneris quinta mensis martii anno a nativitate Domini millessimo (pone millesi - salta linea - simo) quingentesimo septimo presente et audiente prefato Urbano heretico condemnato degradato praesentibusque ad praedicta pro testibus vocatis atque assumptis nobili domno Diomedes de Floribus natione Valentino reverendo Joanne Guardiola decretorum doctore canonico Sedis Barcinonae officialique reverendissimi Episcopi Barcinonensis magnificis Hieronymo Malet Joanne Ferrero Paulo Mas et Gaspare Serra doctoribus Guillelmo Cabanyelles Petro Michaele civibus Bernardo Casaldevol in artibus et medicinae magistro Michaele Falco locumtenente algutzirii Sanctae inquisitionis Simone Falco mercatore Jacobo de Riudolms Regio uxerio Michaele Ferrer cive et Michaele Joanne Artigo notario habitatoribus et civibus Barcinonae et aliis quampluribus in multitudine copiosa.

viernes, 3 de diciembre de 2021

DVA, Borao, F

FABEACIÓN. a. Acción y efecto de fabear.

FABEADOR. a. Cada consejero sacado de la bolsa de jurados de Zaragoza para votar a los que habían de entrar en suerte para los oficios públicos.

FABEAR. a. Votar con habas o bolas blancas y negras. (Fabes, faba, haba. A Asturies fabes son fesols blangs y grossos).

FABOLINES. d. Especie de habas pequeñas. (Fabetes, com les de La Fresneda, Cristina y Alicia.)

FABUEÑO. d. Viento favonio.

FADIGA. a. Derecho que se paga al señor del dominio directo siempre que se enajena la cosa dada en enfiteusis. (Cesión perpetua o por largo tiempo del dominio útil de un inmueble mediante el pago de una pensión anual al que hace la cesión.)

FAJO. a. Haz: es también usual en el reino de Navarra. (Feix, feixos; fasces).

FALAGUERA. d. Deseo impertinente y extravagante. (vore falguera : helecho)

FALCA. a. Cuña. (Falcá; falco, falques, falque, falquem o falcam, falquéu o falcáu, falquen)

FALCE. n. Cierto árbol infructífero.

FALCINO. Vencejo, ave. (Pareguda a la oroneta: falsilla).

FALENCIALES. n. Excepcionales, voz forense.

FALORDIA. a. Cuento o fábula.

FALSA. a. Desván, zaquizamí. (Perchi, esgorfa, algorfa, golfa, golfes)

FANDANGO. n. Pendencia, riña, desorden, confusión; y así se dice ¡se ha armado buen fandango!

FARACHAR. a. Espadar el cáñamo o lino.

FARDACHO. p. Lagarto. (Esfardacho. Fardachos plural).

FARFALLAS. n. Planta, scorzonera laciniata: tiene aquel nombre en sólo algunas localidades.
(WIKI: 
almirones, amargallos, barba de cabra (2), barba de choto, barba de macho (2), barba de macho cordobesa, barbaja (3), barbajas (4), barbujas (2), berbaja, berbaja borde, borrajas, botijitos, burbujas (2), campocho, candelas, catalinas, chicoria, chirimaña, churrumamas, escorzonera (3), escorzonera amarga, escorzonera portuguesa, farfallas, farfallos, hierba de sapo, hierba del sapo (2), jarritas, maravallo, marballó, margallas, margallos, marvallos, matacandiles, matapiojos, panchoco, pancocho, salsifí, teta de vaca (7), tetas de vaca (3), teticas de vaca, tetilla de vaca (3), tetillas de vaca (2), verbaja (2), zaragallas, zaragallos (2), zaragayos, zuragallos. Las cifras entre paréntesis reflejan la frecuencia del uso del vocablo en España.)

FARFALLAS, scorzonera laciniata, almirones, amargallos, barba de cabra, barba de choto, barba de macho, barba de macho cordobesa, barbaja, barbajas, barbujas, berbaja, berbaja borde, borrajas, botijitos, burbujas, campocho, candelas, catalinas, chicoria, chirimaña, churrumamas, escorzonera, escorzonera amarga, escorzonera portuguesa, farfallos, hierba de sapo, hierba del sapo, jarritas, maravallo, marballó, margallas, margallos, marvallos, matacandiles, matapiojos, panchoco, pancocho, salsifí, teta de vaca, tetas de vaca, teticas de vaca, tetilla de vaca, tetillas de vaca, verbaja, zaragallas, zaragallos, zaragayos, zuragallos


FARFALLOSO. a. Tartamudo, balbuciente, tartajoso. (tartaja) (Farfallós, farfallosa).



FARINETAS, a. Puches, gachas, polenta. (Farinetes en farina de guixes, sigróns. Harina de almorta, garbanzo.)

FARNACA. d. Lebrato. - n. Como epíteto sirve para designar a la mujer gruesa y poco airosa.

FAROLERO. n. Se usa en la frase meterse a farolero, que significa lo mismo que la de meterse alguno donde no le llaman, en lo que no le toca, que explica la Academia.

FARULLISTA. n. Leemos esta voz en unos versos contra el Chichisveo y está tomada en tan mala parte, que viene, para confirmarlas y exagerarlas, después de otras expresiones poco decentes, con que se designa al marido sufrido o consentido.

FASCAL, a. Hacina de treinta haces de mieses. - n. Persona mal vestida y sobre todo de mal talle.

FATIGA. n. Voz forense, que aunque no parece sino una de las aplicaciones de aquella palabra castellana, se ve usada en nuestros ff. en la frase fatiga de derecho para manifestar dilación maliciosa en la administración de justicia.

FATIGAR. n. La misma idea.

FEJUDO. d. Bardo, pesado, con aplicación a las ropas. - n. Ocupación demasiado incómoda, complicada o material. (Feixut, feixuda)

FEJUDEZ. d. Pesadez.

FEMAR. n. Abonar un campo con estiércol. (Fem, escampá fem).

FEMADO. n. Lo abonado con estiércol. (Fiemo)

FEMATERO. n. El que recoge y acarrea el estiércol. (Lo femater, Blasco Ibáñez)

FEMERA. a. Estercolero. femeracium se lee en algún documento latino. (Femé)

FENCEJO. n. Soguilla de esparto. (Bensill)

FENDILLA. d. Grieta. (Rendija)

FENAL. d. Prado. (Feno : Heno)


FERGENAL. d. Campos que se comprenden a la redonda de un pueblo: dícese también ferginal y fregenal. (Freginal, friginal, a Beseit tenim una partida en este nom; ferraginal).

FERRETE. n. Se usa en la frase dar ferrete para denotar la insistencia de una cosa, y así se dice dar ferrete a los libros por estudiarlos mucho.

FEUSCO. n. Despectivo de feo.

FIANZA DE RIEDRA. n. Vale tanto como fianza de desistimiento o desistencia, y se escribe también redra. En la compilación de nuestros ff. fol. 95. se lee "debet dare fidantiam de redra quod numquam demandet illum pleitum de illa causa ad illum hominem.”

FIDEICOMISO. n. Se da el nombre de fideicomiso foral al consorcio foral, por la semejanza de sus efectos.

FIEMO. n. Estiércol: da la equivalencia de esta palabra el Glosario del Memorial histórico de la Academia de la Historia: la de la lengua incluye a fimo entre las palabras castellanas.

FIERRABRÁS. n. Travieso, desasosegado, inquieto, revoltoso.

FILA. d. Madero, viga. - n. Rostro, semblante, en lenguaje familiar. - n. Escorredizo. n. fila de agua hila de agua.

FILARCHO. n. filurcho. (Filagarcho. Fil.)

FILINDRAJO. n. Andrajo, retal, relazo.

FILURCHO. n. Hilarcha.

FINDOZ. d. Regaliz. (Regalissia)

FIRMA. a. Uno de los cuatro procesos forales o juicios privilegiados, por el cual se mantenía a alguno en la posesión de los bienes o derechos que se creía pertenecerle: es común, casual, simple, motivada, posesoria, titular etc. - a. Despacho que expedía el Tribunal al que se valía del juicio llamado firma. - a. firma tutelar la que se despacha en virtud de título como ley o escritura pública. - n. firma de dote, los bienes que el marido señala a la mujer sobre su dote.

FIRMANTE. n. El que se acogía al privilegio de firma.

FIRMAR. n. Solicitar por sí o por otro el privilegio de firma.

FIRMATICIA. n. Provisión o providencia en que se aseguraba a alguno la posesión de bienes o derechos.

FITERO. d. Resistero de sol.


FITO, FITO. n. Constante, no interrumpido: equivale al cutio cutio.

- n. fito, de hito en hito.

FIZADO. n. Se dice del animal que ha sido mordido venenosamente, y principalmente de la oveja que ha tetado al morgaño.

FIZAR. d. Clavar el aguijón la abeja u otro animal ponzoñoso.

FIZÓN. d. Aguijón. (Fisó; fisonada: picotada de una abella, la avespa mossegue).

FLOJAR. n. Aflojar.

FLOJO. n. Falto de energía o de salud: el que convalece trabajosamente.

FLORADA. a. Entre colmeneros el tiempo que dura una flor.

FLORÍN DE ORO. n. Moneda de 20 sueldos en 1439 y de 16 en el reinado de Carlos I según Merino: hoy equivale según Yanguas a 34 rs.

FOCÍN. FOCIO. n. Persona poco culta y de maneras bruscas.

FOCHA. n. Gallina de agua.

FOGAGE. n. Fuego, hogar, familia: en Castilla contribución repartida por fuegos u hogares. (En Aragón también estaba este impuesto, con censo como el de Pedro IV)

FOGALIZAR. n. Marcar con fuego el ganado.

FOGAREAR. n. Quemar: se dice de la leña.

FONDELLÓN. c. Vino exquisito que tiene madre en la vasija: la Academia escribe bien fondillón.

FORANO. n. Forastero: esa significación tiene también en el lenguaje de la Germanía.

FORCACHA. n. Horcón. (Palo en forma de Y).

FORIDECLINATORIA. n. Excepción declinatoria de fuero.

FORRO. n. Ahorrado de ropa y también se dice aforrado; pero son voces locales.

FORRÓN. n. Mezquino, avaro, miserable, ahorrador con exceso.

FOSAL. a. Sepulcro o fosa: en Castilla cementerio.

FOSQUETA. d. Calabozo. - n. Casucha. (Fosc, oscur)

FRACTOR. n. Se llama fractor de firma el que desobedece algunas de las inhibiciones o providencias en el proceso privilegiado de aquel nombre.

FRAGA. c. Fresa, frambueso. (Fraula en Valencia)

FRAGENCO. d. Cerdo de dos años.

FRAO. a. Fraude. (Frau)

FREDERICAL. n. Lo perteneciente a los Fadriques, y así se dijo manto frederical porque lo habían usado en aquella forma algunos Fadriques de Sicilia. (Federico, Fadrique, Frederic, etc)


FREGADERA. n. Fregadero.

FRES. a. galón de plata u oro: también se decía freso en el siglo XVI, voz que la Academia trae como castellana anticuada.

Blancas en su breve Índice de vocablos aragoneses interpreta fresada de oro por llena de oro, cuando debe de ser galoneada de oro.

FRESANA. n. Ave, faisán - perdiz.

FRESCA DEL ARZOBISPO. n. El tiempo de mayor calor durante el día.

FRESCUADO. n. La res de cuatro años, fuera de cuya edad ya no se conoce al ganado por el diente.

FRITADA. c. Pisto, conjunto de cosas fritas.

FRIOLENCO. d. Friolento. - La Academia usa además las palabras frigoriento, friolengo, frioliento y friolero.

FRONTALERO. n. En el Códice de las Uniones de Aragón al fol. 98 se pide "enmienda de los daños que en la última guerra hicieron a los nobles los frontaleros del rey," de lo cual se desprende que serian algún cuerpo de soldados de preferencia.

FRONTINAZO. d. Golpe dado en la frente contra alguna pared, mueble etc.

FUERISTA. n. Forista, el comentador, compilador o autor exegético acerca de los fueros de Aragón.

FUERTE. n. Abundante, y así se dice fuerte cosecha. - n. Alto, p. ej. fuerte mozo. -n. Grande, como fuerte aguacero ha caído. - n. Largo y por eso se dice estuvo un fuerte rato. - n. parar fuerte, véase parar. - Obsérvese que siempre tiene significación abundancial y que siempre se antepone al sustantivo.

FUINA. p. Garduña. (Martes foina; mustela : comadreja; familia mustelidae)

FULCO. d. Geme: se usa también en Navarra. (Forc: Mida del dit gros y lo índice formán una L.)

