Mostrando las entradas para la consulta ase ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ase ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 11 de mayo de 2017

aubarda, albarda

aubarda, albarda

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Albarda

albarda, Torelló

pagès de la comarca de Ripoll

albarda menorquina de pagesa


albarda valenciana

albardà


L'agüelo "Seveta" seguis......

Alguns, en tota la rao, han pensat, este com diu qu'ere pobre si teníen un macho y una burreta.
Be, aiso es de cuan yo m'enrecordo. Al principi sol teníen un macho mol furo, que fae parella en la burra de un germa de ma mare y pa trilla u faen junts. Despres van compra la mula y la burreta al fiat. Pasan lo tems van vendre la mula y van compra un carro vell. Y lo rade va sé una burreta que se va queda la radera al poble.
Los grasons, que li han agradat a Moncho, se faen cuan plovie y la aigua corrie o atravesabe los camins de tiarra. Si teníe forza s'enduie la tiarra y sol quedaen les pedres que estaben clavades al camí. Y com les "aigüeres" (ya tens un atra paraula, Moncho) habíen rebaixat lo nivell del piso la pedra se había convertit en un grasó, en el que entropesaes mes de un camí. Camí = vegada.
Les besties portaen un cabestre que s'els ficabe al cap y allí s'enganchabe lo ramal, que servie pa guia al animal.
Normalmente portaen una albarda que se lligabe a la bestia en una faixa (que no m'enrecordo com se diebe, !!!!ajuda Moncho!!! sincha, cincha), que li pasabe per daball de la tripa y una fusta doblada (que tampoc m'enrecordo del nom, tafarra, mes torsut (tort) que una tafarra) que estabe enganchada als dos costats de la albarda y se ficabe devall de la coga.
Damún se posabe la saria (serón en castella) que ere trensada y tenía com una canasta a cada costat. Banasta, banastes.
(La cornalera de la banasta es com lo nas de la Rosi de Palma o de doña Rogelia.)

A un costat se posae la sistella en lo minchá y al atre la pichella p'al aigua. Cuan era menudet a mi me ficaben a un costat y la sistella y la pichella al atre.
Tamé se posaben les ferramentes pa treballá, según la epoca del añ, eren unes u atres: la cavegueta, la aisadella, lo chapo, la estraleta, la dalla, l'alfals (o algo paregut, fals, falz) y moltes mes.
Ya val, sino les aventures del agüelo "seveta" no t'os dixarán dormi.
Tots al llit y ya sabeu "Bona nit, totes les pulses al teu melic y la mes menuda com un cabrit".
Continuará......sino me envien al carré, per pesat.

