Mostrando las entradas para la consulta Saidí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Saidí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 8 de septiembre de 2017

Francesc Serès

https://www.racocatala.cat/entrevista/40996/cal-voluntat-politica-articular-culturalment-franja

Francesc Serès , Saidí, Zaidín, escriptor, escritor


Entrevista publicada originalment pel Moviment Franjolí
Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d'un grup d'escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. "La densitat fa sospitar", confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, "no s'havien explicat mai". Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.
Què té la Franja que la fa territori d'escriptors?
Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t'hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d'històries sense explicar.
I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l'obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. 
Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d'Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.
No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l'Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.
És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?
És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l'escola només hi han un parell d'hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l'administració... A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. 
Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?
Existeixen molts factors: el talent, la sort, l'editorial que et publica... Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d'un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.
Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?
La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D'una punta a l'altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d'articular. Ha d'existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.
A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n'és una altra.
Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m'agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d'aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català... És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d'Estat per al català, tota esta zona participarà d'eixa protecció.
La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d'experiències personals o una manera de documentar el territori?
Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n'havia parlat més enllà d'alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l'experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s'esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. 
A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula 'globalització' durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me'n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. 
Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?
No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d'arreu del món per a que interactue amb el d'aquí. Ara hem d'aconseguir que al cap de l'any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l'intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s'emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l'objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..
Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?
Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari... Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d'esta funció i es convertís en la capital d'uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants... Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d'adobar-ho, ara amb Ciutadans a l'alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.
Però això no s'arrastra des de fa temps?
No sé quina és la causa i quin l'efecte. Si ve d'abans, s'ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: "aquest treballant perdrà l'ofici". Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l'ofici.
Per què ha acabat Lleida així?
Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se'n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.
La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. 
És un tema administratiu. L'esquema provincial, amb les seues capitals, s'ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S'ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.

viernes, 6 de abril de 2018

Mario Sasot Escuer (capsot y franchista)

Lo catalá a la franja del meu cul pot entrá pronte a una crisis irrecuperable. 

Mario Sasot Escuer, Lo catalá a la franja del meu cul pot entrá pronte a una crisis irrecuperable.
quina cara de arraclau que té lo payo Mario Capsot

http://www.lavanguardia.com/autores/mario-sasot.html 
(si esta brossa es la vanguardia de los catalanistes, imagineutos la retaguardia)


Mario Sasot Escuer (Saidí, Osca, Zaidín, Huesca, 1951).
Licenciado en Filología Románica y en Ciencias de la Información, ha ejercido como catedrático de Lengua y Literatura Castellanas en el IES "Andalán" de Zaragoza.
Es corresponsal de La Vanguardia en Aragón, y ha dirigido durante más de once años la revista mensual Temps de Franja del meu cul, editada por tres asociaciones culturales de la Franja del meu cul.
Ha coordinado, de 2000 a 2011, el Proyecto de Animación Cultural en las Escoles de la Franja del cul de Jesús Moncada, organizado por el Departamento de Educación del gobierno aragonés.


Zaidín (Saidí en chapurriau) es un municipio español de la provincia de Huesca perteneciente a la comarca del Bajo Cinca. Se sitúa en la margen izquierda del río Cinca.


En enero de 1092 el infante Pedro (futuro Pedro I de Aragón) dio el castillo de "Zaidi" a Pedro Ramón de Eril.
De realengo entre 1168 y 1170 por presentar tenente.
En 1234 era de realengo.
En 1278 lo tenía en feudo Ramón de Moncada.
El 7 de octubre de 1294 el rey Jaime II de Aragón cedió Zaidín a Guillén de Moncada a cambio de otros bienes.

(Ni este Ramón ni Guillén de Moncada son los que fueron con Jaime I a Mallorca, porque murieron los dos en la isla : regne de Maylorches)


El 2 de septiembre de 1333 Juan, patriarca de Alejandría y administrador de la iglesia de Tarragona, legó el lugar de Zaidín al monasterio de Scala Dei (escala a Deu) y el dominio directo, mero y mixto imperio, al rey Alfonso IV de Aragón, a condición de que éste aprobase la donación, lo que hizo el 30 de mayo siguiente de 1334. El 20 de octubre de 1358 Pedro, conde de Ampurias, recibió a cambio el lugar de Zaidín de manos del monasterio de Scala Dei. El 18 de junio de 1386 el rey Pedro IV de Aragón dio Zaidín a Guillén de Moncada. El 19 de enero de 1405 era de Berenguer de Bardají. El 19 de diciembre de 1422 era de Berenguer de Bardají, que lo legaba en su testamento.
En 1610 era de Luis de Bardají.


La economía del municipio se basa en la agricultura y la ganadería. Habiendo un gran número de granjas de porcino, alguno de bovino y ovino. Mario Sasot encaja bien en los tres, puesto que es un cerdo catalanista, un buey del arado catalán y un gran borrego semental.


Últimos alcaldes de Zaidín

PeríodoAlcaldePartido
1979-1983Jaime Seuma IsabalUCD
1983-1987CDS
1987-1991Fernando Solsona GuillénPSOE
1991-1995
1995-1999Maria Teresa Pascual Sanfeliú
1999-2003Maria Teresa Font EstrugaPAR
2003-2007
2007-2011
2011-2015Marco Antonio Ibarz GuillénPSOE
  • Parroquia dedicada a San Juan Bautista.
    • Consta en planta de tres naves en planta de cruz latina y cimborrio.
    • Portada típicamente barroca, con arco de medio punto, y estructura de retablo sobre éste, con hornacina.
  • Ermita de San Antón.