FULERO. n. Se aplica a lo que no es de recibo, principalmente a la moneda defectuosa o de baja ley. - n. Así mismo a la persona de malas mañas o equívoca conducta, y es más común para deprimir a la mujer. - n. También a las prendas de vestir que no son de buen gusto. (Fulera)

FURO. c. Fiero, huraño, esquivo. - d. Animal coceador o no domado. - a. hacer fura una cosa, hurtarla. (Furtar, hurtar, furtá).

FURRIS. n. Tramposo, embrollón; es voz familiar.

FURRUFALLA. n. Borrufalla.

FUSILEROS. n. En Aragón un cuerpo especial de tropas destinado a la persecución de malhechores.

FUSTA. n. Ramaje para pasto de los rebaños en las dehesas.

FUSTE. a. Fuste cuarentén es viga de cuarenta palmos.

FUTESA. n. Bagatela, cosa de poca entidad: parece nacer de fútil y, aunque no incluida en el diccionario de la Academia, se halla en otros como el de Campuzano.

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Tome sixième, Grammaire comparée. Chapitre II. Substantifs.

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Chapitre II.

Substantifs.

Je me propose d' indiquer les identités de plusieurs substantifs des diverses langues de l' Europe latine avec ceux de la langue romane.

A cet effet, je rapprocherai d' abord des substantifs féminins terminés en A bref ou muet, et ensuite je comparerai des substantifs qui ont d' autres désinences, et dont le plus grand nombre est masculin.

Substantifs en A bref ou muet.

Cette désinence, qui caractérisait un grand nombre de substantifs féminins de la langue latine, resta dans l' idiome roman; et même il conserva, sans changement et sans aucune altération, un grand nombre de mots, tels que Alba, Aurora, Carta, Porta, Secta, Testa, etc..

Assez souvent cette désinence en A fut appliquée à des substantifs qui, tirés ou conservés d' un autre idiome que le latin, reçurent la forme finale qui caractérisait presque tous les substantifs féminins de la langue romane; ainsi elle dit: cortesia, guisa, flecha, jarra, sala, etc.

Et quelquefois des substantifs dont la racine paraît appartenir au grec ou au latin, perdirent leur désinence primitive et reçurent spécialement des désinences adoptées par la langue romane; je citerai entre autres: altezza, cappa, cima, esperansa, rogna, pausa, verdura. (1: En rassemblant un grand nombre des mots identiques qui ont, dans les diverses langues de l' Europe latine, cette désinence en A, caractéristique d' un si grand nombre de substantifs féminins romans, je n' entrerai dans aucun détail sur les différentes formes désinentes auxquelles s' attache cet A, telles que, ezza, ida, ura, etc., etc., formes que la langue romane a souvent appliquées à des mots qui en avaient d' autres, soit dans le latin, soit dans les idiomes d' où elle les tirait.)

La langue des troubadours, et les autres idiomes de l' Europe latine, ont beaucoup de substantifs, tels que, camisia, lista, barreira, batalha, etc.., employés dans la langue latine du moyen âge, soit qu' ils y fussent déja

passés de la langue romane, soit que, latinisés par les nations dans la langue desquelles on les retrouve antérieurement, ils eussent été adoptés par la langue romane.

On ne sera pas surpris de voir Aube à côté d' Alba, si l' on se souvient que l' L des mots romans s' est changée en U (2) dans les mots français, ni Fée à côté de Fada, puisque j' ai prouvé que le D intérieur des mots romans a été souvent supprimé dans les mots français, et que É, E ont remplacé l' A pénultième et l' A final romans, etc. etc.
(2) Voici un exemple où l' L d' Albe est conservé.

E cume l' Albe s' escreva.”

Trad. du Ier livre des Rois, fol. 12.

Exemples de substantifs féminins, en A bref ou muet, qui se trouvent dans la langue romane et dans les autres langues de l' Europe latine.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Alb Alba Aube Alba Alva Alba

Omb Tomba Tombe Tomba Tomba Tomba

Arb Barba Barbe Barba Barba Barba

Erb Herba Herbe Yerba (hierba) Herva Erba

Ac Taca Tache Taca (mancha) Tacha Taca

Ec Hipoteca Hypothèque Hipoteca Hypotheca Ipoteca

Ic Arimetica Arithmétique Aritmética Aritmetica Aritmetica

Fabrica Fabrique Fábrica Fábrica Fabrica

Anc Anca Hanche Anca Anca Anca

Banca Banque Banca Banca Banca

Onc Conca Conque Concha Concha Conca

Oc Boca Bouche Boca Boca Bocca

Arc Barca Barque Barca Barca Barca

Marca Marche Marca Marca Marca

Osc Mosca Mouche Mosca Mosca Mosca

Ad Estrada Estrade Estrada Estrada Strada

Fada Fée Hada Fada Fada

Pebrada Poivrade Pebrada Piverada Peverada

Gelada Gelée Helada Geada Gelata

Entrada Entrée Entrada Entrada Entrata

Ed Moneda Monnoie Moneda Moeda Moneta

Seda Soie Seda Seda Seta

Id Partida Partie Partida Partida Partita

And Demanda Demande Demanda Demanda Domanda

End Tenda Tente Tienda Tenda Tenda

Ond Fonda Fronde Honda Funda Fronda

Od Roda Roue Rueda Roda Ruota

Ard Austarda Outarde Betarda (*) Abetarda Aoutarda

(*: avutarda, ave + tarda; aus + tarda en romance)
Garda Garde Guardia Guarda Guardia

Ord Corda Corde Cuerda Corda Corda

Ud Muda Mue Muda Muda Muda

Of Cofa Coiffe Cofia Coifa Coffia

Ag Paga Paye Paga Paga Paga

Plaga Playe Llaga Chaga Piaga

Ig Fatiga Fatigue Fatiga Fadiga Fatica

Og Sinagoga Synagogue Sinagoga Synagoga Sinagoga

Ech Flecha Flèche Flecha Frecha Freccia

Alh Batalha Bataille Batalla Batalha Battaglia

Malha Maille Malla Malha Maglia

Toalha Touaille Toalla Toalha Tovaglia

Elh Aurelha Oreille Oreja Orelha Orècchia

Ilh Meravilha Merveille Maravilla Maravilha Maraviglia

Olh Folha Feuille Foja (hoja) Folha Foglia

Ulh Gulha Aiguille Aguja Agulha Guglia

Anh Castanha Châtaigne Castaña Castanha Castagna

Onh Ronha Rogne Roña Ronha Rogna

Aci Gracia Grace Gracia Graça Grazia

Adi Abadia Abbaye Abadía Abbadia Abbadia

Edi Comedia Comédie Comedia Comedia Commedia

Nhi Companhia Compagnie Compañía Companhia Compagnia

Ni Vilania Vilenie Villanía Villania Villania

Eri Caballeria Chevalerie Caballería Cavalleria Cavalleria

Ori Senhoria Seigneurie Señoría Senhoria Signoria

Asi Fantasia Fantaisie Fantasía Fantasia Fantasia

Esi Cortesia Courtoisie Cortesía Cortezia Cortesia

Isi Ipocrisia Hypocrisie Hipocresía Hypocrisia Ipocrisia

Osi Gelosia Jalousie Celosía Gelosia Gelosia

Esti Bestia Beste Bestia Besta Bestia

Onj Lisonja Losange (1) Lisonja Lisonja Lusinga

(1) Ancien mot français, signifiant à-la-fois, tromperie, flatterie.

Arj Tarja Targe Tarja Tarja Targa

Charja Charge Carga Carga Carica

Al Sala Salle Sala Sala Sala

El Tela Toile Tela Tela Tela

Il Fila File Fila Fila Fila

Ell Capella Chapelle Capilla Capella Capella

Ol Viola Viole Viola Viola Viola

Isl Isla Isle Isla Ilha Isola

Ul Mula Mule Mula Mula Mula

Am Flama Flamme Llama Flamma Fiamma

Im Cima Cime Cima Cima Cima

Rima Rime Rima Rima Rima

Lm Alma Alme (1) Alma Alma Alma

Om Goma Gomme Goma Goma Gomma

Arm Arma Arme Arma Arma Arma

Orm Forma Forme Forma Forma Forma

Um Pluma Plume Pluma Pluma Piuma

An Cabana Cabane Cabaña Cabana Capana

Campana Campane Campana Campainha Campàna

Setmana Semaine Sedmana (2) Semana Settimana

En Carantena Quarantaine Cuarentena Quarentena Quarantena

Estrena Etrenne Estrena Estrea Strena

In Farina Farine Harina Farinha Farina

Gaina Gaîne Vaina Bainha Guaina

On Persona Personne Persona Pessoa Persona

Ern Lanterna Lanterne Lanterna (*) Lanterna Lanterna
(* linterna)

(1) L' ancien français a dit anme, arme et alme, pour ame. (N. E. latín anima, animae, etc.)

E pur l' ALME de li priot.

Marie de France, t. 1, p. 470.

(2) Dans l' espagnol ancien, on trouve sedmana:

Dos dias en la sedmana.”

Fuero Juzgo, II 1, 18. (N. E. semana; todas vienen de 7, septem; griego hepta: hebdómada)

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Un Luna Lune Luna Lua Luna

O Proa Proue Proa Proa Prua

Ap Capa Cape Capa Capa Capa

Olp Colpa Coulpe Culpa Culpa Colpa

Omp Trompa Trompe Trompa Trompa Tromba

Op Copa Coupe Copa Copa Copa

Estopa Étoupe Estopa Estoupa Stoppa

Ar Cara Chère Cara Cara Cera

Abr Cabra Chèvre Cabra Cabra Capra

Ibr Libra Livre Libra Libra Libbra

Mbr Ombra Ombre Sombra Sombra Ombra

Obr Obra Oeuvre Obra Obra Opra

Dr Salamandra Salamandre Salamandra Salamandra Salamandra

Er Cera Cire Cera Cera Cera

Esphera Sphère Esfera Esfera Esfera

Ir Lira Lyre Lira Lyra Lira

Eir Barreira Barrière Barrera Barreira Barriera

Maneira Manière Manera Maneira Maniera

Or Aurora Aurore Aurora Aurora Aurora

Pr Lepra Lèpre Lepra Lepra Lepra

Arr Jarra Jarre Jarra Jarra Giara

Err Guerra Guerre Guerra Guerra Guerra

Ur Aventura Aventure Aventura Ventura Aventura

Verdura Verdure Verdura Verdura Verdura

Cosdura Coûture Costura Costura Cosidura

Armadura Armure Armadura Armadura Armadura

As Casa Case Casa Casa Casa

Mis Camisa Chemise Camisa Camisa Camisa

Uis Guisa Guise Guisa Guisa Guisa

Ans Lansa Lance Lanza Lança Lancia

Balansa Balance Balanza Balança Bilancia

Esperansa Espérance Esperanza Esperança Speranza

Ensa Benevolensa Bienveillance Benevolencia (1) Benevolencia Benevolenza

Os Prosa Prose Prosa Prosa Prosa

Ors Forsa Force Fuerza Força Forza

Ass Massa Masse Masa Massa Massa

Ess Duquessa Duchesse Duquesa Duqueza Duchessa

Pessa Pièce Pieza Peça Pezza

Us Musa Muse Musa Musa Musa

Aus Pausa Pause Pausa Pausa Pausa

At Sabata Savate Zapata (zapato) Sapata Ciabatta

Ect Secta Secte Secta Seita Secta

Et Planeta Planète Planeta Planeta Pianeta

It Caramita Calamite Calamita Calamita Calamita

Olt Volta Volte Vuelta Volta Volta

Ant Planta Plante Planta Planta Planta

Ot Nota Note Nota Nota Nota

Rota Déroute Rota (derrota) Rota Rota

Art Carta Charte Carta Carta Carta

Ort Porta Porte Porta Porta Porta

Ast Asta Haste Asta Hasta Asta

Est Testa Teste (: tête) Testa Testa Testa

Ista Lista Liste Lista Lista Lista

Vista Viste Vista Vista Vista

Ost Resposta Riposte Respuesta Resposta Risposta

Ut Disputa Dispute Disputa Disputa Disputa

Egu Tregua (*) Treve Tregua Tregoa Tregua

(* N. E Se encuentra también treuga y entreugar.)

Aigu Aigua (*) Aigue (2) Agua Agua Agua (aqua)

(*: N. E. También aiga: “Si com li peis an en l' aiga lor vida,”)

(1) Je rappellerai ici, ce que j' ai dit ailleurs, que l' ancien espagnol employait pour les mêmes substantifs la terminaison ansa ou ancia, ensa ou encia, etc.

(2) De s' aigue doint abeuver cele
Qui enfanta virge pucele.

Fabl. et Cont. anc. t. 1, p. 344.