ALBARDA (i dial. aubarda). f. 
I.   Nom que designa, segons les diferents regions, diverses formes d'un aparell que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó. Ab albarda, e sa exarcia de la albarda, Cost. Tort. ix, 7a, 7. Un aibaratar de cavalcar sobre albarda ab botana de drap blau en una peri de li e altre listat, doc. a. 1398 (Hist. Sóller, ii, 44). Descarrega la somera e leuali l'albarda, e ligala a la entrada de la coua, Villena Vita Chr. 84. Mula folgada, | mohina parda, | treta d'albarda, Spill 4384. En lloch de la daurada cella, te veig la oprobriosa y esquinçada albarda, Isop Faules 41 v.oEll ja està tip de traginar l'aubarda,Sagarra Caçador 171. Vet aquí les varietats d'albardes que coneixem:
|| 1.   A Catalunya (Torelló, Plana de Vic, Ripoll) té la forma i parts que van indicades en el gravat adjunt; vet ací l'explicació de les lletres que du el dibuix.—A: És la aubarda pròpiament dita, consistent en un encoixinat que pren la forma del llom de la bístia, i se prolonga, abaixant-se, per ambdós costats. Sol esser de pèl; però les més bones o riques són de llana. Acostuma esser recoberta d'una pell negra d'ovella.—B, B: Els dos arçons, uns arquejats de palla i tela forta, però reforçats en tota llur extensió per un ferro, que n'és la ànima, i constitueixen els límits o vores de l'albarda per davant i per darrera. La barreta de ferro o ànima de l'arçó davanter, se dobla formant una ansa (lletra C) en la part superior, que serveix, tant per fermar-hi la brida o regnes de l'animal, com per aguantar-se amb la mà la persona que cavalca.—D: els cavallets sobranques, dues corretges bessones que serveixen per sostenir la rebasta, i surten, divergents, de la part superior posterior de l'albarda.—E: la rebasta, forta corretja que rodeja pel darrera les cuixes de l'animal. Així com el pitral priva l'albarda de fer-se enrera, la rebasta la priva de fer-se avant.—F: la cinglacinyell ample, fet de tela forta, que volta l'albarda i el ventre de l'animal, perquè estiga collada.—G: el pitralque és una brida de corretja ampla i resistent, que rodeja el coll de l'animal, i colla l'albarda per la part davantera, perquè amb el moviment no es faci enrera. Del mig del pitral (en els guarniments complets) sol penjar un apèndix, com un medalló, fet de cuiro, o de tela fornida de pèl, per via d'ornament.
|| 2.   Al Baix Aragó i Ribera d'Ebre, l'albarda es compon de: a) coixinsque són de llana ensacada i és la part que està directament en contacte amb l'esquena de l'animal; b) cavallóformat de dos arçons o mitjos cércols de fusta, units per un tros de cuiro farcit de palla; c) la pell, que va sobre el cavalló i és on cavalquen o posen la càrrega (Calasseit). Fermada amb una corda a l'albarda, va la tafarraEn el Regne de València (comarca d'Alcoi) és semblant a la que acabam de descriure; els arçons, però, s'anomenen capçals. 
|| 3.  A Menorca, l'albarda era com una cadira de tela bastida en fusta amb peanya i braços, que es posava de través sobre una bístia per cavalcar-hi les dones; cast. jamuga. Avui ja no s'usa. N'hi havia de dues classes: una encoixinada per a les senyores, i una de tela llisa per a les pageses. A Catalunya existeix un aparell igual o molt semblant, però no en diuen albarda, sinó silló. 
|| 4. A Mallorca no diuen albarda, sinó aubardà (V. albardà, art. 1). A la comarca de Tremp i a altres regions catalanes, l'albarda té la mateixa forma que a la Plana de Vic, i té dues denominacions: albarda sellera (per cavalcar) i albarda bastera (per portar càrrega). Al Penedès també hi hem trobat l'albarda de càrrega, semblant al bast.
II. || 1. Gec massa llarg (Penedès).
|| 2. Llenca de llard (Bulbena Dicc.); cast. albarda. 
|| 3. met. Homo grosser, rústic, pesat i brut; zamarro (Un Mall. Dicc.).
    Loc. i refr.—a) Albarda sobre albarda: ho diuen per ridiculitzar les coses repetides sense necessitat (Martí G. Dicc.). Del cast.: albarda sobre albarda.—b) Posar l'albarda Fer portar l'albarda (a qualcú): carregar-lo o abusar de la seva paciència.—c) Merèixer una albardaesser molt ignorant o desmanyotat (Martí G. Dicc.).—d) Eixa albarda, per a un atre ase!: ho diu el qui no vol fer un treball feixuc (Martí G. Dicc.); cast.: A otro asno con esa albarda.—e) Rodar (a algú) l'albarda: cansar-se o fastidiar-se d'una cosa (Martí G. Dicc.).—f) Portar l'albarda davall de la panxa: dur o fer una cosa al revés d'així com cal (Urgell, Segarra).—g) Esser com lo ruc del Pla, que, encara no veu l'albarda, ja es posa a suar. Ho diuen d'un qui no va de feina (Urgell).—h) Que dolent és es burro, que no pot estrenar una albarda! Ho diuen els joves que no es volen casar amb una viuda (Llofriu).—i) Al qui no vol albarda, bast: ho diuen per expressar la mala sort d'una persona, que, no volent una cosa, l'ha haguda de sofrir molt (Gaià). Equival a l'adagi cast.: Al que no quiere caldo, dos tazas.—j) Qui no pot haver-les amb l'ase, les heu amb l'albarda. Refrany (Manresa).—k) ¿A on anirà s'ase, que no dugui aubarda? Vol dir que en tots els estats de la vida cadascú sofreix les conseqüències de les seves qualitats (Menorca). Equival al cast.: ¿Dónde irá el buey, que no are?—l) Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades: ho diuen d'aquell qui, per falta d'intel·ligència o d'examen, confon coses diverses (Martí G. Dicc.). Es pres del cast.: Coser y hacer albardas, todo es dar puntadas.
    Cult. pop.—A Cabanes (prop de Castelló) hi havia el costum de cremar una albarda a la porta de la casa d'una xica que el promès hagués deixada després d'esser fetes les amonestacions per casar-se.
    Fon.: əɫβáɾðə (Barcelona, Conflent, Vallespir, Cerdanya); aɫβáɾða (Esterri d'A., Pont de S., Calasseit, Val.); aɫβáɾðɛ (Sort); əwbáɾða (Solsona); əwβáɾðə (cat. or., fora Barc.); əwβáɾðə, uβáɾðə (Empordà, Menorca); ambáɾðɛ (Sueca).
    Intens.:—a) Augm.: albardassa, albardota.—b) Dim.: albardeta, albardó, albardeua, albardetxa, albardiua.
    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, que Bocthor tradueix per ‘bast replè per un ase o mula’ (Dozy Gloss. 66).
1.   ALBARDÀ (dial. aubardà). m., 