  • Casco urbano amurallado que data del siglo XVI y que se conservó hasta mediados del siglo XX. Esta muralla contaba con cinco puertas:
    El
    Portal, La Porteta, lo Forat, lo Furingachó y la última tenía además una torre de defensa y vigilancia. Dentro de la muralla estaba el castillo de los señores de Zaidín.

Lo saidiné, el habla local, es considerado por la mayoría de los estudiosos como un chapurriau nordoccidental, más concretamente del grupo ribagorzano es decir, de lo que en Cataluña se llama las hablas de "la Franja del meu cul". Sin embargo, de forma parecida a lo que ocurre con la polémica del valenciano, también existen diferencias entre los hablantes sobre la pertenencia o no de la lengua al chapurriau.
Estos últimos, se dividen entre los que consideran el saidiné como un dialecto del aragonés o de transición entre el aragonés y el chapurriau y los que creen que son hablas propias evolucionadas en la zona.
¿Es una lengua el ribagorzano?
Los hablantes del saidiné, independientemente de que lo consideren chapurriau o no, hacen una distinción entre los hablantes de català y los del fragatino (fragatí, dialecto de Fraga), mequinensá (dialecto de Mequinenza), torrentí (dialecto de Torrente de Cinca), etc.
Esto puede dar una idea de la particularidad del dialecto, si tenemos en cuenta que se considera que hablantes de localidades a menos de 10 km hablan dialecto catalán.
El hecho se explica habitualmente por ser un dialecto de frontera, con fuertes influencias del castellano y del aragonés.
Hasta finales del siglo XX todavía vivían personas de avanzada edad que sólo hablaban saidiné. Actualmente los hablantes son bilingües o trilingües, el castellano es la lengua en la que se suele recibir toda la educación primaria y secundaria. En la década de 1980 se introdujo la enseñanza del dialecto catalán en la educación secundaria debido a la gestión del ladrón y alucinado Pujol.
Una característica del lenguaje es la substitución en determinadas palabras de la “ll” por la “l”, del chapurriau, como por ejemplo se dice “poblle” en vez de “poble”, “plloure” por “ploure”, “pllats” por “plats” y así sucesivamente. Otra particularidad, es la primera persona del verbo ser, que el saidiné es “jo /yo/ sic” en vez de “jo /yo/ soc” del chapurriau.
En Tamarite y otros pueblos de La Litera también ocurre.
La Llitera no e Cataluña
Gen de Saidí:

domingo, 18 de noviembre de 2018

Abū Zayd

La población del área leridana en 1238 no superaba los 5.000 habitantes, de los cuales un pequeño porcentaje fueron a enseñarles hablar a más de 150.000 valencianos. Claro que sí, guapi.


Reino de Valencia 1238-1707


https://kerchak.com/el-reino-de-valencia-1238-1707/



El reino de Valencia (1238-1707) El imperio almohade entró en descomposición tras la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), ganada por los hispánicos coaligados. Tampoco los almohades habían sabido dar coherencia y efectividad a su dominio. Balansiya, o Valencia, una de las taifas musulmanas de Sarq al Andalus (oriente de Al ándalus) era gobernada por el príncipe Abū Zayd, nieto del fundador del imperio, que no pudo sofocar la insurrección de Ibn Hud de Murcia ( 1228), al que se sometió Alzira y todo el territorio valenciano meridional. Entonces surgió en Valencia un caudillo local, Zayyan, / Saidí - Zaidín ? / nieto de Ibn Mardan /mardá es borrego/, que al frente de los enemigos de los norteafricanos, obligó Abū Zayd a huir a Segorbe y buscar la protección de Jaime I.


Fracasó una contraofensiva de Abū Zayd con el concurso de aristócratas aragoneses, pero sin la ayuda del rey, entonces atareado con la expedición a Mallorca. Abū Zayd / Beseit en chapurriau / se convirtió al cristianismo, se convirtió en un señor feudal aragonés y cedió sus derechos al obispo de Segorbe. El susodicho Ibn Hud de Murcia, valiente y fanático antialmohade que llegó a dominar casi todo 
Al Andalus, atacó la ciudad de Valencia dominada por Zayyan, pero tuvo que levantar el cerco cuando el rey de León Ferran II apoderó de Mérida Badajoz. Zayyan, atrevido, aprovechando la estancia en Mallorca de Jaime I, atacó Ulldecona, pero infructuosamente.



taifas, Aragón, Valencia

Jaime I inició formalmente la conquista de Valencia con la toma de Burriana en 1233 (en aquel tiempo el término de Burriana comprendía los actuales de Burriana, Villarreal y Les Alqueries).
Zayyan, encerrado dentro de las murallas de Valencia, no osaba hacer frente a las incursiones de Jaime I, el cual en 1236 se apoderó del Puig, la posición clave septentrional de Valencia.
Zayyan intentó recuperarla pero fue derrotado el 1237.
Entonces Jaime I puso sitio a la ciudad de Valencia, y Zayyan pidió socorro a Abū Zakariya, reyezuelo de Túnez, que le envió doce galeras, las cuales sin embargo, no desembarcaron. Zayyan, entonces, entregó la ciudad a Jaime I el 28 de septiembre de 1238. Después de la muerte de Ibn Hud, los murcianos, insatisfechos con sus sucesores, llamaron Zayyan, el destronado reyezuelo de Valencia que se había instalado en Dénia, el que los gobernó sólo ocho meses (1.239), por cuanto fue reinstaurada en Murcia la dinastía los Banu Hud. Sin embargo, en 1243 el reyezuelo murciano aceptaba el protectorado que le ofrecía el rey de Castilla, aunque fue necesario que los castellanos se ampara por la fuerza de la mayoría de los castillos de Murcia. El trato duro de los castellanos provocó la sublevación de los moros murcianos, que fueron dominados por Jaime I (1266). Las autoridades y la población musulmanas de las localidades murcianas fueron sustituidas por castellanos, excepto Crevillente, que permaneció con su población y organización sarracena intacta, gobernada por su rayos Ibn Hudayr, hasta la integración del territorio en el Reino de Valencia por Jaime II en 1296, confirmada el 1304. Crevillente constituyó un enclave de señoría musulmana en tierra de cristianos, la autonomía del que fue respetada hasta en 1317.