Lac d' aigue douce.” Villehardouin, p. 132.
(N. E. francés actual eau)

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Engu Lengua Langue Lengua Lingua Lingua

Av Fava Fève Haba Fava Fava

Octava Octave Octava Outava Ottava

Ov Prova Preuve Prueba Prova Prova

Ez Alteza Altesse Alteza Alteza Altezza

Fineza Finesse Fineza Fineza Finezza

Largueza Largesse Largueza Largueza Larghezza

Proeza Prouesse Proeza Proeza Prodezza

Richeza Richesse Riqueza Riqueza Ricchezza

Anz Tarzanza Tardance Tardanza Tardança Tardanza

Enz Descaienza Décadence Decadencia Decadencia Decadenza

Une analogie aussi constante entre les principaux substantifs des diverses langues de l' Europe latine, une série aussi nombreuse d' identités remarquables dans la racine et la terminaison des mots conservés ou modifiés de la langue latine, et surtout d' un grand nombre de mots tirés de plusieurs autres idiomes, et dont la modification et la désinence sont identiques, voilà sans doute un phénomène grammatical très remarquable. Il suffirait à prouver non seulement une communauté d' origine, mais encore l' existence d' un type commun intermédiaire, qui a modifié soit la langue latine, soit d' autres idiomes par des opérations dont on reconnaît encore l' empreinte caractéristique et la parfaite unité.

On obtiendra de semblables résultats, en comparant les autres substantifs.

Divers autres substantifs féminins romans, et le plus grand nombre des substantifs masculins, sont terminés en consonnes.

Quelques-uns ont conservé la désinence du nominatif ou de l' accusatif de la langue latine, tels que, animal, mar, etc., etc.

Plusieurs autres ont été formés par la suppression de la désinence qui caractérisait l' accusatif latin, tels que, partem, dentem, florem, pontem, etc.., etc..

D' autres, enfin, ont été formés par analogie, ou empruntés à d' autres idiomes avec des modifications plus ou moins remarquables.

Substantifs en AGE.

Il est vraisemblable que la langue romane forma cette désinence, en modifiant les substantifs latins en AGIUM, en AGO. Elle fut souvent attachée à des substantifs qui n' étaient pas dérivés du latin, ou qui avaient en latin une terminaison différente, tels que les suivants:

Roman: Corage, lenguage, linhage, message, omenage, viage, etc.
(1: La langue romane disait également AGE et ATGE dans les mêmes substantifs, qui étaient très nombreux avec cette terminaison.)

Français: Courage, langage, lignage, message, hommage, voyage, etc. (2: La classe des substantifs en AGE est une des plus nombreuses de la langue française.)

Espagnol: Corage (coraje), lengage (lenguaje), linage (linaje), mensage (mensaje), omenage (homenaje), viage (viaje).

Portugais: Coragem, lenguagem, linhagem, mensagem, homenagem, viagem.

C' est par une euphonie particulière que la langue portugaise ajoute un M final aux mots romans en AGE; mais dans les écrivains portugais anciens, et dans les classiques, on trouve de nombreux exemples de la terminaison commune en AGE ou AJE:

Que fora paje do conde d' Abrantes.” J. de Barros, Dec. II, I, 3.

Eu nam sei en este reyno jugada, portage, dizima, etc."

J. de Barros, Dec. I, III, 12.

Filho d' un pobre salvaje.” Palmeirim de Inglaterra, t. I, p. 112.

Quem he aquelle que faz tanta vantage.”

J. de Barros, Dec. II, III, 6.

Qu' em sua viage arrecadavan.” Palmeirim de Inglaterra, t. 1, p. 94.

Italien:

Il est évident que l' euphonie italienne a changé en AGGIO, la désinence romane AGE:

Corraggio, lenguaggio, lignaggio, messaggio, omaggio, viaggio, etc., etc.

Cependant IMAGE se dit en poésie:

Dalla mente profonda, che lui volve,

Prende l' IMAGE e fassene suggello.

Dante, Paradiso, II, v. 131.

Des patois de la haute Italie ont conservé la désinence romane AGE.

Substantifs en AL.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Animal Animal Animal Animal Animal

Cardinal Cardinal Cardinal Cardeal Cardinal

Cristal Cristal Cristal Cristal Cristal

Mal Mal Mal Mal Mal

Metal Métal Metal Metal Metal

Quintal Quintal Quintal Quintal Quintal

Sal Sel Sal Sal Sal

Senescal Sénéchal Senescal Senecal Senescal

Senhal Signal Señal Sinal Signal

Val Val Val Val Val

Les substantifs italiens en AL peuvent, ainsi que je l' ai expliqué, prendre ou quitter la lettre euphonique E ou O; mais les patois de la haute Italie ne la prennent pas.

Substantifs en AN.

Roman: Afan, man, pan, etc.

Français: Ahan, main, pain, etc.

Espagnol: Afan (afán), man (mano), pan.

Aujourd'hui la langue espagnole ajoute plus souvent l' O final euphonique aux substantifs en AN; elle en avait autrefois davantage avec la terminaison purement romane.

Quiero fer una prosa en ROMAN paladino.

Vid. de S. Dom. Cob. 2.

On trouve Escriban dans le Fuero Juzgo.

Elle conserve encore (N. E. añado tildes) capellán, capitán, refrán, sacristán, etc.

Portugais:

Autrefois en changeant l' N final en M, on disait:

Affam, mam, pam, etc. etc.

E ajao por seu afam en cada un anno.”

Testam. del Rey Joam I. (1)

Ao quai escriveo huma carta de sua propria mam.”

J. de Barros, Dec. I, II, 2.

Pam meado, pam terceado, pam quartiado.”

Elucidario, v°, Pam.

Obedecer a seu capitam.

J. de Barros, II, VIII, 4.

Era ido o capitam d' ella.

J. de Barros, Dec. III, I, 5.

Nosso Escripvam.

Liv. Vermelho, do Sr Rey D. Affonso.

O dito provedor e escrivam.

Test. del rey D. Joam, I. Dec. 1426.


Il y a même des exemples anciens de la terminaison purement romane:

Quanta coita e quant affan...

Membre vos quant affan levei.

Canc. MS. Do coll. dos nobres, fol. 75 et 86.

(1) Cron. del rey Joam, 3a part, p. 303.

Italien:

Quoiqu' il ajoute ordinairement l' E ou l' O à la terminaison en AN, on la trouve encore souvent dans les auteurs.

Affan, man, pan, pian, etc.

Les patois de l' Italie septentrionale rejettent la voyelle finale, et disent AN.

Substantifs en AR.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Mar Mer Mar Mar Mar

Altar Alter (1) Altar Altar Altar

Colar Colier Collar Colar Colar

Escolar Escolier Escolar Escolar Escolar

Par Paire Par Par Par

(1)
La langue italienne permettant de se passer de la voyelle finale dans les mots terminés en AR roman, on rencontre souvent en prose et en vers cette dernière désinence.

L' ancien français avait d' abord traduit l' altar roman par Alter:

Et io enterrai al Alter.” Trad. des Ps., MS. de la Bibl. du Roi, n° I.

Et introibo ad altare.” Ps. 42: Judica me.

Lores emposerunt sur tuen Alter tors.”

Trad. des Ps. MS. de la Bibl. du Roi, n° I.

Tunc imponent super altare tuum vitulos.”

Ps. 50, Miserere mei.

Les patois de la haute Italie rejettent constamment cette voyelle finale.

Substantifs en ART.

Roman: Art, part, quart, rampart, etc.

Français: Art, part, quart, rempart, etc.

L' espagnol et le portugais ont depuis long-temps adopté la voyelle finale euphonique dans les mots en ART; mais il existe la preuve qu' autrefois la langue espagnole disait ART, PART.

Sin ART é sin enganno.” Fuero de Molina. (1: Llorente not. de las prov. vascongadas t. IV, p. 125.)

Prendan de cada part quatre parientes.” Fuero de Molina.
(2: Ib. p. 131.)

A vos tant dinno que con él avedes PART,

Mandad nos los ferir de qual part vos semeiar.

Poema del Cid, v. 2373, 4.

Que la avrien aina al otra PART passada.

Milag. de N. Sra, cobl. 590.

De suenno de PART mala non seamos tentados.

Trad. del Conditor alme. (3: Coll. de poes. cast., t. II, p. 464.)


L' Italien, qui, après le T pénultième, ne quitte jamais la lettre euphonique, a cependant conservé dans plusieurs de ses patois la désinence primitive.

Substantifs féminins en AT.

Roman:

Antiquitat, auctoritat, beltat, bontat, ciutat, clardat, crudeltat, dignitat, falsedat, impietat, libertat, majestat, trinitat, vanitat, veritat, voluntat, etc. etc.

Français:

J' ai établi précédemment que l' ancien français modifiait très souvent en ET la désinence romane AT; il est certain que, dans les temps anciens, il disait: Antiquitet, autoritet, etc.

Voici de nouvelles preuves de fait que je crois nécessaire d' ajouter à celles que j' ai déja fournies.

E cuveiterat li reis la tue bealtet.” Trad. du ps. 44, ms, n° I.

Kar li nostre sire dunrat benignitet.” Trad. du ps. 84, psaut. de Corbie.

En la buntet de tes esliz.” Trad. du ps. 105, psaut. de Corbie.

En chaitivetet.” Trad. du ps. 34, MS. n° I.

Jete sur le Seigneur ta charitet.” Trad. du ps. 54, MS. n° I.

En la citet del Seignur.” Trad. du ps. 100, psaut. de Corbie.

Et prist la tur de Syon, ço est la cited David... Curud en la cited...
Celui qui primes en la cited enterreit.”

Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 46.

Tu, devencue de mort la crueltet, aovris as creanz les regnes des ciels.”

Trad. du Te deum, MS. de la bib. Cotton.

En lit de enfermetet.” Trad. du ps. 40, MS. n° I.

Freit e estet.” Trad. du Benedicite omnia, psaut. de Corbie.

De la forceinetet de terre.” Trad. du ps. 134, psaut. de Corbie.

La verge de la tue hereditet. Trad. du ps. 73, psaut. de Corbie.

La humilitet de sa ancelle. Trad. du Magnificat, MS. de la bib. Cotton.

Par humilited.” Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 48.

De lur impietet.” Trad. du ps.. 72, psaut. de Corbie.

Les fiz de iniquited.” Trad. du IIe livre des Rois, fol. 48.

Jo vi l' iniquitet.” Trad. du ps. 54, MS. n° I.

E tes fiz ne tiennent pas tes veies ne ta lealted.”

Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 9.

Pere de grant majestet.” Trad. du Te deum, bibl. Cotton.

Et parlerent malvaistiet.” Trad. du ps. 72, psaut. de Corbie.

Jo dis en la meinetet des miens jurz.”

Trad. de l' Ego dixi in medio, psaut. de Corbie.

Fruit de nativitet.” Trad. du ps. 106, psaut. de Corbie.

De lur necessitet delivrat els.” Trad. du ps. 106, psaut. de Corbie.

En parmanabletet e ultre.”

Trad. du ps. Cantemus domino, psaut. de Corbie.

En la poestet de la nuit.” Trad. du ps. 135, psaut. de Corbie.

Enveiat sacietet es anmes d' els.” Trad. du ps. 105, psaut. de Corbie.

Nen est santet en ma charn.” Trad. du ps. 37, MS. n° I.

A la memorie de sa seinteed.” Trad. du ps. 29, MS. n° I.

Sulunc la meie semplicitet.” Trad. du ps. 7, MS. n° I.

En miliu de la sollempnitet.” Trad. du ps. 73 psaut. de Corbie.

A la suvereinetet de Lui.” Trad. du ps. 18, MS. n° I.

La boche desquels parlat vanitet.” Trad. du ps. 143, psaut. de Corbie.

Anuncerai la tue veritet en la meie buche.”

Trad. du ps. 88, psaut. de Corbie.

Deus mustrad sa volented à Mathan. Trad. du IIe Liv. des Rois, fol. 48.

En la tue volentet. Trad du ps. 29, MS. n° I.

J' ai cru indispensable d' insister sur la preuve de l' existence antique des substantifs français en ET, (1) parce que cette forme grammaticale ne se retrouve plus dans des monuments assez anciens; et que, reproduite dans les participes passés des verbes en ER, elle démontre, d' une

manière incontestable, que l' É fermé actuel, qui désigne l' absence du T final, correspond à l' AT roman dans les mots suivants:

Antiquité, autorité, beauté, bonté, cité, clarté, cruauté, dignité, fausseté, impiété, liberté, majesté, trinité, vanité, vérité, volonté, etc.

(1) Quelques manuscrits anciens emploient EIT au lieu d' ET:

Qui me donrat que si halte Majesteit dignet rezoyvre mon offrande?”

