Mostrando las entradas para la consulta tremolá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tremolá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 11 de agosto de 2026

Treilla, Trelha, Trilla, Trichilia, Treillar, Trelhier, Entreillar, Entrelhar - Estrepar

Treilla, Trelha, Trilla, s. f., lat. trichila, treille.

Bel m' es quan s' azombra ill treilla.

Marcabrus: Bel m' es quan.

Il m'est beau quand s'ombrage la treille.

Lay desotz una trelha.

Rambaud de Vaqueiras: El so que.

Là dessous une treille.

Pres de la via,

Desotz una trilla.

G. Riquier: D' Astarac.

Près de la voie, dessous une treille.

(ESP. Trichilia es un género de plantas fanerógamas de la familia Meliaceae.)

Treilla, Trelha, Trilla, s. f., lat. trichila, treille.


2. Treillar, v., s'étendre comme la treille, s'enlacer, entrelacer, grimper, 

s'étaler.

Fig. Malvestatz treilla,

E jois torna en paissel.

Marcabrus: Lo vers comensa.

Méchanceté s'étend en treille, et joie se transforme en pieu.


3. Trelhier, s. m., treillageur, faiseur de treillage ou de treillis.

A trelhiers, lo portal. Cartulaire de Montpellier, fol. 44.

Aux treillageurs, le portail.


4. Entreillar, Entrelhar, v., s'étendre comme la treille, s'élancer, grimper, s'étaler.

Fig. Aissi pueia jois e 'ntrelha. 

Hameus de la Broquerie: Quan reverdeion.

Ainsi monte joie et s'étale. 


Tremir, v., lat. tremere, trembler, frissonner, frémir.

El peneden fa temeros tremir.

G. Riquier: No puesc.

Téméraire fait trembler le pénitent.

E 'ls angels del cel tremiran. Contricio e Penas infernals.

Et les anges du ciel frémiront. 

Malautz suy, e tremi de murir.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers.

Malade je suis, et je tremble de mourir.

ANC. FR.

Dont vous deussiez prendre vengeance 

Pour faire les aultres trémir.

Charles d'Orléans, p. 251.

ESP. (Temblar, estremecer, estremecerse) PORT. Tremer. 

(chap. Tremolá: tremolo, tremoles, tremole, tremolem o tremolam, tremoléu o tremoláu, tremolen; tremolat, tremolats, tremolada, tremolades; tremolaré; tremolaría; si yo tremolara; ¡tremola, porró!)

Para tocarte, moceta,  venimos aquí un montón,  con guitarras y laudes,  bandurrias y acordeóns.  Guitarrico, trompa y gaita,  tocaremos con ardor,  aunque tu pandero, niña  tocaríamos mejor.


2. Tremor, s. f., lat. tremor, tremblement, frisson, frémissement.

Quan endeve a alcu tremor per frey. Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Quand advient à aucun tremblement par froid.

Quant l' abbat ausic las letras de K., hac gran tremor. Philomena.

(chap. Cuan l'abat va escoltá les lletres de Carlos, va tindre gran tremoló.)

Quand l'abbé ouït les lettres de Charles, il eut grand tremblement.

ANC. FR. Por la trémor et por la dotance de l'empereor Alexis.

Villehardouin, p. 56.

En telle trémeur que je trembloye tout ainsi que les feuilles dedans les arbres.

J. Marot, t. V, p. 47.

ESP. PORT. Tremor (Temblor). IT. Tremore.


3. Tremol, s. m., tremblement, frissonnement, frémissement.

Fig. Per qu' el cor m' intra en tremol.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

C'est pourquoi le coeur m'entre en tremblement. 

CAT. Tremoló. (chap. Tremoló, tremolons.)

pixacantons, pixaracons, vado permanente, cochera


4. Tremol, s. m., lat. populus tremulus, tremble, sorte de peuplier.

De tremol l' escorsa meiana.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De tremble l'écorce moyenne.

(ESP. Álamo (chopo). chap. Chop, chops; Populus tremula, aspen, abre mol conegut a Nonasp, Nonaspe; chopera, choperes : puesto aon ñan mols chops.)

ESP. Álamo, chopo. Chap. Chop, chops

5. Tremola, s. f., tremble.

Sas fuelhas so leugieras cum de tremola. Eluc. de las propr., fol. 223.

Ses feuilles sont légères comme de tremble.

IT. Tremula.


6. Tremble, s. m., tremble.

Escut de tremble nulh ni de til. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.

Nul écu de tremble ni de tilleul.


7. Tremolar, v., trembler, frémir, frissonner.

Comenset fort a tremolar,

De gran paor non poc parlar.

(chap. Va escomensá fort a tremolá, de gran temó (paó) no podíe (va pugué) parlá.)

V. de S. Honorat.

Il commença fort à trembler, de grande peur il ne put parler.

Mi fan en aissi tremolar

Cum fai la fuelha lo fortz vens.

(chap. Me fan aixina tremolá com (li) fa (a) la fulla lo fort ven.)

Pons d'Ortafas: Aissi cum.

Me font par ainsi trembler comme fait la feuille le fort vent.

Subst. Lo tremolars s' esmov el cors. Liv. de Sydrac, fol. 79.

Le frissonner s'émeut au corps.

CAT. ESP. (Temblar) PORT. Tremolar. IT. Tremolare, tremulare. 

(chap. Tremolá. Vore la conjugassió una mica mes amún.)

carpit



8. Tremolament, s. m., tremblement, frémissement.

Tremolament dels potz en febres agudas,... es senhal de mort.

(chap. Tremolamén (tremoló) dels labios en fiebres agudes,... es siñal de mort.)

Eluc. de las propr., fol. 42.

Tremblement des lèvres en fièvres aiguës,... c'est signe de mort.

ANC. CAT. Tremolament. (chap. Tremolamén, tremolamens; tremoló, tremolons.)


9. Tremulos, adj., lat. tremulus, tremblant, frémissant, frissonnant.

Home ebrios, en sa cara es falbelos,… en las mas tremulos.

Eluc. de las propr., fol. 227.

Homme ivre, en son visage est blême,... en les mains tremblant.

ESP. Tremuloso (tembloroso). IT. Tremoloso. (chap. Tremolós, tremolosos, tremolosa, tremoloses : que tremole, que está tremolán.)


10. Tremblar, v., trembler, frissonner, frémir.

Auzel qu' el ve de paor trembla.

(chap. Muixó que lo veu de temó (paó) tremole.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Oiseau qui le voit de peur tremble.

Fig. Aissi m fai tremblar,

Ma domna, 'l cor e frire.

G. Faidit: Solatz.

Ainsi me fait trembler, ma dame, le coeur et frémir.

Part. pas.

La pelz li rua, hec lo kap te tremblant. Poëme sur Boèce.

La peau lui ride, voici que le chef tient tremblant.

ESP. Temblar.


11. Terra tremol, s. m., tremblement de terre.

Fes tan gran terra tremol

Que 'l barry tot entorn

Son cazut. 