entrada, Jaime I, Jaume I, Valencia, València, Balansiya

La conquista de las tierras valencianas, sin embargo, comenzó de forma casual con el inesperado éxito de Blasco de Alagón en Ares y Morella, al final del 1232 que obligó Jaime I -hasta entonces ocupado con Mallorca- a interesarse en los posibles acontecimientos bélicos que se produjeran y aun encabezar los mismos. La reunión de Alcañiz del comienzo del 1233, que reunió el rey, el maestro del Hospital, Hugo de Forcalquier y Blasco de Alagón comportó por primera vez la planificación oficial de la conquista, que fue proyectada en tres etapas. La primera, tras la cesión de los derechos adquiridos por Blasco de Alagón, se centró completar la expansión militar de la región castellonense: toma de Burriana (1233), Peñíscola, Xivert, Cervera, Pulpis, Castellón, Borriol, las Cuevas de Vinromà, Vilafamés, etc, salvo algunos núcleos aislados de la agreste sierra de Espadán. La convocatoria de cortes a catalanes y aragoneses en Monzón en 1236 y la concesión de la bula de la cruzada por parte del papa Gregorio IX en 1237 inició la segunda fase, que tuvo por objeto la toma de la ciudad de Valencia (1238) y de la llanura valenciana hasta las inmediaciones del Júcar. Finalmente, después de una tregua con los musulmanes, que el rey aprovechó para la puesta en marcha del nuevo reino. En 1243-45 Jaime I puso fin a la conquista hasta los límites que los anteriores tratados con Castilla de Tudillén y de Cazola le habían impuesto, ratificados de nuevo a Almizra (1244).

Llibre dels fets

La falta de repobladores para ocupar todo el Reino, además de los compromisos contraídos de no expulsión de los musulmanes, obligó al rey a ceder la mayor parte del ámbito rural a los señores conquistadores, lo que motivó el origen del latifundio continental. Una serie de factores que arrancan de los mismos días de la conquista modelaron, por tanto, una gran parte de la historia del Reino de Valencia, caracterizada por la demografía (con una triple influencia, de elementos cristianos aún en minoría catalanoaragonesa, de una amplia masa musulmana vasalla y de una potente minoría semita), por la economía (predominio de la agricultura extensiva, continental, seguida de cultivos hortícolas litorales, muy pronto comercializados en el exterior con la creación del Consulado de Mar el 1283) y por el derecho, con la aplicación de diferentes cartas de poblamiento.

Jaume I


La primera etapa conquistadora fue llevada a cabo mayoritariamente por la nobleza aragonesa y para caballeros fronterizos de Aragón, que concedieron cartas puebla a fuero de Zaragoza fuero de Aragón. En 1240 el rey promulgó la Costumbre de Valencia, con el propósito de aplicarlo en todo el reino, y en 1261 fue incluido en la redacción de los Fueros de Valencia, que compitieron con la legislación aragonesa.
Pedro II, 1196, occitano, aragonés
Pedro II, 1196, occitano, aragonés

Sin embargo, al compás de la ampliación del código valenciano se iba registrando una oposición más y más grande por parte de los señores con posesiones al reino que querían asegurarse el predominio jurídico y también el social y económico. Así, la gran nobleza, radicada en Aragón o establecida en Valencia pero coaligada en una liga opuesta al poder real -la Unión-, obtuvo ciertos éxitos en aprovechar la delicada situación de Pedro el Grande, derivada de su intervención en Sicilia (1282). 

En la corte de Zaragoza del 1283, el rey juró todos los privilegios del reino de Aragón y los hizo extensivos a todos aquellos que quisieran observar el Fuero de Aragón en el Reino de Valencia. No fue hasta el reinado de Alfonso III (1327-36) que se adoptó una solución intermedia al problema foral que finalmente favoreció la nobleza y trajo como consecuencia la creación de un importante régimen señorial en Valencia.
El verdadero conflicto de las Uniones estalló en forma bélica en el reinado de Pedro III, tomando como pretexto el propósito antiforal del rey de nombrar como heredera a su hija Constanza en perjuicio de su hermano y de sus hermanastros, ambos hijos de Leonor de Castilla. La reacción de los afectados cristalizó finalmente en la reactualización de la Unión aragonesa y en la aparición de una nueva Unión: la valenciana. Pero después de los acontecimientos de la primavera de 1348, en que el rey quedó en Valencia humillado a merced de los sublevados, Pedro III huyó en Teruel, donde organizó las tropas realistas. Habiendo conseguido estas la victoria sobre la Unión, la represión, además de las incautaciones económicas, se caracterizó por su crueldad.
El fracaso de la Unión significó el fracaso de las posibilidades pre-burguesas del Reino de Valencia a mediados del s XIV y la consolidación aún más fuerte de la causa nobiliaria. Esto explicaría en parte la alianza de los reinos de Valencia y
Aragón frente al Principado en la coyuntura del compromiso de Caspe.

jueves, 28 de marzo de 2024

Lexique roman; Garba - Garossa, Gairossa


Garba, s. f., gerbe.

La bella garba, cant es segada el camp. V. et Vert., fol. 92.

(chap. La bella garba, cuan es segada al cam, campo.)

La belle gerbe, quand elle est sciée au champ.

Era carguada de garbas de sivada.