sinòn. de albarda (Mallorca, Eivissa). Dues muyles veyles... e dos alberdans avols, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 132). L'aubardà mallorquí, representat en el gravat adjunt, és una espècie de sella sense arçons visibles, embotida de palla o llana, i coberta de pell; va subjectada a la bístia per mitjà del cover (corretja que passa per davall la coa) i de les cingles capcingles; serveix per dur càrrega i principalment per cavalcar-hi. a) Aubardà de cadireta: l'aubardà que té els coixins plans (Un Mall. Dicc.).
    Loc. i refr.—a) «Segons s'ase, s'albardà» (Mall.).—b) «Ase que no està avesat a dur albardà, sa tafarra prest l'ençata» (Mal.).—c) No esser mai ase ni albardà: no arribar a res, no assolir cap èxit en cap sentit (Mall.).—d) «¡Veiam qui guanyarà? s'ase o s'aubardà?»: ho diuen parlant de l'autoritat dèbil (Mall.).
    Fon.: əwbəɾðá (Mall., Eiv.).
    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, mat. sign., amb l'accentuació hispano-aràbiga d'aquest mot (Corominas DECast, i, 83).

2. ALBARDÀ m. 

|| 1. Bufó, home que amb son parlar o amb sos posats procura fer riure els altres; cast. albardánLo rey Felip de França veent que'ls albardans e juglars vestien robes de drap e de seda, e altres molt riques, votà e promès que jamés en tota la sua vida no daria vestedures sues a juglars ne albardans; car mes amaua honrar de les dites vestedures les sgleyes per fer sacrifici a Deu, que no als albardans e jutglars per fer sacrifici als demonis, Eximplis, i, 282. Un folch de Masella.., essent excel·lent albardà y donat a les vanitats humanes, Cordial 46 v.El vent, albardà foll, | xiscla i s'escampa, Espriu Cam. 52.
|| 2. Representant o comediant (Torra Thes.).
|| 3. Qui menja a despeses d'altri. Albarda per a menjar: parasitus, Nebrija Dict.
|| 4. Persona molt beneita, irreflexiva o inconsiderada (Santanyí). «Fulano és un aubardà».
    Cult. pop.Aubardà desvergonyit, mai espera lo convit (Saura Dicc.); cast.: El porfiado albardán comerá tu pan.
    Fon.: əwβəɾðá (Santanyí).
    Etim.: de l'àrab al-bardánel foll, el qui diu bestieses’ (Dozy Gloss. 66).

Albarda es el arreo de las bestias de carga compuesto principalmente de dos grandes almohadillas que se adaptan a los dos lados del lomo, sujeta al vientre por una cincha dejando éste en hueco a fin de que la carga no lastime al animal. Generalmente va colocada sobre un arzón, al que van sujetos el pretal, grupera y batipola. En México, la albarda es una silla de montar a caballo con las dos piernas de un solo lado (a mujeriegas), en lugar de sentarse a horcajadas sobre el lomo del animal. Se utiliza mucho en las escaramuzas de o en México que son ejecuciones a caballo de distintos ejercicios con un tal grado de dificultad, además de ser un acto muy vistoso para los espectadores, para ofrecer un buen acto de belleza conocidas también por estar en un carrusel charro las mujeres de a caballo viva. Se citan las siguientes variedades: Albarda gallinera: la que tiene las almohadillas planas. Albarda maragata: la que es larga y estrecha por alusión a la que empleaban los maragatos para sus caballerías a las cuales cubría desde la raíz del cuello hasta las ancas.

Expresiones relacionadas:

Albarda sobre albarda.

Se usa cuando se impone un nuevo gravamen a quien ya está sufriendo otro y cuando en la conversación o por escrito se repite una cosa sin necesidad.

A otro burro con esa albarda. Se dice cuando no se quiere admitir un trabajo demasiado penoso.


Ahora llueven albardas. Se dice cuando oímos alguna cosa que nos parece imposible.

Como la albarda al burro. Se dice familiarmente de una persona a quien está grande la ropa, principalmente si aquella es gruesa.

Echar una albarda a uno. Abusar de la paciencia de uno, haciéndole aguantar lo que no debe.

Volverse la albarda a la barriga. Salir una cosa al contrario de lo que se deseaba o esperaba.

De cuando hablaban las albardas. Alusión a tiempos tan antiguos como desconocidos.

Salta como granizo en albarda, se refiere a una persona que está hablando y otra se ofende y responde de manera agresiva,
(dicho de Lobras (Granada))

En vasco, chalma, chalmia.

relasionades:

cincha, sincha
tafarra,
cuixins,
pell,
saria, banasta, banastes, cornalera etc...

domingo, 16 de abril de 2017

ungla

UNGLA f.: cast. uña

ungla, ungles, uña, uñas


|| 1. Làmina còrnia que neix i creix a l'extremitat dels dits de l'home, dels simis i d'altres animalsLo leó havia moltes unglesLull Blanq. 52. Un perfum | de semensa de cogombre, | ungles d'om, sanch mestrualTurmeda Diuis. 62. No es part mon cors de vós tant com dits d'ungla, Jordi de Sant Jordi iii.