V. de S. Honorat.

Fit si grand tremblement de terre que les remparts tout autour sont tombés.

Voyez Terra

Terra tremol, s. m., tremblement de terre.


Tremueia, s. f., trémie.

Del blat qu' era en la tremueia. Roman de Jaufre, fol. 2.

Du blé qui était daus la trémie.

Loc. fig. Per que 'l deu hom la tremueia

Totas sazos tener vueia.

Bertrand de Born: Mout mi plai.

C'est pourquoi on lui doit la trémie (en) toutes saisons tenir vide.

CAT. Tramuja. (Tremuja)

La desclofadora es la máquina que se fa aná per a desclofá, traure lo clofo, de les ameles, armeles; tramuja, tremuja


2. Trameiar, v., remuer comme la trémie, s'agiter, frétiller.

Part. pas. Ai gros cul espes e trameian.

T. d'une Dame et de Montant: Ieu venc.

J'ai gros cul épais et remuant.


Trena, s. f., tresse, filet.

Que puescon portar garlanda o trena ses tota coronadura d' aur.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Qu'elles puissent porter guirlande ou tresse sans aucun couronnement d'or.

Las trenas son lascas. Liv. de Sydrac, fol. 103.

Les filets sont lâches.

CAT. Trena. (chap. Trena, del pel, d'alls; trenes.)


2. Entrenar, v., entrelacer, tresser.

Part. pas. Corona...

D' espinas fo ponhens e de jonc entrenada.

Roman de Fierabras, v. 4972.

La couronne... d'épines fut poignante et de jonc tressée. 

CAT. Entrenar. (chap. Entrená : fé trenes, per ejemple, de jung, junc, chunc, com a Vallchunquera. Vore trenes a “Tú no eres de Fórnols si”.)


Trencar, Trenchar, Trinquar, v., lat. truncare, trancher, tailler, fendre, couper, casser, briser, rompre.

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 85.

Trencar ausbercs, e sentir colps mortals.

Aicarts del Fossat: Entre dos reis.

Fendre hauberts, et sentir coups mortels.

Qui vol culhir ni trencar

Las flors.

(chap. Qui vol cullí (ni) y trencá les flos.)

Bernard d'Auriac: Nostre reys.

Qui veut cueillir et couper les fleurs.

Que jamais no rompa ni trenc.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Qui jamais ne rompe ni casse.

Fig. A gran poestat esta mal, fe que us dey, 

Que trenc treguas.

Bernard de Rovenac: Belh m' es.

A grande puissance il sied mal, foi que je vous dois, qu'elle rompe trêves.

Primeirament deu hom trenchar la cogitacio, e apres, l' obra.

Trad. de Bède, fol. 60.

Premièrement on doit trancher la pensée, et après, l'oeuvre.

Loc. prov. Tant vay lo dorc a l' ayga tro que se trenca. V. et Vert., fol. 86.

(chap. Tan va la cantrella al aigua (fon) hasta que se trenque.

ESP. Tanto va el cántaro a la fuente hasta que se rompe.)

Tant va la cruche à l'eau jusqu'à ce qu'elle se brise.

Part. prés.

Lansa portet trencan, targua reonda. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 44.

Il porta lance tranchante, targe ronde.

Fig. De guerra no s pot honrar lo rey

Trencan treguas.

Bernard de Rovenac: Belh m' es.

De guerre ne se peut honorer le roi rompant trêves.

Substantiv. Al trenquan de l' espasa. Chronique des Albigeois, col. 67.

Au tranchant de l'épée.

Part. pas. Anc no 'l vi bras ni flanc

Trencat. 

Bertrand de Born: Al dous nou.

Oncques je ne lui vis bras ni flanc coupé.

El meteys s' a trinquat la lengua. L'Arbre de Batalhas, fol. 127.

(chap. Ell mateix se ha trencat (tallat) la llengua.)

Lui-même s'est coupé la langue.

Fig. Tant era de dolor trencada. Passio de Maria.

(chap. Tan ere de doló trencada. Passió de María.)

Tant elle était de douleur brisée.

Aquills que an lur castetat trencada. V. et Vert., fol. 91.

(chap. Aquells que han la seua castidat trencada - truncada, arrebatada, etc.)

Ceux qui ont leur chasteté rompue.

- En termes de versification.

Ses motz vilas e ses rima trencada.

Serveri de Girone: Totz hom deu.

Sans mots vilains et sans rime tranchée.

Motz trencatz apelam, can la una partz del mot reman en fi de verset per rima, e per l' autra part, comensa le comensamens del segon verset.

Leys d'amors, fol. 7.

Nous appelons mot tranché, quand l'une partie du mot reste à la fin d'un verset pour la rime, et que, par l'autre partie, commence le commencement 

du second verset.

ANC. FR. Trenchied ad Deus ni li règne de Israël.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 19.

CAT. Trencar. ANC. ESP. Trinchar. ESP. MOD. PORT. Trincar. IT. Trinciare.

(chap. Trencá; trinchá; truncá; tallá; capá; chafá, etc.)


2. Trencada, s. f., tranchée, traversée.

L' esparviers, ab bel semblant,

Va del pueg ves leis volant,

La longa trencada;

Pren lai sa volada.

B. Martin: Ben es dreitz.

L'épervier, avec beau semblant, va du coteau vers elle en volant, par la longue traversée; il prend là sa volée.

Tengan be las trencadas. Guillaume de Tudela.

Qu'ils tiennent bien les tranchées.

ESP. Trinchea (Trinchera). IT. Trincea. (chap. Trinchera, trincheres; trencada, trencades; mal de ventre, mal de hernia, está trencat, trencats, trencada, trencades.)

- Mal de ventre, douleur d'entrailles.

Majors trencadas auran

Que femna qu' a pena d' effan.

Brev. d'amor, fol. 113.

Plus grandes tranchées auront que femme qui a mal d'enfant.


3. Trencadura, s. f., coupure, action de canceller, cancellure. 

Charta ses razura, ses trencadura. Charte de Montferrand, de 1273.

Charte sans rature, sans cancellure.

CAT. Trencadura. (chap. Trencadura, trencadures : canselasió, canselasions.)

repartiment, llibre, liber


4. Trencamen, Trenquemen, s. m., taille, entaille, coupure, cassure, rupture.

En aquesta batalha fo... tans trenquemens de caps e de membres, que lonc seria de comtar. Philomena.

Dans cette bataille il fut (y eut)... si grandes tailles de chefs et de membres, qu'il serait long à compter.

Si com, ses trencamens faire,

Intra 'l bel rais, quan solelha,

Per la fenestra veirina.

Pierre de Corbiac: Domna dels angels. Var.

Ainsi comme, sans faire de cassures, entre le beau rayon, quand le soleil luit, par la fenêtre de verre.

Fig. Integritat de cor ses trencamen e ses corruptio carnal.

Trencamens de vot simple.

V. et Vert., fol. 95 et 93.

Intégrité de coeur sans entaille et sans corruption charnelle.