(chap. Estabe carregada de garbes de sivada o sibada. Com veéu, al ocsitá ya se escribíe en s inissial; passe en moltes mes paraules que poden escomensá en s o en c, perque ere lo mateix sonido. Ej. sirera.)

Libre de Tindal, p. 12.

Était chargée de gerbes d'avoine.

Garbas ni fen. Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 95.

Gerbes et foin.

ANC. FR. Vez-là ces chans ù la gent soient

Qui ces jarbes cueillent e loient... 

Et les garbes ensanle metuns.

Marie de France, t. II, p. 361.

CAT. ESP. Garba. (chap. Garba, garbes; garbeta, garbetes.)

2. Garbier, s. m., gerbier, amas de gerbes.

Arses... garbier o hostal.

(chap. Cremare... garbera u hostal, casa.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 130. 

Brûlât... gerbier ou maison.

(chap. Garbera, garberes : mun de garbes apretades per si plou.)


Garbier, adj., fanfaron, hâbleur, faiseur d'embarras.

Tant an ben dig del marques 

Joglar truan e garbier.

P. Vidal: Tant an ben.

Tant ont bien dit du marquis les jongleurs vauriens et hâbleurs.


Garen, Guaren, s. m., garant, protecteur.

Guarents t' en sere. Tit. de 1067.

(chap. Yo t' en siré garantisadó, protectó, guardadó, guía; siré : seré, del verbo sé.)

Je t'en serai garant.

Sias me capdels e garens.

Giraud de Borneil: Quan lo freitz.

Sois-moi guide et protecteur.

- Témoin.

Donc pus vas me non avetz nulh garen

Qu' ieu anc faillis.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh.

Donc puisque envers moi vous n'avez aucun témoin que jamais je faillis.

Us garens non pot altre contrastar de negun pechat, mas per dos garens er crezuda tota paraula. Trad. de Bède, fol. 77.

(chap. Un testigo, testimoni no pot contrastá a un atre de cap pecat, pero per dos testigos, testimonis sirá creguda tota paraula.)

Un témoin ne peut contredire un autre d'aucun péché, mais par deux témoins sera crue toute parole. 

Loc. Si m trai fis amors en garen.

Lamberti de Bonanel: D' un saluz. 

Si pur amour me prend à témoin.

ESP. PORT. Garante, IT. Guarento.

2. Garentia, Guarentia, Guerentia, s. f., témoignage.

Domna, nos tres, vos et ieu et Amors, 

Sabem totz sols, ses autra guarentia, 

Quals fo 'l covens; no s tanh qu'ieu plus en dia. 

(chap. Dona, natros tres, vos y yo y Amor, sabem tots sols, sense datra garantía, testimoni, quína va sé la conveniensia (lo trate); no convé que yo ne diga mes.)

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. Var.

Dame, nous trois, vous et moi et Amour, savons tous seuls, sans autre témoignage, quel fut le traité; il ne convient pas que j'en dise plus.

Es proatz

De falsa garentia.

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque. 

Il est convaincu de faux témoignage.

- Garantie, protection.

Er nos sia capdelhs e guerentia 

Sel que guidet tres reys en Betleem.

Pons de Capdueil: Er nos.

(chap. Ara mos sigue guía y garantía – protecsió - aquell que va guiá tres reys a Belén. Com veéu, ya se parlabe de tres reys, los reys magos, los reixos.)

Maintenant nous soit guide et garantie celui qui guida trois rois en Bethléem.

La Verges Maria,

Cui Dieus benezis,

Nos sia guerentia.

G. Faidit: Era nos sia. 

La Vierge Marie, que Dieu bénit, nous soit protection.

ANC. CAT. Guarentia. ESP. (garantía) PORT. Garantia. IT. Guarentia. (chap. Garantía, garantíes; v. garantisá: garantiso, garantises, garantise, garantisem o garantisam, garantiséu o garantisáu, garantisen; garantisat, garantisats, garantisada, garantisades.)

3. Garensa, s. f., garantie.

Ill a del drutz dol e mal ses garensa.

T. de Lantelm et de Raimond: Ramond una. 

Elle a du galant douleur et mal sans garantie.

4. Garimen, s. m., garantie, protection.

Car contra lui Turcx non an garimen. 

Olivier le Templier: Estat aurai. 

Car contre lui Turcs n'ont pas protection.

5. Guarentizia, s. f., garantie, témoignage.

Loc. Lo senher de Montferrand non deu forsar home ni femna de portar guarentizia. Charte de Montferrand de 1240. 

Le seigneur de Montferrand ne doit forcer homme ni femme de porter témoignage.

6. Garentir, v., garantir, assurer.

Gaucelm, ieu mezeis garentis

Que non ai d'aver gran largor.

Hugues de S. Cyr: Manens fora. 

Gaucelm, moi-même je garantis que je n'ai pas grande extension de richesse. 

ESP. PORT. Garantir. IT. Guarentire, guarantire. (chap. Garantí, garantisá: yo te garantiso, tú me garantises, garantise, garantisem o garantisam, garantiséu o garantisáu, garantisen; garantit, garantisat, garantits, garantisats, garantida, garantisada, garantides, garantisades.)

7. Guiren, s. m., garant, protecteur.

De Dieu mov tot saber, Salomos n' es guirens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De Dieu vient tout savoir, Salomon en est garant. 

Quar anc bon pretz non ateys 

Ricx hom, si joys e jovens 

E valors no ill fon guirens.

Bertrand de Born: S'abrils e. 

Car oncques homme puissant n'atteignit bon mérite, si plaisir et grâce et valeur ne lui fut protecteur.

- Témoin.

Sivals aitan sapcha no 'l men, 

Que planh e plor m' en son guiren. 