Sermons de S. Bernard, fol. 105.

Benoiz soit deus ki par sa très grant chariteit dont il nous amat nous

transmit son chier fil.” Sermons de S. Bernard, fol. 59, v°.

Li trabuchement de lor citeit.” Sermons de S. Bernard, fol. 25.

Li hom de plus grant simpliciteit.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire, liv. III, c. 25.

Par ke tu me doives delivreir de ceste enfermeteit.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire, liv. III, c. 25.

Lo merite de la qualiteit del cors.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire, liv. I, c. 5.

Espagnol:

La langue espagnole, plaçant le D pour le T, a conservé la désinence romane:

Antigüedad, autoridad, beldad, bondad, ciudad, claridad, crueldad, dignidad, falsedad, impiedad, libertad, majestad, trinidad, vanidad, verdad, volundad (voluntad), etc.

On trouve, dans les anciens auteurs espagnols, la finale en AT.

Dans le titre Ier du Fuero Juzgo, on lit:

Dignitat, voluntat, trinitat, crueltat, pietat, etc.

Esta faz á la luna la claridat perder.

P. d' Alexandro, cob. 1311.

Dans les Fueros de Molina, du XIIe et du XIIIe siècle, plusieurs substantifs conservent la désinence AT.

Que la hayan ellos en heredat... Vendan su casa e su heredat... En voluntat del querelloso... De edat de diez e seis annos.”

Llorente, not. de las prov. vascongadas, t. IV, p. 126.

Portugais:

Quoique la langue portugaise ajoute généralement un E à la désinence romane AD ou AT, il n' est pas sans exemple que cette désinence primitive ait été conservée.

E se vus eu verdad non disser.

Cancioneiro, MS. do coll. dos nobres, fol. 63.

Tu julgas isto ao reves da voluntad.”

Palmeirim de Inglaterra, t. I, p. 61.

Mais a verdad vus quer eu dixer.

Cancioneiro, MS. do coll. dos nobres, fol. 42.

Italien:

De cette finale AT, la langue italienne fit À. Cet accent grave, qui oblige d' appuyer sur l' À, indique et prouve une suppression. Le pluriel et le singulier se terminent également en À.

Souvent la langue italienne rétablit le T final, et alors elle y ajoute l' E euphonique; mais les patois de la haute Italie le rejettent.

Substantifs masculins en AT.

Roman: Abat, magistrat, ducat, avocat, estat, evescat, grat, senat, peccat, comtat, comjat, etc.

Français: Quelques substantifs ont conservé la terminaison en AT:

Sénat, magistrat, ducat, avocat, état.

D' autres ont suivi la règle générale du changement en ET, et par suite en É: Abbé, évêché, gré, péché, congé, comté, péché.


Espagnol:

Abad est resté dans la langue espagnole, les autres mots ont pris l' o final.

Potestat, dans le sens de magistrat, a été jadis employé.

Si algun rey ó conde ó potestat ó otro home qualquier.”

Fuero de Molina. (1: Llorente, not. de las prov. vasc. t. IV.)

Le portugais et l' Italien ont aussi ajouté la voyelle finale euphonique, mais les divers patois de la haute Italie l' ont rejetée.

Substantifs en EL.

Roman: Anhel, annel, auzel, cairel, camel, capel, castel, fardel, mantel, martel, pel, ramel, scel, vassel, etc.

Français:

L' ancien français employait cette terminaison dans un grand nombre de substantifs qui depuis l' ont changée en EAU.

Ce dist dou leu e dou aignel

Qui beveient à un rossel.

Marie de France, t. 2, p. 64.

Une lampe de voirre qui devant son tombel ardoit.”

Chron. de France. (1: Rec. des Hist. de Fr. t. III, p. 209.)

Le cors du saint homme trouverent tout entier en char et en pel.”

Chron. de France. (2: Ib. t. V, p. 311.)

Le royaume des Assyriens fut le flael que dieu apareilla pour amatir son peuple d' Israel.”

Œuvres d' Alain Chartier, pag. 295.

Sans produire d' autres exemples, qu' il me suffise de citer, par ordre alphabétique, quelques-uns des substantifs qui, autrefois en EL, sont aujourd'hui terminés en EAU, tels que:

Annel, batel, bercel, boissel, camel, capel, cervel, chalumel, chantel, chapitel, chastel, cisel, cotel, drapel, escabel, faiscel, fardel, flambel, fornel, fusel, lioncel, mantel, martel, nivel, oisel, ormel, panel, pourcel, renouvel, scel, tonnel, tropel, trossel, vaissel, etc.

Par exception à cette règle générale, chevel changea seulement l' L en U.

Sur les chevels de mon chief.

Trad. du ps. 68. psaut. de Corbie.

Espagnol:

La langue espagnole a changé souvent en ILLO la terminaison en EL, et a cependant conservé divers substantifs avec l' ancienne désinence, tels que: Angel, batel, doncel, castel, chapitel, fardel, lintel, mantel, pincel, quartel, tonel, tropel, etc.

Mais elle en a perdu quelques-uns, comme ANNEL pour ANHEL roman:

Assado lo comiessen, non cocho lo annel.
(N. E. agnus = cordero; asado lo comiesen, no cocido LO : el cordero.)

Sacr. de la Misa, cob. 149.

Portugais:

Il est à remarquer que la langue portugaise qui a pris assez souvent l' O final après la terminaison EL, l' a cependant gardée dans plusieurs substantifs. Ainsi: Annel, bedel, burel, capitel, cartel, donzel, fardel, nivel, pincel, quartel, tropel, vel.

Italien:

La langue italienne, pouvant, après les mots terminés en EL, prendre ou rejeter l' O ou l' E euphonique, dit:

Agnel, angel, annel, capel, castel, donzel, gel, mel, vel.

Les patois de la haute Italie rejettent la voyelle euphonique après EL.

Substantifs en EN.

Roman: Ben, desden, fren, palafren, ren, sen, terren.

Français: La langue française a conservé ces mots avec les modifications analogues, excepté dans palefroi, mais le mot primitif roman est resté dans palefrenier.

Bien, desdain, frein, rien, sen, terrein.

E tolt au sage neis le sen. Roman de la Rose, v. 8027.

Espagnol: Bien, desdén, palafrén, sen.

De la cobdicia e del mal SEN. (N. E. Sentido, juicio)

Fuero juzgo XII, III, 24.

Portugais:

Par le changement de l' N final en M.

Bem, desdem, palafrem.

On trouve même dans les anciens auteurs l' N final.

E mia sennor e meu lum e meu BEN...

Por que trac amor tan en DESDEN...

Ca me fazedes ja perder o SEN.

Cancioneiro MS. do Collegio dos Nobres, fol. 61.

Italien:

L' N final pouvant admettre ou rejeter l' E ou l' O euphonique, on trouve:

Ben, fren, palafren, terren, etc.

Substantifs en ENT.

Le roman et le français ont cette désinence primitive qu' on retrouve encore dans l' ancien espagnol.

Roman: Accent, argent, dent, escient, gent, occident, orient, parent, present, vent, etc.

Français: Accent, argent, dent, escient, gent, occident, orient, parent, présent, vent, etc.

Espagnol: Argent (plata), gent, occident, orient, parent, present.

Non avemos dinero nin oro nin argent.

Vida de S. Domingo Cob. 364.

Era GENT mui fiera.

Poema de Alexandro, cob. 1780.

Movio de occident por mueda del peccado.

Vid. de S. Millán. cob. 387.

De parte de orient vino un coronado.

Poema del Cid, v. 1296.

Qui perderie padre o madre o parient.”

Fuero de Molina. (1: Llorente, not. de las prov. vasc. t. IV, p. 148.)

Adusso la gloriosa un present mui onrrado.

Mil. de N. Sra, cob. 58.

Portugais, Italien:

Le portugais et l' Italien ont constamment employé l' O ou l' E final dans les mots que la langue romane termine en ENT, mais les patois de la haute Italie ont conservé cette désinence primitive.

Substantifs en MENT.

Roman:

Aliment, argument, bastiment, canbiament, comensament, consentiment, clement, enseignament, fragment, forment, instrument, mandament, monument, piment, sacrament, testament, vestiment, etc. etc. (N. E. Muchas palabras del romance acabadas en ment, y en t, pierden desde muy antiguo la t. Si así se ve en la forma escrita, supongo que ya no se pronunciaba en muchos lugares. En los tomos anteriores encuentro, sólo de la lista anterior: bastimen, comensamen, enseignamen, formen – no el cereal, sino fuertemente, fortment -, mandamen, monumen, pimen, sagramen, vestimen. Diferentes a la lista: planamen, eissamen, ardimen, guayamen, finamen, talamen, loiaumen, etc.)

Français: Aliment, argument, bâtiment, changement, commencement, consentement, élément, enseignement, fragment, froment, instrument, mandement, monument, piment, sacrement, testament, vêtement, etc. etc.

Espagnol:

Quoique aujourd'hui la langue espagnole ajoute l' O à la désinence des substantifs en MENT, elle a jadis employé cette désinence, et on en trouve des exemples nombreux:

Non lo saben los Moros el ardiment que han.

Poema del Cid, v. 555.

Querria vos contar un buon aveniment.

Mil. de N. Sra, cob. I.

Non traien en su pleito ningun escarniment.

Mil. de N. Sra, cob. 699.

Nin estrument nin lengua nin tan claro vocero.

Mil. de N. Sra, cob. 9.

Andaban las redomas con el vino piment.

Mil. de N. Sra, cob. 699.

Per lo que avedes fecho buen cosiment y avrá.

Poema del Cid, v. 1444.

I nacio sant Millan esto sin falliment.

Vid. de S. Millán. cob. 3.

Portugais:

La langue portugaise ajoute la voyelle euphonique à la désinence MENT.

Italien:

Après le T, la langue italienne n' abandonne jamais la voyelle euphonique, mais les patois de la haute Italie la rejettent.

Substantifs en ER, IER.

Roman: Cavalier, corrier, destrier, dever, mestier, pensier, plazer, poder, saber, esparvier.

Français: Cavalier, courrier, destrier, devoir, métier, penser, plaisir, poer, savoir, épervier.

Espagnol: Deber, mercader, menester, placer, poder, saber.
(N. E. El cernícalo es el esparvier.)

Portugais:

Dever, prazer, poder, saber.

Italien:

L' Italien pouvant, après l' R, prendre ou rejeter la voyelle euphonique, on trouve dans les auteurs,

Piacer, messer, ver, destrier, mestier, cavalier, lancier, pensier, sparvier, etc.

Les patois de la haute Italie rejettent l' O et l' E, après les noms en IER et en ER.

Substantifs en ES.

Roman: Arnes, marques, mes.

Français: Harnois, marquis, mois.

Espagnol: Arnés, marqués, mes.

Portugais: Arnez, marquez, mes.

Italien:

La langue italienne ne rejette jamais l' O ou l' E final après l' S ou le Z, mais les patois de la haute Italie disent toujours:

Arnes, marques, mes, etc.

Substantifs en IL.

Roman: Abril, fil, stil, sobrecill.

Français: Avril, fil, stil, sourcil.

Suivant le stil accoutumé.”

Ord. des R. de Fr., t. 15, p. 137. (1461.)

A Ménandre en beau stil de grave comédie.

Anc. Trad. d' Horace, liv. 2, p. 322.

Espagnol: Abril. (N. E. filo : hilo; estilo)

Portugais: Abril.

Italien:

La langue italienne, pouvant admettre ou rejeter la voyelle euphonique après l' L, dit: Abril, stil.

Ne lo stil minore.

Barberini, Doc. d' am., p. 222.

Cantarà in stil leggiero.

Mani, Illustr. di Boc. son. p. 50.

Les patois de la haute Italie rejettent la voyelle après IL.

Substantifs en IN.

Roman: Delfin (Dalfi, Dalfins), fin, festin, florin, jardin, jasmin, latin, mastin, paladin, etc.

Français: Dauphin, fin, festin, florin, jardin, jasmin, latin, mastin, paladin.

Espagnol: Delfín, fin, festín, florín, jardín, jazmín, latín, mastín, paladín.
(N. E. Raynouard escribe estas palabras sin tilde en la í, tal como se solían escribir, o como él las encuentra en los documentos que usa.)

Portugais:

La langue portugaise changeant l' N en M, a dit:

Delfim, fim, festim, florim, jardim, jasmim, latim, mastim, paladim.

Italien:

On trouve en Italien très souvent les mots en IN sans l' E ou l' O euphonique, parce que les mots terminés en IN peuvent l' admettre ou le rejeter. Mais les patois de la haute Italie n' adoptent jamais l' O ni l' E euphoniques après les mots terminés en IN.

Substantifs en IT.

