Mostrando las entradas para la consulta Cardona ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Cardona ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 11 de junio de 2019

Tomo I, texto XLVI, Comte de Cardona, almirayll Derago

XLVI. 

Legajo de cartas reales n.° 107. 9 de enero de 1410.

Al molt alt e excellent princep et senyor mon senyor lo rey. - Del comte de Cardona. - Reservetur. - Molt alt excellent princep e senyor. De la vostra senyoria he reebuda una letra diluns a VI del present mes de janer pregantme fos ab vostra dita senyoria: de fet senyor fora anat a vos sino per laccident de mon frare lo bisbe al qual ma convengut ver jo. E presumesch senyor me vullats per los fets de la illa de Serdenya en los quals deu molt vostra senyoria considerar e donar obra ab acabament los qui en la dita illa son en vostre servey hagen de vostra celsitud tal soccors breument hagen aquella a vostra obediencia reduida: e no pos dupte alcu si prestament per vos senyor hi es provehit ni fets ço que devets no vinga a la conclusio desijada e a honor de la corona Darago. Donchs senyor sie vostra merce en aço vullats entendre axi com a virtuos princep per dues rahons: la primera pensant senyor que la casa Darago no fon en tal punt daver la illa de Serdenya ne ab tant poch affany com ara e pot veura vostra excellencia quants e grans dans irreparables nanvostres excellents predecessors sostenguts e vos mateix senyor los quals Deus migençant hauran fi pus la dita illa sie en ma de vostra senyoria: la segona raho senyor si devets attendre a socorrer als qui en la dita illa son per vostre servey qui han fet o fan vuy en dia coses admiratives per vostra honor e servey e no serie raho senyor per vos no fossen soccorregutsaxi com de vostra senyoria se pertany: car si lo contrari faretsço que no es presumidor serie gran inhumanitat e no usarietsdel seny ne de les virtuts de que Deus per sa bona gracia ha dotada vostra reyal magestat. Senyor entes he que CL millia florins serien bastants a haver la dita illa: certes no es summa tan gran negu dege pensar sie imposible de haver a rey Derago com molts homens ha en Spanya qui no son reys los trobarien per haver semblant cosa que Serdenya es: e axi senyor axi com diverses vegades a vostra senyoria he rahonat sobrels fets de les corts dolentma de les pratiques que en aquellas se tenen de que en part parlant ab homil reverencia de vostra senyoria sots vos causa e sens dupte les corts foren vuy finades a servey de Deu e vostra senyor e a utilitat de la cosa publica del principat de Cathalunya si envejusoles e dolencies dalcunes persones no fossen les quals per vos senyor no deurien esser sostengudes qui sots princep de la terra. A conclusio senyor a mon patit seny en totes maneres vos devets fer los fets de Serdenya hagen bon e breu spatxament e seguirsen ha gran honor e profit a la corona Derago de la qual vos senyor sots cap: e com demunt senyor es dit a mon parer a vos es ben possible si per vostra senyoria es entes en aquests fets ab aquella diligencia ques pertany ne los dits fets requeren. Supplichvos senyor me perdonets com axi vos scric que sap nostre Senyor mo fa dir bona affeccio e ham en cor de rahonarvosho si anar pogues a vostra senyoria pus larch que en la present nos conte: supplicant vostra celsitud volerme haver per escusat de ma anada per raho de la malaltia de nostro frare lo bisbe. Deu volent senyor com lo bisbe sia fora de perill ne vostra reyal magestat haura mi necessari so prest de servir aquella tant com me manara: e manme vostra seyoria ço que sa merce sera la qual Lesperit sanct tinga en santa guarda. Scrita en Leyda a VIIII° del mes de janer del any MCCCCX. - Senyor. - Vostre humil sotsmes e servidor quis recomana en vostra grassia e merce - Comte de Cardona almirayll Derago.

martes, 5 de febrero de 2019

Benitachell, Ricart García Moya

http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2019/02/Benitachell.pdf

Benitachell y els traureulls de la II República (Bafrá de Memoria Histórica en Alberti y Mª Teresa León)