Pons de Capdueil: Ben sai. 

Du moins autant qu'elle sache que je ne lui mens, vu que plaintes et pleurs m'en sont témoins. 

Senher, qu' estorses... 

Suzanna d'els fals guirens.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

Seigneur, qui délivrâtes... Susanne des faux témoins. 

Loc. Dieu en trac per guiren.

B. Carbonel: S'ieu anc. 

J'en prends Dieu pour témoin.

8. Guirensa, Guiransa, s. f., secours, refuge.

Bona dompna, ses vos non ai guirensa.

Hugues de la Bachelerie: Ses totz enjans. 

Bonne dame, sans vous je n'ai refuge. 

Nulhs metges de Proensa 

No m pot far ni dar guirensa.

Rambaud d'Orange: Un vers farai. 

Nul médecin de Provence ne me peut faire ni donner secours.

- Témoignage.

Loc. E 'n trac mi dons a guirensa.

Jean d'Aguilen: S'ieu anc. 

Et j'en prends ma dame à témoignage.

9. Guirentir, v., garantir.

Non truep qui m guirenta, 

Ni qui m' o auze dire 

Qu' un' autra tan genta 

El mon s' eli ni s mira.

P. Rogiers: Tan no plou.

Je ne trouve qui me garantisse, ni qui m'ose dire cela qu'une autre si gentille au monde se choisit et s'admire.

10. Garir, Guarir, Guerir, v., guérir.

Bos metges es qui m pot guerir.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers.

Bon médecin est qui me peut guérir.

Cum fo de Peleus la lansa, 

Que de son colp non podi' hom guerir. 

B. de Ventadour: Ab joi mov. 

Comme fut la lance de Pélée, vu que de son coup on ne pouvait guérir.

Car senes vos non pot guerir

Del mal d' amor qu' el fay languir. 

Arnaud de Carcasses: Dins un.

Car sans vous ne peut guérir du mal d'amour qui le fait languir.

Sos cors ni s' anma miga per ren guaris. Poëme sur Boèce.

Son corps ni son âme mie pour rien guérit.

Ai fag la penedensa,

E suy del peccat gueritz.

G. Faidit: Pel joi del. 

J'ai fait la pénitence, et suis guéri du péché.

- Préserver.

Res, mas merce, no m pot de mort guerir.

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Rien, excepté merci, ne me peut préserver de mort.

- Racheter, sauver.

Car Dieus nos ditz que l' anem lai servir 

Ou el fo mortz per nos dampnatz garir. 

G. Faidit: Cascus hom deu. 

Car Dieu nous dit que nous l'allions servir là où il fut mis à mort pour sauver nous damnés. 

Part. pas. Adoncx mi tenc per guaritz. 

Pierre d'Auvergne: En estiu. 

Alors je me tiens pour guéri.

- Garanti.

Si lo captals es garitz. Trad. du Code de Justinien, fol. 35. 

Si le capital est garanti. 

ANC. FR. Dont, dist li filz, gariz seroit 

Qui ainsi garir se porroit.

Fables et cont. anc., t. II, p. 106. 

La chaussure patricienne ne guarit pas de la goutte des pieds.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. I, p. 412. 

Car ains mais ne pot nus garir 

Envers lui.

Roman du comte de Poitiers, v. 743. 

Pour ço guarirent li enfant.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 442. 

Et l' emperères en fist moult que gentis 

Que les viandes fist aus borjois garir. 

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 142.

ANC. ESP.

Embiola al monge que los otros guarie. V. de S. Millán, cop. 155.

Que perderé melesina so esperanza de guarir.

Arcipreste de Hita, cop. 566. 

Todos los traedores asi deben morir, 

Ningun aver del mundo non los debe guarir. 

Poema de Alexandro, cop. 165.

ANC. CAT. Garir. CAT. MOD. Guarir. IT. Guarire. (chap. Saná, curá.)

11. Garezir, v., guérir, garantir.

Car sel mal lo bec garezis 

E 'ls pes, e l' ausel enardis.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car ce mal garantit le bec et les pieds, et enhardit l'oiseau. 

ANC. ESP. Guarecer.

12. Garimen, Guarimen, Guerimen, s. m., guérison.

Ieu ses lieys non ai guerimen.

G. Adhemar: Chantan dissera. 

Sans elle je n'ai guérison.

Per tal seran al guerimen.

R. Jordan, Vicomte de S. Antonin: No puesc.

Pour tels seront à la guérison.

- Remède.

Encar si fai un garimen; 

Polvera faretz d' aurpimen.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Encore se fait un remède; vous ferez poudre d'orpiment.

Non pot donar contra 'l mal guarimen. 

B. Zorgi: Mout fort me.

Ne peut donner remède contre le mal.

CAT. Guariment. ANC. ESP. Guarimiento. IT. Guarimento.

13. Guerizo, s. f., guérison.

E m pot dar del mal guerizo. 

Gaubert, Moine de Puicibot: Per amor. 

Et me peut donner guérison du mal.

Aissi com nos det gueriso.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

Ainsi comme nous donna guérison. 

Non truep guerizo, 

Mas solamen d'aitan 

Quan vos estau denan.

G. Faidit: Razon e mandamen. 

Je ne trouve guérison, excepté seulement d'autant que je vous suis devant.

- Sauveté, sauvegarde.

Lo menet al rei per guerizo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.

Le mena au roi pour sauveté.

ANC. FR. 

C'est presque guarison que de vouloir guarir. 

R. Garnier, Trag. d' Hippolyte, act. II, sc. 1. 

ANC. CAT. Guarison. IT. Guarigione.

14. Guerida, s. f., refuge, retraite.

Car non truep a l' yssida

Riba ni port,

Gua ni pont ni guerida.