Ungles de dol: ungles que tenen negra de brutícia la part no adherida a la pell. 

|| 
2. Coberta còrnia que protegeix la part anterior dels caps dels dits dels quadrúpedes ungulats; cada una de les dues puntes de les potes dels animals de peu forcatPrin los ossos de les ungles del porcFlos medic. 137 voLo mateix fa póluora d'ungla caballina terrestri, Tres. Pobr. 21. Es menester que caueu ab un gerro la ungla, Dieç Menesc. i, 10. 

|| 
3. Crosta dura que es forma a les nafres del bestiar

|| 
4. Excrescència en forma de mitja lluna, semblant a l'arrel d'una ungla; tumor dur que es forma damunt les parpelles. Lo suc de la rayu del liri blanc posat als huyls desfà les vngles d'aquels... Item a desfer la vngla dels huyls posa-t'hi sanc d'anguila uiua, Tres. Pobr. 22. Ara direm de la ungla: ela és carn sobirana que és en l'encarnada, e naix e'l lagremar mayor, e estén-se ves lo negre e cobre la vista, Alcoatí 42. 

|| 
5. Nom de diversos objectes que tenen forma semblant a la d'una ungla humana o d'animalMaria... mirava una ungla de lluna sobre el cel de la prima nit, Vidal Mem. 72. Especialment: 

a) 
Ganxet corni en què acaba el darrer artell del tars d'un insecte.

b) Espina corba d'algunes plantes.

c) Part estreta de certs pètals.

d) Clapeta negra que hi ha a la part inferior de les fulles d'algunes flors.

e) Llauneta corbada que les plegadores d'olives s'ajusten als caps dels dits índex i gros per a plegar les olives (Tortosa).

f) Cadascuna de les puntes triangulars amb què una àncora es clava a la sorra o llot del fons.

g) Punta de ferro que va ficada al cap de baix de l'arbre de la sènia i que balla dins el dau (Eiv.).

h) Ferro que els sabaters passen pels davants i tacons de les sabates d'home i només pels tacons de les de dona (Men.).—i) Pern de la sola de l'arbre del llagut que s'encaixa en la primola (Mequinensa).

j) Eina de torner, a manera de puntacorrent acabat en punta, amb una cara plana i l'altra corbada, que serveix per a fer mitja-canya i per a polir les peces de banya; el ferro té 15 mil·límetres d'ample, i amb això es distingeix de la ungleta, que no en té sinó vuit (Torelló).—l) Barreta de ferro amb un cap corbat, que els llauners empren per a girar vores de les peces de llauna. 

Ungla sencera: canó que té tall a un cap i serveix per a tallar llauna (Manacor).

m) Peça de ferro fos, collada fortament al teler mecànic, que fa moure el joc de picar (Barc., Igualada).

n) Trosset de branca tallada que resta unida obliquament al tronc. 

|| 
6. Nom que amb diverses adjectivacions designa distintes plantes. 

a) 
Ungla de cavall Ungla d'aseplanta de la família de les compostes, de l'espècie Tussilago farfara, de rizoma vivaç, gruixut i carnós, fulles rodonenques i flors grogues (val.); cast. uña de caballo.

b) 
Ungla de canari (Gir.) o Ungles del diable (bal.): lleguminosa de l'espècie Ornithopus compressusde fulles inferiors peciolades i les superiors sentades, flors grogues, llegum molt comprimit, arquejat, rugós i acabat en bec llarg i ganxut; cast. uña de milano.

c) Ungles del diable: planta composta, de l'espècie Rhagadiolus stellatusde fulles molt variables, enteres, denticulars o lirades, flors grogues (Bal.).

d) Ungla de gat: lleguminosa de l'espècie Ononis natrixde tronc molt viscós i ramificat, fulles peciolades, les caulinars trifoliades, les florals superiors unifoliades, flors grogues, llegum linear i llavors globuloses (val.); cast. lemosa, pegamoscasTambé s'anomenen ungla de gat les espècies Ononis campestris (gaons) i Ononis tridentata (ranall, ruac).—

e) 
Planta de l'espècie Bignonia unguis-cati (Masclans Pl. 205).—

f) 
Ungles de moix: planta crassulàcia de l'espècie Sedum album (Mall.); cast. hierba canilla. (V. crespinell). 

|| 
7. fig. Habilitat o propensió forta a robar, a apoderar-se de les coses d'altri. 
Gent de l'unglaels lladres
Esser de l'unglaesser lladre
Fer l'ungla Fer córrer l'ungla: robar.