No conec el motiu, pero Benitachell ix asobintet en el periódic Levante (digital), sempre en catalá, no valenciá. Feta rahonamenta, direm que no es lo mateix que't fasa chichines la Luftwaffe de Richthofen (els apellits acabats en thofen sempre mos impacten) en Guernica que, per eixemple, dirte García Gilabert y espicharla poquet a poquet a piteus de bufats socialistes y comunistes republicans en Benitachell. Abans d'aumplirmos de sanc en l'asunt, ¿se escriu Benitachell o Benitatxell?
El topónim es Poble Nou de Benitachell en valenciá, encá que'l fascisme expansioniste catalá asoles permitix Benitatxell, reglot del Institut d'Estudis Catalans per l'any 1920. El segón component de Benitachell sugerix étim mosárap (¿del thauchell o thauch documentat per Simonet?). El topónim tingué variants migevals, p.e.: “alcahreas vocatas benitegell et alabiar” (ACA, Doc. Jaume II, Reg. 215, any 1317, f. 212 r.); pero, en valenciá modern, s'impongué la dels nostresyayos, que mosatros coneguérem desde chiquets: “les Alqueríes de Benitachell y Abiar” (Archiu Mun. de Denia, Nugat 336, any 1662); “Benitachell” (Dicc. Geográfico, Barcelona, 1831, p.874), “Benitachell” (Cavanilles: Obs. IV, 1797, p.222). Els greixers de la llengua, la AVLL del PP y Tripartit, els diaris Levante e Información, La Veu, etc., asoles permitixen el nom en catalá, y si fa falta entarquimen lo que diu la documentació; aixina, per eixemple, un porcatí catalaniste escriu: “any 1277, Pere III d’Aragó... i Rafal de Benimarxó” (Diari La Veu del País Valencià, 11 /08/ 2018, p.1); alterant l'original, que diu: "Petrus. Dei gratia Rex... et Rafal de Benimarchó” (ACA, Reg. 40, f. 10, 11 d'agost any 1277). ¿Es donen cónter? Ahón n'hiavía una -ch- en el pergamí, fa el cámbit per -x-. Lo interesant es que alguns etimólecs creuen que`l compost Benitachell es metafóric en significat de 'cadena de montanyes', ahon el pinna de la toponimia mosárap valenciana (Corominas: Onomasticon) donaría l'arabisat Beni-, y ahon també tindríem metátesis de c en t en el vocable catella > *tacella anterior a l'aplegá dels moros, perqué doná temps al cámbit mosárap de ce en ch. La paraula catella es diminutiu, en lletí clásic, de catena ('cadena'), d'ahí la metáfora de cadena de montanyes, com el fr. chaine. Qui s'acoste a Benitachell vorá en claritat lo que pareix una aserp de montanyes, y el mateix poble oferix ondulacions Benitachell está tan indefens davant dels catalanistes com els seus antepasats que, una esprá de 1936, patiren l'aplegá dels republicans que mataríen al Pare Plácido. En el lletrero del mercat, ahon fica el dit el terroriste blaver, observem que'l valenciá peixcatería, viu desde l'orige de la llengua, ha segut reemplasat per el cat. peixateria. Li he preguntat a la sinyora Bolufer García (parenta lluntá del asesinat Plácit García) cóm es díu en Benitachell y, sinse ductaro, respón que peixcatería. N'hian més destarifos: aixina, xarcuteria, en cónter del valenciá charcutería (per víndrer del fr. charcuterie); servei y no el val. servici; y el cat. esmorzar, en val. almorsar, armosar. Día Corominas: "el catalán esmorzar es forma reciente, sin documentación anterior al s.XIX, antes se dijo almorzar, como sigue diciéndose en el Reino de Valencia" (DCECH,1, p.204): “almorsar” (Llull: Blanquerna, traduit al valenciá, any 1521); “lo millor será donarli armosar” (Casinos, A.: ¡Ara eres mare!, 1926) 2 y costeres que semblen entortillats asbaraors de fira. Recorda Corominas que “els benitachells es el nom que's dona hui a una partida del Puig de la Llorença, situá damunt del poble” (Onomasticon), y recorda que la Serra de Benicadell (Penna Cadiella del 'Poema del Cid') ve de pinna. En fi, lo que tenim clar es que'ls catalanistes prohibixen la grafía Benitachell del valenciá modern, la de mosatros. Deixant la llandosa etimología, anem a temps més próxims, sinse olvidarmos dels polítics que dugueren la catalanisació y als podemites, com l'últim alcalde del PP en Benitachell, el sinyor Cardona: «Juan Cardona dimitió tras ser detenido por un supuesto cohecho en la recalificación de unos terrenos. Cardona, detenido en 2008 por exigirle a un promotor 50.000 euros a cambio de mantener urbanizables unos terrenos».¿Qué ha fet esta gent pera deféndrer nostra historia y llengua? Res de profit y, tots, aumplirse bolchaques. Ara, aspayet, nemon a l'atra Memoria Histórica en sanc, gavinets y tallaetes (no aconsellable pera mingotrelles fetillers) Hui, cubert de núbols, dihuit de giner de 2019 estic en Benitachell. M'esgole en el baret del mercat y prenc un nugolet pera'l fret. En tristea y mig adormit pense que'n 1895, entre boires del Nort, naixqué en Barzdorf un nano al que batejaren Wolfram von Richthofen y, el mateix any en Benitachell, aubrí els ulls Micalet García Gilabert. El primer manaría la Legión Cóndor que'l 26 d'abril de 1937 desbudellá Guernica; el segón, ple de celsitut, li doná per la Teología y ferse franciscá baix el nom de Plácit García Gilabert. De 1930 a 1933 estigué estudiant Dret en Roma, tornant al Reine cuan la Generalitat de Companys y l'ugetiste Largo Caballero adobaven el Colp d'Estat de 1934. Encabant, al aplegar el botafoc del 18 de joliol de 1936, Plácit treballava en el colege d'Ontinyent, pero els morts a mans de progresistes li feren buscar amparo1 en casa del seu germá Vicent. En Benitachell no s'acamina sinse topetarte en els garcíes, parents de prop o llunt del Pare Plásido García, que aixina li diuen respetuosament. Quí heu sap tot d'ell es la sinyora Josefa García Buigues, neboda carnal de García Gilabert. La dona te 102 anys, “pero menja com un lleó”, me diu atre membre de la familia, Mª Carmen Bolufer García, que treballa en l'Ajuntament de Benitachell, ahon l'alcalde Miquel García també es parent lluntá del asesinat. La sinyora Bolufer me conta que “la caseta” de Vicent, ahon estigué amagat tres díes cuan botá d'Ontinyent, hui te “atra fachá y, ademés, viuen estrangers”. Y la del atre germá Gabriel García en les afores de Benitachell, ahon agarraren a Plácit els progresistes, la tiraren y hui n'hian chalets. Es llandós contar 1 AMPARAR del lletí anteparāre, hui prohibit per els colaboracionistes: “amparar... no obstant l’ampara” (Roig: Spill, 1460) “eres del christiá refugi, amparo” (Timoneda: Aucto de la Yglesia, 1575) “amparo y protecció de V. M.” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608, f. 3); “sería gran amparo pera resistir a les imposicions” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 9 set. 1612); “troben en vos lo amparo” (Matheu y Sanç: A la V. de la Sapiencia, 1642); “unich amparo en tots los perills” (Archiu Mun. Oriola, Leg. 984, Generalitat, 1649), etc. En l'Etat Mija ixqué l'arcaisme y corrupció emparar , comú al castellá “emparar” (Cid, Berceo). Detinguda el 9 de noembre de 1936 sinse cárrec algú, com a Plácit de Benitachell, la relligiosa Arriola Uranga y atres 22 adoratrius les dugueren a la checa de Fomento o Bellas Artes de Madrit. Els progresistes de la image, tranquils com si anaren de torrá de chulles, es mostren satisfets per la captura, pensant en lo que'ls faríen en nom del Progrés eixa mateixa esprá en la checa, cuan les torturaren en corrents eléctriques, les colpejaren y, a les més jovenetes de les 23, les violaren. Mig desfetes, en camió les dugueren a la nit prop del madrileny cementeri de l'Almudena, ahon practicaren el deport del tir al blanc en elles. Eren 23, y hui asoles tenim recort pera 'Las Trece Rosas' (acte paregut e incalificable fet per l'atre bando, el franquiste). 3 l'adolívit del 1936 y quirdar l'atenció dels actuals mijos de comunicació sectaris, que no reconeixen esta vergonya y una y atra vegá repetixen el sembenet: '¡Que a García Lorca el mataren els faches!' (y es veritat), '¡que torna l'extrema dreta!', '¡que arderéis como en el 36', 'que la derecha tiene que pedir perdón per lo del 36', 'que volem més millons pera desoterrar morts'. La veritat, no entenc este primitivisme per una grapallá de pols; yo, una vegá mort y fet sendra, ya he dit que me poden tirar al fem o per el forat del comú. Nemon, no queda atre remey, a fer Memoria Histórica d'una aldacrá del progresisme republicá en 1936 que, per cert, els que's declaren hui rames del mateix abre —PSOE, EU, Compromís, Podemos, etc.—, sempre es fan els desentenguts y no demanen perdó a les families de les víctimes. Sinse l'hábit de flare, l'indefens García Gilabert deixava la caseta de Gabriel y se'n anava un bascós 21 de joliol a buscar resguart en la del atre germá, Vicent García, en les afores. No n'hiavía seguritat dins dels huit carrerons de Benitachell, perqué'l Comité de Defensa aulorava y moscava a quí teníen que detíndrer y ferli l'anatomía2 . Astó heu conta u dels creaors d'este invent, l'anarquiste García Oliver, atre que volá d'Espanya en 1939 y faltá en Méxic en 1980: “Se les inculcaba una escala de valores que pueden conducir al éxito en las luchas urbanas: extrema reserva, puntualidad en las citas, observancia rígida de las consignas, mantenimiento del espíritu de equipo dentro del cuadro, agilidad de movimientos, evitar la parálisis del quietismo como el atrincheramiento en una barriada” (Garcia Oliver, J. : El eco de los pasos, Ruedo Ibérico, 1978). Lo terrorífic es que podíen fer “pesquisas armadas en las casas particulares para detener emboscados, curas, derechistas y quintacolumnistas”. Aixina ampomaren a Plácit García Gilabert. Els del Comité de Benitachell, per alló de «evitar la parálisis del quietismo como el atrincheramiento en una barriada», moscaren als comités de les vehínes Denia y Eixavia. A les tres de l'esprá del día de la Mare de Deu d'Agost, un 15 d'agost de festa llaica, aparegué en Benitachell un camió en borrachos progresistes armats en fusils y ametrallaores. Buscaren a Plácit en la caseta de Gabriel y, al no trobarlo, enfilaren a la del germá Vicent en els bancals. La festa dels fardachos progresistes tingué prémit. Capturaren a Plácit sinse problemes, al oferirse ell mateix als guardians del orde republicá. Una vegá dins del camió, els eufórics milicians l'eixhibiren com si fora una rabosa per tot Benitachell. ¿Quí estava raere dels Comités de Defensa y Drets Humans de la II República? En tota Espanya feen lo mateix. Detingut el presunt quintacolumniste, emboscat, retor, flare, sinyoret amariconat, empresari o germaneta de la Caritat, el ficaven en una cachapera aislat, sinse més testics que'ls camarades encarregats de furgar dasta'ls nyitols als engabiats. El detingut els durava poquet, apenes 10 hores, mentres es divertíen fenli barbaritats que mosatros no podem ni ansomiar. El cas de Plácit García Gilabert es calcat d'atres com el de la monja Manuela Arriola Uranga, naixcuda en Ondárroa, de les Adoratrius de Madrit. La relligiosa, junt a atres 22 germanes, havíen fugit del convent y malvivíen en un piset en Madrit. Moscat el Comité, el 9 de noembre de 1936 les detingueren cuatre despitralats sádics y les dugueren a la nomená checa de Fomento o Bellas Artes, ahon feren sesió de tortures abans de que per la nit les cosiren a trons. Les salvajaes asoles paraven cuan alguna anava a terra sinse sentit. Aixina que, si la joveneta patía desmay, li aplicaven inyecció de clorur de cocaína3 y, torná en sí, seguíen els colps, violacions, etc. Mig mortes, a la nit les carregaren en un camió dasta prop del cementeri de l'Almudena, ahon s'acabá la festa en els tirs a les moribundes en nom del Progrés, l'Esquerra, la Llibertat y la República. Crec que ni Ana Belén ni Rosana Pastor (la Boris Karloff valenciana) han fet cap de película d'este episodi gloriós del Socialisme y Comunisme humanitari. 2 ANATOMÍA Abanda del semantisme centífic, també era matar y fer péntols a un ser humá o animal: “y si se acostava algún llop... l´acorava, y de ell fea anatomía” (Bellver, Blay: Chiste de un llenyeter, 1854) 3 El clorur de cocaína, desde'l us en campanyes militars per 1880, es donava als malferits pera donarlis curta euforia. 4 La Memoria Histórica fa olvit dels intelectuals que apoyaren4 el suplici d'inocents, fora en Benitachell o en la infernal checa de Bellas Artes de Madrit, ahon el poeta Rafael Alberti y la seua sinyora María Teresa León (sempre pistola al sint) anaven asobint pera tastar l'espectácul de chillits, navaixaes y colps. Poc abans de faltar, en 90 anys y saratá en metástasis, l'antiu espía del Mossad Antonio Hortelano fea recort de cóm anava Alberti a eixa checa pera vórer als detinguts en “la cabina”, habitació estreta en parets de llanda electrificá (Crón. Diario El Mundo, 3 d'agost 2009). No n'hia millor testic que la mateixa María Teresa León, camarada de llit del mariner en terra Rafael Alberti. Ella mateixa recordava anécdotes en André Malraux y sa dona Clara en el Madrit de 1936, ahon “se había divertido mucho”; y en eixe ambient de confiansa deixa entrevórer cóm es fea la selección de víctimes pera les cheques: “Un imbécil es un imbécil. En Madrid había muchos imbéciles, emboscados, rabiosos, inquietos. Creían que no había orden público porque no lo tenían en su mano y era el pueblo el que había impuesto su manera de matar pulgas. Sí, los guardias nuevos miraban sospechósamente a los señoritos que fingían ir desastrados y malvestidos. A la lengua se veía el disfraz”. Dona detallista, donava informació de sa vestimenta: “Rafael lleva puesto su uniforme. Yo, el mío” (León, María Teresa: Memoria de la melancolía, p.131), y del seu gust: “me atraían los anarquistas” (ib. p.157). En realitat, l'uniforme era el famós “mono azul” en correache, pistoles y cartucheres, que donaría nom a la revista homónima d'Alberti y Teresa: “en medio de este va y viene nació El Mono Azul... No sé si fue José Bergamín quien la bautizó. De mono azul vestían nuestras primeras Milicias Populares y nuestro Mono Azul estaba destinado a los combatientes” (ib. p.285). Els dos teníen “siempre preparada la pistola” (ib. p.364), y donaven pavor cuan senyalaven a qui els pareixía facha. El perill a la mort y “al paseo” ficava cabell vert al ciutadá. Si te parlava una miliciana en pistola y “mono azul” teníes que dirli “camarada”, perque si li díes “señora” te portaven a la checa. Teresa León conta que va vórer a un home en “una gallina atada a una cuerda. ¿Se la comerá en la Navidad? Sí, sí, y se le atragantó el 'señora' para evitar que lo descubrieran”. Teresa anava sempre “en unos amigos”, camarades de la F.A.I., dedicats a la captura de víctimes pera la checa: “Otro día, uno de esos que no saben vivir sin amos, tropezó conmigo. Estas golfas, dijo al mirar mi casi uniforme: ¿Qué has dicho? Murmuró no sé qué de muertos y por si acaso aludía a mis antepasados lo agarré del brazo con rabia. Soltó una palabrota. Se enfrentó, pero yo llamé a unos amigos míos y concluyó detenido”. 4 Del lletí podium > *appodiare, ixqueren els antius fr. appuyer e it. appoggiare; este últim, supost orige del verp valenciá: “mes pera apoyar asó” (En obsequi desl Voluntaris Honrats del Reyne, 1794, p. 5) Teresa León y Alberti, cervells al servici d'El Mono Azul, trataven de nugar al fasciste en el homosexual, pensant que desdoraven un poc més als que teníen que matar: “Barbilanpiño, curvirrostro,/ amariconado y necio, / rizándose las pestañas con humaredas de incienso,/ entra el pollito fascista en la iglesia y el convento” (El Mono Azul, jueves 17 de septiembre 1936, p.5 ) 5 Els chequistes Alberti y María Teresa León, fels amics de Stalin Que u siga poeta o escritor admirable, com eren els susodits Teresa y Alberti, no es motiu pera omplir d'apegaloses taranyines retóriques que amaguen el fosc pasat. A mi, per eixemple, m'agrá el Marqués de Sade com a lliterat, y em repugna sa moralitat y comportament. Dit astó, recordem que Tereseta y Alberti nadaven com peix en sequiola en l'ambient de Guerra Civil en Madrit. Ya en 1936 teníen un palau neogótic, incautat als Spínola, pera viurer: “Nosotros ya vivíamos, entonces, en el palacio de la calle Marqués del Duero” (ib.p.109). No mos sorprén l'alegría y felicitat del poétic matrimoni entre tortures y morts: “¿Sois felices?