Rupture de voeu simple.

CAT. Trencament. (chap. Trencamén, trencamens; trencadissa, trencadisses.)

Rompre, Rumpre, v., lat. rumpere, rompre, casser, déchirer, détruire, séparer, se détacher, entrecouper.


5. Trenchet, s. m.; tranchant, fil.

Lo trenchet de l' espasa. Chronique des Albigeois, col. 11.

Le tranchant de l'épée.

CAT. Trinxet. ESP. Trinchete, tranchete. PORT. Trinchete. IT. Trincetto. 

(chap. Lo trinchet o fil de la espasa; trinchets o fils.)


6. Trenso, Trenson, s. m., tranchoir.

Dartz e cairels, sagetas e trenso,

Lansas e brans e cotels e fausso.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Dards et carreaux, flèches et tranchoirs, lances et glaives et couteaux et fauchons.


7. Trencason, s. f., brisure, cassure, rupture.

El a los engens estortz de trencason. Guillaume de Tudela.

Il a les engins délivrés de brisure.


8. Trencador, s. m., trancheur, coupeur. 

Fig. Nostre senhor lo rey de Fr., tercier et trencador et sobiran.

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 11. 

Notre seigneur le roi de France, tiers et trancheur et souverain.


9. Detrencar, Destrencar, v., pour-fendre, trancher, hacher, mettre en pièces.

Detrencan e talhan e fan tal chapladitz. Guillaume de Tudela.

Tranchent et taillent et font tel carnage.

Part. pas.

An mos companhos aucitz e detrencatz. Roman de Fierabras, v. 2307.

Ils ont mes compagnons occis et mis en pièces.

ANC. FR.

Les met à mort, les déchire et détranche.

Salet, trad. de l'Iliade, fol. 174.

L'ont fait choir sur la poudre où son corps détranché

De la chambre roiale a rougi le planché.

Bertaut, P. 197.


10. Entrencar, v., briser, casser, rompre, couper.

Er quan s' embla 'l fuelh del fraisse,

E 'l sim s' entrencon pel som.

Rambaud d'Orange: Er quan s' embla.

Maintenant quand s'envole la feuille du frêne, et les cimes se cassent par le sommet.


11. Entrencamen, s. m., bris, cassure, rupture, coupure.

Per lo gran entrencamen que s han. Leys d'amors, fol. 134.

Par la grande rupture qu'ils ont.


12. Estrencar, v., séparer, retrancher.

Fig. Ieu no sai que s' es amistatz,

Per que m luenh de vos e m' estrenc. 

Gavaudan le Vieux: Dezemparatz.

Je ne sais quoi se est (est à soi) amitié, c'est pourquoi je m'éloigne et me sépare de vous.


Trepar, v., lat. tripudiare, trépigner, folâtrer.

Pel sieu joi trep' e sauta.

A. Daniel: Autet e bas.

Pour le sien plaisir je trépigne et saute.

Part. prés. Tro que trobet en una val

Trepant e jugant so caval.

V. de S. Honorat.

Jusqu'à ce qu'il trouva dans une vallée son cheval trépignant et jouant.

Piuscella,

Tozeta benestan,

Trepan. 

P. Cardinal: Un sirventes.

Pucelle, jeune fille accomplie, folâtrant.

ANC. FR. E cilz de joie tripe et saut.

Roman du châtelain de Coucy, v. 3133.

Des Grâces troupe gent

D'un pied tour à tour trépant.

Luc de La Porte, trad. des Odes d'Horace, liv. I, fol. 8.

CAT. ESP. PORT. Trepar. (chap. Trepá : palsigá, calsigá; potejá, patejá.)


2. Trep, s. m, danse, gambade, folâtrerie.

Sabon de domney,

De trep e de bordey.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Savent de courtoisie, de danse et de behourdie. 

Ab donas fas mon trep e mon joc.

P. Vidal: Baron de mon.

Avec dames je fais ma folâtrerie et mon jeu.


3. Trepador, s. m., endroit foulé par les pieds, promenade, allée, cours.

Estem tot lo dia la fora al trepador. Guillaume de Tudela.

Nous fûmes tout le jour là dehors au cours.

ESP. PORT. Trepador.


4. Trepejar, Trepeiar, v., trépigner, folâtrer, caracoler.

Part. prés. Caval... alegre et trepejant de pes. Eluc. de las propr., fol. 246.

Cheval... gai et trépignant des pieds.

CAT. Trepitjar. IT. Tripudiare. (chap. Palsigá, calsigá.)


JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA. Pietro de Vinciolo


5. Estrepar, v., fouler aux pieds, écraser.

Lhi mostrarai d' armas tan gran audei

No lhi remanra vinha no la estrepei,

Ni fontana ni potz que no'l cansei.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 36.

Je lui montrerai d'armes si grande audace qu'il ne lui restera vigne que je ne la foule aux pieds, ni fontaine ni puits que je ne lui détruise.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIV.

XIV.

Lo Camí, XIV. Lupa, gat, Pesteta, pestetes


Podíen di lo que vullgueren; assó no los u impediríe dingú. Pero lo que díen dells no se ajustabe a la verdat. Ni Roc, lo Moñigo, teníe tota la culpa, ni ells féen datra cosa que procurá passá lo tems de la milló forma possible. Que a la Pesteta gran, al formaché, o a don Moissés, lo maestre, no los agradare la forma que ells teníen de passá lo tems ere una cosa mol diferenta. Pero ¿quí pot assegurá que alló no fore una manía de la Pesteta, lo formaché y lo Peó y no una perversidat diabólica per la seua part?

La gen en seguida emprén als chiquets, encara que moltes vegades lo enfado dels homens prové del seu natural irritable y suspicás y no de les travessures o maleses de aquells. Ahí estabe Paco, lo ferré. Ell los compreníe perque teníe salut y bon estómec, y si lo Peó no fée lo mateix ere per los seus assits y per la seua cara y lo seu feche retortigats. Y son pare mateix, lo formaché, perque afanós de estauviá no podíe vore les coses en lo aspecte optimista y alegre que generalmen oferixen. Y la Pesteta gran, perque ella ere l´ama del gat y lo volíe com si fore una consecuensia irrassional del seu ventre eixut. Pero tampoc ells teníen cap culpa de que la Pesteta gran sentiguere aquell afecte entrañable y desordenat per lo animalet, ni de que lo gat saltare al escaparate en cuan lo sol, aprofitán consevol descuido de los nugols, assomabe a la vall la seua cara congestionada y rubia. De aixó no ne teníe la culpa dingú, eixa es la verdat. Pero Daniel, lo Mussol, intuíe que los chiquets tenen ineluctablemen la culpa de totes aquelles coses de les que no té dingú la culpa. Lo del gat tampoc va sé una hazaña del atre dijous. Si lo gat haguere sigut de Antonio, lo Buche, o de les mateixes Llebres, no haguere passat res. Pero la Lola, la Pesteta gran, ere una escandalosa y lo seu amor per lo gat una inclinassió evidenmen maniática y anormal. Perque, anem a vore, si la trastada haguere sigut grave o ligeramen pecaminosa, ¿sen haguere enrit don José, lo mossen, en aquelles carcañades cuan lay van contá? Seguramen que no. Ademés, ¡qué dimoni!, lo bicho se u buscabe per eixí al escaparate a pendre lo sol. Claro que esta costum, per un atra part, representabe pera Daniel, lo Mussol, y los seus amics, una estimable ventaja económica. Si volíen un real de galletes torrades, a la tenda de les Pestetes, la gran díe:

- ¿De les de la caixa o de les que ha tocat lo gat?