Roman: Dit, escrit, habit, marit.

Français: Dit, écrit, habit, marit.

Aussi se trouve il des marits qui ayans espousé des femmes riches.”

Amyot, tr. de Plutarque Mor., t. 3, p. 7.

Espagnol:

La langue espagnole a placé la voyelle euphonique après les substantifs en IT et en ID; mais on trouve dans les anciens auteurs:

Alcaid, traid, pleyt.

Alcaid que toviere Zafra...”

Prendades aquestos cafices en traid.”

Fuero de Molina. (1:Llorente, not. de las prov. vasc. t. IV, p. 120 et 119.)

Aquel que ayuda en la lid.”

Fuero Juzgo, v. III, I.

Fablemos su vegada del pleit del mercadero.

Mil. de N. Sra, cob. 681.

Entendió el santo ome el pleyt.

V. de S. Millán., cob. 188.

En est pleyt en que somos serie buen advocado.

Vid. de S. Millán. cob. 430.


Portugais, Italien:

Le portugais et l' Italien n' omettent jamais la voyelle euphonique après IT, ID à la fin des substantifs. Les patois de la haute Italie ne l' adoptent pas.

Substantifs en OL.

Roman: Aiol, col, dol, rol, sol, titol.

Français: Aiol, col, dol, sol. (N. E. titol pasa a titre)

Anciennement on disait en français aiol et dol pour aieul et deuil:

Le premier Clothaires son aiol.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. 3, p. 272.)

Saul tun aiol.”

Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 50.

Quant pot parler, grand dol demene.

Marie de France, t. I, p. 268.

Ses guarnemenz de dol e de marement dessirad.

Trad. du IVe livre des Rois, fol. 149.

Espagnol:

La langue espagnole, en plaçant l' O euphonique après abuel, cuell, duel, (abuelo, ayo, yayo - cuello, duelo) a conservé en OL, rol, sol, apóstol.

Elle a dit autrefois Titol, que le Fuero Juzgo répète souvent, soit dans le texte, soit dans les variantes.

Portugais:

Ayant supprimé l' L d' avol, le Portugais a fait avò, en marquant l' O d' un accent qui indique la suppression, et il a conservé: col, sol.

Autrefois il a dit rool;

Hum rool de pragamyo.

Doc. das Salzedas, 1297. (2: Elucidario, t. II, p. 235.)

Italien:

La voyelle euphonique pouvant être placée ou omise, à volonté, après l' L, on trouve dans les anciens auteurs italiens, et à plus forte raison dans les patois qui ne reçoivent guère la voyelle euphonique:

Capitol, diavol, duol, figliuol, miracol, pericol, popol, sol, secol, titol, etc.

Substantifs en OLP.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Colp Colp Golpe Golpe Golpo

L' ancien français a dit colp, qui, par le changement ordinaire de l' L en U, a produit coup:

N' i ot plus colp feru d' espée.

Marie de France, t. I, p. 572.

L' ancien espagnol a dit aussi golp:

Dio à Alexandre grant golp en escudo.

Poema de Alexandro, cob. 161.
(N. E. golpe + en : aféresis : golp' : golp)

Et, si l' Italien et le portugais ont adopté la voyelle euphonique, les patois de la haute Italie l' ont rejetée.

Substantifs en OM.

Roman: Hom, nom, pom.

Français: Hom, nom. (N. E. pomme)

Homs fu de grant cors et de fort et de grant estature.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. V, p. 266.)

Est mult prodom.” Villehardouin, p. 16.

Espagnol:

L' espagnol a dit OMNE et OME, et la terminaison BRE donnée à HOM et à NOM est si particulière, qu' on voit évidemment qu' elle a été ajoutée à la racine romane.

Portugais:

Le portugais prend la voyelle euphonique, et dit même OMEM, mais OME est dans les anciens auteurs.

Italien:

L' M final adoptant ou rejetant la voyelle euphonique, on trouve très souvent en Italien des exemples d' HOM et de NOM:

Vedi saggio hom per via. Barberini, Doc. d' am, p. 154.

Mio padre fù gentil hom.” Boccaccio, Decameron VIII, 9.

Vedi me uom d' arme.” Boccaccio, Decameron II, 9.

Ch' a nom Risalliti. Barberini, Doc. d' am. p. 76.

Divers patois de la haute Italie gardent toujours l' M final en ces mots.

Substantifs en ON.

Roman: Baston, canzon, don, falcon, lairon, leon, perdon, esperon, son.

Français: Baston, chanson, don, faucon, larron, lion, pardon, éperon, son.

Espagnol: (pongo tildes) Bastón, canción, don, halcón, ladrón, león, perdón, espolón, son. (Raynouard repite león.)

Portugais: Bastaō, cançaō, dom, falcaō, ladraō, leaō, perdaō, esporaō, som.

La terminaison aō (la ō es con virgulilla) en portugais équivaut à OM, qui, par le changement de l' N en M final, représente ON roman; aussi on trouve: (N. E. actualmente, coraçaō, curaçaō, y similares no se pronuncian con om final, sino con ao. Raynouard escribe antes de 1820).

E se o confrade disser: villam... ou ladrom.

Doc. de Thomar. 1388. (1: Elucidario, t. I, p. 312.)

Italien:

La voyelle euphonique pouvant être adoptée ou rejetée à la fin des mots italiens terminés en N, on trouve très souvent, dans les divers auteurs, des substantifs en ON, tels que Baston, canzon, don, falcon, ladron, leon, perdon, spron, son.

Les patois de la haute Italie rejettent la voyelle euphonique après l' N final.

Substantifs en ION.

Roman: Benediction, campion, creation, devocion, entension, nacion, predication, question, religion, resurrection, salvation.

Français: Bénédiction, champion, création, dévotion, intention, nation, prédication, question, religion, résurrection, salvation.

Espagnol: Bendición, campeón, creación, devoción, intención, nación, predicación, cuestión, religión, resurrección, salvación.

Portugais: Bençaō, campeaō, creaçaō, devoçaō, intençaō, naçaō, pregaçaō, questaō, religiaō, resurreiçaō, salvaçaō.

Italien:

L' Italien, par les raisons exposées précédemment, conserve souvent l' ON final qui se retrouve toujours dans les patois déja cités.

Substantifs en OND et ONT.

Roman: Mond, fond, font, mont, pont.

Français: Mond ou mont, fond, font, mont, pont.

Il n' en ad joie en cest mund.

Marie de France, t. I, p. 320.

E c' est la derverie

Del mont.

Fabl. et Contes anc., t. 4, p. 20.

Que si halte justice devoit bien toz le monz veoir.”

Villehardouin, p. 127.

Espagnol:

Quoique la langue espagnole ajoute aujourd'hui l' O ou l' E euphonique, on rencontre des exemples de la désinence primitive:

E finiò en un poyo que es sobre mont real.

Poema del Cid, v. 841.

Que trasquiesson el ninno del mont a los poblados.

Mil. de N. Sra, cob. 576.

El COND don Encas.

Poema de Alexandro, cob. 530.

Portugais:

On trouve aussi en portugais des vestiges pareils:

Ca mentr' eu no mund viver

Non quer outra sennor fillar.

Cancioneiro, MS. do coll. dos nobres, fol. 99.

Italien:

Quoique la langue italienne prenne toujours la voyelle euphonique après le T final, on retrouve dans les patois déja indiqués la désinence en OND et en ONT, et ils rejettent toujours cette voyelle.

Substantifs en OR.

Roman: Amador, amor, ardor, calor, cobertor, color, defensor, dolor, doctor, emperador, error, favor, flor, honor, labor, mirador, odor, olor, rancor, servidor, terror, tutor, etc.

Français:

La langue française a conservé assez long-temps la terminaison romane des mots en OR qu' elle a changés ensuite, les uns en EUR et les autres en OUR. Des exemples sont nécessaires pour faire connaître à ce sujet les variations de la langue.

Voici des exemples de substantifs autrefois en OR et depuis en OUR:

La bonne amor que nous avons vers les princes.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 211.)

L' amors que Diex m' a commandée.

Fabl. et Contes Anc., t. 2, p. 206.

Mais je vous aim de bone amor.

Fabl. et Contes anc., t. 4, p. 460.

Elle revint dedens sa tor.

Marie de France, t. I, p. 304.

Voici des exemples de substantifs jadis en OR et aujourd'hui en EUR:

Ja soit ce que aucun actor aient escrit...”

Maint actor d' istoires le metent en dampnacion.”

Chron. de France. (2: Ibid. p. 266 et 304.)

Mais se de moi faites clamor.

Fabl. et Contes anc, t. 3, p. 441.

Sous la color de pitié.” Gestes de Louis le Débonnaire. (1)

Li glorieux confessors mesires S. Beneois.”

Chron. de France. (2)

La dolors que li amanz sent.

Fabl. et Contes anc., t. 2, p. 217.

Que ce fut la flors des barons.

Fabl. et Contes anc., t. 2, p. 319.

Et de biauté et de grandor.

Marie de France, t. 2, p. 113.

Et fu enterré a grant honor al mostier Sainte Sophie.

Villehardouin, p. 160.

A la luor de la fenêtre.

Fabl. et Contes anc., t. 3, p. 466.

Bien se conformoit aux mors et à la manière le roi.”

Chron. de France. (3)

Des eglises de l' arceveschié de Lyon et de Vienne qui estoient vagues et sans pastors.”

Gestes de Louis le Débonnaire. (4)

Plor et lamentation.”

Chron. de France. (5)

(1) Recueil des Hist. de Fr., t. VI, p. 155.

(2) Ib. t. III, p. 191.

(3) Ib. p. 260.

(4) Ib. t. VI, p. 164.

(5) Ib. t. V, p. 305.

Onques n' amai fors mon segnor.

Fabl. et Contes anc, t. 4, p. 60.

Dont la tenors estoit telle.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 200.)

De trop grant cruauté furent li vainqueor.”

Gestes de Louis le Débonnaire. (2: Ib. t. VI, p. 160.)

Il est donc évident que l' ancien français a conservé pendant long-temps la désinence romane des substantifs en OR.

Espagnol:

La langue espagnole la conserve encore; et aucun de ses substantifs en OR, qui sont très nombreux, n' a jamais admis la voyelle euphonique.

Amador, amor, ardor, calor, cobertor, color, defensor, dolor, doctor, emperador, error, favor, flor, honor, labor, mirador, odor, olor, rancor (rencor), servidor, terror, tutor, etc.

Portugais:

De même la langue portugaise n' a jamais pris l' E euphonique à la fin des substantifs en OR, qu' elle a conservés dans leur intégrité primitive:

Amador, amor, ardor, calor, cobertor, color, etc.

Italien:

La langue italienne emploie souvent les substantifs en OR sans y joindre la voyelle euphonique, que n' adoptent point les patois de la haute Italie.

Substantifs en OT.

Roman: Escot, mot, sacerdot, trot, vot.

Français: Escot, mot, sacerdot, trot, vot.

Ce gran sacerdot et prestre Moses.”

Contes d' Eutrapel, fol. 166.

Vot voat a Deu de Jacob.”

Trad. du Ps. 131, psaut. de Corbie.

S' il a eu volonteit de dewerpir son vot et chaingier son proposement.”

Sermon de S. Bernard, fol. 45. (1: Gloss. sur Joinville, R.)

Affermant par son serment et soubs le vot de sa religion.”

Ord. des Rois de France, t. 15, p. 86 (1461).

Espagnol:

Quoique la langue espagnole n' emploie plus la désinence OT sans y ajouter l' E euphonique, on trouve dans les anciens auteurs des traces de la désinence romane pure:

Pechado lo avemos el escot que comiemos.

Mil. de N. Sra, cob. 392.

(N. E. pechado : hemos pagado a escote lo que hemos comido)

El sacerdot legítimo que nunca descamina...

La hostia que ofrece el sacerdot senero.

Sacrificio de la misa, cob. 27 et 128.

El preste benedicto sacerdot derechero.

Vid. de S. Millán. cob. 106.

El sacerdot precioso en qui todos fiaban.

Vid. de S. Domingo, cob. 65.

O el sacerdot de la tierra é non se quite d' aquel sacerdot por tal qu' el sacerdot testimonie en verdad.”

Fuero Juzgo, XII, III, 20.

Portugais, Italien:

Ces deux langues prennent toujours la voyelle euphonique après les substantifs en OT; mais les patois de la haute Italie la rejettent.

Substantifs en RN.

Roman: Carn, escharn, enfern, ivern, corn, forn, jorn, torn, etc.

Français: L' ancien français a conservé pendant quelque temps la désinence de ces substantifs, qu' il a ensuite adoucie:

E beneisset tote carn al seint num de lui.”

Trad. du ps, 144, psaut. de Corbie.