¿Sois felices?... Sí, era una maravilla de fraternidad, de comunicación (…) Días felices. ¿Felices los días de guerra?... los mejores de nuestra vida” (ib.p.380). No'ls afectava els chillits de la checa de Bellas Artes de Madrit, ahon anava la parella en asiduitat. La checa, paraula d'orige rus, va ser una institució creá en 1917 per el soviétic Dzerzhinski. El seu fi era torturar para obtindrer informació y lliquidar al oponent ideológic. Els chequistes, sinse llímit llegal, teníen poder absolut sobre'l ciutadá. Este mecanisme terrorífic, que tant agradava a Teresa y Alberti, s'implantá per la II República en 1936, en els mateixos privilegis que'n la URSS. Teresa y Alberti anaven per Madrit en un gran vehícul confiscat y en un chofer, mascle de casoleta, que si fea falta li ficava l'ambut per lo ample a cuansevol fasciste virtual que li senyalara Teresa. En l'otony del 36 es deixá cáurer per Madrit el noveliste André Malraux, alluntat d'aquell viage frustrat a Indochina pera furtar obres d'art en Camboya. Este aventurer, que aplegaría a ministre d'Interior en el gobern de De Gaulle, era íntim de Teresa y Alberti. Tots junts, en el coche incautat, 'apatrullando la ciudad' (com diría Torrente) practicaven la caça y peixca per intuició del fasciste, ¡emboscat en mig del carrer!. La delicá Teresa, sempre en pistoló, no ductava en unflar a bascollaes conilleres al presunt quintacolumniste, mentres Alberti y Malraux es baquechaven a riurer. A modo d'eixemple tenim el cas d'aquell “hombrecito” al que Teresa li agarrá tirria y, clar, havía que desferse d'ell: “vi de nuevo al hombrecito que fingía esperar a la novia. No pude contenerme: ¿Qué haces aquí?... y antes de que tuviera tiempo de echar a correr, ya lo había yo agarrado violentamente y, ayudada por el gran amigo Antonio que nos servía de chófer, metido a puñetazos en el coche. Malraux, muy divertido, se sentó junto a Rafael y todos nos dirigimos a la Dirección de Seguridad.” Raere de les galtaes de caixó, el grupo5 de Teresa, Alberti, Antonio y Malraux dugueren detingut al “hombrecito” a mans dels seus camarades chequistes. La paranoia de Teresa li fea vórer emboscats y espíes en cada replaseta y cantó de Madrit, persones que mereixían anar “a paseo”, es dir, a eliminarles físicament. Just 'A paseo' es el títul eufemístic d'una columna que'n agost de 1936 5 Grup En valenciá tenim el polisémic grup, també equivalent al cast. difteria; mentres que grupo ve del it. gruppo : “cada grupo per sa banda” (Thous, Maximiliá: ¡Esquirols!, 1914, p.8) Teresa visitá dos vegaes a Stalin y va vórer que fea un seguiment apasionat de la Guerra Civil. En la “Sala de Consejos del Kremlin” n'hiavia “un plano de Madrid. Los puntos de colores eran batallas, bombardeos” (León, Mª Teresa: Memoria de la melancolía, p.179). En la segón vesita estigueren charrant en ell més dos hores: “Y seguimos hablando. ¿Cuánto tiempo? El coronel, cuando salimos, nos dijo: han estado ustedes con el camarada Stalin dos horas y cuarto, nadie estuvo más”. Eren temps de la Gran Porga dels anys 30, que'ls rusos li díen de 'Gran Terror', en millars de torturats y morts. Era el mateix sistema implantat per la II República, l'aplicat a Plácit García Gilabert, les Adoratrius de Madrit o les enfermeres de Pola de Somiedo. Foren, segons día Teresa: “los años más felices de mi vida”. 6 escomensá Alberti en El Mono Azul. Sinse més objetiu que enredrar y ficar odi, la mateixa publicació enfilaba dasta a les dones que, en galgea y mortes de fam, es prostituien per els cantons de Madrit per un moset de formache o rosegons de pa. Teníen que ser detingudes “con disposiciones de tipo policiaco” y ferles desaparéixer: “casi todas las Venus del amor mecánico comulgan con las derechas. El espionaje fascista recluta entre ellas sus servidores más fieles”. Aixina que “sí que pueden hacernos daño. Conque... ¡vayamos enseguida a la reclusión!” (El Mono Azul, 18 de noviembre 1936, p.2). La reclusió d'eixes 'espíes' famolenques era la checa y, de regal, “el paseo”. La musa de estes locures histériques era la parella enguiscaora María Teresa León y Alberti, sempre esburgant quí s'amagava tras portes, finestres o balcons. Día Teresa: “¡Oigan! ¡Miren! ¡Escuchen! ¡No hablen! La Quinta Columna está escuchando... La Quinta Columna abría despacio los balcones cuando venteaban los aviones franquistas; luego, los cerraba hasta el próximo bombardeo”. També, plena d'inyor y tendrea, Teresa reviscolava moments creatius en Alberti y uns gotets de vinarra: “esas canciones las escribíamos Rafael y yo, sentados en un bar de las Cuatro Calles”. Eren lletres pera animar a detíndrer més gent pera la checa: “Las chicas del barrio sur, en el puente de Toledo, detienen a los cobardes, que en Madrid no cabe el miedo” Estaven en 1936 y, optimistes, pensaven que'n Nadal ya haurían guanyat la Guerra Civil. Sinse por a cap de represalia, els asesinats y tortures aufegaven la llibertat del ciutadá. Alberti es fea el pacifiste en romansos y dibuixets de 'La Paloma de la Paz', pero lo que volíen era exterminar a cualsevol que mostrara tibiea ideológica, imitant al seu admirat Stalin. Ells no hagueren fet cap d'amnistía de guanyar als nacionals. Mostra d'eixes intencions es atra de “esas canciones” escrites en el bar de “Las Cuatro Calles” per Teresa y Alberti: Los cuatro generales que se han alzado, antes de Nochebuena serán ahorcados.” En eixe ambient pavorós recordava Teresa que's trobá per els carrers de Madrit a un escabellonat Juan Ramón Jiménez, que's lliurá de la mort de milacre: “Nos encontramos una mañana con Juan Ramón Jiménez. Venía sonriente, algo bueno parecía haberle pasado. Y así era. Nos contó: Figúrese, Alberti, que acabo de salvar mi vida. Pues me sucedió que llegaron a mi casa unos de la F.A.I. empeñados en que yo era un tal Ramón Jiménez al que iban buscando. Afortunadamente uno de ellos me metió un dedo en la boca y aclaró: Pues este no es, porque este no lleva dentadura postiza.¡Qué bien comprendimos lo sonriente que iba Juan Ramón, llevando entre los labios su documento de identidad intransferible!¡Ah, qué Madrid éste!. Sí, era el Madrid chispeante donde la broma, la canción y el desplante reaparecían.” Molta broma si te lliuraves dels chicots de la F.A.I., o si eres dels companyers de Teresa y Alberti, que teníen la paella del mánec. Entre detenció, denuncies y calbots al sospechós aplegá Nadal del 1936 y, ¿ahón feren festa y s'engoliren el tito la parella de comunistes? En un puesto digne del proletariat: “¡Navidad en el palacio del Pardo! María Teresa, hay que organizar una buena fiesta. ¿Y el vino? Vendrá del Palacio Real. ¿Y los pavos? Tendrás pavos. Quiero, además de ramas de pino, laurel para los generales y olivo para la paz. Todo, todo. El general Kleber6 sonrió al entrar aquella noche. Platos con coronas reales. Cristales resplandecientes”. Eren, día la proletaria María Teresa León, “los días más felices de mi vida”; pero les víctimes que'l poétic matrimoni havía dut a la checa seguíen patint y morint, també en Nadal. 6 General Kleber Malnom del rumá Manfred Zalmánovich Stern, enviat per Stalin com a espía en el cor republicá. 7 Les enfermeres7 nuetets que serviren de distracció a camarades llibertaries L'actuació d'ugetistes, llibertaries, milicians de la F.A.I, etc., era la mateixa en tot el territori republicá, encá que l'escasea de mijos pera torturar dasta'l llímit —com en la checa de Fomento o Bellas Artes de Madrit—, no'ls impedía als progresistes dels poblets com Benitachell o Pola de Somiedo disfrutar8 d'una esprá de gorcha y mamela entre esguitons de sanc y fel bosá dels que torturaven artesanalment. Eixemple de cóm cumplíen els Drets Humans es la captura y fusilament de tres enfermeres de la Creu Roja. Les armes que les incautaren eren cotompel, aspirines y alcohol. Tot es va fer segons el canon: les agarraren el 27 d'octubre de 1936, estigueren l'espra y nit en mans dels progresistes y, al matí, sinse robes, unes milicianes voluntaries juaren en elles abans d'enviarles a pasejar eternament. En este cas, al ser testic tot el poble de Pola de Somiedo, es reconstruí punt per punt el calvari d'eixes enfermeres d'Acció Católica, delit suficient pera'l castic de tortura, violació y mort. Retallant lo escabrós, aixina actuaren els republicans: “apresadas el 27 de octubre de 1936, las tres enfermeras Pilar Gullón Yturriaga (25 años), Octavia Iglesias (41) y Olga Pérez (23) pasaron la noche en cautiverio en Pola de Somiedo con los milicianos, que abusaron reiteradamente de ellas. Dicen los testigos que un carro utilizado para actividades rurales, cuyo tipo de eje produce un chirrido característico, fue utilizado para apagar los gritos. En la mañana del 28, unas milicianas se ofrecieron para fusilar a las prisioneras, las despojaron de toda su ropa y, al mediodía, las voluntarias las fusilaron, enteramente desnudas, en un prado. Las milicianas se repartieron las prendas de las muertas. Las ejecutoras de los disparos fueron Evangelina Arienza, Dolores Sierra, y Emilia Gómez. que hicieron escarnio de los cuerpos durante gran parte de la tarde, hasta que a la noche fueron sepultadas en la fosa común que cavaron dos prisioneros, también ejecutados luego”. Els testimonis apunten a u que'l díen 'El Patas', cap d'una columna republicana: “El Patas les dijo a los milicianos que hicieran con ellas lo que quisieran durante la noche. Éstos las violaron y su jefe incluso hizo circular por el pueblo un carro de bueyes para que el chirrido de sus ejes hiciera más difícil oir los gritos de las tres enfermeras”. Qui millor descriu lo de les tres enfermeres va ser Manuel Gullón (Alfa y Omega ,12 de abril 2007, p. 5), terrorífic relat que s'anfronta al mon idílic que d'Asturies cantaven Teresa y Alberti en sa fulla pera'ls republicans per eixes feches: “en la 7 Enfermer En valenciá tenim enfermer, enfermería, no els catalans infermer, infermería: “Lo dit enfermer conservant aquelles robes" (DCVB, doc. any 1417); “enfermer” (Exulve: Praeclarae artis, 1643). En la traducció al valenciá del Blanquerna, el cat. Bonllabi escriu la veu correcta: “entrá en la enfermeria” (Blanquerna, 1521, f. 31); “morí... en la enfermería de Sant Francés” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 23 de dehembre 1613). 8 Disfrutar Cultisme derivat del lletí fructus > frut > dis-frut > disfrutar. El catalanisme heu sustituix per els arcaismes y catalans vius ‘fruir, gaudir’: “poderles disfrutar” (Rahonament... el consell que tingueren el Tio Cosme Nespla de Benifaraig, 1797) En tota Espanya republicana feen lo mateix. Raere de la tortura y lliquidació del quintacolumniste, sinyoret amariconat, flares, retors, adoratrius o enfermeres, els progresistes republicans agarrafunyaven lo que podíen dels morts. Si eren, com en la image, casulles o roba que no'ls aprofitava, feen el mardanot abans de cremarla. Conta Teresa que “al subir una escalera, me encontré con unos compañeros anarquistas, luciendo unos graciosos sombreros de señora, cargando con un piano y gritando: ¡Ahora somos los condes! Calles sin condes llenas de gracia madrileña” (León. Mª. T.: Memorias de la melancolia, p.291) Tot era d'ells y, com a mostra, el palau amaitinat a uns marquesos, ahon vivíen Teresa y Alberti “los mejores años de su vida”. 8 noble tierra asturiana nacía una nueva dignidad del hombre” (El Mono Azul, 8 de octubre 1936, p.2), ¡Qué diríen les tres enfermeres que, despullaes de sa roba, serviren de joguets abans de morir el 27 del mateix mes y any en Asturies!. Lo que li feren a Plácit de Benitachell estava programat en La Traca En part tenim narrat l'inici d'este vergonyós episodi del que may parlarán poc ni molt les televisions del Régim pancatalanaziste (m'agrá el neollogisme de la RACV de Voro) que tot el día mos unfla el cap en la dichosa Catalunya o els morts de la Memoria Histórica, la dels republicans de Teresa León y Rafael Alberti. Segons la gent que va vórer els aconteiximents del 15 d'agost de 1936, un camió en milicians aplegá a les tres de l'esprá a Benitachell pera buscar al flare Plácit García Gilabert. Detingut sinse problemes, García estigué unes hores en mans del Comite que, segons actuaven els companyers de Teresa y Alberti en les cheques de Madrit, el deixaren fet macoca9 . Els durá poc y, a la matiná, aparegué tirat entre carts y tallacames al costat del camí a Denia. Arreplegat per familiars, la descripció del cadáver feta per el mege titular de Benitachell Vicent Noguera y el seu practicant, día que'l mort era “joven y corpulento, estaba mutilado: le faltaban los órganos sexuales y una oreja; y además presentaba señales punzantes en nalgas y otras partes, como producidas por aguja saquera”. Clar, els del Comité no tenían a ma més instruments que garranchons, gavinets y ahulles saqueres, res que vórer en la “cabina” de la checa de Bellas Artes que deleitá a Alberti y Teresa. Segons es deduix del análisis post mortem, els progresistes el dugueren al camp y li digueren que correguera, que estava lliure; pero, ¿cóm anava a córrer Plácit, transit a colps y sinse ull? El benefactors de la Humanitat teníen un mig: les ahulles saqueres de 15 cm pera puncharli per raere, d'ahí10 les “señales punzantes en nalgas” que'l dotor Vicent va vórer. L'home, sinse sanc y sinse ull, acaminá pocs metros. No donava espectácul pera'l tir al facha, aixina que'ls bochins l'ompliren de plom y el deixaren tirat entre'ls cudols; no obstant, al ser molt mascles els correlligionaris d'Alberti y Teresa León, reviscolaren una costum prou arrailá: tallar testículos al moribunt, siga bou o un home. A mitants del sigle XX encá es fea en els animals: “en Tordesillas se soltaba un toro por las calles, siendo excitado por la gente hasta que desemboca en la Vega del Duero, donde le esperan caballistas y hombres a pie armados con picas. Una vez es herido de muerte, el total de los participantes acaba con él, aunque es derecho del que lo hiere de muerte primero arrancarle los testículos al toro, y mostrarlo orgulloso en el extremo de su lanza” (Peris, J.: Demonio, religión y sociedad, CSIC, 2002, p.81) Aixina com es públic els noms de les republicanes que deixaren en porreta a les enfermeres en Pola de Somiedo y les feren de tot, en Benitachell no's coneix el nom del que tallá hous11 y orelles al 9 Macoca El sustantiu macoca, en valenciá, es figa pansida y clevillá. 10 En valenciá modern n’hian cuatre graus de llocalisació díctica: ací, ahí, allí y, pera lo més llunt, allá (no es lo mateix ‘ací damunt’ que ‘ahí en la caira’): “tin per ací, tin per allá, ahí n va hu” (Galiana: Rond. 1768, p. 68) “lo portaren al Palau del Bisbe e allí l´aposentaren” (Dietari de Jeroni Soria, 20 setembre 1521) 11 En valenciá modern du h- epentética pera trencar l´anfibología homográfica en el verp oír (tu ous, ell ou): “¿Ous caquechar les gallines?” (Gadea: Ensisam, 1891); “se ou la veu de...” (Badenes, V.: Tápat sego,1945); “qui els regale una moneta (de Pascua). que tinga dos hous” (Ros, C.: Romanç del jochs, c.1730) Com a menjar fonamental del poble, ix en tonaes dels chiquets: 'Hous en el ponehor / bastonaes al sinyor retor./ El mateix 19 de joliol de 1936, al sendemá del inici de la Guerra Civil, els republicans ya anaven per iglesies y convents fent lo mateix que'n 1931 y 1934. Aixina, buscant joyes amagaes del convent de Saleses tragueren momies de les criptes, demostrant cóm guardaven la dignitat del ser humá. 9 teólec Plácit. Y dic orelles, en plural, perque'l auxiliar del mege deixá cáurer en el procés: “no recuerdo con exactitud si también le faltaba la otra oreja”. En realitat, els comunistes y socialistes feen lo que'ls dictaven els intelectuals que, raere de la maquineta d'escriurer, sugeríen qué fer al oponent ideológic: “con la gente de sotana... cortarles el instrumento para que no delincan con el sexo. A las monjas... meterles un cartucho de dinamita en el ojete y pegarle fuego... a los curas y a los frailes les castraba de raíz. A las monjas se lo cosía a punto de estera con una aguja saquera...” (La Traca, 14 de octubre 1936, p.7) “como toros de lidia. Al más gordo cortarle los perniles y mandarlos al Papa de Roma y a los demás cortarles los testículos” (La Traca, 21 de octubre 1936, p.3) “sacarles los ojos para que no vieran” (La Traca, 11 de noviembre 1936, p.6). Aixina li feren al teólec Plácit de Benitachell, y may vorem películes o series pera que'l poble sapia qué pasá en eixe bando republicá progresiste, humanitari y cult, ahon Teresa y Alberti fomentaven la tortura y mort. Hui n'hian cantitat de carrers que duen noms d'esta seráfica parella, dasta coleges com el CEIPMaría Teresa León, que disimulen cóm volía als chiquets l'amiga dels anarquistes. Aixina, en narració curta descriu la conversació d'un pare en el fill de sis anys, al que li dona una sistella en pólvora pera atentats: «Padre, ¿dónde están los traidores? Se entendían.—Padre, ¿han traído las cestas? A los seis años se puede llevar una cesta al brazo sin que nadie sospeche...—Mira, esto para los traidores que no dejan vivir a los hombres del trabajo. Y cogió la cabeza del niño con la mano negra de pólvora y le refregó los hociquitos tibios. —Huele. Pólvora» (León, María Teresa: El Mono Azul, 24 de septiembre 1936, p.6) Hui n'hian coleges d'EGB y carrers que duen el nom d'esta sinyora. En Alacant, per eixemple, el carrer del germá pilot de Franco es ara carrer María Teresa León. Dihuit de giner de 2019, aplegue a casa. Vaig a tastar arrós negre en sepionets y, ademés, abaecho o bacallar en oli, sucat en pa de Benimagrell. Ensenc la televisió del Régim y, en tobor, bote del Ferreras al Laberinto catalá de la Griso y, ¡quína casualitat!, caic en la 2 de TVE y me ix lo de sempre: els que fan empatabobos en la mort de García Lorca. Justet raere del cap del blaver tenim el puesto ahon els traureulls republicans perseguiren a punchaes d'ahulla saquera al Pare Plácit. A l'esquerra, de testic, el magestuós Mongó 12 valenciá (sempre sinse la -t- dels catalanistes y les seues víctimes). El paisage es pot vórer desde la replaseta de la iglesia de Benitachell, ahon descansa el teólec que la Memoria Histórica ha deixat abanda. Per cert, aquella tabolla d'imbésils catalanistes que escupiren y espentaren en mig de carrer a una indefensa Cristina Seguí, ¿qué hagueren fet en ella si tingueren el poder d'un Comite del 36 y una checa de la II República?