Loc.
- a) A l'ungla: al peu de la lletra, en tots els detalls (adaptació del llatí ad unguem). Sia feta crida acustumada, la qual sia a la ungla servadadoc. a. 1405 (arx. mun. d' Igualada). Aquells e aquellas sien a la ungla observades, doc. a. 1415 (Col. Bof. xli, 334). Observant les dites ordinacions a la ungledoc. a. 1442 (BABL, i, 389).

b) Fins a les ungles del peu: totalment, fins a l'extrem. E sien malayts tots los teus membres, de la vertiç del cap tro a la ungla del peu, Cost. Tort. IX, xxx.

- c) 
Anar a l'ungla: anar a peu (Mall.).

d) A ungla: a pota de bístiaEn aquells bons temps de traginar a ungla pels camins de què ja havem parlat, Salvador FB 67.

- e) 
Aferrar d'ungla: fer tot el possible per sostenir-se, per no caure (Mall.). S'aferrava d'ungla per aquelles penyesPenya Mos. iii, 200.

- f) 
Delicat com una ungla d'ase, o Més delicat que ungla d'asees diu d'una persona excessivament delicada, que es queixa sense prou motiu.

g) Saber una cosa per les ungles: saberla bé, pels caps dels dits.

h) Tenir ungles: tenir molta habilitat.

- i) 
Treure les ungles: estendre un gat les ungles per esgarrapar. També són amables es potons d'una moxa abans de treure ses ungles, Maura Aygof. 15.

- g) 
Treure les ungles: començar a actuar amb habilitat o amb violència contra algú. Qui tendrà ungles les treurà, Alcover Rond. ii, 292.

- h) 
Mostrar les ungles: donar proves de valor, de decisió, de voler-se defensar o de voler atacar.

- i) 
Esser llarg d'ungles Tenir les ungles llarguesesser lladre, tenir propensió a robar.

j) Gat amb vint unglesun lladre (Bal.).

- l) 
Clavar l'ungla Clavar les ungles Ficar les ungles: cobrar més del que cal.

m) Posar les ungles damunt, a algú: agafar-lo, apoderar-se'n, sotmetre'l.

n) Amagar les ungles, com els moixosdissimular la mala intenció o les males obres (Mall.).

o) Posar-hi els dits i deixar-hi les ungles: ficar-se en negocis o coses perjudicials, en què es perd més que no es guanya (Empordà).

p) Caure dins les ungles d'algú: caure dins el seu poder, venir a dependre d'ell.

q) No són ungles de Sant!: es diu referint se a una cosa que algú tracta amb molt de mirament i que ens sembla que no val la pena.

- r) 
Menjar-se les ungles: patir fam, no menjar a bastament (Mall.). Que'ns avem menjades les ungles enguanydoc. a. 1508 (BSAL, x, 316).

s) Venir d'una ungla de cavall: venir molt prim, mancar-hi molt poc (Cardona, Solsona). «Se li'n va anar a una ungla de cavall que no l'agafés».

- t) 
Esser carn i ungla: esser molt amics, tenir gran intimitat, anar sempre junts.

- u) Costar es bec de ses unglescostar molt, presentar grans dificultats (Mall.).

Refr.
—a) «Ungles de gat i cara de beat»; «No et fiis de beat, que té ungles de gat»: es diu referint-se als hipòcrites, als que fingeixen una bondat que no tenen.—b) «El gat no mostra les ungles fins que en té menester» (Ross.).

Ungles de gat i cara de beat



    Cult. pop.
—Existeixen diverses supersticions referents al fet de tallar o tallar-se les ungles. És general la creença que tallar-se-les en divendres porta malastrugança. Tallar-se-les en dilluns evita el mal de queixal
(Arx. Trad. 
i, 185). També diuen que no convé tallar les ungles a un infant quan encara no camina, perquè això fa que en esser gran sigui lladre (Empordà). A Menorca diuen que per a tallar les ungles per primera vegada a un infant, les hi ha de tallar una persona que no sigui de la seva família, perquè si els hi tallava un familiar, l'infant en tornar gran seria lladre. També hi ha una manera d'evitar aquesta desgràcia, i consisteix a posar dins la mà de la criatura una moneda de plata al temps de tallar-li les ungles per primera vegada; així no serà lladre (Men., ap. Tres. Avis, 1928, p. 113). Els pics blancs a les ungles criden un regal (segons superstició de la comarca de Barcelona, ap. Catalana, vi, 565).

    Fon.: 
úŋgɫə (pir-or., or., bal.); úŋgɫɛ, úŋgɫa (occ., val.); úŋgɾa (alg.).
    Intens.:
—a) Augm.: unglassa, unglarra, unglarrassa.—b)

Dim.: 
ungleta, ungletxa, unglel·la, ungleua, ungliua, unglona, ungló, ungloia, unglarrina, unglineua, unglinoia, unglarrinoia.
- c) Pejor.: unglota, unglot.