Nen est santet en ma charn.”

Trad. du ps. 37, MS. n° I.

Frunchissement et escharn a ces ki esteient en nostre avirunement.”

Trad. du ps. 43, MS. n° I.

Se io descendrai a enfern, tu i es.”

Trad. du ps. 138, psaut. de Corbie.

Sire, tu forsmenas de enfern la meie amne.”
(N. E. fors + menas : fora + menar : sacar, “conducir fuera”.)

Trad. du ps. 29, MS. n° I.

Ested e ivern tu as fait.”

Trad. du ps. 73, MS. n° I.

Serat eshalciet li corns de lui.”

Trad. du ps. 88, psaut. de Corbie.

Ne voilliez eshalcier en halt vostre corn.”

Trad. du ps. 74, MS. n° I.

Si cum furn de feu.”

Trad. du ps. 20, MS. n° I.

Quant sunt jurn de tuen serf.”

Trad. du ps. 118, psaut. de Corbie.

Oiet tei li sires en jurn de tribulatiun...”

Il orrat nus el jurn que nus apeleruns.

Trad. du ps. 19, MS. n° I.

El noble turn de la nostre sollempnitet.”

Trad. du ps. 80, psaut. de Corbie.

On sent que les langues qui conservaient l' RN devaient adoucir le son par l' adjonction de la voyelle euphonique finale.

L' espagnol et le portugais disent:

Carne, infierno, inferno, inverno (invierno), horno, forno, torno.

L' Italien ne rejette jamais la voyelle euphonique, quoique le mot soit terminé en N, et il dit:

Carne, inferno, inverno, forno, giorno, soggiorno, torno, ritorno, etc.

Mais les patois de la haute Italie conservent la terminaison romane primitive.

Substantifs en U et V.

Roman: Clau, esclau, nau, trau, feu, greu, neu.

Ablativ, accusativ, activ, adjectiv, comparativ, dativ, genitiv, imperativ, indicativ, infinitiv, nominativ, optativ, passiv, subjonctiv, substantiv, superlativ, vocativ.

Français:

En français, cette désinence a été presque toujours rendue par le changement de l' U ou du V en F.

Clef, nef, fief, grief.

Ablatif, accusatif, actif, adjectif, comparatif, datif, génitif, impératif, indicatif, infinitif, nominatif, optatif, passif, subjonctif, substantif, superlatif, vocatif.

L' ancien français ne disait pas neige, mais neif, noif, venant de NEU roman.

Tu laveras me, e sur neif serai emblanchiz.”

Trad. du ps. 50, MS. n° I.

Onc plus espes ne noif ne gresle

Ne vi voler.

Roman de la Rose, V. 15823.

Espagnol:

La langue espagnole a ajouté la voyelle O ou E, et a dit:

Llave, nave, esclavo, etc.

Ablativo, accusativo (acusativo), etc. (N. E. activo, adjetivo, comparativo, dativo, genitivo, imperativo, indicativo, infinitivo, nominativo, optativo, pasivo, subjuntivo, sustantivo, superlativo, vocativo; algunas de ellas se encuentran también en femenino).

Portugais:

La langue portugaise en a fait autant; mais, dans le mot NAO, l' O a évidemment remplacé l' U de NAU roman.

Italien:

La langue italienne a toujours l' E ou l' O euphonique dans les mots auxquels l' usage ne permet pas de le rejeter; les patois de la haute Italie ont conservé l' antique forme.

Substantifs en UC.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Duc Duc Duc Dhuc Duce

Aujourd'hui on dit en espagnol et en portugais duque, mais il existe encore des exemples qui prouvent qu' anciennement ces deux langues ont employé la terminaison romane:

Nin duc ni rico ome...” Fuero Juzgo, IX, II, 8.

Si quier duc, si quier ricombre.” Fuero Juzgo, IX, II, 9.

El duc Valeriano.

Mart. de S. Lor. cob. 92. (N. E. Martirio de San Lorenzo)

O infante vosso tio que he dhuc della.”

Doc. de Viseu, 1439. (1: Elucidario t. I, p. 374.)

Substantifs en UL.

Roman: Mul, cul.

Français: Mul, cul.

D' un blanc mul descendi maintenant.” Chroniques de France.
(1: Recueil des Hist. de France, t. V, p. 278. )

Seur mulz et seur chevaux.” Chroniques de France. (2: Ib. p. 309.)

Palefroi, muls et mules.” Villehardouin, p. 99.

Espagnol:

Quoique l' espagnol et le portugais aient adopté l' O final euphonique, il est cependant dans le portugais des traces de l' ancien usage.

Portugais:

E se o confrade disser á outro confrade: villam, fodidincul ou tredor.”

Docum. de Thomar, 1388. (3: Elucidario t. 1, p. 312.)

Italien:

Les mots en L final permettant de rejeter la lettre euphonique, on trouve: Mul, cul.

Non voler trar lo mul di sua natura. Barberini, Doc. d' Am. p. 134.

Che non le tocava il cul la camisia.” Boccacio, Decameron, IV, 2, p. 218.

Les patois de la haute Italie n' admettent jamais la voyelle euphonique.

Substantifs en UT.

Roman: Salut, statut, tribut, vertut.

Français: Salut, statut, tribut, vertut.

La langue française a conservé dans plusieurs mots le T final roman; dans quelques autres elle l' a gardé assez long-temps, mais l' a abandonné ensuite en marquant d' un accent l' E final de libertet, veritet, ainsi que je l' ai prouvé précédemment.

Mais les mots terminés en IT et en UT n' ont pas été marqués d' un accent, parce qu' il n' était pas nécessaire de distinguer les I et les U brefs ou longs, comme il est nécessaire de distinguer les É fermés ou les E muets. Ainsi de marit est venu mari, et de vertut, vertu.

Dans notre ancien idiome, ce substantif a conservé assez long-temps le T final primitif.

En la vertut de Dieu.” Trad. des Dialogues de S. Grégoire.
(1: Hist. Litt. de la Fr. t. XIII, p. 11.)

E la verge Aaron ù Deu sa vertud mustrad.”

Trad. du Ier liv. des Rois.

E livrat en chaitivitet la vertut d' icels.”

Trad. du ps. 77, psaut. de Corbie.

Espagnol:

La langue espagnole a conservé la terminaison romane avec la seule modification de changer le T en D, elle a dit salud, virtud, etc. Mais les manuscrits anciens offrent exactement la terminaison romane primitive.

La virtut de la missa quanto pode valer. Sacrificio de la misa, cob. 121.

Por salut de las almas.” Fuero Juzgo, I, IX, p. 10.

Que a ninguna otra servitut non sean constreinidos.”

Fuero de S. Vincent de Sosierra. (1: Llorente, Not. de las prov. vasc., t. IV, p. 209.)

Portugais:

Le portugais prend l' E euphonique, et dit virtude, servitude.

Italien: Il faut appliquer au changement de l' UT roman en U italien les mêmes observations qui ont déja été faites sur les substantifs en AT changé en À; c' est la même opération.

Les patois de la haute Italie ont adopté l' ù final, comme ils avaient adopté l' À final.

A ces nombreuses et diverses désinences, soit de substantifs masculins, soit de substantifs féminins qui ne sont pas en A bref ou muet, désinences dont je présente les séries et les rapports, j' aurais pu en ajouter plusieurs autres, mais je les omettrai ici par deux raisons:
la première, parce qu' elles n' appartiennent pas à des mots dont les

groupes soient assez considérables; la seconde, parce que quelques-uns de ces mots ne se retrouvent pas dans chacune des langues de l' Europe latine. Si plusieurs des terminaisons indiquées viennent du latin, par la conservation du mot entier, comme animal, etc., ou par le tronquement de la finale caractéristique du cas, comme pontem, il en est beaucoup d' autres qui ne viennent pas directement du latin, et qui ont été admises dans toutes ces langues, et appliquées à des mots auxquels le latin attachait une autre terminaison, comme:

Corage, lenguage, linhage, message, omenage, viage, etc.,
signal, beltat, agnel, annel, ramel, vassel, cavalier, corrier, campion, cubertor, mirador, servidor, etc.

Comment ces diverses langues se seraient-elles accordées à rejeter la terminaison latine primitive, pour y substituer une terminaison étrangère? N' est-il pas évident que, pour une telle opération, elles avaient besoin d' un type commun?

Il y a même des substantifs dont la racine, empruntée à d' autres langues, a reçu et conservé généralement la terminaison caractéristique fournie à d' autres mots par la suppression de la finale latine, tels que

Fardel, ardiment, bastiment, escarniment, cangiament, enseignament, rancor, etc.

Enfin toutes les langues ont adopté des mots dont le latin n' indiquait ni la racine, ni la terminaison:

Ahan ou afan, desden, palafren, jardin, mastin, arnes, marques, colp, baston, esperon, trot, jorn, esclau, etc.

Accidents grammaticaux dans les substantifs de la langue romane, et qui ne se retrouvent que dans l' ancien français.

De toutes les langues de l' Europe latine, l' ancien idiome français a seul conservé ces formes dont l' emploi supplée si heureusement à l' absence des cas, qui, dans les langues à inflexions, désignent soit les sujets, soit les régimes directs et indirects.

Pour démontrer avec quelle exactitude l' ancien français reproduisit ces formes de la langue des troubadours, il me suffira d' appliquer au français les principes que j' ai indiqués dans la grammaire romane.

Au singulier, l' S final, attaché à tous les substantifs masculins, et à la plupart des substantifs féminins qui ne se terminent point en E muet, avertit qu' ils sont employés comme sujets; et l' absence de l' S désigne le régime direct ou indirect.

Au pluriel, les sujets ne reçoivent pas l' S que prennent les régimes directs ou indirects.

Je présenterai successivement de nombreux exemples de ces formes, surtout de celles qui ne sont plus aujourd'hui dans la langue, et je rangerai les substantifs par assonnances.

L' S désignant que le substantif est Sujet au singulier.

Assonnances en A:

Li arcz des forz est surmuntez.

Trad. du Ier livre des Rois, fol. 3.

Pierre de Chappes qui ere cardonials.” Villehardouin, p. 155.

Qui ere amirals des galies.” Villehardouin, p. 197.

Travals est e dolurs.” Trad. du ps. 89, MS. n° I.

Ensi dura cil assals bien por cinq jorz.” Villehardouin, p. 32.

Icil chastials les truvailla tant.” Villehardouin, p. 137.

Nient apresmeit a tei mals.” Trad. du ps. 90, MS. n° I.

E li enchalz dura desque Battaven.”

Trad. du Ier Liv. des Rois, fol. 16.

Que Joffrois li marescals e Manassiers de Lisle garderoient.”

Villehardouin, p. 146.

Ce est li romanz de la Rose. Roman de la Rose, v. 37.

Et cuiderent bien que li remananz fus toz perduz.”

Villehardouin, p. 151.

Johans li rois de Blaquie venoit.” Villehardouin, p. 146.

Or uns serjanz... s' en alat à la fontaine.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire. (1: Hist. Litt. de la France, t. XIII, p. 10.)

Nus n' est joyeux com Thiebauz. Le Roi de Navarre, chans. XXVI.

Et plut sur els si cum puldre carns.” Trad. du ps. 77, psaut. de Corbie.

E dut estre pris ses chars d' armes. Villehardouin, p. 92.

La gregneur pars doit estre meie. Marie de France, t. II, p. 100.

Fu ocis li chatelains de Saintes. Joinville, p. 185.


Assonnances en E:

Cist iert sires sur mun pople. Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 11.

Qui est racines de toz mals.” Villehardouin, p. 103.

Li poples s' en parti.” Trad. du Ier livre des Rois, fol. 15.

Car grans est, ce croi, li outrages,

Que bien sai que nobles courages

Ne s' esmuet pas de poi de chose.

Roman de la Rose, v. 16521.

Vint un granz passages de cels de la terre de Surie.”

Villehardouin, p. 130.

Or conte li livres une grant merveille.”

Villehardouin, p. 142.

Li reis cumanded a Jacob ki estoit maistres cunestables de la chevalerie le rei.” Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 74.

Li royaumes de France demeure en sa puissance.” Joinville, p. 190.

Uns proverbes dit et raconte. Fabl. et Cont. anc., t. III, p. 76.

Souvent me raconta uns miens oncles.

Fabl. et Cont. anc., t. 1, p. 334.

Je sui li prophetes. Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 11.

Mes cuers por li sautele. Le roi de Navarre, chans. I.

Il est yvers entrez.” Villehardouin, p. 33.

Il ere mult preux et mult vaillanz et bons chevaliers.”

Villehardouin, p. 94, 135.

E enquis ù fust li ostels al prophete.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 9.

Est toz mes desirriers devant tei e mes gemissemenz n' est mie reposz.”