Hous en la pallisa,
/ bastonaes a la tía Lloísa.
/ Hous en l'almari,/
bastonaes al sinyor vicari./
Hous en el clot, /
bastonaes a Chimot./
Hous en l'andana,/
bastonaes a la tía Tana...':

“els hous sempre els ven prou cars” (Coloqui nou... a una fornera, a una sastresa..., c.1740) 12 Mongó “derivado del latín Mons Iovis, daría Mongó” (Diago, 1600); “Mongó significaría Mons Agón” (Escolano, 1608); “a pres en la montanya del Mongó” (Llib. Albará, 322, any 1622); “ermites en Mongó” (Esteve, f. Pere: Storia del Sant Sepulcre, c. 1645) “la montanya de Mongó” (BV. ms. 255, Planells: Vida de fr. Pere, 1760); “En Denia empiezan las raíces del Mongó” (Cavanilles: Obs. 1797) “de Mongó vullch ser la dóna” (Barreda, M.: La cara de Mongó, 1873, p. 8); “Els Collons del Mongó” (Corominas: DECLLC, v. 2, p. 834). Als colaboracionistes catalaners els sindona res la documentació; lo que volen es poder y dinés.

jueves, 11 de agosto de 2022

Carta-puebla Cardona, 986, nostro Leudovico rege obediente

A vore si podeu lligí an esta carta de poblassió de Cardona de 986, quí es lo rey dels catalans (pista: ere tocayo de lo assessino de catalans y catalanes Companys). 

Borrellus gratiâ Dei comes et marchio = Borrell (II), conde y marqués.
(comte, de comite, y no compte de cómputo, encara que se trobe de les dos maneres) de Barchinona y marqués (Marca Hispánica).   

Mes aball podeu lligí "secundum canonem et leges Gotorum", que no me fa falta traduí.

Lo tros final son los noms catalanissims.

//

XXX. (Apéndice 30 del viaje literario, tomo 8)

Charta populationis Cardonae anno DCCCCLXXXVI. (986) (V. pág. 148) 

(Carta-puebla de Cardona)

Ex autogr. in arch. cur. civil. Cardonae (1). 

(1) Quae cursivo caractere edita reperies, Lector, in autographo scias ob vetustatatem detrito legi minime potuisse, et ex exemplari ibidem asservato suppleta, quod sec. XIII. exaratum est. 