- De les que ha tocat lo gat - contestaben ells, sempre.

Les que "habíe tocat lo gat" eren les mostres del escaparate y, de estes, la Pesteta gran ne donabe cuatre per un real, y dos, per lo mateix preu, de les de la caixa. An ells no los importabe mol que les galletes estigueren tocades per lo gat. A vegades estaben algo mes que tocades per lo gat, pero tampoc entonses los importabe massa. Sempre, en consevol condissió, siríen preferibles cuatre galletes que dos.

En lo consernén a la lupa, va sé Germán, lo Tiñós, qui la va portá a escola un matí de primavera. Son pare la guardabe al taller pera examiná lo calsé, pero Andrés, "lo home que de perfil no se veu", apenes la fée aná perque teníe bona vista. La haguere empleat si les lupes tingueren la virtut de eixecá una mica les sayes de les dones, pero lo que ell díe: "pera vore les pantorrilles mes grosses y acsidentades de lo que realmen són, no val la pena empleá artefactes". En la lupa de Germán, lo Tiñós, van fé aquell matí tota classe de experimentos. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van ensendre, consentrán en ella los rayos del sol, dos defectuosos sigarros de fulles de pataquera. Después se van analisá minussiosamen les sicatrius que, ampliades per lo vidre, assumíen una topografía irregulá y monstruosa. Después, se van mirá los ulls, la llengua y les orelles y después se van cansá de la lupa y de les extrañes imaches que ella provocabe. Va sé al crusá lo poble cap a les seues cases, de tornada de la escola, cuan van vore al gat de les Pestetes, enroscat damún del plat de galletes, a una punta de la vitrina. Lo animal ronronejabe, en la seua negra y peluda pancha al sol, chalán de les delissies de la caldoreta. Al arrimás ells, va obrí, desconfiat, un redó y terrible ull verd, pero al constatá la protecsió de la lluna del escaparate, va torná a tancál y se va quedá coto, dolsamen adormit.

Dingú es capás de siñalá lo puesto del servell aon se generen les grans idees. Ni Daniel, lo Mussol, podríe di, sense mentí, a quín recóndito plec va naixe la ocurrensia de interposá la lupa entre lo sol y la negra pancha del animalet, la idea va eixí dell espontanea y naturalmen. Algo paregut a com naix l´aigua de un manantial o fon.
Lo sert es que durán uns segóns los rayos del sol se van consentrá al cos del gat formán sobre lo seu negre pel un pun brillán. Los tres amics observaben expectans lo prossés físic. Van vore com los pels mes superfissials chisporrotejaben sense que lo gat modificare la seua postura. Lo rogle de llum y foc estabe enfocat sobre la seua pancha negra com un teó. De repén va eixí de allí una mica de fum y lo gat de les Pestetes va fotre, simultáneamen, un acrobátic bot acompañat de rabiosos maulits:
- ¡¡Marramiauuuu!! ¡¡Miauuuuuuuu!!

Los maulits aguts y llastimosos se diluíen, poc a poc, al fondo del establimén.
Sense acord previ, los tres amics van arrencá a corre. Pero la Pesteta va sé mes rápida que ells y la seua cara descomposta se va assomá a la porta antes de que los tres sagals se pergueren costa aball.
La Pesteta eixecabe lo puñ al aire y plorabe de rabia y impotensia:

- ¡Carnussos! ¡poquesvergoñes! ¡vatros teníeu que sé! ¡Me hau sucarrat al gat!
¡Pero ya tos agarraré yo! ¡Ton enrecordaréu de esta!
Y, efectivamen, sen van enrecordá, ya que va sé mes fort lo que don Moissés, lo Peó, va fé en ells que lo que ells habíen fet en lo gat. Aixina y tot, en ells se va pará la cadena de escarmens. Y Daniel, lo Mussol, se preguntabe:
"¿per qué si cremam una mica a un gat mos foten a natros una dotsena de regletades a cada ma, y mos tenen tot un día aguantán en lo bras eixecat lo mamotreto de la Historia Sagrada, en mes de sen grabats a tot coló, y al que a natros mos sometix an esta caprichosa tortura no ña dingú que li imposo una sansió, consecuenmen mes dura, y aixina, de sansió en sansió, no mos plantem a la pena de mort?".
Pero, no. Encara que lo raonamén no ere desatinat, lo cástic se va acabá en ells. Este ere lo orden pedagógic establit y se teníe que acatá en sumissió. Ere la caprichosa, ilógica y desigual justissia dels homens. Daniel, lo Mussol, pensabe, mentres passaben desplay los minuts y li féen mal los ginolls y li tremolabe y sentíe punchades nervioses al bras eixecat en la Historia Sagrada a la punta, que lo únic negossi a la vida ere dixá de sé chiquet lo antes possible y transformás en un home. Entonses se podíe sucarrá tranquilamen a un gat en una lupa sense que se mogueren los solamens sossials del poble y sense que don Moissés, lo mestre, abusare impúnemen de les seues atribussions.

¿Y lo del túnel? Perque encara en lo de la lupa va ñabé una víctima inossén: lo gat; pero en lo del túnel no van ñabé víctimes y si ne hagueren ñagut, hagueren sigut ells y damún venga regletades a la punta dels dits y venga hores aginollats, en lo bras eixecat en la Historia Sagrada sobrepassán sempre lo nivell del cap. Aixó ere inhumano, un evidén abús de autoridat, ya que, en ressumides cuentes, ¿no haguere descansat don Moissés, lo Peó, si lo rápit sels haguere emportat per debán als tres aquella tarde ? Y, si ere aixina, ¿per qué sels castigabe? ¿pot sé perque lo rápit no sels va emportá per dabán?

Aviats estaben entonses; la disyuntiva ere crúa: o morí trinchats als ejes de un tren o tres díes a ginollóns en la Historia Sagrada y los seus mes de sen grabats a tot coló, eixecada per damún del cap. Tampoc Roc, lo Moñigo, assertaríe a explicás a quína regió del seu servell se va generá la idea estrambótica de esperá al rápit a dins del túnel en los cansonsillos baixats. Datres vegades habíen aguantat al túnel lo pas del mixto o del tranvía interprovinsial. Pero estos trens passaben lentos y lo seu pas, a la foscó del forat, apenes los produíe ya cap emossió. Ere pressís renovás. Y Roc, lo Moñigo, los va exigí este nou experimento: aguardá al rápit dins del túnel y fé los tres, al mateix tems, de ventre, cuan lo tren passare. Daniel, lo Mussol, antes de asseptá, va apuntá algúns sensats inconveniens.