Sordel: Aitan ses plus.

Car je ne trouve à la sortie rive ni port, gué ni pont ni refuge.

Loc. Qu' om crides soven: A la guerida! 

A 'N Audoart, qu' a la patz envazida. 

Austor Segret: No sai. 

Qu'on criât souvent: A la retraite! au seigneur Édouard, qui a rompu la paix.

ANC. CAT. Guarita. ESP. PORT. Guarida. (chap. Guarida, guarides; refugi, refugis; cau, caus.) 

15. Aguerir, v., guérir, sauver. 

Lai on Dieus mostrara 'l martir

Qu' el sostenc per nos aguerir.

Pierre d'Auvergne: De Dieus no us.

Là où Dieu montrera le martyre qu'il supporta pour nous sauver.


Gargamella, s. f., gorge, gosier.

Del bran

Per la gargamella

Empenh si son trenchan.

P. Cardinal: Un sirventes trametrai.

De l'épée par la gorge il pousse tellement son tranchant.

De gargamela de mouto

Li datz soven a manjar pro.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Donnez-lui souvent à manger suffisamment de la gorge de mouton.

ANC. FR. Puis luy passay ma broche à travers la gargamelle.

Rabelais, liv. II, chap. 14.

CAT. Gargamella. (chap. Garganchó, garganchons; gola, goles; gargamella, gargamelles. Gargamel es lo roín dels Pitufos. Los catalans diuen barrufet, barrufets. Pitufo es petit, menut, com lo capsot de Mario Sasot, franchista de Saidí, Zaidín, Çaidin, Çaidí.)

Gargarisme, s. m., lat. gargarisma, gargarisme. 

Sia cuech en vi et mel, et fa gargarisme.

Coll. de Recettes de médecine.

Soit cuit en vin et miel, et fais gargarisme.

Fa gargarisme. Eluc. de las propr., fol. 85.

Fais gargarisme.

CAT. Gargarisme. ESP. IT. Gargarismo. (chap. Gargarisme, gargarismes, licor o líquit per a fé gárgares; gárgara. Cuan tenim mocs a la gola, garganchó, podem traure un carcás o mes carcassos. Esta c de carcás ve de la g de gola, garganchó; gula, gorge, gorja, gorjeo, gorjear, etc.)

2. Gargarizar, v., lat. gargarizare, gargariser.

Part. pas. Vinagre... gargarizat reprez vomit.

Eluc. de las propr., fol. 228.

Vinaigre... gargarisé réprime vomissement.

CAT. Gargarisar. ESP. Gargarizar. PORT. Gararejar. IT. Gargarizzare.

(chap. gargarisá, fé gárgares; golejá, fé golades, tamé vomitá.)


Gariophili, s. m., lat. caryophillum, caryophillum, girofle.

Gariophili o gerofle so frugz d' un aybre que naysh en India.

Eluc. de las propr., fol. 210.

Caryophillum ou girofle sont fruits d'un arbre qui naît dans l'Inde.

ESP. Gariofilio. IT. Garofano.

https://www.littre.org/definition/girofle

2. Girofle, Gerofle, s. m., girofle.

De girofle tres clavels.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Trois clous de girofle.

Si 'l girofle no s vent en Narbona. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 151.

Si le girofle ne se vend pas à Narbonne.

Gariophili o gerofle. Eluc. de las propr., fol. 210.

Caryophillum ou girofle.

ANC. CAT. Girofle, gerofle. ESP. Girofle.

3. Giroflar, v., parfumer de girofle.

Fig. Si no m girofla 'l cor

Ab un baisar sa dousa alena. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Si sa douce haleine ne me parfume le coeur avec un baiser. 

Part. pas. Bon vi giroflat.

Izarn: Diguas me tu.

Bon vin parfumé de girofle. 

Vis blancs e vermelhs e giroflats e ros. Guillaume de Tudela.

Vins blancs et vermeils et parfumés de girofle et rouges.


Garlambey, s. m., tournoi, joûte.

Perdutz fo, qui qu'el vensa,

El garlambey,

Mans destrier de valensa.

Rambaud de Vaqueiras: El so que plus.

Fut perdu au tournoi, qui que ce soit qui le vainque, maint destrier de valeur.


Garlanda, Guarlanda, Guirlanda, s. f., guirlande.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ill cabeill sion coindament

Estretz ab fil d'aur o d'argen; 

Una sotilleta garlanda

Gart q' uns pel front no s' en espenda (espanda).

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Que les cheveux soient élégamment retenus avec fil d'or ou d'argent; qu'une légère guirlande empêche qu'un seul sur le front ne s'en épande.

Que non porton corona ni garlanda.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Qu'elles ne portent couronne ni guirlande.

Hueimais pus ven la patz e 'l gai temps de pascor, 

Si devria mostrar ab garlanda de flor.

Sordel: Sel que m' afi. 

Désormais puisque vient la paix et le gai temps de printemps, il devrait se montrer avec guirlande de fleur.

On trouve dans un manuscrit guirlanda.

ANC. CAT. Guirlanda. CAT. MOD. Garlanda. ESP. Guirnalda. 

PORT. Guirlanda. IT. Ghirlanda. (chap. Guirnalda, guirnaldes.)


Garnir, Guarnir, v., garnir, munir, équiper, parer, orner, briller.

Faitz la rota

Ab XVII cordas garnir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais garnir la rote avec dix-sept cordes.

Selh qui plus gent sap mentir,

Es ben segurs de garnir

D' escarlat ab vert vestir 

Et esperos ab sotlar.

B. Martin: A senhors. 

Celui qui plus gentiment sait mentir, est bien sûr de se parer d'écarlate avec vert vêtement et éperons avec soulier.