Regnante in perpetuum Dño nostro Ihu Xpo, sexta etate mundi, in sexto miliario seculi, era millesima vigesima quarta, anno trabea incarnationis Dñi nostri Ihu Xpi D.C.C.C.C.LXXX.VI., resurrectionis dominicae nobis celebranda est II. nonas Aprilis, luna XX, Deo auxiliante, et sacro divino eloquio nobis confortante, et sub iussione magno imperio nostro Leudovico rege obediente, filio Leutarii regi, anno I eo regnante, et misericordia Dñi postulante: Ego Borrellus gratiâ Dei comes et marchio facio preceptum et securitatem adque liberacionem in castro vocitato Cardona, vel suis agacenciis, et ad omnes abitatores eius, seu et posteritatis et proienies eorum, de omne rerum facultatis eorum, quidquid ad usum ominum pertinet, seu aulodes illorum, ut de ab hodierno die, et tempora, supra memorata iure quieto ordine teneant, et possideant, et hic securiter et in perpetuum feliciter sine aliqua dubitacione vel inquietacione de nullo omine (homine). Quia quando in primis construxit avius meus (mi abuelo; lo meu avi) Wifredus comis et marchio bone memorie, et edificavit istum castrum Cardona, cum suis terminibus, precepit in suo precepto et suo verbo... memorialem, ut omnes gentes, omnes abitatores, qui ibidem stare veniebant, aut cum illorum bona ad hec currebant, et hic vivere volebant, iure quieto tenuissent et possedissent perpetualiter. Et si aliquis malignus omo, aut superbiâ inflatus, aut scandalum cumulatus, aliquid tulisset vel diripuisset de sua facultate de illos abitatores omines, ille qui perdidisset, in duplum prendidisset de suam facultatem de illum malignum ominem, qui hoc malum fecisset; et si unum asinum perdidisset, ille qui perdidit, duos meliores prendidisset: et de aliis modis in omnibus rebus sic in duplum precepit custodiri vel defendere; et si unam alapam quamvis unus ex ipsis de abitatores eius percussus fuisset de ullum malignum ominem, duas peiores reddidisset sine dubitatione, et postea nullam calumniam pertimesceret in nullum iudicium. Similiter et de aliis plagis vel vulneribus, adque iniuriis, teneri et custodiri iussit in duplum. Et sic perdonavit ad omnes abitatores istius loci supra nominato illam quartam partem de illo toloneo, ut inter eos divisissent, sicut et faciunt ab hodierno die; et nullum censum non fecissent, nec abuissent, nec dedissent, nisi debitum sancte Dei ecclesie, quod est veram primiciam, et veram decimam, et fidelem offercionem, et sanctum sacrificium. Et si servus aut ancilla venisset inter eos, aut aliquis omo cum alienam uxorem aut sponsa (1: Conditores ac domini oppidorum, ad illa homines atrahere solebant impunitate criminum, praecipue cohabitationis cum aliena muliere. Sic Alfonsus VII. Castellae rex in foro Aureliae (de Oreja) edixit: Si quis cum qualibet muliere non iuncta, exceptâ coniugatâ, vel sanguinis sui proximâ, vel per violentiam raptâ, fugerit ad Aureliam, ut ibi unus ex populatoribus fuerit, sit securus: et qui dominus Aureliae fuerit, illum recipere non timeat. Has nempe mulieres Hispani barraganas vocabant. (V. Ensayo histórico de Martínez Marina.) aut latro inieniosus (ingeniosus más adelante), ant aliquis falsator vel criminosus, securus stesisset inter omnes alios abitatores sine aliqua dubitatione. Nam de aliis modis vel culpis in omnibus precepit legem et directam iustitiam inter eos cum iudices custodire ad eum in cuius potestatem eos commendavit vel concessit patrono. Et similiter p... precepti, frater meus Miro comes bone memorie digitis suis litteris roboravit, et signum suum in suo nomine subter stillo confirmavit sicut audivit roborata et confirmata ab avo (avi; abuelo) nostro iam supra nominato Wifredo, cui Dñus ei centuplum retribuat, amen. Et ego Borrellus commes et marchio, et filios meos Reimundo, et Ermengode comites, simul in unum, cum omni regimine parentorum nostrorum, seu omnium fidelium nostrorum, omnes unanimes et uno corde et bona concordia in melius statuimus, et in melius confirmamus, et sic precipimus custodiri, ut et ab hodierno die et tempora omnis omo, qui ibidem vivere vellet, vel abitare desiderat in hoc loco destinatum, vel in suis terminibus quod abuit ab inicio, et quod hodie abet, et quod abere debet, et quod cum Dei adiutorio abitatores eius adquirere potuerint in omnibus locis, sive in christianis, sive in paganis, sive in eremo, quam in cultum, vel in desertis locis, iure quieto teneant et possideant, sicut iam supra diximus, sine al¡qua inquietacione, vel funccione, vel redivicione, et sine aliqua dubitacione de nullum ominem sinceriter et securiter in perpetuum. Precepimus, et ordinamus, et statuimus in melius, ut si quis malignus omo aut superbiâ inflatus, aut scandalum cumulatus, ad aliquem ominem, qui hic venire vellet, vel vivere in loco isto, postquam directos gressos abuerit iter profectus ad veniendum, aliquid malignus omo insurgerit contra eum sine sua neglegenciâ  et tullerit ei de suam facultatem, ille qui perdidit, sepcies tantum apreendat de suam facultatem de illum malignuní ominem, qui hoc malum fecit, et omnes abitatores loci istius adiuvent eum. Et si unum asinum perdet, septem asinos meliores apreendere faciat, et postea nullam calumniam pertimescat in nullum iudicium. Similiter et de aliis modis in alapis, in plagis, vel vulneribus vel aliis iniuriis, vel de omnibus rebus in sepcies tantum precepimus custodiri vel defendere, et postea in nullum iudicium nullam calumniam pertimescat. Et sic perdonamus ad omnes abitatores loci istius, et ad illos qui venturi sunt et erunt, illam quartam partem de illo toloneo, sicut fuit ab inicio, et est hodie in presente, sic fiat perpetualiter, exceptus ipsos denarios, et ipsas ceras, et ipsa decima de illo toloneo, donare facimus ad domum Sancti Vincentii, sicut fecerunt parentes nostri ex toto, et in hebdomada duas somatas salis, et necessaria ligna; et vos nullam redibicionem vel funcionem sive censum alicui faciatis, nisi sancte ecclesie, idest, vera primicia, et veram decimam, et fidelem sacrificium, et dilectam offercionem a Deo, et ad ecclesias proprias; et faciatis ipsa oppera ad ipso castro, id est, turres, et muros, et superpositos, et valles in profundum ad fodiendum, in ipsa septimana diem unum, propter vestras animas ad salvandum, sive pro paganis, quam pro malis Xpianis. Et si vobis maior necessitas fuerit, omnes vos imperabitis per vestram bonam voluntatem, sicut videritis quomodo opus est vobis, ut vos defendatis contra inimicis vestris. Et si vos per vestram bonam voluntatem aliquem bonum servicium feceritis ad seniorem vestrum, aut ad amicum vestrum, et visitaveritis eum cum aliquid de vestra bona, aut receperitis eos in vestras domos, sicut fuit semper bona consuetudo ab inicio a bonis ominibus ad faciendum, et est, erit semper in antea, aut aliquod servicium per vestra bona voluntate feceritis, aut in suorum necessitatibus aliquid adiuvaveritis; hoc non computetur nullus omo per nullum censum, nec per nullum malum exemplum, nec per nullum malum vicium. Quod si tamen aliquis malignus omo, aut senior malignus, aut amicus malignus, hoc per censum computare voluerit, aut malum censum per aliquem malum inienium adcrescere voluerit, ut in exemplo malo sit, nullatenus possit hoc facere, sed aspiciat occulis suis in ista scripta, et auribus suis audiat, et corde suo intelligat, et evacuet ei mala presumpcio sua, ut non sit alienus de regno Dei. Et si tantum Deum timens non fuerit, et in sua malicia voluerit permanere, et ista mala de corde suo evacuare noluerit, alienus sit de regno Dei, et pro temporali dapno non moratur componere in sepcies tantum quantum per malum censum, aut malum vicium computaverit, et postea non hoc possit vindicare quod malum voluit facere vel adcrescere. Et si aliquis fur aut latro ingeniosus, aut criminosus falsator, aut aliquis malignus adulter cum aliena uxore aud (aut) sponsa venerit inter vos, isti malefici secundum legem iudicabuntur; quia non est bonum malignis abitare cum bonis. Et stabitis in dilectione Dei in legem directam et iustitiam rectam in quantum possitis secundum canonem et leges Gotorum. Et abeatis inter eos omni tempore negotium rectum, et mercatum perfectum, et moneta una et mera sine mutacione, et sine aliqua falsitate; ut qualis fuerit prima, talis sit omni tempore, ut semper abeat firmitatem. Et de istis criminosis ominibus, quod superius diximus, post peractam legem qui inde evaserint, non permittimus eos stare inter vos in ecclesia nec in vestro concilio in nulla societate, nisi antea pervenerint ad rectam confessionem, et tenuerint veram penitentiam. Et dono vobis patrono Ermemiro vicescomite, et posteritati eorum, ut in cuiuscumque voce vos advocaverit, sequimini eum ubicumque ille voluerit in omnibus. Et ipso die Iovis semper sit vestrum de illa sale in omni tempore, sicut fuit ab inicio. Et si aliquandocumque aliquis malignus omo contra vos in ira surrexerit ad expugnandum aut preliandum contra vos; et vos omnes surgite centra eum ad interficiendum eum, et debellandum in quantum possitis cum Dei adiutorio. Si quis autem ex vobis minime fecerit, aut retrorsum facere voluerit, alienus sit inter vos omnes abitatores a vestro consilio, et ad liminem sancte Dei ecclesie precepimus excommunicari in ecclesiis vestris, et perdet omnem substantiam suam quantum ibidem abuerit. Et si quis vult inter vos maior fieri, sit sicut iunior; nam patrono vestro et omnibus ministris eius in omnibus precepimus custodiri et honorificari sicut decet. Et in omnibus ostibus meis primis insurgite in quantum possitis ad debellandum et expugnandum omnes adversarios nostros. Si quis vero quamlibet potestas, aut regis imperio vel principum, seu omo cupidus, vel malicia ductus, pro aliqua ocasione vel longo tempore prolonganda post nos, qui hoc factum nostrum et pactum convellere temptaverit vel infringere, hoc commendamus et per indesecabilem Trinitatem commonimus, ut quisquis ille fuerit, qui ipsius terre vel provincie principatum obtinuerit, aut pontifex ordinatus extiterit, vel iudex fuerit, et zelum Dei abuerit, et paradisi gaudia frui desideraverit, statim surgat et sentenciam istam quomodo nos confirmamus adfirmare contempnat (pro contendat) et in perpetuum stare discernat. Qui hoc fecerit, in cunctis fulgeat ante Dominum, sicut in sacris legibus continetur, ubi dicitur: Fulgebunt iusti sicut sol in regno patris eorum. Et qui inrumpere conaberit aliquis malignus transgresor legibus, quod una et universalis perpetim stare iubet ecclesiam, et nos omnes simul in unum statuimus canonicam sententiam et predicacionem apostolicam cum omne verbum divinum evangelicum feriri se sciat, et ereditatem celestem caruisse se agnoscat. Facta commemoracio, sive preceptum, vel confirmacio, sive indiguli agnicio, quem nullus interpolare audeat, vel mutilare, vel cum socordia conetur exturbare abhinc et deinceps, quod est in capud hunc preceptum in ordine porrectam, sicut scriptum est, et constitutum in tempore hoc, mense Aprilis die VIIII. Kal. Maii, luna. X., c)IIII. P. C. T. VIIa. ciclus giri solaris postquam ingressi sunt fiunt XV, et antequam egrediantur ad capud abemus A.XIII. anno isto obiit Leutarius rex, qui regnavit annos XXX. et menses X, post obitum eius anno I. ingrediente, regnante filio eius Leudevico rege.