- ¿Y lo que no ne tingue ganes? - va di.

Lo Moñigo va argüí, contundén:

- Ya ni entrarán en cuan séntigue arrimás la locomotora.

Lo detall que van descuidá va sé lo depósit dels cansonsillos. De habé lligat esta punta, res se haguere descubert. Com no haguere passat res tampoc si lo día que lo Tiñós va portá la lupa a la escola no se haguere assomat lo sol. Pero existixen, flotán constanmen al aire, uns entes diabolics que chalen enredán los actes inosséns dels chiquets, complicánlos les situassions mes normals y simples.

¿Quí se habíe de pensá, en aquell momén, que en la sort dels cansonsillos estabe en joc la propia sort? ¿Se preocupe lo torero de la capa cuan té los cuernos a dos pams de la ingle? Y encara que al torero li esgarro lo bou lo capote no li renegue sa mare, ni li aguarde un maestre cabrejat que li fótegue dos dotsenes de regletades y lo fico de ginolls en la Historia Sagrada eixecada per damún del cap. Y, ademés, al torero li paguen mols dinés. Ells se arriesgaben sense esperá cap recompensa o aplausso (a no sé que fore a les dos galtes), ni la enchumenera ni una roda del tren. Trataben únicamen de autoconvénses de la seua propia valentía. ¿Mereix esta proba un suplissi tan refinat?

Lo rápit va entrá al túnel chulán, bufán, traén chispes, fen tremolá la montaña, sorollán les pedres. Los tres sagals estaben blangs, ajupidets, en los culets destapats a mich metro de la vía. Daniel, lo Mussol, va sentí que lo món se dislocabe daball dels seus peus, se desintegrabe sense remey y, mentalmen, se va santiguá. La locomotora va passá bufán al seu costat y una brafada calenta de vapor los va llepá lo cul. Van tremolá les parets del túnel, que se va omplí de un sarabastall de ferro. Per damún del fragor del ferro y la velossidat encaixonada, va arribá als seus oíts la advertensia del Moñigo:

- ¡Agarreutos dels ginolls!

Y se van agarrá, perque u manabe lo jefe y perque la atracsió del convoy ere casi irressistible. Se va agarrá dels ginolls, va tancá los ulls y va apretá la pancha. Va sé felís al constatá que habíe cumplit ce per be lo que Roc los habíe exigit. Se van sentí les risses sofocades dels tres amics al acabá de desfilá lo tren. Lo Tiñós se va alsá y va escomensá a tussí fart de fum. Después va tussí lo Mussol y, al remat, lo Moñigo. Lo Moñigo may arrencabe a tussí lo primé, encara que tinguere ganes de féu. Sobre estos extrems existíe sempre una competensia inexpresada. Sen enríen encara cuan Roc, lo Moñigo, va doná la veu de alarma.

- No trobo los pantalons - va di.

Van pará les risses instantáneamen.

- Tenen que está per ahí - va corroborá lo Mussol, tanteján a la escurina.

Lo Tiñós va di: - Teníu cuidadet, no patejéu...

Lo Moñigo se va olvidá, per un momén, dels pantalons.

- ¿U hau fet? - va preguntá.

Se van fondre a la tenebrosa oscurina del túnel les afirmassions satisfetes del Mussol y lo Tiñós.

- ¡Sí!

- Tamé yo - va confesá Roc, lo Moñigo; y sen va enriure al comprobá la rara unanimidat de les seues vísceres.

Los pantalons seguíen sense apareixe. A paupons van arribá a la boca del túnel. Teníen los culs esquichats de carbonilla y la temó per habé perdut los pantalons y cansonsillos portabe a les seues cares una grassiosa expresió de sorpresa. Cap dells se va atreví a riure. Lo pressentimén de uns pares y un maestre enfadats y implacables no dixáe mol puesto a la alegría. De repén, cuatre metros mes abán, al mich de la sendeta que crusáe la vía, van vore un drap informe, desformat y negrot. Lo va arreplegá Roc, lo Moñigo, y los tres lo van examiná en detenimén. Sol Daniel, lo Mussol, va pugué di:

- Es un tros dels meus pantalons - va di en un fil de veu.

La demés roba va aná apareixén, escampada a pedassos, per la senda. La onda de la velossidat habíe fet volá la roba, y lo tren la va desfé entre los seues ferros com una fiera fura. De no sé per este inesperat contratems dingú sen haguere enterat de la aventura. Pero eixos entes siniestros que constanmen floten al aire, los van embolicá lo assunto una vegada mes. Claro que, ni encara sospesán la travessura en tota la seua dimensió, se justificabe lo cástic que los va imposá don Moissés, lo mestre. Lo Peó sempre se passabe tres pobles. Ademés, lo castigá als alumnos pareixíe procuráli un goch indefinible o, per lo menos, la comisura dreta de la seua boca se estirabe, en eixos casos, hasta casi mossegá la negra pulsera de Curro Jiménez, Panchampla o lo Tempranillo.

¿Que habíen escandalisat al poble entran sense cansonsillos? ¡Pos claro! Pero ¿quína atra cosa podíen fé en aquell cas? ¿Se té que extremá lo pudor hasta lo pun de no torná al poble per lo fet de habé perdut los cansonsillos?
Ressultabe tremendo pera Daniel, lo Mussol; Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, tindre que dessidí sempre entre unes disjuntives tan penoses. Y ere encara mes mortificán lo que produíen en don Moissés, lo maestre, les seues coses, unes coses que ni de prop, ni de lluñ, li fotíen res.

jueves, 15 de julio de 2021

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

Originals al final.


Oronetes van y venen, oronetes venen, van; enlocades de alegría, del seu vol no paren may.  Revolten los oms fullosos, volen per l´antic casal, y baixen a la fonteta, y pujen als campanás...  Oronetes, mes amigues, que la estiuada alegrau, ¡Oh! ¡quí puguere com vatres viure a plaé an esta Vall.


José Taronjí, Les oronelles, Lo Trovador Mallorquí.
Gustavo Adolfo Bécquer, rima LIII.

ORONETES.

Oronetes van y venen,
orenetes venen, van;
enloquides de alegría,
del seu vol no paren may.

Revolten los oms fullosos,
volen per l'antic casal,
y baixen a la fonteta,
y pujen als campanás...

Oronetes, mes amigues,
que la estiuada alegrau,
¡Oh! ¡quí puguere com vatres
viure a plaé an esta Vall.

Juny de 1875.


Gustavo Adolfo Bécquer. Rima LIII, 53.

Tornarán les oscures oronetes
al teu balcó los seus nius a penjá,
y un atra vegada en l´ala als seus vidres
jugán te cridarán.

Pero aquelles que lo seu vol refrenaben

ta hermosura y la meua dicha a contemplá,

aquelles que van adependre los nostres noms....

eixes... ¡no tornarán!