Etim.: 
del llatí ŭngŭlamat. sign. |||| 1, 2.

viernes, 26 de marzo de 2021

Gabriel Bibiloni, mallorquí catalaniste

Gabriel Bibiloni, un mallorquí catalaniste, mes tonto que lo que va fé una griella de fusta per a rostí sagí. Una víctima més de la TV3%

l' idiôme vulgaire Sarde, qui a conservé les autres caractères constitutifs de la langue romane, offre la circonstance remarquable que son article est SO, SA, venant sans doute d' IPSE.
(N. E. Ses illes, Mallorca, ipsa : SA, sa casasa Calobrasa padrina, &c.
Ipse – SE – ES.)

(Mes al final)


@bibiloni

Bibiloni lo cap se soca pun cat

Gabriel Bibiloni, un mallorquí catalaniste, mes tonto que lo que va fé una griella de fusta per a rostí sagí.

Gabriel Bibiloni, articles salats

No pot sé mes ase, es un ase ben gran, com lo que té Miquel Montoro de Mallorca.


Aquí tos fico una mostra de la escritura antiga de Mallorca

LA CRIDA

Ara hoyats, que notifica lo espectable é Magnifich Mossen Vidal, Castella Doris, Caualler, Conseller, Cambrer; é Lloctinent General del molt alt S. Rey,, en los Regnes, é Islas de Mallorca, Menorca, é Iuiça: é Regint lo offici de la Gouernacio del dit Regne, que hagut per al dit Magnifich Lloctinent General, en é sobre las dites coses devall escrites ple; é digest consell, é colloqui ab los Honor. Misser Miquel Zaburgada, Caualler, Doctor en Lleys, Assessor seu; é los Honor. Iurats de la Ciutat, e Regne de Mallorca é hagut axi matex colloqui, é ple consell, ab algunas Notables perçonas del present Regne, hayen fets, é ordenats los capitols seguents.


//

PRIMO: que de aqui auant, alguna persona, no pugue vendre a temps, algunes mercaderias, draps, llanes, Blats, oli, Especies, Cuyrams, ceres, o argent, yoyes, ni altres coses; sino a mercader; per mercadejar o specier, artesá, ó menestral per son propri vs, e menester de son offici, ó per altres necessitats o menester del comprador; axi com drap per vestir, o blat per sembrar, o meniar, ó de sa familia, ó siuade per los bestiars e que aço haye a iurar lo dit comprador, en poder del Notari, qui pendra lo contracte, e lo Iurament sia continuat en la carta. En altra manera, tal contracte no valega, nen sia fet dret; ans los venedors qui contractaran, en altre manera perdran totes les coses, e preus de aquelles, e los Notaris, qui rebran les cartes, sien ipso facto, & iure, priuats de llus officis e per semblant los Corredors, qui entreuindran, e vltre aço, correrán los dits Corredors ab açots, e las dites coses, hayen lloch encaraque los contrahens, ó algu dells, fossen Clergues ó Eclesiastics, ó Religiosos.

M. Çaburgada.


//

Als molt reverend egregis e magnifichs senyors los los diputats del General de Cathalunya e lur concell residents en Barchinona.
Molt reverend egregi nobles e magnifichs senyors.
Una letra vostra havem rebuda cascu de nosaltres exhortantnos que nostres persones fossen prestes e nostres cavalls per subvenir lo lo Principat de Cathalunya per lo exercit del dit Principat lo qual creem nosaltres es total restauracio nostra a les quals responem com creem certament que vostres magnificencies no ignoren la grandissima afeccio que tenim en servir lo dit Principat e en tots nostres fets e actes mostram en dits e en fets la extrema voluntat quey tenim a les quals vos responem que havem per cert que nomenys servim lo dit Principat en guardar vostres castells e en conduirlos que podem a la bona part aquells que podem que siats certs no profita poch nostre amonestament com seria nostres persones esser aqui presents mes ab tot aço nosaltres serem contents de trametre tants cavalls com porem en adjutori del dit exercit e volem siats certs que les persones e los bens volem metre en vostra subvencio algunes pus largues noves scrivim al egregi senyor lo comte de Pallars capita general del dit exercit qui ab vosaltres mossenyors comunicara del que per nosaltres es certificat donant vos lo Senyor dels senyors aquella bona endreça que tots desijam. Dada al castell de Volpellat a X de maig en lany Mil CCCCLXII. - A tots vostres manaments e ordinacions prests Bernat Gilabert de Cruylles e Jofre Çarriera.