Sig+num Borrellus gratiâ Dei commes et marchio. = Sig+n. Raimundus commes gratiâ Dei. = Sig+n. Ermengode commes gratiâ Dei. = Sig+n. Ermemirus gratiâ Dei vicescomes, qui hunc preceptum vicem nostram, et omni regni nostri principum, seu pontifices, seu clericorum, abbatum, monacorum, et omnem gradum ecclesie, sive laicos, vicescommites et seniores, vel viliores personas regimini nostro parencium, simul confirmamus, et ad honorem eximium referimus quid etiam et in dilectione proximi abeatur et impletur, fiat semper, et oblivioni nullo modo fuscetur, hoc signum indidi pro hoc roborem validum statui, et omnes firmare rogavimus. = Sign. Vivas gratiâ Dei epus. = S. Odo gratiâ Dei abba de cenobio Sancti Cucufati. = S. Ennego que vocant Bonofilio. = S. Bonucio. = S. Geribertus vicecommes. = S. Ermegeldus sacer et iudex. = S. Wisadus. = S. Ioce+fredus (Iocefredus hermano de Borrell) frater Borrello commes. = Seniofredus +. = S. Wifredus. = Seniofredus gratiâ Dei vicescommes. = Gondemarus gratiâ Dei ac si indignus epus. = Frugifer umillimus presul. = Remundus. = S. Trasovarius. = S. Gocefredus. = S. Wisibaldus. = S. Sendredus. = Wifredus. = S. Ermengaudus comes. = Sig+n. Ranimirus pbr. cum litteris rasis...

miércoles, 22 de mayo de 2019

ABU ZEYT, REY DE VALENCIA, AL SERVICIO DE JAIME I


2.78. ABU ZEYT, REY DE VALENCIA, AL SERVICIO DE JAIME I
(SIGLO XIII. DAROCA)

ABU ZEYT, REY DE VALENCIA, AL SERVICIO DE JAIME I  (SIGLO XIII. DAROCA)


Era Abu Zeyt rey moro de Valencia, el sueño inalcanzable de los reyes cristianos. No obstante, el musulmán no era feliz. El propio don Hurtado, un renegado cristiano que alcanzó a ser valido de Abu Zeyt, sentía gran preocupación por el estado de abatimiento en el que había caído su señor.

Un día el rey valenciano confesó el origen de su tristeza a su valido: había conocido en casa del mozárabe Pedro Cardona a la mujer más hermosa que jamás había visto: era Alda, su hija. Enamorado de tal manera, daría incluso su reino por ella, pero la religión se interponía entre ambos, pues Alda sólo accedería al matrimonio si el rey se convertía a la fe de los cristianos.

Aconsejó Hurtado al rey que procurara la mediación de los franciscanos que frecuentaban la casa de Pedro Cardona, el rico mozárabe, y así lo hizo. Pero ni fray Pedro ni fray Juan se comprometieron a mediar si Abu Zeyt no abrazaba la fe de Cristo. El rey moro, preso de ira, despidió a los monjes de mala manera.
Mientras, en la ciudad de Valencia, el descontento contra Abu Zeyt aumentaba. Su antagonista, Giomail ben Zeyán, que anhelaba hacerse con el poder, instigó a los valencianos a rebelarse contra su rey, de quien decía se había convertido en secreto al cristianismo y, como prueba, aportaba la presencia de los dos franciscanos en su casa. La situación se agravó tanto que Abu Zeyt no tuvo más remedio que abandonar la ciudad y el reino.

Tras largas etapas, llegaron a Teruel, donde Jaime I preparaba una nueva campaña militar. Abu Zeyt se ofreció y se entregó a Jaime I como vasallo suyo, y le solicitó que liberara a Valencia de la tiranía de Giomail, dándole informes de cómo hacerlo. Se estudió entre ambos la estrategia y se acordó que, aunque Jaime I no podría devolverle el reino, pues Valencia tendría que ser cristiana, le prometió su propio palacio y parte de sus tierras, además de cederle Ricla y Magallón.

Con el paso del tiempo, Abu Zeyt se convirtió al cristianismo y se bautizó como Vicente Belbís, casándose con la ilustre dama aragonesa Dominga López, de quien tuvo una hija, a la que llamó Alda, en recuerdo de la mozárabe valenciana.

[Beltrán, José, Tradiciones..., págs. 70-75.]



Çeid Abu Çeid

https://es.wikipedia.org/wiki/Zayd_Abu_Zayd

Zayd Abu Zayd, llamado Abū Zayd Abd al-Rahmān ben Abū Abd Allāh Muhammad ben Abū Hafs Umar ben Abd al-Mu'min (Baeza, 1195-Argelita, 1268) fue el último gobernador almohade de Valencia.

Nacido circa 1195, príncipe almohade, bisnieto del califa Abd al-Mumin. Sucedió como gobernador de Valencia —antes de 1223-1229— a su tío Abū `Abd Allāh Muhammad —1219/1220-antes de 1223—. Y este último a su hermano, el padre de Abū Zayd, Abū `Abd Allāh Muhammad (1210/1211-antes de 1219/1220).

A la muerte del califa Yūsuf II en 1224 se produce una lucha dinástica que permite a Abū Zayd gozar de total autonomía respecto al imperio almohade, pero se encuentra rodeado de enemigos, y en 1225, decide hacerse vasallo del rey castellano Fernando III.​

En 1227 reconoce a Al-Mamún, anterior gobernador de Córdoba y Sevilla, como califa almohade y, por tanto, rompe el vasallaje con el rey castellano. En 1228 recupera los castillos de Villahermosa y Bejís, plazas del norte valenciano ocupadas anteriormente por los aragoneses. Pero, Muhammad ibn Hud conquista Murcia, se nombra rey y reconoce al califa abasí, rompiendo aún más la unidad almohade de Al-Ándalus. En esta situación caótica, agravada por el hambre, ese mismo año se produjo una revuelta en Valencia, que aprovechó Zayyan ibn Mardanish —descendiente de Muhámmad ibn Mardanís— el llamado Rey Lobo por los cristianos, para sublevarse en Onda. El 24 de enero de 1229 Zayyan entró en Valencia, proclamando también obediencia al califa abasí, y Abu Zayd tuvo que huir primero a Segorbe y después a Aragón.


En 1229, tras la expulsión de su cargo por Zayyan ibn Mardanish, ratifica un acuerdo de vasallaje con Jaime I por el cual el rey de Aragón le da permiso para conquistar y poblar cuantos lugares y castillos consiguiera dentro del territorio musulmán valenciano, a cambio de la cuarta parte de las rentas. En 1232 ratifican en Teruel el compromiso adquirido, reconociendo el primero los favores recibidos y la renuncia a todas las rentas que sobre Valencia y su término se habían reconocido en 1229; se le facilita al rey aragonés la toma de Valencia. Abū Zayd fue un apreciable aliado del Conquistador en su lucha por la reconquista de las tierras valencianas, en la que toma parte aportando sus mesnadas.

En 1232 Abu Zayd se convirtió al cristianismo bautizándose con el nombre de Vicente Bellvís, pero lo mantuvo en secreto hasta la conquista de Valencia. Aunque continuó utilizando el título de rey de Valencia hasta que Jaime I entró en la ciudad el 1238, a partir de entonces actuó siempre como un verdadero señor feudal cristiano favorecido por el rey, con el que firmó un pacto de vasallaje / Calatayud el 20 de abril. Al servicio del rey Jaime participó de la conquista del reino: primero desde tierras de Teruel, después durante la conquista de la capital, y más tarde, llevando su huestes al sur, donde conquistó Ibi en 1244, Castalla, Onil, Tibi, Orxeta y Torres Torres.

Bajo la protección del Jaime I ostentó el señorío de localidades moriscas del Alto Mijares que legó a su hijo Fernando. Obtuvo numerosas donaciones reales: En 1236 las villas de Ricla y Magallón, en 1238 alquerías de la Huerta de Valencia y casas en la ciudad, en 1239 la villa de Ganalur y la alquería de Aldaya.

El 27 de enero de 1243 Abu Zayd recibió el vasallaje de Eximén Pérez y de su hijo Blasco, y les concedió el castillo de Arenoso, Arenós, para comandar sus fuerzas militares y como dote por la boda de Blasco con su hija Alda Ferrández Aba-Omahet.

La muerte de Abu-Zayd se sitúa a finales del año 1269 en el palacio de Argelita. Sus hijos y parientes recibieron una herencia importante y al estar emparentados con la nobleza aragonesa se convirtieron también en señores cristianos.

Alrededor del 16 de junio de 1860 se levantó una lápida en Valencia, y dejó a la vista algunos restos humanos, cuyo estado denotaban su antigüedad. En el mismo sitio se encontró un pergamino que dice así:

Hic jacet D. Vicentius Belvis cum prole sua olim Zeit Abuceit rex Valentiae maurus adeo suae religionis celator VT duos innocentissimos viros beatos Joannem de Perusia et Petrum de Saxo-Ferrato seraphici patris francisci filios ac socios veram christi fidem praedicantes gladio jugulaverit sed inspirante patre luminum recipiens omne nefas diluit sacro baptismatis lavacro et aeternum reconciliationis signum hanc olim aulam suam in ecclesiam et cenobium destinavit.

Estos restos fueron trasladados a la iglesia del monasterio de religiosas de la Puridad y están colocados encima de la pila del agua bendita, entrando a mano izquierda. Todavía se lee allí, en la misma lápida antigua, bajo de una corona real, la inscripción que compuso el P. Fray Miguel Enrich, en los siguientes dísticos:

Hic jacet azotus maurus, dulcisque propago qui dominans urbis, par jugulare jubet Francisci comitum, nunc coeli sede beatus, sacro fonte tamen diluit omne nefas, dum pro inclementi fundit pia vota precesque, urbs urbs expugnatur, sacra fit aula dei.

El 22 de abril de 1236, convertido Abū Zayd al cristianismo y siendo bautizado con el nombre de Vicente Bellvís, hizo la conocida donación de "castros, villas y alquerías que yo al presente poseo y pueda poseer, que de derecho deben de pertenecer a la sede segobricense", al obispo de Segorbe Guillermo Eximeno o Gimeno.

Abū Zayd casa a su hija, Doña Alda Fernández, que aporta como dote el señorío de Arenós, con Blasco Pérez de Arenós hijo de Don Eximén Pérez de Tarazona, que estaba al frente de la mesnada aragonesa que constituía la fuerza militar de Abū Zayd, tras lo cual aquel mudó su apellido Tarazona en "Arenós".