Comment. sur le Sautier, fol. 82. (1: Glossaire sur Joinville, N.)

Ensi fu faiz le sairemenz d' une part et d' autre.”

Villehardouin, p. 138.

Car riens ne lor porroit tant plaire. Roman de la Rose, v. 7731.

Quel chose puist issir de la fontaine de pitiet, si pitiez non?”

Sermon de S. Bernard, fol. 88.

E la clartés aval descent. Roman de la Rose, v. 1551.

La citez ere mult bien garnie de blez.” Villehardouin, p. 132.

Dont lor profite adversités,

Plus que ne fait prospérités.

Roman de la Rose, v. 4973.

Avec le caut revient l' estés. Roman de Brutus.
(1: Glossaire sur Joinville, P. )

Destruite fu la chretientez.” Villehardouin, p. 120.


Assonnances en I:

La meschinette et ses maris

S' entramoient de bone amor.

Fabl. et Contes anc., t. III, p. 472.

Ses amis l' a moult conjuré. Le Castoiement, conte 2.

Maugré qu' en ait Sains-Esperis. Roman de la Rose, v. 12104.

E fu tels lor conseils.” Villehardouin, p. 140.

Ainsi fu la fins de lor conseil.” Villehardouin, p. 150.

E quant il fu nuiz. Villehardouin, p. 150.

Parlerent de plait faire... E li plais fu tels que il rendirent le chastel.”

Villehardouin, p. 162.

E li criz munta devam Deu jesqu'al ciel.”

Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 7.

Et ere li criz si granz que il sembloit que terre et mer fundist.”

Villehardouin, p. 88.

La regned li soleils de justise.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 8.

Tam que pitiez e mercis l' en prendra. Le roi de Navarre, chans. III.

Si tis plaisirs est.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 17.


Assonnances en O:

A tant devins ses homs, mains jointes. Roman de la Rose, v. 1965.

Songes fu ou abusions. Fabl. et Contes anc, t. III, p. 336.

Dous ales ait donkes nostre oroisons, lo despitement del monde e l' affliction de la char.” Sermon de S. Bernard.
(1: Glossaire sur Joinville, A. )

Li rossignols chante tant. Le roi de Navarre, chans. XV.

Pouvoirs et vouloirs et bontez,

Ces trois sont en un Dieu comptez.

Trésor de J. de Meung.

Que ce fut la flors des barons. Fabl. et Contes anc. t. II, p. 319.

Que tout n' est pas ors c' on voit luire. Fabl. et Contes anc., t. III, p. 76.

Car mes espoirs vaut d' autrui le joir. Adam le bossu.
(1: Roquefort, de la Poésie française, p. 79. )

Si advint que un garçons qui les vit l' ala hastivement dire.”

Joinville, p. 184.

Ne jà de par moi n' ert faussée

L' amors que Diex m' a commandée.

Fabl. et Contes anc., t. II, p. 206.

Li oisillons du vert bocage,

Quant il est pris et mis en cage. Roman de la Rose, v. 14145.

Quant prodoms offre son servise. Roman de la Rose, v. 15058.

Cist bons Rois Karles l' en toli. Roman de la Rose, v. 6670.

S' en croisierent por ce que li pardons ere si gran.”

Villehardouin, p. 2.

Que si halte justise devoir bien toz li monz veoir.” Villehardouin, p. 127.

Li jorz fu pris en une mult belle praerie.” Villehardouin, p. 206.

Dame, ma morz e ma vie est en vos. Le roi de Navarre, chans. XXIV.


Assonnances en U:

Si m' aist Diex et sa vertuz. Le Castoiement, Conte I.

Dist que tes hontes ert honneurs. Fabl. et Contes anc., t. I, p. 127.

Si lur dist: Rei m' avez demanded, Deus l' ad oï.”

Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 10.

Et li murs fu mult garnis.” Villehardouin, p. 65.

Li fums de la fureur de lui.” Trad. du ps. 17, MS. n° I.

Et li feus si commence si grans.” Villehardouin, p. 68.

Que ducs seit sur mun pople.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 11.


Absence de l' S final marquant que le substantif est régime au singulier.

Assonnances en A:

El val de plur.” Trad. du ps. 83, MS. n° I.

Mangerai jo d' une charn des tors, u le sanc des bues beverai.”
Trad. du ps. 49, psaut. de Corbie.

Assonnances en E:

Quar nuit e jor du cuer la vei. Le Castoiement, conte 2.

Si que onc ne perdirent vaillant un dener. Villehardouin, p. 180.

Del plus bas emfern. Trad. du ps. 75, psaut. de Corbie.

En tue la citet. Trad. du ps. 72, MS. de Corbie.

Ested e ivern tu as fait. Trad du ps. 73, MS. n° I.

Revint al pople e si lur dist. Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 10.

Assonnances en I:

Son bon ami esprouvera. Le Castoiement, conte 2.

Si n' en avez merci de votre gré. Le roi de Navarre, chans. III.

Assonnances en O:

De fine amor vient seance et beauté

Et amors vient de ces deux autresi.

Le Roi de Navarre, chans. VI.

Ne voillier eshalcier le corn. Trad. du ps. 74, MS. n° I.


Assonnances en U:

Sor un bel leu.” Villehardouin, p. 180.

Lors crierez à Deu merci.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 9.

Les divisions del flum.” Trad. du ps. 45, MS. n° I.

La lumiere de tun vult.” Trad. du ps. 89, Ms. n° I.

Maistre escrivain de la curt.” Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 50.

El jurn de la meie tribulatiun.” Trad. du ps. 76, psaut. de Corbie.

De la tue vertut.” Trad. du ps. 88, ps. de Corbie.


Absence de l' S final désignant les sujets au pluriel.

Assonnances en A:

Diex! quel avantage me firent

Li vassal qui la desconfirent.

Roman de la Rose, v. 14937.

Si drap me semblent d' escarlate. Fabl. et Contes anc., t. I, p. 202.

Sous ceste clef sunt mi joyau. Roman de la Rose, v. 2014.

Celui cui li Franc avoient chacié de Constantinople.”

Villehardouin, p. 129.

E li fuiant se recueillent tuit à lui. Villehardouin, p. 149.

Assonnances en E:

Nostre pere recunterent à nus. Trad. du ps. 43, MS. n° I.

Après viennent li arcevesque

Et li abé et li evesque.

Partonopex de Blois. (1: Not. des MSS. de la Bibl. du Roi.)

A cel point que li message vindrent en Constantinople.”

Villehardouin, p. 154.

En infer vont li bel clerc e li bel cavalier... e li franc home...”
Fabl. d' Aucassin et Nicolette.

Se tornerent li chastel qu' il avoient garnis contre lui.”

Villehardouin, p. 135.

Ne ti ami ne ti parent

Valoir ne t' i porront noient.

Fabl. et Contes anc., t. 2, p. 182.

Que tuit ti beau membre te duelent. Fabl. et Contes anc., t. I, p. 304.

Tout mi penser sont à ma douce amie. Le Châtelain de Couci.
(1: La Borde, Essai sur la musique, t. II, p. 262.)

Tant fussent bon phisicien. Roman de la Rose, v. 16162.

Et quant li autre chevalier... virent ce.

Villehardouin, p. 143.

Si comme li fourrier coururent. Joinville, p. 184.

Li citoyen de Saintes vindrent. Joinville, p. 185.

Quant li deux crestien furent armé. Joinville, p. 188.

E cil oisel, chascun matin,

S' estudient en lor latin

A l' aube du jor saluer.

Roman de la Rose, v. 8445.

Li arcevesque, li evesque, li abbé, e li baron, qui orent pitie et paour de leur roi, vindrent hastivement.” Joinville, p. 189.

Experiment si m' ont fait sage. Roman de la Rose, v. 13009.


Assonnances en I:

Le blasmoient moult si ami. Fabl. et Contes anc., t. 3, p. I.

E mi veisin de luinz esturent.” Trad. du ps. 37, MS. n° I.

Celui que li pelerin avoient amené.” Villehardouin, p. 126.

Respundirent li pruveire e li devin.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 7.

Et lors manderent li Greu et li Latin ensemble.”

Villehardouin, p. 191.

Tuit se acorderent li grant et li petit.” Villehardouin, p. 16.


Assonnances en O:

Que tes alées e ti tour

Soient tuit adès là entour.

Roman de la Rose, v. 1396.

Mi compagnon, dit-il, par Dè!

Dès quant estes vous retorné?

Le Castoiement, conte 15.

Avec ces deux comtes se croisserent deux mult halt baron de France.”

Villehardouin, p. 2.

Et li courreor corrurent parmi la terre. Villehardouin, p. 204.

Dont li nom ne sont mie en escrit.” Villehardouin, p. 18 et 21.


Assonnances en U:

E li escu furent portendu. Villehardouin, p. 28.

Si cheveul tuit destrecié furent. Roman de la Rose, v. 309.

Et li Turc virent que il ne pourroient avoir secors.” Joinville, p. 187.

Li flum leverent, Sire, li flum leverent lur voiz.”

Trad. du ps. 92, MS. n° I.

Serunt saulet li fust del camp.” Trad du ps. 103, psaut. de Corbie.

Et furent nomé li Leu.” Villehardouin, p. 103.


L' S final marquant le régime dans les substantifs pluriels.

Assonnances en A:

Od lires e tympans e frestels e cembals.”
Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 47.

Dels travals e dolurs. Trad. du ps. 89, psaut. de Corbie.

Dunerent... les charns de tes merceiables as bestes de terre.”

Trad. du ps. 78, psaut. de Corbie.

Estendiet ses bains desque à la mer. Trad. du ps. 78, psaut. de Corbie.

Assonnances en E:

Li rois mande ses arcevesques

Ses meillors clercs et ses esvesques.

Partonopex de Blois.
(1: Not. des MSS. de la Bibl. du Roi, t. IX, part. II, p. 52.)

Sur les chevels de mun chief.” Trad. du ps. 68, MS. n° I.

Assonnances en I:

Delez les pins, delez les fresnes. Roman de la Rose, v. 18146.

Dont mout ont travaus et anuis. Roman de la Rose, v. 18597.

Assonnances en O:

La duché de Nike qui ere une des plus altes honors de la terre de Romanie.” Villehardouin, p. 126.

E esleverent li flum lur gorz.” Trad. du ps. 92, MS. n° I.

Assonnances en U:

Sire, Deus de vertuz.” Trad. du ps. 79, psaut. de Corbie.

Tu ne sez vaillant deus festuz. Les deux Bordeors. (2: Roquefort, de la Poésie française, p. 290.)

Ils trouverent grand plentè de muls et de chamex chargiés d' or et d' argent.” Chron. de France. (3: Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 249.)

Autre manière de distinguer les sujets et les régimes dans la langue des troubadours et dans l' ancienne langue française.

La langue des troubadours, indépendamment de la règle précédente, donnait souvent aux noms propres une terminaison différente, selon qu' ils étaient sujets ou régimes.

Dans les noms qualificatifs en OR, le sujet était souvent en AIRE, EIRE, IRE.

L' ancienne langue française adopta en grande partie ces formes grammaticales.

Je donnerai d' abord des exemples de la différence de terminaison dans les noms propres romans, pour indiquer qu' ils étaient sujets ou régimes.

Exemples romans.

Sujet: Aimes intra el palaitz denan lo rei...

Régime: E parlarem d' Aimo l' envassalat.

Roman de Gérard de Rossillon.

Régime: Fazia guerra mortal

A 'N Aymon d' Aigremont;

Sujet: E 'N Aymes mant castel

E manta tor li font.

Vid. de S. Honorat, 114.

Sujet: Hugues ferit Doltran en son escut.

Régime: Vec vos per la batalha Ugon ensi.

Roman de Gérard de Rossillon.

Régime: G. vai conseilh querre a Odilo...

Sujet: Bon nebs, dis lo coms Odiels, enten raso.

Roman de Gérard de Rossillon.

Exemples de l' ancien français.

Sujet: “Qui fu apelés messires Hues de Tabarie... Sire, fait messires Hues, que vous donrai-jou? Hues, fait li rois, je les querrai.”
L' Ordene de Chevalerie.

Régime: “Si demand a mon Sire Huon comment on faisoit chevaliers.”
L' Ordene de Chevalerie.

Sujet: Cest fablel fist Hues Piaucele.

Fabl. et Contes anc., t. 4 p. 472.

Régime: En ce lay du vair palefroi

Orrez le sens Huon le roi.

Fabl. et Contes anc., t. I, p. 165.

Sujet: “E quant Pieres estoit en la cort, de lez se vint une des ancelles lo soverain prestre...” Trad. de la Passion. (1: Mém. de l' Ac. des Inscr. et Belles-Lettres, t. XVII, p. 725.)