D' aitan pot quecx s' en garnir. 

Folquet de Marseille: Hueimais no. 

D' autant peut chacun s'en munir. 

Semblans es als aguilens 

Croys hom que gent si guarnis, 

Que defora resplandis, 

E dins val meyns que niens.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Est semblable aux fruits d'églantier le mauvais nomme qui gentiment se pare, vu qu'en dehors il resplendit, et au-dedans vaut moins que rien.

Garniscan lors cors e caval milsoldor. Guillaume de Tudela. 

Qu'ils garnissent leurs corps et cheval de bataille.

- Fortifier.

Que guarniam aquest monestier, qu'els Sarrazis no 'l puesquan destruir.

Philomena.

(chap. Que guarnigam, fortifiquem este monasteri, que los Moros no lo puguen destruí.)

Que nous fortifions ce monastère, que les Sarrasins ne puissent le détruire. 

Subst. Son gen cors e son azaut garnir, 

Son gen parlar e son gent acuillir.

G. Faidit: Mantas sazos.

Son beau corps et son agréable parer, son beau parler et son bel accueillir. 

Part. prés. Estan gen garnens

Mes totz los conoissens. 

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Sont agréablement ornant parmi tous les connaisseurs.

Lo vostre cars cors, gen tenentz, 

Qu' es bels, novels, nous e guarnentz. 

Un troubadour anonyme: Donna vos. 

Votre corps chéri, bien séant, qui est beau, jeune, nouveau et brillant.

Part. pas. Totz armatz e guarnitz de cascuna de las partz.

(chap. Tots armats y guarnits de cada una de les parts. Yo encara hay sentit nomená al guardissioné.)

Philomena.

Tous armés et équipés de chacune des parts.

Volon lansar e traire,

E vey los totz jorns guarnitz.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Veulent lancer et tirer, et je les vois toujours équipés.

Domna, vostr' om sui e serai

Al vostre servizi garnitz.

B. de Ventadour: Pel dols chan. 

Dame, je suis et serai votre homme équipé pour votre service.

Fig. Que passen mar guarnit de contenço. Poëme sur Boèce. 

Qu'ils passent mer munis de débat. 

Ancmais tan gen non vi venir pascor, 

Qu' elh ve guarnitz de solatz e de chan, 

E ve guarnitz de guerra e de mazan. 

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais tan. 

Oncques plus si agréable printemps je ne vis venir, vu que je le vois muni de plaisirs et de chant, et le vois muni de guerre et de trouble. 

Loc. fig. Per mon cap, ditz lo reis, garnit en so.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.

Par mon chef, dit le roi, j'en suis garni.

ANC. FR. Que de tel roi soies garni

Qui est si fiers com un lion.

Fables et cont. anc., t. II, p. 153. 

Las! de tous biens estoit garnie.

Charles d'Orléans, p. 217. 

Estes-vous garny de vos chiens et levriers?

Jehan de Saintré, t. III, p. 583. 

Tous esbahys de la grant beaulté dont elle estoit garnye.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 31. 

De vos servir suis touz pres et garniz.

Le Roi de Navarre, chanson 56. 

CAT. ANC. ESP. Guarnir. ESP. MOD. PORT. Guarnecer. IT. Guarnire.

(chap. Guarní.)

2. Garniso, Guarniso, Garizo, s. f., équipement, harnais, armure. 

En apres, a gran mesprison, 

Renderon li sa garnison. 

T. de R. de Miraval et de B. d'Allamanon: Bertran si. 

Par après, à grand mépris, lui rendirent son équipement.

Can sui ben encavalgatz 

Et ai bellas garnizos.

B. Calvo: En luec. 

Quand je suis bien enchevauché et ai beaux harnais.

Per ennemicx no m calgra garnison. 

Pierre, Roi d'Aragon: Peire salvatge. 

Contre ennemis ne me faudrait armure.

- Provision, munition.

Aqui fo reteguda la garnisos (retenguda; chap. retinguda)

Don degra esser garnitz totz Rossilhos. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 76.

Là fut retenue la munition dont devait être muni tout Rossillon.

Era prenetz cosselh cum cascus do... 

Als paubres chavalers lor garizo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 108.

Maintenant prenez conseil comme chacun donne... aux pauvres chevaliers leur munition.

- Ornement, ajustement.

On hom plus n' ostaria

Guarnizos,

Plus en seria enveyos.

Bertrand de Born: Cazutz sui. 

Où plus on en ôterait ajustements, plus on en serait envieux.

- Garnison, troupe.

La garniso de la ciutat de Carcassona.

Ord. des R. de Fr., 1411, t. IX, p. 607. 

La garnison de la cité de Carcassonne. 

Pres la ciotat... et el lhi mes bona guarnizo.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102. 

Prit la cité... et il lui mit bonne garnison. 

ANC. FR. Sa garison a despendue... 

Ne set sa garison où querre 

Et la fain li fet sovent guerre. 

Lors se prent à apareillier 

Renart por querre garison. 

Roman du Renart, t. I, p. 29 et 182. 

Et que d'engins ait bonne garnison.

Eustache Deschamps, Précis, p. XXVI. 

ANC. CAT. Garnison. CAT. MOD. Guarnició. ESP. Guarnición. PORT. Guarnição. IT. Guarnizione, guarnigione. (chap. Guarnissió, guarnissions; guarnissioné, guarnissionés, guarnissionera, guarnissioneres.)

3. Garnimen, s. m., équipement, équipage.

Temps fo qu' om conoyssia

Drutz...

… Als azautz garnimens.

Cadenet: Aitals cum. 

Un temps fut qu'on connaissait galants... aux gracieux équipements.

Can seretz en torney...