//

Gabriel Bibiloni, profesor de filología catalana de la Universitat de ses Illes Balears (UIB) y reconocido pancatalanista, ha sido el ideólogo del cambio de nombres de doce calles de la ciudad de Palma argumentando que la raíz de su denominación era «fascista». Bibiloni, asesor del Ayuntamiento de Palma para la subnormalización del nomenclátor viario, miembro de la comisión de toponimia, no sólo falseó en su libro Las calles de Palma, encargado por la alcaldesa socialista Aina Calvo, actual delegada del Gobierno en Baleares, el expediente original del consistorio, que deja muy claro el porqué del nombre de las calles, sino que además ha demostrado desconocer por completo la biografía de los grandes almirantes a los que ha denostado. Según él mismo escribe en su obra, el almirante Cosme Damián Churruca murió «en la batalla de Lepanto». Causa verdadero sonrojo que todo un profesor universitario confunda Trafalgar con Lepanto cuando existen 234 años de diferencia entre las dos contiendas. (Este imbécil confunde hasta Nelson con el de los Simpson).

Bibiloni, que defiende abiertamente la existencia de los «Països Catalans» y que postula que «el nuevo estado sólo debe tener una lengua oficial, el catalán», utilizó ante la comisión de toponimia del Ayuntamiento de Palma, de la que él forma parte, la necesidad de cambiar el nombre de las calles del barrio de Son Armadams bautizadas en honor de antiguos marinos españoles basándose en el origen de las mismas según las investigaciones publicadas en su libro, y que se fundamentan en una falsedad.

Según Bibiloni, la Plaza del Almirante Churruca se llama así porque se dedicó «a un barco que participó en la guerra de 1936-39». Sin embargo el expediente original del Ayuntamiento de Palma, que data de 1942, y que el miércoles difundió en su cuenta de Instagram la asociación ARCA de defensa del patrimonio, deja claro que el nombre de la calle se debe «al recuerdo del glorioso marino, uno de los héroes de Trafalgar». Esta propuesta, cuyo original está en el expediente de la calle Arquitecto Bennasar, fue aprobada según consta en el acta de la Comisión Gestora el 1° de mayo de 1942. Bibiloni, que tenía lógicamente acceso a esa información al disponer de todos los archivos del Ayuntamiento, que había sido quien le había encargado la elaboración de un libro dedicado a los orígenes de las calles de Palma, falseó el expediente y escribió su propia versión, que nada tiene que ver con la realidad, como demuestra el acta de 1942.

A la vista de los acontecimientos cabe preguntarse cuántos errores más cometió Bibiloni en la redacción de un libro que presenta anacronismos insólitos teniendo en cuenta que el autor es un profesor universitario. Tal y como puede leerse en la descripción del origen de la Plaza Almirante Churruca, el militar español «murió en la batalla de Lepanto». En Lepanto, donde resultó gravemente herido Miguel de Cervantes, a quien se conocería posteriormente como «el manco de Lepanto», se enfrentaron en 1571 las armadas cristiana (la Liga Santa) y otomana, mientras que en Trafalgar, que tuvo lugar en 1805, 234 años después, entraron en combate las flotas española e inglesa. De hecho, el choque entre cristianos y turcos en Lepanto, frente a las costas griegas, se produjo casi 200 años antes de que naciera el almirante Cosme Damián Churruca, que vino al mundo en 1761.

Gabriel Bibiloni, que se licenció en Filología Catalana por la Universidad de Barcelona en 1974, presume de una extensa bibliografía en la que básicamente el autor se ha dedicado a hacer apología de su cruzada en favor de los «Països Catalans» y de su antiespañolismo. Su último trabajo, de hecho, se titula El català de Mallorca, y se publicó en 2016. (Bien de unte de los pancas).

Cabe recordar que la iniciativa del cambio de nombre de las calles «fascistas» ya fue propuesto por Bibiloni con anterioridad en otra reunión del comité municipal de toponimia, pero su moción fue tumbada por la comisión con los votos en contra de PP y Ciudadanos y la abstención del PSOE. Los socialistas (como los nazis y Mussolini) ahora sí la han apoyado basándose en el informe de Bibiloni relacionando los nombres de los almirantes con los barcos que combatieron en la Guerra Civil. No sólo el expediente municipal desmonta su teoría, sino que además ambos destructores tomaron parte en la contienda formando parte de la flota republicana.

..... recherches origine formation langue romane

L' opinion que je propose me paraît acquérir une sorte d' évidence par la circonstance remarquable que la langue romane, alors qu' elle a été vulgaire, a produit un semblable effet sur la langue latine, employée encore dans les actes publics. Les rédacteurs substituaient à l' article roman de leur idiôme vulgaire parlé ces pronoms ILLE et IPSE de l' idiôme latin écrit, ainsi que l' avaient fait autrefois les Goths et les Francs; et cela devait arriver, quand ces rédacteurs pensaient en langue romane, et écrivaient en langue latine (1:
J' ai antérieurement indiqué les collections où l' on trouve de semblables emplois de l' ILLE et de l' IPSE par l' effet de la réaction de la langue romane.