Tuvo varios hijos. Con María Ferrandis: Alda Ferrandis, Fernando Pérez y Sancho Ferrandis; Otros: Elisenda (curó su enfermedad en el castillo de Castro); Mahomat Abiceit o Abahomat; Ceyt Abohiara o Aboyahya; Zeyt Edris o Idrîs; Aazón...

Puede que su mujer fuese Dominga López ya que los nietos de María Ferrandis no eran considerados, por el obispo Dull de Segorbe (1324), del matrimonio.


https://www.academia.edu/7365230/DOCUMENTOS_EN_LAT%C3%8DN_DE_LA_FAMILIA_AREN%C3%93S

https://www.scribd.com/doc/72748854/Diplomatario-Arenos-Latin

viernes, 20 de enero de 2023

En lan de Nostre Seynor Deus Jhesu Xst. MCCCLVII (1357)

XI.


Extracto de un códice ms. vit. en el archivo de la ciudad de Lérida. (Vid. pág. 58.) 
(N. E. á : a; órden : orden; ligeros cambios de ortografía. Empieza en la página 246 del pdf que edito.)

Comienza por varios trozos de los Santos 4 Evangelios; lo qual indica que el códice sirvió para el acto de prestar el juramento acostumbrado los Paheres y otros oficiales públicos de dicha ciudad. Sigue a esto un calendario ms. hacia la mitat del siglo XIV; después de lo cual ya no contiene otra cosa mas que noticias de varios sucesos particulares de esta ciudad, notadas sin orden cronológico; y esto y el carácter particular de cada una de ellas, obliga a tenerlas por coetáneas. De ellas copié las siguientes, que pueden ser importantes por algún respeto, puestas por orden cronológico.
IX. kal. februarii anno Domini MCCCXL septimo, vespere nativitatis Domini honorabiles Raimundus Boxo (Boix, Boj, Buj), et Bereng... paciarii civitatis Ilerdae afirmarunt in mimicos (así se lee enmendado por mano coetánea; y en lo raspado se conoce que decía in iogolatores) Simonem de Ortega, et Apparicium de Perpiya (Perpignan y variantes). 

En lan de Nostre Seynor Deus Jhesu Xst. MCCCLVII (1357) estants pahers los honrats en . dalos (d' Alós), en R. de Carchassona (Carcasona, Carcassona, Carcassone), en P. de Timor, e en Nicholau Çabater, fo afermat per los dits pahers Ramon Marti, en altra manera appellat Cornamusa, en juglar de la ciutat; et donenli de soldada per sos trebaylls quascun an C. sol. barchs. (parece que pone sot. : sous barchinonesos, sueldos barceloneses) - El dit Cornamusa jurá sobre los Sants IIII. Evangelis de esser bo e leal a la dita ciutat, e de servir be e lealment aquella.

A XIII. del mes dagost, any M.CCC. noranta hu (1391), fonch fet en la ciutat de Leyda lo insult dels Juheus; e foren morts LXXVIII. (78) Juheus, e mesos tots en una biga al Pla dels Tramenós. Tots los altres Juheus se bategaren, e feren sglesia de la sinagoga, y  (y griega, no i latina) meterenli nom Sancta Maria del Miracle; en la qual los conversos tenen vuy lo sementir. (Esta nota es de letra del siglo XV., que parece haber retocado otra anterior ya borrada).
XXVII. junii, M.CCC.XC. septimo honorabiles dominicus de Montsoar (Monsuar), et ... Paciarii civitatis Ilerdae, affirmarunt in mimum civitatis eiusdem Antonium de Benavarre ... qui praestitit iuramentum de serviendo bene et legaliter officium de trompeta ... et tradiderunt ei unam trompam ad quodam penon dictae civitatis.

Divendres a tres del mes de agost, que fonch dia de la Invencio de Sent Steve, l'any M.CCCC.VIII. (1408) lo Rey de Navarra entra en Leyda; lo qual anava al Rey de França; et fonchli fet present per los Senyos de Pahers de quatre parells (: 8) de Pahons, et de un carratell de vin blanch. E anaven en sa compaya lo Comte de la Marxa, et lo fill del Comte de Foix.

Disapte a XVI. del mes de març lany M.CCCC. e nou (1409), entra lo molt reverent Pare en Xst. en Pere de Cardona, Bisbe de la ciutat de Leyda, ora de menjar o guax, en la dita ciutat: al qual fou feta tota honor per la dita ciutat.

De maestre Vicent Ferrer. = M.CCCC.VIIII. (1409) = Disapte a XIIII. del mes de deembre l'any desus dit lo reverent religios maestre Vicent Ferrer, maestre en sancta Teulogia, entra en la ciutat de Leyda ora entre vespres et completa, o guaix (guax más arriba), al qual isqueren reebre Don Johan, Comte de Cardona, e la Comtesa, mare sua, et los honrats en Francesch Cortit, en Johan Civera, en Bernat del Coll, e en Salvador Botella, Pahers, e molta altra gent infinida. Lo qual entra per lo cami del monestir de ntra. Dona Sancta Maria del Carme. E estech en la ciutat del dit dia fins al dia seten de giner del any M.CCCC. e deu (7 de enero de 1410); e feu hic vint e quatre sermons. E lo dit dia que fou dia de Sent Julia, partinch e anassen al loch de Artessa (Artesa), una legua de Leyda. Otra mano más moderna añade lo siguiente:

Hi trobaren lo bastiment de fust en quel meteren en lo monestir de Prehicadors en la capela sua.
Lo primer dia de maig (f. març) del any de la Nativitat de nostre Senyor M.CCCC.XIII. (1413) fonch pres Muntarago (: Montearagón) per la companya de Don Anton de Luna. E dia XVIII. de abril del any damunt dit fo pres Trasmor per la dita companya. E apres lo iorn de Sent Johan del dit any vingue lo Comte d' (el apóstrofe no se lee bien, en el pdf se ven como dos puntos : muy grandes) Urgel fins en la orta de Leyda ab sa companya per occuparse la ciutat. E apres dimars mati ques comptave XXVII. del mes de juny, any damunt dit, vench mossen P. Ramon de Fluvia ab tota la dita companya del dit Comte en lo Mercadal; e aqui combateren e cremaren tots los blats que eren en lo dit Mercadal, e altres per los troços; et cremaren torres et cases del terme, et los molins den Crisagual ... Et puix anarensen a alaudir a Benavent, e aqui aleugaren aquel dia, e ab dit Comte.
Fonch ben defesa la ciutat, en tal manera que entre nafrats et morts ni hac de la part del dit Comte ben LX homens o pus; y mes que per gratia de Deu negu de la ciutat noy pres mal.
En apres digous ques comptave quatre del mes de agost any damunt dit M.CCCC treze (1413), hisque la bandera de la ciutat contra lo dit Comte: e hisque per lo pont maior: e aquella nit sen ana a Termens. E lo cendema, qui fonch dia de Sent Domingo (¿por qué no le llaman Sant Diumenge?), lo Senyor Rey en Ferrando (Fernando I de Aragón) posa lo siti sobre Balaguer.
Dimecres dia de omnium Sanctorum (tots sants; todos los santos) 
Don Jaime d'Urgell se mes tot soltament en mans del Senyor Rey d'Arago, any M.CCCC.XIII. (1413)

Dimecres a quatre de març any mill CCCC.XVIII. (1419) entre en Leyda lo Legat de nre. Senyor lo Papa Marti.
Dimarts al sol exit, dia de Sentana, quis comptave XXVII. de Juliol any M.CCCC.XXXV. (1435), parti de la present ciutat lo Rev. Micer Domingo Ram, administrador del present bisbat de Leyda, e Cardenal de Sent Johan e Sent Pau, novellament elet en Arquebisbe de Terragona; lo qual parti exint per lo Pont maior, tenint la via vers Terragona per entrar en posesio del dit Arquebisbat.
Diluns quis compte ha XI del mes deembre any M.CCCC.XL hu (1441), fonch haçotada madona Nalauterra … e posada en lo costel.
Lo cendema de Senta Tecla, quis comptave vint e quatre del mes de setembre del any de la Nativitat de nre. Senyor M.CCCC.XXXXIIII. (1444) estents Pahers los molt honorables en Gispert Matheu, Bertran de Pens, Bernat Carnicer, e en Jacme dez Castell, ffonch passat lo trauch de la mina de la rogua de la ciquia de Segria per Mestre Maxin de Asteasso, e Lope de la Gueralde, bischahins, ab los aiudants que tenien en la dita mina. La qual mina era de vogua molt fort; la qual ses aguda a minar et foradar ab poder de foch e martells molt acerats, que en un mes los obres no fahien sino quatre palms. La qual mina e ciquia uberta fins en la ciquia vella, que ya y ere, costa (costá : costó) a Leyda ...
En l'any de M.CCCC.L tres (1453), diluns a XII. de agost, stants Pahers los honorables en Loys de Montsuar, Gispert Matheu, Bnt. (Bernat) Gralla, e Johan Caslà, en Pons de Vilaffrancha Sindich, en Ferrer Compañy 
(: Company; la ñ es dudosa ya que la virgulilla es más bien un guión más alto de lo normal; en textos de Mallorca se encuentra muchas veces añy) 
rational, en Bnt. Antist scriva de la casa de la Payria, fforen començades de enderrocar les cases del sol del pes del Rey, ahont se ha de ffer l'ospital general de la ciutat. E costaren de compra les dites cases quatrecentes e set llrs. (lliures)
Disapte, XIII. del mes de abril del any M.CCCC.L quatre fonch feta una solempne professo al dit spital, hont dix la missa, e sermona lo Bisbe Gaçet. E aquel dia foch posada la primera pedra en lo dit spital; la qual hi posaren Mossen Manuel de Monsuar, Dega de la Seu de Leida, Mossen ... de Vallterra Canonge, Mossen Luis de Monsuar, e Mossen … Gralla. (Sin embargo no continuó esta obra hasta el año 1509, como dice otra nota.)

A XXI de deembre del any M.CCCC.LXXIIII (1474). lo magnifich Conseyll General de la present ciutat, ab auctoritat e decret dels magnifichs y rev. Senyors Oficial del Senyor Bisbe, e del Cort y Veguer de la dita ciutat, ordena que a negu sia permes donar a les fonts a ningun fillol o fillola, mes de hun real de argent.

Digous (se lee Digons, clara errata u, n) en la nit qui comptaven ... del mes de abril, any M.CCCC.LXXIII. (1473) se crema la segrestia de la Seu de Leyda, et se cremaren molta rica capa de brocat, molts draps de brocat de empaliar, e molts altres richs joyels e creus, qui valen pus de cent milia florins. Restauraren lo Sant Drap de Jesu Xst, la custodia, alguns libres missals, que entre tot ere de molt poca valua. Cremas hun fadri.