Totz vostres garnimens

Aiatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Quand vous serez en tournois... ayez tous vos équipages.

Mantelh, vos etz lo meilher garnimens. 

Raimond de Miraval: Pus oguan no. 

Manteau, vous êtes le meilleur équipement. 

Vers es qu' argens

E garnimens

Fan de cusso baron semblan.

P. Cardinal: Predicator. 

Il est vrai qu'argent et équipement font de goujat apparence de baron. Fig. Orazos es garnimens de l' arma. Trad. de Bède, fol. 28. 

Oraison est équipement de l'âme.

- Harnais, armure.

Armatz de bels garnimenz, 

Sobre los destriers correnz.

Giraud de Borneil: Jois sia. 

Armés de beaux harnais, sur les destriers courants.

Lo coms Baudois vest mot lest son garniment. Guillaume de Tudela. 

Le comte Baudoin revêt moult lestement son armure.

- Provision, munition.

La sals e la lenha e 'ls autres garnimens. Guillaume de Tudela. 

Le sel et le bois et les autres provisions.

- Ustensile, vaisseau.

Arquas et autres garnimentz 

Que foron plenas de froment.

(chap. Arques y datres garnimens (engerres, etc) que estaben plenes de formén.)

V. de S. Honorat.

Coffres et autres vaisseaux qui furent pleins de froment.

- Garnissage.

Sobre lo teissamen et garnimen dels draps.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 217. 

Sur le tissage et garnissage des draps. 

ANC. FR. Quand il ot pris aucun garniment qui mestier leur avoient, ils montèrent sur deuz bons chevaus.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 186. 

Il n'avoient onques véu autant de seurcoz ne d'autres garnemens de drap d'or à une feste.

Joinville, p. 22. 

CAT. Guarniment. ANC. ESP. Guarnimiento. PORT. Guarnecimento. 

IT. Guarnimento. (chap. Guarnimén, guarnimens.)

4. Garnidura, s. f., garniture.

L' una portet mantel ses folraduras, 

L' autra foldrat et ric de garniduras. 

Palaytz de Savieza.

L'une porta manteau sans fourrures, l'autre fourré et riche de garnitures. IT. Guarnitura. (chap. Garnidura, garnidures.)

5. Garnidor, s. m., garnisseur.

En aissi meteis sia fah pels paradors et pels garnidors.

Los garnidors dels draps. Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 220.

Ainsi de même soit fait par les apprêteurs et par les garnisseurs.

Les garnisseurs des draps.

6. Desgarnir, Desguarnir, v., dégarnir, priver.

Escutz traucar et desguarnir 

Veirem al intrar del estor. 

Bertrand de Born: Be m play.

Écus trouer et dégarnir nous verrons à l'entrer de l'estour.

Fig. Me lays' aissi ses merce desguarnir 

Del sieu ric joy.

Deudes de Prades: El temps d'estiu.

Qu'elle me laisse ainsi sans merci dégarnir de sa riche joie.

- Désarmer.

Dins fort castelh o dins mur o en tor 

Lur van fugen desgarnitz o armatz. 

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Dans fort château ou dans mur ou dans tour je leur vais fuyant désarmé ou armé.

Part. pas. Si la valors es de pretz desgarnida. 

Austorc Segret: No sai qui. 

Si la valeur est dégarnie de mérite. 

ANC. FR. Renart fait conmun ban criier 

Tous soient d'armes desgarni. 

Roman du Renart, t. IV, p. 219. 

Exceptez les desgarnis de foy et vuidez d'espérance.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 333. 

Que je suis dégarny de force et de vertu. 

Bertaut, p. 8.

CAT. ANC. ESP. Desguarnir. ESP. MOD. PORT. Desguarnecer.

IT. Sguernire. (chap. Desguarní.)


Garonar, v., drageonner, germer, pousser des rejetons.

Cebas... pendudas... si servo ses garonar.

Formiga... ajustan gras de blatz, captz dels quals rozega per que no posco garonar.

Eluc. de las propr., fol. 205 et 251.

Oignons... pendus... se conservent sans pousser.

La fourmi... réunissant grains de blé, les bouts desquels elle ronge pour qu'ils ne puissent germer.

(chap. Grillá, traure grill, grills; germiná, brostá.)


Garossa, Gairossa, s. f., jarosse, sorte de vesce.

(N. E. Jarosse est un terme générique qui désigne en français plusieurs espèces et variétés de plantes appartenant à la famille des Fabaceae (légumineuses), sous-famille des Faboideae, dans les genres Lathyrus et Vicia.)

Garossa, Gairossa, s. f., jarosse, sorte de vesce.

Qui pren gran re de las garossas, 

Qui semblon grans lentillas rossas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Qui prend beaucoup des jarosses, qui ressemblent grandes lentilles rousses.

Mesura de milhoca et de gairossa. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 8. 

Mesure de surgho et de jarosse. 

ANC. FR. Pois, fèves, jarroces et vèces. 

Lett. de rém. de 1396. Carpentier, t. II, col. 803. 

ANC. CAT. ESP. Garroba. (N. E. ESP. Algarroba. Chap. Garrofa, garrofes, petaculs, tapaculs; garrofé, garrofés.)

Qui pren gran re de las garossas,   Qui semblon grans lentillas rossas.

GARROFE cat., garrófa (garrofa, garrofes, garrofer, garrofé) cat. y val., garrova mall. Lo mismo que algarroba. "E que dejen pagar los drets de les colmenes é lo delme de les figues, é de garrofes, é de les gallines, segons ques conté en altre privilegi per Nos á ells otorgat." Carta puebla otorgada por D. Jaime I a los Moros del valle de Uxó, ap. Salvá y Sáinz de Baranda Colec. de doc. inéd., XVIII, 42-50.