Tornará la tupida maresselva

del teu jardí les tapies a escalá

y per la tarde encara mes hermoses

les flos reventarán.

Pero aquelles collades de rosada

que les gotes mirabem tremolá

y caure com a llágrimes del día....

eixes... ¡no tornarán!

Tornarán del amor als teus oíts

les paraules ardéns a ressoná,

lo teu cor del seu profundo somni

pot sé despertará.

Pero mut, encantat y de ginolls

com se adore a Deu dabán l´altá,

com yo te hay vullgut..., desengáñat,

aixina... ¡no te voldrán!


Original de José Taronjí:

X
LES ORONELLES.

Oronelles van y vénen,
Oronelles vénen, van;
Enlocades d´alegría
De son vol no paran may.

Revoltan los oms fullosos,
Rodan per l´antich casal,
Devallan á la fonteta,
Se´n pujan als campanars...

Oronelles, mes amigues,
Que l´estiuada alegrau,
¡Oh! ¡quí pogués com vosaltres
Viure á pler en esta Vall.

Juny de 1875.


X
LAS GOLONDRINAS.

Las golondrinas van y vienen, las golondrinas vienen y van; locas de alegría, no paran un punto su vuelo.

Dan vueltas al rededor de los tupidos olmos, giran por el viejo caseron, bajan á la fuentecilla, suben á los campanarios...

Golondrinas, amigas mías, que alegráis la estacion veraniega; ¡ah! ¡quién pudiese como vosotras vivir sin cuidados en este Valle de lágrimas!


Original de Gustavo Adolfo Bécquer:

Volverán las oscuras golondrinas

en tu balcón sus nidos a colgar,

y otra vez con el ala a sus cristales

jugando llamarán.


Pero aquellas que el vuelo refrenaban

tu hermosura y mi dicha a contemplar,

aquellas que aprendieron nuestros nombres....

ésas... ¡no volverán!


Volverán las tupidas madreselvas

de tu jardín las tapias a escalar

y otra vez a la tarde aún más hermosas

sus flores se abrirán.


Pero aquellas cuajadas de rocío

cuyas gotas mirábamos temblar

y caer como lágrimas del día....

ésas... ¡no volverán!


Volverán del amor en tus oídos

las palabras ardientes a sonar,

tu corazón de su profundo sueño

tal vez despertará.


Pero mudo y absorto y de rodillas

como se adora a Dios ante su altar,

como yo te he querido..., desengáñate,

así... ¡no te querrán!

//

Tamé podéu lligí algo sobre un niu de oronetes pintat per Pedro Saputo.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IX.

IX.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Compreníe Daniel, lo Mussol, que ya no li siríe fássil adormís. Lo seu cap, desbocat cap als records, en una febril exitassió, ere un bullidó apassionat, sense cap momén de repós. Y lo roín ere que en son demá teníe que matiná pera agarrá lo rápit que lo portaríe a la siudat. Pero no podíe evitáu. No ere Daniel, lo Mussol, qui cridáe a les coses y a la vall, sino les coses y la vall los que se li imposaben, voltánlo de los seus rumós vitals, en los seus afans, en los sensills y múltiples detalls de cada día.

Per la finestra uberta, frente al seu llit gruñidó, divisabe la cresta del Pic Rando, punchán la pancha estrellada del sel. Lo Pic Rando teníe de nit una tonalidat mate y tenebrosa. Manabe a la vall esta nit com habíe manat an ella durán los seus onse añs, com los manabe a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, lo seu amic Roc, lo Moñigo.
La historia de la vall se reconstruíe dabán de la seua mirada interna, dabán dels ulls de la seua alma, y los chulits distáns dels trens, los mus de les vaques, los crits lúgubres dels sapos daball de les pedres, los aromes humits y difusos de la terra avivaben la seua nostalgia, ficaben als seus records una nota de palpitán realidat. Después de tot, esta nit ere com tantes atres a la vall, sense aná mes lluñ, com la primera vegada que van saltá la tapia de la finca del Indiano pera robáli les pomes. Les mansanes no significaben res pera lo Indiano, que a Méjico teníe dos restauráns de lujo, una tenda de aparatos de radio y tres barcos destinats al cabotaje. Tampoc pera nells significaben mol les pomes del Indiano, la verdat, ya que tots ells cullíen bones mansanes als horts de les seues cases, ben mirat, tan bones pomes com les que teníe Gerardo, lo Indiano, als abres de la seua finca. ¿Que per qué les furtaben? Assó constituíe una cuestió mol complicada.
Potsé, simplificán, perque cap dells, entonses, passabe dels nou añs y la emossió de lo prohibit imprimíe a les seues maleses un encán indefinible. Li robaben les pomes al Indiano per la mateixa raó que als montes, o al prat de la carrasca, después de bañás, los agradabe parlá de "aixó" y conjeturá sobre "aixó", que ere lo origen de la vida y lo seu misteri.
Cuan Gerardo sen va aná del poble encara no ere lo Indiano, ere sol lo cagarniu de la siñora Micaela, la carnissera y, segóns díe esta, lo mes tímit de tots los seus fills.
La mare afirmabe que Gerardo "ere lo mes tímit de tots", pero al poble asseguraben que Gerardo antes de marchá ere mich tonto y que a México, si sen anabe cap allá, no valdríe mes que pera carregadó del port. Pero Gerardo sen va aná y als vin añs de anássen va torná ric. No va ñabé cap carta en este tems, y cuan lo Indiano se va presentá a la vall, los cucs ya se habíen minjat lo solomillo, lo llom, lo feche, los riñóns y los lleus de sa mare, la carnissera. Gerardo, que ya entonses ere lo Indiano, va plorá un rato al sementeri o fossá, apegat a la iglesia, pero no va plorá en los mocs penján com cuan ere menut, ni li caíe la baba com allacuanta, sino que va plorá en silensio y sense casi llágrimes, com díe l´ama de don Antonino, lo marqués, que ploraben a les siudats los elegáns. Alló implicabe que Gerardo, lo Indiano, se habíe transformat mol. Sons 
germáns, en cambi, seguíen amarrats al lloch, a pesá de que, en opinió de sa mare, eren mes listos que ell; César, lo gran, a la carnissería de sa mare, venén feches, lloms y riñóns de vaca a los veíns pera después, al cap dels añs, fé lo mateix que la siñora Micaela y donáls lo seu feche, lo seu llom, los seus riñóns y los seus lleus als cucs de la terra. Una conducta, en verdat, inconsecuén, inexplicable.