Sin data de año se halla el artículo siguiente de un bando sobre los privilegios concedidos a los estudiantes de la universidad de Lérida y el territorio en que les valían:

E encara us fa hom a saber, que les afrontacions dels lochs que son assignats a estatge dels scolars, e dins los quals son privilegiats segons les dites penes, son aquestes: ço es a saber: de la porta dels Boters tro a la porta de Sent Gili, segons que clou lo mur de la ciutat: e de la torre de Besora per les parets dels Preycadors a quall tro a la dita porta de Sent Gili: e de la dita porta dels Boters tro a la plaça maior de la Cadena del Romen, e dallen a en sus, o per la carrera que va a Sent Andreu: et pel carrer d' Odena tro al mur veyll de pedra de ios (de ius, dejus, de yuso) lo palau del Bisbe carrera dreta: e daltra tro a la dita torre de Besora, axi com se te lo mur de pedra; ab tot ço que es dins enclos.

domingo, 16 de abril de 2017

res

Res


RES o RE f. (ant.) i pron.
I. f. ant.
|| 1. Cosa; cast. cosa. a) En frases afirmatives. Ha molts cavallers qui són mos amics e qui farien tota res que yo volgués, Llull Arbre Sc. ii, 355. A conèxer l'esser de la re | covenen III coses, per ma fe, Llull Gatz. 154. En pochs temps membra tantes res, Llull Rim. 535. Bonea eternitat e glòria són una res en nombre, Llull Arbre Sc. ii, 320. Que tot hom pag de tota res que 's carrec e's descarrec a la mar un diner, doc. a. 1339 (Capmany Mem. iv, 99). Esser moll e fred e tèbeu en tota res de bé, Eximenis Reg. 78. Altre cosa és... la qual ames sobre tota res, Canals Arra 126. Aquella res que no fall algun' ora | entenen pochs, Ausiàs March c.—b) En frases negatives. Qui a caritad no enuega a nula re, Hom. Org. 2. No porà fer neguna res qui bona sia, Llull Cont. 141, 10. Sens vós, nulla re no és profitable, Llull Cont. 158. Que no la'n lexàs tornar per nuyla re, Jaume I, Cròn. 2. Per què estàuem així que no fàyem neguna re, Jaume I. Cròn. 262.—c) Gran res o Gran re: gran quantitat. Vengren lops... qui deuoraren gran res de les ouelles, Llull Felix, pt. i, c. 7. Recontava a gran re de prohòmens la captivitat en què son marit era, Llull Blanq. 71. De guisa tiraua lo fenèuol que gran res n'i hauia ferits, Jaume I, Cròn. 15. La ciutat e gran res del regne, Muntaner Cròn., c. 12. De gran res abans: (ant.) de molt de temps abans. La qual ja les sabia de gran res abans, Curial, i,30.
|| 2. per ext., Persona. Ela [la reina] dix... que en la nostra honor ne el nostre bé nuyla re no y hauia tan gran part con ela, Jaume I, Cròn. 271. La donzella Nerguis qui viu aquella res que ella més amaua en aquest món, Jacob Xalabín 10 vo. E tuyt li membres de blancor | qui són en vós, ma dolsa res, Fasset 780. Ha, dolsa res, plasent et cara, Fasset 861. Una alegria de la qual guart Déu a mi e a tota res bona, Curial. iii,42.
|| 3. Animal boví, de llana o de cabrum; cap de bestiar (Maestrat, Val.); cast. res. Carn de res grassa, Spill 10119. Les grasses resses... ells les menjaven, Spill 13275.
II. pron.
|| 1. Alguna cosa (en frases afirmatives); cast. algo. De cavalers qui perden res en osts ni en cavalcades, Usatges 71. Ans que re s'i partesca, Capbr. Ribes 1283. D'on s'esdevé que res cert de ses promeses esperar, és en vanes e folles esperances cercar repòs, Corella Obres 224. Ans se dexaria morir que venir en res contra la honor, Tirant, c. 57. L'emparava contra res que pogués venir a torbar-la, Plana Sta. Mar. 8.
|| 2. Alguna cosa (en frases interrogatives o condicionals); cast. algo. «¿Vols res de Barcelona?»«¿Tens res per als pobres?»Si alcú gitarà a home lança..., si'l nafrarà en res, esmèn lo mal que li farà, Usatges 82. Volets que'ls diga res per vós?, Jaume I, Cròn. (ap. Aguiló Dicc.). Si res voleu, preneu tot quant tinch, Vent. Pel. 19. Teniu vós res de nou?, Lacavalleria Gazoph. Y si acàs de res demana, | és de la gent d'allà dalt, Collell Flor. 51.
|| 3. No res: absència de l'ésser real; negació de tota cosa; cast. nada. «¿Què has vist?—No res». Bous, ni porcs, ni moutons, ni bocs, non re [sic], Reua Perp. 1284. Vós avets creades les creatures de no re, car enans que elles fossen, eren no re; e de no re en què eren, vós fets-les esser re, Llull Cont. 30, 7. Nulla ymaginació no pot compendre com pusca esser creada cosa de no re, Llull Cont. 65. Cor no res no pot donar començament a res, Llull Gentil 71. E què seràs?—No res, Metge Somni i. O tu est Déu, o est hom, o est no res, Scachs 11. No res tenia ni esperava tenir res,Riber Miny. 5. Un no res: una cosa petitíssima, insignificant. Per un no res que ma senyora vos ha dit, stau ja smayat?, Tirant, c. 199. En un no res: en un moment, en molt poc temps. (V. no-res).
|| 4. Cap cosa (en oracions negatives); cast. nada. a) Quan res va darrera el verb, exigeix sempre la companyia de l'adverbi no. Dix que no me'n fermarie res, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 16). Prometem... que no recebam, en re del nostre, homeier ni nafrador, doc. a. 1244 (ibid. 19). Si Déus no era res, Llull Gentil 18. Jo no us menaria per re en ma companyia, Llull Blanq. 6. Que cuydàuem hauer goanyada Múrcia e nós no hauíem re goanyat, Jaume I, Cròn. 446. Si... lo castel és tal que'l senyor no y reeb re de les rendes, Commem. 159. Sabets que no us forsarem de re, doc. a. 1344 (BSAL, xi, 47). Fonch tan poca cosa que no vench a res,Eximplis, ii, 327. No sabem de res, y per axò volem parlar de tot, Ignor. 1. No digues res pus, Alcover Cont. 8. No valia res engorronir-se, Ruyra Parada 15.—b) Quan res va davant el verb, aquest sol portar l'adverbi no en el català literari; en el llenguatge parlat generalment se suprimeix el no, i també es tolera aquesta omissió en els escrits. Si ho fa, van serà e res no valdrà, Usatges 95. Segons veritat, re no valem, Llull Cont. 29, 21. Dixem que passatge era que nós per re del món no lexaríem que no y passàssem, Jaume I, Cròn. 109. Y en res no volgué fer may resistència, Passi cobles 15. Res no em surt bé, res!,Ruyra Parada 32. Donchs canta, per ma vida, | que res te donaré, Costa Trad. 45. Res en sabia de l'amor, Alcover Poem. Bíbl. 23.—c) En frases negatives el·líptiques, o sia, en què el verb se sobreentén, s'admeten les dues construccions: no res, i res sense el no. «¿Què t'han dit?—No res». «¿Què t'han dit?—Res». Quan res és el subjecte d'una oració de verb sobreentès, va sense el no. Però res tan pintoresc com sentir-li parlar d'aquella illa llunyedana, Massó Croq. 10.
III. adv. En proposicions negatives, es troba a vegades usat res adverbialment; és més usual i correcte usar l'adverbi gens. O lenga enverinada de diable, no temi res los teus turmens, Sants ross. 47. Però si a vós, legint estes noues, | vos creix la saliva, o poch o no rres, Proc. Olives 450. Fo un mal home molt pervers e no res semblant a son pare, Boades Feyts 32.
    Loc.—a) No res! o Res!: exclamació per a declarar-se disposat a no parlar més o a no pensar més sobre un assumpte. Ella s'exclamà:—Res, me n'hi vaig jo a veure si n'hi faç cap, Aurora 271.—b) No res no res: es diu per indicar un treball o procés en què, sense adonar-se'n, s'arriba a fer quelcom d'importància. «Em vaig aficionar als llibres, i no res no res, vaig arribar a tenir una bibliotequeta» (Valls).—c) Res més, o Res pus, o Res altre (i ant. res àls): cap altra cosa. Farem ço que fer deuem, e no res àls, Jaume I, Cròn. 42. L'home quedà enteressat, més per s'ànsia que tendrien es de ca seua que per res altre, Rond. Eiv. 69.—d) Res nat, o Res del món, o Res nat del món, o Res vivent: absolutament res.—e) No res menys, adv.: V. no-res-menys.—f) No donar-se res: (ant.) no preocupar-se. Donà remey a la sua dolor aconsolant-la e preguà-la no's donàs res en lo fet de Ypòlit, Tirant, c. 247.—g) No anar de res: no estar disposat a fer o acceptar tal o tal cosa.—h) No voler saber res: no admetre raons ni explicacions.—i) No esser res de bo, o Esser un res-de-bo: no esser bona persona. «Tan res-de-bo és l'un com l'altre» (Cardona, Solsona).—j) Com si res fos, o Com si res: indica la inadaptació entre un fet i un altre; sense eficàcia o sense resultat. Joanoya!—tornà ab més forsa encara, y també com si res, la veu se li perdia..., J. M.a Folch i Torres (Jocs Fl. 1904, 140).—l) Com qui no n'és res: fingint indiferència (Mall.). Y jo, com qui no n'és res, me vaig girar per veure aquell gomboy, Roq.—m) Això és un fart de re, barrejat amb poca cosa: es diu humorísticament per indicar que una cosa és molt magra, insignificant, menyspreable (Empordà). En el mateix sentit es diu: No res, no res, dos cebetes tres diners (Martí G. Dicc.); o bé: Això i no res, tot és u (or., occ., val., bal.).
    Refr.—a) «No és res, i li penjava el nas»: es diu quan algú fingeix que no dóna importància a coses que en tenen molta.—b) «Més val un poc que re» (or.); «Val més qualque cosa que no res» (mall.).—c) «Per res, no es dóna res»; «No es fa res per no res»; «Ningú fa res de franc».—d) «El que és estat i no és, com si no hagués estat res».—e) «Don Re, porta botes i està serè»: es diu referint-se a algú que s'alarma o pren precaucions inútilment (Penedès).—f) «Per a no res, no cal cabàs»: es diu contestant a algú que diu que no necessita res (val.).
    Fon.: rέs, rέ (pir-or., or.); rés (occ., val.); ré (occ.); rə́s (mall., Ciutadella, eiv.); rέ̞s (Maó, Alaró, Binissalem).
    Var. form. ant.: ren.
    Var. ort. ant.: ras (Graal 71).
    Etim.: del llatí rēs, ‘cosa’. La forma catalana res representa el nominatiu llatí, i la forma re ve de la d'acusatiu o d'ablatiu.
2. RES m.:
V. rés.
RÉS (escrit també res). m.
Acció de resar; so de veus que resen; cast. rezo. Se senya l'atalayer | tan bon punt el res acaba, Picó Engl. 33. Un llavi mogut pel rés, Ruyra Pinya, i, 83. S'alsava una lleu bronidissa de resos, Galmés Flor 36. Especialment: a) Ofici eclesiàstic que els clergues i religiosos estan obligats a recitar diàriament.
    Etim.: derivat postverbal de resar.