"IPSUM alodem de sanctas puellas cum IPSA ecclesia dono sancto Stephano... IPSE alodes de Canuas... Ipsa Roca cum IPSA ecclesia... IPSE alodes de Manulfellio monte cum IPSAS vineas remaneat auriolo (Auriolo, Oriol) Sancio. IPSE alodes de IPSO Solario... Et ILLA Boscaria remaneat Armardo, etc." An 960, Testament d' Hugues, évêque de Toulouse.

“Dono ad ILLO cœnobio de Conquas ILLA medietate de ILLO alode de Auriniaco et de ILLAS ecclesias... ILLO alode de Canavolas et ILLO alode de Crucio et ILLO alode de Pociolos et ILLO alode de Garriguas et ILLO alode de Vidnago et ILLO alode de Longalassa et ILLOS mansos de Bonaldo, Poncioni abbati remaneat.” Au 961. TESTAMENT de Raimond Ier, comte de Rouergue.)

L' emploi auxiliaire de l' ILLE et de l' IPSE devant les substantifs se trouve aussi dans les titres et chartes de l' Italie (2) et de l' Espagne (1-a); mais ces pièces ne sont pas d' une date aussi reculée que les diplômes de la France dans lesquels j' ai recueilli les exemples que j' ai cités.

(2) En Italie:

An 713: "Prope IPSA ecclesia presbiteri... Ad IPSA Sancta Vertute." Muratori, dissert. 5.

An 736: "IPSA supra dicta scolastica.” Muratori, dissert. 14.
An 752: "Donamus in IPSA sancta ecclesia... IPSE prænominatus sanctus

locus." Muratori, dissert. 21.

An 810: "Una ex ipse regitur per Emmulo et ILLA alia per Altipertulo...

IPSA prænominata Dei ecclesia.” Muratori, dissert. 12.

An 906: On lit dans les Annotazioni sopra i papiri de Marini, page 262,

un testament où l' article IPSE est très fréquemment employé:

“Habeat et IPSUM cellarium de IPSA cerbinara; habeat et IPSA domum de IPSUM geneccum et IPSUM centimullum cum IPSA coquina, etc."

(1-a) En Espagne:

An 775 (*: A l' occasion de ce titre de 775, l' auteur observe que c'est le plus ancien titre qu' il ait connu parmi les manuscrits de l' Espagne: "Scripturarum omnium quæ ad nostram pervenere notitiam hæc vetustior."):
“Per ILLUM pelagrum nigrum... Per ILLAS casas alvas...
Per ILLA lacuna." España Sagrada, t. XVIII.

An 781: "Per ILLO rio qui vadit inter Sabbadel et villa Luz et inde ad ILLAM Molon, de ILLA strada de Patrunel et inde per ILLA via quæ vadit

ad ILLO castro de Poco et per ILLA via quæ vadit ad petra Terta...

Et inde per ILLA strata de Guardia et inde per ILLA arclia de Branias et per ILLO rivulo de inter Brana, Trabera et Branas de Oldial et per ILLAS Mestas... et inde ad ILLO rio de Rillola... ad ILLO Poco de Trabe... et per ILLO Molon de inter ambos rivos ad ILLO rio unde prius diximus." Chart. Sylonis regis. Historias de Idacio, p. 130.

An 844: "De ILLA Cartagera usque ad ILLAM villam, et deinde ad ILLO plano... Et de ILLAS custodias, etc." España Sagrada, t. XXVI.

Enfin on trouverait un nouveau motif de conviction dans une autre circonstance également décisive, que je crois ne devoir point omettre.

Dans quelques pays du nord, où les articles employés par l' idiôme vulgaire sont les mêmes ou à-peu-près les mêmes que les pronoms démonstratifs, la langue latine usitée pour les actes publics a quelquefois subi, comme dans les pays de l' Europe latine, l' introduction du pronom ILLE, en remplacement de l' article de l' idiôme vulgaire; la même cause produisant ainsi le même effet, en différents temps et en différents lieux (1: Les citations suivantes suffiront:

“Laureshamense cœnobium extructum hoc anno 770. Insigne dotatum

est a Cancore comite et Anguila conjuge ejus.

Terram et silvam quæ est in ILLA marcha de Birstat... Et de IPSO rubero ad partem aquilonis sicut IPSA incisio arborum in IPSA die facta fuit: et sic ad ILLAM ligneam crucem quæ est posita juxta ILLAM viam quæ venit de Birstat... usque ad ILLUM monticulum." Eckart, Franc. Orient. t. 1, p. 610.

S. Burchard, évêque de Wirstbourg en Franconie, dans une homélie contre les superstitions populaires, traduisant les expressions du vulgaire, s' exprime ainsi:

“Sed dicunt sibi: ILLUM ariolum vel divinum, ILLUM sortilogum, ILLAM erbariam consulamus." Eckart, Franc. Orient. t. I, p. 844.)...