L´atre fill, Damián, teníe una terra de llaurá mijana a l´atra part del riu. Total res, unes faixes de sembrat y uns barbuts panissals. En assó vivíe, y en les cuatre perres que li procuraben la dotsena de gallines que criabe al corral de casa seua. Gerardo, lo Indiano, a la seua primera visita al poble, va portá una dona que casi no sabíe parlá, una filla de deu añs y un "auto" que casi no fée soroll. Tots, hasta lo auto, vestíen mol be y cuan Gerardo va di que allá, a Méjico, habíe dixat dos restauráns de lujo y dos barcos de cabotaje, César y Damián li van fé moltes carantoñes a son germanet y van voldre anássen en ell, a encarregássen cada un de un restaurán y un barco de cabotaje.
Pero Gerardo, lo Indiano, no u va consentí. Assó sí, los va montá a la siudat una tenda de aparatos eléctrics y César y Damián sen van aná de la vall, van renegá de ella y dels seus antepassats y sol de Pascua a San Juan tornaben pel poble, generalmen per a la festa de la Virgen, y entonses donaben bones propines y organisaben carreres de sacs y carreres de sintes y ficaben sing duros de premio a la punta de la cucaña. Y féen aná sombreros planchats y coll du. Los antics amics de Gerardo li van preguntá cóm se habíe casat en una dona rubia y que casi no sabíe parlá, sén ell un home de importansia y possisió com, a no dudá, u ere. Lo Indiano va sonriure sense aspavéns y los va di que les dones rubies se cotisaben mol a América y que la seua dona sí que sabíe parlá, lo que passabe ere que parlabe en inglés perque ere yanqui. A partí de aquí, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", li va di "Yanqui" al seu gos, perque díe que parlabe casi tan com la dona de Gerardo, lo Indiano. Gerardo, lo Indiano, no va renegá, en cambi, del seu poble. Los rics sempre se encariñen, cuan son rics, per lo puesto aon antes han sigut pobres. Pareix que es esta la milló manera de demostrá lo seu cambi de possisió y fortuna y lo mes viable prossedimén pera sentís felisos al vore que atres que eren pobres com ells seguixen sén pobres encara que lo tems haigue corregut. Va comprá la casa de un forasté que veníe algún estiu, enfrente de la farmassia, la va reformá de dal a baix y va poblá los seus jardíns de massisos estridéns y de abres fruitals. Alguna vegada veníe al poble a passá una temporada. Va reconeixe dabán dels seus antics amics que les coses li anaben be y que ya teníe a Méjico tres barcos de cabotaje, dos restauráns de lujo y una representassió de resseptós de radio. Es a di, un barco de cabotaje mes que la primera vegada que va visitá lo poble. Lo que no aumentaben eren los fills. Teníe sol a la Mica - li díen Mica, encara que se díe com sa yaya, Micaela, pero, segóns díe l´ama de don Antonino, lo marqués, los rics, a les siudats, no podíen pedre lo tems cridán a les persones per los seus noms sansés - y en lo prima que estabe la yanqui, que tamé caíe per la vall de Pascues a Rams, no donabe ocasió a noves esperanses. César y Damián hagueren preferit que per no existí, no existiguere ni la Mica, encara que cuan ella veníe de América li regalaben flos y cartuchos de bombóns y la portaben als millós teatros y restauráns de la siudat. Aixó díe, al menos, l´ama de don Antonino, lo marqués.
La Mica li va agarrá mol cariño al poble de son pare. Reconeixíe que Méjico no li anabe y Andrés, lo sabaté, argüíe que se pot sabé a siensia serta "si mos va" o "no mos va" un país cuan an ell se dispose de dos restauráns de lujo, una representassió de aparatos de radio y tres barcos de cabotaje.
A la vall, la Mica no disponíe de assó y, sin embargo, ere felís. Sempre que podíe fée una escapada al poble y allí se quedabe mentres son pare no li manabe torná.
Raderamen, la Mica, que ya ere una siñoreta, se estabe bones temporades al poble están sons pares a Méjico. Sons tíos Damián y César, que al poble los díen "los Ecos del Indiano", velaben per nella y la visitaben de cuan en cuan. Daniel, lo Mussol, va naixe pressisamén en lo tránsit dels dos barcos de cabotaje als tres barcos de cabotaje, es a di, cuan Gerardo, lo Indiano, aforrabe pera adquirí lo tersé barco de cabotaje. Per entonses, la Mica ya teníe nou añs pera deu y acababe de coneixe lo poble. Pero cuan a Roc, lo Moñigo, se li va ocurrí la idea de robá les pomes del Indiano, Gerardo ya teníe los tres barcos de cabotaje y la Mica, sa filla, desset añs. Per aquelles feches, Daniel, lo Mussol, ya ere capás de acatássen de que Gerardo, lo Indiano, habíe progressat, y be, sense nessessidat de estudiá catorse añs y encara que sa mare, la Micaela, díe dell que ere
"lo mes tímit de tots" y de que anabe per lo poble tot lo día de Deu en los mocs penján y la baba a la barbilla. Fore o no fore aixina, u contaben al poble y no ere cosa de resselá que existiguere un acord entre tots los veíns pera di dell una cosa que no fore serta.

Cuan van saltá la tapia del Indiano, Daniel, lo Mussol, teníe lo cor a la gola. En verdat, no teníe ganes de minjá pomes ni de cap atra cosa que no fore péndreli lo pols a una cosa prohibida. Roc, lo Moñigo, va sé lo primé en dixás caure al atre costat de la tapia. 

U va fé blanamen, en una armonía y una elegansia casi felines, com si los seus ginolls y les seues ingles tingueren molles. Después los va fé señes en la ma, desde detrás de un abre, pera que se afanaren. Pero lo únic que se donáe pressa de Daniel, lo Mussol, ere lo cor, que ballabe com un lloco deslligat. Notabe les cames paralisades y una fosca aprensió mermabe la seua natural ossadía. Germán, lo Tiñós, va saltá lo segón, y Daniel, lo Mussol, lo radé. En sert modo, la consiensia del Mussol estabe tranquila. Les maníes de la Pesteta gran se li habíen apegat a les raderes semanes. Per lo matí li habíe preguntat a don José, lo mossen, que ere un gran san:

- Siñó retó, ¿es pecat furtáli pomes a un ric?

Don José habíe meditat un momén antes de clavá los seus ullets, com agulles de cap, en ell: - Segóns, fill. Si lo robat es mol ric, mol ric y lo lladre está en un cas de extremada nessessidat y pren una pometa pera no morís de fam, Deu es comprensiu y misericordiós y sabrá disculpál. Daniel, lo Mussol, se va quedá apassiguat interiormen.
Gerardo, lo Indiano, ere mol ric, mol ric, y, en cuan an ell, ¿no podíe víndreli una desgrassia com a Pepe, lo Cabut, que se habíe tornat raquític per falta de vitamines y don Ricardo, lo meche, li va di que minjare moltes pomes y moltes taronjes si volíe curás? ¿Quí li assegurabe que si no se minjabe les pomes del Indiano no li passaríe una desgrassia pareguda a la que teníe Pepe, lo Cabut? Al pensá en aixó, Daniel, lo Mussol, se sentíe mes aliviat. Tamé lo tranquilisabe bastán sabé que Gerardo, lo Indiano, y la yanqui estaben a Méjico, la Mica en "los Ecos del Indiano" a la siudat, y Pascualón, lo del molí, que sen cuidabe de la finca, a la taberna del Chano jugán una partida de mus. No ñabíe, per tan, que tindre po. Y, sin embargo, ¿per qué lo seu cor palpitáe de esta manera desordenada, y se li fée un nugo al estómec, y se li doblegaben les cames per los ginolls? Tampoc ñabíen gossos. Lo Indiano detestabe este mijá de defensa. Tampoc, seguramen, timbres de alarma, ni ressortes sorprendéns, ni trampes dissimulades an terra.
¿Per qué tindre temó, pos? Avansaben cautelosamen, movénse entre les sombres del jardí, daball de un sel alt, ple de estrels mol menuts. Se comunicaben per tenues cuchicheos y la herba cruixíe suavemen daball dels seus peus y este ambién de rosses imperseptibles y misteriosos sussurros li agarrotabe los ñirvis a Daniel, lo Mussol.