Régime: “E quant ille ot veut Pieron ki se chalfieuet al feu.”

Trad. de la Passion. (1: Mém. de l' Ac. des Inscr. et Belles-Lettres, t. XVII, p. 725.)

Sujet: Bueves jousta a la soie compaigne.

Roman de Guillaume au court nez.

Régime: Buevon apelle et Guion le tiois...

Li quens Guillaume apele dant Buevon.

Roman de Guillaume au court nez.

Sujet et Régime:

Li cuens Hues herberge

A Avranches où il torna,

Une nuit a illoec esté,

Au comte Huon a monstré.

Roman du Rou. (2: Recueil des Hist. de Fr., t. XIII, p. 241.)

Hues a les dix mile sols pris.

Roman du Rou. (3: Ib. p. 245.)

L' ancestre Huon le bigot.

Roman du Rou. (4: Ib. p. 238.)

La forme plus générale qui marqua les substantifs de l' ancien français pour distinguer les sujets des régimes, ce fut la désinence ERE, ERES, imitée du roman AIRE, AIRES.

Cette désinence caractérisa au singulier le sujet, quand le substantif exprimait une qualité personnelle, tandis que le régime du singulier et les sujets et régimes du pluriel prenaient constamment la terminaison commune en OR ou EUR, OUR, qui représentaient OR roman.

Comme cette forme est peu connue, et qu' elle embarrasse les personnes qui commencent l' étude des anciens monuments de la langue française, j' en rassemblerai divers exemples:

Fu li accusierres.” Gestes de Louis le débonnaire. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. VI, p. 154.)

C' on ne croit pas qu' il soit Ameres

Més essaieres et vanteres.

Fabl. et Cont. anc. t. 2, p. 218.

Saint-Martin, dit-il, est bons aidieres au besoing, mais il veut bien estre paiès.” Chron. de France. (2: Ib. t. III, p. 175.)

Cilz qui grant barreteres estoit.” Chron. de France. (3: Ib. t. III, p. 175.)

Nobles combateres et hardi estoit en armes.” Chron. de France. (4: Ib. t. III, p. 275.)

Diex, tu ies rois et conseilleres

Et gouvernieres et jugieres.

Fabl. et Cont. anc. t. 2, p. 345.

Que qui ne set dire que fables

N' est mie conterres resgnables.

Fabl. et Cont. anc. t. I, p. 92.

Li tous puissans Dieux crierres et gouverneres du monde.”
Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr. t. III, p. 178.)

Vrais cultiveres de la foi.” Chron. de France. (2: Ib. t. III, p. 176.)

Deceus est tex decevierres. Roman de la Rose, v. 5125.

Nostre defenderes li Deus de Jacob. Trad. du ps. 45, MS. n° I.

Car tu es deffenderes de païs.” Chron. de France. (3: Ib. t. V, p. 270.)

Leur vuelt estre a la mort du sien larges donnerres.

Testament de J. de Meung.

Destruisieres des Sarrazins.” Chron. de France. (4: Ib. t. III, p. 312.)

Couronés empereres i fu. Ph. Mouskes.

Et le chastel esgarda l' empereres et sa gent.”

Villehardouin, p. 195.

L' empereres le conut bien... et quant ce vit le marches de Monferrat que l' empereres li voloit attendre ses convenances... fu la chose menée a tant que li empereres li otroia.” Villehardouin, pag. 108.

Comment li empereres Fredris fu corronnés.” Joinville, p. 192.

Empereres ne rois n' ont nul pooir. Le Roi de Navarre, t. 2, p. 53.

Moult s' en esmerveilla li rois e dist que ce estoit uns enchanterres.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 236.)

Li engignieres dist. Roman de Garin. (2: Gloss. sur Joinville, M.)

Devoz enrichissierres et fonderes d' abaïes.” Chron. de France. (3: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 298.)

Fu li plus excellens exposerres qui onques fu des Saintes Escriptures.”

Chron. de France. (4: Ib. t. V, p. 268.)

Mes dès que ge n' en suis faisierres. Roman de la Rose, v. 5741.

Li habiteres del ciel escharnirat.” Trad. du ps. 2, MS. n° I.

Mestres, gouverneres estoit du palais le roi Haribert.”

Chron. de France. (5: Ib. t. III, p. 284.)
(N. E. Maire, maître, maistre, magister du Palais)

Deus est jugieres. Trad. du ps. 74, psaut. de Corbie.

Au siege alla comme jongleres. Roman de Brut.

Je devins lierres merveilleux pour embler.

Roman de Guillaume au court nez. (6: Gloss. sur Joinville, L. )

N' est pas bons luitieres ne fors. Roman de la Rose, v. 5903.

S' uns lechieres li demandoit,

Du sien volomiers lui donnoit.

Fabl. et Cont. anc. t. I, p. 242.

Ou Diex est mentierres. Roman de la Rose, v. 12484.

Par eulx le requeroit que il fust moienierres de la pais.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. V, p. 241.)

Car cors ne peut estre pechierres,

Se li cuers n' en est consentierres.

Roman de la Rose, v. 8669.

Tu, Sires, qui es pardonnerres de tous pechiez.”

Chron. de France. (2: Ib. p. 305.)

Et s' il vient aucuns prometieres. Roman de la Rose, v. 13851.

Lors a estre advocat m' assis

Et courretier et procureres;

Pour ce ne fus-je pas moins lerres.

Roman du Renard, fol. 18. (3: Gloss. sur Joinville, L.)

J' en puis estre recitieres. Roman de la Rose, v. 5742.

Li miens salveres. Trad. du ps. 17, MS. n° I.

Puis la laissa li mauls trichierres. Roman de la Rose, v. 13459.

Fu il adès vainquierres en toutes ses batailles.

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 280.)

L' avoir, le pris a li vendierres,

Si que tout pert li achatierres.

Roman de la Rose, v. 10835.

Diex qui es juges perdurables et vengierres des innocens.”

Chron. de France. (2: Ib. t. III, p. 251.)

Uns versifieres estoit

Qui bons vers e bons dis fesoit.

Le Castoiement, conte 4.

Cette forme heureuse, qui permettait les inversions et distinguait habilement le sujet du régime, se retrouve encore dans quelques écrivains du XVe siècle.

Amours est lierres

De cueur, ou au moins un changierres,

Aux bons bon, aux bolieurs bolierres.

Œuvres d' Alain Chartier, p. 655.

Voici des exemples de la terminaison différente des mêmes substantifs employés comme régimes au singulier, ou comme sujets et régimes au pluriel:

Régimes au singulier des substantifs en ERES.

Seignor, nos somes accordé, la Dieu merci, de faire empereor, et vous avez tuit juré que celui cui nous eslirons à empereor, vous lo tendrez por empereor.” Villehardouin, p. 107.

Le roi un fableor avoit. Le Castoiement, conte 8.

En son lit met le lecheor...

Primes mucent le lecheor.

Le Castoiement, conte 7.

Il deguerpit Deu sun faitor.” Trad. d' Audite coeli, psaut. de Corbie.

Sujets au pluriel des substantifs en ERES.


Ainsi l' ont fait maint bouleor. Roman de la Rose, v. 7511.

Vous estes dui enchanteor. Roman de la Rose, v. 12462.

Près d' une maison aprocherent 

Où beveor en deduit erent. Fabl. et Contes anc. t. 2, p. 73. 

E li fol large doneor 

Si forment les enorguillissent.

Roman de la Rose, v. 7654.

E li nostre enemi sunt jugeor, 

Trad. d' Audite coeli, psaut. de Corbie.


Régimes au pluriel des substantifs en ERES.

Que il est Dieu des jongleors. 

Et Dieux de tous les chanteors.

Roman de Brut.


Là veissies fleuteors

Menesterez et jongleors.

Roman de la Rose, v. 749.


Je ne puis mieux terminer ces exemples, qui constatent une règle essentielle et caractéristique de l' ancien idiome français, qu' en rapportant ici une épitaphe, écrite en cet idiome, sous la date de 1260; c' est la plus ancienne qui se trouve parmi celles que Montfaucon a rassemblées dans les monuments de la monarchie française. 

On verra que toutes les formes que j' ai précédemment indiquées, y sont rigoureusement observées, et alors on pourra encore moins révoquer en doute l' existence antique de la règle.

On trouvera qu' elle s' applique aussi à l' adjectif, ainsi que je le démontrerai dans le chapitre III.


Épitaphe de Robert de Suzane, Roi d' armes. 


Chi gist de Suzane Fauviaus, 

Rois d' armes, fors, preus et loiaus,

Plains de meurs, de chevalerie,

Esperanche de se lingnie.

Vainquierres fu et nient vaincus,

Partout fu monstrer ses escus; 

Robers fu apelés par non;

Li vrais Dix li fache pardon.

M et CC et LX ans

Mourut, dont mains homs fu dolans.

Vous qi passés dans me lame

Proiès Diu q' ait merchi de m' ame.

Montfaucon, Monuments de la monarchie française, t. 2, p. 164.

Il est permis de regretter que la langue française n' ait pas conservé ces formes spéciales, caractéristiques, qui donnaient tant de facilité, tant de grace, et surtout tant de clarté au style; je n' ai retrouvé que dans l' ancien français l' emploi de ces formes romanes. (1)

Enfin un autre accident grammatical de la langue romane, c' est que les noms propres des hommes sont souvent précédés d' En ou 'N, et ceux des femmes, de NA ou N'.

La langue italienne paraît avoir employé, mais rarement, l' un et l' autre.


Exemples d' EN: 

Tantot degno ne fosse

Com este re 'N Anfuse. (N. E. : Anfos, Nanfos,  Amfos, Alfonso, etc.)

Bruneto Latini, tesoretto, p. 37.

“Lasciò rè d' Araona 'N Amfus suo primogenito.”

Giov. Villani, lib. VII, c. 102.

“Con tutto che 'l detto 'N Amfus vivette poco e succedette il realme al suo fratello Giamo.”

Giov. Villani, lib. VII, c. 102. 


(1) On trouve encore dans les auteurs du XVe siècle des traces de l' emploi de l' S comme sujet au singulier:

Cil est nobles et pour tel se maintient... Œuvres d' Alain Chartier, p. 582.

Amis t' amour me contraint. Œuvres d' Alain Chartier, p. 773 et 774.

Homs jolis et cointe. Œuvres d' Alain Chartier, p. 59. 

Ainsi despend

Un homs trop plus qu' a lui n' appent. 

Œuvres d' Alain Chartier, p. 668. 


Exemples de Na: 

Je me borne à rapporter ce passage de Redi, dans ses Annot. al Ditirambo, p. 181: 

“Giovani Villani con Ricordono Malespina disse Santa Maria N' Ipotecosa in vece di Santa Maria Ipotecusa.” 


Verbes employés substantivement.

Cette forme est commune à tant de langues, que je suis loin de la considérer comme un des caractères de la langue romane; et, si j' en fais mention ici, c' est pour dire que l' ancien français appliquait à tous les mots employés substantivement la règle relative à la distinction des sujets et des régimes, par la présence ou l' absence de l' S à la fin des substantifs.

Sujets:

Puisque li alers te delite. Fabliau de Cortois d' Arras.

Que li prendres si la deçoit. Le Castoiement des dames. 

Si la blonde savoit

Com li departirs m' ocira.

Raoul de Beauvais. (1: La Borde, Essai sur la musique, t. II, p. 159.)

Ses biax parlers que tant plest à oïr. 

Simon d' Athies. (2: Ib. p. 162.)

Régimes:

En lor aller, en lor venir,

En lor tesir, en lor parler.

Le Castoiement des dames. 

“Mainte larme i fu plorée de pitié al departir de lor pays.” 

Villehardouin, p. 17.

Les autres langues de l' Europe latine ne distinguant pas les sujets et les régimes dans les verbes employés substantivement, il suffira de rapporter les exemples suivants: 

Espagnol:

Como es natural cosa el nascer é el morir. (N. E. el nacer y el morir)

Arcipreste de Hita, cob. 917.

Mi esperar ja desespera.

Juan de Mena, Cancionero general, fol. 27.


Presumir de vos loar

Segun es vuestro valer

Paresce querer contar 

Las arenas de la mar. 

(N. E. Según; parece)

Juan de Mena, Cancionero general, fol. 24. 


Portugais:

Quem vio um olhar seguro, hum gesto brando.

Camões, Os Lusiadas, III, St. 143. 


Italien:

...Fulminato e morto giacque

Il mio sperar che troppo alto montava.

Petrarca, canz. I. 

Les adjectifs employés soit dans la forme impersonnelle, soit avec l' article, font aussi les fonctions de substantifs dans les diverses langues de l' Europe latine.