- ¿Y si mos sentiguere lo boticari? - va rossegá este.

- ¡Scht!

Lo contundén sisseo de Roc, lo Moñigo, lo va fé callá. Se internaben al hort. Apenes parlaben ya mes que per señes y los momos nerviosos de Roc, lo Moñigo, cuan tardaben en enténdrel, adquiríen, a la mija oscurina, uns tonos patétics impressionáns.

Ya estaben daball de la pomera que habíen triat. Creixíe uns peus per detrás del edifissi. Roc, lo Moñigo, va di: - Quedáutos aquí; yo sacsaré la pomera.

Y va puchá an ella a escape. Les palpitassións del cor del Mussol se van asselerá cuan lo Moñigo va escomensá a sacsá les branques en tota la seua enorme forsa y les fruites madures caíen damún de la herba en un repiqueteo ininterrumpit de pedregada. Ell y Germán, lo Tiñós, no donaben abast pera arreplegá les pomes despenjades. Daniel, lo Mussol, al acachás, obríe la boca, pos a ratos li pareixíe que li faltabe lo aire y se aufegabe. De repén, lo Moñigo va dixá de sacsá la pomera.

- Miréu; está ahí lo coche - va mussitá, desde la altura, en una extraña veu.

Daniel y lo Tiñós van mirá cap a la casa voltats de oscurina. La aleta del coche negre del Indiano, que fée menos soroll encara que lo primé que va portá a la vall, relluíe detrás del racó de la vivienda. A Germán, lo Tiñós, li van tremolá los labios al exigí:

- Baixa de pressa; hi deuen está.

Daniel, lo Mussol, Y Germán, lo Tiñós, se movíen belcats per los riñóns, pera soportá milló les brassades de pomes. Lo Mussol va sentí una temó inmensa de que algú puguere enchampál aixina. Va apoyá convensut al Tiñós:

- Venga, baixa, Moñigo. Ya tenim prou pomes.

La temó los fée pedre la serenidat. La veu de Daniel, lo Mussol, sonabe alterada, en un to superió al simple murmull. Roc, lo Moñigo, va trencá una rama en lo pes del cos al tratá de baixá pressipitadamen. Lo cruixit va soná com un tiro an aquella atmósfera silensiosa de rosses y sussurros. La seua exitassió anabe en aumén:

- ¡Ojito, Moñigo!

- Yo vach eixín.

- ¡Nassos!

- Gallina lo que salto primé la tapia.

No es fássil determiná de aón va eixí la aparissió. Daniel, lo Mussol, después de alló, se inclinabe a creure en bruixes, duendes y fantasmes. Ella, la Mica, estabe dabán dells, alta y esbelta, embutida a un espectral traje blang. A les denses tenebres, la seua figura adquiríe una presensia ultraterrena, algo paregut al Pic Rando, sol que mes difuminat y fugitiu.

- Conque sou vatros los que me furtáu les pomes, ¿eh? - va di.

Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, van aná dixán rellissá les fruites, una a una, hasta enterra. La consternassió los agarrotabe. La Mica parlabe en naturalidat, sense destemplansa en lo to de veu:

- ¿Tos agraden les mansanes?

Va tremolá, un instán, al aire, la assustada afirmassió de Daniel, lo Mussol:

- Siiií...

Se va sentí la rissa amortiguada de la Mica, com si brotare a impulsos de una amagada complassensia. Después va di: - Prenéu dos pomes cadaú y veníu en mí.

Li van fé cas. Los cuatre se van encaminá cap al porche. Una vegada allí, la Mica va girá un conmutadó, amagat detrás de una columna, y se va fé la llum. Daniel, lo Mussol, va agraí que una columna piadosa se interposare entre la llum y la seua cara de abatut.
La Mica, sense ton ni son, va torná a riure espontáneamen. A Daniel, lo Mussol, li va assaltá la temó de que los denunsiare y entregare a la guardia sivil. May habíe vist tan prop a la filla del Indiano y la seua cara y la seua silueta anaben fénli olvidá per moméns la comprometuda situassió. Y tamé la seua veu, que pareixíe lo suave y modulat acento de una cagarnera. La seua pell ere tersa y torrada y los seus ulls oscurs y sombrejats per unes pestañes mol negres.

Los brassos eren prims y elástics, y estos y les seues cames, llargues y esbeltes, oferíen la tonalidat dorada de la pechuga del perdigot, lo mascle de la perdiu. Al desplassás, la ingravidés de los seus moviméns produíen la sensassió de que podríe volá y pédres al espay igual que una bambolla de sabó.

- Está be - va di, -. Aixina que los tres sou uns lladrets.

Daniel, lo Mussol, se va confessá que podríe passás la vida escoltánla an ella di que ere un lladret y sense cansás gens. Lo di ella "lladret" ere com si li acarissiare les galtes en les dos mans, en les seues dos manetes, ligeres y vitals.

La Mica se va tombá a una tumbona y la seua figura se va estilisá encara mes.
Va di: - No tos faré res esta vegada. Tos dixaré marchá. Pero me hau de prometre que si voleu pomes me les demanaréu a mí y no saltaréu la tapia furtivamen, com si fóreu lladres.

Los va mirá, un detrás del atre, y tots van assentí en lo cap.

- Ara podéu anáton - va acabá.

Los tres amics van eixí, en silensio, per la portalada cap a la carretera. Van caminá unes passes sense intercambiá cap paraula. Lo seu silensio ere pesat y massís, imposat per la secreta consiensia de que si encara anaben solts pel món se debíe, mes que a la seua propia habilidat y maña, al favor y la compassió de la Mica. Aixó, y mes a la infansia, sempre resulte una mica deprimén. Roc, lo Moñigo, va mirá de reull al Mussol.
Caminabe este en la boca uberta y los ulls ausséns, com extassiat.
Lo Moñigo lo va sacsá de un bras y li va di: - ¿Qué te passe, Mussol? Estás com alelat.

Y, sense esperá resposta, va aviá en forsa les seues dos pomes contra los bultos informes y oscurs que pasturaben en passiensia al prat del apotecari.